Turisme a Cervià

Se’n recorden dels últims onzes de setembre? Aquells anys que havíem d’agafar el cotxe i baixar cap a Barcelona o cap a les Terres de l’Ebre per manifestar-nos o agafar-nos de les mans per la independència? Que mos feia una mandra absoluta però que al final hi anàvem contents, i sortíem rient a la gigafoto, i ens divertíem fent ves baixes i totes les coses estranyes que ens deien que havíem de fer per a poder ser independents? Doncs vagin-ho recordant perquè ara mateix això que s’anomenava la revolució dels somriures s’ha acabat i tots fotem la mateixa cara de malahandí que fa l’Anna Gabriel quan parla de l’Artur Mas. 

Bé, tots els somriures no s’han acabat, perquè hi ha alguns que deuen estar descollonant-se (amb perdó) del paper galdós dels 10 que es pensen que són 62 i d’alguns dels 62 que es pensen que només n’hi ha un. Els membres del Tribunal Constitucional, que han de fer hores extres per anul·lar la declaració aquella de desconnexió, deuen estar la mar de tranquils perquè tot plegat «ya lo están haciendo ellos solitos». 

Jo, que no tinc ganes d’estar emprenyat, dec ser l’única persona de tot Catalunya que creu que això acabarà bé i per celebrar-ho me’n vaig anar a fer turisme aconsellat indirectament pel periodista Miquel Andreu (@lotigre), a qui tinc el bon o mal costum de fer-li cas massa habitualment. Gràcies a un poètic tuit seu que deia «Hi ha un lloc on novembre i desembre és temporada alta: les Garrigues. Oli a tope» i al web LesGarrigues.cat vaig agafar el cotxe diumenge i vaig fer cap a Cervià de les Garrigues. 

A Cervià hi vaig anar des de Borges Blanques i comprovareu que la comarca, de pla no en té res. Situat vora de la vall del riu Set antigament hi passava el camí ral que anava de Lleida a Reus i Tarragona i per això hi ha llegendes de bandolers i traginers per aquella zona, però ara no li cal patir per això. Tot respira tranquil·litat. En arribar a Cervià els recomano que deixin el cotxe a l’entrada del poble ja que els carrerons del nucli antic són estrets i millor no maniobrar gaire per allà. Poden passejar per veure les cases senyorials que s’han mantingut amb pòrtics molt ben cuidats i amb grans terrasses. 

L’església parroquial està dedicada a Sant Miquel Arcàngel i a pocs metres hi ha el curiós edifici de la Casa de la Vila, construït l’any 1912 i fet tot de pedra. L’arquitecte d’aquesta esplèndida obra modernista fou Francesc de Paula Morera i Gatell, conegut a la ciutat de Lleida per ser l’arquitecte municipal des del 1906 fins el 1951 i per haver dissenyat l’edifici del Pal·las, la casa Melcior, l’Escorxador, les cases noves de Boters, el Mercat del Pla o l’Aquàrium dels Campos. 

Un dels atractius turístics de les Garrigues és la cuina amb l’oli, les olives i les ametlles. I clar, en un visita turística meua no podia faltar el moment d’èxtasi gastronòmic en un dels millors restaurants de les comarques de Ponent. I no li cal cap estrella Michelin, que a vegades en aquests de l’estrella té porten plats amb un ordre de magnitud del nanòmetre i surts més esvaït del que has entrat. Aquí no. L’opció dels Fogons de la Carme, restaurant situat en una de les cases senyorials amb gran terrassa que descrivia abans, és obligatòria per a tothom algun cop a la vida almenys. Amb el menú degustació de la Mostra Gastronòmica de les Garrigues que ja es celebra per vintè any pot gaudir des d’una degustació d’oli d’oliva verge, fins a uns panellets salats amb pernil i ametlles, carpaccio de ceps amb foei, cuixetes de guatlla o bunyols de moniato, tot amb un estil casolà però exquisit. Ideal per oblidar-se dels polítics, almenys per una bona estona.

(Article publicat al Nació Lleida el 3/12/2015)