dilluns, de desembre 31, 2012

L'any de Higgs, del rescat, de l'11S i del dret a decidir.

Hores abans que la Tele 3 faci el típic resum de l'any, jo m'avanço i faig el meu. Es veu que el meu apunt anual sobre el resum de l'any agrada força als senyors lectors (i senyores lectores) del meu bloc i per tant estic obligat a oferir-los aquest servei.

Per mi ha estat l'any del bosó de Higgs, del Curiosity i dels neutrins. Però com això no ven i no és comercial i ja n'he parlat molt potser que passi a altres històries més normals, no? Anem al que interessa que és parlar de crisi, de retallades, d'EROs...

Amb un cinturó reaprofitat de tant fer-li forats per anant-lo estrenyint, enguany ni el romànic de la Vall de Boí s'ha salvat d'un ERO, paraula de moda els últims anys. No sé si recordar-li però enguany ha estat l'any del 21% d'IVA, de l'euro per recepta (tíquet moderador), del rescat (o crèdit avantatjós), del banc dolent (es veu que n'hi ha un més dolent que els altres), de l'amnistia fiscal, de la nacionalització de Bankia, de la no paga extra del personal concertat (i dels funcionaris) i dels 29M i 14N, que estan molt bé i que no serviran de res. Però tranquils (i tranquil·les) que res no ha caigut de més alt que Felix Baumgartner. Ni el Costa Concordia.

La que sí esperem que serveixi per alguna cosa és la manifestació de l'11S. Aquella manifestació pel pacte fiscal (o per les estructures d'estat) on tothom cridava in-inda-indapandància (en català oriental, no és cap errada tipogràfica) i que hi van anar 1.750.000 persones segons els meus càlculs, 1.500.000 segons la Urbana, 2.000.000 segons els organitzadors i el logaritme neperià de qualsevol d'aquestes xifres segons aquest personatge misteriós i sinistre que es diu Llanos de Luna. Un 11S provinent d'altres sigles famoses enguany, l'ANC de la Carme Forcadell i l'AMI amb Josep Ma Vila-Abadal al capdavant, aquest últim senyor que va començar l'any a UDC i ja no l'ha acabat.

Mentres els catalans estem ben farts i demanem #novullpagar, en aquell món sideral anomenat Madrit (entengui aquí Madrit com a concepte i no com a ciutat) el seu rei se n'anava a Botswana (país amb un creixement econòmic superior que Espanya) a caçar elefants. I mentres el rei caça elefants, el seu nét Froilán es dispara al peu amb escopeta i el seu gendre Iñaki fa obres de bona voluntat (pròpia) a l'Instituto Noos. I per molt que aquí protestem allà ens foten pels morros la llei Wert (#wertgonya), ens solten un "que se jodan" per part de la diputada Andrea Fabra i ens foten a parir l'Àlex Fàbregas per defensar les seleccions catalanes des de Londres 2012. I detenen a Diaz Ferrán que resulta que és el president de la seua patronal. Aquí anem dient Keep Calm i allà se'n riuen de naltres ballant el Gangnam style de PSY. Els videos de la regidora Olvido Hormigos mos ajudaven a alegrar una mica el dia. I per videos els que devia fer el Nacho Vidal enmig de la màfia xinesa del Gao Pring... van caure com a pringaos.

Si l'any que hem perdut a Neil Armstrong vam ser capaços d'enviar una sonda a Mart, els de Mercuri tenien enveja i van enviar una nau a Manel Bustos passades les eleccions del 25N. Aquelles del "Si miri bona nit" d'aquell senyor que no recordo el nom i que va presentar el PSC, molt contents perquè ja havien guanyat amb l'Hollande a la France. Quan es parla de triomfadors d'aquesta data sempre surt l'Oriol Junqueras i les CUP. Però l'humor de Paco Marhuenda i el de Pedro J a El Mundo ajuden molt... quina llàstima perquè pensava que el 21-12 s'havia d'acabar El Mundo i veig que encara continua tot i el bojos de lJosé Bretón i el de Newtown. Mentrestant Jordi Ausàs estava comprant tabac.

Culturalment hem perdut Esperanza Aguirre que ha dimitit. Sí, he dit culturalment perquè va arribar a ser ministra de cultura, no sé si ho recorden. Com si jo fos Secretari General de l'Esport. També hem perdut el Museu dels Joguets de Verdú que tanca portes, i això sí que sap greu. El romànic de Boí no el perdem ni que passi el Sandy per aquí, i el Museu Morera... no el perdrem perquè tot i que s'hagi aconseguit fer l'audiència pública no el tenim. Potser si portessim l'Ecce Homo de Borja... A Lleida hem inaugurat el Magical de Gardeny, que devia ser per compensar que el carrer la Tallada se n'anava tot per terra. No és l'Eurovegas de Sheldon Adelson ni el Barcelona World, però és el Magical de Gardeny, subvencionat en un alt percentatge gràcies al meu IBI i la zona blava que pago religiosament. I tot plegat perquè el Centre de Titelles se'ns quedés a mitges sense la Julieta Agustí, el Sidral sense l'Esteve Cuito, la pintura sense el Marcel·lí Bergé i els llibres sense la Teresa Pàmies. El dibuixant Mingote, l'escriptor Emili Teixidó, la premi Nobel de literatura Wislawa Szymborska, el Tàpies, el Fabià Estapé, el sabi del futbol Manolo Preciado, el patriota i meteoròleg Toni Nadal, l'actor Paco Morán, l'historiador Ainaud de Lasarte, el JR de Dallas, el Carlos Larrañaga han estat altres pèrdues sentides. També s'ha perdut la veu del José Luis Uribarri, la gràcia infantil del Miliki, la cutreria del Sancho Gracia, el desparpajo del Tony Leblanc, els records del Santiago Carrillo i... i...(posi-hi el que vulgui) de la Sylvia Krystel. I no totes les absències s'han de lamentar. En el cas del Manuel Fraga i del Peces Barba ho deixo a gust del consumidor.

I com enguany ens van tancar Megaupload i a l'estiu #fotunboqueanimore (tot i les 5 pedregades que ens va fotre préssic i pera enlaire) podríem agafar lo tren de la Pobla (el que queda) i anar cap al Pallars (a Síria ara no seria gaire bon moment d'anar-hi) a recuperar la zona devastada pels incendis de l'hivern. Els de l'Empordà i el de Rasquera ja van ser prou mediàtics. Al Pirineu hi hauríem d'anar a fer turisme ja que a Lleida mos han futut lo Castell ple de bastides i han tancat l'hotel Segrià (sí, han obert l'IBIS... però no és el mateix) i a veure si l'ERO temporal de Boí-Taüll és això, només temporal. Podem passar per aquesta autovia Rosselló-Almenar tan bonica com inútil mentres a la ràdio escoltem les cançons pòstumes del Marqués de Pota.  I si lo garrotín no l'acaba de motivar pot posar a Etta James, Johnny Otis,Whitney Houston, Kike Sierra (Radio Futura),  Michael Davis (MC5), Lucio Dalla, Davy Jones (Monkees), Jimmy Ellis (The Tramps), Benjamín Escoriza (Radio Tarifa), Greg Ham (Men at Work), Michael Clarke (Flying Burritos), Tommy Marth (The Killers), Josep GuardiolaDonna Summer, Herbert Reed (The Platters), Jon Lord (Deep Purple), Peter Jones (Crowded House), Bob Welch i Bob Weston (Fleetwod Mac), Robin Gibb (Bee Gees), Fontella Bass, Bernardo Bonezzi (Zombies), Scott McKenzie o CHavela Vargas.

El Lleida Esportiu desterrat al grup II de la 2aB despatxava el millor entrenador que ha tingut des de l'època Mané. Emili Vicente feia les maletes per culpa d'una estevada, i Gerson Bosch l'acompanyava. Per substituir-lo va arribar Toni Seligrat, l'home dels empats correctes. Una temporada on s'ha sentit la pèrdua de dos expresidents Joaquim Muntañola i Josep Banzo, i dos exjugadors Estanislao Basora i Miki Roqué, en circumstàncies molt diferents. Marc Márquez es proclamava campió de Moto 2 i el Lleida Bàsquet es transformava misteriosament en el Força Lleida enviant a última hora a l'Edu Torres no sé on. L'ICG Software d'hoqui tornava a l'OK Lliga, lloc d'on no ha de marxar mai més i ara són 4rts... el Lluís Rodero és un fiera. Tot i això mentres Saül Craviotto ens portava una medalla i l'Àngel Ros continua prometent per enèsim cop consecutiu adecentar els llocs d'entrenament per a piragüistes.

Finalment, per motius paternals i familiars he acabat l'apunt després del programa resum de la Tele 3... de tot el que he intentat expressar quedin-se amb el que més els interessi... m'ha quedat llarg i tot.

Bon 2013... i no va amb ironia... cregui'm...

P.D.: Sempre hi ha qui el dia 31 fa alguna cosa per tal d eno sortir als resums... avui ha mort el patriota Moisès Broggi. Cirurgià i metge, però sobretot un patriota.







dijous, de desembre 27, 2012

Fontella Bass - Rescue me

Feia dies que no publicava cap necrològica musical, però pels volts de cap d'any ja acostuma a ser tradició que en caigui alguna.

Ha mort Fontella Bass. Sempre la recordarem per l'alegria i la qualitat del seu major èxit "Rescue me" de l'any 1965 i que no va arribar més en aquelles dates per culpa del "Satisfaction" dels Rolling Stones que estaven al mateix temps a les llistes... una putada... fots una cançó així i et trobes els Rolling al mig...

El gran públic en general vam descobrir el "Rescue me" no en l'època dels anys seixanta dels Chess Records sinó l'any 1990 (amb un error absolut d'un any amunt o avall) gràcies a una campanya publicitària d'American Express crec recordar. Va ser una època que va haver un interès pel soul gràcies a anuncis i bandes sonores. Va ser el resorgir de l'"I'm sorry" de Brenda Lee a la B.S.O. de "El rey pescador"; "Ain't no mountain high" de Marvin Gaye per culpa de Telefònica, "When a man loves a woman" de Percy Sledge redescoberta per Michael Bolton i Levi's, l'empalagosa "Unchained melody" dels Righteous Brothers gràcies a la B.S.O. de Ghost, el "Blue velvet" de Bobby Vinton en una campanya de Danone, "Mad about the boy" de Dinah Washington gràcies a Levi's també ... fins i tot la recordem gràcies a què era banda sonora d'un dels millors programes de la història de la ràdio del nostre país (i quan dic país dic país), el "Pasta Gansa" del Mikimoto, cada dia a Catalunya Ràdio de 12:15 a 13:00. També la vam redescobrir per culpa d'una horrible versió que va perpetrar Aretha Franklin (i que molta gent pensà que la cançó era seua) per un anunci de Pizza Hut i que es titulà "Deliver me" (crec). 


La cançó fou prou famosa perquè al llarg dels temps fos versionada per la cantant de country Linda Rondstad, Cher, Tom Jones, Bryan Ferry (res semblant a l'original), una més elèctrica de la Pat Benatar (dins de la banda sonora d'"Speed" del Keanu Reeves... la recordeu?)...

Pel que fa a Fontella Bass tot i haver estat publicants discos fins fa una dotzena d'anys, com a cantant no hi ha gran cosa a dir, un parell o tres més de singles i pari de contar, "You'll miss me", "Don't mess up a good thing" o "Recovery" de la mateixa època.

Va morir ahir nit (26 de desembre) en un hospici de St Louis, la seua ciutat natal, segons va informar oficialment Meuka Mitchell, una de les quatre filles de la cantant i del trompetista de jazz Lester Bowie mort el 1999. Ha mort amb 72 anys sense diners i en la indigència.

Com diria Mariano Rajoy... "Rescue me"..

dilluns, de desembre 24, 2012

El 2012 científicament parlant.

En aquest apunt avorrit em dedico a comentar el que la publicació Science considera, amb un criteri més o menys acceptable, els 10 grans descobriments científics del 2012. Intentaré fer-los-hi entendre... intentaré... 

1) Una de les notícies de l'any, del segle i de la història va passar aquest juliol. El 4 de juliol, al CERN i gràcies als experiments de l'LHC apareix la partícula que els físics portaven més de 40 anys buscant i que Peter Higgs va predir, el bosó de Higgs. Aquesta partícula és imprescindible per acabar de quadrar aquest trencaclosques que ni els físics teòrics entenen que és el model estàndar de partícules. Podeu llegir l'apunt que vaig fer sobre el tema en el seu moment. És la notícia de l'any... però no la veureu en cap resum... bé, en aquest bloc sí perquè molt normal, ja ho sap vostè, no ho sóc jo.

2) Els científics de l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva de Leipzig (Alemanya) -fixi's en els països que aniran sortint en aquest apunt del bloc- han aconseguit enguany seqüenciar el genoma complert dels Denisovans. No sóc expert en biologia però es veu que la cosa és molt important. Els Denisovans van aparéixer en escena el 2010 i només van aportar fóssils. Amb només 10 mg d'os de dit d'un Denisovan es va poder extreure l'ADN i gràcies a una nova tècnica informàtica es va poder seqüenciar cada posició del genoma 30 vegades. A més, com la ciència és la professió més solidària que existeix els investigadors ho van compartir a Internet en el seu web. Això és només el començament de tot l'estudi... 

3) Al mes d'octubre a la Universitat de Kyoto (Japó) es van obtenir els primers òvuls de cèl·lules mare. La cosa va funcionar amb rates. Tot i ser un avenç importantíssim estem molt lluny de poder experimentar-ho en humans. Però si que es pot aprofitar tota la informació per estudis sobre la fertilitat de la dona... això diuen. Ja sap que va dir Nikola Tesla sobre la ciència: "El científic no té per objectiu el resultat immediat, el seu deure és posar les bases per tot allò que encara està per arribar".

4) L'arribada del Curiosity a Mart, tot i els conspiranoics, ha estat un fita espacial immensa i bestial. Com el tema aquest ja l'he tractat al bloc alguna vegada aquest cop els dono festa. Pot llegir l'apunt "El Curiosity dispara raigs làser a Mart!" . Pot ser una bona excusa per aixecar-se de la taula per no discutir amb cunyats el dia de Nadal.

5) Tornem a la física dura i anem fins als Estats Units perquè al laboratori de l'accelerador SLAC a Califòrnia on gràcies al raigs X han trobat un enzim clau en el paràsit que provoca l'anomenada malaltia de la son. Gràcies a les fonts de llum de sincrotró que pot desxifrar proteïnes la mosca Tsé-Tsé ho tindrà més complicat. Ara bé, Pere Navarro podrà continuar fer-nos dormir. Enguany, i aprofitant l'apartat, es va posar oficialment en funcionament el sincrotró ALBA de Cerdanyola del Vallès. Pot llegir sobre l'ALBA en l'apunt que vaig fer en motiu de la visita amb els meus alumnes. Un honor. Veig que m'estic fent molt autobombo avui...

6) Científics de la Universitat de Minnesota desenvolupen una nova tecnologia d'edició del genoma, molt més barata i ràpida. Sí, ja veu que en ciència el fet que sigui barat també és important. Gràcies a això podem treballar amb l'ADN d'animals i poder investigar sobre malalties humanes.

7) Al mes d'abril (i ara me n'adono que no vaig fer article al respecte!!) els exòtics fermions de Majorana donen la cara. És un descobriment èpic perquè s'ha trigat 75 anys en poder demostrar l'existència d'aquesta curiosa partícula que va postular Ettore Majorana el 1937. La fita es va obtenir a la Universitat de Delf (Holanda) a càrrec del físic Leo Kouwehoven. Així en poques paraules els puc dir que són partícules que són matèria i antimatèria al mateix temps i que s'anhilien a si mateixes. Podrien ser utilitzades en computació quàntica.

8) Més de 400 científics de l'anomenat Projecte ENCODE van descobrir que allò que anomenaven ADN escombreria (ADN basura) és en realitat informació útil i importantíssima. Ja veu. Al setembre van presentar a Londres uns resultats extrets a partir de 1500 experiments explicats en diverses publicacions com Nature,  Genome Research i Genome Biology. Entre d'altres aplicacions, aquest ADN residual serviria per a determinar per quin motiu diferents pacients iguals amb la mateixa malaltia evolucionen d eforma diferent.

9) El poder de la ment... el mateix equip científic de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore que havia aconseguit moure un cursor en una pantalla mitjançant registres neuronals del cervell, va aconseguir que persones amb paràlisi cerebral poguessin moure un braç mecànic amb la seua ment i dur a terme moviments complexos. La tecnologia encara és experimental (i molt cara!) però els científics del ram tenen l'esperança que això permeti millorar la fabricació de pròtesis.

10) I per últim tornem als neutrins. Fixi's com només es parla de física de partícules i de genètica. L'experiment fet a l'abril a Daya Bay (Xina) va demostrar que aquestes partícules que són generades pel Sol i altres objectes celestes es transformen en antineutrins tau mentres viatgen a velocitat de la llum. Són com la meua senyora que pot fer moltes coses alhora. Aquests neutrins podrien ajudar a explicar per què l'Univers té tan poca antimatèria.

I tranquil (o tranquil·la) que ja he acabat. Només espero que hagi gaudit una estoneta llegint i, escolti'm, ja té temes de conversa per les sobretaules d'aquest Nadal. Potser ningú l'acompanyarà en la conversa, però vostè quedarà molt bé.

diumenge, de desembre 23, 2012

5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns.

Volta per correu electrònic i per Twitter un anunci que diu que el desembre del 2012 té 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns i que, pel que es veu, aquest fet és una cosa espectacular perquè els xinesos no sé quin cony de cosa han de fer per commemorar aquest esdeveniment. Concretament diu "Los Chinos le han denominado el saco del dinero. Mándale esto a todos tus amigos y a tus enemigos también, según cuenta la leyenda, recibirás dinero dentro de 4 días. Según los chinos de Feng Shui el que no lo envíe o comparta se quedará pobre. Yo en particular no voy a dejar pasar esta oportunidad, y te lo envío con el mejor de los deseos ¡Por si acaso!"

Tot i tenir més de 200 retuits el tuit on explica la història aquesta de manera breu, no deixa de ser una ruqueria d'aquelles que algú s'inventa no sé pas amb quina finalitat. Com la dels cactus i les radiacions electromagnètiques o la dels alligators que viuen a les clavegueres de Nova York.

Com sempre dic que aquest bloc és un servei públic i com penso, a pesar dels concursos culturals, que la matemàtica és cultura, em veig en l'obligació d'aclarir una mica el tema.

Per definició, tots els mesos de 31 dies (i n'hi ha set cada any: gener-març-maig-juliol-agost-octubre-desembre) tenen quatre setmanes completes, cosa que fa 28 dies,  més tres dies de més. Com aquestes dies aconstumen a ser consecutius tots els mesos de 31 dies tenen 5 dies del dia de la setmana en què comencen, i els dos següents. Si un mes de 31 dies comença en dilluns, acabarà en dimecres, i tindrà per tant 5 dilluns, 5 dimarts i cinc dimecres. Si comença en dimarts, tindrà 5 dimarts, 5 dimecres i 5 dijous, i així successivament. Fàcil d'entendre de moment, no?

Així, que un mes tingui 5 dies d'una cadena qualsevol de tres dies de la setmana consecutius, passa set vegades a l'any.

Que un mes tingui precisament 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns, com aquest desembre, pot passar com a mitjana un cop l'any, ja que són set mesos de 31 dies, i 7 dies de la setmana pels que poden començar. És important el concepte de la mitjana: cada any hi ha un dia de la setmana (que va canviant) en el qual no comença cap mes de 31 dies, i un dia de la setmana en què comencen dos mesos de 31 dies (gener i octubre en anys ordinaris, gener i juliol en anys de traspàs). Per això el 2011 vam tenir 2 mesos de 31 dies amb la seqüència 5 dissabtes-5 diumenges-5 dilluns i cap començat en dimecres. I enguany hem tingut 2 mesos amb 5 diumenges-5 dilluns-5 dimarts i cap començat en divendres. I el 2013 tindrem 2 mesos amb 5 dimarts-5 dimecres-5 dijous i cap començat en dissabte.

Que sigui precisament un desembre el que tingui 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns, lògicament, passarà, com a mitjana, un de cada set anys, ja que com a mitjana, l'1 de desembre serà dissabte un de cada set anys. Això de la mitjana ve, aquesta vegada, pels anys de traspàs, que fan que la combinació de cada dia de l'any amb un dia de la setmana no es produeixi exactament cada set anys, sinó seguint el patró de 6-5-6-11 anys (que donen quatre vegades cada 28 anys, o una cada set, de mitjana),

Així que, si aquest desembre té 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns seguits no pensi que hi haurà cap miracle. Vostè continuarà sent igual de pobre, aquest país continuarà idolatrant un argentí que ha estat escolaritzat tota la vida a Catalunya i no sap dir ni bon dia i l'educació i la intel·ligència no seran valors tinguts en compte per ser ministre d'Educació o diputat de Ciutadans.

Ah! I la matemàtica és cultura.

dissabte, de desembre 22, 2012

Lynyrd Skynyrd - Run run Rudolph

No, no cal que les cançons típiques de Nadal siguin lendes i soporíferes. Des dels anys que els porto felicitant les festes amb una cançó des del meu bloc han passat per aquí els Wham (sí, és veritat... aquesta cançó té la mateixa gràcia que un discurs del Pere Navarro), però per compensar també els hi deixat felicitacions musicals dels Slade o els Ramones, d'Elton John o el conglomerat dels Band Aid.

Avui toca encara més ritme, i no sé si s'ho poden imaginar però en aquest món la probabilitat que un grup de country faci una cançó nadalenca és més gran que la d'un diputat de Ciutadans aprovant un test d'intel·ligència. Enguany toquen els Lynyrd Skynyrd. D'aquest grup de dixie-rock americà ja en vaig fer un post quan es va morir Leonard Skinner. Per tant no cal que torni a escriure la història del grup perquè ja la teniu en aquell apunt i tampoc no cal repetir-se per dir sempre el mateix tal i com fan alguns tertulians radiofònics.

La cançó "Run Rudolph, run" fou escrita per Johnny Marks i Marvin Brodie, autors que crec no la van arribar a puiblicar mai amb la seva veu. Qui la fou més popular va ser Chuck Berry l'any 1958 en un single que entrà fins i tot a les llistes de la Billboard.

El tema ha estat molt versionat per personatges variats com Bryan Adams, Keith Richard, Jimmy Buffet, Billy Ray Cirus, Sheryl Crow, Hanson o Grateful Dead. Jo he triat la versió surenya dels Lynyrd Skynyrd, i ho he fet per un parell de motius (o tres). El primer és perquè és la versió que més m'agrada, el segon motiu és que els Lynyrd la van titular "Run run Rudolph" enlloc del seu títol original "Run Rudolph run" i el tercer... doncs perquè he volgut posar aquesta.

Bon Nadal i bones festes amics lectors (i amigues lectores)! I només queden 8 dies per poder dir que l'any vinent ja tindrem referéndum.

diumenge, de desembre 02, 2012

Les esperades reflexions sobre el 25N

Sí, segurament tot el que diré ja ho haurà sentit perquè portem una setmana post electoral. I en 7 dies hi ha temps per sentir de tot i, fins i tot, de no sentir res. Però com aquest bloc es deu als seus 65 seguidors i tots ells estan esperant les meues valoracions no em puc fer esperar més.

  • CIU ha perdut 12 escons. I què vol dir això? Doncs ni idea. Si ho sapigués estaria a la tertúlia del Basté, evidentment. Però hi ha uns quants motius que ens poden passar pel cap. A veure... 
    • Idea ecosocialista. Les retallades han passat factura a CIU. No m'ho crec. Mireu el PP que és el Manostijeras de la política... ho ha pagat? No.
    • Idea no-me'n-fio. Sí, que està molt bé que CIU vulgui la independència, però no me n'acabo de fiar. Jo votaré Esquerra per si de cas. Porten 30 anys de putes amb alguna ramoneta i ara encara no me'ls acabo de creure. Que no treguin majoria absoluta que sinó fotran lo que voldran.
    • Idea rara que només pot passar a Catalunya. No, jo vull que guanyi CIU però votaré Esquerra.
    • Idea Duran. Com vols que CIU sigui independentista tenint gent com el Duran i Lleida? Va, home va! Jo ja votaré Esquerra.
    • Idea Mas: He votat CIU tota la vida i jo no vull sentir parlar d'independència. Aquest cop me'n vaig a votar el PP.
  • Tot i perdre 12 escons CIU ha augmentat en vots a Lleida i Girona. Només els barcelonins    provincials han deixat de mostrar suport. Dóna la sensació que el que passa al Barcelonès, al Baix Llobregat i al Vallès Occidental és el que hem de tenir els catalans.

  • El nacionalisme català és com uns vasos comunicants. Quan guanya escons Esquerra és perquè els perd CIU i quan els guanya CIU és perquè els perd Esquerra. Això passa des del 1984. Per tant dóna la sensació que una part important de la població fa un trasvàs CIU-ERC de manera normal. Amb la qual cosa sembla ser que es prioritza el tema nacional davant de la tria esquerra-dreta. De totes formes és de país normal que els 2 primers partits siguin el partit nacional de dretes i el partit nacional d'esquerres. Els partits que no són nacionals que quedin reduïts a grupuscles en la 3a, 4a, 5a i 6a posició.


  • La patacada dels socialistes té un principal motiu... no saben què són. Primerament perquè el votant socialista (el del PSOE-PSOE) no té ni punyetera idea de què és el federalisme. Jo tampoc. A l'àrea metropolitana de Barcelona ha perdut vots cap a Ciutadans, a la resta de Catalunya els ha perdut cap a ICV i cap a ERC. Per a tots els gustos. Raimon Obiols encara deu riure ara.


  • El PP és el que és i poca cosa més. Ha pujat un escó per l'alta participació del votant espanyolista en aquestes eleccions. I ja està. No es mereixen més línies del meu escrit. Només felicitar els pensionistes que van votar-los perquè en una Catalunya independents es rebaixarien les pensions.

  • El capità encíam que volia capitalitzar (perdó per l'ús de la paraula capitalitzar) el vot antiretallades crec que va endur-se una decepció en aconseguir només 3 escons de més. Un escó el de Lleida... d'exvotant socialista, n'estic convençut. En conec 2 que ho han fet, i un militant del PSC. A la Sara Vilà el digital Araponent li ha fet la campanya gratuïta, és el cas de més parcialitat periodística que he vist. I si voleu saber coses sobre ella pregunteu per Rosselló, on és regidora. Us parlaran del Consell Comarcal, de viatges al Marroc... els d'ICV són la puta i ramoneta actuals. No saps ben bé què són. Un paio que amb el sou que cobra declara que només té un pis i 2 bicicletes és de molt mal fiar... què fot amb els quartos?


  • Haver d'aguantar aquesta cosa de maleducats, paramilitars, ressentits i malcarats que són els de Ciutadans per culpa de Baix Llobregat no m'entra al cap. Hi ha 2 catalunyes. Claríssim. Una que vota a l'únic partit del món que està en contra del seu país. I l'altra que vota coses normals. Albert Rivera sempre diu què passaria si en referéndum Barcelona vota NO a la independència. Jo pregunto què passaria si Lleida, Tarragona i Girona vota que SÏ.

  • No diré allò de si la Soli i la CUP s'haguessin presentat justes bla, bla, bla... no cal. Pels de la CUP... es pot ser antisistema des de dins del sistema? Les nòmines les cobrareu per transferència bancària al vostre compte? O no teniu compte corrent, no? Donareu el sou a finalitats socials?


I per últim... he fet uns càlculs fent una simulació de com quedaria el Parlament de Catalunya amb una llei electoral com la del País Basc (amb 132 escons, 33 per demarcació), que és la que més m'agrada i on tots els territoris pesen el mateix (i no em val la teoria de l'una persona un vot perquè sinó ja podríem posar de president l'alcalde de Barcelona i estalviar-nos eleccions). Tant CIU com ERC i la CUP tindrien més escons (8 escons més) i tots els altres menys... el problema de la independència torna a ser el Baix Llobregat...



diumenge, de novembre 25, 2012

Reflexioni amb mi: 16-20-21-14

En què pensa un matemàtic el dia de reflexió? Doncs no sabria pas què dir-li... en conec uns quants i li puc ben assegurar que tots deuen pensar en coses diferents. Però de ben segur que tots devem tenir números al cap.

Ara li dic els meus:
16: És la potència més petita d'un primer elevat a un primer i elevat a un primer 16=2^2^2. És el nombre més petit que es pot posar com a suma de primers de dos maneres diferents 16=11+5=3+13. És el quadrat més petit que si li girem les xifres s'obté un nombre primer, 61. 16^(1+6)+(1+6) és un nombre primer. És el quadrat més petit que és diferència del quadrat de dos primers 16=5^2-3^2. La Simfonia Primordial dels nombres primers per orquestra dura 16 minuts. I 16 és el percentatge de la població espanyola que representa Catalunya.

20: Hi ha 20 llibres a la Bíblia que tenen un nombre primer de capítols. És el nombre n més petit tal que ni 6n-1 ni 6n+1 són primers. És el nombre compost més petit tal que 4n+3 i 8n+7 són primers. 20^20-111111111111111111111 i 20+11111111111111111111 són primers (fixeu-vos que tenen 20 uns!). I 20% és el percentatge del PIB espanyol que produeix Catalunya.

21: 2^21-21 és primer. El primer més petit de la forma n^21+21 comença amb 3141... (pi). És el semiprimer més petit que és producte de dos primers de Mersenne. Els primers de Blackjack estan separats per exactament 21 nombres compostos, el primer parell és {1129, 1151}. I un 21% és el percentatge del total d'impostos que Espanya rep de Catalunya

14: 10^14-29 i 10^14-27 són primers bessons, a més 29=2*14+1 i 27=2*14-1. La suma dels 14 primers nombres primers i la dels 14 primers nombres compostos dóna nombres primer. 1!+2!+3!+4!+5!+6!+7!+8!+9!+10!+11!+12!+13!+14!+1 és primer. 14 és el semiprimer més petit que si li girem les xifres s'obté un altre primer (41). És el nombre primer més petit que la suma dels seus dígits i la resta dels seus dígits dóna un nombre primer. I 14% és el percentatge de despesa pública que rep Catalunya des d'Espanya.

Si no ha entès gaire cosa no passa res, no es preocupi, és normal en mi. Només li demano que abans d'anar a votar entengui l'última frase de cada paràgraf. Ja en tinc prou.



divendres, de novembre 16, 2012

Ni sí, ni no, ni tot el contrari... sobre lo Lleida Esportiu

Jo és que sóc molt clàssic en temes futbolístics. Estic acostumat al futbol dels 80 i 90 quan es jugava amb un onze titular de tal manera que et podies saber les alineacions de tots els equips en només 10 jornades de Lliga. 20 anys després puc citar de memòria la de Liaño, López Rekarte, Voro, Ribera, Donato, Djuckic, Nando, Mauro Silva, Fran, Claudio i Bebeto. I en comptades ocasions apareixia un José Ramón, un Aldana o un Manjarín.
O la formada per Cedrún, Belsué, Cáceres, Aguado, Solana, Gay, Aragón, Poyet, Higuera, Pardeza i Esnáider... fent entrar algun cop a Nayim o García Sanjuán.

I parlant de clàssics... Ravnic, Jaime, Gonzalo, Virgilio, Txema, Rubio. David, Palau, Gracia, Sigüenza i Bartolo. I de tant en tant Bernal, Gallardo... i el cepillo Acosta. Si ha d'anar a buscar kleenex perquè s'ha emocionat vagi, vagi...

Ara és gairebé impossible. No només a primera sinó fins i tot a la 2aB. I a mi no m’agrada. I em diran "és que les rotacions són necessàries" o "és que cada partit s’ha de plantejar en funció de quin és el rival". Doncs home (o dona), sincerament... abans no es feia tant i prou bé que anava la cosa...

La veritat és que si el València es reserva Soldado per un partit o l'At de Madrid fa jugar Thiago m'és completament igual. Ho dic sobretot pels experiments del Toni Seligrat, que per les xarxes socials ja s’anomenen seligratades. Jo no dic ni que sigui bo ni que sigui dolent... suposo que hi haurà moments de tot, però hi ha coses que a la meua mentalitat quadriqulada li costa imaginar.

Em costa imaginar l’Asier jugant de central o de migcentre... i això que ja ho he vist en un parell de partits. Em costa imaginar l’Àlex Colorado canviant contínuament la seua posició al camp sense tenir clar on juga en cada moment. Em costa de veure Genís Soldevila al lateral dret, tot i que quan ha jugat no ho ha fet malament... els canvis continus de Barreda i Cacho als laterals... no sé... jo no sóc entrenador... però penso que els experiments a casa i amb gasosa, no? Que el dia de l’Éibar vam experimentar massa i ens va petar el tub d’assaig als morros.
Amb tot això no vull dir que no estigui content amb la trajectòria de l’equip. Ser segon o tercer és magnífic... però tinc molts dubtes. Durarà gaire això?

Repassant els partits, els punts no s’han tret amb gaire autoritat. La sensació que em dóna és que la ratxa (sort?) algun dia o altra s’acabarà. Ho voldria reflectir amb alguns exemples:

  • -      Els dies que vam jugar amb rivals seriosos com l’Amorebieta o l’Eibar vam palmar amb ganes. El dia del Logronyés vam guanyar als despatxos. Aquestos equips juntament amb l’Alabès són els favorits del míster per fer el playoff. Sí, sí... ho va dir ell. I el dia de l'Athletic B es veu que no es va fer gran cosa tampoc.
  •     El dia del Sestao a casa vam empatar a zero en un partit horrible.   Els empats al camp del Racing B i de l’Izarra van ser els típics empats aquells que a final de temporada es diu “si no haguéssim empatat a...”
  •      I els dies que s'ha jugat bé... la cosa només ha durat una part... o bé la primera part (Saragossa B) o bé només a la 2a (Tudelano). Encara recordo l'empanada de 2a part del dia del Saragossa B... marededéu. El dia del Torrelavega... diguem que va ser un partit del qual no e spoden treure conclusions, no?
  •         Aquest diumenge amb el Barakaldo no es va jugar bé. Tàcticament quedaven molts forats al camp amb la qual cosa el rival s’aprofitava de tots els rebots fins i tot jugant amb un menys. Colorado i Asier han de jugar allà on han de jugar i no anar canviant de posició... crec jo, no? Sinó, el pobre álex no hi ha manera que agafi el control de l’equip, que per això se’l va fitxar.
Ei, que si dissabte guanyem a l’Alabès (Óscar Rubio de lateral dret! lateral dret sí, aquella posició per la qual no acabem de trobar ningú pel que es veu)..... esborri aquest missatge i tan amics. Sense Molo, sense Mata i sense Biel Medina em veig a Pau Torres de davanter centre. Seligratades... però que si guanyem benvingudes siguin...

diumenge, d’octubre 28, 2012

Alacant per la costa (II)

Si en el post Alacant per l'exterior (I) vaig parlar de Benidorm, la Vila Joiosa i Alacant, en aquest nou post toca parlar de la part de Benidorm cap amunt.



Només sortir de Benidorm direcció nord en la que deu ser una de les carreteres més perilloses del món, comparable amb la N-II del Maresme, trobem l'Alfàs del Pi. És una vil·la tranquil·la comparada amb la veïna Benidorm, amb una platja de l'Albir impressionant que té bandera blava. I això es veu que, pels que saben de platges, és bo.



Seguint la N-332 sentit València distingim un poble a mà esquerra. Altea és el típic poblet que sempre es posa al costat d'un lloc extremadament turístic per tal de poder dir que has fet una mica de cultura. És com Cadaqués a la Costa Brava o Mojácar a la costa d'Almeria. No hi aneu al matí perquè no hi trobareu res, gairebé ni poble. Allà la vida comença al migdia. Bars, botigues i gent no apareix fins que no són les 12 tocades. Ja m'agradaria saber a quina hora van a dormir. És una vil·la típica de carrers empedrats estrets i costeruts, balcons molt florits, cases mediterrànies i restaurants, molts restaurants. I també de hippies i artistes, o hippies artistes. Cap al vespre tots aquests hippies i artistes despleguen els seus estands a la plaça de l'Església, una església dedicada a la Verge del Consol i que té una cúpula blava que es veu des de lluny. En aquesta plaça hi ha un parell d'orxateries en una de les quals vaig veure (i beure) per primer cop una orxata granisada (o un granisat d'orxata... ben bé no ho sé). Des d'aquesta plaça s'accedeix a un mirador sobre la Mediterrània des d'on es divisa la badia d'Altea, evidentment, les Penyes d'Arabí, la Punta Bombarda, el barranc de Mascarat, el fastigós skyline de Benidorm i fins i tot de lluny i ben boniquet, el penyal d'Ifach. Quan vam estar a Altea el cotxe el vam aparcar al carrer del Chochín. És una dada. Sortint d'Altea hi ha algunes ruïnes d'un aqüeducte romà i d'una fortalesa medieval en una zona coneguda com l'Olla d'Altea. Bastant obviable.

Calp pertany ja a la comarca de la Marina Alta. Aquesta comarca s'extèn molt més amunt de Calp, fins a Dènia, el Parc Natural del Montgó, el Cap de Sant Antoni, el cap de la Nao, Moraira, Teulada, Xàbia, els aiguamolls de Pego-Oliva (frontera provincial entre València i Alcant)... però per motius de temps em vaig quedar només a la punta sud, a Calp i el parc natural del Penyal d'Ifach. Calp com a ciutat de turisme... doncs ves... res. Si volen un passeget pe l'arrabal o barri morisc. Això sí,  l'arròs a banda i el suquet de peix. valen molt la pena El paisatge que es veu del penyal d'Ifach que guarda la ciutat personalment el vaig trobar espectacular. El penyal són 322 m de roca escarpada en la base del qual s'hi ha instal·lat una aula de natura on s'exposen mostres de l'ecosistema i des d'on et planifiquen rutes. Es veu que hi ha una espécie de clavell que només hi surt allà. Sabent com són els govern en aquelles latituds entenc perquè no es fan roses. Diuen que, si puges a la part més alta del penyal pots veure Eivissa... no ho vaig provar.

Tornant cap a Benidorm no costa res desviar-se una mica per arribar a Callosa d'en Sarrià. Canviem radicalment de paisatge i per carretres gairebé de muntanya. Està al mig dels rius Guadalest i Algar que forma gorgs i cascades fent un paisatge totalment diferent al de 10 km abans. A Callosa tenen una església on es venera la Verge de les Injúries que fou donada per Jaume I el Conqueridor i després profanada pels musulmans. A 11 km de Callosa hi ha el pintoresc poblet de Tárbena des d'on es pot arribar al Coll de Rates que ens ofereix una panoràmica de les serres i els cims del voltant.

Ah! No és que me n'hagi oblidat de parlar de Terra Mítica. És que no hi vam anar. Directament ens ho van desaconsellar a la recepció de l'hotel... és d'agrair la seua sinceritat.

Per qüestions de temps i, sobretot, perquè a casa meua ja no hi mano jo sinó que manen els meus fills de 2 i 5 anys, no ens va donar temps de conéixer la província d'Alacant en tota la profunditat que segurament es mereix. Em va faltar Elx, Oriola, l'Illa de Tabarca, Santa Pola, Torrevella, Guardamar de Segura (imperdonable no visitar aquest lloc tan representatiu dels Països Catalans, amb perdó), Xixona, Villena, Alcoi, Novelda...

I una última observació, durant aquests dies que vaig viure pel País Valencià vaig poder parlar en català per tot arreu (bé, digui-li català, valencià o aragonès oriental) sense necessitat de canviar d'idioma, cosa que al Barcelonès no em passa. Curiós...

El títol dels apunts sobre aquest viatge està inspirat en una cançó del cantautor Feliu Ventura:


divendres, d’octubre 26, 2012

Alacant per l'exterior (I)

Reconec que finals d'octubre no és el temps més apropiat per rememorar unes vacances d'estiu, però com la matèria grisa del meu cervell cada cop fa coses més rares, avui m'he adonat que no havia escrit l'habitual article sobre viatges que escric sempre. Si vostè és seguidor del meu bloc em podria haver avisat abans, no?

Enguany va tocar el sud del País Valencià, concretament les comarques de la Marina Alta, la Marina Baixa i l'Alacantí (recordeu quan el Mikimoto feia aquell concurs anomenat Pasta Gansa a Catalunya Ràdio on preguntava les capitals de comarca?). I sí, dic País Valencià perquè a mi em dóna la gana. Si aquell ignorant del Wert diu que amb aquesta frase estic adoctrinant m'importa un rave. Com si volen venir F18 a sobrevolar casa meua o l'armada naval a dir que posi banderes espanyoles. Ansufada de sequestrene per a tots i avall. Apa, ja he posat el típic paràgraf sobre política que no volia posar en aquest apunt.

Anant a voltar per aquesta zona no podia haver triar cap lloc millor que Benidorm com a base d'excursions. Ah! Benidorm! Nosaltres ja anàvem amb la idea de barrejar-nos amb la senectud castellana però no fou així. No vam veure ni vells ni madrilenys. Vam trecar tòpics en un moment. Estàvem allotjats a l'Hotel Mediterráneo, l'únic hotel de Benidorm que deu tenir menys de 4 plantes, altament recomanable. Estàvem en un barri anomenat el Racó d'Oix a la platja de Llevant. Es veu que Benidorm està dividit en dos trossos, el de Llevant i el de Ponent separats per un penyot que entra dins del mar i on han posat un mirador la mar de boniquet que han anomenat amb l'original nom de Balcó de la Mediterrània.





Pel que em van explicar, la part de Llevant és freqüentada per guiris amb famílies i els jubilats madrilenys se'n van a la part de Ponent, que té un estil Manhattan més choni. Amb l'hotel Gran Bali com a obra més faraònica, l'hotel més alt d'Europa, 210 metres d'alçada, 52 plantes i 700 habitacions. Un exemple del que ens ha portat on som ara... No em vull imaginar el buffet dels esmorzars. 







Com a ciutat potser és de les més lletges on he estat. Equiparable al nivell de Salou. Fins ara pensava que no podria trobar res més lleig que Salou, però crec que Benidorm ho supera. Dos àmplies avingudes paral·leles, la famosa avenida del Mediterráneo, on només hi ha horribles botigues de souvenirs regentades per xinesos i pakistanesos. Uns souvenirs que només són dignes de ser comprats per l'Albert Rivera o el Jorge Cañas. Lleig, molt lleig (Benidorm, no el Cañas... bé, lo del Cañas ho deixo al seu gust).



Al sud de Benidorm i a mig camí d'Alacant trobem la Vila Joiosa, ciutat ja coneguda pels que freqüentem camps de la 2aB grup III.  El barri mariner, anomenat de l'Arsenal, té unes façades marítimes molt boniques amb cada casa pintada de diferent color. La tradició explica que els mariners les pintaven així perquè d'aquesta forma les distingien des del mar quan estaven lluny. També n'hi ha al costat d'una cosa que li'n diuen riu, l'Amadorio. La Vila Joiosa té platges conegudes per la gent d'allà baix, que si la Paradís, que si la Centre, la cala Xarco, la Torres... jo és que totes les platges les veig igual. També hi ha la quota de platja nudista, que els molt catxondos anomenen Racó del Conill... Ara bé, si una cosa té fama és per la xocolata que distribueix per tot el món. Així que si vostè és una mica gorman pot visitar el Museu de la Xocolata Valor.


Seguint cap avall arribem a la capital provincial d'Alacant. La carretera és molt transitada i no gaire segura. Hi ha opció d'autopista pagant, en això sí que s'assemblen a nosaltres. Alacant és una ciutat pel meu gust una mica desordenada pel trànsit (el pitjor que he vist per això en aquest aspecte és Cerdanyoila del Vallès) però que val la pena passejar per la seua façana marítima. Des de la plaza de Galicia, passant pel Parque de Canalejas i l'anomenada Explanada de España. Passeig que es fa amb la vista posada al castell de Santa Bàrbara que queda ben alt i mig tapat per un hotel que trenca l'skyline de manera horrible. El mosaic del terra d'aquest passeig és espectacular, format només per tres tipus de peces diferents i envoltat per banda i banda de frondoses palmeres que fa que a totes hores hi toqui l'ombra i s'hi estigui bé. I pensi que en aquesta zona també té les millors orxateries i geladeries, que per això estem en la zona on estem. A la Xixonenca vaig parar a comprar un gelat de torró de xixona, faltaria més!



(continuarà... suposo)

dimarts, d’octubre 09, 2012

Serge Haroche i David Wineland, Premi Nobel de Física 2012


Ja sabem quins han estat els guardonats amb el Premi Nobel de Física d'enguany. Els guanyadors són Serge Haroche i David Wineland "pels seus revolucionaris mètodes experimentals que han permès mesurar i manipular sistemes quàntics individuals". Haroche treballa al College de France, a París,  i Wineland treballa a l'importantíssim National Institute of Standards and Technology de Colorado, EUA.

La física quàntica és allò que sempre anomenen a les pel·lícules quan volen posar un exemple de cosa molt difícil. Però podem entendre què és? La física quàntica governa el comportament dels àtoms i de les partícules fonamentals. És molt difícil pensar en la física quàntica perquè estem acostumats a imaginar-nos experiments a escala macroscòpica, però les lleis de física són molt diferents a escales microscòpiques, tot allò que li pot passar a un electró quànticament és difícil d'explicar sobre un avió, un croissant o un hipopòtam. Això és la física quàntica i la seua grandesa. Els treballs de Haroche i Wineland han permès explorar una mica més el món quàntic amb els seus experiments. Haroche ha perfeccionat els mètodes per capturar fotons (partícules sense massa que transporten la llum) entre dos miralls per després poder llançar altres partícules que puguin xafardejar què fan els fotons en aquest parany. D'aquesta manera, Haroche i els seus col·laboradors han aconseguit mesurar al laboratori les propietats dels fotons "atrapats", les quals estan en perfecte acord amb la teoria quàntica. Wineland, d'altra banda, ha dissenyat trampes d'ions (nuclis atòmics carregats) mitjançant camps electromagnètics, als quals després els llancen fotons per saber com es comporten en el parany. Pobres fotons i pobres ions! Així doncs tots dos físics experimentals han aconseguit manipular sistemes quàntics amb una precisió molt fina, del tal manera que es poden extreure els secrets de com es comporten algunes partícules a nivell quàntic.

Una propietat molt misteriosa de la física quàntica és que un sistema es comporta de la manera més estranya possible, sí, hi ha polítics que també ho fan però no crec que tingui res a veure la quàntica aquí. L'experiment més famós de la física quàntica és del del gat d'Schrödinger, un gat quàntic que pot estar viu i mort alhora. Al Youtube hi ha un video explicatiu molt divertiot sobre com pot er possible això... però ara no el trobo... D'aquesta manera, els experiments de Haroche i Wineland són una versió moderna i en el món real (no només un experiment pensat) del gat de Schrödinger, bàsicament els premiats amb el Nobel d'enguany han canviat gats per ions i fotons. Tota una gesta experimental i tècnica.

Algunes de les aplicacions dels treballs dels premiats d'enguany inclouen rellotges atòmics d'alta precisió, molt usats avui en dia en navegació, així com també el desenvolupament de dispositius electrònics que prometen revolucionar el nostre món de a mateixa manera que mai ho va fer el desenvolupament del làser. Els treballs de Haroche i Wineland també són considerats com pioners per al desenvolupament del somiat computador quàntic, un ordinador que tindria tant poder de càlcul, rapidesa i emmagatzematge que faria veure la nostra actual tecnologia com ara veiem aquells ordinadors que feien servir transistors a tub i cintes magnètiques. Els mesuraments d'alta precisió en astrofísica també es beneficiarien de la tecnologia desenvolupada per estudiar sistemes quàntics, incloent mesures d'efectes diminuts de la gravetat, com els usats pels observatoris d'ones gravitacionals.

Si voleu informació tota la informació i millor explicada mireu l'article del bloc La Ciencia de la Mula Francis, que tot i el nom, és dels millors que existeixen sobre ciència.

diumenge, de setembre 16, 2012

Realment en sabem de Forats negres?


En la ciència ficció l'objecte més temut de l'univers, a part d'un diputat de Ciutadans, és sens dubte el forat negre. Amb el típic argument que "res no pot escapar d'ells" un s'imagina un forat gegant enmig de l'espai que absorveix tot el que es posa en el seu camí, una mica com el ministeri d'hisenda espanyol. Però és real aquesta descripció d'un forat negre?

A finals del segle XVIII, 2 científics van descriure matemàticament un objecte que anomenaren estrella fosca (sincerament em sonaria a una marca de cervesa negra). John Michell, geòleg anglès va descriure el 1783 a la Royal Society (poca broma!) una esfera negra: "Si el radi d'una esfera fos 500 vegades més gran que el radi del Sol però amb la mateixa densitat, i suposant que la llum es veiés afectada per la gravitació (Newtoniana, no se'n coneixia cap més encara), llavors la llum que intentés escapar d'aquesta esfera no podria sortir per culpa de la seua pròpia gravitació". Pierre-Simon de Laplace, matemàtic i astrònom francès, va arribar a una conclusió similar el 1796. Aquestes hipotètiques esferes se les considerava negres, perquè ni tan sols la llum podria escapar del seu interior.

El terme va caure en l'oblit durant més de 100 anys fins que es va tornar a parlar d'aquesta misteriosa esfera negra. El 1916, el físic Karl Schwarzschild, troba una solució estranya a les equacions de camp d'Einstein. En aquesta solució ell descriu el camp gravitacional d'una esfera que no es mou (és estàtica) i no té càrrega (elèctrica), a més amb cert radi mínim aquesta esfera té un interior unidireccional, és a dir, que tot allò que entri en aquest radi ja sigui un objecte o ona electromagnètica, continuarà caient.

  • Què és un forat negre?


"Un forat negre és la regió de l'espai-temps des de la qual no existeix matèria ni ona electromagnètica (inclosa la llum) que pugui escapar" segons doctors en física i especialistes en forats negres. El terme forat negre fou popularitzat per John Wheeler el 1967.


És cert, les nostres definicions i explicacions ens diuen que s'empassa coses de veritat i no les deixa sortir, però un forat negre no és un malèvol objecte que s'acosta lentament per menjar-nos sense veure-ho. En realitat, l'objecte té una grandíssima gravetat, però mentre estiguem lluny seu podem mantenir-nos orbitant l'objecte com en qualsevol altre de l'univers. 

  • Què passaria si el sol es convertís en un forat negre?
Si hi hagués una forma de comprimir al Sol fent que dels gairebé 700 mil quilòmetres de radi que té actualment, passés a mesurar menys de 3 km sense perdre massa, llavors el Sol es convertiria en un forat negre. Nosaltres que som a la Terra no sentiríem cap efecte gravitacional en aquesta transformació. Evidentment veuríem que el Sol es fa cada vegada més petit fins a desaparèixer i començaríem a sentir un intens fred. Però des del punt de vista gravitatori, tot seguiria igual.


  • Espaguetificació

És difícil poder pensar què li succeeix a un objecte, ja sigui una gegantina estrella, un planeta o fins un pobre astronauta, quan passen per un forat negre. La gravetat de l'objecte va creixent a mesura que ens acostem al forat negre, aquesta no és la mateixa a l'entrada que a un centímetre dins d'ell, així que l'objecte serà forçat a sentir una gravetat irregular que el començarà a separar partícula per partícula.

Pensem que un pobre astronauta entra en un forat negre, els seus peus sentiran una gravetat més forta que el seu cap. Aquesta augmentarà gradualment mentre més s'acosti a aquest punt de gravetat infinita. El seu cos començarà a allargar-se i s'estirarà fins que es separi molècula per molècula, àtom per àtom fins a formar una tira d'àtoms que s'anirà acostant ràpidament al forat. A aquest fenomen els científics l'anomenen  l'espaguetificació d'un cos. Això perquè veieu que els científics també són uns catxondos.


  • Connexió a altres Universos? Forats Blancs?

La solució del forat de Schwarschild, estàtic i sense càrrega, no és l'única. S'han postulat tres solucions: la de Reissner-Nordström, que és un forat estàtic i amb càrrega, la de Kerr, d'un forat que rota però no té càrrega, i la de Kerr-Newman, un forat que rota i si té càrrega. Totes aquestes solucions tenen alguna cosa particular, la matèria que entra dins seu no necessàriament acaba sent consumida. Entre les seves propietats hi ha la possibilitat de connectar regions anàlogues de l'univers o possiblement altres universos.

El 1960, Martin Kruzkal, va treballar amb la solució de Schwarschild usant el principi que la llum ha de ser capaç de travessar l'espai-temps si no xoca amb un forat negre. Aquesta solució prediu l'existència d'una altra regió tancada (passat el forat negre) que només permet el pas per fora, aquesta regió se l'anomenaria Forat Blanc. El mateix treball de Kruzkal prediu l'existència d'una altra regió fora del forat negre, completament diferent a la que nosaltres habitem, a la qual la podríem anomenar "univers paral·lel".

  • Caçant Forats Negres

El 1964 es va detectar una gran font de raigs X a la constel·lació del Cigne a la qual es va designar Cigne X-1, després de constants estudis, el 1973, astrònoms del món van decidir que aquesta font anòmala de raigs X era molt probablement el primer forat negre detectat. És un fet ben conegut, que al centre de la majoria de les galàxies hi ha un forat negre supermassiu, la seva formació i evolució encara és objecte d'estudi. Actualment hi ha poc més de 100 candidats oficials a forats negres inclosos tots aquells que s'han detectat en els centres de galàxies veïnes.

El passat mes de juny, la NASA va llançar la seva missió NuSTAR (Nuclear Spectroscopic Telescope Array) un telescopi de raigs X la missió principal del qual és crear el mapa més detallat sobre Forats Negres. D'aquesta manera, s'uniran segurament diversos centenars de milers de fonts de raigs X a la petita llista de candidats a forats negres que ja hi ha actualment.


Gràcies a l'astrofísic Genaro Grajeda per les idees!

dilluns, de setembre 03, 2012

Zombies - Groenlandia

No sé si recordareu que l'any 1993 un nen petit francès de 3 anys i de nom artístic Jordy es va fer famós a les pistes de ball amb un èxit anomenat "Dur dur d'etre bebe". El pobre nen com va vendre força aquell Nadal li van fer gravar una nadala i tot "It's Christmas, c'est Noël". El nen aquest va créixer, va madurar, va adonar-se del que va perpetrar i, gràcies a Déu (o a qui sigui) no va tornar a cantar.

Uns anys més tard, el 1997, 3 germanets més o menys petits de cognom Hanson ens van bombardejar amb el tema "Mmmbop" que, de ben segur, tots recordareu. Coses com aquesta són difícils d'oblidar.

Aquestos són dos exemples ben diferents de com s'han utilitzat nens per fer música de manera artifical. N'hi ha més... que si la Onda Vaselina, que si Bom Bom Chip...o una de les coses més horribles que he sentit mai Los Caños. Ara bé, si hem de parlar d'un nen prodigi (i perdoneu-me el tòpic) autèntic i sense necessitat de ser descobert per ningú, aquest fou Berrnardo Bonezzi. Amb 6 anys tocava la guitarra, amb 10 anys escrivia cançons i amb 13 feia el seu primer concert amb el grup que fundà i que seria un dels millors d'allò que alguns vana anomenar movida madrileña. Estem parlant dels Zombies. Aneu en compte... no s'han de confondre amb els anglesos The Zombies, els del "Time of the season" o "She's not there".

Com deia abans, el nen Bernardo Bonezzi va crear el grup Zombies sent el seu líder i tocant els teclats. En aquest grup també hi formava part Álex de la Nuez (el d'Àlex y Christina) tocant la guitarra i Juanma del Olmo que formaria després Los Elegantes. La durada del grup fou molt efímera, amb temps d'editar 2 discos "Extraños juegos" (1980) i "La muralla china" (1982). però si realment són coneguts és pel seu gran èxit i divertit single "Groenlandia" (1980). Versionada per la canalla dels Bom Bom Chip... tampoc cal que l'escoltin...

"Groenlandia" no era un cançó que identifiqués el tipus de música que feien, molt influenciada per elements funkies. Aquest tema en concret és un tema més rocker i s'incloia en el seu primer disc.

Bonezzi era el compositor de gairebé totes les cançons en el seu infumable segon disc. El single "La muralla china", "La estatua", "Ngwane Ngaa" (ojo amb el títols!) i el cant folclòric a la Melanèsia "Aa Íbo-Oo" .

Amb l'èxit a l'espatlla formà el duet Bonezzi & St.Louis (amb la cantant Didi St-Louis), amb qui només edità un disc "Bonezzi & St Louis", fixin-se que el nom del disc devia ser per evitar confusions, que tenia la cançó "Salambó" com a tema més destacat. Al mateix temps també va tocar en les incursions musicals que feu Pedro Almodóvar sota el nom d'Almodóvar & McNamara... recordareu el calamares por ahí, chipirones por allá... de la cançó "Gran ganga". Tampoc cal que ho recordeu gaire això.

Com Bonezzi tenia formació de conservatori i música clàssica, poc a poc va anar abandonant el pop per especialitzar-se en bandes sonores de pel·lícules i sèries. "Todo por la pasta" (1991), "Todos los hombres sois iguales" (1994) -pel·lícula on hi surt un partit de la Unió Esportiva Lleida-, "Boca a boca" (1995), "El amor perjudica seriamente la salud" (1997), "Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto" (1998) entre d'altres. I, segurament una de les músiques més conegudes va ser la de la sèrie "Farmacia de guardia".

En els últims dos anys havia tornat al pop en solitari amb cançons força acceptables com "Un cristal oscuro" (2010) o "Como un espejo" (2012).

Evidentment la cançó que he triat és la fabulosa "Groenlandia", us sona, no? Cantin, cantin... "y yo te buscaré en Groenlandia, en Perú, en el Tibet, en Japón, en la isla de Pascua..."

dissabte, d’agost 25, 2012

Realisme o pessimisme... una visió prèvia a l'inici de temporada del Lleida Esportiu

Falten 46 hores (o menys, tot depèn de l'hora quan llegeixi aquest apunt) perquè comenci la 2a temporada de la història del Lleida Esportiu. Una temporada que es presenta amb moltes novetats (massa!) per un equip nou creat l'any passat i que se'n va sortir amb prou èxit pel que esperàvem d'ell. La paraula novetats no vol dir en cap cas millores, vol dir canvis, i els canvis fets durant aquesta pretemporada tinc molts dubtes que siguin a millor. I això que el fet que ens hagin fet desertar del grup III ens farà jugar amb rivals extraordinaris com l'Alabès o l'Eibar, equips als quals personalment tenia ganes de veure'ls al Camp d'Esports. La veritat és que ja començava a estar una mica fart de veure equips artificials creats al País Valencià (o Comunitat Valenciana, no fos que algú s'ofengui) a base de totxos. 

Com la senyora aquella que va restaurar el ja famós fresc de l'estiu anomenat "Ecce Homo" de l'església de Borja que l'ha emmerdat sense cap mala intenció, és el que penso que ha fet la directiva del Lleida Esportiu aquest estiu amb l'equip que havia. No crec que ho hagi fet amb cap mala intenció però penso que ha desfet una feina que s'havia fet bé. El fet de la baixa resposta de socis (només 700) en les renovacions dels abonaments m'ho permeto agafar d'argument per donar-me la raó. 

Què és el que no em fa tenir gens d'il·lusió enguany per l'inici de temporada?

1) El cas Emili Vicente. Ja vaig dir que el problema no és el Toni Seligrat, que em sembla que és el millor substitut que hagi pogut tenir l'Emili, sinó que la gran majoria confiava en l'Emili després de les bones temporades passades amb plantilles fetes amb quatre canyes. Sense entrar a discutir els motius de la renovació penso que aquest fet ha estat un dels principals que ha fet destrempar el soci.

2) La no renovació del que ha sigut emblema del Lleida les últimes temporades, el central de Fondarella Jerson Bosch. Ja hem sentit les dos versions sobre la renovació, la del club i la del jugador. I com és una qüestió de creure's un o l'altre i després de saber què va passar l'estiu passat amb Xavier Gabernet, em quedo amb la versió del jugador. La versió de la directiva, llastimosament, no se la creu ningú. Si la seua és la certa caldria que miressin molt bé el tema de la comunicació que falta els fa. Sobretot també després de menysprear els periodistes de Lleida TV vetant-los l'entrada al camp el dia de la foto oficial de l'equip... i ara correm-hi tots a buscar un central. Perquè Sergio Ayala, aquest central que ens havia de cedir aquell equip de Barcelona a bombo i plateret se n'ha anat cedit a un equip molt català com és l'Alabès d'Óscar Rubio, de Jaume Delgado, del Miguel Martínez, de Jonan García, de Miki Martínez i de Luismi. Des del temps de Thomas Christiansen que es posin els jugadors cedits allà on els hi càpiguin. Amén.

3) Aquesta setmana ha sortit a la llum l'estat lamentable de la gespa del Camp d'Esports. Fa cosa d'un mes es va acomiadar al Juancar, el cuidador que teníem des de fa unes temporades, un incansable treballador. Ens van vendre la panacea dient-nos que havien contractat la mateixa empresa que cuidava la gespa del Camp Nou... doncs aquesta increïble empresa no sé si ja ha cobrat o no, però mon pare té la gespa del xalet molt millor. En un grup II on tots els camps són de gespa natural serem la riota dels equips.

4) No s'ha fet ni un miserable partit de presentació. Ni un Ciutat de Lleida. Ni un partit al camp de la Bordeta o de l'At.Segre perquè puguem veure l'equip. Ni propaganda, ni promoció, ni publicitat... què volen? Que la gent faci cues a les oficines per glòria divina? Això no és d'un equip gran. Ni de petit. Els equips de categories inferiors fan presentacions... al Lleida no li cal pel que es veu.

5) Dels fitxatges no en puc parlar gaire perquè la majoria de jugadors els desconec com juguen. Pot ser que ens surtin Casqueros o Jorge Jiménez. Melons per obrir. Pot passar de tot. A priori, no és que il·lusionin gaire... no. Només l'Álex Colorado té una solvència contrastada als nostres ulls. A la porteria hem fitxat el Pau Torres i el Pau Núñez. Buscant per fòrums dels equips on han jugat hi ha comentaris de tot. El lateral dret Cacho no sembla pas millor que ni Gabernet ni Sobregrau. Biel Medina aportarà experiència, en principi sembla bo però també Mikel Azparren n'havia d'aportar i... L'Ignasi Dalmedo té molt bona pinta, aquest el recordo al Camp d'Esports amb el Badalona. De Jaime Mata i Molo no sé què dir. L'Artur Gòdia i el Roger Canadell, tot i la seua juventut pinten bé, almenys són de Lleida. Però l'esperpent fou el fitxatge d'un tal Montoro que se l'ha rescindit el contracte abans de començar. Símptoma de mala planificació... o de fitxar sense el vistiplau de l'entrenador, o de descoordinació, o... Només recordo que hagi passat això amb Jesús Maderal "Villa", Alexandre Reboreda "Alé" i amb Istvan Dudas. Noms ja mítics de la història del Lleida al qual hi afegim aquest personatge de cognom no gaire afectuós pels catalans ara mateix com és Montoro. Amb respecte pel jugador però sense respecte pel ministre homònim. Sort que hem retingut, encara no sé com, el Jesús Imaz.

Bé, aquesta és la meua sensació. Quan a la jornada 10 ens situem líders de la 2aB grup II em desdiré de tot el que he dit aquí. Apa, ja ho aviso. Bona lliga i visca el Lleida.

dimecres, d’agost 22, 2012

El Curiosity dispara raigs làser a Mart!


No, no s'espanti. No és res de la Guerra de les Galàxies. El títol sona a ciència ficció però la ciència és real! No s'ha preguntat mai com és que els astrònoms coneixen la composició química de les estrelles si no n'han visitat mai cap? Pregunti-s'ho, pregunti-s'ho. La forma de fer-ho és a través d'una tècnica anomenada espectroscòpia. Cada vegada que un objecte emet llum, aquesta comporta informació sobre els elements químics que el formen. Cada element químic emet llum en determinades freqüències (si la llum és visible diferents freqüències signifiquen diferents colors), que poden ser mesurades amb els instruments apropiats, anomenats espectròmetres. Així els físics, que sembla que tenen poca feina però no és així, van registrar acuradament la llum particular de cada element en el laboratori i li van posar el nom d'espectre (no, un espectre no és un fantasma). És com la seua empremta digital. Quan un astrònom observa la llum d'una estrella, aquesta llum arriba al telescopi i després es fa passar a través d'un espectròmetre, amb el qual és possible separar la llum de cada element i així identificar quins són els elements que componen aquesta estrella. 

Aquesta mateixa tècnica es la que utilitza el Curiosity per estudiar la composició del sòl marcià. Però hi ha un problema. Les roques marcianes no són estrelles i no emeten llum, per a això el Curiosity ha estat armat amb un poderós raig làser que es dispara contra una roca diverses vegades en polsos molt curts, equivalent a encendre i apagar una llanterna moltes vegades molt ràpid.



Aquesta setmana, dos setmanes després del seu aterratge a Mart, el Curiosity va provar aquesta tècnica. El blanc escollit va ser una pobra roca a la vora del Curiosity de la mida d'un puny que van anomenar "Coronació". L'instrument anomenat ChemCam consisteix en una càmera amb un làser, un telescopi i tres espectròmetres.

El làser va ser disparat 30 vegades en 10 segons i cada pols tenia una potència d'un milió de watts (les bombetes de casa seua en tenen 60 i l'assecadora 2000 perquè es faci una idea). Els electrons que orbiten els àtoms  a la roca absorbeixen l'eneegia del làser, i es converteixen en el que els físics anomenen electrons excitats (la paraula excitat es refereix a electrons amb més energia, no hi vegi pas connotacions sexuals). Aquests electrons tornen al seu estat de mínima energia emetent la llum particular de l'àtom al qual pertanyen. La llum del petit flaix generada va ser captada pel telescopi de la ChemCam  i mesurada pels espectròmetres per determinar els diferents elements químics presents a la roca. La informació ha estat rebuda pels científics i està sent analitzada, mentre que "Coronació" va quedar amb una marca de prop d'1 mm diàmetre, la imatge va ser publicada per la NASA i la podeu veure a continuació.



Els riags làser a l'espai no són cosa de pel·lícula...

Més informació a Cosmonoticias i moltes gràcies a Jorge Diaz per la seua ajuda en petits aspectes.

dimarts, d’agost 21, 2012

Scott McKenzie - San Francisco

Scott McKenzie ha estat un dels molts exemples dins de la música d'haver passat a la història per una cançó (un one hit wonder que es diu), en aquest cas "San Francisco", un dels himnes hippie que defineix una generació i una utopia. Que bonica m'ha quedata questa última frase... L'època dels finals dels 60 era coneguda con el temps de les flors (el flower power). D'aquells temps són l'"Alone again or" dels Love; "It had too much to dream last night" dels Electric Prunes; "For whats its worth" de Buffalo Springfield; "A horse with no name" d'America; "Never my love" dels Association i moltes d'altres de Joni Mitchel, Canned Head, Janis Ian, James Taylor, Vanilla Fudge... Ja veieu, noms una empalagosos, música una mica insulsa pel meu gust, però unes lletres que, pel que es veu, incitaven a les relacions entre homes i dones, o homes i homes, o dones i dones o homes-dones i coses... i totes les possibles combinacions que vostè desitgi.

L'any 1964 McKenzie ja estava en el món de la música en un grup anomenat The Journeymen acompanyat de John Phillips, un bon amic seu que era un dels papas dels The Papas & the Mamas. L'any 1967 el grup es desfà i Phillips se'n va a California a surfejar amb els Beach Boys (i aprofitar per fer coses que fan els papàs i les mamàs per engendrar les Wilson Phillips) mentres que McKenzie es queda a Nova York gravant balades ensucrades. 

El folk-rock, en aquells moments, és un estil en auge i el seu amic Phillips el convenç perquè vagi a la Costa Oest a provar fortuna. Fitxa per EPIC i publica "No no no no no" una bona i desconeguda cançó que mostra les habilitats de McKenzie en aquest gènere, i que em recorda la coneguda tornada no, no, no d'Amy Winehouse. El mateix 1967 amb la producció de Lou Adler i la lletra de John Phillips publica el meravellós "San Francisco (be sure to wear flowers in your hear" (assegura't de portar flors al cabell), tot un himne hippie (ja es veu amb la lletra) que meravellà a un bon futimé de seguidors. El disc es va gravar de qualsevol manera però l'impacte va ser tal que ningú se'l podia imaginar. El 1968 la utilitzaven els joves txecoslovacs per manifestar-se contra el Pacte de Varsòvia (uf! que lluny queda!)

McKenzie ho va tornar a intentar amb el soporífer single "Like an old time movie" (1967) però ja no se'n sortí més. Així que, el 1970, es va passar al country rock amb "Ode" (1970), que no he trobat a YouTube.

L'any 1980 va reviscolar en escena perquè fou un dels compositors del mític "Kokomo", l'èxit que van tenir el Beach Boys en la seua reentré al anys 80. 

Ara, a l'edat de setanat-i-pocs anys i per culpa d'una malaltia neurològica que no havia sentit mai i anomenada de Guillain-Barré ens ha deixat. Jo us poso la versió original, però per si la trobeu més cursi aquí la teniu enmig del "The sound of San Francisco" dels Global Deejays.