III Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (capítol I)

(Nota de l'autor: llegeixi aquest article -o aquests articles- com si el diumenge dia 17 de maig no hagués existit.)

Hi ha vegades que escoltar el president del Lleida Esportiu, Albert Esteve, te fa el mateix efecte que llegir tots els llibres d'autoajuda del Rafael Santandreu, el de "El Monje que vendió su Ferrari" i tres dotzenes més. Aquest home és capaç de vendre un congelador als inuits del Pol Nord o un drap per la pols a un beduí del desert. I és clar, quan parla del Lleida t'ho ven d'una manera que t'omple i omple donant una sensació d'unflor que dissabte gairebé surto volant de la Casa de les Voltes de la Seu Vella. 

A les 10:30 del matí, els 45 assistents -i només quatre assistentes- allà asseguts comencem a escoltar les notes de l'himne del Lleida que ens va enganxar per sorpresa. En aquell moment salta l'equip titular a la taula presidencial: Pau Folqué, Borja Plana, Montse Balaguer, Albert Esteve, Sebas Mothe, Jordi Esteve i Ramon Folguera. Els assistents, com si d'un acte reflex a l'estil Pavlov salivem i aplaudim l'himne.

Un cop acabat l'himne i tothom assegut ja a puesto, amb una velocitat lectora que ni la del senyor aquell que surt a l'APM fent sumes enormes, el cap de premsa ens llegeix l'ordre del dia.

El primer que es tracta és l'informe de presidència de la temporada 2014-2015 que, curiosament, comença per la temporada 2013-2014 per allò que no hi ha present sense passat i que no hi ha futur sense present. O algo així. Els que som de ciències ens perdem amb tanta metàfora. L'Albert Esteve, abillat amb la seua americana blava que li he vist més d'un cop però rarament sense el pin del Lleida a la solapa comença el seu discurs parlant dels 75 anys d'història del Lleida i sobre l'execució del promès Museu del Lleida. En pic s'acabi la temporada -és a dir, ja- començaran les obres perquè en la zona que està situat era impossible fer obres durant la temporada. Els que som una mica friquis del Lleida agrairem aquest museu, serà com una espècie de capelleta per a les nostres pregàries.

Com jo sóc de números i sóc dels que penso que la part econòmica del club és tant o més que l'esportiva us deixo les xifres aportades per presidència. Al maig de 2014 abans de play-off hi va haver uns ingressos de 1.034.000 € i unes despeses de 1.021.000 € (l'error absolut és de 1000 €, no donava l'abast apuntant), després de play-off els ingressos totals foren de 1.168.000 € i les despeses de 1.133.000 €, això vol dir que vam acabar la temporada passada amb un superàvit d'un 35.000 €. Que n'aprenguin, que diria aquell.

Com si d'un míting d'ICV es tractés el president va començar a fer un ús exagerat del mot "sostenible". Continuant amb les dades del curs anterior, el Lleida va tenir 2625 abonats dels quals 609 eren noves altes. També va comentar que la temporada passada es van reduir de 2 a 1 les credencials que es donaven als jugadors del futbol base.
Va recordar els èxits esportius del segon play-off consecutiu, de l'ascens del Lleida B a 1a Catalana i del Juvenil A a Divisió d'Honor. Tot això amanit amb el clàssic discurs que fa més de 20 anys que sento -i amb raó- sobre el dèficit d'instal·lacions, del qual d'aquí unes quantes línies en tornaré a parlar.

Els quatre factors que calen per ser sostenibles -tornem-hi!- són:

• L'econòmic, del qual ja n'hem parlat una mica més amunt i que en tornarem a parlar una mica més avall.
• El social, amb un projecte "socialment sòlid". En aquest punt la frase de llibre d'autoajuda que va deixar anar a huevo per l'ocasió va ser "cal créixer amb la derrota".  Aquest punt també va donar pas a una dada estadística curiosa i és que "cada play-off l'equip guanya 5 anys" en l'àmbit social. Matemàtica en estat pur. També es veu que cada any hi ha més sponsors, una bona notícia que no anava dirigida als Sorigué precisament. I que cal valorar la marca Lleida, "Lleida és un club gran". I en això té tota la raó, cal sentir més orgull no només del club sinó de la ciutat i de portar el nom de la ciutat per tot arreu. Per últim, posa molt èmfasi en el fet que vol que l'afició vagi als desplaçaments i que el club es fa un fart de subvencionar els autocars "però això s'ha d'acabar". Es referia en el fet de subvencionar autocars, no els desplaçaments.
• L'esportiu, amb la frase "hem de pensar amb qui vindrà i no amb qui marxarà". No faig comentaris, crec que sabem per on poden anar les coses. 
• L'institucional, que va definir com a "normal". Una cosa que tots tenim clara és que el percentatge de subvenció que rep el club per part de les administracions públiques sobre el total del pressupost cada cop és menor. Això passa al Lleida i a tot arreu. Així que cada cop cal dependre menys d'això.