dissabte, de maig 23, 2020

Little Richard - Rip it up

Richard Wayne Penniman, Little Richard pels amics, té una història infantil que sembla extreta de segles passats, i no dic el XX. Va néixer a Macon (estat de Geòrgia) el 1935, fill d'una família de predicadors de l'església Adventina del Setè Dia i amb alguns dels seus deu germans cantaven a l'església amb el nom de Penniman Family, com la Kelly Family però en gospel. D'aquí va saltar al quartet també de gospel The Tiny Tots Quartet i d'aquest altre grup a la semi professionalitat a càrrec de Dr Hudson Medecine Show, un grup de gent que viatjava per les fires amb l'objectiu d'atreure públic per a vendre pocions medicinals. I finalment, passà a formar part del grup Sugarfoot Sam's Minstrel Show amb el qual recorrien els estats del sud fent espectacles per a la gent de raça negra.

I tot aquest paràgraf en només quinze anys de vida. El 1951, adoptat per una família blanca que el feia cantar rhythm'n'blues en un club de la seua propietat i mentre treballava rentant autobusos en una àrea de servei, enregistra el seu primer disc per RCA sota la protecció de l'excèntric cantant Billy Wright. El disc va passar sense pena ni glòria però aquí es va començar a gestar la gran fama de Richard.

L'any 1953 grava per a Peacock sota el nom de The Tempo Toppers, disc el qual es tornaria a comercialitzar el 1955 ja amb el nom de Little Richard. La cosa no acabava de funcionar i venia menys que alcaldies té Ciutadans, fins que va fer arribar a Lloyd Price unes maquetes. L'únic que aconsegueix és editar dos singles com a integrant del Johnny Otis Show amb qui realitza alguns bolos. Res. Amb moltíssim talent però baixet i amb pell fosca no aparentava el prototip artístic que es buscava.


Però som-hi, qui bé busca bé troba i la data clau d'aquesta història és el 14 de setembre de 1955 quan entra als estudis Speciality perquè gravi amb la banda de Fats Domino, la Crescent City Rythm Section, els temes que li doni la gana. I amb la producció de Bumps Blackwell enregistra en un single els temes "Kansas city" de la factoria Leiber/Stoller que havia estat un èxit en veu de Wilburn Harrison i "Directly from my heart". Durant aquell sessions Richard va cantar mig improvisadament un tema escrit per ell una mica histriònic i de títol "Tutti frutti". A la companyia no li desagrada, li diu a la lletrista Dorothy la Bostrie que poleixi la lletra i a Blackwell que poleixi la producció fins que, finalment, li compren els drets de la cançó per 50 dòlars. Misèria. Però Richard, visto lo visto, ja està content. La cançó arriba a estar dotze setmanes en llista i ven tres milions de còpies. No arriba al número un perquè el blanc Pat Boone versiona la cançó i passa per davant de l'autor original. 

"Tutti frutti" va ser l'excusa perfecta per aquells que odiaven el rock: el valor de la lletra era nul. Però els amants de la nova música la van adoptar gairebé com un himne, sobretot el ja ultrafamós a bop bop a lom op a lop bop boom! en lletra original i traduït per nosaltres com auan babuluba balam bambú. El mite Little Richard entrava en acció.

Durant els següents 3 anys Richard no abandona els estudis de gravació gravant nombroses cançons que o bé serien èxits molt més tard o bé serien èxits per altres artistes sobrepassant la versió original com hem dit abans amb Pat Boone. "Kansas city/Hey hey hey" van ser adaptats pels Beatles fins al punt que la gent es va pensar que eren seus, Richard es va gastar molta pasta en advocats per  a reconèixer els seus drets. I els Beatles, sobretot Harrison, sempre parlaven de Richard com una de les seues influencies, faltaria més! Després tornem als Beatles...

Un altre èxit va ser "Long tall Sally" (1956), on canta xisclant com ho feia en els seus temps del gospel. La llargueruda Sally va ser èxit en boca de Pat Boone un altre cop arribant a les llistes per sobre de la gravació de Richard. Pat Boone tenia aquell aspecte de noi de no haver trencat mai un plat, el gendre mudat que fa una mica de ràbia. 

Arribem al 1957. En aquest any tenim "The girl can't help it", que donà títol a una pel·lícula de Jayne Mansfield on també hi intervenia Richard -"els pits li mesuraven un metre ¡i sense sostens no li penjaven!" deia Richard de Mansfield-. No és l'única peli on sortia Richard en aquella època, també se'l pot veure a "Don't knock the rock" amb Bill Haley i "Mr Rock and roll".  També d'aquest any és "Lucille", blanquejada pels Everly Brothers, "Jenny, Jenny" i "Keep a knockin'", rock'n'roll clàssics. 

El 12 d'octubre de 1957, en plena gira australiana Richard convoca una inesperada roda de premsa en la qual anuncia que deixa el rock'n'roll perquè és pecaminós i nostresinyó no vol que segueixi cantant. La raó era molt evident, en ple vol dels EUA cap Austràlia l'avió va travessar una violenta tronada i Richard s'havia promès que si sobrevivia a allò ho agrairia a la religió. I dit i fet. I per demostrar-ho llença el seu valuós anell a les aigües de la badia de Sidney com a símbol d'eliminar el materialisme

Clar, això a la discogràfica amb la qual tenia un contracte no li va fotre gens de gràcia, però el va poder convèncer -més que res perquè sinó s'arruïnava econòmicament- que gravés vuit noves cançons. D'aquestes sessions de l'any 1958 surten la ja comentada "Hey hey hey" o un altre superèxit com "Good Golly, Miss Molly" que comença amb els acords del "Rocket 88" d'Ike Turner. Quan els Teen Tops la van traduir com la "Plaga" es volien referir a l'ambient que reflectia Richard amb la senyoreta Molly rockanrolejant.

Aquests últims èxits van ser publicats quan ja estudiava teologia al Oakland College de Huntsville (Alabama) i d'on acabaria sent ordenat ministre de l'Església Adventina. Tanmateix no abandonà la música perquè conjuntament amb Joe Lutcher, un cantant gospel, formarien parella artística en algunes gires com Little Richard Evangelistic Team. Aquestes gravacions religioses, amb alguna producció de Quincy Jones fins i tot, durarien fins el 1962 coincidint amb el naixement dels Beatles.

Little Richard torna al rock'n'roll amb "Bama Lama Bama Loo" (1964) -un calc del "Tutti frutti", ja em perdonaran- i una gira que el porta fins a UK a actuar al costat de Gerry and the Peacemakers. A Liverpool, amb la mà de Brian Epstein, va a petar a The Cavern i allà coneix Paul McCartney qui li demana alguns trucs d'interpretació del rock'n'roll i acaben versionant moltes de les cançons de Richard abans esmentades: "Lucille", "Long tall Sally"... A partir d'aquí Richard comença a ser més famós a Europa que no pas als EUA -on es continuava boicotejant el rock negre- compartint gira amb els Beatles, els Rolling Stones i... els Everly Brothers.

De fet, i ara que em poso a comentar versions, n'hi ha de molt bones. "Lucille" per Bruce Springsteen modernitzant el so dels vents; una altra història com els Deep Purple també es van atrevir amb "Lucille"en el seu venerat "Made in Japan" allargant-la 8 minuts en plan jam session; la Creedence Clearwater Revival amb "Good Golly Miss Molly"; o Eric Clapton amb el seus amics Delaney i Bonnie fent el "Little Richard medley".

A finals dels setanta, la mort del seu germà Toni l'aboca a una altra crisi religiosa i es passa uns quants anys predicant la Bíblia i negant la seua homosexualitat. Els últims anys d'aquesta dècada Richard havia canviat de look i havia passat de ser un pianista original de rock a vestir de color de rosa i maquillat com una dona, cosa que en aquell temps li comportà certes crítiques quan ell mateix es definia com un vell mariquita i com la reina del rock'n'roll en contraposició a Elvis, que era el rei. De fet, el mateix Prince reconeix que li va copiar la imatge.

L'huracà que havia estat entre 1955 i 1957 als vuitanta no podia acabar de desempallegar-se dels problemes amb la justícia, l'abús d'alcohol i cocaïna, les turbulentes històries de caràcter sexual...  Richard passejava una dona en el seu cotxe per veure com mantenia relacions sexuals amb els vianants, anava als lavabos d'estacions de bus per veure orinar la gent i organitzava orgies a casa a seua per veure com s'ho muntaven els altres... Tanmateix va ressuscitar un parell o tres de vegades, quan va cantar amb Philip Bailey el tema central de "Twins" (1988) -que aquí es traduí com Los gemelos golpean dos veces-, el single "Great gosh almighty" de la peli "Down and out in Beverly Hills" (1986) o quan el 1988 cantà "Rock island line" en el tribut a Woody Guthrie i Leadbelly.

L'any 2013 va anunciar la seua retirada de la música amb 80 anys. Ho va fer conscient del seu estat de salut després d'haver d'aturar un concert a Washington perquè, literalment, ja no podia més. Little Richard ha mort als 87 anys sense fer-se pública la causa. Però el seu rock'n'roll continuarà.

Em aquest vídeo del 1974, els dos grans noms dels rock'n'roll que han de ser inseparables quan se'n parla: Little Richard i Chuck Berry.


Articles relacionats: