divendres, de desembre 30, 2011

2011: retallades, indignats i la prima de risc

Començàvem el 2011 prohibint fumar a tot arreu i allargant la vida laboral fins als 67 anys. Però aquestes encara eren bones notícies pel que vindria després. L'any en el qual ens hem indignat per tot arreu. A Egipte, a Tunísia, a Síria, al Iemen, a Bahrein, a London, a Líbia on pelaven el Gadaffi, a Grècia que munten referéndums que no fan i a Lleida els indignats ocupaven Ricard Vinyes de manant "Democracia Real ya" (sic). Uns "democràtes" que van fer que el president Mas hagués d'entrar en helicòpter al Parlament per poder revisar el PIRMI. Al Japó s'indignava l'oceà, provocava un tsunami i feia "petar" Fukushima per goig de tots els ecologistes. També s'emprenyava la Terra a Nova Zelanda i a Lorca, però no va fer tantes per coses allà pel que es veu. A l'illa de Hierro un volcà també es va posar sèrio... A Noruega el que s'emprenyava era un tal Anders Breivik que fotia una masacre a Oslo.

Mentres Dominique Strauss-Khan assetjava cambreres en un hotel de Nova York aquí només féiem que parlar de la prima de risc i del fons de competitivitat sense tenir ni idea del què era. Però de l'única crisi que se n'ha parlat ha estat la del pepino per culpa de l'e.coli. I a Catalunya com estàvem ennuagats amb les "Polseres vermelles" d'Albert Espinosa i amb "Pa negre" ni ens assabentàvem que es podien fer reformes constitucionals sense necessitat de referéndum, que el TSJC estava en contra de la immersió lingüística o que ens posaven les autovies a 110 km/h. Sort del Twitter, dels Trending Topics i dels hashtags. I dels neutrins.

La política catalana retalla per tot arreu, sou dels funcionaris per aquí, paga extra per allà, ara IRPF de més... mentres Joana Ortega falsificava currículums i al PSC acaben de descobrir la democràcia en forma de primàries (Hereu-Tura) o de candidats a primer secretari (Ros-Navarro-Élena-Iceta). Esquerra fa neteja i amb Oriol Jonqueras torna a ser ERC. I mentres Bildu triomfa a Euskadi i el procés de Donosti posa el punt i final d'ETA, aquí vam provar sort el 10-A amb una consulta a Barcelona que va tenir èxit... o no, segons qui t'escoltis. Al País Basc Espanya no roba (i si ho fa ho fa poc) i aquí ens roba molt però segons Núria de Gispert no ho podem dir. De moment, qui sí podem dir que potser els que roben són l'Urdangarín, el Paco Camps i el Teddy Bautista. I qui sí pot dir que ens vol bombardejar és el socialista Peces-Barba.

En el capítol de defuncions, ens han deixat totes les caixes i han nascut unes altres: Unnim, Caixabank, Catalunya Caixa, Banca Cívica... Ens ha deixat la Unió Esportiva Lleida però ha nascut el Lleida Esportiu, i va haver una fecundació per allà del LLeida 1939. Edu Torres fa reviue bestialment el LLeida Bàsquet. L'aeroport d'Alguaire també el donaven per mort però un tal Thomas Cook l'ha ressuscitat. Els que sí ens han deixat definitivament però mai en la seua memòria han estat el Sebastià Gràcia, l'Heribert Barrera i el Víctor Torres. Aquí potser algú hi afegirà l'Steve Jobs o l'Ossama Bin Laden.

I un record per molta gent... del món musical: Kim Laría (Topolino), Cesaria Évora, Gil Scott-Heron, Manolo Otero, Clarence Cleemons, Carles Lordan (los Manolos), Amy Winehouse, Nickolas Ashford, Janio Marti, Bobby Farrell (Boney M), Bernie Wilson (Blue Notes), Gerry Raferty, Augusto Algueró, John Barry, Gary Moore, Jordi Barre, Mike Starr (Alice in Chains) i Damià Sans (Ambaparà).

Del món de l'esport haurem de recordar després d'enguany a Àngel Pedraza, Héctor Núñez, Sócrates, Severiano Ballesteros, Tomislav Ivic, el Lobo Diarte, Màrius Duran, el doctor Montañola, JOan Miró, Chus Pereda i Marco Simoncelli.

També els actors Jesús Ferrer, el senyor Davis, Jordi Dauder, Juanito Navarro, Florinda Chico, Amparo Muñoz, Pep Torrens, Jordi Serrat, Elisabeth Taylor, Peter Folk, Francesc Luchetti i Maria ISbert. El cuiner Santi Santamaria. Els escriptors JOrge Semprún, Miquel Pairolí i Ernesto Sábato. El diari News of the World. El banquer Luis Ángel Rojo. Personatges del món de la política com David MArtínez Madero, Enrique Curiel, Juan María BAndrés, Carles Sentís, Vaclav HAvel i Kim Jong Il.

I ens avisen que el 2012 serà pitjor. No m'ho vull creure... tot i això, que tinguin un bon any nou i agafi's fort.

dijous, de desembre 29, 2011

El meu particular resum de l'any (*)

Bé, ara que ja hem passat la meitat de les festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se'm podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural) estem a punt d’arribar al 30 de desembre, dia escollit per periodistes i mitjans de comunicació seriosos i no tan seriosos per fer el seu tradicional resum de l’any que s’acaba.

L’any 2011 serà recordat per un personatge misteriós que va fer acte de presència, que ens va sacsar a tots amunt i avall i que l’anomenaven prima de risc. A Lleida, els periodistes seriosos s’encarregaran de recordar-nos que es va inaugurar l’arborètum Pius Font i Quer, el Parc de Santa Cecília, la rehabilitació de La Suda, la Plaça dels Pagesos, la millora (??) del Passeig de Ronda i l’enèsima reforma del triangle Avinguda del Segre-Rambla de Ferran-Lluís Roca.
També el 2011 ha estat l’any de la DOP Pera de Lleida, del Roberto Fernández a la UdL, del senyor Thomas Cook que ens ha de salvar l’aeroport d’Alguaire, i de la majoria absoluta de l’Àngel Ros. Majoria absoluta a la Paeria, perquè a altres llocs…

Culturalment Lleida ha perdut uns grans homenots. El major promotor sardanista que ha tingut la nostra ciutat, el Sebastià Gràcia; el mestre Prenafeta, l’Ernest Ibáñez i el Víctor Torres. També ens han deixat el notari Rico Morales i per la vigília de Sant Jordi en ple concert el Damià Sans, cantant dels Ambaparà. I afegeixo dos defuncions més, el tancament de Can Ramon de la baixada de la Trinitat, els millors pollastres i conills a l’ast de Lleida. I la desaparició del club emblema de la nostra ciutat, la Unió Esportiva Lleida. Casualment, va anar acompanyada de la pèrdua del que va ser el seu millor president, el Mario Duran. I també ens deixava el president Montañola i l’històric mandatari que portà el CFJ Mollerussa a 2a A, el Joan Miró. I tot això quan un lleidatà, l’Andreu Subies, ha estat anomenat president de la FCF.

Ara bé, el que no dirà cap periodista en els seus resums de l’any és el que els explicaré jo. Quan, de moment, encara no he cobrat la paga extra del desembre ni he cobrat el que em correspon segons la meua declaració corresponent a la renda de 2010, diré que aquest 2011 el meu sou s’ha reduït un 7,5%, que he pagat un 5,6% més d’IBI, he pagat un 11,4% més de llum i un 7,6% més d’aigua. I després ens volen fer creure que l’IPC només serà del 3%, va home va! I a tot això li sumo aproximadament uns 300 € de zona blava. Una zona blava que s’estendrà aviat pel carrer Sant Antoni, Major, Carme i Magdalena fins i tot… i lo que te rondaré morena.
Bé, sincerament, que passin un bon 2012. De veritat, ja sé que desitjar això tal i com estan les coses sona a ironia, però si més no intentem-ho. Que l’IBI i la zona blava els sigui lleu.
(*) Article publicat al diari digital www.araponent.cat

dissabte, de desembre 17, 2011

Band Aid - Do they know it's Christmas?

La nadala de felicitació d'enguany del bloc torna al 1984. En aquells temps van tenir molt èxit un parell de supergrups amb finalitats purament solidàries. Per una banda USA for Africa liderats per Michael Jackson (ja se sap, allà on hi havia nens estava el Jackson) i Lionel Richie i per una altra banda, la Band Aid ideada per Bob Geldof i Midge Ure (d'Ultravox). En una sessió maratoniana de 24 hores grans artistes d'aquella època van gravar aquesta cançó que va escriure el mateix Geldof després de veure per la tele un documental sobre la gana a Etiòpia. Geldof, que sempre s'ha caracteritzat per ser molt solidari, va trucar a Midge Ure proposant-li aquest projecte amb nom de caixa de benes per a ferides (Band Aid) i de pas demanar-li si ho podien gravar a casa seua, ja que els Ultravox tenien uns bons estudis per poder fer les seues cançons tecno d'aquell temps.

Van pensar en Phil Collins per la bateria, i els instrumentistes d'Spandau Ballet i Duran Duran per les guitarres, fins i tot està Adam Clayton d'U2. I cantant podem trobar a Paul Young, Simon le Bon, Bono, Paul Weller (en aquells temps als Jam), George Michael (Wham, Andrew Ridgeley ja no pintava res), les Bananarama, Sting (no hi podia faltar!), Holly Johnson (Frankie Goes to Hollywood), Boy George (Culture Club), Paul McCartney, David Bowie, Status Quo, Adam & the Ants, Heaven 17.... res, que amb tot això van vendre un milió de singles en una setmana i va ser el single més venut a UK fins que el 1997 va ser desbancat del récord pel "Candle in the wind" d'Elton John, aquell tribut empalagós a Lady Di. Buf!

L'any 1989 es va recuperar el projecte amb el nom de Band Aid II, amb la producció de la tripleta de moda en aquell temps Stock, Aitken i Waterman i amb la col·laboració dels seus entxufats Jason Donovan i Kilye Minogue entre d'altres (Bananarama, Technotronic, Wet Wet Wet, Bros, Big Fun, Pasadenas, Sonia, Lisa Stanfield...).

I encara el 2004 una nova reencarnació més fashion (Band Aid 20) de la mà dels extremadament solidaris Bono, George Michael i Paul McCartney, aquest cop acompanyats de Dido, Natasha Bedingfield, Chris Martin (Coldplay), Thom Yorke (Radiohead), Joss Stone, Will Young, Katie Melua o Robbie Williams.

Tal i com corren els temps i un servidor cobrant de la Generalitat potser ens l'hauríem de dedicar a nosaltres mateixos.
Bon Nadal i que sigui lleu. Aquesta és l'original...

dijous, de desembre 15, 2011

Radio Topolino Orquesta - EL baile del tiroliro

Que sí, que sí, que no s'han equivocat de bloc. És el de sempre, no sóc el Parada ni la Carmen Sevilla. Sóc lo Babunski fent el clàssic post sobre un obituari del món musical, que ara feia dies que no la dinyava ningú d'aquest món.

I aquest cop li ha tocat a un clàssic de les nits de revetlla i festesmajons. Kim Laría, la veu inconfonible de la Radio Topolino Orquesta, amb la seua pajarita i americana blanca. I el seu micròfon retro.

Segurament es preguntaran què faig jo parlant de la Radio Topolino Orquesta. Pregunti, pregunti. Doncs va haver un període la meua vida on les úniques cançons que sentia eren el "No te vayas de Navarra", "Tres veces guapa", "Islas Canarias", "La Colegiala" i ja, amb molta i molta marxa, el "Balla balla" de Francesco Nappoli. Era l'època de quan servidor devia tenir 10 anys i anava a totes les revetlles i balls amb els meus pares. I uns dels clàssics d'aquestes músiques eren, sense dubte, les cançons de la Topolino. Unes cançons que, a base de tant escoltar-les m'acabaven agradant.

Hi ha 3 cançons de la Topolino que han fet història: "La vaca lechera", "El baile del tiro-liro" i sobretot, "La casita de papel". Aquesta última quan encara sona a les festesmajons, la part més carrossa surt a ballar el seu apretadet. Segur que si teniu una edat també l'he ballat... encima las montañas tengo un niiiiiiido... que feliiiiiices seremos los dos...

La vena patxanguera del Kim Laría ja venia de lluny. Primer en un grup anomenat Los Brujos, on van treure un èxit yeyé en el moment que tocava "Vamos a bailar el madison" (A Youtube només hi ha la versió del Duo Dinámico) i després amb Los Quandos amb balls com "El quando" i "El pañuelo". Allò que ara diríem friqui fa 50 anys funcionava. Fins i tot van participar en el Festival de Benidorm amb la cançó "Sucedió en Benidorm". Brutal! Les altres cançons no les he trobades a youtube, una injustícia històrica.

Però la fama de veritat els va arribar durant els vuitanta amb el nom de Radio Topolino Orquesta, que és el nom amb què es coneixia el Fiat 500. A les cançons que hem anomenat anteriorment podem afegir-hi "Mimmi mimosa", "Chi bum", "Mustaphá" o "Que bonita es Barcelona", un autèntic himne desaprofitat. I "Tarde de fútbol", que tampoc hi és... quina xarxa més mediocre...

Indispensable per qualsevol ball pataxanguero. Ah, i una curiositat, Kim Laría també va posar la veu a l'himne de la Real Societat. I olé!

diumenge, de novembre 20, 2011

El dr Montañola, president per accident.


L’altre dia ens va de deixar Josep Joan Montañola i Baiget, el doctor Montañola tal i com l’anomenava la moltíssima gent que el coneixia. Entre moltes altres tasques que va desenvolupar a la nostra ciutat, va tenir molta relació amb la històrica Unió Esportiva Lleida. I un cop de forma molt curiosa. Remuntem-nos a ara fa 40 anys. El Lleida acabava de pujar a Tercera Divisió després d’un fatídic i efímer pas per la Regional Preferent. En aquell temps era president Miquel Martínez Cabrera que va haver de deixar el càrrec la temporada 72-73. No hi havia gaire gent que volgués ser president del Lleida, eren temps difícils i d’ajustar pressupostos, així que Martínez Cabrera es va posar a buscar substitut i no va trobar ningú. En una reunió del club on hi eren present el mateix Martínez Cabrera, altres directius i el dr Montañola (aleshores metge del club), el doctor afirmà en conya “si no surt ningú, ja ho seré jo”. I així va ser com el dr Montañola es va convertir en president de la Unió Esportiva. a l’assemblea de socis no es va presentar cap candidatura i el metge havia de ser l’encarregat de guarir tots els mals del Lleida de l’època.
El doctor Montañola va ser president “sense posar ni un duro”, tal i com va dir ell. I amb molta voluntat i pocs diners (els sona aquesta situació i aquest discurs?) l’equip que entrenava Moreno Manzaneque primer i Manolo Bademunt després va quedar en tercer lloc, millorant la classificació de la temporada anterior. Equip en el qual jugaven dos dels mites històrics del Lleida, Manolo Buján i Paco Guzmán. La seua segona temporada va ser més traumàtica, amb una política de total austeritat va fitxar d’entrenador un desconegut Jordi Solsona, que va marxar a l’Hospitalet per culpa d’una crisi de resultats que va provocar la deserció de 1000 socis. Ni tant sols un partit amistós contra el Barça de Sotil, Rexach i Cruyff va solventar els problemes econòmics. Així que al bo del senyor Montañola li va tocar presentar la dimissió i el va substituir de forma interina Antoni Teixidó.

El dr Montañola era una persona d’alta sensibilitat lleidatana, i durant el seu curt mandat va donar les insígnies d’or del club a dos personatges emblemàtics del club, al massatgista Antoni Creus “Pacheco” i al cuidador de la gespa Josep Aurellano “Lo pagés”.Moltes gràcies per la seua tasca al nostre Lleida i descansi en pau.

dissabte, de novembre 12, 2011

Catalunya Sí, Lleida també


El proper diumenge 20-N (déu n’hi do quina data) cal anar a votar a les que espero siguin les últimes eleccions espanyoles on em calgui anar a votar. I no pas perquè no m’agradi exercir aquest dret popular i democràtic, sinó perquè espero que d’aquí 4 anys ja no formen part d’aquell país anomenat Espanya i que quan hi haguem d’anar només sigui a fer turisme i no pas a pidolar els 45 quilets que mos foten cada dia. Sí, sí, 45 milions al dia, en dos dies l’aeroport d’Alguaire pagat. Els sembla poc?


Des d’alguns sectors de l’independentisme s’està fent campanya per l’abstenció (amb la frase “a Madrid no hi hem d’anar a fer res”) o pel vot nul mitjançant la simbologia d’introduir una estelada a dins del sobre enlloc de la papereta corresponent. Suposo que deu ser una estelada pel Congrés i una altra pel Senat…

Promulgar l’abstenció “perquè a Madrid no hi ha res a fer”, que volen que digui, és una manera estranya de pensar. A Madrid hem d’anar a fer una cosa si més no, a demanar els papers del divorci. Un divorci amistós (un tracte bilateral que dirien els polítics) i passi-ho bé. Algú s’imagina la Cambra dels Comuns britànica sense l’Scottish National Party, el Sinn Feinn o el Plaid Cymru? D’aquí uns anys ja no hi caldrà ser-hi, però ara hem d’anar a fer-nos sentir.


L’altra opció del vot nul encara és més rocambolesca. El vot nul és, això, vot nul. I és igual que el vot nul sigui amb una estelada, amb una bandera gallinàceo-franquista o amb una estampeta d’Escrivà de Balaguer. Tots els vots nuls van al mateix sac. Ningú s’entretindrà a comptar banderetes.

Així que, si vostè és un dels 51% d’independentistes que, segons el Centre d’Estudis d’Opinió votem a la demarcació de Lleida, faci’m el favor i esculli la papereta de la coalició Catalunya Sí, formada per ERC i Reagrupament.


ERC s’ha reconduït i Oriol Junqueras l’ha tornat a posar al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai per convertir-se en un satèl·lit del PSC (digui-li PSC, sigui-li PSOE). Des de Reagrupament, que sempre hem propugnat la unitat de l’independentisme (miri el nom que tenim), hem fet confiança en la seua nova proposta i hem buscat aquesta unitat que tanta falta ens fa als catalans.


El 20-N voteu l’única llista independentista que es presenta a Lleida. El dia 20 ens hi juguem molt. Per veure una Catalunya lliure, rica, plena i socialment justa. I, entre vostè i jo, imagini’s que gràcies al nostre escó el PP no treu representació per Lleida, seria bestial, no? Doncs apa, col·labori. I moltes gràcies per endavant.

dimecres, de novembre 02, 2011

La competència

Fa uns dies debatia amb un molt bon amic meu homònim de nom i de cognom il·lustre dins del basquetbol lleidatà (de fet és fill d’un dels homenots més importants del bàsquet a la nostra ciutat) sobre si es poden considerar els diferents clubs esportius de la ciutat com a competència o no. Ell em deia que “malament anem si tenim la idea que el Lleida Basquetbol el considerem competència del Lleida Esportiu”. Que vagi per davant que jo segueixo, tot el que el temps i la informació em permet, la dinàmica esportiva lleidatana. Intento estar al dia i informat sobre el Lleida Esportiu (per descomptat), el Lleida Basquetbol, el Llista, el Transcolías Pardinyes, el Sícoris, l’Associació Lleidatana d’Handbol, l’EFAC, el Balaguer, el Tàrrega, el Cadí la Seu, el Borges Grup Vall i així anar fent. Per cert, això del Llista d’enguany és de traca i mocador, que poques vegades es reconeix.

Bé, al que anava, la meua argumentació estava basada en una conversa de bar que vaig sentir ja fa unes setmanes. Ja se sap que als bars es concentra la saviesa popular. El fatídic dia que recordarem durant molts anys (com aquell 0-5 del Mataró) del Lleida-Hospi, vam anar a un dels bars propers al Camp d’Esports a fer una canyeta amb el meu amic i company de seient al camp per a copsar l’opinió de l’aficionat. Hi havia un grup de 5 o 6 persones que sentíem xerrar. I la seua conclusió fou la següent “per veure el que hem vist, enguany em decideixo fer soci del bàsquet”, afirmació la qual va ser assentida per la totalitat del grup allà reunit.

És a dir, que teníem un grup de mitja dotzena de persones potencialment socis del Lleida Esportiu que finalment decideixen abonar-se al Lleida Basquetbol. Al cap i a la fi són uns clients que han decidit canviar d’empresa perquè a la que havien anat no els havia satisfet. I això, aquí i a la Xina Popular, es diu competència.

I escric tot això per enveja, siguem clars. Veig que al Barris Nord hi ha 3000 persones completament entregades i al Camp d’Esports, no ens enganyem, amb prou feines passem dels 2000. Sí, és cert, tenim dos penyes que foten molt soroll i els socis de pedra picada, i prou. No enganxem afició.

Ara queda formular-se la pregunta, i per què? Per què tenim una directiva que no ven ni comunica? Per què el Bàsquet té un Edu Torres i un Ricard Cases que només per nom ja han creat il·lusió? Per què no sabem el futur del Lleida Esportiu no a anys vista sinó al final de temporada? Per què el Bàsquet ha creat un projecte amb bona vista futura? Per què es va vendre fum a començament de temporada d’entrada de diners, de patrocini de l’estadi i al final res de res? Per què el bàsquet ha pogut firmar un meravellós conveni amb San Miguel, empresa de la nostra ciutat que cap cap de màrqueting futbolístic ha pogut aconseguir?

I una última cosa, felicitats a Jaume Sobregrau pel golàs de diumenge passat. Si Sobregrau jugués en un equip que va de roig i blau i el nom del qual no em ve al cap, hagués estat el gol més vist del cap de setmana als Telenotícies d’aquella cadena de televisió que es fa dir de Catalunya.

diumenge, de setembre 25, 2011

Aufegat per poder pagar la Lletja


Amb mala llet. Amb molta mala òstia i una bona dosi d'impotència em vaig quedar quan vaig llegir (i també sentir) el tàndem econòmic de la Paeria, és a dir la Montse Mínguez i l'Àngel Ros, parlant sobre les noves ordenances fiscals per l'any que ve. Ordenances fiscals és l’eufemisme que fan servir els polítics per parlar de taxes i impostos, així no deu quedar tan lleig.
És que em va donar la sensació que, o bé se’n foten de nosaltres, o bé ens tracten com a rucs i someres.

Comencem pel tema de l’IBI. Servidor de tots vostès viu en un carrer que és un cul de Lleida, un carrer que està en una punta de tot i que tothom qui hi passa ho fa asprés, és a dir, no és un carrer de pas. El carrer és poc il·luminat, i quan hem sol·licitat la Urbana per culpa de les molèsties que ens ocasiona una discoteca propera, ara no sé si ha vingut cap o zero vegades. Doncs bé, la Paeria es deu pensar que el nostre carrer deu ser una espécie d’avinguda Pedralbes, perquè pel meu piset que arriba justet als 100 m2 (hi vivim quatre) em fan pagar 500 € d’IBI. No sé vostès, però jo ho trobo una aberració. Diuen que podem estar contents perquè només ho apugen un 3,35% que és la mitjana de l’IPC… però tenen en compte que a la majoria dels mortals ens han rebaixat el sou l’últim any? I amb un percentatge que triplica l’IPC? Tot el sarpat aquell de gerents i assessors de la Paeria no ho deuen notar. Ah, i sumin la taxa d’escombreries, que si no m’equivoco ronda els 60 €.

Un altra és l’impost de circulació. Pago 200 € per poder tenir cotxe per anar a treballar i anar de vacances, que suposo me les mereixo. Un impost que no se per a què serveix. Per circular per Lleida ens haurien de pagar a nosaltres. Ens hem d’empassar l’absurda i incompetent regulació semafòrica de Baró de Maials (he de parar en 6 semàfors de baixada) o la sapastrada que s’ha fet al Passeig de Ronda posant un semàfor cada 5 metres. De nit sembla que estiguis en una discoteca quan l’agafes en sentit baixada per tota la lluminària roja que es veu.

I l’última, i que m’emprenya més. Un augment de l’11% en la zona blava. Els pobres conductors que no tenim cap més remei que agafar el cotxe, pagar l’impost de circulació, pagar l’impost de la benzina i suportar algunes regulacions semafòriques, encara ens hem d’enfrontar amb aquest impost encobert i desorbitat amb excés de zel per part dels parquimetrers totpoderosos que és la zona blava. Uns 600 € l’any. Saben que en moltes ciutats la primera hora és gratuïta i que així sí s’afavoreix la rotació de vehicles? A vegades perds més temps buscant la calderilla i la maquineta del tiquet que no pas l’estona que tens el cotxe aparcat. I això si el pots aparcar, perquè aviat, si ens descuidem, ens prendran les poques places d’aparcament que queden.

Quina barra… i encara diu que apujant només l’IPC és com si ens fes un favor. Gràcies pel favor, quan em passi l’IBI no arribaré a final de mes. Si no ho dic rebento.

dimarts, de setembre 06, 2011

El TSJC, ni superior, ni de justícia, ni de Catalunya

Això del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya té molt de catxondeo. No sé vostès, però és que a mi em fa l'efecte que aquest òrgan i qui el va inventar se'n fot de nosaltres.

Fixi's en el seu nom i pari's un moment a pensar. Que sigui un Tribunal hi podem estar més o menys d'acord. Quan a mi em diuen la paraula "tribunal" el primer que em ve al cap és la Inquisició. I sembla ser que el famós TSJC no hi difereix gaire.

La segona paraula és "superior". No conto pas que sigui molt superior quan l'altre dia a cal Basté entrevistaven al seu president (que és de Binéfar) i venia a dir que ell era manat pel Tribunal Suprem, pel Tribunal Constitucional i per Consell General del Poder Judicial. Organismes que pel seu nom no donen gens de confiança. Quan el meu fill no es porta bé li dic "vigila que vindrà el Tribunal Constitucionaaaal".

La tercera paraula és "justícia". Justícia imparteix aquesta gent? És just que vint-i-no-sé-quants magistrats diguin que ens hem de carregar la immersió lingüística a Catalunya? És just que vagin posant ultimàtums (ells no en diuen ultimàtum, però en realitat ho és) amenaçadors als que ens dediquem a l'ensenyament perquè dic "equació" enlloc de "ecuación", "derivada" enlloc de "derivada" i "integral" enlloc d'"integral"? Ja se sap que aquest personal de la justícia i el català són més incompatibles que alguns personatges de Tele 5 amb les biblioteques. Necessitem més hores de castellà? Leo Messi va ser escolaritzat a Catalunya? L'han sentit algun cop parlar en català? O és que no va ser educat potser...

En la interlocutòria, es diu així la parrafada, que han dictat els senyors (i senyores) del TSJC hi diu literalment en una línia "“la consejera de Enseñanza de la Generalidad de Cataluña”. Es pot tenir més mala llet i més mala idea a l'hora d'escriure? Posar "Generalidad" és d'una secretació de bilis que ni el mateix Alberto Rivera diria que la té. I posar "consejera de Enseñanza" és riure's de nosaltres però amb ganes. Va home (i dona) va!

I per últim, i més insultant, és que aquest suposat Tribunal de Justícia... és de Catalunya! Escolti! Que és molt fort. Un auto contra la immersió lingüística en català i no l'ha fet un tribunal de Burgos, ni de Múrcia, ni de Badajoz... l'ha fet un de Catalunya! Els afegim a la llista d'enemics de Catalunya. A casa meua a aquesta gent tota la vida se'ls li ha dit botiflers.

I després reformen Constituciones Españolas amb el consens del PP, el PSOE i el partit invisible de Catalunya, el PSC. Hi ha gent que diu que l'hauríem de votar aquesta reforma constitucional. No pas. Que se la votin ells i que se la posin pel mateix lloc on es posen els supositoris. Jo vull votar una Constitució Catalana, les españoles no m'interessen. Pels segles dels segles.

divendres, de setembre 02, 2011

Warrant-Heaven

Warrant era (o és) una banda nordamericana que podrien haver estat com els Guns'n'Roses o com Motley Crue amb qui compartien imatge i so. Però no ho van ser. Ni tan sols ni Skid Row, ni Cinderella. I això que el seu líder Jani Lane (de nom autèntic John Kennedy Oswald, fixeu-vos Kennedy i Oswald junts!!) ho va intentar amb la seva melena rossa i les seues jaquetes de cuiro. Ara ja no hi serà més a temps perquè l'han trobat mort. Coses de drogues diuen, deu ser el més fàcil en els cantants.

Els Warrant van debutar amb molta fortuna perquè el seu primer disc fou el millor (i sincerament, l'únic aprofitable). El 1989 publiquen "Dirty Rotten fifthy stinking rich", el seu disc de debut, d'on extreuen el singles "Down boys", "Heaven" (el més famós, la típica balada), "Big talk" i "Sometimes she cries". Les cançons anaven sobre drogues i sexe majoritàriament tal i com manen els cànons del glam rock.

El 1990 publiquen un segon disc, en una línia semblant al primer però sense l'èxit anterior. "Cherry pie" va funcionar força bé amb cançons com "Cherry pie" (els que jugueu al Guitar Hero us sonarà) i "I saw red".

Els tios es veuen tan aclaparats per l'èxit dels seus primers discos que el 1992 ja treuen un "The best of Warrant" amb els 8 singles que tenen i un inèdit, ni més ni menys que la versió del "We will rock you" de Queen i que es va incloure en la banda sonora original de Gladiator.

I sembla ser que aquest recopilatori va ser un presagi de què ja no farien res més de bo. I així va ser. Penso que van morir a causa del grunge. Han publicat 4 o 5 discos més afegint-hi recopilatoris i algun en directe. Amb nova formació aquest 2011 publicaven "Rockalcoholic" (nom molt encertat) amb el single "Life's a song".

Avui us deixo el "Heaven", que és del que més val la pena... que no vol dir que ho valgui molt tampoc...


dijous, d’agost 25, 2011

Ashford & Simpson - Solid

Ens ha deixat Nickolas Ashford. És d'aquells personatges que si dius el nom sol segurament la majoria no el coneixeria, en canvi, si l'acompanyes d'algú altre la gent ja acostuma a caure-hi. Passa molt amb Paul Simon i Art Garfunkel, que són més famosos com Simon & Garfunkel que no pas per ells solets. Igualment pot passar amb David Crosby, Stephen Stills o Graham Nash per separat, en canvi si tu dius els Crosby, Stills & Nash et diran aaaaaaaaaaah, aquells.

Doncs Nickolas Ashford sempre s'ha associat amb el nom de Valerie Simpson i d'aquí, evidentment el nom del duet, Ashford & Simpson. De fet són duet i matrimoni.

Els inicis musicals de la parella van ser els habituals de tothom, gravant uns singles que es remunten a l'any 1964 i amb el nom de Valerie & Nick. No sé per què no es van atrevir a posar els cognoms ja aleshores. Aquell 1964 editen 3 singles que passen sense pena ni glòria. Com veuen que això de cantar no els va gaire bé es dediquen a composar cançons. I aquí sí que és on triomfen, ja que l'any 1966 són fitxats per la Motown (la discogràfica per excel·lència del soul) i es dediquen a fer cançons per altres artistes que les porten a l'èxit absolut. Només en poso uns quants a tall d'exemple: Ray Charles "Let's get go stoned"; The Fifth Dimension "California soul"; Diana Ross "Reach out and touch" o "Surrender"; The Marvelettes "Destination anywhere"; Smokey Robinson "Who's gonna take the blame"; The Supremes "Some things you never get used to" i les dos més conegudes, el "I'm every woman" de Chaka Khan (sí, també la va cantar la Whitney Houston) i el "Ain't no mountain high enough" de Tammi Terrell i Marvin Gaye, que ara fa 12 anys els amics de Telefónica la van fer servir per enganyar-nos en una de les seues campanyes publicitàries televisives. Si teniu temps escolteu el single "Tears dry on their own" d'Amy Winehouse i penseu a què us sona...

I, esclar, com aquest pobre matrimoni va veure que les coses li sortien bé escrivint van tornar a provar sort gravant discos un altre cop. Van treure un disc l'any 1973 "Gimme something real", l'any 1974 "I wanna be selfish", l'any 1976 "Come as you are" (res a veure amb Nirvana), l'any 1977 tiren la casa per la finestra i en treuen dos de patac "So so satisfied" i "Send it". Tots aquestos amb una acceptació pobra. L'any 1978 treuen el primer dels tres discos importants de la seua carrera com a solistes, el "Is it still good to ya" amb el tema més conegut "It seems to hang on".

Com ara ja estaven animats, el 1979 publiquen el disc de més èxit (no el millor per mi) "Stay free", on la cançó "Found a cure" es converteix en un hit als Estats Units.

Esperonats treuen nous discos l'any 1980, l'any 1981, el 1982 i el 1983. Arribant l'any 1984 amb un àlbum extraordinari com va ser "Solid" amb el gran hit "Solid" i una altra magnífica peça que és "Outta the world". De fet aquest disc va ser l'únic que va arribar a entrar a les llistes de vendes europees.

A partir de llavors continuen gravant sense èxit. Només alguns singles que són èxits mitjans com fou "Count your blessings" (1986) o "I'll be there for you" (1989). L'última gravació que van fer va ser el 2001 quan van participar en la regravació de la coneguda cançó de les Sister Sledge "We are family" en records de les víctimes dels atemptats de l'11-S.

Us deixo amb "Solid", una excepcional cançó que jo vaig descobrir a començaments dels 90... ves per on... 10 anys més tard.


dimecres, d’agost 10, 2011

Habemus Diputació

Ja tenim Diputació. De fet ja fa dies que la tenim, però aprofito ara que tothom està de vacances i hi ha menys articles per publicar el meu.

La Diputació provincial es va constituir al juliol i tenim de president un senyor anomenat Joan Reñé. Aquest bon home ja fa dies que es mou en política, ha estat alcalde de Fondarella, president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i diputat al Parlament. Per tant, més o menys és conegut per aquí. Des de que és el nou president de la Diputació que crec que l’he vist entrevistat a tot arreu excepte a Signes del Temps. Un càrrec que es veu que és molt i molt important i que ni vostè ni jo hem pogut escollir. Però bé, jo no volia parlar del senyor Reñé en concret. Jo del que volia parlar era de la Diputació.

Ai, la Diputació... aquella institució que ningú vol però que després hi ha baralles per poder-la presidir. Aquella gent d’Esquerra (ex-ERC) que deia que les Diputacions no les volia ni en pintura però que només amb 3 diputats, el Jaume Gilabert va aconseguir la presidència. És curiós. A mi no se m’acudiria mai presidir un club o una associació la qual no volgués, i a vostè? Malgrat tot cal dir que la feina del Jaume Gilabert ha estat força bona: que si la gestió de la ZEPA, la defensa del Segre en l’afer de les estaques aquelles de la captació temporal d’aigua, el seu suport al Museu Diocesà... tanmateix continua sent la Diputació.

Suprimir les Diputacions tothom ho vol fer (fins i tot ara que el PSOE les ha perdut totes potser hi votaria a favor), però a l’hora de la veritat tampoc és que vegi moltes ganes de fer-ho.

Les Diputacions van néixer amb la Constitució de Cadis al s.XIX i després de 175 anys encara continuen igual. Es regeixen per un sistema en el qual els ciutadans (i ciutadanes òbviament) no tenim res a dir. Els partits polítics trien ells els que han de ser diputats, ni vostè ni jo sabem abans de les eleccions qui ocuparà aquests càrrecs. I dins de cada partit hi ha disputes per poder ocupar un escó al carrer del Carme. No és d’estranyar, tenen un souet que ni vostè ni jo devem tenir. A més aquests representats són escollits per unes zones anomenades partits judicials (!?). Sap a quin partit judicial pertany el seu municipi?

A Astúries, Balears, Cantàbria, Madrid, Múrcia, Navarra i la Rioja ja han suprimit les diputacions i, ei, no ha passat res, eh? Els governs autonòmics van assumir les competències i tan amples. A Canàries no en tenen perquè tenen els cabildos i al País Basc, que van a un altre ritme, tenen les diputacions forals, que remenen els seus quartos i els representats sí que són triats directament per la població.

Aquí tenim uns consells comarcals molt propers als municipis però morts de fàstic pel que fa als pressupost. En canvi, la Diputació mou pressupostos estratosfèrics. Fem un pensament, liquidem-les i traspassem competències als Consells Comarcals. Menys burocràcia, més recursos i més racionalitat. Els hi sembla poca cosa?

dilluns, de juliol 25, 2011

Amy Winehouse - It's my party

No conto pas que la mort d'Amy Winehouse fos una sorpresa per ella. Amb el seu estil de vida més o menys ja ho devia de buscar. Mai millor dit, aquest final estava cantat. Ara bé, el que no sabria dir si és casualitat o està fet asprés és el fet d'haver triat aquesta edat de 27 anys que converteix els mites en llegenda. "Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver" va ser la frase premonitòria que va dir James Dean i que es van aplicar amb molt misticisme Jim Morrison (The Doors), Kurt Cobain (Nirvana), Brian Jones (Rolling Stones), Janis Joplin, Jimi Hendrix, Robert Johnson i amb no tan misticisme Pete de Freitas (Echo & the Bunnymen), Dave Alexander (The Stooges), Kristen Pfaff (Hole), Jacok Miller (Inner Circle), Peter Ham (Badfinger), Pigpen McKernan (Grateful Dead), Alan Wilson (Canned Heat), Cecilia o Richard James Edwards (Manic Street Preachers). Tots ells morts als 27 anys, bé, excepte el Richard James que encara està desaparegut.

Amy Winehouse amb només 2 discos passarà (diguem que ja ha passat) a la història de la música, tant pel seu disc "Back to black" com per la seua no música, és a dir, per aquesta estètitca de pentitat rocambolesc i pintat als ulls que moltes adolescents han imitat, i que ja tenen a qui venerar. És a dir, un estil propi. Com va ser Jim Morrison, o Kurt Cobain...

Winehouse debuta entre nosaltres de forma desapercebuda. L'any 2003 publica el seu àlbum de debut "Frank" que només al Regne Unit té sonoritat i que ens deixa singles inadvertits per nosaltres com "Stronger than me", "Take the box", "In my bed" o "Fuck me pumps" (la lletra de la qual descriu un prototip de noia més habitual del que ens pensem). Un disc més aviat jazzístic.

El 2007 la història canvia i amb el disc "Back to black" rep 5 Grammys de patac gràcies a una cançó que aquell estiu ningú va parar de cantar (si més no la tornada), "Rehab", que vostè i jo recordem pel famós "no, no, no" on l'Amy ja deixava clar que no volia anar a cap centre de rehabilitació... i així li ha anat. En aquest fabulós disc de tornada al soul (menys jazz) que ens va obsequiar hi ha altres temes aprofitables com "Valerie" que canta amb Mark Ronson o el que dóna títol al disc "Back to black". I també algun single sobrant com "You know I'm not good" (single premonitori i sobrevalorat) o "Tears dry on heir own".

A mi la seua veu em recorda la veu de les grans dames del soul i el R&B. No sabria dir a quina exactament, més Aretha Franklin que Gladys Knight, però hi ha dos cançons que demostren el seu gran potencial de veu i que, curiosament, són 2 versions d'aquella època: "Will you love me tomorrow" i "It's my party". La primera és una cançó de Gerry Goffin i Carole King de l'any 1960 que van popularitzar The Shirelles (1960) o d'una forma diferent Bryan Ferry (1993). D'aquest tema l'Amy Winehouse fa una versió fabulosa dins de la banda sonora de la peli "El diario de Bridget Jones: sobreviviré" de l'any 2004.

I encara més extraordinària és la versió del 2011 de l'"It's my party" popularitzada l'any 1963 per Lesley Gore i que s'inclou dins del disc "Q soul bossa nostra" de tribut al productor Quincy Jones. Una llàstima. Mor la veu, neix la llegenda.


dimarts, de juliol 19, 2011

Adéu Unio Esportiva Lleida, bon dia Lleida Esportiu


S'ha acabat la Unió Esportiva Lleida. Ha estat una llàstima, però estava anunciat. Han estat massa mans que han volgut fer malbé el club, començant per Jaume Llauradó i acabant per Xavier Massana. No sé encara com jutjar Tatxo Benet o Annabel Junyent.

Vaig al Camp d'Esports des dels 7 anys. El primer partit al qual vaig anar ho vaig fer acompanyat de mon pare i ma mare i va ser un Lleida-Avilés i on al marcador encara hi posava L (de local) i V (de visitante) i on un senyor canviava els números manualment quan es marcava un gol. Des de llavors ja em vaig fer soci, primer infantil, després juvenil, després universitari i finalment sènior. Crec que dec portar uns 27 anys de soci. Ara sóc el 420.

Els meus primers anys van ser a Gol Sud, sense cadires i acompanyat de gent que avui en dia ja no està entre nosaltres, com el Manel o el Pepito. Allà féiem fogueres a l'hivern per fer passar el fred. Passaven equips com el Lalín, el Arosa, el Sanse, l'Endesa, el Calvo Sotelo, el San Fernando o l'Erandio. Vam veure entrenar Roberto Álvarez, Jordi Gonzalvo, Koldo Aguirre i el gran Mané. Les parades espectaculars de Roberto, la banda de Pizo Gómez, els penalts del Tubo Fernández, la generació lleidatana de Rubio-Palau-Elcacho-David-Hernández-Emili, els gols de James Cantero i Mariano Azkona, els guants als peus de Pablo Gómez, Pedro Gálvez, Amavisca, Gustavo Matosas i José Ramón Sánchez Planelles, i l'ascens a 1a divisió dels Ravnic, Jaime, Virgilio, Txema, Gonzalo, David, Gracia, Sigüenza, Bartolo, Palau, Rubio i Bernal. Ah, i atracaments com els casos Mayoral Cedenilla, Puente Rodríguez i Paz García contra el Barça (com és habitual) o Queralte Simón contra el Sabadell i el cas Suker contra el Sevilla. Fins i tot vam descobrir un lateral baixet i ràpid anomenat Roberto Carlos que jugava amb l'At Mineiro en un Ciutat de Lleida on la Penya els Xuts no deixava d'animar.

Després vaig passar a Gol Nord Alt, on ens ajuntàvem uns quants amics i on vam gaudir tardes glorioses amb Juande Ramos i Víctor Muñoz a la banqueta. I decepcions amb Antonio López, Txetxu Rojo o Miquel Coromines. Vam perdre una promoció contra l'Sporting, però vam disfrutar moltíssim amb la classe de Boban Babunski, els passes d'Antonio Calderón, la seguretat de Quique Álvarez, les bandes de Gerard Escoda i Pep Setvalls, la distribució d'Antonio Roa, les excentricitats de Carles Busquets, els gols de Raul Tamudo, PAco Salillas i Josemi i les faltes de Goran Stankovic, Óscar Arias i Dimitri Kutnezov.

Finalment ara tinc la meua localitat a lateral baixa. Temps de crisi, des de que Antoni Siurana va cometre l'error de llençar el club en mans de l'incompetent esportiu més gran que ha parit el món i que es diu Jaume Llauradó. Ens havíem convertit en l'equip ascensor de 2aB a 2aA, amb 2 descensos en l'última dècada. Contractes milionaris a 2aB com els de Tevenet o Sergio Rodríguez. Entrenadors amb poques idees com Felipe Miñambres, Zubillaga, David Vidal o Esteban Vigo. I un sarpat de jugadors que no servirien ni per jugar al Ciutat Jardí de 3a Regional. Fins ara que amb Emili Vicente a la banqueta i amb la nova formada de jugadors lleidatans (els germans Bosch, Imaz, David Giménez, Xavi Gabernet, Miki Massana, Dani Pujol...) torna a començar tot de nou. I hem de continuar lluitant amb el pay-per-view que tan mal ha fet al futbol.

Diguem-li Lérida Balompié, CD Leridano, UD Lérida.... Ara no serà la nostra Unió, el jutge ha dit que serà el Lleida Esportiu... però per tots nosaltres continuarà sent lo Lleida.

Perdonin que no hagi escrit amb el meu estil habitual. Ja veuen, volia ser un post emotiu i potser m'he passat, no?

dilluns, de juliol 18, 2011

10 notes sobre 10 dies a Almeria


Quan ja he passat el 25% del meu temps estival de vacances acabo de tornar d'una estada de 10 dies per Almeria. Com a subjecte educatiu que sóc tinc tendència professional a posar notes i per això faré aquest exercici de valoració d'aquesta estada. El 0 no el considero perquè segons diuen no és pedagògicament correcte.

10: Les autovies. En total vaig fer 2000 km de viatge. Per carretera vaig fer els trajectes Lleida-l'Ampolla i viceversa. Per autopista de l'Ampolla a Sagunt i viceversa, tot el demés autovia. Però escolti'm quines autovies, res de radars! No com aquí, on hi ha un radar cada 10 km de mitjana (de Lleida a Alcover 75 km i 7 radars). Totes les capitals estan enllaçades per fabuloses autovies. Bé, capitals i no capitals.

9: El poblet de Mojácar. Sí, és veritat, està preparat per atreure un turisme que passegi i compri records en les seues botiguetes dels carrers estrets típicament andalusos. Però miri, a mi em va agradar. De la part marítima del poble oblidi-se'n, és com Salou.

8: El gran centre de la Plataforma Solar de Tabernas. Han sapigut treure ús de la seua climatologia de forma esplèndida. A més ho tenen tot molt ben muntat per fer visites molt i molt didàctiques per a visitants interessats en aquesta tecnologia. I per a no tant interessats també. (Per arribar aquí vaig haver de fer 7 km per carretera no autovia!)

7: L'hotel. Vam estar en el Cabogata Mar Garden Hotel de la cadena Garden Hotels que desconeixia i que he quedat encantat. Ja tinc una nova llista d'hotels per posar a la llista.

6: Mirin que vaig menjar gaspatxo cada dia i no en vaig trobar cap que m'acabés de convèncer. O poc cogombre, o massa tomata... Conclusió: de la mateixa manera que penso que a València no saben fer paelles (hauria d'estar penat posat faves o mongeta a l'arròs), a Andalusia no saben fer gaspatxo. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

5: El caràcter de la gent. Estic acostumat a anar a hotels on hi ha molt ciutadà del nord d'Europa. En aquest hotel la gran majoria de gent era espanyola, del sud sobretot. I tenen un caràcter, en general, que no m'agrada gens. Parlar amb veu molt forta, entrar cridant als restaurants, tractar als cambrers demanant les coses sense "sisplaus" ni "gràcies". No m'agrada, fins i tot em molesta. No m'agrada que m'agafin confiança i em tractin com un dels seus.

4: La ciutat d'Almeria. Té un carrer comercial no gaire apte per passejar-hi i la resta de la ciutat se l'han d'imaginar com una megaMariola. A favor seu val a dir que la fortificació de l'Alcazaba la tenen molt ben cuidada.

3: El paisatge. En general el paisatge d'Almeria és lleig. Es pot dividir en dos parts: hivernacles i res. I res és res. L'entorn de Llardecans al costat del desierto de Tabernas és Aigüestortes. Només es salva l'entorn del Cabo de Gata, amb unes carreteres que diria que són on graven tots els anuncis de cotxes.

2: Els estafadors dels que es dediquen a fer negoci amb els suposats decorats de pel·lícules de l'oeste. Et fan pagar un preu que volta els 12 € per entrar. Et fan passar per uns decorats, als quals Port Aventura els hi dóna centenars de milers de voltes. Et fan una exhibició d'alguns actors d'aquells que es guanyen la vida simulant que reparteixen òsties i de tot això en diuen atractiu turístic. Fins i tot tenen un part temàtic del tema anomenat Mini Hollywood. Eviteu-ho.

1: Canal Sur, que fa amb els toros el mateix que TV3 fa amb el Barça. El 90% de la programació són toros i, com passa aquí, el més preocupant és que la gent ho mira.

diumenge, de juny 19, 2011

Una Paeria vintage

Després de les eleccions municipals del 22-M em dóna la sensació que a la Paeria han agafat la màquina del temps i han retrocedit fins als anys 80. Una Paeria amb només 3 formacions polítiques: PSC, CIU i PP que evoca els temps del Siurana, el Francesc Villanueva, el Jaume Magre, el Pere Yuguero, la Marta Roigé, el Guillem Sàez i el Carlos Gómez Estopiñán.

El PSC ha passat el corró i s’ha quedat l’Àngel Ros com a cabdill únic a l’ajuntament. Ell i catorze regidors més té el PSC (o el PSOE, depèn de si escoltes l’Àngel Ros o la Tere Cunillera!) a la Paeria. Uns regidors que en el cas d’haver-hi llistes obertes molts d’ells haguessin tret menys vots que els neofatxes d’UPyD (81).

CIU continua com sempre. Ara un regidor amunt, ara un regidor avall. Sembla que ni presentant a Superman (amb permís de Manuel Oronich) podria guanyar ara mateix. Al professor Zaballos, que té una molt bona oratòria li recomanaria que cridés una mica més, que per fer-se lloc en política a vegades és el que cal. Una travessia pel secà els espera al grup municipal de CIU.

I això del PP sí que és de jutjat de guàrdia. Per molt que em posi a reflexionar no puc entendre que 7410 persones hagin votat la Inma Manso. Les vegades que l’he sentit parlar m’ha mig trencat els timpans. No entenc com una persona amb el seu nivell de català pot aspirar a ocupar un càrrec a la nostra Paeria. Aquest dijous vaig assistir amb uns alumnes meus al Plenari dels Adolescents i sentir-la parlar produeix vergonya aliena. Com puc exigir als meus alumnes que dominin la llengua catalana quan senten que una portaveu d’un grup municipal parla d’aquella manera?

Amb tot això, quin debat pot generar aquest ajuntament amb només 3 forces polítiques? 8415 vots ens hem quedat sense representació (parlo en primera persona perquè el partit que vaig votar jo també s’ha quedat sense regidor). Això representa el 19,3% dels vots emesos (sense comptar els blancs ni nuls). Què volen que els digui, una salvatjada deixar el 19,3% dels votants sense representació. Si ho volen comparar, CIU va obtenir 8212 vots i té 6 regidors. No ho troben il·lògic? Culpa d’una llei d’Hondt i d’un sistema electoral que tots els partits diuen que volen canviar i que mai no troben el moment, curiós...

Si en aquestes eleccions haguéssim fet un sistema de proporcionalitat directa entre vots i escons sense tenir en compte el llindar del 5% mínim per poder entrar a la Paeria ni la llei creada per Victor d’Hondt la composició hagués estat de PSC 13; CIU 6; PP 5; ICV 1; ERC 1; CUP 1. Cada regidor estaria al voltant dels 1430 vots. Tindríem una Paeria molt més plural, amb 6 formacions. Fins i tot el PSC no tindria majoria absoluta, però el fet no seria gaire significatiu. Ja sabem que tant ICV com ERC són els satèl·lits que sempre estan en òrbita pel PSC.

Au, doncs això és el que ens espera... quatre anys avorridíssims d’ajuntament.

dimecres, de juny 15, 2011

Lo Sebastià. Lo sinyó Gràcia.

Ja fa uns dies ens vas deixar. Com diuen els castellans vas anar-te amb la música a otra parte, en el teu cas amb la música de la tenora.

Puc dir que la meua infància i joventut la vaig passar amb la teua companyia. Ja fos en contacte real o en contacte telefònic. Aquelles reunions dels Huracans que devien ser interminables al nº2 del carrer la Palma. Havia anat moltes vegades a buscar a mon pare enmig del Pepín, el Manel, el Quimet, l'Alba, el Ramon i el París. En aquell pis d'escales fosques, estretes i inacabables on em rebia la Maria i la vostra inseparable Tana.

Recordo participar en infinites Festes de Retrobament Sardanista a Corbins, Cervià de les Garrigues, l'Albagès, Alguaire... on els menús de dinar cada any eren els mateixos! Els Aplecs de la Sardana del Racó d'en Pep i de les Basses d'Alpicat... I les Ciutats Pubilles de la Sardana, on per primer cop i de molt petit vaig descobrir que existia la Catalunya Nord anant a Ceret i a Sant Llorenç de Cerdans. Recorries institucions buscant quatre duros per muntar una ballada de sardanes... mentres ara donen subvencions a fons perdut per muntar Ferias de Abril... ja se sap, el socialisme...

Et recordo també a la llibreria Guimet. Penso que darrere del taulell no t'hi vaig veure mai, sempre estaves voltant pel mig dels prestatges que havia en una espécie de sala apart entrant a la llibreria a mà dreta. En aquella llibreria tenies qualsevol llibre escrit en català. Sempre trobava el llibre que necessitava per extrany que fos. I a part de trobar aquell llibre que necessitava sempre me'n treies 4 o 5 més per recomanar-me. Suposo que en temps d'aquells ancestrals la llibreria devia ser un punt de trobada subversiu del catalanisme d'aquella època.

Un dia em vas explicar que durant el franquisme, quan venien segons quins personatges afins al règim, et venien a buscar a casa i t'embotien al calabós del que és avui la subdelegació del Govern (símbol encara de l'ocupació espanyola). I fins que l'interfecte en qüestió no tornava a escampar la bòria no et deixaven anar. Sempre mogut pel catalanisme estaves enmig d'aquells homenots de la Joventut Republicana de Lleida en temps de la transició. Quan JRLL i ERC no havien perdut ni els ideals (uns) ni les sigles (els altres). Quan van perdre ideals i sigles ja te n'havies cansat de tanta farsa.

No has parat en cap moment, el dissabte a les 15:00 era obligat a casa escoltar La Sardana a Ràdio Lleida i llegir la pàgina de la Veu de la Sardana a La Mañana. Unes tradicions que ara s'han trencat de cop i volta.

I no voldria acabar sense remarcar l'última fita que has aportat. Lo Nou Diccionari Lleidatà es va fer gràcies al Sebastià. Segurament que no exageraria si digués que potser el 10% de les paraules són aportacions teues. No vas parar de remoure per terra, mar i aire per intentar que publiquessin el llibre. Al final ens en vam sortir. I em deixat els lleidatans al lloc on la nostra cultura es mereix.

Espero que ara els lleidatans deixin el teu nom allà on també es mereix.

dissabte, de juny 04, 2011

Los Manolos - All my loving

La rumba catalana és un estil que sempre m'ha agradat. Suposo que el fet de ser descendent d'un homenot nascut i criat entre los gitanos i calistros del Pla de l'Aigua hi deu haver influït. Sentir cantar un garrotín encara posa la pell de gallina. Ei, que un garrotín és una cosa artística de collons de mico! a més, un garrotín sempre, sempre cal cantar-lo en lleidatà. Sinó no és garrotín. Tot i que els andalusos Smash tenen la seua particular versió editat pel mític segell Chapa Discos.

A casa s'escoltava força el Peret, i de petit coneixia també el Gato Pérez. Però va ser l'any 1991 amb una versió de l'"All my loving" dels Beatles que em va acabar de captivar. Un disc absolutament imprescindible anomenat "Pasión condal" d'un grup de 10 músics anomenats Los Manolos que em va fer descobrir les arrels gitanes rumberes catalanes. Un dels fundadors de Los Manolos era Carles Lordan, que la setmana passada con su barca se fue a naufragar per culpa d'un accident de cotxe.

"Pasión condal" és dels pocs discos 100% aprofitables de la història del pop (si algú creu que aquí m'he passat és que no en té ni idea de rumba). L'"All my loving" va ser horriblement comercial aquell estiu. "El meu avi" va acabar imposant-se en totes les festes majors per sobre de l'havanera d'Ortega Monasterio. "La barca" del Gato Pérez (que no he trobat a Youtube!!!). Una versió sensacional de "El muerto vivo" de Peret que tots hem cantat algun cop. La divertídissima vesió de l'"Strangers in the night" del Frank Sinatra. La "Carta de amor" de Juan Luis Guerra i temes propis com "Esa rumba va" i "Dame un beso". Va ser el 3r disc més venut l'any 1991 i conto que deu ser un dels cd's que més vegades ha sonat a casa meua!

Immediatament i aprofitant la tirada publiquen "Dulce veneno". Amb una portada el dibuix de la qual ja ha quedat com el seu logotip. El disc també està molt i molt bé. El single "Una aventura", una genial i animada versió del "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa. Una altra vegada hi surt versionat Frank Sinatra amb un immillorable "Cheek to cheek" i una fricada com és el "Lay Down Sally" (que tampoc està a Youtube!) d'Eric Clapton, versió gratament acceptada per un purista de Clapton com sóc jo.

L'any 92, any que tots els catalans ens obliguem a recordar, Los Manolos salten a la fama amb els JJOO de Barcelona, aquells que vam pagar tots els catalans perquè a Barcelona poguessin fer la ronda de Dalt i la del Litoral. En l'acte final en què tots recordem Constantino Romero dient "Atletas bájense del escenario", Los Manolos eren els responsables que els atletes estiguessin ballant a so de rumba l'"Amigos para siempre" d'Andrew Lloyd Weber. Des de llavors aquesta cançó ja ha quedat en l'imaginari popular i s'utilitza per posar punt i final a les actuacions musicals en les bodes. També van versionar el "Gitana hechicera" de Peret.

Un èxit descomunal dels quals 3 d'ells (el de la cua i dos més) se'n volen aprofitar, se'n van del grup i funden Chocolate, que treuen un bon primer disc però que en aquest article no ve a tomb. Més tard el Joan Herrero (el de la cua) fa carrera en solitari amb poc èxic com The Manolo. Intentant rendibilitzar la tirada del nom.

El 1994 encara aguanten força bé amb el seu 3r disc "Bailes regionales", amb una portada horrorosa i versions d'"Il mondo" de Jimmy Fontana, "Que te quiero" de Katrina & the Waves o "Gran ganga" d'Almodóvar & McNamara. En aquest disc ja se'ls veu una mica esgotats, però encara és potable. Els recordo als Campos aquell any per les Festes de Maig fent-nos cantant a tots allò de calamares por aquí, boquerones por allá.

Més tard funden la productora Ventilador Music, el nom ve d'una de les cançons de "Dulce veneno", "El ventilador" (del Gato Pérez). Dels 10 que eren al començament en deuen quedar només 5 i el 1998 editen un disc ja obviable titulat "Robando gallinas". I a partir d'allí han anat tirant de recopilatoris, ara entra un músic nou, ara en surt un altre, ara torna un dels que havia marxat... només una última versió el "No puedo quitar mis ojos de ti".

Una llàstima tot plegat com ha acabat, però va ser molt bonic mentres va durar. Van anar sorgint altres grups com Los Rolin, Los Romeros o Los Sobraos, però res... A veure si el Carles Lordan per allà dalt s'anima i fa una versió del "Padre Nuestro" o "Pon tu mano en la mano"....

Us deixo potser amb el pitjor videoclip de la història de la música, però una cançó que va significar molt: "All my loving".



dimecres, de maig 25, 2011

La Buena Vida - La mitad de nuestras vidas

Sembla ser que, estadísticament, la mort es ceba sobretot amb el baixistes dels grups. Portem una mala ratxa en aquest tema i ara li ha tocat a Pedro Sanmartín, el baix d'un dels grups emblemàtics del panorama indie espanyol, La Buena Vida.


La Buena Vida és un grup fundat a Donosti a mitjans dels 90, enmig d'una onada de nous grups autoanomentas indies o alternatius. D'aquella època són els Australian Blonde (potser els més coneguts), Los Planetas, Nosoträsh, Dover, los Fresones Rebeldes, Le Mans o coses molt més estrambòtiques com El Niño Gusano o Doctor Explossion. Grups que anys més tard desembocarien en altres com La Habitación Roja, Deluxe o els més mediàtics la Casa Azul. És a dir, gairebé tot el repertori dels Primavera Sound...


El primer que vaig escoltar La Buena Vida va ser un single de l'any 1995 anomenat "Magnesia" inclosa dins dels eu àlbum de debut "Los mejores momentos". Una cançó que dins dels cercles alternatius va tenir el seu èxit, tot i que parlar d'èxit en música indie no sé si és bo o dolent per la mateixa filosofia indie. A mi la cançó no m'agradava. També d'aquell temps és una curiositat que s'incloïa dins de la BSTV de "Cuéntame", la cançó "En bicicleta" .


El 1997 arriba el seu disc més conegut "Soidemersol" (llegiu el títol al revés i potser entendreu quelcom), en el qual adopten una forma de fer diferent i els hi dóna per posar arranjaments orquestrals de corda i vent. La revista Rockdelux va situar aquest disc en la posició 67 dels 100 millors discs espanyols del s.XX. En aquest disc trobem els singles "Pacífico" i "Desde hoy en adelante", sobretot val la pena el començament d'aquest últim.


Després vindrien "Panorama" (1999) i "Hallejullah" (2001) amb un estil molt semblant i dels quals destacaria la cançó "Tormenta en la mañana de la vida", més que res perquè us feu una mica la idea de les filosofades que deien les seues lletres.


Al 2003 graben el que per mi és el seu millor disc "Album" (no s'hi van matar gaire en el títol) on s'inclouen "Un actor mexicano" i "Los planetas", un tema d'homenatge al grup de Granada Los Planetas. El motiu? Perquè eren col·legues. Per torna-los el favor, anys després Los Planetas graben el single "Y además es imposible" (2004) amb La Buena Vida.

L'any 2006 publiquen "Vidania" amb una cançó fabulosa "La mitad de nuestras vidas", la millor cançó del grup i segurament també la més comercial. I el 2009 Pedro Sanmartín ens deixava ja el seu últim treball "Viaje por paises pequeños" havent canviat de discogràfica després d'uns quants anys en la mítica Siesta.



La Buena Vida no ha deixat de ser un grup de culte, és a dir, el que es diu sempre dels grups minoritaris... Us deixo amb "La mitad de nuestras vidas".

dissabte, de maig 14, 2011

Els 27 districtes de Lleida

Suposo que després de veure un munt de cares de senyors (i senyores) penjant dels arbres i fanals de la nostra ciutat ja se n’haurà adonat que hi ha unes eleccions a prop. En concret li informo que són unes eleccions municipals on els senyors i senyores que anem a votar escollirem, en el cas de Lleida ciutat, 27 regidors (i regidores) per la Paeria.

Enguany, durant la campanya electoral estic a l'atur, però personalment trobo que les eleccions municipals són les més divertides i interessants. Són unes eleccions (en teoria) de proximitat entre els candidats (i les candidates) i els votants. En el cas dels pobles la cosa s’accentua molt més, ja que normalment tothom coneix tothom i cap dels integrants de les llistes electorals passa desapercebut.

En el cas de la ciutat de Lleida és diferent. Segurament vostè recordarà el partit que va votar ara fa 4 anys. Fins i tot recordarà el cap de llista d’aquell partit. Però... recordem el nom del segon de la llista? I del tercer? Seríem capaços d’anomenar el nom dels 27 regidors (i regidores) actuals de la Paeria sense mirar cap xuleta? Pensi, pensi... Jo reconec que en podria dir un bon sarpat ja que per motius polítics em toca estar pendent de tot el que es mou. Però la gent recorda l’Ismael Zapater? O el Francesc Mitjans? I la Bea Obis? I el Lluís Franco? O d'una tal Xari Rodríguez? El Xavier Sàez i l’Isidre Gavín ja no valen.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que cal canviar els sistemes electorals. Imagineu que dividim Lleida en 27 districtes electorals. Si us ho pareu a pensar serien districtes força petitets. Cada petit districte triaria el seu regidor (o regidora). Aquest regidor representaria un petit grup de votants a qui podrien demanar explicacions. A més, cada 4 anys s’hauria de treballar molt bé el seu electorat i aquest electorat li revalidaria o no el seu càrrec pels següents 4 anys. S’aconseguiria una fidelitat entre el votant i el regidor. I, segurament seria una eina per tal d’afavorir la participació. Per exemple, podríem votar a l’Àngel Ros o al Txema Alonso sense necessitat de votar una llarga llista de noms del PSOE (o era PSC?).

Ara fa uns dies hi va haver eleccions a la Gran Bretanya. Iain Gray, el cap dels laboristes escocesos ha estat a punt de perdre el seu escó, li va anar de 151 vots, i això que és el líder del seu partit. Aquí això seria, de moment, impossible. Si un partit es fot la gran castanya, alguns continuaran tenint la cadira assegurada.

I ja que hem parlat de regidors, m’agradaria acabar amb un comentari pel Txema Alonso. Benvolgut Txema, tots el que et recordem amb el 5 a l’esquena i amb la samarreta per fora volem saber si tu sents pel nostre Lleida el mateix que senten els jugadors que tenim aquesta temporada. Tu que tens influències, si la resposta és afirmativa (que creiem que sí) no deixis que ens rematin d’aquesta manera. Gràcies. T’ho diu el soci 420.

dissabte, d’abril 30, 2011

El Berguedà (i III)


I al tercer dia s'acabà el pressupost. Però ens va donar temps d'acabar d'enllestir alguns racons de la comarca. Ja aviso que si l'estimat lector (o estimada lectora) troba a faltar alguna ressenya sobre la part del Pedraforca (Gósol, Vallcebre...) és que té raó. No hi vam estar. La zona del Pedraforca ens la guardem per alguna altra excursió.

El tercer dia d'excursió va ser una mica "un poco de todo y revuelto". Vam començar el dia (després de fotre'ns l'esmorzar de forquilla i porró de Cal Marçal) anant a Olvan. És un poble que cau a la dreta de la C-16 abans d'arribar a Berga. Com els Babunskets ja devien d'estar farts de veure ermites i coses d'aquestes rares que mirem els grans, vam decidir que fossin ells ara els qui s'ho passessin una mica distrets. Així que vam visitar un lloc anomenat Fuives on s'autodefineixen com el Centre Mundial del Ruc Català (bestial!). És un nucli zoològic amb una masia del s.XII on tenen més de 150 rucs catalans (dels de 4 potes) pasturant per allà. Casualment el dia abans havia sortit al programa Veterinaris de TV3. S'ho fan pagar a l'entrada però la canalla està distreta mirant bèsties i escoltant les explicacions del Joan (fill). El Joan (pare) em va confessar que el dia que se li va acudir muntar aquest negoci "se li va aparéixer l'àngel de la guarda". I ja té raó ja. Per visitar unes quadres i uns femers...

Un cop va passar el ratet aquest vam tornar a la normalitat visitant coses de grans. El Baix Berguedà (i el Bages) és conegut pel patrimoni industrial de les seues colònies tèxtils. A més, la sra Babunski i per culpa de l'"Olor a colònia" de la Sílvia Alcàntara em va fer anar a visitar la colònia més immensa que deu haver en tot el món. Cal Vidal és tocant a Puig-Reig i pels que estem acostumats a veure la Mata de Pinyana (Alguaire) tot aquell conjunt d'edificacions impresiona. Les cases, la fàbrica, l'escola, el teatre, la fonda, la biblioteca, el colmado... tot molt bé. Això sí, una mica fantasmagòric l'ambient. I el senyor Vidal aquest no sé si va tenir molt olfacte pels negocis, va ser l'última colònia que es va construir i la primera que va tancar. No sé què devien pensar els sindicats d'aquell temps. Devien estar defensant els funcionaris, com sempre.

Per anar a dinar vam decidir arribar-nos a Sant Jaume de Frontanyà, poble emblemàtic perquè és el municipi de Catalunya amb menys habitants (coranta-i-pico). La carretera (per dir-ho d'alguna manera) passa per 2 poblets (Vilada i Borredà) que també tenen les seues cosetes però que no ens hi vam parar. Sant Jaume té una església romànica d'estil llombard amb un cimborri dodecagonal, cosa que em va fer molta il·lusió. Les innovacions poligonals i polièdriques em fan molta gràcia perquè la geometria m'alegra la vista. El poble està vist en dècimes de segon així que vam anar a la Fonda Marxandó a dinar. Evidentment, en un poble on hi ha més domingueros que habitants no teníem lloc. Almenys el que sí havíem de fer és donar-li el dinar a la petita Babunski, així que li vam donar el potito al sinyó alcalde de Sant Jaume i propietari de la Fonda (de seguida vaig entendre perquè l'ajuntament no deu concesdir llicències per obrir més restaurants) perquè ens l'escalfés. Però l'home no sabia fer anar el microones! Que li havíem d'explicar naltres sobre microones a l'alcalde de Sant Jaume? Alcalde que s'ha presentat pel PSC i per ERC, un paio curiós. A les últimes eleccions només van votar 12 persones.

Al final vam dinar a Borredà, en un camping-hotel-casa rural anomenat Mas Campalans. Com sempre vam menjar de fàbula i per 40 €. No m'ho podia creure.

Per acabar el dia vam decidir donar un tomet per Puig-Reig i per la colònia Pons. El més espectacular és l'església dedicada a Sant Joan i feta construir pel senyor Pons. Crec que està dedicada a Sant Joan i és de finals del s.XIX. És molt xula. I el parc que tenen per fer-hi un passeget també.

I aquí es va acabar, les vacances i el pressupost...