divendres, de desembre 29, 2017

El dotze

Els nombres naturals són els primers nombres que la humanitat va tenir necessitat d’utilitzar perquè són els que es fan servir per comptar coses senceres. Els naturals ens els ensenyen de petits a col·legi i com bé sap n’hi ha infinits. El primer natural és l’1 però el primer nombre que realment es feu servir fou el 2, ja que amb només una cosa no hi havia necessitat de comptar, però amb dos coses ja sorgí l’obligació de numerar.

Aprofitant que estem al mes desembre parlarem del dotzè nombre natural. Els babilonis ja van començar a fer servir aquest número per fixar divisions en el temps: van ser els primers en dividir un any en 12 mesos, que per ells era el temps entre dues llunes plenes consecutives. Van dividir el dia en dos períodes de 12 hores (2 × 12 = 24), cada hora en 60 = 12 × 5 minuts i cada minut en 60 = 12 × 5 segons. Els egipcis i els grecs també tenien especial predilecció per aquest número. Però el fet de tenir 10 dits a les mans va fer que, a l’hora de comptar, s’imposés el sistema de numeració decimal -base 10- enlloc del duodecimal -base 12- o sexagesimal -base 60-.

Tanmateix el 12 és un número molt útil per a fer repartiments. Si tenim 10 coses només les podem agrupar en paquets de 1, 2, 5 i 10 si no en volem trencar cap, en canvi si en tenim 12 les podem agrupar en paquets de 1, 2, 3 ,4, 6 o 12. Aquests nombres s’anomenen divisors. També si dividim una mesura en 12 parts es poden mesurar les fraccions ½, ⅓, ¼, ⅔ o ¾, totes elles molt habituals. Així en antigues mesures -segons la zona- trobem multitud d’equivalències que impliquen el nostre benvolgut 12. En longituds: 1 peu = 12 polsades, 1 pam = 12 dits, 1 polsada = 12 línies, 1 línia = 12 punts, 12 dits = mitja colzada = un quart de pas; en capacitats: 1 faneca = 12 almuds, 1 almud = 2 × 12 quarteres, 1 cafís = 6 faneques = 12 barcelles; en pes: 1 lliura = 12 unces, 1 càrrega = 12 arroves; en monedes: 1 xíling = 12 penics... I no oblidem que els ous encara es compren en dotzenes.
I per acabar una bonica simetria del 12: 12 × 12 =144 i 21 × 21 =441.

El 12 deu ser l’únic nombre natural que té clubs de fans en el seu honor: The Duodecimal Society fou creada per l’escriptor F.E. Andrews l’any 1944, actualment s’anomena The Dozenal Society i té seus als EUA i a la Gran Bretanya -aquesta fundada per Brian Bishop el 1959-. La publicació The Duodecimal Bulletin es dedica a fer difusió de les bondats del número 12.

(Article publicat al Lectura el diumenge 24 de desembre de 2017)

diumenge, de desembre 24, 2017

Betagarri - No hi som tots

Bé, amics i amigues lectors i lectores d'aquest humil blog, com bé saben vostès, i si fiscals, jutges, guàrdies civils, desinfectadors, gent normal, alcaldes de Sixena, càrregues proporcionals, 155, PSOE, PP i C's ho permeten, els i les acostumo a felicitar les festes amb una nadala pop. A la part de més a sota del post podrà trobar les escollides anys anteriors.

Tanmateix, enguany no dedicaré gaires paraules per explicar perquè he escollit "No hi som tots", cançó dels bascos Betagarri de l'any 2003 i que és una de les dos cançons en català que podeu trobar en el seu disc "Hamaika gara". Només posant aquesta estrofa de la lletra segur que m'entendran.

Això que havia de ser només una cançó
Que parlés de nadal i amor
De quant ens agrada la pau al món
Dels nostres desigs d'una vida millor
No m'apeteix que parli d'això
Parlarà d'amics, distància i amor
Perquè aquesta nit en aquesta taula
Falta un germà i sobra un lloc

Va per vatres: Oriol, Quim, Jordi i Jordi.



Les nadales dels anys anteriors:
2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"
2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2009: Slade "Merry Xmas everybody"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Bulldog - Manolita Gómez

L'any 1960, al voltant del guitarrista Tony Luz s'agrupen el saxo Alfonso Sáinz, el baix Ignacio Sequeros, el guitarra -i germà d'Alfonso- Lucas Sáinz i el bateria Eddy Guzmán.  Es fan anomenar Los Pekenikes. De seguida editen un primer Ep amb Hispavox "Madrid" (1961). 

El segon Ep fou "Chica alborotada" (1962) amb la incorporació de Pepe Nieto com a bateria i del cantant Antonio Morales Junior i l'estil ye-yé propi de l'època. Durant els següents anys s'incorporen José Barranco, Felipe Alcover i Juan Pardo, qui juntament amb Junior abandonarien el grup per crear Los Brincos i més tard Juan y Junior. En aquest temps es publiquen els següents EPs, versionants clàssics dels temps: "Locomotion" (62), "Loop de Loop" (63), "Da dou ron ron" (63), "Please, please me" (64), "Los cuatro muleros" (64) , "El vito" (64) -molt rotllo Shadows-, "Linda chica" (65) -horrible versió de Roy Orbison-, "El tururú" (65) -caspa en estat pur- i "La gitana" (65).

L'any 1965 i gràcies, entre d'altres coses, a alguna versió, els arriba un dels principals moments de la seua carrera, Los Pekenikes es converteixen en els teloners dels The Beatles en el concert que van fer a la Plaza de Toros Monumental de Las Ventas de Madrid.


Cansats de tants canvis de cantant Los Pekenikes prenen la salomònica decisió de prescindir de les veus i es converteixen en una formació purament instrumental, gènere en el qual ja havien fet algunes incursions. D'aquesta manera debuten amb un LP de títol "Los Pekenikes" (66) amb grandiosos temes com "Sombras y rejas" i "Hilo de seda", el millor instrumental del pop espanyol. Curiosament aquest canvi els consagra com a grup de música instrumental. Aquest nou so els obliga a agafar més músics: Pedro Araiz a la flauta i el trombó, Vicente Gasca a la trompeta i Félix Arribas a la bateria. D'aquesta manera van sorgint nous discos: "Alarma" (69), "Sus seguros servidores" (71), "Pop corn" (72) -amb la típica cançó de les palometes-, "Saltamontes" (73), "Cachimba" (77)...

Als anys vuitanta es reincorporen els germans Sáinz, que havien estat fora de l'estat, amb la intenció de tornar a situar el grup en els èxits de les dècades anteriors. Però com allò era un no parar d'entrar i sortir gent diverses escissions van portar problemes legals i de confusions entre els seguidors del grup fins arribar a l'estrambòtic punt que formacions diferents publiquessin discos sota el mateix nom de Los Pekenikes. Qui havia registrat el nom fou Pepe Nieto i aquest li cedí a Ignacio Martín Sequeros. Félix Arribas i Ignacio se n'anaren i formaren un altre grup; Tony Luz i Lucas Sáinz van seguir amb el nom i la història acabà als tribunals. 

Entremig Tony Luz fundà un altre grup, Zapatón que derivaria l'any 1983 a Bulldog, Influenciats pel country i el rockabilly dels Stray Cats publiquen "Bulldog" (1983) amb temes destacats com "El ingeniero rockero" o "Manolita Gómez".  El seu segon disc "Swing on the rocks" (1985) incloïa més versions i menys temes propis, la repercussió fou escassa i el grup es va dissoldre. Més tard, juntament amb Ille Hamalainen fundaren Los Silverstones -la marca de la seua primera guitarra- sent "Amigo Chet" (2010) el seu últim disc.

A part de la seua faceta de músic, Tony Luz també era dissenyador gràfic, productor (Rebeldes, Loquillo, Más Birras...) i tingué la seua quota de presència a les revistes del cor l'any 1973 a causa del seu matrimoni amb la cantant Karina, a qui li va composar el seu èxit més famós "El baúl de los recuerdos" o l'eurovisiva "En un mundo nuevo" amb la qual Karina queda segona en el festival.


Ara, Tony Luz, ha mort a Madrid als 74 anys.

dissabte, de desembre 23, 2017

Vito Volterra

Vito Volterra (1860-1940) fou un físic i matemàtic italià conegut, sobretot, pels seus estudis sobre l’aplicació de la matemàtica en la biologia. Les equacions diferencials de Lotka-Volterra descriuen com grups de depredadors i les seues preses interactuen entre ells.

La mare de Vito enviudà sent ell molt petit i amb seu oncle Alfonso Almagià es feren càrrec del nen. Alfonso volia que Vito deixés els estudis i treballés de comptable en un banc, cosa que a ell no li feia gens d’il·lusió. Però gràcies a Antonio Ròiti, el seu professor de física, pogué fer els estudis desitjats a la universitat de Pisa presentant el 1882 la tesi doctoral sobre hidrodinàmica de sòlids en líquids incompressibles. Fou destinat com a examinador extern a instituts de Catània (Sicília), on un alumne, en veure el seu nom en una llista de suspesos, va treure una pistola i disparà contra Volterra. Per sort no era bo ni en matemàtiques ni en punteria i errà el tret. Passat l’espant, el 1892 ocupà la càtedra de Física Matemàtica de la universitat de Torí i el 1900 la de la universitat de Roma.

Amb una visió moderna de les matemàtiques durant la seua vida va escriure més de dos-centes publicacions. Era un matemàtic prolífic, brillant i bon orador que va recórrer Europa fent conferències. Gràcies a aquesta reputació, el 1905, Itàlia el nomenà senador. En aquesta nova condició es troba enmig de la Primera Guerra Mundial i es va presentar voluntari al cos d’enginyers de l’exèrcit italià. Volterra salvà la tripulació d’un zepelí fent els càlculs de la trajectòria que havia de seguir després que n’haguessin perdut el control.

Centrat en la vida política Volterra veu com Mussolini forma govern i assassina vint companys senadors. Volterra li presenta una moció de censura que perd; això provoca el final de la seua vida política i la destitució de la seua càtedra i dels seients que ocupava en totes les societats científiques italianes. Itàlia deixava de ser una potència científica mundial i Volterra, de família jueva, es veia obligat a l’exili. En el seu epitafi es llegeix: “Moren els imperis, però el teorema d’Euclides sempre conservarà la seua joventut.”


“Ara mateix, a Itàlia, sóc un aturat més. El govern feixista m’ha acomiadat del meu lloc de professor, que ocupo des de fa més de mig segle, ja que els meus principis i la meua consciència m’impedeixen acatar el jurament de lleialtat al règim feixista.” D’aquesta manera Volterra comunicava la seua expulsió de la comunitat universitària italiana.


(Article publicat al Lectura del 26 de novembre de 2017)

dissabte, de desembre 02, 2017

AC/DC - Hard as a rock

L'any 1968 s'anaven marxant del grup tots els components de la banda de blues Yardbirds però Jimmy Page, que era l'únic que creia en el projecte, va decidir renovar-los i crear uns nous Yardbirds contractant nous músics. La seua gira durà deu dies i va recórrer els països escandinaus sent un autèntic fracàs. Keith Moon, bateria dels Who tenia una frase per a definir un concert que els havia sortit malament "going down like a lead zeppelin", Page es quedà amb les dos últimes paraules i suprimí la a de la primera construint una nova banda de nom Led Zeppelin. El rock es posà dur i el heavy rock va néixer d'aquí.

En el heavy britànic destacaren Iron Maiden, Judas Priest, Def Leppard o Black Sabbath. El corrent americà va ser primer per a Iron Butterfly i Vanilla Fudge i després per Van Halen o Guns'n'Roses. I a nivell internacional els alemanys Scorpions, els suecs Europe i amb molt prestigi el grup australià que molts posen com a grup número 1 de heavy en el món: AC/DC

La banda es forma a Sidney el desembre de l'any 1973 amb dos germans guitarristes d'origen escocès liderant-la: Angus Young i Malcolm Young. Però qui realment destacava era el cantant Bon Scott. Segons expliquen el nom el van escollir perquè feien música d'alt voltatge i en llengua anglesa AC/DC són les inicials d'altern current i direct current (corrent altern i corrent continu) que apareixen en alguns aparells electrodomèstics. Els paranoics del satanisme que veuen dimonis per tot arreu i que també han trobat missatges satànics en els discos d'AC/DC diuen que el nom correspon a les inicials d'Anti Christ, Dead Christ.

Els seus primers discos van funcionar realment bé però limitats al mercat australià. Quan els contractà Atlantic van fusionar els dos primers discos en un de sol "High voltage" (1976) per a fer el llançament internacional. En aquells temps on al regne Unit triomfaven la new wave i el punk no era el millor moment per presentar una banda de heavy metal, així que la seua discogràfica els vestí amb pantalons curts i uniforme escolar intentant fent-los passar per una banda punk. No va servir de res per intentar ocultar l'origen del grup, però és igual. Un tercer germà de Malcolm i Angus, George, era el productor de la banda i tenia com a currículum haver treballat pels Bee Gees. "Dirty deeds done dirty cheap" (76) segueix la línia de rock'n'roll de l'anterior amb temes com "Dirty deeds done dirt cheap", "Love at first feel", "Big balls" i "Ride on"  amb un toc sorprenent de blues. El disc arriba al 3 de les llistes americanes i va vendre sis milions de còpies.

Després van venir els discs "Let there be rock" (77), "Powerage" (78) i "If you want blood" (78). Però el gran salt a nivell internacional els arribà l'any 1979 amb el sobradament conegut "Highway to hell", que supera els tres milions de còpies venudes i on s'estrena Robert John Mutt Lange en la producció. El riff de Malcolm Young a "Highway to hell" potser és el famós del rock potser només fet ombra pel "Smoke on the water" de Deep Purple. A part d'aquest himne que els Siniestro Total van adaptar de forma autobiogràfica, s'inclouen "Touch too much", "Get it hot" i "Love hungry man". Aquesta portada amb Scott amb banyes i cua juntament amb el tema "Night prowler" dispara les alarmes dels conspiranoics satanistes, fins al punt que l'associació ultraconservadora Majoria Moral impulsava lleis contra la llibertat d'expressió en els seus concerts i impulsava pares i mares a prohibir que els seus fills i filles compressin els seus discos. La lletra de la cançó no diu res estrany però unes misterioses paraules finals shazbot nunu nunu va fer creure que era un extracte d'un llibre de bruixeria quan en realitat feien referència a una sèrie televisiva d'extraterrestres. A més, un assassí en sèrie que actuà als EUA en aquella època tenia el sobrenom de The Night Stalker, de pronuncia similar, i vestia amb una samarreta d'AC/DC i on cometia els seus crims hi deixava una gorra del grup.

La mort de Bon Scott el 21 de febrer de 1980 culpa d'una borratxera sembla que hagi de truncar el progrés de la banda però fitxen Brian Johnson de Geordie, un cantant que no desentonà gens en la formació. El primer disc amb Brian, el de la portada negra, "Back in black" (1980) superà els dinou milions de discos venuts obrint la música heavy a tot el públic i no només al heavy convençut. El disc, que fou el 2n més venut de la dècada dels 80 només superat pel "Thriller" de Michael Jackson, fou també produït per Mutt Lange i conté potents temes com el mateix "Back in black" -un altre riff bestial de Malcolm Young-, "Rock and roll ain't noise pollutionm", "Hell's bell" i el brutalment pujador de moral "You shook me all night long". Si li va més un altre estil existeix una versió d'aquest himne perpetrada per Anastacia i Celine Dion.

"For those about to rock (we salute you)" (81) fou el següent disc al de major èxit, tot i no tenir la repercussió de l'anterior el disc de la portada del canó aconseguí vendre més de quatre milions de còpies. Destaco el treball vocal de "Let's get it up" i "For those about to rock". Aquest disc és una de les obres més buscades pels col·leccionistes de l'estat espanyol ja que la primera edició va sortir amb els colors de la portada al revés, amb fons negre i lletres i canó daurats, quan a tot el món s'havia publicat amb fons daurat i lletres negres. En la 2a edició es rectifica l'error i això fa que sigui un dels discos més buscat pels melòmans. El canó esdevingué un símbol inseparable de la banda i en la gira del disc van carregar canons reals sobre l'escenari que disparaven fins a 21 cops.

Van començar una deriva experimental estranya amb "Flick of the switch" (83) i "Fly on the wall" (85). Però amb "Who made who" (86), un àlbum poc corrent sent la banda sonora de la pel·lícula d'Stephen King Maximun Overdrive, tornen a liderar vendes. Aquest disc és una barreja dels seus temes favorits en directe amb nou material.

Més endavant arriben "Blow up your video" (88) i "The razors edge" (90), gràcies al qual tornen a liderar vendes ajudat per temes com l'apoteòsic "Thunderstruck" o "Moneytalks". Aprofiten la reviscolada per editar el directe "Live" (92) amb els seus grans èxits. El 1993 publiquen el tema "Big gun" per la banda sonora de The Last Action Hero, un tema condemnat a l'ostracisme pels fidels seguidors de la banda però que, personalment, és dels que més m'agraden. Va ser el primer single que vaig comprar d'AC/DC.

El següent disc és "Ballbreaker" (95) després de cinc anys de descans de gravacions i de recuperar el bateria original de la formació. El disc no té l'acollida dels anteriors però també hi trobem un dels meus favorits "Hard as a rock". D'aquest disc potser també recordaran "Cover you in oil", "Hail CAesar" o el mateix "Ballbreaker". El 1998 a causa de la publicació d'un box set de títol "Bonfire" d'homenatge a Bon Scott es publica "Dirty eyes" en single, un material de col·leccionista que orgullosament estic content d'haver adquirit en el seu temps.  El 2000 arriba "Stiff upper lip", un dels pitjors discos dels australians segons la crítica, i dels pitjors en vendes. Els singles de "Stiff upper lip", "Satellite blues" i "Safe in New York City" no van fer gaire per ajudar a promocionar l'àlbum.

El 2008 tornen amb "Black Ice", un disc que torna a tenir espectaculars xifres de vendes en un temps on la venda de discos cau en picat, cosa que li afegeix molt de mèrit. Temes com "Rock'n'roll train", "Anything goes" i un excepcional "Money made".  El 2011 publiquen el directe "Live at River Plate" oferint una altra joia del col·leccionisme, un DVD-single del tema "Shoot to the thrill", L'últim disc ha estat "Rock or bust" (2014), un disc final d'etapa per un parell d'esdeveniments: Brian Johnson va abandonar la gira de promoció del disc per problemes auditius sent substituit per Axl Rose i Malcolm Young, tot i haver fet les lletres de les cançons, ja no participa en la gravació per problemes amb l'Alzheimer i deixa definitivament la banda. De fet, l'últim concert on actuà fou el 28 de juny de 2010 a San Mamés (Bilbao).

Ara, en menys d'una setmana, han mort el germà gran George Young i el mitjà Malcolm Young als 64 anys. El seu funeral, a Sidney, fou com mana la tradició escocesa.


Articles relacionats: