Lleida - Sant HIlari Sacalm - Begur

Suposo que deu ser difícil veure un lleidatà a Begur. Catalunya turísticament està dividida en la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. I si els de Barcelona tenen tendència natural a anar a la Costa Brava, els lleidatans estem acostumats a anar a la Costa Daurada. Un tema de proximitat quilomètrica. Quilomètrica, només? Ho deixaré aquí no fos cas que Jorge Fernández Díaz m'estigui llegint i trobi algun delicte.

La veritat és que l'Eix Transversal ha quedat arregladet. Ja era hora! Una carretera dissenyada de qualsevol manera inicialment perquè suposo que els polítics de Barcelona devien pensar que per una carretera que uneix Cervera i Girona no hi passaria ningú. Al poc temps, les ments pensants van adonar-se que només amb los camions de tossinos que crien a Lleida i maten a Vic per fer llangonisses (o botifarres) ja l'omplien. I fent un excés de pompositat i generositat van decidir desdoblar-lo. I ara en menys de dos hores pots plantificar-te a Santa Coloma de Farners. Ara bé, per anar de Lleida a Tarragona, res... no fos cas que... ai, he dit que no parlaria de temes territorials...

Xurrasco a la brasa del restaurant
la Pedra Llarga. Boníssim!

Si es dedica a llegir les etiquetes de les ampolles d'aigua mineral, apart del doctor Oliver Rodés veurà que sempre hi surt la població de Sant Hilari Sacalm, en aquells dies ben atxurada pel conegut Via Crucis vivent que té més de dos segles d'història. Vam aturar-nos en aquest poble per fer-hi una visita i el dinaret. Diuen que Sant Hilari és lo poble de les 100 fonts... no sé, jo no les vaig saber trobar. Potser els de turisme de Sant Hilari són més exagerats que el Pere Navarro denunciant cops de puny de tietes borrokes... el que sí és cert que n'hi ha moltes, i de conegudes... miri, miri: Font Vella, Font D'Or, Font Picat... n'hi ha, n'hi ha, fan goig! També tenen en una placeta molt boniqueta el museu de les Guilleries, i en una altra placeta un tros de piló de pedra en homenatge al general Moragues. Una curiositat és que vaig aparcar al primer puesto que vaig trobar per deixar el cotxe i va resultar que va ser, ni més ni menys, que el carrer Lleida. Ara me sap greu que a Lleida no tinguem cap carrer de Sant Hilari Sacalm.

Per dinar vam anar a la Pedra Llarga, a l'entrada del poble. Vam fer un menú arregladet, amb uns primers desastrosos i uns segons excel·lents, amb la qual cosa la mitjana dóna acceptable. Un restaurant ideal per menjar carn a la brasa, molt bona i molt bones racions... 

Arribant a Begur es divisa un skyline que preveu un típic poblet costerut mediterrani. No vam tirar cap a dins el poble sinó que vam desviar-nos per gaudir d'una ruta que l'ajuntament de Begur ens delitava amb bandes rugoses per la carretera i amb la qual els amortidors del nostre cotxe feien festa major. Això de les bandes rugoses que ara estan de moda posar a tot arreu deu ser idea del gremi de mecànics, sinó no s'entén tanta ruqueria. El nostre destí era el parador nacional (nacional d'ells) d'Aiguablava. Un hotel que només el pots gaudir si te regalen l'estada o bé si ets polític del PP amb acumulació de càrrecs i sous (ui! perdó Fernández Díaz). La cala d'Aiguablava és l'última del terme municipal de Begur en sentit sud. Només havia estat anteriorment a la de Sa Tuna, que aquesta està al nord. Per arribar a Aiguablava cal passar urbanitzacions, urbanitzacions i urbanitzacions. Només per mantenir les carreteres en molt bon estat tal i com estan i els serveis mínims a tota aquesta salvatjada de cases que es veuen, l'ajuntament de Begur deu cobrar un IBI de collons... ah, que el de Lleida és més car? Ah carai...

Vista de la cala Fornells des d'Aiguablava. Pot comprovar
que hi ha molts pins per l'entorn.

L'hotel parador (nacional dels altres) d'Aiguablava està situat al mig d'un dels millors paisatges d'hotel on he estat, només comparable a algun de Noruega pels fiords, una vista extraordinària, paradisíaca i una situació privilegiada. L'edifici és una mica antic potser (el terra de fusta giriga), però està molt bé. Ple d'estrangers en la clientela i ple de gent que no parla català ni t'entén en el servei. Una llàstima. El menú del restaurant amb molt bon producte de qualitat (la sopa de marisc i el peix) però amb poques ganes d'atendre dels cambrers.

I una altra vista, ara intentant esquivant los pins.

Des del parador d'Aiguablava i baixant a la petita i tranquil·leta platgeta de la cala surt el camí de Ronda que vam fer fins la següent cala superior que era la cala Fornells. Ja vam tenir prou que tampoc convé tant caminar. Segurament que si a vostè li agrada fer ruta a peu estaria encantat de les vistes al voltant de la costa.

Lo Banc del Sinofós del padrins
de Begur

El centre de la vila de Begur és preciós. Tots els edificis de la plaça de la Vila semblen extrets de Port Aventura... o potser és al revés? Els tendals dels bars, les portes, les finestres, els balcons... cada casa que veia em recordava a la Mediterrània. Fins i tot l'ajuntament. A l'església també tenen el seu banc del sinofós que allà li'n diuen es pedrís llarg. Des d'aquesta plaça pot passejar per tots els carrerons amb cases d'indians construïdes pel begurencs que van emigrar a les colònies americanes durant el s.XIX i pujar fins al castell pel carrer del Castell, evidentment, i l'ermita de Sant Ramon. Les vistes a la costa des d'aquest punt són espectaculars també.  Des del castell se divisa la costa entre l'Estartit i Begur, les Medes i el massís del Montgrí. L'origen del castell és del segle XI quan el senyor feudal Arnau de Begur va manar construir-lo dalt del turó, un lloc ideal per divisar tota la costa i l'accés al mar. Com als segles XVI i XVII els pirates anaven molt sovint a tocar los collons als que vivien per allà es va reforçar el sistema defensiu amb torres.

Per sopar volia anar al Platillos de Begur però no hi va haver manera, sempre ple. Així que al final un dia vam decidir-nos pel típic de montaditos, el Tapas de Begur. Un salir del paso que sempre funciona anant amb los meus crios.