diumenge, de maig 21, 2017

El Nyaca Llorente

Antonio Moisés Ñaca Llorente García
L'any 1972 la Unió Esportiva Lleida estava abocada en una crisi institucional després de la dimissió de Martínez Cabrera (presidents que dimiteixen, quina cosa, no?) i amb una comissió gestora que no li trobava substitut fins que voluntàriament va sortir el doctor Montañola, tal i com explico en aquest altre article.

Foto cedida pel D. Badia
A nivell esportiu la temporada 72-73 el Lleida estava al pou de la Tercera Divisió, i encara rai perquè havia pujat feia dos anys de Preferent. De fet en el futbol tot el que no és ni 1a ni 2A és un pou. Manolo Bademunt havia pres la iniciativa, a causa del buit institucional, de fer d'entrenador i Montañola aconseguí la cessió del defensa Juncal i el davanter Tauler del Deportivo de la Corunya. També es van fitxar Lolín, Silván, Olivares, Luque i el davanter Llorente procedent de l'Andorra, que estigué dos temporades. Aquestes dos temporades el Lleida (Lérida encara) acaba 4rt i 15è a la classificació. Un desastre.


Arbea-Contreras-Buján-Juncal-Mora-Esteban
Llorente-Cifo-Pascual-Díaz-Tarazona
La temporada 75-76 començava el el flamant fitxatge de Canito de l'Espanyol i Llorente tornava a la plantilla després d'un any a l'Algemesí.  Tot i els problemes amb els entrenadors, Juanito Vázquez va dimitir i Jordi Solsona es barallava amb els periodistes, les grades del Camp d'Esports van recuperar la il·lusió i es van tornar a omplir. El Lleida va va acabar 5è.

Llorente al costat del M;anolo del Bombo del Huesca

Jaimejuán-Buján-Martínez-Llorente-Puig Solsona-Zapata
Cortés-Reig-Gorricho-Nebot-Escolà
La temporada 76-77 el Lleida ingressa a la nova 2aB grup Est-Sud creada per la Federació amb un empat a zero al camp de l'Ontinyent en l'última jornada, curiosament l'empat els anava bé als dos equips.

Plantilla de la 76-77: Llorente és l'últim acotxat.

La 77-78 es debuta a 2aB amb una àmplia plantilla de lleidatans: Bosch, Jaimejuan, Viladegut, Reig, Vendrell... la temporada va començar malament amb tres derrotes consecutives i l'afició demanant el cap de l'entrenador Ignacio Sanjuan. A la Lliga no es va fer gaire bon paper, a la Copa és eliminat pel Cienpozuelos, però es guanya el Nostra Catalunya als penals contra el Terrassa.

Jaimejuán-Cortés-Cayuela-Marfil-Lacampre
Lluís-Pascual-Llorente-Reig-Ismael-Martínez

Jaimejuán-Llorente-Vendrell-Martínez-Bertúa-Lacampre
Cortés-Ricardo-Linares-Juanín-Escolà

La temporada 78-79 es fitxa l'entrenador Martín Esperanza i el president Pepito Esteve mor sobtadament prenent el relleu el vicepresident Joan Planes. La temporada va ser normaleta però es recordarà per ser l'any de Quique Martín, cedit per l'Osasuna que juntament amb Clotet van fer una davantera que ha quedat pel record dels de pedra picada.

Palomo-López-Calvo-Carlos Juan- Martínez-Arrazola
Martín-Reig-Clotet-Viladegut-Llorente
Amb Joan Planes "el de les pilotes" de nou president i Martín Esperanza renovat es fa un esforç econòmic, la temporada comença molt bé, però un clot al mes de gener i la poca paciència fa que es destitueixi Martín Esperanza a qui es va pagar 1.000.000 de pessetes (6.000 €) de rescissió contractant Manolo Buján. No va aportar cap novetat. La 80-81 es recorda per la Copa de Rei amb un Lleida-Barça. En la 81-82 mor el mític massatgista Pacheco.

Jaimejuán-López I-Sáinz-Aniano-Puig Solsona-López II
Lluís-Plou-Llorente-Viladegut-Vila
En la 82-83 s'estrena Antoni Gausí en la presidència donant importància al planter i pujant al primer equip Rubio, Palau, Elcacho, Alió, Canadell i el restaurant La Dolceta es converteix en el primer patrocinador de la samarreta de l'equip.

Clotet-Duran-Noly-Vila-Puig Solsona-Sindo
Epi-Llorente-Plou-Viladegut-Orga
Aquesta temporada 82-83 fou l'última temporada d'Antoni Ñaca Llorente al Lleida després de 293 partits. Jugador molt recordat i apreciat per aquells que l'hem vist jugar, en les 10 temporades que va estar va guanyar el trofeu de la regularitat i el de màxim golejador l'any 1980. També el diari La Mañana en aquells temps atorgava els guardons Quijote i Sancho, l'any 1979 se l'endú Llorente, després de Pacheco, Buján i Reig. Carmelo Moncayo el recorda "jugant d'extrem amb una rapidesa i profunditat endimoniades, però adaptable a qualsevol lloc". Jo mateix el recordo més de davanter que no pas d'extrem. Juntament amb Vendrell van passar una prova pel Real Madrid de Miguel Muñoz. Llorente va entrenar també un equip de jugadors benjamins del club la temporada 81-82, però la seua sortida fou un pèl polèmica.

Coneguda foto de Llorente celebrant el 3r gol del Lleida al camp
del Sant Andreu. Foto cedida pel Daniel Badia.
L'última temporada que va estar en la U.E. Lleida havia d'anar a un desplaçament a Lleó però s'hi negà perquè el club li devia diners, el periodista Aurelio Bautista va aconseguir convèncer-lo i a última hora s'hi desplaçà en cotxe amb l'aficionat Miquel Bota. La cosa no serví de gaire perquè el Lleida va perdre 2-0 contra la Cultural. La directiva li posà una multa de 25.000 pts (150 €) que no va acceptar, es discutí amb el directiu Jesús Bartolomé provocant una baralla després d'un entrenament, se li obrí expedient i finalment se'l donà de baixa.

Llorente amb l'equip del futbol base que entrenava
L'alcalde Siurana lliurant els trofeus a Llorente
El Ñaca Llorente, que també va jugar al CF Agramunt, ha mort aquesta setmana als 65 anys tal i com ens ho explicava el periodista Dani Badia i el fill de Llorente, Miguel.



Soundgarden - Black hole sun

El punk no havia acabat mai d'agafar als EUA, però vet aquí que en els anys 90 als americans els començà a agradar una faceta més comercial del punk, allò que s'anomenà grunge. Aquest moviment tornà a revolucionar els adolescents de tal manera com feu el rock'n'roll dels anys cinquanta posant els pares de malahandí i omplint alguns discos amb etiquetes de parental advisory. Tot i que no arribaven al nivell dels rappers gansta de l'època...

Els majors exponents d'aquest nou moviment foren Nirvana i Pearl Jam, amb orígens a Seattle i amb intersecció nul·la per part dels seus fans. Com amb els Beatles i els Rolling o com amb Blur o Oasis o amb Llach i Serrat o Pepsi i Cola o Golden i Starking. Entremig d'ells altres bandes com Offspring, Greenday, Stone Temple Pilots, Alice in Chains, Creed o Soundgarden.

Molt abans que Kurt Cobain i companyia s'haguessin unit, Chris Cornell ja estava tocant la bateria i cantant als Soundgarden des de l'any 1984, el que potser fou grup pioner del so Seattle. De fet fou la primera banda en gravar pel segell Sub Pop i la primera en rebre l'etiqueta de grunge. Van debutar amb "Ultramega OK" (1988) però el primer disc mitjanament conegut fou "Louder than love" (1989) amb una portada de Charles Peterson recordant l'estil Jim Morrison a "The best of the Doors" (1985).

El 1994, amb Nirvana ja sense líder, el top de les llistes va quedar pel disc "Superunknow", el més conegut i amb diferència dels Soundgarden. Amb una adaptació coral de Cornell, el grup experimentà amb sons i amb el teclat. "És molt beatle, i té un so característic. Acabem canviant completament el so" afirmava el guitarra Kim Yhayil.  "Estem madurant i entenem la importància de la melodia, Potser hem estat escoltant Brian Ferry," afirmava Cornell. "Black hole sun" es convertí en un clàssic, amb Grammy a la millor interpretació de hard rock i que fins i tot Peter Frampton va versionar l'any 2006.  En aquest disc s'incloïen també "Fell on black days", "My wave", "The day I tried to life" i "Spoonman", aquest últim amb Grammy a la millor interpretació de metal.

L'any 1996 publiquen un altre bon disc, i personalment més melòdic i complert, "Down on the upside" i tot i que els singles "Pretty noose", "Burden in my hand" i "Blow up the outside world" tenen un bon èxit a la Billboard el disc no va acabar d'agafar tant com l'anterior. L'any 1997 la banda es va separar a causa de les desavinences personals, com acostuma a passar sempre. Així que Chris Cornell aprofita per gravar en solitari "Euphoria morning" (1998) amb títols com "Sunshower" o "Can't change me" per destacar-ne dos d'aquest força bon i comercial primer disc en solitari. Després vindria un altre disc, "Carry on" al 2006. Aquí s'hi va incloure "You know my name", el tema principal de la BSO de Casino Royale de James Bond. Després vindrien "Scream" (2009), "Songbook" (2011) i "Higher truth" al 2015. Aquest 2017 havia publicat, gairebé desapercebut, el single "The promise", una balada dramàtica per a la pel·lícula del mateix nom del director irlandès Terry George.

Entremig de tot això, el 2001 Cornell s'uneix als excomponents de Rage Against the Machine Tom Morello, Brad Wilk i Tim Commerford per formar el superprojecte Audioslave, que durà fins el 2007. Amb tres discos publicats "Audioslave" (2002),  "Out of exile" (2005) i "Revelations" (2006) el single més destacat fou "Be yourself" (2005). També l'any 1991 havia enregistrat un disc sota el nom de Temple of the Dog amb el tema "Hunger strike" com a més destacat, a mi em recorda moltíssim el so d'Eddie Veder de Pearl Jam.

El 2010 Soundgarden es tornen a reunir, quan l'armilla va justa es perdona tot, i publiquen "King Animal" (2012) amb el prescindible "Been away too long" com a tema de més èxit.

Chris Cornell, addicte a l'alcohol i a tota classe de drogues, s'ha suïcidat penjant-se amb una corbata als 52 anys a la seua habitació de l'hotel MGM després d'un concert dels Soundgarden al Fox Theatre de Detroit. Pocs minuts abans de suicidar-se Cornell havia penjat al seu Facebook el videoclip de "My crocked steps" (2012) amb la frase "I'm the shape  of the hole inside your heart".

divendres, de maig 19, 2017

Espirals

Cicloide, epicicloide, hipocicloide, lemniscata, cissoide, nefroide, cardioide, astroide, rosàcies, catenària -sí, com allò de Rodalies que sempre es trenca-, tautòcrona, braquistòcrona…  tots aquest noms que li deuen sonar més estranys que la llista de reis gots són noms de diferents tipus de corbes. Les matemàtiques ja fa segles que es dediquen a estudiar corbes, Apol·loni de Pèrgam (262-190 aC) jugant amb un con i tallant-lo amb diferents inclinacions definí les anomenades còniques -circumferència, el·lipse, paràbola i hipèrbola- que potser són les corbes més conegudes.

Però si una corba ha fascinat els matemàtics per la seua presència en animals i plantes és l’espiral. L’espiral es forma quan un punt es va allunyant d’un altre punt central al mateix temps que va girant al voltant d’ell. Aquesta corba se l’ha fet servir per a construir escales, taps de rosca, llibretes, bobines, rotllos de cel·lo, discos de vinil, balancins, braços de gitano, culleretes de servir gin-tònics o fusillis.

Les dues espirals més famoses són la d’Arquímedes i la logarítmica. L’espiral arquimediana l’estudià el savi grec Arquímedes -és clar!- en el llibre De les espirals. És l’espiral que es forma quan es va descaragolant una corda d’un pal cilíndric: el radi va augmentant de forma proporcional a l’angle que es va girant. Aquesta és l’espiral del solc d’un disc de vinil, del cel·lo o de quan enrotllem qualsevol cosa.

L’espiral logarítmica fou profundament estudiada per Jacob Bernouilli (1655-1705). Va quedar tan encantat amb els seus estudis que va manar que en la seua tomba gravessin una espiral logarítmica, però el picapedrer devia ser una mica sapastre en matemàtiques i hi gravà una espiral arquimediana. En aquesta espiral, al contrari que en la d’Arquímedes, el radi i l’angle no segueixen una proporció constant. Aquesta corba la trobem en huracans, borrasques i galàxies a causa de les forces d’expansió i compressió combinades amb la rotació i en el món vegetal la podem veure en la distribució òptima de les llavors en la part central d’una margarita o un gira-sol o en la dels pinyons en les pinyes.

A pocs dies de l’Aplec del Caragol no podem deixar de fixar-nos en l’espiral de l’Helix aspersa, l’apreciat caragol bover que coem a la llauna. A la seua closca s’hi contempla una espiral logarítmica com en tants altres caragols i mol·luscos. Aquesta espiral és conseqüència d’un enrotllament natural degut al procés de creixement. Evidentment el logo de l’Aplec també és una espiral logarítmica.

(Article publicat al suplement Lectura del SEGRE el 14/5/2017)

dissabte, de maig 06, 2017

The Byrds - Mr Tambourine man

"Mr Tambourine man" va ser el primer èxit d'aquest quintet de Los Ángeles liderat pe Roger McGuinn. La cançó era original de Bob Dylan i estava inclosa en "Bringing it all back home" (1965), el seu primer disc elèctric i que el seus fans no van pair. Els Byrds la van publicar el 12 d'abril de 1965 i el 26 de juny d'aquell mateix anys s'emparrava fins al número 1 de les llistes. 

La idea de la gravació d'aquest tema per part d'uns desconeguts encara Byrds va venir de Jim Dickson, el seu mànager, qui la va sentir cantar a Dylan en el festival de Monterrey l'any 1964. La cançó la va presentar al grup, conegut aleshores encara com The Jet Set, però en un principi no els va convèncer. Ni amb les harmonies de Ramblin' Jack Elliot, ni amb noves estrofes ni amb un nou ritme més beat que ja es començava a portar en aquella època. Finalment fou una visita del propi Dylan qui després d'escoltar la versió de la seua gravació exclamà "Mare meua! Es pot ballar!".

El tema fou gravat en vint-i-dos preses en els estudis The Wrecking Crew, on McGuinn cantava i tocava en el single la seua famosa Rickenbacker 360 de dotze cordes, amb l'acompanyament de Hal Blaine a la bateria i Larry Knechtel al baix. Gene Clark i David Crosby feien els fabulosos acompanyaments vocals. Mc Guinn, qui necessitava menys padrins que Rivera i Iglesias junts  es va descriure gràcies a aquest single com "a mig camí entre Dylan i Lennon".

La portada d'aquest disc dels Byrds és una de prou famosa, amb foto de Barry Feinstein, apareixen en una espècie de mirall convex, tècnica fotogràfica coneguda com ull de peix. Aquesta portada en va inspirar d'altres igualment famoses com "Are yu experience" (1966) de Jimi Hendrix, "Big hits (high tide and green grass" (1966) de The Rolling Stones i "Safe as milk" (1967) de Captain Beefheart.


La cançó està inspirada en Bruce Langhorne, un guitarrista de sessió que va toca en varis discos de Dylan. "Bruce tenia una pandereta gegant, com la roda d'un tren" afirmava Dylan, "se'm va quedar gravada la seua imatge tocant". Ara Langhorme -el tambourine man- ha mort als 78 anys a causa d'una insuficiència renal.


Altres article relacionats que he fet:

dilluns, de maig 01, 2017

Talking Heads - Heaven

No, no, no s'espantin. David Byrne continua ben viu, igual que Tina Weymouth, Jerry Harrison i Chris Frantz. Així que de moment tenim els Talking Heads ben esquerats.

Avui toca parlar del director de cinema Jonathan Demme, conegut per pel·lícules com El silenci dels anyells o Filadèlfia, però estiguin tranquils i tranquil·les que jo no els parlaré pas de cine, que no n'entenc ni un borrall. Les meues pelis de culte són Top Secret, la saga de Aterriza como puedas, Hot Shots i Loca Academia de Policia. No cal que el digui res més, queda tot dit.


L'any 1984, des d'un punt de vist musical, Demme dirigeix "Stop making sense", una innovadora pel·lícula d'unes actuacions en directe dels Talking Heads al Pantages Theatre de Hollywood. 


El film comença amb els títols de crèdit i seguidament se veu David Byrne caminant amb un reproductor de cassette -recordi qie som als vuitanta- i una guitarra acústica. D'aquesta manera comença la primera cançó "Psycho killer", un tema de l'any 1977 i que potser és el major èxit de la banda. A mi no és el que més m'agrada per això, per mi el millor tema del grup és "Wild wild life" (1986). A partir d'aquí els tramoistes comencen a incorporar més instruments a l'escenari.

La segona cançó, en la qual s'incorpora ara Tina Weymouth, també és un clàssic, "Heaven", original de l'any 1979 i enregistrada en el disc "Fear of music". És una balada amb un fons de música country en la qual Byrne parla d'una visió de la vida després de la mort. En aquesta filmació la cançó és acompanyada amb uns arranjaments per a guitarra acústica i una baix amb harmonies de fons. Potser els sonarà una meravellosa versió que van fer els Esclarecidos de Cristina Lliso l'any 1993. 


A cada cançó es van incorporant els diferents instruments i els components de la banda fins que a "Burning down the house" ja hi toquen tots. Així es van succeint els diferents temes, entre els quals també s'inclou el clàssic "Once i a lifetime", tema que s'incloïa inicialment en el "Remain in light" (1980). La interpretació en directe que fa Byrne és impressionant i posa la pell de gallina: "Ens divertia molt tocar-la en directe. Gairebé era com volar, i el públic ens acompanyava" afirmava Chris Frantz.

Aquesta és la millor meravella musical de Jonathan Demme, però també va dirigir Neil Young en tres ocasions: "Neil Young: Heart of gold" (2006), "Neil Young: Trunk show" (2010) i "Neil Young journeys" (2012). També el videoclip "The perfect kiss" dels New Order (1985).

Jonathan Demme ha mort als 73 anys a New York a causa de les complicacions provocades per un càncer d'esòfag.