divendres, de febrer 19, 2021

The Supremes - You can't hurry love

Diana Ross, Mary Wilson i Florence Ballard van començar a cantar juntes a finals dels cinquanta organitzades per un manager de Detroit; Milton Jenkins. El manager també portava un altre grup masculí, The Primes, amb la qual cosa van adoptar el nom de Primettes per fer el seu acompanyament. Penseu que eren normals aquests noms ja que, per exemple, el grup de cors d'acompanyament de Ray Charles eren les Raelettes i les d'Ike Turner eren les Ikettes.

Després de passar per un petit segell, LuPine Records, un veí de Diana de nom Smokey Robinson els va recomanar a Berry Gordy que, adoptant una actitud paternalista les va refusar per la seua edat... tenien 15 anys. Però els va prometre un contracte per més endavant, als 16 anys.

Finalment, el 1961 van fitxar per Motown i adoptaren el nom de The Supremes, entre d'altres motius perquè The Primes van deixar de ser-ho per passar-se a ser ni més ni menys que The Temptations quan també van fitxar per Motown. Berry Gordy ja havia apostat per altres grups femenins com Martha and The Vandellas o The Marvelettes i portava a l'esquena un bagatge de 18 cançons en llistes d'èxits. Aquest cop es fixà en elles per continuar obtenint-ne. Així que The Supremes passen a engrandir la factoria de cançons de la Motown.

La primera solista era Florence Ballard i amb ella a la veu van enregistrar una sèrie de singles d'escassa repercussió que va fer que se les conegués en el món discogràfic com les No-Hit Supremes. Només amb "Your heart belongs to me" (1962) van aconseguir entrar en llistes amb una exitosa posició...95. La maquinària ja estava en marxa i a l'octubre de 1962 inicien la seua primera gira al costat de Marvin Gaye, Mary Wells i un nen de 12 anys anomenat Little Stevie Wonder. En aquesta primera etapa van aconseguir el primer mig èxit amb "When the love-light stars shining though his eyes" (1962) aconseguint un discret lloc 24 en llistes americanes.

Va fer falta que la tripleta de moda Holland-Dozier-Holland es posés a composar i produir cançons per tal que arribessin els èxits sonats. El primer single de la carrera d'èxits d'un pletòric 1964 que començava va ser "Where did our love go" (1964), un tema que inicialment Gladys Horton va rebutjar per a les Marvelettes per ser un "tema basura". Amb la veu de Diana Ross i un redoble que van fer colpejant uns taulons els arribà el seu primer número u. Sinitta en va fer una coneguda versió l'any 1993 i els Softcell una altra en el seu estil electrònic (1981).

El va seguir "Baby love" (1964), aquest tema suposà un punt d'inflexió que feu passar The Supremes d'artistes de 2a fila a ser reclamades com a estrelles en programes de televisió al costat dels Beach Boys i James Brown. Per fer-lo més comercial van afegir aquest uuuuuh al començament. Existeix una versió interessant dels Erasure i una d'Emma Bunton de les Spicegirls en un dels seus discos en solitari. I per acabar l'any un altre rècord... es converteixen en el primer grup femení en arribar a un número 1 a Anglaterra. Vuit setmanes després de col·locar el tema al capdavant de les llistes van acabar l'any amb "Come see about me", el tercer numero un consecutiu. La Motown encara no s'havia trobat amb un artista que els resultés tan prolífic en tan poc temps i això els va fer replantejar la seua estratègia de treure grups com a escons perduts de Ciutadans i apostar per consolidar grans noms i pugnar contra Beatles i Rolling per al mercat. Aquest tercer single ja havia aconseguit desbancar el "I feel fine" del primer lloc de les llistes... poca broma. I no seria l'únic.

I és que el següent hit "Stop! In the name of love" (1965) d'un altre any triomfant va fer fora "Eight days a week". Portaven quatre números uns consecutius i encara no havien sortit al show d'Ed Sullivan, quan hi van anar ja hi havia un altre tema camí de l'1 "Back in my arms again" (1965). Amb gran consternació el sisè single "Nothing but heartaches" (1965) només arribaria a l'onzè lloc. Els de la Motown no entenien eld esastre d'aquest dingle, però la cosa va quedar solucionada ràpidament amb "I hear a symphony" (1965), el tercer número u d'aquest any i que desbanca aquest cop el "Get off my cloud" dels Rolling Stones.

Durant el 1966 publiquen "My world is empty without you" i "Love is like an itchoig in my heart", números 5 i 9 en llistes respectivament. però no, no s'han acabat els números uns. A continuació vindria "You can't hurry love" (1966) recordada per la revisió vuitantera que va fer Phil Collins i amb la curiositat que els australians Jet afirmen que és la font d'inspiració del "Are you gonna be my girl?" (2001). I després  "You keep me hangin' on" (1966) un tema més rocker com ja es nota amb la guitarra de l'inici. I també continuaren l'any següents amb més números uns "Love is here and now you're gone" (1967) i "The happening" (1967) amb versió de les val·lisoletanes Greta y los Garbo l'any 1990 sota el títol de "Menuda fiesta". I després de 10 números uns un respir amb "Reflections" (1967) i "In and out of love" (1967) que arriben a les posicions 2 i 9, gens malament tampoc.

Però no tot era de color de rosa dins del grup, Florence Ballard no estava d'acord amb el tracte de favoritisme que tenia Diana Ross davant seu deixant-la relegada a un segon pla. El 1967 Florence decideix abandonar el grup quan va adonar-se que li estaven buscant substituta i l'escollida per substituir-la va ser Cindy Birdsong, veu de les Bluebells de Patti LaBelle. Sense Ballard Berry Gordy pren la decisió de què el grup passi a dir-se Diana Ross and The Supremes. La vida de Florence fou un autèntic desastre després d'aquesta decisió i morí als 32 anys l'any 1976. 

La de Ballard no va ser l'única marxa sonada del grup, els compositors Holland, Dozier i Holland deixen Motown per tirar endavant els seus propis projectes discogràfics sota el nom d'Invictus i Hot Wax sense cap èxit significatiu. El final de la banda es veia arribar. "Love child" (1968) va arribar al número 1, "I'm gonna make you love me" (1968) en duet amb The Temptations als 2 i el dotzè i últim número 1 va ser premonitori "Someday we'll be together" (1969). La discogràfica decideix amb bon criteri que Diana Ross comenci carrera en solitari i el seu lloc que hauria d'haver ocupat Florence Ballard és agafat per Jean Terrell. Ni un sol èxit més del grup i Diana Ross aconsegueix sis números 1 en solitari, la màgia del grup era la veu de Diana.

El 16 de maig de 1983, per a celebrar els 25 anys de la Motown, Diana Ross, Mary Wilson i Cindy Birdsong van cantar juntes per últim cop. Cap d'elles formava part ja del que quedava de les Supremes. Història daurada de la música.

Mary Wilson ha mort als 76 anys a la seua casa de Las Vegas, dos dies abans de la seua mort va publicar un vídeo al seu canal de Youtube anunciant l'aparició de nou material.

Articles relacionats:

Ashford & Simpson

- The Miracles

- The Temptations

- Lesley Gore

- The Temptations 2

- Aretha Franklin

- Bonnie Pointer








dimarts, de febrer 16, 2021

Apocalíptic i malvat 2021

Quines sorpreses té amagades el 2021 que no té el 2020? Per començar el 2021 és una concatenació de dos nombres enters consecutius, 20 i 21. I 2021 és un nombre semiprimer -que es pot posar com a multiplicació de dos nombres primers- amb la curiositat afegida que aquests nombres són primers consecutius: 2021=43×47. Aquestes dos característiques alhora no les tornarem a trobar fins l’any 23073409469011482307340946901147 i no crec pas que hi siguem per veure-ho.

El 2021 només pot dividir-se de forma exacta per quatre números: 1, 43, 47 i 2021, és a dir només té quatre divisors… no sé si això és millor o pitjor, però el 2020 en tenia dotze de divisors. Si sumem aquest divisors de 2021 obtenim 1+43+47+2021=2112, que és capicua.

El revers de 2021 és 1202, de manera que si els sumem 2021+1202=3223 surt un altre capicua. I si els multipliquem obtenim 2021×1202=2429242 que és un altre bonic nombre capicua.

Imaginem ara que se’ns acut fer la suma dels 33 primers nombres primers (del 2 al 137) i ens dona 1988, un número al qual li falten justament 33 unitats per arribar al 2021: 1988+33=2021.

El 2021 el podem posar com a sumes de quadrats (multiplicació d’un número per ell mateix) de nombres primers amb una bonica simetria: 7×7 + 11×11 + 41×41 + 11×11 + 7×7 = 2021 i 13×13 + 19×19 + 31×31 + 19×19 + 13×13 = 2021

El 2020 té la curiositat que la 2020a xifra decimal dels tres nombres irracionals més famosos de les matemàtiques pi (π), e i el nombre d’or (φ) és la mateixa, un 3. Si comencem a comptar des de la part entera, el 3 és la xifra que ocupa el lloc 2021è dels números pi, e i or.

Enguany les dates 4/4, 6/6, 8/8, 10/10 i 12/12 cauran en diumenge, això no és que tingui gaire mèrit, perquè aquestes dates cada any cauen en el mateix dia de la setmana, el que passa és que com són en diumenge fan més goig.

Si tot això que he comentat us inspira un 2021 millor que l’any passat m’agradaria acabar l’article amb un parell més de propietats que no ens poden deixar indiferents.

Si el 2021 l’escrivim en sistema binari resulta el número 11111100101 i veiem que té vuit uns. Molt bé, doncs sapigueu que els nombres que la seua representació binària tenen un nombre parell d’uns s’anomenen nombres malvats i, per tant, el 2021 és malvat. Però no patiu que simplement és un joc de paraules en anglès amb even (parell) i evil (malvat). Aquesta denominació fou introduïda per John Conway, de qui vam parlar fa pocs mesos en motiu de la seua mort. 

Per últim, diem que un nombre n és apocalíptic si al resultat d’elevar 2 a aquest nombre hi apareix un 666. Doncs resulta que 2021 és apocalíptic, ja que si calculem 2 elevat a 2021 en el resultat apareix la seqüència 666 a partir de la setantena xifra. Així que... bon any malvat i apocalíptic!

Els professors Chris Caldwell i G. L. Honaker, autors del projecte The Dictionary of Prime Number Trivia van idear un algoritme per a construir piràmides numèriques de nombres primers capicua. Gràcies al Víctor Merlín tenim aquesta meravellosa piràmide de primers capicua que contenen els dígits 2021.

(Article publicat al Lectura el 31 de gener de 2021)


diumenge, de febrer 07, 2021

The Animals - House of rising sun

Originaris de Newcastle comencen l'any 1960 anomenant-se The Alan Price Combo i tocant en els concerts del dissabte del Downbeat Club i en el Club A Go-Go. La formació inicial estava formada per Alan Price als teclats, Hilton Valentine a la guitarra, Chas Chandler al baix i John Steel a la bateria. Amb aquesta formació van acompanyar Jerry Lee Lewis en un gira. L'any 1962 s'incorpora el cantant Eric Burdon al grup fent-los canviar d'estil musical i volent donar una nou aire també canvien el nom i es passen a dir The Animals, "pel salvatges que són les seues actuacions en directe" segons afirmen.

L'any 1964 es traslladen a Londres i aconsegueix gravar i vendre 500 còpies d'un enregistrament, una d'elles cau a les mans de Mickie Most, qui els aconsegueix un contracte amb EMI. Abans de començar a gravar per ells mateixos Most els porta als estudis de gravació per a què toquin al costat de Bob Dylan per "Baby let me take your home" (1964), l'exitós disc de debut de Dylan i els treu de gira al costat de Chuck Berry.

Després d'una sèrie d'actuacions a l'Scene Club de Londres graven el seu primer single que és una adaptació d'un clàssic del folk americà que Dylan va incloure al seu disc. Amb aquesta versió gravada en només un quart d'hora es converteix en un dels més grans èxits de la dècada dels seixanta i que s'ha mantingut com una gran cançó de la història del pop-rock "House of rising sun" (1964). El single va arribar al número 1 de totes les llistes a l'est i l'oest de l'Atlàntic. La cançó és una trista història d'una noia atrapada en un bordell de Nova Orleans i diuen que part de la melodia que hi sona està inspirada en el "Walk on the wild side" del jazzman Jimmy Smith.

Seguidament arribarien altres singles d'èxit com "I'm crying" (1964) i una encertadíssima i absolutament oposada versió del "Don't let me be misunderstood" (1965) popularitzada anteriorment per Nina Simone i després per moltíssims altres grups: la versió setantera dels Santa Esmeralda; la blusera de Robben Ford; la característica de Joe Cocker o la de Los Apolos, grup que va provar sort a principis dels noranta.



El novembre de 1965 Alan Price abandona el grup pel seu pànic a volar en avió i és substituït per Dave Rowberry. Dos mesos després canvien de productor a Tom Wilson i fitxen per Decca Records. Amb tot això tornen amb els singles "Bring it on home to me" (1965), "We gotta get out of this place" (1965) -tema que amb aquest títol se'l van fer seu les tropes aliades a Irak- i "It's my life" (1966) arribant a les posicions 7, 2 -frenat pel "King of the road" de Roger Miller- i 7 de les llistes respectivament.

El 1966 també John Steel deixa la banda i entra Barry Jenkins. Els Animals continuen gravant singles d'èxit: "Inside-looking out" (1966), "Don't bring me down" (1966) i "See see rider" (1966).

El setembre de 1966 se separen definitivament una mica per culpa dels jocs d'Eric Burdon amb l'alcohol i l'LSD emigra als EUA per a formar uns new Animals. Entre San Francisco i Los Ángeles recluta Mick Briggs a la guitarra, Danny McCullought al baix i l'acompanya Barry Jenkins. Aquesta nova formació entra en llistes amb "Help me girl" (1966), "When I was young" (1967), "San Francisco nights" (1967), "Monterey" (1968), "Sky pilot" (1968) i "Spill the wine" (1970). Finalment Burdon deixa el grup per altres projectes amb Jimi Hendrix i els War entre d'altres.

També Hilton Valentine se'n va anar a viure als EUA, i l'any 1969 publica un disc en solitari "All in your head" per a Capitol Records. El 1977 Valentine i la banda original es tornen a reunir per a gravar "Before we were so rudely interrupted". I el 1983 un altre cop per fer una gira americana.

En els últims anys, Valentine formà la banda Skiffledog de música skiffle, realitzant gires americanes publicant el disc "It's flok and skliffe, mate" (2004) amb una rara versió del "Working class hero" de Lennon i el disc de nadales "Merry skliffemas" (2011) al costat de Big Boy Pete dels Jaywalkers amb cançons com "It's skifflemas time!".

Hilton Valentine, la conegudíssima guitarra del començament de la casa del sol naixent, ha mort als 77 anys.


Articles relacionats:

dimecres, de gener 27, 2021

Dogo y los Mercenarios - Mala reputación

Juanjo Pizarro va néixer a Fuente de Cantos, província de Badajoz, l'any 1962. Tot i que el seu instrument estrella era la guitarra, Juanjo també tocava el baix i el piano. Ja afincat a Sevilla, el seu primer grup va ser amb Silvio y Sacramento -per exemple va escriure "Música de oro y vos" inclosa en l'elapé "Fantasía occidental" (1988)- i a continuació formà part de Brigada Ligera


A finals de 1979, assisteix a un concert de Los Canijos, en el qual s'incorpora a l'escenari a mitja actuació amb el "Johnny B. Goode" de Chuck Berry, aquell acte espontani va ser l'inici del seu projecte musical més conegut, amb Juan Diego Fuentes formava Dogo y los Mercenarios. Amb molts anys de directes i d'assajos contacten amb Mario Pacheco de Nuevos Medios i graven el primer disc “Ansia” (1987) amb portada del dibuixant Nazario. Molt rock'n'roll i molta guitarra elèctrica en temes com el single "Ansia", "Rock'n'roll caliente" o el single "Siete cortos años".

Anteriorment a aquesta gravació, Pizarro havia participat amb la guitarra elèctrica en el disc "Juego de niños" (1986) de Rafael Riqueni, un disc on també hi participava Raimundo Amador, Ray Heredia i Antonio Carmona i en el blues "Lindo gatito" (1987) dels Pata Negra. I al mateix temps que tot això també tocava al costat de Benito Peinado als Dulce Venganza.

No triguen gaire en tornar a enregistrar "Llueve en Sevilla" (1988). Diuen que és el seu millor disc i hi fan incursions en el flamenc-rock amb Raimundo Amador col·laborant en "El polígono sur", una fenomenal slide del guitarrista dels Smash a "Alma y corazón" i  també un estil diferent amb un so inspirat en la Velvet Underground a "El hombre burbuja".

La seua trilogia musical acaba amb el disc "Mala reputación" (1991) en el qual tornen a recórrer a l'il·lustrador Nazario per a la portada. De fet amb aquest disc va ser quan els vaig conèixer i el primer cop que els vaig sentir gràcies a una actuació al mític programa musical Plàstic. Bon rock'n'roll a "La reina de la fiesta" i "Mala reputación" -sona molt a Tequila- i una aproximació al funk de Booker T & the MGs amb "El caballo". Després d'uns concerts amb Los Enemigos i Burning el grup es va dissoldre.

En el disc "Un chien andaluz" (1989) de Claustrofobia Pizarro posa la guitarra en els temes "La nana del amor amargo" i "Soledad y pobreza" amb un estil força diferent al que havia fet fins aleshores. El 16 de febrer de 1989 es grava a Zeleste el "Directo" de Pata Negra que sortiria publicat el 1994 i on Pizarro també hi tocava la guitarra. També és autor del tema "Romance de pago"  inclòs al "Inspiración y locura" (1990) i el guitarra del doble CD "Polvo de ángel" (1994) de Los Volcánicos, el nou grup de Dogo. 

En un canvi absolutament radical d'estil, l'any 1993 entra a formar part de Def con Dos, a qui els dona un toc més guitarrer. Forma part de la banda en els discos "Armas pal pueblo" (1993) i "Alzheimer" (1995). Del primer disc és "Condición de defensa" amb un riff molt AC/DC -o no us recorda el "Thunderstruck"?, i aquest apropament a l'"Aqualung" de Jethro Trull de "Errores médicos I". En el segon disc s'inclou la coneguda "La culpa de todo la tiene Yoko Ono", la polèmica "De cacería" i l'adaptació "Fight for your right (Bebe y lucha)" dels Beastie Boys.

De les últimes participacions el trobem a la guitarra de "Que bien me lo paso" , un tema originari de l'últim disc de Dogo y los Mercenarios i que s'inclou en el  "No cambies siempre" (2016) de Señor No.

Pizarro va dedicar força temps a la producció. En llisto uns quants exemples:

  • Comença amb el primer àlbum dels sevillans Parachokes "Parachokes" (1990), un grup que amb un parell de discos que va debutar amb el single "Vaqueros nuevos" i amb "Que coraje da"  abrocharme la bragueta cuando acabo de orinar com a cançó més coneguda. i disc que vaig comprar pel tancament de Galerias Preciados.
  • Amb "Ni un paso atrás" (1991) dels Reincidentes salta al punk i a més posa el piano a "Odio" i la guitarra a "Cuando uno de ellos caiga". Amb aquest grup hi té una productiva relació, suposo que el fet que el bateria fos Manuel Pizarro el seu germà alguna cosa hi devia tenir a veure. Produeix "Reincidentes" (1992), "Sol y rabia" (1993), "Nunca es tarde... si la dicha es buena" (1995), "Algaraza" (1998),  "¡Y ahora qué?" (2000), "Cosas de este mundo" (2002), "América. Canciones de ida y vuelta" (2008) i "Tiempos de ira" (2011).
  • El disc "Desde el ombligo del mundo" (2007) de K-Tólicos.
  • I una mica més hardcore i en anglès el disc "Warning" (2006) de Clear Convictions amb "New breath" i poso un tema i va que es mata..

I segur que me'n descuido! Molt desapercebuda ha passat la mort de Juanjo Pizarro als 59 anys.

Articles relacionats:

- Smash

dissabte, de gener 23, 2021

Phil Spector: una selecció de la seua obra.

Phil Spector va ser molt possiblement el millor productor musical de tots els temps. un geni, però també un egòlatra, un excèntric i un paranoic. Envoltat de misteri, amb ulleres negres i guardaespatlles, segrestador de cantants a la seua mansió de Hollywood anomenada el Dorado, sessions de gravació convertides en orgies d'alcohol i drogues i trets de pistola als estudis d'A&M Records... tota la genialitat de la seua vida professional va quedar tapada per la seua fosca vida personal. I des del 2009 complint condemna per l'assassinat de l'actriu i model Lana Clarkson. I això que portava el cas el mateix advocat que OJ Simpson.

En un principi Spector va intentar fer-se un lloc al món del rock'n'roll de finals dels cinquanta liderant The Sleepwalkers i Teddy Bears. Amb aquestos últims va aconseguir un single d'èxit amb "To know him is to love him" (1958) la inscripció que hi havia a la làpida de la tomba del seu pare. Ja s'intuïa la mentalitat del personatge. Immediatament els Teddy Bears van desaparèixer del mapa com molts altres grups d'aquella època en què en sortien com a xurros. però allò no estava fet per Spector, ell no volia ser un objecte comercial, ell volia decidir què havia de ser comercial. I Spector aconseguí un lloc al Brill Building, a Broadway, un edifici farcit d'estudis de gravació en els quals es van parir "Jailhouse rock", "Hound dog" o "Twist and shout". En un any i mig es va convertir en un dels productors més cotitzats econòmicament, amb menys de 21 anys ja s'havia col·locat a Atlantic Records.

Gràcies a tot el que va guanyar amb "Spanish Harlem" per a Ben E. King va muntar la seua pròpia companyia Philles Records nom format per les inicials de Phil i del seu soci Lester Still. I allà posà les bases de la tècnica del Wall of Sound, d'essència wagneriana, que consistia en utilitzar totes les possibilitats tècniques dels estudis de gravació per a crear una massa instrumental de bateries, baixos, pianos o seccions de vent per damunt de les veus. Sembla caòtic però quedava extraordinari. Amb això convertí el seus estudi Gold Star de Los Ángeles en l'epicentre de la indústria musical: "jo sempre faré un disc bo i superaré tots aquests merdes que ara mateix donen tombs per l'actualitat". la revista Rolling Stone ho definí com "cançons que duren tres minuts i eternament". El film Corazón rebelde (1996) és un homenatge a aquesta manera de produir discos.

  • "Let's dance the screw" (1963) és una tema que Spector fa cantar a The Crystals com a venjança perquè el seu soci el va portar a judici per deure-li 65.000 $. La cançó repeteix l'estrofa ballem el frau durant dotze minuts, el publica amb el número 111 del seu catàleg, compra totes les còpies i l'única còpia de la qual es desprèn li fa arribar a Still a casa. Aquest single avui és una joia per a col·leccionistes. 
  • Ronnie, cantant de The Ronettes, va viure una autèntic calvari casant-se amb Spector. No la deixava sortir del Dorado fins que ella va aconseguir escapar-se'n, li amagava les sabates perquè no sortís de casa. Ronnie Spector publicà el 2004 les memòries Be my baby: how I survived mascara, miniskirts, and madness, or my life as a fabulous Ronette, un títol molt explícit.  Phil Spector les va contractar el 1963, tot i que ell només volia la cantant en solitari, però la mare d'ella no va parar fins que contractessin tot el grup. De la seua mà va sortir el rotund èxit "Be my baby" (1963). Fixeu-vos en al percussió damunt de les veus en aquest tema.
  • Un disc meravellós va ser "A Christmas gift for you" (1963), un disc de Nadales amb grups sorgits del planter d'Spector. The Ronettes cantant "Frosty the snowman" i The Crystals fent-ho amb "Santa Claus is comening to town". El disc va ser un a absolut fracàs perquè va sortir publicat la setmana en què John F. Kennedy fou assassinat. Els americans no estaven per hòsties. 
  • I un altre dels grans èxits de Phil Spector va ser aquest "Unchained melody" (1965) dels Righterous Brothers, un número 1 estrany enmig de desenes de grups vocals femenins de l'època sorgits de la factoria Spector. El tema va tenir una segona joventut gràcies a peli Ghost.
  • "Play with fire" (1965) va ser un single del disc "Out of our heads" dels Rolling Stones. La cançó explica una trista història de Jagger amb una noia. Quan la van enregistrar només hi van anar Jagger i Richards, les segones veus les posa un conserge de l'estudi de gravació i el baix el toca Phil Spector.
  • Després de veure'ls en una actuació a Los Angeles, Spector va decidir que volia aquella veu per gravar el single que volia publicar. Una trucada telefònica a Loma Records i el seu desig va ser realitzat. Escolteu la versió del "River deep, mountain high"  (1966) d'Ike & Tina Turner. Per mi de les millors produccions, però la cançó en aquell moment va ser un fracàs comercial estrepitós: Segons Spector "encara no entenc per què no va ser un èxit i què collons passava, tant odi em tenen o és que sóc un paranoic?".
  • El primer disc en solitari de Lennon "Plastic Ono Band" (1970) el va gravar abans de l'adéu definitiu dels Beatles i després d'any de teràpia amb el seu psicòleg. Acompanyat només de Ringo Starr aquest va ser el primer contacte d'un productiu treball conjunt entre Lennon i Spector que acabaria, no podria ser d'una altra manera, com el rosari de l'aurora. El disc té grans temes de temàtiques diferents: "Mother", "Working class hero" o el sublim "God".
  • El 27 de març de 1970 Phil Spector acabava les remescles del "Let it be" dels Beatles. El disc havia estat editat per George Martin, però Spector -contractat per Lennon- ho va canviar tot de dalt a baix. L'última cançó del disc i primer single és un tema rockanrolero de vella escola composat per McCartney i amb Billy Preston al piano: "Get back" fou número 1 mundial. D'aquest disc també és "Across the universe", un tema enregistrat pels Beatles amb dos versions diferents la del disc benèfic "No one's gonna change our world" i aquesta en la qual Spector introduí una orquestra de 50 músics. A Paul McCartney no li va agradar gens la producció i per això el 2003 es va publicar "Let it be... naked" sense la producció d'Spector.
    • Una altra joia va ser el fabulós "All Things Must Pass" (1970) de George Harrison. Un doble disc amb les col·laboracions d'Eric Clapton, Phil Collins, Ringo Starr, Maurice Gibb entre d'altres. D'aquest disc és el rotund èxit i primer número un seu en solitari amb "My sweet lord":
    • Quan el 1971 el Pakistan oriental es va independitzar amb el nom de Bangla Desh amb el suport de l'Índia, el Pakistan va començar una guerra que provocà un milió de morts i deu milions de refugiats. George Harrison va organitzar el primer festival benèfic de la història en suport a Bangla Desh al Madison Square Garden de Nova York l'1 d'agost de 1971. En el concert hi van actuar Eric ClaptonBob DylanBilly PrestonBadfngerRingo Starr...  El "The Concert from Bangla Desh" (1971) va ser publicat en triple disc i només l'"American pie" de Don McLean va impedir que arribés al número 1 de llistes. Ni produint un directe Phil Spector va deixar de posar mà, sinó mireu el "While my guitar gently weeps" de Harrison i Clapton.
    • I una de les obres indispensables de la història de la música també porta la mà d'Spector, "Imagine" (1971) és l'obra clau de la carrera en solitari de John Lennon i crec que el perfil del productor va ajudar a donar un so que l'ha convertit en un disc històric. Per mi el tema "I don't wanna be a soldier mama" és el reflex més evident..
    • Una de les grans produccions de Phil Spector al meu parer va ser el "Shaved fish" (1975), un disc recopilatori de John Lennon. Sinó ja em direu qè us sembla "Power to the people".
    • El 1975 John Lennon vol publicar un disc de versions per a retre homenatge als grans del rock i va deixar en mans d'Spector tot el projecte. Les sessions de gravació van degenerar en continus excessos d'alcohol i drogues. La seua paranoia el va fer liar-se a trets contra el sostre dels estudis de gravació emportant-se totes les cintes enregistrades. A Lennon li costà maldecaps i 90.000 $ recuperar-les i la famosa frase "Si vols, mata'm, però deixa'm l'oïda. La necessito". De tot això sortí "Rock'n'roll" (1975) i d'aquí és la coneguda versió del "Stand by me"
    • En el disc de Leonard Cohen "Death of ladies man" (1977) Spector va posar nou guitarres, vuit teclats, quatre percussions, tres saxos, dos bateries, dos sintetitzadors, dos baixos, dos flautes, dos trombons, dos violins... tot plegat per dissimular la veu de Cohen. El resultat d'aquest gran disc es veu que no justificava els mitjans. Cohen explicava d'Spector que "Vaig haver d'empassar-me tota la seua megalomania i malaltia, així com una devoció per les armes que era intolerable. En una ocasió em posà la seua mà a la meua espatlla i una pistola al coll dient-me: 'Leonard, t'estimo'. Tot el que vaig poder respondre-li fou 'Espero que així sigui Phil'". podem escoltar "Paper thin hotel".
    • L'any 1980 en l'inici de la decadència del punk Ramones volen donar un tomb i al disc "End of the century" (1980) també Spector va acabar traient la pistola en les sessions de gravació. Els mateixos Ramones van quedar garratibats. D'aquest disc és el clàssic "Do you remember rock'n'roll radio?" i Phil Spector els va fer colar un tema que havien cantant The Ronettes "Baby, I love you".
    • L'última producció abans de la seua condemna per assassinat va ser en el segon disc dels Starsailor "Silence is easy" (2003) per insistència de Nicole, la filla d'Spector fan del grup. Finalment va produir només dos cançons: el tema que va ser 1r single "Silence is easy" i "White doves"
    A la recàmera s'havien quedat produccions per a Bruce Springsteen, Jefferson Airplane, Coldplay i The Vines. En la pel·lícula Más allá del valle de las muñecas (1970) de Russ Meyer -que sent aquest director ja us podeu pensar com és la peli i que en una setmana l'he fet sortir en dos articles- , el protagonista masculí principal, Ronnie Barzell, estava inspirat en Phil Spector. Si us interessa, un bon documental sobre la seua vida el podeu trobar aquí. Ara, Phil Spector ha mort de Coronavirus als 81 anys.

    Articles relacionats:




    dijous, de gener 21, 2021

    New York Dolls - Personality crisis

    L'anomenat rock degeneration (la part cutre i extravagant del glam anglès) va tenir l'auge a mitjans dels setanta amb Alice Cooper; Jobriath o Jayne County. D'aquí va sortir un grup format a Nova York l'any 1971 pel vocalista David Johansson, Johnny Thunder i Sylvain Sylvain (de nom real Syl Mizhari i originari d'Egipte) a la guitarra, Arthur Kane al baix i Billy Murcia a la bateria, que seria substituït poc temps després per Jerry Nolan. Inicialment alguns d'ells provenien d'un grup anomenat Pox però després de veure el film Beyond the Valley of the Dolls de Russ Meyer es posaren el nom definitiu de The New York Dolls. Tot i que aquesta primera versió del nom és explicada per ells mateixos també circula la història que Sylvain i Murcia van assistir a un taller de reparació de joguines anomenat The New York Dolls Hospital, situat al carrer de la botiga de roba on treballaven.

    Amb una imatge gai i amb posats provocatius el quintet publica el seu primer disc "The New York Dolls" (1973) sota la producció de Todd Rundgren. El disc crida l'atenció per la novetat que suposa però no té la repercussió comercial esperada i això que David Bowie digué d'ells que "don’t give a shit". El grup té un impacte visual molt més gran que no pas el comercial i això  en part gràcies al seu manager, Malcom McLaren. "Personality crisis" és el tema que obre el disc amb una guitarra principal de Sylvain i un ritme rock accelerat que no està gens malament. També són d'aquest disc "Lonely planet boy" i "Looking for a kiss" (que personalment me recordo l'estil que agafarien Sex Pistols).

    Publiquen un segon disc "Too much too soon" (1974) que suposa una altra castanya, cap dels dos discos supera la posició 116 en llistes. Tot l'impacte inicial del quintet en els directes, la seua carrera discogràfica queia en picat i després d'aquest fracàs amb només dos elapés la banda decideix separar-se. D'aquest segon disc és "Chatterbox".

    Amb només dos discos es va convertir en una banda de culte, l'any 1981 Morrissey era el president del club de fans dels New York Dolls a Anglaterra i edità un fanzine dedicat al grup. Segons paraules seues "The New York Dolls van ser tan importants per a mi com Elvis per al rock'n'roll". El culte del líder de The Smiths era tant que en les seues gires interpretava "Trash"... després les cançons de The Smiths eren una història absolutament diferent. També Kiss, Ramones o Sex Pistols se'n declaren hereus. De fet McLaren va demanar a Sylvain que s'incorporés al Sex Pistols.

    Tot i els intents de ser ressuscitada la formació amb altres músics, els integrants de The New York Dolls prefereixen iniciar carrera en solitari o en formacions com The Criminal$ fundada per Sylvain o Heartbreakers, liderada per Thunders. Sylvain aconsegueix un contracte amb RCA i enregistra un disc en solitari "Sylvain Sylvain" (1980)  que passa força desapercebut però que és una petita joia de power pop influenciat als anys 50 amb temes com "Emily", "Teenage news" o "I'm so sorry"

    Sylvain continua durant els anys 80 en diferents projectes i discos: "Syl Sylvain and the teardrops" (1981), el single "Out with the wrong woman" (1983), l'instrumental "This is it" (1984) com a Roman Sandals.

    L'any 1998 en motiu de la publicació del llibre Too much too son de Nina Antonia es publica un single amb dos temes en directe, "Bad girl" i "Chatterbox" gravats al My Father's Place de Long Island el 1974. El single és una raresa com ho és un altre single encunyat en forma de roda dentada de serra amb un tema dels Ramones "Judy is a punk" i "Human being" de New York Dolls.

    El 2004 Morrissey (un altre cop) aconsegueix ajuntar tres membres -Sylvain, Johansson i Kane, Thunders i Nolan havien mort feia temps- amb el fitxatge d'Steve Conte a la veu per una única actuació al Festival Meltdown de Londres i que acabà desencadenant una gira mundial de la banda. 

    I el 2006... publiquen el seu tercer disc "One day it will please us to remember even this" amb Sylvain Sylvain i David Johanssen de la formació original. Molt millor del que es podria pensar el disc compta amb Iggy Pop a "Gimme luv and turn on the light", amb la guitarra quadrada de Bo Diddley a "Seventeen" i amb el tema "Dance like a monkey".

    Sorprenentment tornen tres anys després amb "Cause I sez so" (2009) de nou amb producció de Todd Rundgren i amb un curiós remake reggae de "Trash" trenta-sis anys després editat en single de vinil. També destacable el tema que dona títol "Cause I sez so". I per rematar-ho el 2011 surt publicat "Dancing backward in high heels" de tal manera que en cinc anys van publicar més discos que en els trenta-tres anys anteriors. L'any 2018 Sylvain publica el llibre There's no bones in ice cream en el qual parla de la banda i repassa els seus discos favorits

    Syl ha mort als 69 anys víctima d'un càncer que el portava afectant des de feia anys, ho feu públic l'any 2019 quan organitzà una campanya per a recaptar fons per a poder pagar les seues factures mèdiques.

    Articles relacionats:

    - David Bowie (I)

    - David Bowie (II)

    - David Bowie (III)

    - Ramones

    -Malcolm McLaren



    dimarts, de gener 12, 2021

    Barricada - En blanco y negro

    Barricada va ser fundada al barri perifèric de Txantrea, Pamplona, per aquell personatge que amb la seua imatge poc convencional ja és una icona del rock estatal Enrique Villarreal El Drogas -no sé si li deu fer molta gràcia el sobrenom-, l'any 1981 just encabat de llicenciar-se en aquell paripè que li deien mili. En aquesta primera formació l'acompanyaven Javier Hernández Boni a la guitarra, Mikel Astraín i Sergio Osés. Astraín va morir a causa d'un derrame cerebral durant un concert al poc temps i fou substituït per Fernando Coronado a la bateria. I Sergio Osés, també per culpa de la mili, fou reemplaçat del grup definitivament per Alfredo Piedrafita a la guitarra.

    El grup navarrès començà ben fort i l'any 1982 es van passar tot l'any tocant sense treva per Euskadi. Aviat arribaria el primer disc -aquest amb la 1a formació encara- "Noche de rock'n'roll" (1983) en el segell Soñua. L'estil era un rock directe, tot i ser un disc de carajillo segons El Drogas, que va connectar sobradament amb la gent i que ja es consolidà com a base de la seua carrera. En aquest disc hi trobem uns riures fantasmagòrics a "En la silla eléctrica", el ritme d'"Esperando en un billar" i l'harmònica de Ramoncín a "Pidémelo otra vez".

    Se'ls hi penja l'etiqueta de rock radikal basc des d'un bon començament tot i que encara no s'havia popularitzat amb altres noms com La Polla Records, Kortatu, Eskorbuto, Korroskada, Parabellum, Cicatriz, Delirium Tremens...  El segon disc va ser "Barrio conflictivo" (1984) encara amb Soñua i produït per Rosendo Mercado, que en aquells temps estava emprenyat amb els Leño. El nom del disc prové d'unes declaracions del corrupte Luis Roldán, exdirector general de la Guardia Civil i aleshores delegat del Gobierno a Navarra. D'aquest disc destaco "Pon esa música de nuevo" amb la veu de Boni o "Noche en la ciudad"

    Per al tercer disc els fitxa una multinacional, BMG, i publiquen "No hay tregua" (1985). Els temes "Okupación" i "No hay tregua" es van convertir en uns clàssics del grup. Les cançons amb lletres punyents els va comportar la censura amb aquesta multinacional amb la qual cosa van acabar partint peres després de la publicació d'aquest disc.

    Acte seguit fitxen per una altra multinacional, Polygram, però els seus seguidors més fidels expliquen que les lletres tan reivindicatives dels primers discos es van anar suavitzant per les exigències comercials de poder arribar a un públic més ampli. Amb el nou acord discogràfic publiquen "No sé qué hacer contigo" (1987) de nou produït per Rosendo. En aquest disc es censurà el tema "Bahía de Pasaia" en el qual s'explica la història d'una emboscada policial que va acabar amb la mort de quatre militants d'una organització anticapitalista, un d'ells amic d'El Drogas. Del disc es van publicar els singles "Todos mirando" y una que demostra el canvi de rumb del grup però que és una sensacional "No sé qué hacer contigo", personalment em recorda molt els Burning aquest tema,

    El 1988 apareix "Rojo", i se'ls gasten amb producció de Dennis Herman que havia treballat amb Jimmy Page, i que comporta, ara sí, el començament d'una sèrie de discos amb un apropament al públic més comercial i a les emissores de ràdio amb una fenomenal crítica i en el qual es deixa el hard-rock per ser més aviat allò anomenat rock urbà. Ja començaven a omplir pavellons enormes com el Palacio de los Deportes de Madrid. "Animal caliente", "Bajo control" o "Rojo"  en són temes destacats.

    El 1989 arribava "Pasión por el ruido" que justament és això. Topaven un altre cop amb la censura de Polygram, aquest cop perquè "En nombre de Dios" se'n fotia de l'Opus Dei. D'aquest disc tenim "Patinazo", "Correr a ciegas" i "Tan fácil".

    I la gran continuació d'aquesta gran aposta per al gran públic arribà amb el doble directe "Barricada" (1990) que aconseguí el disc d'or. A partir d'aquí, i encara que només fos per inèrcia, van arribar uns quants elapés d'èxit en vendes. Del disc s'extreuen els singles "Tu condición", "No hay tregua" i "Por salir corriendo". Al mateix temps l'antiga companyia Soñua publica un disc de grans èxits que a Boni i El Drogas no els hi fot gens de gràcia però no van poder fer res per evitar-ho.

    Som a l'època de glòria de Barricada i seguidament cauen dos discos de platí aconseguits de forma consecutiva. El disc "Por instinto" (1990) conté un autèntic himne com "En blanco y negro", el tema que amb la tornada Sé que es un baile salvaje, combate a mala cara, veo todo en blanco y negro, blanco y negro. Sólo quiero ser más rápido que ellos echar todo a perder un día tras otro y un buen rato después saber llegar a casa antes de que el sol ¡me diga que es de día! ens feia enfollir als pubs a una generació que començava a anar de pubs. Del disc també són "Revuelta de piedras" sobre la intifada palestina i "Deja que esto no acabe nunca".


    I l'elapé continuista -si les coses funcionen no cal canviar-les- "Balas blancas" (1992) que contenia un altre himne "Oveja negra" que és una denúncia a les actituds racistes. D'aquest disc són els singles "No sé bien por qué", "Sin poderme encontrar". Dos bons discos que no van acabar gaire als puristes però que els va servir per arribar a molt més públic.

    Amb aquests èxits no és d'estranyar que els components intentessin començar carreres en solitari, El Drogas publicà sota el nom de Txarrena un primer disc el 1992 i el mateix any Boni va publicar en solitari "Peligroso animal de compañía"  amb temes com "Espera maldita" i el que dona títol "Peligroso animal de compañía".

    Un altre cop a Barricada "La araña" (1994) aconseguí el disc d'or notant ja una important disminució de vendes, però anaven tirant encara. pel meu gust un disc fluix comparats amb els últims, amb temes com "Problemas" amb videoclip dirigit per Juanma Bajo Ulloa, "El pan de los ángeles" i "Difícil". El primer recopilatori oficial va ser "Los singles" (1995) amb els dos temes censurats comentats anteriorment i personalment amb un bon record ja que tinc l'edició rara del single "Pasión por el ruido" en acústic extret d'aquest disc que em va signar el mateix Enrique Villarreal en un acústic a l'FNAC de Barcelona. 

    "Insolencia" (1996) recuperaria la producció de Dennis Herman però els suposà una castanya força sorollosa paradoxalment, amb un tema "Rejas" on intenten com a rapejar a l'estil RATM o Molotov, no sé.... El segon disc en directe seria "Salud y rocanrol" (1997) enregistrat a la plaça de toros de Pamplona amb la col·laboració de Rosendo, Yosi (Los Suaves) i Molly (Hamlet) en una altra extraordinària versió de "En blanco y negro" que es va publicar en single edició rara. El disc era el comiat amb Polygram per acabar el contracte. Durant uns anys d'espera publiquen el tema "Sospechoso" (1997) per la banda sonora de Suerte.


    Gairebé amb el nou mil·lenni fitxen per DRO, i tornen a tenir un cert èxit recuperant fans de la vella escola amb "Acción directa" (2000). Molts ho van considerar un ressorgir de la vella Barricada amb temes com "Espérame", "Víctima" o el mateix "Acción directa". A continuació arriba "Bésame" (2002), després del qual Fernando Coronado deixa el grup i és substituït per Ibon Sagarna. alguns temes d'aquest últim disc són "El trompo" amb Kutxi Romero de Marea, "Voy muriendo" o "Echa a correr".  El 2004 publiquen "Hombre mate hombre" i el 2006 un nou directe amb una part en acústic "Latidos y mordiscos". Seguidament i això és senyal de mala senyal, Barricada és objecte de tribut amb el disc "Un camino de piedras: un tributo a Barricada" (2008) amb setze artistes versionant clàssics de la banda com Dikers (el grup del fill d'Alfredo Piedrafita) "Esta es una noche de rock'n'roll", Rosendo "Lentejuelas", Fito y Fitipaldis amb Robe d'Extremoduro fent "Callejón sin salida" i Loquillo, Burning, Marea, Andrés Calamaro...

    "La tierra está sorda" (2009) és un disc conceptual basat en la Guerra Civil espanyola a partir de llibres llegits per El Drogas. El disc va acompanyat d'un llibre escrit per ell mateix. I a partir d'aquí va començar l'embolic quan el 2011 Enrique Villarreal va denunciar que havia estat expulsat del grup que grava sense ell "Flechas cardinales" (2012). L'1 d'octubre de 2013 Boni i Alfredo Piedrafita anuncien la dissolució de Barricada. Boni ressuscita el seu projecte en solitari amb el doble "Incandescente" (2015) i "Requiem por el mundo" (2018) en el qual hi col·laboren Rosendo (un altre cop!) i Kutxi Romero. Les relacions foren molt tenses, però a finals de 2018 i després de trobar-se en el backstage d'un concert de Rosendo El Drogas i Boni van decidir que no podien estar d'aquella manera després de tants anys d'amistat.

    El 2018 Boni va perdre la veu per culpa d'un càncer de laringe. Ara, Boni, ha mort als  58 anys culpa de les complicacions d'aquest càncer.

    Article relacionats:

    -Parabellum.


    dilluns, de gener 04, 2021

    El teorema del Nadal

    Matemàticament una conjectura és una afirmació que es creu que és certa però que no ha estat provada que sigui certa ni que sigui falsa. Curiosament, dins de les matemàtiques, que són sobretot conegudes pel seu rigor en les demostracions d’allò que és cert o fals sembla que les conjectures no hi haurien de caber, però la veritat és que gràcies a les conjectures les matemàtiques han avançat sent les mateixes conjectures la base de moltíssims teoremes. La resolució de conjectures ha obert portes a noves investigacions matemàtiques.

    Hi ha hagut conjectures que han resultat certes, com la conjectura de Poincaré resolta per Grigori Perelman el 2003 i per tant ja catalogada com a teorema, i conjectures que han resultat ser falses, com la conjectura de Polya sobre la quantitat de factors primers de la qual l’any 1958 Brian Haselgrove en va trobar un contraexemple amb un nombre de 365 xifres. 

    De conjectures famoses encara n’hi ha per demostrar, per si us voleu posar durant aquests dies: la conjectura de Goldbach (1742), la conjectura dels primers bessons (1849), la conjectura de Collatz (1937), la conjectura ABC (1985), la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer (1965), la conjectura de Hodge (1950)...

    El matemàtic francès Albert Girard (1595-1632) és conegut sobretot per ser el primer en utilitzar les abreviatures sin, cos i tan pel sinus, el cosinus i la tangent en trigonometria. Tanmateix va deixar obert un històric problema. Pensem en nombres primers que siguin consecutius a un múltiple de quatre, és a dir, de la forma 4n+1, per exemple el 5, i veiem que el 5 el podem posar com 5=2×2+1×1, una suma de quadrats. Un altre número seria el 13 i veiem que 13=3×3+2×2. També el 17=4×4+1×1, el 41=4×4+5×5 o el 13313=52×52+103×103… de tal manera que Girard conjecturà que qualsevol nombre primer de la forma 4n+1 pot expressar-se de manera única com a suma de dos quadrats.

    L’advocat francès Pierre de Fermat (1601-1665) era aficionat als números, a escriure’s amb matemàtics i a anotar idees als marges dels llibres. Com ni el dia de Nadal Fermat no podia deixar de jugar amb números, el 25 de desembre de 1640 va escriure una carta al monjo francès Marin Mersenne, un dels cracks dels nombres primers de l’època, afirmant que un nombre primer p es pot escriure exactament d’una única manera com a suma del quadrat de dos nombres naturals si, i només si, p és un múltiple de 4 més un. D’aquesta manera la conjectura de Girad deixava de ser conjectura i passava a coneixe’s com el Teorema de Nadal de Fermat.


    Hi ha controvèrsia matemàtica en el fet si el nom d’un teorema sorgit d’una conjectura ha de dur el nom de qui planteja la conjectura o de qui acaba demostrant la seua certesa convertint-la en teorema. La conjectura de Girard acaba sent el Teorema de Nadal de Fermat però la famosa conjectura de Fermat demostrada per Wallis continua sent coneguda com a Teorema de Fermat.

    (Article publicat en el Lectura del 3 de gener de 2021)


    Gerry & the Peacemarkers - You'll never walk alone

    Després de vàries experiències en grups d'skiffle, com els Mars-Bars, la banda quedà definitivament formada l'any 1961. El líder era Gerry Marsden que portava la veu i la guitarra, Les Maguire era al piano, Les Chadwick al baix i Freddie Mardsen a la bateria. El nom Gerry & the Peacemakers.

    Sent tots quatre de Liverpool s'hi fixà Brian Epstein, que els convertí en el seu segon grup després dels Beatles. En pic foren tocats per la mà d'Epstein van fitxar per EMI i van començar a caure singles d'èxit com a xurros. Com no podia ser d'altra manera amb la producció de George Martin. De fet, fins el 1984, van tenir el rècord de ser el grup que els seus tres primers singles publicats van ser número 1. Van ser desbancats pels Frankie Goes to Hollywood.

    El primer single del grup i primer top one va ser "How do you do it" (1963), un tema de Mitch Murray que Martin els veié tocar en un concert a Birkenhead. El segon tema publicat que arribà al capdamunt de llistes va ser "I like it" (1963), també del compositor Mitch Murray.

    Finalment, el tercer número un consecutiu va ser "You'll never walk alone" (1963), una balada dels compositors Rodgers i Hammersteins estrenada en el musical Carousel i que s'ha convertit en himne del Liverpool CF. Un grup que triomfava amb un estil divertit d'interpretació però també amb balades quan convenia.

    El quart single publicat no arribà a l'1 però sí a la posició 2, així que amb "I'm the one" (1964) continuava la bona ratxa del grup. Brenda Lee amb "As usual" els impedí arribar a la primera posició. 



    El grup saltà fins als EUA i també del 1964 és "Don't let the sun catch your crying", un altre èxit que aquest cop es quedà amb un no gens menyspreable sisè lloc i compost per Mardsen. Un últim single d'aquell any va ser "It's gonna be alright", amb èxit menor que els altres.

    L'any 1965 tornen amb un altre gran impacte en llistes gràcies al tema central de la pel·lícula "Ferry across the Mersey" també de Mardsen. I després ho intenten amb "Girl on a swing" (1966) sense tanta repercussió.


    Estant en el més alt del cim musical i de vendes de singles, el capritxós Gerry Mardsen va emprendre una exitosa carrera en solitari com a presentador infantil de tele a The Sooty Show i una desastrosa carrera com a cantant solista en solitari. També protagonitzà el musical Charlie Girl al West End londinenc. Qui sap si en cas de continuar junts no haguessin fet ombra als mateixos Beatles com el grup de Liverpool. De fet, tots aquest grups de Liverpool -també Searchers, Manfred Mann...- van ser anomenats com el MerseyBeat per aquesta prestigiosa revista musical de Liverpool d'aquella època.

    La banda va anar retornant molt de tant en tant (1975, 1979...) per a concerts revivals i a mitjans dels vuitanta es retrobaren en l'estudi de gravació per a tornar a gravar els vells clàssics sempre amb finalitats solidàries. Per exemple el 1985 formà un grup anomenat The Crowd amb altres cantants -Paul McCartney, Rick Wakeman, Kiki Dee, Chris Norman, Phil Lynott...- , i enregistraren un nou "You'll never walk alone" per recaptar fons per les víctimes de l'incendi de la tribuna del Valley Parade de Bradford, on van morir 56 persones. El single arribà a l'1 de les llistes angleses.


    El 15 d'abril de 1989 una allau humana causava la mort de 96 aficionats del Liverpool a l'estadi Hillsborough del Nottingham Forest. En aquest cas Gerry s'unia amb Paul McCartney, The Christians, Holly Johnson i sota producció dels productors de moda en aquella època Stock, Aitken i Waterman enregistraven una nova versió del "Ferry across the Mersey". El 2003 rebia la medalla de l'imperi britànic.


    Gerry Mardsen arrossegava problemes de cor des del 2003 quan va haver de sotmetre's a un triple bypass, i després d'una altra operació de cor el 2016. Gerry ha mort als 78 anys després d'una infecció cardíaca.

     

     Grups relacionats:

    - Peter Tork "Higher and higher"