Benjamin Earl Nelson va néixer Henderson (Carolina del Nord) l'any 1938. Ben, tal com era conegut, començà la seua carrera com a cantant treballant en una cantina propietat de son pare a Nova York, més o menys com els que ara toquen garrotins mentre fas lo vermut al Gilda.
Més tard els Crown el fitxen com a solista convertint-se l'any 1959 en els The Drifters, que van aconseguir grans èxits amb cançons com "There goes my baby" (1959) -nº2 als EUA-, "This magic moment" (1960) i un rotund "Save the last dance for me" (1960) -per cert, brutal la versió que va fer el 2009 Michael Bublé-. L'època dels Drifters va representar el començament d'un nou moviment doo woop musical que continuà Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Miracles, The Jackson Five, Ottis Redding, The Four Tops, Martha and the Vandellas...
Com ja es creia prou bo per engegar carrera en solitari, Ben deixà els Drifters el maig de 1960 i s'uní amb l'equip més de moda en aquell moment, els lletristes Leiber i Stoller i el productor Phil Spector. Aquests tres noms eren los amos i senyors de totes les bèsties de la clamor en aquells temps.
Amb aquesta santíssima trinitat Ben començà la seua nova etapa en solitari amb un autèntic hit que va ser la bomba "Spanish Harlem" (1961) -Willy deVille la versionà el 1995, però n'hi ha desenes de versions-. Però és que el segon hit el va superar, fou l'arxifamós i megaversionat "Stand by me" (1961). Brutal, no? Ara el tema és conegut per tot arreu però en aquelles èpoques el tema en qüestió fou més conegut per la versió d'Adriano Celentano i que titulà "Pregero" o fins i tot "Rezaré". La cançó va arribar al número 1 de les llistes UK l'any 1987 gràcies a un anunci de Levi's 501. Aquesta cançó que té el començament de baix més famós de la música va servir d'inspiració a Sting pel "Every breath you take" i Mike Jagger la qualificà com la cançó més perfecta. No ho dic jo, ho diuen Sting i Jagger. També Robert Plant va dir que aquesta cançó era la de la seua majoria d'edat.
Altres hits foren "Amor" (1961) -que aquesta la recordo per una versió del Julio Iglesias-, "Young boy blues" (1961), "Ectsasy" (1962), "Don't play that song" (1962) -traient un partit exagerat de l'"Stand by me"-, "I could have danced all night" (1963). Robert Plant va fer una versió del "Young boy blues" en homenatge i admiració a Ben E King.
Com deia fa un parell de paràgrafs l'"Stand by me" ha estat una de les cançons més versionades de la història de la música... aquí en deixo unes quantes:
- D'Nash -perdonin, però és la primera que m'ha vingut al cap-
- Orquesta Mondragón, diria que estava inclosa en el disc "Viaje con nosotros" de l'any 1988.
- Los Rebeldes, del disc "En cuerpo y alma" (1990)
- Sergio Dalma, del disc "Adivina" (1994)
- John Lennon l'any 1975 en el seu LP "Rock'n'roll" -molt bona aquesta, l'aviso-.
- Meat Loaf, una raresa inclosa en la cara B d'un single.
- Gene Clarck, l'any 1971.
- Ike i Tina Turner en plan més blues.
- The Kingsmen, soul blanc de l'any 1965.
- Ottis Redding copiant vilment només tres anys després de Ben E King.
- Tracy Chapman.
- La més recent dels Imagine Dragons.
- U2 i Bruce Springsteen en un concert l'any 1987.
Ben E King ha mort als 76 anys a causa de problemes cardíacs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada