dimecres, de desembre 29, 2010

El típic resum de l'any


Com sabran els habituals (i les habituals) -ara que ja ens hem desfet per fi d'ICV-EUA del Govern, haurem de continuar fent això de les i els?- del bloc, un dels articles que tenen més èxit del Des de Lleida és el típic resum de l'any.

Any de dates que són recordades amb sigles: 10-J, 29-S, 28-N. I d'unes sigles que per culpa d'uns incompetents i d'una comissió d'investigació ens hem après: GRAF i BRIF. No va ser un llamp. També hem aprés que MTR és un magatzem temporal de residus i que els ecologistes (i les ecologistes) l'anomenen Cementiri Nuclear. I la paraula de moda enguany ha estat Wikileaks. El personatge de l'any hauria de ser una barreja entre Julian Assange i el Pulpo Paul. També hem aprés a dir Due Diligence encara que la majoria no tinguem ni idea de què cony vol dir. Coses del Sandro Rosell. Si no ho entenen, potser troben la resposta al llibre de l'any Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català, el llibre editat a Lleida més venut de la història. Poca broma.

Un 2010 que va començar amb un temporal de neu al gener i va continuar amb un temporal de neu al març i FECSA-ENDESA deixant tot Girona sense llum. Entremig d'això terratrèmols a Xile i a Haití.

No hi podia faltar la crisi enguany com ja va sent costum els últims resums i pinta que també els propers. A Lleida tancava Segre Ràdio, Enquadernacions Fontanet i l'Agudana al mateix temps que l'IVA pujava un 2%. En plena revolta a Grècia, el rei del país veí venia a operar-se a l'Hospital Clínic sense llista d'espera. Els funcionaris i altre personal concertat hem patit una rebaixa salarial. Els controladors aeris també, però ells ho tenen tot atado y bien atado i són capaços de deixar a tot quisqui sense vacances i convertir César Cabo en el personatge més insultat de la península. Ni el volcà d'Islàndia va provocar tan follón amb els avions! La crisi s'endú Teresa Ginestà de l'alcaldia de Mollerussa. Però l'Àngel Ros a Lleida no la nota i ens inaugura el Parc de les Vies, el pont de Príncep de Viana, la plaça Ricard Vinyes, el marge dret de la canalització i reinaugura la Llotja amb Il Trobatore. I al Sillicon Valley del Vallés ja tenim el Sincrotó ALBA.

La crisi també ha tocat a l'esport posant el Lleida en concurs de creditors. Déiem adéu a Tatxo Benet i hola a Annabel Junyent. Hem dit adéu a Miki Massana i Marc Sellarés, i hola a Rubén Rayos i Álex Colorado. Això sí, sense cobrar. El Lleida Bàsquet es queda sense patrocinador, l'agafa el Josep Mª Raventós i en una maniobra de despatxos el puja a la LEB Or. Els que no han notat la crisi aquest any de Bubuzelas, de la Javulani, del gol d'Iniesta i de waka-waka-yeh-yeh són el Marc Márquez, el Dani Pedrosa i el Toni Elias.

Políticament ha estat l'any de Solidaritat Catalana per la Independència, aquest pseudo-partit creat a partir de pedaços de REagrupament. Joan Laporta, Toni Strubell, Alfons López-Tena i Uriel Beltran (i Maria Lapiedra). El final d'any té el nom de Ferran Mascarell, el mercenari. GUanya CIU i plega David Madí després de la comissió d'investigació del seu finançament irregular. Josep Mª Pelegrí conseller d'Agricultura i de Medi Natural (estarà al mateix temps a favor i en contra de les ZEPA?). Una campanya electoral amb i sense cara a cara. La castanya d'ERC i del PSC. A Andalusia no paga ni Déu. No als toros. La llei de vegueries???? La llei del cinema. La reforma laboral. Els immigrants de Vic. La Terribas mal follada segons un càrrec socialista de Barcelona. Àngel Ros diu que de burka res de res. L'Estatut ens el tornen en carpaccio des del TC. El català ens el tornen en forma de catxondeo des del TS. La Falange porta Garzón als jutjats. Jaume Matas en llibertat per només 3.000.000 €. Les aules amb ordinadors però sense ample de banda. Per mantenir-nos entretinguts i no fer cas de tot això ens porten el Papa a passejar per Catalunya, aquell senyor de blanc que rep acusacions de pederàstia dia sí i dia també i per la tele ens donen en directe el rescat d'uns miners xilens. Així ja tenim personatges com Luis Bárcenas oblidats i nunca más se supo de ello.

La crònica negra ha vingut marcada per les comarques gironines. A Olot, el zelador de la Caritat i el Pere Puig el Rambo. A Serinyà el matrimoni holandès suïcidat al riu. A Lloret la mare que matava els fills. A CAstelldefels, l'accident de les vies de Sant Joan. El pèndol del Tibidabo. La Love Parade. El riu de Mèxic. Roque Pascual, Albert Vilalta i Alicia Gámez. L'olivaire de Massalcoreig.

I hem dit adéu definitiu a esportistes com Benjamín Telechea, Luis Molowny, JOsé Rico Pérez, Lauren Fignon, Jordi Pitarque, Eduardo Manchón, Juan Carlos Arteche, Shoya Tomizawa. I podem afegir-hi el periodista esportiu Juan Manuel Gozalo i el feixista Juan Antonio Samaranch. El món de la música trobarà a faltar (o no) a Eric Woolfson (Alan Parsons), Juan Raf Pulido (la Banda Trapera del Rio), Malcolm McLaren, Dio (Black Sabbath), Alli Ollie Woodson (Temptations), Stuart Cable (Stereophonics), Xavier Elies (16 Jutges), Pauly Fuemana (OMC), Doug Fieger (the Knack), Bobby Hebb, Mike Edwards (ELO), José Antonio Labordeta, Salomon Burke, Enrique MOrente, Captain Beefheart i Pascual Saura (M-Clan).
El cine i el teatre no s'han quedat curts tampoc en necrològiques: Jordi Estadella, Antonio Ozores, Joan Busquets (Saltapuça), Miquel Cors, Dennis Hopper, Bea Arthur i Rue McClanahan (las Chicas de Oro), Leslie Nielsen, Manuel Alexandre, Luis García Berlanga, el iaio de Filiprim i Tony Curtis. Periodistes com Oddet Pinto, Joaquín Soler Serrano i Luis MAriñas. Escriptors com Miguel Delibes, Xosé Saramago, Raimon Pannikar, Joan Triadú o JOan Solà. Els polítics no se'n salven tampoc: Albert Alay, Félix Pons, Fancesco Cossiga, Carles Hug de Borbó, Lorenzo Echarri, Ernesto Corbella, Marcelino Camacho i Néstor Kischner. També cauen domadors com Ángel Cristo, banquers com Alfonso Escámez i caixes senceres, com la defunció de Caixa Girona empassada per la totpoderosa la Caixa. Les matemàtiques han sentit la pèrdua de Martin Gardner i de Benoit Mandelbrot.
I Lleida ha sentit un any molt dolorós en pèrdues del món cultural lleidatà. Ens han deixat el dr Roc Pifarré, el pintor Màrius Carretero, lo Jordi Plens, l'Albert Calpe, lo Fernando Boneu Companys, la pianista Pepita Cervera i la Mª Adelaida Robert, vídua del mestre Emili Pujol.

Amb tot això... el 2011 pot ser pitjor? Pensi que el 2011 és un nombre primer, cosa que des del 2003 no en teníem cap. I que bé vivíem el 2003, no? Apa, bon any!

dijous, de desembre 23, 2010

Elton John - Step into Christmas

Els blocaires (i les blocaires) que em segueixen des del començament del bloc ja saben que és costum del sr Babunski felicitar el Nadal (els Nadals com diuen els catalans moderns) amb un videoclip d'una cançó nadalenca interpretada per un grup popero. Ja han passat pel bloc els Wham, els Slade o els Ramones.

I enguany m'ha donat per posar-hi aquesta de l'Elton John. Una cançó de Nadal que a mi personalment m'agrada molt i que trobo que l'Elton John l'encerta molt bé. Cal reconéixer que és de l'època bona d'Elton John. "Step into Christmas" es va publicar com a senzill l'any 1973 sense cap èxit especial (nº27 a les llistes angleses) però en una època excepcional en la música del Reginald Kenneth Dwight (que sí, que sí, que es diu així). Va ser l'època on encara anava canviant de barret i d'ulleres en cada aparació pública (i púbica?). L'època del "Daniel", del "Goodbye yellow brick road", de la bestial (i millor cançó seua tot i ser més famosa una versió dels The Who) "Saturday night's alright for fighting" o de la monyada del "Candle in the wind" dedicada a Marilyn Monroe (i no pas a la Lady Di com molts encara es pensen!). Cada disc que publicava era nº1 en vendes: "Don't shoot me, I'm only the piano player", "Goodbye yellow brick road" o "Caribou". I per aprofitar la tirada d'aquests enormes èxits el 1974 publica el seu primer "GReatest hits". Faltaria més, no?
Aquest músic fracassat (es veu que ell el que volia era formar part dels King Crimson... i ja m'explicarà vostè quantes cançons coneix de King Crimson i quantes d'Elton John) també cau en les excentricitats típiques. L'any 1977 va anunciar la seua retirada dels escenaris, suposo que per fer-se notar una mica després de l'èxit absolut del "Don't go breaking my heart" amb Kiki Dee, ja que els següents temes van passar molt desapercebuts. Any i mig després ja tornava als escenaris, potser es gastava massa quartos en substàncies psicotròpiques i no li donava per viure de rendes. També va aprofitar per comprar el Watford Football Club que el va aconseguir fer arribar a la Final de la Copa anglesa.
Bé, però deixem-nos d'històries i anem a felicitar les festes. Així que si vostè no és membre (ni membra) del Tribunal Suprem, ni del Tribunal Constitucional, ni de Convivencia Cívica Catalana (curiós nom d'una organització que no compleix cap de les 3 paraules), ni diputat del Partit Popular, ni diputat de Ciutadans, ni controlador aeri, ni inspector de l'SGAE... li desitjo un molt BON NADAL I FELIÇ 2011!


diumenge, de desembre 19, 2010

Captain Beefheart - Diddy Wah Diddy

Buf! No he donat l'abast. La manca de temps i l'excés de necrològiques musicdals ha provocat que em deixa un munt a la cartera per poder comentar. Enrique Morente, Salomon Burke, José Antonio Labordeta, Mike Edwards (de l'Electric Light Orchestra), Pascual Saura (de M-Clan), Doug Fieger (the Knack), Xavier Elies (els 16 Jutges), Alli Ollie Woodson (dels Temptations), Pete Quaife (de The Kinks), Dio (de Black Sabbath)... pobres, s'han quedat sense l'honor del meu article.
Abans d'acabar l'any em decideixo homenatjar a lúltim músic pòstum que de moment passa per aquesr bloc. Es tracta d'un senyor un tant peculiar anomenat Don Van Vliet. Què no sap qui és? No passa res, amb aquest nom afededéu que no hagués passat a la història de la música. Així que el seu nom artístic fou el de Captain Beefheart. Amb això dels noms artístics sempre em pregunto què hauria estat de George Michael si en la seua carrera artística hagués apostat pel seu nom original: Georgieus Papayatiou.
Tornant al personatge en qüestió, i dic personatge perquè això és realment el que és. Un paio excèntric, sense contacte amb la realitat que va començar de músic i ha acabat de pintor. El sobrenom de Captain Beefheart li fa posar Frank Zappa (un altre paio raro) perquè semblava tenir un "beef in his heart against the world". Vaja uns dos que es van juntar!
Rodejat d'un grup inestable de músics anomenat The Magic Band va aconseguir el seu major èxit amb el single "Diddy Wah Diddy". De fet penso que és l'única cosa normal que ha fet. Els seus primers àlbums són sensacionals "Safe a milk" (1967), "Mirror man" (1973) i "Strictly personal" (1968). S'extreuen singles com "Abba Zaba", "Moonchild" o una fabulosa "Yellow brick road". Es dóna les dots de gran compositor i multiinstrumentista. Una espécie de Mike Oldfield o Rick Wakeman però sense que li pugessin tant els fums i sense anar tant de sobrat com Wakeman. Això de Rick Wakeman és per fer un post sencer. "Trout mask replica" (1970) va ser el seu àlbum més exitós i produït pel seu íntim amic Frank Zappa. No era un disc de singles, era un disc conceptualment per ser escoltat sencer, cosa que es va posar de moda a finals dels 70 amb Pink Floyd.
Quan li passa pel cap canvia d'estil d'avui per demà. Si escolteu "The Spotlight Kid" (1972) o "Clear spot" (1972) no tenen res a veure amb el comercial "Unconditionally guaranteed" (1974) o l'extravagant "Blue jeans and moonbeams" (1984). L'últim single d'èxit (èxit mitjà diguem) va ser "Ice cream for crow" (1982)... des de llavors s'ha dedicat a la pintura i a anar vivint de recopilacions i directes fins el 2006, que va tenir la barra de publicar un directe gravat el 1980.
Uns diran que la seua música és molt personal, i uns altres et diran que és absurda i excèntrica. Jutgi-ho vostè mateix amb aquest "Yellow brick road":


divendres, de novembre 12, 2010

Lo Montsià i una mica de Baix Ebre


Si, segons el DIEC, una nació és una "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre" ja tinc clar que Catalunya no és una nació. Culturalment no sé que m'identifica amb alguns ciutadans de Barberà del Vallès. Si algun dia hem de reclamar la independència d'una nació ha de ser només de Lleida i de les Terres de l'Ebre. No som ni germans, som gairebé la mateixa persona!
No fa gaire vaig poder passar 4 dies per la vegueria del sud, i realment em vaig sentir com a casa en tots els aspectes. Només arribar al casc antic de Tortosa (Baix Ebre) vaig veure una pintada en un mur que deia "29-S: io tamé fai vaga"... lleidatà autèntic.

Tortosa té un casc antic recomanable, però la veritat és que fa un mica de por passejar-hi. Guardeu-vos bé la cartera i la càmera de fotos. Passejar per casc antic de Tortosa és com passejar per carrer Cavallers entre el carrer Companyia i el Mercat del Pla. El mercat municipal és el millor que he vist a Catalunya després del de la Boqueria... quin peix i quin fato! Marededeusenyor! Un goig que animore! Vam intentar visitar la Catedral. Quan dic intentar és que realment no vam aconseguir el nostre objectiu. Ens va costar Déu i ajuda trobar l'entrada. I un cop vam trobar l'entrada de l'Olivera i vam entrar pel claustre, una senyora molt mal educada i amb totes les característiques que no ha de complir una persona dedicada al turisme ens va fer fora encara sense entendre perquè. La dona en qüestió se'ns dirigia en castellà, no entenia el català i jo no entenia què carai volia dir. Ei, però el castellà l'entenc, eh? No em vulgui ara portar al Tribunal Constitucional. Res, que si em llegeix el senyor alcalde de Tortosa que tingui en compte que tot i haver massa atur, la senyora aquella del claustre de la Catedral es mereixeria engreixar les llistes del Servei Català de Col·locació.

Dinar a Tortosa és sinònim de bon arròs i bon peix. La nostra intenció era dinar a la Suda, el parador de Tortosa, però com no disposaven de menú infantil ni de res per la canalla vam haver de canviar de lloc. No era qüestió que el Babunsket no pogués esmolar la dentadura. Finalment vam dinar al Paiolet, tocant del riu, amb vistes de l'Ebre i amb un menú magnífic en relació qualitat-preu. Productes típics de l'Ebre: anguila, musclos i un fart d'arròs.

Sant Carles de la Ràpita és una vila marinera que està bé com a centre d'operacions i per passejar-hi una estona, tant per l'eix comercial (plaça de Carles III) com pel port amb vistes al Trabucador. Ens vam allotjar a l'hotel la Ràpita. Bé, n'hi ha de millors. Sant Carles de la Ràpita en temps de la II República es va passar a dir la Ràpita dels Alfacs, ni sants ni Carles en aquells temps.

El paisatge del Delta de l'Ebre crec que deu ser dels grans desconeguts de Catalunya. La xarxa de carreteres que porten cap a l'Encanyissada, la caseta de fusta o Poblenou del Delta (petit poblet molt entranyable fundat per un tal Franco amb el nom de Villafranco del Delta) t'envolten de canals i de camps d'arròs. Les carreteres eren creuades per crancs que havíem d'anar esquivant amb el cotxe!

Deixant els camps d'arròs anem a Sant Jaume d'Enveja i travessem el pont nou. Un pont que ha inaugurat el Tripartit de pressa i corrent abans de les eleccions però que és com l'aeroport d'Alguaire: sense accessos. El pont està posant allà al mig però costa més que Déu arribar-hi, passant per carrers estrets i sense senyalitzar. Creuem el pont i s'arriba a Deltebre, al nucli de la Cava i cal anar a l'illa de Buda i Riumar. Riumar és una urbanització bastant deixada però amb una platja molt curiosa, farcida de dunes i amb muntanyes de sorra de varis metres d'alçada. Està bé per veure-la, però poc més. En canvi, l'embarcador de l'illa de Buda és un paisatge indispensable. Menjar anques de rana a ca la Nuri i fer un creueret per la desembocadura de l'Ebre fins arribar al mar hauria de ser obligatori per tot ésser viu (o inert). Si aneu amb canalla podeu parar a donar un tomet pel Deltàrium que és allà a la vora.

L'interior del Montsià també és força visitable. Vorejant la frontera amb el País Valencià (amb perdó, potser hauria de dir Comunidad Valenciana) arribem a la Sènia. Un poblet amb un centre històric molt agradable, uns rentadors històrics i un restaurant anomenat Casa Manolo típic per la cuina del bolets. Per arribar a Mas de Barberans la carretera solca entre aulivers mil·lenaris amb totes formes. Ulldecona també em va sorprendre amb el munt d'edifics modernistes que s'hi poden trobar un vermutet en els porxos de la plaça de l'església. Al castell no ens van deixar entrar! A Alcanar cal visitar el santuari de la Mare de Déu del Remei des d'on es veuen unes vistes espectaculars del Delta i de la costa de Castelló: Vinarós, Benicarló i fins i tot Peníscola. Bestial! Les Cases d'Alcanar és el barri marítim d'Alcanar i no crec que m'equivoqui si dic que és el nucli de població amb més restaurants per habitant de Catalunya. No, no exagero, no, cregui'm! Tornant a Sant Carles des d'Alcanar passes per davant del càmping dels Alfacs... però no cal que recordem res.

Si és que és ben veritat.... lo riu és vida (no al transvasament!).

dissabte, d’octubre 23, 2010

El professor amb nom de dixie-rock

Ara feia dies que no dedicava cap apunt melomano-necrològic. Com de material no en falta en aquest tema potser que ja va sent hora d'anar posant al dia la cosa.
Avui toca parlar d'un professor d'educació física (allò que abans li déiem gimnàsia). I què té a veure un professor d'educació física amb la música? Doncs molt, continuï llegint sisplau...
Fa pocs dies ens deixava Leonard Skinner (1933-2010), professor de l'institut de Jacksonville i que entre els seus alumnes va tenir Allen Collins i Gary Rossington. Aquests dos noms encara potser no els sonen, no? Continuem, continuem...
Gary Rossington es caracteritzava per portar el cabell molt llarg. El professor Skinner era molt estricte en el tallat de cabell ja que segons ell "el cabell havia de ser dos dits per damunt de les celles i no podia tocar el coll". Rossington fa ser expulsat de l'escola pel seu cabell. Anys després, Collins i Rossington es convertiren en uns famosos guitarristes que juntament amb Ronnie Van Zant de cantant van fundar un dels grups de dixie-rock més recordat de la història musical: els Lynyrd Skynyrd (pronunciat leh-ner skin-herd). Com podeu imaginar, el nom de la banda era una burla al professor Leonard Skinner.
Els Lynyrd Skynyrd els coneixereu sobretot pel "Sweet home Alabama" (versionat magistralment pels Siniestro Total a "Miña Terra Galega" o no tan magistralment per part de Kid Rock o la Dave Mathews Band; també els Nirvana en el seu MTV Unplugged van mutil·lar-la ). Tot i això tenen coses molt més que potables.
Cal distingir dos etapes en la vida del grup. La primera i més exitosa etapa del grup fou del 1973 fins al fatídic accident d'avió del 1977 en el qual van perdre la vida Van Zant i Steve Gaines. D'aquella època són el "Sweet home Alabama" del seu 2n disc "Second helping" i el "Free bird" del seu disc debut. El "Sweet home Alabama" és una resposta a les cançons "Southern Man" i "Alabama" de Neil Young, incloses en el seu millor disc "Harvest". Es veu que aquestes cançons no van sentar gens bé als músics surenys. Fins i tot, la tomba de Ronnie van Zant fou profanada pels seus ídols perquè es va extendre el rumor que fou enterrat amb una samarreta de Neil Young. Com si John Lennon fos enterrat amb una foto de Mick Jagger!
La segona etapa comença amb una reunificació dels supervivent de l'accident d'avió amb Johnny Van Zant, germà del cantant mort. Algunes cosetes bones van fer. Jo recordo sobretot el disc del 1993 "The last rebel" amb un estil molt semblant als primers èxits del grup i un gran single que fou "Good lovin's hard to find". El "Twenty" del 1997 també era bastant potable, sobretot la cançó "Travellin' band". Crec que l'últim disc és del 2009, es diu "God & gans" i el seu single promocional va passar completament desapercebut "Still unbroken" (molt hard!).
Actualment, de la formació original només queda Rossington. El 1990 va morir Collins. El 2001 mor el baixista Leon Wilkeson. I en un tràgic 2009 moren Billy Powell (teclista) i el baixista que fa substituir Wilkeson, Ean Evans.
Vaige, que si em truquen per anar a tocar amb ells, sincerament no ho faria. Són una mica gafes.
I com el Sweet home... ja el deveu trobar massa ressonat jo us deixo per acabar la meua favorita, el "Good lovin's hard to find".

dimarts, d’octubre 12, 2010

Celebri coses el 12 d'octubre!



Miri, no es faci mala sang pel fet que avui sigui 12 d'octubre i hagi estat declarat Fiesta Nacional. No val la pena patir perquè els mateixos militars que afusellen presidents de la Generalitat desfilin pel Paseo de la Castellana, i que aquest desfile sigui gaudit per part d'un president de la Generalitat no afusellat i ignorant en història de Catalunya.

Si em permet, i com aquest bloc vol ser un bloc d'autoajuda a veure si el Gàspar Hernàndez l'aconsella a Bricolatge Emocional, li donaré unes quantes idees de celebracions que pot portar avui a terme:

12/10/1535: El senyor Jacques Cartier fa el primer cigarret de la història. Tot un descobriment pels fumadors.

12/10/1810: Es celebra el primer Oktoberfest a Munic. Preguntin al senyor alcalde de Munic i a les fàbriques cerveseres de la zona si és motiu o no de celebració. Un èxit total escolti!

12/10/1823: L'escocès Charles Macintosh va patentar i vendre el primer impermeable. No em digui que no troba formidable poder celebrar això? Milers i milers de famílies que van a Port Aventura i pugen al Tutuki Splash estan infinitament agraïdes ar senyor Macintosh.

12/10/1850: S'inaugura a Pensilvània la primera universitat de Medicina per a senyores. Veu com si vostè és molt progre o feminista també pot trobar alguna coseta a a celebrar?

12/10/1915: Fa el seu primer vol un avió de carcassa metàl·lica. Quanta gent no hauria pogut celebrar el pont sense aquest avenç tecnològic?

12/10/1928: A Boston es va utilitzar per primer cop un respirador artificial. Potser vostè i jo no l'hem fet servir, però quantes vides haurà salvat? Una bona causa per celebrar, no?

12/10/1935: Els aficionats a l'òpera poden celebrar el neixement del gran tenor Luciano Pavarotti. Un gran (però que gran-gran) home.

12/10/1968: Guinea Equatorial s'independentitza d'Espanya després de 180 anys... veu quin argument més bonic per imitar?

12/10/1999: Neix l'habitant 6.000.000.000 de la Terra. Quants més serem més riurem. Apa!

I si, malgrat tot això, encara no li acaba de fer el pes aquest dia, pensi que el 12 d'octubre de 1582 no va existir. El papa Gregori XIII que va decretar l'actual calendari gregorià es carregà tots els dies del 4 al 15 d'octubre de 1582. Amb el follón que va comportar pèr anglesos i europeus que encara no s'aclaren amb l'any de neixement de Newton.
De res!

divendres, d’octubre 08, 2010

El 2012 no hi haurà més catàstrofes de les que hi ha ara


El dissabte passat vaig estar visitant la Fira de Sant Miquel tal i com manen els cànons del lleidatanime. A la Fira es poden fer moltes coses: mirar el nivell de l'oli d'algun New Holland, tastar torrades amb patè d'anxova, gorrejar sucs de l'estand d'Indulleida o demanar pressupostos de bombes de reg. Però no em pensava pas que en un estand dins del Pavelló Novíssim (és que el Pavelló Nou ha quedat com a vell ja) de la Fira podíem establir una conversa sobre l'any 2012 amb un comercial de bombes de reg.

Aquest company de fa anys em va comentar que el tema era prou interessant per a què jo li dediqués un article al bloc. I bé, com aquest bloc és un servei púbic, doncs amic comercial, heus aquí l'article desitjat. Que jo sóc molt complidor.

Si vostè encara no sap del que va la història del 2012 perquè potser està més pendent de la separació de Fran Álvarez i la Belén Esteban, li'n faré dos cèntims (no val la pena ni fer-ne cinc). Hi ha una sèrie d'il·luminats d'aquells que veuen missatges ocults fins i tot dins dels rotllos de paper de vàter que diuen que l'any 2012 els planetes del Sistema Solar quedaran alineats i a la Terra es prouiran catàstrofes que ens enviarà a tots a prendre pel sac. Com si no hi haguessin catàstrofes ara mateix. Zapatero és president del govern sense que hi hagi planetes alineats.

Primer cal dir que el fet que els planetes del Sistema Solar quedin perfectament alineats és pràcticament impossible. Cada planeta es mou a la seua velocitat i amb el seu període de translació sense importar-los-hi gaire el que fan els altres planetes. Mercuri va molt ràpid i Plutó (si el vol considerar planeta) va molt lent. Amb els planetes donant tombs al seu ritme, els planetes interiors més propers al Sol (Mercuri-Venus-Terra-Mart) és relativament senzill que quedin alineats amb el Sol. Però quan diem alineats ho diem amb un marge d'error de milers de quilòmetres cap a l'esquerra o la dreta segons les observacions dels astrònoms.

Els planetes grans que estan més lluny també tenen dret a alinear-se si volen. Doncs suposem que sí, que s'alineen i que els astròlegs i sectaris il·luminats fan festa major. Però, què passaria?

Astròlegs, guionistes, presentadors d'Intereconomía i altres espécies d'éssers afirmen que les gravetats ocasionades per cada planeta se sumarien i la Terra es veuria afectada per tots els camps gravitatoris creats i fotríem un pet. Com si estiréssim un globus per les puntes fins a petar-lo.

La veritat és que no. La força gravitatòria depèn de dues magnituds: de la massa dels planetes (que sí és un valor gran) i del quadrat de la distància, de manera que com més lluny està el planeta menys es noten els efectes gravitatoris que provoca. I els planetes diguem que estan molt i molt lluny els uns dels altres, no?
Així que tranquils. Una alineació planetària molt bèstia no serà inapreciable i l'òrbita de la Terra pot modificar-se molt lleugerament, però que ni vostè ni jo ni ens adonarem. De fet, la Lluna està molt més aprop dels planetes que ens volen alinear i tampoc ens porta tants maldecaps: les marees i poca cosa més.

dissabte, d’octubre 02, 2010

L'Alt Urgell (però alt, alt)


Mentre la gent fa grans viatges per descobrir Sebastopol, la Patagònia o Ulan-Bator, jo continuo amb el meu objectiu de conéixer i visitar tots els pobles de Catalunya. Una espécie de José Antonio Labordeta però viu i sense motxilla.

L'últim cap de setmana vaig decidir encarar-me cap a l'Alt Urgell. Una comarca que desconeixia més que un sindicalista les ganes de treballar i que encara desconec força. De fet, només havia visitat la Seu d'Urgell i només coneixia els pobles pels quals passa la C-14 per anar a Andorra i Puigcerdà.

Aquest cop el senyor i la senyora Babunski, juntament amb els Babunskets vam establir la base a l'hotel Cal Miquel d'Anserall, el nucli de població més important del terme municipal de Valls de Valira. En aquest hotel rural molt ben arregladet i restauradet, l'Antònio i la Cèlia ens van cuidar molt bé. El matrimoni és d'origen gallec i això es nota a la seua cuina. Els menús eren excel·lents (un trinxat fabulós i una carn estofada tendríssima!) i de tant en tant apareixien amb alguna sorpresa com una tapeta de pop a la gallega o de xoriço gallec. Fins i tot, els croissants d'esmorzar els fa el mateix Antònio i la Cèlia ens va deixar provar una coca gallega que va fer ella. Vam estar com a casa. Millor i tot, perquè no ens calia ni cuinar ni fer el llit.

El poblet d'Anserall no té gran cosa per veure, però els afores sí. Caminant uns 10 minuts des de l'hotel vaig descobrir una de les joies del romànic del Pirineu completament desconeguda. Les restes del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Un que és aficionat al romànic del Pirineu, no em podia creure que una cosa com aquella quedés tan oblidada. Semblava la botiga Levi's després dela visita d'uns pollosos autoanomenats antisistema.

Seguint la carretera que va a Andorra i arribant al poble més conegut arreu del món pel seu tabac de contraband, la Farga de Moles, ens podem dirigir cap a Ars, on és de visita obligada l'església de Sant Martí d'Ars amb un campanar de forma rodona, semblant al de Santa Coloma d'Andorra. De fet són els únics campanars romànics cilíndrics que conec.

Agafant de nou la carretera que va cap a Puigcerdà, trobem poblets com Alàs, Estamariu, Bescaran, Cerc, Arséguel, Cava, Toloriu, Aristot o Bar. Jo vaig seguir fins a entrar a la Cerdanya, ja que tenia com a objectiu la formatgeria Ermengol de Prullans. De fet, la diferència entre l'Alt Urgell i la Cerdanya oest és ben poca. Martinet o Prullans podrien pertànyer tranquil·lament a l'Alt Urgell.

Vam parar a dinar a la Taverna dels Noguers al terme municipal del Pont de Bar (el poble és nou ja que va quedar arrassat per les riuades del Segre de 1982) i la selecció de menjar típic que tenen és bestial. Conill a la mostassa, ànec amb peres, peus de porc amb naps... i una selecció d'entrants casolans amb productes propis de l'hort bestials. De postres una selecció de formatges de la formatgeria Baridà de Bar. Cosa que va provocar que em dirigís al nucli de Bar a visitar la formatgeria, després de passar pel castell de Toloriu.

I més joies del romànic imprescindibles: l'Església de Sant Andreu d'Aristot (molt difícil trobar el desvio de la carretera!), Sant Martí de BEscaran, la MAre de Déu de les Peces d'Alàs, Sant Pere d'Os de Civis (podeu dinar a la Borda de l'Arena d'Aixovall) i una cosa rara com és l'ermita de Sant Antoni del Tossal de Cerc, lloc de devoció de molts urgellencs.

Ah, i em deixava que també cal fer una passejadeta pel poblet d'Arséguel, amb el museu de l'acordió com a màxim atractiu. I fins i tot, a peu de carretera, al nucli de població anomenat el Pont d'Arséguel hi ha un museu de la llana. Des d'Arséguel i si teniu ganes (perquè cal tenir-les) us podeu arribar a Cava, Ansovell o el Quer Foradat on veureu unes formidables vistes del Cadí.

Si és que no cal anar gaire lluny per gaudir del paisatge... però ja sabem que no farda tant.

dimecres, de setembre 22, 2010

Stephen Hawking contra Déu


Au, ja la tenim liada una altra vegada amb l'Església. És que a la mínima que et descuides sempre trobes algun beat que s'ofén per qualsevol cosa. Allò de que "con la iglesia hemos topado" continua sent vàlid després de vagi vostè a saber quants anys.

Ara se l'ha carregat l'Stephen Hawking. Ja veu, si és un pobre home. Per alguna vegada que se'l deuen escoltar... em dóna al nas que la gent de l'Església es deu escoltar més vegades a Carmen Lomana o Belén Esteban que no pas a Stephen Hawking.

Hi ha mites que no acabaven de desaparéixer mai. La relació entre ciència i religió continuava igual que sempre. Hi ha una anècdota que diu que Napoleó va demanar al matemàtic Pierre Laplace un llibre que recollís tot el que es sabia en aquell moment d'astronomia. Laplace el va escriure (clar, que havia de fer si Napoleó en aquell moment era l'amo i senyor de les bèsties de la clamor) i li donà a Napoleó perquè se'l llegís. Un cop llegit Napoleó va preguntar a Laplace com és que no es mencionava el nom de Déu enlloc del seu llibre i Laplace va contestar "Déu és una hipòtesi que no necessito".

És a dir, la ciència no implica l'ateisme. Simplement l'existència de Déu és una possibilitat que no contempla ni falta que fa. L'astronomia es pot explicar sense Déu i qui vulgui que l'expliqui amb l'existència de Déu. Cadascú que hi posi el que li doni la gana. Com si li vol posar una tortuga.

Però ves per on que ara han canviat les coses. Stephen Hawking acaba de publicar el seu llibre "El gran disseny" i afirma en un avançament que s'ha fet públic que, definitivament, descarta l'existència de Déu (o de Buda, o d'Allà o de qui sigui). D'aquesta manera contradiu la seua opinió sobre el que comentàvem abans i que havia quedat palesa en aquesta obra d'art de la literatura (amb permís de la Kweilan) que és "Una breu història de l'Univers". És a dir, segon la nova versió de Hawking, l'Univers ha sorgit només com a conseqüència de les lleis de la física.

Però ara ja està liada. Tots (absolutament tots, segur que vostè també hi està pendent) els catalans estem preparant la visita del Papa a Barcelona i resulta que aquell senyor de blanc no és absolutament ningú. Tot plegat ha servit per remoure una mica aquest tema que estava la cosa molt parada. Així han pogut sortir bisbes, cardenals, abats, (imams?) i vagi vostè a saber quin títols estrafolaris més de tots aquests, per poder dir la seua i defensar que porten vivint del cuento des de fa 2010 anys. L'Església, si una cosa bona va tindre va ser el seu primer cap de màrqueting.

divendres, d’agost 20, 2010

Amadeu Cabanilles


Si vostè és una mica aficionat a TV3 potser sabrà de qui parlo. Si vostè, a més, mira les novel·les (que deia la meua iaia) de la cadena potser ho sabrà millor. I si vostè era un gran aficionat a la millor telesèrie que ha emés TV3 i que era "Nissaga de poder" (amb permís de les primeres etapes de "Ventdelplà") haurà identificat de manera ràpida el nom del títol de l'apunt del bloc.

Si va una mica perdut li comento que l'Amadeu Cabanilles era el personatge interpretat per l'actor David Bages (actor recordat per ser el presentador del mític programa musical Plàstic de TV2 i que últimament se l'ha pogut veure també per Ventdelplà i La Riera). L'Amadeu era un caradura amic del Félix Montsolís (David Selvas, un clàssic de totes les sèries), fet que aprofità per escalar posicions dins de l'empresa dels Montsolís. Era especialista en xantatge perquè coneixia els assassinats del Mateu Montsolís (Jordi Dauder), i no li va quedar cap més remei que acceptar-lo com a gendre ja que es va casar amb la Laia Montsolís (Olalla Moreno, filla del Mateu i germana del Félix).

Si vostè no ha entès gran cosa de l'argument que he explicat, no passa res. L'argument de Nissaga és molt més complicat que Joan Carretero i Uriel Bertran vagin junts a fer un vermut. Però era necessari explicar aquestes quatre coses.

Ara canvio de tema i vaig a explicar una altra cosa. Una altra cosa que els faré recordar, i que potser recordaran millor que l'argument de Nissaga de Poder són els fets del mític Puerto Hurraco (Badajoz). Suposo que tothom recorda aquelles iaies vestides amb davantal i mocador al cap que sortien a les notícies l'any 1990 i que ens explicava una crònica negra de l'Espanya més profunda (però profunda-profunda, eh?). Ara a l'agost fa 20 anys d'aquell fet. Els poso una mica en antecedents per fer memòria. Els germans Emilio i Antonio Izquierdo van entrar a Puerto Hurraco procedents del seu poble, el veí Monterrubio de la Serena, amb unes escopetes de caça. En arribar a la plaça del poble van començar a disparar a tort i a dret contra unes nenes que jugaven per allí i contra tot ésser viu que s'hi atançava. Fins i tot una patrulla de la Guàrdia Civil va rebre. El resultat, nou morts i quinze ferits.

Llegint la història dels fets he descobert que això va ser una revenja per uns esdeveniments anteriors. Es veu que des dels anys seixanta, els Izquierdo tenien problemes amb les seues terres amb uns veïns anomenats Cabanillas (ojo!). L'any 1961, Jerónimo Izquierdo, germà gran dels dos Izquierdo anteriors, havia matat a gavinetades Amadeo Cabanilas (!!!!). Després, el 1985 els Cabanillas havien calat foc a la casa dels Izquierdo, en l'incendi va morir la mare. Jerónimo Izquierdo va apunyalar llavors Antonio Cabanillas, germà d'Amadeo... bé, i així anar fent fins que va passar el que va passar.

I després de tot el rotllo, la meua pregunta és... els guionistes de Nissaga de Poder quan van crear el personatge d'Amadeu Cabanilles, ho van fer conscientment o el nom simplement va ser fruit de la casualitat? És molt bo. Però fins ara no me n'havia adonat.

dimarts, d’agost 10, 2010

Bobby Hebb - Sunny

Continuant amb la temàtica dels músics que han passat a millor vida (i aquí llegeixi l'expressió "millor vida" en el sentit literal de les paraules perquè la vida que porten molt músics a la Terra no és digna de ser ni qualificada de vida) avui toca parlar d'un pobre home que en el seu temps ja va ser un dels precursors de la cançó de l'estiu. En concret de l'any 1966 amb la cançó "Sunny" i l'artista Bobby Hebb.
Sí, l'any 1966 ja existia més o menys això que actualment es diu la cançó de l'estiu tot i que últimament ha perdut pistonada. A més, en aquells temps l'eufemisme "Cançó de l'estiu" encara podia ser sinònim de certa qualitat. No calia que la cançó de l'estiu fos amb una tornada apegalosa que havia de ser immediatament ballada i acompanyada d'un gestos amb les mans o altres parts del cos.
La cançó deu ser molt bona perquè va ser infinitament versionada: Dusty Springfield, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye, Stevie Wonder, James Brown i fins i tot el pesat del Jamiroquai. Existeix una versió en castellà titulada "Cielo" de la cançó a càrrec de Buddy Richard i que es va fer famosa perquè era la banda sonora d'un anunci que feia Penélope Cruz. De totes formes, aquesta cançó va saltar més a la fama per culpa dels Boney M, que la van versionar en rotllo més discotequero (i més estival) en el seu primer disc l'any 1976.
Tot i que la cançó sembla que tingui pinta de ser una oda al cel ras, la cançó tracta sobre el seu germà (del Bobby, no del cel ras) Harold que va ser assassinat en un bar de Nova York el dia següent del de Kennedy. Un cant d'esperança. El pobre Hebb va fer algunes altres cançons no tan memorables com "Love me" (no la trobeu igual al "Sunny"?) o "A satisfied mind" però ha passat a la història com a home d'un sol hit.
Doncs au, acomiadem al bo de Bobby Hebb amb la seva contribució al món de la música i el "Sunny":

divendres, d’agost 06, 2010

OMC - How bizarre

Després del post anterior sobre Malcolm McLaren potser que pugem una mica el nivell musical del bloc i avui homenatgem a un altre músic malaguanyat. En aquest cas es tracta de Pauly Fuemana, neozelandés (sí, escolti, hi ha més músics a Nova Zelanda a part dels Crowded House). Pauly era el músic visible del grup OMC (Otara Millonaries Club, Otara és el barri pobre i marginal d'Auckland) acompanyat d'Alan Jansson, que era el que no sortia mai enlloc. El nom del grup no era res més que una gran ironia sobre la societat de Nova Zelanda que encara renega dels aborígens de l'illa, els autèntics amos del Pacífic. Qui hauria de dir que Nova Zelanda té problemes, no? Quan mai surt per la tele...
Podem considerar que els OMC va ser un grup dels anomenats One Hit Wonder, un single, un èxit. L'any 1996 amb el seu debut (i únic disc crec) van obtenir l'èxit mundial amb la cançó "How bizarre", cançó autobiogràfica del mateix Pauly on explica una experiència amb la policia quan el van trobar amb una mica de marihuana a sobre.
La veritat és que tampoc sé gran cosa més, d'aquell disc un parell més de singles ("Land of plenty", "Right on") i para de contar. Ara bé, "How bizarre" ha passat a la història com una cançó preciosa i fàcil de tararejar. Personalment tinc un bon record de la cançó. El disc dels OMC me'l vaig comprar a Atenes, i sempre que sona o escolto aquesta cançó em recordo del viatge de final de carrera que vam fer a aquella bruta i fastigosa ciutat, almenys ho era el 1997 quan hi vaig anar. Ah, i l'hotel Jason King... que més que un hotel era un burdell.

dissabte, de juliol 31, 2010

Malcolm McLaren - About her

Senyors (i senyores) lectors (i lectores, esclar) avui celebro l'article 200 del bloc. El número 200 és massa vulgar i com la gent acostuma a celebrar els nombre múltiples de 5^2, doncs jo no ho faré i la deixaré per un altre nombre.
Enguany se m'està acumulant la feina d'articles melomano-necrològics, els músics es moren que no te'n dónes compte tu! I avui dediquem aquest apunt a l'ínclic (paraula que no sé ben bé què vol dir però s'acostuma a posar davant d'un nom de persona) Malcolm McLaren.
És difícil fer un article més o menys curtet d'aquest personatge sabent que hi ha uns quants llibres sobre ell i els seus afers més o menys musicals (fa uns anys em vaig llegir una biografia seua de més de 200 pàgines). McLaren va saltar a la fama musical com a descobridor i manager dels New York Dolls (als quals vestia amb trajes de la Guàrdia Roja de Mao), Adam & the Ants, Bow Wow Wow (grup que serà recordat més per la portada d'un disc seu on la cantant menor d'edat sortia conilla que no pas per una altra cosa) i sobretot del Sex Pistols. També se'l coneix per haver triat a Chrissie Hynde, cantant dels The Pretenders, com a venedora de la seva botiga (SEX) de roba que ell mateix dissenyava.
És a dir, va ser l'inventor del punk, de la roba del rock (a la seua botiga es vestien David Bowie, Ringo Starr, Rod Steward i Mick Jagger), dels new romantics i a més es va presentar a l'alcaldia de Londres (no sé si us podeu imaginar Jordi Tardà a la Paeria per fer una comparació).
Però tot i apadrinar grups, McLaren també va fer incursions pròpies al món musical. El 1983 inventa la tècnica del sampling en el seu disc "Duck rock" amb l'insuportable single "Buffalo gals" com a major èxit. El 1985 en el disc "Fans" va una versió molt... no sé ni com definir-la, de l'òpera "Madame Butterfly"... En aquesta cançó es veu que també introdueix la tècnica del vogueing... us sona a la MAdonna dels 90?
Però potser la cosa més curiosa és l'intent de recuperar el vals vienés en el disc "Waltz darling" del 1989. El seu disc pòstum és de l'any 1998, en el qual reversiona el "Buffalo gals".
Avui em costa molt acabar l'article triant un video de McLaren... no pas per la qualitat, perquè el trobo un pesat i un insuportable. Però potser ens quedarem amb "About her", cançó coneguda perquè es va incloure a la peli "Kill Bill 2"... i ja se sap, que per culpa de les pelis es coneixen cançons.
No crec que tampoc sigui una gran pèrdua en el món musical. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Au, descansi en pau.

dimecres, de juliol 07, 2010

Les valls d'Àneu


(Nota: tot i que per la foto ho pot semblar no es tracta de cap apunt sobre Catalunya des del terra del bloc Que Tinguem Sort)

A hores d'ara encara no sabem si aquesta manifestació del dissabte 10-J l'encapçalarà el president Montilla amb una senyera o l'Oliana Molls amb una pancarta que hi posi "Vendo Seat Ibiza en buen estado". Aquesta unitat no l'acabaré de comprendre jo... m'hauria d'ajudar Bertrand Russell amb la seva teoria de conjunts potser. Bé, és igual, deixem-ho perquè diumenge continuarem sent una autonomia amb els mateixos expolis i insults de sempre.

Per això avui em poso en plan Zen en el més estil Gaspar Hernàndez i li proposo anar a voltar pel que podria ser el paisatge més bonic de Catalunya (tot i que a la sèrie de Tele 3 no devien trobar ningú que el patrocinés). Fa uns caps de setmana vaig voltar després de tenir-les molts temps oblidades per les valls d'Àneu (esdrúixola, no plana, sinó els indígenes de la zona s'emprenyen).

Les valls d'Àneu comprenen la part de més al nord del Pallars Sobirà. Pel sud podríem dir que comencen a Escaló i pel nord fins a l'estació de Bonabé. Per l'oest trobem el Parc d'Aigüestortes i el Port de la Bonaigua i per l'est la vall d'Unarre.

L'hotel que us recomano és el Roca Blanca d'Espot. Un hotel molt agradable (nosaltres vam ser els clients 499), molt ben apanyadet i on el sr Josep us tractarà de meravella. Sobretot en els esmorzars, amb tot de productes de la zona i no aptes per a vegetarians. 300 classes d'embotits, formatge de tupí i iogurts d'una borda de per allà. Passejant per Espot també trobem un dels millors monuments de les valls, el restaurant Casa Juquim. Quin descobriment! L'olla pallaressa, el filet de cuixa de senglar, la truita de riu, el paté... i per quatre duros! Im-pres-cin-di-ble per qualsevol dominguero (espero que ho llegeixi el Dani del bloc Diaris d'un Dominguero). El poblet d'Espot és boniquet, amb la seva església romànica típica de la zona i el seu pont medieval sobre el riu Escrita que també és típic de la zona (el pont, no el riu).

La vila més gran de la vall és Esterri d'Àneu. Teniu per visitar l'Ecomuseu de les Valls, podeu fer una passejadeta pel poble i travesseu el pont que uneix les dos ribes del Noguera Pallaressa. Veureu que la cara nord del pont és més alta que la pared sud, per evitar els vents que vénen del nord. I si dineu a Esterri la braseria L'Esquella és molt recomanable, està davant mateix de l'entrada de l'Ecomuseu. Demaneu girella si podeu.

Pujant Noguera Pallaresa amunt, hi ha una ribera espectacular on podem trobar paisatges molt pintorescos i pobles encantadors. Es pot visitar Borén, Isavarre, Isil i Alòs d'Isil (cadascun amb la seua església, esclar!). Quan s'arriba a Isil per carretera podeu veure el paisatge de la foto, l'església romànica de Sant Joan d'Isil amb el riu darrere. Espectacular. Aquestos pobles us sonaran per les famoses falles i per la sèrie de les Veus del Pamano que va emetre TV3.

Des de la carretera d'Espot es pot agafar un altra que deu fer poc que està asfaltada que porta als pobles d'Estaís, Jou i Son (del Pi). Tots els pobles són bellíssims, però pareu a Son i visiteu el conjunt monumental de Sant Just i Sant Pastor de Son. Des d'Esterri es té una imatge espectacular d'aquest poble penjat dalt d'una muntanya. Podeu aprofitar per dinar a Casa Masover.

Més desconeguda és la vall d'Unarre amb pobles gairebé deshabitants (o deshabitats del tot) però encantadors: Cerbi, Gavàs, Unarre, Burgo, Llavorre, Escalarre (recordeu el Doctor Music Festival?). També podeu voltar per València d'Àneu (pàtria del conseller Llena, tot i que sent del PSC potser se m'ofén en posar pàtria), la Guingueta d'Àneu, Sorpe i si sou més arriscats pujar fins a Berrós Jussà i Berrós Sobirà. Un poblets penjats de la muntanya i que es veuen baixant de la carretera d'Espot just davant. I em deixava el monestir romànic de Sant Pere del Burgal, evidentment les pintures han estat expoliades pel MNAC, faltaria més.
Ah! I tranquils perquè tot això es pot fer amb cotxe, sinó jo no ho hagués fet pas, eh?
Bones vacances!

dilluns, de juny 21, 2010

Stereophonics - Have a nice day

Feia uns quants articles que no em dedicava a la necromelomania, aquesta obsessió que tinc jo (sisplau, no m'ho tingui gaire en compte) a dedicar apunts del bloc a músics que ens deixen. Avui li toca el torn a un pobre home anomenat Stuart Cable i que fou bateria dels gal·lesos Stereophonics.

Els Stereophonics són uns grans desconegut del gran públic (i del petit suposo que també) que van sorgir a mitjans dels 90 a l'ombra del que fou el fenomen del brit-pop. Van tenir el problema que no eren ni Blur, ni Oasis ni Suede. I potser era problema també el fet de ser gal·lesos. Deixant de banda el folkloristes gaèl·lics (i l'avorrit John Cale), la música feta al País de Gal·les no ha tingut molt ressò internacional. A més els Stereophonics van sorgir en el moment de major èxit del millor grup que ha donat aquell país: Manic Street Preachers i amb permís també dels Super Furry Animals. També sonaven en aquells temps els Gorky's Zygotic Mynci, però aquestos ja són una altra història (escolteu "If fingers were xylophones"... el títol ja...).

El seu primer èxit va ser "Local boy in the photograph" (1997) del seu disc de debut "Word gets around" que va merèixer un Brit Award (els Grammys britànics). Gràcies a aquesta cançó el disc es va vendre molt bé, els altres singles, que vol que digui, els trobo fluixets.

Al segon disc "Performance and cocktails" (1999) (moooolt millor que el primer) els va arribar la consagració definitiva amb peces imprescindibles com sobretot "Just looking" o també "The Bartender and the Thief" o "Pick a part that's new". Fins i tot per aquelles dates graven una cançó amb Tom Jones (el tigre de Gal·les) pel seu disc de duets "Mama told me not to come".

I al 2001 el millor de tot, un imprescindible en qualsevol discografia "Just Enought Education to Perform" d'on s'extreu la seva millor cançó "Have a nice day", però també "Mr writer" i "Handbangs and glagrats". També tenen temps de fer una fa-bu-lo-sa versió del "Who am I" dels mítics The Who per l'àlbum d'homenatge que es va gravar el 2001 i que no he trobat al Youtube!. Parlant de versions, també en tenen una del "Nothing compares 2U" de la Sinead O'Connor (que de fet era de Prince), del "You sexy thing" dels Hot Chocolate (molt més avorrida que l'autèntica) o del "Best of you" dels Foo Fighters.

El 2003 tenen quart àlbum "You Gotta Go There to Come back" (els títols sí que són llargs, sí) que els manté l'èxit sobretot amb "Maybe tomorrow" (genial també) i "Madame Helga".

El seu primer nº1 no els arriba fins el single "Dakota" del seu cinquè disc "Language. Sex. Violence. Other?" (2005). Un disc completament prescindible per mi, però mira, es veu que va ser el més exitós. A part de la cançó aquesta, tot el demés molt obviable "Superman", "Devil", "Rewind" amb més fama per les seues polèmiques amb els videoclips que no pas per la música.

Amb nou disc "Keep calm and carry on" (2009) tornen al seu estil original i els dos primers singles han estat simplement genials un altre cop "You're my star" i "Innocent".

Jo us deixo amb la meua cançó favorita dels Stereophonics, "Have a nice day" (2001). Au, disfruteu-la!


dimecres, de juny 09, 2010

Cactus


Ja fa dies que mantinc amb una companya de feina una discussió ocasionada per un cactus que ella, tota orgullosa, ha comprat i llueix al costat de l'ordinador perquè així "absorbeix les radiacions".

Tinc mania als cactus. No m'agraden gens. Fins i tot diria que em molesta la seua presència. Aquesta companya considera el cactus fins i tot un element decoratiu. Però com pot ser un "element decoratiu" una espécie de pal amb punxes? Pot considerar-se decoratiu un plàtan ple de xinxetes clavades al revés? A més, un cactus punxa. I quina gràcia té això?

Miri, fins aquí pot considerar-se una mania personal meua contra aquestes plantes cactàcies. Però el que no puc tolerar és aquesta mania tan estesa que els cactus absorbeixen radiacions. Suposo que aquesta història la va inventar i extendre el president (o presidenta) de l'associació de venedors de cactus, sinó no s'entén pas d'on surt aquesta tonteria.

Imagini's que fos veritat, que els cactus absorbeixen radiacions. Podríem posar el magatzem temporal de residus d'Ascó (allò que els ecologistes en diuen cementiri nuclear) rodejat de xumberes i no sortirien els bequerels a passejar més enllà d'aquest jardí botànic punxegut. El problema de les nuclears solventat i aquests ecologistes grenyuts contents perquè plantaríem plantetes i floretes al seu voltant.

I quines radiacions absorbeixen els cactus? Radiacions electromagnètiques? Microones? Raigs gamma? Infrarojos? Raigs UVA? Partícules alfa? Si posem el mòbil al costat del cactus ens farà interferència? Si la llum és una radiació, un cactus ben gran al mig del menjador de casa m'enfosquiria tot el pis? Podem solventar també el problema de la contaminació lumínica?

I les radiacions que surten de la pantalla de l'ordinador (que són ben poques), tenen preferències per buscar cactus? Què els hi passa? Van recorrent l'habitació fins trobar el cactus? I després què? Què fa el cactus amb les radiacions? Les radiacions tenen el costum de propagar-se en línia recta i en totes les direccions. Per tant fa el mateix efecte tenir un cactus que una xancla davant de la pantalla de l'ordinador. Les úniques radiacions que aniran a parar al cactus són les que surtin de la pantalla en la direcció del cactus. Encara que tinguem el PC dins d'un jardí botànic de plantes punxenques fastigoses, les radiacions que surtin de la pantalla aniran a parar als nostres ulls.

Ara bé, tu això ho expliques a la gent i continuen creient en el poder del cactus i et diuen que ets un incrèdul i no volen que els hi aigualexis la seua planteta. I a les botigues de tot a 100 encara continuen venent cactus petitets amb etiquetes antiradiacions.

dijous, de maig 13, 2010

191



Miri, que ja tenia ganes de publicar un article d'aquests que tant m'agraden a mi i que la resta de gent no entèn per què m'agraden. Aquest és l'article 191 del bloc, i el 191 és un número capicua (palindròmic) que m'ha inspirat l'article.

Per començar el 191 és primer. Que ja és important això. A més no és un primer qualsevol, sinó que és un primer Chen (p és primer Chen si p+2 també és primer). El següent nombre primer és 193 i resulta que 191*193=36863, que també és capicua. També és un primer d'Eisenstein sense part imaginària (de la forma 3n-1). És un primer de Gauss també (de la forma 4n+3).

El 191 forma part d'una quàdrupla de primers {191, 193, 197, 199}, que és la quarta en ordre començant per la {5, 7, 11, 13}. Ens adonem que totes aquestes quàdruples de primers excepte la primera pot ser escrita de la forma {30n+11, 30n+13, 30n+17, 30n+19}.

Ah! I per complir amb el tema de la paritat, el 191 també és un primer de Sophie Germain, que són els primers p tals que 2p+1 també són primers. Aquesta és fàcil, eh?

Els que es dediquen a l'encriptació de dades diuen que el 191 és un primer fort, concepte difícil de definir, però que ja ens està bé que sigui així. Els temes d'encriptació han de ser difícils de desxifrar. També s'apliquen en encriptació els primers de Wagstaff, que són de la forma (2^q+1)/3. Aquests primers de Wagstaff són una cosa bastant moderna (1990) i el més gran conegut és el (2^4031399+1)/3.

També és un número de Thabit, que no tenen perquè ser primers i que són els naturals de la forma 3·2^n-1. Aquestos no sé per què serveixen però existeixen dins de la teoria de nombres.
191 i 149 són ambdós primers. I també ho són 149*2^191+1 i 191*2^149+1.

El 191 és un lazy caterer, això vol dir que podeu dividir una pizza en 191 parts fent només talls rectes; amb 19 tallades podem obtenri 191 talls de pizza... ara bé, uns més petits que els altres!
El RD-191 és un motor de coet rus. L'any 191 és any de batalles, el 191 aC la de les Termòpiles i l'any 191 dC la de Xiangyang. Els 191 Volts són un grup de música alternativa de Barcelona. I si vostè és gestor ja sap de què deu anar el formulari 191... I si és cinèfil sempre pot veure Highway 191.
Si vostè viu a Ghana, Grècia, Brasil o Austràlia i marca el 191, li contestarà el servei d'emergències. I per fer una mica de país, li faig saber que 191 és el nombre d'habitants que té Biscarri, Pradell de la Teixeta o Tagamanent.

Com és habitual en aquests tipus d'articles, no sé si li haurà servit per alguna cosa... però per si de cas... Au, de res!

dissabte, de maig 08, 2010

Pel Bages


Ja sé que no queda gaire glamurós fer un article de viatges sobre el Bages i que quedaria millor fer-lo sobre una ruta per Sebastopol, Tumbuctú o la Patagònia. però ja sap vostè que un és pobre i quan viatja no es pot anar gàrie lluny...

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de passar una setmaneta per aquesta comarca de la Catalunya central, coneguda per alguns com el lloc per on s'ha de passar per anar a la Cerdanya, coneguda per uns altres per la comarca per on s'ha de passar per anar a Girona, coneguda per altres només perquè hi va néixer un tal Guardiola i suposo que desconeguda per molts altres. Des de luego que a vegades parles de Súria o Navarcles amb algú i te posen la mateixa cara que posaria Jorge Javier Vázquez en una assemblea d'Òmnium Cultural.

La seu del viatge la teníem al Ramon Park Hotel de Santpedor. Un hotel de 4 estrelles molt ben decorat, amb un atenció familiar i els millors entrecots que he provat. Segons m'explicava el Ramon Jr, va aprendre a fer els entrecots vivint a Euskadi, així que la solvència està contrastada.

Per la zona del Bages, que per cert es divisa Montserrat des de tota la comarca crec, podem visitar els poblets de Mura, Talamanca i Rocafort. Molt bonics per a passejar. Per menjar recomano Cal Carter de Mura i que proveu els seus cigrons amb allioli. Només una queixa a fer a l'alcalde de Talamanca... sisplau, aquella casa de davant del poble foteu-la a terra... que lleig que fa cony!

També cal perdre un matí per passejar pel Món Sant Benet, tant pel complex com per l'enorme parc que l'ajuntament de Sant Fruitós ha habilitat per la vora. Es pot halar bé a la Fonda del mateix Món Sant Benet o a cal Patoi de Navarcles, amb un bacallà i unes postres molt casolanes. Per cert, va ser emocionant passejar per la vil·la de Navarcles, localitat natal del gran extrem esquerre de la U.E.Lleida Pep Setvalls!

Com no podia ser d'una altra manera també és visita obligada a Montserrat. Si podeu agafar el cremallera és molt millor que anar en cotxe, perquè l'hauràs de deixar aparcat als collons d'Andares. Des del cremallera les vistes que es veuen de Monistrol són espectaculars. I a dalt a Montserrat... doncs tot és previsible... ple de iaios posant espelmes a tort i a dret, ple de beatos sudamericans i ple de paradetes on es fan l'arròs amb els preus i no practiquen gaire les doctrines catòliques sobre la humilitat. I ple d'incompetents en un dels restaurants més famosos i prestigiosos de Catalunya, l'Abat Cisneros. Quina llàstima de restaurant! Vam tardar més a dinar que una deliberació del Tribunal Constitucional.

La vil·la antiga de Súria també es mereix una visita, com la de Cardona amb dinar dins del castell. Ja sé que és un parador nacional i que els quartos van a Madrid, però almenys aquestos no són robats com tots els altres. Un cas apart es mereix Manresa, ciutat que vaig trobar molt bruta i descuïdada. Però no diré res més no fos cas que algun manresà... També fan molt goig vora els rius la gran quantitat de colònies industrials, n'hi ha de molt ben conservades.

(Ostiqueta que llarg m'està quedant avui això!) I per acabar dos apunts gastronòmics. Un dels millors restaurants de Catalunya és a Santpedor i es diu El Mirador de Montserrat. Dels millors llocs on he dinat, agafeu el menú degustació, és el primer menú degustació que no em deixa amb gana. I l'altre, Sant Joan de Vilatorrada, ja ho diu el nom, però no m'hagués imaginat que acabaria recordant aquest poble pels seus bars de tapes. Molt curiós... i tots els menjars amb vi D.O. Pla de Bages... vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles de picapoll.

dissabte, d’abril 24, 2010

Lo Sant Jordi al revés


Enguany Sant Jordi no ha nascut a Diòspolis tal i com dia la història. Enguany Sant Jordi ha estat d'Almatret. I la princesa de Bellcaire. I el drac? El drac devia ser de la Secretaria de Política Lingüística... aquells senyors amb corbata que es reuneixen en una taula ben llarga i que decideixen que a partir d'un determinat dia paraules com mojito, coulant, brownie, panacotta, braqueting o falafel siguin considerades catalanes. Que es veu que són los mateixos que no reconeixen paraules com sisquere, ampercellar, colagró o alego.

Fixi's si ha estat un Sant Jordi extrany que aquest personatge que escriu les quatre tonteries anquet bloc s'ha passat lo Sant Jordi darrere del taulell enlloc del davant com sempre havia estat habitual.

He viscut el meu primer Sant Jordi com a escriptor (bé, si considerem escriptor com qualsevol que escriu un llibre) i no s'extranyi que també sigui l'últim com a escriptor, ja que tampoc tinc molta cosa més a escriure que pugui interessar.

Tot i que per motius laborals, el meu Sant Jordi no va poder començar fins al migdia, la cosa ha valgut la pena, i molt. A les 13:30 el vermut literari que organitza a Botés la llibreria Punt de Llibre: una vintena d'escriptors, 2 editors (l'Emili Bayo i un de baixet calb que li anlluernava la closca que ara no em ve el nom... ni ganes), un centenar de polítics i només 1 safata de coca de recapte per a tots. Coca de recapte que tal i com vostè s'imagina no vaig poder ni arribar a degustar, igual que el vermut.

Allà vam compartir amb escriptors d'aquells de veritat. Amb l'Albert Llimós de Torrefarrera, un gran paio que ha aconseguit quedar semifinalista del Premi Sant Jordi amb La Dona que fugia de la boira. Amb el Ramon Arnó, que ha estat anys investigant les entranyes de la Seu Vella per publicar El secret de la roca sobirana. Amb el Quim Garcia Albero, un txiquet entranyable que triomfa amb El Mur d'Indíbil. I sobretot amb la Laura Bernis, que potser ens vam fer amb ella 2.000 fotos. Valia la pena sortir en foto amb aquella harmosura de noa.

Vam dinar a la Cullera de Sant Llorenç, on la Judith mos va tractar molt bé... però... per mi les raccions una mica justetes...

I a la tarde va ser l'apoteosi. Vam començar a signar llibres a les 16:00 a l'Abacus del passeig de Botés. Allà ens venia gent que fins i tot es recordava de la primera pàgina web on es va crear Lo Diccionari, la mítica www.abaforum.es/ferranm (que gairebé ni jo recordava!). Evidentment, aquest sinyó va ser aplaudit per naltres tres.

Baixant cap a la Caselles no vam parar de signar llibres i d'atendre micros, que si el SEGRE, que si La Mañana, que si Catalunya Ràdio... Televisió Espanyola i tot! Al Jordi Guardiola de Segre Ràdio li vam dir que fes servir paraules del diccionari en les retransmissions del Lleida.

A la Caselles, quan vam arribar ja teníem cua i tot. Ens van situar al costat de la Marta Alós (quin honor!), l'Albert Llimós i el gran i admirat Ermengol. El Quim Garcia ens cedia el seu lloc. Quim, que consti que quan tothom em preguntava una novel·la per recomanar jo sempre deia El mur d'Indíbil, eh?

No sé quants llibres vam arribar a firmar, però de 4 munts de 50 llibres que en teníem potser en van quedar només 10 quan va començar a ploure. La diputada Mª Àngels Cabassés també va caure en la temptació del nostre llibre i li vam signar amb la condició que el portés al Parlament. En canvi, l'Albert Batalla no el va comprar, tot i que va quedar molt bé saludant-nos. Un nen de 9 anys va voler comprar el llibre, molts padrins que ens agraien el que havíem fet, senyores que compraven 3 diccionaris, pel pare, per l'home i pel fill. La Laura Bernis i el Ramon Arnó, que ells escriuen de veritat, també ens el vam comprar.

I de sobte un patac d'aigua, mos fot la paradeta anlàrie i cap dins a la CAselles. Firmant drets arropenjats a les columnes. No vam parar fins les 20:00 tocades. Al pobre Jordi Caselles que va quedar txop li vam donar la samarreta de Lo Diccionari. Pobre, semblae un acsehomo!

I aquesta és una petita crònica d'un dia enlluernador de Sant Jordi molt diferent... fins la pluja... però ja se sap... lo ploure és bo per al pagès.*

Ah! I aquesta setmana la tercera edició...

*: Aquesta última frase cal llegir-la bé... molts m'entendreu.

dissabte, d’abril 10, 2010

Lo nou diccionari lleidatà-català

No, no. No s'ha equivocat. Aquest no és el bloc de "Llibres llegits i per llegir" de l'extraordinària comentarista literària Kweilan. Tampoc està al "Podria ser pitjor" del company Murphy. Està a aquest sensacional bloc anomenat "Des de Lleida...". El que passa és que per primer cop (i potser per últim) coincideixo en un apunt amb la Kweilan i amb el Murphy.
"Lo nou diccionari lleidatà-català" és un llibre fet a Lleida per autors lleidatans, fins aquí la cosa deu ser bastant evident. És un recull de més de 3000 paraules que va començar a gestar-se l'any 1998 i que durant aquests 12 anys els autors han anat ampliant a base de parlar amb molta gent del Segrià, la Noguera, les Garrigues, l'Urgell, el Pla d'Urgell i la Segarra.
El llibre no pretén ser cap tractat filològic, més que res perquè els autors són tan filòlegs com ho pot ser qualsevol tertulià de Sálvame Deluxe. Només vol deixar constància de la riquesa lèxica de la parla lleidatana amb molt sentit de l'humor i donar ales a què el català incorpori moltes paraules pròpiament lleidatanes. Si tenim un idioma que accepta brownie, coulant, LAN party, cerilla, caldo, barco, falafel o pacotilla.... per què no pot acceptar ascatxigar, aspenteijar, ked, sisquere, mosenguard o popam? No queda tan multicultural el lleidatà? O és que només sirvix per parlar de tossinos i de varietats de mançana?
Gràcies a aquest nous talents del món editorial lleidatà que són l'Emili Bayo i el Txema Martínez (espectacular el dia de la presentació del llibre), aquest llibre està sent un èxit de vendes sense precedent a Lleida. De moment ja està la 2a edició en imprenta i fa menys de 15 dies que ha sortit a la venda.
Si el Carod es venta d'haver fet un llibre de 113 paraules... que cal fer amb aquest que en té més de 3.000?
Mireu, amb la pinta que foten los autors... no se'l pot perdre:

dimarts, de març 30, 2010

Lleida al Big-Bang


Sí, esclar, pensarà vostè. Lleida estava al Big-Bang, però també hi era Sant Cebrià de Vallalta, Sebastopol i la constel·lació de Camelopardalis. Més que res perquè en aquella explosió inicial estava concentrada tota la matèria de l'Univers. I clarament suposem que tant Lleida, com Sant Cebrià de Vallalta i la constel·lació de Camelopardalis formen part de l'Univers, no?

Però la idea de l'article no anava per aquí. Avui (o ahir, o despús-ahir, tot depèn de quan llegeixi l'apunt) el CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear) de Ginebra ha aconseguit simular una explosió com la del Big-Bang (a la tercera!). I això ha estat possible al LHC (Large Hadron Collide), aquell accelerador de partícules que es va posar de moda a finals de 2008 i que es va escatxarrar de seguida. No sabem si FECSA-ENDESA va tenir alguna cosa a veure.

La prova ha estat dirigida per una lleidatana (sí, els indígenes lleidatans servim per més coses que per dirigir les conselleries d'agricultura de la Generalitat). Teresa Rodrigo és catedràtica de Física Atòmica, Molecular i Nuclear (igualet, igualet que Belén Esteban, a què sí?) i fou escollida per 180 institucions científiques de tot el món per dirigir el projecte.

L'experiment ha consistit en fer xocar dos protons (com aquell qui no vol la cosa) de tal manera que alliberessin una energia de l'ordre de 7 TeV (llegeixi teraelectronolts). L'electronvolt (eV) és una unitat de mesura d'energia, de la mateixa manera que ho és el joule o les famoses calories (dels iogurts i els endocrins) o els famosos quilowatts-hora (de FECSA-ENDESA). 1 eV equival a l'energia cinètica adquirida per un electró quan és accelerat entre una diferència de potencial (ddp) d'1 volt (les piles són d'1,5 V i a casa li arriba una tensió de 230 V perquè és faci la idea).

I una energia de 7 TeV és molt o poc es preguntarà vostè? 7 TeV equivalen a 7.000.000.000.000 eV i això en l'SI són 0,0000011214 J o 0,000000000268 cal d'aquelles dels iogurts. Clar que dirà que això és una merdeta d'energia, però pensi que estem parlant de protons, que tenen una massa 100.000.000.000.000.000.000.000.000.000 vegades més petita que la seva. Fent un símil, això equivaldria per a vostè amb la seva massa a una energia de 268.000.000.000.000.000 cal, és a dir, a més de 5.000 bilions de iogurts. No, no provi d'aconseguir aquesta energia menjant iogurts sisplau.

Doncs és això, que ja s'ha aconseguit simular el Big-Bang però es veu que fins d'aquí un parell d'any no sabrem les conclusions (els físics deuen funcionar com el T.C.). Podeu seguir tot el procès de l'experiment a http://press.web.cern.ch/ i veure algun vídeo en aquest enllaç.