Jon Lord és un clàssic. I punt. No, no ho discuteixin perquè no hi ha res a discutir. Dins de la història de la música el teclista dels Deep Purple ha estat un músic que ha passat a la història. Qualsevol persona que prova una guitarra en una botiga o que n'està afinant una altra sentirà que toca el mateix riff, el corresponent a l'"Smoke on the water". No tinc dades oficials, ni falta que fa, però segur que és el riff de guitarra més tocat de la història. Suposo que els de la SGAE no cobren per la gent que prova guitarres a les botigues. El que sí és oficial i surten al llibre Guiness dels récords com el grup més sorollós del món.
Doncs sí, ja s'ho poden imaginar, el genial teclista Jon Lord que ens va fer vibrar als setanta amb els seu orgue Hammond i qui fou un dels puntals del hard-rock, ens ha deixat als 71 anys víctima d'una embòlia pulmonar després d'un càncer.
Deep Purple (el nom és d'un hit de començament dels seixanta de Nino Tempo i April Stevens) es va formar a finals dels 60 per un conjunt de músics a veure qui d'ells era més excepcional. Fixin-se amb tres noms: Chris Curtis, el vocalista que provenia dels Searchers; el teclista Jon Lord i el gran guitarrista Ritchie Blackmore. Pocs anys més tard entraren els imprescindibles Roger Glover al baix i el cantant Ian Gillan, ambdos provinents dels Episode Six.
Al començament era una banda amb només impacte al Regne Unit. El seu primer single "Hush" (1968) no té l'èxit que es mereix però és una cançó bestial! Si podeu escolteu la versió que van fer el Kula Shaker el 1997... El 1970 aconsegueixen el primer single d'èxit mundial "Black night". A més graven un ambiciós disc, el "Concerto for group & orchestra" al Royal Albert Hall juntament amb la Royal Philarmonic Orchestra, tota una declaració d'intencions. Aquell mateix any, Ian Gillan és l'encarregat de donar vida a un tal Jesús a l'obra "Jesus Christ Superstar", el que porta al grup a ser considerat com un dels puntals del hard-rock mundial en aquella època. I a què a Gillan se li pugin els fums al cap.
La millor època del grup fou entre 1971 i 1974 aconseguint col·locar tots els discos en llocs alts de vendes i amb dos números uns rotunds. L'històric "Machine head" (1972) i el que possiblement sigui considerat com el millor directe de la història, l'imprescindible "Made in Japan" (1973). Amb l'"Smoke on the water" (cançó que explica el gran incendi del Casino de MOntreal durant un concert de Frank Zappa) i la Fender Stratocaster de Ritchie Blackmore, evidentment... Pels melòmans i col·leccionistes musicals aquest últim disc té una curiositat molt buscada. En el doble vinil original s'escolta el tret corresponent a un paio que es va suicidar durant el concert. En concret al minut 9:44 de la cançó "Child in time"... en la versió remasteritzada que tinc jo no es sent...
Acabat aquest període de més èxit, i suposo que per afany personal, abandonen el grup Ian Gillan (que forma una banda en solitari i després acabarà als satànics Black Sabbath) i Roger Glover i Ritchie Blackmore (que fundaran els Rainbow). Per suplir aquestes baixes fitxen un altre excel·lent guitarrista, David Coverdale, que més endavant acabaria de vocalista dels Whitesnake i fent un magnífic i imprescindible disc amb Jimmy Page el 1993, escolteu el "Shake my tree" per exemple. Uf! Quins noms de guitarristes em surten en aquest article.. és molt bèstia!
Després dels Deep Purple, Jon Lord va continuar la seua carrera musical a un grup anomenat Paice, Ashton & Lord; després com a teclista dels Whitesnake i, finalment, amb un projecte anomenat Jon Lord & the Gemini Band. Tot i això, els Deep Purple (bé, alguns) es van voler reunir als anys noranta publicant un molt més que acceptable disc "The battle rages on" (1995) amb un extraordinari single "Anya" o l'any 2003 encara van trobar èxit amb "Bananas" amb Lord encara en plena activitat.
Com l'"Smoke on the water" està massa sobat la cançó que posaré per acabar l'articlñe serà "Hush" (fixeu-vos que, en tal com van vestits, semblen els Bee Gees...). Si sou un amica friquis podeu escoltar "Humo en el váter" dels Azucarillo Kings...
Com l'"Smoke on the water" està massa sobat la cançó que posaré per acabar l'articlñe serà "Hush" (fixeu-vos que, en tal com van vestits, semblen els Bee Gees...). Si sou un amica friquis podeu escoltar "Humo en el váter" dels Azucarillo Kings...
1 comentari:
Ja que t'agrada Deep Purple em sembla que també t'agradarà saber que Casino Montreux (Deep Purple Tribute) estarem al Pub Stones de Lleida el divendres 24 d'Octubre.
Si t'hi passes presentat al David, el bateria, que et convido a una Purplebirra
Publica un comentari a l'entrada