Status Quo - Rockin' all over the world (life at Knebwoth'90)

Si hi ha un grup que en sentir els dos primers acords de qualsevol cançó ja saps quin és, aquest grup és Status Quo. Com diu l'amic, runner i escriptor solidari Eduard Plana en els concerts dels Status Quo t'has d'esperar un minut a cada cançó per saber quina és.

L'any 1962 el cantant Francis Rossi i el baix Alan Lancaster, amb només tretze anys van fundar un grup anomenat The Scorpions i que res va tenir a veure amb els altres alemanys heavies homònims. A finals d'any s'hi uní el bateria John Coghlan i van passar a anomenar-se The Spectres. Sota aquest nom van gravar alguns singles sense cap mena de repercussió. El maig de l'any 1967 s'incorporà el guitarra Rick Parfitt, amb la qual cosa es canviaren el nom pel de Traffic, però que per evitar confusions amb el grup que tenia Steve Winwood en aquell moment es passaren a anomenar Traffic Jam. Se veu que això del nom no els acabava de convèncer i l'agost del mateix any van passar-se a dir Status Quo, nom que, ara sí, ja seria el definitiu. I ja anava sent hora.

El cavi de nom els va anar bé perquè el primer single que gravaren amb aquest nom "Pictures of matchstick men" (1968) els convertí en estrelles d'un dia per un altre aconseguint un nº7 a UK i un nº12 als EUA. El so molt hippie-psicodèlic. Aprofitaren el reprise d'aquest tema per editar aquell 1968 "Ice in the sun" que amb un so molt beatelià que aconseguí entrar en el top ten, però poc els durà ja que a continuació van estar cinc anys sense menjar-se ni un rosco.

Van haver de canviar de discogràfica deixant Pye per Vertigo per tornar a col·locar un hit amb cert èxit però amb molt mala crítica, fou "Paper plane" (1973). Amb aquest nou so característic sí que els vindria un seguit de temes amb una notorietat que ha perdurat fins als nostres dies "Caroline" (1973), "Break the rules" (1974) i "Down down" (1974) que fou el seu primer número u juntament amb el disc "On the level" (1975).

A partir d'aleshores i durant dotze anys no hi ha ni un any que els Status Quo no posin singles o discos al Top Five britànic. Com penso que és un grup més de cançons que no pas de discos em centro en això.  "Roll over lay down" (1975), "Rain" (1976), "Rockin' all over the world" (1977), "Again and again" (1978), "Whatever you want" (1979), "What you're proposing" (1980), "Something about you baby I like" (1981), "Rock'n'roll" (1981), "Marguerita time" (1983), "The wanderer" (1984) i "In the army now" (1986) -cançó que no és seua sinó del duet sudafricà Bolland and Bolland-, "Burning bridges" (1988) . Els temes són grans èxits del que avui en dia es coneix com air guitar, aquelles cançons que cal ballar-les fent veure que toques la guitarra.

El grup, amb canvis de músic excepte Rossi i Parfitt eren amants de les llargues gires i dels concerts en directe. Un de molt recordat a les nostres terres fou el del Big Ben de Mollerussa a finals dels anys vuitanta. El 30 de juny de 1990 participen en el festival benèfic de Knebworth en un memorable concert que es va enregistrar en un doble disc i que és una obra d'art de la música. És dels pocs directes que tinc a casa però és extraordinari escoltar junts Status Quo, Tears for Fears, Eric Clapton, Genesis, Paul McCartney, Pink Floyd, Clif Richards, Dire Straits i Robert Plant. Del concert s'edità un single raríssim amb un megamix de diferents actuacions i del qual estic molt content de tenir.

L'any 1991 editen un grans èxits imprescindible: "Rockin' all over the years". Com ja he dit abans que els Status Quo són grup de singles més que no pas d'elapés, amb aquest disc en té prou. Per la promo van editar un single amb un megamix de clàssics del rock'n'roll anomenat "The anniversary waltz" que es quedà al nº2 de les llistes i que és una cançó que no em falta al cotxe. També s'incorporava l'inèdit "Can't give you more".

L'any 1992 editen un fabulós directe "Live alive Quo" amb un altre curiós medley com a single promocional "Roadhouse medley". El tema de 20 minuts no tingué l'èxit dels anteriors però personalment m'agrada molt  per com fan anar el riff del "Roadhouse blues" de The Doors per barrejar-ho amb altres cançons.

L'any 1994 aconsegueix el seu segon número 1 en llistes després de vint anys amb un tema curiós "Come on you reds". Es tracta d'un single gravat amb els jugadors del Manchester United amb la base del "Burning bridges" i canviant la lletra. I seguim amb uns quants singles més "I didn't mean it" (1994), "Fun fun fun" (1996) que van gravar amb els Beach Boys en un fabulós disc de versions per a celebrar el trentè aniversari de la banda i on també hi ha el "Don't stop" dels Fletwood Mac entre molts d'altres. A partir d'aquí els èxits començaren a baixar amb un disc estrepitosament dolent el 1999 "Under the influence" amb singles que no passaren el top 20 de llistes. El 2000 ho intenten ab un altre àlbum de covers com el del 1996 que el mateix Francis Rossi defineix com a desastrós, i això que hi ha una extraordinària versió del "Old time rock'n'roll" de Bob Seger, el "Sweet home Chicago" de Robert Johnson, el "Roll over Beethoven" de Chuck Berry i el "Mony mony" que popularitzà Billy Idol. Vaja, per mi molt millor que l'altre.

El 2005 publica el single "The party ain't over yet" i el 2007 "Beggining of the end" amb el qual ja m'aturo com si el títol volgués ser una premonició. Aquest mes d'agost passat van actuar en concert a Tarragona i quan ja ho tenia tot previst per assistir-hi temes d'organització familiar (eufemisme per dir que no tenia on deixar la canalla) van fer que al final me'l perdés. I ara ja no serà el mateix perquè Rick Parfitt ha mort als 68 anys en un hospital de Marbella després de patir una infecció després de ser ingressat per una lesió a l'espatlla.