diumenge, de maig 15, 2022

Lectures matemàtiques

Avui, que és el dia n+1 de la diada de Sant Jordi, m’agradaria deixar-vos unes quantes idees de llibres relacionats amb les matemàtiques per si encara sou a temps de fer alguna compra, tot i que qualsevol dia de l’any és bo per a comprar llibres. I llegir-los.

Els llibres que us recomanaré no són llibres que s’hagin convertit en clàssics de les facultats de matemàtiques com “Algebra” de Serge Lang, “Equaçoes diferenciais ordinárias” de Jorge Sotomayor -tots els estudiants de matemàtiques del món l’hem llegit en portuguès-, “Cálculo diferencial y integral“ de Nikolai Piskunov o el “5000 problemas de análisis matemático” conegut popularment com el Demidovich, el cognom del seu autor. Clàssics absoluts de la bibliografia matemàtica però que no entrarien dins dels objectius d’aquest article. 

De llibres de matemàtiques i amb matemàtiques a l’abast de tothom n’hi ha molts i de molt bons. El matemàtic i divulgador Ian Steward és l’autor dels llibres “Los grandes problemas matemáticos” i “17 ecuaciones que cambiaron el mundo”, uns llibres en els quals explica de manera molt didàctica i sense perdre el rigor matemàtic els grans avenços que han suposat els descobriments matemàtics pel devenir de la ciència i la societat: el teorema de Pitàgores, els logaritmes, la distribució normal, la transformada de Fourier… Steward també és l’autor d’una “Historia de las matemáticas”, però d’història de les matemàtiques, si hi esteu interessats i teniu temps per llegir (són 800 pàgines), el més complet és el de Carl Boyer. El de Boyer no és difícil de llegir, però si voleu començar amb una cosa més lleugera l’editorial Nivola té una col·lecció de llibres molt ben fets i destinats a un públic general sobre història: “Las funciones, un paseo por la historia”, “Curvas en la historia”, “De los Bernoulli a los Bourbaki”, “Una historia de las matemáticas para jóvenes”... I un de molt curiós és “A history of mathematical notations” de Florian Cajori en el qual s’explica el perquè de la simbologia matemàtica.

Sobre biografies de matemàtics també hi ha força varietat. El professor de la UAB Joan Girbau fa uns anys va publicar “L’home de la campana”, una biografia novel·lada de Karl F. Gauss. En el fabulós “Viaje a través de los genios” de William Dunham s’hi poden trobar les biografies de Cantor, Euler, Newton o els Bernoulli explicades a partir dels seus descobriments. I una altre cop tornem amb l'editorial Nivola que té una col·lecció d’una cinquantena de llibre biogràfics: Arquimedes, Fermat, Galois, Euler, Descartes, Legendre, Volterra… Els llibres tenen fórmules i demostracions matemàtiques, no us espanteu, però la seua lectura és a l’abast de qualsevol persona amb un mínim d’interès matemàtic. Per últim, barrejant història i biografies tenim dos llibres escrits en clau humorística absolutament divertits “El club de la hipotenusa” i “Los matemáticos no son gente seria” del Claudi Alsina.

Aquest professor, matemàtic i divulgador català té autèntiques joies curiosíssimes per fer-nos adonar de la matemàtica que hi ha al nostre voltant. Si voleu començar amb una visió general de tot arreu on es poden trobar matemàtiques la lectura del “Vitaminas matemáticas” és imprescindible. De la mateixa idea és el “100 qüestions de matemàtiques” del professor menorquí Miquel Capó. A partir d’aquí Alsina s’especialitza sobretot en geometria: “Geometria cotidiana” on explica la geometria del rotlle de celo o la de les rotondes, “Mateschef” sobre la geometria de la cuina o “Geometria i moda” en el qual dona una explicació matemàtica als tallatges de roba, mitjons, sabates i barrets. 

Alguns llibres recomanats

Hi ha una llei que diu que per cada fórmula que apareix en una pàgina d’un llibre el nombre de lectors es redueix a la meitat. Espero que amb aquestes idees de lectura això no succeeixi i l’article serveixi per empènyer a llegir sobre les matemàtiques i que el nombre de lectors es multipliqui.

(Article publicat al Lectura el 24 d'abril de 2022)

diumenge, d’abril 24, 2022

Principi de Kruskal

Avui us proposo un joc. A continuació us reprodueixo un fragment del sonet Lo campanar de Lleida de Magí Morera: A dalt de la muntanya que domina / com miranda els bells termes lleidatans, / s’enlaira un campanar fet per gegants / o per homes de raça gegantina. / Quan guaita cap avall, l’aigua veïna / del riu li dona espill i l’horta encants; / i guaitant cap amunt, toca amb les mans / i conversa amb la lluna i la boirina.

Preneu una paraula a l’atzar del text, per exemple “muntanya” que té 8 lletres, i ara compteu 8 paraules a partir de “muntanya”, aneu a parar a “lleidatans” que té 10 lletres. Compteu 10 paraules a partir de “lleidatans” i arribareu a “homes” que té 5 lletres (vigileu que “s’enlaira” són dos paraules). Torneu a comptar 5 paraules i aneu a “guaita” que té 6 lletres, compteu 6 paraules més i arribareu a “del” que té 3 lletres. Compteu 3 paraules fins a “dona” que té 4 lletres, compteu 4 paraules fins a “horta” que té 5 lletres, compteu 5 paraules fins “amunt” de 5 lletres, torneu a comptar 5 paraules fins a “i” que té 1 lletra, per tant arribem a “conversa” que té 8 lletres i ja no podeu comptar més perquè se’ns acaba el text.

Si repetiu el mateix procés començant amb una altra paraula, per exemple amb “domina” ens portarà fins la paraula “lleidatans” i com aquesta paraula ja ha sortit en l’exemple anterior acabarem el procediment a “conversa”. Si comenceu el joc amb “miranda” seguireu amb “un”, “fet”, “o”, “per”, “raça”, “cap”. “aigua”, “dona”, “horta”, “amunt”, “i” i acabareu a “conversa” com en els dos casos anteriors. I si comenceu el procediment des de la paraula “bells” veureu que també acabareu a “conversa”.

És a dir, començant el joc amb totes les paraules que hem provat sempre acabem a la paraula “conversa”. El truc està en què quan dos successions de paraules arriben a la mateixa paraula a partir d’aquella ja coincideixen fins acabar en una mateixa paraula. Però això passarà sempre amb totes les paraules? En principi no, però la probabilitat de trobar una paraula inicial en un text que en començar per aquesta paraula no arribem a la mateixa paraula final tendeix a zero com més llarg és el text. És a dir, com més paraules té un text més complicat és trobar una paraula a partir de la qual ens falli el joc. El primer que se n’adonà d’això fou el matemàtic i físic nord-americà Martin Kruskal (1925-2006) i d’aquí el nom de principi de Kursal a aquesta teoria. Tanmateix qui la va popularitzar va ser el divulgador Martin Gardner (1914-2010) en la seva columna Mathematical Games de la revista Scientific American l’any 1978.

El principi de Kruskal també es pot aplicar a una baralla de cartes fent servir el número de la carta per a comptar. És a dir, s’estenen totes les cartes d’una baralla cap per avall sobre una taula, es comença per una carta a l’atzar, es gira, es compta a partir del número de la carta i així successivament. La probabilitat que sempre s’arribi a la mateixa carta al final del procés és del 83%. De fet, com més baixos siguin els números de les primeres cartes més efectivitat té el joc. Un bon truc de màgia per a fer als amics endevinant la carta que sortirà al final.

Cadenes de Markov

Aquest algoritme es pot modelitzar mitjançant el que s’anomenen cadenes de Markov. Les cadenes de Markov són processos que s’apliquen quan existeix una successió d’esdeveniments en els quals la probabilitat que en succeeixi algun depèn només de la probabilitat que succeeixi l’anterior. S’utilitzen per a fer previsions en finances, meteorologia, votacions, salut..


(Article publicat al Lectura el 27 de març de 2022)


dilluns, d’abril 11, 2022

La Unión - Maracaibo

Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i Íñigo Zabala van formar La Unión el 1983, uns estudiaven junts en una acadèmia de publicitat i el primer era estudiant d'arquitectura. Ben aviat van cridar l'atenció de la multinacional Warner que els va fitxar de seguida, cosa gens senzilla que una multinacional et fitxés per al teu disc de debut. L'amistat entre Luis Bolín i Nacho Cano, que els va fer de productor, segur que va ajudar. El 12 de març de 1984 es presenten en directe a la sala El Sol de Madrid.

El seu elapé de debut va ser "Mil siluetas" (1984), un clàssic del pop espanyol gràcies a temes amb molta força com "Sildavia" però sobretot el mític "Lobo hombre en París" , la història d'un tal Denis acompanyat d'un innovador videoclip per al pop espanyol: en blanc i negre i amb l'estètica del cine negre americà. El tema es va convertir en un dels majors èxits de la dècada dels vuitanta i imprescindible en qualsevol resum musical. Fins i tot Ana Belén va perpetrar una versió del tema el 1988 al disc "A la sombra de un león". Aquesta cançó està basada en el relat "Le loup-garou" (1947) de l'escriptor francès Boris Vian, que a més era compositor i trompetista de jazz. Clarament aquests dos temes van eclipsar la resta del disc "Cabaret", "Mujer cosmopolita", "Eclipse total", "La niebla" -també basat en un relat de Vian-... 

Després d'aquest èxit de debut van publicar "El maldito viento" (1986) i "4 x 4" (1987) amb producció de Nacho Cano. Aquests discos van tenir un impacte comercial molt menor que el primer, que els va suposar una llosa. En aquesta època Íñigo Zabala abandona el grup per incorporar-se com a directiu a Warner i La Unión es queda com el trio Rafa, Luis i Mario, tal i com els recordem la majoria. Cadascun d'ells amb la seua funció però imprescindibles cadascun d'ells, funcionaven com un conjunt i per separat no tenien sentit. Una mica com el que passava amb els Rolling Stones. Si els separes del grup trobes a faltar els altres. Tanmateix d'aquesta època són "Entre flores raras", "La máquina del tiempo" i un altre dels emblemàtics del grup "¿Dónde estábais en los malos tiempos?", un tema dedicat als crítics que van abandonar el grup després del primer disc.

El quart àlbum va ser el meravellós "Vivir al este del Edén" (1988), del qual tinc un molt bon record ja que és dels cassetes que més me van agradar d'aquella època. El disc els va retornar per la porta gran a les llistes d'èxit espanyoles sobretot gràcies als singles. El primer va ser "Vivir al este del Edén", tema que donava títol al disc i que tenia una lletra fantàstica quién te ha visto amigo y quién te ve, cómo te va la vida a mí me ha ido bién... El segon un hit a les ràdio-fórmules i a les pistes  de ball, el sensual "Más y más". El tercer, el meu tema favorit no només del disc sinó que potser del grup, el fresc "Maracaibo". I per últim "Natalia". Disc molt complert.

Dos anys després tornen amb "Tentación" (1990). Un altre exitós treball amb temes molt recordats com "Fueron los celos" i "Ella és un volcán" amb videoclip amb Judith Mascó.  També es va incloure un tema que va ser oficial de la Vuelta "Dámelo ya", un tranquil "Si tú quisieras" i "Santa María". Aquest disc fou el primer enregistrat fora de l'estat ja que va ser el productor Mike Howlett els va portar a Londres. Cal dir que La Unión sempre ha cuidat molt bé el format single amb moltes edicions limitades que els col·leccionistes conservem.

Van venir a Lleida, als Camps Elisis, a presentar el sensacional doble en directe "Tren de largo recorrido" (1992) enregistrat al Coliseum d'A Corunha. Recordo com en el concert i el directe Rafa Sánchez connectava totalment amb el públic, i en el disc quedava perfectament reflectida aquesta potència en viu de La Unión. Produït per Peter Walsh recollia èxits com "Lobo hombre en París", "Sildavía" o "Más dura será la caída" amb una adaptació potent del "Amor fugaz" (tothom ens vam aprendre la intro de memòria) i el tema "Tren de largo recorrido", versió del "Long train runnin'" dels Doobie Brothers. El disc també va ser un èxit de vendes.

A partir d'aquí deixen enrere una etapa per experimentar amb nous sons. això ja es nota en "Psychofunsker au lait" (1993). No vull dir que el disc em decebés perquè hi ha dos cançons magnífiques "Hermana Tierra" i "África", però ja no és com abans. No és tan complert, els altres singles "La casa de los sueños" o "Verano del 82" són temes sense pena ni glòria. I això que Warner no va escatimar quartos, perquè la producció va anar a càrrec d'Stefan Galfas (Cher, Meat Loaf) en els estudis Carriage House de Nova Anglaterra.

Amb "Hiperespacio" (1996) la cosa s'agreuja una mica més i només sóc capaç de quedar-me amb "Negrita". És que ni el "Ande yo caliente" acompanyats d'Alejandro Sanz, ni la versió del "Black is black", ni "Juan Valiente" ni "El fuego y el amor" me van convèncer. Massa innovació, de fet ells mateixos el van definir el disc com un tripi.

I més del mateix amb "F.L.U.Y.E." (1997) -les sigles de "Funky-Latin-Untion-Yes-Extasis", en el qual només "Humo" me va agradar. De fet aquest últim disc ja va ser un punt final d'aquesta fase amb un excés d'experimentació però en cap cas mancats de qualitat. Simplement els fans de La Unión volíem altres coses.  Com a curiositat aquest mateix any publiquen el tema "Enigmas", el tema de la banda sonora del videojoc Hollywood Monster i un tema per un disc tribut a Queen "Somos campeones" amb un començament més semblant al "Come together" dels Beatles que a una altra cosa.

Així que després de veure el percal decideixen tornar als orígens amb "La Unión" (1999) amb el títol del qual ja deixen clar què volen fer. Tornen un altre cop a les llistes de vendes -el que s'ha dit tota la vida, els experiments a casa i amb gasosa- amb fantàstics temes com "Mala vida", "Sola" i "Pecado". Aprofitant la tirada de nou Warner publica el "Grandes éxitos 1984-2000" (2000) on s'inclou una fantàstica versió de Softcell amb el títol de "Falso amor".

Tornen amb l'onzè disc "El mar de la fertilidad" (2002) amb un bon "Vuelve el amor", tot fent referència a un llibre del poeta japonès Yukio Mishima, que es veu que va ser una icona romàntica dels vuitanta. El single porta a La Unión d'aquella època. Coincidint amb el 20è aniversari de la banda Warner edita "Colección audiovisual 1984-2004" (2004) amb tres temes inèdits "Sigo aquí", "Tu nombre" i "Última estación". a continuació van tornar els experiments amb DJs a "Love sessions" (2006) on es reformulaven els clàssics com "Lobo hombre en París" o en plan més chill-out "Maracaibo". Amb l'orquestra simfònica de RTVE enregistren "Sildavia" per al disc "La edad de oro del pop español sinfónico" (2006). Després de vuit anys d'absència de producció pròpia, Rafa, Luis i Mario tornen amb "Big Bang" (2010) amb un bon primer single "El mundo en tus manos"

A Mario Martínez li van diagnosticar un càncer de laringe que el va obligar a deixar el grup el 2015, ara ha mort als 60 anys. De fet, en l'últim concert que els vaig anar a veure a Lleida el març del 2019 només hi quedaven Rafa i Luis.

Articles relacionats:

- Radio Futura

- Manolo Tena

- Leño

- Parálisis Permamente

- Germán Coppini

- Meat Loaf

The Ventures - Walk don't run

Durant els anys seixanta per la costa oest dels Estats Units es va posar molt de moda un tipus de música instrumental que s'anomenà música surf. Un dels grups punters d'aquest estil van ser The Ventures, format per Nokie Edwards, Don Wilson, Bob Bogle i Howie Johnson, que s'havien conegut a Seattle treballant en la construcció.

The Ventures es van donar a conèixer amb "Walk don't run" (1960) editat per ells mateixos i que s'enfilà als número 2 de les llistes EUA i un èxit a nivell internacional.

A partir d'aquí no van trigar en enregistrar uns quants elapés produïts per Bob Reisdorff: "The Ventures" (1960), "Another smash!" (1961), "Twist with The Ventures" (1962), "The Ventures play Telstar and the lonely buil" (1963), "Surfin'" (1963), "The Ventures" (1963), "Let's go!" (1963), "The Ventures in space" (1964) i "Walk don't run volumen 2" (1964). En aquesta primera etapa, com podeu veure en els títols, fan incursions en el twist, en temes de pel·lícules de ciència ficció i, evidentment, en el so surf. S'especialitzen en versions instrumentals de tot tipus introduint la guitarra elèctrica de forma generalitzada a temes com "Perfidia" (1960), "El cumbachero" (1963), "Red river rock" (1963) o "Blue moon" (1961), "Let's twist again" (1962). L'èxit d'aquesta etapa els proporciona un creixement important i un reconeixent internacional que els obliga a intentar un estil més personal.

Sense Reisdorff i amb Joe Saraceno a la producció comença l'etapa de les bandes sonores. La primera seria "Batman theme" (1966),  després "Secret agent man" (1966), "Mission: impossible" (1969). Però la més exitosa sense dubte va ser la d'una sèrie que encara avui està tenint èxit "Hawaii 5-0" (1969), el tema d'obertura va arribar al 4 en llistes. Aquest èxit els arribà en plena efervescència de la guitarra elèctrica al Japó on impacte enormement. El 1967 publiquen ni més ni menys que una versió del "Strawberry fields forever" de The Beatles. També s'atreveixen amb "La bamba" (1967).

La banda comença a trencar-se i Jerry McGee, Mel Taylor i Johnny Durrill substitueixen Edwars, i Johnson. Comencen una nova etapa d'experiment psicodèlics que no donen resultat comercial i el grup comença a caure en picat a tot arreu separant-se el 1972. D'aquesta època són les seues versions del "Light my fire" de The Doors, del "Satisfaction" dels Rolling Stones, del "Respect" d'Aretha Franklin, del "Pretty woman" de Roy Orbison, del "Happy together" de The Turtles o del "Proud Mary" de la Creedence. Una mica embafador... eren com el so d'aquells fitxers MIDI que es creaven als anys noranta rudimentàriament amb els PCs de l'època.

L'any 1982 ressusciten per una gira nostàlgica de la música surf a Califòrnia recuperant el quartet original. The Ventures són la banda instrumental que més discos ha venut.

Howie Johnson va morir el 1988, Mel Taylor el 1996, Bob Bogle el 2009, Nokie Edwards el 2018, Jerry McGee el 2019. Ara Don Wilson ha mort als 88 anys.

Articles relacionats:

-Scott McKenzie

- Los Ángeles

- Aretha Franklin

diumenge, de març 20, 2022

Meat Loaf - Dead ringer for love

El cantant Marvin Lee Aday va néixer a Dallas el 1948. L'home, que tenia un aspecte físic ben ferrenyo, jugava a futbol americà a la seua escola i el seu entrenador a causa de la seua gran corpulència li va posar el sobrenom de Meat Loaf, que vol dir una cosa semblant a tros de carn. La seua juventut no fou gaire tranquil·la que diguem, a l'escola era turmentat per la seua condició física, el seu pare alcohòlic el maltractava fins al punt d'intentar matar-lo i la seua mare va morir de càncer quan ell tenia 19 anys.

Amb inquietuds artístiques forma la seua primera banda Meat Loaf Soul, que refusa tres contractes i debuta en directe el 1967, posteriorment canvien el nom a Floating CircusPopcorn Blizzard enregistrant amb aquest últim nom el single "Once upon a time" (1968). 

Aficionat al món del teatre vivia en una comuna a Echo Park (Los Ángeles) fins que el 1969 aconsegueix entrar com actor figurant al musical hippie Hair. Mentre representava Hair a Detroit va coincidir amb la cantant Shaun Murphy, coneguda com Stoney, i aconseguí gravar un disc sota el nom artístic d'Stoney and Meatloaf. El disc, barreja de soul i psicodèlia, duia per títol "Stoney and Meatloaf" (1971) així per evitar malentesos i va ser publicat per Rare Earth, subsegell de la Motown. Del disc es van extreure dos singles "It takes all kinds of people" i "What you see is what you get" una famosa frase ben coneguda pels que fa anys treballem amb processadors de textos.... quins temps aquells del WordPerfect!

Després d'actuar algun cop amb el seu amic Alice Cooper es traslladà a Nova York amb les representacions de Hair. Encabat del musical s'enrolà en altres representacions com Rainbow i sobretot, amb la que més va triomfar, The Rocky Horror Show.  El 1976 canta amb Ted Nudgent a "Free for all" fins que edita el seu propi elapé.... però la història venia de feia dies.

L'any 1973 Meat Loaf actuava en el musical More than you deserve estrenat en un dels teatres de Papp amb lletra i música del compositor Jim Steinman. Aquella trobada va resultar màgica, i és que a conseqüència d'això va sortir un disc rodó i dels més exitosos de la història del rock "Bat out of hell" (1978) situant-se en el Top 20 dels més venuts de tots els temps amb més de 50 milions de còpies, el que es coneix per un long-seller. A les llistes de vendes britàniques va estar-hi més de 7 anys! El disc pretenia ser un hard-rock teatral futurista, i a fe de déu que resultà amb temarros com "Bat out of hell", "You took the words right out of my mouth (hot summer night)", "Two out of three ain't bad", "Paradise by the Dashboard light" o "Heaven can wait", un tema que ja tenia escrit Steinman des de feia anys. La veu histriònica i operística de Meat Loaf sobre les suites instrumentals d'Steinman, els riffs de piano... L'obra artística quedà completada amb la producció de Todd Rundgren, la participació de Roy Bittan i Max Weinberg músics de la E Street Band, una famosíssima portada dissenyada per l'il·lustrador Richard Corben amb la moto de la dramàtica història del protagonista del single que titula el disc i uns vídeos per explicar autèntics dramons d'històries en l'era pre-MTV.

Meat Loaf, que recordem es va iniciar com actor, va donar el salt al cine i el 1980 participa a Roadie al costat de Debbie Harry de Blondie, Roy Orbison o Hank Williams Jr. La carrera d'actor l'acompanya una brillant carrera com a cantant, i un clar exemple és "Dead ringer" (1981), un llargmetratge que protagonitza ell i que va ser acompanyat amb aquest disc com a banda sonora. Els singles "I'm gonna love her for both of us", "Dead ringer for love"  amb Cher i "Read'em and weep" foren uns èxits en llistes.

Meat Loaf va partir peres amb Steinman acabant com el rosari de l'aurora però el seu contracte amb la discogràfica Epic l'obligà a publicar un nou disc i així va sortir "Midnight at the lost and found" (1983) amb poca història i tres singles fluixets "If you really want to", "Razor's edge" i el millor "Midnight al the lost and found". La gira del disc va ser un èxit, però van començar problemes econòmics per denúncies discogràfiques. 

El 1984 es passa a Arista i publica "Bad attitude", amb la coneguda "Modern girl" com a single destacat i col·laborant amb Roger Daltrey a "Bad attitude" i amb John Parr a "Cheatin' in your dreams". I després arribaria "Blind before I stop" (1986) amb producció del mític Frank Farian però poc èxit en llistes, només destaco "Rock'n'roll mercenaries", un tema dedicat al business del món de la música. Com era moda en aquells anys va arribar el directe "Live at Wembley" (1987) i la carrera de Meat Loaf es veurà afectada pels seus problemes a les cordes vocals culpa d'excessos no gaire sans. El 1992 apareix a la peli Wayne's World.

Setze anys després, deixant de banda les seues diferències, Steinman es va reunir amb Meat Loaf per a "Bat out of hell II: Back into hell" (1993). Personalment encara més espectacular que la primera part i que ja porta venudes 26 milions de còpies. En aquest disc s'inclou el bestial "I'd do anything for love (but I won't do that)" -tenien predilecció per títols llargs- guanyador del Grammy a la millor actuació vocal de rock solista. No és de sorprendre amb temes com aquest que Meat Loaf sigui considerat un dels reis indiscutibles de les balades hard-rock. Els videoclips dirigits per Steinman i Michael Bay dels temes van ajudar a fer gran aquest retorn. També em feia molta gràcia d'aquest disc el tema "Objects in the rear view mirror may appear closer than they are" i un extraordinari segon single "Rock and roll dreams come through", un tema que havia inclòs Jim Steinman en el seu únic disc en solitari "Bad for good" (1981).

A finals d'any el cantant fitxa la vocalista Patti Russo i es converteix en la veu acompanyant de Meat Loaf durant vint anys. El setè disc d'estudi que també és èxit arribant a disc de platí és “Welcome to the neighbourhood” (1995), el primer single "I'd lie for you (and that's the truth)" composat per Diane Warren arribà al 2 en llistes UK, també van sortir de singles "Not a dry eye in the house" i "Runnin' for the red light (I gotta life)". El 1996 intervé a El club de la lluita, el 1997 a Spiceworld, la peli de les Spicegirls, el 1998 a Un tipo peligroso i Un mon a la seva mida. El 1999 Antonio Banderas li dona el paper de xèrif a Bojos a Alabama, la seua primera peli com a director. En total va protagonitzar 65 pel·lícules i sèries de televisió.

El 2003 publica el fluix “Couldn’t have said it better” mentre tothom esperava una tercera part del seu major èxit fins que va arribar "But out of hell III: the monster is loose" (2007). L'èxit no va ser com els anteriors tot i el single "It's all coming back to me now" -curiosament amb Marion Raven com a vocalista i sent un tema que havia fet triomfar Celine Dion una dècada abans- i a més va haver de deixar la gira a mitges per un quist que li van trobar a les cordes vocals.

Un cop recuperat publica “Hang cool teddy bear” (2009) amb el bon tema "Los Angeloser""Hell in a handbasket" (2011) amb una particular versió del "California dreamin'" de Mamas and the Papas i "Braver than we are" (2016) en el qual torna a treballar amb Jim Steinman qui compon tots els temes. Al mateix temps els problemes de salut de Meat Loaf es van anar agreujant havent de ser intervingut quatre cops de cirurgia a l'esquena.

El novembre de 2021 Meat Loaf anunciava que el gener de 2022 tornaria als estudis de gravació per enregistrar set cançons noves, entre les quals "What part of my body hurts the most?" un tema que Steinman havia escrit per But ot hell: The musical... ara Meat Loaf ha mort als 74 anys conseqüència de la Covid.

Articles relacionats:

- Jim Steinman

- Boney M

- Ronettes

- Mr Big

dijous, de març 03, 2022

Brouwer i el remolí de cabell

El 27 de febrer de 1881, avui fa justament 141 anys, va néixer a Rotterdam el matemàtic Luitzen Egbertus Jan Brouwer. A l’hora de pentinar-se suposo que Brouwer devia tenir els mateixos problemes que tenim la resta de mortals i que barbers, perruquers i perruqueres intenten solucionar i dissimular de la millor i més professional manera possible. Aquest problema que afectava la closca de Brouwer i a la de tothom que encara li quedi una mica de pèl en aquella zona és el remolí que es forma amb el cabell i que no hi ha manera de fer-lo anar per allà on volem.

Brouwer es va especialitzar en topologia, branca de les matemàtiques que estudia les formes de les figures sense tenir en compte les mides, i des del 1909 ocupà la seua plaça a la Universitat d’Amsterdam. De fet, no és gens agosarat considerar Brouwer com un dels grans desenvolupadors de l’estudi de la teoria de la topologia, ja que fins a l’inici de la seva carrera com a matemàtic aquesta teoria es trobava en un estat força primitiu.

El principal resultat, i potser el més conegut al qual va arribar Brouwer va ser el teorema del punt fix de Brouwer. Els punts fixos davant una sèrie de transformacions feia anys que s’estudiaven en matemàtiques perquè tenen molta importància a l’hora de resoldre certs tipus d’equacions en les quals és complicat trobar solucions. A grans trets, un punt fix no és res més que un punt que és invariant davant d’una transformació. Vegem un exemple senzill. Suposem la transformació en què a qualsevol número li associem el seu quadrat (és a dir, multiplicar per ell mateix). Aleshores el 2 es transformarà en un 2×2=4 i el 3 en un 3×3=9. Però en canvi l’1 quedarà fix ja que 1×1=1 o el 0×0=0, i direm que el 0 o l’1 són punts fixos d’aquesta transformació. Aquest teorema té extensions en moltes altres situacions i això ens porta fins al teorema de Poincaré-Brouwer conegut entre la comunitat matemàtica amb l’inquietant nom del teorema de la bola peluda. 

Però per què se’l coneix així? Suposem que el nostre cap té forma esfèrica i que està totalment recobert de cabell. Aleshores la pregunta és: ens podem pentinar de tal manera que tots els pèls estiguin orientats cap el mateix sentit? Provem-ho de fer i veurem que no hi ha una forma perfecta de pentinar-nos d’aquesta manera, sempre ens quedarà un remolí a la coroneta on els cabells quedaran orientats de forma diferent. I això és conseqüència del teorema de la bola peluda que diu que un camp de vectors (pèls) sobre una esfera no és orientable.

El teorema té aplicacions més serioses, per exemple en climatologia. El teorema de la bola peluda ens diu que en tot moment ha d’existir algun punt de la Terra on no hi fa vent ja que aquest punt de vent zero serà l’ull d’un cicló o un anticicló, com el remolí del cap. També, combinat amb la teoria de jocs, s’utilitza per al disseny d’estratègies d’equilibri o en circulació de fluids.

No podem orientar tot el pèl

Podem pensar un cap pelut com una esfera que no es pot pentinar sempre mantenint el mateix sentit. S’explica que Brouwer s’inspirà remenant una tassa de cafè i veient que a la part central hi quedava un remolí en el qual el punt central no canviava de lloc.

(Article publicat al Lectura el 27/2/2022)


dissabte, de febrer 19, 2022

Articles matemàtics estranys

“Un home entra a un lavabo d'homes i observa n urinaris buits. Quin urinari hauria de triar per maximitzar les seves possibilitats de mantenir la privadesa, és a dir, minimitzar la possibilitat que algú ocupi un urinari al seu costat?”. Aquesta introducció que sembla d’un acudit és el començament d’un article matemàtic publicat en un dels llibres de la col·lecció Lecture Notes in Computer Science el 2010. Els professor Evangelos Kranakis (Universitat de Carleton) i  Danny Krizanc (Universitat Wesleyan, EUA) van realitzar un estudi matemàtic sobre aquest problema que afecta els homes cada cop que entren en un urinari públic: en quin urinari cal posar-se per tal de maximitzar la distància amb altres usuaris? La conclusió a la que arriben és que cal triar el més allunyat de la porta si està disponible sempre i quan el que hi ha al costat estigui desocupat. Curiosament les inicials dels autors de l'estudi són KK.

Normalment els articles matemàtics duen títols insulsos descrivint el contingut de l’article, «The urinal problem» és només un exemple d’un estudi matemàtic estrany, estrafolari o divertit si es vol dir així. En podem trobar alguns més.

Un de força conegut, de certa importància en l’àmbit de l’economia i que va acabar derivant en un Nobel i tot és «College admissions and the stability of marriage» («Les admissions a la universitat i l’estabilitat del matrimoni») publicat a The American Mathematical Monthly pels professors de la Universitat de Brown David Gale i Lloyd Shapley el 1962. L’article parteix sobre la necessitat d’establir un criteri de selecció d’alumnes a la universitat, ho relaciona amb els matrimonis on cada persona selecciona el seu emparellament estable (amb la qual cosa és aplicable a alguns programes televisius on ajunten homes i dones en cases i illes) i finalment l’algoritme s’aplica al món de l’empresa a l’hora de buscar personal o en el món de la informàtica per assignar usuaris a servidors.

Un altre de força curiós és «Love affairs and differential equations» («Assumptes amorosos i equacions diferencials») publicat el 1988 i en el qual el matemàtic Steven Strogatz de la Universitat de Cornell fa una interpretació temporal de la història d’amor de Romeu i Julieta mitjançant equacions diferencials. Les variables que va servir són R(t) i J(t) que representen el sentiment de Romeu cap a Julieta i de Julieta cap a Romeu de tal manera que si R=J=0 senten indiferència mútua, si són negatives repulsió i si són positives feeling entre ell i ella.  

Hoenselaers i Skea

Aquests matemàtics van trobar unes solucions d’unes equacions d’Einstein quan es van equivocar passant a màquina un article. Van acabar publicant «Generació de solucions a les equacions de camp d’Einstein mecanografiant errades» (1989)

(Article publicat al Lectura el 30 de gener de 2022)

diumenge, de gener 23, 2022

Ronettes - Be my baby

Originàries de Brooklyn, les germanes Veronica Ronnie Bennett i Estelle Bennett amb la seua cosina Nedra Talley comencen a actuar el 1961 sota el nom de Ronnie and the Relatives. Gravarien diversos singles sense repercussió ("I'm gonna quit while I'm ahead" (1961), "I want a boy" (1961)) fins que el productor Phil Spector les descobreix el 1963 i les contracta per al seu segell Philles Records que havia tingut amb The Crystals ja cert èxit durant el començament dels seixanta. Spector volia contractat només la vocalista Ronnie però la mare d'ella no va parar fins que contractés tot el grup. Èxits i polèmiques d'aquest extravagant personatge.

Tot i haver enregistrat un tema inicial "Why won't they let us fall in love", el primer single publicat sota el wall of sound de Phil Spector i amb el nom de The Ronettes va ser "Be my baby" (1963), un èxit apoteòsic sota la batuta d'Spector que pot apreciar-se amb les percussions -la bateria de Hal Blaine- damunt de les melodies vocals. 42 preses va necessitar Spector per quedar satisfet, va ser ajudat per una orquestra sencera -es noten els instruments de corda després de la bateria inicial- i segons l'enginyer de so Larry Levine «Phil va fer coses esgotadores i boges en aquest tema» que és la cançó favorita de Brian Wilson dels Beach Boys. De fet Wilson explica que quan va sentir per primer cop aquesta cançó per la ràdio anant en cotxe va haver d'aturar-se al voral per escoltar-la. El tema va viure una segona joventut el 1987 en ser inclosa en la banda sonora de Dirty Dancing.

Un disc meravellós va ser "A Christmas gift for you" (1963), un disc de nadales amb grups sorgits del planter d'Spector. The Ronettes canten "Frosty the snowman", "Sleight ride" i "I saw mommy kissing Santa Claus". El disc va ser un a absolut fracàs perquè va sortir publicat la setmana en què John F. Kennedy fou assassinat. Els americans no estaven per hòsties.

A continuació vindria "Baby I love you" (1963), el productor va colar aquest tema en el disc "End of the century" (1980) de Ramones... no és d'estranyar perquè les sessions de gravació anaven a cop de pistola. Després vindria un altre èxit com "(The best part of) Breakin' up" (1964). Seguidament "Do I love you?" (1964) i "Walking in the rain" (1964) tema que li comportaria a Phil Spector l'únic Grammy de la seua carrera pels efectes especials. De fet era un ressorgir per a Spector perquè ja començava a arribar als EUA la primera invasió musical britànica. Sorprenentment la van gravar a la primera.

A continuació publiquen "Born to be together" (1965) i l'últim gran èxit de The Ronettes va ser "I can hear music" (1966) ja produït únicament per Jeff Barry sense Spector i que posteriorment adaptarien amb més èxit els Beach Boys.

Després d'aquesta pujada i baixada el grup es separa i Ronnie s'acaba casant, el 1966, amb Phil Spector i continua dedicant-se al món de la música. I això que John Lennon també li va tirar els trastos a una habitació d'un hotel. Recluta altres acompanyants que sota el nom de Ronnie and the Ronettes aconsegueixen enregistrar alguns singles com "I wish I never saw the sunshine" (1974) sense èxit i diverses actuacions en clubs de revival. Fins i tot George Harrison li donà un tema que li va sobrar del "All things must pass", el single "Try some, buy some" (1971) que el mateix Harrison juntament amb Spector va produir.

Ronnie se separa d'Spector el 1974 després de viure un calvari en la relació de parella. Spector no la deixava sortir de la seua mansió del Dorado fins que ella va aconseguir escapar-se'n, li amagava les sabates perquè no marxés de la casa. Ronnie Spector, que continuà utilitzant el cognom de casada, publicà el 2004 les memòries Be my baby: how I survived mascara, miniskirts, and madness, or my life as a fabulous Ronette, un títol molt explícit. 

L'any 1976 col·labora en concerts de Bruce Springsteen en el Palladium de Nova York ja que havia gravat una versió del "Say goodbye to Hollywood" de Billy Joel amb la E Street Band. El 1982 es casa de nou amb el seu mànager Jonathan Greenfield, se'n van  viure a Danbury i amb qui ha tingut dos fills. Amb una nova vida, ara sí estable, Ronnie Spector grava en solitari, primer amb "Siren" (1980) d'on s'extreuen els singles "Darlin'" i "Here today, gone tomorrow" entre alguns altres. Curiosament, un any després que Bonnie Tyler publiqués "It's a heartache" (1977) també la va gravar en single Ronnie "It's a heartache" (1978). El 1985 col·labora amb el rocker americà Eddie Money en el tema "Take me home tonight"... si l'escolteu entendreu perquè. Dos anys més tard torna a publicar, aquest cop "Unfinished business" (1987) amb els singles "Who can sleep" i "Love on a rooftop" de Diane Warren. El so molt a la moda dels vuitanta. 

Continua fent cosetes com el single "She talks to rainbows" (199) amb Joey Ramone -la guitarra me recorda The Cranberries-. L'EP "Something's gonna happen" (2003), el single "All I want" amb Keith Richards, i un excel·lent recopilatori "The very best of Ronnie Spector" (2015).

Chantels van obrir la porta el 1958 a una munió de grups femenins que llevat del godspel no havien tingut presència. Els segells independents van fer esclatar la bomba amb Marvelettes, Chiffons, Claudine Clark, Crystals, Darlene Love, Angels, Sensations, Paris Sisters, Cookies, Rosei and the Originals, Lesley Gore i com recorden els Siniestro Total en "Bailaré sobre tu tumba" (1985) «te tragarás la colección de casetes de las Sangri-las o de las Ronettes».

Ara, Veronica Ronette ha mort als 78 anys conseqüència d'un càncer, justament un any després que Phil Spector morís de Covid.

Articles relacionats:

- Phil Spector.

- The Supremes

- Lesley Gore

divendres, de gener 21, 2022

Mocedades - Colores

Els quatre germans Uranga -Amaia, Izaskun, Estíbaliz i Roberto-, els dos germans Blanco -Sergio i Rafael- amb José Manuel Ipiña i Francisco Panera van formar a Bilbao en grup espanyol de major èxit dels setanta, Mocedades. Mocedades es va formar amb la idea de ser un grup folk donant rellevància a les veus i a les guitarres amb el nom inicial de Voces y Guitarras.

Els seus inicis amb actuacions en diversos actes va despertar l'interès del compositor i productor Juan Carlos Calderón que els va fitxar per a Zafiro. Així el 1969, amb un repertori de cançons espanyoles i d'altres amb inspiració amb el folk dels EUA -molt de moda aleshores- publiquen el seu primer disc "Mocedades". El grup destacava per les seves conjuncions harmòniques dels cantants, sobretot les veus d'Amaya i Estíbaliz: Amaya en balades i Estíbaliz en temes folklòrics.

Molt seguidament publicaren dos discos més "Mocedades 2" (1970) i "Mocedades 3" (1971) amb uns primers temes que ja començaven a ser èxit: "Pange lingua", "La guerra cruel", "El arriero", "Esta noche ha llovido" i el "Take my hand, precious lord" de Jim Reeves. L'alegria de la huerta no ho eren pas, no.

Amb aquests primers èxits dels tres primers discos Sergio Blanco i Estíbaliz Amaya decideixen abandonar el grup per començar etapa sota el nom de Sergio y Estíbaliz, sent parella artística però també en la vida privada. En deixar Estíbaliz el grup Amaia Uranga va prendre tot el protagonisme vocal fent que es convertís en el segell més identificatiu de la banda. I aquest canvi es va notar l'any 1973 quedant en segona posició en el festival d'Eurovisió darrere de la luxemburguesa Anne-Marie David amb el tema "Eres tu". El single va vendre més d'un milió de còpies als EUA i es va arribar a enregistrar en anglès sota el títol "Touch the wind".

Aquest va ser l'impuls definitiu que necessitaven els Mocedades per acabar de publicar grans èxits de la talla de "Tómame o déjame" (11 setmanes al número 1 el 1974) i "Secretaria" escrits per Juan Carlos Calderón o "Solo era un niño" (número 1 el 1977), "¿Quién te cantará?" (número 1 el 1978). Amb Zafiro, la discogràfica que va apostar per ells, van arribar a gravar dotze elapés un d'ells en eusquera "Kantaldia" (1978).

En un moment d'apagada dels últims discos de Zafiro signen per CBS amb el disc "Desde que tú te has ido" (1981) amb el tema de Gilson de Souza "Poxa" adaptat per Luis Gómez-Escolar. En aquest disc també s'atreveixen amb Queen a "Un poco de amor". Un altre èxit sonat arribaria el 1982 amb "Amor de hombre", el disc que incloïa "Le llamaban loca" i la conegudíssima "Amor de hombre" (2 setmanes número 1 el 1982), adaptació d'un passatge instrumental de la sarsuela La leyenda del beso estrenada el 1924. En el disc "La música" (1983) hi trobem "Maitechu mia" amb Plácido Domingo

L'octubre de 1983 Amaia Uranga deixa el grup per iniciar carrera en solitari i és substituïda per Ana Bejerano que tenia només 24 anys. Curiosament, l'últim enregistrament d'Amaia amb el grup va ser la banda sonora de la sèrie de dibuixos animats Willy Fogg.

Amb Ana Bejerano a la veu aconsegueixen un primer èxit amb la cançó "Colores" (1986) on canta al costat del seu autor, Donovan i molt coneguda gràcies a l'anunci de Titanlux. En aquest disc també és la veu principal dels singles "Ana y Miguel" (escrit per José Maria Cano i que tingué més èxit en la versió posterior dels Mecano) i "Las palabras". Seguidament vindrien els discos "Sobreviviremos" (1987) en el qual es versiona el clàssic de Carole King "Tienes un amigo" adaptat per Patxi Andión i "Íntimamente" (1992) amb adaptacions del "Mr Sandman" per exemple però que ja no van tornar a brillar.

Tot aquest desgast va provocar que alguns dels components deixessin Mocedades el 1994 -Ana Bejerano, Roberto Uranga i José Ipiña- i formessin un grup de nom Txarango (sí, res a veure amb els altres), que va publicar un sol disc "Todo tiene su sitio bajo el cielo" (1996) amb temes folk dels seixanta com "Mr Tambourine man", "El martillo", "Camina derechito" o "Son, son, son". Uns altres de Mocedades van formar El Consorcio, que repetiren certs moments d'èxit.

El 1998 enregistra al costat d'Ipiña el tema "Todos al Guggenheim" pel disc "Bilbainadas'98" i el 2006 el tema tradicional eusquera "Ene Kuttuna". El 2012 Ana Bejerano forma el grup de jazz Ana Bejerano Concept, i el 2019 a causa de les celebracions del 50è aniversari dels Mocedades s'incorpora a la gira del grup.

Ara Ana Bejerano ha mort als 60 anys conseqüències d'unes complicacions a l'aparell digestiu. .

Articles relacionats:

- Patxi Andión

- Luis Eduardo Aute

dissabte, de gener 08, 2022

Un 2022 admirable

Ja som al 2022, un any en què una de les xifres es repeteix tres vegades tal com va passar el 1999 i el 2000, així que molts de nosaltres ho haurem viscut tres cops, però el proper any que ens ho trobarem serà el 2111 que no compto pas gaire en ser-hi. 2022 no és un nombre primer, però sí que és la mitjana aritmètica del primer anterior (2017) i del primer posterior (2027).

2022 és el resultat de multiplicar els nombres primers 2×3×337. En teoria de nombres els nombres que són productes de tres primers s'anomenen nombres esfènics. No fa gaire vam viure un trienni esfènic -2013, 2014 i 2015- però el següent trienni esfènic no arribarà fins el 2665, 2666 i 2667. Si sumem les xifres de la descomposició del 2022 en factors primers obtenim 2+3+3+3+7=18, que és tres vegades la suma dels dígits del 2022: 2+0+2+2=6. Els nombres amb aquesta propietat s’anomenen 3-Smith (cognom del cunyat del matemàtic Albert Wilansky), i fins el 2130 no hi haurà un altre any 3-Smith, així que cal aprofitar-ho.

Un nombre se diu que és harshad (de les paraules sànscrites harsa i da, que volen dir donar alegria) o de Niven si es pot dividir de manera exacta entre la suma dels seus dígits. El concepte el va definir el matemàtic indi Dattatreya Ramchandra Kaprekar (1905-1986) i el va popularitzar el matemàtic canadenc Ivan M. Niven (1915-1999) en un congrés de teoria de nombres. Si el 2022 el dividim entre la suma dels seus dígits 2022/(2+0+2+2)=337 que com dona exacte podem dir que 2022 és harshad i dona alegria, que ja ens convé. Com el resultat d’aquesta divisió és 337, que és un nombre primer, aleshores 2022 es un nombre de Moran, conjunt proposat pel matemàtic australià Bill Moran.

El 2022 escrit en base 5 és 31042, de tal manera que conté totes les xifres possibles en aquesta base (0, 1, 2, 3, 4) un sol cop i aleshores es diu que 2022 està equilibrat digitalment en la base 5.

Els divisors de 2022, és a dir els números entre els quals podem repartir el 2022 en parts iguals, són 1, 2, 3, 6, 337, 674, 1011 i 2022. En total són 8 divisors, cosa que és normal en els nombres esfènics. Ara, amb els anomenats divisors propis -tots excepte el 2022- fem la següent operació 1+2+3-6+337+674+1011 i resulta que dona 2022. Fixem-nos que hem sumat tots els divisors propis excepte un que l’hem restat. Doncs bé, quan un nombre compleix aquesta propietat, que és suma dels seus divisors propis però amb un d’ells en negatiu se l’anomena nombre admirable. De fet no és complicat trobar nombres admirables, si es multiplica per 6 qualsevol nombre primer major que 3 el resultat és un nombre admirable. Tanmateix, bon i admirable 2022 tingueu!

Quadrat màgic

No fa gaires setmanes en aquesta mateixa secció parlàvem dels quadrats màgics. Aquest de la figura és un quadrat màgic d’ordre 4 amb el nombres del 498 al 513… sabríeu trobar quina característica té aquest quadrat màgic?

(Article publicat al Lectura el 2 de gener de 2022)