Cases de discos

Ara que tanca la coneguda Discos Castelló tothom es posa les mans al cap en un gest d’estupefacció com el que faria Félix de Azúa en veure que en una escola a l’hora de matemàtiques s’hi ensenya matemàtiques i no fabricació d’explosius. Aquesta situació de tancament de cases de discos pels melòmans lleidatans ens és prou coneguda. Fa cosa d’un parell de dècades podíem comprar discos al Pryca i al Simago, allà hi fèiem cap per adquirir el Boom 93, el Max Mix 10 o El Tec i la Teca, discos més comercials. Una mica més de selecció, sobretot en música catalana, la podíem trobar al Born 12 de Blondel, botiga que va durar el mateix que Albert Ballesta a l’alcaldia de Girona. Tocant a la plaça Paeria, per allà on hi ha un bar on fan creps, hi havia una botigueta en un altell -tenien un petit aparador al costat de l’entrada del quiosc Montañola- on podies trobar no molta cosa, però sí bé de preu. Pel carrer Major també podies passar-te per Casa Guarro i per l’Orley. L’Orley tenia aquell immens aparador ple de cassets descolorits pel sol i també tenia una desconeguda segona planta plena de discos per poder triar i remenar. I sobretot, sobretot, teníem les cinc plantes del Satchmo al carrer del Carme. Allí hi podies trobar de tot i estar ben assessorat pel personal que hi treballava. Al Satchmo vaig descobrir, per exemple, Huey Lewis & the News, la Electric Light Orchestra i Los Sencillos, Encara conservo l’autògraf d’un aleshores desconegut Miqui Puig signat en el single del “Bonito es”. I mirin que m’hi vaig deixar quartos i vaig arribar a tenir vals d’aquells d’un disc de regal per cada deu discos que et compraves, però al final el Satchmo va sucumbir davant del Napster, l’eMule i l’Ares. 

Tanmateix, si volíem buscar alguna cosa més rara de col·leccionisme ja ens havíem de desplaçar a Barcelona. Durant la dècada dels noranta em passava tardes senceres al carrer Tallers remenant a Music World, Revólver, Impacto, Mandala i Edison’s que era la meua preferida a l’hora de comprar singles. En aquell temps Discos Castelló va obrir-hi la Castelló Overstock, on podies trobar grans gangues a un preu baix. Allà vaig comprar discos de Tequila, Elton John, Eric Clapton o la banda sonora de Honeymoon in las Vegas amb versions d’Elvis Presley, com l’extraordinària que fa Billy Joel del “All shook up”. Potser tots aquests que ara planyen el tancament d’aquestes botigues són els mateixos que tenen prou amb l’Spotify o amb descàrregues legals, il·legals i al·legals. També és cert que hi ha hagut un canvi d’hàbits dels consumidors i ara es poden adquirir discos amb facilitat des d’Amazon o trobar petites joies de col·lecció a eBay o Todocoleccion. 

Però no, no és això. Per als qui ens agradar passar fundes de cartró amb els dits índex i cor de la mà dreta fins que ens queden els tous dels dits negres del pols acumulat, un disc no és només una successió de cançons. Un disc és una portada, un disseny, unes fotos, unes imatges, una història… Què seria del Sgt Pepper’s lonely hearts club band i de l’Abbey road de The Beatles sense la seua caràtula? O l’Hotel California dels Eagles? O l’Undercover dels Rolling Stones? O els plàtans de la Velvet Underground? David Bowie hagués estat l’estrella que ha estat sense les seues icòniques imatges a Aladdin Sane o Diamond dogs? I la guitarra i els texans de Bruce Springsteen? 

No tot està perdut, com d’un gran mal en surt un gran bé, des de fa uns tres anys al carrer la Palma podem gaudir de Grans Records, on el Domènec Merchan ens ofereix tota una àmplia gama de vinils i els melòmans lleidatans podem continuar remenant caràtules. Llarga vida al rock’n’roll!

(Article publicat al Nació Lleida el 16 de març de 2016)