The Killers - All these things that I've done

Aquest cop la necrològica musical (gràcies XeXu!) li ha tocat a Tommy Marth, el saxo dels The Killers. Tot i que el Tommy en qüestió no era membre nat de la banda sí que se'l pot considerar com un aplic important (com va passar amb Billy Preston amb els Beatles) ja que en dos dels seus exitosos discos, "Sams' town" (2006) i "Day & age" (2008) hi participà activament.

The Killers és una banda indie (en diuen indie però jo dic més rock) de Las Vegas liderada per un cantant egocèntric que és el Brandon Flowers, una espécie de Dani Martín del Canto del Loco però amb més qualitat musical, que va sorgir el 2002. Es veu que se li va obrir un llum musical després de veure un concert dels Oasis. El nom de la banda ve inspirat pel videoclip "Crystal" de New Order... video que, sorprenentment, no he trobata YouTube... I també com manen els cànons en aquests grups el cantant ha d'estar picat amb un altre cantant, en aquest cas Flowers ho està amb el dels The Fray i amb Chris MArtin de Coldplay.

Debuten discogràficament el 2004 amb el disc "Hot fuss" que obté l'èxit molt més aviat al Regne Unit que als Estats Units, cosa impensable en la música fa 30 anys per exemple. El seu primer single "Somebody told me" va entrar fort als rànquings tot i no ser mai cap número 1. El seu segon single i la millor cançó del grup, personalmet parlant, és "All these things that I've done". Els altres singles van ser "Mr Brighside", també força exitosa i "Smile like you mean it", cançó que va passar desapercebuda però que crec que és la 2a millor cançó del disc. El seu aire new wave i el fet que Brandon Flowers canti a vegades amb accent britànic va fer que els rebessin a Anglaterra molt millor que en el seu país d'origen. Només amb un disc els U2 ja els van fitxar per la seua gira "Vertigo".

El seu segon disc "Sam's town" (2006) amb nom d'un hotel de Las Vegas sí que va entrar directament al nº1 de les llistes. El que ja no sé si fou gràcies a la nova aportació de Tommy Marth o no. El primer single "When you were young" seguia la mateixa línia musical que el disc anterior i arribava al nº2 de les llistes. L'al·lucinat del Brandon Flowers va arribar a afirmar que aquest seria el millor disc de la història de la música. Toma. El segon single era molt millor, un fabulós tema anomenat "Bones" amb videoclip de Tim Burton. "Read my mind" i "For reasons unknow" també foren singles però més fluixets.

Encara no havien paït aquest disc que ja van treure el nou (error!) "Sawdust" (2007) presentant-lo, ni més ni menys, que amb "Tranquilize" una cançó escrita per Flowers en la qual cantava amb Lou Reed. Aquest era un disc per aprofitar-se de l'èxit dels dos primers ja que només contenia rareses. Entre elles les versions del "Romeo and Juliet" (bona!) dels Dire Straits; de "Ruby, don't take your love to town" (curiosa) de Kenny Rogers i del "Shadowplay" (rara) dels Joy Division, que es va incloure en la B.S.O. de la peli "Control", la biografia d'Ian Curtis.

El quart disc "Day & age" (2008) va ser el més exitós entre nosaltres. El tema "Human" (amb una producció a l'estil de Pet Shop Boys o Dinarama) es va fer un fart de sonar per les emissores de ràdio, no sé si el fet que fos una de les preferides d'un tal Guardiola hi va ajudar. Del mateix disc s'extreuene ls singles "Spaceman", "The world we life in" i "Dustland fairytale". Com acostuma a passar, el disc amb més èxit d'un grup a mi és el que menys m'agrada. Potser que m'ho faci mirar.

The Killers tenen especial predilecció perls temes nadalencs. El 2006 treuen "A great big sled" . El Nadal del 2007 un tema molt divertit, "Don't shoot me Santa" . Pel Nadal de 2008 graven amb Elton John i Neil Tennant (Pet Shop Boys) "Joseph, better you than me". El 2009 "Happy birthday Guadalupe". I aquest últim 2011 un altre tema "Boots". Tots amb finalitats benèfiques. Són bona gent, que no sigui dit.

Amb tot això el 2010, Brandon Flowers treu un disc en solitari "Flamingo", perquè s'havia barallat amb el bateria del grup, amb un tema molt bo "Crossfire". També van gravar el tema "Move away" per Spider Man 3.

El video que us deixo és el de "All these things I've done". Que el de "Human" ja està massa sobat,

Men at Work - Who can it be now?

Sembla ser que cada cop que la palma un músic sempre ha de ser en "extranyes circumstàncies" en les quals ni la polícia s'aclara. A vegades, fins i tot, triguen setmanes en donar una versió oficial. Aquest cop no sabem si tardarem setmanes però sí que acabem de saber de la mort de Greg Ham, saxo, flauta i teclats dels australians Men at Work. De moment diuen que assassinat...

Els Men at Work format per australians (quants grups australians coneix a part dels INXS i Midnight Oil?) i nova zelandesos és un dels màxims exponents del que va ser el fabulós fenomen del tecno-pop de començaments dels 80. En aquells temps el tecno era sinònim de bona música i bons sintetitzadors i no pas com ara. Eren els temps de Yazoo, Kraftwerk, OMD, Softcell, Human League i companyia. Uns més tecno com els Kraftwerk i uns altres més pop, com els Men at Work. Que, per cert, van agafar el nom de les típiques senyals d'obres de les carreteres, en les quals sota el típic triangle amb senyor amb pala i casc hi havia un rètol que hi deia Men at work...

La carrera dels Men at Work va començar en un pub de Melbourne mentres estaven tocant l'any 1982. Com sempre passa en aquell moment els veu el típic productor caçatalents i els fa gravar un single. Un single anomenat "Who can it be now?" (el paio que comença amb el saxo és ell) que vostè ha sentit més d'un cop, que és una cançó meravellosa i que només sortir va arribar al nº1 de totes les llistes. Igualment el seu primer disc "Bussiness as usual are" (un dels millors discos de la història del pop i una de les pitjors portades de la música, i no exagero, eh?) va estar 10 setmanes consecutives en el nº1 de les llistes australianes. Van batre un récord amb Grammy inclós a les antípodes que fins llavors ostentaven els Split Enz, grup desconegut per la gran majoria de vostès. En aquest disc també s'incloïa l'altre gran èxit del grup que va arribar a ser hit com és "Down under" (escolteu el seu històric riff de flauta en aquesta cançó! i ojo que al videoclip s'ho passen pipa). De fet aquesta cançó ha portat molta polèmica perquè segons la justícia es veu que és un plagi d'un clàssic del folk anomenat "Kookaburra sits on the old gum tree", no sé, jutgin vostès mateixos (i mateixes). També en aquest disc s'inclouen petites joies desconegudes com "Be Good Johnny" o "Underground".

D'aquesta manera es converteixen en el grup australià millor pagat i fan el salt a les amèriques per telonejar ni menys ni menys que els Fletwood Mac! El 1983 publiquen el seu 2n disc "Cargo" que també aconsegueix bones vendes però sense tenir l'èxit de l'anterior. "Overkill" és la cançó més destacada del disc.

El seu tercer disc "Two hearts" (1985) ja l'editen quan el grup era un orgue de gats. Té cert èxit però ells que ja estaven acostumats a grans vendes el consideren un fracàs. Sobretot el cantant, Colin James, que va decidir tirar endavant una fructífera carrera en solitari amb el disc "Looking for James" el 1987. "Everything I need" és l'única cançó salvable del disc.

L'any 1996, Colin Hay i Greg Ham van ajuntar-se perquè llavors van començar a ser coneguts per Sudamèrica aprofitant un disc d'èxits anomenat "Brazil". Gràcies a això els recordem per una apotòsica actuació a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Sidney l'any 2000. El que van ser Los Manolos i el Peret a Barcelona són els Men at Work a Sidney.

La meua cançó preferida és "Who can it be now?" amb lletra molt paranoica i videoclip potser encara més... que la gaudeixin...

Un tomb pel Pallars Sobirà (II)

Per tal d'acabar de consumir el 90% del diner negre que no em cal declarar vaig continuar donant vida a bars i restaurants del Pallars, fent territori ara que els volen deixar incomunicats sense gairebé tren. Us imagineu per un moment si FGC suprimís línies a Terrasa, Sabdell, Sant Celoni o Sant Vicenç de Calders?

El següent dia de Pallars ens va acompanyar la pluja. No, no em queixo pas que plogui! Si és abril, primavera i Setmana Santa quin temps ha de fer? Em fot gràcia la gent aquesta que es queixa que plou per Setmana Santa. Deuen ser els mateixos que protesten perquè fa calor a l'agost i fred al desembre. Així que mirant les muntanyes que envolten Rialp, vaig fer veure que era un expert en núvols i vaig tirar cap a dalt del Port de Cantó. Des de Sort pujant cap al port trobem a mà esquerra el poble de Vilamur on podem trobar unes ben conservades fortificacions de l'exèrcit franquista fetes el març de 1938 mentres el general Antonio Sagardia acollonia tot lo Pallars. També és boniqueta dins del seu estil l'església de la Mare de Déu de Medina, un nom curiós per una església cristiana, no?

Seguint la carretera que puja fins dalt del port trobem el poblat medieval de Santa Creu, el poble de Soriguera, Llagunes i a dalt del port del Cantó el poblet de Rubió, que fa poques setmanes va patir un dels incendis que semblava que volien acabar amb el Pallars (entre incendis, els ERO's de les estacions d'esquí, el tren, lo de Talarn...). I, efectivament, tal i com havia previst vam veure el Sol. Ara bé, va durar poc i va tornar a ploure. Així que vam aprofitar per baixar el port per l'altre cantó (mai millor dit) i arribar a Andorra. Bé, Andorra, Andorra el que es diu Andorra tampoc. Direm que vam passar la tarde al Punt de Trobada entre formatges, així almenys estàvem a cobert.

I vam deixar per l'últim dia el descobriments dels nous paradissos del Sobirà. Sembla mentida tot el que tenim al Pirineu i la gent fot uns viatges allà als collons d'Andares a veure paisatges. Vam dedicar el matí a la Vall de Cardós i la tarde a la Vall Ferrera. Per entrar a les dues valls cal pujar fins a Llavorsí, un poble que ha reviscolat en 4 dies per culpa de la moda (que jo no he entès mai) del ràfting.

El primer poble de parada obligada és Ribera de Cardós, amb una església romànica de Santa Maria estranya ja que el campanar està coronat amb merlets defensius i no amb el típic teulat piramidal de pissarra. A dalt a la torre s'hi pot accedir per una escala estretíssima i gastada, Clar, vagi vostè a saber quanta gent hi ha pujat des del s.XI. Seguint per la carretera de la vall es troben ponts d'origen medieval i desviant-nos podem anar a Arrós, Esterri de Cardós i Ginestarre. A Esterri i Ginestarre hi ha reproduccions de les pintures murals (estan totes expoliades al MNAC excepte les de Sant Serni de Baiasca).  Tornant a la carretera principal hi ha més poblets com Cassibrós, Benante, Lladrós, Lladorre i Ainet de Cardós i al final Tavascan. Ainet i Tavascan cal visitar-los per motius diferents.

A Ainet de Cardós hi ha 4 cases i l'església. D'aquestes 4 cases 2 són restaurants i les altres dos racons gastronòmics. Pujant a mà esquerra la carnisseria de l'Alfonso Rodríguez i els seus famosos embotits de la Vall de Cardós. I just al davant els iogurts i el mató de Cal Joanet. Im-pres-cin-di-ble! I a Tavascan, cal donar un tomet pel poble i us podeu arribar a la piscifactoria on les truites surten directament per ser pescades. I a l'hora de dinar, tornem un altre cop a Ribera de Cardós per anar al restaurant la Ribera a menjar escudella i truita de riu a la pallaresa.

Per la tarde, i amb el temps una mica més justet, vam anar a la vall que flueix paral·lela a la de Cardós i que acaba amb la Pica d'Estats. Només començar la carretera de la Vall Ferrera ens enfilem a Tírvia on donem un tomb pel poblet que ha estat força reconstruït ja que va ser fet malbé durant la guerra civil. A Tírvia compreu coca del forn del Romà Soca, i si podeu mengeu-vos-la. És curiós comprovar que el cemintiri està a la plaça del poble lluny de l'església. Tornant a la carretera que va paral·lela al riu Noguera de Vallferrera i deixant l'immens Bosc de Virós a mà dreta passem per Aarós, Ainet de Besan, Alins i acabem a Àreu amb una vista i un paisatge extraordinari. Des d'Alins hi ha una carretera que va fins al poble llegendari i fantasmagòric de Tor, on ens deu estar esperant lo Palanca amb caixes de tabac de contrabando. Vam decidir no anar-hi perquè ens van dir que la carretera no estava gaire bé.

I ja en va haver prou. Encara ens hem deixat coses per més viatges i uns quarts articles més suposo. A veure com tindrem properament el tema dels ponts...

Un altre tomb pel Pallars Sobirà (I)

Fa gairebé un parell d'anys ja vaig dedicar un apunt a la part nord-oest del Pallars Sobirà, aquest cop i aprofitant la santa setmana de vacances que la institució eclesial ens regala em prenc la gosadia de fer un altre apunt sobre el Pallars Sobirà, però anant cap a un altre cantó. 

Ja vam començar a investigar el primer dia abans d'instal·lar-nos a l'hotel Condes del Pallars de Rialp. De Sort, el centre comercial de la comarca no en parlaré gaire perquè ja és prou conegut. Jo no sé si la fama de la loteria l'ha fet bé o mal, però s'ha convertit en un poble caòtic, cosa que fa anys no ho era. És un poblet que està molt bé per fer un petit passeig pel seu centre amb la casa del general Moragues, fer un vermutet al passeig dels Comtes del Pallars o comprar formatges del Tros de Sort. També hi ha molts bons llocs per dinar a Sort, un dels millors restaurants de Catalunya, el Pessets; l'única estrella Michelin de Lleida al Fogony o un de més casolà com Les Brases. Però aquest cop vaig decidir no quedar-me a dinar a Sort. 

Per motius onomàstics que els que em coneixeu sabreu desxifrar me'n vaig anar a dinar a Montardit de Baix, un poble que no crec que tingui més d'un segle d'existència. Però els motius ja els explicaré més endavant. Vam dinar a la Borda d'Arnaldo amb unes vistes fantàstiques per la finestra (amb un poblet que no sabria dir si és Puigforniu, Malmercat o Tornafort) i unes altres vistes a la taula amb un patè casolà boníssim i una carn de corder excepcional feta al punt. Montardit de Baix (també coneguda com la Ribera de Montardit) és un llogarret amb 4 cases malcomptades. No té ni església, sí que té unes antigues escoles i una casa de turisme rural (El Celler dels Joglars). No hi ha gaire cosa més a dir. A Montardit de Baix desaigua el torrent de Montardit al Noguera Pallaressa. El torrent neix a Montardit de Dalt, que és el poble amb història. A Montardit de Dalt s'hi arriba per la carretereta que va a Enviny i que s'agafa a mà esquerra abans d'entrar a Sort. Montardit de Dalt té la típica fesonomia de poble de muntanya pallarès (del Sobirà) amb l'església visible des de lluny. Al s.XI era una baronia i tot en la qual els Montardit tenien un castell i tot. Ara queda un poblet poc cuidat amb moltes segones residències de pixapins. 

L'Hotel Condes del Pallars no és el que devia ser fa uns anys, quan fins i tot la Unió Esportiva Lleida hi feia l'stage de pretemporada. L'hotel està deixat, li fa falta una reforma absoluta, un tres estrelles justet on el pa te'l serveixen BIMBO enlloc del fabulós pa de la pastisseria de Rialp. Una llàstima que la cadena MARVEL no hi inverteixi ni un euro, però per portar adolescents a esquiar ja els deu estar bé. Només deu voler viure d'això.

Rialp és un poblet tranquil a la vora de la Noguera Pallaresa. Tranquil però que s'omple de gent en dies com aquestos. Dimecres estàvem sols però dissabte hi havia una gentada de por passejant-hi, fent hípica, quads, ràfting o anant a esquiar a Portainé. El casc antic està molt deixat tot i que sembla que s'estan posant les piles en reformes, però ja saben que és mala època per les coses aquestes. Arribar a dalt al castell sembla impossible, de fet no vam poder-hi arribar tot i fer cas absolut de totes les senyalitzacions, sempre hi havia un lloc on el camí es perdia. I a més, fer el camí costerut amb cotxet de nen petit fou una odissea. Una de les vistes més boniques és poder arribar fins a l'església de la Mare de Déu de Valldeflors pel carrer del Mig i pujar pel seu costat. També té un passeig boniquet vorejant el torrent de Sant Antoni fins arribar a l'antiga serradora.

Continuarà...