dimecres, de juliol 21, 2021

Alan Turing

El 23 de juny passat el banc d’Anglaterra posava en circulació un bitllet de 50 lliures amb la imatge del matemàtic Alan Turing, nascut també un 23 de juny però 109 anys enrere. Turing es graduà en Matemàtiques a Cambridge el 1934 especialitzant-se en teoria de la probabilitat, però la fama li prové sobretot de la publicació On Computable Numbers (1936) on deixava entreveure la idea d’una màquina abstracta que funcionava a partir d’un conjunt finit de regles donades per una taula finita. Un fragment d’una d’aquestes taules que figura a la pàgina 240 de la publicació esmentada (la podeu consultar en línia al repositori de la London Mathematical Society) es pot veure al bitllet sota la inscripció de Bank of England a l’esquerra de la imatge de Turing. Aquestes taula és un primera pedra del que posteriorment serien els llenguatges de programació.

Sota de la taula anterior s’hi veu una seqüència de lletres (q, S, R…) que apareixen a la pàgina 241 de l’obra de Turing i que representa una codificació d’aquesta màquina. Aquesta idea és la que es fa servir avui en l’emmagatzematge en forma binària de la informació utilitzant només zeros i uns. Tot es pot emmagatzemar com un número, i d’aquí aquella tira amb la inscripció binària 1001000111100000111101111 que apareix també al bitllet i que si la traduïm a sistema decimal es converteix en el número 19120623, justament la data del naixement de Turing en format anglosaxó.

La imatge de Turing que apareix al bitllet és de l’any 1951 i està presa per la Pilot ACE, computadora dissenyada per Turing que ja podia emmagatzemar dades. De fons es pot veure la màquina Bombe desenvolupada per ell i per WG Welchman, que s’utilitzava per a  desxifrar els missatges encriptats enviats per les màquines Enigma de les forces aèries alemanyes. Aquest va ser l’autèntic hobby de Turing fins que el 1941 aconseguí descodificar els missatges en clau de la marina alemanya. Es creu que la seua feina contribuí a salvar un bon grapat de vides de personal militar britànic durant la II Guerra Mundial. 

La frase que es veu a la part inferior «Això és només un avanç d’allò que està per venir i només l’ombra del que serà» és d’una entrevista a The Times el 1949 i deixa entreveure de manera profètica el futur de les màquines universals de computació.

Els últims anys de la seua vida Turing els dedicà a estudiar els patrons matemàtiques de la biologia, des de la successió de Fibonacci en estructures vegetals fins la formació dels dits en les mans i els peus dels embrions. Tota la notorietat científica de Turing va quedar oculta fins el 1970, anys després del seu suïcidi quan només tenia 41 anys, el 1954. 

I és que Turing patí en primera persona la repressió homòfoba de l’estat britànic sent condemnat a rebre injeccions d’estrògens el 1952 per mantenir relacions homosexuals. D’aquesta manera quedà exposat públicament com un delinqüent quedant les seues idees matemàtiques condemnades al més absolut ostracisme. El 19 d’agost de 2014 la reina Isabel d’Anglaterra li atorgà l’indult a títol pòstum.

Desxifrant Enigma

Si teniu curiositat en la biografia d’Alan Turing podeu veure Desxifrant Enigma (The imitation game), una bona i ben feta pel·lícula que recrea tant la seua vida personal com el seu treball matemàtic.


(Article publicat en el Lectura del 18 de juliol de 2021)


dijous, de juliol 01, 2021

Möbius

Si els dilluns a TV3 fan una sèrie que duu Moebius per títol, en part és pel culpa del matemàtic alemany del segle XIX August Ferdinand Möbius (pronunciat com a Moebius). Möbius, estudiós de l’astronomia amb Gauss i Mollweide de professors, va presentar la seua tesi doctoral sobre “L’ocultació d’estrelles fixes”, evità la incorporació a l’exèrcit prussià deixant escrit que aquesta és la idea més horrible que he sentit parlar i tenia la fama d’explicar molt malament ja que els alumnes no volien assistir a les seues conferències. Tot i la seua especialització en astronomia, Möbius no deixà de treballar les matemàtiques sent Der barycentrische Calcul (1827) la seua obra principal tractant la geometria projectiva. El seu nom apareix en la xarxa de Möbius, la funció de Möbius o la fórmula d’inversió de Möbius.

Curiosament, però, pel que més se’l coneix és per la banda de Möbius i això que no fou ell el primer en descriure aquest objecte geomètric sinó que va ser Johann Listing. La banda de Möbius és una superfície amb un sol costat que es pot construir fàcilment amb una tira rectangular i llarga de paper. Si s’uneixen els extrems de la tira llarga de paper sense fer-li cap gir, és a dir, de tal manera que unim els costats més curts de la tira, la figura obtinguda és un cilindre, una figura que té dos circumferències com a vores superiors i inferiors i té dos cares, una per dins i una per fora.

Però ara unim els extrems de la tira llarga de paper de tal manera que abans d’enganxar-los  fem un gir de 180º. Ara ens apareix una nova figura que si l’anem resseguint amb el dit o amb un llapis comprovarem que només té una cara, tornarem al punt de partida havent seguint tota la tira de paper. Aquesta nova superfície és l’anomenada banda de Möbius.

Aquesta figura s’ha utilitzat en enginyeria per a dissenyar cintes magnetofòniques per enregistrar sons en ambdues cares (Lee De Forest, 1923), cintes transportadores (James Trinkle, 1957) o filtres per a màquines de neteja. La proteïna antiviral Kalata s’encaragola formant una banda de Möbius. L’any 1981 els químics David Walba, Rodney Richards i Curtis Haltiwanger sintetitzen la primera molècula de Möbius corbant una molècula formada per una cadena de carbonis. L’any 2002 un grup d’investigadors japonesos de la Hokkaido University va aconseguir sintetitzar un cristall donant-li una estructura de banda de Möbius.

La seua peculiar forma i bellesa fa que sigui utilitzada en dissenys arquitectònics: el 2004 es construí el pont de Möbius a Bristol, el 2010 a Dublin s’inaugurava el modern Aviva Stadium i el 2008 l’Olympic Sports Center Stadium de Shenyang amb coberta en forma de banda de Möbius. En definitiva, que escultures, taules, rascaculs, anells, bancs i logotips -com el de Caixanova o el de les famoses fletxes del reciclatge- utilitzen aquesta curiosa figura matemàtica en el seu disseny.

Una cara

En aquest anell en forma de banda de Möbius s’hi pot llegir la inscripció bíblica Two shall become (one) (Dos esdevindran un) fent referència a la propietat que tot i semblar una figura amb dos cares realment només en té una.


(Article publicat al Lectura del diumenge 20 de juny de 2021)

divendres, de juny 18, 2021

Lloyd Price - Stagger Lee

Nascut a Louisiana el 1933, el pianista, compositor i vocalista Lloyd Price va començar la seua carrera amb disset anys fent jingles per a emissores de ràdio i tocant en petits clubs de Nova Orleans.

Els cercatalents de la Imperial Records es van fixar en ell però al final van acabar fitxant Fats Domino. Però el que acaben sent les coses, en ple auge pre-rockabilly l'any 1952 enregistra justament amb Fats Domino al piano i gràcies a la petita discogràfica Speciality Records "Lawdy Miss Clawdy" que es converteix en el seu primer número 1. La cançó ha tingut infinitat de versions, entre elles una d'Elvis Presley que la va acabar de popularitzar. Molts van descobrir que el rock'n'roll existia abans d'Elvis quan van adonar-se que aquesta cançó era de Lloyd. Aquest sobtat enlairament musical queda interromput pel servei militar que Lloyd l'ha de fer entre Japó i Corea. 

Però quan torna es troba que el terreny que tocava estava ocupat per infinitat de figures que fan el mateix que ell: Bill Haley, Big Joe Turner, Big Mama Thornton, Fats Domino, Johnny Otis, Bo Diddley, Chuck Berry i un Little Richard que ell mateix havia apadrinat uns anys abans i que paradoxalment va ser un dels responsables de deixar Lloyd condemnat a l'ostracisme. Havia passat un primer tsunami del rock'n'roll i a Lloyd l'agafà enmig d'aquesta autèntica pèrdua de temps que aquí anomenàvem mili. Les discogràfiques no es fixaven en ell, així que amb 23 anys es veu obligat a crear la seua pròpia companyia Kent Records Company. No va ser fins "Just because" (1957) que no aconsegueix un altre èxit, però venent-lo a una gran companyia ABC-Paramount. En canvi els temes editats per la seua companyia, com "Lonely chair", no passen del 88 en llistes. Escoltin bé els dos temes, escoltin...  Així que es deixa estar de punyetes i Lloyd es posa en mans d'ABC.

Uns arranjaments rhythm'n'blues de la balada tradicional "Stagger Lee" (1958) li suposen un dels majors èxits de la seua carrera i un altre número 1. El tema explica la història de Lee Shelton, un taxista i proxeneta negre que va matar el seu amic Billy Lions després d'una discussió política que acabà amb Billy prenent-li el barret a Lee. El tema es feu molt popular entre les comunitats negres del Mississippí i va ser publicat per primer cop pel folklorista John Lomax el 1910. Lloyd Price hi posà metall, un cor gospel i un solo de saxo que entrava al Hot 100 de Billboard el gener de 1959. En aquesta època encapçala una multitudinària gira amb Bo Diddley, The Coasters i Little Anthony and the Imperials.


Però el seu tema més conegut és "Personality" (1959), número 2 en llistes, que li valdria el sobrenom de Mr Personality i que es convertí en un single àmpliament versionat. També van ser èxits "I'm gonna get married" (1959) i "Billie Baby" (1964).

L'any 1964, veient que el seu estil ja havia fet tot el que havia de fer i començava la música anglesa a aterrar al mercat americà, va decidir apartar-se del món musical i decideix dedicar-se a altres tasques com la creació d'una fundació per a estudiants negres on poguessin fer música sense pressions i on els fills i filles dels més necessitats poguessin aconseguir el certificat escolar que els permetia arribar a la universitat. Tossut com devia de ser torna a fundar una altra companyia de discos, aquest cop Double-L per la inicial del seu nom i allí aconsegueix que gravin per primer cop els Falcons, un grup de duduà que tenien com a solista un tal Wilson Pickett. La companyia acaba amb un tràgic final quan el seu soci Harold Lugan és assassinat al seu propi despatx.

L'últim assaig de Price arribava el 1974 organitzant juntament amb el promotor de boxa Don King el festival de tres dies Zaire 74 amb James Brown i BB King per fer descobrir als americans la música africana, però encara era massa aviat.

El 1993 Price fa una gira amb Jerry Lee Lewis i Little Richard, i el 2005 sota el nom de Four kings of rhythm'n'blues actua al costat de Jerry Butler, Gene Chandler i Ben E King

Ara Lloyd Price ha mort als 88 anys.


Articles relacionats:

dimecres, de maig 26, 2021

La llei de Benford

Telèfons, codis, dates, temperatures, targetes de crèdit, preus, documents d’identitat, impostos, factures, matrícules… vivim envoltats de números. Si ens fixem en el primer dígit de tots aquests números... totes les xifres apareixen amb la mateixa freqüència? En telèfons el 6 i el 9 guanyen per golejada com a primera xifra, en les dates l’1 i el 2 són els primers dígits més freqüents i en documents d’identitat segurament seria el 4. Però, i en el conjunt de tots els números que fem servir hi ha algun dígit que té tendència a fer-se servir més que un altre com a primera xifra?

El primer que s’aturà a pensar en això va ser l’astrònom Simon Newcomb quan s’adonà que als llibres de taules logarítmiques (unes eines de càlcul que els astrònoms feien servir habitualment perquè simplificaven els càlculs amb nombres de molts dígits) es desenquadernaven més sovint les primeres pàgines que no pas les últimes. Newcomb postulà que això era degut a què els usuaris d’aquests llistats feien servir més sovint números començats per 1 o 2 que no pas per 8 o 9. Fins i tot s’animà a trobar una fórmula que permetia calcular la probabilitat que un número comencés per un determinat dígit.

El 1938 el físic de la General Electric Frank Benford publica l’article «The law of anomalous numbers» en el qual, a partir de recollir 20.299 nombres de situacions tan diferents com les constants físiques, els resultats de beisbol o adreces, conclou que el dígit 1 apareix un 30,1% de vegades com a primera xifra d’un nombre, el 2 apareix un 17,6% i el 9 només un 4,6%. Fixeu-vos que els números començats per 1 o per 2 ja representen el 47,7% del total. Gairebé la meitat!

Com succeeix a molts descobriments matemàtics, en un principi no deixen de ser una curiositat en què els matemàtics s’hi entretenen. Però fa cosa de vint-i-cinc anys l’economista Mark Nigrini, que portava ja temps jugant amb la llei amb el seu ordinador i les mides dels arxius, va proposar aquesta llei com a idea per detectar fraus fiscals. Nigrini es va adonar estudiant els números que sortien en la comptabilitat d’un negoci que aquests també seguien la llei de Benford. És a dir, l’estafador que s’inventa dades numèriques tendeix a fer aparèixer el 5 i el 6 de manera més freqüent del que proposa la llei, un 7,9% i un 6,7% respectivament. La Hisenda dels EUA ha detectat falsificacions en comptabilitats a partir de testos basats en aquesta llei. Per exemple va determinar que si en una comptabilitat els números que comencen per 3 representen el 40% enlloc del 12,55% que proposa Benford hi ha motius per ser investigada. A la pàgina web de Nigrini www.nigrini.com i al seu llibre  «Benford’s Law. Applications for Forensic Accounting, Auditing and Fraud Detection» es poden trobar molts casos de com s’ha usat aquesta llei en aquest aspecte, a vegades estudiant casos mediàtics com els dels Lehman Brothers o el de Bernard Madoff


Codis secrets

La llei de Benford també estudia la distribució de la segona xifra, de la tercera i totes les següents en un nombre amb resultats sorprenents: la probabilitat que hi hagi un 0 després d’un 1 és del 13,7% però que hi hagi un 0 després d’un 9 és del 10,5%. Podríem endevinar codis secrets amb aquest llei?


(Article publicat al Lectura el 23 de maig de 2021)

Staple Singers (II) - The weight

L'agost de 2018 feia aquest article sobre la mort d'Yvonne Staples de les Staple Singers,  Un dels germans era Pervis Staple, que després de fitxar pel segell Vee-Jay el 1958 és substituït per la seua germana Yvonne quan s'incorpora a l'exèrcit. Dos anys després tornaria al grup però el deixaria finalment el 1970, ocupant definitivament el seu lloc la seua germana. 


L'últim àlbum de Pervis amb The Staple Singers va ser el primer enregistrat per Stax Records, "Soul folks in ction" (1968). L'àlbum incloïa noves cançons com "The ghetto" i versions d'Otis Redding "Sittin' on the dock of the bay" i "The weight" de The Band. Pervis també apareix en duets amb Carla Thomas a "I'm trying" i "It's unbelievable how you control my soul" per a l'elapé "Boy meets girl" (1969). 

Pervis va deixar definitivament el grup per començar a dirigir una altra formació de Chicago, The Hutchinson Sunbeams, que més tard es coneixerien com The Emotions. Va estar involucrat en diverses empreses comercials, com la coneguda Pervet's House, un reeixit club nocturn que va ser un dels llocs de vida nocturna més populars dels setanta.

Pervis Staple ha mort de forma sobtada a casa seva a Dolton, Illinois. De tota la formació només sobreviu la germana Mavis.

dissabte, de maig 15, 2021

Nick Kamen - I promised myself

Ivor Neville Kamen va néixer a Essex fill d'una família d'artistes, sense anar més lluny un dels seus germans, Chester Kamen era músic de sessió i va tocar en discos de Pink Floyd o Bryan Ferry.

Nick va començar carrera com a model gràcies al fotògraf Ray Petri que el va treure en portada de la revista The Face, però el salt a la fama mundial li arribà per un anunci de Levi's l'any 1985. Durant uns anys els anuncis d'aquesta coneguda marca de pantalons texans van ser famosos no només per l'anunci en sí sinó pel fet de recuperar velles cançons oblidades, en aquest cas "I heard it thought the grapevine" de Marvin Gaye. En l'anunci Kamen es queda en calçotets mostrant el seu sereny cos (tampoc tan diferent del meu) davant el públic femení present en una bugaderia. Aquest anunci el catapultà a la fama i ho aprofità per endinsar-se en el món de la música pop sota la tutela que ni més ni menys que de Madonna.

Madonna havia escrit amb Stephen Bray el tema "Each time you break my heart" per al disc "True blue" (1986) però finalment fou descartada. Després de descobrir Kamen amb l'anunci li va passar aquest tema, que va ser la primera incursió de Nick en el món de la música, Madonna va posar les veus de fons i arribà al top 5 de les llistes. El seu segon single va ser una versió dels Four Tops "Loving you is sweeter than ever" (1987) força sonada per Europa. Aquests temes es van incloure en el seu disc de debut "Nick Kamen" (1987), com també els singles "Nobody else", "Come softly to me" de Barbara Ellis i "Win your love" de Sam Cooke.

El segon disc publicat va ser "Us" (1988). El primer single "Tell me" torna a incloure cors de Madonna i el segon single "Bring me your love" passa sense pena ni glòria amb la qual cosa no se n'extreu cap més. Com a curiositat d'aquest disc el vuitantero Michael Sembello apareix en el tema "I can't live without your love".

El 1990 li arribaria a Kamen el moment de màxima glòria. Aquell any enmig de l'auge de la nova música dance (Snap, Technotronic, Ice MC, Guru Josh, Twenty 4 Seven...) es va colar a les llistes d'èxit i de vendes un single que suposava una alenada d'aire entre tant sintetitzador artificial. El tema "I promised myself" que va ser un fracàs comercial justament a UK va ser número u a mig món. Un tema que dona molt bon rollo i que no ha envellit ni empitjorat amb el temps. El tema va ser el cinquè single més venut a l'estat espanyol el 1990. Sí, Nick Kamen potser no deixava de ser el que en el món de la música es coneix com una pretty face -amb el seu pentinat va crear escola vuitantera- en el món de la música, però aquest tema és memorial. Del tema es van fer centenars de mescles i remixos i se n'han continuat fent fins fa no gaire, cosa que deixa entreveure com de resultona és la cançó. Del single es van fer moltes versions, i n'hi ha una de numerada que conservo entre les meues joies de vinil. Aquest tema va tapar tot el seu tercer disc "Move until we fly", que tenia altres cançons com la pacifista composada per Edwin Starr "Oh how happy", la versió del "Looking good diving" de Morgan-McVey, "Agony and ecstasy" o una versió del "Um, um, um, um, um, um" de Curtis Mayfield

Aprofitant la tirada de l'èxit i per promocionar gires per l'estat espanyol es van publicar un medley en single (1991) amb tres temes "I promised myself/Looking good diving/Agony and ecstasy" per Cadena 40. El single és una joia de col·leccionista ja que va ser una edició limitadíssima i numerada i que per sort tinc a la meua discoteca!

L'últim disc del qual tinc constància és "Whatever, whenever" (1992). El primer single d'aquest disc va ser un tema que personalment també m'encanta i és "You are not the only one" que és una resposta a un tema que fou un mig èxit per part d'un cantant que intentava anar de rebel sobradet, el "I am the one and only" de Chesney Hawkes. El següent senzill fou "We'll never lost what we have found" (1992) que tot i ser un altre tema amb nul·la repercussió no em desagradava. l'èxit va ser un fracàs comercial absolut i posà punt a la carrera musical de Kamen que ha viscut de rendes de reedicions. 

Nick Kamen ha mort als 59 anys després d'una llarg càncer de medul·la òssia.

- Bay City Rollers

dissabte, de maig 08, 2021

Bay City Rollers - Money honey

Els germans escocesos Alan i Derek Longmour -no em diran que no tenen nom de whisky- van formar un grup musical mentre estudiaven a l'escola de Tynecastle a Edimburg l'any 1967. Per triar el nom de la banda van fer com fa el Foraster quan comença el capítol per decidir quin poble visita. Van agafar una agulla i a cegues la van clavar en un mapa dels Estats Units. Ho van fer sobre la ciutat de Bay City, Utah, i el nom els quedà com Bay City Rollers. El grup es complementà amb el cantant Leslie McKeown i els guitarristes Eric Faulkner i Stuart Woody Wood.

El 1971 fitxen per la Bell Records i editen el seu primer single, una versió del "Keep on dancing" dels Gentrys

El seu primer disc "Rollin'" (1974) surt disparat en vendes entrant directament al número 1 de les llistes. Comencen a editar singles com a xurros, a base de cançons de fàcil consum per a un públic adolescent i que són fagocitades amb gran celeritat. Cançons com "Remember (sha-la-la)", "Shang-a-lang", "Summerlove sensation" que sonen totes iguals però eren resultones. Amb el single "Saturday night" (1976) creuen l'Atlàntic i es posen de número 1 als EUA. En aquest disc també s'inclou una versió del "Be my baby" de The Ronettes. El disc es publicà amb el nom de "Bay city rollers" als EUA i Canadà.

La seua primera gira per 26 ciutats angleses és un èxit tremendo, amb innumerables casos d'histèria col·lectiva entre les fans femenines. El fenomen es va conèixer com la Rollermania. Qualsevol cosa que publicaven es venia i s'escoltava i tos els singles arribaven al Top 5 de les llistes britàniques.

Al Regne Unit el 2n disc va ser "Once upon a star" (1975) amb el seu primer número 1 a UK, una versió del "Bye bye baby" dels Four Seasons. Un altre tema gros va ser el de rimbombant títol "All of me loves all of you", i "Love me like I love you". Tot molt ensucrat.  Per últim d'aquest disc destaco la versió del "I only wanna be with you" de Dusty Springfield que, sincerament, prefereixo la de Samantha Fox

El tercer disc fou "Wouldn't you like it". Amb temes com "I only wanna dance with you", "Don't stop the music" o "Love is..." i un altre gran single d'èxit, el mig temps "Give a little love" que va ser el seu segon número 1. 

L'elapé "Rock'n'roll love letter" (1976) es publica només als EUA triomfen gràcies a "Money honey"., tema que a Europa arriba amb el disc "Dedication" (1976) que també s'acabaria publicant als EUA. El disc conté una versió del "Don't worry baby" dels Beach Boys i una altra del "Let's pretend" dels Raspberries d'Eric Carmen. En aquest disc Alan Longmour deixa el grup i és substituït per Ian Mitchell.

Sota la producció de Harry Maslin, que acabava d'enllestir el "Young americans" de Bowie, els rollers enregistren "It's a game" (1977). En aquest disc s'incorpora a la banda Pat McGlynn en el lloc d'Ian Mitchell que deixa el grup per dedicar-se a la noble tasca del cine porno. Tot i incloure-hi una versió del "Rebel rebel" del duc blanc, tal i com van pujar dos anys abans amb aquest disc se van fotre la gran hòstia. Tot el que puja baixa, i per forces conservatives cau a la mateixa velocitat amb què és llençat.

Ho tornen a intentar amb el retorn d'Alan Longmour amb "Strangers in the wind" (1978) amb temes com "Where will I be now?", però res. No ressusciten. El punk es va consolidant en el món musical del pop i la banda es dilueix. Substitueix el cantant clàssic Leslie McKeown per Duncan Faure, s'escurcen el nom a The Rollers i enregistren "Elevator" (1979), "Voxx" (1980) -res a veure amb fatxes- i "Ricochet" (1981).

Durant la dècada dels noranta Eric, Stuart i Alan amb Kass i Phil Watts recuperen la banda sense èxit. Ja el 2015 van fer una altra reunió ja més granadets i sense tant èxit entre la joventut.

Bay City Rollers van ser els pioners les anomenades boys band. Un grup de noiets jovenets i guapots que es movien mitjanament bé en l'escenari, cantaven cançons orientades a un públic determinat i provocaven lipotímies als concerts en directe. Bay City Rollers va ser l'antecedent dels vuitanteros New Kids on the Block o Hombres G, dels noranters Take That i Backstreet Boys o dels més mil·lenials Jonas Brothers i One Direction.

Ara, el cantant i màxima estrella de la banda Leslie McKeown ha mort als 65 anys.


Articles relacionats:

divendres, de maig 07, 2021

Probabilitats

Jugar és divertit però guanyar, sincerament, fa més il·lusió. I els humans volem guanyar, i si pot ser amb alguna recompensa monetària doncs encara millor. Les matemàtiques no són alienes a això i d’aquest interès va néixer el càlcul de probabilitats. Per encàrrec d’un jugador aristòcrata el 1620 Galileu va fer un primer informe de quatre pàgines sobre quin havia de ser el valor més probable de la suma dels resultats que s’obtenien al llençar tres daus. Els jugadors tenien la hipòtesis que eren el 10 i l’11 i Galileu ho confirmà matemàticament.

Bernoulli, Laplace i Kolmogorov van donar diferents definicions de probabilitat. Tot i que la de Kolmogorov és la més rigorosa matemàticament, ens centrarem amb la de Bernoulli, publicada en el llibre Ars conjectandi (1713), que és la que millor ens anirà en aquesta lectura. Segons Bernoulli la probabilitat que succeeixi un esdeveniment és la divisió entre el número de vegades que succeeix aquest esdeveniment entre el número total de casos, sempre i quan aquest número total de casos sigui “prou gran”. A aquest càlcul també se l’anomena freqüència relativa d’un esdeveniment. Per exemple, quina és la probabilitat d’encertar 15 resultats en una travessa? El número total de combinacions de resultats possibles en quinze partits és 14.348.907, que s’obté de multiplicar els tres resultats possibles d’un partit (1, X o 2) 15 vegades, i només una combinació ens farà aconseguir el ple al 15, per tant 1/14.348.907 que és un 0,000007%.


No fa gaires dies, als Telenotícies de TV3 van informar que havien mort 18 persones per trombosi dels 25 milions que havien estat vacunades amb Astrazeneca. Per tant podríem dir que la probabilitat que ens succeeixi això si hem estat vacunats és de 0,000072%. També es deia que de 32,1 milions de contagiats amb la Covid-19 se n’havien mort 760.000, és a dir, la probabilitat de morir havent agafat la Covid és del 2,37%. Per tant, amb un primer cop d’ull, podem treure conclusions sobre què ens convé més o menys. Ara bé, cal dir que aquestes estimacions de probabilitat són mitjanes estadístiques sobre la població. No reflecteixen exactament les probabilitats de mort d'una persona determinada que varia significativament en funció de l’edat, de la salut o del seu comportament individual.

El Consell Nacional de Seguretat dels EUA publica cada any uns càlculs basats en dades del seu Centre Nacional d’Estadístiques de Salut a partir de la mortalitat. Aquest càlcul es fa aplicant la definició descrita anteriorment on es divideix el número de morts per una causa concreta entre el número total de morts. Així, l’any 2019, per exemple, s’estipula que la probabilitat de morir per un llamp va ser del 0,00072%; la de morir per una picada de vespa és del 0,0017%, la de morir electrocutat és del 0,0075%; la de morir per culpa d’un tret accidental d’una pistola mentre s’està manipulant és del 0,012%, i per un atac de gossos és del 0,0012%.

Compte!

La probabilitat no ens assegura res, només ens indica si un esdeveniment és més plausible que succeeixi o no, és un indicador que molts cops depèn d’altres factors quan no intervé només l’atzar. Humorísticament hi ha la famosa regla del 50-50-90 de les lleis de Murphy: cada cop que tinguis una probabilitat del 50%-50% que una cosa et surti bé hi haurà una probabilitat del 90% que t’acabi sortint malament.

(Article publicat al Lectura el 25 d'abril de 2021)



diumenge, d’abril 25, 2021

Jim Steinman & Meat Loaf - I'd do anything for love (but I won't do that)

Nascut el 1947 a Nova York Jim Steinman va decidir que es volia dedicar al teatre musical i a escriure cançons mentre estudiava a l'Amherst College de Massachusetts. Amb 22 anys aconseguí la seua primera producció, "The dream engine" treballant amb l'influent director teatral Joseph Papp.

Entrats ja en la dècada dels setanta, Steinman va escriure el tema "Happy ending" (1973) pel disc "Food of love" d'Yvonne Elliman. Aquell mateix any també va compondre la lletra i la música del musical "More than you deserve" estrenat en un dels teatres de Papp. En aquest musical va conèixer el cantant Marvin Lee Aday, qui a causa del seu llustrós físic quan jugava a futbol americà se'l coneixia com a Meat LoafMeat Loaf provenia també del teatre musical havent participat a "Hair" o "The Rocky Horror Show".

Aquella trobada va resultar màgica, i és que a conseqüència d'això va sortir un disc rodó i dels més exitosos de la història del rock "Bat out of hell" (1978) situant-se en el Top 20 dels més venuts de tots els temps amb més de 50 milions de còpies, el que es coneix per un long-seller. El disc pretenia ser un hard-rock teatral futurista, i a fe de déu que resultà amb temarros com "Bat out of hell", "You took the words right out of my mouth (hot summer night)", "Two out of three ain't bad", "Paradise by the Dashboard light" o "Heaven can wait", un tema que ja tenia escrit Steinman des de feia anys. La veu histriònica i operística d'Aday sobre les suites instrumentals d'Steinman, els riffs de piano... L'obra artística quedà completada amb la producció de Todd Rundgren, la participació de Roy Bittan i Max Weinberg músics de la E Street Band, una famosíssima portada dissenyada per l'il·lustrador Richard Corben amb la moto de la dramàtica història del protagonista del single que titula el disc i un vídeos per explicar autèntics dramons d'històries en l'era pre-MTV.

Setze anys després, Steinman es va reunir amb Meat Loaf per a "Bat Out Of Hell II: Back Into Hell" (1993). Personalment encara més espectacular que la primera part i que ja porta venudes 26 milions de còpies. En aquest disc s'inclou el bestial "I'd do anything for love (but I won't do that)" -tenien predilecció per títols llargs- guanyador del Grammy a la millor actuació vocal de rock solista. Els videoclips dirigits per Steinman i Michael Bay dels temes van ajudar a fer gran aquest retorn. També em feia molta gràcia d'aquest disc el tema "Objects in the rear view mirror may be closer than they are" i un extraordinari segons single "Rock and roll dreams come through", un tema que va incloure Jim Steinman en el seu únic disc en solitari "Bad for good" (1981).

Steinman va composar també les cançons dels discos de Meat Loaf  "Dead ringer" (1981) en el qual va recuperar una del musical "More than you deserve"  i del doble "Braver than we are" (2016).

Però Steinman va composar altres cançons per altres artistes que van esdevenir més o menys èxit. Les dos següents tenen una curiosa connexió.

Va escriure la balada "Making love out of nothing at all" (1983) per als australians Air Supply, tema que arribà al número 2 de les llistes. Per altra banda, "Total eclipse of the heart" (1983) és la cançó que llençà Bonnie Tyler a l'estrellat i als Grammy. El vídeo, dirigit per Russell Mulcahy també va ser ideat per Steinman. La cançó va ser la primera d'una artista que va entrar directament al número 1 de les llistes britàniques... curiosament al 2 hi havia el tema anterior dels Air Supply.

De la mateixa manera que amb Tyler, va ser una cançó de Jim Steinman que va consolidar la carrera de Celine Dion. Amb "It's all coming back to me now" (1996), el primer single del quart disc de Dion "Falling into you" va guanyar un Grammy com a productor, fixeu-vos en el videoclip i veure moltes similituds amb víde4os anteriors. Andrew Lloyd Webber va comentar que "És la cançó d'amor més gran que s'ha escrit mai. Aquest serà el registre del mil·lenni!". En aquest disc Steinman col·laborà amb Phil Spector, però com sempre amb Spector les coses acabaven malament i el mateix Steinman es va fer càrrec dels temes "Call the man" i "River deep mountain high". Spector se'n foté d'Steinman anomenant-lo "mal clon" a la qual cosa Steinman va comentar "Ser insultat per Phil Spector és un gran honor. Si m'escup, em considero purificat".

En les últimes dècades Steinman s'ha dedicat a les partitures per a musicals. El 1998 es va estrenar a Viena "Tanz der vampire" dirigit per Roman Polanski i que porta 23 temporades en escena. El 1999 "Whistle down the wind" amb Andrew Lloyd Weber. I el 2017 dirigit per Jay Scheib s'estrenà a Manchester "Bat out of hell the musical".

El compositor i productor Jim Steinman ha mort als 73 anys.

 

 Articles relacionats:

dilluns, de març 29, 2021

KATHERINE JOHNSON

Ha estat arran de la publicació del llibre de Margot Lee Shetterly però sobretot per la posterior pel·lícula Hidden Figures (2017) que s’ha fet coneguda la figura de la matemàtica Katherine Johnson malauradament massa oculta fins ara.

Nascuda el 1918 a l’estat de Virgínia de ben petita ja va mostrar un interès inusual per les matemàtiques amb l’afició de comptar tot el que es podia comptar: comptava les passes que feia, el plats que fregava, les portes i finestres de l’escola…

A causa de les lleis de segregació racial tota la família va haver de mudar-se a un altre comptat i seguir els estudis en un institut per a estudiants negres. En aquella època, ja excel·lint en matemàtiques, va començar a mostrar interès per l’astronomia quan la seua directora l’acompanyava a casa ensenyant-li les estrelles i les constel·lacions. Tenia tant talent que amb només 15 anys ja va ingressar a la Universitat Estatal de Virgínia Occidental graduant-se cum laude en matemàtiques als 19 anys.

Conversant amb un familiar es va assabentar que a la NACA (antecessora de la NASA) buscaven dones matemàtiques afroamericanes per a treballar-hi i tot i tenir una plaça fixa de docent l’any 1953 Katherine començà a treballar de calculadora a la secció Colored Computers del Departament de Navegació i Guiat. La segregació racial estava a l’ordre del dia, persones negres i blanques treballaven, esmorzaven i utilitzaven lavabos en espais diferents. Quan el 1958 la NACA es convertí en la NASA la segregació racial va acabar però continuà la discriminació cap a les dones. Per exemple, no podia assistir a reunions d’enginyers en les quals eren tots homes o no podia signar informes científics encara que hi hagués col·laborat…. fins que va decidir a fer-ho per primera vegada, i aquell informe sobre l’angle d’aterratge dels satèl·lits va ser el primer signat per una científica de la NASA. En va arribar a signar 21. Els treballs de Johnson i la seua facilitat amb la geometria i les equacions diferencials van permetre calcular la trajectòria dels vols espacials d’Alan Shepard en el Mercury Redstone 3 l’any 1961 i el de John Glenn en el Friendship 7 el 1962. El mateix Glenn va demanar que tots els càlculs realitzats mitjançant computadora fossin comprovats per Johnson manualment “Si ella diu que els números són bons, estic a punt”. Penseu que Johnson feia tots els càlculs amb paper, llapis i una petita calculadora. Els seus treballs més destacats van ser la participació en el càlcul de la trajectòria de l’Apollo XI (1969) que portaria l’home a la Lluna i el retorn de la missió Apollo XIII (1970) a la Terra després de problemes inesperats. L’any 1986 es va jubilar i fins aleshores va estar treballant en programes de missions a Mart.

Katherine Johnson va morir el 24 de febrer de 2020 als 101 anys després de nombrosos reconeixements com la Medalla Presidencial a la Llibertat que li atorgà el  president Barack Obama l’any 2015 i els títols de doctor honoris causa en ciències pel Capitol College de Maryland i la Old Dominion University de Virgínia.



El 5 de maig de 2016, la NASA va posar el nom de "Centre d'Investigació Computacional Katherine G Johnson" a un dels edificis del Langley Research Center amb aquestes paraules del subdirector: “Milions de persones a tot el món van veure el vol de Shepard, però el que no sabien en aquell moment era que els càlculs que el portaven a l’espai i a casa amb seguretat els feia la convidada d’honor d’avui, Katherine Johnson.”

(Article publicat en el Lectura del 28/3/2021)