Roquetas de Mar

Després de la dura tanda de penals que suposà la derrota del Lleida Esportiu en la seua fase d'ascens a 2A, dels resultats d'unes eleccions on els únics que volen que a Espanya canviï alguna cosa són bascos i catalans i després de veure que Enrique Iglesias tronava un altre estiu a donar-nos el tostón, vaig tenir la necessitat de marxar uns dies de vacances amb la meua unitat familiar que duc incorporada durant tot l'estiu -cony de professors, no sé que foten tantes vacances, los crios no es poden aguantar tot l'estiu!- sobre meu.

No els tornaré a escriure sobre com vaig fer el trajecte Lleida-Alcover i com després vaig trobar quilòmetres i quilòmetres d'autovia perquè ho poden trobar en molts articles del bloc en les etiquetes de viatges i per la nostra salut no deu ser bo recordar-ho. Aquells dos miserables que conversaven vantant-se del "les hemos destrozado el sistema sanitario" qualsevol dia sortiran dient que "les hemos destrozado sus infraestructuras". Potser abans de les properes eleccions, així els servirà per pujar de vots És vergonyós.

Bé, al que anàvem, per arribar a Roquetas de Mar hi ha 800 km des de Lleida. Parant a esmorzar, a dinar, a omplir el dipòsit un cop i a fer les pixadetes protocolàries vam estar 9 hores de camí, de les quals més d'una per arribar fins a Alcover a causa de l'elevat trànsit de camions per aquesta via tercermundista que diuen mos arreglen posant rotondes. Fantàstic, quin gran pensament. Bueno, prou.

La ciutat, o vila o poble de Roquetas de Mar -50.000 habitants- està al sud de la província d'Almería, força avall. El recorregut en cotxe des de Puerto Lumbreras (província de Murcia) fins Almería deu ser d'uns 200 km però és un deja-vú continuat en blucle. Vas fent i fent quilòmetres i sembla que no et moguis del puesto. Paisatges erms a banda i banda, pobles que estan separats 50 km uns dels altres, l'autovia no té ni sortides gairebé, sembla que no hagis d'arribar mai aumón. Vostè s'imagina què és el no res? Però res del res? Doncs això gairebé. Hi ha un moment en què el no res deixa de ser un no-res per convertir-se en un no-res però amb hivernacles. D'aquesta manera passes de veure erm i terrossos a veure plàstics, que mira, ja és alguna cosa per a canviar la vista. La conducció es fa avorridíssima, perquè fins i tot és complicat avançar algun camió perquè ni se'n troben. Només es comença a divisar una mica de trànsit quan ens apropem a la badia d'Almería, amb San José, l'aeroport, Almería i Aguadulce. Allà ja hi ha senyal de vida, però només si mirem cap a l'esquerra a mesura que anem baixant, el paisatge de la dreta continua igual.

Un cop passada la ronda d'Almería i el poble turístic d'Aguadulce -vist des de la carretera té un skyline que recorda Benidorm- arribem a la sortida de Roquetas de Mar. Des de la mateixa sortida se va també a un poble de curiós nom Énix y Félix. Roquetas és un poble, com li diria, jo... s'imagina Salou? Doncs com no sé, uns quants Salou junts. I quan em refereixo a Salou m'hi refereixo físicament i en concepte. Amb una diferència, que Roquetas té una miquetetea de nucli històric, que no és gaire nucli que diguem, però en té.

Teníem contractat el Diverhotel Roquetas, gens recomanable -deixo l'enllaç a la meua valoració a TripAdvisor per si els interessa- , i per arribar a ell vam estar una mitja hora creuant rotondes i rotondes i carrers i avingudes -la del Sabinar és la via principal- per Roquetas. La zona d'hotels està a una punta de poble i els tenen tots junts allà amuntegats. I arribar-hi en cotxe és tota una pista americana de rotondes, bandes rugoses i passos elevats, Vaja, una mica com Lleida en aquest aspecte.

Es veu que, fins a mitjans del segle XX, Roquetas de Mar era un petit poble on els seus habitants vivien de la pesca -el port pesquer es remunta en època fenícia- i d'unes salines. També el poble tenia unes platges que a poc a poc van anar sent descobertes, sobretot, per persones de la província d'Almería que s'hi van començar a edificar els seus xalets d'estiu. I allò que va començar per uns pocs ara se'ls n'ha anat de les mans. O almenys m'ho sembla  a mi. Urbanitzacions, més urbanitzacions i molts hotels. Tot això vora el mar, perquè a unes quantes línies endins hi troben hivernacles i més hivernacles. En els últims quinze anys l'urbanisme habitual a què estem acostumats amb les alcaldies del Partit Popular ha acabat d'engrandir el destí turístic que és Roquetas amb els típics camps de gols de la zona, enormes hotels, passeigs marítims i obres faraòniques com la plaça de toros més moderna d'Espanya i l'Auditori amb nom de no sé quina infanta.

Far de Roquetas

El nucli més antic de Roquetas són carreronets que mostren l'origen àrab de la població, l'església està dedicada a Nuestra Señora del Rosario i data del segle XVIII. Cal dir que a causa dels terratrèmols és difícil veure construccions gaire antigues en aquesta zona almeriesa. El port pesquer està a uns 10 minuts caminants del centre-centre, i junt al port hi ha l'element més característic de Roquetas i que no és cap hotel, el castell de Santa Anna. El castell actualment està destinat a activitats culturals i la seua visita és gratuïta. Cosa que s'agraeix. Fan tantes activitats que el dia que vam anar a visitar-lo estava tancat per uns cursos d'estiu de la Universidad de Almería. Au. La història del castell comença al segle XIV amb el monarca Yusuf I, però els terratrèmols del segle XVII van fer estralls, van quedar quatre pedres i la restauració més recent és de 2008, en ple boom. Tocant al castell hi ha el bonic far de Roquetas i un amfiteatre on s'hi feia un mercat medieval. Sí, allà també se'n fan.

Castell de Santa Ana

Des del far surt un llarguíssim passeig marítim que recorre tot el terme per les diferents platges fins la més famosa que és la Playa Serena. El passeig està farcidet de xiringuitos on ofereixen els típics fatos que s'ofereixen als xiringuitos, tot i que n'hi havia que tenien carta amb bona pinta.

Passeig marítim de Roquetas

Al final de Roquetas i després de la Playa Serena hi ha uns espais naturals amb, diuen, important valor ecològic: les salinas de Cerrillos i la Reserva Natural de Punta Entinas amb dunes i llacs amb moltes especiés d'aus i flamencs -el charcón del flamenco- que s'aturen en el seu camí de migració. També, però ja dins de l'aigua es troba l'arrecife de Posidonia, que ha estat declarat monument natural. 

Turisme a Cervià

Se’n recorden dels últims onzes de setembre? Aquells anys que havíem d’agafar el cotxe i baixar cap a Barcelona o cap a les Terres de l’Ebre per manifestar-nos o agafar-nos de les mans per la independència? Que mos feia una mandra absoluta però que al final hi anàvem contents, i sortíem rient a la gigafoto, i ens divertíem fent ves baixes i totes les coses estranyes que ens deien que havíem de fer per a poder ser independents? Doncs vagin-ho recordant perquè ara mateix això que s’anomenava la revolució dels somriures s’ha acabat i tots fotem la mateixa cara de malahandí que fa l’Anna Gabriel quan parla de l’Artur Mas. 

Bé, tots els somriures no s’han acabat, perquè hi ha alguns que deuen estar descollonant-se (amb perdó) del paper galdós dels 10 que es pensen que són 62 i d’alguns dels 62 que es pensen que només n’hi ha un. Els membres del Tribunal Constitucional, que han de fer hores extres per anul·lar la declaració aquella de desconnexió, deuen estar la mar de tranquils perquè tot plegat «ya lo están haciendo ellos solitos». 

Jo, que no tinc ganes d’estar emprenyat, dec ser l’única persona de tot Catalunya que creu que això acabarà bé i per celebrar-ho me’n vaig anar a fer turisme aconsellat indirectament pel periodista Miquel Andreu (@lotigre), a qui tinc el bon o mal costum de fer-li cas massa habitualment. Gràcies a un poètic tuit seu que deia «Hi ha un lloc on novembre i desembre és temporada alta: les Garrigues. Oli a tope» i al web LesGarrigues.cat vaig agafar el cotxe diumenge i vaig fer cap a Cervià de les Garrigues. 

A Cervià hi vaig anar des de Borges Blanques i comprovareu que la comarca, de pla no en té res. Situat vora de la vall del riu Set antigament hi passava el camí ral que anava de Lleida a Reus i Tarragona i per això hi ha llegendes de bandolers i traginers per aquella zona, però ara no li cal patir per això. Tot respira tranquil·litat. En arribar a Cervià els recomano que deixin el cotxe a l’entrada del poble ja que els carrerons del nucli antic són estrets i millor no maniobrar gaire per allà. Poden passejar per veure les cases senyorials que s’han mantingut amb pòrtics molt ben cuidats i amb grans terrasses. 

L’església parroquial està dedicada a Sant Miquel Arcàngel i a pocs metres hi ha el curiós edifici de la Casa de la Vila, construït l’any 1912 i fet tot de pedra. L’arquitecte d’aquesta esplèndida obra modernista fou Francesc de Paula Morera i Gatell, conegut a la ciutat de Lleida per ser l’arquitecte municipal des del 1906 fins el 1951 i per haver dissenyat l’edifici del Pal·las, la casa Melcior, l’Escorxador, les cases noves de Boters, el Mercat del Pla o l’Aquàrium dels Campos. 

Un dels atractius turístics de les Garrigues és la cuina amb l’oli, les olives i les ametlles. I clar, en un visita turística meua no podia faltar el moment d’èxtasi gastronòmic en un dels millors restaurants de les comarques de Ponent. I no li cal cap estrella Michelin, que a vegades en aquests de l’estrella té porten plats amb un ordre de magnitud del nanòmetre i surts més esvaït del que has entrat. Aquí no. L’opció dels Fogons de la Carme, restaurant situat en una de les cases senyorials amb gran terrassa que descrivia abans, és obligatòria per a tothom algun cop a la vida almenys. Amb el menú degustació de la Mostra Gastronòmica de les Garrigues que ja es celebra per vintè any pot gaudir des d’una degustació d’oli d’oliva verge, fins a uns panellets salats amb pernil i ametlles, carpaccio de ceps amb foei, cuixetes de guatlla o bunyols de moniato, tot amb un estil casolà però exquisit. Ideal per oblidar-se dels polítics, almenys per una bona estona.

(Article publicat al Nació Lleida el 3/12/2015)

Un clot ple d’aigua

Es veu que el passat dilluns dia 12 d’octubre fou un dia festiu, festiu en el sentit que no em va caldre anar a treballar i els nens que formen part de la meua unitat familiar no havien d’anar a estudi. El motiu de tal festivitat ara no recordo si era perquè es festejava el 205 aniversari de la primera celebració de l’Oktoberfest de Munic o bé si era per commemorar que el 12 d’octubre de 1823 l’escocès Charles Macintosh va patentar i comercialitzar el primer impermeable. Avenç molt significatiu per a la societat tenint en compte la multitud d’usuaris del Tutuki Splash justament en dies festius. I si el dia aquest no li agrada, pensi que pot celebrar que el 12 d’octubre de 1582 no va existir ja que el papa Gregori XIII es va carregar tots els dies entre el 4 i el 15 d’octubre d’aquell any quan va decretar l’establiment del calendari gregorià.

Bé, sigui quin sigui el motiu de la festivitat, i sempre intentant no ofendre els magistrats i magistrades del TSJC ara que pobrets estan tan sensibles, vam decidir voltar pel Pla d’Urgell aprofitant una fantàstica iniciativa de la Irene i el Joan del Palau d’Anglesola. Aquesta parella fa uns mesos va muntar una botigueta amb el deliciós nom de Km0 Boira, fent així tota una honorança al nostre element meteorològic característic. En aquesta botiga, com pot imaginar-se, no trobarà cocoters de Bangla Desh sinó que hi podrà adquirir producte del Pla d’Urgell, i que ara l’han aprofitat per muntar un fabulós pack de pícnic. En aquest pícnic, pensat per un berenar o un aperitiu de mig matí, podrà trobar pa de Vila-sana, sucs de Vilanova de Bellpuig, formatge de cabra del Palau d’Anglesola, melmelada de cirera de Miralcamp, una llonganissa seca, pa de pessic i mançanes i peres. A més dels tovallons, coberts i vasos també s’inclouen una sèrie de fulletons de promoció de rutes turístiques pel Pla.

Botiga Km0 Boira al Palau d'Anglesola

Una d’aquestes visites turístiques ens porta a Mollerussa, a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell. En aquest edifici del segle XIX conegut com la Casa Canal, s’hi fan visites guiades que et porten a un túnel del temps per conèixer com era el Pla d’Urgell abans, durant i els anys després de la construcció dels canals d’Urgell -sí, així en plural, perquè hi ha el canal, les sèquies i el canal auxiliar-. La construcció del canal comportà un canvi bestial en el paisatge, en l’economia i en la societat dels pobles de la zona. Si abans la zona es coneixia com el Clot del Dimoni perquè era tota una extensió plena de terrossos on ni el dimoni hi podia viure, ara s’ha convertit en una de les comarques més verdes de Catalunya a vista d’ocell gràcies a la fruita i el cereal. Aquest viatge en el temps ens porta, per exemple, a la construcció del túnel del Montclar, una mina de 5 km de longitud per on passa el canal a 160 m de profunditat per sota de la serra, que es començà a construir el maig de 1856 i que s’acabà el setembre de 1860. L’obra es feu picant per una banda i l’altra en unes condicions plenes de dificultat i amb presidiaris de Tarragona i Burgos condemnats a treballs forçats. És esfereïdor el relat que s’hi fa. La visita a l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell la faria obligatòria a tots aquells barcelocèntrics que tenen els nassos de posar en dubte la inversió en el Segarra-Garrigues perquè no veuen més enllà de la línia 9 del metro.

Casa Canal a Mollerussa

l el Clot a què feia referència el nom antic de la comarca ara està ple d’aigua i se’l coneix com l’Estany d’Ivars i Vila-Sana. Prop de Vallverd i vora l’Estany hi ha l’antiga masia de Cal Sinén, on s’allotja el Centre d’Interpretació de l’Estany. Un centre on s’explica des de la història, els usos socials i la flora i la fauna de la zona. Un edifici que vostè i jo considerem indispensable i que pot arribar a ser un interessant centre d’aprenentatge per col·legis, però que està tot a mig fer per falta d’aportacions econòmiques. Una llàstima.

Estany d'Ivars i Vila-Sana

No deixi de visitar lo Pla d’Urgell, faci el pícnic, pengi la foto a Instagram amb l’etiqueta #picnicpladurgell i gaudeixi del nostre paisatge. Que sí, que la Costa Brava és molt bonica i tot el que vulgui, però el Pla i les Garrigues també tenen el seu encant paisatgístic i la seua història.

(Article publicat al Nació Lleida el 21 d'octubre de 2015)

Limpias - Santoña -Laredo (Excursió per Cantàbria I)

Ara feia mesos que no escrivia cap apunt sobre viatges, però és que el sou de professor és el que és i l'IBI de Lleida també és el que és, i amb els temps que corren, per molt que a la tele uns senyors en corbata ens diuen que estem en recuperació econòmica, jo no ho acabo de notar. I les salvatjades que es van fer en el seu dia en el meu sou encara no han estat recuperades. 

Aquest cop ens en anirem cap a Cantàbria. Unes cinc hores. Per això agafarem el cotxe fins a Fraga i allí farem la primera bona obra de voluntat cap al senyor Abertis agafant l'autopista AP2 fins a Alfajarín. 12,60 €. També podria passar per la carretera N-II però personalment penso que en dia feiner és un perill per l'elevat trànsit de camions, de fet t'estàs tot el viatge avançant. No me la jugo. La variant de Zaragoza és gratuïta i tornarà a agafar peatge de l'AP-68 a Alagón. Des d'allà tot autopista, amb poquet trànsit i molt ben arreglada fins ben bé arribar vora Bilbao. Allí farà un acte de donatiu de 32 € a la concessionària i ja podrà continuar el viatge pagant només els impostos del carburant del cotxe. Creuarà Bilbao fins incorporar-se a l'Autovia del Cantábrico, una brutal autovia plena de viaductes extraordinaris que creuen les ries i entrades de mar que hi ha en tota aquella zona. La ràbia i vergonya que sents passant per allà mentre penses la mania que fot l'A2.

El Palacio de Eguileor, seu del parador de Limpias

El destí és el poblet de Limpias situat en el mapa en la vertical de Lardero i on es troba un parador d'aquells que en diuen nacionales. El parador de Limpias està enmig d'una zona boscosa molt ben arreglada i molt i molt tranquil·la. És un palau d'inicis del s.XX amb unes habitacions grans i molt adaptat per anar-hi amb canalla, ja que tenen piscina interior climatitzada i una sala de jocs. La carta del restaurant es basa sobretot en productes -molt peix- de la zona i tenen un menú infantil moooolt ben pensat a base d'anar fent combinacions de plats. Però és car, força car.

Manantial de Limpias

Limpias és un poblet que no té gran cosa per visitar. Afededéu que si no hi va expressament no hi passarà, no. La zona de la ria de Limpias -que és el final del riu Ason- és boniqueta per a fer un passeig mentre pot mirar com fan rem i piragüisme. També pot pujar fins dalt al Santuario del Cristo de la Agonía on no hi falta la tradicional placa de "José Antonio ¡presente!".  Està situat en una plaça on hi ha els 3 restaurants del poble, restaurants on ofereixen menú del dia i chocolate con chicharrones, que és molt típic de la zona. No són gaire bona opció...


Prop de Limpias hi ha els pobles de Laredo i Santoña, els nuclis de població més grans de la rodalia i que constitueixen el centre comercial de la zona. Només entrar ja hi trobarà el Lidl i el Mercadona de rigor.

Vista de Santoña des del Puntal de Laredo

Sardines de Santoña

Laredo deu ser la ciutat turística de per allà perquè hi ha quilòmetres i quilòmetres de xalets unifamiliars. És visitable la Puebla Vieja i la zona del port pesquer on hi ha restaurants. Nosaltres vam fer cap a un que es deia el Ruiloba que tenen la rabas com a ració més típica -i bona!-. Les racions eren abundats i les anxoves i el pebrots no cal dir que estaven boníssimes. Laredo té un passeig enorme que recorre la playa de la Salve -la més llarga de Cantàbria- fins arribar a El Puntal, una espècie de península que dóna a la badia de Santoña i que pot creuar-la en vaixell. La part de darrere de la península dóna lloc a la platja el Regatón vorejant la ria de Treto. La zona del Puntal va patir unes destrosses per culpa dels temporals i està força malmesa, igualment que un restaurant que hi ha(via). En l'altre restaurant situat allí, que porta el suggerent nom d'Asador Tiburón hi vam dinar. El restaurant és lleig a collons, vell i amb pudor d'humitat. però vam halar de fàbula: carxofes, anxoves, salmó de riu i una enorme ració de sardines de Santoña recent pescades. El preu acceptable.

Cazuelitas de la tasca Los Tres Barriles (Santoña)

El poble de Santoña és a l'altre costat de badia, i per arribar-hi ha de passar un munt de marismas declarades refugi nacional (??) d'aus i ponts amb molta aigua a la nit i poca pel matí. El casc antic de Santoña al voltant de la plaza San Antonio i la calle Cervantes és molt agradable per passejar-hi. També hi ha el carrer Almirante Carrero Blanco, sense comentaris. La zona està plena de tasques de tapeo. Són molt barates i pot sopar i fer vins a qualsevol on hi trobi lloc. Ara bé, no són gaire aptes per a crios. Cal menjar dret a la majoria de llocs i la canalla no hi arriba. Sortosament van trobar lloc en una que es diu Los Tres Barriles. Extraordinària. Cinc cassoletes -callos, rabas, empanadilles chorizo a la sidra i morcilla- i copa de vi inclosa per només 5 €. Trobi això a Lleida, aquí amb aquest preu amb prou feina li serveixen una tapa. Curiosament, el dia que vam anar a sopar a Santoña i que vam haver de recórrer tot el casc antic no sé quants cops per poder trobar algun lloc on seure, feien una professó de dijous o divendres sant, no ho recordo. La professó passava pel mig dels carrers del bars on la gent prenia els vins i les tapes per fora. La professó passava com si passés el candidat d'UPyD a la Paeria, ningú en fotia cas i continuaven cascant-la mentre e fotien el vi. 

La ciutat de Málaga... la calle Larios i una catedral no apta.

Doncs després de Múrcia, les autovies, Marbella, Estepona i Ronda tocava ja visitar la capital provincial. Així que tornem a prendre l'autovia A-7, carretera i manta per vora de la costa, i fem 60 km des de Marbella. Abans d'arribar a Màlaga però ja tocant-hi deixem a mà dreta les mítiques poblacions de Benalmádena i Torremolinos, poblacions que fa anys que me porten reminiscències de las suecas, López-Vázquez i Santiago Segura però que ara evoquen més a un conegut vídeo que passen a l'APM.

Fou en la immensa platja de Torremolinos on als anys cinquanta del segle XX començà tota la història de la Costa del Golf, perdó, Costa del Sol volia dir. Però compte que fins l'any 1988 no va ser ni ciutat, era simplement una barriada de Màlaga. Quan passem aquesta espècie del que fou barri marítim de Màlaga encara ens falten uns 10 km per arribar al centre. I ho vam fer per la MA-20, també autovia, no es preocupi. Anirà passant pel centre comercial Plaza Mayor, la desembocadura del riu Guadalhorce i a mà esquerra el pavelló Martín Carpena on juga el mític Unicaja- Agafi la sortida de l'avenida de Andalucía i faci un bon tros, pensi que haurà de creuar la ciutat d'oest a est gairebé sencera. Quan passi per sobre del riu Guadalmedina ja serem al centre neuràlgic, i un cop estigui a la Plaza de la Marina ja pot aparcar al pàrquing subterrani que hi ha allà mateix. 

Només sortir de l'aparcament vam tenir la necessitat d'anar a fer les necessitats fisiològiques urinàries que acostumen a demanar els nens quan estem de viatge en el moment menys inoportú. Per tal de solventar aquests petits problemes de la canalla sempre opten per un McDonalds, un Burger King o un Corte Inglés. Vam tenir sort i a la mateixa Plaza de la Marina vam veure un Burger King i vam tirar cap a dins a buscar el lavabo. Però, oh! desastre! es veu que per entrar-hi necessitaves un codi que t'havien de donar amb el tiquet de caixa un cop feies una consumició. A on anirem a parar amb aquests establiments insolidaris? Així que vam girar cua convencent als nostres crios que les seues bufetes urinàries encara tenien capacitat volumètrica per emmagatzemar una mica més de barreja d'urea amb altres substàncies. 

La calle Larios

Només girar la cantonada ja ens trobem en un dels carrers més famosos d'Espanya, el carrer Marqués de Larios, conegut simplement com la calle Larios. El senyor en qüestió, Manuel Domingo Larios, fou el promotor l'any 1891 de l'obertura del carrer, i si vol saber com era (el senyor, no el carrer) es trobarà de morros una estàtua seua a la sortida de les escales del pàrquing on abans hem deixat el cotxe.  La calle Larios és un carrer ample i típicament comercial, amb les franquícies típiques de tots els carrers comercials, barrejades amb alguna botiga de records, la famosa òptica que posa cartells en català sin ánimo de ofender -casualment fou el dia que nosaltres hi vam ser!- i les típiques terrasses caríssimes dels llocs cèntrics. Com la bufeta apretava no ens va quedar cap més remei que aturar-nos a una de les terrasses més conegudes, el Lepanto, i fer les orxates, els batuts i els gelats corresponents que suposaven el peatge per poder anar al lavabo. El puesto sí, molt cèntric i molt bonic, però prepari la cartera.

La torre de la Catedral

La calle Larios és llarga i acaba a la plaza de la Constitución i ara tocarà recórrer els carreronets de la part dreta de Larios.  Passant per la plaza del Obispo veurà el Palau Espiscopal -el reconeixerà per una portalada i retaule en la seua façana- i la Catedral -la Manquita-. Una de les façanes de la Catedral dóna al carrer Molina Lario i veurà que hi té una torre i un tros d'una altra. Se veu que l'ajuntament de Màlaga va fer una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- als seus ciutadans preguntant si preferien que els diners que tenien fossin invertits en urbanitzar el carrer Larios o en l'acabament de la segona torre de la Catedral. Si ha llegit el paràgraf anterior ja sap quina de les opcions va guanyar. De la Catedral li puc dir com és per fora, amb una escalinata de marbre, una portalada que sembla gòtica... però de com és per dins no li explicaré res. Ens cobraven 24 € per entrar-hi. Vam girar cua, evidentment, pensant de què devia anar allò que a l'església en deien vot de pobresa.

Teatre romà i muralles musulmanes darrere

L'altre monument significatiu de la ciutat és l'Alcazaba, que és allí mateix. Si té ganes de caminar i pujar escales serà el seu lloc favorit. Primer es trobarà el recinte emmurallat, i a mesura que vagi avançant veurà més muralles i torres defensives, palaus, un petit barri de carrers estrets, una torre del homenatge i, no hi podia faltar, un museu arqueològic. Antigament des de l'Alcazaba podia arribar-se fins al castell de Gibralfaro -des d'on hi ha vistes de tota la ciutat i la badia-, ara s'hi ha d'anar per un altre lloc. 

Curiosament, en una de les faldes de l'Alcazaba hi ha les restes d'un teatre romà que va aparèixer fa només 50 anys quan construïen una biblioteca. Creuen que és de l'època d'August, cap allà al s I dC, més o menys quan Jordi Hurtado començava a presentar el "Saber y ganar". No deixa de ser curiós veure un teatre romà tocant una muralla musulmana.

Per tots els carreronets de la zona trobarà centenars de llocs de tapeo i pescadito: el Pimpi, el Chinitas, el Tapa's Bar, la Taberna del Obispo, el Quitapenas o lo Güeno Mesón (sic). Ara bé, si vostè encara està afectat per la síndrome d'Stendhal, a pocs metres del teatre romà i passant la plaza de la Merced podrà visitar el Museo Picasso. Jo... ja sap que entre tapeo i quadres... ho tinc molt clar.

Com no podia ser de cap altra manera, havia d'acabar la visita a Màlaga fent un tomb per la Rosaleda. Aquest gran camp de futbol que ha vist des de futbol de 2aB a partits de Champions, el del Màlaga de Caballero, Demichelis, Jesús Gámez, Monreal, Portillo, Joaquín, Saviola i Isco. La Rosaleda està dins de la ciutat -tal i com han d'estar el camps de futbol- però a l'altra punta de ciutat des del centre, fins i tot té sortida pròpia des de l'autovia. Les portes d'accés a les grades de l'estadi tenen nom de jugadors mítics del Màlaga (CD i CF, ai això de les refundacions...) i un d'ells és un tal Miguel Ramos... cosa que, com aficionat del Lleida Esportiu, me va fer certa gràcia. Tenen museu i botiga tot visitable. El museu fa visites guiades, a la botiga pot accedir-hi sense guia, evidentment. De tots els flòtils inútils que acostuma a haver en les botigues de clubs de futbol em vaig quedar amb un despertador que fa sonar l'himne del Màlaga. No el vaig comprar, evidentment.

I ja falta poc per acabar aquesta sèrie de capítols estivals... va que només en falta un! Ànims!

Júzcar, el poble blau i Ronda, el poble torero. (V)

La lletra V posada entre parèntesis en el títol de l'apunt no fa cap referència a l'acte que aquesta diada ens ha muntat l'ANC per tal que anem a reclamar la independència de Catalunya des de Barcelona, no fos cas que si la reclaméssim des de Lleida, la propera capital de la Catalunya independent la posessin a Juneda i que el llibre d'estil de la televisió pública del país adapti els keds, el sisquere, l'alego i les popes com a vocabulari d'ús comú. La V aquesta fa referència a què és el cinquè capítol d'aquest viatge que li estic explicant i que no sé si a algú de vostès li importa gaire, però com que cada entrada té uns quants lectors els seguirem acontentant.  Per si és del seu interès els anteriors són l'I, II, III i IV, evidentment.

Avui (avui en un sentit metafòric, perquè avui en sentit físic no em mouré de casa) anirem cap a l'interior de la província de Málaga i a més, i aquí rau el mèrit d'aquesta excursió, farem zero quilòmetres per autovia. Difícil, eh? 

Avui prendrem com a referència la carretera A-397, la carretera que deu tenir la ràtio pijerio/km més alt de l'estat. Fixi's que escric pijerio i no quartos, perquè dóna la sensació de molt quiero y no puedo. Per això no sé si podria comparar-se a l'avinguda Pearson, que allí sembla que hi hagi més quartos que pijerio. O les dos coses. No sé.

Una torreta de les de Benahavís

La Charca de las Mozas, amb mozas

Bé, el començament de l'A-397 a San Pedro de Alcántara està format per tres camps de golfs, així posats tots junts: Club de Golf el Higueral, La Quinta Golf & Country Club i los Arqueros Golf & Country. Barrejat amb el gols urbanitzacions de luxe amb centres comercials propis: Villa Padierna Estates, los Arqueros, Vivienda Real... i seguint la carretera també cotos i cortijos d'extensions superlatives, amb finques que vam arribar a veure que tenien fins a 5 entrades diferents i  megaxalets increïbles dalt dels turons. El bloc (sencer) on visc jo a Lleida té menys superfície que qualsevol casa d'aquelles que vèiem. Tot això pertany al terme de Benahavís. En aquest petit poblet de cases blanques deuen viure la mar de bé de la manera com han explotat tot el seu terme municipal des d'un punt turístic, tenen els camps de golf, les urbanitzacions pijes i, d'una manera extraordinària (i aquí no ho dic amb ironia) un paratge natural amb gorgs d'aigua dolça posats allà al mig on menys t'ho esperes. És el paraje de la Angosturas on el riu Guadalmina forma la que per allà coneixen com a Charca de las Mozas i que la Junta de Andalucía ho ha declarat com a Monumento Natural.

Seguirem per la carretera de Ronda passant finques enormes com la del Madroñal. Per cert, vigili amb la reserva de benzina, que és una carretera que puja amb força pendent i no tindrà cap benzinera fins arribar a Ronda, pensi que són uns 50 km i trigarà ben bé una horeta en arribar-hi.  Les corbes i revolts l'endinsaran dins de la serrania de Ronda fins arribar a la mateixa població, que té una variant i tot. 

La Plaza de Toros!!!!

Un cop a Ronda, també torna a ser difícil aparcar, però hi ha habilitats pàrquings en llocs cèntrics i bé de preu. Per si els serveix nosaltres vam deixar el cotxe al de la Virgen de la Merced, vaig pensar que amb aquest nom evitaria qualsevol ratllada de columna i vetllaria pel meu estimat Honda. A més, només sortir del pàrquing ja estarà al mig del meollo rondense. Ronda val perdre una tarda o més si convé, ara bé, si vostè és dels gore que gaudeix veient com en una superfície circular uns senyors vestits estranys es dediquen a matar uns animals negres i amb banyes no només ha de visitar Ronda sinó que s'hi hauria de quedar a viure. Ronda és el santuari dels toros, dels toreros, de la tauromàquia i de qualsevol paraula amb la mateixa arrel etimològica. 

La botiga de las Torerías. Imprescindible!!

A veure, ja sé que el primer que li passarà pel cap visitar serà el famós pont aquell sobre el riu Guadalevín que surt a tots els llibres de Visite España o Maravillas de España i que ara, gràcies a un anunci de no recordo què s'ha tornat a fer més famós. Però anem a poc a poc, que acabem de sortir del pàrquing on hem deixat el cotxe i no mos fotrem ja pont avall. Des del carrer aquest vagi cap a la Iglesia de la Merced i prengui el carrer Virgen de la Paz que serà l'eix de la visita. Fixi's que aquests noms de carrers li donaran protecció. A mà dreta deixarà un parc que li diuen Alameda del Tajo i al costat ja petarà amb la plaza de Toros de Ronda. La plaça és tot un símbol de la població, se veu que és del l'any 1785 -de quan Duran Lleida començava en política-, sota els tendidos hi ha el Museo Taurino de la Real Maestranza de Caballería de Ronda -fixi's que no ho tradueixo perquè no es pot traduir això- i davant de la plaça els monuments als toreros de la família Ordóñez, no hi surt la Carmina. Sentiments a flor de pell. Ni un grup d'antisistemes fent una visita a la Ros-Roca. Tocant a la plaça veurà que hi ha una botiga amb el nom de Torerias, on pot trobar tot el que fa referència amb el noble art de matar aquestes bèsties a més de figuretes de sevillanes. Vaige, el mateix que troba a les botigues de records de la Rambla de Barcelona.

Lo famós pont de Ronda vist pel costat que no surt a les fotos

Seguint pocs metres farà cap a la plaza de España, i allà ja podrà fer-se el selfie a l'espectacular pont de 87 m d'alçada sobre el tajo del Guadalevín. Miri que l'he vist vegades en llibres i en fotos, però a la realitat impressiona. El pont és del s.XVIII i li'n diuen Puente Nuevo, ja veuen... fou dissenyat per José Martín de Aldehuela i pagant una petita quantitat que ara no recordo ben bé quant era pot visitar el centro de Interpretación del Puente Nuevo, on es farà un fart de pujar i baixa escales per poder veure el pont de prop i llegir la seua història.

La Casa del Gigante (??)

Un cop ha passat el pont per sobre i l'ha mirat bé i ha fet moltes fotos entrarà a la part més antiga, el que s'anomena la Ciudad i declarada conjunt històric. Allà hi té de tot, des d'un fotimer de botigues d'objectes de cuiro i marroquineria típica d'allà fins a cases i museus per visitar per aquest traçat medieval i monumental. Aquí al seu gust: l'església de Santa Maria la Mayor, l'església del Espíritu Santo, el minaret de San Sebastián, la Casa del Gigante -aquesta als nens els hi va fer molta gràcia el nom, la casa tampoc té res-, el palau de Mondragón, el palau Salvatierra, el museo del Bandolero, unes muralles àrabs -que no faltin- i la bonica placeta de la Duquesa de Parcent, on hi ha l'ajuntament. Llàstima que la majoria dels carrers no són de vianants i cal anar en compte amb els vehicles.

Plaza del Socorro

I de la part nova de Ronda cal destacar el barri del Mercadillo, que cau a l'altra banda del carrer Virgen de la Paz que hem anomenat anteriorment. Allà trobarà el típic eix comercial -calle Nueva, calle las Tiendas-amb totes les botigues que troba a tots els eixos comercials i la plaza del Socorro, la típica plaça andalusa amb terrassetes i on hi fotia una calor que cremava més que la consulta en mans d'UDC.

Júzcar, tot pintat de blau.

I ara per últim i abans d'anar a sopar mos atansarem al poble de Júzcar. Sortirem de Ronda pel mateix lloc per on hem vingut i allà on hi ha l'única gasolinera ja trobareu el desviament cap a Júzcar. No s'espantin sobretot i agafi bones dosis de Biodramina si li calen, són 20 km per la serrania de Ronda amb uns revolts que et veus la matrícula. La carretera és estreta i amb prou feines hi caben 2 cotxes en sentit contrari, per tant si veu que ve un cotxe cal buscar algun lloc per on puguin passar els dos. Bé, i què nassos té Júzcar perquè jo recomani anar-hi? La veritat és que a mi aquest poblet de 200 habitants tampoc me fa ni fu ni fa, però si vostè té canalla li asseguro que els hi caurà la baba com a Joan Herrera en una manifestació pro-Sàhara-Tíbet-Palestina alhora -Catalunya no perquè no ho tenen clar-. Júzcar és el poble barrufet -Pueblo Pitufo- des del 2011 quan es va escollir aquest poble per la presentació oficial de la peli Los Pitufos. Els seus veïns van acordar en una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- pintar totes les cases de color blau pitufo, incloent-hi l'església i el cementiri. És espectacular veure tot un poblet pintat amb el blau del Lleida Esportiu. Com els habitants de Júzcar van veure que això els donava promoció econòmica ho van deixar i ara han ambientat tot el poble amb bolets, figures pitufes i cartells escrits en Comic Sans... i com no podia ser d'altra manera, amb botiga de records. La veritat és que és un lloc molt i molt curiós que no apareix al llibres ni guies de viatge. Els nens ho recordaran.

I acabem un altre dia... va, que ja queda poc de viatge. 

Casares i Estepona (IV)

Continuant amb els apunts corresponents als capítols I, II i III, evidentment ara toca el IV, i que juntament amb el V i el VI correspondran a petites visites a la rodalia de Marbella.

Farem un recorregut per dos pobles variats, "de contrastos" com diuen a totes les guies de viatge, un mar i muntanya malagueny.  Primer farem cap a Casares, un poblet de muntanya declarat Conjunt Històrico-Artístic l'any 1978 situat a 45 km de Marbella. Som-hi, un cop sortim de Marbella o de qualsevol hotel o urbanització de per allà la vora prendrem, com no podia ser de cap altra manera, una autovia, l'A7. Anirem recorrent el paisatge típic de la zona format per la casa Porsche, el Casino de Marbella, el Golf Jandía, l'H10 Plaza Marbella, el Cortijo Blanco, el Marriott's Playa... i així na fent. En arribar a la sortida 153 trobarà una carretereta secundària que el durà fins la MA-8300 que després d'uns quants revolts -uns 14 km- ja podrà veure l'skyline penjant (per dir-ho d'alguna manera) del poble de Casares.

Skyline de Casares

Carrerots de Casares

A Casares vagi-hi ben berenat (o berenada) si va a la tarde o ben esmorzat (o esmorzada) si hi va al matí. Si hi va a les tres de la matinada, faci-s'ho mirar. Veurà que anirà pujant amb el cotxe fins arribar a dalt de tot, és clar, i allí aparqui. Ja veurà que hi ha la típica P blanca sobre fons blau i unes places d'aparcament habilitades per a guiris com nosaltres. Fins aquí no ha estat res i prepari's. Si el dia abans pot anar al Decathlon a comprar calçat de muntanya i estris necessaris com si hagués de fer el GR-11 molt millor. Pensi que els carrers del poble són pujades i baixades d'aquelles que si vas en fila tens als morros el cul del del davant. No, no exagero. Vaig acabar rebentat. Des de la zona d'aparcament haurà de baixar entremig de les típiques casetes blanques plenes de flors, trossos amb escales i trossos amb rampa. Una bona estona baixant. Sabrà que arribarà a baix perquè es trobarà els pocs jornals de terreny pla del poble i una font construïda -o feta construir més aviat- per Carlos III. Però no es quedi allà i ara pugi pels carrers que estan en sentit oposat als que vostè haurà baixat. D'aquesta manera arribarà al punt més alt de Casares on hi trobarà un castell -bé, el que queda- i una església.

Se veu que el nom del poble de Casares prové del mateix emperador Juli César, que després de batallar per Ilerda devia anar allà a banyar-se en les aigües sulfuroses de la zona per curar una mal de fetge. Fixi's que en aquells temps els avantpassats de l'Albert Rami ja feien recomanacions d'aquestes. A Casares també hi podeu visitar la casa natal de Blas Infante, aquell senyor que aquí Lleida té una plaça dedicada amb el seu nom coneguda popularment com la plaça dels ferros per aquelles escultures que només la dissenyadora va entendre. Si m'hagués presentat com a lleidatà a la casa-museu de Blas Infante no sé pas què m'haguessin dit. Infante fou el precursor de l'andalusisme i m'expliquen que tots els partits polítics van a retre-li homenatge. No m'imagino ni PSOE ni PP fent homenatges als catalanistes...però clar, l'andalusisme és una altra cosa... claro, claro.

Vista des del castell de Casares

Tornem a la ruta pel poble. Mentre va pujant veurà com s'ha conservat l'arquitectura àrab dels carrerons i arribarà al recinte emmurallat i això voldrà dir que gairebé és a dalt de tot. Des de dalt de la zona del castell hi ha unes vistes espectaculars, des de la badia d'Algesires, el penyal de Gibraltar, la serrania de Ronda i Àfrica -entenent-ho en sentit literal com el continent-. Quan hagi visitat això i hagi fet les pertinents fotos amb la família amb Gibraltar de fons o el selfie que penjarà a Instagran, prengui aire i iniciï la ruta inversa fins al cotxe. Un cop arribi allí descansi i esperi que se li passi el flato. Com la nostra família és molt progre i d'esquerres -ara portem tots cueta i mirem la Sexta- vam decidir assembleàriament que la visita al poble mos va agradar, només jo vaig abstenir-me per motius de cansament.

Ara al cotxe engeguem l'aire condicionat (m'és igual que no sigui sostenible) per recuperar-nos del poble trenca-cames i descansem fent la mateixa carretera d'abans costa avall fins arribar a Estepona que ens ho trobarem de frente. Pensi que Estepona manté les essències polítiques de Marbella ja que Jesús Gil Marín en fou alcalde pel GIL. Quan arribi a Estepona tiri cap a baix a la platja que és on hi ha la part visitable, faci-ho per l'avenida de Juan Carlos I -són noms intraduïbles- perquè tots els altres carrers són molt estrets i es fa complicat de conduir- fins arribar al passeig marítim que duu el nom d'Avenida de España. Allà hi trobarà un aparcament soterrani on podrà deixar-hi el cotxe, no cal que doni gaires tombs perquè no hi ha gran cosa per poder aparcar. 

El passeig marítim Pedro Manrique és més o menys com tots, geladeries, terrasses, botigues de flotadors i molt ben arreglat. Si el fa en sentit sud-oest tindrà de fons el penyal de Gibraltar que li semblarà que està molt i molt a prop. Si vostè és de les persones que es preocupa pel fet que a les firetes de Lleida sonin Andy y Lucas als caballitos, pensi que allí posen el "Que viva España" de Manolo Escobar. Ei, i es queden tan amples... potser els d'Amnistia Internacional haurien d'actuar-hi.

Passeig marítim d'Estepona amb Gibraltar de fons

Estepona també té un bonic casc antic per a visitar, que està justament a l'altra vorera de l'avenida de España, és a dir, ho té tot junt. Va perfecte. I què hi trobarà? Només pels carrerons laberíntics guarnits de geranis ja val la pena ficar-hi el nas -o els peus-, però si vol més motivació pot començar des de la plaza de las Flores, la plaça central farcida de terrassetes i flors on hi ha l'ajuntament, les restes del castell de Sant Lluís, la torre del rellotge -que és el minaret d'una antiga mesquita-, la iglesia de los Remedios... hi té per perdre una tarde sencera. 

Plaza de las flores... s'imagina quant durarien
aquestes flors a Lleida?

Continuarà... aviso.

Marbella i Puerto-Banús (III)

Aquest apunt és la continuació dels apunts sobre Murcia i sobre l'autovia de Murcia a Marbella. Aviso més que res per si els vol llegir en ordre seqüencial, i sinó, llegeixi'ls com vulgui. Faltaria més.

Bé, ja instal·lats a San Pedro de Alcántara, a la urbanització Guadalmina Alta -urbanització bastant assídua a la revista Lecturas segons m'informa ala meua senyora- ens quedava conèixer la famosa vila de Marbella. No els enganyaré i els diré que anava a Marbella amb uns prejudicis més grans que el nou guapo del PSOE cap als independentistes. M'imaginava Marbella com una barreja de la pijeria castissa mesetària de Benidorm, amb la lletgesa urbanística de Salou i les borratxeres nòrdico-guiris de Lloret. Sí, sí, tenia una idea feta a base d'intersecar aquestes tres ciutats. Però no, no és res de tot això. En visitar Marbella em vaig quedar més sorprès que la Vanguardia amb les herències del Jordi Pujol.

Des de l'autovia fins a Marbella centre vas deixant a banda i banda hotels i urbanitzacions, però no com aquells hotels que te trobes per Salou que els hi posen quatre estrelles i en sobren cinc, hotels de cinc estrelles gran luxe. Allà tot va a lo grande. Per cert, me va fer molta gràcia passar per davant del Meliá Don Pepe, on se feien les pelis de l'Alfredo Landa. Un cop vam arribar al centre de Marbella vam poder aparcar bé i vam descobrir que... té casc antic! Sí, jo pensava que, a l'igual que Salou, no existia casc antic i que tot estava format per terrasses, geladeries, botigues de xinesos i paradetes on venen flotadors i xancles. Res d'això. El casc antic de Marbella, una gran zona per a vianants, és preciós. Sí, sí, dels millors puestos per visitar i passejar. No exagero, no, ja sap que no ho faig jo això.

Muralles de Marbella

Per començar té allò que ha de tenir qualsevol poble turístic, unes muralles antigues. Què és un poble sense unes restes de muralles? Es veu que és el que queda d'unes muralles d'un castell àrab. Baixant unes escales ja tenim una de les entrades al centre de Marbella. La part visitable es situa en el polígon limitat pels carrers Salvador Rueda, avenida Mercado, Castillejos, Huerta Chica, Ramon y Cajal, Rodríguez de la Fuente, Nabeul i Juan Alameda. A veure, tampoc m'hi mataré molt explicant què visitar perquè a mesura que passegi ja s'ho anirà trobant. És tot un fotimé de carrerons estrets, amb cases blanques i llustroses, plenes de geranis, amb botigues arreglades als baixos i bars, restaurants i terrasses per tot arreu. Fins i tot en carrers molt estrets amb taules a banda i banda que es fa difícil passar i que si hi ha gent sopant casi els hi fots el cul als morros. No s'avorrirà pas. 

Ara bé, si tot i això vol que li digui alguna cosa que no s'ha de perdre doncs li recomano la plaza de los Naranjos. És la zona zero de la corrupció a Espanya, ja que hi trobarà l'ajuntament. Tot i això l'edifici de l'ajuntament és molt lluït, data de l'any 1568 amb una balconada de ferro forjat plena de geranis. En la mateixa plaça hi ha la casa del Corregidor de l'any 1522, amb una bonica façana i un bar amb terrassa a sota, que no falti. 

L'ajuntament de Marbella, vagi al tanto amb la cartera

La missa per dins

Dins d'aquest perímetre anteriorment anomenat també haurà de visitar obligatòriament la missa de Santa María de la Encarnación. Típica tipologia d'església del sud que aquí, al nord, no estem gens acostumats a veure. La veneració que tenen allà es veu de seguida perquè entris a l'hora que entris i vagis a l'hora que hi vagis, sempre hi ha beates enllustrant les imatges i arreglant flors que abunden per tot arreu. I després, sobretot faci una copa del fabulós vi dolç de Màlaga i una tapeta en qualsevol dels centenars de milers de bars de la calle San Lázaro, Aduar, Remedios... El vi que tastarà si vol el pot comprar a la Vinacoteca Castillejos, al carrer Castillejos, per tal d'evitar confusions. 

A veure, i a part d'això, què més visitem a Marbella? Home (i dona) a partir d'aquí pot triar segons les seues preferència. Hi ha des d'un Museo del Bonsai, al Museo del Grabado Español Contemporáneo, el Museo del Arte Mecánico (???), la moderna plaça de toros de Nueva Andalucía on no es fan toros sinó concerts o la urbanització Puente Romano, molt ben dissenyada aprofitant un pont medieval que es troba allà al mig.

Com ja sap d'apunts anteriors, jo que sóc aficionat a camps de futbol, no vaig poder estar-me d'anar al camp del mític Atlético Marbella que va arribar a 2A amb Martín Domínguez, Aranalde, Paulino i Ruano. No oblidem aquella mítica frase d'un dels marbellís més il·lustres com era Jesús Gil: "No se puede intentar ganar un partido con Paulino, Ruano y dos muertos más". Amén.

Mític camp de futbol

A Marbella, que tot ho foten a lo grande, tenen quatre ports esportius: Marbella i la Bajadilla al casc urbà, Cabopino a l'est i Puerto Banús a l'oest. Per indicacions de la part femenina de la meua unitat familiar vam dirigir-nos a aquest últim.

La Torre del Duque

Puerto Banús fa ràbia. I punt. En molts aspectes. És un port modern dissenyat l'any 1970 per Alberto Díaz Fraga i el promotor José Banús i que queda a uns 10 km del centre de Marbella. És el paradigma del neopijisme, tota una urbanització construïda al voltant d'un port de superluxe i d'un passeig marítim -calle Ribera- amb botigues de grans marques de preus inabastables per la majoria d'éssers vius honrats. Tot el glamour que llueix Puerto Banús queda difuminat, però, per petits detalls com el fet de tenir una avinguda dedicada a Julio Iglesias, un carrer per a Jesús Puente o que el Corte Inglés estigui al carrer de Ramón Areces. Per cert, vam haver d'aparcar al pàrquing d'aquest centre comercial i ho vam poder fer de gorra perquè no funcionaven les barreres. Si hi va provi-ho a veure què tal.

Dos elements de Puerto Banús

Durant tot el passeig de la Ribera per la vora del port empastifat de iots de luxe pertanyents a reis d'Aràbia Saudí o directors de cadenes de televisió internacional podrà gaudir dels aparadors de Versace, Gucci, Dior, Bulgari, Dolce & Gabanna, Armani...Podrà veure cotxes aparcats que possiblement ni haurà vist mai, ni els tornarà a veure, i si els veu probablement no els tornarà a veure junts: Bentleys, McLarens, Ferraris, Lamborginis... i veurà molts senyors amb polo Ralph Lauren de coll aixecat, bermudes a quadres i nàutiques. I després de pensar en la ràbia que fot tot això, puc explicar-li que la majoria de cotxes de luxe que es veuen són de lloguer i que els Ralph Lauren són imitacions que venen els mateixos top manta allà mateix. En conclusió, llevat dels àrabs que voltaven per allí -que aquestos sí estaven forrats- tot el demés eren un munt de quiero y no puedo. Molts aparadors amb camises de 300 € i sabates de 1000 € però no hi havia ni cristo comprant-les.

I la platja, què dir de la platja? Com nosaltres també volíem aparentar ser gent de la jet set vam decidir anar a la platja de Guadalpín, allà on lo Julian Muñoz i la Isabel Pantoja se van comprar el famós àtic amb diners públics, cosa que és el més normal del món en aquests països. En aquesta platja hi havia un sector reservat pels clients de l'hotel de gran luxe Guadalpín-Banús, allà m'hi posava jo per veure com circulaven les ampolles de Moet-Chandon entre els guiris clients de l'hotel.

Continuarà...

Sensacions d'autovia (capítol 2)

Continuant el viatge de l'anterior apunt, vam prendre rumb cap a Marbella. Sí, Marbella, com si fos un José Luis López Vázquez buscant las suecas.  Circulant per les autovies (recordo que ja fa molts quilòmetres que hem deixat Catalunya) passant per Torremolinos, Mijas i Benalmádena em sentia com Mariano Ozores en aquelles pel·lícules que començaven amb una imatge d'un Seat 600 sortint de Madrid amb musiqueta dels anys seixanta i quan acabaven els crèdits inicials es veia el mateix 600 arribant a Marbella. Posar-me a la pell d'aquests grans del cine per mi fou una sensació només comparable a la d'un càrrec del PP dins d'una fàbrica de sobres.

Però anem a pams, bé, millor a quilòmetres que sinó no acabaríem mai. Sortint de Murcia torni a la nostra amiga l'A7 i després de deixar el bonic poble amb el bonic nom d'Alcantarilla -ara em ve al cap aquell director que va tenir Catalunya Ràdio que es deia Josep Maria Claveguera, quina associació d'idees, tu- a mà dreta passarà per la Hoya i Lorca, que són dos pobles diferents tot i que l'equip de futbol es digui La Hoya Lorca fins arribar a Puerto Lumbreras, poble de 15000 habitants, recordi aquesta xifra. A Puerto Lumbreras agafarà l'A-92N fins a Guadix, poble de 19000 habitants, recordi també aquesta xifra. Són 140 km per l'autovia més sosa, insulsa i avorrida per on mai he circulat, no voldria pas exagerar però potser només vaig avançar 5 o 6 camions en aquesta distància. 140 km és com la distància Lleida-Barcelona per l'A2.. compari, compari... i una autovia que en 140 km no passa per aumón, només sortides a Baza, Vélez-Rubio, Chirivel i potser alguna altra que portava a algun xalet o alguna torre. 140 km d'una autovia en perfectes condicions amb gens de trànsit per unir 34000 habitants. S'imagina una autovia entre Mollerussa i la Seu d'Urgell per exemple? Doncs l'autovia Puerto Lumbreras-Guadix fa aquesta funció.

Després del grau d'emprenyament en passar per aquesta autovia, a Guadix prenem l'A92 que també és autovia, evidentment, i que uneix Almeria amb Sevilla passant per Granada. A l'alçada de Cuesta la Palma prendrà una altra autovia -no fos cas- l'A92-M que l'enllaçarà amb l'autovia A45 que baixa des de Córdoba. L'A92-M passa per grans entitats de població de nom amb sonoritat poètica com Villanueva del Trabuco (5482 hab) i Villanueva del Rosario (3641 hab). La densitat de vehicles circulant per aquestes autovies com es pot imaginar deu ser similar a la de la pista que uneix Berrós Jussà i Berrós Sobirà. L'A45 es tornarà a enllaçar a l'A7 a l'altura de Málaga, i a partir d'aquí, com si la meua senyora i jo fóssim Paco Martínez Soria i Gracita Morales en "El turismo es un gran invento" o Alfredo Landa a "Manolo la nuit" anem deixant a la nostra esquerra Torremolinos, Benalmádena, la cala de Mijas, Fuengirola i Marbella. Fins arribar a San Pedro d'Alcántara, on ens desviem a una dels milers de zones pijes (perdó, de poder adquisitiu per sobre de la mitjana) de la zona, la urbanització Guadalmina Alta. En aquest cas l'hotel escollit és el Barceló-Marbella que, curiosament, no és a Marbella. És un hotel molt tranquil, amb l'aparença exterior d'una plaça de toros i és un quatre estrelles molt complert. Pensi que en aquella zona de celebrities la gran majoria d'hotels són de cinc estrelles! Nosaltres, com a pobres (perdó, de condicions dineràries allunyades dels cercles econòmics habituals) que som vam conformar-mos amb aquest hotel envoltat de camps de gols. De fet més que la Costa del Sol, a aquesta zona de l'anomena la Costa del Golf. Sí, sí, així l'anuncien. I així estan de secs tots els rius.

Múrcia, la ciutat de les mil rotondes (i els vuit mil semàfors)

Doncs sí, miri, arribar a Múrcia és relativament senzill si vostè té una mica de sentit de l'orientació. Només caldrà que pagui uns 20 € de l'AP7 per sortir de Catalunya fins arribar a Sagunto -ja al País Valencià o Comunitat Valenciana, posi-hi el nom segons la seua ideologia-, on allà deixarà el peatge fins que torni a Catalunya per molts milers i milers de quilòmetres que faci per les espanyes. Continuarà per l'AP7 deixant la ciutat de València a mà esquerra tot vorejant-la fins passar Picassent. Allà vigili no s'equivoqui perquè hi ha una bifurcació, si va cap a l'esquerra li tocarà pagar per anar per l'Autopista del Mediterráneo, i en canvi, si segueix per la dreta anirà de gorra -pensi que ja ho ha pagat anteriorment amb els seus impostos i la seua part proporcional de dèficit fiscal- per l'Autovia del Mediterráneo, autovia que, tot sigui dit, passa força lluny del Mediterráneo. Veurà la presó de Picassent, un camp de golf, passarà prop de la factoria Ford d'Almussafes i farà a partir d'ara la ruta de la 2aB grup III. En aquesta ruta ja ha passat per Vila-real, Castelló, València i Manises (el de l'Huracán). Ara tocarà Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Elda, Novelda, Elx, Orihuela... i algun poble que el nom et sona a casos de corrupció com Crevillent.

En pic agafes la sortida de Múrcia et desvies per agafar la N-340 que passa per pobles amb noms que em van fer gràcies com El Esparragal, Las Lumbreras i Monteagudo. Aquest últim és curiós perquè ja des de lluny veurà dalt d'un pujol (ui, perdó! un turó volia dir) una espècie de monument de 20 metres d'alçada barreja entre el Valle de los Caidos i el Sagrat Cor d'Alguaire. Resulta que és el Santísimo Cristo del Calvario, una figura molt venerada en aquell poble i que té una cofradia de Setmana Santa i tot. El monument es va erigir l'any 1926, el van fre volar el 1936 i restituït en l'època gloriosa del 1951.

Només entrar a Múrcia vam arribar a l'hotel on ens vam allotjar, el Novotel Murcia, hotel de ciutat més que acceptable i que disposava de piscina i tot. Molt recomanable. L'única pega és que per anar al centre de la ciutat cau una mica allunyat i cal agafar el cotxe. Aparcar vora l'hotel és fàcil i no hi ha zona blava. Ara bé, l'hotel està el ple centre de convencions de Múrcia, centre de convencions i congressos que tenia tota la pinta d'estar fet en l'època bombollística. Els noms de pobles divertits no acaben aquí perquè baixant per l'avenida de Miguel Induraín (sí, sí, ja té una avinguda) trobes tres mil desviaments indicant un poble amb el fantàstic nom de Puente Tocinos. Miri, si vostè és habitant de Puente Tocinos perdoni'm però és que me va fer molta gràcia el nom. És com si a un barri de Lleida li poséssim Lo Pont dels Tossinos. Brutal!

La Nueva Condomina, enmig del desert

Com ja he dit abans per visitar el centre de Múrcia vam haver d'agafar el cotxe. Ja sap vostè que sóc un bon aficionat del futbol, i m'agrada visitar estadis de futbol (això ja no té perquè saber-ho), amb la qual cosa vaig dirigir-me cap a la Nueva Condomina. Miri, jo pensava que no podia existir cap ciutat amb una regulació semafòrica més mal posada que Lleida i amb un excés de rotondes inútils més gran que Lleida. Doncs aquesta ciutat existeix i és Múrcia! Imagini's com va ser la cosa que després de fer tranquil·lament 500 km tranquil·lament, me vaig marejar conduint pel mig de Múrcia. Semàfors, semàfors, rotondes... impossible de conduir. I, però una cosa si cal dir, cada rotonda té al seu centre una estàtua, normalment inintel·ligible però estàtua. N'hi havia una que semblava un intent de reproducció d'un hipercub. Per altra banda, si vol visitar l'estadi de la Condomina -la vieja- està tocant a la placa de toros.

La Nueva Condomina és un estadi per fora molt i molt bonic, però situat enmig d'un desert. Per arribar-hi és com anar als Monegros, però amb semàfors i rotondes. Has de fer quilòmetres per l'avinguda de la Condomina, avinguda que es va urbanitzar i que la ressegueix un tramvia i tot, però que no hi ha res ni a la dreta ni a l'esquerra, només terrossos i catxurros. No cal que li expliqui de què té pinta aquesta avinguda que es va quedar tot a mig fer.

La Glorieta de España

Aparcar al centre de Múrcia també és difícil i per això vam optar per un pàrquing soterrani a la rimbombant Glorieta de España, al costat de la canalització del riu Segura. Típic riu d'aquells que te vas aprendre a cinquè d'EGB però que mai havies vist a la realitat. La glorieta és una zona de jardins i fonts molt i molt ben cuidada, que a la nit resulta un espectacle de llums i colors molt bonic. A Lleida podrien agafar idees d'aquí per adecentar la Banqueta. I d'allí mateix ja pot endinsar-se pels carrers del centre històric, plens de terrasses, bars i restaurants que cuiden molt i molt bé la imatge de la ciutat realment. No n'hi ha cap de cutre ni de deixat. Fan goig. Igualet, igualet que aquí, vaige. Té la Catedral, la plaza Santo Domingo, el teatro Romea o el mateix edifici de la Universitat. És tot un polígon de carrers de vianants limitats pel nord pel de Santa Clara, per l'esquerra per la avenida Constitución (aquesta cal posar-la en majúscules i amb el seu nom original, és intraduïble), el riu per baix i Alejandro Séiquer per la dreta.

La Catedral

Tota aquesta àrea enquadrada dins del perímetre anteriorment descrit està farcit de restaurants amb terrasses, però ple, qualsevol placeta, qualsevol carrer, fins i tot pot sopar a la paret d'una església. A més tots els restaurants estan ben conscienciats de la zona on són, i tots estan ben guarnits amb cistelles plenes de pebrots, tomates, aubergínies i carxofes. Vaige, com aquí, que vas al restaurant i te trobes vi de la Rioja, oli andalús i mançana de Girona. Pot escollir Pepe el Torrao, el Churra, la Taberna la Pequeña -aquesta molt ben arreglada-... molts i amb molt bona pinta. Natres vam escollir el Rincón de Pepe. És un restaurant situat a l'hotel Trypp i on pot sopar a la barra, a la terrassa o a l'interior. El restaurant deu ser una mica important perquè està ple de fotos i dedicatòries de gent famosa que hi ha anat -des de Julio Iglesias al papa de Roma- i em va estranyar que no me la fessin a mi, però bé. Per menjar té una àmplia varietat de platillos -les racions un pèl justes pel meu gust- amb molt producte relacionat amb la verdura. Les aubergínies arrebossades -perdó, amb tempura- amb mel o els ous estrellats estaven ben bons.

Penso que és obligatori visitar algun cop Múrcia i quedar-s'hi a sopar. En sèrio, si té alguns bitllets en algun banc d'Andorra que necessita per-los aflorar ja sap on gastar-se'ls.