dijous, de juny 15, 2017

La geometria del gelats

En matemàtiques, un cos de revolució és una forma geomètrica tridimensional que s’obté en fer girar una figura plana al voltant d’un eix. Per exemple, si agafeu un tros de cartró rectangular i el feu girar ràpidament al voltant d’un dels seus costats els vostres ulls intuiran que es forma un cilindre.
Una altra figura de revolució prou coneguda és l’esfera. Aquesta s’obté en produir-se una rotació d’un semicercle al voltant del seu diàmetre. Podeu veure formes esfèriques en les pilotes de diferents esports, en taronges i síndries, en bombolles, en elements decoratius d’alguns carrers per impedir que hi aparquin cotxes, en els projectils dels canons de les pel·lícules de pirates, en alguns formatges o en coneguts caramels de llepar on les esferes venen acompanyades d’un bastó per a subjectar-les.
Ara agafeu un escaire -un triangle rectangle- i feu-lo girar molt ràpid al voltant d’un dels costats que formen l’angle recte -catets-, la figura que s’intueix és un con. Els cons els associem amb la policia o les obres perquè es fan servir per tallar carrils, a la forma de les copes de cava o de vermut, al colador xinés de la cuina o a la trompeta de cartró de les bosses de revetlla de Cap d’Any.
I ara si ajuntem una esfera amb un con obtenim el famós gelat de cucurutxo. La forma esfèrica de la bola de gelat ve donada pel giny amb què s’agafa el gelat, ja que té forma semiesfèrica. Aquesta forma fa que el tros de gelat agafat sigui fàcil de desprendre i fa que l’estri en qüestió sigui senzill de netejar perquè no té arestes. Aquesta bola es posa sobre un con de cap per avall fet de galeta i fàcil de subjectar, l’esfera s’acobla perfectament ocupant una part del volum dins del con. El con és una forma òptima ja que en anar fent-se estret és fàcilment apilable posant uns dins dels altres. I si no volem cucurutxo en forma de con per a menjar el gelat el podem demanar en terrina, que té forma de tronc de con i que no és més que un con al qual li hem tallat la punta i per tant també hi ha diferència d’amplada entre les dues bases, la qual cosa també el fa fàcilment apilable per tenir-lo als mostradors. La geometria al nostre servei.


En les geladeries dels passeigs marítims hi ha una gran varietat de sabors per a fer boles de gelats. I fins i tot permeten que en el con de cucurutxo es posin dos o tres boles. Suposeu que hi ha 20 sabors diferents i els combineu en gelats de dos boles, quants gelats diferents podríeu menjar? Doncs 190, menjant-ne dos cada dia d’estiu encara no en tindríeu prou per tastar totes les combinacions possibles.

(Article publicat al Lectura el diumenge 11 de juny de 2017)

dilluns, de juny 12, 2017

Emili Vicente

Emili Vicente Vives va arribar al primer equip de la Unió Esportiva Lleida la temporada 86-87 procedent de les categories inferiors. Formava part del mític Lleida Amateur entrenat per Manolo Bademunt que l'any 1986 aconseguí l'ascens a la Regional Preferent, amb els Franqué, Juan Carlos Oliva, Hernández, David Capdevila, Espasa o Torrentallé

Lleida Amateur de l'any 1986

Els jugadors del planter del Lleida aquella temporada, Emili
és el primer de dalt, al costat de David Capdevila i darrere
d'Antoni Palau.
Aquesta temporada l'equip dirigit per Jordi Gonzalvo va quedar 2n en la classificació i aconseguí l'ascens a 2A. Va ser la temporada del penal aturat de Rubio a Tenerife, de la davantera Azcona-Alcelay, del traspàs d'Elcacho a l'Oviedo per 2 milions de peles (12,000 €) i del canvi de presidència d'Antoni Gausí per Mario Duran. Tot i la qualitat i el bon toc d'Emili al mig del camp, era difícil aconseguir la titularitat en un equip amb Glaría, Planelles, Palau o Luengo. Si l'hemeroteca no falla el seu debut en partit oficial es produí el 21/12/1986 en un Pontevedra-Lleida substituint el Chupete Glaría al minut 85, el partit acabà amb empat a un amb gol d'Antoni Palau pel Lleida. En competició no oficial fins i tot ja havia marcat un gol en un partit que va acabar 6-0 contra el Vielha durant l'stage de pretemporada.

Fotografia de la plantilla el dia de l'ascens a 2A

Plantilla de la 87-88 amb Emili entre Amigó i Arumí.
Amb la UE Tàrrega
Emili va ser jugador del Lleida fins la temporada 88-89, la primera en què tingué contracte professional, en la qual Koldo Aguirre ens posava una pota i mitja a 2aB juntament amb el CFJ Mollerussa i Mané no va poder fer res per evitar-ho quan va arribar. Mané no va confiar en ell per al projecte de tornar a 2A i Emili se'n va anar cap al Balaguer, Gavà, Tàrrega i Balaguer un altre cop.

Com a jugador del CF Balaguer suposo que recordaran aquell partit de Copa Catalunya jugat al Camp d'Esports el juny de 2001 en què el Balaguer de Carles Viladegut va guanyar al Barça després d'haver eliminat prèviament l'Espanyol. El partit de Lo Pelat.


Un cop retirat com a jugador l'any 2003, agafa les regnes d'entrenador del Balaguer fins l'any 2008 que la Unió Esportiva Lleida, ja sense un duro, de Nacho Rivadulla el cridà després de tots els experiments estrambòtics que havien suposat anys anteriors amb Miñambres, Zubillaga o Urbano. De Balaguer no ve ell sol, sinó que porta cinc jugadors: el porter Eduardo, el polivalent Xavier Gabernet, el lateral esquerre Jaume Campabadal, l'extrem Joan Figuerola i el davanter Iban Parra.

Plantilla de la temporada 2008-2009
Durant aquests anys en els quals el Lleida era una farsa institucional i no hi havia ni un duro Emili va treure's de la màniga jugadors de la casa com els germans Pau i Jerson Bosch, Jesús Imaz, Miki Massana, Dani Pujol, Albert Urrea, Adrià Gallego o Pere Milla. Ens deixa en el record alineacions amb nou o deu jugadors nascuts a les nostres comarques. 

El 2011 patí la desaparició de la Unió Esportiva com el que més, i potser gràcies a ell i a la seua manera de fer no es va baixar a Tercera, perquè l'Emili amb quatre canyes et salvava la temporada i va anar d'un pèl de no jugar el play-off


La roda de premsa d'Emili Vicente en l'últim partit que la UE Lleida va jugar al Camp d'Esports el 8 de maig de 2011:


Amb tot el tinglado que es va muntar en la reconversió de la UE Lleida a Lleida Esportiu, Emili Vicente va demostrar ser un home de club i va continuar una temporada més tot i el caos generat, d'aquesta manera es convertia en el 3r entrenador amb més partits de la història del Lleida després de Mané i Lelé. Amb un equip fet de pressa i corrent se'n surt prou bé, com sempre, i sorprenentment (o no) no se'l renova i es contracta al seu lloc Toni Seligrat. En aquest article vaig agrair la seua feina al club.
Amb Jordi Esteve en una campanya de Lleidamòbil
Un cop fora de Lleida va entrenar el Reus la temporada 2013-2014, on posà les bases assentant-lo a la 2B del que ara és el Reus amb jugadors com Jaume Delgado o Colorado. Ara entrenava el CF Andorra des de l'any passat.
Com entrenador del Reus

Signant llibres.

Personalment vaig conèixer l'Emili ara fa poc més d'un any en motiu de la publicació del llibre "Blau al firmament" on ell va escriure un dels capítols. De fet és el capítol més llarg i tot que superava en escreix els límits marcats des de l'editorial vam decidir que de cap manera podíem escurçar-lo. L'Emili era un savi, un erudit del futbol i tot el que podia explicar era interessant. En aquesta col·laboració amb els Amics del Lleida mai no va tenir un no per resposta i el dia de Sant Jordi va tenir tota la disponibilitat per signar exemplars del llibre. L'Emili era, davant de tot, una molt molt molt bona persona.



I voldria afegir un petit recull de mostres de condol. És ampli, però és petit. Perquè per l'Emili tot allò que se li ha dit em fa l'efecte que encara ha estat poc:

  • Carta de la plantilla del FC Andorra:

  • Comunicat de la UE Tàrrega, d'on havia estat jugador:







  • Petició perquè el Camp d'Esports passi a dur el nom d'Emili Vicente.
  • Anècdota i record del periodista Jordi Guardiola:



  • La selecció andorrana dedica el seu triomf contra Hongria a Emili Vicente:

  • Jordi Balcells, preparador físic del Girona FC el dia de l'ascens:

  • Manolo Márquez, entrenador de la UD Las Palmas B

  • Dani Pujol, exjugador de la UE Lleida

  • Homenatge de l'equip de bàsquet del MoraBanc Andorra:

  • Edu Gasol, exentrenador de porters del Lleida Esportiu:

  • Nico López Vidal, entrenador de l'At. Balears o del Llosetense.

  • Santi Castillejo, entrenador del Nàstic, Reus, Llagostera, Olot...

  • Jordi Escura, preparador físic de la UE Lleida

  • Mario Gibanel, fou 2n entrenador del Lleida Esportiu


  • Pau Bosch, exjugador UE Lleida i Lleida Esportiu:

  • Raúl Fuster, exjugador del Lleida Esportiu

  • Pep Muñoz, exentrenador futbol base UE Lleida i FC Barcelona:

  • Nakor Bueno, exjugador UE Lleida

  • Édgar Badia, porter de CF Reus

  • Xavier Quintillà, jugador del Lleida Esportiu:


  • Jesús Imaz, exjugador del Lleida Esportiu

  • Ramon Verdú, exjugador Lleida Esportiu

  • Jaume Sobregrau, exjugador del Lleida Esportiu

  • Pere Milla, exjugador del Lleida Esportiu

  • Carlos Barreda, exjugador del Lleida Esportiu

  • Albert Batalla, alcalde de la Seu d'Urgell

  • Morales, porter del Badalona

  • Jordi Cortés, equip tècnic Lleida Esportiu


  • Per acabar els deixo aquest video de la temporada 2009-2010 de la UE Lleida en homenatge a l'Emili:

dissabte, de juny 10, 2017

Robert Miles - Children

Robert Miles va néixer a Suïssa l'any 1969 amb nom real Roberto Concina. Fou productor, DJ i músic tenint força èxit a Itàlia, país d'origen dels seus pares. Com el somni de qualsevol amant del techno i el trance dels noranta era anar cap a Eivissa, doncs ell cap a Eivissa.  Els anys 90 fou l'època daurada de les discoteques eivissenques: Amnesia, Space, Pacha...


A Eivissa rodava discoteques i creà una emissora de música electrònica en línia Open Lab. El seu major èxit, que vostè i jo vam sentir moltíssim per qualsevol tipus de pub o discoteca va ser l'instrumental amb base de piano "Children" (1996). Tot un himne de la música dance instrumental que arribà al número 1 de llistes en mig món i que li suposà un Brit Award a part de vendre 5.000.000 de còpies d'un single.  Jo també tinc un passat jove...


Anys després ho intentà amb altres singles molt valorats pel públic especialitzat en aquest tipus de música però que no tingueren el ressò mundial de "Children". Els temes "Fable" (1996) i "One and one" (1996) amb la veu de Maria Nayler encara s'escoltaven força -i els sonaran- en locals convencionals fora dels clubs de culte. Després vingueren "Princess of light" (1997), "Freedom" (1997) amb Kathy Sledge, "Paths" (2001) amb Nina Miranda... fins l'any 2011 que publicà la seua última gravació "Thirteen".

Robert Miles ha mort als 47 anys víctima d'un càncer que li van detectar fa nou mesos.


Articles relacionats:

divendres, de juny 02, 2017

The Allman Brothers - Ramblin' man

Els germans Duanne -a la guitarra- i Gregg Allman -a la guitarra, als teclats i cantant- comencen a treballar junts en el món musical cap allà l'any 1967 a Daytona Beach (Florida, EUA). Les seues primeres formacions on toquen són The House Rockers, Allman Joys i Hour Glass. Sota el nom d'Hour Glass arriben a gravar un disc per Liberty en uns estudis propis, les cintes per al segon disc foren rebutjades per la discogràfica i la banda es separà.


L'any 1968 Rick Hall contracta Duanne com a músic de sessió de Wilson Picket, Clarence Carter, King Curtis, Percy Sledge o Aretha Flanklin. Agafant ja una mica de fama, Duanne no es fot a jeure, i crea amb son germà la seua pròpia banda que batejà amb el poc original nom de The Allman Brothers. No s'hi cansà molt pensant-hi, no. A part dels germans Allman, a la banda hi havia el guitarra Dickey Betts, el baix Berry Oackley i el bateria Butch Trucks, que no posaren gaire objecció en la tria de nom pel que es veu. 

El seu primer disc que publiquen a finals de 1969 tampoc no dóna lloc a cap dubte, el titularen "The Allman Brothers Band", una mescla de rock progressiu i rhythm'n'blues. El segon disc "Idlewild south" (1970), gràcies al single "Midnight rider" ja aconseguí ser disc d'or. Tanmateix Duanne encara continuava amb les seues col·laboracions i així se'l sent al "Layla" (1970) de Derek and the Dominoes, el grup d'Eric Clapton.




El 1971 fitxen per Capricorn i s'estrenen publicant un fabulós directe -potser el seu millor disc- que de seguida puja ben amunt a les llistes; "At Fillmore East" (1970). La millor cançó del disc i possiblement la millor de la banda "Whipping post" la va escriure Gregg Allman sobre una taula de planxar i dura 23 minuts -una cara sencera del doble LP!- conseqüència de llargues improvisacions. Tot i ser un grup que barreja blues, jazz, rock i country en aquest disc se dóna més volada al blues amb temes de T-Bone Walker i Elmore James com "Statesboro blues" i "Stormy Monday". La portada del disc també té la seua història ja que el fotògraf cansat que no posessin bé per immortalitzar la foto va fer que Duanne Allman aconseguís una bosseta de cocaïna, d'aquesta manera tots se van posar a riure i foto feta... què és el que porta Duanne a les mans al centre de la foto? Doncs ja ho saben. Sembla ser que aquest èxit porta la mala benastrugança al grup perquè mentre el disc es venia molt bé, Duanne Allman moria en un accident de moto i pocs mesos després també ho feia Oackley en un altre accident de moto a pocs metres d'on succeí el de Duanne. Per rematar la cosa, Trucks també va tenir un aparatós accident de cotxe però miraculosament se'n sortí.

El disc "Brothers and sisters" (1973) dedicat als dos components fou el seu únic disc número u en llistes i consagrà els Allman en autèntics líders del southern rock.  En aquest disc hi trobem "Ramblin man", el seu major single amb un estil molt country que assolí el 2 en llistes i també l'instrumental "Jessica" on Betts reivindica el seu talent que quedava amagat darrere Allman.

A partir d'aquest disc la història del grup es comença a complicar amb el egos personals i Gregg decideix gravar en solitari. Entre l'any 1975 i 1978 es casa, es separa i es reconcilia vàries vegades de la cantant Cher que li deia "l'amant i marit més guapo que he tingut". La següent parella d'Allman fou l'a groupie i actriu porno Savannah. El va deixar per Vince Neil de Mötley Crue, i aquest per Billy Idol, i després per Axl Rose, i per Slash, i David Lee Roth... ja veuen que la senyora tenia predilecció pels músics. Shannon Way, el seu nom real, tingué un accident de cotxe l'any 1994 que li va deformar la cara, només sortir de l'hospital es suïcidà per haver perdut la seua bellesa. Tenia només 24 anys.

Finalment, Gregg Allman es posa en contra del seu seu mànager Scooter Herring i testifica en contra d'ell en un judici sobre drogues i els seus companys l'expulsen de la banda ja que van considerar la seua declaració com una traïció a l'amistat que els unia a tots: "No podem tornar a treballar amb Gregg". Els The Allman Brothers Band s'havien quedat sense cap Allman a la Band. De fet tampoc va importar gaire perquè entre que Capricorn va quebrar i que els seus últims discos ja no els escoltaven ni ells la cosa va acabar definitivament. Un altre grup, els Lynyrd Skynyrd, havien pres el seu relleu com a herois d'aquesta música.

En solitari, Gregg enregistra "Laid back" (1973), "Playin' up a storm" (1977), "I'm no angel" (1987) -el millor de la seua etapa amb la Gregg Allman Band amb els temes "I'm no angel" i "Anything goes"-, "Just before the bullets fly" (1988), "Searching for simplicity" (1997), "Low country blues" (2011) i el darrer "Souther blood" (2017) que està gravat però encara no publicat.

Als 69 anys i amb els problemes que li van portar els anys de drogues i alcohol al fetge, ronyó i cor, Gregg Allmann ha mort a la seua mansió de Savannah.





Altres article sobre southern rock: