L’Institut Clay

Aquest estiu ens ha deixat Landon T. Clay (1926-2017). Clay era un ric empresari de Boston que juntament amb la seua senyora Lavinia D. Clay van fundar l’any 1998 el Clay Mathematics Institute (CMI) amb l’objectiu d’«incrementar i difondre el coneixement matemàtic». Sense ser matemàtic -Clay era graduat en anglès per Harvard- va adonar-se de la bellesa i la importància de les matemàtiques durant la seua exitosa carrera en el món de les finances i el capital de risc, un món on justament tot es basa en models matemàtics.

El CMI dóna suport a excel·lència matemàtica de moltes maneres, per exemple amb el Clay Research Fellowships, una espècie de beca que dona cinc anys de llibertat econòmica a brillants joves matemàtics per a dedicar-se a la recerca. D’aquí han sortit molts medallistes Fields.

Però potser la iniciativa més famosa que ha dut a terme el CMI ha estat -i és- la dels Millenium Prize Problems, un conjunt de set problemes que en cas de ser resolts premiaria amb un milió de dòlars de recompensa a qui obtingui aquesta resolució. Les normes per guanyar el premi són prou clares: la demostració ha de ser publicada en alguna revista matemàtica de prestigi, han de passar dos anys perquè la demostració sigui ben estudiada i un comitè d’experts del CMI determinaria finalment si el treball mereix o no el premi.

Els set problemes proposats són -per si el lector o lectora s’hi vol posar-: 1) La teoria de Yang-Mills en camps quàntics; 2) les equacions de Navier-Stokes; 3) el problema P versus NP sobre temps de càlcul en algoritmes; 4) la conjectura de Hodge; 5) la hipòtesi de Riemann; 6) la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer en corbes el·líptiques i 7) la conjectura de Poincaré. Unes coses gens òbvies, vaja.

D’aquests set problemes proposats només un ha estat resolt: l’any 2006 el matemàtic rus Grigori Perelman resolia la conjectura de Poincaré. Tot i això al senyor i la senyora Clay no els va caler afluixar la mosca perquè l’excèntric Perelman va rebutjar el milió de dòlars i també la medalla Fields. Perelman va dir que tampoc tenia tant mèrit el que havia fet.

UN ESTIU TRIST

Aquest estiu també ens ha deixat una de les joves i més brillants ments matemàtiques actuals. Amb només 40 anys, moria per culpa d’un càncer la iraniana Maryam Mirzakhani (1977-2017). Professora a la Universitat de Stanford, va ser la primera dona a rebre una medalla Fields de matemàtiques l’any 2014. Mirzakhani també havia fet recerca per al CMI.

(Article publicat al suplement Lectura el diumenge 3 de setembre de 2017)

Steely Dan - Reelin' in the years

El cantant i teclista Donald Fagen i el baix Walter Becker es coneixen al Bard College de New York. Mentre Fagen es graduava en Filologia Anglesa s'entretenien a composar cançons com a duet. Ambdós comencen a tocar com a músics d'acompanyament en diferents grups destacant per exemple en Demian Jay and the Americans.

L'any 1972, després de vàries aventures i instal·lant-se a Los Angeles, decideixen prendre de forma definitiva el nom d'Steely Dan, nom pres d'un aparell que apareixia a la novel·la Naked lunch de William Burroughs. Burroughs era l'escriptor de capçalera per la generació beat i que tingué forta influència en el món del rock, ell mateix va gravar-se recitant juntament amb John Cale o Sonic Youth. 

El primer disc dels Steely Dan va ser "Can't buy a thrill" (1972) és un èxit contra tot pronòstic gràcies al gran single "Do it again" (1973), que segur recordaran. El seu estil pop de melodies amb tocs de jazz, la producció de Gary Katz, l'interès de la discogràfica ABC, la guitarra de Jeff Baxter i la veu de David Palmer es pot sentir també en l'extraordinari "Reelin' in the years" inclòs en aquest disc i que va ser la primera cançó dels Steely Dann que tinc consciència d'haver sentit gràcies a uns grans èxits de l'any 1994. En aquesta cançó Fagen canta sobre el fracàs d'una relació entre universitaris amb una tornada apegalosa. Buah! Bestial aquesta cançó!

El segon disc és "Countdown to ecstasy" (1973), on Fagen canta ja totes les melodies vocals ja que David Palmer deixa el grup per formar Wha Koo. El tercer disc és "Pretzel logic" (1974). En aquest disc es va incloure el hit "Rikki don't lose that number" que arribà al 4 de les llistes americanes. Després de la gira d'aquest disc el grup abandona els directes durant tres anys perquè deien que els agradaven més les gravacions que no pas les gires. Tant el primer, com el segon i aquest tercer disc aconsegueixen el disc d'or en les llistes de vendes.

Aprofiten aquest breu període de "crisi" per efectuar canvis en els músics que acompanyen la formació. El quart disc "Katy lied" (1975) també arriba a disc d'or. Seguidament, el 1976 publiquen "The royal scam" amb la cançó "Haitian divorce" amb un fons reggae com a més destacada. Pot comprovar que amb aquestos dos no m'hi recreo gaire tampoc.

Els canvis en la formació continuen perquè segons diu Fagen el seu grup és més "un concepte que una banda típica de rock". Per les diferents formacions van passar músics del nivell de Jeff Porcaro (Toto) o de Michael McDonald (Doobie Brothers). El duet es va fent molt perfeccionista i es mira i remira qualsevol de les gravacions que fa, fins al punt que, la seua companyia discogràfica els demana la finalització de la gravació d'un disc el 31 de març de 1977 i ells l'acaben publicant al novembre. El disc "Aja" (1977), conegut per la seua fosca portada,  es converteix en un altre èxit -no tant com els anteriors- però que guanya un Grammy pel disc de música no clàssica millor enregistrat. El tema més destacat és "Peg", que sona gairebé a música disco. Com a curiositat en el disc s'inclou el tema "Deacon blues", que serviria de nom per a un dels famosos grups de pop de finals dels 80.

El 21 de gener de 1981 i ja amb el disc "Gaucho" enllestit anuncien la seua separació. En aquest elapé es va incloure el seu major èxit "Babylon sisters", que arribà al 2 de les llistes americanes. També és d'aquest disc el fabulós "Hey nineteen".  Després d'aquest final conjunt, Donald Fagen comença a gravar discos en solitari i Walter Becker es dedica a la producció de grups dels vuitanta com China Crisis o Rickie Lee Jones.

L'any 1985 amb la publicació del "Best of" tornen a tenir demanda i fins i tot Fagen i Becker apareixen junts col·laborant en el disc "Zazu" (1986), disc de debut -i únic- de la cantant i model Rosie Vela, però de moment no serveix per a tornar a ajuntar-los. L'any 1992 Becker produeix el disc "Kamakiriad" de Fagen i aquest li torna la producció en el disc "11 tracks of whack", el primer disc en solitari de Walter Becker. L'any 2000 sí que finalment tornen a gravar conjuntament amb el nom d'Steely Dan vint anys després, el disc "Circus money" és àmpliament celebrat amb cançons com "Cosin dupree" i "Jack of speed".

Walter Becker ha mort als 67 anys per causes que no s'han fet públiques, però després d'una llarga malaltia anunciada ja al juliol després que Becker no pogués participar als festivals  Classic West i Classic East.