dilluns, d’agost 20, 2018

Aretha Franklin - Think

Anys seixanta. Beatles i Rolling Stones, dues bandes angleses, impressionaven els americans imitant justament el que sabien fer els americans. Tot i que les emissores musicals americanes afartaven amb nous balls, nous ritmes i grans discogràfiques allò els sonava a estrany. A Detroit hi havia un grup de músics i empresaris disposats a acabar amb la colonització de les editores musicals blanques: Berry Gordy Jr i William Robinson van fer néixer la Motown. I d'aquí el ressorgir de la música negra amb el soul: Temptations, Miracles, Dianna Ross and the Supremes, Martha and the Vandellas, Stevie Wonder, Marvelettes, Marvin Gaye, Four Tops, Smokey Robinson, Wilson Pickett, Ottis Redding i la reina... Aretha Franklin.

El reverend C.L. Franklin era conegut com el Million dolar voice, per ser el predicador gospel de més èxit als anys cinquanta als EUA. Cobrava 4.000 $ per sermó i tenia a càrrec una comunitat de més de 5.000 fidels. Va tenir sis fills que va pujar i educar ell sol perquè la seua dona el deixà per ser cantant i viure la seua vida. Una de les seues filles, la quarta, de nom Aretha es va convertir en una figura més popular que la del seu pare i és que només amb 25 anys i després de la mort d'Otis Redding ja era considerada com la reina de la música soul americana.

Aretha va començar a cantar influenciada per les companyes de gospel de son pare, Mahalia Jackson, Marion Wilson i sobretot Clara Ward qui li va escriure uns himnes religiosos per la seua primera gravació. Aretha tenia només 14 anys. Amb 18 anys deixa el seu Detroit per anar a buscar l'èxit a Nova York. No triga en signar contracte amb la multinacional CBS editant l'any 1960 el seu primer disc de cançó diguem-ne no religiosa amb una forta influència de rhytm'n'blues. El seu debut és a la sala Village Vanguard especialitzada en artistes folk, enlloc de la mítica Apollo on actuava Sam Cooke i companyia. Entre 1960 i 1966 CBS publica molts singles d'Aretha sense que aconsegueixin cap èxit en llistes, només hi entra "Rock-a-bye your baby with a dixie melody" (1961) aconseguint una discreta posició 37 en llistes.

L'any 1967 arriba el moment de renovar contracte amb CBS, però ni Aretha ni el seu mànager Ted White estan contents amb la discogràfica i decideixen marxar a Atlantic. El nou productor, Jerry Wexler, argumentava que CBS es va equivocar intentant donar a Aretha un estil rythm'n'blues per a dirigir-lo a un públic blanc. Així que, amb noves idees, Wexler s'endú Aretha als estudis FAME en els quals acabava d'enregistrar Wilson Pickett i amb el mateix grup d'acompanyament -els Muscle Shoals Rhythm Section d'Alabama- grava la cançó "I never loved a man" (1967) que es converteix en un èxit entrant a la posició 9 en llistes. Aretha, amb les seues germanes Erma i Carolyn als cors, enregistren el disc sencer "I never loved a man the way I love you" (1967), el gran disc de llançament que es passarà 79 setmanes en llista arribant al número 2. Al número 1 s'hi trobava Dianna Ross i les Supremes. Onze discos amb CBS va haver d'esperar Franklin per arribar a aquest moment, però amb aquest ja en va tenir prou per ser batejada com a Lady soul. I és que no només és el single del qual ja he parlat, sinó que en aquest disc hi ha l'apoteòsic "Respect" d'Ottis Redding que Aretha va col·locar 12 setmanes en el número 1 de les llistes, una cançó que ha estat un himne feminista i per la qual va obtenir dos Grammys, un d'ells creat especialment per aquesta cançó, el de Millor interpretació vocal femenina de rhtyhm'n'blues. I el "Drown on my own tears" de Henry Glover, i el "Soul serenade" de King Curtis, i el "Good times" de Sam Cooke, i el "Do right woman, do right man", un tema que el productor Wexler definí com "la perfecció". 

El següent disc "Aretha arrives" (1967) fou gravat de pressa i corrents per aprofitar la inèrcia de l'anterior, i de qualsevol manera ja que Aretha Franklin havia patit un accident. L'únic single del disc va ser "Baby I love you" que es situà al 4 de les llistes, però en el disc també hi trobareu una versió del "Satisfaction" dels Rolling Stones que prefereixo no entrar a valorar. Després del recopilatori "Take a look" (1967) amb alguna peça inèdita, arriba la consagració definitiva amb  l'imprescindible "Aretha: Lady soul" (1968), un disc amb la participació de la guitarra d'Eric Clapton on el títol ja ho diu tot. D'aquí són uns altres gran èxits com "Chain of fools" -impossible que no me vingui al cap el "Barbazul" de Germán Coppini- i  la composició de Carole King i Gerry Goffin "You make me feel like a natural woman" situades ambdues al Top 5. Aquesta última  us sonarà per la versió d'èxit que van fer conjuntament Celine Dion, Mariah Carey, Shania Twain, Gloria Estefan, Calore King i Aretha Franklin pel disc "Divas" (1998).

"Aretha now" (1968) continua amb la ratxa, arriba al 3 de vendes, i s'hi inclouen dos temes mítics més: l'himne "Think", reeditada als 80 i als 90 per col·laboracions amb les pelis dels Blues Brothers -on Franklin feia el personatge de Mrs Murphy, la cambrera del bar- i per una altra banda "I say a little prayer", cançó que sona molt a les bodes en el moment de l'entrada de la núvia per culpa de la versió de Diana King en la peli La boda de mi mejor amiga. Després va venir el directe "Aretha in Paris" (1968), "Soul'69" (1969), "Soft and beautiful" (1969), els grans èxits "Aretha's gold" (1969)... fixi's que portem dos anys només, eh? Accelero una mica perquè sinó no acabaria mai. M'aturo un moment en "This girl's in love with you" (1970), un disc que no va passar del 17 en llistes però que inclou dos versions dels Beatles "Eleanor Rigby" i "Let it be", curiosament aquesta última publicada abans que la dels Beatles mateix ja que en aquesta època els quatre de Liverpool s'estaven fotent los plats pel cap. També destaco "The weight" de The Band, de la qual parlava recentment en l'article de les Staple Singers.

Continua amb "Spirit in the dark" (1970), un altre directe "Aretha live at Filmore West" (1971) i ens aturem en un altre grans èxits "Aretha's greatest hits" (1971). En aquest elapé hi ha un parell de temes inèdits destacables: la popularitzada anteriorment per Ben E King "Spanish harlem" -i posteriorment per Willy Deville- que arriba a la segona posició de les llistes i el clàssic de Simon i Garfunkel "Bridge over troubled water" que Paul Simon arribà a reconèixer que el va escriure pensant en la veu d'Aretha tot i l'èxit que els suposà al duet. De "Young, gifted and black" (1972) destaco "Day dreaming" i "Rock steady" . El 1972 acaba amb un doble elapé en directe "Amazing grace" que obté molt bones vendes i on s'inclou, per als futboleros, una versió del "You'll never walk alone" popularitzada per Gerry and the Peacemakers i per l'afició del Liverpool. Els cors del disc van a càrrec de la coral del reverend James Cleveland, un influencer d'aquells temps i que tot ajudà per aconseguir un altre Grammy. Amb aquest disc posa fi a una etapa de dos anys d'èxits però tristos ja que moren la seua amiga Mahalia Jackson i el seu acompanyant, saxofonista i compositor King Curtis apunyalat en una baralla, Aretha canta l'oració fúnebre en el seu enterrament.

Em salto alguns altres discos fins "Let me in your life" (1974) amb "Until you come back to me" un hit que arriba al nº3. Després de dos àlbums fallits i d'abandonar el productor Jerry Wexler -sí, encara aguantava amb el mateix!- torna amb una mica d'èxit amb "Sparkle" (1976), la banda sonora d'una peli amb Irene Cara de protagonista. Sí, la de Fama i Flashdance. El single "Something he can feel" tingué força èxit en les llistes de rhythm'n'blues i el grup En Vogue aprofità alguns temes d'aquest disc pel seu àlbum "Funky divas" (1992). La música disco de finals dels 70 portà Franklin a desaccelerar les vendes i no tornà a ressuscitar comercialment fins el 1985 amb "Who's Zoomin who's?" amb Arista com a nova discogràfica. Amb els singles "Freeway of love", "Who's Zoomin' who's", "Sisters are doin' it for themselves" (amb Annie Lennox) i "Another night"  li van tornar a fer guanyar nous Grammys després de l'apoteosi dels 70. Aquell any el govern de Michigan proclama oficialment la seua veu com "un dels recursos naturals de l'estat de Michigan". Las cosas que interesan a la gente, com dirien ara des d'un cert partit polític...

Amb "Aretha" (1986) se torna molt més comercial, en l'anterior disc ja es notava el canvi d'estil, i veu que la cosa de la imatge ja és important en aquests anys 80 donant molta imatge als videoclips. El single "Jimmy Lee", el duet amb George Michael a "I knew you were waiting for me", el "Rock-a-lott" amb videoclip de ninots de plastilina, que era la moda (escolteu el "Touch me" (1989) dels The 49rs a veure què hi sentiu) o la seua versió dura acompanyada per Keith Richards del "Jumpin' Jack Flash" dels Rolling Stones que popularitzà Whoopi Golberg en una pel·lícula del mateix nom. 

A "Through the storm" (1989) inclou duets amb James Brown "Gimme your love", Whitney Houston "It isn't, it wasn't, it ain't never gonna be", amb Elton John "Through the storm" i amb els Four Tops i Kenny G "If ever a love there was". A partir d'aquí reconeixements, més Grammys llegendaris i de trajectòria i a viure de rendes. Una intervenció pública memorable fou quan interpretà l'espiritual “My country tis of Thee” en la presa de possessió del president Obama l'any 2009. El 2014, l'asteroide 249516 fou rebatejat com Aretha en el seu honor. L'any passat es retirà dels escenaris.

Aretha Franklin ha mort als 76 anys, a la seua casa de Detroit, després de lluitar durant anys contra un càncer de pàncrees. La reina del soul ha mort un 16 d'agost, el mateix dia en què va morir el rei del rock, Elvis Presley, i el mateix dia en què naixia la reina del pop, Madonna.

Els puristes no suporten les pelis dels Blues Brothers, a mi m'encanten. per això deixo la seua interpretació de "Think" en la primera peli que aquí van titular de forma maldestre Granujas a todo ritmo.


Enllaços relacionats:
- Germán Coppini.
- Gerry Goffin.
- Staple Singers.
- Willy deVille.
- Ben E King.
- George Michael.
- Whitney Houston.
- Natalie Cole.
-Bobby Womack.
- The Temptations (I)
- The Temptations (II).
- The Miracles.
- Fontella Bass.
- Ashford and Simpson.
- Amy Winehouse.
- Booker T and MGs.

dissabte, d’agost 18, 2018

Staple Singers - Respect yourself

Les germanes Mavi i Cleo, el germà Pervis Staples amb el seu pare Roebuck Staples van fer un quartet musical on tot va quedar en família ja que el nom que li posaren fou The Staple Singers. Comencen a fer gospel, cosa molt habitual en el Chicago de mitjans dels anys seixanta, aprofitant les virtuts del patriarca Roebuck un veterà guitarrista de blues. També molt normal en aquella època.


El grup actua regularment en circuits eclesiàstics i en alguna festa local fins que el 1967 decideixen anar a guanyar quartos i es tornen comercials. Troben en el productor Larry Williams la persona adequada per tornar-los pop i graven dos primers singles "Why? (am I trteated so bad)" (1967) i el clàssic dels Buffalo Springfield "For what it's worth" (1967).

Sembla ser que la cosa agrada i el 1968 fitxen per Stax, on troben el guitarrista Steve Crooper dels Booker T and MGs i amb qui gravaran les millors composicions. Comencen amb els discos "Soul folk in action" (1968) i "We'll get over" (1970) amb moltes versions com la d'Ottis Redding "Sitting on the dock of the bay" que no passen a la història. Aquell any Pervis deixa el grup i s'incorpora, per no perdre la tradició familiar, la germana Yvonne Staples. Amb aquest nous canvis publiquen el millor disc de la seua carrera "Heavy makes you happy" (1971) que es cola al 9 de les llistes de la Billboard i gràcies al qual van de gira amb els Bee Gees i surten a la pel·lícula "Soul to soul" amb Carlos Santana, Ike i Tina Turner i Wilson Pickett. En aquest disc s'inclouen "Love is plentiful", "Heavy makes you happy" i el clàssic d'Smokey Robinson "You've got to earn it".

Continuen amb més èxits amb l'elapé més popular potser "Respect yourself" (1972) que arriba al 3 de les llistes amb els singles "Respect yourself", "I'll take you there" ocupant el 2 i l'1 de les llistes respectivament. Curiosament les dos cançons van ser gravades el mateix dia.  De la primera potser recordareu la versió que va fer Bruce Willis quan li va donar per cantar amb les Pointer Sisters. Aquest disc va ser una bomba pels germans Staple!

A continuació arribà "Be what you are" (1973)  que tot i no tenir les vendes de l'anterior també té dos èxits destacats: el segon número 1 del grup "If you're ready come go with me)" i "Touch a hand, make a friend".

"City in the sky" (1974) afluixen el ritme de vendes tot i tenir en la cançó "City in the sky" un altre bon tema, fixeu-vos el començament que típic del funky és. L'any 1975 fitxen per la discogràfica Curtom de Curtis Mayfield i aconsegueixen col·locar el seu únic disc al número un en vendes amb la banda sonora de "Let's do it again" (1975), una peli protagonitzada per Sidney Poitier i Bill Cosby. El disc va arribar al top de les les llistes de vendes gràcies al seu single escrit per Mayfield "Let's do it again" que fou el seu tercer i últim número u en llistes.

Tornen a sortir en el film "The last waltz" (1978) de Martin Scorsese pel comiat dels The Band, en aquest vídeo surten interpretant conjuntament "The weight". Elles continuen gravant anant d'una discogràfica a un altra però ja sense cap mena d'èxit. D'aquesta última etapa destacaria "I honestly love you" (1978), una cançó que havia popularitzat Olivia Newton-John i la versió del "Are you ready?" (1985)  del seu últim disc "Turning point" (1984).

Després de la dissolució de les Staple Singers, Marvis va continuar en el món de la música com a vocalista i la seua germana Yvonne com a road manager. Ara Yvonne Staples ha mort a Chicago, als 80 anys a conseqüència d'un càncer de colon.

El perímetre de la costa

Aquest mes de juliol he tingut l’oportunitat de gaudir d’uns dies de vacances pel nord-est de l’illa de Sardenya. Aquella zona de l’illa té una costa abrupta, buida de blocs d’apartaments i d’hotels d’arquitectura horrible però plena de paisatges preciosos inaccessibles en cotxe i als quals només s’hi pot arribar a peu o en barca. Des del petit calador de Baia Sardinia es pot passejar per un camí de ronda que ressegueix l’escarpada costa de la zona fins l’entrada de la badia d’Arzachena. Mentre caminava observant com pedres, pedrots, roques i rocots de totes mides entraven en contacte amb l’onatge del mar dibuixant el perímetre de la costa sarda me va venir al cap l’article How long is the coast of Britain? (Quant mesura la costa de la Gran Bretanya?) que el matemàtic Benoit Maldelbrot publicà a la revista Science l’any 1967.     

Mesurar longituds ha estat un problema històric de les matemàtiques des de l’antiguitat: l’alçada de la piràmide de Keops (Tales de Milet, s. IV aC), el radi de la Terra (Eratòstenes, s.III aC), la distància de la Terra a a Lluna (Hiparc de NIcea, s.II aC)... i les longituds frontereres entre països. A col·leccionar dades sobre fronteres s’hi dedicà el matemàtic anglès Lewis Fry Richardson (1881-1953). En un article seu que es va publicar anys després de la seua mort hi escrivia que les mides de les fronteres entre països depenien del país que feia la mesura. Per exemple, la frontera entre Bèlgica i Holanda mesurava 380 km segons els holandesos i 449 km segons els belgues. Richardson demostrà que tot depenia de la llargada del “regle” amb què es mesuraven aquestes longituds. Imagineu que voleu mesurar el perímetre de Catalunya, si ho fem amb un “regle” de 20 km farem uns segments de 20 km cadascun que aproximaran aquest perímetre, però si fem servir un “regle” més curt, de 5 km per exemple, les línies que podrem fer aproximaran molt millor el càlcul del perímetre de Catalunya. Així que quant més petit és el “regle” que es fa servir, el valor de la longitud mesurada és més gran. Aquest efecte se l’anomenà efecte Richardson.

A Richardson, la comunitat científica no se l’escoltà gaire, però Benoit Mandelbrot sí li parà atenció i va escriure les seues reflexions sobre el tema en l’article anteriorment esmentat sobre la mesura de la longitud d’una costa. Mandelbrot arribà a la conclusió que la geometria habitual i la noció comuna de longitud no té sentit aplicar-la en el càlcul de perímetres de superfícies tan irregulars. Aquest problema suposà la consolidació d’una nova geometria anomenada geometria fractal apropiada per a l’estudi de les formes naturals i que Mandelbrot proposà l’any 1975 en el llibre Les objects fractals: forme, hasard et dimension (El objectes fractals: format, atzar i dimensió) i que s’ha convertit en un clàssic de la bibliografia matemàtica.

Richardson, obsessionat en l’estudi de les fronteres però també en la seua militància pacifista, va establir una curiosa teoria que afirma que la probabilitat que dos països veïns entrin en guerra té relació, entre d’altres factors, amb la longitud de la seua frontera comuna.

(Article publicat en el Lectura del diumenge 10/8/2018)

La paradoxa dels aniversaris.

Ara que ja som de ple a l’estiu suposeu que us trobeu en un sopar a la fresca d’aquells que es fan a les torres on l’amfitrió ha convidat 25 persones. Comenceu a xerrar entre vosaltres i us n’adoneu que hi ha dos persones que fan l’aniversari el mateix dia. Quina casualitat! Però… realment és casualitat o la probabilitat de què coincideixen dos persones que fan aniversari el mateix dia en una festa de 25 persones és prou alta?

Aprofitaré que estem en temporada de Mundial per a comprovar-ho empíricament amb les alineacions de 10 partits. Com cada equip té 11 jugadors, al camp n’hi haurà 22. No són 25 però ens pot anar prou bé per a fer el nostre estudi. En el partit Marroc-Iran, el mitja-punta marroquí Younès Belhanda i el lateral esquerre iranià Ehsan Hajsafi són nascuts un 25 de febrer. En el França-Austràlia són nascuts un 3 d’agost el migcampista francès Corentin Tolisso i el mig australià Mile Jedinak, que a més marcà el gol del seu equip en aquest partit. En l’Espanya-Portugal trobo dues coincidències fins i tot, els portuguesos Bruno Fernandes i Joao Moutinho són del 8 de setembre i els espanyols David Silva i Koke són del dia 8 de gener. Això mateix també passava en el Brasil-Suïssa amb el porter portuguès Alisson i el davanter Roberto Firmino que són del 2 d’octubre i el brasiler Renato Augusto i el suís Michael Lang que són del 8 de febrer. I en el Tunísia-Anglaterra, els defenses anglesos John Stones i Kyle Walker són del 28 de maig. No hi ha jugadors nascuts el mateix dia en el Bèlgica-Panamà, en l’Argentina-Islàndia, en l’Egipte-Uruguai, en el Perú-Dinamarca ni en el Rússia-Aràbia Saudí. 

Veiem que en 5 partits he trobat jugadors coincidents en dia d’aniversari i en 5 no. És casualitat? Doncs no tanta, la probabilitat que en un grup de 22 persones n’hi hagin dues que coincideixin en el dia de l’aniversari és del 47,6%. Si el grup és de 25 persones la probabilitat puja fins el 56,9%, amb 30 persones la probabilitat ja és del 70,6% i amb 40 persones del 89,1%. Amb 65 persones ja tenim una probabilitat de coincidència del 99,8%. És a dir, en un grup de 65 persones existeix “gairebé” la seguretat de trobar dos persones que fan l’aniversari el mateix dia, però compte, el “gairebé” en cap cas ens ho assegura. Per estar segurs que hi ha dos persones que fan el cumple el mateix dia calen 366 persones tal i com diu el principi del colomar, del qual ja en vaig parlar en un altre article.

Un problema diferent seria saber quanta gent fa falta perquè amb una probabilitat del 50% hi hagi algú que el seu aniversari coincideixi justament amb el meu. Ara cal que hi hagi més gent, concretament 254 persones.

(Article publicat al Lectura el diumenge 16/7/2018)