dijous, de setembre 26, 2013

MFSB -TSOP (The sound of Philadephia)

A mitjans dels anys 70 encara no existia el disco sound o so discoteca. Si fem cas a la llei d'oferta i demanda la causa era molt senzilla, encara no havia prou mercat perquè productors i músics creessin la quantitat de temes necessaris, però era alguna cosa que llucava i que els més llestos del sector foren capaços de veure amb una mica d'antelació.

Les primeres aportacions provinents del soul van arribar a través d'Isaac Hayes ("Theme from Shaft")qui fou el primer en afegir instruments de corda i elements electrònics (oh!) al que havien fet els seus companys de soul de Memphis. També Barry White ("You're the first, the last, my everything") aquell senyor de la veu greu i extraordinari productor experimentà amb una gran visió en una línia similar. I en una població tan calenta per tot el que suposava ritme i diversió com era Miami, George Mc Crae ("Rock your baby") i la KC and The Sunshine Band ("That's the way, I like it") començaven a sonar a les pistes de ball.

Per tant, s'estava gestant una nova forma de creació i de música que els productors Leon Huff i Kenny Gamble van aprofitar per crear la discogràfica Philadelphia International Records (PIR pels amics), que fou qui popularitzà el que ara coneixem com a So Filadèlfia" i del qual intentaré tractar en aquest apunt.

Això del So Filadèlfia era una inversió bestial en aquells temps en la manera de crear música, el protagonisme de la guitarra o el piano s'apartava per deixar puesto al baix o els teclats de ritmes sincopats. Un tipus de música pensat més per a ballar que no pas per escoltar. Ara perquè això ho trobem molt normal però pensi en els començaments aquestos que li explico... potser no existiria David Guetta... Aquest So Filadèlfia fou l'autèntica avantsala del veritable so de discoteca prefabricat en un laboratori i que després s'encarregarien de popularitzar Gloria Gaynor ("I will survive"), Donna Summer, Bee Gees ("Stayin' alive"), Chic ("Le freak"), Village People ("YMCA") i molts més que si vostè és el suficientment carca recordarà haver ballat.

Així que gràcies a Gamble i Huff i sobretot també al fitxatge del productor Bobby Martin, productors, pianistes i cantants van sorgir noms com The Three Degrees, Harold Melvin ans the Blue Notes, The O'Jays, The Trammps o MFSB (MOther, Father, Sisters, Brothers) que foren les autèntiques estrelles del So Filadèlfia. Aquests últims eren músics professionals contractats com a col·laboradors per les gravacions als Sygma Studios de Filadèlfia, el marc on aparegué aquest so. També el conegut tema del cantant de jazz Billy Paul "Me and Mrs Jones" fou llençat a l'èxit des d'aquests estudis.

The Three Degrees eren tres (esclar!) noies solistes que els hi arriba l'èxit des de Filadèlfia amb temes com el sensacional -diuen els crítics- "Maybe" (1970), el rotund nº1 "When will I see you again" (1974) o "Woman in love" (1976). També van posar veu a la banda d'instrumentistes MFSB en aquest meravellós i fantàstic tema que desprèn l'essència del so Filadèlfia com és "TSOP" (1974), cançó que correspon a les inicials de The Sound of Philadelphia. Altres cançons dels MFSB foren "Love is the message" (1973) i "Sexy" (1974) per posar les més exitoses.

Els O'Jays també eren un trio de color però aquest cop masculí, els principals èxits de la factoria Gamble i Huff foren "Back stabbers" (1972) i "Love train" (1973).

I també són coneguts de Filadèlfia els èxits dels Harold Melvin & The Blue Notes... per una banda el "If you don't know me by now" (1972) popularitzat pels Simply Red el 1989 i "Don't leave me this way" (1972)  famós per la versió dels The Communards el 1986.


Ara Bobby Martin, el principal productor, ha mort als 83 anys després de crear el So Filadèlfia i d'haver treballat també pels Jackson 5, Etta James, Dusty Springfield o Wilson Picket.


dilluns, de setembre 09, 2013

Bon debut del Lleida Esportiu a l'Europa League


Simplement espectacular. Amb aquestes dos paraules es pot definir l'emotiu debut del Lleida Esportiu en aquesta nova edició de l'Europa League 2015-2016. Amb un Camp d'Esports gairebé ple, 13.121 espectadors segons les xifres oficials que va donar el club, el jove equip lleidatà que reencarna l'essència de l'antiga Unió Esportiva debutava en competició europea gràcies a la nova Lliga Catalana. Aquest 2 de setembre de 2015 serà una data per a la història dels lleidatans, només comparable potser amb el 10 de setembre de 1950 quan l'equip debutava en la 1a divisió de l'aleshores lliga espanyola.

El partit començà amb un públic molt entregat que, tot i ser dimecres, mitja hora abans de començar el match ja omplia gairebé la totalitat de l'estadi. L'entrenador de l'Everton, el balaguerí Robert Martínez, rebé la primera ovació del vespre quan sortí a la gespa del Camp d'Esports amb l'escalfament del seu equip. 

Amb puntualitat britànica la pilota començà a rodar en un camp en el qual no calgué fer gaires reformes per adaptar-lo a la normativa UEFA. Durant la primera mitja hora de joc, ni Lleida ni Everton van disposar de gaires oportunitats a causa de les precaucions amb què Toni Seligrat i Robert Martínez van plantejar el partit. Molt migcampisme i alguna pilota llarga de la defensa catalana per tal que Jaime Mata, seguit per mig Europa, fes jugada personal. El partit era força ensopit fins que una carrera per la banda de Chupe i la seua posterior centrada va trobar la rematada del jugador internacional per Catalunya Jesús Imaz que va enviar la pilota fora per ben poc. A partir d'aquí tant el joc del Lleida com de l'Everton va començar a animar-se tenint un parell d'oportunitats l'equip anglès amb rematades del veterà Jelavic i de Francisco Junior. Per part del Lleida, Mata en un parell d'ocasions i Pere Milla també van buscar la porteria sense èxit, arribant amb empat a zero a la mitja part.

A la segona part el Lleida sortí més inspirat en el joc i començà a veure la porteria rival amb més freqüència. Al minut 10 una jugada personal de Mia Guasch la remata Mata per sobre del travesser, al 13 era Milla qui rematava aturant Howard i al 23 Molo provava sort amb una volea des de 30 metres que el porter anglès tragué amb la punta del guant. A tot això, l'Everton només ho intentava amb alguna internada de Koné que havia entrat substituint un invisible Deulofeu.

Al minut 31 arriba el gol de l'equip lleidatà gràcies a una jugada d'Oriol Esteve, que havia entrat substituint un cansat Chupe, que acaba rematant Mata als fons de la xarxa. Era l'1-0 i el primer gol europeu del Lleida. A partir del gol Seligrat donà entrada a Pau Bosch reforçant la zona defensiva però l'Everton toti que cada cop s'obria més es trobava amb un pletòric Pau Torres que ho aturava tot. El jove jugador del planter Óscar Canadell disfrutà també del debut europeu del seu equip quan a falta de 3 minuts pel final sibstituïa Jaime Mata molt cansat per l'esforç.

Lleida Esportiu: Pau Torres, Marc Bertrán, Jordi Figueras, Molo, Barreda, Mario Fuentes (Pau Bosch), Mia Guasch, Imaz, Chupe (Oriol Esteve), Milla i Mata (Óscar Canadell).
Everton: Howard, Stones, Garbutt, Baines, Coleman, Barkley, Oviedo (Kennedy), Francisco Junior, Gueye, Jelavic (Mirallas) i Deulofeu (Koné).
Gols: 1-0, Mata (min 76)
Àrbitre:  Clément Turpin (FRA). Mostrà targetes grogues a Molo, Mario Fuentes, Baines i Coleman.
Incidències: Unes 13.000 persones al Camp d'Esports en el debut del Lleida Esportiu en una competició europea. La llotja plena a vessar amb l'actual alcalde de Lleida Carles Vega i moltes més autoritats polítiques acompanyant el president Albert Esteve.

Aquest article és el número 100 de la cadena Blocs enllaçats per la independència. Per anar al següent bloc (Bloc del Frances Bon) cliqueu aquí.



dimarts, de setembre 03, 2013

The Doors - Light my fire

Fer classificacions, no sé per què, és una cosa molt habitual. Les que més es veuen per les xarxes socials són les dels millors futbolistes, les millors cançons, els millors artistes, els millors grups... La veritat és que jo no m'he parat mai a fer una classificació d'aquestes perquè des d'un punt de vista matemàtic dir "el millor" és molt poc rigorós. Però bé, suposem que sí, que puc fer una classificaciuó dels 10 millors grups de música de la història del pop/rock, doncs en aquest supòsit un d'aquestos 10 serien The Doors. Ara, no sabria pas en quin lloc posar-los -quina seria la diferència entre el sisè i el setè per exemple?-, segurament entre els 4 primers no hi serien -manen Bowie, Clapton, Police, Oldfield- però en algun lloc des del cinquè al desè classificat sí que hi tindrien puesto. És a dir, que porto un paràgraf només per explicar-los que The Doors és un dels meus grups favorits. Ja està.

The Doors foren fundats l'any 1965 pel cantant (i compositor, i poeta) Jim Morrison i el teclista Ray Manzarek quan estudien junts en una universitat de Los Ángeles. Van reclutar per completar el grup el guitarra Robby Krieger -que el van conéixer en un centre de meditació- i el bateria John Densmore, els dos provinents de Psychodelic Rangers. El nom del grups fou extret d'un poema de William Blake "Si les portes de la percepció es purifiquessin, totes les coses semblarien infintes". (???)

El primer èxit comercial del grup fou "Light my fire" (1967) que fou nº1 als EUA durant més de tres setmanes. La cançó que a les espanyes fou popularitzada per una versió del José Feliciano, (i també una divertida versió lounge dels Mike Flowers Pop) estava inclòs en el primer disc del grup "Doors" (1967). En aquest disc també hi trobem la misteriosa cançó "The end", un tema d'onze minuts absolutament devastador i controvertit que els suposà l'expulsió del club de rock Whiskey A Go-Go de Los Ángeles. El tema, si l'escolten, és semiparlat i sembla semiimprovisat, amb una imaginació apocalíptica i que parla d'un noi que assassina el seus pares. Morrison explicava sobre això a conseqüència de l'afectació de la mort del seu pare, fet pel qual es tregué una "S" del seu cognom.

A continuació anaven arribant nous èxits en format single, "People are strange", "Love me two times", "Strange days" que estaven inclosos al seu segon disc "Strange days" (1967) -amb curiosa portada-. Com també un altra composició explosiva "When the music's over".

El tercer disc del grup fou "Waiting for the sun" (1968), un altre èxit espatarrant gràcies al fabulós "Hello, I love you", l'única gravació de The Doors amb un baix, normalment era Manzarek qui feia el baix amb el pedal del seu orgue (un Fender Rhodes Piano Bass) de peculiar sonoritat. Quan a Manzarek li preguntava perquè tocava aquell teclat tan peculiar, esperant alguna resposta molt melòmana, contestava que era el més barat que havia trobat. Aquesta cançó fou denunciada per Ray Davies dels The Kinks per ser un plagi -segons ell- del "All day and all of the night"... no sé, comprovin vostès mateixos.

A partir d'aquí i gràcies a la cançó "Five to one", on diuen "ells tenen les pistoles i nosaltres el número" aconsegueixen convéncer la policia i als promotors que un grup de rock podria ser una autèntica amenaça... van començar també en aquesta època els problemes de Jim Morrison amb la llei a causa de les seues adiccions a les drogues i a les begudes amb una graduació força diferent a la de la grasiosa. L'escàndol més gros protagonitzat pel grup va tenir lloc a Miami quan Jim Morrison començà a treure's la roba sobre l'escenari i fou detingut per la policia.

L'any 1971, després d'enllestir el seu àlbum "L.A. Woman", (molt coneguda la versió que feu Billy Idol) amb un CLÀSSIC molt gran com "Riders of the storm" Morrison deixà el grup per prendre's un respir a París per escriure poemes. Fou trobat mort en una banyera el 3 de juliol de 1971, el cos només fou vist per la seua dona i el forense. La seua tomba al cementiri Père Lachaise de París és un lloc de peregrinació dels seus fans. Les paraules de Manzarek "No vaig veure mai el cadàver ni conec ningú que l'hagi vist" o la portada del New Musical Express "El rumor de la mort de Jim Morrsion s'ha exagerat" donen peu a moltes teories paranoiques sobre la seua mort -o no-. L'any 1990, Oliver Stone grava una pel·lícula sobre la història del grup amb Val Kilmer com a protagonista.

La resta dels components, tot i sabedors del fet que la cara visible del grup era Morrison, van gravar un parell d'àlbums "Other voices" (1971) i "Full circle" (1972) que van passar més desapercebuts que un candidat d'UPyD a Catalunya.

Ray Manzarek es posà a treballar com a productor i prepresentant de grups amb una lleu carrera en solitari "The golden scarab" (1973), "The whole thing started with rock'n'roll and now it's out of control" (1974) que podria ser ben bé un epitafi de Morrison i "Carmina Burana" (1983).  L'any 2002 torna  aunir-se amb el seu excompany Robby Krieger.
Ray Manzarek, músic de veritat, amable, entranyable, influent, sempre ben vist per tothom i innovador amb el seu característic so del teclat ha mort als 74 anys a Alemanya.



I com a video... una curiosa versió del "Light my fire" cantada pel mateix Manzarek.