Roquetas de Mar

Després de la dura tanda de penals que suposà la derrota del Lleida Esportiu en la seua fase d'ascens a 2A, dels resultats d'unes eleccions on els únics que volen que a Espanya canviï alguna cosa són bascos i catalans i després de veure que Enrique Iglesias tronava un altre estiu a donar-nos el tostón, vaig tenir la necessitat de marxar uns dies de vacances amb la meua unitat familiar que duc incorporada durant tot l'estiu -cony de professors, no sé que foten tantes vacances, los crios no es poden aguantar tot l'estiu!- sobre meu.

No els tornaré a escriure sobre com vaig fer el trajecte Lleida-Alcover i com després vaig trobar quilòmetres i quilòmetres d'autovia perquè ho poden trobar en molts articles del bloc en les etiquetes de viatges i per la nostra salut no deu ser bo recordar-ho. Aquells dos miserables que conversaven vantant-se del "les hemos destrozado el sistema sanitario" qualsevol dia sortiran dient que "les hemos destrozado sus infraestructuras". Potser abans de les properes eleccions, així els servirà per pujar de vots És vergonyós.

Bé, al que anàvem, per arribar a Roquetas de Mar hi ha 800 km des de Lleida. Parant a esmorzar, a dinar, a omplir el dipòsit un cop i a fer les pixadetes protocolàries vam estar 9 hores de camí, de les quals més d'una per arribar fins a Alcover a causa de l'elevat trànsit de camions per aquesta via tercermundista que diuen mos arreglen posant rotondes. Fantàstic, quin gran pensament. Bueno, prou.

La ciutat, o vila o poble de Roquetas de Mar -50.000 habitants- està al sud de la província d'Almería, força avall. El recorregut en cotxe des de Puerto Lumbreras (província de Murcia) fins Almería deu ser d'uns 200 km però és un deja-vú continuat en blucle. Vas fent i fent quilòmetres i sembla que no et moguis del puesto. Paisatges erms a banda i banda, pobles que estan separats 50 km uns dels altres, l'autovia no té ni sortides gairebé, sembla que no hagis d'arribar mai aumón. Vostè s'imagina què és el no res? Però res del res? Doncs això gairebé. Hi ha un moment en què el no res deixa de ser un no-res per convertir-se en un no-res però amb hivernacles. D'aquesta manera passes de veure erm i terrossos a veure plàstics, que mira, ja és alguna cosa per a canviar la vista. La conducció es fa avorridíssima, perquè fins i tot és complicat avançar algun camió perquè ni se'n troben. Només es comença a divisar una mica de trànsit quan ens apropem a la badia d'Almería, amb San José, l'aeroport, Almería i Aguadulce. Allà ja hi ha senyal de vida, però només si mirem cap a l'esquerra a mesura que anem baixant, el paisatge de la dreta continua igual.

Un cop passada la ronda d'Almería i el poble turístic d'Aguadulce -vist des de la carretera té un skyline que recorda Benidorm- arribem a la sortida de Roquetas de Mar. Des de la mateixa sortida se va també a un poble de curiós nom Énix y Félix. Roquetas és un poble, com li diria, jo... s'imagina Salou? Doncs com no sé, uns quants Salou junts. I quan em refereixo a Salou m'hi refereixo físicament i en concepte. Amb una diferència, que Roquetas té una miquetetea de nucli històric, que no és gaire nucli que diguem, però en té.

Teníem contractat el Diverhotel Roquetas, gens recomanable -deixo l'enllaç a la meua valoració a TripAdvisor per si els interessa- , i per arribar a ell vam estar una mitja hora creuant rotondes i rotondes i carrers i avingudes -la del Sabinar és la via principal- per Roquetas. La zona d'hotels està a una punta de poble i els tenen tots junts allà amuntegats. I arribar-hi en cotxe és tota una pista americana de rotondes, bandes rugoses i passos elevats, Vaja, una mica com Lleida en aquest aspecte.

Es veu que, fins a mitjans del segle XX, Roquetas de Mar era un petit poble on els seus habitants vivien de la pesca -el port pesquer es remunta en època fenícia- i d'unes salines. També el poble tenia unes platges que a poc a poc van anar sent descobertes, sobretot, per persones de la província d'Almería que s'hi van començar a edificar els seus xalets d'estiu. I allò que va començar per uns pocs ara se'ls n'ha anat de les mans. O almenys m'ho sembla  a mi. Urbanitzacions, més urbanitzacions i molts hotels. Tot això vora el mar, perquè a unes quantes línies endins hi troben hivernacles i més hivernacles. En els últims quinze anys l'urbanisme habitual a què estem acostumats amb les alcaldies del Partit Popular ha acabat d'engrandir el destí turístic que és Roquetas amb els típics camps de gols de la zona, enormes hotels, passeigs marítims i obres faraòniques com la plaça de toros més moderna d'Espanya i l'Auditori amb nom de no sé quina infanta.

Far de Roquetas

El nucli més antic de Roquetas són carreronets que mostren l'origen àrab de la població, l'església està dedicada a Nuestra Señora del Rosario i data del segle XVIII. Cal dir que a causa dels terratrèmols és difícil veure construccions gaire antigues en aquesta zona almeriesa. El port pesquer està a uns 10 minuts caminants del centre-centre, i junt al port hi ha l'element més característic de Roquetas i que no és cap hotel, el castell de Santa Anna. El castell actualment està destinat a activitats culturals i la seua visita és gratuïta. Cosa que s'agraeix. Fan tantes activitats que el dia que vam anar a visitar-lo estava tancat per uns cursos d'estiu de la Universidad de Almería. Au. La història del castell comença al segle XIV amb el monarca Yusuf I, però els terratrèmols del segle XVII van fer estralls, van quedar quatre pedres i la restauració més recent és de 2008, en ple boom. Tocant al castell hi ha el bonic far de Roquetas i un amfiteatre on s'hi feia un mercat medieval. Sí, allà també se'n fan.

Castell de Santa Ana

Des del far surt un llarguíssim passeig marítim que recorre tot el terme per les diferents platges fins la més famosa que és la Playa Serena. El passeig està farcidet de xiringuitos on ofereixen els típics fatos que s'ofereixen als xiringuitos, tot i que n'hi havia que tenien carta amb bona pinta.

Passeig marítim de Roquetas

Al final de Roquetas i després de la Playa Serena hi ha uns espais naturals amb, diuen, important valor ecològic: les salinas de Cerrillos i la Reserva Natural de Punta Entinas amb dunes i llacs amb moltes especiés d'aus i flamencs -el charcón del flamenco- que s'aturen en el seu camí de migració. També, però ja dins de l'aigua es troba l'arrecife de Posidonia, que ha estat declarat monument natural.