Chuck Berry - Rock and roll music

El 12 d'abril de 1954 van començar a sonar les hores del rellotge de Bill Haley al Pythian Temple Studio de Nova York. El 9 de juliol de 1955 es col·locaria de número u a les llistes americanes. El rock'n'roll es convertia en el reflex de la nova rebel·lió juvenil. Bill Haley, Little Richard, Big Joe Turner, Big Mama Thornton, Fats Domino, Lloyd Price, Johnny Otis, Bo Diddley i... Chuck Berry.

Charles Edward Anderson Berry podria haver nascut el 15 de gener de 1926 a Saint Louis o el 18 d'octubre de 1931 a San José. No se sap tot i que la data més generalitzada és la primera. A Berry li agradava jugar amb aquestes dades biogràfiques, un petit reflex del que seria el seu caràcter. De petit no devia pensar en arribar a ser cap estrella mentre estudiava l'ofici de barber, la música a casa seua la deixava per als seus pares que formaven part d'un cor godspel. A poc a poc es va aficionar al hobby, al començament tocant el baix, però la seua professora Julia Davis el va convèncer perquè toqués la guitarra. Durant un temps va compaginar les tisores i la guitarra, amb Johnie Johnson al piano i Ebby Harding a la bateria però el bluesman Muddy Waters i el disc-jockey Alan Freed es van creuar en el seu camí.

Muddy Waters porta Berry a Chess Records, el segell discogràfic especialitzat en blues i rhythm'n'blues i els sorprèn amb la seua barreja novedosa de ritme blanc i negre. De seguida enregistra un single amb "Wee wee hours" a la cara A i "Ida Red" a la cara B. Però aquest títol d'"Ida Red" no acaba d'agradar, és un tema que Berry dedica a una tieta seua i els germans Chess li fan canviar. Berry els feu cas, i fent gala del seu sentit de l'humor canvia el títol pel de "Maybellene" (1956), que no és res més que el nom d'una vaca que sortia en un dels seus contes infantils favorits. I ara entra Alan Freed en escena, Freed era l'home que podia enfonsar o catapultar -amb suborns inclosos- a l'èxit qualsevol disc i així fou com "Maybellene" aconseguí un cinquè lloc en llistes i ha quedat com una de les cançons des de la qual es posen les bases del rock'n'roll de tots els temps. Per cert, la famosa mania de Jerry Lee Lewis de prendre foc al piano fou culpa de Freed i Berry justament. En un concert que organitzà Alan Freed, Jerry Lee Lewis volia el protagonisme de ser l'últim en actuar, però finalment l'organitzador es decidí per Chuck Berry, així que Lewis, que era el penúltim, tragué una ampolla de líquid inflamable per incendiar el piano i fer que Berry es fes fotre i no el pogués fer servir.

Mantenir-se en l'èxit durant la segona meitat dels anys cinquanta no li costà gaire a Berry, ja que era un artista de fàcil creació i tot i ser agressiu, esquerp i orgullós fora de l'escenari els seus shows el transformaven. Van anar passant èxits que avui ja són clàssics del rock'n'roll. A "Roll over Beethoven" (1956) -revisada genialment per l'Electric Light Orchestra (1973)- juga amb el doble sentit del terme roll over, el de fer girar un disc o el de fer fora la música clàssica per fer lloc als nous ritmes -roll over Beethoven and tell Tchaikovsky the news-. Se veu que Berry acabà tip de Beethoven perquè la seua germana Lucy es passava hores al piano interpretant-lo i ell no el podia fer servir. El hit "School days" (1957) arriba al 3 de les llistes i l'any 1990 es fa famosa una versió dels Simpson en el disc "Sing the blues". El "Rock and roll music" (1957) que descriu l'essència del rock arriba al 8 de les llistes, aquest tema és versionat amb èxit pels Beatles.

A "Sweet little sixteen" (1958) descriu el seu amor per noies de setze anys, que posteriorment li portaria un bon mal de cap perquè un delicte sexual el portà a la presó. Tot comença en una redada policial en el club que Berry havia muntat a Saint Louis. En el guarda-roba hi havia una noia que havia començat a treballar en el local sent menor d'edat i que va acusar el seu amo d'haver intentat abusar d'ella. Fonamentat o no, aquest fou el primer cas de tot un drama que perseguiria Berry durant molts anys. A causa del caràcter racista per algunes declaracions durant el judici el Tribunal Suprem dels Estats Units anul·là la sentència i de moment Berry se'n salva de passar per txirona. Per cert, aquest tema arribà als tribunals per culpa del "Surfin' USA" dels Beach Boys, s'hi assemblen, eh? Doncs bé, això li comportà una bona compensació econòmica per a Berry. Si aquest cop li va sortir bé, no ho aconseguí amb el "Subterranean homesick blues" de Bob Dylan, calcat del "Too much money business" (1957) de Berry. O no?

Així que va poder continuar gravant i el 1958 publica el single de "Johnny B. Goode", una cançó autobiogràfica que es convertí en una de les més famoses i versionades del rock -segons la revista Rolling Stone la setena millor cançó de la història-. O no em dirà que vostè no ha cantat mai el Go! Go! Go! Johnny, go! Go! Després continua amb "Carol" (1958) -versionat pels Rolling Stones en el seu debut l'any1964-, "Sweet little rock and roller" (1958), "Almost grown" (1959), "Back in the USA" (1959) i "Too pooped to pop" (1960).

La revisió del cas anterior li suposà dos anys a la garjola, de 1962 a 1964, i provocaren la interrupció de la carrera meteòrica de Berry i també del seu matrimoni. Però si Berry no podia actuar sí que podia continuar escrivint estant entre reixes, Només sortir de presó va incorporar a la història del rock peces com "Nadine (is it you)" (1964), "No particular place to go" (1964), la famosíssima "You never can tell" (1964)  recuperada l'any 1995 gràcies al ball d'Uma Thurman a "Pulp Fiction" i "Promised land" (1964) que popularitzà Elvis Presley el 1973.

Els últims anys de la dècada dels seixanta li serveixen per consagrar-se (encara més) en els directes amb la seua guitarra Gibson i el seu cèlebre pas sobre l'escenari: el duck walk, que no és pas un invent d'Angus Young dels AC/DC com molts es pensen. Ja ningú li negava el seu protagonisme en la música. L'any 1972 li arriba el seu primer i únic número 1. Incomprensiblement fins aleshores i gràcies al seu viatge a Anglaterra on enregistrà el disc "The London Chuck Berry sessions". Un tema que originàriament durava onze minuts "My ding-a-ling" i que sembla una cançó d'esplai aconsegueix el primer lloc en llistes acompanyat de "Reelin' and rockin'".

També va debutar en el món del setè art amb la pel·lícula "Hail. hail, rock'n'roll" dirigida per Taylor Hackford que fou un fracàs de taquilla l'any 1988. La seua llegenda de personatge asocial feu que el condemnessin un altre cop, ara per evasió d'impostos, però ell continuava amb el seu egocentrime i narcisisme. En una entrevista a New Musical Express, quan li preguntaren per les 10 millors cançons de la música no dubtà en citar-ne 10 de les seues. Au. I potser el súmmum de les denúncies li arribà el 1990 quan fou acusat per una de les cuineres d'un restaurant seu de Missouri d'haver instal·lat càmeres en el lavabo de senyores. Quan la policia ho anà a investigar van trobar en el seu domicili centenars de cintes amb imatges gravades.





Chuck Berry ha mort als, teòricament, 90 anys per causes naturals: