divendres, d’abril 10, 2009

L'Alt Camp


Hi ha una dèria que em permeto qualificar d'snob que consisteix a viatjar quilòmetres i quilòmetres lluny. Segurament hi haurà qui ho fa per plaer i perquè li agrada, però de ben segur que també hi ha individus (i individues) que ho fan per pur pijisme i poder dir "és que jo he estat a New York, a Reikjavik o Sebastopol". Per cert, una curiositat sobre Sebastopol que no ve a res però se m'ha acudit ara, de petit pensava que Sebastopol era una ciutat inventada perquè sempre sortia als tebeos del Mortadelo. El mateix em passava amb la Cochinchina.

També els diré que a mi m'agrada força voltar, però reconec que no m'apassionan tant voltar pel món com descobrir Catalunya. M'agradaria ser una espécie de Jordi Pujol (o Josep Mª Espinàs o Francesc Bellmunt si ho prefereixen) i conéixer cadascun dels pobles de Catalunya. Quin sentit té fotre un munt d'hores d'avió perquè et despullin a l'aeroport de Nova York (o New York que queda més fashion) i no conéixer Rupit, Perves, Siurana o Sant Miquel d'Escornalbou?

Durant uns quants caps de setmana recents he redescobert la comarca de l'Alt Camp, que la tenia més abandonada que el PP a Josep Piqué. Els lleidatans (i lleidatanes) sobretot la coneixem pel coll de Lilla, i els catalans (i catalanes) només se'n recorden en temporada de calçots (que cada vegada dura més!). Al febrer o al març anar a dinar a Casa Félix o Masia Bou és trobar-se 25.000 persones (segons els organitzadors i 10.000 segons la Guàrdia Urbana). Sense anar més lluny jo un cop vaig coincidir amb José Montilla en un autocar de jubilats. No els recomano aquesta experiència, de fet no els recomano cap d'aquests dos restaurants si el que volen és menjar calçots amb un espai més gran de 30 centímetres quadrats. Si volen menjar calçots triïn Cal Ganxo (Masmolets) o el castell de Rocamora (Montferri).

A part dels calçots, l'Alt Camp té el magnífic monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia). El desconegut però sorprenent Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (Montferri), l'Església de Sant Joan de Valls (sí, Valls està fatal per la circulació en cotxe, deixi el cotxe a l'entrada i vagi a peu pels carrerets estrets que hi ha pel casc antic), l'Església de la Sang d'Alcover, el castell medieval de Vallmoll, el Columbari romà de Vila-Rodona, els cellers modernistes d'Alió i Nulles, el Museu del Camp de Vilabella, l'església romànica del Pla de Santa Maria, les construccions de pedra seca que hi ha entre Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria. I un parell d'espais naturals: l'Albereda de Santes Creus i el Tossal de Miramar (molt desconegut però formidable). I si em permeten, des de dalt del coll de Lilla es veu una vista i un paisatge impressionant que val la pena observar. I si poden dinar al restaurant Les Espelmes, dinaran amb tot el camp de Tarragona a la seva esquena.

I per si algú em fa cas i vol passar uns dies allà, permeti'm que li recomani la casa rural Mas Virgili (el Milà), és fabulosa i de luxe. Està en una zona farcida de masies modernistes que si estiguessin al Barcelonès ja serien patrimoni històric... però la gent que ha de decidir això suposo que només deu conéixer els calçots.

6 comentaris:

Albert ha dit...

està bé conèixer catalunya, molt bé, de fet és quelcom que jo també procuro fer sovint, però viatjar a NY o Sebastopol, no és per pijisme, sino pel fet de viatjar i conèixer indrets, cultures, jo cada estiu procuro marxar a l'estranger, m'agrada i de moment m'ho puc permetre i no es pas pe pijisme, si no per cultura....

També està bé que procurem promocionar Catalunya ,entre nosaltres

Babunski ha dit...

Potser m'he explicat malament... el que vull dir és que molta gent farda d'haver estat a NOva York i després no sap on para Montblanc, per exemple.

kweilan ha dit...

A mí també m'agrada viatjar i m'agrada anar lluny, però com tu dius babunski de vegades hi ha llocs ben aprop i que tenen un gran encant...no sols de Catalunya sinò de l'Aragó, per exemple els pobles de Terol o del Sud de França.

Ferran ha dit...

Un altre que s'apunta a les incursions més enllà del Pirineu, però sense desmerèixer, esclar!, el nostre país i tants racons bonics com té. Tot i això, reconec que hi ha zones de Catalunya que tinc mooolt poc explorades, especialment... glups... a les terres de Lleida. A veure si amb una mica de temps i el guiatge del teu blog, m'hi poso! :)

Mireia ha dit...

No et falta raó.
La part de la "franja", per exemple, (que tot i que és Aragó parlen català), sol ser una gran desconeguda.
I les terres de l'Ebre també són molt desconegudes per a la gent de Barcelona.

Babunski ha dit...

Ferran, quan vulguis seràs benvingut i et prepareré un recorregut històrico-gastronòmic per les nostres contrades.

Mireia, amb les terres de l'Ebre a mi em passa igual. Realment tinc molta tirada cap a les latituds altes i me n'oblido de les baixes. Tinc molt pendent la Terra Alta sobretot, que aviat intentaré descobrir-la. De l apart de l'Ebre em quedo amb els restaurants de Deltebre, l'Ampolla i Sant Carles... excel·lents!