divendres, de desembre 30, 2011

2011: retallades, indignats i la prima de risc

Començàvem el 2011 prohibint fumar a tot arreu i allargant la vida laboral fins als 67 anys. Però aquestes encara eren bones notícies pel que vindria després. L'any en el qual ens hem indignat per tot arreu. A Egipte, a Tunísia, a Síria, al Iemen, a Bahrein, a London, a Líbia on pelaven el Gadaffi, a Grècia que munten referéndums que no fan i a Lleida els indignats ocupaven Ricard Vinyes de manant "Democracia Real ya" (sic). Uns "democràtes" que van fer que el president Mas hagués d'entrar en helicòpter al Parlament per poder revisar el PIRMI. Al Japó s'indignava l'oceà, provocava un tsunami i feia "petar" Fukushima per goig de tots els ecologistes. També s'emprenyava la Terra a Nova Zelanda i a Lorca, però no va fer tantes per coses allà pel que es veu. A l'illa de Hierro un volcà també es va posar sèrio... A Noruega el que s'emprenyava era un tal Anders Breivik que fotia una masacre a Oslo.

Mentres Dominique Strauss-Khan assetjava cambreres en un hotel de Nova York aquí només féiem que parlar de la prima de risc i del fons de competitivitat sense tenir ni idea del què era. Però de l'única crisi que se n'ha parlat ha estat la del pepino per culpa de l'e.coli. I a Catalunya com estàvem ennuagats amb les "Polseres vermelles" d'Albert Espinosa i amb "Pa negre" ni ens assabentàvem que es podien fer reformes constitucionals sense necessitat de referéndum, que el TSJC estava en contra de la immersió lingüística o que ens posaven les autovies a 110 km/h. Sort del Twitter, dels Trending Topics i dels hashtags. I dels neutrins.

La política catalana retalla per tot arreu, sou dels funcionaris per aquí, paga extra per allà, ara IRPF de més... mentres Joana Ortega falsificava currículums i al PSC acaben de descobrir la democràcia en forma de primàries (Hereu-Tura) o de candidats a primer secretari (Ros-Navarro-Élena-Iceta). Esquerra fa neteja i amb Oriol Jonqueras torna a ser ERC. I mentres Bildu triomfa a Euskadi i el procés de Donosti posa el punt i final d'ETA, aquí vam provar sort el 10-A amb una consulta a Barcelona que va tenir èxit... o no, segons qui t'escoltis. Al País Basc Espanya no roba (i si ho fa ho fa poc) i aquí ens roba molt però segons Núria de Gispert no ho podem dir. De moment, qui sí podem dir que potser els que roben són l'Urdangarín, el Paco Camps i el Teddy Bautista. I qui sí pot dir que ens vol bombardejar és el socialista Peces-Barba.

En el capítol de defuncions, ens han deixat totes les caixes i han nascut unes altres: Unnim, Caixabank, Catalunya Caixa, Banca Cívica... Ens ha deixat la Unió Esportiva Lleida però ha nascut el Lleida Esportiu, i va haver una fecundació per allà del LLeida 1939. Edu Torres fa reviue bestialment el LLeida Bàsquet. L'aeroport d'Alguaire també el donaven per mort però un tal Thomas Cook l'ha ressuscitat. Els que sí ens han deixat definitivament però mai en la seua memòria han estat el Sebastià Gràcia, l'Heribert Barrera i el Víctor Torres. Aquí potser algú hi afegirà l'Steve Jobs o l'Ossama Bin Laden.

I un record per molta gent... del món musical: Kim Laría (Topolino), Cesaria Évora, Gil Scott-Heron, Manolo Otero, Clarence Cleemons, Carles Lordan (los Manolos), Amy Winehouse, Nickolas Ashford, Janio Marti, Bobby Farrell (Boney M), Bernie Wilson (Blue Notes), Gerry Raferty, Augusto Algueró, John Barry, Gary Moore, Jordi Barre, Mike Starr (Alice in Chains) i Damià Sans (Ambaparà).

Del món de l'esport haurem de recordar després d'enguany a Àngel Pedraza, Héctor Núñez, Sócrates, Severiano Ballesteros, Tomislav Ivic, el Lobo Diarte, Màrius Duran, el doctor Montañola, JOan Miró, Chus Pereda i Marco Simoncelli.

També els actors Jesús Ferrer, el senyor Davis, Jordi Dauder, Juanito Navarro, Florinda Chico, Amparo Muñoz, Pep Torrens, Jordi Serrat, Elisabeth Taylor, Peter Folk, Francesc Luchetti i Maria ISbert. El cuiner Santi Santamaria. Els escriptors JOrge Semprún, Miquel Pairolí i Ernesto Sábato. El diari News of the World. El banquer Luis Ángel Rojo. Personatges del món de la política com David MArtínez Madero, Enrique Curiel, Juan María BAndrés, Carles Sentís, Vaclav HAvel i Kim Jong Il.

I ens avisen que el 2012 serà pitjor. No m'ho vull creure... tot i això, que tinguin un bon any nou i agafi's fort.

dijous, de desembre 29, 2011

El meu particular resum de l'any (*)

Bé, ara que ja hem passat la meitat de les festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se'm podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural) estem a punt d’arribar al 30 de desembre, dia escollit per periodistes i mitjans de comunicació seriosos i no tan seriosos per fer el seu tradicional resum de l’any que s’acaba.

L’any 2011 serà recordat per un personatge misteriós que va fer acte de presència, que ens va sacsar a tots amunt i avall i que l’anomenaven prima de risc. A Lleida, els periodistes seriosos s’encarregaran de recordar-nos que es va inaugurar l’arborètum Pius Font i Quer, el Parc de Santa Cecília, la rehabilitació de La Suda, la Plaça dels Pagesos, la millora (??) del Passeig de Ronda i l’enèsima reforma del triangle Avinguda del Segre-Rambla de Ferran-Lluís Roca.
També el 2011 ha estat l’any de la DOP Pera de Lleida, del Roberto Fernández a la UdL, del senyor Thomas Cook que ens ha de salvar l’aeroport d’Alguaire, i de la majoria absoluta de l’Àngel Ros. Majoria absoluta a la Paeria, perquè a altres llocs…

Culturalment Lleida ha perdut uns grans homenots. El major promotor sardanista que ha tingut la nostra ciutat, el Sebastià Gràcia; el mestre Prenafeta, l’Ernest Ibáñez i el Víctor Torres. També ens han deixat el notari Rico Morales i per la vigília de Sant Jordi en ple concert el Damià Sans, cantant dels Ambaparà. I afegeixo dos defuncions més, el tancament de Can Ramon de la baixada de la Trinitat, els millors pollastres i conills a l’ast de Lleida. I la desaparició del club emblema de la nostra ciutat, la Unió Esportiva Lleida. Casualment, va anar acompanyada de la pèrdua del que va ser el seu millor president, el Mario Duran. I també ens deixava el president Montañola i l’històric mandatari que portà el CFJ Mollerussa a 2a A, el Joan Miró. I tot això quan un lleidatà, l’Andreu Subies, ha estat anomenat president de la FCF.

Ara bé, el que no dirà cap periodista en els seus resums de l’any és el que els explicaré jo. Quan, de moment, encara no he cobrat la paga extra del desembre ni he cobrat el que em correspon segons la meua declaració corresponent a la renda de 2010, diré que aquest 2011 el meu sou s’ha reduït un 7,5%, que he pagat un 5,6% més d’IBI, he pagat un 11,4% més de llum i un 7,6% més d’aigua. I després ens volen fer creure que l’IPC només serà del 3%, va home va! I a tot això li sumo aproximadament uns 300 € de zona blava. Una zona blava que s’estendrà aviat pel carrer Sant Antoni, Major, Carme i Magdalena fins i tot… i lo que te rondaré morena.
Bé, sincerament, que passin un bon 2012. De veritat, ja sé que desitjar això tal i com estan les coses sona a ironia, però si més no intentem-ho. Que l’IBI i la zona blava els sigui lleu.
(*) Article publicat al diari digital www.araponent.cat

dissabte, de desembre 17, 2011

Band Aid - Do they know it's Christmas?

La nadala de felicitació d'enguany del bloc torna al 1984. En aquells temps van tenir molt èxit un parell de supergrups amb finalitats purament solidàries. Per una banda USA for Africa liderats per Michael Jackson (ja se sap, allà on hi havia nens estava el Jackson) i Lionel Richie i per una altra banda, la Band Aid ideada per Bob Geldof i Midge Ure (d'Ultravox). En una sessió maratoniana de 24 hores grans artistes d'aquella època van gravar aquesta cançó que va escriure el mateix Geldof després de veure per la tele un documental sobre la gana a Etiòpia. Geldof, que sempre s'ha caracteritzat per ser molt solidari, va trucar a Midge Ure proposant-li aquest projecte amb nom de caixa de benes per a ferides (Band Aid) i de pas demanar-li si ho podien gravar a casa seua, ja que els Ultravox tenien uns bons estudis per poder fer les seues cançons tecno d'aquell temps.

Van pensar en Phil Collins per la bateria, i els instrumentistes d'Spandau Ballet i Duran Duran per les guitarres, fins i tot està Adam Clayton d'U2. I cantant podem trobar a Paul Young, Simon le Bon, Bono, Paul Weller (en aquells temps als Jam), George Michael (Wham, Andrew Ridgeley ja no pintava res), les Bananarama, Sting (no hi podia faltar!), Holly Johnson (Frankie Goes to Hollywood), Boy George (Culture Club), Paul McCartney, David Bowie, Status Quo, Adam & the Ants, Heaven 17.... res, que amb tot això van vendre un milió de singles en una setmana i va ser el single més venut a UK fins que el 1997 va ser desbancat del récord pel "Candle in the wind" d'Elton John, aquell tribut empalagós a Lady Di. Buf!

L'any 1989 es va recuperar el projecte amb el nom de Band Aid II, amb la producció de la tripleta de moda en aquell temps Stock, Aitken i Waterman i amb la col·laboració dels seus entxufats Jason Donovan i Kilye Minogue entre d'altres (Bananarama, Technotronic, Wet Wet Wet, Bros, Big Fun, Pasadenas, Sonia, Lisa Stanfield...).

I encara el 2004 una nova reencarnació més fashion (Band Aid 20) de la mà dels extremadament solidaris Bono, George Michael i Paul McCartney, aquest cop acompanyats de Dido, Natasha Bedingfield, Chris Martin (Coldplay), Thom Yorke (Radiohead), Joss Stone, Will Young, Katie Melua o Robbie Williams.

Tal i com corren els temps i un servidor cobrant de la Generalitat potser ens l'hauríem de dedicar a nosaltres mateixos.
Bon Nadal i que sigui lleu. Aquesta és l'original...

dijous, de desembre 15, 2011

Radio Topolino Orquesta - EL baile del tiroliro

Que sí, que sí, que no s'han equivocat de bloc. És el de sempre, no sóc el Parada ni la Carmen Sevilla. Sóc lo Babunski fent el clàssic post sobre un obituari del món musical, que ara feia dies que no la dinyava ningú d'aquest món.

I aquest cop li ha tocat a un clàssic de les nits de revetlla i festesmajons. Kim Laría, la veu inconfonible de la Radio Topolino Orquesta, amb la seua pajarita i americana blanca. I el seu micròfon retro.

Segurament es preguntaran què faig jo parlant de la Radio Topolino Orquesta. Pregunti, pregunti. Doncs va haver un període la meua vida on les úniques cançons que sentia eren el "No te vayas de Navarra", "Tres veces guapa", "Islas Canarias", "La Colegiala" i ja, amb molta i molta marxa, el "Balla balla" de Francesco Nappoli. Era l'època de quan servidor devia tenir 10 anys i anava a totes les revetlles i balls amb els meus pares. I uns dels clàssics d'aquestes músiques eren, sense dubte, les cançons de la Topolino. Unes cançons que, a base de tant escoltar-les m'acabaven agradant.

Hi ha 3 cançons de la Topolino que han fet història: "La vaca lechera", "El baile del tiro-liro" i sobretot, "La casita de papel". Aquesta última quan encara sona a les festesmajons, la part més carrossa surt a ballar el seu apretadet. Segur que si teniu una edat també l'he ballat... encima las montañas tengo un niiiiiiido... que feliiiiiices seremos los dos...

La vena patxanguera del Kim Laría ja venia de lluny. Primer en un grup anomenat Los Brujos, on van treure un èxit yeyé en el moment que tocava "Vamos a bailar el madison" (A Youtube només hi ha la versió del Duo Dinámico) i després amb Los Quandos amb balls com "El quando" i "El pañuelo". Allò que ara diríem friqui fa 50 anys funcionava. Fins i tot van participar en el Festival de Benidorm amb la cançó "Sucedió en Benidorm". Brutal! Les altres cançons no les he trobades a youtube, una injustícia històrica.

Però la fama de veritat els va arribar durant els vuitanta amb el nom de Radio Topolino Orquesta, que és el nom amb què es coneixia el Fiat 500. A les cançons que hem anomenat anteriorment podem afegir-hi "Mimmi mimosa", "Chi bum", "Mustaphá" o "Que bonita es Barcelona", un autèntic himne desaprofitat. I "Tarde de fútbol", que tampoc hi és... quina xarxa més mediocre...

Indispensable per qualsevol ball pataxanguero. Ah, i una curiositat, Kim Laría també va posar la veu a l'himne de la Real Societat. I olé!