divendres, de desembre 30, 2016

Status Quo - Rockin' all over the world (life at Knebwoth'90)

Si hi ha un grup que en sentir els dos primers acords de qualsevol cançó ja saps quin és, aquest grup és Status Quo. Com diu l'amic, runner i escriptor solidari Eduard Plana en els concerts dels Status Quo t'has d'esperar un minut a cada cançó per saber quina és.

L'any 1962 el cantant Francis Rossi i el baix Alan Lancaster, amb només tretze anys van fundar un grup anomenat The Scorpions i que res va tenir a veure amb els altres alemanys heavies homònims. A finals d'any s'hi uní el bateria John Coghlan i van passar a anomenar-se The Spectres. Sota aquest nom van gravar alguns singles sense cap mena de repercussió. El maig de l'any 1967 s'incorporà el guitarra Rick Parfitt, amb la qual cosa es canviaren el nom pel de Traffic, però que per evitar confusions amb el grup que tenia Steve Winwood en aquell moment es passaren a anomenar Traffic Jam. Se veu que això del nom no els acabava de convèncer i l'agost del mateix any van passar-se a dir Status Quo, nom que, ara sí, ja seria el definitiu. I ja anava sent hora.

El cavi de nom els va anar bé perquè el primer single que gravaren amb aquest nom "Pictures of matchstick men" (1968) els convertí en estrelles d'un dia per un altre aconseguint un nº7 a UK i un nº12 als EUA. El so molt hippie-psicodèlic. Aprofitaren el reprise d'aquest tema per editar aquell 1968 "Ice in the sun" que amb un so molt beatelià que aconseguí entrar en el top ten, però poc els durà ja que a continuació van estar cinc anys sense menjar-se ni un rosco.

Van haver de canviar de discogràfica deixant Pye per Vertigo per tornar a col·locar un hit amb cert èxit però amb molt mala crítica, fou "Paper plane" (1973). Amb aquest nou so característic sí que els vindria un seguit de temes amb una notorietat que ha perdurat fins als nostres dies "Caroline" (1973), "Break the rules" (1974) i "Down down" (1974) que fou el seu primer número u juntament amb el disc "On the level" (1975).

A partir d'aleshores i durant dotze anys no hi ha ni un any que els Status Quo no posin singles o discos al Top Five britànic. Com penso que és un grup més de cançons que no pas de discos em centro en això.  "Roll over lay down" (1975), "Rain" (1976), "Rockin' all over the world" (1977), "Again and again" (1978), "Whatever you want" (1979), "What you're proposing" (1980), "Something about you baby I like" (1981), "Rock'n'roll" (1981), "Marguerita time" (1983), "The wanderer" (1984) i "In the army now" (1986) -cançó que no és seua sinó del duet sudafricà Bolland and Bolland-, "Burning bridges" (1988) . Els temes són grans èxits del que avui en dia es coneix com air guitar, aquelles cançons que cal ballar-les fent veure que toques la guitarra.

El grup, amb canvis de músic excepte Rossi i Parfitt eren amants de les llargues gires i dels concerts en directe. Un de molt recordat a les nostres terres fou el del Big Ben de Mollerussa a finals dels anys vuitanta. El 30 de juny de 1990 participen en el festival benèfic de Knebworth en un memorable concert que es va enregistrar en un doble disc i que és una obra d'art de la música. És dels pocs directes que tinc a casa però és extraordinari escoltar junts Status Quo, Tears for Fears, Eric Clapton, Genesis, Paul McCartney, Pink Floyd, Clif Richards, Dire Straits i Robert Plant. Del concert s'edità un single raríssim amb un megamix de diferents actuacions i del qual estic molt content de tenir.

L'any 1991 editen un grans èxits imprescindible: "Rockin' all over the years". Com ja he dit abans que els Status Quo són grup de singles més que no pas d'elapés, amb aquest disc en té prou. Per la promo van editar un single amb un megamix de clàssics del rock'n'roll anomenat "The anniversary waltz" que es quedà al nº2 de les llistes i que és una cançó que no em falta al cotxe. També s'incorporava l'inèdit "Can't give you more".

L'any 1992 editen un fabulós directe "Live alive Quo" amb un altre curiós medley com a single promocional "Roadhouse medley". El tema de 20 minuts no tingué l'èxit dels anteriors però personalment m'agrada molt  per com fan anar el riff del "Roadhouse blues" de The Doors per barrejar-ho amb altres cançons.

L'any 1994 aconsegueix el seu segon número 1 en llistes després de vint anys amb un tema curiós "Come on you reds". Es tracta d'un single gravat amb els jugadors del Manchester United amb la base del "Burning bridges" i canviant la lletra. I seguim amb uns quants singles més "I didn't mean it" (1994), "Fun fun fun" (1996) que van gravar amb els Beach Boys en un fabulós disc de versions per a celebrar el trentè aniversari de la banda i on també hi ha el "Don't stop" dels Fletwood Mac entre molts d'altres. A partir d'aquí els èxits començaren a baixar amb un disc estrepitosament dolent el 1999 "Under the influence" amb singles que no passaren el top 20 de llistes. El 2000 ho intenten ab un altre àlbum de covers com el del 1996 que el mateix Francis Rossi defineix com a desastrós, i això que hi ha una extraordinària versió del "Old time rock'n'roll" de Bob Seger, el "Sweet home Chicago" de Robert Johnson, el "Roll over Beethoven" de Chuck Berry i el "Mony mony" que popularitzà Billy Idol. Vaja, per mi molt millor que l'altre.

El 2005 publica el single "The party ain't over yet" i el 2007 "Beggining of the end" amb el qual ja m'aturo com si el títol volgués ser una premonició. Aquest mes d'agost passat van actuar en concert a Tarragona i quan ja ho tenia tot previst per assistir-hi temes d'organització familiar (eufemisme per dir que no tenia on deixar la canalla) van fer que al final me'l perdés. I ara ja no serà el mateix perquè Rick Parfitt ha mort als 68 anys en un hospital de Marbella després de patir una infecció després de ser ingressat per una lesió a l'espatlla.




dimecres, de desembre 28, 2016

George Michael - Freedom'90

L'any 1981 dos joves músics ambiciosos a l'atur, el guitarra Andrew Ridgeley i el cantant Yorgos Kyriatou Panayiatou provinents del quintet The Executive formen el grup de pop Wham!. Sembla que els estigui explicant un farol però no, és així. El Panayiatou era el nom real de George Michael i Ridgeley era l'altre dels Wham!, el que no era George Michael.

El primer contacte discogràfic els arriba l'any 1982 després d'haver gravat una maqueta en la qual es trobaven temes com "Wham rap!", (després d'escriure aquesta cançó van triar el nom del grup) "Come on!", "Club Tropicana" i la balada "Careless whisper". Aquesta maqueta fou rebutjada per les grans companyies i finalment fou publicada per Innervision, una petita companyia creada per un exempleat de Polygram. Buah! El primer disc "Fantastic" (1983) va anar directe al nº1 i els tres primers temes que he anomenat anteriorment juntament amb "Bad boys" i "Young guns (go for it)" van anar al capdamunt de les llistes. Una bogeria. I a més el disc es va vendre com a xurros.

La imatge del grup en directe és explosiva, amb aquests dos xiquets guapets movent-se per l'escenari. Elton John en aquell temps ja digué sobre Michael: "un extraordinari compositor en la tradició de Paul McCartney i Barry Gibb". George Michael es comença creure que ell és quelcom més i publica en solitari "Careless whisper" (1984) que aquell estiu arriba al primer lloc de totes les llistes. 

Tot i que Ridgeley sent una mica d'enveja de Michael i s'opera el nas per ser tan guapo com ell, això no afecta la carrera dels Wham! que continua parint èxits. El seu segon disc, ara ja amb una multinacional com Sony, "Make it big" (1984) torna a ser 1 gràcies al singles "Wake me up before you go go" (Ridgeley deia que la lletra era el que li deia son pare qua arribava tard a casa), "Everything she wants" i "Freedom". També s'inclou el tema "Careless whisper" per a tancar el disc. El disc ven més de cinc milions de còpies i es converteix en el 68è disc més venut dels 80. La gira els porta a Xina, sent el primer grup occidental que hi actua. D'aquesta època és una de les nadales popie més famoses i és que el sobadíssim "Last Christmas" (1984) es publica com a cara B del single de "Everything she wants".

A finals de 1985, Ridgeley i Michael es plantegen abandonar el projecte, que es consuma definitivament després d'un nou (soporífer) èxit rotund de Michael en solitari "A different corner" (1986). Finalment els Wham! publiquen una retirada triomfal amb el disc "The final" (1986) que també arriba a la posició més alta de les llistes. Amb aquest disc Wham! té el rècord d'haver estat número 1 amb tots els seus discos publicats. Clar, només són tres, però bé, és significatiu. En aquest disc mig inèdit i mig recopilatori s'inclouen un parell de nous temes que també arribarien al primer lloc de les llistes: "I'm your man" (1985) i "The edge of heaven" (1986).

George Michael era el nou sex-symbol de l'època, amb aspecte descuidat i amb barba de pocs dies tenia un públic fidel entre les noies de quinze anys i les lectores de premsa rosa. Un cop dissolta definitivament la societat George Michael grava un single -que arriba al nº1 també, per no perdre el costum- per treure's de sobre la seua imatge de component de Wham! "I knew you were wating for me" (1987) amb Aretha Franklin que significà la resurrecció d'Aretha en el món de la música. Ojo, que ja té nassos la cosa, un crio redescobrint Aretha Franklin.

Un cop depurat del duet (?) publica una altra màquina de vendre: "Faith" (1987). El disc amb més d'onze milions de còpies venudes és el quinzè disc més venut dels vuitanta. Amb aquest disc Michael entra en l'imaginari musical col·lectiu dels 80 juntament amb Springsteen, Madonna, Prince o Michael Jackson. El disc s'estrenava amb el controvertit "I want your sex" (1987) amb censures en emissores de ràdio que només serviren per assegurar-li més publicitat del disc. George tenia la necessitat de demostrar que s'havia fet gran i no només va signar totes les cançons del disc sinó que també el produí, feu els arranjaments i tocà la majoria d'instruments. El resultat quatre singles número 1 "Faith", "Father figure", "Monkey" i "One more try" i el Grammy al millor disc de l'any.

L'èxit és de tal alçada que l'obliga a prendre's un llarg descans fins el 1990 amb el disc "Listen without prejuicies vol 1", on en el títol es marquen els recels de Michael perquè la crítica no va assumir l'enorme repercussió popular del seu disc anterior i demanava que la gent escoltés el seu nou disc sense prejudicis. El disc, considerat una gran decepció comercial, arribà en una època d'enfrontament amb Sony negant-se a deixar la seua imatge per la promoció del disc (al mateix estil que Prince). El video del primer single "Praying for time" (1990) consisteix en la lletra de la cançó sobre un fons negre i en el de "Freedom 90" (1990) -gran i oblidada cançó- se veuen models fent play back i la destrucció d'objectes icònics de la carrera de Michael. Tal va ser el trencament amb Sony que la segona part del disc no es va arribar a editar i les cançons previstes van formar part del disc "Red Hot + Dance" (1992), un disc solidari per a recaptar fons per la lluita contra la SIDA i amb "Too funky" com a tema estrella i amb video farcit de models.

L'any 1992 li arriba un inesperat èxit mundial gràcies a un single gravat en directe a l'estadi de Wembley amb Elton John "Don't let the sun go down on me". Un any després faria una jugada semblant gravant un EP "Five live" (1993) durant el concert d'homenatge a Freddie Mercury en el qual interpreta juntament amb Lisa Stansfield una meravellosa versió de "Somebody to love" i un mix de de "Killer/Papa was a Rolling Stone".

El 1996 torna, després del descans discogràfic, amb "Older" amb un primer single que el torna al número 1 de les llistes "Jesus to a child", tema melancòlic dedicat al seu amant que havia mort de SIDA recentment. El seu segon single "Fastlove" (1996), un tema molt funky i completament diferent del primer també aconsegueix el primer lloc en llistes, retornant-lo a l'èxit dels vuitanta. El tercer senzill "Spinning the wheel" (1996) no va arribar a l'1 i es va haver de quedar al 2 perquè ningú va ser capaç de moure el "Wannabe" de les Spicegirls.

Després de publicar uns grans èxits amb un parell de temes inèdits completament obviables (un d'ells "Outside" on en el videoclip es parodia la detenció que patí per mantenir relacions sexuals amb un policia en un vàter públic), el 1999 hi torna amb un àlbum de covers "Songs from the last century" amb versions del "Roxanne" (1999) de The Police amb un videoclip gravat al barri roig d'Amsterdam amb gent que passava per allà i "Miss Sarajevo" (2000), que U2 i Brian Eno van composar pel projecte "Passengers".

A partir d'aquí poca cosa més a comentar, discos mediocres, singles amb escassa repercussió i dels últims anys em quedo amb la fabulosa versió del "Heal the pain" inclosa inicialment al disc del 1990 i que va regravar juntament amb Paul McCartney pel disc de grans èxits "Twenty five" (2006).

George Michael ha mort tranquil·lament a casa seua amb 53 anys.

dimarts, de desembre 27, 2016

Bars - Ramon

L'any 1989 fou l'any en què es donà el debut discogràfic d'algunes grans bandes que liderarien el rock cantant en català durant el següent lustre: Sopa de Cabra, els Pets i Lax'n'Busto. També fou l'any en què Sau publicava el seu segon disc "Per la porta de servei". I van debutar altres bandes que tindrien més o menys èxit: Freak & Do, 080, Sui Generis, Kitsch o La Madam. Tot i això, la música en català estava poc normalitzada en les emissores de ràdio -com ara- i el 21 de maig es tancaven a la seu de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya alguns membres de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en llengua catalana. En aquelles dates la presència de música en llengua catalana oscil·lava entre el 10% de Ràdio 4 i l'1% de Radio Club 25.

A Sabadell, un dels grups que també debutaven eren els Bars. Liderats per Jordi Fogerty Coma i la lleidatana Montse Llaràs i amb les lletres del Jordi Garròs enregistraven un primer disc "Bars" (1989) farcit de rock i rhythm'n'blues. La cançó "Quan el blues va tenir un fill li va posar rock'n'roll" ja dóna moltes pistes per on anaven els trets. Però el tema més tremendament divertit del rock català i que molts vam cantar durant aquells anys fou el primer del disc, "Ramon" interpretat pel Jordi Plana i que narrava a història d'una nit en què molts ens hi podíem sentir identificats.



El Ramon surt de casa
amb els calés a la butxaca
després de pencar durant tota la setmana
aquesta nit serà un gran nit.
Té carro, té pasta
i té molta marxa
i a lo millor tindrà les claus d'una casa
aquesta nit serà un gran nit,
però no sempre surt com ho has previst.
Mira una rossa que li fa la rialla,
el veu el macarra i li trenca la cara
aquesta nit serà una gran nit.
Per oblidar l'escena
ell s'infla de cubates
es passa una mica
i es desperta a les tantes
del matí.
Oh quina gran nit.
Però no sempre surt com ho has previst.
Ramon, què fas? Ramon, on vas?
Ramon, de què vas? Ramon, ets un mamon!

L'any 1991 publiquen "Mala idea" amb el tema "Greus problemes" com a més destacada -bua! quina veu la de la Montse!-. I el 1993 hi tornen amb un altre fabulós disc "T'ho diré mil vegades" amb barreja de country, rock i rhythm'n'blues i una gran cançó també amb lletra del Jordi Garròs "Foc al cor" i que possiblement fou el seu major èxit. Després va arribar "En directe" (1994) amb una gran interpretació de "Després d'un dia molt llarg"

Ara, Jordi Garròs ha mort als 54 anys per culpa d'un accident domèstic. Jordi Garròs, amb la seua gavardina i el seu Chester a la boca era el bluesman del grup que ja havia passat anteriorment per la Sabadell Blues Band i els Crack-Blues. Un grup que potser volia tenir un públic més adult i especialitzatdel que tenia el rock català en aquell temps.

dijous, de desembre 22, 2016

Shakin' Stevens - Merry Christmas everyone

Aprofito que ja s'acaba l'any en què hem perdut el temps jugant amb ampolletes d'aigua, fent les ruqueries del maniqui challenge i cantant el pen pinapple apple pen per felicitar-lo les festes amb la cançoneta que trio humilment des d'aquest bloc.

Per fer-los memòria i sense necessitat de consultar comissions d'experts els cito les nadales que he anat publicant els darrers anys per si són del seu gust tornar-les a escoltar o per si vol idees per a fer una llista de reproducció d'Spotify i tenir-la de fons mentre s'afarta de gambes, sopa de galets o canalons a taula i no haver d'escoltar el seu cunyat dient que ell "compra les gambes més bones i més barates".

2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Enguany té tot honor i tota glòria d'aparèixer al meu bloc el gal·lès Michael Barratt, que sabedor que amb aquest nom no podia anar pel món de la faràndula, adoptà el nom artístic de Shakin' Stevens. Stevens es va criar entre dotze germans que escoltaven vinils de rock and roll dels cinquanta. Amb aquest estil de música s'hi va aficionar i va començar a rondar per clubs de Cardiff i així l'any 1968 forma el grup The Sunsets. Sota aquest nom grava tres elapés, un amb una mica d'èxit "A legend" (1970), un altre amb poc èxit "I'm not J.D." (1971) i un tercer amb gens d'èxit "Rockin' and shakin'" (1972). El fracàs és tan sonat que The Sunsets queda ja en no res.

En aquella època es representaria el musical "Elvis", una comèdia sobre la vida del rei del rock, així que Stevens es presenta al càsting obtenint el paper principal. També es converteix en un assidu del programa de tele del moment, un revival presentat per Jack Good. Aprofitant la fama que li va donar l'any 1977 torna als estudis de gravació enregistrant alguns singles i un primer elapé en solitari "Shakin' Stevens" (1977) que causa sensació.




La seua especialitat és la revitalització de temes antics: "Marie Marie" de The Blasters; "You're driving me crazy" de Ronnie Harwood; "Oh Julie" (aquesta seua); "Green door" de Jim Love (tema que arribà al nº1 de les llistes UK); "Lipstick" de Joe Turner; "True Love" de Bing Crosby i Grace Kelly...






L'any 1985 publica "Merry Christmas Everyone", un tema nadalenc que també arribà a la primera posició en llistes. Que passin unes bones festes!!!!

diumenge, de desembre 04, 2016

Leon Russell - Delta lady

A la vila de Lawton, a Oklahoma, el far-west profund naixia el 2 d'abril de 1941 el pianista i cantant Hank Wilson, conegut musicalment amb el pseudònim de Leon Russell.

Home precoç musicalment parlant (en altres aspectes ho desconec) durant la seua adolescència ja va tocar amb Jerry Lee Lewis. Amb només 17 anys el fitxa ni més ni menys que Phil Spector com a músic de sessió per a moltes de les seues gravacions. Així ja fa carrera professional com a músic de The Byrds o Herb Albert i es guanya una fama de multiinstrumentista i sobretot de compositor creatiu.

L'any 1968 juntament amb el guitarrista Marc Benno edita el seu primer disc "Asylum choir", que obté bones crítiques però poques vendes. L'any 1970 grava amb Joe Cocker el disc "Joe Cocker" on s'inclou "Delta Lady" una de les cançons més populars de Russell i que havia escrit originalment per a Rita Coolidge.

Amb Joe Cocker li arribà l'èxit, va fer gira amb ell i amb els quartets guanyats va crear la seua pròpia companyia discogràfica, Shelter, on edita el seu segon disc "Leon Russell" (1970) i el seu primer disc d'èxit "Leon Russell amd the Shelter People" (1971). En aquest disc versiona Dylan en "A hard rain's a-gonna fall", versiona George Harrison a "Beware of darkness" i es versiona a si mateix a "The ballad of mad dogs and Englishmen". D'aquesta etapa són "A song for you", popularitzada més tard per Elton John, Simply Red, Michael Bubble o Ray Charles i "Jammin' with Eric" on toca amb Eric Clapton (inconfusible el so).

La bona relació amb George Harrison fa que participi en el famós concert de Bangla Desh. Després publica "Carney" (1972) amb el single "Tight rope" i amb el triple directe "Leon live" (1973) torna a aconseguir un disc d'or. 

Russell, he comentat al principi, que provenia de l'oest profund amb la seua pinta de cowboy, no és d'estranyar que gravés amb el seu nom original un disc country "Hank Wilson's back" (1973). A partir d'aleshores l'èxit comercial van anar disminuint progressivament. El seu últim disc d'èxit fou "Best of Leon" (1976) un disc de grans èxits. En aquella àpoca es vengué Shelter per a crear Paradise. També es casa amb Mary McCrary, la vocalista d'Sly & the Family Stone, amb qui gravaria varis discos sota el nom de Leon & Mary Russell.

En definitiva, Russell ha publicat gairebé 40 discos, dels últims anys caldria destacar la cançó "Foggy mountain breakdown" per la qual va aconseguir el Grammy a millor cançó instrumental country l'any 2002 i "The union" (2009) que gravà juntament amb Elton John i Bernie Taupin.

Leon Russell ha mort als 74 anys mentre dormia per causes que no s'han fet públiques.

El teorema de la galeria d’art.

Segurament vostè, que deu ser una persona molt viatjada, haurà comprovat visitant grans museus i galeries d’art que hi ha un senyors i senyores vigilant en vàries sales per impedir que es faci una selfie amb la Gioconda o retrati amb el mòbil el trebol de la Capella Sixtina del Vaticà. Però quants vigilants calen per poder vigilar una sala d’una galeria d’art?

Suposem primer que la vigilància d’aquestes sales la duen a terme uns vigilants que estan situats en un racó fix sense poder moure’s però amb una visió de 360º i suposem també que poden veure a qualsevol distància sempre i quan no hi hagi una paret pel mig, és clar.

I ara també suposarem que les galeries d’art o museus tenen forma de polígon, és a dir, les seues parets formen una regió tancada. Per exemple, pot imaginar-se que la sala que cal vigilar té forma de quadrat, d’hexàgon o d’estrella. Avui en dia ja sap que pot imaginar-se les formes més estrambòtiques possibles gràcies als dissenys que ens ofereix el món de l’arquitectura.

Agafi paper i un llapis que l’animo a què vagi fent dibuixets i vagi comprovant quants vigilants calen per guardar les obres d’art d’una sala. Si la sala té forma triangular, per estrany que sigui el triangle, només caldrà un vigilant. Si la sala és un quadrilàter, és a dir, un polígon de quatre costats veurà que amb un sol vigilant en un vèrtex també en tindrà prou. I si la sala és pentagonal, també n’hi haurà prou amb un. Però per a polígons més grans de sis costats potser ja en caldrà més d’un.

L’any 1975, Václav Chvátal publicava la solució a la revista Journal of Combinatory Theory. Es veu que per molt complicat que sigui el disseny de la galeria, si aquesta té N vèrtexs -cantonades o racons- només cal un màxim de N/3 vigilants. Si surt un nombre exacte ja ho tenim i si surten decimal no els hi farem cas i ens quedarem només amb la part entera. Posem per cas que una sala té 12 cantonades, aleshores com a màxim necessitaria 12/3=4 vigilants, i si en té 13 faríem 13/3=4,3333333… la qual cosa ens diu que amb 4 vigilants en faríem prou. A més, l‘any 1978, el matemàtic Steve Fisk donà un senzill mètode de com s’haurien de situar els vigilants dividint la sala en triangles i combinant colors.

Ara ja ho saben, si ens cal anar al Museu de Lleida a controlar que ningú ens prengui res, almenys tinguem clar on situar-nos per veure-ho tot bé.


Apunt:
El problema de la galeria d’art forma part del que s’anomena geometria combinatòria i fou plantejat l’any 1973 pel matemàtic Victor Klee (1925-2007). Avui en dia les conseqüències d’aquest teorema tenen més aplicacions que calcular el nombre de vigilants de seguretat, també s’utilitza per a la instal·lació de càmeres de videovigilància, detectors de fum, punts d’il·luminació o amplificadors de senyals WIFI.

(Article publicat al suplement de SEGRE el dia 27/11/2016)

Pitàgores, Fermat, Andrew Wiles i l'Abel 2016

El teorema de Pitàgores diu que un triangle és rectangle si i només si l'àrea del quadrat construït sobre la hipotenusa és igual a la suma de les àrees dels quadrats construïts sobre els catets, és a dir x2+y2=z2. Aquesta fórmula permet saber si un triangle és rectangle i això ja ho sabien egipcis i babilonis que van viure força abans que el senyor Pitàgores. Els egipcis feien servir aquesta relació per a construir piràmides i per això van fer llistats de nombres que complissin aquesta relació. Els nombres més coneguts que ho compleixen són x=3, y=4 i z=5 ja que 32+42=52. Però també tenim les solucions x=5, y=12 i z=13; x=6, y=8 i z=10... i moltes més que poden obtenir a partir de les expressions x=s2-t2, y=2st, z=s2+t2 on només cal que a s i t els doni valors positius primers entre sí i tals que s<t. Tots aquests nombres es coneixen amb el nom de ternes pitagòriques i Euclides ja va demostrar fa molts dies que de ternes pitagòriques n'hi ha infinites.

Però això que amb quadrats és tan senzill, si ho provem de fer amb les potències cúbiques la cosa es complica molt. Si prova de buscar solucions enteres de l'equació x3+y3=z3  estarà entretingut una bona estona. Al segle XVII, Pierre de Fermat ja es va entretenir amb les equacions xn+yn=zn intentant buscar solucions per exponents majors o iguals a 3. Fermat es va marcar un farol i deixà escrit en el marge d'un llibre una anotació on assegurava haver demostrat que aquestes equacions no tenen solucions enteres però que no la podia transcriure per falta d'espai. Realment Fermat va aconseguir demostrar-ho o era un bromista? No ho sabrem. L'únic que podem dir és que el conegut com l'Últim Teorema de Fermat va trigar 300 anys en ser demostrat i ho va aconseguir Andrew Wiles ajudat pel seu alumne Richard Taylor el 1994. Wiles va romandre set anys tancat a casa dedicat exclusivament a aquesta resolució. Andrew Wiles, de la Universitat d'Oxford fou guardonat amb el Premi Abel 2016 "per la seua impressionant demostració de l'últim teorema de Fermat mitjançant la conjectura de modularitat de corbes el·líptiques semiestables, iniciant una nova era en la teoria de nombres".


El Premi Abel es va crear l’any 2002 perquè no hi havia Premi Nobel de Matemàtiques? Aquest guardó, amb una compensació econòmica similar a la del Nobel, l’entrega l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres i duu el nom del matemàtic noruec Niels Henrik Abel. El primer guardonat fou el matemàtic francès Jean-Pierre Serre.
(Article publicat al suplement del SEGRE el 30/10/2016.)

dissabte, de novembre 12, 2016

Leonard Cohen - Dance me to the end of love

Leonard Cohen nasqué a Montreal un 21 de setembre de l'any 1934 i es dóna a conèixer com a poeta quan va guanyar un parell de premis de caràcter nacional amb els seus llibres a Canadà. L'any 1962 escriu "Parasites of heaven", un llibre del qual algunes poesies es convertiran en cançons anys més tard com "Suzanne" o "Avalanche". Cohen no té prou amb escriure poesia sinó que també prova en el món de la novel·la l'any 1963 publicant "The favorite game".


L'any 1966 Judy Collins grava en cançó el poema "Suzanne" que havia escrit anys abans. Aquest 1966 Cohen s'aficiona a la música i fa una actuació al festival de folk de Newport on és descobert per John Hammond (descobridor també de Dylan, Springsteen, Aretha Franklin, Pete Seeger, George Benson...) que li ofereix un primer contracte discogràfic sonat ja amb una multinacional, CBS.

Així el seu primer disc es publica el gener de 1968 amb un títol pensat en no gaire estona "Songs of Leonard Cohen". El single que s'extragué fou "Suzanne", que com a single fou un fracàs comercial. Vaja, com tots els singles de Cohen. També la coneguda "So long, Marianne" sobre l'aventura amorosa amb Mariane Jensen a qui va conèixer mentre vivia a l'illa grega d'Hydra. Marianne era l'esposa del novel·lista escandinau Axel Jensen i el deixà per anar a viure amb Cohen.

El segon disc surt el maig del 1969 amb el nom de "Songs from a room". El cantant comença a agafar certa notorietat i arriba a actuar l'any 1970 al conegut festival de la illa de Wight al costat de noms com Jimi Hendrix, Joan Baez, The Doors o Jethro Tull. Del disc vull destacar "Bird on a wire", una cançó amb aire country que també havia popularitzat anteriorment Judy Collins i que tracta d'un moixó sobre un pal de telèfons.

El maig de 1971 Cohen publica un tercer disc amb títol poc suggerent "Songs of love and hate". Ara qui es fixa en ell és el director Robert Altman, que fa servir les seues cançons per a la banda sonora de la pel·lícula "McCabe and Mrs Miller" protagonitzada per Warren Beatty.  S'hi inclouen "The stranger song", "Sisters of mercy" i "Winter lady".

El 1973 publica un directe gravat a París amb títol del mateix estil "Live songs". L'any 1974 amb el disc "New skin for the old ceremony" canvia de títol i canvia d'estil amb una aires més rock i potser menys folk. En aquest elapé s'inclou "Chelsea hotel" una cançó que tracta sobre una trobada que va tenir amb Janis Joplin.

Un altre canvi arriba amb el disc "Death of ladies man" (1977) amb producció de Phil Spector. El resultat d'aquest gran disc es veu que no justificava els mitjans. Cohen explica d'Spector que "Vaig haver d'empassar-me tota la seua megalomania i malaltia, així com una devoció per les armes que era intolerable. En una ocasió em posà la seua mà a la meua espatlla i una pistola al coll dient-me: 'Leonard, t'estimo'. Tot el que vaig poder respondre-li fou 'Espero que així sigui Phil'".

L'any 1979 torna a fer el que feia des de les seues arrels folk amb "Recent songs" produït per ell mateix juntament amb Henry Lewy, amb qui treballaria en el curtmetratge "I am a hotel" que guanya un premi en el Festival Internacional de Montreux. Ja tenim totes les facetes de Cohen: poeta, escriptor, músic i director de cine.

El 1985 en el disc "Various positions" torna a canviar d'estil utilitzant noves tècniques de producció que li donen al disc un estil més, diguem-ne mogut, però vaja que tampoc es pensi que l'home sigui l'alegria de la huerta. D'aquest disc és el tema que més m'agrada de Cohen, "Dance me to the end of love". També la conegudíssima "Hallejullah" que posteriorment fou molt versionada, com Rufus Wainwright per la pel·lícula "Shrek" (2001) o la més famosa de Jeff Buckley de l'any 1994.

En plena efervescència guanya el premi Genie Award per la seua col·laboració en la música de l'òpera rock "Night magic" (1985), concretament per la cançó "Angel eyes". L'any 1986 participa amb la cançó "Take this waltz" en el disc "Un poeta en Nueva York" dedicat al poeta Federico García Lorca i en el qual també hi participen Lluís Llach, Víctor Manuel, Paco de Lucía o Donovan.

El 1988 publica "I'm your man", un gran disc amb un els seus grans clàssics "First we take Manhattan" amb guitarra d'Steve Ray Vaughan. La cançó fou enregistrada abans per Jennifer Warmes i posteriorment versionada pels REM o Joe Cocker entra d'altres. També "I'm you man", "Everybody knows", "Ain't no cure for love" i "Tower of song". Segurament hagi estat l'àlbum més comercial de Cohen aquest.

L'any 1992 publica un disc amb força bona acceptació "The future", del single "The future" tinc una edició especial de poquíssimes còpies i que juntament amb un raríssim single del disc "The essencial" que publicà el 2002 són les úniques joies que tinc de Cohen.

Entre 1994 i 1999 Cohen es convertí al budisme -que estava de moda entre els músics- i vivia habitualment en el monestir budista de Mount Baldy (Califòrnia). L'any 2001 després de la clausura torna amb "Ten new songs", un altre nom molt ben trobat per un disc, amb cançons com "In my secret life".

Com l'home estava de reflexió mística i no publicava, l'any 1995 una sèrie d'artistes graven "The tower of song" un disc d'homenatge a Cohen amb Elton John interpretant "I'm your man" o Don Henley cantant "Everybody knows".

L'any 2008 va veure's obligat a tornar als escenaris, aquest cop per temes econòmics ja que va descobrir que la seua amiga i mànager Kelley Lynch li fotia els quartos.

Fa un mes publicava el seu disc "You want it darker" (2016) ara el poeta i trobador canadenc ens ha deixat als 82 anys, 3 mesos després d'acomiadar-se de Marienne. Era conscient del seu estat ja que afirmà: "Estic preparat per a morir. Espero que no sigui massa incòmode. Això és tot. Tot està a punt d'acabar". Un altre possible Nobel de Literatura que digué de Dylan "Per mi és com donar un premi a l'Everest per ser la muntanya més alta."




Altres enllaços:
- Documental de més d'una hora sobre Leonard Cohen.
- Discurs de Cohen quan rebé el Premio Príncipe de Asturias.
- L'últim vídeo de Cohen. En ell explica les lletres de les cançons del seu últim disc.
- Últim videoclip de Cohen del disc "Old ideas" (2016)

dissabte, de novembre 05, 2016

Dead or Alive - You spin me round (like a record)

Pete Burns començà en el món de la música en un grup anomenat The Mystery Girls, juntament amb Pete Wylie i Julian Cope, aquest últim potser el més conegut. L'any 1980 grava un EP amb el nom de Nighmares in Wax pel segell independent Inevitable. L'any 1982 després de canvis de formació i provatures variades Burns forma una banda amb Tim Lever als teclats i el saxo, Mike Percy al baix i Steve Coy a la bateria i l'anomena Dead or Alive.

El març de 1982 graven un EP que arriba al lloc 13 de les llistes independents, això fa que la discogràfica EPIC es fixés amb ells i així signessin el primer contracte professional.

Aquesta professionalització va fer que canviessin a un estil de música diguem-ne que més ballable amb molt sintetitzador. El seu primer èxit arribà l'abril del 1984 amb una versió del tema de la KC and the Sunshine Band "That's the way (I like it)" -Pete Burns és el paio de les rastes al videoclip- inclòs en el disc "Sophisticated boom boom" (1984). D'aquest disc també val la pena destacar "Misty circles".

El març de 1985 publiquen el seu major èxit que arribà al número 1 de les llistes britàniques "You spin me round (like a record)" produït pel trio Stock, Aitken i Waterman que convertirien en èxit tot el que passava per les seues mans durant la segona meitat dels vuitanta. La cançó està inclosa en el disc "Youthquake" (1985) que arriba a tenir èxit internacional gràcies al hit anomenat i a altres com "Lovercome back to me" i "In too deep".


El 1987 amb el fracàs del disc "Mad, bad ans dangeorus to know" el trio es replanteja la seua continuïtat. La cançó més destacada fou "Brand new lover"

El grup, tot i que amb canvis continua, però abandona la producció dels Stock, Aitken i Waterman i el 1989 publiquen "Nude" un altre fracàs mundial que només triomfa al Japó amb el single "Turn around and count 2 ten". Tot i gravar tres discos més no aconseguiren cap èxit important llevat del single "Sex drive" (1995).

Pete Burns era un extravagant personatge de la moguda post-punk electrònica i dance britànica dels 80, una cosa similar a Boy George dels Culture Club per poder comparar-lo amb algú més conegut.  La seua estètica amb rastes, ull tapat, vestit de dona, operacions de cirurgia plàstica, ulls pintats serà més recordada que la seua música. L'any 2006 participà en la versió britànica de Gran Hermano VIP i el 2014 es declarà en bancarrota confessant que es gastà tots els estalvis en operacions. Casat amb Lynne Corlett actualment vivia amb la seua parella de fet Michael Simpson

Ara Peter Burns ha mort als 57 anys per culpa d'una aturada cardíaca.

dimecres, d’octubre 19, 2016

Els bestsellers de Bob Dylan

És el primer cop que parlo del Nobel de Literatura -exceptuant un article sobre Vargas Llosa, no per Nobel sinó per pocassustància- i potser serà l'últim, però Bob Dylan deu ser l'autor premiat amb aquest Nobel de qui més coses he llegit.
I és que Bob Dylan ha fet unes quantes cançons que per lletra i música mereixen estar entre les millors de la història del pop. Amb el seu permís (i sense també) en repassaré unes quantes:

  • "Like a Rolling Stone" (1965). Per molts, per moltíssima gent la millor cançó de la història. La revista Rolling Stone així ho va decidir també, suposo que per publicitat subliminal del nom. "La vaig escriure, no vaig fallar. Em va sortir d'una tirada" deia Dylan amb 24 anys sobre la seua millor cançó. I afededeu que sí que la va encertar. Els inicis de la cançó provenen d'una estrofa de "Lost highway" de Hank Williams que comença "I'm a a rolling stone, I'm alone and lost/ For a life of sin I've paid the cost" i d'un piano on Dylan improvisà el riff de piano. A partir d'això l'orgue d'Al Kooper, la guitarra de Mike Bloomfield, la interpretació vocal de Dylan i "How does it feel?/To be without a home/ Like a complete unknow/Like a rolling stone". Ramon Gener en un programa del Versió RAC1 d'aquest estiu la va analitzar nota per nota, quina llàstima no haver trobat el podcast perquè val al pena escoltar-lo l'hora sencera parlant d'aquest tema. Per cert, la versió que van fer els Rolling Stones va ser apoteòsica! 

  • "Desolation row" (1965). La cançó dura més d'onze minuts i conté 659 paraules -no em dirà que gairebé no és un text literari això-. i Dylan la va escriure durant un trajecte en taxi per Nova York. Coneixent la durada de la cançó el preu de la carrera li devia sortir per un ull de la cara. Està inclosa en el disc Highway 61 Revisited -en aquest article ja vaig parlar del disc-.


  • "Highway 61 revisited" (1965). Una altra cançó del seu millor disc, aquesta és la que li dóna nom genèric. És una cançó en part autobiogràfica ja que "l'autopista 61 comença on jo vaig néixer".

  • "Blowin' in the wind" (1962). Dylan afirma sobre la cançó protesta més famosa del món  que "aquesta no és una cançó protesta ni res d'això perquè jo no escric cançó protesta". La cançó pertanyia al seu segon disc The Freewheelin'. Una cançó feta en deu minuts afegint la lletra a una cançó tradicional folk. Potser pel caràcter esquerp del cantant o potser perquè no era guapo, algunes de les seues cançons ens arribaven abans per la veu de la seua amant Joan Baez que no pas per ell.


  • "A hard rain's a-gonna fall" (1963). El disc The Frewheelin' va estar 32 setmanes en llista tot i que només va arribar a una posició 30, això indica que la gent poc a poc anava comprant-lo perquè en aquell moment era el "nostre millor cantautor actual de cançons folk" segons els americans. Aquesta és la cançó número 6 del CD.


  • "Just like a woman" (1966). Inclosa en el disc Blonde on blonde, Dylan composà aquesta cançó el Dia d'Acció de Gràcies de 1965.


  • "Visions of Johanna" (1966). Aquesta balada gravada d'una tirada el dia de Sant Valentí de 1966 incorpora el guitarrista Al Kooper i també s'inclou en Blonde on blonde.


  • "Rainy Day Women nos 12 and 35" (1966). Una cançó que mai no he sabut interpretar, que no sé pas què nassos vol dir, però que va ser el single de Blonde on blonde que va arribar més amunt en llistes, al número 2.


  • "All along the watchtower" (1968). La quarta cançó de l'elapé John Wesley Harding és una cançó llarguíssima, amb versos que semblen interminables i anticipant un apocalipsi. Potser és més coneguda la versió de Jimi Hendrix.

  • "Tangled up in blue" (1975). Aquesta cançó obre el disc Blood on the Tracks i segons Dylan l'havia costat "deu anys de viure i dos d'escriure". La cançó, inspirada en clàssics com Hank Williams i Lefty Frizzell, tracta sobre la seua crisi matrimonial. 


  • "Mr Tambourine man" (1965). La cançó la van popularitzar els Byrds al poc temps de publicar-se en el disc Bringint it all back home (aquí ja en vaig parlar). Estava inspirada en el guitarrista Bruce Langhorne que havia tocat amb Dylan alguns cops ja que "tenia una pandereta gegant com la roda d'un tren". 


  • "Subterranean homesick blues" (1965). També del disc Bringing it all back home té una barreja de Chuck Berry i altres cançons animades que fan sentir un Dylan diferent, potser perquè ens alliçona sobre drogues i altres paranoies. John Lennon digué sobre aquest tema: "Em pregunto si algun cop podré fer alguna cosa al'alçada d'aquest tema".


  • "Knocking on heaven's door" (1973). Amb aquest tema Dylan ressuscità després d'estar tres anys a l'atur. La cançó apareix a la BSO de la pel·lícula Patt Garret y Billy the Kid on ell també hi surt fent una petita interpretació. Recomano escoltar la versió reggae d'Eric Clapton i la heavy pastelera de Guns'n'Roses.


  • "Lay Lady Lay" (1969). Cançó inclosa en el disc Nashville Skyline, el disc de més curta durada amb només 26 minuts de música. Aquesta balada fou escrit per a la pel·lícula Midnight cowboy, però finalment fou descartada. Recomanable la versió dels Duran Duran.


  • "Positively 4th street" (1965). Cançó publicada com a single i que no s'inclogué en cap disc fins deu anys després. Aquí Dylan canta sobre el carrer West 4 de Greenwich Village on va viure-hi.


  • "The times they ar a-changin'" (1964). La cançó, inspirada en balades folk irlandeses i escoceses, es convertí en un himne poc després de l'assassinat de John F. Kennedy.


  • "Hurricane" (1976). En els vuit minuts de cançó Dylan defensa el boxejador Rubin Hurricane Carter d'una injusta condemna per un triple assassinat. La cançó està coescrita amb el dramaturg Jacques Levy. El tema protesta obre el disc Desire en el qual hi col·labora Eric Clapton.