diumenge, de novembre 24, 2013

Azanuy, Estadilla i Monzón

Seguint el mateix viatge que vaig començar amb l'apunt sobre la bonica vila de Fonz, hi ha altres tres pobles que estan tocant i que pertanyen a tres comarques diferents, ja té nassos la cosa. Els tres pobles dels que avui els parlaré són Azanuy (la Llitera), Monzón (el Cinca Mig) i Estadilla (el Somontano).

Azanuy (Sanui en LAPAO) és un poblet petitet, d'un 200 habitants, que no té gaire història. Forma part d'un terme municipal que comparteix amb Alins del Monte, i el centre urbà no té ni bar. Per arribar a Azanuy cal agafar la famosa A22 i sortir en sentit Almunia de San Juan, dins d'Almunia hi trobarà en una rotonda la carretera que va cap allà. Bé, i vostè es preguntarà... què cony va anar a fer aquest home a aquest poble si no hi ha res de res? Doncs ara li contesto, a Azanuy hi ha l'hotelet rural El Pilaret i on vam estar hostatjats durant els dies que durà aquest petit viatge que intento descriure en 3 articles al bloc (com molt bé han suposat encara me'n falta un). El Pilaret és una acollidora casa rural situada al mig del poble d'Azanuy i força ben equipada però sense cap pretensió; només hi ha 6 habitacions les quals sí que estan molt ben decorades i són ben còmodes. Hi ha una sala de lectura i música extraordinària i un menjador petitet però ben arreglat. Si a la casa hi ha poca gent rai, però si està plena les zones comunes són poc espaioses i de seguida trobes gent per tot arreu. L'esmorzar bo i correcte, però repetitiu i el sopar... si me volen fer cas.. no agafin sopar, és de càtering i se l'hauran d'ascofar al microones... aix! El problema és que el restaurant més proper el té a uns quants quilòmetres.
El poblet d'Azanuy no dóna per gaire, sobretot és de pas per anar cap a Calasanz i Peralta de la Sal, però ja que hi érem vam investigar una mica en els seus carrers costeruts que semblaven que no n'hi havia cap que fes baixada, tots de pujada, i hi ha algunes cases renaixentistes típiques aragoneses. Res més.

A uns 14 quilòmetres en sentit Barbastro i per una carretera no gaire ampla arribem a Estadilla. A aquesta vila sí que val la pena donar un tomet pels carrers del poble on s'hi troben cases típiques amb la façana molt ben arreglada i una plaça porxada petiteta però mona. Aparqui el cotxe a la plaça Portal del Sol, la primera que trobarà venint des d'Azanuy, i entri per sota de l'arc. Té la típica fisonomia de poble medieval, amb carrers estrets, cases adornades amb l'escut sobre la porta, algun toc musulmà, un palau neoclàssic, dos santuaris: el de la Virgen de Carrodilla i el de les Carmelites Descalces, una ermita, la monumental Fuente del Lavadero del s.XVIII, i ja lluny del casc urbà i per gent aficionada a coses més prehistòriques es troben lo Forau del Cocho i la Cova del Engardaixo amb pintures rupestres declarades patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Algo sèrio.
Per completar la variada visita i com Estadilla és el primer poble entrant a la comarca del Somontano, coneguda pel seus vins, poden visitar les bodegues Aldahara a la sortida en direcció Barbastro. Les visites són a les 18:30 i és recomanable que qui porti cotxe no degusti perquè van donar-nos a tastar totes les varietats que fan. És una bodega petita però fan dos blancs, un rosat, 4 negres i un vermut. Després de tastar tot això en dijú... ja m'explicarà...

Per últim m'he guardat Monzón (Montsó en LAPAO), és la 2a ciutat de la província de HUesca en nombre d'habitants i se la veu des de lluny pel seu castell, la qual cosa ja fa preveure que d'història en té uns quants anys ja. Un guia ens va explicar que la vila de Montsó fou fundada pels ilergetes, aquesta informació va fer sentir-nos una mica agermanats. Per passejar hi ha una banqueta vora del Cinca molt ben cuidada, res a veure amb la deixadesa de la nostra avinguda de Blondel que fot mania. Al casc antic hi ha una ruta Joaquín Costa. Aquest tal Costa fou un polític important del s.XIX nascut a Graus i que en tota aquella zona s'aprofiten una mica de la seua fama, tot, absolutament tot porta el seu nom. Aquesta ruta et porta al bonic palau renaixentista de l'ajuntament, una volta per petits palaus històrics -Luzán, Fortones, Casa Pano, Zazurca- i la catedral de Santa Maria del Romeral amb una torre mudéjar patrimoni de la Humanitat. Dóna ben bé per tot un matí. El dinar el vam fer a l'excel·lent Restaurant El Cacau, amb plats tradicionals i de temporada molt ben preparada, unes trompetes amb llagostins, uns ceps amb pernil, un solomillo amb salsa de foie... un gran descobriment! I per la tarde, al preu de 3 € per persona, vam gaudir d'una visita teatrealitzada al fabulós castell, en el qual el rei Jaume I (Jaime per ells) passà els anys de la seua infantesa a cura de l'orde dels Templers. El guia va soltar en un moment un perros catalanes que arrencà alguns rialles però que suposem devia formar part de l'atrezzo teatral de la visita. Si tenen l'oportunitat de realitzar aquesta visita ambientada no se la perdin, fins i tot els crios la van suportar estoicament les gairebé 2 hores que durà. Excel·lent.

Ja veuen... mos va sortir tot bé aquest cop.

dimarts, de novembre 12, 2013

Manque pierda

Buf! Quin últim mes stressant hem passat! El 13 d’octubre començàvem la marató contra el Constancia al Camp d’Esports, el dimecres 16 jugàvem a Xerez en l’accidentat partit de Copa mentre estàvem enganxats a les ràdios i al Twitter i el 20 tornàvem al nostre camp amb victòria contra el Prat. El diumenge dia 27 jugàvem a Barcelona, dimecres 30 novament a casa contra el Sant Andreu. Diumenge passat l’Hospi, divendres el sorteig del Copa i avui un altre cop al Camp d’Esports fent un gran esforç contra el totpoderós Atlètic Balears i veient un molt bon partit entre dos grandíssims equips.
Un autèntic calendari d’equip de Champions, però amb molt més mèrit. Nosaltres no tenim ni grans saunes, ni grans jacuzzis, ni megagimnasos per dur a terme recuperacions físiques, però els resultats, uns millors que uns altres, i el joc han demostrat que l’equip tècnic, els preparadors físics i els jugadors han sabut dosificar l’esforç d’una manera excel·lentment professional. Així que... visca el Lleida, manque pierda!

I ara amics lectors (i amigues lectores) els he de deixar perquè un txiquet de Cervera me portarà a donar un tomb amb l’amotet. Gràcies Marc!

(Article publicat el dia 11 de novembre de 2013 a la secció d'esports del diari La Manyana)

diumenge, de novembre 10, 2013

Fonz, al Cinca mig

Miri que a vegades anem a passar els ponts, dies de lliure disposició amb què la conselleria d'Ensenyament ens honora i que aprofitem per gastar el poc que ens queda de paga, a Sebastopol, la Patagonia o a Addis Abeba. Miri que això de passar 4 dies a Baden Baden o a la vora del llac Titicaca deu ser del més cool, in, fashion o mainstream que deu haver. Miri que hostatjar-se uns dies a Aiguablava a Begur o a Cadaqués farda més que dir "jo seguia el Tata Martino des de fa vàries temporades"... doncs bé, amb tot això, la meua humil família es va disposar a passar els 4 dies festius dels volts de Tots Sants a la província de Huesca, a 50 quilòmetres de casa. Ja té nassos la cosa, no?

Per l'A22, l'autovia que uneix Alpicat i Siétamo (no, no uneix Lleida i Huesca tal i com ens venen) hi he passat força vegades, per anar al Pirineu de Huesca, per anar a Alquézar, per visitar bodegues del Somontano prop de Barbastro, per anar al castell de Loarre o per anar a Luesia que ja vaig descriure en aquest altre apunt. Així que estava bastant avesat a veure el lletrero de la sortida 60 on hi diu Monzón i Fonz.

De Monzón els lleidatans tenim encara el record recent encara d'haver de travessar la ciutat pel mig, per l'avenida de Lérida (sic) amb tots els seus semàfors i amb un temps de travessia de tres quarts d'hora aproximadament. Ara bé, de Fonz, l'únic que en sabia era el nom que figurava al lletrero i també que aquella entrada d'autovia per Monzón ho feia per l'avenida de Fonz.

De Monzón a Fonz hi ha uns 15 km per una carretera estreta, a veure, estreta estreta tampoc, però no es pensi trobar una nacional tampoc, amb extenses plantacions de panís a banda i banda. El poble té uns 1000 habitants i ja aviso que l'entrada al casc urbà és una mica decebedora i no té res a veure amb el que es trobarà per dins. Venint per la carretera de Monzón en arribar al poble ha de girar a mà dreta i passar per un carrer que té a la dreta tot de xalets fins que a mà esquerra arribi a un carrer ample sense cap característica especial, només que està tot bastant deixat.

On pugui aparqui, no és difícil, i aleshores ja pot endinsar-se dins del petit casc antic de Fonz pel carrer de Pedro Mª Ric on trobarà la primera sorpresa, imprevisible uns minuts abans. En aquest carrer la casa que ocupa tota la mà esquerra és el Palau dels Barons de Valdeolivos, de l'any 1613 (any en què Rosa Diez entrava en política) i que conserva mobles i quadres de l'època. A pocs metres arribarà a la Plaza, declarada Conjunt Històric i Artístic i on podrà comprovar empíricament perquè el poble té el nom que té. El nom de Fonz prové del llatí fontes, que no cal ser gaire intel·ligent (con diu el Rubalcaba sobre la Chacón) per imaginar-se què vol dir. El primer que veurà (i beurà si vol) a la Plaza és la Fuente del 1567 formada per sis caps tallats (en pedra, no s'escandalitzi), amb l'escut del poble al centre i una llegenda en llatí. 

A partir d'aquí vagi recorrent la Plaza i la calle Lanuza i anirà veient tota una successió de palauets que afededeu no t'esperes trobar. El palau Gómez de Alba (s.XVI) amb una caseta de vigilància inclosa; la casa Codera, la Casa Guilleuma (1695); la casa Camón o Àger (s.XVI); l'ajuntament, on hi ha un centre d'interpretació del Renaixement; la casa Carpi; la casa Bardaxí i al davant l'església de l'Asunción (s.XVII). 

Pel que es llegeix a les explicacions aquest poble estava ben relacionat amb les terres de Lleida, hi ha nissagues que vivien als palauets que provenien d'Àger o d'Isona, i l'Ajuntament es veu que era l'antiga residència d'estiu del bisbe de Lleida. Molt curiós.

El poble també té un barri jueu, molt deixat i abandonat, una llàstima. També he de dir que les façanes dels palaus estan bastant descuidades i que si estiguessin millor arreglades faria un goig extraordinari. I acabo la visita cultural amb una curiositat, a Fonz nasqué Irene Monroset... a què no sap qui és, eh? Jo tampoc ho sabia, es la inventora de la Micromina.

I con no només de cultura viu l'home (i la dona, i els nens, i les nenes... els anomeno a tots no fos cas que s'enfadin els d'Iniciativa) també cal moure el bigoti gastronòmicament. A Fonz hi ha una formatgeria i iogurteria (Val de Cinca) on els dies festius a les 12:30 hi fan visites. Expliquen el procés d'elaboració que tenen del formatge i dels iogurts a partir només de llet d'ovella, te porten de passeig per les instal·lacions i al final te fan un tastet de formatges i iogurt. I per a dinar la Braseria Albahaca, un lloc senzill sense pretensions ni carta i que només fan menú. La braseria està en un carrerot costa amunt (o avall), i el local és un pèl atrotinat, però jo em vaig fotre un assortiment de truites i un solomillo amb salsa d'all boníssim. Ei, i barat!