El futbol és futbol. Aquesta frase lapidària que no crec que precisi molta estona de reflexió per part del lector o lectora no és meua, faltaria més, sinó del mític entrenador servi Vujadin Boskov. Però de vegades, i molts cops de forma innecessària, el futbol deixa de ser futbol i pren una dimensió més enllà de l’esportiva. El futbol, tal i com l’entenen en la nostra societat, no és només un esport on uns senyors o senyores corren, altres miren i altres manen, sinó que té un fort component social que fa que traspassi els límits esportius. El futbol afecta la vida social, afecta l’activitat econòmica i afecta la política. En això últim són de deliciosa lectura els reportatges que periòdicament ens regala el doctor en història contemporània Ramon Usall dins de les pàgines de L’Esportiu. En el seu llibre “Futbol per la llibertat” (Pagès Editors, 2011) també en parla, un llibre altament recomanable pels aficionats al futbol de veritat. Perquè el futbol és molt més que la pantomima del mal anomenat clàssic.
A Lleida, aquest component social del futbol fet a casa llastimosament el tenim massa tapat pel poder d’un altre equip que es troba a 150 quilòmetres. Tanmateix això no vol dir que l’equip de futbol que duu el nom de la nostra ciutat no pugui tenir certa influència ciutadana tal i com passa en altres llocs. El Lleida, que és tal i com el coneixem, és la lògica successió històrica de diferents entitats creades l’any 1939 per uns directius del Lérida Sport Club i de l’A.E. Calaveres donant lloc al Lérida Balompié. El 1945 el Balompié es fusiona amb el C.D. Leridano donant com a resultat la Unión Deportiva Lérida mantenint l’essència, els colors i la categoria. El 1978 es catalanitza el nom del club i passa a ser Unió Esportiva Lleida i l’any 2011 -després d’una greu fallida econòmica que la justícia (?) ha qualificat de “fortuïta” com si es tractés d’un fenomen natural-, el Lleida Esportiu succeeix la Unió mantenint colors, escut, himne i categoria.
Ja veuen, un club històric amb uns colors històrics que han de tenir més notorietat en la vida pública de la nostra ciutat, però que massa vegades passa desapercebut. I com que el Lleida és un equip important, i tot equip important ha de ser potent socialment, un grup de forofos ha creat l’Associació Amics del Lleida. No són una penya, són una entitat que vol dignificar la història i el nom del Lleida col·laborant i involucrant tota la ciutat per tal de sentir-nos orgullosos d’un club que llueix la Seu Vella i la flor de lis a l’escut.
El president és l’Andreu Ratés, un cul del Jaumet que ha voltat més que el gos del Txero per tal de poder parlar i negociar amb tothom per intentar tenir el màxim suport de la regidoria d’Esports de la Paeria i del mateix club. L’associació ja ha començat a fer les primeres activitats, des d’un concurs de fotografia on encara hi pot participar fins a una meravellosa tertúlia vintage amb els mites Txema Alonso i Antoni Palau. Els que hi fórem presents vam necessitar desenes de kleenex per eixugar-nos la llagrimeta rememorant aquells anys de glòria de Segona A i Primera -recorden quan es deia així i no pas BBVA?- que, algun dia o altre, ja tornaran.
(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 25 de març de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada