L'any 1981 dos joves músics ambiciosos a l'atur, el guitarra Andrew Ridgeley i el cantant Yorgos Kyriatou Panayiatou provinents del quintet The Executive formen el grup de pop Wham!. Sembla que els estigui explicant un farol però no, és així. El Panayiatou era el nom real de George Michael i Ridgeley era l'altre dels Wham!, el que no era George Michael.
El primer contacte discogràfic els arriba l'any 1982 després d'haver gravat una maqueta en la qual es trobaven temes com "Wham rap!", (després d'escriure aquesta cançó van triar el nom del grup) "Come on!", "Club Tropicana" i la balada "Careless whisper". Aquesta maqueta fou rebutjada per les grans companyies i finalment fou publicada per Innervision, una petita companyia creada per un exempleat de Polygram. Buah! El primer disc "Fantastic" (1983) va anar directe al nº1 i els tres primers temes que he anomenat anteriorment juntament amb "Bad boys" i "Young guns (go for it)" van anar al capdamunt de les llistes. Una bogeria. I a més el disc es va vendre com a xurros.
La imatge del grup en directe és explosiva, amb aquests dos xiquets guapets movent-se per l'escenari. Elton John en aquell temps ja digué sobre Michael: "un extraordinari compositor en la tradició de Paul McCartney i Barry Gibb". George Michael es comença creure que ell és quelcom més i publica en solitari "Careless whisper" (1984) que aquell estiu arriba al primer lloc de totes les llistes.
Tot i que Ridgeley sent una mica d'enveja de Michael i s'opera el nas per ser tan guapo com ell, això no afecta la carrera dels Wham! que continua parint èxits. El seu segon disc, ara ja amb una multinacional com Sony, "Make it big" (1984) torna a ser 1 gràcies al singles "Wake me up before you go go" (Ridgeley deia que la lletra era el que li deia son pare qua arribava tard a casa), "Everything she wants" i "Freedom". També s'inclou el tema "Careless whisper" per a tancar el disc. El disc ven més de cinc milions de còpies i es converteix en el 68è disc més venut dels 80. La gira els porta a Xina, sent el primer grup occidental que hi actua. D'aquesta època és una de les nadales popie més famoses i és que el sobadíssim "Last Christmas" (1984) es publica com a cara B del single de "Everything she wants".
A finals de 1985, Ridgeley i Michael es plantegen abandonar el projecte, que es consuma definitivament després d'un nou (soporífer) èxit rotund de Michael en solitari "A different corner" (1986). Finalment els Wham! publiquen una retirada triomfal amb el disc "The final" (1986) que també arriba a la posició més alta de les llistes. Amb aquest disc Wham! té el rècord d'haver estat número 1 amb tots els seus discos publicats. Clar, només són tres, però bé, és significatiu. En aquest disc mig inèdit i mig recopilatori s'inclouen un parell de nous temes que també arribarien al primer lloc de les llistes: "I'm your man" (1985) i "The edge of heaven" (1986).
George Michael era el nou sex-symbol de l'època, amb aspecte descuidat i amb barba de pocs dies tenia un públic fidel entre les noies de quinze anys i les lectores de premsa rosa. Un cop dissolta definitivament la societat George Michael grava un single -que arriba al nº1 també, per no perdre el costum- per treure's de sobre la seua imatge de component de Wham! "I knew you were wating for me" (1987) amb Aretha Franklin que significà la resurrecció d'Aretha en el món de la música. Ojo, que ja té nassos la cosa, un crio redescobrint Aretha Franklin.
Un cop depurat del duet (?) publica una altra màquina de vendre: "Faith" (1987). El disc amb més d'onze milions de còpies venudes és el quinzè disc més venut dels vuitanta. Amb aquest disc Michael entra en l'imaginari musical col·lectiu dels 80 juntament amb Springsteen, Madonna, Prince o Michael Jackson. El disc s'estrenava amb el controvertit "I want your sex" (1987) amb censures en emissores de ràdio que només serviren per assegurar-li més publicitat del disc. George tenia la necessitat de demostrar que s'havia fet gran i no només va signar totes les cançons del disc sinó que també el produí, feu els arranjaments i tocà la majoria d'instruments. El resultat quatre singles número 1 "Faith", "Father figure", "Monkey" i "One more try" i el Grammy al millor disc de l'any.
L'èxit és de tal alçada que l'obliga a prendre's un llarg descans fins el 1990 amb el disc "Listen without prejuicies vol 1", on en el títol es marquen els recels de Michael perquè la crítica no va assumir l'enorme repercussió popular del seu disc anterior i demanava que la gent escoltés el seu nou disc sense prejudicis. El disc, considerat una gran decepció comercial, arribà en una època d'enfrontament amb Sony negant-se a deixar la seua imatge per la promoció del disc (al mateix estil que Prince). El video del primer single "Praying for time" (1990) consisteix en la lletra de la cançó sobre un fons negre i en el de "Freedom 90" (1990) -gran i oblidada cançó- se veuen models fent play back i la destrucció d'objectes icònics de la carrera de Michael. Tal va ser el trencament amb Sony que la segona part del disc no es va arribar a editar i les cançons previstes van formar part del disc "Red Hot + Dance" (1992), un disc solidari per a recaptar fons per la lluita contra la SIDA i amb "Too funky" com a tema estrella i amb video farcit de models.
L'any 1992 li arriba un inesperat èxit mundial gràcies a un single gravat en directe a l'estadi de Wembley amb Elton John "Don't let the sun go down on me". Un any després faria una jugada semblant gravant un EP "Five live" (1993) durant el concert d'homenatge a Freddie Mercury en el qual interpreta juntament amb Lisa Stansfield una meravellosa versió de "Somebody to love" i un mix de de "Killer/Papa was a Rolling Stone".
Després de publicar uns grans èxits amb un parell de temes inèdits completament obviables (un d'ells "Outside" on en el videoclip es parodia la detenció que patí per mantenir relacions sexuals amb un policia en un vàter públic), el 1999 hi torna amb un àlbum de covers "Songs from the last century" amb versions del "Roxanne" (1999) de The Police amb un videoclip gravat al barri roig d'Amsterdam amb gent que passava per allà i "Miss Sarajevo" (2000), que U2 i Brian Eno van composar pel projecte "Passengers".A partir d'aquí poca cosa més a comentar, discos mediocres, singles amb escassa repercussió i dels últims anys em quedo amb la fabulosa versió del "Heal the pain" inclosa inicialment al disc del 1990 i que va regravar juntament amb Paul McCartney pel disc de grans èxits "Twenty five" (2006).
George Michael ha mort tranquil·lament a casa seua amb 53 anys.
2 comentaris:
Fantàstica biografia. Realment, se t'ha de felicitar per aquestes necrològiques que fas, són espectaculars. Aquest any deus ser un home feliç, de feina no te n'ha faltat, eh? Però sospito que els propers anys seran igual. Mica en mica, tot l'imaginari musical i audiovisual dels 80 anirà desapareixent. Sobre la repassada a la carrera del senyor Panayiatou poca cosa a dir, exhaustiva i detallada, que m'ha servit per recordar molts títols que tenia oblidats. Però això de que va morir tranquil·lament a casa seva als 53 anys... qui mor tranquil·lament a casa amb només 53 anys...?
Moltes gràcies! Com a amant de la música m'agraden i no m'agraden al mateix temps aquestes notícies. Sóc com la mecànica quàntica d'Schrodinger.
Sobre la "mort tranquil·la".... bé, ho va dir el seu mànager. Feia temps que estava malalt i en processos de rehabilitació, diria que l'última aparició fou al juliol. Devia ja portar temps reclòs.
Publica un comentari a l'entrada