diumenge, de desembre 30, 2007

La típica felicitació de Cap d'Any

L'any 1984 George Michael i Andrew Ridgeley passaven l'últim Nadal junts. Publicaven aquest single amb una de les portades més horribles de la història de la música. Després George Michael ja sabem què va fer (què hagués passat si George Michael hagués utilitzat el seu vertader nom Giorgios Kyriakos Panayiotiu?) i Andrew Ridgeley ara és un pobre home recordat per la portada d'aquest disc.
Gaudiu de la cançó...


diumenge, de desembre 23, 2007

Resum de l'any


Una de les coses més típiques dels serveis públics durant aquests dies és fer un resum de l'any. I com que aquest bloc no vol deixar de ser un servei a la ciutadania, potser que fem el resum de l'any no? Però el farem una mica ràpid, no fóra cas que ens quedéssim sense any abans de temps.

Àngel Ros. Candi Villafañe. Xavier Sàez. Javier Zubillaga. Tevenet. Carles Llobera. Xavier Massana. Nacho Rivadulla. Jordi Rueda. José Jara. La mesquita al Polígano. La reforma de les Basses. Els Casinos de los Monegros. Isidre Esteve. Josep Guinovart. La Bruixa de Sort a l'Espai. Jaume Gilabert. Miquel Pueyo. El bar del Canyeret. L'aeroport d'Alguaire. El Museu de Lleida. Els Moniatos Solidaris. La Lorena. Capta Ilerda. Lleida, capital de la Cultura Catalana. 300 anys d'ocupació espanyola. Ricard Cases. Els 25 anys de la Colla la Puput. El Guillem. El PP a l'alcaldia de Viella. ERC a l'alcaldia de Solsona i Bellpuig. El PSZ a Mollerussa i Cervera. Gillespie. El pàrquing de l'Arnau. Els nous Camps Elisis. Francesc Xavier Ciuraneta. El traïdor bisbe Salinas. Adéu a Lluís Pere Alonso (per sort). Benavent C.F. El Cadí la Seu. El Juvenil del Lleida. El túnel de Vielha.

Antes partía que doblá. L'esvoranc. El Gornal. Bellvitge. Fecsa-Endesa. REE. ¿Por qué no te callas? Yo me llamo Josep-Lluís aquí y en la China Popular. La desafecció. La crosta nacionalista. Polònia. The Police. La Fira de Frankfurt. Una polla xica mica camacurta i ballarica. La Llei d'Habitatge. El juez Bermúdez. Alonso-Hamilton-Raikkonen. La sentència del 11-M. ANB. 80 km/h. Crisi de rodalies. Centenari de Leonard Euler. Nicolau Casaus. Antonio Puerta. Modest Cuixart. L'informe PISA. L'informe Jaume Bofill. Els 50 anys de Mortadelo y Filemón. Virginia Tech. Al Gore premi NObel. Iphone. Luciano Pavarotti. 150 anys de Baden Powell. Joan Carretero. Reagrupament.cat. Uriel Beltran. Esquerra Independentista. El Dret a decidir. 1-D. El gol de Messi. El Getafe. El tauró de Tarragona. Lluís Mª Xirinachs. Víctor Morlán. Madeleine McCann. El trencament temporal de relacions del Marichalar. La portada del Jueves. Les fotos del Rey cremades. El referéndum d'Ibarretxe. La Llei de Memòria Històrica. L'Arche de Zoé. Sarkozy i Carla Bruni. Segoléne Royal. Educació per a la Ciutadania. Windows Vista.

dimecres, de desembre 05, 2007

La crosta del socialisme


Amic Joan Ferran... no, no, no... no m'agrada aquest començament. Tornem-hi... amic, el que es diu amic no ho és gaire aquest Juan Fernando del PZOE, que es fa dir Joan Ferran per dissimular suposo.

Bé, jo li recomano a l'individu en qüestió que provi Cillit Bang o KH7 pel tema de les crostes. Jo ara ho provaré amb una crosta que afecta Catalunya i que s'estèn com virus amb creixement exponencial. Sí, sí, escolti'm, no ho ha notat? Es diu en llenguatge tècnic Socialismus Vulgaris i no sap vostè el mal que arriba a fer. És un virus aparentment inofensiu però que va fent poc a poc i al final es capaç de fer malbé des d'una xarxa de trens fins la Teletrés (TV3 en llenguatge tècnic). Ni el McAffe pot amb ell!

Un cop va entrar a TV3 i va fer que la gent que surt parlant en castellà no sigui ni subtitulada ni traduïda al català. I els creadors del Socialismus Vulgaris diuen "però si tothom entèn el castellà!"... però un ciutadà d'Andorra o de Perpinyà o de Banyuls de la Marenda no té cap deure de conéixer aquest idioma de nunca imposición.

També ha provocat que a TV3 obrin les notícies d'esports amb el català Fernando Alonso o amb la catalana Selección Español de Fútbol. Ha fet que els presentadors de telenotícies parlin en primera persona quan parlen d'Espanya... "tenim", "estem", "som"... Ha omplert TV3 d'expressions com "a la resta d'Espanya", "els espanyols pensem", "en el conjunt d'Espanya", "el primer espanyol classificat", "per primer cop a Espanya"... ha fet que a TV3 es digui més cops la paraula Españñña que en un discurs d'Ángel Acebes!!

El virus Socialismus ha aconseguit amagar les notícies de les manifestacions del 18-F o la del 1-D convertint-les en anecdòtiques.

I tot això creat per un maligne dr. Juan Fernando, que des de ja fa temps es queixa que la paraula Españñña sona massa poc als TN (25/5/2001) i que es queixava que el terme Països Catalans és pancatalanisme i colonialisme català (8/10/04).

I jo pensava que el problema dels zocialistas era el Losantos i ara resulta que el problema dels del PSZ és l'Antoni Bassas, el Mikimoto i el mapa del temps dels Països Catalans!

P.D: I per últim voldria recordar uns noms que passaran a la història de Catalunya de la mateix manera que va passar Felip V, el Comte Duc d'Olivares, Primo de Rivera o el General Franco. Apunteu el nom d'aquests 21 individus: Came Chacón, José Montilla, Meritxell Batet, Francesc Vallès, Mª Dolores Puig, Daniel Fernández, Lluïsa Lizárraga, Ernest Benito, Carlos Corcuera, Teresa Cunillera, Jordi Marsal, Esperanza Esteve, Esperanza Farrera, Lourdes Muñoz, Elisenda Malaret, Álex Sáez, Montserrat Palma, Jordi Pedret, Mª Montserrat Colldeforns, Manuel Mas i Isabel López. Que la història jutgi aquest 21 diputats hispanoaddcites del PSZ que el 9/2/2006 van votar a Madriz (la seva pàtria) la definició d'"Idioma valencià" com a esquarterament de la llengua catalana. E.P.D.

dissabte, de desembre 01, 2007

Com el Far-West no hi ha res

Anant cap a Almenar hi ha un moment abans d'arribar a Alguaire en què l'emisora M80 desapareix de la ràdio del cotxe, aquests són els nostres problemes de rodalies. Vaig posar el CD i portava un de la Trinca, de quan la Trinca era un grup català. Escoltant aquesta cançó del 1981 vaig pensar que les coses havien canviat poc... o gens!


Diu, que hi ha una tribu d'indis a l'oest americà que té alguna retirada amb el poble català. No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol són i seran gent apatxe tant si es vol com si no es vol. Ha rebut per totes bandes però endevant, que no ha estat res! per la seva mala estrella és el pupes del far-west. Doncs sabem segons la història que aquesta tribu, pobrets! quan es rifen garrotades tenen tots els billets. Que lluny és el far-west! que bonica és Oklahoma! Com el far-west, no hi ha res! Invasions de tota mena ha sofert contínuament però una de les més sonades l'ha tingut darrerament: la del general Frank Cooster i un grapat de capcigranys, ara fa quinze mil llunes, més o menys uns quaranta anys la primera atzagaiada de l'infame general fou prohibir la seva llengua i la dansa ritual i enviar els casaques blaves per colonitzar els nadius i arrencar la caballera als elements subversius Que lluny és el far-west! que bonica és Oklahoma! com el far-west no hi ha res! Però a la mort del general el del "sellos" de correus ho deixa tan ben lligat que manen els seus hereus. I quan la tribu amb eufòria desenterrant la destral engegava a fer punyetes al famós seny ancestral. Per poder-ho canviar tot però que tot seguís igual van muntar unes eleccions per distreure el personal. Per parar el cop de moment i presidir la reserva de l'exili arriba un "jefe" que tenien en conserva Que lluny és el far-west! Que bonica és Oklahoma! Com el far-west no hi ha res! I per asserenar els ànins d'aquest poble tan tossut es firma una tractat de pau que li diuen l'estatut. Però com sempre passa al cine a l'hora de la veritat els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat. I ara es volen tirar enrera perquè diu que som un cas i quan se'ns dóna un ditet ens agafem tot el braç. I de tant que ens recomanen prudència i moderació ja no estem desencantats ara estem cagats de por. Doncs no volen que fem l'indi i amenacen cada dia que si no estam quiets vindrà el set de cavalleria

dissabte, de novembre 24, 2007

Hi ha més lesbianes del què sembla?





El meu estimat company Croat Català m'enviava un correu electrònic amb un link a un dels vídeos de la pàgina http://www.redtube.com/ coneguda per tots els amants de les pàgines webs dedicades a pàgines eròtiques (o pornogràfiques; de fet no sé molt la diferència entre erotisme i pornografia... quants centímetres de titola han de sortir a un video eròtic perquè sigui pornogràfic?). El video, de molt bon veure, era sobre un parell de noies, també de bon veure, que practicaven escenes eròtiques (o pornogràfiques) ensems i ambdues entre elles.


És molt habitual als videos aquests que recorren els correus electrònics, a les revistes (a Jara y Sedal precisament no) i a les pel·lícules, una escena o vàries de lesbianisme. A la part central de cada pel·lícula hi ha la típica escena de les noies (imaginem-nos Laura Sinclair, Jeena Jameson o la més nostrada Minerva Pons per posar un exemple) que comencen a jugar, i continuen jugant i acaben jugant...


Imaginant això, penso (sí, algun cop penso) si realment hi ha més lesbianes de les que realment ens imaginem. De fet dubto si personalment en conec alguna. Si no fos així, per què ens deleiten els companys de Conrad Son (o Mario Salieri) amb aquest tipus d'escenes constantment? Penso en una suposada discreció lèsbica. Penso que hi ha més dones que li agaden les dones que no pas les que penso que hi ha. I penso (uf! quin fart de pensar!) que això del lesbianisme es porta amb molta discreció. Molta més discreció que el gayisme, per posar un eufemisme paral·lel.


Penso que el lesbianisme eròtic (o pornogràfic) essencial i en estat pur (com si fos un corrent filosòfic) no existeix, i que tots els jocs lèsbics acaben amb el gran gest de la introducció d'algun fòtil de fisonomia fàl·lica. No nego que dues noies jugant amb trastes extrets de reunions de Tupper-Sex s'ho puguin passar pipa, però si després t'ho mires bé, a part de posar-te bastant calent, veuràs que tots els seus joguets són succedanis d'un gran penis. De fet, a la majoria de les pel·lis eròtiques (o porno) amb escenes lèsbiques, al final sempre apareix el lampista o el llauner i se les tira a totes dues.

diumenge, d’octubre 28, 2007

Els independentistes raros


Últimament hi ha coses que em costen de creure.
1) Que Victor Morlán i Magdalena Álvarez no surtin com a parella en el programa aquell que no veu ningú dels matrimonis i que misteriosament és líder d'audiència (vostè coneix algú que el miri?).

2) Una enquesta que publicava un diari suposadament seriós sobre els independentistes a Catalunya. Si ens parem a revisar una mica aquesta enquesta podem arribar a treure (o no) conclusions rares crec...

L'enquesta diu que un 81,1% dels votants d'ERC estarien disposats a votar a favor de la independència. Més o menys és una dada que quadra... perquè el 19,9% de votants d'ERC restant correspondria a tot el fotimé de consellers, directors generals i secretaris generals que volten per la Generalitat, que pel seu bé, i pel del Carod (no me llames José Luis), Puigcercós, Huguets, Bonets i Ridaos val més que es quedin com estan. Sobretot veient al Bernat Joan o al Josep Huguet el dia de la Conferència Nacional d'ERC... això de la independència els hi fa mal de panxa.

També diu que un 44,6% dels votants de CIU estarien a favor de votar per la independència... i qui són aquests? Potser que algú els expliqui a aquests que s'han equivocat de partit, no? Sorprèn una mica bastant que la meitat de l'electorat de CIU vulgui la independència amb els dirigents que tenen. I a més si comptem amb l'impresentable del Duran i Lleida que es declara més español que la cabra de la legión i José Bono junts! 44,6% de convergents! Canvieu-vos de partit, homes! (i dones!)

Un 36,1% dels votants d'ICV també votarien a favor... bé, aquests deixem-los perquè pobres, ni el seu partit sap què vol. Suposo que deuen pensar que en una Catalunya independent les tomates tindrien gust a tomata i els ceballots a ceballots. I parant-m'ho a mirar bé, ICV es compta com a partit nacionalista, no? Doncs quina pena...

I anem a coses no aptes per a cardíacs... im-pres-cin-dibles.. escolti'm... trencarem anys d'història de ciència política per llegir les dades que queden de l'enquesta...

Ojo! Un 19,4% dels votants del PSC vol la independència. Juajauaja! Bestial! Suposo que deuen ser votants del PSC o bé per error, o bé de llocs on es creuen que el PSC no pertany al PSOE (posem per cas a Sant Esteve de la Sarga o Pelagalls i Sisteró). Busquin un 19,4% de gent a l'Hospitalet, Castelldefels, Gavà, Sant Adrià o Badalona independentista. I el consellers Castells on el posaríem? El Maragall és votant del PSC?

I el 6,1% dels votants del PP també votarien a favor! Alça! D'on ha sortit aquesta gent? Potser són els xistosos de les enquestes que contesten aleatòriament. O és la part de mostreig que hem d'ignorar per possibles errors. O gent que es pensa que PPC realment vol dir Partit Popular de Catalunya?

I acabem ja, el més friqui de l'estudi... un 7,7% dels votants de Ciudadanos també hi votarien! Mariasantíssima! Si s'entera el Boadella els afussella al Valle de los Caídos! (Per cert Boadella, no cal que tornis a Catalunya, no et trobarem gens a faltar) Aquests d'aquí sí que no sabria on catalogar-los. No sé si l'enquesta va estar feta una nit de borratxera a la seu de C's o sota secret de confessió... increïble, increïble.

I així anar fent... a veure si ens vindrà ara d'aquest 6,1% del PP i del 7,7% de C's per lliurar-nos d'una vegada per totes d'aquesta Espanya que ens envaeix, ens roba i per rematar-nos enms insulta.

dissabte, d’octubre 27, 2007

Juande Ramos, qui et voldrà?


Aquest individu anomenat Juan de la Cruz Ramos, li agradi o no recordar-ho, va entrenar la Unió Esportiva Lleida. Un personatge (per no qualificar-lo de cap altra manera) que va estar al nostre club la temporada 97-98 i que tot i començar amb un 5-1 al camp del Sevilla curiosament, no ho va fer gaire malament i ens vam quedar a pocs punts del Play Off d'ascens a 1a divisió.

Aquest personajillo, per si ell no ho vol recordar, va entrenar el Llevant, l'Alcoià, el Logronyés amb èxit i el Barça B fent-lo baixar a 2aB. Que no es pensi ningú que ja ha començat la seva trajectòria guanyat la UEFA, eh?

El seu record per Lleida va ser nefast, com a entrenador potser no tenim res a dir, però com a persona no va deixar ni un sol amic. Potser només en Pep Setvalls que se'l va portar del Barça B i després se'l va endur al Rayo Vallecano.

Doncs bé, aquest post només es per avisar als amics (i amigues) del Sevilla que llegeixen aquest blog (que no crec que siguin aires) que aquestes maneres d'actuar del sr (amb perdó) Juande no són noves. Entrenant el Lleida aquella temporada, l'inefable i burxador Antoni Laso del diari La Mañana va destapar al febrer que tenia un contracte firmat amb el Rayo Vallecano. Evidentment, el ciutadà Juande (no li vull dir persona) ho va negar tot, però es va demostrar que era cert i va fotre el camp cap al Rayo Vallecano deixant el club de males maneres, fotent òsties a tort i a dret i sobretot criticant a la premsa per dir la veritat.
Ni club, ni espectadors, ni premsa, ni lleidatans tenen bon record del pas de Juande Ramos (només comparable amb Felip V potser!). I si algú li pregunta per Lleida, ja veureu que diu... per mi que ni deu voler saber on és. I crec que igualment si li pregunteu a algú del Barça o de l'Espanyol... no conto pas que algú el defensi.

Per això no em sorprèn el fitxatge del Tothenham que ell porta negant des del setembre. Quan vaig sentir que deia que no hi havia res ja vaig pensar que deixaria tirat al Sevila i fotria el camp cap a Anglaterra. El millor que li podeu dir és bon vent i barca nova i a cagar la via Juande! No sé si per quatre duros de més val la pena que la gent et conegui veritablement...

dijous, d’octubre 04, 2007

Anda y que te zurzan


Amb aquesta expressió tan castissa i castellana m'agradria dedicar un blog a la maltractada (oooooh) poetessa (es veu) Cristina Peri Rossi (una individua amb un nom digne del Calcio italià i que fot aquesta cara d'aquí al costat).

Aquesta Cristina colaborava (per sort ho escric en pretèrit) al programa de Catalunya Ràdio que presenta el Gaspar Hernández de 8 a 9 del vespre. I ha estat despataxada. Per rematar la feina, resulta que els grup dels intel·lectuals de sempre (sí, sí, aquells que es fan dir intel·lectuals però que tenen menys cultura que tota la descendència borbònica junta) han signat un manifest de suport per aquesta andoba.

Segons els grans savis intel·lectuals diu "La escritora Cristina Peri Rossi ha sido despedidade Catalunya Ràdio por hablar en castellano". I una merda! (o defecació, o excrement, o femta si vol). La Peri Rossi aquesta ha estat despatxada per no parlar en català, que és la llengua de l'emissora segons el que ha aprovat el Parlament de Catalunya (ja té trons que aquests intel·lectuals només facin cas de les lleis que els hi convenen). Si aquesta senyora hagués parlat anglès, serbo-croat, suahili o guaraní també hagués estat acomiadada.

Per treballar a Catalunya Ràdio cal saber català. I si no en sap, que s'espabili, que es veu que la paia aquesta porta vivint aquí des de 1974. Si en aquests 33 anys no li ha donat la gana d'aprendre la llengua del país que calli i no protesti. O potser no l'ha après perquè és una incompetent. Que li donguin. I sinó que vagi a treballar a posar totxos que allà no li demanaran el nivell C de català.

El que li convé a la tia en qüestió, a Joan Carles I l'ignífug, al Grande Marlaska i als intel·lectuals és anar uns dies als mig de Rangún vestits de monjos budistes o passar unes vacances a Tikrit embolicats amb banderes americanes.

Que els bombin a tots! Aquests espanyols després d'invair-nos, només saben que robar-nos, i insultar-nos.

dissabte, de setembre 22, 2007

No hi ha res com anar en cotxe


Era previsible. No cal tenir gaires estudis per deduir que aquell invent sostenible-multicultural-cosmopolita-ecosocialista-marxista-leninista del dia sense cotxes no serviria per res. Fa uns anys el celebràvem (bé, ens el feien celebrar) amb bombo i plateret i ara ha quedat enrere convertit en fum de sabatots. I jo que me n'alegro!

Aquelles ments pensants volien que tallant els carrers a la circulació dels vehicles durant un dia fos una solució màgica als problemes de trànsit i ecològics del planeta. A qui se li acut pensar això? Trobar Martín Ruano i Doctor Fleming tallat de patac només feia que provocar molts més embussos a Ricard Vinyes amb les respectives queixes dels usuaris (i usuàries) que necessiten el cotxe per anar a treballar.

Per fi, els ajuntaments s'han deixat d'aquestes punyetes i ara celebren una cosa que es diu Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura (és que si avui en dia no es posa la paraula sostenible a un eslògan ja es pot donar per mort), que no tinc ni punyetera idea què és, però almenys no tallen els carrers al trànsit que només era una collonada que servia per tocar l'escrot (i la vulva) als pobres conductors (i conductores).

En el cas de Lleida això de la Setmana de la Mobilitat s'ha reduït a tallar el carrer Ensenyança durant 2 hores perquè jugui la canalla enlloc d'estar a classe aprenent coses útils (espero que al company Ramon no li toqués fes cap collonada d'aquestes). Gràcies a això segur que Lleida esdevé una ciutat mobible, sostenible i segura a collons.

I a més, proposo que es prohibeixin les bicicletes. Sí, sí. N'estic fart que circulin pel carrer Major a tota pastilla quan està ple de gent, que te les trobis pels carrers contra direcció, que es saltin els semàfors per la cara i que per l'avinguda de les Garrigues vagin pel mig de la calçada quan tenen el seu carril bici la mar de majo. De tant fomentar-les ara s'han convertit en una plaga que no es pot erradicar... i sinó mireu la feina que tenen a Barcelona!

dimarts, de setembre 11, 2007

Un any menys, catalans


Un any més que som aquí dient les mateixes coses. Un any més: qui dia passa, any empeny. Tal dia farà un any, i tal i tal. Bé, en una nació ocupada no sé si és aquesta la manera de comptar. En una nació resistencialista no sé si els pocs que resistim podem ser tan cretins de seguir comptant com si fos un any més, com si no tinguéssim pressa. És un any menys!

Cada any que passa és un any menys, i som una mica més Espanya, i estem una mica més ocupats, una mica més vençuts. Cada any és un any menys, i estem una mica més rendits, i som una mica més pobres. Una mica més dimissionaris també: no tot és culpa d'Espanya; i una mica més convençuts de la propaganda enemiga: de tant deixar-nos dir de tot posant sempre l'altra galta, al final ens hem acabat creient racistes per parlar la nostra llengua.

Vés a Londres i a veure quin taxista s'atreveix a dir-te que porta 40 anys a la ciutat i que encara no sap parlar l'anglès: a veure quin taxista, més ben dit, obté la llicència que cal per ser taxista sense saber anglès.

Cada any és una any menys, un llençol menys a cada bugada. Creiem que som prudents i que sabem gestionar quan en realitat només administrem misèria, les molles d'un pa que era nostre i ens el vam deixar robar i tot el que sabem dir és que ser civilitzat vol dir dialogar amb el lladre i encara ser-hi amables.

A casa, un lladre era un lladre, i qui hi havia de parlar era la policia. I un babau, el que deixava robar-se dues vegades per la mateixa persona i en les mateixes circumstàncies. Un any menys, catalans. Un any menys fins i tot de marge perquè ens segueixin robant, perquè som tan pobres que aviat no ens trobaran ni els ossos.

Només tinc una pregunta final: podríem deixar de barallar-nos i de fer l'imbècil tots plegats, a veure què passa?

dissabte, de setembre 01, 2007

Terrorisme acordeonístic


A vegades fa gràcia la tele quan comença a parlar del terrorisme de baixa intensitat. M'agradaria saber la quantitat de contenidors o d'autobusos que cal cremar per passar de baixa a mitjana o alta intensitat. Seguint amb aquesta dèria d'inventar-se categories per classificar els esdeveniments jo m'invento l'eufemisme terrorisme acordeonístic. Sí, sí, sí... ha llegit bé. I no es tracta de cremar un caixer automàtic a Arsèguel quan fan la Trobada d'acordionistes del Pirineu, la cosa va per una altra banda. Els (i les) poso en la meva situació i els (i les) prometo que se'ls posaran els pèls de punta (i si algú o alguna és calb o calba que triï els pèls que se li han de posar de punta).

Un cap de setmana a Empuriabrava. Estàvem dinant a la Marisqueria La Taberna del Mar fent el seu exquisit menú degustació combinant embotits ìbèrics amb peixos i mariscs de la zona i tot ben regadet amb un blanc de blancs del Castell de Peralada D.O. Empordà. En aquesta situació paradisíaca que vostè pot imaginar entra un individu al restaurant amb un acordió penjat. Ja m'imaginava el que estava a punt de succeir, normalment no es porta un acordió com a objecte decoratiu. Entre algun musclo i alguna escopinya comença a sonar el Baile de los Pajaritos. Quin estrèpit! Com es pot permetre que davant d'aquell dinar vingui un paio i comenci a taladrar (o brocar) amb allò? Potser si hagués tocat Smoke on the Water de Deep Purple o Livin' thing de l'E.L.O. s'hagués suportat millor, però no fou el cas. De totes formes, la cara d'aquell home no era la de tocar coses de Deep Purple.

Però aquest no és el pitjor cas. Nonono... canviem de lloc i anem a Cadaqués ara. Després de fer una visita per Cadaqués, la preciosa cala de Portlligat i el Parc Natural del Cap de Creus decidim anar a dinar davant del mar, al Sa Gambina. Doncs bé, si pensàvem que no ens podia passar res pitjor a l'hora de dinar, ara se'ns acosta un homínid amb l'acordió i comença a fer sonar el ¡Qué viva España! Com se li podia passar pel cap al senyor de l'acordió que la gent que estàvem dinant allà frisaríem per sentir aquella melodia? Potser es pensava que sentint aquell conjunt de notes ens posaríem a ballar i a cridar aquesta mena d'himne que tenen al país del costat? I l'home encara volia, quan va acabar de tocar allò que alguns li diuen música, que li donéssim propina. Però si li hauria d'haver robat i tot per tocar allò mentres gaudíem d'unes anxoves de Cadaqués i unes tallarines de la Costa Brava.
Trobo molt bé que aquesta gent es dediqui a tocar al metro, a les Rambles de la capital o a un aparador del Corte Inglés. Però l'hora de dinar per la gran majoria de la humanitat és sagrada... i que et fotin un dinar enlaire per culpa d'un impresentable que es pensa que li donarem propina per sentir el ¡Qué viva España! anem ben arreglats. A veure si això també s'arregla el 2014.

diumenge, d’agost 26, 2007

El vi de la casa


Una de les sensacions gastronòmiques més doloroses que tenim en el nostre país (quan parlo de país em refereixo a Catalunya, ho dic per despitats o despistades) és el fet de demanar un vi de la casa quan es va a dinar o sopar a algun restaurant. Ja sigui el Bar-Bodega Casa Pepe o sigui la Marisqueria Carballeira.

Si es comet el pecat de demanar un vi de la casa t'endús una sensació comparable a la d'una patada als ous. Et foten normalment un Rioja que te'l venen com a Criança i es queden tan amples. Els catalans no som uns perfectes inútils, sempre podem servir com a exemple del que molt bé s'anomena autoodi. Tenim els millors vins del món i als bars ens donen riojes fastigosos perquè muden més (en català cosmopolita diríem que és més snob).

He tingut la sort de poder gaudir uns dies pel Sobrarbe i la Ribagorça aragonesa i he comprovat com la cultura del vi i l'estima a la terra allà la tenen més arrelada.

Divendres, dinar a Barbastro (poble eclesiàsticament enemic però gastronòmicament amic). Un fabulós dinar a la Frutería del Vero, una bodega del s.XVII amb grans embotits, foie i guisats. L'atenció el client i el tracte dels millors que he pogut comprovar. De postres no pot faltar la foundie de fruites i l'assortit de formatges. Doncs bé, el vi de la casa que ens van servir fou un Cavernet Sauvignon 2002 del Viñas del Vero. Un vi molt més que correcte i de la terra, evidentment amb D.O. Somontano.

Els sopars al restaurant Marboré de l'Hotel Barceló Monasterio de Boltaña. Uns plats exquisits amb una originalitat absoluta i per acompanyar-los un Montesierra Crianza 2003, evidentment de la terra i D.O. Somontano.

Dissabte un dinar al Bodegón de Mallacán, el millor restaurant d'Aínsa. El dinar en un portxo de la fabulosa Plaça Major d'aquesta vil·la medieval amb uns bons acompanyaments de ceps (ara ja comença la temporada) en la majoria de plats i assaborint les fabuloses anques de granota. El vi de la casa també un Montesierra Crianza.

I per acabar anem fins a Benasque, a la vall de Benàs. Anem a dinar a l'Hotel Círia perquè el nostre restaurant de referència, el Casa Tous de Linsoles estava ple. Demano una cassola de mongetes seques (judiones) amb orella i després un xuletó a la llosa. Evidentment la carn del Pirineu i les raccions dignes de restaurant de muntanya. El vi de la casa un Cabernet Sauvignon-Merlot 2003 del Viñas del Vero.

Tant problema tenim els catalans per oferir els nostres vins? Perquè no oferim un Raïmat, un Sanui o un Seró? Ja no dic un Cérvoles, ni un ODA, ni un Monestir del Tallat... però cony... que amb els Riojas que ens donen pels bars he d'acabar demanant sempre grasiosa!!

dimarts, d’agost 21, 2007

Toca't els nassos!! (per no dir els ous)


Sen-sa-ci-onal! Això ha estat bestial! L'estiu del 2007 per molt que diguin el contrari no es recordarà per l'apagada elèctrica, ni per les retencions de l'AP-7, ni pels caos del Prat, ni pels concerts d'Isabel Pantoja. La notícia d'aquest estiu és que han trobat un tauró a.... A L'AIGUA!!! Sí, sí... que fort, no? Trobar un tauró al mar... marededeéusenyor... on anirem a parar. Entre el Zapatero i el canvi climàtic han provocat que hagi taurons al mar i en canvi no hagi taurons passejant amb samarreta de futbol pel passeig marítim de Cambrils ni fotent-se un arròs amb llamàntol a Can Rovira. A Steven Spielberg no se li acudiria mai filmar una peli que es digués Tiburón (en anglès la va titular Jaws i aquí el traductor ja no sabia què fer) al mar. Devia ser que era la platja del Miracle...


L'altra cosa bèstia que he sentit dir aquest estiu han estat unes renillades o escatainades d'en Xavier Sorres i de n'Albert Ruís i Gallardó. Aquests pressumptes homínids han afirmat que el dèficit d'infrastructures de Catalunya ve ocasionat pels esforços pressupostaris que fa Catalunya pel que fa referència als temes identitaris. Alça Manela! Si ara resultarà que aquests pepers potser tindran raó! Si deixessim de donar diners per subvencionar el Instituto Cervantes, la selección ejpañola, RTVE (la 1 i la 2), RNE (fins a 5) i així anar fent... potser podríem aconseguir que tots els catalns tinguéssim barra lliure al Riviera i tot.

dimecres, d’agost 15, 2007

Lo Xiri


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007


Un suïcidi no és mai una victòria, tot i que la filosofia el legitima si és per les idees. La veritat és que no sé si la millor manera de no ser espanyol és aquesta, suicidar-se i aleshores no ser res. Suposo que a la majoria de catalans (que no vol dir habitants de Catalunya) ens espanta més la nostra pròpia mort que la del nostre poble. Ens quedarem aquí sent esclaus mentres la nació opresora continuarà sent rica i plena gràcies a nosaltres.

De Xirinachs valdrà el que va lluitar en vida, no en la mort. De la nostra nació potser haurem de dir el mateix.

dimecres, d’agost 08, 2007

Mr Marshall de pa sucat amb oli


Un individu anomenat José Luis Rodríguez Zapatero va anar fa uns dies a aquella zona de Catalunya que és el més semblant que hi ha a un camp de refugiats (per com viuen amuntegats, sense llum, sense transports, incomunicats per ferrocarril, carretera i avió). Passejant per allà va deixar anar una d'aquelles frases que diu ell que no es creu ni Cristo ja en aquest món... que invertirà el 18,8% en infrastructures i blablablà. La veritat és que això només s'ho creu ell, els dels PSC, els d'ICV i els d'UPN ara suposo. I això que hauria de ser creïble perquè ho diu aquest Estatut que teòricament ja està en vigor però que es veu que no ho acaba d'estar perquè no sabem si el tenim del tot o no l'acabem de tenir.

El ZP aquest té un problema molt gros, i és que serà el primer president de l'estat español que a la primera legislatura de govern tindrà credibilitat infinitèssima (pels de lletres: infinitèssim vol dir que s'aproxima a zero). Sobretot després d'aquell famós "Apoyaré el Estatut...". Felipe González va mantenir la credibilitat fins els anys dels Roldans, Perotes, Barrionuevos i companyia. A Aznar els seus amics encara se'l creuen amb allò de l'11-M o les armes de destrucció massiva. ZP ja ha perdut la credibilitat... i sinó pregunteu-los-hi als de Nafarroa Bai, que tontos d'ells van posar una socialista de presidenta del Parlament i ara resulta que aquests que es fan dir socialistes pacten amb els peperos navarros... ja té collons la cosa.

Conclusions.

1) Si el PSOE és d'esquerres els meus collons són campanes.
2) El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.
3) Els del PP criden molt però a l'hora de pactar compleixen. Els sociates tenen molt talante però a la mínima que pactes amb ells et trobes amb el teu anus entaforat per un enorme penis.
4) Si els espanyols troben normal que pactin els partits espanyols entre ells... tant problema hi ha a Catalunya per pactar els partits catalans entre ells? Quan dic catalans descarto per raons òbvies PSC, PPE (Partit Popular d'Espanya) i ICV (que no sé on classificar-los).

dimarts, de juliol 24, 2007

Barcelonins, us cedim a Sant Jaume per uns dies


Sen-sa-ci-o-nal!! Això no ho havíem vist mai en la vida! Un pobre lleidatà de comarques (la manera fina de dir que sóc de poble) oferint ajuda als supermegahipercosmopolites de la capital. Osti tu! Es veu que s'han quedat sense llum centenars de milers de milions de persones allà a la Diagonal i surten a la tele i tot! Només perquè s'han quedat sense llum! Ca fort!

Sant Jaume va passar per Lleida (ja fa uns dies) camí de Galícia. De fet, a qualsevol poble del món on aneu us diran que per aquell poble també va passar Sant Jaume. Déu n'hi do la volta que va donar el col·lega per arribar a Galícia. Ni Willy Fogg!

Quan va passar per Lleida, concretament davant del Peu del Romeu (prop del Zara i del Woman Secret pels que toqueu altres temes culturals) era fosc i el pobre home es va clavar una punxa. Com que no hi veia no es podia treure la punxa, que suposo li devia fer mal. Aleshores van baixar uns angelets del cel amb un fanalet i li van fer llum per poder-se treure la punxa i continuar caminant. Cada any, la vigília de Sant Jaume, a Lleida i a Balaguer (que devien tenir la seva punxa suposo) conserven la tradició de la professó dels fanalets de Sant Jaume en record d'aquest esdeveniment. Només durant l'ocupació francesa, el 1810, el governador Henriot va prohibir la professó.

Doncs bé, aquesta tradició la podem exportar a Barcelona avui, no? Enfilem l'A-2 cap a Martorell i els hi fotem la lluminària a aquella pobra gent... és que... i sort que són la gran capital!

P.D: Si algú espera un post sobre la negativa del Barça a jugar les semifinals de la Copa Catalunya aviso que no ho faré. No hi ha prous insults en el vocabulari català per descriure la filosofia d'aquell... diguem-ne club que desprèn una onada de catalanisme que ni el tsunami d'Indonèsia.

divendres, de juliol 13, 2007

Immersió a les aules


Aquests socialistes ja l'han tornat a liar. Ara el Departament d'Educació (amb lo bé que estava amb ERC) amb un dels Maragall al capdavant ha fotut el crit al cel perquè un dels socis de Govern (aquests d'ERC de tant en tant diuen alguna cosa coherent) ha proposat que el professorat de secundària empri exclusivament el català mentres es trobi a l'institut. Osti tu! Que fort! Parlar en català a Catalunya! On s'és vist això! Ambaparà!

La primera resposta del socialista Maragall ha estat considerar la iniciativa "d'error" perquè "la imposició és el pitjor que se li pot fer al català". És a dir, que mentres que a una gran part del món (i de l'univers potser) s'imposa la llengua del lloc on es neix d'una manera natural, sense que ningú (ni ninguna) s'ho planteji, a Catalunya ens costa fer entendre que si a Grècia parlen grec i a Itàlia parlen italià, aquí el més normal del món seria parlar català.

El problema que tenim ara mateix els catalans és que tenim uns governants acollonits per perdre els vots d'aquells que viuen aquí de la mateixa forma que viurien a Logroño, Albacete o Badajoz. I l'estupidesa política va més enllà si tenim en compte que aquest Estatut que només agrada als socialistes (i als d'iniciativa, és el mateix) diu que el català s'ha d'utilitzar com "a llengua vehicular i d'aprenentatge a l'ensenyament". És a dir, que amb la llei a la mà els professors han de parlar exclusivament en català mentres es trobin al seu lloc de treball, sigui fent classe, esmorzant, al pati o jugant a futbol.

I que cony, els docents dels col·legis cobren per parlar català encara que el crio de torn se'ls dirigeixi en castellà, àrab o servo-croat. I si no els hi agrada, que canviïn de feina, que n'hi ha molt per triar. Al sector de la construcció, per exemple, ningú els obligarà a parlar en català.

dijous, de juny 28, 2007

La merda que no vol ningú


Els orígens de la industrialització de Catalunya al segle XIX van ser el punt de partida d’un desequilibri demogràfic i econòmic a tot el Principat, que ha beneficiat Barcelona, allò que li diuen àrea metropolitana i tot el litoral en general, en detriment de la Catalunya interior i, molt especialment, les comarques de per aquí aprop i el Pirineu.

Com és on hi ha més habitants, es genera una major activitat econòmica i, conseqüentment, més riquesa. A casa nostra ha imperat el despoblament, lent però implacable. Ara, resulta que les comarques barcelonines continuen el seu creixement gràcies al poder econòmic i polític, però es troben amb una sèrie de problemes que no tenien en dècades anteriors: el paisatge el tenen colgat d’edificis i fàbriques, i els manquen més infraestructures, uns hàndicaps als quals cal afegir-ne dos més: la necessitat de majors reserves d’aigua i la gestió dels residus que generen.

Pel que fa a l’aigua, malgrat que la gran opinió pública ho desconeix, ja fa molts anys que se l’emporten del Solsonès, en concret, de la presa de la Llosa del Cavall. Però els pixapins beuen molt i, per això, qualsevol dia sortirà una canonada des del pantà de Rialb que en lloc de regar el Segarra-Garrigues servirà per abastir una Barcelona amb una aigua d’una qualitat immillorable. Amb el fàcil que seria que xurrupessin del mar. La guerra de l’aigua segur que la tenim perduda, però n’hi ha una altra, la de la merda (o diguem residus), que tot just acaba de començar. El que no podem permetre és haver-nos de menjar la porqueria generada pel progrés i la riquesa de la Gran Barcelona (lo de Gran no s'ho prenguin al peu de la lletra tampoc), com són les escombreries, només perquè la Generalitat vegi més còmode construir megaabocadors a les nostres terres, emparant-se en el fet que aquí ens sobra terreny. Que les fotin a Vallvidrera!! O fins que no omplin tot el Camp Nou... mira si tenen lloc. Aquest és el reequilibri territorial que promou el tripartit? El mateix tripartit que, dit de passada, també vol reduir la representació lleidatana al Parlament de Catalunya amb la nova llei electoral?

dimarts, de juny 12, 2007

Tarragona


Mirin, no sé per què però aquesta setmana tinc ganes de parlar de Tarragona. Tarragona és una ciutat a la qual li tinc un bon apreci i record perquè hi vaig viure un parell d'anys de la meva infantesa... tot i què no em recordo de gran cosa. Doncs miri, aquesta setmana li tinc un record. (Per ser justos diré que vaig viure 6 anys a Barcelona i no li tinc ni gens d'apreci ni gens de record, és a dir, que tinc un criteri seriós sobre l'apreci i els records de les ciutats).

Aquella fabulosa Rambla Nova i la Rambla Vella. El passeig per la rambla acabant al balcó del Mediterrani on Roger de Llúria (o de Flor, ara no sé quin és dels dos) alçant-se majestuosament per portar les quatre barres al llarg de la Mediterrània que horitzó enllà arriba ales illes, Nàpols, Sardenya, Sicília, Atenes i Neopàtria. I si mires cap avall et trobes l'estació de la RENFE.
I baixant cap a l'Imperial Tarraco on gaudim de les vistes de l'Amfiteatre romà al costat del mar. Tot racó de Tarragona té un grapat d'història guardat i conservat. La platja de la Mora on passava els diumenges de juliol i agost d'infantesa. I dinars al buffet lliure d'Altafulla, on havies de posar-te el menjar abans que arribessin els centenars de milers d'autocars de l'IMSERSO que arrasaven tot quant hi havia.
I recordant flashos de la infantesa recordo que vivia en una casa amb una terrassa enorme en un carrer paral·lel a la Rambla Vella. I mon pare em portava a veure els partits del Nàstic... ui! He dit Nàstic? Ara em veig obligat a parlar de futbol...

Amb qui juga el Nàstic aquest cap de setmana? Que juga amb el Barça? Doncs bé, suposo que tota Catalunya tindrà el seu cor amb aquest equip català que es diu Nàstic de Tarragona. Tots a animar el Nàstic perquè en el seu últim partit a primera faci un bon futbol i es recordi pel partit que el Nàstic va guanyar al Barça. Ah, que el Barça perd la lliga si perd? No passa res, el Nàstic és un representant del futbol català i hem de desitjar la seva victòria. Visca el Nàstic i visca Catalunya!
P.D. Espero que ningú m'acusi de mal català, la setmana passada anava amb l'Espanyol i aquesta amb el Nàstic... no puc fer més per defensar l'esport català, no creuen?

dissabte, de juny 09, 2007

Leonard Euler, 300 anys



Amic (i amiga) lector (i lectora). Segurament que si jo li preguntés el nom de 10 famosos futbolistes no tindria gaire problema en enumerar-me’ls tots. Si li pregunto el nom de 10 cantants, només que em digués els personatges que passegen per Operación Triunfo ja n’hi hauria prou. Però, i si jo li preguntés el nom de 10 il•lustres matemàtics? Quants de vostès em contestaria 10 noms? Segurament tothom diria Pitàgores i a algú se li acudiria citar l’autor d’aquest article (com a exemple de matemàtic, no pas com a il•lustre). Doncs bé, com aquest blog vol ser un servei públic, el dedicarem a repassar la vida d’un dels més grans matemàtics que ha donat la història. Enguany la comunitat internacional de matemàtics (sí, sí, els matemàtics també es reuneixen i fan vida social) ha decidit commemorar els 300 anys del naixement de Leonard Euler.

Leonard Euler nasqué el 15 d’ abril de 1707 a Basilea (Suïssa). El seu pare era un pastor protestant i desitjava formar-lo en teologia, però el noi es va adonar que gaudia molt més envoltat de números i formes geomètriques que no pas anant a dir missa. Fou així que es deixà influenciar per Johann Bernoulli, el seu profe particular de mates.

En aquells temps, els matemàtics estaven molt ben vistos (no com ara) i els diferents regnes els fitxaven pagant les clàusules de rescissió. Així fou com Leonard Euler acabà anant a Sant Petersburg, una ciutat que fundà el rei de Prússia Pere el Gran i que li posà Petersburg en honor al seu nom Pere (allò de Sant li van posar més tard).

Un cop a Petersburg, Euler aprèn, treballa i produeix alguns dels resultats més espectaculars de l’època, que han tingut transcendència durant bona part d’aquests darrers segles. Calcula el comportament dels cossos quan suren, desenvolupa l’hèlix de propulsió, treballa en el càlcul de les òrbites de tir, projecta canals, crea la idea de la turbina, s’ocupa de l’òptica i de l’astronomia, de la mateixa manera que estableix els primers conceptes de topologia, una branca de les matemàtiques que estudia les diferents formes que pot prendre un xiclet. També les seves investigacions en teoria de nombres són la base de la codificació i l'encriptació digital, sense les quals no seria possible navegar per Internet ni treure diners dels caixers automàtics. Fa obres d’arquitectura, estudia l’electromagnetismes, el moviment de la lluna... Les matemàtiques són a la base de tot.

Durant aquest temps, a Euler li queda una estoneta lliure per casar-se (alguns matemàtics tenen sentiments) i tenir la ben habitual xifra de 13 fills. Pocs anys més tard es queda cec fent un experiment d’òptica. Això li va provocar una gran alegria (sí, sí, alegria, heu llegit bé) perquè va dir que “ara res no em pot distreure de l’estudi de les matemàtiques”.

Es calcula que va escriure una mitjana de 800 pàgines cada any durant gairebé 60 anys, (si feu quatre comptes veureu que surten a 2 pàgines diàries de mates; 48000 en la seva vida.) Les seves obres completes, iniciades l’any 1909, van pel volum 72 i encara queda treball per fer (es creu que es pot arribar als 200 volums).

Finalment, morí el 18 de setembre de 1783. I penseu que si no hagués estat per Euler potser avui no faríem gaires classes de matemàtiques i servidor potser estaria a l'atur...

Fa 300 anys la matemàtica formava part de la cultura, com n'hauria de seguir formant ara.

divendres, de juny 01, 2007

Tripartits, no gràcies


Els gran nombre de lectors d'aquest blog feia dies que esperaven una opinió d'algú qualificat sobre els resultats de les eleccions municipals. Doncs bé, com que no trobo ningú qualificat per poder opinar, ja ho faig jo mateix.

1) ERC s'ha fotut una castanya a Lleida, a Barcelona, a Sant Celoni, a Martorell, A Granollers... llocs on havia el famós tripartit (sembla un insult ja això de tripartit, en canvi els bascos tenen tripartit i no sona tan malament). Cal acabar amb aquesta mania que té algú (o alguna) de fer tripartits tal com ragen. Els tripartits que els facin els d'ICV que no serveixen per res més (bé, quan els hi convé també pacten amb CIU per fotre alcaldies a ERC). ERC ha de pactar amb qui millor li convingui en cada cas i en cada moment. El tripartit ha estat un fracàs perquè no s'ha acomplert cap dels objectius que ERC tenia posats en ell. Ni guanya poder a l'àrea metropolitana de Múrcia (perdó, de Barcelona vull dir) ni ha servit per catalanitzar el PSOE (el PSC existeix només com a concepte teòric). Per tant, potser que canviem d'estratègia, no?

2) ERC s'ha fotut la castanya a Vilafranca, Vic, Berga, Valls... allà on la CUP ha tret regidors. ERC ha de buscar els seus vots sobretot a la Catalunya interior, allà hem d'aconseguir ser la primera força i a partir d'això ja veurem que podem fer a Hospitalet o Santa Coloma. El vot independentista ha anat a parar a partits independentistes de veritat i no aquesta cosa pseudo-no-sé-què que ens vol vendre el Carod. A Lleida mateix la CUP ha obtingut 1000 vots, els necessaris perquè ERC hagués aconseguit el 3r regidor. A Berga i Vilafranca la CUP ha obtingut més vots que ERC i es correspon a la pèrdua de regidors d'ERC. A Sant Celoni ERC ha perdut l'alcaldia per culpa de la CUP.

3) ERC ha guanyat 300 regidors (un 1% d'aquests correspon a Alguaire) en ciutats menors de 5000 habitants, sobretot a la demarcació de Lleida on puja en gairebé tots els consells comarcals. Aquí està el nostre electorat. Som la 2a força a l'Urgell, al Pla d'Urgell, a la Segarra i a les Garrigues. Si les coses municipals es fan ben fetes la recompensa es nota. Cal mantenir tota aquesta bossa de votants per a futures eleccions.

4) Hi ha uns quants municipis amb llista del PP que han obtingut 0 vots. És a dir, no s'han votat ni els de la llista. Un d'ells és Montcortés de Segarra, on la cap de llista era regidora de Palència, jejeje...

dissabte, de maig 19, 2007

Apallissem maulets...


Aquest blog està dedicat als amics (i amigues) de la vil·la de Xiva, comarca de l'Alt Millars. La veritat és que no crec que hagi ningú de Xiva que el llegeixi, però potser algú que posi Xiva al Google per casualitat s'ensopegui aquí. I com que aquest blog és un servei públic, vull avisar als xivans d'un perill que corre pel seu poble. I com que aquest blog només és visitat quan es posa el nom de Leo Messi doncs l'escric també en aquest article.

Aviso als companys (i companyes) de Xiva, que tenen via lliure per anar estovant Maulets que es vagin trobant pel carrer. És un bon símptoma per poder-se presentar a les eleccions municipals. Això li passa al personatges Pedro Cuevas, àlies Ventosa. Aquest ésser es presenta a la llista d'Alianza Nacional en aquest municipi. Aquesta joia fatxenda fa uns anys va ser condemnat per l'assassinat del jove independentista Guillem Agulló. Resulta que el pobre noi portava una banda al braç, que deia "Nazis fora", i és clar, el Cuevas no va poder estar de cosir-lo a ganivetades, una reacció que ens passa a tots.

I un cop va fer la seva feina va marxar cridant visques a Espanya i a Franco, reacció raonable després del que vas fer. Després d'un llarg procés típic de la justícia española, li van caure 14 anys de presó, però no passa res... quatre anys més tard la justa justícia ja el deixava en llibertat en una colossal prova de reinserció. I au! a fer feina... ja tornava a ser al carrer apallissant immigrants i gent d'ideologia contrària. El van tornar a detenir per pertinença a banda il·lícita, agressions i tinença d'armes, i altra vegada al carrer.

Aleshores, jo no acabo d'entendre la Llei de partits. És que resulta que aquesta llei només val en latituds nords? O és que segons les sucursals autonòmiques (que no nacionals) del PSOE diuen que els bascos són alts i forts i al País (o comunitat, per no ofendre a ningú) Valenciana són més xicotets?

Mentrestant, euskalduns d'ANB, apunteu-vos la lliçó. Exhibiu esvàstiques i estomaqueu maulets, que estan de rebaixes.

dissabte, de maig 12, 2007

Li faig cinc cèntims d'euskera

La gent (i gent en femení) del carrer últimament no parla de res més. Tothom es pregunta el mateix i no es fa res més que sentir frases del tipus: "No entenc res de tot això de la il·legalització o no dels partits bascos".

Des d'aquest blog que només interessa a la gent (acceptem gent com a eufemisme de tot ésser que es connecta en aquest blog) quan es parla de futbol li expliquem. Aquest blog és, sobretot, un servei públic.

La sala 61 del Tribunal Suprem ha anul·lat, per una banda, les 133 candidatures d'Acció Nacionalista Basca - Eusko Abertzale Ekintza (ANV-EAE) impugnades per la Fiscalia i per l'Advocacia de l'Estat, i per l'altra totes les candidatures d'Abertzale Sozialistak (AS). El problema és que, segons la llei de partits, ANV és una formació legal que ara és declarada il·legal sense deixar de ser legal perquè és considerada successora d'un partit il·legal i que presenta unes llistes de les quals formen part persones legals, però que, individualment, són membres de formacions il·legals. I quin és el partit il·legal que contamina les llistes d'un partit legal fins convertir-lo en il·legal sense deixar de ser legal? I de quins partits són les persones que converteixen un partit en il·legal?

Podríem dir que l'origen de tot és Herri Batasuna (posteriorment Batasuna), ja que membres significatius de la seva direcció van formar part, directament o indirectament, d'Euskal Herritarrok, d'Aukera Guztiak i d'Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista - Partit Comunista de les Terres Basques (PCTV-EHAK). Però això no implica, necessàriament, relació amb Herritarren Zerrenda, ni amb Autodeterminaziorako Bilgunea o amb Ezker Abertzalea, tot i que podrien sospitar-se contactes amb Abertzale Socialisten Batasuna i amb Askatasuna, però mai amb Batasunerako Ezker Komiteak o bé amb Euskadiko Sozialistak Elkarse, formacions legals sense activitat coneguda.
Amic, queda clar (de fet queda claríssim) que a Euskadi l'objectiu ja no és "un home (una dona), un vot", sinó "un home (una dona), un partit". També li recomano fer una sopa de lletres amb les sigles dels partits... pot passar el temps molt més entretingut que no pas mirant els gols de Messi en el partit de tornada del Getafe-Barça.

dissabte, de maig 05, 2007

Si voleu futbol... aquí en teniu

Com acabo de comprovar en dos posts més avall que en aquest blog entren uns grans amants del futbol, els vull dedicar aquest vídeo d'un gran golàs que tots aquests demòcrates culés (oximoron) sabran apreciar. Culés, dedicat a tots vosaltres... gaudiu-lo!


diumenge, d’abril 29, 2007

Adéu a l'Onso


El Lluís Pere Alonso, el sagaç regidor de la Guàrdia Urbana deixa l'Ajuntament. 5è Tinent d'Alcalde. Membre de la Junta de Govern Local. Responsable de l'àmbit de Serveis Generals. Regidor de Seguretat Ciutadana i Via Pública. Regidor de Règim Interior. Portaveu del Grup Municipal del PSC. Regidor de la zona de Balàfia. Després de 24 anys dins de la Paeria per fi deixarem de llegir les seves absurdes declaracions, les seves patètiques cartes al diari i ens lliurarem potser del paer més fastigosament xulesc que mai no ha tingut la nostra Casa de la Vila.

Vas entrar de la mà de l'inefable Antònio Siurana i has aguantat. Has aguantat molt. Juntament amb l'insonora Maria Burgués. Has arribat a guanyar el Premi Nacional de Gestió de Serveis d'Emergència, suposo perquè no devia haver cap altre concursant. La teva època més lluïda va ser quan vas haver d'enfrontar-te contra l'hostil i potent Xavier Sàez quan estava a l'oposició, totes les preguntes anaven dirigides cap a tu i que com un tenista et dedicaves a desviar-les i a descriure qualsevol intervenció en contra teua com a demagògica. La teva capacitat de vocabulari en els plens ha estat entre quasi nul·la i nul·la.

Com a regidor dedicat a lluitar de forma semblant a com ho faria John Wayne a l'oest, només has aconseguit crear una Guàrdia Urbana allunyada dels ciutadans (dels de debò, no dels del Boadella). Una Guàrdia Urbana cobard, maleducada, inculta i prepotent. I l'altre afer que has fet amb tot honor i tota glòria ha estat pintar tot Lleida de color blau; suposo que ho vas fer per amor als colors de l'equip de futbol de la ciutat i no pas com a simple ànim recaptatori.

I ara l'alcalde diu que te'n vas, o te'n fa anar. I te'n vas a presidir no sé quin cony de Consorci que s'han inventat per recol·locar-te. Només espero dues coses d'aquest Consorci... la primera és que no pugui prendre decisions sobre la nostra ciutat; i la segona que no et dexin escriure cartes al diari.
Adéu Al-Onso... bon vent i barca nova. I no cal que tornis a l'Ajuntament. I abans que m'ho diguis tu, ja t'aviso jo: ni sóc de CIU ni em manipula cap partit.

diumenge, d’abril 22, 2007

Jo no he vist el gol de Messi


Sí, sí, sí... li puc jurar que no menteixo. No he vist el gol d'aquest individu que li diuen Leo Messi. Ni l'he vist ni tinc intenció de veure'l. Crec que això pot ser digne de meréixer alguna Creu de Sant Jordi o Premi Nobel de la Pau, no? Segurament algun senyor de Lesotho i jo som els únics del món que no l'hem vist. Ei! Escolti! I content, eh? No es vagi a pensar que estic més desmotivat que el dietista de Ronaldinho.

La veritat és que... per què me'l cal veure si ja me'l sé de memòria? En un sol matí en aquella emissora que li diuen Catalunya Ràdio (la ràdio nacional de Barcelona... ai! vull dir de Catalunya) vaig sentir la locució del gol de Messi aproximadament tres-cents mil milions de vegades (amb un marge d'error d'una amunt o avall). El podria reproduir segon a segon amb imatges fetes amb el Paint del Windows.

És que aquesta culerada és la cosa més hipòcrita que s'ha inventat al món. Em fan gràcia perquè ara han publicat un llibre enfotent-se de la premsa esportiva madrilenya i de les seves exageracions superlatives. Un llibre titulat "Tips de merengue" de Félix Fernández i Óscar Giró i que no us recomano per aquest Sant Jordi. Però si els mitjans de comunicació del Barça són molt pitjors! Ens volen inculcar l'equip aquest suís on no hi ha ni déu que parli català com el referent de l'esport, la cultura, la política, l'economia i la gastronomia catalana. I l'únic que aconsegueixen és tenir un servei de premsa digne del més estil goebbelià.

I els que a Catalunya cometem el pecat de no ser del Barça? Què hauríem d'escriure sobre aquests periodistes fanàtics que ens invaeixen? Una enciclopèdia amb les barbaritats de Lluís Canut, Pere Escobar o Jordi Basté? No hi hauria prou megues a la xarxa per poder-ho fer!

divendres, d’abril 06, 2007

Il·legalitzem Unió Democràtica?


"Buenas noches Euskal Herria, somos los Batasunnis, tenemos muchas siglas!". És la cançó que canten uns ninots a ETB-2 i que canten sense parar tots els nens bascos després de fotre's farts de pintxos i abans d'anar a dormir.

Aquesta broma que té tan entretinguts Batasuna, el govern espanyol, el PP i els jutges de l'Audiència Nacional de Madrid s'assembla molt a un joc de sobretaula i, aparentment, està molt de moda. Juguem-hi, juguem-hi. Per exemple, la Fiscalia General de l'Estat demana que s'il·legalitzi el partit anomenat Abertzale Sozialisten Batasuna (ASB) no perquè els seus promotors hagin comès algun delicte, sinó perquè conté la paraula Batasuna. Amb aquesta condició, el fiscal de l'Estat només pot tenir la intenció de fer més emocionant el reglament perquè, en llengua basca, batasuna vol dir unitat, que és un dels conceptes més utilitzats a l'hora de batejar un partit polític a qualsevol indret del món. I, de moment, el món inclou Euskadi. (I si resultaria que el volen il·legalitzar perquè sona a Acebes?.. pronuncieu, pronuncieu ASB ràpid)

Molt bé, doncs juguem a "ni sí, ni no, ni blanc, ni negre, ni bata, ni suna", el joc del moment. D'entrada, hi ha un diputat socialista en perill molt seriós. Es tracta de Paco Boya, d'Unitat (has perdut! has perdut!) d'Aran, la marca del PSC a la vall del mateix nom (Aran, a sobre, significa vall en èuscar, senyor fiscal). A Catalunya, a més, també hi ha llistes municipals per il·legalitzar: una cinquantena de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), a les quals s'han d'afegir els derivats del terme que (la Fiscalia no és mama el dit!) no enganyen ningú, com les d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i les d'ICV, que tothom sap que estan plenes d'antics militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Els sindicats també s'han d'il·legalitzar, començant per la Unió de Pagesos (UP), la Unió General de Treballadors (UGT) i la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC)... o potser l'objectiu és eliminar la nostra Unió Esportiva Lleida.

En fi, jo no voldria donar massa idees, però em sembla que també tindrem un problema amb la Unió Europea.

diumenge, d’abril 01, 2007

Un país a mida

Aquests socialistes estan que no trinen amb les obres que han de fer per allà a les barcelones. Ara volen reviscolar allò tan rimbombant de l'àrea metropolitana de Barcelona. De fet, als dels PZC-PZOE (llegiu pececé-pezoe) no els va agradar gens que el Pujol se la carregués.
Aquest era un invent que als del PZC els funcionava de meravella. Imegineu-vos que contents estaven els Corbachos, Montillas, Icetas i Bustos amb el seu Baix Llobregat, el Can Zam, Santa Coloma, Casteldefé, Jospitalé, Cornejà de Xobregat.... A més, ja se sap, això de les comarques de més enllà als socialistes sempre els hi ha anat massa gran.

A comarques (la manera fina de dir que és ser de poble) hi sol viure gent molt estranya que parla el català i que majoritàriament voten aquells partits anomenats Esquerra i Convergència. Fuig, fuig! Ambaparà! És més bonic tenir una bonica àrea metropolitana amb serveis guais per a gent superguai, trens que arriben a l'hora, carreteres ben asfaltades i un aeroport tope cosmopolita.

Ja fa temps que els sociates van abandonar les comarques a l'enemic -és a dir a CIU- senzillament perquè no sabien què fer-hi ni què fer-ne. Les comarques estan molt bé per tenir-hi la segona residència per anar-hi de finde, per menjar pa torrat i llonganissa feta com Déu mana, per parar a comprar aquell pa que és tan bo fet en forn de llenya i per parar els cotxes a les cunetes per collir timó o fenoll... i para de contar.

El rovell de l'ou és Barcelona i rodalies home! (i dona!). Allí pots agafar un supertaxiguai i anar al teiatru o al cinema cada dia, o a rastaurants exòtics i a llocs molt cusmupulitas. Allà la gent és molt uberta, muderna, multicultural i sustenibla. I tothom parla en castellà, un idioma que els socialistes entenen molt bé. No com el que trobem de Martorell enllà que sembla més el llunyà oest o el poblat d'Astèrix i Obèlix.

En definitiva, que els progres i pijos del nostre país (entenent país com Catalunya, perquè tal com estem cal especificar) diuen que en això de l'àrea metropolitana cal invertir carretades de quartos perquè els metropolitans es sentin a gust i a comarques que vagin votant CIU i Esquerra que ja s'ho faran. Tot plegat, no hi viu ningú.

diumenge, de març 25, 2007

Costers del Segre


Si hi ha una paraula que em rebenta d'aquesta forma de vida (intel·ligent?) que es creuen que són els barcelonautes és cosmopolita. Qualsevol cosa que diuen o fan és perquè és més cosmopolita que una altra cosa. Si parlen español és perquè queda més cosmopolita (he tingut la mala sort d'estar 4 dies a Barcelona i només he pogut parlar català en un bar, i suposo que devia ser perquè els amos eren de Lleida). Trobo imbècil els que se'n van de viatge a Nova York perquè queda cosmopilta i no saben ni on està la Vall de Núria o el Pelagalls. I una de les manies més grosses que tenen aquests santlleis de cosmopolites és demanar sempre un Rioja o un Ribera del Duero perquè queda més snob. Puaj! Això només demostra la seva ignorància enm el tema vinícola.

A Catalunya tenim un munt de denominacions d'origen millos que el Rioja. Les arxiconegudes Penedès, Terra Alta i Priorat (que per molt conegudes que siguin no vol dir que siguin les més bones). Altres amb grans vins com Conca de Barberà, Montsant (que cada cop em sorprèn més amb blancs) i Alella. I altres com Catalunya, Tarragona, Pla de Bages o Empordà.

Però que cony! La millor sense dubte és la de Costers del Segre. No entenc com amb la de vins reconeguts internacionalment que tenim (Castell del Remei, Cérvoles) ens deixem entavenar per vulgars Riojas només pel fet de ser Rioja. La D.O. Costers del Segre està constituïda per sis subzones: Artesa de Segre, Vall del Riu Corb, Les Garrigues, Pallars Jussà, Raïmat i Segrià, totes elles amb característiques diferents pel que fa al sòl i al clima.

De la zona de Raïmat, la més petita en extensió però potser la més coneguda, cal destacar els seus vins blancs i el cava. Especialment recomanable el seu Chardonnay (100%).

De la subzona d'Artesa destaquem el de Baldomar i el vi ecològic de Seró. Per clima i terreny només es fan Macabeu, Monastrell i Cabernet Saubignon. Però sense dubte els millors són els de les bodegues del Castell del Remei i el d'Algerri. El Gotim Bru del Castell del Remei és imprescindible en qualsevol taula, si en un restaurant no el tenen a la carta ja no val la pena demanar vi perquè demostra que no en tenen ni punyetera idea.

Les terres seques i àrides de les Garrigues i la conca del Corb donen alguns dels vins més cotitzats. El Bru de Verdú del celler Cercavins, el de Vallbona de les Monges o l'excel·lent (i un dels millors del món) Cérvoles fet amb ull de llebre i cavernet sauvignon. També hi ha un blanc fet de macabeu i chardonnay al 50% força recomanable.

La zona del Pallars Jussà és la més alta de Catalunya on es conrea vi i destaquem el de Castell de Mur. I de la zona del Sergrià cal destacar el de la partida de Torres de Sanui.

Au! Fotem-li al vi de Lleida, que si hem d'esperar que ens el defensi el Montilla ho portem clar!

dissabte, de març 10, 2007

Càrrecs avorrits


Quina alegria! No saben vostès la sort que tinc. Sóc l'home (i no dona) més afortunat (i no afortunada) del món. Els últims dies han anomenat uns nous càrrecs del govern aquest d'entesa-progrès-pluja-fina-patriotisme social-nogensmenys i m'he salvat. No he estat triat per ocupar cap càrrec!!! Quina sort he tingut! Si ho sap el paio aquell del puro de Sort fa estampetes amb la meva cara.

Sí, sí, sí.. cregui-s'ho... i si a vostè no li han donat cap càrrec consideri's també afortunat (o afortunada). Miri'n quins càrrecs havia a subhasta...

-Responsable de Projectes Transversals del Departament d'Acció Social. Uf! Imagini's que ens donen aquest càrrec... molt bé... i què fas? Projectar-te transversalment? Amb un càrrec així trobo que t'has de sentir més inútil que el règim del Ronaldinho.

- Coordinador d'Anàlisis Estratègica de Presidència. Aquest sembla important de càrrec. Això de coordinar unes anàlisis fa com una cosa seriosa... potser ara ens estem enfotent del càrrec i resulta que aquest coordinador treballa més que una bandera española a casa de l'Ángel Acebes.

- Responsable de Relacions Interregionals de la Vicepresidència. Quin mal de cap si m'anomenessin a mi per aquest càrrec. No sabria ni per on començar a reponsabilitzar o a relacionar o a interregionalitzar. Tindria menys futur que el Barça a la Champions jo en aquest càrrec.

-Director de l'Oficina de Promoció de la Pau i de Drets Humans d'Interior. Aquest fa bonic, com una mica d'oenagé gairebé. Però inscriure aquest càrrec al departament d'Interior és com portar a Arnaldo Otegi a la llotja del Bernabeu. Suposo que el director aquest no deu cobrar i deu treballar solidariàment, no?

- Cap de l'Oficina de Suport Tècnic i Territorial d'Educació. Doncs si que necessiten tècnics i gent de suport aquests d'Educació. I em pregunto, quina diferència salarial deu haver entre un cap d'oficina, un director d'oficina o un responsable? Qui és més, el cap, el director o el responsable? Això s'entèn menys que Willy Fogg donant la volta al món en rodalies RENFE.

I l'últim és el que té més tela:

-Responsable de Suport del Gabinet adscrit al Gabinet del Conseller del Departament d'Esconomia i Finances. Bestial, bestial!! El pobre home ( o dona) al qual li han assignat aquest càrrec ja pot preparar unes targetes de visita de quilòmetre quadrat. Però si no s'arribarà a aprendre ni el nom del seu ofici! La lectura del nom d'aquest càrrec és més desconcertant que veure a Manolo el del bombo a l'ofrena floral a Rafael de Casanova!

Uf! Que bé que estic jo en el meu lloc de treball pensant que em podia haver tocat un marró d'aquestos. Ostiqueta!

dimarts, de març 06, 2007

Cues de pansa pepera


Ja tinc el negoci de l'any. Em faré més ric que aquell paio de Sort que surt fumant-se aquells puros el dia de la grossa de Nadal. Em posaré ara mateix a treballar en aquest negoci perquè m'espera pela, pela llarga... però llarga.


Em dedicaré a vendre cues de pansa per totes les seus del PP. Sí, sí... la tradició popular (res a veure amb el partit) diu que les cues de pansa són bones per la memòria. Doncs agafaré una carretada, centenars de milers de milions me'n faran falta, i aniré a totes les seus del PP a vendre-les. I escolti'm, segur que me les treuran de les mans. El sr Zaplana hauria de requalificar totes les Garrigues a preu del metre quadrat de Manhattan per poder-me pagar, però ell necessita les cues de pansa.


Què com he arribat a aquesta conclusió tan brillant es pregunta vostè (pregunti-s'ho)? És que pateixo pel senyor Rajoy i companyia perquè crec que ja estan abocats a l'Alzheimer sense cura. Pobra gent! Necessiten una cura immediata aquests pepaires... la seva memòria falla més que una dotzena de catenàries de la xarxa de rodalies de RENFE.

Al veure que fan aquestes crides a la mobilització (o kale borroka fatxoespañola) contra la decisió del govern de concedir la presó atenuada a Iñaki de Juana Chaos em fan venir ganes de fer-los-hi recordar aquelles coses que han oblidat.

Farem memòria als éssers peperos que el Govern del seu mestre-gurú-cap sectari Aznar, va excarcerar fins a 54 presos d'ETA amb condemnes d'entre 30 i 300 anys (oooooooooooooh!) i quan només havien complert entre 15 i 20 anys de la seva condemna (ostiqueta...).

També caldria recordar-los-hi que entre els alliberats estava Esteban Nieto, condemnat a 3150 anys (no reeeeeeeees) per 21 assassinats i alliberat als 12 anys de condemna per causa d ela seva malaltia (els sona?)
Potser el delicte del De Juana Chaos va ser escriure... i com que això deu ser molt fort, s'enfaden els senyors pepaires. Clar, clar... ara ho començo a entendre. Bé, doncs aquí em tenen a mi a la seva disposició per quan vulguin posar una querella també per escriure. Sempre a la seva atenció. Ja saben.

dissabte, de març 03, 2007

Sobirania i progrés: Ja som més de 10.000!


Nosaltres som independentistes. Nosaltres volem la independència de Catalunya, per la mateixa raó que estimem la llibertat i la justícia. Malauradament, no podem treballar simultàniament arreu del planeta. I, per tant, concentrem els esforços en el nostre entorn més immediat: en la nostra pàtria. Parafrasejant el president Lluís Companys, en el món existeixen moltes causes de justícia i totes elles mereixen la nostra atenció, però Catalunya només ens té a nosaltres. Nosaltres volem la independència per ella mateixa. Senzillament, perquè volem ser lliures. I, a més, volem construir un país pròsper i just. De fet, si el nostre país ja fos independent, seguiríem treballant per construir l'estat del benestar més innovador, cohesionat i sostenible del món. De la mateixa manera que, encara que els Estats espanyol i francès fossin els més democràtics, justos i rics del planeta, seguiríem lluitant per la independència. Nosaltres hi tenim dret per la senzilla raó que la volem. Volem ser el que som. En funció de la nostra història, de la nostra cultura i dels nostres projectes de futur. No tots els nostres conciutadans comparteixen el nostre sentiment nacional, però tenim prou arguments econòmics per portar-los a militar en l'independentisme. El benestar i la justícia social poden ser en ells mateixos un objectiu; però també són instruments estratègics per assolir una majoria electoral, que ens permeti conquerir la nostra plena sobirania amb un referèndum d'autodeterminació, tutelat per les institucions internacionals. Tal com ha passat a Montenegro. Sobirania i Progrés fa una crida nacional a exercir el dret de decidir que volem ser lliures.

Joel Joan i Oriol Junqueras
Actor i historiador
(AVUI, 2/3/07)

P.D: Supodo que el 10.000! que posen el Joel i l'Oriol al títol de l'article no deu ser un factorial sinó un signe d'exclamació. Us imagineu 10.000! (factorial) de persones a favor de la independència de Catalunya? No hi cabrien en tot l'Univers ni tan sols el nombre d'àtoms que formarien aquestes persones... bestial tu!

diumenge, de febrer 25, 2007

Sir Robert Baden Powell

El dia 22 de febrer (curiosament un dia abans del famós 23-F) es celebraven els 150 anys del neixement de Sir Baden Powell, fundador de l'escoltisme i autor del llibre Scouting for a boys, una de les obres més celebrades per diverses associacions sectàries i de culte cap a aquest personatge.

Aprofitant que quan algú es mor (i aquest ja fa anys que cria malves) tothom li tira floretes, els diaris es van fer ressò de les grandeses d'aquest individu. Una d'elles sortia publicada al diari La Mañana de Lleida i estava signada per l'amic Francesc Balcells. En un article a 3 columnes i amb fotografia inclosa, el company Francesc es dedicava a lloar i vanagloriar d'una forma (penso que) totalment esbiaixada les meravelles d'aquest homínid.

El Francesc ens explica com es va fundar la primera patrulla escolta l'any 1907 (posar el nom de patrulla a un grup de nois ja hauria d'esdevenir delictiu) amb una vintena de nois de diferents classes socials. Aquell primer campament fou la fundació oficial dels Boy Scouts. També ens diu que "va saber crear un nou mètode educatiu per als joves (...) reconduint la disciplina i els coneixements militars cap al bé social". Baden Powell deixà escrit que "Esteu sempre a punt per viure i morir feliços: aferreu-vos a la vostra promesa Escolta, fins i tot quan hagueu deixat de ser nois, i que Déu us hi ajudi".

Malgrat totes aquestes coses, penso que l'amic Francesc es deixa de fer algunes observacions en el seu article:
1) Els scouts van néixer en la guerra dels bòers (el famós setge de Mafeking). En aquell temps, Powell com a coronel que era va enviar nois de 12 i 13 anys a la guerra. Tot i que els va enviar en missió d'exploradors de la pau, no deixa de ser una cosa il·lògica i molts van posar en perill la seva vida durant el setge. Va escriure un manual d'Instrucció per la cavalleria... molts valors pacifistes no devia tenir aquest llibre, no?

2) Les primeres patrulles escoltes estaven formades per criatures militaritzades que es dedicaven a explorar (scoutling), passar miassatges i fer guàrdies per poder assistir a les tropes adultes. Això és el que ens queda avui en dia a les associacions escoltes? Malament si ens hem de basar en això!

3) Com a tinent general que va arribar a ser sempre va creure en les virtuts castrenses de la disciplina, el sacrifici i l'esperit de cos. Mai no va renegar dels càstigs que aplicava amb fuetades. Encara avui en dia aquestes "virtuts" es practiquen massa i de forma molt exagerada.

4) S'afirma que fins i tot va arribar a practicar la pederàstia... avui en dia potser estaria empresonat.

Anar d'uniforme i de foulard ha de significar més coses de les que es diuen de Baden Powell. No oblidem que va ser un tinent general i que com a tal es comportava com el que era. Avui ens esgarrifem per la participació de nens a la guerra i al mateix temps lloem la feia de Baden Powell... una situació paradoxal que jo no arribo a entendre.

P.D: Tampoc no puc deixar de dir que l'antifranquisme català dels seixanta es fonamentava en els moviments escoltes catalans inspirats per Josep Mª Batista i Roca fundador dels Minyons de Muntanya i secretari personal del president Companys. Una de les fites més destacades que van dur a terme fou el segrest de la Mare de Déu de Núria durant els dies que Franco visità la vall.

diumenge, de febrer 18, 2007

No pujaré mai a un Audi


Ara que està de moda això dels boicots, potser ja aniria sent hora que jo en comencés algun, no? És que avui en dia si un no fa un boicot no és ningú. Que si el boicot al cava català, que si el boicot a Alcampo, que si el boicot a Kelme... Doncs miri, jo en proposo un ara, boicot a Audi.

Sí, sí, sí... vostè no sap els efectes secundaris que té pujar en un Audi. No s'ho pot arribar ni a pensar! Això dels Audis és més inexplicable que la defensa que fa Joan laporta d'Eto'o enlloc d'Oleguer. Li explicaré els casos de dues persones que conec que per culpa de pujar en Audis s'han transformat d'una manera que ni el professor Sebastià Darbó ho podria explicar.

El primer cas és el del ciutadà Josep-Lluís C.R. (Cambrils, 1952). En Josep-Lluís era catalanista fins al moll de l'os. Tenia un discurs nacionalista molt bo amb una oratòria excel·lent. Era l'esperança del catalanisme polític. Doncs bé, de cop i volta li van posar un Audi a la porta de casa i... oooooooooooh! Ara predica expressions rares i inintel·ligibles com "catalanisme de pluja fina", "patriotisme social", "estem en fase prenacional"... ooooooh! Ningú s'explica com ha succeït aquesta transformació... Iker Jiménez i el seu equip de Milenio 3 encara estan investigant.

El segon cas és el del ciutadà Joan P.B. (Ripoll, 1966). En Joan era un home d'una dialèctica molt punyent. Amb un toc més agressiu que el Josep-Lluís defensava l'independentisme a Catalunya i era per molts el polític que necessitava Catalunya per poder plantar cara a Madriz. Un bon dia es va trobar un Audi, va pujar-hi i ooooooooh! En Joan va experimentar un engrandiment espectacular de gargantxó. Es va quedar amb la boca molt badada i s'anava empassant unes coses raríssimes com un Decret d'educació, una Llei de dependència, un avantprojecte de Llei d'adopcions, una llei del sòl, la llei del llibre, la llei de la competència... mentres que els sucs gàstrics li feien reaccions raríssimes a les seves cordes vocals evocant unes psicofonies semblants a Caaaaaaaarreeeeeeeeeeeteeeeeeeeeero.

Fixi's, fixi's què pot arribar a passar per culpa d'uns Audis, eh? Que fort, que fort! A veure si resultarà que Alberto Rivera, Rodríguez Ibarra, Angel Acebes o Francisco de Carreras abans no eren així i tot va ser culpa per pujar a un Audi? Joan Laporta també va pujar a un Audi un dia?

Jo per si de cas continuaré amb el meu cotxe no fos cas que els únics independentistes que quedin a Catalunya siguem el Carretero i jo. Actualment, l'independentisme sembla (o és) extraparlamentari.

diumenge, de febrer 11, 2007

Lo monsinyó Ciuraneta

No em pensava pas que una persona com jo acabaria dedicant un article del meu blog a un bisbe. Les jerarquies eclesials les he trobat sempre una farsa i el que no és jerarquia i és eclesial, doncs també crec que és bastant farsa.

De totes formes farem una excepció i dedicarem aquest post a Francesc Xavier Ciuraneta, el bisbe de Lleida que plega... o fan plegar millor dit.

Francesc Xavier, tu afirmes que et retires perquè la teva malaltia t'impedeix portar la teva tasca amb la mateixa eficiència amb que l'has portat els últims 8 anys que t'hem tingut per aquí. Però no et creiem. El Vaticà t'ha fet plegar, ha acabat tip de tu i dels teus recursos contra la desmembració del Museu Diocesà. I no han parat fins que t'han futut la patada i et retiraràs al teu poble, a la Palma d'Ebre, ben aprop dels lleidatans.

Vas venir de Menorca per succeir a Ramon Malla, un bisbe del qual espero que no li dediquin mai un carrer a la nostra ciutat. Un espécimen no digne de ser honrat ni recordat, un home que tot i estar molts anys a Lleida no en va voler saber res i per culpa de la seva inutilitat et vas trobar el conflicte de la Franja damunt de la taula i et van agafar amb els pixats al ventre. Ramon Malla no es mereix ser recordat, així que el dia que se'n vagi al seu paradís bon vent i barca nova.

En canvi, tu Francesc Xavier has lluitat per la nostra ciutat amb dos grans afers en les teves mans. Tu has restaurat la deixada Acadèmia Mariana donant-li la importància arquitectònica que es mereix. Una joia mundial de l'any 1862 i lloc de trobada de l'intel·lectualisme lleidatà de la Reinaxença.

I t'has deixat son, mans i el càrrec en la defensa del patrimoni del nostre museu diocesà que el Vaticà, l'OPUS, la COPE, el PP i tota la dreta retrògrada vol fer malbé només pel fet de ser interessos catalans. Suposo que a hores d'ara ja no deus tenir res a fer, lligat de mans a peus. El nou bisbe que ens portaran serà de l'escola Rouco Varela i el clan de Barbastro.

Ciuraneta, feies nosa. Bona feina i bona sort.

dilluns, de febrer 05, 2007

No ens calen Lorenes...

Hi ha qui aquests dies s'ha aferrat a la idea que la Lorena Gómez, de la qual no vaig descobrir fins ahir que parlava català, ha de ser la representant lleidatana per tots els territoris ibèrico-hispans.

Doncs bé, aquesta tarde he fet un descobriment on es posa de manifest que els lleidatans tenim cultura i genialitat pròpia.

No calen paraules, només descobriu-lo!


dijous, de febrer 01, 2007

Alguaire city


Uf! Valgui'm Déu (i Buda, i Javhè, i Bramaputha i companyia)! De poc que no ens ha anat que els alguairencs ens convertim en la gent amb més poder que George Bush, Bill Gates i l'aparell del PSC junts...

Virgin Galactic, l'empresa que comercialitza viatges galàctics per altres planetes (perquè aquest sembla ser que ja el tenim més vist que un gol del Barça a TV3), va signar el divendres passat un acord amb l'empresa sueca Spaceport per tal d'instal·lar una base de llançament espacial de coets i altra maquinària cosmològica a Europa. Doncs molt bé... i a nosaltres què ens importa? es preguntaran... esperin que continuo al proper punt i apart.

El lloc que que han triat és l'aeroport de Kiruna, que és el que està situat més al nord de Suècia i que es veu, segons la gent que entèn en aquestes coses, que reuneix unes bones condicions geogràfiques. A més, des d'aquest indret, anteriorment ja s'havien realitzat llançaments de satèl·lits (contruïts a Ikea i amb música d'Abba?)... tot això és superinteressant, no? Esperin, esperin que no he acabat encara.

El que li dic jo ara és que el fet que hagin instal·lat això allà dalt als collons d'Andares és un bon descans! En cercles aeronàutics circulava dies enrera el rumor que la companyia del multimilionari Richard Branson havia estudiat com a plataforma de llançament espacial l'aeroport d'Alguaire!!!! Ostiqueta!!

Des de que es va anunciar la construcció de l'aeroport que tot Alguaire va ple de raons. Que si ara el POUM, que si la recusació de l'alcaldesa, que si la recusació del regidor d'Urbanisme i primer tinent d'acalde, que si ara amenacen a regidors... si Virgin arriba a triar l'aeroport d'Alguaire es convertiria en una espécie de Chicago de ponent... amb el Branson comprant-se un xalet a Tabac i sense ningú del poble poder sortir al carrer... i espereu, perquè a Alguaire encara queda i lo que te rondaré morena.

divendres, de gener 26, 2007

La boirosa cultura de la Lorena


Segons els senyors (i senyores) meteoròlegs, es veu que aquesta setmana ha arribat el fred... Deu ser que volen dir que ha arribat a Barcelona. Perquè, que jo recordi aquí a Lleida ja fa dies que tenim la boira i hem tingut el fred, i fins i tot hem estat dies sencers amb temperatures sota zero. I que jo sàpigui crec que la definició de fred deu ser la mateixa aquí que a la Patagònia o a Sebastopol.

De fet ja fa setmanes que se m'han mort els geranis del balcó i no crec que ho hagin fet per una depressió psicològica ni per cap patologia cardiorespiratòria.

Tot i això els homes (i dones) del temps insisteixen que el fred ha arribat ara i no abans, i que si s'ha de congelar Catalunya és perquè abans s'ha d'haver congelat Barcelona. I aquells barcelonautes que quan veuen que al temps diuen que al Tibidabo tindran un pam de neu, ja treuen les granotes i els esquís i comencen a fer cua a la carretera de les Aigües... Em fan una gràcia (o pena... ara no sabria com identificar el sentiment).

Però bé, al cap i a la fi per aquesta forma de vida pixapinenca Lleida només representa aquella taca de boira que fotografia el Meteosat i que han de travessar per anar a esquiar. I és que, si us hi fixeu, l'univers metereològic català es divideix en la costa, el Pirineu i la Catalunya Central. Deu ser per això que en els mapes del temps no sé mai si fer cas del símbol que posen a Tarragona o del que posen a Manresa. I mira que és fàcil fer la previsió del temps aquí a Lleida, perquè mai no passa res. Quan hi ha boira hi ha boira i quan fa sol, fa sol...

En fi, que no comptem per res. Sort de la Lorena I de Lérida i V de Andalucía, que ara ens farà fer famosos i ens menjarem el món.

A hores d'ara quan estic escrivint aquest article, potser l'amic Risto ja ha fet fora la súperlleidatana Lorena. Així el pressupost municipal el podrem destinar a causes més nostrades, com el 300 aniversari de la destrucció de la ciutat pels avantpassats del Juáncar.

dilluns, de gener 22, 2007

Lo pàrquing de l'Arnau


Im-pre-si-o-nant. No hi ha cap paraula en tots el diccionaris de l'IEC, GEC, Alcover-Moll ni Lleidatà-Català (Masip-Montardit-Prenafeta) on surti la definició d'algun adjectiu per poder qualificar la requetesuperchachipiruli idea que han tingut l'ajuntament de Lleida D.F. amb els seus amics (i amigues) dels serveis territorials de Salut (o Sanitat).

Tot Lleida està feliç. Vas per la Gremial o per baix a Fernando i tothom que si pim, que si pam. Fins i tot la molt nostrada Lorena (doy gracias a la casa de Andalucia) d'O.T. està més contenta que Raúl Tamudo davant de Víctor Valdés. I és que hi ha notícies que no entenc com s'han pogut fer esperar tant!!!

I és que la brillant idea ha estat contruir el nou pàrquing de l'Arnau (fins aquí tot bé) i fer-lo de pagament (alça manela!).

I jo penso (sí, sí, de veritat):

1) A més de la pena d'estar malalt (o malalta) s'haurà de pagar per deixar el cotxe, tant si ets el malalt (o malalta) com si ets el vetllador (o vetlladora). I pel que fa als treballadors (i treballadores) que segur que van a treballar feliços i voluntàriament perquè en aquest món que ens toca viure no cal treballar, aquestos també hauran de pagar.

2) Amb notícies com aquesta no es pot ser de poble (o de comarques com es diu finament). Per si no fos prou desgràcia que ser de poble, per la gent de ciutat, és sinòmin de ser ruc, ara els senyors de la capital ens volen fer pagar per poder posar-nos malalts! Evidentment quan vas al metge és per passar-hi hores i hores, perquè saps quan entres però no quan surts. I així què haurem de fer? Deixar-nos trenta euros cada vegada que anem a l'hospital?

Que la gent abusa de l'ús del cotxe? Doncs una mica també és veritat. Però precisament l'Arnau és un lloc on molta gent dels pobles, necessita per trons, anar en cotxe. Perquè aquí no hi ha metros, ni xarxes de rodalies i els autobosus interurbans... doncs diguem-ne que de tant en tant en veig algun passar pel Alguaire (interpreti's de tant en tant com un parell al dia). I el servei d'autobusos de Lleida City no diguem tampoc que és un bon exemple a seguir en el tema de períodes d'espera ni freqüències de pas. És a dir, un pàrquing de passar per caixa a l'Arnau és una bona recaptació i segura.

I l'alcalde Ros amb això podrà finançar els estands, paradetes i missatges gratis que patrocina l'Ajuntament per donar suport a la Lorena del consolador. I el company Gavín també s'hi apunta, de fet encara no sé com el Gavín no ha sortit a O.T...