The Moody Blues - Nights in white satin

L'any 1964 el cantant Danny Laine, el flautista Ray Thomas, el teclista Mike Pinder, el bateria Graeme Edge i el baix Clint Warwick formen a Birmingham els M&B Five en referència al pub Mitchell and Butler on tocaven. Com a les fotos no sortien mai somrient es fan fer anomenar moody -malcarat- i com tocaven blues van canviar el nom a The Moody Blues.

Ben aviat aconsegueixen un contracte amb Decca per la gravació del single "Go now", una versió de Bessie Banks. El tema aconseguí prou èxit i els portà a gravar el seu primer elapé "The magnificent moodies" (1965). Comencem a aconseguir èxits i com si d'esportistes o polítics espanyols es tractés se'n van a Bèlgica per a reduir impostos. El segon disc seria "Boulevard de la Madeleine" (1965) amb un èxit notable també. 

Amb un parell de canvis al grup, Justin Hayward substitueix Laine -que seria un pilar fonamental dels Wings- i John Lodge a Warwick, l'any 1968 publiquen el que seria la seua obra mestra "Days in the future passed" acompanyats d'una orquestra simfònica, la London Festival dirigida per Peter Knight. El disc es manté 102 setmanes consecutives en llistes de vendes venent més d'un milió de discos i convertint-se en el seixanta-quatrè disc més venut de la dècada dels seixanta. Pensin que en aquella època s'havia de competir en vendes amb Beatles i Monkees per exemple! El disc suposà un canvi força sobtat, el grup començà la seua carrera amb rhythm and blues i acaben fent un pop harmònic i simfònic amb arranjaments clàssics, en paraules de Ray Thomas "una simfonia rock". Un dels responsables de l'èxit del disc és el ja clàssic "Nights in white satin" amb què s'acaba el CD -sí, el tinc en CD i no en LP, ho sento pels puristes-. En un principi Decca va demanar al grup que fessin una versió de la Simfonia del Nou Món de Dvorak amb ritme de rock'n'roll, però el grup va passar de les recomanacions de la discogràfica i va fer una suite complerta en la qual les cançons representen el pas del dia. Comença amb "The day begins", segueix amb "Dawn is a feeling", "Another morning", "Peak hour" per referir-se a l'hora del lunch, "Forever afternoon (Tuesday?)/Time to get away" -una altra extraordinària cançó del disc amb la flauta de Thomas i el teclat Mellotron com a dominadors de la melodia-, "The sunset/Twilight zone" que ve a ser el que a Ponent anomenem lo tardet i el "Nights in white satin" per acabar a la nit. La portada -que personalment trobo horrible- era disseny de David Anstey. Crec que no seria exagerar dir que Pink Floyd, Yes, ELP, King Crimson o Genesis van sortir d'aquí.

Aquesta fórmula, a part de sortir-los bé en vendes els agrada i els seus següents discos seguiran la mateixa línia. "In search of the lost chords" (1968) i sobretot "On the threshold of a dream" (1969) que roman 136 setmanes en llista i aconsegueix superar en vendes "Days of future passed". Aquest últim disc es el cinquanta-unè disc més venut dels seixanta. El disc s'obre citant Descartes sobre un tema de teclat "In the beginning" i el disc és un conjunt de temes tirant a pop amb lletres místiques, per exemple, Merlí apareix a "Are you sitting confortably?". Cançons molt diferents com "Lovely to see you" un punt roquera, "Dear diary" molt optimista, "Send me no wine" amb un estil un pèl country...

Vist l'èxit els Moody Blues funden la seua pròpia discogràfica, la Threshold. Els següents discos segueixen el mateix estil i continuen obtenint desenes de discos d'or: "To our children's children" (1970), "A question of balance" (1970) destacant el senzill "Question", "Every good boy deserves favours" (71) i sobretot també "Seventh sojourn" (1972) amb temes com "I'm just a singer (in a rock and roll band)".

En aquesta època es prenen un recés per presentar treballs en solitari -per exemple Ray Thomas publica "Hopes, wishes and dreams" (1976) sense èxit noticiable- i tornen a ajuntar-se el 1978 per editar "Octave" amb un cert èxit previsible després de la pausa. Amb la marxa de Mike Pinder i sent substituït per Patrick Moraz de Yes publiquen "Long distance voyage" (1981) que torna a arribar al número 1 en llistes gràcies a temes com "The voice" i "Gemini dream" amb un so extremadament vuitanter.

Els discos següents serien menys exitosos però podríem destacar un parell de temes "Your wildest dreams" del disc "The other side of life" (1986) i "Sur la mer" del disc de mateix títol de l'any 1988. El canvi d'estil en la discografia dels Moody Blues és bestial.

Ray Thomas ha mort als 74 anys víctima d'un càncer de pròstata que ja el va fer retirar de la vida musical l'any 2002. L'últim disc en el qual apareix fou "Strange times" (1999).

Articles relacionats:
-Emerson, Lake and Palmer "Are you ready, Eddy?"

The Cranberries - Linger

L'any 1989, a la ciutat irlandesa de Limerick, Dolores O'Riordan -amb procedència de família espanyola, per això aquest nom-, els germans Noel i Mike Hogan i Feargal Lawer decideixen formar un grup amb el nom de The Cranberry Saw us que posteriorment reduirien a The Cranberries. Van començar a donar concerts en petits locals fins que ni més ni menys que Mike Oldfield es fixà en ells per acompanyar-los en la seua gira.

Gràcies a Island graven el primer disc amb títol llarguíssim "Everybody Else Is Doing It, So Why Can't We?" (1993) amb els seus millors temes que en un primer moment van passar desapercebuts. Dos joies extraordinàries imprescindibles "Linger" i "Dreams". 

Arriba el segon disc "No need to argue" (1994), el de la famosa portada del sofà. De cop i volta es troben amb gairebé vuit milions de discos venuts competint amb els Nirvana de l'època, desbancant l'heroi del country dels EUA Garth Brooks i convertint-se en el disc més venut de l'any 1995 a l'estat espanyol mantenint-se durant 39 setmanes davant del "Cosas mias" d'Antonio Flores, "Como la luz prometida" de Luz i el debut de Laura Pausini. En conclusió, el  seixanta-tresè disc més venut al món en la dècada dels 90. Segurament gran part de l'èxit prové del tema "Zombie" com a primer single. Un tema gens comparable a les melodies de l'anterior disc però que comercialment va fer fortuna i que es podia escoltar fins davall de l'aigua. El que fa una bona campanya de màrqueting. Afededeu. La cançó tracta sobre la mort de dos nens, Tim Perry i Jonathan Ball, per culpa de dos bombes de l'IRA a Cheshire el 1993. O'Riordan estava molt conscienciada en el tema irlandès i ella mateixa reconegué que el tema i el vídeo que l'acompanyava van ser el més agressiu que van fer. La lletra de la part més coneguda de la cançó és prou aclaridora: “En el teu cap, en el teu cap, ells estan lluitant. Amb els seus tancs i les seues bombes. I les seues bombes i les seues armes. En el teu cap. En el teu cap ells estan plorant”. Una versió dance del tema feta per la discogràfica Max Music sota el nom del DJ Ororo va fer fortuna a les pistes de ball convertint-se també en el single més venut de l'any.  El disc també conté moments de tendresa com "Ode to my family"  (impossible no recordar el tuturutu del començament) i altres èxits com "I can't be with you" i "Ridiculous thoughts". L'èxit els portà al concert de Woodstock de l'any 1994.

L'any 1995 col·laboren amb el tema "Liar" en la banda sonora de la comèdia juvenil "Empire records" protagonitzada per Liv Tyler. I el 1996 enregistren una versió unplugged del "Ridiculous thoughts" pel disc "MTV fresh" on es recollien concerts acústics fets a l'emissora.

Després de la marea arriba una mica més de calma amb "To the Faithful Departed" (1996). El primer single "Salvation" sona al "Zombie" del disc anterior amb estil més punk. Després "Free to decide", l'estranya "Will you remember?", la balada "When you're gone" -amb dos singles d'edició limitadíssima amb versions acústiques d'altres èxits i que són una joia de la col·lecció- i "Hollywood".  En aquest disc també s'inclou "I'm still remembering", un homenatge a Kurt Cobain, cantant de Nirvana. Diria que és el juliol de 1996 quan els veig de gira a Barcelona. Aquest any 1996 Dolores O'Riordan canta al costat de Simon le Bon (Duran Duran) el "Linger" en el disc "Pavarotti and friends".

L'any 1998 graven una petita joia, d'aquelles que avui ja no es fan, pel disc en homenatge a Fleetwood Mac, una versió extraordinària del "Go your own way". El 1999 es reedita el tema "Dreams" gràcies a la BSO de "Tienes un e-mail" de Tom Hanks i Meg Ryan. 

Amb molts problemes de mala relació amb la premsa, amb la publicació de "Bury the hatchet" (1999), O'Riordan volia començar de zero amb la publicació d'aquest nou disc de portada molt filosòfica. El disc, de forma general, no funciona gaire bé en vendes però en ell s'inclouen algunes de les cançons més recordades com "Just my imagination" i "Animal instinc" -dedicada al seu primer fill que acabava de tenir-. També es poden destacar "Promises"  -molt estil "Zombie" també- i "You and me".

L'any 2001 deixen Island i amb MCA presenten "Wake up and smell the coffee", un disc força oblidat amb poques vendes i personalment crec que força obviable. El primer single fou l'horrible "Analyse" posat al mercat el setembre de 2001 coincidint amb l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York. El videoclip promocional va haver de ser retirat i editat perquè apareixia O'Riordan cantant dalt d'un gratcels amb uns avions de fons. El segon single, una mica millor, fou "Time is ticking out",  i el fet que demostra que el disc no va ser el milloret que van fer és que van parar al tercer single "This is the day".

Com la nova creació fluixejava van aprofitar per publicar el típic disc de grans èxits que es treu quan s'està poc inspirat "Stars: the best of 1992-2002" (2002). El disc conté 20 cançons, de les quals dos són inèdites: "Stars" i "New New York". A l'estat espanyol, el disc tingué força èxit gràcies a una campanya comercial Somos tu tren de RENFE que va incloure la cançó "Dreams" en el seu anunci. A més, des del punt de vista del col·leccionisme es van arribar a publicar 4 singles diferents d'aquest disc!!! Una joia. El 2004 Dolores O'Riordan col·labora en el tema "Pure love" del disc de duets que publica Zucchero. Continuant sense novetats, el 2009 Island treu el directe "Bualadh Bos" amb un altre cop el "Zombie" com a tema estrella.

Després de donar-se un temps -sis anys!- de descans i que cadascú anés una mica al seu rotllo -O'Riordan publicà els discos "Are you listening?" (2007) i "No baggage" (2009) amb algun tema destacable com "Ordinary day" i sobretot "The journey"- , l'any 2012 amb la insitència d'O'Riordan tornen amb "Roses" i gira inclosa.  Temes com "Tomorrow", "Show me", "Raining in my heart" que no passen d'aquí. Veient que les novetats no tiren The Cranberries tiren cap al format acústic amb la Irish Chamber Orchestra en el disc "Something else" (2017). Amb una portada que rememora el "No need to argue" compta amb el com sempre un fabulós "Linger", "Dreams" , "Why" i que no falti "Zombie", esclar.

El setembre passat, Dolores O'Riordan publicà "Science agrees" (2017) amb el grup D.A.R.K. al costat d'Andy Rourke (the Smiths) i del DJ Ole Koretsky.

Els últims temps de Dolores, -amb tres fills de 20, 16 i 12 anys- no han degut ser els més exemplars de la seua carrera. Amb problemes de salut que arrossegava des de feia temps el passat desembre es declarà culpable d'agredir tres policies i un sobrecàrrec de vol a l'aeroport de Shannon a Irlanda. Els policies van afirmar que els va escopir a la cara i que els va donar cops de cap i patades. Els partes mèdics li van diagnosticar problemes de salut mental en el moment de l'altercat. Sembla ser que producte d'una enorme depressió que li afectava culpa d'haver estat víctima d'abusos sexuals de nena. Dolores O'Riordan ha mort als 46 anys a Londres mentre es trobava fent unes sessions de gravació. Les causes de la mort no s'han fet públiques.

2018

Només començar l'any polítics, economistes, periodistes, tertulians, politicòlegs i altra gent de moda fan el seu Nostradamus (o Deulofeu per ser més casolà) particular aventurant les seues visions futures de l'any.

Un servidor, com no té prou glamour per ser cap dels serveis que he enumerat en primera línia, els presentaré la meua visió del 2018.

• 2018 no és primer -veníem del 2017 i el proper serà el 2027- i la seua descomposició factorial és 2018=2·1009, per tant som en un any semiprimer.
• A més 2018 és semiprimer suma de dos primers al quadrat: 2018=13²+43². L'últim cop que va passar això va ser el 1874 i el proper cop serà el 2042.
• El quadrat de 2018 també ho podem posar com a suma de quadrats: 2018²=1118²+1680². Amb la qual cosa ens queda una fabulosa terna pitagòrica.
• 2018 es pot escriure de la forma 2n²+3n+3 sent n=31. Això no passava des del 1893 i no passarà fins el 2147.
• Més sumes de quadrats: 2018=1²+9²+44² ; 2018=3²+28²+35² ; 2018=5²+12²+43² ; 2018=8²+27²+35² ; 2018=9²+16²+41² ; 2018=19²+19²+36² ; 2018=20²+23²+33²
• De fet 2018 se descompon de 35 maneres diferents en suma de quatre quadrats. Algunes de curioses són: 2018=15²+28²+28²+15² ; 2018=18²+18²+23²+29² ; 2018=15²+21²+26²+26² ; 2018=2²+5²+30²+33²
• Sumes simètriques de quadrats que donen 2018: 2018=4²+31²+8²+31²+4² ; 2018=19²+24²+12²+24²+19².
• 2018 és suma de quatre cubs i de quatre potències quartes: 2018=1³+7³+7³+11³ i 2018=2⁴+3⁴+5⁴+6⁴.

• Una altra amb cubs: 2018=1³+2³+4³+6³+9³+10³.
• Amb quartes potències: 2018=4⁴+7⁴+1⁴+1⁴-2⁴-5⁴ 2018=6⁴+3⁴+6⁴-5⁴-2⁴-2⁴+1⁴+1⁴
• Amb cinquenes potències: 2018=1⁵+4⁵-2⁵+4⁵+1⁵ 2018=1⁵+1⁵+4⁵+4⁵-2⁵.
• Combinant nombres de Fibonacci podem escriure 2018=F(3)+F(6)+F(9)+F(14)+F(17)=2+8+34+377+1597.
• Amb nombres triangulars: 2018=T(4)+T(10)+T(62)=10+55+1953.
• Amb nombres pentagonals: 2018=P(8)+P(36)=P(4)+P(11)+P(35)=P(6)+P(9)+P(25)+P(25).
• Amb nombres hexagonals: 2018=H(7)+H(16)+H(27)
• 2018 escrit amb factorials: 2018=3!×(4!+4!+5!)×2!+2!  2018=6!×(2!+1!)-5!-4!+2!
• El 2018 apareix en les primeres línies del famós xifrat de Beale.

• El matemàtic Inder Taneja ens descobreix les següents simetries amb els 2018:

• I aquest quadrat màgic amb un 2018 que continua sent vàlid amb un dir de 180º.

El carrer d'Esperança González.

La mare Esperança González i Puig va néixer a Lleida el 19 de maig de 1823 i hi morí el 5 d'agost de 1885 víctima de l'epidèmia de còlera que patí la ciutat (encara no hi havia polítics del PSOE desinfectant pel que es veu). Filla d'una família adinerada nasqué al Palau de la Paeria, però de seguida el seu pare va comprar l'antic convent dels hospitalers antonians, a l'inici del carrer Sant Antoni -on hi ha l'església de la Sang- i se n'anaren a viure allà. Durant els seus 62 anys de vida conegué revolucions i governs de tots colors d'aquella època, però mai no li interessà la política i se centrà en els problemes de la gent passant-se molts anys ajudant materialment sobretot a la gent jove desvalguda. L'any 1862, el seu treball infatigable, la portà a fundar la institució de les Missioneres Esclaves de l'Immaculat Cor de Maria amb, actualment, col·legis, centres educatius i d'acollida per tot el món. Foren 62 anys viscuts com una santa i actualment té el procés de beatificació obert.

No sé què devia pensar la mare Esperança González quan l'1 d'octubre de 2017 a les 9.15 del matí al carrer que duu el seu nom perpendicular a l'edifici del CAP del barri de Cappont de Lleida van començar a entrar en fila un bon sarpat de lecheres -el nom familiar que reben les furgonetes de la Policía Nacional, però nacional d'allà-. Amb l'acompanyament de la Guàrdia Urbana de Lleida (!!) i d'una unitat del SEM -ja es preveia què podia passar- tota la ringlera de furgons va quedar aparcada des del carrer Marqués de Leganés fins al carrer de l'Abat Escarré -que en el seu temps també va patir els efectes del a por ellos-. La bonhomia de la Mare Esperança González enterbolida per dotzenes de matalots de 2 x 2 armats amb vagi a saber vostè quina bona voluntat.

Senyors que es volien colar a la cua del CAP

La Mare Esperança, que no es posava en política però sí davant de les injustícies, ens estava protegint el CAP des de la nit abans on veïnes i veïns del barri ja s'havien instal·lat per garantir el fonamental, legítim i democràtic dret de votar per a decidir què volem ser. Però això de les paraules legítim i democràtic se veu que no les entén tothom igual i uns senyors vinguts des de León -tal com mos va dir algun- ens van tractar de convèncer de seguida. A les 9.15 del matí i amb el col·legi electoral recent obert, al mòbil ens començaven a arribar les primeres imatges d'amics des de Soses o Artesa de Lleida, un servidor anava escoltant la ràdio amb el Jordi Basté i el Xavi Bundó explicant-nos les primeres intervencions democràtiques i pacificadores al mateix temps que ens arribaven els primers vídeos on allò que en diuen Fuerzas y Cuerpos de Seguredad del Estado començaven a fer pràctiques de cagar el tronc de Nadal i de ball de bastons com a símptoma d'integració en la nostra cultura.

Impotència per no poder fer res
per protegir la gent pacífica. 

A aquella hora ja érem molta gent fent cua per a votar -no per atracar un banc- i en veure venir tota aquella colla de senyors amb casc que no feien cara de venir a jugar a la butifarra tot i que tenien la manilla de bastos repetida, els dos nens que hi havia en aquells moment a la cua van ser portats al pis de dalt de l'edifici del CAP. Ni escudos ni hòsties. I a partir d'allà na fent, amb tota la cura i bones formes possibles vam ser apartats perquè uns altres senyors amb passamuntanyes s'enduguessin un gran botí que va resultar ser... una urna! Vaja, ni el guió d'aquesta gran pel·lícula de la història del cinema com va ser El robobo de la jojoya amb els Martes y Trece de protagonistes. Sense anar més lluny, a mi molt amablement perquè no em cansés ni patís cap esforç, un parell d'aquests senyors forçuts me van portar agafat per les cames i arrossegat per terra perquè no caigués. El més curiós és que per buscar una urna van estar regirant tots els calaixos dels despatxos dels metges del CAP. Potser es volien preocupar pel nostre colesterol o pel nivell de triglicèrids. Tan majos ells. De fet van quedar contents amb la nostra ciutat perquè unes setmanes després van fer una visita al Museu de Lleida de vàries hores, i els va agradar tant que van acabar emportant-se unes cosetes i tot de record.

Les imatges del CAP de Cappont, de l'Escola Oficial d'Idiomes i de la seu dels serveis Territorials de Benestar Social, on els senyors aquells volien obrir una porta amb el cap d'una senyora, corrien per tots els Watsapp de Lleida. Per tots? No! Algú, a les 11.00 del matí, es veu que no havia obert el mòbil i era aliè a tot el que succeïa a la ciutat. En plena era de la circulació immediata de la informació encara algú no havia vist cap càrrega policial, cosa que només s'entén si l'home va amb un tam-tam enlloc d'un smartphone. No deu estar en cap grup de wats... perquè algun regidor sí que sabia què estava passant...  Un bon sarpat de veïnes i veïns involuntàriament jugaven a arrancar cebes amb uns senyors vinguts de fora. Però proporcionadament.

Quin dia.

Un any impossible de resumir

(Filòlegs i professorat de llengua i literatura: disculpeu la falta d'estructura sintàctica, però és que no tinc temps de redactar gaire. I segons com no cal, ja s'entén prou.)

Nou vocabulari: Desconnexió exprés. Pau social. Postveritat. Turismofòbia. Nous virus: wannacry. Nous sistemes planetaris: Trappist-1. Noves lleis: la llei de transitorietat. I l'aturada de país enlloc de la vaga general. Moltes dates noves: 17A. 20S. 1O. 3O. 27O. 8N. 21D. 

Els agents rurals d'Aspa. El crim del carrer Acadèmia. El de Bellvís. El del Puig-gros. Atacs a Londres. A Sant Petersburg. A Manchester. A Estocolm. A les Rambles. A Cambrils. La casa d'Alcanar. El noi de Vilafranca. No tenim por. Tots som Barcelona. Tots som Cambrils. L'Imam de Ripoll. Confident del CNI. Youness Abouyaqoub. Les portades de El Periódico. Les portades de El País. «Els Mossos seran sempre nostres.» I els carrers. I els bombers. Joaquim Forn. El Major Trapero. Herois. «Pues bueno, pues molt bé, pues adiós.»

¡A por ellos! ¡Que nos dejen actuar! Más dura será la caida. Piolins. Les croquetes del menú de Nadal. «No ha habido referéndum». No hubo urnas. No hubo papeletas. No hubo heridos. Fake news. Dastis. Zoido. Catalá (el ministro). Els clavells. Webs clausurades. Impremtes. Unipost. Rebelión. Sedición. Tumultuosos. El osito.  Oriol Junqueras. ¡A la cárcel! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. ¡A la cárcel! Quim Forn. ¡A la cárcel! Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Dolors Bassa. ¡A la cárcel! Major Trapero. ¡A hacer fotocopias! Els professors, els bombers i els alcaldes. ¡Al cuartelillo! El color groc. ¡Prohibido! Els fatxes de Blanquerna. ¡En libertad! President a l'exili.  «Como Companys». Consellers a l'exili. Consellers a la presó. La separació de poders. La Junta Electoral. La fiscal Magaldi. La jueza Lamela i el juez Llarena. El juez Maza i el fiscal Romero de Tejada. Carmen Franco. I Miguel Blesa. I altres polítics. Carmen Chacón. Verde Aldea. Manuel Marín. Joaquim Molins. Helmut Khol. Francesc Sanuy.

«Crec que hi ha un comportament proporcionat de les policies». Rectificació tèbia. «Els Mossos no van actuar en la línia que va plantejar el TSJC». El 155 ha de suposar un retorn a la convivència. «No vaig a la manifestació del 3O perquè s'hi crida independència» i sóc l'alcalde de tots els lleidatans però vaig a les de SCC on es crida «Putxdemon a prisión». Policia a Lestonnac. Agressions de la policia. «L'afer Sixena no té res a veure amb el 155». 155 amb patates. «Àn-gel-Ros-di-mis-si-ó!» 

La vaga d'Eulen. El Despacito. Súbeme la radio. La la land. Any Granados. El regidor de C's que mira Redtube. L'alcalde de Gimenells. L'estelada de la diputada Xandri. Exdiputada Xandri. Lambán. El Fissure. El Parador del Roser. El profe de filo del Gili i Gaya. El gall de Manel Navarro. Les plaques franquistes i el tornavís.

Esports. Sergio del Pinto. Jaume Llauradó. Josep Maria Rúbies. Emili Vicente. Antoni Palau, El Nyaca Llorente. Yerai. Marc Retamero. Siviero «el millor entrenador de la història». Gerard Albadalejo. El gol de Radulovic. La senyera a la samarreta prohibida. Agustí Mestre. El Llista a Europa. L'AEM femení. El Pardinyes femení. El Club Patí Vila-sana femení. El Girona a 1a. Ángel Nieto. Juanjo Diaz. Nicky Hayden. Jana Novotna.

La música de dol: Tom Petty, Fats Domino. Malcolm Young. Carles Santos. Tony Luz. Chuck Berry. Al Jarreau. James Cotton. Pere Tàpies. Bruce Langhorne. Chris Cornell. Robert Miles. Glen Campbell. Gregg Allman. Walter Becker. I Lluís Virgili. Les matemàtiques també: Maryan Mirzakhani i Landon Cly. El cine de Jerry Lewis, Roger Moore i Jonathan Demme. Francesc Luchetti. Bimba Bosé. El Higgins. Chiquito de la Calzada. Bimba Bosé. Bona gent com el pare Joan Suñol. Patricia Gabancho. I Carles Capdevila. I Salvador Pàniker. I no tan bons com Charles Manson. Els escrits de Juan Goytosolo. La tele de Paloma Gómez Borrero. I el Gas Natural de Salvador Gabarró.

Bon 2016.