diumenge, d’abril 24, 2022

Principi de Kruskal

Avui us proposo un joc. A continuació us reprodueixo un fragment del sonet Lo campanar de Lleida de Magí Morera: A dalt de la muntanya que domina / com miranda els bells termes lleidatans, / s’enlaira un campanar fet per gegants / o per homes de raça gegantina. / Quan guaita cap avall, l’aigua veïna / del riu li dona espill i l’horta encants; / i guaitant cap amunt, toca amb les mans / i conversa amb la lluna i la boirina.

Preneu una paraula a l’atzar del text, per exemple “muntanya” que té 8 lletres, i ara compteu 8 paraules a partir de “muntanya”, aneu a parar a “lleidatans” que té 10 lletres. Compteu 10 paraules a partir de “lleidatans” i arribareu a “homes” que té 5 lletres (vigileu que “s’enlaira” són dos paraules). Torneu a comptar 5 paraules i aneu a “guaita” que té 6 lletres, compteu 6 paraules més i arribareu a “del” que té 3 lletres. Compteu 3 paraules fins a “dona” que té 4 lletres, compteu 4 paraules fins a “horta” que té 5 lletres, compteu 5 paraules fins “amunt” de 5 lletres, torneu a comptar 5 paraules fins a “i” que té 1 lletra, per tant arribem a “conversa” que té 8 lletres i ja no podeu comptar més perquè se’ns acaba el text.

Si repetiu el mateix procés començant amb una altra paraula, per exemple amb “domina” ens portarà fins la paraula “lleidatans” i com aquesta paraula ja ha sortit en l’exemple anterior acabarem el procediment a “conversa”. Si comenceu el joc amb “miranda” seguireu amb “un”, “fet”, “o”, “per”, “raça”, “cap”. “aigua”, “dona”, “horta”, “amunt”, “i” i acabareu a “conversa” com en els dos casos anteriors. I si comenceu el procediment des de la paraula “bells” veureu que també acabareu a “conversa”.

És a dir, començant el joc amb totes les paraules que hem provat sempre acabem a la paraula “conversa”. El truc està en què quan dos successions de paraules arriben a la mateixa paraula a partir d’aquella ja coincideixen fins acabar en una mateixa paraula. Però això passarà sempre amb totes les paraules? En principi no, però la probabilitat de trobar una paraula inicial en un text que en començar per aquesta paraula no arribem a la mateixa paraula final tendeix a zero com més llarg és el text. És a dir, com més paraules té un text més complicat és trobar una paraula a partir de la qual ens falli el joc. El primer que se n’adonà d’això fou el matemàtic i físic nord-americà Martin Kruskal (1925-2006) i d’aquí el nom de principi de Kursal a aquesta teoria. Tanmateix qui la va popularitzar va ser el divulgador Martin Gardner (1914-2010) en la seva columna Mathematical Games de la revista Scientific American l’any 1978.

El principi de Kruskal també es pot aplicar a una baralla de cartes fent servir el número de la carta per a comptar. És a dir, s’estenen totes les cartes d’una baralla cap per avall sobre una taula, es comença per una carta a l’atzar, es gira, es compta a partir del número de la carta i així successivament. La probabilitat que sempre s’arribi a la mateixa carta al final del procés és del 83%. De fet, com més baixos siguin els números de les primeres cartes més efectivitat té el joc. Un bon truc de màgia per a fer als amics endevinant la carta que sortirà al final.

Cadenes de Markov

Aquest algoritme es pot modelitzar mitjançant el que s’anomenen cadenes de Markov. Les cadenes de Markov són processos que s’apliquen quan existeix una successió d’esdeveniments en els quals la probabilitat que en succeeixi algun depèn només de la probabilitat que succeeixi l’anterior. S’utilitzen per a fer previsions en finances, meteorologia, votacions, salut..


(Article publicat al Lectura el 27 de març de 2022)


dilluns, d’abril 11, 2022

La Unión - Maracaibo

Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i Íñigo Zabala van formar La Unión el 1983, uns estudiaven junts en una acadèmia de publicitat i el primer era estudiant d'arquitectura. Ben aviat van cridar l'atenció de la multinacional Warner que els va fitxar de seguida, cosa gens senzilla que una multinacional et fitxés per al teu disc de debut. L'amistat entre Luis Bolín i Nacho Cano, que els va fer de productor, segur que va ajudar. El 12 de març de 1984 es presenten en directe a la sala El Sol de Madrid.

El seu elapé de debut va ser "Mil siluetas" (1984), un clàssic del pop espanyol gràcies a temes amb molta força com "Sildavia" però sobretot el mític "Lobo hombre en París" , la història d'un tal Denis acompanyat d'un innovador videoclip per al pop espanyol: en blanc i negre i amb l'estètica del cine negre americà. El tema es va convertir en un dels majors èxits de la dècada dels vuitanta i imprescindible en qualsevol resum musical. Fins i tot Ana Belén va perpetrar una versió del tema el 1988 al disc "A la sombra de un león". Aquesta cançó està basada en el relat "Le loup-garou" (1947) de l'escriptor francès Boris Vian, que a més era compositor i trompetista de jazz. Clarament aquests dos temes van eclipsar la resta del disc "Cabaret", "Mujer cosmopolita", "Eclipse total", "La niebla" -també basat en un relat de Vian-... 

Després d'aquest èxit de debut van publicar "El maldito viento" (1986) i "4 x 4" (1987) amb producció de Nacho Cano. Aquests discos van tenir un impacte comercial molt menor que el primer, que els va suposar una llosa. En aquesta època Íñigo Zabala abandona el grup per incorporar-se com a directiu a Warner i La Unión es queda com el trio Rafa, Luis i Mario, tal i com els recordem la majoria. Cadascun d'ells amb la seua funció però imprescindibles cadascun d'ells, funcionaven com un conjunt i per separat no tenien sentit. Una mica com el que passava amb els Rolling Stones. Si els separes del grup trobes a faltar els altres. Tanmateix d'aquesta època són "Entre flores raras", "La máquina del tiempo" i un altre dels emblemàtics del grup "¿Dónde estábais en los malos tiempos?", un tema dedicat als crítics que van abandonar el grup després del primer disc.

El quart àlbum va ser el meravellós "Vivir al este del Edén" (1988), del qual tinc un molt bon record ja que és dels cassetes que més me van agradar d'aquella època. El disc els va retornar per la porta gran a les llistes d'èxit espanyoles sobretot gràcies als singles. El primer va ser "Vivir al este del Edén", tema que donava títol al disc i que tenia una lletra fantàstica quién te ha visto amigo y quién te ve, cómo te va la vida a mí me ha ido bién... El segon un hit a les ràdio-fórmules i a les pistes  de ball, el sensual "Más y más". El tercer, el meu tema favorit no només del disc sinó que potser del grup, el fresc "Maracaibo". I per últim "Natalia". Disc molt complert.

Dos anys després tornen amb "Tentación" (1990). Un altre exitós treball amb temes molt recordats com "Fueron los celos" i "Ella és un volcán" amb videoclip amb Judith Mascó.  També es va incloure un tema que va ser oficial de la Vuelta "Dámelo ya", un tranquil "Si tú quisieras" i "Santa María". Aquest disc fou el primer enregistrat fora de l'estat ja que va ser el productor Mike Howlett els va portar a Londres. Cal dir que La Unión sempre ha cuidat molt bé el format single amb moltes edicions limitades que els col·leccionistes conservem.

Van venir a Lleida, als Camps Elisis, a presentar el sensacional doble en directe "Tren de largo recorrido" (1992) enregistrat al Coliseum d'A Corunha. Recordo com en el concert i el directe Rafa Sánchez connectava totalment amb el públic, i en el disc quedava perfectament reflectida aquesta potència en viu de La Unión. Produït per Peter Walsh recollia èxits com "Lobo hombre en París", "Sildavía" o "Más dura será la caída" amb una adaptació potent del "Amor fugaz" (tothom ens vam aprendre la intro de memòria) i el tema "Tren de largo recorrido", versió del "Long train runnin'" dels Doobie Brothers. El disc també va ser un èxit de vendes.

A partir d'aquí deixen enrere una etapa per experimentar amb nous sons. això ja es nota en "Psychofunsker au lait" (1993). No vull dir que el disc em decebés perquè hi ha dos cançons magnífiques "Hermana Tierra" i "África", però ja no és com abans. No és tan complert, els altres singles "La casa de los sueños" o "Verano del 82" són temes sense pena ni glòria. I això que Warner no va escatimar quartos, perquè la producció va anar a càrrec d'Stefan Galfas (Cher, Meat Loaf) en els estudis Carriage House de Nova Anglaterra.

Amb "Hiperespacio" (1996) la cosa s'agreuja una mica més i només sóc capaç de quedar-me amb "Negrita". És que ni el "Ande yo caliente" acompanyats d'Alejandro Sanz, ni la versió del "Black is black", ni "Juan Valiente" ni "El fuego y el amor" me van convèncer. Massa innovació, de fet ells mateixos el van definir el disc com un tripi.

I més del mateix amb "F.L.U.Y.E." (1997) -les sigles de "Funky-Latin-Untion-Yes-Extasis", en el qual només "Humo" me va agradar. De fet aquest últim disc ja va ser un punt final d'aquesta fase amb un excés d'experimentació però en cap cas mancats de qualitat. Simplement els fans de La Unión volíem altres coses.  Com a curiositat aquest mateix any publiquen el tema "Enigmas", el tema de la banda sonora del videojoc Hollywood Monster i un tema per un disc tribut a Queen "Somos campeones" amb un començament més semblant al "Come together" dels Beatles que a una altra cosa.

Així que després de veure el percal decideixen tornar als orígens amb "La Unión" (1999) amb el títol del qual ja deixen clar què volen fer. Tornen un altre cop a les llistes de vendes -el que s'ha dit tota la vida, els experiments a casa i amb gasosa- amb fantàstics temes com "Mala vida", "Sola" i "Pecado". Aprofitant la tirada de nou Warner publica el "Grandes éxitos 1984-2000" (2000) on s'inclou una fantàstica versió de Softcell amb el títol de "Falso amor".

Tornen amb l'onzè disc "El mar de la fertilidad" (2002) amb un bon "Vuelve el amor", tot fent referència a un llibre del poeta japonès Yukio Mishima, que es veu que va ser una icona romàntica dels vuitanta. El single porta a La Unión d'aquella època. Coincidint amb el 20è aniversari de la banda Warner edita "Colección audiovisual 1984-2004" (2004) amb tres temes inèdits "Sigo aquí", "Tu nombre" i "Última estación". a continuació van tornar els experiments amb DJs a "Love sessions" (2006) on es reformulaven els clàssics com "Lobo hombre en París" o en plan més chill-out "Maracaibo". Amb l'orquestra simfònica de RTVE enregistren "Sildavia" per al disc "La edad de oro del pop español sinfónico" (2006). Després de vuit anys d'absència de producció pròpia, Rafa, Luis i Mario tornen amb "Big Bang" (2010) amb un bon primer single "El mundo en tus manos"

A Mario Martínez li van diagnosticar un càncer de laringe que el va obligar a deixar el grup el 2015, ara ha mort als 60 anys. De fet, en l'últim concert que els vaig anar a veure a Lleida el març del 2019 només hi quedaven Rafa i Luis.

Articles relacionats:

- Radio Futura

- Manolo Tena

- Leño

- Parálisis Permamente

- Germán Coppini

- Meat Loaf

The Ventures - Walk don't run

Durant els anys seixanta per la costa oest dels Estats Units es va posar molt de moda un tipus de música instrumental que s'anomenà música surf. Un dels grups punters d'aquest estil van ser The Ventures, format per Nokie Edwards, Don Wilson, Bob Bogle i Howie Johnson, que s'havien conegut a Seattle treballant en la construcció.

The Ventures es van donar a conèixer amb "Walk don't run" (1960) editat per ells mateixos i que s'enfilà als número 2 de les llistes EUA i un èxit a nivell internacional.

A partir d'aquí no van trigar en enregistrar uns quants elapés produïts per Bob Reisdorff: "The Ventures" (1960), "Another smash!" (1961), "Twist with The Ventures" (1962), "The Ventures play Telstar and the lonely buil" (1963), "Surfin'" (1963), "The Ventures" (1963), "Let's go!" (1963), "The Ventures in space" (1964) i "Walk don't run volumen 2" (1964). En aquesta primera etapa, com podeu veure en els títols, fan incursions en el twist, en temes de pel·lícules de ciència ficció i, evidentment, en el so surf. S'especialitzen en versions instrumentals de tot tipus introduint la guitarra elèctrica de forma generalitzada a temes com "Perfidia" (1960), "El cumbachero" (1963), "Red river rock" (1963) o "Blue moon" (1961), "Let's twist again" (1962). L'èxit d'aquesta etapa els proporciona un creixement important i un reconeixent internacional que els obliga a intentar un estil més personal.

Sense Reisdorff i amb Joe Saraceno a la producció comença l'etapa de les bandes sonores. La primera seria "Batman theme" (1966),  després "Secret agent man" (1966), "Mission: impossible" (1969). Però la més exitosa sense dubte va ser la d'una sèrie que encara avui està tenint èxit "Hawaii 5-0" (1969), el tema d'obertura va arribar al 4 en llistes. Aquest èxit els arribà en plena efervescència de la guitarra elèctrica al Japó on impacte enormement. El 1967 publiquen ni més ni menys que una versió del "Strawberry fields forever" de The Beatles. També s'atreveixen amb "La bamba" (1967).

La banda comença a trencar-se i Jerry McGee, Mel Taylor i Johnny Durrill substitueixen Edwars, i Johnson. Comencen una nova etapa d'experiment psicodèlics que no donen resultat comercial i el grup comença a caure en picat a tot arreu separant-se el 1972. D'aquesta època són les seues versions del "Light my fire" de The Doors, del "Satisfaction" dels Rolling Stones, del "Respect" d'Aretha Franklin, del "Pretty woman" de Roy Orbison, del "Happy together" de The Turtles o del "Proud Mary" de la Creedence. Una mica embafador... eren com el so d'aquells fitxers MIDI que es creaven als anys noranta rudimentàriament amb els PCs de l'època.

L'any 1982 ressusciten per una gira nostàlgica de la música surf a Califòrnia recuperant el quartet original. The Ventures són la banda instrumental que més discos ha venut.

Howie Johnson va morir el 1988, Mel Taylor el 1996, Bob Bogle el 2009, Nokie Edwards el 2018, Jerry McGee el 2019. Ara Don Wilson ha mort als 88 anys.

Articles relacionats:

-Scott McKenzie

- Los Ángeles

- Aretha Franklin