Riley King va néixer el 16 de setembre de 1925 a Indianola, a l'estat de Mississipí. Amb una infància difícil -els seus pares es van separar als quatre anys, se'n va viure amb sa mare i aquesta mor als catorze anys- li va donar per fer música. Com nasqué on nasqué no tenia cap altre remei que fer blues, si hagués nascut al Pla de l'Aigua de Lleida hagués cantat garrotins. Però no. King va agafar la guitarra i se va posar a fer blues, de tal manera que de ben jove ja se'l coneixia com el The Blues Boy of Beale Street. A l'home li devia fer gràcia el sobrenom i va adoptar les inicials donant-se a conèixer com B.B. King.
Sol com estava amb només quinze anys, havia de treballar dur per sobreviure, però ell no podia deixar la guitarra de banda, La seua primera feina motivadora fou la de disc-joquei en una emissora de ràdio de Califòrnia. De la ràdio passa als escenaris acompanyant figures de mitjana categoria com Johnny Ace -mort prematurament en una partida de ruleta russa- o Bobby Blue Band.
L'any 1949 en un concert a Twist (Arkansas) en ple concert es va produir una baralla entre el públic, es veu que es barallaven per una noia de nom Lucille. En ple altercat va caure una làmpada de petroli produint-se un incendi al local, B.B. King aconseguí sortir però immediatament tornà a entrar davant la sorpresa de tothom. King anà a recuperar la seua guitarra, que des d'aquell dia l'anomenà Lucille, i gravà el seu nom al claviller.
L'any 1949 grava el seu primer disc i aconsegueix entrar en les llistes americanes de rythm'n'blues. En aquells temps la música negra tenia unes llistes pròpies d'èxits perquè els negres van estar vetats fins que a mitjans dels anys cinquanta va suposar la revolució del rock i els blancs començaren a escoltar música negra. I és que els primers cants negres que van oir-se arribaven des de les gran plantacions del Mississipí i va començar a néixer el gospel -que tant de moda ha posat l'"Oh Happy day" de la Tele 3. Les primeres cançons gospel servien perquè els esclaus poguessin expressar les seues protestes en forma de metàfora: "We shall overcome", "Joshua fit the battle of Jericho", "Swing low, sweet chariot"... Quan aquests tipus de cançons van començar a a tractar temes més profans el gospel va donar lloc al blues. El blues trigà en difondre's perquè no estava ben vist en les plantacions ja que deien que baixava la moral del personal. Però en abolir-se l'esclavitud el blues va començar a estendre's gràcies a cantants rodamóns i les seues guitarres i harmòniques. Aquest músics de Louisiana van començar a pujar al nord, fins a Chicago, on va néixer el rythm'n'blues i Chess Records -Etta James, Bo Diddley, Chuck Berry....- i a partir d'aquí ja saben: Muddy Waters, John Lee Hooker, Bukka White, Howlin' Wolf....
Des del primer disc ja deixava veure la seua gran tècnica amb la guitarra, amb mestres com T. Bone Walker, Charlie Christian i Django Reinhart. Al seu temps, B.B. King creà escola i la seua influència es pot deixar sentir en grans guitarristes de blues posteriors com Albert King, Otis Rush o Freddy King. Ja veu que això del cognom King és molt habitual. I també van beure d'ell els guitarristes anglesos del blues blanc: Eric Clapton, Mick Taylor i Jimmy Page.
Els seus dos primers números u foren "3 o'clock in the morning" (1951) i "You know I love you" (1952). El seu primer contracte amb Modern Music durà 15 anys i aconseguí col·locar 31 cançons en llista. Es diu d'ell que era un gran professional i que la música li feia perdre diners i tot. L'any 1955, per exemple, formà una banda antieconòmica de tretze músics que donà un resultat de 342 concerts en un any i 18 accidents de cotxe. D'aquesta època són "Please love me" (1953), "Woke up this morning" (1953), "You upset my baby" (1954), "Everyday I have the blues" (1955), "Bad luck" (1956), "Sweet sixteen" (1960)... per citar-ne només algunes, que el llistat sencer es faria més llarg que la pregunta de la consulta d'Unió.
El 1966 potser és le seu any negre -perdonin pel joc fàcil de paraules-: es divorcià de la seua esposa, els van robar l'autobús amb tots els instruments dins, la hisenda americana el denuncià per evasió d'impostos i va haver de canviar de companyia de discos, Pels d'ABC, la nova companyia, va gravar un excel·lent primer disc amb una horrible portada "Live at the Regal". I es preguntaran, què té de dolent això de canviar de discogràfica? ABC era una gran casa de discos i aquestes discogràfiques tallaven el bacallà, així que va obligar B.B.King a abandonar la seua banda habitual i gravar acompanyat d'una orquestra de corda. Va fer patir la seua audiència, però les seues actuacions mostraven tal com era ell i la seua Lucille.
Els seus dos primers números u foren "3 o'clock in the morning" (1951) i "You know I love you" (1952). El seu primer contracte amb Modern Music durà 15 anys i aconseguí col·locar 31 cançons en llista. Es diu d'ell que era un gran professional i que la música li feia perdre diners i tot. L'any 1955, per exemple, formà una banda antieconòmica de tretze músics que donà un resultat de 342 concerts en un any i 18 accidents de cotxe. D'aquesta època són "Please love me" (1953), "Woke up this morning" (1953), "You upset my baby" (1954), "Everyday I have the blues" (1955), "Bad luck" (1956), "Sweet sixteen" (1960)... per citar-ne només algunes, que el llistat sencer es faria més llarg que la pregunta de la consulta d'Unió.
El 1966 potser és le seu any negre -perdonin pel joc fàcil de paraules-: es divorcià de la seua esposa, els van robar l'autobús amb tots els instruments dins, la hisenda americana el denuncià per evasió d'impostos i va haver de canviar de companyia de discos, Pels d'ABC, la nova companyia, va gravar un excel·lent primer disc amb una horrible portada "Live at the Regal". I es preguntaran, què té de dolent això de canviar de discogràfica? ABC era una gran casa de discos i aquestes discogràfiques tallaven el bacallà, així que va obligar B.B.King a abandonar la seua banda habitual i gravar acompanyat d'una orquestra de corda. Va fer patir la seua audiència, però les seues actuacions mostraven tal com era ell i la seua Lucille.
L'any 1969 els Rolling Stones li van demanar que l'acompanyessin en el seu tour, cantà en el Fillmore West de San Francisco, un temple del rock blanc, i al festival de jazz de Newport. A la dècada dels 70 deixa els singles i comença a ser artista de LP entrant, ara sí, a les llistes pop. Destaco, per exemple, "Chains and things" (1970) i "I like to live the love" (1973). El 1980 guanya el Grammy amb "There must be a better world somewhere". L'any 1997 tornarà a col·laborar amb els Rolling Stones en una de les seues millors interpretacions conjuntes: "Payin' the cost to be the boss".
King fou el primer cantant de blues que feu una gira per la URSS, però potser el seu moment més alt de la carrera li arribà gràcies al "Rattle ans Hum" dels U2 i la cançó "When the love comes to town" que interpreten junts. L'any 1993 la recupera en un fabulós disc "Playing with my friends" amb duets amb John Lee Hooker "You shook me" o Robert Cray. També canta amb Gary Moore el "Since I met you baby", un duet ja irrepetible per partida doble. I el 1995 cantant "Bolleré" amb Raimundo Amador.Però el millor disc, per mi, és el que publica l'any 2000 conjuntament amb Eric Clapton "Riding with the king", Disc obligat per tots els fans del blues amb joies com "Riding with the king", "Making love is good for you", "Merry me"...
No m'hi cap tot en un sol article... B.B.King ha mort a Las Vegas als 89 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada