dilluns, de juny 30, 2014

Púbol-La Pera-Palau Sator-Peratallada-Pals

Últim apunt sobre els meus dies a l'Empordà (anteriors capítols: I, II i III) en el qual faré una ruta per pobles medievals interiors més o menys conservats alguns i habilitats per fotre el pèl als turistes alguns altres.

Començarem per la Pera i Púbol, per la qual cosa prendrem la C-66 i després de creuar la Bisbal d'Empordà i Corçà trobarà el desviament de la GI-6425 a mà esquerra. La primera vila que veurà és la Pera, amb això no vol dir que sigui molt divertida, sinó que quan em refereixo a què és la Pera és perquè es diu així. És un poblet amb estructura medieval en forma de d'el·lipse amb un carrer (el Major) que el creua formant el seu eix major, un altre carrer (el del Padró) que forma l'eix menor, i el perímetre de l'el·lipse és format per una part la carretera i per l'altra part el carrer Vell.

Púbol, la part que es pot visitar gratuïtament
Seguint la carretera arribarà a Púbol, nom que li sonarà molt més gràcies al conegut i sobre-explotat entorn dalinià on s'emmarca aquest nom. Quan arribi al poble ja trobarà la típica explanada d'aparcament sense ni una ombra, però que encara pot agrair perquè és gratuïta. Ja veurà ja més endavant. La vila també té carreronets medievals amb cases ben cuidades i on s'hi passeja bé i tranquil. Al centre hi trobarà el castell de Gala, ja que un cop es va restaurar, es va convertir en la llar de la senyora del Dalí. No devien viure tranquils ni res! La musa del pintor vivia en aquell castell i allà rebia al seu marit i a tothom (o totdon) que li fes falta rebre. L'escenari interior del castell deu ser surrealista del tot, diuen que hi ha aparcat el famós Cadillac on van fer l'últim viatge des de Portlligat per tal de ser enterrada a la sala del Delme. Jo no ho vaig veure perquè per poder entrar amb la meua senyora i els meus dos fills de 4 i 8 anys em reclamaven que pagués trinco-trinco la quantitat de 32 €, cosa que jo vaig trobar com un robatori només comparable al que perpetra l'ajuntament de Lleida amb l'IBI o la companyia pseudo-municipal d'aigües. Dalí hi va viure des del 1982 fins el 1984 quan a causa d'un incendi a la seua habitació, va patir greus cremades i va ser hospitalitzat. Ja no hi va voler tornar més. Jo tampoc. 

Palau-Sator
Per la GI-641 ens arribem fins a Palau-Sator. Aquí aparcar fou més fàcil en un dels carrers que envolten la vila closa. El carrer es diu carrer Extramurs, nom molt rebuscat. Quan vam arribar l'entrada al llogarret feia un olor d'arròs que els meus enzims gàstrics van començar a secretar líquids a quantitats industrials. Vaig entrar als dos restaurants que hi havia en aquella zona -Sa Torre i Mas Pou- i no sabia distingir de quin dels dos provenia, perquè els dos feien lo mateix flaire. L'entrada al recinte emmurallat el farà per una porta d'una gran torre coronada per un rellotge i que, suposo deu ser per aquest motiu, se l'anomena la Torre de les Hores. La forma el·líptica li dóna el caire medieval, amb carrerons estrets curvilinis que van a petar al palau-castell.

Molt a prop i formant part de la mateixa vall del riu Daró, hi ha Fontclara, amb una església romànica del s.XI, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada, amb una església preromànica molt curiosa per la zona.

Castell palau de Peratallada
Tots aquests poblets conserven l'encant medieval sense exageracions. Però al tanto, que ara ve el que és un poble medieval convertit en un parc temàtic d'extreure diners i fotre el pèl als visitants. Aquest poble és Peratallada. La primera ja te la claven quan arribes i has d'aparcar, evidentment l'ajuntament de Peratallada que pensa en tot ha habilitat zones d'aparcament, però que has de pagar religiosament (sigui catòlic, budista o musulmà) si vols deixar el cotxe allà i en el moment d'entrar. No fos cas. Toma! Només per poder visitar el poble passa per caixa. Lo regidor de finances de Peratallada deu tenir superàvits continus. El fet que hagis d'afluixar la mosca ja t'obliga a passar el dia allà, i tot i que no tenia previst dinar-hi ho acabarem fent per amortitzar el tiquet d'aparcament. El nom de la vila no té res a veure amb les fruites tradicionals de l'horta lleidatana sinó que prové de Petra tallada, ja que està construït sobre roca i envoltat per un fossat que arriba a tenir 8 metres de profunditat. Deu ser de les poblacions catalanes més ben fortificades amb un nucli principal al centre on hi ha el castell. Recomanem seguir tot el recinte pels carrers formats per pedres que vagi vostè a saber els segles que fan que estan allà i tot el que han vist: el portal de la Verge, la torre de les hores, el pas del pont... trossos molt ben conservats que fins i tot dóna la sensació que s'han creat artificialment.

L'estrany suquet de peix...
L'altra sorpresa negativa que vaig endur-me va ser la dels restaurants. Els vaig recórrer tots mirant cartes i menús i només en va haver dos que me van fer una mica de goig, i miri que de restaurants n'hi ha més que sectors crítics dins del PSC. Els restaurants estaven pensants només per a turistes (guiris o no), amb menús cutres a base de paella o pizzes. Jo buscava un arròs de Pals, un suquet de peix... i si volia suquet havia de triar un dels dos, i si volia l'arròs l'altre... però en cap restaurant es concretava la intersecció dels dos plats. Espantat ja després de la ruta pre-gastronòmica vaig escollir un situat davant del castell, l'Arc Vell. Vaig demanar el famós suquet de peix de l'Empordà, que va decebre moltíssim perquè hi havia un excés absolut de fècula en forma de patata i poc peix, vaige, ni suquet ni peix. Qualsevol suquet que te puguis menjar a Cambrils és molt millor. De segon vaig escollir el bacallà de Quaresma, ja que era Divendres Sant i cal conservar les tradicions, correctíssim, res a dir d'aquest plat. I de postres, ui de postres... em disposava a tastar per primer cop el famós recuit de Fonteta (??), que tal van popularitzar els Amics de les Arts en un anunci d'Estrella on deien que parlaven de coses de Catalunya com a excusa per parlar del Barça. Poso l'enllaç però no us l'obligo a veure, ja teniu prou amb el Barcelona Style i amb l'anunci d'Estrella d'enguany. Ho sento. En aquell anunci que comentava abans anomenaven el recuit de Fonteta. Clar, com que en la cançó hi sortia i no ho feien per exemple els caragols a la llauna, ni la pera de Lleida, ni l'oli de les Garrigues, ni el torró d'Agramunt, ni el préssic de Pinyana, jo pensava que això del recuit era una cosa immensament extraordinària. La gran sorpresa va ser quan en demanar-lo me van portar un tros de mató... carai. I quina diferència hi ha entre el recuit de Fonteta o un brossat d'Almatret? Ah! Que Fonteta és un poble de l'Empordà, claro, claro...

Per acabar el periple empordanès visito una de les viles de referència per barcelonins i gironins: Pals. A veure què em trobo... Per començar zona blava per aparcar, cosa que, de moment, no la fa gaire diferent a Lleida. Diuen que aquesta vila medieval és dels pobles més bonics de Catalunya -sempre s'anomena Rupit, Santa Pau, Tavertet, Pals...- i la veritat és que conserva un extraordinari poder atractiu. De totes formes fins que no s'arriba al recinte emmurallat -i molt restaurat- no se li troba cap gràcia. En pic t'endinses en el casc antic ja gaudeixes de la torre romànica de les Hores de l'antic castell, les botigues d'arròs de Pals (amb vagi vostè a saber quantes varietats!), un mirador des d'on s'aguaiten els pobles de Sant Feliu i Sant Julià de Boada, i els jardins Josep Pla amb unes espectaculars vistes fins a les illes Medes. No hi podien faltar. Llàstima que el camp del Llagostera no es veu... és la única cosa de la moda del gironisme que faltava antagullar des d'allà dalt...

dissabte, de juny 28, 2014

L'Estartit-Bellcaire-Verges-Torroella de Montgrí

Nova etapa del viatge per aquesta zona que diuen és l'essència del mediterranisme i el catalanisme i vagi a saber vostè quants -ismes més que fins i tot el Màrius Carol escriu novel·les ambientades per aquests puestos. Ja vaig escriure dos capítols sobre la meua estada que si té algun tipus d'interès en llegir els pot trobar aquí (un) i aquí (l'altre). 

Aquest cop ens dirigirem a integrar-nos en l'ecosistema natural a l'Estartit. Circulant per aquesta carretera tant gironina que és la C-31 gaudim d'elements característics del paisatge empordanès tal i com són el Golf Serres de Pals, l'Hotel & Spa Empordà Double Tree by Hilton (en l'Empordanet de Josep Pla ja s'imaginaven aquest nom) o bé els càmpings amb reminiscències de nom mortadel·lià com són La Ballena Alegre o El Delfín Verde

Quan hagi passat per sobre del riu Ter, deixant-lo fer els seu curs natural cap allò que en diuen la Gola del Ter, arribarà a Torroella de Montgrí. I allà prendrà la GI-641 que els portarà cap a l'Estartit, un poble on absolutament tot fa referència i gira entorn de les illes Medes, que són uns pedrots molts grossos que surten de l'aigua davant de la costa. Les illes ja ho tenen això.

L'Estartit
L'Estartit és un típic poble de costa que està destinat al típic turisme típicament hippie. Almenys així m'ho va semblar per les típiques botigues del típic carrer peatonal paral·lel al típic passeig Marítim. Un passeig que és llarguíssim i on, incomprensiblement vam aparcar amb facilitat. Més que res perquè tenen una zona habilitada d'aparcament a dins de la platja. Sí, sí, allà a l'arena. El passeig fa de bon passejar, perquè és un passeig i perquè sembla interminable. I un cop pels carrers interiors recorda molt Cambrils (els de Lleida sempre tenim el mateix poble costaner al cap) però com deia abans amb començos més hippies, no sé si és per la quantitat d'estrangers que hi volten que són més aficionats a aquesta mena d'artesania que jo no li trobo la gràcia, o bé és una reminiscència eivissenca evocadora d'èpoques de més reclamació de llibertat no política. El carrer també és bonic de veure i porta incorporat una bonica torre del Rellotge on a sota podrà gaudir d'un típic gelat artesà.

Les Illes Medes, evidentment.
Evidentment si es va a l'Estartit i hi porta canalla, ha de contractar un viatge al Nautilus, el típic viatge que et venen com a visió submarina i que aprofiten la debilitat dels progenitors de la família per escurar-te les butxaques a base de records en forma de fotos i plats amb les cares dels teus fills. El viatge en vaixell surt a compte perquè t'hi estàs un parell d'hores assimilant el paisatge costaner de la Costra Brava format per pedres i aigua, incloent-hi algun forat enmig dels penya segats. La travessia per aquesta zona que diuen és la més bonica de Catalunya va des de l'Estartit fins la Roca Foradada passant pel Cap d'Utrera, la Punta Salinas, la Punta de la Barra i per aquesta sobredosi de gironisme que representen les Illes Medes i la seua Reserva Natural. El viatge es comparteix amb desenes de guiris amb canalla i càmeres fotogràfiques que immortalitzen roques i aigua. Jo, com sóc de secà, de peixos només m'hi entenc entre la carpa, la madrilla i el blabàs, i l'estona de vista submarina, tot i que fou molt interessant, no n'entenia ni un borrall. Però els meus fills s'ho van passar pipa, que a la llarga és el que compta.

Assortit per a pica-pica del Rosamar
Per dinar vaig escollir el restaurant Rosamar. Ja sap que aquí parlo en primera persona del singular perquè els restaurants els trio jo. I no pas per un abús d'autoritat sobre els altres elements de la meua unitat familiar, sinó perquè se'n fien més del meu criteri que no pas del propi que tenen ells i elles. Corro el perill que si triessin els restaurants els meus fills acabaríem ingerint quantitats de polisaturats en un McDonalds o en un restaurant herbívor si depengués la tria de la meua senyora. El Rosamar el vaig triar a partir de comentaris fiables de Trip Advisor. Si he d'escollir jo mai trio un restaurant a peu de port perquè normalment acabes escarmentat, però mirin, aquest cop la cosa va sortir bé. Vam dinar en la terrassa acompanyats per una vidriera prismàtica on dins havien crustacis que feien les coses típiques que suposo deuen fer els crustacis entre ells, i que suposo, que si un client escull un crustaci se'l podrà cruspir havent dialogat abans amb ell, això sí, per tal que cap conservador del medi natural -que n'hi ha molts allà- s'enfadi. De les millors coses que vam menjar foren els calamars. Em saben greu els pobres calamars perquè davant meu sempre surten perdent i no els deixo el lliure dret d'autodeterminació inconstitucional de poder decidir si volen ser deglutits per mi o no. Però faci'm cas, dels millors calamars a l'andalusa que he menjat.

Carreró. I punt.
Castell de Bellcaire.
Encabat de dinar, amb la morrinya típica que comporta conduir després d'un bon arròs, vam conduir fins Bellcaire d'Empordà. Tornem fins a Torroella de Montgrí, creuem Ullà -un poble enganxat a Torroella- i a pocs metres un encreuament a la dreta ens duu per la GI-632 a Bellcaire, aquesta carretera continua fins a l'Escala. Només aparcar el cotxe i després de fer una sobinyadeta dins fins que passessin els efectes digestius de l'arròs, vam adonar-nos que l'ajuntament de Bellcaire no s'hi parava a pensar gaire els noms dels carrers, aquest de la foto fou el primer que mos vam trobar. L'objectiu de la visita era el castell de Bellcaire, una fortalesa que se la rifaven els comtes d'Empúries i la Corona de Catalunya i Aragó. El castell està en perfecte estat de restauració i situat en una plaça molt ben ambientada per lluir-lo. Qualsevol carreronet que faci costa amunt us hi portarà. Gràcies a uns jóvens que estaven preparant un mercat medieval vam poder entrar-hi i fer un tomb per aquest antic castell que ara és l'ajuntament.

Los armats de Verges
La placeta del recinte de dins de la muralla de Verges
Arreculant fins la C-31 mos dirigim a Verges. Vam anar-hi en Dijous Sant, dia de la celebració de la ritual i famosíssima Dansa de la Mort, aquella dels esquelets i la dalla que haurà vist cada Divendres Sant al TN migdia. Com es veu que això és un gran producte de promoció turística per la vila, i sempre que a tots els pobles es fan coses d'aquestes, mos van fer deixar el cotxe en un bancal ple de pols, allà als collons d'Andares del centre del poble. I no podria ser d'altra manera, el primer carrer que mos vam ensopegar entrant al centre de la vila fou un carrer amb el nom de Llach, concretament el carrer del doctor Llach. Vam sentir una reacció interior indescriptible, el que eren les Medes a l'Estartit devia ser Llach a Verges. Estava tot a petar de gent, però vam tenir sort de veure la professó dels armats que recorre tot el poble (però tot!). El pom-pom-porrom a fe de déu que mos va quedar clavat al cervell. Anaves per un carrer i et sortien los armats, anaves per un altre i et tornaven a sortir, i així successivament... Tot i els romans, vam poder voltar pel nucli antic i la vila closa tancada per les muralles. De l'antic castell només queda una paret que forma part de l'ajuntament.

Lo castell del Montgrí vist des de molt lluny,
en primer terme l'Estartit.
Per acabar tornem a Torroella de Montgrí, poble que vaig maleir carinyosament pels embussos de trànsit que s'hi feien i per la dificultat per aparcar. Torroella és un d'aquells pobles que penses que és la cosa més catalana que s'ha parit mai aumón. El Massís del Montgrí, el castell de Santa Caterina, els Montgrins, les sardanes i l'Hotel Palau Lo Mirador. Sí! Un LO enmig de l'Empordà. Per un cop vaig pensar que els lleidatans ens podíem sentir catalans estant allà sense remordiments de consciència. Com acabo de dir no hi podia faltar un castell, se veu que es diu de Santa Caterina però tothom (i totdon) el coneix com a Castell del Montgrí, nom de la muntanya. El castell aquest es veu de tot arreu estant per allà, és com la referència que mos marca la Seu Vella, vagis per on vagis sempre veus el castell aquest. De fet es diu que pagesos i pescadors s'orientaven per ell. El camí per pujar al castell s'ha de fer a peu per un sender que salva un desnivell de més de 300 metres. El castell data del s.XIII i es va quedar a mig fer perquè es van cansar de tocar els nassos als comtes d'Empúries que estaven al Castell de Bellcaire. I com ja aleshores Barcelona tirava molt, amb la consolidació del poder del comtat de Barcelona el castell de Montgrí va deixar de ser necessari.

diumenge, de juny 22, 2014

Moltes gràcies Toni, benvingut Imanol.

Sí, ja sé que tots estaven esperant la meua opinió sobre els fets esdevinguts amb l'entrenador del Lleida Esportiu, i que molts no han pogut esperar a la redacció del bloc i que m'ho han preguntat via whatsapp, però és que he necessitat un llarg procés de reflexió per tal d'assimilar les coses i poder fer-me una opinió sobre si el canvi d'entrenador és bo o és dolent. Una mica com els sectors crítics del PSC amb el Miquel Iceta, que no sé encara si el troben bé o no com a primer secretari... clar que tenint sectors crítics dins de sectors crítics... bé, perdoni'm, però és que quan me ve al cap el PSC m'embalo.

A la pregunta si em sembla bé la no renovació (perquè recordo que ha estat una no renovació, no pas una destitució) del Toni Seligrat no la sé contestar ni amb un sí ni amb un no rotund. Perquè ni hi estic a favor ni hi estic en contra, ja sé que és molt raro però en aquest cas la meua situació és com els sectors crítics del PSC amb el dret a decidir -au, ja hi tornem a ser!-.

Toni Seligrat anunciant el seu adéu en una roda de premsa curiosa en el
local de l'AAVV de Pardinyes.
M'explico. Per una banda penso que el Toni Seligrat es mereixia una tercera oportunitat. Aquest míster, juntament amb tota la plantilla, ha aconseguit que el Lleida fes dos play-offs d'ascens en temporades consecutives, i això és molt i molt complicat. Aquest entrenador ha fet que, poc o molt, a Lleida es torni a parlar del futbol local als bars i als puestos de feina, ha aconseguit el rècord de gent al Camp d'Esports en el partit contra el Toledo (ni a primera divisió havíem col·locat tanta gent al camp), i enguany ha aconseguit el també rècord de 21 jornades consecutives sense perdre. La plantilla amb aquest míster ha tingut el mèrit de baixar la mitjana d'edat del Camp d'Esports, de provocar un desplaçament massiu històric al camp del Badalona, ha aconseguit que la meitat del aficionats que van anar a Butarque no fossin ni socis del club, fent que puguin engrandir la massa social properament. Un cicle de dos anys és just, un cicle de tres anys ho trobo més normal.

Per altra banda, penso que d'aquesta plantilla que teníem aquesta temporada se'n podia haver tret més suc. Amb uns jugadors al davant amb una qualitat enorme -Mata, Imaz, Miramon, Dídac i Chupe- l'equip ha estat molt i molt desaprofitat en massa partits. Sense treure mèrit al que ha fet Toni Seligrat, el considero responsable de la derrota contra l'Espanyol B al Camp d'Esports, o de l'empat al camp del Prat, o del 0-0 a Constància (compte, que jo sóc un gran defensor dels empats fora de casa, però a vegades segons amb quin rival els empats podrien ser victòries) o del plantejament del partit contra l'Atlético Baleares. Ha fet una molt bona feina, però li ha faltat alguna cosa. I sí, la principal cosa que ha faltat és un gol en l'eliminatòria contra el Leganés. Per últim, i tot i que ja està oblidat, recordo la topada que va tenir Seligrat amb l'afició després d'una mocadorada al Camp d'Esports al febrer del 2013 en finalitzar un partit contra la SD Logroñés, amb unes declaracions molt fora de lloc. Però curiosament aquell fet, que ara hem d'estar agraïts, fou el punt d'inflexió de la trajectòria del Lleida Esportiu en aquestes dos últimes temporades. 

Així que, benvolgut Toni Seligrat, li estic molt agraït per la seua feina i treball, per tots els fets que ha aconseguit en un club difícil com és el nostre, i espero que sempre tingui la porta oberta al camp per quan vulgui tornar, és mereix el millor tracte, tant i com se'l mereix Mané, Jordi Gonzalvo o Emili Vicente. És una llàstima haver d'acomiadar-se amb una roda de premsa en el local d'un associació de veïns, amb tot el respecte per Overpard i amb carinyo pel Paco Castillo. I una última cosa, jo que sempre l'he defensat davant de les crítiques que ha tingut, reconec que ha estat un entrenador incomprès... i molts d'aquells que no el volien ni en pintura ara es posen les mans al cap amb la seua no renovació. Ja sap que a Lleida això del txaqueterisme està a l'ordre del dia... una salutació i fins aviat. 


Benvingut i benvolgut Imanol Idiakez, ongi etorri a la nostra ciutat. Sembla ser que vostè serà l'entrenador que posarà la cirereta al pastís (o el raig de conyac als caragols a la llauna) a la feina que va començar el Toni Seligrat. Espero que la seua arribada no suposi una revolució en l'onze titular tot i que ja sé que ni Imaz ni Mata continuaran. Però sisquere (una paraula lleidatana, ja anirà aprenent que aquí Lleida som una mica diferents en certes coses) Pau Torres, Barreda, Biel Medina, Mario Fuentes, Raul Fuster, Pau Bosch, Beñat, Chupe, Dídac Devesa, Miramon i Molo puguin continuar dins d'aquest projecte fet a tres anys. Pensi que li demanarem el play-off amb l'ascens, suposo que ja s'ho deu suposar. No sé si deu ser molta o poca pressió per a vostè, però no pot aspirar a menys, ja l'aviso ara per tal que vagi acostumant-se a l'exigent públic del Camp d'Esports.

El seu fitxatge té molt bona pinta, perquè la gent recorda el partit d'ara fa poques setmanes aquí contra el Toledo, amb jugadors com Urko, Iván Mateo, Rufino, Colinas o Albístegui. Però jo recordo que fa dos temporades va venir aquí entrenant el Real Unión de Irún, i tot i tenir també en aquell equip Albístegui i Colinas va ser un dels majors tostons de partit que recordo quedant amb empat a zero.  Tampoc deu tenir gaire bon record del partit jugat a Irún quan vostè va ser expulsat i el Lleida va empatar al minut 93 amb un gol de penal de Xisco. La de tombs que donen les coses.

Sigui com sigui, molt content amb el seu fitxatge. Tinc entès que és una bona persona i molt amable. A Reus, tot i que no va despuntar com a jugador, el recorden per ser una magnífica persona. Això és bo. El seu currículum com a tècnic dóna lloc a pensar bé i a bones intencions: el juvenil de l'Añorga (2007), la Real Societat B (2008-2010), el Poli Ejido salvant-lo del descens a Tercera, el Guijuelo (2011-2012), el Real Unión (2012-2013) i el CD Toledo (20913-2014).

Doncs ja sap, amb moltes ganes que sigui agost i començar a veure els seus primers partits amb el Lleida fent el que els aficionats en diem la ruta de la N-240, és a dir, Altorricó, Binéfar, Montsó... 


diumenge, de juny 15, 2014

II Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (III)

Com diuen que no hi ha dos sense tres em veig obligat a escriure una tercera part del resum de l'assemblea d'abonats del Lleida Esportiu del passat dissabte. Si vostè ha aterrat aquí per casualitat li recomanaria que llegís els apunts corresponents al resum I i al resum II. Ei, si vol també pot començar pel final, que hi ha gustos per tot.

Deixem ja enrere l'informe de presidència amb les xifres i els números i entrarem en la part més sentimental i emotiva de l'assemblea. Sí, en les assemblees també pot haver-hi parts més sensibles.

Ara parla el Ramon Folguera, que és el responsable d'Sports Events, una organització o societat o empresa (no sabria definir pas què és) que basa la seua filosofia en dinamitzar esport i societat. Parla de la tasca realitzada aquesta temporada sobretot en el tema d'atansar el club a les escoles, a les escoles bressol (!!) i a les associacions de veïns. Per motius professionals sé la bona disposició que va tenir el club per realitzar un matí d'activitats al Camp d'Esports amb els nois i noies que formen el Plenari dels Adolescents de la ciutat de Lleida. Una intervenció breu per anomenar les activitats realitzades.

Toca el torn l'àrea social. Me fa l'efecte que era la intervenció més esperada. És molt bonic saber que els números quadren, però la gent el que vol és que els toquin la fibra amb lo Lleida. I patapam! Mos ho van fotre en pala. Primer va parlar el David Freixes amb un discurs molt formal sobre l'augment de socis, la voluntat de fer xerrades informatives, la presència a les xarxes socials, les penyes... i una intenció que sembla ser que serà prioritària de captar abonats i seguidors pels pobles del voltant. 

L'Òscar Serramia, també de l'àrea social, és un senyor que té més idees que ex-votants té el PSC. Ell fou l'encarregat de presentar-nos en primícia el que serà la nova campanya d'abonaments del Lleida que es posarà en marxa ja a començaments de juliol. Tres plafons amb les fotografies i uns eslògans d'aquells que enganxen que diu se li van acudir a Badalona mentre veia desfilar gent i gent i gent del Lleida.




El primer fa referència als actes de celebració dels 75 anys amb l'eslògan: "Anys de suor, esforç i il·lusió" i un mosaic de fotografies de grans mites dels tres clubs que han format aquella entitat que anomenem lo Lleida: Seguer, Lecumberri, Rubio, Txema, Basora, Mon, Guzmán, Azcona, Dani Marín, BABUNSKI, Ribelles, Pau Bosch,  del Pinto, Escoda, Martí, Palau, Gensana, Molo, Bademunt, Pacheco, Amigó, Buján i Rivero.






El segon i tercer cartell són molt semblants, amb una imatge del Gol Nord del camp. Un eslògan és "Orgull de ser del Lleida" i l'altre "100% lleidatans i orgullosos". Per la reacció de la gent sembla que van agradar, i molt! 



Insisteix amb el carnet infantil donant com a argument que a llarg termini aquests seran socis. Dóna la curiosa dada que la meitat de la gent que va anar a Leganés no era sòcia. I insisteix en el fet que els que ja som socis hem d'anar fent "el boca a boca"... bé, jo de coses pel Lleida en faré moltes, però el boca a boca... no ho veig clar... si de cas jo aniré fent el boca-orella per aconseguir més abonats. En això confiïn.

I l'altre tema estrella que mos va explicar l'Òscar va ser la idea del futur Museu del Lleida amb material històric. Un Museu que "no serà el Prado", ni falta que ens fa, però que sembla que les idees ja estan molt avançades ja que ens va ensenyar uns primers plànols de com quedaria. Una idea fantàstica i on m'hi veig passant força estones voltant-hi amb el perill que això suposarà per la conciliació de la meua vida familiar.

Després de totes aquestes intervencions, comença el torn de precs i preguntes. Uns quants abonats agraeixen el fet que la directiva organitzi aquesta assemblea informativa i la seua dedicació al club. Surt el recurrent tema dels preus amb el "per què els socis han de pagar els partits de play-off" i "per què les entrades per als no socis són tan cares". L'Albert Esteve recorda que el carnet de soci és per la temporada regular i el play-off necessita uns ingressos extra per primes i desplaçaments, però que sempre s'afavoreix el soci. A la segona pregunta el president contesta que la gent es faci sòcia que així l'entrada els sortirà més barata. I aquí jo hi poso cullerada i dic que el preu de les entrades ha de ser de tal manera que no surti més barat entrar amb entrada que amb el carnet de soci.

Un altre soci es queixa que els dies de play-off tenia el seu seient ocupat per no socis i que les entrades i sortides del camp hi havia massa aglomeracions i podria ser perillós. El David Freixes respon dient que estudiaran el tema aquest. També se li diu que a l'entrada ja hi figurava que no es podien ocupar els seients de soci i que, a més, se'ls informava en el moment de comprar l'entrada. Un altra intervenció parla de si hi ha gent que entra amb invitacions a la llotja, a la qual cosa el president contesta que només hi entren acreditacions i empreses patrocinadores VIP. Ningú no va amb invitació. Un altre soci agraeix l'animació de les penyes i exposa una petita problemàtica ja solventada que va succeir el dia de l'Espanyol B amb restes de runa d'obra que hi havia a les instal·lacions.

Un soci pregunta al Jordi Esteve (que no havia intervingut) pel tema esportiu. Ens explica que hi ha 10 jugadors amb contracte en vigor, 3 baixes (Milla, Konaté i Pau Núñez) i 5 que acaben contracte (Pau Torres, Pau Bosch, Mata, Imaz i Mario Fuentes) i que estan en converses per renovar. De manera molt subtil deixa entreveure que algun no continuarà. Sobre l'entrenador digué que dimarts es tancaria el tema i que "o seguiria Toni Seligrat o que hi hauria nou entrenador", una lògica proposicional que signaria el mateix Bertrand Russell. Se li va escapar una frase "el nou entrenador signarà per 2 anys"... a mi em dóna que tindrem nou míster. Un soci es queixa de l'estil de futbol de l'entrenador, a qui Jordi Esteve li explica una mica les dificultats de jugar a 2aB amb molts equips defensius que van a destruir.

Per acabar i donant el toc exòtic un assistent va demanar un tirador de cervesa a la grada de Gol Nord. Va ser un moment que recordava les mítiques assemblees del RCD Espanyol que eren sempre aprofitades per l'APM.

Al final, petem la xerrada els assistents al pati de la Casa de les Voltes.

Espero que aquest resum sigui de l'interès per  atots els abonats que no hi pogueren assistir. He intentat ser el màxim curós amb els fets i amb les paraules, torno a demanar disculpes si algun número o alguna xifra no és exacta. Gràcies a l'organització i als assistents.

II Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (II)

Com segurament bé ha pogut deduir, el fet que hagi un (II) en el final del títol de l'apunt vol dir que un altre apunt acabava en (I), si vol llegir correlativament li recomano que abans miri, si no ho ha fet ja, l'apunt II Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (I). Gràcies.

En l'apunt anterior m'havia quedat explicant l'informe de presidència. L'Albert Esteve torno a insistir amb la frase que marca la política econòmica del club: "no gastem ni un euro que no tenim". I ara aquí poso una frase de valoració personal: "Doncs me sembla molt bé perquè ja vam quedar escarmentats". És difícil desmarcar l'aspecte econòmic de l'aspecte esportiu, per això resumeix els objectius en dos: 1) Ser sostenibles, 2) Arribar a la LFP. Insisteix també en el fet que el club no vol ser el que es coneix com a club venedor, és a dir, si un jugador té contracte i aquest jugador és necessari per la plantilla o es paga la clàusula o res. Diferent és quan el jugador acaba contracte, que segons quines ofertes tingui no pots fer gran cosa per retenir-lo. El president va posar l'exemple de Jaime Mata que l'estiu passat va tenir ofertes però cap de bona: "haguéssim tingut uns diners més però no un jugador ni la massa social que aquest arrossega". Enguany acaba contracte i ja sabem que li han posat catifa roja per l'Eix Transversal...

A continuació ens explica l'estat de comptes consolidat abans de play-off: uns ingressos de 1.034.617 € i unes despeses de 1.021.787 € de despeses. Aquí faltaria afegir els ingressos-despeses del play-off si no vaig entendre-ho malament. Es parteix d'un superàvit d'un 13.000 €, amb la qual cosa de cara a aquest any es podrà augmentar una mica més el pressupost. Aquí demano disculpes si hi ha alguna xifra malament però anava apuntant a mesura que s'anava dient i a vegades se t'escapa algun dígit.

Més números. evolució del punts totals en Lliga en aquestes tres últimes temporades: 59-66-68. Augment de seguidors a Twitter de 1500 a 8000 en un any (una bestiada!). Augment de seguidors a Facebook, de 2000 a 4000. Ja que hem tornat a l'aspecte social agraeix a l'afició pel desplaçament massiu a Badalona, pel seu civisme i fent-nos extensiva la felicitació que rebé de la directiva del Badalona. Moltes gràcies, la veritat que en un desplaçament amb més de 1000 persones en camp contrari sense ni un incident deu costar de veure, en 1000 persones probabilísticament sempre pot sortir algun faltat que et faci quedar malament, però no, no va passar res. Realment aquell 11 de maig ja ha passat a formar part dels dies històrics del Lleida.

A nivell del futbol base es destaca les bones temporades de molts dels equips: el Lleida B i el femení A han disputat les fases de play-off d'ascens; la bona temporada del juvenil B; i l'importantíssim ascens del juvenil A a Divisió d'Honor.


Com ja va passar en l'assemblea anterior, el president assumeix la necessitat que hi ha de millorar les instal·lacions, un repte històric que sembla ser que costarà solventar, jo proposo que s'intenti negociar força amb la Paeria que el maig vinent hi ha municipals i és una bona època per a pidolar. Posa com a exemple l'annex del Camp d'Esports era un "camp de cartxoferes" i ara està molt ben arreglat.

Per acabar aquest segon apunt els 4 pilars bàsics que, segons el president, cal sostenir el club: Il·lusió, humilitat, ambició i compromís. Que no són poques coses, no.

En properes hores espero poder fer el (III). Estiguin atents als seus ordinadors.

P.D: només un aclariment per tal que no hi hagi malentesos, les fotos estan extretes del web oficial del Lleida Esportiu. Jo en vaig fer, però aquestes estan millor, sincerament.

dissabte, de juny 14, 2014

II Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (I)

Avui dissabte dia 14 de juny, els abonats del Lleida Esportiu que estem interessats per més coses que no només si la pilota entra a la porta o no, hem estat convocats en la II assemblea informativa del club (en números romans queda més fardón). Recordo que aquesta assemblea informativa als abonats no és obligatòria segons estatuts i, per tant, és d'agrair i de bona voluntat que la directiva s'hagués compromès l'any passat a organitzar-la cada temporada després que ho demanés un grup d'abonats.  És bo per la transparència que hi sigui i és bo que hi hagi gent interessada en assistir-hi. Un club no només són 11 jugadors i un entrenador, sinó que darrere hi ha tots uns aspectes econòmics, socials i esportius de base que ens haurien d'interessar.

Amb puntualitat més que la britànica i la suïssa juntes a les 10:30 ha començat a la Casa de les Voltes del Turó de la Seu Vella. Molta gent jove a la sala, molts vestits amb samarreta del Lleida, i només quatre senyores. Recordin les antigues assemblees d'accionistes de la Unió Esportiva Lleida on només hi havia mangales i padrins... tot i això només érem present un 55 abonats, és a dir, així a ull un 5% dels que tenen dret a assistència només.

Obre l'acte el Pep Tort, director del Consorci del Turó de la Seu Vella amb una frase que ja la devia preparada portada per l'ocasió i sabent què s'hi feia allà "la propera collita serà millor" i amb una altra frase memorable "La Seu Vella també va ser un monument de 1a divisió i va acabar sent una pista de petanca". Referències seu-vellístiques a la història de la Unió Esportiva Lleida. Ben trobades.

A les 10:40 el periodista Íñigo Blanco enceta el protocol de repassar l'ordre del dia de l'assemblea, que és el típic ordre del dia de totes les assemblees de totes les associacions del món. Me n'adono que entre els patrocinadors del Lleida Esportiu hi ha el diari SPORT... em sembla una sorpresa...

I a les 10:45 pren la paraula el president Albert Esteve presentant l'informe de presidència de la temporada 2013-2014. Comença presentant les àrees del club i la seua gent, molts dels quals estaven a la taula presidencial. L'àrea social, l'àrea econòmica, l'àrea de comunicació i Sports & Events. La primera intervenció fa referència a la data del 30 d'octubre de 1939 posant un primer èmfasi als "75 anys del Lleida", no del Lleida Esportiu, ja ho sabem, però els 75 anys del Lleida no ho pot dubtar ningú, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.. La propera temporada serà bastant sonada a nivell social aprofitant els actes del setanta-cinquè aniversari i amb el projecte estrella del futur Museu del Lleida. Sí, sí, després diré alguna cosa més.

Com la temporada passada l'assemblea informativa es va fer al maig abans d'acabar la temporada, el president ens informa de noves dades que l'any passat no va poder oferir-nos. Primer en el tema econòmic diu que vam acabar la temporada 2012-2013 amb uns ingressos de 1.065.894 € i unes despeses de 1.047.365 € (perdonin si les xifres no són gaire exactes però el presi anava molt ràpid dient números), és a dir, un superàvit de 18.500 €. L'enveja de molts equips de 2aB... i de 2aA... i de 1a. La temporada passada es va passar de 1943 a 2014 abonats (un augment del 3,65%) i sobretot destaca que fou un punt d'inflexió a nivell social, cosa que no li falta raó. Recordin els partits de l'Éibar, Alabès, Leganés i Jaén per exemple. Així com els últims desplaçaments.

Continuant amb xifres concretes, que és la manera de demostrar les coses, tot i que després diguin que els exàmens de matemàtiques són difícils, i passant ja a la temporada 2013-2014, enguany els abonats han augmentat fins a 2625, cosa que representa un augment del 30% (al tanto!) respecte la temporada passada i del 35% respecte fa dos anys. Destaca els 389 carnets de soci infantil, recordant que fins el 30 d'octubre són gratuïts i que han de representar el futur de l'entitat. De cara a la propera temporada ja ens avança que per tercer any consecutiu mantindrà els preus dels abonaments i que començarà la primera setmana de juliol. Després des de l'àrea social se'ns informarà més.

Continuarà... que per això al títol hi ha un (I)

divendres, de juny 13, 2014

Com tastar 86 cassoles de tros...

De ben segur que vostè pensarà, a primer cop d'ull (i d'estómac), que això que proposo al títol és impossible.  Doncs bé, ja li avanço que no, que és possible tastar 86 cassoles de tros. Clar, i ara em dirà vostè que sí, que en un temps de 3 mesos potser sí que seria possible. Doncs segurament sí, però jo li fitaré el temps en un interval de dos hores només. Què? Què me'n diu ara?

Llegeixi, llegeixi que sabrà com va la història...

El capítol 19 d'aquesta fantàstica obra de la literatura escrita que és "Lo lleidatà és fàcil, txarra'l sisquere" està dedicat a la cunya lleidatana. Comença amb el següent paràgraf: "Una de les activitats que més mos uneix, als lleidatans, i que més mos caracteritza és el moment de minjar, acció que també coneixem amb lo nom de halar o de galdir. És una activitat que pot fer-se individualment o en un acte d’agermanament amb més gent. Poques coses canviaria un lleidatà per un bon plat de fato o halo. Mos agrada anar a minjar amb plats acaramullats i racions abundants; així, les següents frases són fàcils de sintir entre lleidatans asseguts a taula: Anquet restaurant mos portaran tant halo que acabarem farts com a tocinos. / No sé com mo l’acabarem tant fato! I tampoc no suportem que mos amprényon mentre mingem: Minja i calla, collons!". És molt important l'alifara en la forma de vida lleidatana, així hi ha un bon sarpat de festes que volten entorn d'això, començant per l'Aplec del Caragol de Lleida, lo Ranxo de Ponts, les matances del tossino d'Artesa de Segre o de Rocafort de Vallbona i el conegudíssim Concurs de Cassoles de Tros de Juneda, que enguany ha celebrat la XXXVI edició. El fet de posar els ordinals de les celebracions en números romans és una cosa que encara no entenc perquè carai se fa...

Lo programa
A la pàgina 189 de l'extraordinari llibre que he citat anteriorment podrà trobar una recepta de com fer la Cassola de Tros lleidatana. Perquè es faci una idea la cassola de tros és un menjar tradicional que feien los pagesos barrejant els productes de què disposaven. Com que cada pagès tinie alguna cosa o altra que li sobrava, podem trobar tantes maneres diferents de preparar la cassola de tros com famílies pageses hi ha a les nostres comarques. Fins i tot existeix varietat entre istiu i hivern, ja que no a totes les èpoques hi ha les mateixes hortalisses.

La regidora, un servidor i lo sinyó editor
El passat cap de setmana del 6, 7 i 8 de juny a Juneda van fer festa grossa. Divendres ja començava a voltar per allà perquè vaig fer la presentació del magnífic llibre abans esmentat al Complex Cultural. Déu n'hi do quin txiringuito més ben muntat que tenen, i a més en fan ús. Ja sap que a molts pobles de txiringuitos majestuosos en van construir uns quants en les èpoques de màniga fluixa i allà es van quedar pels segles dels segles... Pel que sabem a l'ajuntament de Juneda són força fans de lo lleidatà. L'Albert Garriga, regidor de Festes, va fer un escrit en lleidatà al llibret del programa de les cassoles. I com a mestressa de cerimònies de la presentació va actuar la regidora de Cultura, la Ramona Urgell. Ja veuen, era com jugar a casa, amb un públic molt entregat i firmant llibres i... samarretes!

Diumenge fou un dia especial. És d'aquells dies que fas una cosa que mai t'havies imaginat que arribaries a fer i que no saps si ho arribaràs a repetir. Em va tocar fer de jurat en el Concurs de Cassoles de Tros, sí, a mi, juntament amb experts gastronòmics com el Ramon Baró, director de l'Escola de Capacitació Agrària de les Borges Blanques, lo Gregori Canalias, director de l'Escola d'Hoteleria de Lleida, la cuinera junedenca Maria Josefa Sabaté, el cuiner d'Arbeca Jaume Culleré i el company de llibre David Prenafeta. Unes institucions tots plegats, i que posar-nos d'acord mos va ser més fàcil que el PP i el PSOE quan parlen de la unidaz de Españñña.

Los il·lustres membres del jurat
Cap a quarts de dotze del matí arribava a Juneda i l'ambient ja feia olor a xup-xup. La llenya ja feia txera i les cassoles de fang començaven a tenir fato. Vaig fer acte a la paradeta de la junedenca editorial Fonoll a signar uns quants llibres i a signar (es veu que a Juneda ja és moda) el triple de samarretes! És més fàcil trobar algú amb una samarreta roja de "Lo lleidatà és fàcil" que un federalista a la seu del PSC. Vaig aprofitar el moment per conèixer lo Miquel Andreu del "Som Garrigues" que havia tret un número especial dedicat a les Cassoles de Juneda i en el qual me deixava opinar sobre els meus virtuosos criteris gastronòmics que aplicaria en la valoració de les cassoles.

Al Som Garrigues fent veure que sóc un expert cassolaire
Arribà l'hora de dinar. El Lleida havia estat eliminat del play-off després de perdre a Leganés. Imagini's la meua pinta amb arradiet, mòbil i cassola de tros. Era un moment tràgic. Però calia mirar endavant pel gran repte i posar-se a tastar les 86 cassoles que, ordenadament, ens havien deixat els organitzadors en una taula llarga damunt d'un empostissat. Tot això acompanyat d'un parell de porrons de vi negre. L'associació d'endocrins estava destinada a un suïcidi col·lectiu veient aquella taula.

Així que mos vam posar tots los membres del jurat arrenglerats i vam començar a tastar les 86 cassoles una per una i anar fotent forquillada. La cansalada, la txulla, la botifarra negra, la patata, el caragol, la llonganissa, l'espinac, l'aubergínia, el pebrot i fins i tot carxofa o xistorra, de totes les varietats. I sembla que no pugui ser possible però sempre hi trobaves alguna cosa que la feia diferent a l'anterior. Una patata crua, una massa cuita, uns espinacs congelats, una carn poc feta, una cansalada de la papada, una cassola vegetariana sense tall (com van gosar!)... Clar, i de tant en tant calia anar netejant lo gargantxó amb un glop de porronet. La primera cinquantena de cassoles passaven bé encara. A partir de la cinquanta-una la panxa ja començava a protestar... però com jo tenia una dignitat i un poble a qui servir vaig aguantar com un campió allà dalt.

I na fotent-li a la cassola... 
Moltes gràcies a l'ajuntament de Juneda, a l'editorial Fonoll i a tot el poble en general per l'acollida i el carinyo. Doncs apa, visca Junda! I que per molts anys duro. (Ei, no, no m'he deixat cap 'e'. Això de Junda prové d’una pintada que va fer un paio, que amb les presses va escriure-hi «Vica Junda». Els mateixos junedencs, sobretot lo jovent, van fer-ho seu i ho van convertir en un lema popular. Fins i tot dóna nom al seu grup de diables: Mira que si no’t portes bé avisarem als Rojos de Junda.)

dijous, de juny 05, 2014

Sant Pere de Rodes i Empúries

Continuant amb el viatge que vaig començar a narrar en l'apunt Lleida-Sant Hilari Sacalm-Begur, vam decidir prendre un dia històrico-cultural d'aquells que avorreixen tant als nens però que tant ens agraden a alguns grans. Per experiència, i de moment em funciona, puc dir que si acostumes als petits a visitar aquests tipus de monuments els pot arribar a resultar interessants i tot. Sense necessitat de fer-los història ficció sempre pots adaptar les explicacions sobre el que visitem amb alguna espècie d'amanida de cavallers guerrers, medievals, soldats i presos. Aleshores ja estan en la seua salsa i enganxats.

El Monestir de Sant Pere de Rodes pertany al terme municipal del Port de la Selva, a l'extrem superior dret del mapa de Catalunya, per sobre del Cap de Creus. En dos paraules i un apòstrof, allà on los lleidatans diem los collons d'Andares. Segons el Google Maps (personalment el millor GPS, deixant estar els Garmin, els Tom Tom i altres flòtils) des d'Aiguablava fins el monestir hi havia uns 80 km. Vam creuar l'Empordà cap amunt observant que el tema del procés en aquella zona el tenen més clar que el republicanisme del PSOE. En qualsevol rotonda d'entrada a qualsevol poblet tenien una estelada clavada, afededéu que no s'estan per punyetes no. 

La impressionant silueta que es divisa a mesura
que t'hi atances
A l'Empordà les carreteres les tenen molt ben arreglades, cal dir-ho. Suposo que el nombre de barcelonins que hi circulen és alt i per tant cal tenir-los contents, tot i això hi ha tan trànsit que el viatge de 80 km el vaig fer en més d'una hora i mitja, una velocitat mitjana de 53,3 km/h. Potser no m'haguessin ni detectat les càmeres de radar amb què a Lleida ens ha premiat el grup socialista-federal de la Paeria, però sense ànim recaptador, que quedi clar. Els últims quilòmetres des de Vilajuïga (un nom de poble català a més no púguer) són de carretera de muntanya per la serra de la Verdera. Intueixes qua arribes dalt del monestir quan ja trobes cotxes aparcats de qualsevol manera a banda i banda de carretera. Normal, el petit aparcament que hi ha habilitat és de pagament, faltaria més. Després d'aparcar el cotxe en un tros de voral, evidentment, has de fer un passeig no gaire costós fins arribar al cenobi. Una bona part del passeig aquest (no reeeees, deu o quinze minuts) es fa amb unes fantàstiques vistes al mar, amb Llançà a l'esquerra i el Port de la Selva a la dreta, és a dir, la part de dalt del Cap de Creus. A mà dreta hi trobareu una església o ermita que podeu visitar també, però la vista des dels darrers metres del conjunt de Sant Pere és d'aquelles que impressiona.

Des de dins del claustre
Els professors som força odiats quan parlem de vacances, ara també afegim als motius de ràbia contra el nostre sector el fet que tinguem entrada gratuïta a molts monuments històrics gràcies al carnet docent. Doncs això, que vam entrar de gorra a Sant Pere i ben bé vam estar una hora rodant per allà dins. Entre el claustre (el que queda), l'església (el que queda) i la resta del que queda de l'edifici vam passar el matí. Com passa amb els monestirs catalans (i altres coses catalanes) tot acostuma a estar espoliat. L'objecte més emblemàtic de Sant Pere de Rodes és la famosa Bíblia de Rodes que pot visitar-la a... la Bibliothéque Nationale de París. Mentre visitàvem la part superior del claustre (com un dúplex) vaig creuar-me amb el conseller Santi Vila que estava de visita no oficial, anava amb la seua parella (la meua dona que entèn més que jo en això me va dir que eren molt guapos los dos). La situació va ser curiosa perquè se'm va parar a saludar. Impressionant. A veure si haurà pensat en mi per l'alliberament del peatge de l'AP-2 entre Lleida i Montblanc. No sé. Si vostè és dels (o de les) que li agrada fer excursions més enllà d'on arriba el 4X4, sortint del monestir pot arribar fins al que queda del castell de Sant Salvador de Verdera a sobre d'una muntanya.

En aquest canal d'Empuriabrava hi ha
el restaurant Portofino.
Gambes de Roses
Per dinar vam fer uns quants quilòmetres més circulant per carreteres secundàries de l'Empordà amb intenció d'arribar a aquesta colònia franco-alemanya que és Empuriabrava. Vaig escollir el restaurant Portofino (aquí parlo en 1a persona del singular perquè els restaurants els trio jo). El lloc és idíl·lic ja que vam dinar en un passadís que té el restaurant que creua un dels canals d'Empuriabrava, i a més els crios entretinguts mirant passant barques. Barques que podies llogar al "mòdic" preu de  35 € l'hora. El lloc és molt recomanable, i el menjar cal reconéixer que fou excel·lent: musclos, gambes, arròs negre, calamars... fins i tot un meló a l'oporto de postres molt original. Tot molt bé, tot molt bonic, però tot això t'ho fots igual de bo al Delta de l'Ebre per exemple i et surt a meitat de preu. Afededéu que pagues lo puesto.

Musclos
Lo meló a l'Oporto






Després d'haver omplir el pap vàrem continuar el nostre periple cultural a Empúries (l'Escala). Tot molt ben indicat sobre com arribar-hi, excepte a l'última rotonda que es perd la indicació. Demanaria a l'ajuntament de l'Escala que ho tinguessin en compte a no ser que l'objectiu de no senyalitzar les ruïnes a l'última rotonda sigui el de donar una volta interminable pel poble en cotxe. L'accés al recinte greco-romà es fa per un lloc tan poc glamurós com és l'aparcament d'un Lidl. 
L'entrada en cotxe ja fou curiosa, la meua senyora i jo anàvem amb el carnet docent i el senyor de la guixeta no s'acabava de creure que els dos érem professors, no sé, se devia pensar que un matrimoni que es dedica a l'ensenyament deu tenir algun alt grau d'incompatibilitat. A més amb els dos nens petits que tenien entrada gratuïta també, mos vam colar de gorra, cosa que no fa acabar de fer gens de gràcia al senyor aquell. Fins i tot ens va fer baixar les finetretes del darrer del cotxe per veure bé la cara de la canalla i creure's que tenien 4 i 7 anys. Deu ser que el seu sou va per comissió.

Les ruïnes doncs són això, unes ruïnes. I no esperi veure gran cosa més que unes pedres que segons li explicaran uns lletreros s'haurà d'imaginar que allí hi havia una casa, unes termes o un jardí. Una mica com el carrer de Sants durant els últims dies però amb gent civilitzada. De puesto per passejar i voltar n'hi ha, i molt! I la veritat que si a vostè li agrada el rotllo aquest de l'any de la picassor s'ho passarà pipa perquè té fins a pista d'atletisme i tot. Així que pot passar la tarde sencera, i si a més porta algú al costat amb tot el rotllo de la cultura clàssica empollat (com fa la meua senyora) i li va explicant, doncs se veu millor.

Al final, per descongestionar de tanta cultura vam decidir fer una visita a la fàbrica i corresponent botiga de les anxoves de l'Escala. A mi les que m'agraden més són les Callol Serrats. Aquí ho deixo.

Continuarà...