Els anys 60 espanyols, entre moltes altres característiques polítiques i pel·liculeres que sembla que no ens deixin treure de sobre, van ser coneguts com la "década dels grups" del pop espanyol. Eren els temps de Los Bravos, Los Brincos, Los Pekenikes, Fórmula V, Los Pasos, Diablos Rojos, Los Sírex, Los Mustang, Los Relámpagos, Los Salvajes, Lone Star... i Los Ángeles.
El bateria Alfonso González Poncho, el baix Francisco Quero i els guitarres Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van formar l'any 1963 a la seua Granada natal un grup de nom Los Ángeles Azules. Anteriorment ja havien tocat junts en un grup embrionari sota el nom de The Blue Angels amb el solista Julián Granados, qui immediatament faria carrera en solitari. Amb aquest nom van gravar alguns singles en petits estudis granadins però l'any 1967 veuen la llum quan Hispavox, la gran discogràfica del moment, els fitxa. Així que aquell mateix any publiquen el seu primer disc "Los Ángeles" (1967).
Des d'aquest primer disc es van destacar per combinar una gran habilitat instrumental amb melodies vocals inusuals en el pop espanyol d'aleshores. La veu indiscutible del seu líder Poncho González hi jugà un paper molt important. L'any 1970 enregistren "Pequeñas cosas", i entre els dos discos publicats versionen cuidadosament al castellà èxits del pop internacional "Mañana, mañana" (el "Tomorrow, tomorrow" dels Bee Gees), "Los dos tan felices" (el "Happy together" de The Turtles), "98.6" (de Keith), "Dime dime" (el "Bend me, shape me" de The American Breed), "El silencio es oro" (el "Silence is golden" de The Tremeloes), "La ayuda de la amitad" (el "With a little help from my friends" de The Beatles), "Waterloo sunset" de The Kinks, però també combinant-ho amb temes propis com "Abre tu ventana" i els més exitosos "Mónica" i "Momentos".
Durant aquests tres anys la popularitat fou tanta que van arribar a participar en la pel·lícula "A 45 revoluciones por minuto" al costat de Juan Pardo i Fórmula V i en el llargmetratge "Un, dos, tres al escondite inglés".
Però això, llastimosament, durà ben poc. A part que els Mocedades els havia passat pel davant en el terreny de les harmonies vocals, l'any 1976 en un accident de cotxe morien Poncho González i José Luis Avellaneda, el guitarrista que havia substituït Agustín Rodríguez. Aquell estiu havien gravat el seu últim single "Nada va a cambiar el mundo".
L'any 1992 el grup es va recompondre reincorporant Agustín Rodríguez, Julio Rubio i Ángel Rubio -als lleidatans ens sona aquest nom- mantenint-se Carlos Álvarez. En aquest any publiquen amb Fonomusic el disc "Venus" amb una portada amb el quadre "Ofrenda a Venus" de Tiziano que es troba al Museo del Prado. Curiosament, i després de 30 anys de carrera, amb aquest disc va ser quan els vaig descobrir jo per primer cop. Gràcies a un jingle de Cadena 100 on feien servir la cançó que obria el disc "Sin ti" i gràcies a l'Overstock de Discos Castelló al carrer Tallers de Barcelona, on setmanalment anava a rebuscar ofertes que allà tenien. Un outlet de discos d'aquella època on vaig comprar el disc per 300 peles, guardo el tiquet dins del llibret el CD. Altres bons temes del disc són "Perdido" i "Viejo Pedro". Cançons que, per cert, no he trobat a Youtube. No, no hi és tot a la xarxa.
Uns anys més tard s'incorpora Alfonso González Jr, el fill de Poncho, que també cantava i tocava la bateria i Carlos Muñoz enlloc de Julio i Ángel Rubio. En els inicis de la dècada dels 2000 tornen als escenaris amb concerts, alguns amb entrades esgotades. El 2005 s'edita el disc "Homenaje a Los Ángeles" amb la participació de Lori Meyers interpretant "No estoy contento", Jota de Los Planetas amb "Mamá deja de llorar" o Miguel Ríos adaptant "Es difícil olvidar". Un any després, el 18 de novembre de 2006, es feia un sonat homenatge al grup en l'Auditori Manuel de Falla de Granada acompanyat de la presentació del llibre "Los Ángeles: una leyenda del pop español" escrit per Fernando Díaz i amb pròleg de Miguel Ríos.
Ara m'he assabentat que l'any passat l'històric guitarrista de Los Ángeles, Carlos Álvarez, va morir a Màlaga als 73 anys.
Uns anys més tard s'incorpora Alfonso González Jr, el fill de Poncho, que també cantava i tocava la bateria i Carlos Muñoz enlloc de Julio i Ángel Rubio. En els inicis de la dècada dels 2000 tornen als escenaris amb concerts, alguns amb entrades esgotades. El 2005 s'edita el disc "Homenaje a Los Ángeles" amb la participació de Lori Meyers interpretant "No estoy contento", Jota de Los Planetas amb "Mamá deja de llorar" o Miguel Ríos adaptant "Es difícil olvidar". Un any després, el 18 de novembre de 2006, es feia un sonat homenatge al grup en l'Auditori Manuel de Falla de Granada acompanyat de la presentació del llibre "Los Ángeles: una leyenda del pop español" escrit per Fernando Díaz i amb pròleg de Miguel Ríos.Ara m'he assabentat que l'any passat l'històric guitarrista de Los Ángeles, Carlos Álvarez, va morir a Màlaga als 73 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada