Lleida al Big-Bang

Sí, esclar, pensarà vostè. Lleida estava al Big-Bang, però també hi era Sant Cebrià de Vallalta, Sebastopol i la constel·lació de Camelopardalis. Més que res perquè en aquella explosió inicial estava concentrada tota la matèria de l'Univers. I clarament suposem que tant Lleida, com Sant Cebrià de Vallalta i la constel·lació de Camelopardalis formen part de l'Univers, no?

Però la idea de l'article no anava per aquí. Avui (o ahir, o despús-ahir, tot depèn de quan llegeixi l'apunt) el CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear) de Ginebra ha aconseguit simular una explosió com la del Big-Bang (a la tercera!). I això ha estat possible al LHC (Large Hadron Collide), aquell accelerador de partícules que es va posar de moda a finals de 2008 i que es va escatxarrar de seguida. No sabem si FECSA-ENDESA va tenir alguna cosa a veure.

La prova ha estat dirigida per una lleidatana (sí, els indígenes lleidatans servim per més coses que per dirigir les conselleries d'agricultura de la Generalitat). Teresa Rodrigo és catedràtica de Física Atòmica, Molecular i Nuclear (igualet, igualet que Belén Esteban, a què sí?) i fou escollida per 180 institucions científiques de tot el món per dirigir el projecte.

L'experiment ha consistit en fer xocar dos protons (com aquell qui no vol la cosa) de tal manera que alliberessin una energia de l'ordre de 7 TeV (llegeixi teraelectronolts). L'electronvolt (eV) és una unitat de mesura d'energia, de la mateixa manera que ho és el joule o les famoses calories (dels iogurts i els endocrins) o els famosos quilowatts-hora (de FECSA-ENDESA). 1 eV equival a l'energia cinètica adquirida per un electró quan és accelerat entre una diferència de potencial (ddp) d'1 volt (les piles són d'1,5 V i a casa li arriba una tensió de 230 V perquè és faci la idea).

I una energia de 7 TeV és molt o poc es preguntarà vostè? 7 TeV equivalen a 7.000.000.000.000 eV i això en l'SI són 0,0000011214 J o 0,000000000268 cal d'aquelles dels iogurts. Clar que dirà que això és una merdeta d'energia, però pensi que estem parlant de protons, que tenen una massa 100.000.000.000.000.000.000.000.000.000 vegades més petita que la seva. Fent un símil, això equivaldria per a vostè amb la seva massa a una energia de 268.000.000.000.000.000 cal, és a dir, a més de 5.000 bilions de iogurts. No, no provi d'aconseguir aquesta energia menjant iogurts sisplau.

Doncs és això, que ja s'ha aconseguit simular el Big-Bang però es veu que fins d'aquí un parell d'any no sabrem les conclusions (els físics deuen funcionar com el T.C.). Podeu seguir tot el procès de l'experiment a http://press.web.cern.ch/ i veure algun vídeo en aquest enllaç.

I qui és aquesta Alba?

Avui intentaré fer un article periodístic dels bons, d'aquells que aconstumen a fer les periodistes que els socialistes en diuen "mal follades". Se'm va acudir fer-lo mentres ahir mirava el TN vespre. Sortien el Montilla i el ZP inaugurant el sincrotó ALBA amb una cara increïble de no assabentar-se de res del que feien allà. Així que com un bon servei públic que és aquest bloc li faré alguna petita explicació.

Vostè segur que algun dia s'ha dedicat a tirar pedres a un estany d'aigua tranquil·la i ha observat com s'han produït dins de l'aigua uns moviments ondulatoris formats per uns perfectes centres concèntrics, no? En realitat l'aigua no avança sinó que oscil·la amunt i avall. Doncs a la llum li passa si fa o no fa el mateix, la llum és una ona electromagnètica que es propaga per l'espai per vibració d'unes coses que els hi diem camps magnètics i camps elèctrics. Això sí, a una velocitat un pèl més gran, a 300.000 km/s (no sé si Joan Saura n'és conscient d'això...).

Hi ha una part de la llum que veiem (els colorets) i una part que és invisible, per exemple els famosos raigs X utilitzats per fer les famoses radiografies. Els raigs X són útils per moltes més aplicacions però el problema que tenen és que produir-los no és una feina fàcil (tot i que per ZP no hi ha promesa impossible). Els aparells que tenen dentistes i senyors metges són de baixa intensitat, però ja en tenen prou. Per produir raigs X en sèrio necessitem el que anomenem un sincrotó.

Un sincrotó ho podem considerar com una font de llum enorme i una mica sofisticada. Enorme perquè necessita un accelerador d'electrons d'1 km de circumferència i sofisticada perquè, diguem que és complicat tecnològicament. La diferència entre un sincrotó i un gran col·lisionador de partícules (el famós LHC del CERN) és que als sincrotons només fem rodar electrons, en cap moment necessitem fer-los fer xocar. El motiu de fer que els electrons vagin cagant llets és que a grans velocitats emeten radiació electromagnètica (llum de sincrotó) que pot ser utilitzada per experimentar. Al voltant de l'anell pel qual giren els electrons es situen els laboratoris anomenats línies de llum en els quals entra la radiació del sincrotó.

Molt bé, però... i per què serveix això? Per fer fotos en intervals de nanosegons i així estudiar les reaccions químiques; per fer angiografies (radiografies amb precisió molt més elevada); per reconstruir proteïnes i per més coses que se'm deuen escapar.

I per últim, si vostè és un d'aquests que es creu tot el que diuen uns quants il·luminats pel món, aquests accelerador no produeixen cap tipus de radioactivitat ambiental ja que els electrons no poden campar porai sense reaccionar amb l'aire. Per tant, una errada en el funcionament del sincrotó només provocarà mal de caps als físics que estaran voltant per allà dins i als electricistes que l'hauran d'arreglar.

Au, de res.