Nascuda al Bronx filla d'un músic professional, Irene Cara va obtenir el seu primer treball musical quan encara era una nena en una emissora hispana de Nova York. Amb només vuit anys va fer el seu primer paper a Maggie Flynn a Broadway, on feia de nena òrfena en aquesta comèdia musical de Shirley Jones i Jack Cassidy. I amb deu anys debutà al Madison Square Garden en l'homenatge a Duke Ellington cantant ni més ni menys que amb Roberta Flack i Sammy Davis Jr.
Irene Cara interpretà alguns papers secundaris en varis sèries televisives, amb divuit anys va destacar al cine a Aaron loves Angela, a Sparkle al costat d'Aretha Franklini va fer de Bertha Palmer a la sèrie Roots: the next generation, la sèrie que aquí es va conèixer com a Raíces i que explicava la vida de Kunta Kinte. Aquesta aparició la va fer saltar a la fama aconseguint el paper de Coco Hernández a la pel·lícula Fama (1980) d'AlanParker. En la pel·lícula, Irene Cara, hi posava totes les seues excel·lents destreses com a pianista, ballarina i cantant i interpretà el tema central "Fame", un dels grans èxits de la dècada dels 80 (número 4 als EUA i 1 al RU) i que va rebre l'Oscar a la millor cançó original. També la banda sonora s'endugué el Grammy a millor disc de banda sonora. La pel·lícula fou d'un èxit tan bèstia que els ingressos van triplicar el seu pressupost i va tenir continuïtat en una sèrie televisiva que va tenir molt més èxit encara i que aprofitava la mateixa cançó d'obertura. Quants diumenges a la tarda seguint les aventures del Leroy i la Coco asseguts a taula! De la mateixa banda sonora i de la mateixa cantant, la balada "Out here on my own" escrita pels germans Lesley Gore i Michael Gore també fou nominada als Oscars, marcant un precedent que no s'ha tornat a repetir. El tema fou versionat per una molt i molt jove encara Nikka Costa amb certa repercussió. D'aquesta banda sonora també destacaria la interpretació de Linda Clifford del "Red light".
Després de tot aquest boom Irene Cara enregistra els eu primer disc en solitari "Anyone can see" (1982) estrenant-se en una nova faceta de compositora. Del disc destaco la balada que dona títol "Anyone can see", el segon single "My baby, he's something else" i un parell de versions destacables, el "Reach out I'll be there" de la factoria Holland-Dozier-Holland i el "Thunder in my heart" de Leo Sayer.
I com les bandes sonores sembla que era el que li sortien bé l'any 1983 torna a arrasar amb "Flashdance... what a feeling!", el tema central de la peli del mateix nom interpretada per Jennifer Beals i dirigida per Adrian Lyne. La cançó torna a ser un top a nivell mundial, 1 als EUA, 2 a USA i una cançó que no falta mai en cap selecció dels vuitanta amb uns sintetitzadors que ja es posaven de moda. Les vendes van superar les de Fame amb escreix i el disc composat per Giorgio Moroder va vendre més de cinc milions de còpies, la peli es convertí en un clàssic cinematogràfic de la dècada. A més Irene Cara repeteix Oscar a la millor cançó original i rep el Grammy a la millor interpretació femenina. DJ Bobo, l'any 2000, va fer una reeixida versió disco del tema. Un altre clàssic dels vuitanta, el "Maniac" de Michael Sembello també s'inclou en aquesta banda sonora. Crec que no és agosarat dir que aquesta banda sonora suposà una nova tendència en la publicació dels discos que acompanyaves les pel·lícules.
El seu segon disc en solitari d'Irene Cara "What a feeling" (1983) incloïa el tema de Flashdance -fixeu-vos amb el títol- i un parell més d'èxits per a les llistes "Why me?" i "Breakdance"sota la batuta de Giorgio Modorer. També es van extreure com a single els temes "You were made for me" i "The dream (hold on your dream)" que va servir de tema principal de la peli D.C. Cab on hi apareixia al costat de MA Barracus del Equipo A. Irene Cara també participà al costat de Clint Eastwood i Burt Reynolds a City Heat a més d'interpretar dos temes per la banda sonora "Get happy" i "Embreceable you".
Amb "Carasmatic" (1987) Irene ja no repetiria les seues fites a pesar de la seua notable veu i va desaparèixer del primer pla en l'àmbit musical.
Ara Irene Cara ha mort a la seua casa de Florida als 63 anys per causes que no s'han fet públiques.
Nascut el 1935 a l'estat de Lousiana, de ben jove Jerry Lee Lewis va deixar palesa la seua precocitat musical... i la sexual. Amb només catorze anys guanyava els seus primers dòlars cantant en una banda de country mentre estudiava en una escola religiosa fonamentalista de Texas. Venent ous es va poder comprar un piano. La seua primera actuació amb públic va ser en un concert organitzat per la Ford interpretant el tema "Drinkin wine, spoo-dee-o-dee". Dos anys després, als setze, es casava amb Dorothy Barton, la filla del predicador (son of the preacherman). Als disset anys es torna a casar ara amb Jane Mitcham... sense haver demanat el divorci de Dorothy. Amb Jane té el seu primer fill el 1954, Jerry Lee Lewis Jr. Amb divuit anys ja tenia dos dones i un crio i un parell d'enregistrament anecdòtics: "New Orleans boogie", "Don’t stay away (‘til love grows old)".
Jerry es dedicà a escoltar la música dels nous rockers blancs i l'entusiasmà, de tal manera que va recaptar quartos venent ous i se n'anà a Memphis per a presentar-se a Sun Records, la discogràfica del rock'n'roll. En aquells temps ja s'havia de demanar cita prèvia (i això que era època pre-Covid) i com no n'havia demanat doncs a Sun ningú no l'esperava. Però Jerry va dir que ell no marxava d'allà fins que algú l'atengués, així que per pesat Jack Clemens li donà l'oportunitat d'enregistrar dos temes. Finalment ho van veure clar i s'edità el single on en una cara hi havia el "Whole lotta shakin' goin' on" i a l'altra "Crazy arms" (1956) però les emissores de ràdio el van condemnar per ser massa vulgar.
El primer single -després de quatre intents, però- havia venut 30.000 còpies, es col·locà al 3 de les llistes i a inicis de 1957 actua a l'Steve Allen Show, que per únic cop en la història va superar en audiència al show d'Ed Sullivan. Després de l'estel·lar moment televisiu les vendes es van disparar, i la cançó vetada per la seua vulgaritat va superar els sis milions de còpies. A Sun no li va caler editar cap altre disc de Jerry durant tot el 1957.
A lo tontoJerry Lee Lewis es va fer un lloc a Sun Records i estant per allà veia passar a Carl Perkins, a Johnny Cash i a l'estrella musical del moment, Elvis Presley. En una d'aquestes sessions es van ajuntar els quatre i van improvisar una sessió que l'enginyer de so amb molt bon criteri va decidir gravar. anys més tard es va publicar amb el títol "Million dollar quartet" (1981) no exempt de nombroses lluites legals entre Sun i RCA, propietària del drets d'Elvis. D'aquesta història se'n va fer un musical el 2007. En aquest disc s'hi troben versions de clàssics del godspel "When the saints go marchin'", "Down by the riverside" i temes popularitzat per Jerry "End of the road" i per Elvis "Don't be cruel".
El tercer single "Breathless" (1958) arriba al 7. Aquell 1958 es produeix un fet icònic que l'acompanyaria durant la seua carrera, el disc-joquei Alan Fred va organitzar un concert amb Buddy Holly, Frankie Lymon, the Chantels, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis amb el problema de quin seria el cap de cartell entre els dos últims, de tal manera que finalment es van decantar per Chuck Berry per tal que tanqués l'actuació. Quan Jerry Lee Lewis va acabar la seua actuació del "Great balls of fire" li va fotre patada a la banqueta, va treure una ampolla de líquid inflamable i li va fotre foc al piano mentre continuava tocant. Quan s'enretirà i es creuà amb Berry li va espetegar un «A veure com continues això, negre».
Però Jerry Lee Lewis tenia altres parts del cos que li funcionaven més ràpidament que la veu. L'11 de desembre de 1958 es casava amb la tercera esposa, Myra Gale Brown, germana del seu baixista, cosina seua i de només tretze anys... i sense haver-se divorciat de les dos anteriors! Enmig de tot aquest merder a nivell social, el gener de 1958 edita "Great balls of fire", que en només deu dies supera el milió de vendes i que en acabar l'any haurà sobrepassat el cinc milions arribant al 2 en llistes EUA a l'1 al RU. Les sessions de gravació fluïen al mateix ritme que les begudes alcohòliques i existeixen cintes en les quals se sent a Lewis dir autèntiques bestieses. La lletra va anar a càrrec d'Otis Blackwell, responsable del "Return to sender", "Don't be cruel" i "All shook up" d'Elvis i es convertí en un clàssic del piano versionat fins i tot per Dolly Parton.
Però de sobte es descobreix l'estranya boda i l'escàndol està servit, el seu mal exemple és carn dels opinadors de ràdio i tele (no hi havia Twitter encara) i tots els mitjans conservadors el veten. L'escàndol el segueix a Europa i de trenta-set concerts previstos n'acaba fent només tres, els altres els hi van anul·lar. La polèmica va arribar fins al Parlament britànic on es va presentar una moció per a impedir que els rockers de fora entressin al país amb l'excusa que al RU ja n'hi havia prou. La discogràfica Sun, espantada per la magnitud de la polèmica, descarta fer promoció del seu nou single "High school confidential" (1958) en el qual justament canta dels amors amb una jove col·legiala. Tot aquesta història queda molt ben descrita en la pel·lícula "Great balls of fire" (1989) en la qual Dennis Quaid interpreta Jerry Lee Lewis i una joveneta Winona Ryder fa de Myra Brown.
A Jerry li afectà tant tota aquesta última moguda que es va veure obligat a publicar oficialment els seus divorcis anteriors i a casar-se públicament amb Myra. La cosa no millorava gaire en la seua últimament infeliç vida i és que el seu fill Steve va morir amb només 3 anys ofegat a la piscina de casa seua. Comença una etapa amb addicions a l'alcohol i a les drogues estimulants. Entremig només el single "What I'd say" (1961) i la fi d'etapa amb Sun per anar a Smash Records on debutaria amb "Live at Star Club" (1964), un directe a Hamburg. En aquesta etapa fa un gir cap al country que es nota sobretot en "Country songs for city folks" (1965) on canta clàssics com "King of the road" i "Green green grass from home".
La vida familiar del pianista és més complicada que la musical. El 1970 Myra es divorcia de Jerry i ell no escarmenta i es casa per quarta vegada, ara amb Jaren Elizabeth Gunn Pate. Però continuen els drames en la seua vida. El 1973 el seu fill i bateria de la seua banda Jerry Lewis Jr mor en accident de cotxe. El 1976 se li dispara una arma mentre feia unes proves de tir i mata el seu baixista Norman Owens. Aquell mateix any Jerry és detingut per conduir borratxo el seu Rolls quan es fot per una espona. El dia següent de la seua detenció i posterior sortida del calabós és denunciat per intentar col·lar-se a Graceland, la mansió d'Elvis, pet com un cistell amb una pistola en mà i cridant-li que aixequés el cul per veure qui dels dos era l'autèntic rei. Al juny del 1982 mor la seua esposa també ofegada a la piscina. Es torna a casar un any després amb Shawn Michelle Stevens, amb qui ja feia anys que flirtejava i al setembre és trobada morta a casa per una sobredosi de metadona. El cantant és denunciat per la mort de la seua dona però la justícia no el veu culpable i el deixa en llibertat que aprofita per casar-se amb Kerrir McCarver de només vint-i-dos anys.
Arriben els finals dels 80 amb Jerry d'hospital en hospital de manera voluntària ja que començar a notar a la salut els efectes d'una descuidada forma de vida. El 1987 torna a tenir un altre fill, Jerry Lee Lewis III i quan estava condemnat al més absolut ostracisme a nivell musical la seua peli autobiogràfica que abans ja he comentat el retorna a la primera línia de la fama reeditant els temes clàssics i fins i tot editant un "The fire megamix", buscat entre els col·leccionistes de singles.
L'any 2006 publica un interessant disc de duets "Last man standing" al costat de Little Richards, Chris Isaak, Mick Jagger, Bruce Springsteen (genial "Pink Cadillac"), Ringo Starr"Sweet little sixteen", John Fogerty, Jimmy Page"Rock'n'roll", Keith Richards, Neil Young, BB King... però el "Honky tonk woman" el versiona al costat de Kid Rock. Segueix amb "Mean old man" (2010), el directe "Live at Third man records" (2012) i "Rock'n'roll time" (2014) fins que el 28 de febrer de 2019 va patir un atac de cor.
L'anomenaven the killer i ha fet oposicions amb èxit per a merèixer el sobrenom. La seua carrera ha estat carregada de gran rock'n'roll i de grans escàndols i ell es va definir com l'autèntic rei del rock. Ha mort als 87 anys. L'últim clàssic del rock'n'roll que quedava.
