El carrer d'Esperança González.

La mare Esperança González i Puig va néixer a Lleida el 19 de maig de 1823 i hi morí el 5 d'agost de 1885 víctima de l'epidèmia de còlera que patí la ciutat (encara no hi havia polítics del PSOE desinfectant pel que es veu). Filla d'una família adinerada nasqué al Palau de la Paeria, però de seguida el seu pare va comprar l'antic convent dels hospitalers antonians, a l'inici del carrer Sant Antoni -on hi ha l'església de la Sang- i se n'anaren a viure allà. Durant els seus 62 anys de vida conegué revolucions i governs de tots colors d'aquella època, però mai no li interessà la política i se centrà en els problemes de la gent passant-se molts anys ajudant materialment sobretot a la gent jove desvalguda. L'any 1862, el seu treball infatigable, la portà a fundar la institució de les Missioneres Esclaves de l'Immaculat Cor de Maria amb, actualment, col·legis, centres educatius i d'acollida per tot el món. Foren 62 anys viscuts com una santa i actualment té el procés de beatificació obert.

No sé què devia pensar la mare Esperança González quan l'1 d'octubre de 2017 a les 9.15 del matí al carrer que duu el seu nom perpendicular a l'edifici del CAP del barri de Cappont de Lleida van començar a entrar en fila un bon sarpat de lecheres -el nom familiar que reben les furgonetes de la Policía Nacional, però nacional d'allà-. Amb l'acompanyament de la Guàrdia Urbana de Lleida (!!) i d'una unitat del SEM -ja es preveia què podia passar- tota la ringlera de furgons va quedar aparcada des del carrer Marqués de Leganés fins al carrer de l'Abat Escarré -que en el seu temps també va patir els efectes del a por ellos-. La bonhomia de la Mare Esperança González enterbolida per dotzenes de matalots de 2 x 2 armats amb vagi a saber vostè quina bona voluntat.

Senyors que es volien colar a la cua del CAP

La Mare Esperança, que no es posava en política però sí davant de les injustícies, ens estava protegint el CAP des de la nit abans on veïnes i veïns del barri ja s'havien instal·lat per garantir el fonamental, legítim i democràtic dret de votar per a decidir què volem ser. Però això de les paraules legítim i democràtic se veu que no les entén tothom igual i uns senyors vinguts des de León -tal com mos va dir algun- ens van tractar de convèncer de seguida. A les 9.15 del matí i amb el col·legi electoral recent obert, al mòbil ens començaven a arribar les primeres imatges d'amics des de Soses o Artesa de Lleida, un servidor anava escoltant la ràdio amb el Jordi Basté i el Xavi Bundó explicant-nos les primeres intervencions democràtiques i pacificadores al mateix temps que ens arribaven els primers vídeos on allò que en diuen Fuerzas y Cuerpos de Seguredad del Estado començaven a fer pràctiques de cagar el tronc de Nadal i de ball de bastons com a símptoma d'integració en la nostra cultura.

Impotència per no poder fer res
per protegir la gent pacífica. 

A aquella hora ja érem molta gent fent cua per a votar -no per atracar un banc- i en veure venir tota aquella colla de senyors amb casc que no feien cara de venir a jugar a la butifarra tot i que tenien la manilla de bastos repetida, els dos nens que hi havia en aquells moment a la cua van ser portats al pis de dalt de l'edifici del CAP. Ni escudos ni hòsties. I a partir d'allà na fent, amb tota la cura i bones formes possibles vam ser apartats perquè uns altres senyors amb passamuntanyes s'enduguessin un gran botí que va resultar ser... una urna! Vaja, ni el guió d'aquesta gran pel·lícula de la història del cinema com va ser El robobo de la jojoya amb els Martes y Trece de protagonistes. Sense anar més lluny, a mi molt amablement perquè no em cansés ni patís cap esforç, un parell d'aquests senyors forçuts me van portar agafat per les cames i arrossegat per terra perquè no caigués. El més curiós és que per buscar una urna van estar regirant tots els calaixos dels despatxos dels metges del CAP. Potser es volien preocupar pel nostre colesterol o pel nivell de triglicèrids. Tan majos ells. De fet van quedar contents amb la nostra ciutat perquè unes setmanes després van fer una visita al Museu de Lleida de vàries hores, i els va agradar tant que van acabar emportant-se unes cosetes i tot de record.

Les imatges del CAP de Cappont, de l'Escola Oficial d'Idiomes i de la seu dels serveis Territorials de Benestar Social, on els senyors aquells volien obrir una porta amb el cap d'una senyora, corrien per tots els Watsapp de Lleida. Per tots? No! Algú, a les 11.00 del matí, es veu que no havia obert el mòbil i era aliè a tot el que succeïa a la ciutat. En plena era de la circulació immediata de la informació encara algú no havia vist cap càrrega policial, cosa que només s'entén si l'home va amb un tam-tam enlloc d'un smartphone. No deu estar en cap grup de wats... perquè algun regidor sí que sabia què estava passant...  Un bon sarpat de veïnes i veïns involuntàriament jugaven a arrancar cebes amb uns senyors vinguts de fora. Però proporcionadament.

Quin dia.