dimarts, d’abril 14, 2020

James Waddell Alexander

La teoria de nusos és una de les branques d’estudi de la topologia i la topologia algebraica i, tal i com diu el nom, es dedica a estudiar els nusos. Els nusos són interessants per lligar-se els cordills de les sabates o per fer que la corbata quedi elegantment fixada al coll, tot i que últimament ja no es porta tant això de la corbata. Segons investigacions matemàtiques de l’any 2014 liderades per Mikael Vejdemo-Johansson del KTH Royal Institute of Technology d’Estocolm s’han trobat 177.147 maneres diferents de nuar-se la corbata. Però no tot són corbates i la teoria de nusos té moltes altres aplicacions relacionades amb la física quàntica, la química molecular o l’estudi de l’ADN en biologia.

El primer en fer una teoria matemàtica sobre els nusos fou el matemàtic francès Alexandre Vandermonde l’any 1771, després hi van treballar Gauss, Lord Kelvin -un nus de corbata duu el seu nom-, Reidemeister, Dehn, Heegard, Vaughan Jones… però no els escriuré sobre la teoria de nusos, teoria força complicada per aquests dies que no tenim el cap gaire a lloc, sinó que per distreure’ls els parlaré de la curiosa biografia d’un dels seus personatges: el matemàtic nord-americà James Waddell Alexander

James Waddell Alexander va néixer el 1888 a Nova Jersey descendent d’una família coneguda  a la zona, el seu pare era artista i pintor mural i el seu avi matern president de la Equitable Life Assurance Society, una prestigiosa companyia d’assegurances. Alexander estudià a la Universitat de Princeton i el seu gran nivell provocà que de seguida fos contractat com a matemàtic en l’Institut d’Estudis Avançats. No cobrava perquè deia que no necessitava el sou ja que disposava d’una gran fortuna familiar que havia heretat.

Alexander tenia una forta ideologia d’esquerres i a principis dels anys cinquanta va ser perseguit pel senador Joseph McCarthy cosa que va provocar la reclusió i desaparició de la vida pública del matemàtic l’any 1951. El darrer cop que Alexander es deixà veure en públic fou el 1954 quan va signar una declaració de suport al físic Robert Oppenheimer perseguit també per McCarthy. Morí el 1971 a Princeton.

Però la part divertida de la vida d’Alexander ve ocasionada per la seua afició a l’alpinisme. Va fer una gran quantitat d’expedicions a cims dels Alps i les Rocalloses, però aquesta afició la va dur a l’extrem de portar-la als edificis del campus de Princeton. S’explica que tenia el seu despatx en l’últim pis del Fine Hall -l’edifici de matemàtiques de Princeton- i que per accedir-hi preferia fer-ho per la finestra que no pas per la porta. Quan feia classe als seus alumnes els explicava que si trobaven la biblioteca tancada no dubtessin en trepar fins al segon pis i entrar per la finestra. I quan sentia des de dins del seu despatx a la seua secretària que parlava amb algú que Alexander no tenia ganes de veure, ell s’escapava per la finestra del seu despatx amb la sorpresa de la secretària i el visitant quan hi entraven i no el veien. 

Aquest objecte d’aparença tan estranya és l’anomenada esfera banyuda d’Alexander (1920). És una esfera de la qual li surten dos banyes que s’atansen moltíssim però sense tocar-se. Dels extrems de cada banya surten dos noves banyes que s’entrecreuen amb les altres i així successivament. Si cerqueu al Youtube Alexander horned sphere podreu veure una animació entenedora de la seua construcció. És una forma important en la topologia de la teoria de nusos.




(Article publicat al Lectura el 5 d'abril de 2020)

diumenge, d’abril 12, 2020

Fountains of Wayne - Sink to the bottom

És poc conegut Adam Schlesinger. Però alguna de les cançons que va compondre són absolutament conegudes, perquè va ser productor, teclista, bateria, baixista i guitarrista. Un multiinstrumentista realment poc valorat. 

Schlesinger va néixer a Nova York el 1967 de família artística i es va llicenciar en filosofia. Però de seguida es va dedicar a la música, com home de lletres va destacar en la composició de cançons per altres artistes. Per exemple, tres de les cançons que els Monkees ressuscitats van publicar el 2016: la fabulosa "Our own world", "I was there" i la nadala del 2018 "House of Broken Gingerbread".  L'èxit dels Click Five del 2005 "Just the girl"; "I am what I am" (2006) de Jonas Brothers; el "Hackensack" que el 2009 va interpretar magistralment Katy Perry en un MTV Unplugged, "Perfect night" de l'actriu Sara Silverman i Will I Am en un estil molt diferent -que, per cert, la veu de la Sara me recorda moltíssim la de la cantant d'Aqua-; "Work to do" per al retorn d'uns clàssics del country-rock com són els America... i força més per a cantants i grups de la dècada passada sobretot.

Molts d'aquests discos, com els de The Monkees i America també van tenir Schlesinger com a productor. Però a part també va produir discos de They Might Be Giants, Fastball o Robert Plant.

També ha deixat una basta munió de peces musicals per a cinema i teatre. Per exemple va participar en les cançons dels musicals Cry-Baby (2007), An act of God (2015) o en The Bedwetter (s'havia d'estrenar aquest 2020) juntament amb Sara Silverman basat en un llibre escrit per ell mateix. I un munt de sèries de televisió incorporen també peces d'Schlesinger des de la clàssica Melrose Place fins a sèries de Disney Channel i Nickelodeon.

En el cine també va participar en bandes sonores com Ice Age, Robots, There's something about Mery, Scary Movie... però sobretot, sobretot el recordem per la banda sonora de The Wonders, l'obra que tracta  de l'èxit i caiguda d'una banda de beat dels seixanta dirigida per Tom Hanks. La cançó "That things you do" (1996) és una cançó enganxosa i amb ritme que sonava a molts pubs, a molts ens va captivar per acabar comprant-la. La cançó va tenir molt més èxit popular que no pas vendes del disc ni posició en llistes, tot i això fou nominada als Oscar. Si no us recorda el "I wanna hold your hand" dels Beatles és que no l'heu escoltat prou.


Però Schlesinger també va tenir les seues pròpies formacions musicals. El 1991 amb Andy Chase formen Ivy, banda que publica sis discos entre 1995 i 2011 amb poca repercussió ja que anava destinada a un públic bastant indie que es diu. També els Tinted Windows, supergrup format per Schlesinger, James Iha dels Smashing Pumpkins, Taylor Hanson dels Hanson i Ben E. Carlos dels Cheap Trick. Només van editar un disc el 2009, tot i que sí feien diverses actuacions en directe. De fet amb James Iha, Schlesinger hi col·labora habitualment ja que comparteixen propietat d'uns estudis de gravació i va participar en el seu segon disc en solitari "Look to the sky" (2012).

Ara, si per un grup el recordo jo, és pel projecte compartit amb Chris Collingwood, Jody Porter i Bryan Young però del qual Schlesinger en fou l'ànima, anomenat Fountains of Wayne. El grup es va formar el 1995 amb el nom d'un magatzem d'ornaments per a la gespa que hi havia a Wayne, Nova Jersei. En el primer disc "Fountains of Wayne" (1996) només hi participaven Schlesinger i Collingwood, i va tenir un èxit comercial moderat. En el disc s'inclouen bons temes com "Radiation vibe", el seu primer single, "She's got a problem" o "Leave the biker". Però si una cançó d'aquest disc me va captivar per ser la cançó d'amor més histriònica mai escrita en la història del pop és "Sink to the bottom". No em direu que la lletra no és excepcional:

"Cars on the highway, planes in the air
Everyone else is going somewhere
But I'm going nowhere, getting there soon
I might as well just sink down with you
I want to sink to the bottom with you"

Vaja, em vull enfonsar fins al fons amb tu. Meravellós. Brutal.

El 1997 treuen una nadala en single incomparable amb Mariah Carey, la divertida "I want an alien for Christmas". Potser que l'anem afegint al llistat de nadales pop, que sinó sempre sonen les mateixes. El segon disc dels Fountains, "Utopia parkway" (1999) és bastant fluixet i només mig salvaria "Denise". A continuació vindria el més exitós "Welcome interstate managers" (2003) que amb el single "Stacy's mom" -amb un so que recorda molt The Cars- van aconseguir el seu millor èxit, una nominació als Grammy i mig milió d'exemplars venuts del single. D'aquest disc també cal destacar "Mexican wine" i "Hey Julie".

El 2005 publiquen una excel·lent anada de la bola, un doble disc de temes que no havien publicat oficialment en discos anteriors però sí en altres àlbums o cares B de singles. El disc "Out-of-State Plates" conté un tema inèdit molt bo "Maureen" i altres fricades com la guitarrera versió del "Can't Get It Out of My Head" de l'Electric Light Orchestra o la millora del "Baby, one more time" de Britney Spears.  Amb "Traffic and weather" (2007) i "Sky full of holes" (2011) acaben la seua carrera a causa d'una malaltia al cervell de Collingwood.



L'1 d'abril, Adam Schlesinger, va morir amb només 52 anys en un hospital de Nova York causa de la maleïda Covid-19.


Articles relacionats:
- The Killers.

dissabte, d’abril 11, 2020

Luis Eduardo Aute - Slowly

Luis Eduardo Aute, nascut a Filipines de pare català que havia emigrat per a treballar en una tabacalera, va començar la carrera musical amb la primera onada de cantautors de finals dels anys seixanta i s'ha mantingut en actiu durant cinc dècades. Amb onze anys Luis Eduardo va fixar residència a Barcelona i després a Madrid, i en aquesta edat ja va mostrar un gran interès per diferents facetes artístiques com la música i la pintura.

Com molts altres cantautors, en un principi no gosava en enregistrar els seus temes sinó que composava per altres, de tal manera que molts èxits foren en la veu de Massiel "Aleluya" (1967), Ana Belén "De paso"  (1977) o Rosa León "Al alba" (1975) i "Las cuatro y diez" (1972). 

En vista dels primers èxits en cançons prestades sense més aspiracions, la discogràfica RCA amb el súperproductor de l'època Juan Carlos Calderón li proposa que enregistri els seus temes i d'aquesta manera publica els seus dos primers elapès: "Diálogos de Rodrigo y Jimena" (1967) on s'incloïa el famós "Aleluya nº1" -al tanto amb la pinta cantant amb els braços creuats- i "24 canciones breves" (1968) sense cap tipus de repercussió comercial. 

Descontent dels seus primers discos i de la seua relació amb RCA Aute deixà passar el temps dedicant-se a la pintura i a escriure poemes -curiosament té un poemari de títol La matemática del espejo- abans de tornar a gravar ara amb Ariola. Amb moltes ganes després de 5 anys va començar un seguit de trilogies. La primera trilogia, de títol genèric Canciones de amor y de muerte, era formada pels discos "Rito" (1973), "Espuma" (1974) i "Babel" (1976). D'aquesta segona etapa d'Aute són alguns dels temes imprescindibles de la seua carrera "De alguna manera", "Las cuatro y diez", "Amor" i "Dentro", que ja em perdonaran però no sé valorar prou.


Després d'això formà part d'un disc col·lectiu "Forgesound" dedicat a l'humorista Forges i el 1978 inicia la publicació d'una segona trilogia de títol Canciones de amor y de vida amb els discos "Albanta" (1978), "De par en par" (1979) i "Alma" (1980).  D'aquesta etapa són "Libertad", "No te desnudes todavía", "Quiero vivir contigo", "Ay de ti, ay de mí" popularitzat per la Marisol (1983) i "Pasaba por aquí" de la qual Pedro Guerra en va fer una magnífica versió l'any 2000 en el disc d'homenatge "Mira que eres canalla, Aute". La nova producció va a càrrec de Teddy Bautista i Luis Mendo, d'aquest treball amb Mendo en van sorgir els Suburbano que van començar com a grup d'acompanyament d'Aute.

Després, ja amb la discogràfica Movieplay, van venir "Fuga" (1982) i el doble en directe "Entre amigos" (1983). Aquest disc enregistrat al teatre Salamanca de Madrid el 4 de març de 1983 va suposar un nou estil en què tots els cantautors espanyols s'hi van anar apuntant i tots han acabat fent un disc en directe amb amics. Amb la curiositat que a tots els discos hi surten sempre els mateixos. En aquest disc Aute va cantar amb Teddy Bautista "Anda suelto Satanás", Joan Manuel Serrat "Paraules de amor", Pablo Milanés "Anda" o Silvio Rodríguez "Te doy una canción" i va suposar el seu primer número un en les llistes d'èxits. Massa cantautor encara.

Tornant a Ariola comença una etapa de set elapès. Començant per "Cuerpo a cuerpo" (1984) amb el gran èxit nº1 en llistes i tema més mogudet "Una de dos", passant per "Nudo" (1986) i un altre disc doble "Veinte canciones de amor y un poema desesperado" (1987). Aquest disc amb títol de Pablo Neruda va suposar una incursió una mica més popera i rockera d'Aute amb nous arranjaments que sobresortien de la seua obra anterior. Encara que no ho sembli, Aute va començar influït per Elvis Presley i formant part de los Sonor.




El 1992 publica "Slowly" introduint passatges de cançons d'amor angleses recordant les seues primeres passes als anys seixanta, des de "Unchained melody" dels Righterous Brothers, "Smoke gets into your eyes" dels Platters o "All I have to do is a dream" dels Everly Brothers. El single principal del disc, "Slowly" és una cançó assídua en karaokes amb Christina Rosenvinge fent els coros i donant aquella veu sensual que tan bé sap donar. La relació amb Ariola acaba amb "Mano a mano" (1993), un altre exitós doble àlbum en directe gravat a la plaça de las Ventas de Madrid acompanyat de Silvio Rodríguez.



El 1994 va editar "Animal", un llibre-disc on Aute deixava anar la seua faceta artística més àmplia, perquè a part de compositor i cantant va demostrar ser un bon dibuixant, pintor i director de cine. Gràcies a la seua presentació a Barcelona i a un acústic que va fer a uns pocs afortunats -si no recordo malament a l'auditori de l'FNAC Diagonal-vaig aconseguir aquest dibuix amb dedicatòria fet per ell mateix. 

Ara amb Virgin edita un altre fabulós disc "Alevosía" (1995) al mateix temps que Ariola publicava un de grans èxits "Paseo por el amor y el deseo" (1995).  La cançó que dona títol al disc "Alevosía" també és interessant tenir-la en compte, igual que "El tiro por la culata" del mateix disc o el "Hemingway delira". O "Mojándolo todo"... és difícil quedar-se només amb una del disc més complert d'Aute.

El 1998 torna a publicar un doble disc "Aire/Invisible", amb dos títols que representen dos discos en un. Trenta cançons en total per celebrar el trentè aniversari en el món de la música, la meitat en castellà i l'altra meitat en anglès com per exemple "Cinco minutos" -amb referències al "Knockin' on heaven's door"- per una banda o aquest "Tell me lies" que tinc en un estrany single de col·lecció per l'altra banda. Per continuar amb la commemoració, molts artistes es van ajuntar en el disc "¡Mira que eres canalla, Aute!" (2000) -inspirat en una cançó seua de l'any 1981 del disc "Fuga"- per versionar les seues cançons, entre ells Pedro Guerra millorant el "Pasaba por aquí" o Duncan Dhu amb "Slowly" que també tinc en un rar single.

El 2002 arribava "Alas y balas" amb "Giraluna" com a tema més destacat -i de fet l'únic que destaco- d'aquest disc. El 2007 enregistrava "A día de hoy" i el 2009 una curiosa combinació d'Aute amb Joan Isaac va originat "Auteclàssic" en el qual Joan Isaac adaptava al català clàssics d'Aute: "Les quatre i deu", "Passava per aquí", "Una de dues" o "A l'alba". El 2007 versionava en un disc d'homenatge a Leonard Cohen amb "El futuro" -de fet s'ha comparat molts cops Aute amb Cohen, cosa que no acabo de veure-. I el 2010 ja li vaig perdre la pista amb "Un soplo de alegría" del disc "Intemperie".

Amb una trentena discos Aute es va convertir en una de les figures més importants del món cultural espanyol, i tot i donar suport algun cop a Izquierda Unida, sempre s'ha mantingut al marge de barrabassades perpetrades per altres cantautors. Aute era un intel·lectual. Aute ha mort als 76 anys després de patir un infart cerebral l'any 2016 del qual no es va arribar a recuperar.




Totes les imatges de portades de discos estan extretes de La Fonoteca.

Articles relacionats:
- Patxi Andión.
- Camilo Sesto.
- Javier Krahe.
- Bulldog.
- Los Ángeles.
- Leonard Cohen.