No, no, no s'espantin. David Byrne continua ben viu, igual que Tina Weymouth, Jerry Harrison i Chris Frantz. Així que de moment tenim els Talking Heads ben esquerats.
Avui toca parlar del director de cinema Jonathan Demme, conegut per pel·lícules com El silenci dels anyells o Filadèlfia, però estiguin tranquils i tranquil·les que jo no els parlaré pas de cine, que no n'entenc ni un borrall. Les meues pelis de culte són Top Secret, la saga de Aterriza como puedas, Hot Shots i Loca Academia de Policia. No cal que el digui res més, queda tot dit.
L'any 1984, des d'un punt de vist musical, Demme dirigeix "Stop making sense", una innovadora pel·lícula d'unes actuacions en directe dels Talking Heads al Pantages Theatre de Hollywood.
El film comença amb els títols de crèdit i seguidament se veu David Byrne caminant amb un reproductor de cassette -recordi qie som als vuitanta- i una guitarra acústica. D'aquesta manera comença la primera cançó "Psycho killer", un tema de l'any 1977 i que potser és el major èxit de la banda. A mi no és el que més m'agrada per això, per mi el millor tema del grup és "Wild wild life" (1986). A partir d'aquí els tramoistes comencen a incorporar més instruments a l'escenari.
La segona cançó, en la qual s'incorpora ara Tina Weymouth, també és un clàssic, "Heaven", original de l'any 1979 i enregistrada en el disc "Fear of music". És una balada amb un fons de música country en la qual Byrne parla d'una visió de la vida després de la mort. En aquesta filmació la cançó és acompanyada amb uns arranjaments per a guitarra acústica i una baix amb harmonies de fons. Potser els sonarà una meravellosa versió que van fer els Esclarecidos de Cristina Lliso l'any 1993.
A cada cançó es van incorporant els diferents instruments i els components de la banda fins que a "Burning down the house" ja hi toquen tots. Així es van succeint els diferents temes, entre els quals també s'inclou el clàssic "Once i a lifetime", tema que s'incloïa inicialment en el "Remain in light" (1980). La interpretació en directe que fa Byrne és impressionant i posa la pell de gallina: "Ens divertia molt tocar-la en directe. Gairebé era com volar, i el públic ens acompanyava" afirmava Chris Frantz.
Aquesta és la millor meravella musical de Jonathan Demme, però també va dirigir Neil Young en tres ocasions: "Neil Young: Heart of gold" (2006), "Neil Young: Trunk show" (2010) i "Neil Young journeys" (2012). També el videoclip "The perfect kiss" dels New Order (1985).
Jonathan Demme ha mort als 73 anys a New York a causa de les complicacions provocades per un càncer d'esòfag.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada