Marbella i Puerto-Banús (III)

Aquest apunt és la continuació dels apunts sobre Murcia i sobre l'autovia de Murcia a Marbella. Aviso més que res per si els vol llegir en ordre seqüencial, i sinó, llegeixi'ls com vulgui. Faltaria més.

Bé, ja instal·lats a San Pedro de Alcántara, a la urbanització Guadalmina Alta -urbanització bastant assídua a la revista Lecturas segons m'informa ala meua senyora- ens quedava conèixer la famosa vila de Marbella. No els enganyaré i els diré que anava a Marbella amb uns prejudicis més grans que el nou guapo del PSOE cap als independentistes. M'imaginava Marbella com una barreja de la pijeria castissa mesetària de Benidorm, amb la lletgesa urbanística de Salou i les borratxeres nòrdico-guiris de Lloret. Sí, sí, tenia una idea feta a base d'intersecar aquestes tres ciutats. Però no, no és res de tot això. En visitar Marbella em vaig quedar més sorprès que la Vanguardia amb les herències del Jordi Pujol.

Des de l'autovia fins a Marbella centre vas deixant a banda i banda hotels i urbanitzacions, però no com aquells hotels que te trobes per Salou que els hi posen quatre estrelles i en sobren cinc, hotels de cinc estrelles gran luxe. Allà tot va a lo grande. Per cert, me va fer molta gràcia passar per davant del Meliá Don Pepe, on se feien les pelis de l'Alfredo Landa. Un cop vam arribar al centre de Marbella vam poder aparcar bé i vam descobrir que... té casc antic! Sí, jo pensava que, a l'igual que Salou, no existia casc antic i que tot estava format per terrasses, geladeries, botigues de xinesos i paradetes on venen flotadors i xancles. Res d'això. El casc antic de Marbella, una gran zona per a vianants, és preciós. Sí, sí, dels millors puestos per visitar i passejar. No exagero, no, ja sap que no ho faig jo això.

Muralles de Marbella

Per començar té allò que ha de tenir qualsevol poble turístic, unes muralles antigues. Què és un poble sense unes restes de muralles? Es veu que és el que queda d'unes muralles d'un castell àrab. Baixant unes escales ja tenim una de les entrades al centre de Marbella. La part visitable es situa en el polígon limitat pels carrers Salvador Rueda, avenida Mercado, Castillejos, Huerta Chica, Ramon y Cajal, Rodríguez de la Fuente, Nabeul i Juan Alameda. A veure, tampoc m'hi mataré molt explicant què visitar perquè a mesura que passegi ja s'ho anirà trobant. És tot un fotimé de carrerons estrets, amb cases blanques i llustroses, plenes de geranis, amb botigues arreglades als baixos i bars, restaurants i terrasses per tot arreu. Fins i tot en carrers molt estrets amb taules a banda i banda que es fa difícil passar i que si hi ha gent sopant casi els hi fots el cul als morros. No s'avorrirà pas. 

Ara bé, si tot i això vol que li digui alguna cosa que no s'ha de perdre doncs li recomano la plaza de los Naranjos. És la zona zero de la corrupció a Espanya, ja que hi trobarà l'ajuntament. Tot i això l'edifici de l'ajuntament és molt lluït, data de l'any 1568 amb una balconada de ferro forjat plena de geranis. En la mateixa plaça hi ha la casa del Corregidor de l'any 1522, amb una bonica façana i un bar amb terrassa a sota, que no falti. 

L'ajuntament de Marbella, vagi al tanto amb la cartera

La missa per dins

Dins d'aquest perímetre anteriorment anomenat també haurà de visitar obligatòriament la missa de Santa María de la Encarnación. Típica tipologia d'església del sud que aquí, al nord, no estem gens acostumats a veure. La veneració que tenen allà es veu de seguida perquè entris a l'hora que entris i vagis a l'hora que hi vagis, sempre hi ha beates enllustrant les imatges i arreglant flors que abunden per tot arreu. I després, sobretot faci una copa del fabulós vi dolç de Màlaga i una tapeta en qualsevol dels centenars de milers de bars de la calle San Lázaro, Aduar, Remedios... El vi que tastarà si vol el pot comprar a la Vinacoteca Castillejos, al carrer Castillejos, per tal d'evitar confusions. 

A veure, i a part d'això, què més visitem a Marbella? Home (i dona) a partir d'aquí pot triar segons les seues preferència. Hi ha des d'un Museo del Bonsai, al Museo del Grabado Español Contemporáneo, el Museo del Arte Mecánico (???), la moderna plaça de toros de Nueva Andalucía on no es fan toros sinó concerts o la urbanització Puente Romano, molt ben dissenyada aprofitant un pont medieval que es troba allà al mig.

Com ja sap d'apunts anteriors, jo que sóc aficionat a camps de futbol, no vaig poder estar-me d'anar al camp del mític Atlético Marbella que va arribar a 2A amb Martín Domínguez, Aranalde, Paulino i Ruano. No oblidem aquella mítica frase d'un dels marbellís més il·lustres com era Jesús Gil: "No se puede intentar ganar un partido con Paulino, Ruano y dos muertos más". Amén.

Mític camp de futbol

A Marbella, que tot ho foten a lo grande, tenen quatre ports esportius: Marbella i la Bajadilla al casc urbà, Cabopino a l'est i Puerto Banús a l'oest. Per indicacions de la part femenina de la meua unitat familiar vam dirigir-nos a aquest últim.

La Torre del Duque

Puerto Banús fa ràbia. I punt. En molts aspectes. És un port modern dissenyat l'any 1970 per Alberto Díaz Fraga i el promotor José Banús i que queda a uns 10 km del centre de Marbella. És el paradigma del neopijisme, tota una urbanització construïda al voltant d'un port de superluxe i d'un passeig marítim -calle Ribera- amb botigues de grans marques de preus inabastables per la majoria d'éssers vius honrats. Tot el glamour que llueix Puerto Banús queda difuminat, però, per petits detalls com el fet de tenir una avinguda dedicada a Julio Iglesias, un carrer per a Jesús Puente o que el Corte Inglés estigui al carrer de Ramón Areces. Per cert, vam haver d'aparcar al pàrquing d'aquest centre comercial i ho vam poder fer de gorra perquè no funcionaven les barreres. Si hi va provi-ho a veure què tal.

Dos elements de Puerto Banús

Durant tot el passeig de la Ribera per la vora del port empastifat de iots de luxe pertanyents a reis d'Aràbia Saudí o directors de cadenes de televisió internacional podrà gaudir dels aparadors de Versace, Gucci, Dior, Bulgari, Dolce & Gabanna, Armani...Podrà veure cotxes aparcats que possiblement ni haurà vist mai, ni els tornarà a veure, i si els veu probablement no els tornarà a veure junts: Bentleys, McLarens, Ferraris, Lamborginis... i veurà molts senyors amb polo Ralph Lauren de coll aixecat, bermudes a quadres i nàutiques. I després de pensar en la ràbia que fot tot això, puc explicar-li que la majoria de cotxes de luxe que es veuen són de lloguer i que els Ralph Lauren són imitacions que venen els mateixos top manta allà mateix. En conclusió, llevat dels àrabs que voltaven per allí -que aquestos sí estaven forrats- tot el demés eren un munt de quiero y no puedo. Molts aparadors amb camises de 300 € i sabates de 1000 € però no hi havia ni cristo comprant-les.

I la platja, què dir de la platja? Com nosaltres també volíem aparentar ser gent de la jet set vam decidir anar a la platja de Guadalpín, allà on lo Julian Muñoz i la Isabel Pantoja se van comprar el famós àtic amb diners públics, cosa que és el més normal del món en aquests països. En aquesta platja hi havia un sector reservat pels clients de l'hotel de gran luxe Guadalpín-Banús, allà m'hi posava jo per veure com circulaven les ampolles de Moet-Chandon entre els guiris clients de l'hotel.

Continuarà...