L'any 1964 el cantant Danny Laine, el flautista Ray Thomas, el teclista Mike Pinder, el bateria Graeme Edge i el baix Clint Warwick formen a Birmingham els M&B Five en referència al pub Mitchell and Butler on tocaven. Com a les fotos no sortien mai somrient es fan fer anomenar moody -malcarat- i com tocaven blues van canviar el nom a The Moody Blues.
Ben aviat aconsegueixen un contracte amb Decca per la gravació del single "Go now", una versió de Bessie Banks. El tema aconseguí prou èxit i els portà a gravar el seu primer elapé "The magnificent moodies" (1965). Comencem a aconseguir èxits i com si d'esportistes o polítics espanyols es tractés se'n van a Bèlgica per a reduir impostos. El segon disc seria "Boulevard de la Madeleine" (1965) amb un èxit notable també.
Amb un parell de canvis al grup, Justin Hayward substitueix Laine -que seria un pilar fonamental dels Wings- i John Lodge a Warwick, l'any 1968 publiquen el que seria la seua obra mestra "Days in the future passed" acompanyats d'una orquestra simfònica, la London Festival dirigida per Peter Knight. El disc es manté 102 setmanes consecutives en llistes de vendes venent més d'un milió de discos i convertint-se en el seixanta-quatrè disc més venut de la dècada dels seixanta. Pensin que en aquella època s'havia de competir en vendes amb Beatles i Monkees per exemple! El disc suposà un canvi força sobtat, el grup començà la seua carrera amb rhythm and blues i acaben fent un pop harmònic i simfònic amb arranjaments clàssics, en paraules de Ray Thomas "una simfonia rock". Un dels responsables de l'èxit del disc és el ja clàssic "Nights in white satin" amb què s'acaba el CD -sí, el tinc en CD i no en LP, ho sento pels puristes-. En un principi Decca va demanar al grup que fessin una versió de la Simfonia del Nou Món de Dvorak amb ritme de rock'n'roll, però el grup va passar de les recomanacions de la discogràfica i va fer una suite complerta en la qual les cançons representen el pas del dia. Comença amb "The day begins", segueix amb "Dawn is a feeling", "Another morning", "Peak hour" per referir-se a l'hora del lunch, "Forever afternoon (Tuesday?)/Time to get away" -una altra extraordinària cançó del disc amb la flauta de Thomas i el teclat Mellotron com a dominadors de la melodia-, "The sunset/Twilight zone" que ve a ser el que a Ponent anomenem lo tardet i el "Nights in white satin" per acabar a la nit. La portada -que personalment trobo horrible- era disseny de David Anstey. Crec que no seria exagerar dir que Pink Floyd, Yes, ELP, King Crimson o Genesis van sortir d'aquí.
Aquesta fórmula, a part de sortir-los bé en vendes els agrada i els seus següents discos seguiran la mateixa línia. "In search of the lost chords" (1968) i sobretot "On the threshold of a dream" (1969) que roman 136 setmanes en llista i aconsegueix superar en vendes "Days of future passed". Aquest últim disc es el cinquanta-unè disc més venut dels seixanta. El disc s'obre citant Descartes sobre un tema de teclat "In the beginning" i el disc és un conjunt de temes tirant a pop amb lletres místiques, per exemple, Merlí apareix a "Are you sitting confortably?". Cançons molt diferents com "Lovely to see you" un punt roquera, "Dear diary" molt optimista, "Send me no wine" amb un estil un pèl country...
Vist l'èxit els Moody Blues funden la seua pròpia discogràfica, la Threshold. Els següents discos segueixen el mateix estil i continuen obtenint desenes de discos d'or: "To our children's children" (1970), "A question of balance" (1970) destacant el senzill "Question", "Every good boy deserves favours" (71) i sobretot també "Seventh sojourn" (1972) amb temes com "I'm just a singer (in a rock and roll band)".
En aquesta època es prenen un recés per presentar treballs en solitari -per exemple Ray Thomas publica "Hopes, wishes and dreams" (1976) sense èxit noticiable- i tornen a ajuntar-se el 1978 per editar "Octave" amb un cert èxit previsible després de la pausa. Amb la marxa de Mike Pinder i sent substituït per Patrick Moraz de Yes publiquen "Long distance voyage" (1981) que torna a arribar al número 1 en llistes gràcies a temes com "The voice" i "Gemini dream" amb un so extremadament vuitanter.
Els discos següents serien menys exitosos però podríem destacar un parell de temes "Your wildest dreams" del disc "The other side of life" (1986) i "Sur la mer" del disc de mateix títol de l'any 1988. El canvi d'estil en la discografia dels Moody Blues és bestial.
Ray Thomas ha mort als 74 anys víctima d'un càncer de pròstata que ja el va fer retirar de la vida musical l'any 2002. L'últim disc en el qual apareix fou "Strange times" (1999).
Articles relacionats:
-Emerson, Lake and Palmer "Are you ready, Eddy?"