El 100

Quan cal fer alguna celebració de rememoració d’algun esdeveniment es comença fent al cap d’un any que hagi passat, després potser es commemoren els 2 anys, algunes vegades els 3 anys, rarament es celebren els 4 però sí que es commemoren els 5. A partir d’aquí, no sé per quin criteri, només es celebren o commemoren els múltiples de 5, és a dir, els 10 anys, els 15, els 20 i els 25. Però quan s’arriben als 25 només ens recordem de l’esdeveniment els múltiples de 25, és a dir, dels 25 passem a celebrar els 50 i després els 75 i els 100, però no es celebren els 26 ni els 57 ni els 73 per exemple, nombres als quals els tinc certa simpatia. Sense anar més lluny el 26 està al mig del 25 i del 27, que són un quadrat (25=5×5) i un cub (27=3×3×3) de primers i és l’únic nombre que ho compleix. El 57 se’l coneix com a primer de Grothendieck tot i no ser primer i el 73 popularitzat a la sèrie Big Bang Theory és l’únic primer de Sheldon: 73 és el vint-i-unè (21) nombre primer i 37 és el dotzè (12) nombre primer, que és el revers de 21 que a més compleix que 21=3×7. 

Però tornem al 100, que en base 10 és un quadrat perfecte (100=10×10) i com nosaltres fem servir un sistema de numeració en base 10, pel costum dels homes primitius de comptar amb els dits de la mà, doncs resulta que el 100 té la seua importància. Quan comptem de l’1 al 9 els dígits representen allò que hem comptat, però a partir del 10 les coses les agrupem en uns paquets de 10 unitats anomenats desenes i així el 57 representen 5 desenes (5 paquets de 10) i 7 unitats. Però què passa si tenim 10 paquets de 10 unitats cadascun? Doncs que els posem tots en un sac i l’anomenem centena, perquè resulta que n’hi ha 100. I a partir d’aquí ja podem continuar comptant.

Ja veuen que el 100 ens és molt útil per comptar coses, com en els percentatges (el 100 per 100 és tot) o com en els segles com a unitat de temps. Tanmateix vigileu amb els informàtics perquè allà on nosaltres veiem un 100 ells poden veure un 4. Als Pitagòrics els agradava molt el 100 perquè 100=1³+2³+3³+4³ i hi veien relacions amb la geometria.  

Els 3 primers nombres primers sumen 10 (2+3+5) i els 9=3×3 primers nombres primers sumen 100: 2+3+5+7+11+13+17+19+23=100 i és el quadrat perfecte més petit que és suma de primers primers. Fixem-nos que és la suma dels nombres primers menors que 25, doncs resulta també que hi ha 25 nombres primers menors que 100. El nombre 100×2²¹³-1 és primer, i també ho és 213×2¹⁰⁰-1. Aquest és el parell més petit de nombres de tres dígits amb aquesta propietat.

100 és un nombre de Harshad perquè és divisible per la suma dels seus dígits (1+0+0=1), tot i que en sumar 1 tampoc té molta gràcia perquè tot nombre és divisible entre 1. Però sí desitjo que hagin trobat la gràcia de les matemàtiques en aquestes 100 primeres entregues de Lo Teorema.

El gugol

Un gugol és 10 multiplicat per ell mateix ni més ni menys que 100 vegades. El nombre resultat és d’un u seguint de cent zeros. El nom fou posat pel nebot del matemàtic Edward Kasner i va ser font d’inspiració per un important motor de cerca a la xarxa.

(Article publicat al Lectura el 9 de juny de 2024 commemorant la publicació 100 de Lo Teorema)

Iron Butterfly - In-a-gadda-da-vida

El primer instrument que va aprendre a tocar Douglas Doug Lloyd Ingle va ser l'orgue de l'església on son pare era organista, i a nivell musical sembla que no però això el va marcar. Positivament. El 1966, als 21 anys, a San Diego, s'envolta del bateria Ron Bushy, del baix Lee Dorman i del guitarrista i cantant Erik Braunn i funden els Iron Butterfly. Ingle explica que "volia un nom amb què poguéssim estar a l'altura. Volíem ser bons. El bé consisteix a ser pesat, atapeït; junts, no només musicalment, sinó com a persones. També vol dir ser lleuger, dinàmic, versàtil i original. Vaig afegir totes aquestes qualitats juntes i es va reduir a pesat i bonic. En aquell moment, els noms dels insectes semblaven estar de moda, així que ens vam convertir en Iron Butterfly".

El primer disc publicat va ser de nom premonitori "Heavy" (1968). Doug Ingle escriu el tema "Possession" que es publica com a single, i també surt com a senzill un tema que acabaria aprofitant la banda per donar nom als seus discs de grans èxits "Unconscious power". 

I arriba el segon disc. Un disc històric en el món de la música que ha venut més de quatre milions de còpies i s'ha situat en el catorzè disc més venut dels anys 70. Amb "In-a-gadda-da-vida" (1968) guanyen el primer disc de platí de la història de la música, va ser declarat segon millor disc de l'any 1968 després de la banda sonora de "Hair" i fou el disc més venut d'Atlantic Records fins que van arribar els de Led Zeppelin. La mítica portada dissenyada per Loring Eutemey i Stephen Paley forma part de la història de les portades d'elapés amb la tipografia d'aquella època com la de "Bee Gees 1st", "Layla", "Disraeli gears", "The 5000 spirits" i sobretot me recorda la de l'"Are you experienced?". Però tornem al tema principal d'aquest disc dels Iron Butterfly, "In-a-gadda-da-vida" és un tema de 17 minuts amb puntejats de contrabaix, guitarra, un orgue al més pur estil Doors i un icònic solo de bateria de tres minuts de Bushy. El tema va començar sent una melodia de ball però tot i els seus 17 minuts de seguida se'l van apropiar les emissores de FM de rock fet que va contribuir a que s'edités un single de la cançó de només 3 minuts. Això encara va contribuir més a que el disc es mantingués 140 setmanes en llista de vendes, 81 d'elles al Top Ten. Ingle va compondre el tema en poques hores mentre es bevia una ampolla de vi marca Red Mountain, laa cançó havia de dir-se "In the garden of Eden" -de fet la lletra és una història d'amor entre Adam i Eva-  però durant la gravació del disc amb els músics entaforats d'alcohol i altres substàncies no gaire catòliques van anar difuminant les paraules mentre tocaven fins quedar-se aquest títol. Però amb tot i això una suite de l'època convertida en un hit milionari i que va provocar que moltes bandes s'atrevissin a deixar els clàssics tres minuts en els temes musicals. En aquest disc hi trobem 5 temes més originals del grup i però amb estil més pop: "Most anything you want", "Flowers and beads", "My mirage", "Termination" i "Are you happy".

Amb les seues credencials de metal-pop-rock dur-psicodèlic la banda va tocar en alguns dels grans festivals hippies de l'època: Newport (1968), Miami (1968), Denver (1969), Atlantic City (1969)...

Doug va seguir amb els Iron fins el 1971 i van continuar fent discos fins el 1975. Però els seus constants canvis de formació van eclipsar-los i van quedar superats per The Doors o Steppenwolf. No és que sigui un gran fan seu però si hagués d'escollir algun altre tema seu destacaria "Soul experience" i "In the time of our lives" del disc "Ball" (1969), i el que fou el seu segon single que va arribar més amunt en llistes "Easy rider (let the wind pay the way)" del disc "Metamorphosis" (1970).

Doug Ingle després d'abandonar el grup va estar una temporada amb els Stark Naked and the Car Thieves però de seguida es retirà del món musical i es va dedicar a pintar cases i a administrar una empresa de vehicles recreatius al Bosc Nacional de Los Ángeles.

Tot i que normalment se'ls atribueixi el mèrit a Deep Purple els Iron Butterfly amb la seua psicodèlia pel mig van ser claus per al hard-rock i gran font d'inspiració per a molts músics. Doug Ingle ha mort als 78 anys. Bushy va morir el 2021, Brann el 2003 i Dornan el 2012. Era l'últim membre dels Iron Butterfly originals que quedava viu. 

Articles relacionats:

- AC/DC

- Slayer

- Soundgarden

- Whitesnake

-Barricada

- Deep Purple

Ultravox - Vienna

El 1952 a Tottenham neix Christopher Allen. Després de començar a tocar en diferents grups durant l'adolescència mentre estudiava Psicologia a la Universitat de Londres va fundar Tiger Lily el 1973, una banda de glam rock molt influenciada per Roxy Music i formada per ell, que ja s'havia canviat el nom per Chris Cross al baix, Billie Currie als teclats, Warren Cann a la bateria, John Foxx (Denis Leigh de nom real) a la veu i guitarra i Steve Shears a la guitarra. Com a banda van durar poc i només van enregistrar un single amb una versió de Fats Waller "Ain't misbehavin'" (1975) que es va fer servir com a banda sonora d'una pel·lícula X.

Després de passar per altres noms com Zips, Innocents, London Soundtrack i Fire of London l'any 1976 els cinc components de la banda optarien definitivament com a nom Ultravox!, així amb exclamació. Posteriorment aquest signe d'exclamació el van acabar suprimint.

El 1977 signen per Island Records i publiquen "Ultravox!" coproduït per Steve Lillywhite i Brian Eno i amb aquesta producció queda palesa la influència de Roxy Music, Lou Reed, Bowie i els Cockney Rebel. El disc fou un gran èxit del que era aleshores el glam-rock però no gens en els circuits comercials. "Systems of romance" (1978) tampoc va representar gran cosa tot i els bons singles "Slow motion" (1978) i "Quiet men" (1978).

El 1979 la companyia no veu rendible el projecte i Ultravox es remou de dalt a baix anant-se'n John Foxx i Steve Shears per a ser substituits per James Midge Ure (que venia de fer tecno amb els Visage i de fer més glam amb Thin Lizzy) i Robin Simon dels Neo. Ure havia estat convidat a participar amb els Sex Pistols però li van tirar més els sintetitzadors. 

Amb Midge Ure com a líder encenten una nova etapa i animats pel seu nou segell discogràfic, Chrysalis, la banda viu els seus millors moment a inicis dels vuitanta. El primer disc d'aquesta etapa és "Vienna" (1980) amb el mític single que dona títol al disc i que es va situar al 2 de les llistes del Regne Unit. Curiosament un poc recordat "Shaddap you face" de Joe Dolce li barrà el pas. "Vienna" és un tema melancòlic sobre una història d'amor estiuenca que a la gent de Chrysalis no els va acabar de fer el pes per lenta i depriment i els va tallar el finançament del videoclip, un video innovador amb una famosa escena d'una taràntula passejant per la cara del director inspirada en la peli El Tercer Home (1949). Un èxit de la new wave synth-pop vuitantera. Però aquest tema no va ser el primer single, anteriorment havien publicat "Sleepwalk" (1980) i "Passing strangers" (1980) amb poca repercussió i poc sintetitzador. També d'aquest disc és "All stood still" (1981) que va fer un gens menyspreable vuitè lloc en llistes britàniques.

A continuació arribaria "Rage in Eden" (1981) seguint l'estil synth-pop de l'anterior. El tema de presentació fou "The thin wall" (1981) fent un catorzè lloc en llistes. Tot i que no va arribar tan alt com el primer single "The voice" (1981), el tema més conegut de l'àlbum.

"Quartet" (1981) és el sisè disc i el de més èxit del grup arribant al 6 en les llistes de vendes. I si és així és sobretot gràcies a "Hymn" (1982) un tema produït per Gerge Martin i que tampoc va pegar molt en el seu temps però que a llarg termini s'ha convertit com un dels més emblemàtics d'Ultravox. D'aquest disc són també "Reap the wild wind" (1982) -els vídeos d'aquests dos singles dirigits per Cross-, "Vision in blue" (1983) i "We came to dance" (1983) tots ells mantenhint posicions entre la 10 i la 20 en llistes. El 1983, Midge Ure i Chris Cross, molt bons amics, dirigeixen els videoclips "Really sayin' someting" i "Shy boy" de Bananarama, un tema que arribà al 4 en llistes.

Amb "Lament" (1984) els Ultravox tanquen una etapa. El single de presentació va ser "One small day" (1984) que va passar sense pena ni glòria per llistes. Però el segon single va ser un altre dels grans temes d'Ultravox "Dancing with tears in my eyes" (1984) amb el qual tornarien a situar-se al 3 en llistes. Aprofitant l'etapa d'aquests últims quatre anys Chrysalis publica "The collection" (1984) un disc de grans èxits que va arribar al dos en llistes angleses. El 1985 Ultravox participa al megaconcert organitzat per Midge Ure Life Aid de Wembley amb els temes "Reap the wild wind", "Dancing with tears in my eyes", "One small day" i "Vienna".

El grup entra en declivi el 1985 amb "U-Vox" (Midge Ure el va definir literalment com un desastre) i amb l'ascensió de Midge Ure com a solista a part del grup ("If I was" ja era número 1 en llistes) i amb Warren Cann que ja havia abandonat la banda. Els singles "Same old story" (1985) i "All fall down" (1986) es queden sense entrar al top 20. La banda plega el 1988 i després hi han hagut refundacions variades, les últimes el 2009 i el 2012 amb el disc "Brilliant". 

El baixista i compositor de "Vienna" Chris Cross ha mort als 71 anys sense que hagin trascendit les causes.

Articles relacionats:

- Depeche Mode

- Hurts

- Kraftwerk

- Men at Work

- Dead or Alive

- Talk Talk

- Van Halen

- Vangelis

Intervals de confiança

Avui, dia de jornada electoral, toca escriure sobre matemàtiques electorals. En altres articles d’aquesta mateixa secció ja hem fet repàs de diferents mètodes d’assignació d’escons a partir dels vots i també hem parlat d’alguns aspectes matemàtics de les enquestes electorals.

Avui ens tornem a centrar en les enquestes i explicarem què són els famosos intervals de confiança. Un cop l’empresa que realitza l’enquesta d’intenció de vot ha fet la consulta a la mostra de persones escollides mitjançant alguna tècnica de mostreig (en un article anterior ja vam explicar com es realitza el càlcul d’aquest nombre de persones necessari) cal fer el càlcul de quin percentatge de vot obté cadascuna de les formacions polítiques. Però clar, aquestes, posem per cas, 1500 persones entrevistades poden arribar a generalitzar tota la població catalana que té dret a vot? Perquè a nosaltres no ens interessa saber l’opinió d’aquests 1500 entrevistats sinó aproximar-nos amb la major precisió possible a les opinions de la població. A aquest treball de generalització dels resultats d’una mostra a tota la població se l’anomena inferència estadística.

Quan es fa una enquesta telefònica es cometen errors, entre d’altres, a causa de l’atzar a l’hora d’escollir la mostra. Aquest error s’anomena error mostral i matemàticament el podem quantificar. Per a poblacions grans (més de 100.000) aquest error depèn de la mida de la mostra, del percentatge obtingut a partir de les enquestes de la mostra i del nivell de confiança. El nivell de confiança, que habitualment és d’un 95%, ens indica la probabilitat que realment la proporció o percentatge buscat de tota la població electoral es trobi dins de l’interval que donarem com a resultat. El càlcul es fa a partir de l’anomenada llei normal o gaussiana que ens diu que la major part de la població serà semblant a la de la mostra. Un cop fet el càlcul de l’error, aquest error s’ha de restar i sumar al valor que hem calculat de la intenció de vot a partir de la mostra i el resultat és un interval de confiança de la intenció de vot d’un determinat partit polític. Com més gran sigui el nivell de confiança que vulguem més ample serà aquest interval.

Vegem-ho amb un exemple. Suposem que el Partit Matemàtic Lleidatà (PML) obté, després de la realització d’una enquesta a partir d’una mostra de la població, una intenció de vot del 45% (45 de cada 100 enquestats han afirmat que votarien el PML). L’error mostral, després del càlcul corresponent a un nivell de confiança del 95%, resulta que és del 2%. Això ens està informant que amb una probabilitat del 95% l’estimació de vot del PML estarà situada en l’interval [45-2, 45+2]=[43, 47]. És a dir, inferim que el votaran entre el 43% i el 47% dels electors. Després això cal traduir-ho en escons i d’aquí surten el que en llenguatge periodístic s’anomenen les forquilles. 

Jerry Neyman

En el món de la probabilitat i l’estadística no és tan conegut com Fisher, Pearson o Gosset però aquest matemàtic rus fou qui proposà la teoria dels intervals de confiança, imprescindible avui dia per a l’anàlisi de dades. Neyman va fer moltes altres aportacions estadístiques que són actualment utilitzades en meteorologia i biologia.

(Article publicat al Lectura el 12 de maig de 2024)

La concentració de la mesura

“De manera contraintuïtiva, quan un procés depèn d'una sèrie de diferents fonts d'aleatorietat, en lloc de complicar-se, és possible que els diferents factors aleatoris es compensin entre si i produeixin resultats més previsibles.” Així explica l'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres el fenomen probabilístic de la concentració de la mesura, un fenomen estudiat pel matemàtic francès Michel Talagrand i pel qual (entre altres àrees d’estudi més) ha estat guardonat amb l’Abel Prize 2024, l’equivalent en matemàtiques del Nobel i del qual ja n’hem parlat en anteriors articles.

Per entendre bé això de la concentració de la mesura pensem en el llançament d’una moneda a l’aire. Si la moneda no està trucada i la llancem un sol cop tenim un 50% de possibilitats que surti cara i un 50% que surti creu. Si la llancem dos cops, la probabilitat que surti almenys una cara és del 75% i que en surtin exactament dos és del 25%. Amb tres llançaments hi ha un 87,5% de probabilitat que surti almenys una cara, i un 50% que surtin almenys dos cares. A mesura que anem augmentant el nombre de tirades la cosa es va complicant. Amb deu tirades, la probabilitat que surtin 4, 5 o 6 cares és del 65,6%. Amb 15 tirades, la probabilitat d’obtenir 6, 7, 8 o 9 cares és del 69,8%; en canvi la probabilitat d’obtenir-ne 1, 2 o 3 és només de l’1,75%. Amb 100 llançaments hi ha una probabilitat del 72,9% d’obtenir entre 45 i 55 cares. Amb 500 tirades la probabilitat d’obtenir entre 235 i 265 cares és del 83,4% però gairebé nul·la si volem obtenir-ne més de 300. Gràcies a la concentració de la mesura podem estimar que si llancem la moneda 1000 vegades hi ha una probabilitat del 99,7% que surtin entre 450 i 550 cares, mentre que la probabilitat que surtin més de 600 cares és de 0,000005%.

Llançar una moneda és un procés aleatori els resultats dels quals es distribueixen segons una corba anomenada campana de Gauss, on tenim probabilitats altes en la part central i molt baixes en els extrems. Tot i que aquestes distribucions han estat estudiades des de fa segles i modelitzen moltíssimes situacions quotidianes -és coneguda com a llei normal-, Talagrand va demostrar un conjunt de desigualtats que intenten explicar de la forma més precisa possible què succeeix en aquestes situacions a mesura que ens allunyem del centre.

Amb aquests estudis els matemàtics volen entendre la relació que hi ha entre els resultats individuals aleatoris i el comportament conjunt quan aquest esdeveniment es repeteix, de tal manera que esdeveniments aleatoris poden conduir a resultats molt predictibles encara que cada resultat sigui impossible de predir.

Michel Talagrand

Talagrand no ha rebut l’Abel només pel seu treball en la concentració de la mesura, sinó també per l’estudi de seqüències aleatòries anomenades processos estocàstics i per l’spin glass, l’estudi de patrons en materials i que ajudà a Giorgio Parisi a rebre el Nobel de Física el 2021.

(Article publicat al Lectura el 14 d'abril de 2024)

El dia de Pi

Aquest dijous va ser 14 de març i des del novembre del 2019 és oficialment el Dia Internacional de les Matemàtiques proclamat així per la UNESCO. Aquest dia es celebren a nivell internacional nombroses activitats per a commemorar-lo. Tanmateix, i de manera extraoficial, els col·lectius matemàtics ja celebràvem aquesta data anteriorment com el Dia de Pi (The Pi Day) ja que en forma anglosaxona (3/14) coincideix amb els primer dígits del meravellós i fascinant nombre π, el nombre irracional més emblemàtic de la història.

El nombre π va sorgir d’una simple proporció geomètrica entre el perímetre P d’una circumferència i el seu diàmetre D: P/D=π. En un principi el nombre π no s’anomenava π, la denominació oficial va ser cosa de William Jones l’any 1706 ja que π és la inicial de la paraula grega equivalent a perifèria. El gran Euler, que feia servir ‘p’, va popularitzar l'ús del símbol π. Abans que Jones oficialitzés el seu ús, ja l’havien utilitzat Isaac Barrow, William Oughtred o David Gregory.

El càlcul d’aquest valor s’ha anat perfeccionant al llarg de la història. Al papir Rhind egipci (1650 aC) es va fer servir l’aproximació π=256/81=3,160. A Babilònia feien servir 25/8=3,125. Els egipcis també tenien clar que 22/7=3,142 i els matemàtics indis 339/108=3,1388. Arquímedes va estimar el valor de π a partir de construir polígons de molts costats, perquè com més costats tingui un polígon regular més s’assemblarà a una circumferència i així va arribar a calcular que π havia d’estar entre 3,1408… i 3,1429… no gens malament per aquella època. També hi ha hagut aproximacions maldestres de π, com per exemple la que trobem al Llibre 1 dels Reis de la Bíblia on s’explica que Salomó “Va fer així mateix un mar de bronze fos, de deu colzes d'una banda a l'altra, perfectament rodó; (...) i el cenyia al voltant un cordó de trenta colzes”. És a dir, π=30/10=3 i es van quedar tan amples. O la llei 246 de l’Assemblea General de l’estat d’Indiana (EUA) que aprovà que π=3,2 per culpa d’un teorema erroni publicat a la revista American Mathematical Monthy per Edward Goodwin, un aficionat a les matemàtiques. Evidentment els matemàtics es van posar les mans al cap i la llei va quedar anul·lada.

Adriaan van Roomen calculà 16 decimals de π fent servir el mètode d’Arquímedes. Ho va fer el 1593 utilitzant polígons de 230 cares. L’interès de Van Roomen per π va ser fruit de la seva amistat amb un altre π-addicte: Ludolph van Ceulen. Conegut per la seua passió pel nombre π -algun cop se l’anomenà nombre ludofí- calculà 35 decimals mitjançant un polígon de 262 costats. Ceulen es va fer gravar π a la seua tomba però va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial.

Actualment es coneixen més de 62 bilions de decimals de π (concretament 62.831.853.071 750). El càlcul, fet el 2021, va durar més de 3 mesos.

π per tot arreu

π intervé en en multitud de situacions en matemàtiques i estadística però també en moltes lleis de la física. El matemàtic Augustus de Morgan deixà escrit “Aquest misteriós 3,14159… que es cola per totes les portes i finestres” fent referència al fet que quan menys t’ho esperes pot aparèixer un π en un càlcul.

(Article publicat al Lectura el 17 de març de 2024)

Steve Harley - Make me smile (come up and see me)

Stephen Malcolm Ronald Nice va començar a tocar el violí als nou anys fins que els seus pares li van regalar una guitarra espanyola i es va aficionar a aquest instrument. Aficionat al món del periodisme va treballar al Daily Express i a l'East London Advertiser d'on el van fotre fora per dur el cabell llarg, per no vestir corbata i per negar-se a escriure una notícia d'una dona que havia agafat dos llaunes de menjar d'una botiga. Però el seu era la música i el 1972 va començar a tocar pel metro de Londres i per Portobolleo Road. S'havia posat Steve Harley com a nom artístic.

Steve Harley, Milton James, Jean Paul Crocker, Paul Jeffreys i

Stuart Elliot van formar Steve Harley & the Cockney Rebel a partir d'un anunci en un diari el gener de 1973. Al juny ja fan signar contracte amb EMI i publiquen el primer single "Sebastian" i el primer disc "Human menagerie" que no arriben ni a entrar en llistes britàniques. Es van encasellar dins del glam-rock.

EMI els pressiona perquè s'espavilessin després del fracàs. Amb el tercer single "Judy teen" (1974) els arriba el primer èxit posant-se al 5 en llistes UK. Aquell mateix any publiquen el primer elapè "The psychomodo" produït per Harley i Alan Parsons i que es col·loca al 8 en vendes als Regen Unit. El següent single "Mr Soft" puja fins al 8 en llistes i en aquell moment la banda anuncia la seua dissolució per problemes interns. Au.

Steve Harley i Alan Parsons van decidir posar en marxa la carrera de la cantant nederlandesa Yvonne Keeley, la parella de Harley, amb temes dels Cockney Rebel com "Tumbling down" (1974) i "Loretta's tale" (1974). Com a cantant tampoc no va tenir una carrera gaire reeixida que diguem, el més notable el duet amb Scott Fitzgerald "If I had words" (1977) i els cors del projecte Stars ob 45. També aprofita Harley per a publicar un primer single com a solista "Big big deal" (1974).

L'octubre d'aquell mateix 1974, Harley i Elliot refan la banda amb Jim Creagan, Duncan MacKay i George Ford. I amb aquesta nova formació assoleixen el seu major èxit i únic número 1 en llistes "Make me smile (come up and see me)" (1975) extret del que seria el seu elapè de major èxit "The best years of our lives" (1976) i que es situaria al 4 en llistes -existeix aquesta versió dels Duran Duran entre d'altres-. Harley va aprofitar per a posar Keeley fent les veus al tema al costat de Tina Charles i Linda Lewis. La producció també va anar de la mà de Harley i Alan Parsons. El segon single "Mr. Raffles (man, it was mean)" també va ser un èxit a nivell europeu. Amb aquest ascens comencen gira pels EUA per a promocionar-se però el públic americà no els hi va fer gaire cas i se'n van tornar amb lo portante cap a Londres.

Harley produeix el disc “Beam of light” de la cantante Patricia Paay, germana de Keeley. Tot queda a casa. Després d'una sèrie de fracassos consecutius amb els discos "Timeless flight" (1976) i "Love's a prima donna" (1976) -en el qual s'inclou una versió del "Here comes de sun" de George Harrison- i de dos discos en solitari de Harley "Hobo with a grin" (1978) i "The candidate" (1979) EMI els fot fora el 1979 i dissolen els Cockney Rebel. 

Harley es pren sabàticament els vuitanta tot i un contracte de cinc discos amb RAK Records que se'l pren molt tranquil·lament. De tant en tant algun concertet amb els vells amics. El tema més sonat va ser quan Steve Harley reapareix en un curiós single amb Sarah Brightman interpretant el tema central de "The phantom of the Opera" (1986), el clàssic d'Andrew Lloyd Weber i que assoliria el 7 en llistes UK. Harley va estar tocant i publicant cosetes fins "Stranger comes to town" (2010).

Harley ha mort als 73 anys a la seua casa de North Essex després d'un càncer que ja el va obligar a deixar els escenaris a la tardor de 2023.

Articles relacionats:

- Alan Parsons Project

- Chris Rainbow

- Barry Ryan

- Wings

Eric Carmen - Hungry eyes

Eric Howard Carmen, fill d'una família de russos jueus que van emigrar a Cleveland, amb només sis anys ja tocava el violí i als onze el piano. Amb disset anys va començar a composar cançons i es va iniciar en les seues primeres bandes de rock tocant la guitarra: Fugitives, Harlequins, Sounds of Silence i Cyrus Erie. Quan Cyrus Eire es va dissoldre Wally Bryson i Carmen s'uneixen a Jim Bonfanti i Dave Smalley per a formar Raspberries, una de les bandes favorites de Bruce Springsteen.

Els Raspberries van publicar quatre elapès d'estudi: "Raspberries" (1972), "Fresh" (1972), "Side 3" (1973) i "Starting over" (1974). Però sobretot van destacar pels seus singles. El major èxit "Go all the way" (1972) arriba al 5 en llistes; "I wanna be with you" (1972) arriba al 16; "Let's pretend" (1973) al 14; "Overnight sensation" (1974) al 16 i també destacaria, encara que no van arribar tan amunt, "Tonight" (1973) i "I'm a rocker" (1973). La banda es dissol el 1975 i el 2004 es reuneixen per a fer alguns concerts revival.

Eric Carmen, després de plegar del liderat de The Raspberries, debuta com a solista el 1976 de la mà de la discogràfica Arista. L'èxit no el va fer esperar i el seu primer disc "Eric Carmen" (1976) el posa al més alt nivell dels cantants solistes i compositors de mitjans dels setanta als EUA, al costat de Rod Steward, Barry Manillow, Steve Miller, Elton John, Paul Simon, John Denver, Neil Sedaka, Leo Sayer, Andy Gibb... El responsable fou sobretot el tres setmanes nùmero 2 en llistes i primer single del disc "All by myself" amb més d'un milió de còpies venudes. El tema fou redescobert per una versió perpetrada per Celine Dion el 1996. El segon single del disc va ser "Never gonna fall in love again" i tant aquest tema com l'anterior estan basats en obres del compositor i pianista rus Sergei Rachmaninoff. En el disc s'inclou el clàssic "On Broadway" de la factoria Leiber & Stoller.

El segon disc en solitari va ser "Boats against the current" (1977), extret de la novel·la The Great Gatsby d'Scott Fitzgerald i que us sonarà per la pel·lícula també. El tema més destacat és "She did it" tot i que només arribà al 23 en llistes EUA i que compta amb Jeff Porcaro dels Toto a la bateria. D'aquest disc també és "Love is all that matters". 

El tercer disc tampoc no va ser cap èxit comercial, "Change of heart" (1978). D'aquest disc són "Hey Deanie" popularitzada posteriorment per Shaun Cassidy. Aquesta etapa s'acabria amb "Tonight you're mine" (1980) amb el tema "It hurts too much" com a més destacat.

Després de l'estancament de la carrera, Carmen es pren uns anys de silenci i reclicatge tornant a mitjans dels vuitanta amb un nou impuls a la seua carrera. La nova etapa s'inicia composant "Almost paradise" (984) per a Mike Reno i Ann Wilson, el tema romàntic de la banda sonora de Footloose i que més tard enregistraria Carmen en un altre disc. Després publica "1984" (1985) i el tema "I wanna hear it from your lips", també en el disc hi trobem un tema de Michael Bolton "Living without your love". 

Els singles són els gran èxits de Carmen durant aquesta època. I és que a continuació arribaria la seua millor cançó, un tema que es va incloure en la banda sonora de Dirty Dancing i que va ser número 4 en les llistes americanes: "Hungry eyes" (1987). L'impacte de l'èxit d'aquest single va fer que Eric i la seua banda fessin una gira pels EUA. Els últims singles d'èxit d'aquesta etapa, i de fet de la seua aparaició en llistes, van ser "Make me lose control" (1988) i "Reason to try" (1988), aquest últim aparegut en un disc de cançons dels JJOO de Seül. A partir d'aquí la carrera de Carmen s'apaga a nivell comercial. El 2000 ressuscita amb "I was born to love you" i el single homònim i participa en la gira de Ringo Starr i anys després publica l'inèdit "Brand new year" (2013) per a promocionar els grans èxits "The essential" (2014), però la seua carrera ja viu sobretot de rendes.

Eric Carmen ha mort als 74 anys, la seua dona Amy no va voler comunicar-ne els motius.

Articles relacionats:

- Toto I

- Toto II

- Steely Dann

- The Ronettes

Nasir al-Din al-Tusi

Cap allà al s.IX va començar l’època més gloriosa del desenvolupament de la matemàtica àrab a la zona de l’antiga Mesopotàmia i des d’on es van deduir moltes de les idees actuals de l’àlgebra, la geometria i des d’on es va popularitzar l’ús del sistema de numeració hindú que encara avui dia fem servir i que va resultar molt més pràctic que el sistema de numeració romà. 

Avui, 18 de febrer, celebrem l’aniversari d’un dels matemàtics àrabs més influents en la història: Nasir al-Din al-Tusi. Nascut l’any 1201 a Tus, l’actual Iran, al-Tusi fou matemàtic, astrònom, metge, filòsof. arquitecte, escriptor i teòleg, un tot-terreny de l’època.

Els primers treballs d’al-Tusi van ser a l’observatori astronòmic de Maragheg des d’on, a partir de 12 anys d’acurades observacions dels moviments planetaris deixà escrites unes taules que permetien calcular les posicions dels planetes juntament amb un catàleg d’estrelles. Lector de l’astronomia i la matemàtica grega, en aquests escrits es va proposar millorar les idees de Ptolomeu i va deixar redactat el seu conegut teorema del parell de Tusi i que Copèrnic va utilitzar en la seua obra clau De Revolutionibus, traduïda i publicada al català per l’Institut d’Estudis Catalans. El teorema diu que si tenim dos cercles de diàmetres un el doble de l’altre, i el cercle petit el fem rodar interior al gran amb un punt tangent aleshores un determinat punt d’aquest cercle segueix un moviment rectilini al llarg del diàmetre del cercle gran.

A part d’aquest teorema de gran importància astronòmica, l’herència d’al-Tusi en el món de les matemàtiques és la trigonometria. La trigonometria, tal com diu el seu nom d’origen grec (trigonos vol dir tres angles) és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles i les relacions i mesures entre els seus angles i costats. Va sorgir per la necessitat de realitzar càlculs de distàncies astronòmiques inabastables, de tal manera que, per exemple, si es coneixen dos costats d’un triangle i l’angle que formen es pot calcular el costat que falta. Al-Tusi va fer ús de la trigonometria per als seus càlculs però es considera que fou pioner en estendre l’ús d’aquesta branca per a càlculs fora de l’àmbit de l’astronomia, és a dir, per altres aplicacions més terrestres. De fet va publicar un tractat de cinc volums sobre trigonometria plana i esfèrica Kitab al-Shaki al-qatta, conegut com El tractat sobre el quadrilàter, el qual es considera el primer tractat íntegrament sobre trigonometria. En aquest tractat apareix per primer cop l’anomenat teorema del sinus, un teorema que relaciona els costats dels angles amb els sinus (un càlcul trigonomètric) dels seus angles oposats.

Unes altres contribucions d’al-Tusi va ser el càlcul d’arrels enèssimes (quadrades, cúbiques i moltes més) d’un nombre i la determinació i algunes propietats dels anomenats nombres combinatoris que a part de tenim propietats en l’àmbit de la combinatòria també s’utilitzen en àlgebra per a calcular potències de polinomis.

Doodle de Google

El 18 de febrer de 2013 Google va dedicar el seu doodle a la figura de Nasir al-Din al-Tusi. Tant Iran com Azerbaidjan tenen segells oficials dedicats a l’astrònom i matemàtic i a la Lluna un cràter de gairebé 60 km duu els eu nom.

Parell de Tusi

La circumferència blava té un diàmetre que és la meitat de la circumferència negra. Si fem rodar la circumferència petita de manera que es mantingui tangent per l’interior a la gran el moviment del punt E de la circumferència blava sempre serà seguint el segment verd.

(Article publicat al Lectura el 18 de febrer de 2024)

Un tetraèdric 2024

Ja fa dies que hem començat el 2024, un any de dígits parells i que si el descomponem per factors primers queda 2×2×2×11×23 i escrit en potència mostra una bonica simetria. Queda clar que 2024 no és primer però el 2024 té algunes cosetes molt xules. Per exemple el podem escriure d’aquesta manera 2024=(2+0+2+4)×11×23 i això vol dir que 2024 és múltiple de la suma dels seus dígits, aquests nombres ja vam veure en anys anteriors que s’anomenen harshad (de les paraules sànscrites harsa i da, que volen dir donar alegria). Des del 2022 que portem anys harshad tot i no ser gaire alegres i encara ho serà el 2025, però aprofitem que el 2026 ja no.

2024 té 16 divisors que els podem agrupar per tal que sumin el mateix: 1+2+4+8+11+22+23+46+88+184+253+506+1012=2160 i 44+92+2024=2160, quan succeeix això se diu que és un nombre de Zumkeller en honor al matemàtic alemany Reinhard Zumkeller. Una altra manera curiosa d’obtenir el 2024 jugant únicament amb els seus dígits és fent (20+24)+(20+24)+(20+24)×(20+24). Podem posar el 2024 com a suma de 8 nombres parells consecutius: 246+248+250+252+254+256+258+260=2024. I com una producte de dos nombres parells consecutius: 2024=44×46. Això fa que 2024 sigui un quadrat menys 1 i se diu que és un nombre de Cunnigham, estudiats pel matemàtic d’origen indi Allan Joseph Champneys Cunningham intentant buscar nombres primers.

Us serà interessant saber que si teniu una caixa de base quadrada de costat 1104 i alçada 1288 i hi voleu guardar un bastó la mida més llarga del bastó que hi podeu encabir és de 2024. Imagineu ara que sou 24 persones i heu de fer grups de 3, doncs resulta que podeu fer 2024 agrupacions diferents amb aquestes 24 persones agafades de 3 en 3 sense que importi l’ordre amb què es vagin triant. 

Suposem que ens dediquem a apilar taronges en una fruiteria de tal manera que cada pis de taronges forma un triangle, a dalt de tot tenim una taronja, a sota 3, al pis de sota 10 i així successivament fins aconseguir fer 22 pisos triangulars de taronges, és a dir, una piràmide de base triangular (tetraedre) plena de taronges. Si us dediqueu a fer això tindreu apilades ni més ni menys que 2024 taronges. Per tant direm que que 2024 és el 22è nombre tetraèdric. Els nombres tetraèdrics es poden obtenir a partir de l’expressió n×(n+1)×(n+2)/6 donant valors a la n a partir del 0 (2024=22×23×24/6) i els primers nombres tetraèdrics són 0, 1, 4, 10, 20, 35, 56, 84, 120, 165, 220, 286, 364, 455, 560, 680, 816, 969, 1140, 1330, 1540, 1771, 2024, 2300, 2600, 2925, 3276, 3654, 4060, 4495, 4960, 5456, 5984, 6545… que si us fixeu són gairebé tots parells excepte els que estan en les posicions següents a un múltiple de 4..

Per acabar bé l’article cal dir que 2024 és un nombre apocalíptic ja que si elevem 2 a 2024 apareix la cadena 666 entre els seus 610 dígits. Per tant, ara sí, bon 2024.

2024 amb potències

El 2024 el podem representar amb els quadrats dels 11 primers nombres parells i amb els cubs dels nombres consecutius del 2 al 9. També a la imatge veiem la descomposició en primers i la de Cunnigham.

(Article publicat al Lectura el 21 de gener de 2024)

Rogelio Pàmpols

El passat 6 d’octubre va morir a Barcelona qui va ser porter de la UD Lérida Rogelio Pàmpols Morer. Nascut a Almacelles l’any 1936 va despuntar a l’AEM des d’on va arribar al primer equip del Lleida la temporada 54-55 (a la foto dret a l’esquerra amb Gensana al seu costat). Aquella temporada el club havia traspassat el porter del Poal Primitivo Eroles al Caudal i l’altre porter, García-Pérezchuecos al Real Madrid de tal forma que Félix Larrosa es va quedar sol a la porteria. L’entrenador Gaspar Rubio va pujar Pámpols del juvenil i Piñol de l’amateur.

Després de passar pel Terrassa i pel Real Zaragoza va fitxar pel Deportivo on va ser molt recordat perquè als anys cinquanta va aconseguir dos ascensos a Primera Divisió. Fou conegut com l’aranya negra per vestir sempre d’aquest color, Encabat aniria a l’Europa.on Pàmpols es retiraria el juny de 1970 després de patir una lesió al minut 36 en un matx en què l’Europa acabaria perdent 2-1 contra el Condal. Seria l’últim partit del Condal perquè la temporada següent passaria a ser el Barcelona Atlètic. Retirat del futbol va regentar el bar ‘La patata brava’ del Prat de Llobregat molt conegut per les seues tapes i és pare de l’actriu Blanca Pàmpols.

2023: Francisco Ibáñez i Pepe Domingo Castaño

I amb el títol no caldria dir res més. Dos personatges que, igual que la meua família, m'han acompanyat tota la vida. Des de la ràdio i el Carrusel Deportivo i el Tiempo de Juego i dels des tebeos (tal i com ho déiem) del Mortadelo. L'homenatge als dos.

El 2023 començava amb polèmica per les campanes que la nit de Cap d'Any no van funcionar i entrevistaven alcaldes de tot arreu: Boí, Cervera, Girona... i amb la municipalització de la zona blava de Lleida, que a Lleida tot el que és blau sembla que ens agrada i ens ho prenem seriosament com la temporada del Lleida Esportiu i el debut en Champions del CE Llista Blava. El que no ens vam prendre tan seriosament va ser l'enderroc de les sitges de Pardinyes que vagi a saber si va ser culpa d'això que al Brasil van assaltar el Parlament, a Barcelona es va muntar una cimera franco-espanyola  i Shakira va fer una cançó amb Bizarrap que deia de tot al Piqué, però crec que era una figura oculta. Van tancar el Zona Franca i tot!

Es va fer viral i es van entrevistar dos-mil sociòlegs a causa d'un vídeo d'unes noies a les discoteques fent perreo. Sense Dani Alves, que és perillós a les discoteques. Veient això és normal que Jeff Beck, David Crosby, Tina Turner, Burt Bacharach, Tom Verlaine, Sinead O'Connor, Ruychi Sakamoto, Harry Belafonte, Andy Rourke, Astrud Gilberto, Jonny Rowan, Tonny Bennet, Steve Harwell, Jane Birkin, Robbie Robertson, Randy Meisner, el Llongue, Bernie Marsden, Jimmy Buffet, Brendan Crocker, Shane MacGowan, Jack Sonni, Denny Laine vagin a buscar música a altres mons. I María Jiménez i Concha Velasco també, va.

Per coses virals també vam tenir aquella inferemera tiktoker que protestava perquè havia d'aprendre català a Catalunya. Potser enlloc de Ramon Tamames la podrien haver posat a ella els de la moció de censura a Pedro Sánchez. O Nicolás Redondo, que últimament extremadretejava. O Berlusconi. Ara bé, problemes en tindria perquè se veu que el català ja és oficial al Congrés, després de 45 anys.. i poca voluntat dels presidentes i presidentes que ha tingut. L'esperit de Carme Junyent sempre ha d'estar entre nosaltres. Allò de de l'amnistia i allò altre que han anomenat traspàs integral de Rodalies té menys credibilitat que una denúncia a un gag de l'Està Passant per fer mofa de la Virgen del Rocío. Tot continua igual amb la suspensió de Laura Borràs i la detenció de Clara Ponsatí. Valtonyc sí que ha pogut tornar i així poder fer la competència als The Tyets amb el "Coti x Coti".

Però coses per veure sembla que ho havíem vist tot i enguany hem vist tancar el rec del Canal d'Urgell, una plaga de conills i un fill-net de l'Ana Obregón. Sort que la Generalitat sap organitzar molt bé les proves d'oposicions, s'imaginen que haguessin de repetir unes proves d'aquestes' això no passaria! Com tampoc podria passar coses com aixecar l'avinguda Prat de la Riba i Rambla d'Aragó una altra vegada per obres quan feia 4 dies que les havien acabat. Les eleccions municipals han tingut culpa? No sé si ho haurem de preguntar al nou alcalde Larrosa o al chatGPT. O a Sílvia Orriols. Perquè hem perdut analistes de la realitat com Josep Maria Espinàs, Toni Batllori, Joan B Culla i Aurelio Bautista. I no sé si afegir Maria Teresa Campos, Carrascal, Laura Valenzuela i Mari Carmen y sus Muñecos.

Un desastre tot plegat. Els incendis de Hawaii, els terratrèmols de Síria, Túrquia i el Marroc, les inundacions de Líbia, els atacs de Hamas, l'operació Wagner a Rússia, els incidents de Molins de Rei, la fuga del Pastilla, les violacions de menors i el misteriós cas del jugador del Córdova que va morir electrocutat a l'estació de Sevilla. No ens en salvem mai de coses d'aquestes. Ni milionari no pots ser perquè si agafes un submarí i te'n vas a visitar el Titanic no et salves. Félix Millet i Marta Chávarri també han estat d'eixe món i també ens deixen, però després d'haver viscut com reis.

Ni per molt que ens entretinguem mirant fotos de l'embaràs de la Cristina Pedroche ni amb això de la Kings League que s'han inventat i que diuen que és futbol. Només hagués faltat Enríquez Negreira Ni Jean Luca Vialli, ni Gerard Escoda, ni Arsenio Iglesias, ni Terry Venables ni el mateix Bobby Charlton han suportat tal tonteria. Necessitem les negociacions de Henry Kissinger, de Xavier Ruvert de Ventós i explicacions de Pedro Solbes. amb petinat de Lluís Llongueras i moda de Paco Rabanne, l'estil de Gina Lollobrigida, l'art d'Àngel Jové. Me'n vaig a llegir el Manuscrito carmesí d'Antonio Gala que hem de tornar a adreçar això del PISA.

En fi, bon 2024, un petó ben fort però no a l'estil Rubiales i en cas de dubte, que us bombin! que diria Xavier Trias.

Eduardo Navarro

El 29 de setembre de 2022 va morir Eduardo Navarro, qui fou porter de la UE Lleida des del 2002 al 2006, 4 temporades i un ascens a 2A. Amb estudis d'enginyeria informàtica actualment era l'entrenador de porters del Deportivo Aragón. Molt bon porter, discret i gran professional.

Eduardo arribà la temporada 2002-2003 procedent del CD Binéfar per a ser el suplent de Carles Busquets. Però a poc de començar la temporada Busquets abandonà el club per culpa d'un enfrontament amb Paco Martínez Bonachera i Eduardo jugà 116 amb el Lleida partits des de llavors.

El punt més àlgid va ser l'ascens a 2A el 20 de juny de 2004 després de superar el Celta B per 3-0 amb una gran temporada que va costar arrencar ja que Bonachera i Solsona foren destituïts i amb Miguel Rubio començà la remuntada. Miquel Pons n'era el president.

Després del nou descens a 2B la plantilla es va renovar gairebé tota i Eduardo se n'anava al Barbastro que havia aconseguit l'ascens a 2B. Des de llavors el Lleida està immers en un pou, primer econòmic i després social i institucional…

Gerard Escoda

El 27 de gener de 2023 el destí va ser molt cruel amb la joventut del Gerard Escoda, la bala de Reus, potser el millor extrem dret que hem vist al Camp d'Esports. Molt estimat a Lleida va estar a la nostra ciutat en tres etapes: dos com a jugador de la UE Lleida i una altra com a director esportiu.

Va ser Agustín Lasaosa qui el va portar a Lleida per a fer la revolució que havia de ser la temporada 96-97 amb el també malaguanyat Txetxu Rojo a la banqueta. Aquella temporada es va posar tota la llenya al foc per al retorn a 1a i es van fixar en el jove davanter que venia de fer 2 bones temporades al Nàstic de Tarragona.

Després d'una excel·lent pretemporada, Gerard Escoda es va convertir en el nou 7 del Lleida substituint qui havia estat el mític 7 i també ja traspassat Antoni Palau. Escoda tenia velocitat, regat i gol. És a dir tot. Aviat es va convertir en un ídol de l'afició.

En aquesta primera etapa va estar a Lleida 4 temporades compartint medul·lar amb el milloret que hem vist pel Camp d'Esports: Roa-Escoda-Calderón-Setvalls sota la batuta de Víctor Muñoz quan ens vam quedar a un pèl de tornar a 1a. Acabada aquesta excel·lent 99-00 el Lleida necessitava oxigen per a la seua paupèrrima situació econòmica. Víctor Muñoz s'enduia Escoda, que era capità, i Quique Álvarez al Villarreal CF deixant-nos 175 quilos a caixa i a Raúl Garrido. El Lleida havia pagat per Escoda 4 durets i un amistós al Nou Estadi.

Al Villarreal no va jugar en excés i va decidir tornar a 2A a les files de la UD Salamanca. Allà va fer dos bones temporades però al final de la 2003-2004 es va veure embolicat en una polèmica quan no va dur una pancarta "Por la unidad del archivo" en plena reclamació catalana. L'any 2004 la UE Lleida retorna a 2A i Miquel Rubio el torna a reclamar pel seu nou projecte. Tot i una oferta del Nàstic i un emprenyament entre presidents ve finalment a Lleida. 

Però les lesions aquest cop li van passar factura i va haver de retirar-se de forma precipitada del futbol en actiu l'any 2006. A partir d'aleshores Gerard Escoda es va dedicar a dirigir esportivament equips com el Reus o el Llagostera ...fins que el 23 de juny de 2020 va arribar al Lleida Esportiu per a desenvolupar la tasca de director d’operacions, adjunt a la presidència i representant del club. Una setmana després es signaria l'acord de filiació amb el FC Vilafranca d'on va arribar per exemple David López. L’estiu de 2022 Gerard Escoda va anar cap a Sabadell de la mà de Gabri Garcia. Portava des del desembre d’aquell any de baixa fins que el càncer fatídic amb el qual portava temps lluitant va posar fi a la seua vida.

(Article publicat al número 15 de Lo lleida)

Txetxu Rojo

El dia 23 de desembre de 2022 va morir José Francisco Rojo Arroita, conegut esportivament com a Txetxu Rojo. Com a jugador ho va guanyar tot amb l'Athletic Club en l'etapa juvenil i en el primer equip. Com a entrenador triomfà amb el Celta pujant-lo a 1a i quedant subcampió de Copa, i després d'un pas no gaire afortunat per l'Osasuna arribà a Lleida l'any 1996.

El dia de Reixos de 1996 el Lleida perdia 1-3 al Camp d'Esports contra l'Extremadura. Mario Duran, que només havia fet fora un sol entrenador en 10 anys (Koldo Aguirre), es va veure obligat a destituir Antonio López per la pressió del públic i els accionistes. Antonio López va marxar emprenyat sense acomiadar-se de ningú i Joan Ramon Puig-Solsona es feia càrrec de l'equip de forma interina. Després de sonar Fabri, Víctor Muñoz i Paco Martínez Bonachera, aprofitant un Athletic B-Lleida a San Mamés, Duran es reuneix amb Txetxu Rojo.

Finalment, a mitjans de gener, Txetxu Rojo era presentat al Camp d'Esports juntament amb el preparador físic Ramon Català. Rojo salva la temporada i el Lleida li fa un bon projecte per la temporada 96-97 amb el fitxatge d’Antonio Calderón com a líder. La influència de Txetxu Rojo a Lezama va fer que arribessin cedits de l'Athletic el defensa Txutxi, el mig Gaizka Garitano (futur entrenador de l'Eibar i de l'Athletic entre d'altres) i el davanter Gorka Bidaurrázaga.

La temporada 96-97 a nivell institucional no va ser la millor, el 15 de novembre de 1996 la Paeria va vendre el 62% de les accions a Jaume Llauradó a esquenes de Mario Duran a canvi que liquidés el deute de 480 milions de pessetes (2,88 M€) que hi havia. Llauradó no només no va posar un duro sinó que volia fer pagar a la directiva tots els milions que ell va prometre i tot van ser problemes. Després de dos resultats desastrosos el president Josep Lluís González decideix destituir Txetxu Rojo també un dia de Reixos. És a dir, Txetxu Rojo va durar exactament un any com a entrenador de la UE Lleida. Miguel Rubio agafaria el relleu de forma interina fins que va arribar Paco Martínez Bonachera.

Txetxu Rojo és recordat a Lleida com un bon entrenador, molt elegant vestint i una bona persona que li va tocar viure els danys colaterals de la nefasta gestió de Jaume Llauradó.

(Article publicat al número 15 de Lo Lleida)

Roberto Álvarez

El 27 de juny de 2023 moria als 80 anys Roberto Álvarez, entrenador de la UE Lleida durant 3 temporades, des del 1982 al 1985. Era l'època en què s'estrenava el president Antoni Gausí i del sanejament econòmic i Álvarez va rebre l'ordre de Gausí de promocionar el planter.

D’aquesta manera la plantilla de la temporada 82-83 va quedar formada per 15 jugadors professionals i la resta es va completar tirant del planter del Lleida. De la mà de Roberto Álvarez van debutar al Lleida històrics com Miguel Rubio, Antoni Palau, Lluís Elcacho, Ramon Alió,  Xavier Canadell, Jesús Hernández… Expliquen els jugadors que Roberto Álvarez feia les aliniacions i les tàctiques al vestidor amb xapes d'ampolles.

En acabar la temporada 84-85, Álvarez finalitzava el seu contracte i Antoni Gausí ja feia jornades que havia mantingut converses amb Jordi Gonzalvo, l'entrenador amb qui aconseguiríem l'ascens a 2A. Amb Álvarez no vam patir per baix en cap moment però excepte l’última temporada en la qual vam tenir algunes opcions d’ascens -vam quedars sisens- tampoc no vam mirar gaire cap amunt. El president Gausí volia alguna cosa més i per això va decidir canviar d’entrenador.

(Article publicat al número 15 de  Lo Lleida)

El gentleman del Lleida

El 7 de maig de 2021 ens llevàvem amb la notícia de la mort de l’Antoni Gausí, llegenda i història del Lleida, com a jugador i en dos etapes com a president. «Nosaltres teníem la filosofia de viure pel Lleida, no del Lleida» era la seua filosofia.

Antoni Gausí va néixer a Lleida el 10 de desembre de 1927 i ja de ben jove va mostrar el seu interès i destresa per al futbol. Després de practicar l’atletisme va començar carrera futbolística el 1945 al CF Ilerda, va seguir al CD Leridano, i quan es va fusionar amb el Lérida Balompié per crear la UE Lleida, UD Lérida en aquells temps, l’Antoni hi va acabar jugant. Era un futbolista ràpid, atlètic i amb bon físic i per això el feien jugar d'extrem.

Gausí figura ja com a jugador del primer equip de la UE Lleida la temporada 46-47, a la Tercera Divisió del grup aragonés amb Joan Porta a la presidència, Antonio Franco d’entrenador i al costat de jugadors com Rivero, Bademunt i Vendrell. El seu debut, però, no va ser fins el 23 de novembre de 1947 amb Josep Pérez a la banqueta en un partit al Camp d’Esports contra el Terrassa. Antoni Gausí marcà el primer gol del Lleida al minut 5 i el resultat final va ser 3-2. Aquella temporada va jugar 10 partits i va fer 4 gols.

Gausí viuria en primera persona una de les etapes més esplèndides del futbol lleidatà: la temporada 48-49, quan el Lleida puja a Segona sense perdre ni un sol partit a casa i en la qual va jugar deu partits i la 49-50 quan s’aconsegueix l’ascens a la Primera Divisió. Tot i viure-ho Gausí no va poder participar activament en l’ascens a Primera ja que aquella temporada una pleura el va mantenir inactiu sense disputar ni un sol partit.

Gausí formà part de la històrica plantilla que va jugar a Primera divisió la temporada 50-51, a la davantera, al costat de Di Paola, Fustero, Bidegaín, Pellicer o Nogués. Aquella temporada Gausí va ser titular en 6 partits: Lleida 2-Celta 3; Málaga 9-Lleida 0 (partit que provocà la dimissió del president Eduard Estadella); València 4-Lleida 1; Lleida 4-Sevilla 5; el partit de récord Athletic 10-Lleida 0 i el Lleida 0-Athletic 3. Amb aquestes anotacions no era d’estranyar que l’equip acabés descendint a Segona, però la temporada a Primera ja no ens la treia ningú.

Després de la dimissió d’Estadella com a president hi accedí Llorenç Agustí Claveria amb qui es començà una etapa de relacions amb el Real Madrid que comportaren partits del Lleida a Chamartín i uns bons ingressos per la sempre minsa economia del club. Uns d’aquests ingressos van arribar pel traspàs d’Antoni Gausí a l’equip blanc. Encara que de forma indirecta perdonant 30.000 pessetes (180 €) al Lleida, Gausí salvava econòmicament el club per primer cop. Al Madrid cobrava 2.500 pessetes (15 €) mensuals. A Madrid va compaginar el futbol, la mili i els estudis de filosofia.

Després de jugar al Madrid (51-53), el Celta (53-58), el Zaragoza (58-60) i el Llevant (60-62) va tornar a Lleida pel nou projecte del Ramon Vilaltella a la presidència la temporada 62-63 amb el Lleida un altre cop a Tercera divisió. Aquesta temporada va ser la del famós escàndol del partit contra l’Europa en què l’àrbitre Martínez Benegas va pitar un penalt contra el Lleida quan justament Gausí tenia la pilota a l’altra àrea i que va acabar amb expulsions, agressions i clausura del camp durant tres partits. Amb Arbea, Altisent i Trilles com a màximes estrelles Gausí va jugar encara 19 partits i va ser la temporada de la seua retirada com a jugador amb un còmput total de 149 partits i 22 gols. El seu últim partit va ser el 31 de març de 1963 a Vilafranca.

Posat ja en el món dels negocis immobiliaris, el president Josep Jové el va cridar la temporada 67-68 per una breu incursió en la comissió esportiva del club, però aquell primer contacte com a directiu no av acabar reeixint gaire bé.

L’any 1977 Pepito Esteve es va fer càrrec del club després de la dimissió de Lluís Nadal qui s’havia enfrontat vàries vegades amb els jugadors. Esteve, un home de caràcter afable i honrat, formà un equip de treball amb Rogelio Altisent, Manolo Buján, Marcel Montoy i Antoni Gausí, qui retornava al Lleida com a directiu. Joan Planes el substituí a la presidència quan Esteve morí de forma sobtada i Gausí continuà formant part de la junta directiva com a vocal. Eren els primers temps de la creació de la  Segona Divisió B. La temporada 80-81 Planes fa canvis en la junta i Gausí passa a ser vicepresident primer del club, el segon d'abord. En aquesta temporada Gausí va portar de primera mà les gestions amb Fermín Ezcurra i Pedro Mari Zabalza, president i secretari tècnic de l’Osasuna, per tal que arribessin cedits a Lleida Julio i Martínez-López Epi  de l’equip navarrés. Era l’inici d’uns temps de bona relació entre clubs que portarien a Lleida Lecumberri, Dioni, Azcona, Roberto i Rojo.

La 81-82 començava amb el president Joan Planes atabalat pel déficit de 18 milions de pessetes (108.000 €) entre els quals figurava un préstec bancari de 5,5 milions (33.000 €), aquesta angoixa i els seus negocis que els tenia a Barcelona va provocar que presentés la dimissió el novembre de 1981. Aquest buit de poder va ser ocupat per Antoni Gausí de manera interina. La primera decisió que va prendre va ser reunir-se amb Pablo Porta, president de la RFEF, per rebre una subvenció pendent que tenien. Gausí tornava a sanejar 30 anys després els comptes del club.

Per tenir clar com funcionava el club en aquells temps, Gausí en la seua primera assemblea de socis, va recalcar que el deute del club era de 34 milions de pessetes (204.000 €) i que en necessitava 10 (60.000 €) urgentment per a poder pagar la plantilla i que si no podia pagar els jugadors ell dimitiria. Entre la campanya soci protector, en la qual cada soci adquiria un carnet nou de Gol Nord per algú altre i la insistència de Gausí visitant empreses ho va aconseguir: «teníem la força que qualsevol acte del Lleida estava cobert per la premsa i això ens feia un club molt visible (...) amb molt ressò mediàtic». Ja com a president de ple dret, Gausí va formar una nombrosa junta directiva amb una important novetat: per primer cop una dona hi entrava, va ser Carmen Zapater.

La temporada 82-83 Gausí, amb experiència en el món empresarial de la construcció, donà prioritat al sanejament econòmic i li va dir a l’entrenador Roberto Álvarez que promocionés el planter, i així van sortir Rubio, Palau, Elcacho, Hernández, Canadell i Alió. Diu Gausí al llibre Blau al Firmament (Fonoll, 2017) «anàvem a les festes majors a jugar partits i això feia que la gent s’estimés aquell equip. I a nosaltres ens anava bé per veure si podíem pescar algun jugador. Com que a la caixa no hi havia un duro, havíem de mirar per la província.»

I aquell any també arriba una altra novetat: el primer sponsor de la UE Lleida que va ser el restaurant La Dolceta. Esportivament, l’equip amateur ascendeix a Primera regional de la mà de Ramon Rosell i Paco Guzmán i més tard fins a Preferent. Però no tot eren flors i violes, el novembre de 1982 amb les riuades a Lleida pel mig, el Nyaca Llorente es va declarar en rebeldia i es negava a viatjar a León amb l’equip per a jugar, va ser el periodista Aurelio Bautista qui va convèncer a Llorente per anar a jugar contra la Cultural, i al final va marxar en cotxe. tanmateix la directiva l’imposà una multa de 25.000 pessetes (150 €) i acabà discutint amb el directiu Jesús Bartolomé. La directiva l’apartà de l’equip, l’obrí un expedient i després de dotze anys causà baixa de la plantilla. Un altre fet polèmic d’aquell any va ser la destitució de Manolo Buján: en un partit contra el Barakaldo -que entrenava Mané- al Camp d’Esports l’àrbitre Caetano Bueno va pitar un penalt contra el Lleida a l’últim minut. L'àrbitre va fer retirar tots els jugadors perquè era el final del partit, excepte el porter del Lleida i qui havia de xutar el penalt del Barakaldo. El davanter Iturregi va fallar el penalt que aturà Duran, l’àrbitre el va fer repetir i Duran el va tornar a aturar. La directiva d'Antoni Gausí va acusar -sempre s’ha dit que injustament- Buján d’intentar agredir l’àrbitre, un espectador i increpar directius. Buján acabà anant-se a entrenar el Binéfar que havia pujat a 2aB.

A finals de 1983, després de reduir considerablement el déficit de l’entitat, Gausí va presentar la dimissió quedant Paco Burgués com a president en funcions. Després del termini protocolari de quinze dies per tal que es presentessin candidatures alternatives no s’hi va presentar cap aspirant. L’afició corejava el nom de Gausí al Camp d’Esports per a què es quedés com a president, però l’Antoni desistia fins que va aparéixer un altre Antònio, l’alcalde Siurana. I així després d’un sopar i de ser l’inici d’un gran suport econòmic de la Paeria al club, a començament de 1984 Gausí tornava a la presidència. Començava una llarga etapa d’excel·lents relacions entre la UE Lleida i l’alcalde de Lleida, fos qui fos.

Ja hem comentat algunes de les novetats de la junta de Gausí, però encara va tenir més novedoses idees. Durant el seu mandat es va crear una secció de bàsquet amb Jordi Souto d’entrenador i d’on va sortir Manel Bosch; una altra de voleibol portada per Pepito Esteve fill i es va reorganitzar l’Escola de Futbolistes de la UE Lleida. També va arribar de la mà de Jordi Gonzalvo d’entrenador el primer stage de pretemporada, va ser a Solsona. 

En l’assemblea de socis del 14 de juliol de 1986 Antoni Gausí va anunciar que deixava el càrrec proposant a Mario Duran com a nou president. Gausí marxava deixant la feina feta, renovant a Gonzalvo, Palau i Rubio i havent agafat el club amb un déficit de 46 milions (276.000 €) i deixant-lo amb un superàvit de 16 milions (96.000 €). Al dia següent es presentava la nova plantilla per la temporada 86-87 i ja ho feia amb Mario Duran als micròfons a peu de gespa.

En resum, polítiques econòmiques austeres -Gausí controlava els sous i les primes personalment fins a l’última xifra, tenia fama de ser un dur negociador-, donar valor al planter i buscar i rebuscar sponsors i aportacions per les empreses. Ell mateix ho diu «la recordo com la més bonica i entranyable… tot i que no teníem ni un duro.»

L’any 1998, amb l’equip a Segona A, després de l’efímera presidència de Josep Lluís González i de Joan Porta sota les accions de Jaume Llauradó, un cop la Paeria havia tornat a tenir el control del club, Tatxo Benet, Antoni Siurana i Josep Maria Menchón van anar a buscar a Gausí per dirigir el Lleida en una nova etapa: Tatxo posava els diners i Gausí només havia de fer les funcions representatives i de gestió del club. 

De problemes en va tenir molts més que en l’etapa anterior. La temporada 1998-1999 va ser la de la cessió de Tamudo per part de l’Espanyol que el va tornar a repescar en el mercat de desembre. Tatxo es va emprenyar tant que va tornar els altres jugadors que estaven cedits David Sánchez i Milosevic. Gausí va organitzar un sopar amb Benet i el president de l’Espanyol Dani Sánchez Llibre però «no es van parlar en tot el sopar».

Un altre fet on va haver d’intervenir va ser en l’agressió de Víctor Muñoz al porter Raúl Ojeda en la 1999-2000, la directiva va sancionar Víctor amb 1.000.000 de pessetes (6.000 €)  i a Raúl amb 500.000 (3.000 €), el porter va acabant retirant la denúncia.

Com a novetat, la UE Lleida va tenir equip femení d'handbol que milità a la Divisió d’Honor. Gausí ho va deixar el 2002 perquè li va recomanar el metge

Tant estimat era Gausí que el 2005 es va jugar un partit homenatge a Antoni Gausí al Camp d’Esports contra el FC barcelona. A més dels 5.000 espectadors hi van assistir companys seus del Madrid, Celta i Zaragoza. No hi va faltar polèmica ja que els socis del Barça van entrar gratuïtament i els del Lleida van pagar religiosament l’entrada. Per cert, per part del Lleida en aquell partit va marcar un tal Lluís Cortés. El 9 de maig es va guardar un minut de silenci a la ciutat esportiva Alfredo Di Stéfano per la seua mort.

(Article publicat al número 14 de la revista Lo Lleida)