L'any 1989, a la ciutat irlandesa de Limerick, Dolores O'Riordan -amb procedència de família espanyola, per això aquest nom-, els germans Noel i Mike Hogan i Feargal Lawer decideixen formar un grup amb el nom de The Cranberry Saw us que posteriorment reduirien a The Cranberries. Van començar a donar concerts en petits locals fins que ni més ni menys que Mike Oldfield es fixà en ells per acompanyar-los en la seua gira.
Gràcies a Island graven el primer disc amb títol llarguíssim "Everybody Else Is Doing It, So Why Can't We?" (1993) amb els seus millors temes que en un primer moment van passar desapercebuts. Dos joies extraordinàries imprescindibles "Linger" i "Dreams". 
Arriba el segon disc "No need to argue" (1994), el de la famosa portada del sofà. De cop i volta es troben amb gairebé vuit milions de discos venuts competint amb els Nirvana de l'època, desbancant l'heroi del country dels EUA Garth Brooks i convertint-se en el disc més venut de l'any 1995 a l'estat espanyol mantenint-se durant 39 setmanes davant del "Cosas mias" d'Antonio Flores, "Como la luz prometida" de Luz i el debut de Laura Pausini. En conclusió, el seixanta-tresè disc més venut al món en la dècada dels 90. Segurament gran part de l'èxit prové del tema "Zombie" com a primer single. Un tema gens comparable a les melodies de l'anterior disc però que comercialment va fer fortuna i que es podia escoltar fins davall de l'aigua. El que fa una bona campanya de màrqueting. Afededeu. La cançó tracta sobre la mort de dos nens, Tim Perry i Jonathan Ball, per culpa de dos bombes de l'IRA a Cheshire el 1993. O'Riordan estava molt conscienciada en el tema irlandès i ella mateixa reconegué que el tema i el vídeo que l'acompanyava van ser el més agressiu que van fer. La lletra de la part més coneguda de la cançó és prou aclaridora: “En el teu cap, en el teu cap, ells estan lluitant. Amb els seus tancs i les seues bombes. I les seues bombes i les seues armes. En el teu cap. En el teu cap ells estan plorant”. Una versió dance del tema feta per la discogràfica Max Music sota el nom del DJ Ororo va fer fortuna a les pistes de ball convertint-se també en el single més venut de l'any. El disc també conté moments de tendresa com "Ode to my family" (impossible no recordar el tuturutu del començament) i altres èxits com "I can't be with you" i "Ridiculous thoughts". L'èxit els portà al concert de Woodstock de l'any 1994.
L'any 1995 col·laboren amb el tema "Liar" en la banda sonora de la comèdia juvenil "Empire records" protagonitzada per Liv Tyler. I el 1996 enregistren una versió unplugged del "Ridiculous thoughts" pel disc "MTV fresh" on es recollien concerts acústics fets a l'emissora.
Després de la marea arriba una mica més de calma amb "To the Faithful Departed" (1996). El primer single "Salvation" sona al "Zombie" del disc anterior amb estil més punk. Després "Free to decide", l'estranya "Will you remember?", la balada "When you're gone" -amb dos singles d'edició limitadíssima amb versions acústiques d'altres èxits i que són una joia de la col·lecció- i "Hollywood". En aquest disc també s'inclou "I'm still remembering", un homenatge a Kurt Cobain, cantant de Nirvana. Diria que és el juliol de 1996 quan els veig de gira a Barcelona. Aquest any 1996 Dolores O'Riordan canta al costat de Simon le Bon (Duran Duran) el "Linger" en el disc "Pavarotti and friends".
L'any 1998 graven una petita joia, d'aquelles que avui ja no es fan, pel disc en homenatge a Fleetwood Mac, una versió extraordinària del "Go your own way". El 1999 es reedita el tema "Dreams" gràcies a la BSO de "Tienes un e-mail" de Tom Hanks i Meg Ryan.
Amb molts problemes de mala relació amb la premsa, amb la publicació de "Bury the hatchet" (1999), O'Riordan volia començar de zero amb la publicació d'aquest nou disc de portada molt filosòfica. El disc, de forma general, no funciona gaire bé en vendes però en ell s'inclouen algunes de les cançons més recordades com "Just my imagination" i "Animal instinc" -dedicada al seu primer fill que acabava de tenir-. També es poden destacar "Promises" -molt estil "Zombie" també- i "You and me".
L'any 2001 deixen Island i amb MCA presenten "Wake up and smell the coffee", un disc força oblidat amb poques vendes i personalment crec que força obviable. El primer single fou l'horrible "Analyse" posat al mercat el setembre de 2001 coincidint amb l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York. El videoclip promocional va haver de ser retirat i editat perquè apareixia O'Riordan cantant dalt d'un gratcels amb uns avions de fons. El segon single, una mica millor, fou "Time is ticking out", i el fet que demostra que el disc no va ser el milloret que van fer és que van parar al tercer single "This is the day".
Com la nova creació fluixejava van aprofitar per publicar el típic disc de grans èxits que es treu quan s'està poc inspirat "Stars: the best of 1992-2002" (2002). El disc conté 20 cançons, de les quals dos són inèdites: "Stars" i "New New York". A l'estat espanyol, el disc tingué força èxit gràcies a una campanya comercial Somos tu tren de RENFE que va incloure la cançó "Dreams" en el seu anunci. A més, des del punt de vista del col·leccionisme es van arribar a publicar 4 singles diferents d'aquest disc!!! Una joia. El 2004 Dolores O'Riordan col·labora en el tema "Pure love" del disc de duets que publica Zucchero. Continuant sense novetats, el 2009 Island treu el directe "Bualadh Bos" amb un altre cop el "Zombie" com a tema estrella.
Després de donar-se un temps -sis anys!- de descans i que cadascú anés una mica al seu rotllo -O'Riordan publicà els discos "Are you listening?" (2007) i "No baggage" (2009) amb algun tema destacable com "Ordinary day" i sobretot "The journey"- , l'any 2012 amb la insitència d'O'Riordan tornen amb "Roses" i gira inclosa. Temes com "Tomorrow", "Show me", "Raining in my heart" que no passen d'aquí. Veient que les novetats no tiren The Cranberries tiren cap al format acústic amb la Irish Chamber Orchestra en el disc "Something else" (2017). Amb una portada que rememora el "No need to argue" compta amb el com sempre un fabulós "Linger", "Dreams" , "Why" i que no falti "Zombie", esclar.
El setembre passat, Dolores O'Riordan publicà "Science agrees" (2017) amb el grup D.A.R.K. al costat d'Andy Rourke (the Smiths) i del DJ Ole Koretsky.
Els últims temps de Dolores, -amb tres fills de 20, 16 i 12 anys- no han degut ser els més exemplars de la seua carrera. Amb problemes de salut que arrossegava des de feia temps el passat desembre es declarà culpable d'agredir tres policies i un sobrecàrrec de vol a l'aeroport de Shannon a Irlanda. Els policies van afirmar que els va escopir a la cara i que els va donar cops de cap i patades. Els partes mèdics li van diagnosticar problemes de salut mental en el moment de l'altercat. Sembla ser que producte d'una enorme depressió que li afectava culpa d'haver estat víctima d'abusos sexuals de nena. Dolores O'Riordan ha mort als 46 anys a Londres mentre es trobava fent unes sessions de gravació. Les causes de la mort no s'han fet públiques.
M'ha agradat molt llegir la història de The Cranberries, perquè aquest sí que és un grup que ha tingut presència a la meva vida, fins i tot li vaig dedicar un post al traspàs de la Dolores. Suposo que això m'anirà passant, grups que se sentien als 90 aniran caient com a mosques, els que van marcar la meva adolescència. M'ha sabut greu aquesta defunció, ves. Gràcies per aquest recordatori.
ResponElimina