The Chieftains - Minho waltz

Al nord de Dublín, a Donnycarney, el 1962, a la casa de Paddy Moloney es van formar The Chieftains, amb Paddy, Seán Potts, Michael Tubridy i Seán Keane. Una formació, potser la primera, que va donar a conèixer de manera global al música tradicional irlandesa i celta. Moloney era un mestre de la gaita, la flauta, l'acordió i un instrument tradicional de percussió, el bodhrán.

Van publicar el primer disc el 1964 per Claddagh Records -discogràfica fundada per l'hereu de la nissaga cervesera Guiness- i va ser considerat una cosa tan rara que va quedar perdut en la immensitat del món musical. Moloney no ho acabava de veure clar però l'home va ser persistent, i a partir de 1970 -després d'un apoteòsic concert al Royal Albert Hall on van exhaurir entrades- van començar a consolidar-se en una llarga trajectòria de sis dècades per on van fer arribar la música folk irlandesa per tot arreu i col·laborant amb grans artistes. Sense anar més lluny, el 1975 la revista Melody Maker els posava com a grans estrelles al costat de Queen, Led Zeppelin i els Rolling Stones. En total una trentena de discos i sis premis Grammy amb tota mena d'experimentacions amb la música celta. Entre The Chieftains i The Dubliners va la cosa de quin es considera el millor grup d'aquest estil.

Com parlar dels trenta discos un per un pot fer molt pesat l'article em dedico a fer una tria de cançons i de, sobretot, col·laboracions:

• "The long back veil" (1995) és un tradicional tema country que va popularitzar Johnny Cash. The Chieftains el van interpretar amb Mick Jagger en el disc de títol homònim i que va ser un dels més venuts de la banda. Es va endur el Grammy a la millor col·laboració pop vocal. Aquest va ser el meu primer disc de The Chieftains.

• El 1996 publiquen "Santiago", un disc dedicat a la música tradicional gallega. Aquest "Guadalupe" amb Linda Ronstad i Los Lobos que s'hi inclou és alegrement excepcional.

• La pel·lícula The Irish in America: Long Journey Home explica la història dels irlandesos que van emigrar a les amèriques. La banda sonora va anar a càrrec dels Chieftains que els va suposar el Grammy al millor disc de folk tradicional. El millor tema és aquest amb Elvis Costello i la Irish Film Orchestra "Long journey home" (1998). 

• "I know my love" és una cançó tradicional irlandesa que The Chieftains la van incloure al disc "Tears of stone" (1999) i que cantaven juntament amb The Corrs.

• El dia que John Lennon fou assassinat Paddy Moloney es trobava al costat de Paul McCartney com a músic de sessió per a "Rainclouds". I és que Moloney i McCartney també tenien una bona relació: en la versió instrumental del tema censurat per la BBC sobre la matança de Derry (el Bloody Sunday) "Give Ireland give back to the Irish" (1972) ja hi va comptar.

• "Mná na hÉireann", ("Women of Ireland" en anglès) és un poema del poeta del segle XVIII de l'Ulster Peadar Ó Doirnín. El poema es va popularitzar com a cançó gràcies a Seán Ó Riada però la versió que van fer The Chieftains per la pel·lícula d'Stanley Kubrick Barry Lyndon (1975) és molt bona. Segurament la coneixereu per la versió que va fer Mike Oldfield (1996) o perquè els The Christians la van usar com a base dels eu cèlebre "Words" (1989). també ha estat enregistrada per Sinead O'Connor, Sarah Brightman; Jeff Beck i Sharon Corr, Kate Bush...

• No podia faltar una col·laboració amb Van Morrison, i me quedo amb aquest "I'll tell me Ma" (1988)  una cançó tradicional de la canalla irlandesa.

• Una altra cançó tradicional country és "Cotton-eyed Joe" que es va fer popular a les discoteques el 1994 gràcies als Rednex però que The Chieftains ja l'havien tocat en el seu desè disc l'any 1981 i que els suposà una nominació als Grammy per la millor col·laboració vocal de country amb Ricky Scaggs.

• Com no podia ser d'altra manera també van participar en el formidable projecte musical de Michael Flatley Lord of the dance. L'obertura del musical anava a càrrec d'aquest "Cry of the celts" (1996) i el millor aquest "Riverdance". Un homenatge a Irlanda en tot conjunt.

• "Foggy dew" és una cançó de lluita irlandesa contra la causa britànica (una cosa que si passés a Catalunya seria titllada de delicte d'odi immediatament)  i va ser enregistrada al costat de Sinead O'Connor el 1995.

• I per últim una cançó tradicional napolitana "Funiculi funicula" al costat de Luciano Pavarotti. 

L'últim concert de Moloney va ser a Filadèlfia per la celebració del St Patrick's Day el 2020 abans que ens enganxés la pandèmia i haguessin de cancel·lar la gira Irish Goodbye, un nom que ni pintat.

Paddy Moloney, el que va treure la música irlandesa dels pubs i la va posar al mapa mundial, ha mort a Dublín als 83 anys.

El gaiter gallec Carlos Núñez que també ha fet una gran feina per la recuperació de la música celta va ser descobert pels mateixos Chieftains i han col·laborat assíduament. en el vídeo interpreten el "Minho waltz" inclosa al disc "Santiago".

Baccara - Yes sir, I can boogie

Ni los Bravos amb el "Black is black" que van arribar al número 2, ni Julio Iglesias, ni els Pop Tops, ni Miguel Ríos amb la versió de l"Himno de l'alegria" arranjat per Waldo de los Ríos, ni Massiel, ni Los Canarios, ni las Ketchup van aconseguir ser número 1 a UK, però sí un grup format per dues ballarines que es van conèixer als ballets de RTVE, les Baccara. Un cop feta la bona relació la riojana Mayte Mateos i la madrilenya Maria Mendiola actuaven juntes ballant flamenc a Fuenteventura. Durant els estius formaven un duet musical, Venus, que el van presentar al programa Palmarés de RTVE i actuaven en sales de festes i discoteques d'àrees turístiques fins que el 1977, en una boite canària de l'Hotel Tres Islas de Fuerteventura, el productor alemany de RCA Rolf Soja es va fixar en elles. El mànager que les portava era Paco Bermúdez, el mateix representant que Raphael,

Rolf Soja i Frank Dostal els hi van parir el tema "Yes sir, I can boogie" (1977), el van enregistrar a Munich, el va publicar RCA, es va convertir en número 1 a les llistes UK i va començar a sonar a les emissores i pistes de ball de tot Europa sense parar. Aquest octubre farà 44 anys. El single ha venut més de 16 milions de còpies per tot arreu, una barbaritat!

El tema fou versionat de manera excepcional per Raphael acompanyat de Jeanette en l'àlbum de duets "Maldito Raphael" (2001). Però és que la britànica Sophie Ellis Bextor també la va enregistrar dins del disc "I won't change you" (2003) amb un so més de dancefloor. I els Goldfrapp a "Black cherry" (2003) en van posar una d'infumable. I recentment The Fratellis en el disc "Half drunk under a full moon" (2020) també hi han fotut cullerada. I ni més ni menys que el mateix Björn Again dels Abba la va treure en maxi single el 1994 (i que no hi és a Youtube!). I aquest estiu amb l'Eurocopa ha estat la selecció escocesa qui l'ha convertit en el seu himne gràcies al jugador de l'Aberdeen Andy Considine.

Amb una imatge de dos noies guapes i elegants, una vestint de blanc i l'altra de negre aquell mateix any són seleccionades per Luxemburg per representar el petit país a l'aleshores prestigiós festival d'Eurovisió amb la cançó "Parlez-vous français?" (1978) que es classificà en setè lloc, dos posicions per sobre de la representació espanyola de José Vélez i amb "A-ba-ni-bi" de l'israelià Izar Cohen com a guanyador d'aquella edició.

Després d'aquests dos èxits arribaren uns altres singles exitosos com "Sorry, I'm a lady" (1977),  "Yummy, yummy, yummy" (1978) un tema dels Ohio Express de l'any 1968, "The devil send you to Laredo" (1979) , "Light my fire" (1978) de The Doors, "Cara mia" (1977)...

Amb la gravació del disc "Colours" (1979) comencen el enfrontaments entre Mayte i María per culpa de la veu en el single "Sleepy-time toy" on la veu de María va ser silenciada per Mayte i amb demandes pel mig que paralitzà la comercialització del single.  Per contracte graven "Colorado" (1981)  però ja no es podien veure. A mitjans dels anys 80 Maria i Mayte carregades de quartos com estaven van acabar definitivament com el rosari de l'Aurora i van prendre camins separats. Per una banda Mayte Mateos va continuar treballant i fent gires sota el nom de Baccara, per una altra banda Maria Mendiola amb la vocalista Marisa Pérez primer i amb Cristina Sevilla després van crear New Baccara enregistrant l'elapé "New Baccara" (1986) amb un mini èxit italo disco "Call me up" i fent gires durant més de vint anys amb el nom de Baccara 2000. Al 2004 van intentar tornar a Eurovision per Suècia amb "Soy tu Venus" però la cosa no quallà (no us perdeu l'escena final del vídeo amb la bandera sueca!),

María Mendiola ha mort a Madrid als seixanta-nou anys.

Barry Ryan - Eloise

Fills de la vedet i cantant Marion Ryan i del productor Lloyd Sapherson, els germans bessons, Paul i Barry Ryan s'eduquen en un ambient musical. Tot i que justament no tenien el suport de la seua mare, debuten artísticament l'estiu de 1965 participant en diferents shows televisius.

Aquestes intervencions van facilitar la publicació del seu primer single amb Decca "Don't bring me your heartache" (1965) sota el nom de Paul & Barry Ryan, que fou exitós a UK tot i arribar només al 13 de les llistes. El segon single va ser "Have pity on the boy" (1966) seguidament "I love her" (1966) i repetiran èxit amb "Keep it out of sight" (1966), un tema de Cat Stevens. En total van ser 8 singles en dos anys tots arribant al Top 50 UK.

Després del soporífer single "Claire" (1967), Paul es retira per a dedicar-se només a la composició de cançons mentre Barry Ryan continua carrera com a solista a MGM Records. Amb "Eloise" (1968) escrita per Paul, Barry arriba al número 2 de les llistes angleses i es converteix en un dels temes més populars de l'any. Va vendre més d'un milió de còpies del single i va obtenir un disc d'or. El 1986 el grup The Damned la va versionar arribant al 3 de les llistes UK. I l'any 1988 "Eloise" aconsegueix un rotund número 1 a l'estat espanyol gràcies a la meravellosa versió que va fer Tino Casal en el seu retorn amb el disc "Lágrimas de cocodrilo" (1988) després de tres anys de silenci discogràfic degut a una necrosi òssia al maluc soferta en una caiguda durant l'última gira. Casal va contractar Andy Powell, encarregat dels arranjaments dels discos d'Alan Parsons, per a millorar la ja formidable orquestració original del tema. Mala sort la de Tino Casal... una llàstima.

Amb "Love is love" (1969) també va aconseguir gairebé el milió de còpies tot i que ja no va superar el Top 25 d'UK. A partir d'aleshores cap de les seues cançons ja no tindrien més èxit en el mercat anglosaxó, ni "Kitsch" (1970) ni "Can't let you go" (1972).

En canvi sí que arribà a triomfar al mercat francès amb "Red man" (1971) i al mercat alemany amb "Die zeit macht nur vor dem teufel halt” (1971) promogut per la revista juvenil Bravo. Ryan es va retirar en aquella època i va tornar a finals dels noranta per algunes gires vintage com la Solid Silves 60s Tour. El motiu de l'abandonament fou el matrimoni ni més ni menys que amb la princesa àrab Miriam binti al-Marhum Sultan Sir Ibrahim, única filla del sultà Ibrahim de Johor i la seua sisena esposa Sultana Marcella. Es van divorciar el 1980 i Ryan es va quedar amb un bon pessic de quartos.

Durant el temps que no va actuar Barry Ryan es va dedicar professionalment a la fotografia en revistes de moda angleses com Zoom i Ritz o en un projecte fotogràfic en memòria del seu germà Paul mort el 1992. Ara Barry Ryan ha mort als 72 anys.

Articles relacionats:

- The Everly Brothers

Hectàrees

Per mesurar extensions de terreny, és a dir, àrees o superfícies, hi ha moltíssimes unitats. Antigament la pagesia feia servir algunes com el jornal, la quartera i la faneca. Aquestes unitats suposaven un gran problema perquè eren diferents segons la població i fins i tot segons el que es cultivava, no era el mateix una quartera de blat que d’ordi. Per evitar aquests problemes a l’hora de mesurar cal establir un sistema a nivell internacional de tal forma que les mides de les unitats siguin estandarditzades a tot arreu. Així les mesures més conegudes de superfícies són el metre quadrat (m²), el quilòmetre quadrat (km²) i l’hectàrea (ha). El metre quadrat és la superfície delimitada per un quadrat d’un metre de costat, el quilòmetre quadrat la superfície delimitada per un quadrat d’un quilòmetre de costat i d’aquesta forma un quilòmetre quadrat equival a un milió (1000×1000) de metres quadrats. L’hectàrea correspon a la superfície d’un quadrat de costat 100 m, o el que és el mateix, 10.000 (100×100) metres quadrats o 0,01 quilòmetres quadrats. 

Quan s’acaba l’estiu, mitjans i polítics fan valoració dels incendis forestals succeïts durant la temporada. La superfície cremada ens l’acostumen a donar en hectàrees, tanmateix ens imaginem la quantitat de terreny que és una hectàrea? Sovint, tot i que cada cop menys, els mitjans ens donen una equivalència entre hectàrees i camps de futbol... però una hectàrea és un camp de futbol?

Comprovem-ho amb els camps de futbol que tenim per Lleida: el Camp d’Esports té un rectangle de joc de superfície 7.004 metres quadrats; el de l’AEM 5.753; el Ramon Farrús 6.424; el Manuel Lorite del Balàfia 6.170 i el del Pardinyes 6.200. El més gran és el Camp d’Esports i en una hectàrea hi cabrien 1,43 Camps d’Esports (gairebé un camp i mig!), per tant aproximar hectàrees pel camp del Lleida ens va molt malament. Potser pensareu que això és culpa que el camps que tenim aquí Lleida són petits. Vegem-ho en camps més grans. La UEFA recomana que el rectangle del joc sigui de 108 m de llarg i 68 m d’ample, així que el Camp Nou, el Bernabeu i l’Allianz Arena de Munich tenen una àrea de 7.140 metres quadrats, de tal manera que per omplir una hectàrea ens farien falta 1,40 rectangles futbolístics.

De fet, segons el reglament, el terreny de joc en un camp de futbol pot variar entre els 45 i 90 metres d’amplada i els 90 i 120 metres de llargada, així que la seua àrea pot variar dels 4.500 fins als 10.800 metres quadrats. per tant, si volem aproximar hectàrees per camps de futbol caldria saber les mides de quin camp utilitzar. 

Finalment, què podem fer servir per fer-nos a la idea de quant és una hectàrea? Doncs si Google Maps no enganya en les distàncies, l’aparcament del pavelló Barris Nord on es fa el mercat dels dissabtes té una extensió de poc més de 2 ha.

Camp d’Esports

En la imatge es veu la comparació entre l’àrea del Camp d’Esports i una hectàrea. La mida del Camp d’Esports és només un 70% d’una hectàrea.

(Article publicat al Lectura el 10 d'octubre de 2021)

Sudokus i quadrats màgics

Avui fa un mes moria als 69 anys a conseqüència d’un càncer el japonès Maki Kaji. A finals de la dècada dels vuitanta i gràcies a la secció d’entreteniment de la revista Monthly Nikolist Kaji va popularitzar el que ara anomenem Sudoku. Aquest entreteniment d’omplir caselles amb els números de l’1 al 9 en 9 blocs de quadrícules es creu que el va inventar el matemàtic suís Leonhard Euler (1707-1783) de qui ja hem parlat més d’un cop en aquesta secció. 

El Sudoku es considera ben construït si té solució única, i no tots els Sudokus tenen la mateixa dificultat, tot depèn de la quantitat de nombres que apareixen inicialment. Un cop popularitzats els Sudokus cap al final del segle passat, els matemàtics es van posar a estudiar quants nombres feien falta inicialment com a mínim per a plantejar un Sudoku. La resposta va arribar el gener de 2012 quan Gary McGuire, Bastian Tugemann i Gilles Civario, de la University College Dublin, van publicar el resultat “No hi ha cap Sudoku de 16 pistes: resolució del problema del nombre mínim de pistes del Sudoku”. En 38 pàgines i mitjançant combinatòria, àlgebra i l’anàlisi amb software de 5500 milions de Sudokus (penseu que se’n poden construir 6.670.903.752.021.072.936.960, és a dir, a una mitjana d’un minut per Sudoku i si haguéssim començat a fer-los en el moment del Big Bang encara no els hauríem acabat tots!) conclouen allò que el títol del treball ja diu com a espóiler, que 16 números inicials no en són prou, que cal un mínim de 17 nombres per crear un Sudoku de solució única, però això no vol dir que tots els que parteixen de 17 valors inicials tinguin solució única.

Els matemàtics, que tenen aficions molt estranyes a vegades, fa molt i molt temps que es dediquen a jugar a emplenar quadradets amb números. Coneguts són els quadrats màgics, uns quadrats dividits en cel·les en les quals cal anar posant números correlatius de tal manera que cada fila, columna i diagonal sumin el mateix. Els primers quadrats màgics ens van arribar a través de la matemàtica xinesa i aquestes combinacions màgiques de nombres creien que tenien propietats sobrenaturals. Un cop van arribar a Europa, matemàtics com Fermat, Pascal, Leibniz i Euler van posar-se a jugar amb ells sobretot per saber quants quadrats màgics hi havia d’ordre 3 (3 files i 3 columnes), d’ordre 4, d’ordre 5… Frenicle De Bessy (1693) va demostrar que es poden construir 880 quadrats màgics d’ordre 4 i fins el 1975 no es va poder afirmar que existeixen 275.305.224 quadrats màgics d’ordre 5…. per ordres més grans encara estem calculant.

Artísticament l’any 1514 Albert Dürer en va pintar un en la seua obra Malenconia, un quadrat on no només files, columnes i diagonals sumen 34, sinó que també les combinacions d’altres elements com els números centrals, els de les cantonades… Josep Maria Subirachs el modificà repetint el 10 i el 14 per gravar-lo a la façana de la Passió de la Sagrada Família, en aquest quadrat les files i columnes sumen 33 com a referència a l’edat de Crist. Curiosament el vaig trobar a la plaza del Mercado d’Uncastillo, a l’Aragó. Per últim menciono el conegut com a quadrat màgic “bestial”, format per 36 nombres primers i en el qual les files, columnes i diagonals sumen 666.

Quadrats Quadrat màgic en una plaça d’Uncastillo, el quadrat màgic un quadre de Dürer i el quadrat màgic apocalíptic. Animo al lector a descobrir-ne d’ordre 3, que no són difícils.

(Article publicat al Lectura el 12 de setembre de 2021)

Matemots

Com és habitual, la secció Lo teorema del mes d’agost la dedicarem a entreteniments matemàtics. En els mesos d’agost d’anys anteriors ja vam proposar problemes d’enginy i alguns d’històrics de les matemàtiques ideats per Euler, Tartaglia o Dudeney.

Parafrasejant a Karl Weierstrass que deia que un bon matemàtic havia de tenir una part de bon poeta, aquest agost donarem un tomb a la tipologia de trencaclosques i en proposarem uns de més moderns i amb els quals jugarem amb les paraules: els Matemots.

Els Matemots són una secció d’entreteniment lingüístic-matemàtic que es publica a la revista SCM/Notícies de la Societat Catalana de Matemàtiques des del març del 2013. El responsable d’aquesta secció (un Martin Gardner a la catalana) és el professor del Departament de Matemàtiques de la UPC (i també músic) Xavier Gràcia, a qui agraïm que ens permeti reproduir-ne una selecció. (Un dia ja parlarem de la formidable i necessària tasca de divulgació de les matemàtiques en llengua catalana que fa la Societat Catalana de Matemàtiques.)

Les normes del joc d’avui són ben senzilles, només heu de descobrir una paraula o un nombre que s’amaga en cadascun dels enunciats proposats. Per fer-ho més senzill al final de cada enunciat s’hi ha posat el número de lletres de la paraula o si en lloc d’una paraula la definició correspon a un nombre. A més, tots els conceptes matemàtics han aparegut en articles anteriors de Lo teorema. Us animo a jugar-hi i avui no val allò de dir “és que jo sóc de lletres!”. Som-hi!

1. L’arbre més endèmic dels textos matemàtics (2 lletres).

2. Sistema de numeració que causa un sofriment relativament petit, com ara d’un deu per cent (7 lletres).

3. El polígon que portem al maleter del cotxe (8 lletres)

4. Tipus de creixement popularitzat per Malthus i per les pandèmies (11 lletres)

5. Poden ser d’intersecció, crítics i també de sutura (5 lletres)

6. No hi serem tots (1 nombre fraccionari)

7. Professors de matemàtiques (1 nombre natural)

8. Estàs sord! (1 nombre natural)

9. Pot ser angle, devot del deure o tram de budell (5 lletres)

10. Branca de la matemàtica que provoca problemes al ronyó (6 lletres)

11. Els nombres preferits pels fotògrafs (8 lletres)

12. El polígon més bel·licós (8 lletres)

I per acabar un parell més sobre personatges històrics de les matemàtiques:

13. Lligat a la cadira fins que completi la demostració d’un teorema antic (6 lletres).

14. Matemàtica que sofria quan impartia les seues classes (7 lletres, la foto que acompanya l’article és una pista i té una pel·lícula dedicada a la seua figura).

Solucions:

pi 2. decimal 3.triangle 4. exponencial 5. punts

6. 1/9 (es llegeix un novè)     7. 200     8. 900   9.recte      10. càlcul        

11. negatius  12. pentàgon   13. Fermat  14. Hipàtia

(Article publicat al Lectura el 15 d'agost de 2021)

Simply Red - Something got me started

L'any 1980 el pèl-roig estudiant d'art Mick Hucknall liderava a Manchester una banda indie punk que tenia cert èxit a nivell local i de nom The Frantic Elevation. Després de rebutjar una oferta milionària de Seymou Stein de Sare Records per a cantar en solitari -culpa de les carabasses Stein va acabar descobrint a Madonna-, el 1984 i havent estudiat inflexions vocals del soul negre, inicia un nou projecte acompanyat de David Fryman a la guitarra, Fritz McIntyre als teclats, Tony Toers al baix i Chris Joyce a la bateria. El projecte, tot i ser un quintet, es basa molt en la imatge personal de Hucknall i la seua mata de cabell roja que li cobreix part de la cara i que es converteix com una imatge icònica del grup, d'aquí el nom de Simply Red. Personalment sempre l'he trobat excessivament egocèntric i em provocava certa ràbia el personatge, ell mateix es definia com un playboy. Trobo que aquesta obsessiva pretensió de Hucknall amb la seua imatge ocultava una extraordinària banda de músics que hi havia darrere.

El juliol de 1985 els Simply Red enregistren el seu primer single, una versió del "Money's too tigh to mention" dels The Valentine Brothers i actuen de teloners de James Brown a Londres. El tema funciona bastant bé al Regne Unit però gens als EUA. El segon single va ser "Come to my aid" (1985) escrit conjuntament per Hucknall i McIntyre. Com tant el primer com el segon tingueren força repercussió europea es van llençar a publicar un primer elapé "Picture book" (1985), produït per Stewart Levine i afegint el trompetista Tim Kellet dels Durruti Column al grup. En el disc també recuperen un vell tema que tocaven amb The Frantic Elevators "Holding back the years". Quan es va publicar com a single els va permetre arribar al milió de còpies venudes del seu disc de debut i van aconseguir el buscat número 1 en les llistes americanes. Es converteix en un èxit mundial. En aquest disc s'inclou també els singles "Jericho" (una de les grans per a mi) i "(Open up the) Red box" i un versió del "Heaven" dels Talking Heads. Van ser teloners dels UB-40 i durant el 1986 es van estrenar en la seua primera gira mundial. Hucknell també feia de compositor per a Diana Ross amb el tema "Shine" i escrivia al costat de la llegenda de Motown Lamont Dozier.

Per al segon disc "Men and women" (1987) incorporen Ariz Ibrahim a la guitarra, Ian Kirkham al saxo i a Jeanette Sewell com a veu femenina. En el disc hi trobem versions de temes soul de Cole Porter "Every time we say goodbye", Sly Stone "Let me have it all" i Bunny Waller "Love fire". melodia, ritme i la veu de Hucknall, aquesta era la recepta. En aquest disc s'hi inclou el meu tema preferit dels Simply Red, va ser el primer single i un contundent número 1 a l'estat espanyol tot i obtenir posicions discretes a les llistes UK i EUA: "The right thing" amb una genial versió maxi-single. El grup s'embarcà en una segona gira mundial però uns problemes de gola de Mick Hucknall va suposar la cancel·lació d'alguns concerts.

El tercer disc arriba el 1989 amb "A new flame" i el primer single és una meravellosa versió del "If you don't know me by now" de Harold Melvin and the Blue Notes, un versió que m'encanta i que és el primer record que tinc dels Simply Red. Aquest tema els va suposar el seu segon número 1 als EUA i el Grammy a la millor interpretació de R'n'B. El disc també inclou una versió del "It's only love" de Barry White i el tema "A new flame". 

El quart disc "Stars" (1991) és el seu disc de major èxit sobretot al Regne Unit, convertint-se en el 15è disc més venut al país amb gairebé 3 milions i mig de còpies. El disc començava amb un apoteòsic "Something got me started" en el qual McIntyre posava veus Yes I would i n'era el compositor, la versió maxi amb el remix de Paul Oakenfold també és una joia. El segon single va ser més tranquil "Stars". El disc va ser ben aprofitat i es van extreure cinc singles, els altres tres no em van agradar: "For your babies", "Thrill me" i "Your mirror". En aquest disc McIntyre va prendre molt més protagonisme, en el tema que ja hem anomenat, i en "Freedom" i "Wonderland" on posava veus també.

Després d'aquest disc i de directe "Life" (1995) Fritz McIntyre va deixar el grup per publicar un disc en solitari de jazz "Fritz" (2002) sense gens d'èxit. Després d'això es traslladà al Canadà per fer un altre disc, aquest de gospel "First fruits" (2015) fins que es va retirar sent director musical d'una església de Florida. McIntyre va morir el 24 d'agost, el mateix dia que Charlie Watts, a l'edat de 62 anys

Articles relacionats:

- Harold Melvin

- The Supremes

- UB 40

-Charlie Watts