dijous, de desembre 31, 2009

2009: any de lladres (millet) o de ganduls (TC)?


Any de sigles: T1, U2, FROB, Pla E, ERO, AH1N1, CR9, TC, LEC, 13-D, 13-S, PDD, LOFCA, ILP. I noms, per dolent Bartu, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Luigi, Félix Millet, el Montull i el consogre, l'advocat de la Falange, Paco Camps i el seu sastre, Costa, Gurtel, el Bigotes, el Albondiguillas, el fills de Centelles, Patxi López. O per bé: Carles Móra, Stieg Larsson, el Celler de can Roca, Alfons López Tena, Anna Arqué, Uriel Bertran, Joan Carretero. O no sé: Aminatu Haidar.

Finançament. Traspàs de rodalies. Estatut, estatutet, carpaccio d'estatutet. Principi d'ordinalitat.  L'editorial conjunt. Impost de successions. Reagrupament. Arenys de Munt. Manifestacions de la Falange. Segrest de l'Alakrana. Segrest a Mauritània. Els bombers d'Horta de Sant Joan.  Els blocs del Seminari. 420 €. Les xiulades l'11-S. Boicot a Noa. Les filles gòtiques de Zapatero. La Corazonada de Rio. La Fira de Sant Miquel sense tractors. Les dones de Tiger Woods. Casal Rock. Curses de braus, sí o no? Tamifú. El nas de Belén Esteban. E-books. Tonight, tonight, tonight...

En el món de la música ens han deixat a part de l'omnipresent Michael Jackson, Willy deVille, Antonio Vega, Mari Trini, Koko Taylor, Les Paul, José Ramón Ordóñez (cantant d'Stukas), Mary Travers (de Peter, Paul & Mary), Alicia de Larrocha, Mercedes Sosa, Luis Aguilé, Stephen Gately (cantant de Boyzone), Rudy Ventura.

L'espectacle es va posar de dol amb Pepe Rubianes, José Luis López Vázquez, Mercè Lleixà, Marilyn Chambers, Mary Carrillo, Joan Monleón, Farrah Fawcet, Valerio Lazarov, Patrick Swayze i Joe Forga.

I un any bastant horrible esportivament parlant. El Lleida en posició de descens a 3a, el Lleida Bàsquet ha de baixar per temes econòmics, el Llista d'hoquei passa de ser l'equip revelació de la Lliga passada a les penúries econòmiques aquesta temporada i el CECELL ha de renunciar a pujar de categoria per falta de solvència econòmica. Només el Borges Grup Vall, o l'Associació Lleidata d'Hanbol i el Benavent deixen el pavelló esportiu lleidatà amb honor. Més medalles de Saul Craviotto, García Bragado i Marc Márquez. A això li sumem les baixes lamentades de Dani Jarque (21), Bobby Robson, Martínez Sosa, Alonso Larios, Robert Enke, Frank Vanderbroucke, De Nigris i el tiki-taka d'Andrés Montes. I per acabar, Cruyff seleccionador català i Maradona diu "que la sigan chupando".

I a més hem dit adéu a Mario Benedetti, Corín Tellado, Corazón Aquino, Pepita Raimundi, Mavi Dolç, Joaquín Ruiz-Jiménez, Isidor Cónsul, la iaia Ramona de cal Jaumet, el meu perruquer Lluís, l'empresari assassinat Santiago Mir, Mikel Atxaga, Baltasar Porcel, Julia García-Valdecasas (adéu i no tornis!), Vicent Ferrer, Sabino Fernández Campos, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Mariló Casals, Feliu Matamala, Romà Sol, Joan Martí Alanis, Albert Dou, Jordi Sabater-Pi, Claude Levy-Strauss, Raul Alfonsín, Armand Bassi, Antoni Farrés i Jordi Solé Tura.

Amb aquest panorama... el 2010 pot ser pitjor? Que tingueu una bona entrada d'any!


dimecres, de desembre 23, 2009

Slade - Merry Xmas everybody

Ja sap (i si no ho sap ho aprèn ara) que des d'aquest bloc es feliciten les festes amb una postal musical a base de videoclip. Aquest ja és el tercer Nadal que aquest bloc està actiu i l'autor ha escollit enguany la cançó "Merry Xmas everybody" dels Slade.

Els Slade no són els Beatles que diguem, tot i que els van anomenar en el seu temps els new Beatles. Més aviat són uns grans desconeguts pel públic que van tenir el seu moment de glòria a la dècada dels 70. Els Slade foren un quartet amb una pinta de melenuts (van començar amb el cabell rapat) bastant cutre amb un tal Noddy Holder com a líder de la banda. Tot i que al principi els va costar entrar a les llistes, un cop ho van poder fer ho van fer amb força èxit a Europa (als Estats Units no es van menjar ni un tortell (rosco?)). Us sonaran sobretot les cançons "Coz I luv you", "Take me bak'ome", "Mama weer all crazee now", "Skweeze me pleeze me" o la molt més coneguda (i molt bona cançó) "Cum on feel the noise" versionada meravellosament pels Quiet Riot i pels grans Oasis durant la década dels 90. Diuen dels Slade, que va ser una banda influent per l'origen del punk... però jo no em veig els Sex Pistols escoltant cançons monyes d'aquestos.

La cançó d'avui, "Merry Xmas everybody" (1973) és un èxit continu ja que cada any que la reediten entra al Top Ten de les llistes angleses (es veu que viuen de rendes amb aquesta nadala, tal i com ho deu fer el mític Raphael amb el Tamborilero).

Disfrutin de la cançó i Bones Festes a everybody!


divendres, de desembre 18, 2009

Atac sobtat de sostenibilitat

Miri, després de veure el paper fo-na-men-tal que han tingut aquests homes (i dones, i animals i coses) d'Iniciativa en la negociació de l'Impost de Successions (un gran paper el seu) m'han agafat unes ganes irreversibles de convertir-me en un personatge amb grans dosis de sostenibilitat. Vull lluir sostenibilitat per tots cantons durant aquestes festes del solstici d'hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se'm podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural).

A casa enguany he posat un tronc i una tronca (per allò de la paritat, sap?). A la tronca no la picaré ja que podria denunciar-me amb la llei de violència de gènere a la mà. El tronc el faré cagar però sempre abans parlant i dialogant amb ell de forma tolerada. Per evitar que el pobre tronc pateixi, el bastó biodegradable que hauré comprat en un botiga de Comerç Just sense que em donin ni bossa ni paper per embolicar-lo el folraré d'escuma de matalàs reciclat. Mentres celebrem la cerimònia de la cagada del tronc, tant el tronc com la tronca tindran a la seva disposició un GPS i un telèfon mòbil en posar-se en contacte amb Sanitat Respon o el 012 per si consideren que el tracte donat és vexatori. Observadors d'Amnistia Internacional faran un informe sobre el tracte al tronc de Nadal.

Al pessebre, a part del rei negre (que ja no li diré negre sinó que serà anomenat rei de pell fosca) hi haurà un rei asiàtic, un homosexual, un bisexual i un transexual. Evidentment hi haurà reines magues també amb una pancarta sobre l'avortament lliure. Per tal de no patir amb els sentiments dels pobres camells (i camelles) seran els reis mags (i reines magues) qui portaran els camells a sobre, això sí, sense superar els 80 km/h. L'establia serà una casa okupada per una família progre i monoparental amb el nen Jesús i la nena Jesusa. Els pastorets (i pastoretes) estaran manifestant-se a favor dels drets d'autor (i autora) de la SGAE i acompanyats de pósters d'Aminatu Haider. La presència de figuretes serà paritària i la caganera podrà exhibir el seu cul a partir dels 16 anys sense permís patern (ni matern). La durada estipulada del pessebre ha de ser des de Halloween fins a Carnaval, per tal de no fer-la coincidir amb la Setmana Blanca del febrer.

I el dinar de Nadal serà a base de kus-kus, falafel i shuarma. Tots els productes seran ecològics i no transgènics com les tomates amb gust de tomates. I a l'hora de la sobretaula una mica de marihuana legalitzada mentres tots els convidats (i convidades) cantem "fum, fum, fum" en diferents idiomes de diferents continents.

I tot això amb la calefacció apagada per no augmentar la temperatura mitjana del planeta i no contribuir amb l'escalfament global. Miri que fins i tot podríem obrir els aires condicionats.

diumenge, de desembre 13, 2009

Seguiment en directe dels resultats de les consultes del 13-D


Aquest cop si. Aquest cop el bloc es un servei public amb totes les de la llei (sense advocats falangistes, esclar!). Per fi una utilitat al bloc. Gracies al panell que teniu  a la part dreta del text que esteu llegint i gracies al company Jordi Murgo de Benavent, podreu seguir en directe (amb una actualitzacio de cada 5 minuts) els escrutinis i les dades de la marato de referendums dels 13-D.

Aquests referendums que els partidaris (i partidaries) del no encara no han soltat ni un sol argument a favor del no... aquests que diuen "En països com el Canadà, les consultes sobre l'autodeterminació es fan amb totes les garanties democràtiques. En canvi aquí, n'hi ha prou amb una capsa de cartró..." (en castella ho diuen, esclar). Ja veu quin argument mes sensacional, no? Com volen que els fem amb urnes de veritat si els espanyols no ens deixen fer-ho? Ens neguen la possibilitat de fer consultes serioses i es dediquen a ridiculitzar les que fem perque no son serioses. A aquests espanyols no hi ha qui els entengui.

I una altra cosa... l'any 1714 algu ens va fer un referendum per si voliem ser espanyols? M'encanta la democracia espanyola (s'ha donat compte que acabo de fer un oximoron, no?)

Au! Gaudeixi del dia, i si pot anar a votar faci-ho. Jo hi anire a l'abril.

P.D: Perdoneu que no hagi posat cap accent, pero tinc un error al teclat qu eno me'ls deixa posar... a veure si sera alguna maniobra del Garzon...

dimecres, de desembre 02, 2009

David Bowie - Space oddity

Sí, cregui'm. Encara queda alguna cosa bona en aquest món que no ha estat robada per Félix Millet, ni adulterada per allò que en diuen canvi climàtic, ni segrestada en un país africà. M'he tornat boig d'emoció (si és que hom pot tornar-se boig a partir d'una emoció) quan he escoltat la reedició commemorativa del 40 aniversari de l'Space Oddity de David Bowie. He disfrutat més que Sergio Ramos a la botiga Versace. Quina meravella! Quina obra d'art!

David Bowie va ser (i remarco va ser) el geni més gran de la música. El seu 2n millor disc (el primer, i que ningú gosi a discutir-m'ho va ser el Let's Dance (1983), que hauria de ser escoltat a les escoles) és un homenatge a l'Univers. Bowie es posa a la pell d'un astronauta que se'n va sol a la Lluna per acomplir una missió que sap que està perdent per sempre. La BBC, conscient d'aquella meravella musical no va dubtar en posar-la com a banda sonora d'un dels principals esdeveniments del s.XX: l'arribada de l'home a la Lluna.

Hi ha parts de la lletra de la cançó que s'han convertit en clàssics de la música: “planet Earth is blue, and there’s nothing I can do”, el repetitiu “This is Grand Control to Major Tom” o el dramàtic comiat de l’astronauta a la seva esposa “Tell my wife I love her very much she knows”.

A part, per promocionar la cançó a Europa, les ments brillants dels directius d'RCA no se'ls va acudir una cosa més estrafolària que traduir la cançó a l'italià amb el títol de "Ragazzo solo, ragazza sola". Uf!!! I a les espanyes, es van atrevir a versionar-la los Hermanos CAlatrava amb la qual cosa podríem estar parlant de la pitjor versió de la història de la música. Per sort, el ragazzo solo ara és només una peça de col·leccionisme publicat com a bonus-track del segon CD de la reedició. I per més sort encara, la versió dels Calatrava no hi consta dins del CD.

Què hauria estat d'aquesta cançó si hagués estat grabada pels Beatles, Rolling Stones o U2? Estaria tan oblidada?

Ah! I una última cosa... si vostè recorda a David Bowie pel seu pas pels Tin Machine (amb unes portades horribles!) o per les seves intervencions a pelis com Dentro del Laberinto, tregui-s'ho del cap, no ho recordi això... com si no hagués passat, d'acord?


divendres, de novembre 27, 2009

La indignitat d'Espanya


Aquest és un post conjunt que els (i les) blocaires catalans (però catalans-catalans, no d'allò que en diuen català però que després vota a Carme Chacón) estem publicant, per a veure si s'enteren per allà baix al país veí que ja n'estem fins més avall de l'escrot (o de l'ovari) de ser robats, vexats i humiliats. L'Estatut és mort (ja va néixer com un abort), i se'l poden quedar al TC, que en facin confetti. El que ens cal és una nova Constitució, això sí, catalana. I ja de pas una duana a Almacelles.

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

divendres, de novembre 20, 2009

Les veus (orientals) del Pamano.


Aprofitant que aquesta setmana ha estat el dia mundial de la filosofia (com cada tercer dijous de novembre) convidaré els amables lectors (i lectores) a reflexionar, que això de reflexionar sempre queda més sostenible que dir pensar.

Au, vinga, assegui's i reflexioni... imagini's Ben-Hur sense romans, imagini's Casablanca amb paisatges de Sant Fost de Campcentelles, imagini's La lista de Schindler sense nazis ni jueus, imagini's Jurassic Park amb ornitorrincs enlloc de dinosaures, imagini's Los Diez Mandamientos amb Félix Millet i Britney Spears enlloc de Déu i Moisés, imagini's Titanic gravat a los Monegros o Rio Bravo amb escenaris del Port de la Bonaigua. Com ho porta aquest exercicis d'imaginació? Li és més fàcil imaginar-se a Joan Carretero fent una ofrena floral al Valle de los Caídos que tots els supòsits que li he fet?

Doncs TV3 (la vostra) ha aconseguit igualar-ho. Aquesta setmana TV3 (la de Catalunya diuen) ens ha ofert la versió televisiva de Les Veus del Panamo. Immens el paper del gran Francesc Orella com a Targa, l'alcalde feixista de la sèrie que demostra que no ha de ser tan difícil mirar i recrear el nostre passat. A part d'algun petit error com el tatuatge que lluïa a l'esquena la Montse German (no crec que en aquells temps estiguessin per molts tatuatges) o el paper de la Mar Ulldemolins morrejant-se i magrejant-se al mig de la plaça del poble amb el seu home (tampoc veig la gent d'aquella època exposant públicament els seus sentiments més corporals) el que he trobat a faltar l'absència absoluta del que hauria donat un alt valor cultural a la sèrie: una mica de pallarès. A qui se li acut fer una sèrie al Pallars amb tots els actors amb accent de Pedralbes i Aribau-Diputació? Tant costa trobar bons actors lleidatans? O és que només servim per fer lo Cartanyà? Haurem d'esperar que els pixapins vinguin a conèixer Isil, Pujalt, Tírvia, Espot o Enviny perquè se n'adonin que tenim una parla característica?

Ens queixem del desconeixement de les realitats territorials per part d'allò que en diuen àrea metropolitana i aquí TV3 (la de Martorell enllà) ha preferit el català estàndard oblidant la realitat lingüística del país i silenciant la parla de la muntanya.

Que Lleida és molt més que aquell tros de terreny que s'ha de creuar per poder anar a esquiar...

diumenge, de novembre 15, 2009

Víctor Pàmies, l'amo i senyor...

El company blocaire Víctor Pàmies ha arribat als 300.000 registres en els seus blocs. És cert que l'he descobert molt recentment, però com en el món dels blocaires la solidaritat és més essencial que fins i tot a UNICEF, m'afegeixo al seu homenatge amb una dita pròpia de l'horta lleidatana:

Ser l'amo i senyor de totes les bèsties de la clamó.

Aquesta expressió s'utilitza per dessignar quan algú és un crack (ser el puto amo que diuen els més joves). Així el Pàmies és l'amo i senyor de totes les bèsties de la clamó en el que es refereix a dites i frases fetes... o no?

Felicitats per la feina! Així sí que conservarem l'idioma!

divendres, de novembre 06, 2009

70 anys del Lleida (i 90 del Camp d'Esports!)


Aquest article també servirà de servei cultural de la nostra ciutat. En aquests temps on es parla tant d'equilibri territorial (que penso que aquella gent de Martorell cap baix no saben ben bé què vol dir), en aquest temps on l'ajuntament de Lleida diu que hem de ser la capital de la Catalunya interior (i que els de Martorell avall es pensen que som la capital de l'est d'Aragó) i en aquest temps en què si ens descuidem el Garzón ens fot a la presó, caldria fer veure als lleidatans (i lleidatanes) quin és l'equilibri esportiu que necessitem també. El problema és que molts (i moltes) no tenen clar on viuen ni saben quin és l'equip de la seva ciutat. De la mateixa manera que no trobo correcte que un habitant de Can Fanga sigui del Salamanca, trobo d'un mal gust abobinable que un habitant de sota l'ombra de la Seu Vella sigui d'aquell equip de la Diagonal (que llur nom no vull esmentar).

Aquesta setmana hem celebrat (bé, celebrar tampoc, perquè ningú ha mogut ni un dit per fer-ho) els 70 anys de la Unió Esportiva Lleida. A què no ho sabia? Imagini's que l'equip aquell de la Diagonal enguany fes un aniversari... TV3 hagués dedicat una programació especial durant tot l'any. I aquí... res. Ui! Quin equilibri territorial més bèstia que tenim, no?

L'any 1939 neixia el Lérida Balompié (en aquell temps quin nom volia que posessin?) gràcies a la iniciativa del germà marista Gabriel Castresana, que cedia les aules de l'escola per fer les reunions fundacionals. Aquest és el motiu pel qual el Lleida vesteix de blau, perquè és el color de l'equipació esportiva marista. El primer president va ser Sebastià Tàpies, propietari de la Fonda Quatre Nacions, que era qui feia el menjar als hermanos (una mica en la línia de Joan Gaspart). I el soci n1 era Honorio Abizanda. Es van fer uns estatuts (sí, en aquell temps ja es feien estatuts, tot i estar pitjor que ara el TC no els retallava) i en ells figurava que el Lérida Bolmpié era una secció de l'AEM que presidia llavors el televisiu Pelegrí Pelegrí Pelegrí. També es va dissenyar l'escut que s'ha mantingut fins l'actualitat obra de Josep Barberà.

El camp de joc estava a la carretera de Corbins (on hi ha Baró de Maials) i els vestidors en un magatzem. El primer entrenador va ser Manuel López (padrí de la Marta Alós) i el primer massatgista Ricard Prunera.

El 5 de novembre de 1939 el Lleida jugava el seu primer partit contra el Borges Blanques (Borjas Blancas en aquell temps) guanyant 4-1, on els primers gols foren marcats per Pirla (2), Vendrell i Aguilar. En aquell primer campionat hi havia el Valls, l'Igualada, el Reus i un Tarragona FC (res a veure amb el Nàstic). A partir d'aquí van començar uns anys d'èxit continu pujant divisió a divisió. 

L'any essencial, però, va ser el 1945. A Lleida existia un altre equip, el CD Leridano, format per militars i falangistes i que per això tenien els permisos per jugar al renovat Camp d'Esports, construït el 1919 i que el franquisme va robar a Joventut Republicana de Lleida i que encara no ha estat tornat (recordin que ho van deixar atado i ben atado). Les aficions dels dos clubs estaven enfrentades i hi havia forta rivalitat, però gràcies a moltes gestions (entre elles les de Primitivo García, director de la Mañana) els clubs es van fusionar formant la U.E.Lleida. Es va acordar que l'equipament blau seria la primera equipació i que el reserva seria l'equipació verda-i-blanca del Leridano (que no ha arribat als nostres dies).

Arribaven les primeres eleccions a la presidència i les guanyava Eduard Estadella. Tres anys després el Lleida pujava a primera divisió, el mític Telmo Zarra ens cascava 6 golarros i... la resta de la història... la deixem per un altre article, no?

divendres, d’octubre 30, 2009

Lo Tossal de la Moradilla

L'article d'avui no té pinta de ser un article gaire polèmic ni comentat, però crec necessari publicar-lo amb intenció de ser un servei públic. No fa gaires dies vaig descobrir aquest oblidat tossal que d'alguna manera els lleidatans hauríem de referenciar i que el tenim més oblidat que l'alcalde Oronich (sí, sí, li juro que vam tenir un alcalde que es deia Manuel Oronich, i a més no era socialista!).

A Lleida tenim els turons famosos de Gardeny i de la Seu Vella, però n'hi ha uns altres formant gairebé un triangle equilàter que ens marquen el paisatge, són el Tossal de la Nora (que se'l disputen entre Alcoletge i Vilanova de la Barca, no ho entenc, perquè nomes hi van motos), el Tossal de Pedrós (que només el vol Albatàrrec, ja m'explicarà el que hi deu haver allà) i el Tossal de la Moradilla (que els de Lleida el volen per Lleida i els dels Alamús el volen per ells; els d'Alamús per fer-se veure més li diuen d'un altre nom).

En aquest tossal hi podeu trobar des de restes d'un vell poblat ibèric, fins a tombes rupestres i ruïnes de sitges medievals. Però el que distingeix el tossal (passant per la LL-11 o des de l'A2) és la torre que està envoltada per un fossar (el fossar, clar, no es veu des de la carretera). La torre (bé, diguem-li torre, diguem el que queda de torre)  correspon a una estació del telègraf òptic que durant el s.XIX permetia comunicar Barcelona i Madrid. 

A partir d'aquí, la situació estratègica del tossal s'omplí de trinxeres i refugis bastits durant la Guerra Civil per tal d'impedir l'avanç franquista. I com les tropes franquistes van entrar a la província per Massalcoreig i a Lleida pel carrer Alcalde Costa, els republicans encara estan esperant a la Moradilla amb els pixats al ventre.

Fixi's vostè si ha estat desprestigiat el Tossal de la Moradilla, que el dia que l'aviació feixista va bombardejar els turons de Gardeny i la Seu (a part de l'Annexa, l'Escola del Treball i la plaça del Dipòsit), al Tossal de la Moradilla no li va prestar ni la més mínima atenció. Ni una sola bomba. Ambaparà!

Aquestes trinxeres de la Moradilla van tenir després una sobreexplotació laboral quan les van utilitzar per gravar les escenes bèl·liques de "La Fiel Infanteria". El sindicat de trinxeres no va obrir boca en aquell temps.

divendres, d’octubre 23, 2009

Susan Atkins (Sexy Sadie), l'assassina de Sharon Tate

Sí, sé que pensarà que és un nom molt raro per un post del meu bloc, però és la veritat. En aquest any on en una setmana la dinyen Luis Aguilé i Stephen Gately (Boyzone) no puc deixar d'escriure articles funeraris del món musical.

I Susan Atkins, què té a veure amb la música? Potser vostè no la coneixerà, però de ben segur tot l'univers poblat de psicòpates i seguidors de còmics manga de sèrie B fans de White Zombie, Marilyn Manson o Nine Inch Nails segur que saben qui és.

Susan Atkins (Sadie Mae Glutz) va ser la noia més temible de Charles Manson (el Diable Blanc). La família d'assasins de Manson actuaven inspirats per uns missatges apocalíptics que sentien en certes cançons del disc White Album de The BEatles. La veritat és que sentir missatges satànics en cançons dels Beatles és com sentir-los a les cançons de Pere Tàpies.

El crim més famós perpetrat per la família Manson va tenir lloc el 8 d'agost de 1969. Va ser al 10.050 de Cielo Drive (Beverly Hills) i el lloc fou escollit perquè els dos anteriors propietaris del domicili havien ignorat els discos de Charles Manson (un músic frustat). Aquella matinada moriren assassinats Abigail Folger, Voytek Frykowski, Jay Sebring (el perruquer de Jim Morrison) i Sharon Tate (esposa de Roman Polanski). Susan Atkins va acarnissar-se sobretot amb aquesta última a punyalades. Tate estava embarassada de 8 mesos (les fotos són esfereïdores). La nit següent encara va tenir ganes de cometre dos crims més. 

En els escenaris dels crims apareixien escrites en sang el títol de cançons del White Album de The Beatles. Les més influents a l'hora de cometre assassinats foren Helter Skelter i Piggies. Però també es veu que invoquen el diable altres com Revolution 9 (una paranoia de cançó), Blackbird o Sexy Sadie (fixi's la relació del títol d'aquesta cançó amb el sobrenom de Susan Atkins).

I a partir d'aquí, grups amb parafernàlies més friquies que satàniques s'han dedicat a reivindicar la figura de Charles Manson amb més pena que glòria. Sobretot el faltat de Marilyn Manson (Mistery machine, Antichrist Superstar), els psycho-killers de White Zombie (God slayer) o els malalts de Nine Inch Nails (Piggy, March of the piggs).

I ja no li poso més cançons, no fos cas que vostè també tingui una ment recargolada i digui que en llegir el meu bloc al revés li agafen ganes de fer factures en negre, d'inflar pressupostos, de casar les filles o de subvencionar la Trias Fargas.

diumenge, d’octubre 18, 2009

Ni així em puc creure al Zapatero


A veure, partim del supòsit que sí. Que això de publicar el patrimoni dels ministres ( i ministresses?) del Govern espanyol al BOE és una lloable mostra de transparència. També seria interessant que la resta de polítics (i polítiques) autonòmics i municipals prediquin amb aquest mateix exemple. Per cert, alcaldes i regidors estan obligats per llei a fer el mateix. I ja ho fan, ja, subscriuen la declaració jurada però l'entreguen al secretari de l'ajuntament que la guarda amb pany i forrellat. I avui pau i demà glòria.

De totes formes, després de mirar-me una mica el patrimoni dels polítics espanyols, permeti'm que no entengui algunes coses...

1) El senyor Zapatero declara com a valor dels seus béns i immobles 37.259 euros. Vostè deu saber que el sr Zapatero cobra una mica més que vostè i jo junts (i potser que la suma del total de sous de tots els lectors d'aquest bloc)... i en tots aquests anys només s'ha pogut comprar una plaça de pàrquing, no? 37.259 € és el que val un pàrquing a Lleida i en una zona no gaire cèntrica, no es pensi vostè!

2) El tercer vicepresident, Manuel Chaves, només declara un patrimoni de 68.964,29 euros, sense passiu, dels quals 46.502 són béns immobles. A veure, el sr Chaves va estar 4 anys de ministre de treball al govern de Felipe González i ha estat 17 anys de president andalús cobrant 13 milions de pessetes anuals. Amb tot això, només ha pogut estalviar el que diu aquí? Pobre home! Si que deu notar la crisi! Si aquest home deu menjar a Càrites. A veure si al final ens haurem de creure que els catalans expoliem els andalusos...

3) Com és possible que les hipoteques que paguen Trinidad Jiménez, Carme Chacón i Pepiño Blanco superin el valor dels seus immobles? S'ho van prendre molt seriosament això de la bombolla immobiliària, no? Pobres! Uns altres que també noten la crisi... i nosaltres queixant-nos tant i els nostres ministres deuen fer mans i mànigues per arribar a final de mes.

4) Bibiana Aído declara 38.918,65 euros (dels quals 21.415,13 són béns immobles). Els seus deutes i crèdits sumen 109.722,39 euros. Per això deu ser d'igualtat, perquè està igual que tots nosaltres aquesta pobra senyora. Segons la meva declaració de renda el meu patrimoni és més gran i tot. I això que només tinc un pis al barri de Cappont i un terç de finca a Alguaire.

5) L'alegria que tenen tots els ministres que no són catalans perquè del patrimoni que hereten, poden pagar l'impost amb el canvi de l'esmorzar.

Que no, que no cola, Zapatero. I ja portem 4.652.732 vegades en dos legislatures.

divendres, d’octubre 09, 2009

Lucy O'Donnell

Avui continuarem amb el caire necrofílic o necrològic (com vostè vulgui) que està prenent aquest bloc últimament. Amb l'any que portem de morts relacionades amb el món de la música, aviat haurem d'avisar als senyors (i senyores) de blogger que em deixin posat gadgets amb esqueles.

Avui toca parlar de Lucy O'Donnell (la 2a Lucy més famosa de la història després de la Lucy de Dallas, recordada sobretot per la ceba que es va fotre a l'Angel Casas Show). I vostè es dirà... Qui és aquesta senyora que es veu que és tan important en el món de la música i que no puc esperar més per saber-ho? Miri, doncs aquesta tal Lucy és la musa que va inspirar John Lennon a compondre la mítica "Lucy in the sky with diamonds" inclosa en el millor disc dels Beatles "Sargent Pepper's lonely hearts club band" (1966). Per cert, fantàstic el començament de McCartney amb un Hammond. La cançó resorgí de forma important gràcies a la versió que va fer Elton John. També els astrònoms van fer la seva guasa amb la cançó batejant una estrella descoberta el 2004 com a Lucy, ja que "brillava en el cel com un diamant". Perquè diguin després que a la gent de ciència no ens va el catxondeo.

Els The Clash en la cançó "Julie's in the drug squad" també en fan referència. I fins i tot Lisa Simpson es troba a George Harrison al cel i aquest li diu "Lisa in the sky"... i John Lennon contesta "...but without diamonds".

Segons explica Julian Lennon (fill del John), son pare (el John) va escriure la cançó inspirat per un dibuix que el seu fill (el Julian) va fer de la seva companya de parvulari Lucy. El Julian va portar el dibuix a casa i li va ensenyar al seu pare dient-li "Mira, és la Lucy al cel amb diamants".

Penso que aquesta versió és més falsa que la declaració de renda de Félix Millet. A mi em ve el meu fill de la guarderia i em diu que ha fet un dibuix "de la Lucy al cel amb diamants" i el primer que faig és fer-li un control d'alcoholèmia. Els nens dibuixen sols, llunes i muntanyes. Però diamands al cel?!?

Miri, que una cançó que parla d'un viatge amb vaixell, en què es travessa un país de flors de cel·lofana (cellophane flowers), taxis de paper de diari (newspapers taxis) i pastissos (marshmallows pies)... doncs que s'assembla tant a un dibuix d'un nen com Daniel Sirera a Scarlett Johansson. Fixi's en les primeres lletres de les paraules del títol de la cançó (LSD)... què me'n diu? Si fins i tot la BBC la censurà per apologia del consum de drogues! A més, tots coneixem el gust que tenia Lennon (John) per les substàncies psicotròpiques. Si hagués tingut fama per consumir calamars en salsa americana potser no estaríem malpensant...

Així que... Lucy, al cel sigui (això sí, amb diamants).


diumenge, d’octubre 04, 2009

Madrid 2016: a prende pel sac!


El gran Salvador Cardús ahir en l'Assemblea fundacional de Reagrupament (us dec un article sobre tan magne esdeveniment) , ens explicava que no havíem de fer llenya del fet que Madrid perdés les votacions de la seu olímpica. Que nosaltres havíem d'anar a la nostra i exclamar un Visca Rio de Janeiro!

Però és que jo no puc. Tinc l'obligació moral de riure'm de Madrid i d'Espanya. Només faltaria. Porten 300 anys insultant-nos i robant-nos i ens toca fer una mica de llenya també algun dia!

El projecte Madrid 2016 ha estat un deliri espanyol. Haguessin estat els Jocs Olímpics del toro, de la roja, del Yo soy español, del A por ellos, de les estanqueres... i segurament d'algun boicot cap a Catalunya. Més que res per no perdre la identitat aquesta que tant els caracteritza. Haguessin estat els jocs d'un país que prohibeix les urnes i envia falangistes a fer manifestacions (com competir un país tan retrògrad com Espanya en afers així). Un país que es dedica a insultar a qui hagués pagat els Jocs. Sí, sí, ho té clar això vostè, no? Aquests Jocs els haguéssim pagat vostè i vostè i jo i uns quants més (el Millet potser no). Espanya és un país que viu d'atracar-nos. I tot i així està a la bancarrota, foten pena. A qualsevol assemblea internacional se'ls hi deuen pixar a la cara. I més amb aquest president que va pel món predicant que "Espanya té la millor economia mundial". La poca economia que deu tenir és la que ens roba a nosaltres. El que haurem de fer no és organitzar uns Jocs Olímpics sinó unes jornades benèfiques pels espanyols.

Només calia veure la representació espanyola a Dinamarca... la reina Sofia aplaudint i cantant el A por Ellos... només faltava Manolo el del Bombo, la cabra de la Legión, Frenando Esteso, Andrés Pajares i els manifestants falangistes.

Al 2020, que per això de la rotació de continents tocarà fer els Jocs Olímpics a Àfrica, aleshores Madrid tindrà molts números per sortir escollida. Mentrestant Catalunya en aquell temps serà a Europa.

dilluns, de setembre 28, 2009

La Fira de la Maquinària Agrícola... o no.

Ja he visitat l'edició d'enguany de la Fira de Sant Miquel. Aquest any ha estat la 55a edició de la Fira també anomenada Saló Nacional de la Maquinària Agrícola (tot i que Jaume I ja va fer la primera inauguració de la Fira de Sant Miquel l'any 1232). I sense ni un tractor (com en temps de Jaume I). Ni els polítics van poder-se fer la foto típica del dia de la inauguració damunt d'un Massey-Ferguson, un John Deere, un Ebro o un Barreiros (Jaume I penso que tampoc ho devia fer). No va haver foto sobre cap excavadora ni toro hidràulic, que és l'única maquinària que hi ha exposada (a part d'empacadores i recol·lectores de ceba).

L'amenaça de vaga dels 24 concessionaris del ram es va complir per culpa de la intransigència de l'alcalde Àngel Ros i del director de Fira de Lleida, Oriol Oró. En plena crisis, els expositors van demanar que la Fira rebaixés els preus dels estands a 1€/m2. Però com cap dels dos personatges anteriorment esmentats deuen notar la crisi, la seva prepotència va fer que no es pogués arribar a cap solució. I així estem. Una fira de maquinària agrícola sense maquinària agrícola. L'any més amarg pels pagesos, 8000 hectàrees fetes malbé per la pedra, 500 hectàrees de fruiters arrencats pel vent (cosa que comporta uns 5 anys de recuperació), la cotització de la golden per terra, préssecs i nectarines autòctones sense cotització, pèrdues del porcí, les ZEPA... i au, fot-li que som pagesos

Des de la Paeria i des de Fira de Lleida s'entesten a dir que enguany s'ha superat el nombre d'expositors... deuen haver comptat com a expositors fins i tot els guardes de seguretat de les entrades, les hostesses que donen globos als nens i bosses plenes de propaganda als milers de jubilats que ens porten en autocar per tal d'augmental exponencialment el nombre de visitants de la Fira. Sinó a mi no em quadra... la Fira està més buida que la sectorial de cultura catalana del PSC

La Fira és un dels símbols de Lleida. Si falten els tractors, la Fira no tindrà l'essència que hauria de tenir. Per molt que hi hagi estands amb paelles que no s'enganxen i altres amb anxoves de Palamós. I el Ros i l'Oró més contents que Félix Millet amb un bitllet de 500 €.

P.D.: No ho he pogut confirmar però hi ha rumors que diuen que l'estand de la Ruta del Vino del Somontano li ha sortit gratuït per uns acords amb la Paeria i Fira de Lleida... A part de voler-nos fotre les peces del Diocesà els hi regalem el negoci a la Fira? La repera! (blanquilla, llimonera i william)

divendres, de setembre 25, 2009

Peter, Paul & Mary - Puff the magic dragon

1) Si vostè fa informes per la Generalitat i necessita un informe sobre els articles del meu bloc, no cal que l'encarregui a ningú. M'ho diu a mi i per menys de 12.000 € li envio un e-mail explicant-li tot el que calgui, d'acord?

2) Si és un espia del Barça, deixi-ho córrer i dediqui's a treure's el graduat d'ESO via CCC.

3) Si és el Félix Millet, ja sap, com sempre. Sense factura, eh?

Fets aquests apunts im-pres-cin-di-bles pels meus lectors, avui tornaré a fer un article necro-melòman (paraula que acabo d'inventar-me ara mateix, si em llegeix algú de l'IEC només reclamo 10.000 € en negre per la inclusió al diccionari). Enguany està sent un any on l'estan palmant músics a punta pala. I al pas que anem aquest bloc es convertirà en una esquela...

Avui toca retre homenatge amb un article (bé, la veritat és que no sé si els meus articles són homenatges, més aviat tot el contrari potser) a Mary Travers. Què qui és aquesta senyora? Doncs la Mary dels Peter, Paul & Mary (PPM).

Els PPM va ser un grup de folk nascut als anys seixanta en el temps de les flors i els hippies. Format per un Peter (un noi majot), un Noel (que no es deia Paul) i una Mary (rosseta que en aquells temps estava de bon veure, últimament no tant) van debutar amb un exitós disc anomenat com ells i que incloïa versions del "If I had a hammer" de Pete Segger, el famós "Lemon Tree" o "500 miles". El major èxit els vindria després amb el disc "Moving" amb un conegut nº1 com "Puff the Magic Dragon" (mundialment conegut en cercles cumbaiàs com Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar...i que ha estat versionada per Serrat, la Girasol o el Grup de Folk). També van aconseguir més èxit que el propi Bob Dylan amb la seva particular versió (igual d'avorrida) del "Blowin in the wind". També van versionar de Dylan el "The times they-are a-changing" o "Don't think twice it's alright". L'altre gran èxit fou una versió de l'igualment avorrit John Denver (ja veieu que aquests pobres de collita pròpia poca cosa) "Leaving on a jet plane".

Per molt hippies que fossin, com tots els grups, van acabar com el rosari de l'Aurora i van començar carreres en solitari que van ser autèntics fracassos. Només es reunien de tant per actuacions pacifistes o campanyes antinuclears (i mítings d'Iniciativa potser també).  Els PPM han fet història sobretot per Puff the Magic Dragon, una cançó aparentment innocent inspirada en una poesia i que tracta sobre un drac etern, anomenat Puff, i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que en Jackie es fa gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries típiques de la infància, deixant en Puff tot sol. Coneixent el món dels hippies em nego a pensar que això és una simple cançó infantil... una lletra així en un estat normal no pot ser escrita. Quines substàncies es devien prendre aquell dia?


divendres, de setembre 18, 2009

El Félix Millet és un pobre home

El company Òscar del bloc 7m76 fa un article demanant presó pel senyor Félix Millet, aquest gran home d'aquesta gran institució que és el Palau de la Música.

Miri, aquest home, al cap i a la fi, no ha fet res més del que vostè i jo haguéssim fet al seu lloc. I qui diu que ja no ho hem fet? Mirem, mirem que ha fet aquest senyor i veurem que no està tan allunyat del que fem en el nostre dia a dia. I aquest bon home ha acabat demanant perdó per 4 cosetes de no res...

1) Diu que ha agafat 1.300.000 € per fer reformes a casa seva. I què hi ha aquí d'extrany? Vostè ha demanat algun cop un pressupost per tirar un envà? O per fer unes regates per canviar un endoll de lloc? Miri que estic per demanar al sr Millet el telèfon dels seus paletes. Poca cosa devia fer amb aquests quartets. Cuina i lavabo, i no dóna per alicatar més ja. A més el sr Millet diu "Los proveedores que presentaron y cobraron estas facturas al Palau no podían sospechar ninguna irregularidad". És que és normal! Una factura de paletes o de mecànic de 1.300.000 € avui en dia no és res de l'altre món.

2) També diu que en viatges es va gastar un "importe total de estos viajes puede llegar a los 500.000 euros". Ben barat. Aquest estiu a Cambrils em vaig gastar més o menys el mateix en un dinar a peu de port. Entre els musclos, la paelleta, el vi, les postres, el menjar del crio, el pàrquing de l'avinguda del port i la gasolina penso que sobrepassa  la xifra gastada pel sr Millet. Amb això no devia anar molt més lluny de la clamor d'Almacelles.

3) "Compré en nombre del Orfeó y delante de Notario un local que era propiedad de una sociedad mía (80%) y de Jordi Montull (20%), obteniendo unas ganancias económicas aproximadas de 1.500.000 euros". Normal, què havien de fer? Perdre diners? Quants cops s'ha dut a terme aquesta pràctica de vendre un pis o una plaça de pàrquing per una quantitat exponencialment superior a la que li va costar? Va! Que vostè també ho ha fet i content, eh? Aquell apartament a La Pineda que li va costar 3 quilets fa 20 anys ara se l'ha venut per 40.

4) I demana perdó per haver pagat dietes en negre. Je! Serà que no ho hem fet tots això. La típica frase de si m'ho pagués en efectiu no et cobro l'IVA. I evidentment tots (i totes) diem que sí, esclar. A veure qui és el ruc (o somera) que no es vol estalviar un 16% quan ve el llauner a casa.

5) I per últim, es veu que ha futut 3.500.000 € de la seva empresa. I vostè? Segur que ha algun cop s'ha endut un paquet de folis de l'empresa on treballa. O una caixa de grapes, o un rotllo de cel·lo. Jo una vegada em vaig endur un boli i una barra de pegament. I conec gent que fins i tot s'endú el paper de vàter del lloc on treballa. Veu? Qui més qui menys tothom ho ha fet això també.

Així que per tot això no cal que li facin tornar la Creu de Sant Jordi al sr Millet. Només cal que ens la donin a tots (i totes) els altres i tant contents. O no?

dissabte, de setembre 12, 2009

Quinquis, ignorants i maleducats.

Miri que segons diuen, a Catalunya som set milions i mig d'habitants. Miri que entre tanta gent costaria poc trobar gent amb un mica de cultura, sentiment i patriotisme cultural. Entre set milions i mig de catalans (i catalanes) hi deu haver algú que tingui, si més no, el títol de l'ESO.

Bé, suposem que sí. No crec que ningú posi en dubte les capacitats intel·lectuals de Miquel Calçada, d'Elisenda Paluzie, de Joan Carretero, Màrius Serra, Agustí Bassols, Anna Sahun, Joel Joan, Víctor Alexandre, Salvador Cardús, Vicent Sanchís, Héctor López Bofill... fins i tot goso a posar Joan Laporta entre tots aquest noms. Solvència contrastada, no? Tots ells molt boniquets encapçalant una manifestació independentista (o sobiranista o nacionalista com vulgui dir-li) amb 50.000 persones darrere (o 15.000 segons la GUàrdia Urbana o 200 segons Ciutadans o -3 segons l'advocat de l'Estat o de la Falange).

Doncs si en tot això hi estem d'acord... per què nassos aquesta diada que pot ser la de l'any 1 aI (abans de la independència) passarà a la història per uns sindicalistes ignorants i uns pollosos iniciativos maleducats?

1) És una urgència educativa que algú es dediqui a donar unes petites classes d'història a tots aquests sindicalistes que ahir van dedicar la Xiulada Nacional de Catalunya al pobre Rafael de Casanova (Casanoves per molts periodistes). Què no saben què es va a fer allà? Que no saben res més que pronunciar la paraula huelga i trencar aparadors de la Nissan? Què és això de cridar menos banderas en un acte d'homenatge a la nació catalana? I no s'extranyi que escrigui en castellà aquestes intel·lectuals manifestacions dels sindicats... ja sap, la dictadura lingüística de Catalunya... o no?

2) I si no hi ha prou ZEPA per a mixons, en podrien crear unes de noves per a mamífers salvatges que actuen en un ecosistema anomenat Generalitat. Un ródex té més consciència nacional i educació que un dirigent d'Iniciativa. I potser fins i tot més coeficient intel·lectual. Com poden anar de pacifistes uns que es diuen comunistes? Quin pacifisme és aquest de xiular una cantant convidada per la Generalitat, que va venir gratuïtament i que va fer tot el discurs íntegre en català? (Cosa que líders sindicals que porten 30 anys a casa nostra són incapaços de pronunciar un Hola en català) Però quin nivell d'educació representen aquests que boicotegen des de dins del Govern una artista que ells mateixos conviden?

I a tots aquests sumi-hi Joan Rangel (virrei que va comparar el referèndum d'Arenys amb un ball de bastons), Pepe Montilla (virrei també, que diu que el referéndum és donar vots a la dreta espanyola????), l'advocat de l'Estat (de l'estat de baix s'entèn), la Falange, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Ciutadans... Quinquis, quillos... i així ens va. Si tot això ha sortit de les nostres escoles no m'extranya que estiguem a la cua mundial de l'educació i l'ensenyament.

dijous, de setembre 10, 2009

El 9

Aquesta setmana ha estat 09/09/09... data que fa 100 anys que no passava i que no es tornarà a repetir fins d'aquí 100 anys més. I vostè sense adonar-se'n, eh? Qui sí es va adonar de la data en qüestió és el company blocaire del Bona Nit i Tapa't. Afirma en un article que el 9 és el seu nombre favorit i esperava aquesta data amb deliri.
Llegint el seu post m'han agafat ganes de fer un article sobre el 9. Tot i que el 9 no és primer (9=3*3, la triplicitat del triple!) és un nombre amb propietats força curioses. I això que 9=2^3+1^3. El 9 que és el nombre atòmic del fluor, també era el nombre de planetes del Sistema Solar fins que els astrònoms del món ens van degradar a Plutó. Fins i tot els gats nòrdics tenen 9 vides (2 més que els nostre gats!) tal i com diu la peli. Espero que no es tardi el mateix temps que un embaràs (9 mesos) en entendre el post.
El 9 no és primer, de fet és l'imparell no-primer més petit, però sí que ho és el 9^8+8^7+7^6+6^5+5^4+4^3+3^2+2^1+1^0. I també ho és 10^9+9. I 19, 109, 1009 i 10009. I també 100000^9 - 9 i 100000^9 + 9 són primers.
A veure què passa si sumem els 9 primers nombres primers: 2+3+5+7+11+13+17+19+23=100. Un quadrat perfecte! 100=10^2. Que contents haurien estat els pitagòrics si ho haguessin sabut ells! I els satanistes també són fans del nou perquè 6+6+6=18 i 1+8=9 i a més 6·6·6=216 i 2+1+6=9.
Tots els dígits del nombre primer 2*10^3020-1 són 9 excepte un dígit. Aquest nombre està format per 3020 nous.
Si ens fixem amb la famosa successió de Fibonacci, de la qual sempre se'n pot extreure alguna cosa, el novè terme és el 34. Doncs resulta que 34+9=43 que també és primer. Podríem dir que el novè terme de la successió de Fibonacci més 9 és primer. No serveix de res però fa gràcia veure-ho. De fet els matemàtics som així, sempre diem la veritat però mai no serveix per res.
El 9 ens deixa escenes matemàticament no tan avorrides com les de "9 semanas y media" o "Nueve reinas". Si vol desconnectar amb música pot escoltar "Revolution 9" de The Beatles una cançó que no és ni cançó del famós "White Album" i que s'escolta una veu tenebrosa dient Number nine, number nine... I si això li fa por pot escoltar els Nine Inch Nails, els Nine Below Zero i anar llegint el 9 Nou. I si diumenge 13 pensa anar a Arenys de Munt, no es deixi una 9 mil·límetres Parabellum... qui sap... aquests de la Falange i aquests advocats de l'Estat no són de fiar.

divendres, de setembre 04, 2009

L'equació mai no resolta

Com el bloc de la companya Kweilan té tant èxit i això que parla de llibres i cultura, provaré jo de fer un article sobre llibres a veure si així tinc 50 comentaris i quedo finalista en els premis Cats. Ho intentaré..
El llibre del qual us vull parlar (o escriure, millor dit) té el bonic i desanimador títol de "The Equation That Couldn't Be Solved: How Mathematical Genius Discovered the Language of Symmetry" i l'autor és Mario Livi (2005). Existeix una traducció castellana amb el títol  "La Ecuación jamás resuelta" i publicat per l'Editorial Ariel. No sé com, la traducció castellana ha perdut mig títol... deu ser cosa de l'Ariel, que lava más blanco

Aquest és un llibre de divulgació matemàtica (suposo que ja s'ho haurà pensat amb aquest títol), però amb una part interessantíssima de trama històrica, on es parla principalment de la mort tràgica d'Evariste Galois, un geni matemàtic que va viure en ple romanticisme i que va morir molt jove als vint anys. I com a bon matemàtic no podia morir d'una manera normal, sinó que ho va fer en un duel a causa d'un embolic de faldilles (ai! aquests matemàtics que volien emular John Wayne).

Évariste Galois havia participat activament en les manifestacions i societats republicanes. En la primavera de 1831, amb tot just 19 anys, Galois va ser detingut i empresonat durant més d'un mes acusat de sedició, després d'un desafiador brindis en nom del rei. Inicialment va ser absolt, però va tornar a ser arrestat per una altra actitud sediciosa al juliol i aquesta segona vegada va passar vuit mesos a la presó.

Dos dies abans de la seva mort, Galois va ser alliberat de la presó. El que queda per a la història és la nit anterior. Évariste Galois estava tan convençut de la immediatesa de la seva mort que es va passar tota la nit escrivint  el que es convertiria en el seu testament matemàtic. Sort que se li va acudir escriure-ho i ara sabem que no poden existir fórmules per resoldre equacions de 5è grau (o superior), sabem que no podem trisecar un angle i sabem quins polígons poden construir-se amb regle i compàs. I què, segurament vostè, si tot això no ho sabés estaria igual de tranquil (o tranquil·la)...

El 30 de maig de 1832 (dia de Sant Ferran), a primera hora del matí, Galois va rebre un tret a l'abdomen i va morir a l'endemà a les deu a l'hospital de Cochin després de refusar els serveis d'un sacerdot. Les seves últimes paraules al seu germà Alfred van ser: "Ne pleure pas, Alfred ! J'ai besoin de tout mon courage pour mourir à vingt ans! (No ploris Alfred! Necessito tot el meu coratge per a morir amb vint anys)"

El llibre tracta d'explicar de manera senzilla les lleis de la simetria, que es poden trobar en la música de Bach, en el cub de Rubbik, en l'elecció de parella (sí, sí... hi ha lleis matemàtiques que poden jutjar si una parella és addient o no, i això ja ho feia Pitàgores) o en les forces bàsiques de la naturalesa. Un fet interessant que vaig trobar al llibre és la menció que es fa al primer matemàtic català conegut de la història: Abraham Bar Hiyya, també conegut com a Savasorda (si algun lector es pensava que era jo li asseguro que va una mica errat).

Abraham Bar Hiyya (amb aquest nom només pot ser d'Alcarràs, Soses o Vilanova de Segrià), a part de ser l'introductor de la solució de l'equació de segon grau a Europa, va fer una demostració de l'àrea del cercle.

La idea és que si anem retallant del cercle tires molt estretes, i les anem ajuntant formant un triangle, l'àrea del cercle seria l'àrea d'aquest triangle : 1/2 base x alçada = 1/2 x perímetre x r = 1/2 · (2·PI·r)·r = PI·r^2 . En aquesta demostració, es feia un pas al límit, sent precursor del que més endavant seria el càlcul infinitesimal!!

El principal defecte d'aquest llibre és que es basa en la història oficial de la matemàtica, on els francesos tenen un gran pes, i Evariste Galois és un ídol de masses. Algún mèrit dels atribuïts a Galois, era certament de Ruffini (italià). Els matemàtics francesos estaven contínuament a la grenya amb els altres. 

divendres, d’agost 28, 2009

La santa oblidada dels lleidatans


(Pròleg: no s'extranyi en veure la foto de l'article, no, no s'ha equivocat de bloc).

Si vostès es fan una petita enquesta i es pregunten pels sants d'aquesta última setmana, segurament la majoria no en podrà reconéixer cap, alguns anomenaran Santa Rosa, alguns Sant Ramon i els més beats anomenaran els dos.

És una llàstima que el dia 26 d'agost estigui tan oblidat (sobretot pels lleidatans). La santa que ens ha col·locat l'Església aquest dia és Santa Teresa Jornet Ibars, filla d'Aitona. I suposo que en aquell temps no la devien santificar per les polítiques de pactes PP-ERC de l'ajuntament d'Aitona i pel fet d'haver tingut un alcalde com Pau Blanco (ERC), recordat al Consell Comarcal del Segrià com el socialista.

La santa en qüestió és una pobra santa que no gaudeix de cap tradició com tenen altres sants mediàtics: els 3 tombs de Sant Antoni Abad, les cristines de Sant Blai, les roses de Sant Jordi o la sal de frutas que tots prenem per Sant Esteve. Tampoc ha tingut molta devoció per part del clergat que diguem, que no s'ha esmerçat gaire en fer-la conéixer, ni a ella ni la seva obra, la Congregació de les Germanetes del Ancians Desemparats.

Fins i tot, a Lleida, li fou dedicada una parròquia cutríssima per part del bisbe Ramon Malla, aquell bisbe famós per haver-se venut la diòcesi a Barbastre i per prohibir que les cobles sardanístiques toquessin a les esglésies. Fins l'any 2005, amb monsenyor Ciuraneta de bisbe no se li va fer una missa com Déu mana (i mai millor dit). Que, escolti'm, a mi dins de les misses només em veuran per batejos, bodes i enterros només. No es pensi vostè que sóc un expert en aquests singulars edificis. Només Lleida, València i Cupey Alto (Puerto Rico) tenen parròquies dedicades a la nostra santa.

Lleida és terra de sants. Primer perquè hem d'aguantar una fauna de camacus i pixapins contínuament. I segon, per Sant Pere Claver (Verdú), Sant Anastasi (Lleida), Sant Faust (Alguaire)... i Santa Teresa Jornet, que ha estat la santa catalana més universal que ha passat a la història. Ho sabem això els lleidatans?

Uf! Com em costa fer un article sobre aquests temes eclesiàstics!

divendres, d’agost 21, 2009

Això de les dues llunes és cosa del Zapatero


Segurament i per motius obvis, el lector (o lectora) d'aquest bloc es pot imaginar que un servidor no és pas Nicolau Copèrnic, ni Tycho Brahe, ni Johannes Kepler, ni William Herschel, ni Carl Sagan, ni Joan Oró, ni Stephen Hawking. He de confessar també que no sóc Lucía Lapiedra, la qual cosa potser em farà perdre seguidors d'aquest bloc.
Però em veig en l'obligació (ara que tothom valori la meva credibilitat en el nivell que cregui convenient) de comentar un mail que m'ha arribat unes 10 vegades per persones diferents. El mail diu:
DUES "LLUNES" AL CEL

El 27 d'agost, a mitjanit i 30 minuts, mireu al cel. El planeta Mart serà l'estrella més brillant. Serà tan gran com la lluna plena. Mart serà a 55,75 milions de quilòmetres de la Terra. No us ho perdeu. Sembla que a ulls nus, serà com si la Terra tingués 2 Llunes! La propera vegada que aquest esdeveniment es produirà serà l'any 2287. Comparteix aquesta informació amb tots els amics. Ningú que viu avui ho podrà veure una segona vegada.
No em queda cap més remei que pensar que això és una altra de les promeses dels socialistes amb Zapatero al capdavant, sinó no s'entèn com algú és capaç d'inventar-se una tonteria similar a aquesta.
La Lluna està a una distància mitjana de la Terra de 400.000 Km i és la meitat de gran que Mart (Mart té un diàmetre d’uns 6.800 Km i la Lluna d’uns 3.500 km). Perquè Mart es veiés com la Lluna caldria que estés a uns 800.000 Km de la Terra (com Mart és el doble de gran només caldria que estés al doble de distància que la Lluna de la Terra). Però Mart estarà a 55 milions de Km (que si s'ho para a pensar és molt lluny). És a dir, seixanta-nou vegades més lluny del que caldria. El que veurem de Mart serà 69 vegades més petit que la Lluna (uns 13 segons d'arc). En conclusió, una merdeta.

Si, fins i tot, Venus, que és semblant a la Terra (uns 12.000 Km de diàmetre) i està a una distància semblant és més visible que Mart!

Aquestes nits, si us fixeu o us heu fixat es veu un estel molt brillant. Aquell estel és Mart, i es veu petitet, no?  Així que algú pot creure que Mart s’acostarà de cop el dia 27? I es tornarà a allunyar de cop el 28? Com si no tingués cap més feina...
La nit del 27 al 28 d'Agost no passarà res d'especial, si més no, astronòmicament parlant. Ara bé, si vostè vol compartir la nit amb Lucía Lapiedra per posar un exemple, si que la recordarà especialment.

dimarts, d’agost 18, 2009

La Fortalesa d'Hostalric i el regidor d'urbanisme de Palafolls


Aquest passat cap de setmana vaig aprofitar per fer una petita estada al Maresme nord-La Selva sud i el Vallès Oriental est (i el Mediterrani oest per si vol més dades) en companyia de la sra Babunski i del Babunsket. L'objectiu fou la visita a la vila d'Hostalric i al castell de Palafolls. El cap de setmana va incloure un avís de bomba a la platja de Calella, justament davant de l'hotel on estàvem allotjats però ja aviso que aquest fet la família Babunski no el tenia previst durant el cap de setmana. No cal dir que aquell avís resultà més fals que una promesa del ZP (Zapatero Pinotxo).

El dia d'Hostalric, sobretot en el moment del dinar, es presentava amb molt bons auguris. Al Restaurant La Fortalesa, dalt de tot del turó des d'on es guaita tot el poble (i el seu lleig polígon industrial que m'esguerrà totes les fotos) i dins d'una fortalesa (evidentment, dient-se la fortalesa no estarà dins d'una bústia de correus, per exemple). Prometia bé només entrar ja que els cambrers parlaven tots en català, cosa més o menys rara en els serveis gastronòmics del nostre país. A partir d'aquí començà la debacle... des de que vam seure fins que ens van prendre nota van passar 45 minuts (2700 s en SI). Es veu que els cambrers no es recordaven si ens havien pres nota o no. Des del moment en què el maitre ens pren la comanda fins que ens porten el primer plat passen 40 minuts més (2400 s en SI). Gairebé una hora i mitja per començar a dinar (o a berenar). El vi que vam demanar (Espelt D.O. Empordà) no el tenien. L'altre tampoc. El menjar estava tot fred i per últim ens van cobrar més del compte... fixi's que compleix tot allò que no ha de tenir un restaurant. De totes formes, prefereixo pensar que va ser un fet (o successió de fets) aïllat i m'agradaria recomanar-o perquè la carta i la qualitat del menjar (no la temperatura) era excel·lent. La sra Babunski va al·lucinar amb un postre de pinya borratxa amb Peta Zetas... increïble!

L'altra cosa que voldria fer és enviar un petit missatge al regidor (o regidora) encarregat de la via pública de l'ajuntament de Palafolls. Sr regidor (o regidora) de Palafolls, miri, que em sembla molt bé que cuidi de la salut dels vianants del seu poble i que posi passos de zebra elevats d'aquells que molesten tant i tant als cotxes. Però jo em pregunto, és necessari posar-los absolutament a tots els passos de zebra que té dins del seu domini? Sap que no em donava temps de posar 2a en el cotxe? Home (o dona), se'n podia estalviar uns quants, que vaig fer tot el recorregut en 1a. Ja ho sap això el sr Saura? Només passant per dins del seu poble (10 minuts o menys) el consum mitjà del cotxe em va passar de 7.0 a 7.7. I la meva senyora que està esperant un altre Babunsket, pobra, gairebé tenia el crio al gargantxó i si es descuida li surt per les fosses nassals. Això sí, la pista forestal per pujar al castell està ben arregladeta i no ha posat cap pas elevat de vianants. Gràcies sr regidor per llegir el bloc. El col·lectiu de senyores embarassades li agrairà molt.

dijous, d’agost 13, 2009

461


Miri, que tinc una alegria que no m'hi cap dins meu. Ompliria d'alegria tots els trajes de Francisco Camps i el bolsos Louis Vuitton de Rita Barberà... i potser podria omplir la Rita Barberà i tot. Feia anys que esperava un moment així, i enguany, per fi, ha arribat. No podia començar de millor manera la temporada futbolística. Tot va començar a les oficines del Camp d'Esports (per iniciats en el món del futbol o per aquells que no veuen més enllà dels 2 primers equips de la 1a divisió, el Camp d'Esports és el nom de l'estadi de la Unió Esportiva Lleida), aquella meravellosa senyoreta que m'expedí l'abonament per la nova temporada em deixà el carnet damunt de la taula i, evidentment, amb el primer que em vaig fixar fou en el número. Enguany seré el soci 461. Enguany, per primer cop des de que tinc consciència (sé que molts i moltes de vostès pensaran que encara no en tinc) tinc un nombre primer d'abonat! Portava molts anys esperant el moment. I per fi ha arribat.

El 461. Fantàstic. Un dels millors discs d'Eric Clapton és el 461 Ocean Bulevard (1974). El primer que em vaig comprar de Clapton. En aquest disc que portava de títol la seva adreça (la de casa, no l'electrònica... avui en dia quan es diu adreça s'entèn que és la de mail, abans quan déiem adreça ens referíem a la de casa) trobem temes mítics com el "Let it grow", la fabulosa "Motherless child" i l'extranya versió del "I shot the sheriff" de Marley. Fins i tot trobem la fricada del "Get ready" cantada amb Yvone Elliman, una senyora que ha passat a la història per fer el paper de Maria Magdalena a la peli de Jesucristo Superstar cantant "I don't know how to love him". Perquè es faci la idea és com si María Jiménez col·laborés amb els Barón Rojo...

Si vostè té ganes de calcular (10^(2*461)+1)/101 pot adonar-se que també és primer. Si no ho calcula no passa res. Pot creure-s'ho perquè ho dic jo. Si hi ha milions de catalans que es creuen les promeses de Zapatero, que li costa creure'm a mi? De fet és el primer més llarg de tots els que tenen la forma (10^(2n)+1)/101.

Si es para a comptar els nombres primers que hi ha menors a 461, veurà que n'hi ha 24 nombres primers.... curiosament 24=4*6*1.

461 són els quilòmetres que hi ha de Madrid fins a la frontera d'Irun. La metilcel·lulosa és l'additiu E-461 que conté molta fibra i és laxant i que va enfrontar Santi Santamaria amb Ferran Adrià. I una última dada im-pres-cin-di-ble per poder acabar d'entendre aquest article... a la sala de lectura del Knoxville Convention Center hi ha 461 cadires. Casualitat? Segur que sí. No es pensi ara que van posar aquest nombre de cadires perquè és primer... no tothom està tan faltat com jo. I si tot això li ha provocat mal de cap faci's una mica d'acupuntura perquè, segons els estudis, és capaç de curar 461 malalties.

dissabte, d’agost 08, 2009

Willy deVille - Running throught the jungle

Ja sé que comparar dins de la música Michael Jackson i Willy deVille és com comparar Joan Carretero i Rosa Díez. Però ara que encara estem enterrant i reenterrant a Michael Jackson (fins que sapiguem que és viu en una illa amb Elvis Presley, John F. Kennedy, Jim Morrison i Jesús Gil) i que saben fins i tot si el seu metge compra els calçotets a la botiga Punto Blanco de la Roca Village... ara va i es mor Willy deVille. Sí, ja sé que tothom continuarà parlant de Michael Jackson, però jo em veig amb l'obligació de parlar d'aquest paio ben raro (és tant raro que ningú sap la data de naixement), desagradable, maleducat... mai no he sentit ningú parlar bé d'ell. Ara que s'ha mort potser sí...

Willy deVille començà en un grup format per ell mateix anomenat Mink deVille, però l'èxit li vingué força més tard, en solitari, i amb una versió del "Hey Joe" de Jimi Hendrix. El debut amb els Mink deVille va ser molt prometedor amb l'àlbum "Cabretta" (1977) el qual els crítics musicals (aquells que s'autoanomenen experts) el van qualificar com a millor disc d'aquell any. Tot i això va ser un desastre comercial. La cançó més coneguda d'aquell temps fou "Spanish Stroll" (si pareu atenció a la cançó podreu escoltar un fragment sensacional "¿Por qué robaste mi carro, Rosita?"). Després d'aquest gran debut i barrejant soul, rock, blues van anar seguint elapés no gaire coneguts per nosaltres. De fet, el pobre ni a Estats Units tenia molt èxit.
El 1985 engega Mink deVille a la merda (literalment) i comença a provar sort en solitari amb colaboracions sonades per provar sort, com la de Mark Knopfler al disc Miracle (1987). A canvi, l'andoba li cola una cançó al disc "The Princess Bride". Però res. Que no havia manera de posar-ho en marxa.
Arribem al 1992, any olímpic, de rondes i de Pasqual Maragall. I sobretot de "Backstreets of the desire", el disc que Willy deVille esperava per trobar-se amb l'èxit i poder viure uns anys de rendes (de fet el que deuen esperar tots els músics suposo). L'èxit del mariachi "Hey Joe" (sort que Hendrix no l'ha escoltat, suposo...) fou rotund a tot Europa gràcies als seus nous sons que va aprofitar en tots els seus àlbums posteriors. El 1993 arriba al nº1 de vendes a les espanyes amb el disc "Willy deVille Live" amb un famós èxit en directe que tots recordareu, "Demasiado corazón". És tanta la tirada per la nostra zona que els Celtas Cortos fan una versió amb Willy deVille del famós "Cuéntame un cuento" i titulada "Tell me a story" (que no he trobat al youtube!).
El 1996 treu el que crec va ser el seu millor disc "Loup Garou" i amb el qual us deixaré el videoclip del primer single "Running throught the jungle", la millor cançó del lleig de Willy deVille.
I a partir d'aquest disc... miseria i companyia. Amb dones que se li suïciden, accidents de cotxe provocats i un càncer de pàncrees provocat per ves a saber què... tanta heroïna per les venes...
Aquesta és la millor cançó de deVille... dedicada a ell mateix i aprofito també i li dedico al gran central Dani Jarque... no us podeu morir amb més dies de separació? Gràcies als dos.

divendres, de juliol 31, 2009

On hi caben 2, hi caben infinits

De tots els lectors és ben sabuda la funció de servei públic d'aquest bloc. En aquest article voldria fer un petit comentari d'un famós anunci d'aquest estiu d'una famosa casa de mobles (digui-li casa de mobles digui-li casa-de-vendre-fustes-i-espavila't-tu-a-muntar-les).
Primerament escric la premisa en forma completa: on hi caben 2 aleshores hi caben 3. Si fem una primera anàlisi des del punt de vista de la lògica matemàtica proposicional veiem que la premisa en qüestió ja és incorrecta. Utilitzarem la prova indirecta del modus tollens de Karl Popper. Es tracta d'una proposició condicional (si .... aleshores .....) i la principal propietat de les proposicions condicionals és que si neguem la conseqüència, alheshores la causa també ha de ser negada (crec recordar que s'anomena llei de la transposició). Veiem que realment la sentència peta aquesta propietat, si neguem la conseqüència ens quedarà: "On no hi caben 3, no hi caben 2". De manera òbvia ens adonem que això és ben fals perquè pot existir un lloc on no hi càpiguin 3, però sí que en càpiguin 2. Pensi en un sidecar per exemple. Per tant, des d'un punt de vista de la lògica clàssica l'enunciat és incorrecte.
Ara passem a una anàlisi matemàtica de la situació. Suposem que és cert que "on hi caben 2 aleshores en caben 3". Si en caben 3, aleshores podem agafar un subconjunt de 2 elements del conjunt total de 3. En aquest subconjunt de 2 elements, suposant certa la hipòtesis, també hi cabrien 3, per tant, en total ja hi cabrien 4=3+1. En aquest nou conjunt de 4 podem destriar 2 subconjunts de 2 elements cadascun, que per hipòtesis en cabrien 3, per tant tenim un nou conjunt de 3+3=6 elements. Així on hi caben 2, en caben 6. Però aquest nou conjunt de 6 el dividim en 3 subconjunts de 2, i en cadascun d'aquests subconjunts en cabrien 3, per tant ja en tenim 9. Si fem la mateixa operació, on hi caben 9 en caben 13, i on hi caben 13 en caben 19, i on hi caben 19 en caben 28 i 42 i 63 i 94 i 141 i... de tal manera que en un conjunt inicial de 2 elements en cabrien, si més no, els elements d'aquesta successió 2, 3, 6, 9, 13, 19, 28, 42, 63, 94, 141... succesió que podem definir de forma recurrent a(n+1)=E[3*a(n)/2] on E(x) representa la funció part entera. Aquesta successió és clarament creixent i amb límit infinit. Per tant podem concloure que on en caben 2, en caben infinits...
Conclusió: el missatge correcte hauria d'haver estat "Si hi caben 3 i només 3 aleshores hi caben 2 i només 2"... no es creguin la publicitat.

dilluns, de juliol 27, 2009

Mercè Rivadulla plega


Avui farem aquella cosa tan típica de dir allò de "Tinc dos notícies, una de bona i una de dolenta. Quina voleu que us expliqui primer?". I segurament hauran dit "la dolentaaaaaaaaaa, la dolentaaaaaaaa", més que res perquè sempre es diu primer la dolenta. Jo ho faré al revés. Perquè em dona la gana fer-ho així, no busqui cap explicació raonada al fet que vulgui dir primer la bona i després la dolenta.

La notícia bona és que Mercè Rivadulla, regidora d'ICV a la Paeria plega. Que sí, que sí, ha llegit bé. Entenc que tanta alegria junta en tan poc temps no pot ser bo, però que digui el Saura que no es presentarà més i que la Rivadulla deixa la seva cadira de l'ajuntament de Lleida és un fet històric en la política catalana.

Ara bé, deixi'm ser més malparit que un endocrinòleg (són les persones amb menys sentiment que he vist a la terra, el meu té un posat com si fos una escombra). Estem molt contents (i contentes) perquè aquests dos mamífers de la política catalana pleguen, però s'han parat a pensar qui pot ocupar els seus respectius llocs? Pensi que també seran d'ICV... a què li ha passat l'alegria de cop? Ramon Camats, el nou regidor de la Paeria ens pot convertir l'A-2 en carril-bici, eh?

Ara, la sra Rivadulla ja es pot dedicar a les tasques de casa. Sí, a la casa que tenen a la urbanització de Vil·la Montcada, als afores de Lleida. En aquella zona el metre quadrat edificat deu costar 89721598512597821639 milions d'euros (euro amunt o avall). Però segurament, mentres ella ha estat treballant perquè les tomates tinguin gust de tomates, haurà cedit la seva senzilla llar a membres del col·lectiu Okupa, o a joves defensors de Palestina o simplement a milers de temporers sense sostre que ens envia cada estiu molt amablement (i sense demanar-los-hi) la Junta d'Andalusia. Ara es podrà dedicar a la vida de parella amb el sr Francesc Pané, que curiosament és diputat al Parlament per... ICV! Us sona aquesta història? Deu ser dins dels estatuts d'ICV. Un article que digui "qualsevol membre d'una parella de fet (als estatuts d'ICV no deu posar matrimoni ni família, no és prou progre) ha d'obligar a l'altra a tenir un càrrec". Més o menys.

Però, políticament, que ens deixa la sra Rivadulla? No comento l'herència que ens deixa Xoan Saura perquè podria abocar milers de lectors (i lectores) al suïcidi. Durant dos legislatures va ser diputada a Madrid (per la circumscripció de Barcelona esclar, a Lleida només es voten ells) i va aconseguir una de les lleis que més ens ha canviat la vida a tota la humanitat (i als marcians també), que és la llei que possibilita el canvi d'ordre dels cognoms dels fills (i filles). Quin gran avenç per la societat! També va ser feina seua la "Declaració d'Interès General del Segarra-Garrigues" (quan no devia haver mixons encara), la "Llei sobre els drets de les persones immigrades" o la "Llei de despenalització de la Insubmissió".

Des de la Paeria i gestionant (no podia ser cap altra) la Regidoria de Medi Ambient va potenciar la creació de parcs, la transformació de la Mitjana, la creació del Parc de Rufea, el Parc de la Serra Llarga... molt bonic tot això. Si a aquests (i aquestes) d'inicitiva els deixem pintar de verd tot el que volen, doncs no molesten i encara van fent. El problema és quan volen anar més enllà del verd... La mesquita? Per què se li va posar entre cella i cella que s'havia de construir una mesquita en terrenys municipals? I per què tant defensar la plaça Cervantes quan necessitava una profunda remodelació? I tant d'interès pels animals de companyia... a què es deu? I els cotxes? Si fos per vostè pagaríem 8973 euros diaris d'impost de circulació! Segons la sra Rivadulla els cotxes "ocupen espai". I vostè que no ocupa espai? Què potser és antimatèria? Té densitat zero? Està formada per fotons? Si fos per vostè peatonalitzaria l'A-2 i tot!

Només espero que el Ramon Camats, amb el qual he pogut conversar vàries vegades ens deixi en pau als conductors que no tenim cap més remei que agafar el cotxe cada dia per anar a treballar! Però la veritat és que no me'n fio... el Camats va a tot arreu en bicicleta... ja la tornem a tenir liada. Cagonrecony!

dimecres, de juliol 22, 2009

Es de ser inútiles.


Sí, segurament ja s'ho haurà pensat vostè. En veure aquest títol ja ha deduït que aquest article no pot estar dedicat a ningú més que als senyors (i senyores) d'Iniciativa que estan al Govern. Aquest senyor (bé, senyor és un eufemisme, potser li pegaria millor dir-li xancleta posem per exemple) anomenat Joan Saura té unes idees que són superades en intel·ligència per un tros de julivert.

Ara que això dels incendis forestals està de moda, al tarambana aquest no se li acut una idea més genial (és que escolti, és el súmmun de les idees, sen-sa-ci-o-nal) que els pagesos no puguin recol·lectar entre les 2 i les 5 de la tarde. Es veu que els pagesos són bèsties incendàries que van pels boscos aquests dels mixons (i mixones) de les ZEPA fotent brasa als pins. Aquí es veu el cor pixapins del conseller en qüestió, que entèn tant del medi rural com un servidor de literatura eslava.

Aquesta mesura només és una mesura urbana destinada a evitar l'impacte mediàtic dels senyors (i senyores) de Barcelona que vénen a comarques (que bonic això de dir comarques a tot allò passat Martorell!) que es deuen dessolar quan veuen una finca rústica en flames. El que no sap el senyor Saura i de ben segur tampoc saben els senyors (i senyores) de Barcelona és que entre les 2 i les 5 de la tarda són les millors hores per segar el cereal, ja que el gra està sec del tot i la humitat fa malbé el cereal.

El conseller Saura (i els iniciativos) només vol un paisatge bonic perquè els diumengers (i diumengeres) puguin exclamar camacu! i les pobres comarques de l'interior necessiten un paisatge perquè el pagès pugui treballar. Com podrien evitar-se incendis? Deixant que els pagesos cremin rostolls controladament i fent que els ramaders mantinguin el sota-bosc en condicions, per exemple. El que no es pot fer és criminalitzar els pagesos pels incendis i després demanar-los ajuda perquè amb els tractors facin tallafocs! L'incendi de Cabanabona i Sanaüja va ser produït per una torre elèctrica... el Saura tindrà la brillant idea de prohibir el transport d'electricitat a FECSA-ENDESA?

Haurem de crear unes zones ZEPP (Zones Especials de Protecció de Pagesos) per quan el Saura tingui una altra idea. Els pagesos de Lleida ja n'estan farts de les rucades d'aquest mamífer urbà: que si la prohibició de fer circular tractors els caps de setmana, que si les ZEPA, que si les estaques pel transvassament del Segre (o captació temporal)... ja entèn perquè fora de Barcelona no els vota ni Déu (ni Javhè, ni Buda, ni Al·là, ni Odín...) a aquests iniciativos... el partit que més mal està fent a la Catalunya interior.

I per acabar, un fabulós escrit de l'historiador amb crosta Josep Mª Solé i Sabaté sobre la necessitat del Segarra-Garrigues on diu coses que altres no gosen a dir... es nota que és de Miralcamp: http://paper.avui.cat/article/dialeg/170356/canal/segarragarrigues.html

dimecres, de juliol 15, 2009

La faula del petit Puigcercós i el lladre dolent

Un bon dia com cada matí, el petit Puigercós passejava pels boscos del Ripollès saltironejant i cantant xiroi.
De cop i volta un lladre dolent i malvat (digui-li lladre, digui-li Espanya, digui-li PSOE...) surt amagat de darrere un arbre cridant:
-Sóc un lladre dolent i et vinc a robar tot el que tinguis!!! (llegiu-ho amb to de lladre)

El petit Puigcercós s'espantà i digué:
-Senyor lladre, és que cada dia que passo per aquest bosc vostè em roba.
-I tu continues tenint por quan porto tota la vida fent el mateix -li etzibà el lladre.

El Puigcercós espantat mirava el lladre amb ulls tristos, quan de sobte el lladre li comentà:
-Mira petit Puigcercós, a partir d'avui farem un tracte (digui-li tracte, digui-li acord de finançament). Jo et robaré cada dia, però de cada 100 dinerets que et robi te'n tornaré 25 per comprar-te les teves llaminaduretes i així semblarà que no te'n robi tants, no?
-Però senyor lladre -digué el petit Puigcercós- si porta ja molts i molts dies robant-me cada dia que em troba al bosc. Des de que em va començar a robar ja m'ha pres 15 mil milions de dinerets! (digui-li dinerets, digui-li dèficit fiscal, digui-li expoli)

El lladre se'l queda mirant i després de rumiar una petita estoneta li digué al petit Puigcercós:
-Mira, fem un altre tracte, durant els 3 propers dies que ens trobem pel bosc i et robi et tornaré 5 mil milionets en total, què et sembla?

El Puigcercós se'l queda mirant i veié que aquell lladre no era tan dolent. Content i xiroi acceptà el tracte convençut que havia signat un acord megahiperxupiguai amb el lladre i després d'acomiadar-se abraçats, cadascú seguí el seu camí.

Moralitat: "ojos que no ven... cartera que te vuela"