divendres, d’octubre 22, 2021

Baccara - Yes sir, I can boogie

Ni los Bravos amb el "Black is black" que van arribar al número 2, ni Julio Iglesias, ni els Pop Tops, ni Miguel Ríos amb la versió de l"Himno de l'alegria" arranjat per Waldo de los Ríos, ni Massiel, ni Los Canarios, ni las Ketchup van aconseguir ser número 1 a UK, però sí un grup format per dues ballarines que es van conèixer als ballets de RTVE, les Baccara. Un cop feta la bona relació la riojana Mayte Mateos i la madrilenya Maria Mendiola actuaven juntes ballant flamenc a Fuenteventura. Durant els estius formaven un duet musical, Venus, que el van presentar al programa Palmarés de RTVE i actuaven en sales de festes i discoteques d'àrees turístiques fins que el 1977, en una boite canària de l'Hotel Tres Islas de Fuerteventura, el productor alemany de RCA Rolf Soja es va fixar en elles. El mànager que les portava era Paco Bermúdez, el mateix representant que Raphael,

Rolf Soja i Frank Dostal els hi van parir el tema "Yes sir, I can boogie" (1977), el van enregistrar a Munich, el va publicar RCA, es va convertir en número 1 a les llistes UK i va començar a sonar a les emissores i pistes de ball de tot Europa sense parar. Aquest octubre farà 44 anys. El single ha venut més de 16 milions de còpies per tot arreu, una barbaritat!

El tema fou versionat de manera excepcional per Raphael acompanyat de Jeanette en l'àlbum de duets "Maldito Raphael" (2001). Però és que la britànica Sophie Ellis Bextor també la va enregistrar dins del disc "I won't change you" (2003) amb un so més de dancefloor. I els Goldfrapp a "Black cherry" (2003) en van posar una d'infumable. I recentment The Fratellis en el disc "Half drunk under a full moon" (2020) també hi han fotut cullerada. I ni més ni menys que el mateix Björn Again dels Abba la va treure en maxi single el 1994 (i que no hi és a Youtube!). I aquest estiu amb l'Eurocopa ha estat la selecció escocesa qui l'ha convertit en el seu himne gràcies al jugador de l'Aberdeen Andy Considine.

Amb una imatge de dos noies guapes i elegants, una vestint de blanc i l'altra de negre aquell mateix any són seleccionades per Luxemburg per representar el petit país a l'aleshores prestigiós festival d'Eurovisió amb la cançó "Parlez-vous français?" (1978) que es classificà en setè lloc, dos posicions per sobre de la representació espanyola de José Vélez i amb "A-ba-ni-bi" de l'israelià Izar Cohen com a guanyador d'aquella edició.

Després d'aquests dos èxits arribaren uns altres singles exitosos com "Sorry, I'm a lady" (1977),  "Yummy, yummy, yummy" (1978) un tema dels Ohio Express de l'any 1968, "The devil send you to Laredo" (1979) , "Light my fire" (1978) de The Doors, "Cara mia" (1977)...

Amb la gravació del disc "Colours" (1979) comencen el enfrontaments entre Mayte i María per culpa de la veu en el single "Sleepy-time toy" on la veu de María va ser silenciada per Mayte i amb demandes pel mig que paralitzà la comercialització del single.  Per contracte graven "Colorado" (1981)  però ja no es podien veure. A mitjans dels anys 80 Maria i Mayte carregades de quartos com estaven van acabar definitivament com el rosari de l'Aurora i van prendre camins separats. Per una banda Mayte Mateos va continuar treballant i fent gires sota el nom de Baccara, per una altra banda Maria Mendiola amb la vocalista Marisa Pérez primer i amb Cristina Sevilla després van crear New Baccara enregistrant l'elapé "New Baccara" (1986) amb un mini èxit italo disco "Call me up" i fent gires durant més de vint anys amb el nom de Baccara 2000. Al 2004 van intentar tornar a Eurovision per Suècia amb "Soy tu Venus" però la cosa no quallà (no us perdeu l'escena final del vídeo amb la bandera sueca!),

María Mendiola ha mort a Madrid als seixanta-nou anys.

dissabte, d’octubre 16, 2021

Barry Ryan - Eloise

Fills de la vedet i cantant Marion Ryan i del productor Lloyd Sapherson, els germans bessons, Paul i Barry Ryan s'eduquen en un ambient musical. Tot i que justament no tenien el suport de la seua mare, debuten artísticament l'estiu de 1965 participant en diferents shows televisius.

Aquestes intervencions van facilitar la publicació del seu primer single amb Decca "Don't bring me your heartache" (1965) sota el nom de Paul & Barry Ryan, que fou exitós a UK tot i arribar només al 13 de les llistes. El segon single va ser "Have pity on the boy" (1966) seguidament "I love her" (1966) i repetiran èxit amb "Keep it out of sight" (1966), un tema de Cat Stevens. En total van ser 8 singles en dos anys tots arribant al Top 50 UK.

Després del soporífer single "Claire" (1967), Paul es retira per a dedicar-se només a la composició de cançons mentre Barry Ryan continua carrera com a solista a MGM Records. Amb "Eloise" (1968) escrita per Paul, Barry arriba al número 2 de les llistes angleses i es converteix en un dels temes més populars de l'any. Va vendre més d'un milió de còpies del single i va obtenir un disc d'or. El 1986 el grup The Damned la va versionar arribant al 3 de les llistes UK. I l'any 1988 "Eloise" aconsegueix un rotund número 1 a l'estat espanyol gràcies a la meravellosa versió que va fer Tino Casal en el seu retorn amb el disc "Lágrimas de cocodrilo" (1988) després de tres anys de silenci discogràfic degut a una necrosi òssia al maluc soferta en una caiguda durant l'última gira. Casal va contractar Andy Powell, encarregat dels arranjaments dels discos d'Alan Parsons, per a millorar la ja formidable orquestració original del tema. Mala sort la de Tino Casal... una llàstima.

Amb "Love is love" (1969) també va aconseguir gairebé el milió de còpies tot i que ja no va superar el Top 25 d'UK. A partir d'aleshores cap de les seues cançons ja no tindrien més èxit en el mercat anglosaxó, ni "Kitsch" (1970) ni "Can't let you go" (1972).

En canvi sí que arribà a triomfar al mercat francès amb "Red man" (1971) i al mercat alemany amb "Die zeit macht nur vor dem teufel halt” (1971) promogut per la revista juvenil Bravo. Ryan es va retirar en aquella època i va tornar a finals dels noranta per algunes gires vintage com la Solid Silves 60s Tour. El motiu de l'abandonament fou el matrimoni ni més ni menys que amb la princesa àrab Miriam binti al-Marhum Sultan Sir Ibrahim, única filla del sultà Ibrahim de Johor i la seua sisena esposa Sultana Marcella. Es van divorciar el 1980 i Ryan es va quedar amb un bon pessic de quartos.

Durant el temps que no va actuar Barry Ryan es va dedicar professionalment a la fotografia en revistes de moda angleses com Zoom i Ritz o en un projecte fotogràfic en memòria del seu germà Paul mort el 1992. Ara Barry Ryan ha mort als 72 anys.

Articles relacionats:

- The Everly Brothers

dimarts, d’octubre 12, 2021

Hectàrees

Per mesurar extensions de terreny, és a dir, àrees o superfícies, hi ha moltíssimes unitats. Antigament la pagesia feia servir algunes com el jornal, la quartera i la faneca. Aquestes unitats suposaven un gran problema perquè eren diferents segons la població i fins i tot segons el que es cultivava, no era el mateix una quartera de blat que d’ordi. Per evitar aquests problemes a l’hora de mesurar cal establir un sistema a nivell internacional de tal forma que les mides de les unitats siguin estandarditzades a tot arreu. Així les mesures més conegudes de superfícies són el metre quadrat (m2), el quilòmetre quadrat (km2) i l’hectàrea (ha). El metre quadrat és la superfície delimitada per un quadrat d’un metre de costat, el quilòmetre quadrat la superfície delimitada per un quadrat d’un quilòmetre de costat i d’aquesta forma un quilòmetre quadrat equival a un milió (1000×1000) de metres quadrats. L’hectàrea correspon a la superfície d’un quadrat de costat 100 m, o el que és el mateix, 10.000 (100×100) metres quadrats o 0,01 quilòmetres quadrats. 

Quan s’acaba l’estiu, mitjans i polítics fan valoració dels incendis forestals succeïts durant la temporada. La superfície cremada ens l’acostumen a donar en hectàrees, tanmateix ens imaginem la quantitat de terreny que és una hectàrea? Sovint, tot i que cada cop menys, els mitjans ens donen una equivalència entre hectàrees i camps de futbol... però una hectàrea és un camp de futbol?

Comprovem-ho amb els camps de futbol que tenim per Lleida: el Camp d’Esports té un rectangle de joc de superfície 7.004 metres quadrats; el de l’AEM 5.753; el Ramon Farrús 6.424; el Manuel Lorite del Balàfia 6.170 i el del Pardinyes 6.200. El més gran és el Camp d’Esports i en una hectàrea hi cabrien 1,43 Camps d’Esports (gairebé un camp i mig!), per tant aproximar hectàrees pel camp del Lleida ens va molt malament. Potser pensareu que això és culpa que el camps que tenim aquí Lleida són petits. Vegem-ho en camps més grans. La UEFA recomana que el rectangle del joc sigui de 108 m de llarg i 68 m d’ample, així que el Camp Nou, el Bernabeu i l’Allianz Arena de Munich tenen una àrea de 7.140 metres quadrats, de tal manera que per omplir una hectàrea ens farien falta 1,40 rectangles futbolístics.

De fet, segons el reglament, el terreny de joc en un camp de futbol pot variar entre els 45 i 90 metres d’amplada i els 90 i 120 metres de llargada, així que la seua àrea pot variar dels 4.500 fins als 10.800 metres quadrats. per tant, si volem aproximar hectàrees per camps de futbol caldria saber les mides de quin camp utilitzar. 

Finalment, què podem fer servir per fer-nos a la idea de quant és una hectàrea? Doncs si Google Maps no enganya en les distàncies, l’aparcament del pavelló Barris Nord on es fa el mercat dels dissabtes té una extensió de poc més de 2 ha.

Camp d’Esports
En la imatge es veu la comparació entre l’àrea del Camp d’Esports i una hectàrea. La mida del Camp d’Esports és només un 70% d’una hectàrea.

(Article publicat al Lectura el 10 d'octubre de 2021)

Sudokus i quadrats màgics

Avui fa un mes moria als 69 anys a conseqüència d’un càncer el japonès Maki Kaji. A finals de la dècada dels vuitanta i gràcies a la secció d’entreteniment de la revista Monthly Nikolist Kaji va popularitzar el que ara anomenem Sudoku. Aquest entreteniment d’omplir caselles amb els números de l’1 al 9 en 9 blocs de quadrícules es creu que el va inventar el matemàtic suís Leonhard Euler (1707-1783) de qui ja hem parlat més d’un cop en aquesta secció. 

El Sudoku es considera ben construït si té solució única, i no tots els Sudokus tenen la mateixa dificultat, tot depèn de la quantitat de nombres que apareixen inicialment. Un cop popularitzats els Sudokus cap al final del segle passat, els matemàtics es van posar a estudiar quants nombres feien falta inicialment com a mínim per a plantejar un Sudoku. La resposta va arribar el gener de 2012 quan Gary McGuire, Bastian Tugemann i Gilles Civario, de la University College Dublin, van publicar el resultat “No hi ha cap Sudoku de 16 pistes: resolució del problema del nombre mínim de pistes del Sudoku”. En 38 pàgines i mitjançant combinatòria, àlgebra i l’anàlisi amb software de 5500 milions de Sudokus (penseu que se’n poden construir 6.670.903.752.021.072.936.960, és a dir, a una mitjana d’un minut per Sudoku i si haguéssim començat a fer-los en el moment del Big Bang encara no els hauríem acabat tots!) conclouen allò que el títol del treball ja diu com a espóiler, que 16 números inicials no en són prou, que cal un mínim de 17 nombres per crear un Sudoku de solució única, però això no vol dir que tots els que parteixen de 17 valors inicials tinguin solució única.

Els matemàtics, que tenen aficions molt estranyes a vegades, fa molt i molt temps que es dediquen a jugar a emplenar quadradets amb números. Coneguts són els quadrats màgics, uns quadrats dividits en cel·les en les quals cal anar posant números correlatius de tal manera que cada fila, columna i diagonal sumin el mateix. Els primers quadrats màgics ens van arribar a través de la matemàtica xinesa i aquestes combinacions màgiques de nombres creien que tenien propietats sobrenaturals. Un cop van arribar a Europa, matemàtics com Fermat, Pascal, Leibniz i Euler van posar-se a jugar amb ells sobretot per saber quants quadrats màgics hi havia d’ordre 3 (3 files i 3 columnes), d’ordre 4, d’ordre 5… Frenicle De Bessy (1693) va demostrar que es poden construir 880 quadrats màgics d’ordre 4 i fins el 1975 no es va poder afirmar que existeixen 275.305.224 quadrats màgics d’ordre 5…. per ordres més grans encara estem calculant.

Artísticament l’any 1514 Albert Dürer en va pintar un en la seua obra Malenconia, un quadrat on no només files, columnes i diagonals sumen 34, sinó que també les combinacions d’altres elements com els números centrals, els de les cantonades… Josep Maria Subirachs el modificà repetint el 10 i el 14 per gravar-lo a la façana de la Passió de la Sagrada Família, en aquest quadrat les files i columnes sumen 33 com a referència a l’edat de Crist. Curiosament el vaig trobar a la plaza del Mercado d’Uncastillo, a l’Aragó. Per últim menciono el conegut com a quadrat màgic “bestial”, format per 36 nombres primers i en el qual les files, columnes i diagonals sumen 666.


Quadrats Quadrat màgic en una plaça d’Uncastillo, el quadrat màgic un quadre de Dürer i el quadrat màgic apocalíptic. Animo al lector a descobrir-ne d’ordre 3, que no són difícils.
(Article publicat al Lectura el 12 de setembre de 2021)

Matemots

Com és habitual, la secció Lo teorema del mes d’agost la dedicarem a entreteniments matemàtics. En els mesos d’agost d’anys anteriors ja vam proposar problemes d’enginy i alguns d’històrics de les matemàtiques ideats per Euler, Tartaglia o Dudeney.

Parafrasejant a Karl Weierstrass que deia que un bon matemàtic havia de tenir una part de bon poeta, aquest agost donarem un tomb a la tipologia de trencaclosques i en proposarem uns de més moderns i amb els quals jugarem amb les paraules: els Matemots.

Els Matemots són una secció d’entreteniment lingüístic-matemàtic que es publica a la revista SCM/Notícies de la Societat Catalana de Matemàtiques des del març del 2013. El responsable d’aquesta secció (un Martin Gardner a la catalana) és el professor del Departament de Matemàtiques de la UPC (i també músic) Xavier Gràcia, a qui agraïm que ens permeti reproduir-ne una selecció. (Un dia ja parlarem de la formidable i necessària tasca de divulgació de les matemàtiques en llengua catalana que fa la Societat Catalana de Matemàtiques.)

Les normes del joc d’avui són ben senzilles, només heu de descobrir una paraula o un nombre que s’amaga en cadascun dels enunciats proposats. Per fer-ho més senzill al final de cada enunciat s’hi ha posat el número de lletres de la paraula o si en lloc d’una paraula la definició correspon a un nombre. A més, tots els conceptes matemàtics han aparegut en articles anteriors de Lo teorema. Us animo a jugar-hi i avui no val allò de dir “és que jo sóc de lletres!”. Som-hi!

1. L’arbre més endèmic dels textos matemàtics (2 lletres).

2. Sistema de numeració que causa un sofriment relativament petit, com ara d’un deu per cent (7 lletres).

3. El polígon que portem al maleter del cotxe (8 lletres)

4. Tipus de creixement popularitzat per Malthus i per les pandèmies (11 lletres)

5. Poden ser d’intersecció, crítics i també de sutura (5 lletres)

6. No hi serem tots (1 nombre fraccionari)

7. Professors de matemàtiques (1 nombre natural)

8. Estàs sord! (1 nombre natural)

9. Pot ser angle, devot del deure o tram de budell (5 lletres)

10. Branca de la matemàtica que provoca problemes al ronyó (6 lletres)

11. Els nombres preferits pels fotògrafs (8 lletres)

12. El polígon més bel·licós (8 lletres)

I per acabar un parell més sobre personatges històrics de les matemàtiques:

13. Lligat a la cadira fins que completi la demostració d’un teorema antic (6 lletres).

14. Matemàtica que sofria quan impartia les seues classes (7 lletres, la foto que acompanya l’article és una pista i té una pel·lícula dedicada a la seua figura).

Solucions:
pi 2. decimal 3.triangle 4. exponencial 5. punts
6. 1/9 (es llegeix un novè)     7. 200     8. 900   9.recte      10. càlcul        
11. negatius  12. pentàgon   13. Fermat  14. Hipàtia

(Article publicat al Lectura el 15 d'agost de 2021)

diumenge, d’octubre 10, 2021

Simply Red - Something got me started

L'any 1980 el pèl-roig estudiant d'art Mick Hucknall liderava a Manchester una banda indie punk que tenia cert èxit a nivell local i de nom The Frantic Elevation. Després de rebutjar una oferta milionària de Seymou Stein de Sare Records per a cantar en solitari -culpa de les carabasses Stein va acabar descobrint a Madonna-, el 1984 i havent estudiat inflexions vocals del soul negre, inicia un nou projecte acompanyat de David Fryman a la guitarra, Fritz McIntyre als teclats, Tony Toers al baix i Chris Joyce a la bateria. El projecte, tot i ser un quintet, es basa molt en la imatge personal de Hucknall i la seua mata de cabell roja que li cobreix part de la cara i que es converteix com una imatge icònica del grup, d'aquí el nom de Simply Red. Personalment sempre l'he trobat excessivament egocèntric i em provocava certa ràbia el personatge, ell mateix es definia com un playboy. Trobo que aquesta obsessiva pretensió de Hucknall amb la seua imatge ocultava una extraordinària banda de músics que hi havia darrere.

El juliol de 1985 els Simply Red enregistren el seu primer single, una versió del "Money's too tigh to mention" dels The Valentine Brothers i actuen de teloners de James Brown a Londres. El tema funciona bastant bé al Regne Unit però gens als EUA. El segon single va ser "Come to my aid" (1985) escrit conjuntament per Hucknall i McIntyre. Com tant el primer com el segon tingueren força repercussió europea es van llençar a publicar un primer elapé "Picture book" (1985), produït per Stewart Levine i afegint el trompetista Tim Kellet dels Durruti Column al grup. En el disc també recuperen un vell tema que tocaven amb The Frantic Elevators "Holding back the years". Quan es va publicar com a single els va permetre arribar al milió de còpies venudes del seu disc de debut i van aconseguir el buscat número 1 en les llistes americanes. Es converteix en un èxit mundial. En aquest disc s'inclou també els singles "Jericho" (una de les grans per a mi) i "(Open up the) Red box" i un versió del "Heaven" dels Talking Heads. Van ser teloners dels UB-40 i durant el 1986 es van estrenar en la seua primera gira mundial. Hucknell també feia de compositor per a Diana Ross amb el tema "Shine" i escrivia al costat de la llegenda de Motown Lamont Dozier.

Per al segon disc "Men and women" (1987) incorporen Ariz Ibrahim a la guitarra, Ian Kirkham al saxo i a Jeanette Sewell com a veu femenina. En el disc hi trobem versions de temes soul de Cole Porter "Every time we say goodbye", Sly Stone "Let me have it all" i Bunny Waller "Love fire". melodia, ritme i la veu de Hucknall, aquesta era la recepta. En aquest disc s'hi inclou el meu tema preferit dels Simply Red, va ser el primer single i un contundent número 1 a l'estat espanyol tot i obtenir posicions discretes a les llistes UK i EUA: "The right thing" amb una genial versió maxi-single. El grup s'embarcà en una segona gira mundial però uns problemes de gola de Mick Hucknall va suposar la cancel·lació d'alguns concerts.

El tercer disc arriba el 1989 amb "A new flame" i el primer single és una meravellosa versió del "If you don't know me by now" de Harold Melvin and the Blue Notes, un versió que m'encanta i que és el primer record que tinc dels Simply Red. Aquest tema els va suposar el seu segon número 1 als EUA i el Grammy a la millor interpretació de R'n'B. El disc també inclou una versió del "It's only love" de Barry White i el tema "A new flame"

El quart disc "Stars" (1991) és el seu disc de major èxit sobretot al Regne Unit, convertint-se en el 15è disc més venut al país amb gairebé 3 milions i mig de còpies. El disc començava amb un apoteòsic "Something got me started" en el qual McIntyre posava veus Yes I would i n'era el compositor, la versió maxi amb el remix de Paul Oakenfold també és una joia. El segon single va ser més tranquil "Stars". El disc va ser ben aprofitat i es van extreure cinc singles, els altres tres no em van agradar: "For your babies", "Thrill me" i "Your mirror". En aquest disc McIntyre va prendre molt més protagonisme, en el tema que ja hem anomenat, i en "Freedom" i "Wonderland" on posava veus també.

Després d'aquest disc i de directe "Life" (1995) Fritz McIntyre va deixar el grup per publicar un disc en solitari de jazz "Fritz" (2002) sense gens d'èxit. Després d'això es traslladà al Canadà per fer un altre disc, aquest de gospel "First fruits" (2015) fins que es va retirar sent director musical d'una església de Florida. McIntyre va morir el 24 d'agost, el mateix dia que Charlie Watts, a l'edat de 62 anys



Articles relacionats:

- Harold Melvin

- The Supremes

- UB 40

-Charlie Watts

dijous, d’agost 26, 2021

UB40 - Kingston town

El món del reggae és un món una mica endèmic. I és que va ser el productor Bob Lamb, membre del grup de reggae de finals dels seixanta The Locomotives, qui va treure els UB40 del circuit de pubs de Birmingham. UB40 es va formar el 1979 amb Ali Campbell com a veu principal i guitarra, el seu germà Rob Campbell a la guitarra, Earl Falconer al baix, Mickey Virtue als teclats -inicialment hi estava Jimmy Lynn però va durar poc-, Brian Travers al saxo, Jim Brown a la bateria i Norman Hasson i Yomi Babayemi a les percussions. De gentada n'eren. El nom és curiós, i prové de la denominació de la targeta britànica de prestació per desocupació. Vaja, allò que aquí en diem el carnet del paro. I és que tots els membres de la banda estaven a l'atur en aquell temps.

Comencen enregistrant unes primeres maquetes per a Lamb i alternen amb uns concerts de major envergadura per UK. En un d'aquests concerts els veu Chrissie Hynde de The Pretenders, qui es queda encantada i els ofereix que els facin de teloners en la seua gira britànica.

Publiquen uns primers singles amb Graduate, entre els quals "Food for thought" amb cert èxit en emissores alternatives, i s'embarquen a la gravació del seu primer elapé "Singing off" (1980) que entra directament al número 2 de les llistes de vendes britàniques. S'hi inclou "I think it is going to rain today" de Randy Newman, que va ser el segon single del disc. Amb la inèrcia el seu segon disc "Present arms" (1981) aconsegueix aquesta mateixa posició de sortida. Tot això ja des d'un segell discogràfic propi Dep International. D'aquest segon disc és el single "One in ten" que fa referència al percentatge d'aturats a la regió del West Middland en una clara oposició a les polítiques de Margaret Tatcher i "Don't slow down". El tercer disc d'aquesta primera etapa va ser "UB44" (1982), tot i ser el 3r disc van posar el nom de "UB44" perquè ells el van considerar el quart ja que van editar un disc de remescles del segon. És un disc més fluixet amb temes com "Love is all is alright" i "I won't close my eyes".

El so reggae melòdic de veu i saxo suaus barrejat amb les lletres reivindicatives i socials es consolida arribant el 1983 la seua consagració amb el tema de Neil Diamond "Red red wine" que els situa al número 1 en llistes. El disc "Labour of love" (1983), farcit de versions, es converteix en un gran èxit. S'hi pot trobar "Please don't make me cry" de Winston Groovy, el conegut tema de Jimmy Cliff "Too many rivers too cross" i "Cherry oh baby" del jamaicà Eric Donaldson. Tot i que el mercat americà li costarà més, però "Red red wine" arriba al número 1 a USA el 1988. Un dels indispensables dels 80. 


Després d'una lleu relliscada amb "Greffey Morgan" (1984) i el single "If it happens again" en al·lusió a la victòria de Tatcher, l'èxit els consagra amb "I got you babe" (1985), un remake amb Chrissie Hynde del clàssic de Sonny and Cher. Amb el disc "Baggariddim" (1985) es converteixen en el grup de reggae amb més èxit internacionals. El single "Don't break my heart" arriba al 3 de les llistes. 

Continuen amb el mateix so a "Rat in the kitchen" (1986), amb la cançó anti-apartheid i censurada a Sudàfrica "Sing our own song" i "Rat in mi kitchen" amb Herb Albert a la trompeta. En el grans èxits "The best of UB40 volumen I" (1987) hi inclouen un inèdit "Maybe tomorrow" que es queda al 12 de les llistes. El vuitè disc és "UB40", un títol poc original, i tornen a comptar amb Chrissie Hynde en el tema "Breakfast in bed".

El 1989 repeteixen l'estructura del "Labour of love" publicant "Labour of love II" (1989), un altre disc de versions tot i que sense el mateix èxit del primer. Tot i això hi troben bons temes: "Here I am (come and take me" d'Al Green, "The way you do the thing you do" dels Temptations, "Baby" i una meravellosa "Kingston town" de Lord Creator, que es situà al 3 de les llistes. 

El seu disc més venut, però, va ser "Promises and lies" (1993) aconseguint un nou número 1 en vendes gràcies a "Bring me your cup", "C'est la vie", "Higher ground" però sobretot as la versió del "Can't help falling in love" d'Elvis Presley que arribà al capdamunt de les llistes USA ajudat per ser inclosa a la banda sonora de la peli de Sharon Stone Acosada (Sliver). Per mi sobrevalorat. No es va poder continuar amb "Guns in the ghetto" (1997), els singles "Tell me is it true", "I love it when you smile" i "Always there" no van anar més enllà.

El 1998 ho tornen a intentar amb "Labour of love III" sense l'èxit anterior to i intentar-ho amb "Come back darling", "Holly holly" de Neil Diamond un altre cop, "The train is coming". El 2000 publiquen la continuació dels seus gran èxits introduint-hi un tema inèdit, la versió del "Light my fire" de The Doors. Un altre gran fracàs va ser el també disc de versions "Cover up" (2001)  tot i ser llençat amb un bo "Since I met you baby". De "Homegrow" (2003) m'agrada molt "Swing low" i de "Who you fighting for?" (2005)  destaco "Kiss and say goodbye". i a partir d'aquí poc més amb un canvi de vocalista.

Ara l'imprescindible saxo de la banda Kevin Travers ha mort als 62 anys víctima d'un càncer.

Articles relacionats:

- Prince Buster

- Spencer Davis Group




dimecres, d’agost 25, 2021

Charlie Watts en 10 temes

No feia solos estrambòtics ni es feia notar als concerts. No necessitava bateries immenses, només set peces. Només acompanyava la cançó, feia el que la cançó (i Jagger i Richards) demanava. Desapercebut, però no es pot entendre una cançó dels Rolling Stones sense la bateria de Charlie Watts. Ron Wood afirmava que Watts era el motor de la banda i que sense motor no podien anar enlloc.

Charlie Watts ha mort als 80 anys, després de 58 anys i 217 dies del seu debut a l'Ealing Club de Londres substituint un oblidat Tony Chapman com a bateria dels Rolling Stones. Des d'aquell dia, juntament amb Jagger i Richards Watts ha participat en tots els enregistraments de la banda. Va fer un còmic per la contraportada de "Between the buttons" (1967) i va aparèixer amb un ruc a la portada del "Get yer ya ya's out" (1970).

 



Deixo una selecció absolutament subjectiva de 10 temes dels Rolling Stones en el seu homenatge.

  • "You can't always get what you want" (1969). No sé si és el meu tema favorit perquè dubto entre algun dels tres primers. Un grandiós tema del "Let it bleed" amb els cors del London Bach Chorus, una melodia de piano d'Al Kooper extreta d'una gravació d'Etta James i una trompa com a instrument de vent. La millor versió la que s'inclou en el "Rock'n'roll circus".
  • "Honky tonk woman" (1969). També del "Let it bleed" va ser inspirada per Marianne Faithful i Anita Palenberg, les parelles de Jagger i Richards. Va ser el debut de Mick Taylor al baix després de la mort de Bryan Jones i el productor Jimmy Miller va tenir la idea d'afegir la sonoritat d'un esquellot de vaca. L'esquellot i la bateria de Watts fan aquest tema únic.
  • "Start me up" (1981). Aquesta setmana ha fet 40 anys de la publicació del "Tattoo you", un disc considerat injustament com un més dels Stones però alguna cosa deu tenir ja que va ser l'últim disc en arribar al número 1 en vendes als EUA. Un disc amb parts ràpides i lentes que s'enlaira amb aquest brutal tema titulat a les espanyes com Enciéndelo.
  • "Brown sugar" (1971). La cançó que obre "Sticky fingers" -el disc de la portada de la bragueta ideat per Andy Warhol- va ser enregistrada en una sessió gairebé improvisada als Muscle Shoals. Un riff de guitarra de Keith Richards, uns versos fets de qualsevol manera i uns yeah! i woooh! i ja tenim èxit dels Stones. Ah, la lletra... la lletra hi ha qui la interpreta com un text sobre el consum de drogues o hi ha qui hi veu un discurs a favor del sexe interracial.
  • "Gimme shelter" (1969). Un altra del "Let it bleed" amb rerefons ideals per aquells que busquen satanisme per tot arreu. La cançó comença amb Keith Richard fotent-li a la guitarra amb estil Chuck Berry i els cors de Mery Clayton lamenten un it's just a shot away. La cançó es va editar després de l'assassinat per part dels Hell's Angels, els moteros que havien contractat per la seguretat, del jove afroamericà Meredith Hunter a Altamont.
  • "(I can't get no) Satisfaction" (1965). Un himne. I punt. Un dels riffs més populars de la història (amb permís de Deep Purple) que els donaria el primer número un en llistes a UK i els EUA. Segons Richards el riff li van venir al cap mentre dormia, es va despertar per deixar-lo enregistrat a la seua gravadora i no va recordar d'apagar-la... quant deu valer aquest casset amb dos minuts de riff i quaranta de roncs de Keith Richards?
  • "Mixed emotions" (1989). Sí, ja sé que els puristes diran que el disc "Steel wheels" és infumable i que és de les pitjors coses que han fet, però a mi aquest tema m'agrada. És un tema rocker fet en una etapa en la qual Jagger i Richards es tiraven els plats pel cap però que en el videoclip, si més no, donaven sensació d'estar per la feina. Pels boomers, informo que el primer cop que vaig veure el videoclip d'aquest tema va ser en l'Oh Bongònia del Mikimoto.
  • "Dead flowers" (1971) també apareix a "Sticky fingers" i és un tema que tira cap al country segurament gràcies a l'amistat entre Jagger i Gram Parsons. La lletra de la cançó és una mica fosca, però vaja, com totes les cançons de l'època tiraven cap a les drogues i l'heroïna per apagar tristeses. Com a curiositat, el primer cop que vaig escoltar aquesta cançó no va ser en veu de Jagger sinó en la veu de Fernando Martín, cantant del grup Desperados, i és que la versionen excel·lentment en el seu disc "El golpe" (1989) que tinc a casa i que deu ser el 2n o 3r disc que me vaig comprar. Una meravellosa versió traduïda per Ramón Recio lletrista de Glutamato Ye-yé i amb el nom de "Flores muertas".
  • "Symphaty for the devil" (1968). Després d'un disc amb el títol justament de "Their satanic majesties request" ara ens anem cap al "Beggar's Banquet" i amb un tema inspirat en la novel·la El mestre i Margarita de l'escriptor soviètic Mihail Bulgakov que explica les aventures de Satanàs a Moscou la dècada dels anys trenta. Tot molt diabòlic, eren el dimoni.. grups religiosos i periodistes  fins i tot les maraques de Bill Wyman en aquest tema trobaven satàniques. Eviteu les versions.
  • "Like a rolling stone" (1995). Sí, ja em perdonareu els ultres de Bob Dylan, però és que la versió que van fer els Stones en el seu directe "Stripped" supera l'original en un gran nombre de vegades. "Like a rolling stone" és el millor tema que ha escrit Bob Dylan i que millor han interpretat els Rolling Stones.

dimecres, d’agost 11, 2021

Poco - Rose of Cimarron

Els Pogo (sí, amb g) es van formar després de la dissolució de Buffalo Springfield, on tocaven la guitarra i cantaven Richie Furay i Jim Messina. Acompanyats de Rusty Young a l'steel guitar, Randy Meisner al baix i George Grantham a la bateria debuten el novembre de 1968 al mític Troubadour Club de Los Ángeles. Després d'uns primers concerts tenen problemes legals amb els propietaris dels còmics Pogo, amb la qual cosa i per evitar problemes es canvien el nom pel de Poco.

El primer disc els arriba aviat "Pickin' up the pieces" (1969) amb el tema que dona títol com a més representatiu. Ja veieu l'estil per on van les coses i a més a la lletra ho deixen clar: folk, country, bluegrass... Però el grup té una vida tan sacsada que entre novembre i juny, Meisner plega veles. Així que li proposen a Timothy Schmit però s'hi nega i es queden en ... quatre. 

El segon disc va ser "Poco" (1970) que inclou una cançó que els donà força repercussió "You better think twice". Aquí és Jim Messina qui veu que li van les coses bé i és ell qui abandona el grup per començar carrera en solitari (carrera que sort va tenir pels duets amb Kenny Loggins, tot s'ha de dir). I aprofitant que els Poco estan venent uns quants disquets, Timothy Schmit s'ho repensa i diu... mira, potser que ara sí que em posi al grup. Al mateix temps, substituint Messina apareix la figura del guitarrista Paul Cotton. Cotton provenia de la Illinois Speed Press, una banda de blues rock psicodèlic que va enregistrar dos elapés: The Illinois Speed Press (1968) i "Duet" (1970). Si he de destacar algun tema d'aquesta etapa de Paul Cotton ho faria amb "Get in the wind" i "Sadly". Anteriorment havia enregistrat alguns singles més garage d'aquella època amb una banda de nom The Rovin' Kid, un d'aquests singles és una versió ni més ni menys que del "My generation" (1966) de The Who i que no he trobat a Youtube. 

Amb tot aquest guirigall continuen publicant amb cert èxit el directe "Deliverin'" (71) i "From the inside" (1971). Temes com "Just for me and you", "Railroad days", "I guess you made it" i "C'on" són els que trio com a representatius. El gener de 1973 plega gairebé el que quedava, Richie Furay, un dels líders de la banda. Sense Furay ni Mesina van ser Paul Cotton i Schmit els que van agafar protagonisme i liderar el nou projecte dels Poco. Justament amb aquest nou lideratge arriben dos excel·lents discos: "A good feeling to know" (1973) i "Crazy eyes" (1973). Destaco, per exemple, "A good feelin' to know", (titular a les espanyes com "Es bueno saberlo"), "Go and say goodbye" escrita per Stephen Stills i "Magnolia"


I potser el seu moment de major èxit és el 1974 amb "Seven", però sobretot sobretot ho fou l'elapé "The rose of Cimarron" (1976). El single "Rose of Cimarron" escrit per Rusty Young ho va petar tal i com es diu ara, potser és la seua cançó més coneguda. Tot molt country. Del disc "Seven" és "Faith in the families"

Amb "Indian summer" (1977) tornen al seu estil country més tradicional, això no acaba d'agradar i tornen a tenir un daltabaix en la formació, per exemple Schmit se'n va als Eagles a substituir Randy Meisner. La veritat és que tots aquest grups de country-rock no van parar de passar-se músics dels uns als altres (Poco, Eagles, CSNY, Byrds, Flying Burrito Brothers, Buffalo Springfield...), vaja, tot molt hippie.  Curiosament tornen a l'èxit en ple desgavell amb "Legend" (1979), l'únic disc d'or que han aconseguit i quan als Poco només els queda el nom. D'aquest disc són "Crazy love", "Heart of the night" i "Legend".

Després de tres discos més, el 1984 Furay, vist que ell no s'ha menjat ni una rosca i vist el semièxit comercial dels Poco uns anys abans intenta reunir la banda en el disc "Inamorata" que no entusiasma ningú. Tanmateix, el 1989 amb Messina, Meisner, Furay, Young i Jeff Porcaro dels Toto a la bateria publiquen "Legacy" amb una cançó que m'agrada molt "Call it love", per mi la millor dels Poco. Tot s'ha de dir que és un tema que no té res a veure amb el seu estil tradicional. Per cert, en aquest disc Richard Marx canta en "Nothin' to hide".

Tot i no participar en aquest últim disc Paul Cotton no va deixar de tocar amb els Poco al mateix temps que va començar carrera en solitari. El millor, el seu primer disc "Changing horses" (1990) amb la versió de "Heart of the night". En aquest disc hi participa Christopher Cross en els temes "I can hear your heartbeat" i "High water". En un estil molt country -només cal veure la portada- publica "Firebird" (2000). Seguidament "When the coast is clear" (2004) on Peter Cetera l'acompanya al clàssic seu "Barbados"; "The sunset kid" (2008) i "100% Paul Cotton" (2014) produït per ell mateix on reversiona alguns temes de la seua etapa amb Poco, banda de la qual es retirà definitivament el 2010.

Ara Paul Cotton ha mort als 78 anys de sobte i sense que se n'hagi fet pública la causa. I aquest era el sentit de l'article. El que no sabia és que Rusty Young va morir el 21 d'abril d'enguany als 75 anys d'un atac de cor.

Articles relacionats:

- Bonnie Pointer

- Kenny Rogers

- The Flying Burrito Brothers

- Scott McKenzie

- Fontella Bass

- Lynn Anderson

- Glen Frey

- Leon Russell

- The Allman Brothers

- Glenn Campbell





dimecres, d’agost 04, 2021

ZZTop - La grange

Si els ABC es van posar aquest nom per ser els primers en ordre alfabètic en les enciclopèdies musicals (Martin Fry no va pensar en els Abba quan va escollir el nom) desconec si ZZTop ho van fer per ser els últims, després de The Zombies. La versió oficial diu que el nom els ve del bluesman ZZ Hill, del qual el cantant tenia un pòster a l'apartament, i de la marca Top de paper de liar.

Del blues més divertit al boogie sintetitzat, els ZZTop han estat la banda amb una evolució més sorprenent dins del rock. Originaris de Texas, el guitarra i cantant Billy Gibbons, el baix Disty Hill i el bateria Frank Beard procedien de diversos grups com Warlocks, American Blues i The Moving Sidewalks. Oficialment la bogeria comença el 1969.

Només un any després ja enregistren el seu primer elapé amb l'original títol de "ZZ Top's first album" (1970). El disc no ven un xurro fora de Texas però treballen tant el seus directes que els obre les portes a fer de teloners dels Rolling Stones, Ten Years After, Humble Pie, Janis Joplin, Alice Cooper i Mott the Hoople.

Els següents discos, el fabulós i oblidat amb horrorosa portada "Tres hombres" (1973) -això dels títols en castellà veureu que és molt habitual-, "Fandango!" (1975) i "Texas" (1977) els serveixen de consolidació definitiva. Aquests discos aporten temes considerats ja clàssics de la banda com "Tush", "Jesus just left Chicago" i la cançó que és el meu primer record que tinc dels ZZTop "La grange" un blues-rock amb ritme. D'aquesta època és la suggerent i rockera "Beer drinkers and hell raisers" de la qual van fer versió els Motorhead i és que els ZZTop sempre van ser admirats pels heavies.

Després d'aquesta bona feina prenen un temps sabàtic en el qual es publica el seu primer disc de grans èxits "The best of ZZTop" (1978). A la tornada del recés Gibbons i Hill apareixen amb unes grans barbes mentre que Frank Beard va perfectament afaitat... curiosament beard és barba en anglès. I aquesta serà la imatge icònica que ens quedarà a partir del 1979 del ZZTop.

En aquest retorn publiquen dos discos més amb títols en castellà "Degüello" (1979) i "El loco" (1981) amb "Cheap sunglasses" com a tema més destacat, almenys per a mi. I guitarres funkies

Però la consagració definitiva arriba amb "Eliminator" (1983) que els dispara en vendes fins al número 9 de les llistes USA i al 3 d'UK, que tenia molt més mèrit Si ens posem en el context musical dels inicis dels 80, els sintetitzadors es posen de moda i després de tretze anys tocant rock sureny s'embarquen en un nou estil amb la producció de Bill Han. A més, si afegim l'auge de la MTV i la importància que tenien els videoclips, la seua imatge amb barbes enormes, guitarres estrafolàries i cotxes va ajudar en aquesta comercialització del grup. I què? No pas perquè sigui més comercial ha de ser dolent, només cal escoltar el tros de tema que és "Gimme all your lovin'"... un tema senzill que comença amb una bateria i una guitarra solista que no necessita gaires acords. Segons Barney Hoskyns de la New Musical Express el tema "aconsegueix en tres minuts i cinquanta-nou segons allò que els Status Quo s'han passat buscant vint anys". Cotxes, guitarres, noies i cançons sobre sexe com el segon single "Legs". El disc els va obrir les portes definitivament a banda i banda de l'Atlàntic. En paraules de Billy Gibbons "gaudeixo amb el fet que el públic ens consideri raros". El tercer single va ser "Sharp dressed man" (com en recorda l'"Addicted to love" de Robert Palmer!), els tres videoclips dels singles dirigits per Tim Newman (que potser avui no passarien criteris de correcció política) i el resultat deu milions de còpies només als USA.

En vista del èxit, ni Warner ni ZZTop veuen perquè cal canviar un altre cop, així que van repetint estil en els següents discos. "Summer holiday" (1985) i el supervendes "Afterburner" (1985) -número 2 en llistes-. En aquest darrer s'inclou "Rough boy" amb el vídeo del qual van guanyar el premi MTV a la millor direcció artística i el single "Sleeping bag". Amb aquest nou èxit a Texas es va aprovar un projecte de llei que declarava els tres components del grup com "herois oficials de Texas". També la fama els fa aparèixer a la 3a part de la peli "Regreso al futuro III".

Un altre extraordinari va ser "Recycler" (1990) arribant al número 1 en llistes americanes amb el tema "Concrete ans steel". El 1992 tanquen la seua etapa amb Warner i publiquen un bon disc de grans èxits "ZZtop - Greatst Hits" amb una curiosa versió del "Viva las Vegas" d'Elvis que es situa al Top Ten de les llistes angleses. 

El 1994 debuten a RCA amb el disc "Antenna" sent número 1 en llistes i hi apareix un altre gran hit "Pincushion". Després van anar perdent notorietat amb "Rhythmeen" (1996) fins l'últim disc d'estudi "La futura" (2012) però mai sense abandonar els escenaris com ho demostra l'excel·lent directe "Tonite and midnight" (2016). 

Dusty Hill ha mort als 72 anys mentre dormia. I dos dies després ja tenien un nou baix i ja han tornat a fer concerts, que és el que Dusty volia.

Articles relacionats.

- Status Quo