dissabte, de maig 08, 2021

Bay City Rollers - Money honey

Els germans escocesos Alan i Derek Longmour -no em diran que no tenen nom de whisky- van formar un grup musical mentre estudiaven a l'escola de Tynecastle a Edimburg l'any 1967. Per triar el nom de la banda van fer com fa el Foraster quan comença el capítol per decidir quin poble visita. Van agafar una agulla i a cegues la van clavar en un mapa dels Estats Units. Ho van fer sobre la ciutat de Bay City, Utah, i el nom els quedà com Bay City Rollers. El grup es complementà amb el cantant Leslie McKeown i els guitarristes Eric Faulkner i Stuart Woody Wood.

El 1971 fitxen per la Bell Records i editen el seu primer single, una versió del "Keep on dancing" dels Gentrys

El seu primer disc "Rollin'" (1974) surt disparat en vendes entrant directament al número 1 de les llistes. Comencen a editar singles com a xurros, a base de cançons de fàcil consum per a un públic adolescent i que són fagocitades amb gran celeritat. Cançons com "Remember (sha-la-la)", "Shang-a-lang", "Summerlove sensation" que sonen totes iguals però eren resultones. Amb el single "Saturday night" (1976) creuen l'Atlàntic i es posen de número 1 als EUA. En aquest disc també s'inclou una versió del "Be my baby" de The Ronettes. El disc es publicà amb el nom de "Bay city rollers" als EUA i Canadà.

La seua primera gira per 26 ciutats angleses és un èxit tremendo, amb innumerables casos d'histèria col·lectiva entre les fans femenines. El fenomen es va conèixer com la Rollermania. Qualsevol cosa que publicaven es venia i s'escoltava i tos els singles arribaven al Top 5 de les llistes britàniques.

Al Regne Unit el 2n disc va ser "Once upon a star" (1975) amb el seu primer número 1 a UK, una versió del "Bye bye baby" dels Four Seasons. Un altre tema gros va ser el de rimbombant títol "All of me loves all of you", i "Love me like I love you". Tot molt ensucrat.  Per últim d'aquest disc destaco la versió del "I only wanna be with you" de Dusty Springfield que, sincerament, prefereixo la de Samantha Fox

El tercer disc fou "Wouldn't you like it". Amb temes com "I only wanna dance with you", "Don't stop the music" o "Love is..." i un altre gran single d'èxit, el mig temps "Give a little love" que va ser el seu segon número 1. 

L'elapé "Rock'n'roll love letter" (1976) es publica només als EUA triomfen gràcies a "Money honey"., tema que a Europa arriba amb el disc "Dedication" (1976) que també s'acabaria publicant als EUA. El disc conté una versió del "Don't worry baby" dels Beach Boys i una altra del "Let's pretend" dels Raspberries d'Eric Carmen. En aquest disc Alan Longmour deixa el grup i és substituït per Ian Mitchell.

Sota la producció de Harry Maslin, que acabava d'enllestir el "Young americans" de Bowie, els rollers enregistren "It's a game" (1977). En aquest disc s'incorpora a la banda Pat McGlynn en el lloc d'Ian Mitchell que deixa el grup per dedicar-se a la noble tasca del cine porno. Tot i incloure-hi una versió del "Rebel rebel" del duc blanc, tal i com van pujar dos anys abans amb aquest disc se van fotre la gran hòstia. Tot el que puja baixa, i per forces conservatives cau a la mateixa velocitat amb què és llençat.

Ho tornen a intentar amb el retorn d'Alan Longmour amb "Strangers in the wind" (1978) amb temes com "Where will I be now?", però res. No ressusciten. El punk es va consolidant en el món musical del pop i la banda es dilueix. Substitueix el cantant clàssic Leslie McKeown per Duncan Faure, s'escurcen el nom a The Rollers i enregistren "Elevator" (1979), "Voxx" (1980) -res a veure amb fatxes- i "Ricochet" (1981).

Durant la dècada dels noranta Eric, Stuart i Alan amb Kass i Phil Watts recuperen la banda sense èxit. Ja el 2015 van fer una altra reunió ja més granadets i sense tant èxit entre la joventut.

Bay City Rollers van ser els pioners les anomenades boys band. Un grup de noiets jovenets i guapots que es movien mitjanament bé en l'escenari, cantaven cançons orientades a un públic determinat i provocaven lipotímies als concerts en directe. Bay City Rollers va ser l'antecedent dels vuitanteros New Kids on the Block o Hombres G, dels noranters Take That i Backstreet Boys o dels més mil·lenials Jonas Brothers i One Direction.

Ara, el cantant i màxima estrella de la banda Leslie McKeown ha mort als 65 anys.


Articles relacionats:

divendres, de maig 07, 2021

Probabilitats

Jugar és divertit però guanyar, sincerament, fa més il·lusió. I els humans volem guanyar, i si pot ser amb alguna recompensa monetària doncs encara millor. Les matemàtiques no són alienes a això i d’aquest interès va néixer el càlcul de probabilitats. Per encàrrec d’un jugador aristòcrata el 1620 Galileu va fer un primer informe de quatre pàgines sobre quin havia de ser el valor més probable de la suma dels resultats que s’obtenien al llençar tres daus. Els jugadors tenien la hipòtesis que eren el 10 i l’11 i Galileu ho confirmà matemàticament.

Bernoulli, Laplace i Kolmogorov van donar diferents definicions de probabilitat. Tot i que la de Kolmogorov és la més rigorosa matemàticament, ens centrarem amb la de Bernoulli, publicada en el llibre Ars conjectandi (1713), que és la que millor ens anirà en aquesta lectura. Segons Bernoulli la probabilitat que succeeixi un esdeveniment és la divisió entre el número de vegades que succeeix aquest esdeveniment entre el número total de casos, sempre i quan aquest número total de casos sigui “prou gran”. A aquest càlcul també se l’anomena freqüència relativa d’un esdeveniment. Per exemple, quina és la probabilitat d’encertar 15 resultats en una travessa? El número total de combinacions de resultats possibles en quinze partits és 14.348.907, que s’obté de multiplicar els tres resultats possibles d’un partit (1, X o 2) 15 vegades, i només una combinació ens farà aconseguir el ple al 15, per tant 1/14.348.907 que és un 0,000007%.


No fa gaires dies, als Telenotícies de TV3 van informar que havien mort 18 persones per trombosi dels 25 milions que havien estat vacunades amb Astrazeneca. Per tant podríem dir que la probabilitat que ens succeeixi això si hem estat vacunats és de 0,000072%. També es deia que de 32,1 milions de contagiats amb la Covid-19 se n’havien mort 760.000, és a dir, la probabilitat de morir havent agafat la Covid és del 2,37%. Per tant, amb un primer cop d’ull, podem treure conclusions sobre què ens convé més o menys. Ara bé, cal dir que aquestes estimacions de probabilitat són mitjanes estadístiques sobre la població. No reflecteixen exactament les probabilitats de mort d'una persona determinada que varia significativament en funció de l’edat, de la salut o del seu comportament individual.

El Consell Nacional de Seguretat dels EUA publica cada any uns càlculs basats en dades del seu Centre Nacional d’Estadístiques de Salut a partir de la mortalitat. Aquest càlcul es fa aplicant la definició descrita anteriorment on es divideix el número de morts per una causa concreta entre el número total de morts. Així, l’any 2019, per exemple, s’estipula que la probabilitat de morir per un llamp va ser del 0,00072%; la de morir per una picada de vespa és del 0,0017%, la de morir electrocutat és del 0,0075%; la de morir per culpa d’un tret accidental d’una pistola mentre s’està manipulant és del 0,012%, i per un atac de gossos és del 0,0012%.

Compte!

La probabilitat no ens assegura res, només ens indica si un esdeveniment és més plausible que succeeixi o no, és un indicador que molts cops depèn d’altres factors quan no intervé només l’atzar. Humorísticament hi ha la famosa regla del 50-50-90 de les lleis de Murphy: cada cop que tinguis una probabilitat del 50%-50% que una cosa et surti bé hi haurà una probabilitat del 90% que t’acabi sortint malament.

(Article publicat al Lectura el 25 d'abril de 2021)



diumenge, d’abril 25, 2021

Jim Steinman & Meat Loaf - I'd do anything for love (but I won't do that)

Nascut el 1947 a Nova York Jim Steinman va decidir que es volia dedicar al teatre musical i a escriure cançons mentre estudiava a l'Amherst College de Massachusetts. Amb 22 anys aconseguí la seua primera producció, "The dream engine" treballant amb l'influent director teatral Joseph Papp.

Entrats ja en la dècada dels setanta, Steinman va escriure el tema "Happy ending" (1973) pel disc "Food of love" d'Yvonne Elliman. Aquell mateix any també va compondre la lletra i la música del musical "More than you deserve" estrenat en un dels teatres de Papp. En aquest musical va conèixer el cantant Marvin Lee Aday, qui a causa del seu llustrós físic quan jugava a futbol americà se'l coneixia com a Meat LoafMeat Loaf provenia també del teatre musical havent participat a "Hair" o "The Rocky Horror Show".

Aquella trobada va resultar màgica, i és que a conseqüència d'això va sortir un disc rodó i dels més exitosos de la història del rock "Bat out of hell" (1978) situant-se en el Top 20 dels més venuts de tots els temps amb més de 50 milions de còpies, el que es coneix per un long-seller. El disc pretenia ser un hard-rock teatral futurista, i a fe de déu que resultà amb temarros com "Bat out of hell", "You took the words right out of my mouth (hot summer night)", "Two out of three ain't bad", "Paradise by the Dashboard light" o "Heaven can wait", un tema que ja tenia escrit Steinman des de feia anys. La veu histriònica i operística d'Aday sobre les suites instrumentals d'Steinman, els riffs de piano... L'obra artística quedà completada amb la producció de Todd Rundgren, la participació de Roy Bittan i Max Weinberg músics de la E Street Band, una famosíssima portada dissenyada per l'il·lustrador Richard Corben amb la moto de la dramàtica història del protagonista del single que titula el disc i un vídeos per explicar autèntics dramons d'històries en l'era pre-MTV.

Setze anys després, Steinman es va reunir amb Meat Loaf per a "Bat Out Of Hell II: Back Into Hell" (1993). Personalment encara més espectacular que la primera part i que ja porta venudes 26 milions de còpies. En aquest disc s'inclou el bestial "I'd do anything for love (but I won't do that)" -tenien predilecció per títols llargs- guanyador del Grammy a la millor actuació vocal de rock solista. Els videoclips dirigits per Steinman i Michael Bay dels temes van ajudar a fer gran aquest retorn. També em feia molta gràcia d'aquest disc el tema "Objects in the rear view mirror may be closer than they are" i un extraordinari segons single "Rock and roll dreams come through", un tema que va incloure Jim Steinman en el seu únic disc en solitari "Bad for good" (1981).

Steinman va composar també les cançons dels discos de Meat Loaf  "Dead ringer" (1981) en el qual va recuperar una del musical "More than you deserve"  i del doble "Braver than we are" (2016).

Però Steinman va composar altres cançons per altres artistes que van esdevenir més o menys èxit. Les dos següents tenen una curiosa connexió.

Va escriure la balada "Making love out of nothing at all" (1983) per als australians Air Supply, tema que arribà al número 2 de les llistes. Per altra banda, "Total eclipse of the heart" (1983) és la cançó que llençà Bonnie Tyler a l'estrellat i als Grammy. El vídeo, dirigit per Russell Mulcahy també va ser ideat per Steinman. La cançó va ser la primera d'una artista que va entrar directament al número 1 de les llistes britàniques... curiosament al 2 hi havia el tema anterior dels Air Supply.

De la mateixa manera que amb Tyler, va ser una cançó de Jim Steinman que va consolidar la carrera de Celine Dion. Amb "It's all coming back to me now" (1996), el primer single del quart disc de Dion "Falling into you" va guanyar un Grammy com a productor, fixeu-vos en el videoclip i veure moltes similituds amb víde4os anteriors. Andrew Lloyd Webber va comentar que "És la cançó d'amor més gran que s'ha escrit mai. Aquest serà el registre del mil·lenni!". En aquest disc Steinman col·laborà amb Phil Spector, però com sempre amb Spector les coses acabaven malament i el mateix Steinman es va fer càrrec dels temes "Call the man" i "River deep mountain high". Spector se'n foté d'Steinman anomenant-lo "mal clon" a la qual cosa Steinman va comentar "Ser insultat per Phil Spector és un gran honor. Si m'escup, em considero purificat".

En les últimes dècades Steinman s'ha dedicat a les partitures per a musicals. El 1998 es va estrenar a Viena "Tanz der vampire" dirigit per Roman Polanski i que porta 23 temporades en escena. El 1999 "Whistle down the wind" amb Andrew Lloyd Weber. I el 2017 dirigit per Jay Scheib s'estrenà a Manchester "Bat out of hell the musical".

El compositor i productor Jim Steinman ha mort als 73 anys.

 

 Articles relacionats:

dilluns, de març 29, 2021

KATHERINE JOHNSON

Ha estat arran de la publicació del llibre de Margot Lee Shetterly però sobretot per la posterior pel·lícula Hidden Figures (2017) que s’ha fet coneguda la figura de la matemàtica Katherine Johnson malauradament massa oculta fins ara.

Nascuda el 1918 a l’estat de Virgínia de ben petita ja va mostrar un interès inusual per les matemàtiques amb l’afició de comptar tot el que es podia comptar: comptava les passes que feia, el plats que fregava, les portes i finestres de l’escola…

A causa de les lleis de segregació racial tota la família va haver de mudar-se a un altre comptat i seguir els estudis en un institut per a estudiants negres. En aquella època, ja excel·lint en matemàtiques, va començar a mostrar interès per l’astronomia quan la seua directora l’acompanyava a casa ensenyant-li les estrelles i les constel·lacions. Tenia tant talent que amb només 15 anys ja va ingressar a la Universitat Estatal de Virgínia Occidental graduant-se cum laude en matemàtiques als 19 anys.

Conversant amb un familiar es va assabentar que a la NACA (antecessora de la NASA) buscaven dones matemàtiques afroamericanes per a treballar-hi i tot i tenir una plaça fixa de docent l’any 1953 Katherine començà a treballar de calculadora a la secció Colored Computers del Departament de Navegació i Guiat. La segregació racial estava a l’ordre del dia, persones negres i blanques treballaven, esmorzaven i utilitzaven lavabos en espais diferents. Quan el 1958 la NACA es convertí en la NASA la segregació racial va acabar però continuà la discriminació cap a les dones. Per exemple, no podia assistir a reunions d’enginyers en les quals eren tots homes o no podia signar informes científics encara que hi hagués col·laborat…. fins que va decidir a fer-ho per primera vegada, i aquell informe sobre l’angle d’aterratge dels satèl·lits va ser el primer signat per una científica de la NASA. En va arribar a signar 21. Els treballs de Johnson i la seua facilitat amb la geometria i les equacions diferencials van permetre calcular la trajectòria dels vols espacials d’Alan Shepard en el Mercury Redstone 3 l’any 1961 i el de John Glenn en el Friendship 7 el 1962. El mateix Glenn va demanar que tots els càlculs realitzats mitjançant computadora fossin comprovats per Johnson manualment “Si ella diu que els números són bons, estic a punt”. Penseu que Johnson feia tots els càlculs amb paper, llapis i una petita calculadora. Els seus treballs més destacats van ser la participació en el càlcul de la trajectòria de l’Apollo XI (1969) que portaria l’home a la Lluna i el retorn de la missió Apollo XIII (1970) a la Terra després de problemes inesperats. L’any 1986 es va jubilar i fins aleshores va estar treballant en programes de missions a Mart.

Katherine Johnson va morir el 24 de febrer de 2020 als 101 anys després de nombrosos reconeixements com la Medalla Presidencial a la Llibertat que li atorgà el  president Barack Obama l’any 2015 i els títols de doctor honoris causa en ciències pel Capitol College de Maryland i la Old Dominion University de Virgínia.



El 5 de maig de 2016, la NASA va posar el nom de "Centre d'Investigació Computacional Katherine G Johnson" a un dels edificis del Langley Research Center amb aquestes paraules del subdirector: “Milions de persones a tot el món van veure el vol de Shepard, però el que no sabien en aquell moment era que els càlculs que el portaven a l’espai i a casa amb seguretat els feia la convidada d’honor d’avui, Katherine Johnson.”

(Article publicat en el Lectura del 28/3/2021)


KC & the Sunshine Band - That's the way I like it

Harry Wayne Casey (fonèticament pronunciat com a KC) treballava en una botiga de discos que distribuïa alguns petits segells locals de Florida com TK Records i com a hobby es dedicava a fer remescles, treballs experimentals i produccions per amics. El 1973 Casey forma una banda amb músics d'estudi de TK Records i uns altres de The Miami Junkanoo Band, amb la qual cosa l'anomena KC & Sunshine Band Junkanoo, això de Sunshine ve de Sunshine State (Florida). En aquests inicis hi havia el baix Richard Finch qui juntament amb Casey liderarà la banda, el guitarrista Jerone Smith, el bateria Robert Johnson i el percussionista Fermin Goytisolo.

L'any 1974 una emissora de televisió local els demana un tema i publiquen el seu primer single "Blow your whistle" que té força repercussió però limitada en el mercat comercial. Igualment succeeix amb "Sound your funky horn" (1974). En canvi, una cançó escrita per Casey i Finch "Rock your baby" (1974) és convertida en un èxit per George McCrae venent onze milions de singles.

Amb el segon disc "The sound of sunshine" (1975) els arriba la primera entrada en llistes amb "Get down tonight" i el potser tema més conegut que tenen i que encara sona en pistes de ball (bé, ara no) "That's the way (I like it)".


El tercer disc "Part 3" (1976) ofereix un trio de singles d'èxit "I'm your boogie man", "(Shake, shake, shake) shake your body" i "Keep it comin' love".  Amb canvis constants de formació només Casey i Finch eren els membres fixos de la banda els èxits els duren fins al disc "The painter" (1981), el seu cinquè disc. El seu darrer número un va ser "Please don't go" que com va ser publicat el desembre de 1979 va ser el primer número 1 de la dècada dels 80.

Arriben els problemes quan TK Records va fer fallida, Casey comença a gravar en solitari amb un cert èxit amb el tema "Give it up" (1982) però un greu accident de cotxe el deixa paralític de la part dreta del seu cos i els seus problemes amb les drogues són massa constants. Casey ho torna a intentar amb "All in a night's work" (1983) que no té gens d'acceptació i posa un punt i a part a la seua carrera.

Arran del ressorgiment de la música disco i de l'impacte a les pistes de ball de les versions del "Please don't go" de Double You (1991), el "Rock your baby" de KWS (1992), de la revisió dels "That's the way I like it"  dels Spin Doctors amb Biz Markie per la pel·lícula Space Jam (1996) i del "Give it up" de les Cut'n'Move (1993), Casey va refundar el grup amb el guitarrista Jeffrey Reeves i des d'aleshores han anat fent gires i editant alguna que altra publicació. 


Per exemple, l'any 2015 publiquen dos discos sota la mà de Reeves als arranjaments: un de nadalenc "A sunshine Christmas" i un altre d'homenatge als seixanta "Feeling you!" amb temes com el "Last Christmas" en un i "Stand by me" en l'altre. Jeffrey Reeves ha mort aquest mes de març. 

 

 Articles relacionats:

- Kool & the Gang

- Earth, Wind & Fire


divendres, de març 26, 2021

Louis Clark - Hooked on classics

L'any 1971, de les cendres del grup pop anglès The Move els músics Jeff Lynne i Roy Wood funden l'Electric Light Orchestra, Se'ls uní Bev Bevan a la bateria i van començar a treballar en un estil musical que feia pensar en un desenvolupament del rock simfònic volent partir del "I am the walrus" dels Beatles.

Aquestes experimentacions que volien dur a terme possiblement van resultar extremadament arriscades: arranjaments excessivament complexos, instrumentació... clar, això va provocar que els tres primers discos "Electric Light Orchestra" (1972), "ELO 2" (1973) i "On the third day" (1973) no fossin gaire ben entesos pel públic. Tot i això en aquests discos hi ha autèntiques meravelles com "10538 Oberture" o la versió del clàssic de Chuck Berry "Roll over Beethoven". I si les gravacions eren complicades ja es poden imaginar els directes intentant compaginar tot això.

Com la cosa no acabava d'arrencar Roy Wood abandona en vaixell quan veia les coses complicades, a l'estil Lorena Roldan, i Jeff Lynne com a nou líder de la banda li dona un tomb a la música fitxant el director d'orquestra Louis Clark com a músic i arranjador. L'ELO va donar un tomb comercial i van arribar els èxits -cosa que no li ha passat a Lorena Roldan-. 

Clark s'encarregà ja del quart disc "Eldorado" (1974) posant-hi una orquestra, un disc conceptual que per sorpresa de tothom s'emparrà fins al número 16 de les llistes de la Billboard. Per copsar la idiosincràsia del disc només cal escoltar l'obertura instrumental "Eldorado oberture" abans d'encaixar-se amb "Can't get it out of my head". La portada del disc també és prou coneguda amb les sabates de la Dorothy del Mago de Oz.

Després del sorprenent èxit el músic continua amb la banda i publiquen el disc "Face the music" (1975), amb els singles "Evil woman" i "Strange magic". Si s'escolta el tema "Fire on high" cap enrere se sent Bev Bevan dient The music is reversible, but time is not. Turn back. Turn back. Turn back. No, aquest cop no és un vers satànic.

El formidable "A new world record" (1976) també va sortir sota la batuta de Louis Clark. El disc destaca per la conegudíssima "Livin' thing", (sempre m'ha fet gràcia la versió "Volverás a mi" de Los Dragones (2004) i que no hi és a Youtube!),  per l'exitosa "Telephone line" -el seu primer single disc d'or- i la fusió operística de "Rockaria!"

El setè disc de l'ELO és el doble "Out of the blue" (1977). Simfònicament destaca una cara sencera amb el "Concerto for a rainy day" inspirada en un dia de mal temps, comença amb "Standin' in the rain" i acaba amb "Mr Blue sky". a la portada podem veure la icònica nau espacial dissenyada per l'il·lustrador Shusei Nagaoka i que es convertiria en imatge del grup.

I finalment amb el vuitè disc "Discovery" (1979) van tocar el cel entrant directament a l'un de les llistes i estant-hi cinc setmanes. El disc el coneixereu de ben segur per grans èxits: l'elaborada "Confusion", les melodies de "Last train to London", el "Don't bring me down" que per primer cop no incloïa una secció de corda o una mica de ritme a "Shine a little love"

La darrera col·laboració de Clark amb aquesta etapa de l'ELO fou la banda sonora de "Xanadu" (1980) amb Olivia Newton John, una nefasta pel·lícula amb una resultant banda sonora. Qui no recorda dos icones dels 80 com "Magic" o "Xanadu"? Tot i això continuà tocant amb ells en gires i directes i en la banda The Orchestra, successora de l'ELO.

Louis Clark també fou conegut per una col·lecció publicada a inicis dels anys 80 aprofitant les últimes cuetades de la música disco sota el títol de "Hooked on a classics" dirigint la Royal Philharmonic Orchestra. Amb aquesta orquestra també publica el single "Hooked on a Christmas" (1982), el "Beethoven fifth" (1989) en l'època acid-house, "Hooked on a can-can" (1981), "Hooked on Tchaikovski" (1981)... als anys noranta un parell de discos amb versions de Genesis i Phil Collins com aquest "In the air tonight".

També va treballar amb Roy Orbison en la direcció de les cordes del fabulós "California blue" (1988) -el meu tema favorit d'Orbison!-. Amb els Asia va dirigir "Rock and roll dream" del disc "Astra" (1985), col·laborà amb "The border" dels America, en "Diary of a madman" (1981) d'Ozzy Osbourne, i en els arranjaments del disc "Yours truly" (2001) dels Air Supply...

Louis Clark ha mort als 73 anys.

Articles relacionats:

- Tom Petty

- The Moody Blues

- Emerson, Lake and Palmer

- Chris Rainbow

- Chuck Berry

- Fountains of Wayne



diumenge, de març 14, 2021

Creixement aritmètic i geomètric

Fa unes setmanes, en un informatiu, el presentador va dir que el nombre d’infectats per la Covid creixia exponencialment ja que cada dia hi havia 1.000 nous infectats. Això vol dir que si es parteix, per exemple, d’un valor inicial de 10.000 infectats, al dia següent n’hi haurà 11.000, i el següent 12.000, i el següent 13.000 i així successivament. Per conèixer el nombre total d'infectats un dia només cal sumar 1.000 al nombre d’infectats del dia anterior. Evidentment el nombre d’infectats va creixent però no és un creixement exponencial, és un creixement que s’anomena lineal i els números 10.000, 11.000, 12.000, 13.000… formen el que es diu una progressió aritmètica. Si enlloc de sumar anem restant tindrem un decreixement.

Per a què aquest creixement fos un creixement exponencial caldria que el nombre d’infectats cada dia es multipliqués per 2 per exemple. Així partint d’un supòsit de 10.000 infectats el primer dia, el segon dia n’hi hauria 20.000, el tercer 40.000, el quart dia 80.000… veient que el nombre d’infectats creix molt més ràpidament que el cas anterior. Ara direm que els números 20.000, 40.000, 80.000, 160.000... estan en progressió geomètrica. Si el número pel qual anem multiplicant és un número entre 0 i 1 aleshores tindrem un decreixement… i per això és molt important tenir aquell famosa taxa de contagis per sota de l’1. Aquest tipus de progressió modelitza moltes situacions i és força utilitzada en matemàtiques, economia, estudi de poblacions, càlculs d’hipoteques o amortitzacions, augments o disminucions  successives de preus, ampliacions de fotocòpies... i fins i tot la separació dels trastes d’una guitarra!

Per entendre bé la dimensió del creixement exponencial d’una progressió geomètrica m’ajudaré d’una coneguda llegenda índia. El rei Iadava havia perdut el seu fill en un combat i el savi Sessa li va dissenyar un joc per fer-li passar la tristesa. El joc consistia en un tauler de 64 caselles i unes peces que s’havien de fer moure amb uns moviments determinats. Un cop explicades les instruccions del xaturanga (l’avantpassat dels escacs) el rei es feu un bon fart de jugar, i com s’ho va passar pipa amb el joc decidí premiar el savi que l’havia inventat dient-li que demanés el que desitgés. El savi, enlloc de demanar un castell o una altra cosa similar que hagués demanat qualsevol altre en aquell temps, va demanar al rei que posés un gra d’arròs en la primera casella del taulell, 2 grans d’arròs en la següent casella, 4 en la següent, 8, 16, 32… i així anant multiplicant cada cop per 2 fins omplir les 64 caselles. El rei se’n va enfotre de l’excentricitat del savi i va demanar als seus algebristes que li calculessin els grans d’arròs necessaris per acontentar-lo. Quan el rei va saber que en l’última casella havia de posar 9.223.372.036.854.775.808 grans d’arròs i que en el total del tauler n’hi hauria d'haver 18.446.744.073.709.551.615 va embogir. Suposant que 100 grans d’arròs pesen uns 2,5 grams, caldrien 461.169 milions de tones d’arròs. Per a què us feu la idea, la producció mundial d’arròs el 2020 segons la FAO va ser de 510,6 milions de tones i, per tant, necessitaríem la producció mundial d’arròs durant 903 anys per acontentar el capritxós savi.

Creixements

En aquest gràfic podem comparar els creixements. Les corbes de color taronja i verd creixen exponencialment, en canvi la corba de color blau creix linealment, molt més lentament. La corba roja segueix un decreixement exponencial.

(Article publicat al Lectura el 28 de febrer de 2021)

divendres, de febrer 19, 2021

The Supremes - You can't hurry love

Diana Ross, Mary Wilson i Florence Ballard van començar a cantar juntes a finals dels cinquanta organitzades per un manager de Detroit; Milton Jenkins. El manager també portava un altre grup masculí, The Primes, amb la qual cosa van adoptar el nom de Primettes per fer el seu acompanyament. Penseu que eren normals aquests noms ja que, per exemple, el grup de cors d'acompanyament de Ray Charles eren les Raelettes i les d'Ike Turner eren les Ikettes.

Després de passar per un petit segell, LuPine Records, un veí de Diana de nom Smokey Robinson els va recomanar a Berry Gordy que, adoptant una actitud paternalista les va refusar per la seua edat... tenien 15 anys. Però els va prometre un contracte per més endavant, als 16 anys.

Finalment, el 1961 van fitxar per Motown i adoptaren el nom de The Supremes, entre d'altres motius perquè The Primes van deixar de ser-ho per passar-se a ser ni més ni menys que The Temptations quan també van fitxar per Motown. Berry Gordy ja havia apostat per altres grups femenins com Martha and The Vandellas o The Marvelettes i portava a l'esquena un bagatge de 18 cançons en llistes d'èxits. Aquest cop es fixà en elles per continuar obtenint-ne. Així que The Supremes passen a engrandir la factoria de cançons de la Motown.

La primera solista era Florence Ballard i amb ella a la veu van enregistrar una sèrie de singles d'escassa repercussió que va fer que se les conegués en el món discogràfic com les No-Hit Supremes. Només amb "Your heart belongs to me" (1962) van aconseguir entrar en llistes amb una exitosa posició...95. La maquinària ja estava en marxa i a l'octubre de 1962 inicien la seua primera gira al costat de Marvin Gaye, Mary Wells i un nen de 12 anys anomenat Little Stevie Wonder. En aquesta primera etapa van aconseguir el primer mig èxit amb "When the love-light stars shining though his eyes" (1962) aconseguint un discret lloc 24 en llistes americanes.

Va fer falta que la tripleta de moda Holland-Dozier-Holland es posés a composar i produir cançons per tal que arribessin els èxits sonats. El primer single de la carrera d'èxits d'un pletòric 1964 que començava va ser "Where did our love go" (1964), un tema que inicialment Gladys Horton va rebutjar per a les Marvelettes per ser un "tema basura". Amb la veu de Diana Ross i un redoble que van fer colpejant uns taulons els arribà el seu primer número u. Sinitta en va fer una coneguda versió l'any 1993 i els Softcell una altra en el seu estil electrònic (1981).

El va seguir "Baby love" (1964), aquest tema suposà un punt d'inflexió que feu passar The Supremes d'artistes de 2a fila a ser reclamades com a estrelles en programes de televisió al costat dels Beach Boys i James Brown. Per fer-lo més comercial van afegir aquest uuuuuh al començament. Existeix una versió interessant dels Erasure i una d'Emma Bunton de les Spicegirls en un dels seus discos en solitari. I per acabar l'any un altre rècord... es converteixen en el primer grup femení en arribar a un número 1 a Anglaterra. Vuit setmanes després de col·locar el tema al capdavant de les llistes van acabar l'any amb "Come see about me", el tercer numero un consecutiu. La Motown encara no s'havia trobat amb un artista que els resultés tan prolífic en tan poc temps i això els va fer replantejar la seua estratègia de treure grups com a escons perduts de Ciutadans i apostar per consolidar grans noms i pugnar contra Beatles i Rolling per al mercat. Aquest tercer single ja havia aconseguit desbancar el "I feel fine" del primer lloc de les llistes... poca broma. I no seria l'únic.

I és que el següent hit "Stop! In the name of love" (1965) d'un altre any triomfant va fer fora "Eight days a week". Portaven quatre números uns consecutius i encara no havien sortit al show d'Ed Sullivan, quan hi van anar ja hi havia un altre tema camí de l'1 "Back in my arms again" (1965). Amb gran consternació el sisè single "Nothing but heartaches" (1965) només arribaria a l'onzè lloc. Els de la Motown no entenien eld esastre d'aquest dingle, però la cosa va quedar solucionada ràpidament amb "I hear a symphony" (1965), el tercer número u d'aquest any i que desbanca aquest cop el "Get off my cloud" dels Rolling Stones.

Durant el 1966 publiquen "My world is empty without you" i "Love is like an itchoig in my heart", números 5 i 9 en llistes respectivament. però no, no s'han acabat els números uns. A continuació vindria "You can't hurry love" (1966) recordada per la revisió vuitantera que va fer Phil Collins i amb la curiositat que els australians Jet afirmen que és la font d'inspiració del "Are you gonna be my girl?" (2001). I després  "You keep me hangin' on" (1966) un tema més rocker com ja es nota amb la guitarra de l'inici. I també continuaren l'any següents amb més números uns "Love is here and now you're gone" (1967) i "The happening" (1967) amb versió de les val·lisoletanes Greta y los Garbo l'any 1990 sota el títol de "Menuda fiesta". I després de 10 números uns un respir amb "Reflections" (1967) i "In and out of love" (1967) que arriben a les posicions 2 i 9, gens malament tampoc.

Però no tot era de color de rosa dins del grup, Florence Ballard no estava d'acord amb el tracte de favoritisme que tenia Diana Ross davant seu deixant-la relegada a un segon pla. El 1967 Florence decideix abandonar el grup quan va adonar-se que li estaven buscant substituta i l'escollida per substituir-la va ser Cindy Birdsong, veu de les Bluebells de Patti LaBelle. Sense Ballard Berry Gordy pren la decisió de què el grup passi a dir-se Diana Ross and The Supremes. La vida de Florence fou un autèntic desastre després d'aquesta decisió i morí als 32 anys l'any 1976. 

La de Ballard no va ser l'única marxa sonada del grup, els compositors Holland, Dozier i Holland deixen Motown per tirar endavant els seus propis projectes discogràfics sota el nom d'Invictus i Hot Wax sense cap èxit significatiu. El final de la banda es veia arribar. "Love child" (1968) va arribar al número 1, "I'm gonna make you love me" (1968) en duet amb The Temptations als 2 i el dotzè i últim número 1 va ser premonitori "Someday we'll be together" (1969). La discogràfica decideix amb bon criteri que Diana Ross comenci carrera en solitari i el seu lloc que hauria d'haver ocupat Florence Ballard és agafat per Jean Terrell. Ni un sol èxit més del grup i Diana Ross aconsegueix sis números 1 en solitari, la màgia del grup era la veu de Diana.

El 16 de maig de 1983, per a celebrar els 25 anys de la Motown, Diana Ross, Mary Wilson i Cindy Birdsong van cantar juntes per últim cop. Cap d'elles formava part ja del que quedava de les Supremes. Història daurada de la música.

Mary Wilson ha mort als 76 anys a la seua casa de Las Vegas, dos dies abans de la seua mort va publicar un vídeo al seu canal de Youtube anunciant l'aparició de nou material.

Articles relacionats:

Ashford & Simpson

- The Miracles

- The Temptations

- Lesley Gore

- The Temptations 2

- Aretha Franklin

- Bonnie Pointer








dimarts, de febrer 16, 2021

Apocalíptic i malvat 2021

Quines sorpreses té amagades el 2021 que no té el 2020? Per començar el 2021 és una concatenació de dos nombres enters consecutius, 20 i 21. I 2021 és un nombre semiprimer -que es pot posar com a multiplicació de dos nombres primers- amb la curiositat afegida que aquests nombres són primers consecutius: 2021=43×47. Aquestes dos característiques alhora no les tornarem a trobar fins l’any 23073409469011482307340946901147 i no crec pas que hi siguem per veure-ho.

El 2021 només pot dividir-se de forma exacta per quatre números: 1, 43, 47 i 2021, és a dir només té quatre divisors… no sé si això és millor o pitjor, però el 2020 en tenia dotze de divisors. Si sumem aquest divisors de 2021 obtenim 1+43+47+2021=2112, que és capicua.

El revers de 2021 és 1202, de manera que si els sumem 2021+1202=3223 surt un altre capicua. I si els multipliquem obtenim 2021×1202=2429242 que és un altre bonic nombre capicua.

Imaginem ara que se’ns acut fer la suma dels 33 primers nombres primers (del 2 al 137) i ens dona 1988, un número al qual li falten justament 33 unitats per arribar al 2021: 1988+33=2021.

El 2021 el podem posar com a sumes de quadrats (multiplicació d’un número per ell mateix) de nombres primers amb una bonica simetria: 7×7 + 11×11 + 41×41 + 11×11 + 7×7 = 2021 i 13×13 + 19×19 + 31×31 + 19×19 + 13×13 = 2021

El 2020 té la curiositat que la 2020a xifra decimal dels tres nombres irracionals més famosos de les matemàtiques pi (π), e i el nombre d’or (φ) és la mateixa, un 3. Si comencem a comptar des de la part entera, el 3 és la xifra que ocupa el lloc 2021è dels números pi, e i or.

Enguany les dates 4/4, 6/6, 8/8, 10/10 i 12/12 cauran en diumenge, això no és que tingui gaire mèrit, perquè aquestes dates cada any cauen en el mateix dia de la setmana, el que passa és que com són en diumenge fan més goig.

Si tot això que he comentat us inspira un 2021 millor que l’any passat m’agradaria acabar l’article amb un parell més de propietats que no ens poden deixar indiferents.

Si el 2021 l’escrivim en sistema binari resulta el número 11111100101 i veiem que té vuit uns. Molt bé, doncs sapigueu que els nombres que la seua representació binària tenen un nombre parell d’uns s’anomenen nombres malvats i, per tant, el 2021 és malvat. Però no patiu que simplement és un joc de paraules en anglès amb even (parell) i evil (malvat). Aquesta denominació fou introduïda per John Conway, de qui vam parlar fa pocs mesos en motiu de la seua mort. 

Per últim, diem que un nombre n és apocalíptic si al resultat d’elevar 2 a aquest nombre hi apareix un 666. Doncs resulta que 2021 és apocalíptic, ja que si calculem 2 elevat a 2021 en el resultat apareix la seqüència 666 a partir de la setantena xifra. Així que... bon any malvat i apocalíptic!

Els professors Chris Caldwell i G. L. Honaker, autors del projecte The Dictionary of Prime Number Trivia van idear un algoritme per a construir piràmides numèriques de nombres primers capicua. Gràcies al Víctor Merlín tenim aquesta meravellosa piràmide de primers capicua que contenen els dígits 2021.

(Article publicat al Lectura el 31 de gener de 2021)


diumenge, de febrer 07, 2021

The Animals - House of rising sun

Originaris de Newcastle comencen l'any 1960 anomenant-se The Alan Price Combo i tocant en els concerts del dissabte del Downbeat Club i en el Club A Go-Go. La formació inicial estava formada per Alan Price als teclats, Hilton Valentine a la guitarra, Chas Chandler al baix i John Steel a la bateria. Amb aquesta formació van acompanyar Jerry Lee Lewis en un gira. L'any 1962 s'incorpora el cantant Eric Burdon al grup fent-los canviar d'estil musical i volent donar una nou aire també canvien el nom i es passen a dir The Animals, "pel salvatges que són les seues actuacions en directe" segons afirmen.

L'any 1964 es traslladen a Londres i aconsegueix gravar i vendre 500 còpies d'un enregistrament, una d'elles cau a les mans de Mickie Most, qui els aconsegueix un contracte amb EMI. Abans de començar a gravar per ells mateixos Most els porta als estudis de gravació per a què toquin al costat de Bob Dylan per "Baby let me take your home" (1964), l'exitós disc de debut de Dylan i els treu de gira al costat de Chuck Berry.

Després d'una sèrie d'actuacions a l'Scene Club de Londres graven el seu primer single que és una adaptació d'un clàssic del folk americà que Dylan va incloure al seu disc. Amb aquesta versió gravada en només un quart d'hora es converteix en un dels més grans èxits de la dècada dels seixanta i que s'ha mantingut com una gran cançó de la història del pop-rock "House of rising sun" (1964). El single va arribar al número 1 de totes les llistes a l'est i l'oest de l'Atlàntic. La cançó és una trista història d'una noia atrapada en un bordell de Nova Orleans i diuen que part de la melodia que hi sona està inspirada en el "Walk on the wild side" del jazzman Jimmy Smith.

Seguidament arribarien altres singles d'èxit com "I'm crying" (1964) i una encertadíssima i absolutament oposada versió del "Don't let me be misunderstood" (1965) popularitzada anteriorment per Nina Simone i després per moltíssims altres grups: la versió setantera dels Santa Esmeralda; la blusera de Robben Ford; la característica de Joe Cocker o la de Los Apolos, grup que va provar sort a principis dels noranta.



El novembre de 1965 Alan Price abandona el grup pel seu pànic a volar en avió i és substituït per Dave Rowberry. Dos mesos després canvien de productor a Tom Wilson i fitxen per Decca Records. Amb tot això tornen amb els singles "Bring it on home to me" (1965), "We gotta get out of this place" (1965) -tema que amb aquest títol se'l van fer seu les tropes aliades a Irak- i "It's my life" (1966) arribant a les posicions 7, 2 -frenat pel "King of the road" de Roger Miller- i 7 de les llistes respectivament.

El 1966 també John Steel deixa la banda i entra Barry Jenkins. Els Animals continuen gravant singles d'èxit: "Inside-looking out" (1966), "Don't bring me down" (1966) i "See see rider" (1966).

El setembre de 1966 se separen definitivament una mica per culpa dels jocs d'Eric Burdon amb l'alcohol i l'LSD emigra als EUA per a formar uns new Animals. Entre San Francisco i Los Ángeles recluta Mick Briggs a la guitarra, Danny McCullought al baix i l'acompanya Barry Jenkins. Aquesta nova formació entra en llistes amb "Help me girl" (1966), "When I was young" (1967), "San Francisco nights" (1967), "Monterey" (1968), "Sky pilot" (1968) i "Spill the wine" (1970). Finalment Burdon deixa el grup per altres projectes amb Jimi Hendrix i els War entre d'altres.

També Hilton Valentine se'n va anar a viure als EUA, i l'any 1969 publica un disc en solitari "All in your head" per a Capitol Records. El 1977 Valentine i la banda original es tornen a reunir per a gravar "Before we were so rudely interrupted". I el 1983 un altre cop per fer una gira americana.

En els últims anys, Valentine formà la banda Skiffledog de música skiffle, realitzant gires americanes publicant el disc "It's flok and skliffe, mate" (2004) amb una rara versió del "Working class hero" de Lennon i el disc de nadales "Merry skliffemas" (2011) al costat de Big Boy Pete dels Jaywalkers amb cançons com "It's skifflemas time!".

Hilton Valentine, la conegudíssima guitarra del començament de la casa del sol naixent, ha mort als 77 anys.


Articles relacionats: