Com tastar 86 cassoles de tros...

De ben segur que vostè pensarà, a primer cop d'ull (i d'estómac), que això que proposo al títol és impossible.  Doncs bé, ja li avanço que no, que és possible tastar 86 cassoles de tros. Clar, i ara em dirà vostè que sí, que en un temps de 3 mesos potser sí que seria possible. Doncs segurament sí, però jo li fitaré el temps en un interval de dos hores només. Què? Què me'n diu ara?

Llegeixi, llegeixi que sabrà com va la història...

El capítol 19 d'aquesta fantàstica obra de la literatura escrita que és "Lo lleidatà és fàcil, txarra'l sisquere" està dedicat a la cunya lleidatana. Comença amb el següent paràgraf: "Una de les activitats que més mos uneix, als lleidatans, i que més mos caracteritza és el moment de minjar, acció que també coneixem amb lo nom de halar o de galdir. És una activitat que pot fer-se individualment o en un acte d’agermanament amb més gent. Poques coses canviaria un lleidatà per un bon plat de fato o halo. Mos agrada anar a minjar amb plats acaramullats i racions abundants; així, les següents frases són fàcils de sintir entre lleidatans asseguts a taula: Anquet restaurant mos portaran tant halo que acabarem farts com a tocinos. / No sé com mo l’acabarem tant fato! I tampoc no suportem que mos amprényon mentre mingem: Minja i calla, collons!". És molt important l'alifara en la forma de vida lleidatana, així hi ha un bon sarpat de festes que volten entorn d'això, començant per l'Aplec del Caragol de Lleida, lo Ranxo de Ponts, les matances del tossino d'Artesa de Segre o de Rocafort de Vallbona i el conegudíssim Concurs de Cassoles de Tros de Juneda, que enguany ha celebrat la XXXVI edició. El fet de posar els ordinals de les celebracions en números romans és una cosa que encara no entenc perquè carai se fa...

Lo programa

A la pàgina 189 de l'extraordinari llibre que he citat anteriorment podrà trobar una recepta de com fer la Cassola de Tros lleidatana. Perquè es faci una idea la cassola de tros és un menjar tradicional que feien los pagesos barrejant els productes de què disposaven. Com que cada pagès tinie alguna cosa o altra que li sobrava, podem trobar tantes maneres diferents de preparar la cassola de tros com famílies pageses hi ha a les nostres comarques. Fins i tot existeix varietat entre istiu i hivern, ja que no a totes les èpoques hi ha les mateixes hortalisses.

La regidora, un servidor i lo sinyó editor

El passat cap de setmana del 6, 7 i 8 de juny a Juneda van fer festa grossa. Divendres ja començava a voltar per allà perquè vaig fer la presentació del magnífic llibre abans esmentat al Complex Cultural. Déu n'hi do quin txiringuito més ben muntat que tenen, i a més en fan ús. Ja sap que a molts pobles de txiringuitos majestuosos en van construir uns quants en les èpoques de màniga fluixa i allà es van quedar pels segles dels segles... Pel que sabem a l'ajuntament de Juneda són força fans de lo lleidatà. L'Albert Garriga, regidor de Festes, va fer un escrit en lleidatà al llibret del programa de les cassoles. I com a mestressa de cerimònies de la presentació va actuar la regidora de Cultura, la Ramona Urgell. Ja veuen, era com jugar a casa, amb un públic molt entregat i firmant llibres i... samarretes!

Diumenge fou un dia especial. És d'aquells dies que fas una cosa que mai t'havies imaginat que arribaries a fer i que no saps si ho arribaràs a repetir. Em va tocar fer de jurat en el Concurs de Cassoles de Tros, sí, a mi, juntament amb experts gastronòmics com el Ramon Baró, director de l'Escola de Capacitació Agrària de les Borges Blanques, lo Gregori Canalias, director de l'Escola d'Hoteleria de Lleida, la cuinera junedenca Maria Josefa Sabaté, el cuiner d'Arbeca Jaume Culleré i el company de llibre David Prenafeta. Unes institucions tots plegats, i que posar-nos d'acord mos va ser més fàcil que el PP i el PSOE quan parlen de la unidaz de Españñña.

Los il·lustres membres del jurat

Cap a quarts de dotze del matí arribava a Juneda i l'ambient ja feia olor a xup-xup. La llenya ja feia txera i les cassoles de fang començaven a tenir fato. Vaig fer acte a la paradeta de la junedenca editorial Fonoll a signar uns quants llibres i a signar (es veu que a Juneda ja és moda) el triple de samarretes! És més fàcil trobar algú amb una samarreta roja de "Lo lleidatà és fàcil" que un federalista a la seu del PSC. Vaig aprofitar el moment per conèixer lo Miquel Andreu del "Som Garrigues" que havia tret un número especial dedicat a les Cassoles de Juneda i en el qual me deixava opinar sobre els meus virtuosos criteris gastronòmics que aplicaria en la valoració de les cassoles.

Al Som Garrigues fent veure que sóc un expert cassolaire

Arribà l'hora de dinar. El Lleida havia estat eliminat del play-off després de perdre a Leganés. Imagini's la meua pinta amb arradiet, mòbil i cassola de tros. Era un moment tràgic. Però calia mirar endavant pel gran repte i posar-se a tastar les 86 cassoles que, ordenadament, ens havien deixat els organitzadors en una taula llarga damunt d'un empostissat. Tot això acompanyat d'un parell de porrons de vi negre. L'associació d'endocrins estava destinada a un suïcidi col·lectiu veient aquella taula.

Així que mos vam posar tots los membres del jurat arrenglerats i vam començar a tastar les 86 cassoles una per una i anar fotent forquillada. La cansalada, la txulla, la botifarra negra, la patata, el caragol, la llonganissa, l'espinac, l'aubergínia, el pebrot i fins i tot carxofa o xistorra, de totes les varietats. I sembla que no pugui ser possible però sempre hi trobaves alguna cosa que la feia diferent a l'anterior. Una patata crua, una massa cuita, uns espinacs congelats, una carn poc feta, una cansalada de la papada, una cassola vegetariana sense tall (com van gosar!)... Clar, i de tant en tant calia anar netejant lo gargantxó amb un glop de porronet. La primera cinquantena de cassoles passaven bé encara. A partir de la cinquanta-una la panxa ja començava a protestar... però com jo tenia una dignitat i un poble a qui servir vaig aguantar com un campió allà dalt.

I na fotent-li a la cassola... 

Moltes gràcies a l'ajuntament de Juneda, a l'editorial Fonoll i a tot el poble en general per l'acollida i el carinyo. Doncs apa, visca Junda! I que per molts anys duro. (Ei, no, no m'he deixat cap 'e'. Això de Junda prové d’una pintada que va fer un paio, que amb les presses va escriure-hi «Vica Junda». Els mateixos junedencs, sobretot lo jovent, van fer-ho seu i ho van convertir en un lema popular. Fins i tot dóna nom al seu grup de diables: Mira que si no’t portes bé avisarem als Rojos de Junda.)