dimecres, de desembre 29, 2010

El típic resum de l'any


Com sabran els habituals (i les habituals) -ara que ja ens hem desfet per fi d'ICV-EUA del Govern, haurem de continuar fent això de les i els?- del bloc, un dels articles que tenen més èxit del Des de Lleida és el típic resum de l'any.

Any de dates que són recordades amb sigles: 10-J, 29-S, 28-N. I d'unes sigles que per culpa d'uns incompetents i d'una comissió d'investigació ens hem après: GRAF i BRIF. No va ser un llamp. També hem aprés que MTR és un magatzem temporal de residus i que els ecologistes (i les ecologistes) l'anomenen Cementiri Nuclear. I la paraula de moda enguany ha estat Wikileaks. El personatge de l'any hauria de ser una barreja entre Julian Assange i el Pulpo Paul. També hem aprés a dir Due Diligence encara que la majoria no tinguem ni idea de què cony vol dir. Coses del Sandro Rosell. Si no ho entenen, potser troben la resposta al llibre de l'any Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català, el llibre editat a Lleida més venut de la història. Poca broma.

Un 2010 que va començar amb un temporal de neu al gener i va continuar amb un temporal de neu al març i FECSA-ENDESA deixant tot Girona sense llum. Entremig d'això terratrèmols a Xile i a Haití.

No hi podia faltar la crisi enguany com ja va sent costum els últims resums i pinta que també els propers. A Lleida tancava Segre Ràdio, Enquadernacions Fontanet i l'Agudana al mateix temps que l'IVA pujava un 2%. En plena revolta a Grècia, el rei del país veí venia a operar-se a l'Hospital Clínic sense llista d'espera. Els funcionaris i altre personal concertat hem patit una rebaixa salarial. Els controladors aeris també, però ells ho tenen tot atado y bien atado i són capaços de deixar a tot quisqui sense vacances i convertir César Cabo en el personatge més insultat de la península. Ni el volcà d'Islàndia va provocar tan follón amb els avions! La crisi s'endú Teresa Ginestà de l'alcaldia de Mollerussa. Però l'Àngel Ros a Lleida no la nota i ens inaugura el Parc de les Vies, el pont de Príncep de Viana, la plaça Ricard Vinyes, el marge dret de la canalització i reinaugura la Llotja amb Il Trobatore. I al Sillicon Valley del Vallés ja tenim el Sincrotó ALBA.

La crisi també ha tocat a l'esport posant el Lleida en concurs de creditors. Déiem adéu a Tatxo Benet i hola a Annabel Junyent. Hem dit adéu a Miki Massana i Marc Sellarés, i hola a Rubén Rayos i Álex Colorado. Això sí, sense cobrar. El Lleida Bàsquet es queda sense patrocinador, l'agafa el Josep Mª Raventós i en una maniobra de despatxos el puja a la LEB Or. Els que no han notat la crisi aquest any de Bubuzelas, de la Javulani, del gol d'Iniesta i de waka-waka-yeh-yeh són el Marc Márquez, el Dani Pedrosa i el Toni Elias.

Políticament ha estat l'any de Solidaritat Catalana per la Independència, aquest pseudo-partit creat a partir de pedaços de REagrupament. Joan Laporta, Toni Strubell, Alfons López-Tena i Uriel Beltran (i Maria Lapiedra). El final d'any té el nom de Ferran Mascarell, el mercenari. GUanya CIU i plega David Madí després de la comissió d'investigació del seu finançament irregular. Josep Mª Pelegrí conseller d'Agricultura i de Medi Natural (estarà al mateix temps a favor i en contra de les ZEPA?). Una campanya electoral amb i sense cara a cara. La castanya d'ERC i del PSC. A Andalusia no paga ni Déu. No als toros. La llei de vegueries???? La llei del cinema. La reforma laboral. Els immigrants de Vic. La Terribas mal follada segons un càrrec socialista de Barcelona. Àngel Ros diu que de burka res de res. L'Estatut ens el tornen en carpaccio des del TC. El català ens el tornen en forma de catxondeo des del TS. La Falange porta Garzón als jutjats. Jaume Matas en llibertat per només 3.000.000 €. Les aules amb ordinadors però sense ample de banda. Per mantenir-nos entretinguts i no fer cas de tot això ens porten el Papa a passejar per Catalunya, aquell senyor de blanc que rep acusacions de pederàstia dia sí i dia també i per la tele ens donen en directe el rescat d'uns miners xilens. Així ja tenim personatges com Luis Bárcenas oblidats i nunca más se supo de ello.

La crònica negra ha vingut marcada per les comarques gironines. A Olot, el zelador de la Caritat i el Pere Puig el Rambo. A Serinyà el matrimoni holandès suïcidat al riu. A Lloret la mare que matava els fills. A CAstelldefels, l'accident de les vies de Sant Joan. El pèndol del Tibidabo. La Love Parade. El riu de Mèxic. Roque Pascual, Albert Vilalta i Alicia Gámez. L'olivaire de Massalcoreig.

I hem dit adéu definitiu a esportistes com Benjamín Telechea, Luis Molowny, JOsé Rico Pérez, Lauren Fignon, Jordi Pitarque, Eduardo Manchón, Juan Carlos Arteche, Shoya Tomizawa. I podem afegir-hi el periodista esportiu Juan Manuel Gozalo i el feixista Juan Antonio Samaranch. El món de la música trobarà a faltar (o no) a Eric Woolfson (Alan Parsons), Juan Raf Pulido (la Banda Trapera del Rio), Malcolm McLaren, Dio (Black Sabbath), Alli Ollie Woodson (Temptations), Stuart Cable (Stereophonics), Xavier Elies (16 Jutges), Pauly Fuemana (OMC), Doug Fieger (the Knack), Bobby Hebb, Mike Edwards (ELO), José Antonio Labordeta, Salomon Burke, Enrique MOrente, Captain Beefheart i Pascual Saura (M-Clan).
El cine i el teatre no s'han quedat curts tampoc en necrològiques: Jordi Estadella, Antonio Ozores, Joan Busquets (Saltapuça), Miquel Cors, Dennis Hopper, Bea Arthur i Rue McClanahan (las Chicas de Oro), Leslie Nielsen, Manuel Alexandre, Luis García Berlanga, el iaio de Filiprim i Tony Curtis. Periodistes com Oddet Pinto, Joaquín Soler Serrano i Luis MAriñas. Escriptors com Miguel Delibes, Xosé Saramago, Raimon Pannikar, Joan Triadú o JOan Solà. Els polítics no se'n salven tampoc: Albert Alay, Félix Pons, Fancesco Cossiga, Carles Hug de Borbó, Lorenzo Echarri, Ernesto Corbella, Marcelino Camacho i Néstor Kischner. També cauen domadors com Ángel Cristo, banquers com Alfonso Escámez i caixes senceres, com la defunció de Caixa Girona empassada per la totpoderosa la Caixa. Les matemàtiques han sentit la pèrdua de Martin Gardner i de Benoit Mandelbrot.
I Lleida ha sentit un any molt dolorós en pèrdues del món cultural lleidatà. Ens han deixat el dr Roc Pifarré, el pintor Màrius Carretero, lo Jordi Plens, l'Albert Calpe, lo Fernando Boneu Companys, la pianista Pepita Cervera i la Mª Adelaida Robert, vídua del mestre Emili Pujol.

Amb tot això... el 2011 pot ser pitjor? Pensi que el 2011 és un nombre primer, cosa que des del 2003 no en teníem cap. I que bé vivíem el 2003, no? Apa, bon any!

dijous, de desembre 23, 2010

Elton John - Step into Christmas

Els blocaires (i les blocaires) que em segueixen des del començament del bloc ja saben que és costum del sr Babunski felicitar el Nadal (els Nadals com diuen els catalans moderns) amb un videoclip d'una cançó nadalenca interpretada per un grup popero. Ja han passat pel bloc els Wham, els Slade o els Ramones.

I enguany m'ha donat per posar-hi aquesta de l'Elton John. Una cançó de Nadal que a mi personalment m'agrada molt i que trobo que l'Elton John l'encerta molt bé. Cal reconéixer que és de l'època bona d'Elton John. "Step into Christmas" es va publicar com a senzill l'any 1973 sense cap èxit especial (nº27 a les llistes angleses) però en una època excepcional en la música del Reginald Kenneth Dwight (que sí, que sí, que es diu així). Va ser l'època on encara anava canviant de barret i d'ulleres en cada aparació pública (i púbica?). L'època del "Daniel", del "Goodbye yellow brick road", de la bestial (i millor cançó seua tot i ser més famosa una versió dels The Who) "Saturday night's alright for fighting" o de la monyada del "Candle in the wind" dedicada a Marilyn Monroe (i no pas a la Lady Di com molts encara es pensen!). Cada disc que publicava era nº1 en vendes: "Don't shoot me, I'm only the piano player", "Goodbye yellow brick road" o "Caribou". I per aprofitar la tirada d'aquests enormes èxits el 1974 publica el seu primer "GReatest hits". Faltaria més, no?
Aquest músic fracassat (es veu que ell el que volia era formar part dels King Crimson... i ja m'explicarà vostè quantes cançons coneix de King Crimson i quantes d'Elton John) també cau en les excentricitats típiques. L'any 1977 va anunciar la seua retirada dels escenaris, suposo que per fer-se notar una mica després de l'èxit absolut del "Don't go breaking my heart" amb Kiki Dee, ja que els següents temes van passar molt desapercebuts. Any i mig després ja tornava als escenaris, potser es gastava massa quartos en substàncies psicotròpiques i no li donava per viure de rendes. També va aprofitar per comprar el Watford Football Club que el va aconseguir fer arribar a la Final de la Copa anglesa.
Bé, però deixem-nos d'històries i anem a felicitar les festes. Així que si vostè no és membre (ni membra) del Tribunal Suprem, ni del Tribunal Constitucional, ni de Convivencia Cívica Catalana (curiós nom d'una organització que no compleix cap de les 3 paraules), ni diputat del Partit Popular, ni diputat de Ciutadans, ni controlador aeri, ni inspector de l'SGAE... li desitjo un molt BON NADAL I FELIÇ 2011!


diumenge, de desembre 19, 2010

Captain Beefheart - Diddy Wah Diddy

Buf! No he donat l'abast. La manca de temps i l'excés de necrològiques musicdals ha provocat que em deixa un munt a la cartera per poder comentar. Enrique Morente, Salomon Burke, José Antonio Labordeta, Mike Edwards (de l'Electric Light Orchestra), Pascual Saura (de M-Clan), Doug Fieger (the Knack), Xavier Elies (els 16 Jutges), Alli Ollie Woodson (dels Temptations), Pete Quaife (de The Kinks), Dio (de Black Sabbath)... pobres, s'han quedat sense l'honor del meu article.
Abans d'acabar l'any em decideixo homenatjar a lúltim músic pòstum que de moment passa per aquesr bloc. Es tracta d'un senyor un tant peculiar anomenat Don Van Vliet. Què no sap qui és? No passa res, amb aquest nom afededéu que no hagués passat a la història de la música. Així que el seu nom artístic fou el de Captain Beefheart. Amb això dels noms artístics sempre em pregunto què hauria estat de George Michael si en la seua carrera artística hagués apostat pel seu nom original: Georgieus Papayatiou.
Tornant al personatge en qüestió, i dic personatge perquè això és realment el que és. Un paio excèntric, sense contacte amb la realitat que va començar de músic i ha acabat de pintor. El sobrenom de Captain Beefheart li fa posar Frank Zappa (un altre paio raro) perquè semblava tenir un "beef in his heart against the world". Vaja uns dos que es van juntar!
Rodejat d'un grup inestable de músics anomenat The Magic Band va aconseguir el seu major èxit amb el single "Diddy Wah Diddy". De fet penso que és l'única cosa normal que ha fet. Els seus primers àlbums són sensacionals "Safe a milk" (1967), "Mirror man" (1973) i "Strictly personal" (1968). S'extreuen singles com "Abba Zaba", "Moonchild" o una fabulosa "Yellow brick road". Es dóna les dots de gran compositor i multiinstrumentista. Una espécie de Mike Oldfield o Rick Wakeman però sense que li pugessin tant els fums i sense anar tant de sobrat com Wakeman. Això de Rick Wakeman és per fer un post sencer. "Trout mask replica" (1970) va ser el seu àlbum més exitós i produït pel seu íntim amic Frank Zappa. No era un disc de singles, era un disc conceptualment per ser escoltat sencer, cosa que es va posar de moda a finals dels 70 amb Pink Floyd.
Quan li passa pel cap canvia d'estil d'avui per demà. Si escolteu "The Spotlight Kid" (1972) o "Clear spot" (1972) no tenen res a veure amb el comercial "Unconditionally guaranteed" (1974) o l'extravagant "Blue jeans and moonbeams" (1984). L'últim single d'èxit (èxit mitjà diguem) va ser "Ice cream for crow" (1982)... des de llavors s'ha dedicat a la pintura i a anar vivint de recopilacions i directes fins el 2006, que va tenir la barra de publicar un directe gravat el 1980.
Uns diran que la seua música és molt personal, i uns altres et diran que és absurda i excèntrica. Jutgi-ho vostè mateix amb aquest "Yellow brick road":


divendres, de desembre 10, 2010

La PISA encara està torta


Sí, sí, ja sé que els milers de lectors del meu bloc esperaven una anàlisi d'un expert com jo del resultat de les eleccions. Doncs no el faré. La reflexió que ens toca fer als que hem participat en aquesta darrera campanya electoral sense els fruits desitjats ja l'hem fet allà on l'havíem de fer.

Tampoc parlaré de Wikileaks, perquè si jo no hi surto és que tampoc deuen dir gran cosa.

I sobre els controladors (i controladores) aèries no en parlo més que res perquè ningú en parla. S'insulta directament. Els professors (i professores) de matemàtiques hem deixat de ser la professió més odiada gràcies als controladors (i controladores). Ara hem entrat en competència amb inspectors de l'SGAE, àrbitres de futbol i parquimetreros.

Així que avui m'ha agafat per escriure sobre aquest famós informe PISA que es veu que ha alleugerit la comunitat educatica catalana i que gràcies a ell, el (ex)conseller Maragall ja veu premis Nobel i medalles Fields per tots els instituts de Catalunya.

1) L'any 2000 les dades eren millors. Hem perdut 10 anys de qualitat en l'ensenyament? I dic ensenyament i no educació. Espero que el nou Govern torni a posar el nom que toca a la Conselleria.

2) Això dels números del PISA no deixen de ser estadístiques i ja sabem que les estadístiques es poden interpretar com millor ens convingui. D'això la política en sap molt. Per exemple, la inversió del PIB a Anglaterra en ensenyament és del 5,4%, i a Catalunya del 3,6%, però en canvi ara traiem millors resultats que no el Regne Unit, per la qual cosa o allà ho fan molt malament, o aquí ho fem molt bé. I potser no és ni una cosa ni l'altra. Per cert, on està el 7% del PIB a l'educació (sí, aquí hi poso educació perquè parlo del Tripartit i queda més progre) que pregonava el Pacte Nacional per l'Educació? Què se n'ha fet del Pacte aquest? S'han fet fulls reciclats per signar baixes de controladors?

3) Com es poden valorar estadísticament continguts diferents? Els temaris realitzats pels alumnes de 16 anys a Catalunya, Corea del Sud, Finlàndia o Botswana són molt diferents. Com podem millorar les nostres qualificacions internacionals? Rebaixant els nivells de les proves i dels temaris, esclar! Quina gran innovació pedagògica! Si poso un examen amb la pregunta "quan suma 3+3?" quedarem líders en matemàtiques! I no es enganyem, tendim a això...

4) Hem d'estar contents perquè els resultats estan més o menys per la mitjana? Quin ridícul, no? Un aprovat justet i contents. Així ens va, una metàfora del sistema educatiu. Catalunya ha de ser capdavantera en ensenyament i no pas una mitjania. Estem ben arreglats si ens conformem amb això.

5) I per mi la dada més preocupant. Només el 3% dels nostres alumnes arriba als màxims resultats. Quan estem fent un ensenyament de mínims!! Alguna cosa falla en el sistema, no? La mitjana de l'OCDE és del 8%, no és per llençar coets però és un 166% més d'alumnes excel·lents. No ens hauríem de dedicar més a ensenyar per l'excel·lència?

6) I una última cosa. No cal que dediquin tants esforços, diners i funcionaris en aquestes proves per acabar-nos dient que un 36% de repetidors és excessiu, que un 20% no arriba als mínims i que les noies tenen un nivell de comprensió lectora més gran. Si m'ho pregunten a mi també els hagués contestat sense necessitat de tantes enquestes.

Ja poden anar fent estadístiques que la realitat és força diferent. L'ensenyament creixerà en el moment que se'ns deixi als professors més llibertat, continuïtat (cada cop que sento l'expressió "reforma pedagògica" ja tremolo), creativitat, rigor científic, espai i pressupost. Mentrestant, nosaltres cada dia anem treballant.

dissabte, de novembre 27, 2010

Guanyaran els paletes


Quan falten poques hores per saber la nova composició del Parlament de Catalunya i després de seguir les declaracions dels polítics en campanya l'únic que tinc clar que els que guanyaran seran els paletes i els alicatadors.

No, no és que hi hagi un Partit dels Paletes en Acció ni res semblant. La cosa és que hauran de fer obres d'ampliació a l'hemicicle. Fixi's sinó en les declaracions.

Els de CIU diuen que no s'han de confiar en obtenir majoria absoluta, però totes les enquestes, opinions públiques, privades i fins i tot els ni-nis ignorants de la casa de Gran Hermano saben que passaran els 60 escons. Doncs suposem això, que CIU treu 60 escons.

El PSC sembla ser que s'endurà la patacada socialista més històrica que es recorda. Però els dirigents socialistes diuen que els aniran a votar fins i tot les lones amb fotografies de gent que van posar a l'acte del Palau Sant Jordi perquè es veiés ple. Ells deuen comptar amb uns 35 escons.

Totes les enquestes situen Esquerra en temps de quan encara no havia perdut la resta de sigles (ERC). Puigcercós ens recorda que a mesura que passen els dies van remuntant resultats. Amb 16 escons diu el Benach que es queden satisfets.

El PP diu que serà la 3a força política de Catalunya. Per això, si saben comptar, hauran de treure més de 16 escons. Posem-hi que en fan 17, com en temps d'Alejo Vidal-Quadras (amb perdó).

Els nois de la bicicleta, les càmeres contra els Mossos i de l'augment de la inseguretat ciutadana, els de ICV-EUA-i-no-sé-quantes-sigles-més diuen que són els únics del tripartit que aguanten la castanya. Es conformaran amb 12 escons suposo.

Alberto Rivera, després de tenir més escissions internes que diputats, tenen previsió de fer grup parlamentari propi i diuen que arribaran als 8 escons. 8 escons que només serviran per parlar estranger al Parlament. Per què no va parlar en àrab el dia del debat? Serà que no hi ha un nombre molt gran de parlants d'àrab a Catalunya! Sempre tan solidari ell...

Joan Carretero diu que serà un tsunami i la sorpresa de la nit electoral. També aspira a sobrepassar el grup parlamentari i apostava per 7 diputats. Amb aquestes xifres veig al Francesc Alcázar de diputat.

Aquells txiquets d'aquell partit fundat mitjançant fotocòpies de Reagrupament (solidaritat?), a base de pescar gent (solidaritat?) i posant un cap de llista que ha deixat l'economia de l'empresa amb més beneficis de Catalunya en quarantena (solidaritat?) també van sobradíssims. Suposo que mentre l'Uriel i el López-Tena es barallaven públicament ja preveien treure els 8 escons que diuen.

També Josep Anglada ha dit que es veia al Parlament (lluitarà contra els immigrants tipus Albert Rivera?). I fins tot la cap de llista del PAR a Lleida deia que obtindria els vots de tots els aragonesos residents a Lleida per sortir diputada i endur-se el Diocesà cap a Barbastro sense haver de passar cap control abans de travessar la clamor d'Almacelles.

Bé, en conclusió, em surten 165 escons. Ara el Parlament en té 135, així que necessitaria tirar a terra uns quants envans, alicatar per poder posar 30 seients nous i reformar els lavabos i el bar. Amb aquest panorama no em dirà que sortiran guanyant els paletes que hagin de fer obres, no? Una bona mesura contra la crisi i uns quants llocs de treball. Tothom content!

divendres, de novembre 12, 2010

Lo Montsià i una mica de Baix Ebre


Si, segons el DIEC, una nació és una "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre" ja tinc clar que Catalunya no és una nació. Culturalment no sé que m'identifica amb alguns ciutadans de Barberà del Vallès. Si algun dia hem de reclamar la independència d'una nació ha de ser només de Lleida i de les Terres de l'Ebre. No som ni germans, som gairebé la mateixa persona!
No fa gaire vaig poder passar 4 dies per la vegueria del sud, i realment em vaig sentir com a casa en tots els aspectes. Només arribar al casc antic de Tortosa (Baix Ebre) vaig veure una pintada en un mur que deia "29-S: io tamé fai vaga"... lleidatà autèntic.

Tortosa té un casc antic recomanable, però la veritat és que fa un mica de por passejar-hi. Guardeu-vos bé la cartera i la càmera de fotos. Passejar per casc antic de Tortosa és com passejar per carrer Cavallers entre el carrer Companyia i el Mercat del Pla. El mercat municipal és el millor que he vist a Catalunya després del de la Boqueria... quin peix i quin fato! Marededeusenyor! Un goig que animore! Vam intentar visitar la Catedral. Quan dic intentar és que realment no vam aconseguir el nostre objectiu. Ens va costar Déu i ajuda trobar l'entrada. I un cop vam trobar l'entrada de l'Olivera i vam entrar pel claustre, una senyora molt mal educada i amb totes les característiques que no ha de complir una persona dedicada al turisme ens va fer fora encara sense entendre perquè. La dona en qüestió se'ns dirigia en castellà, no entenia el català i jo no entenia què carai volia dir. Ei, però el castellà l'entenc, eh? No em vulgui ara portar al Tribunal Constitucional. Res, que si em llegeix el senyor alcalde de Tortosa que tingui en compte que tot i haver massa atur, la senyora aquella del claustre de la Catedral es mereixeria engreixar les llistes del Servei Català de Col·locació.

Dinar a Tortosa és sinònim de bon arròs i bon peix. La nostra intenció era dinar a la Suda, el parador de Tortosa, però com no disposaven de menú infantil ni de res per la canalla vam haver de canviar de lloc. No era qüestió que el Babunsket no pogués esmolar la dentadura. Finalment vam dinar al Paiolet, tocant del riu, amb vistes de l'Ebre i amb un menú magnífic en relació qualitat-preu. Productes típics de l'Ebre: anguila, musclos i un fart d'arròs.

Sant Carles de la Ràpita és una vila marinera que està bé com a centre d'operacions i per passejar-hi una estona, tant per l'eix comercial (plaça de Carles III) com pel port amb vistes al Trabucador. Ens vam allotjar a l'hotel la Ràpita. Bé, n'hi ha de millors. Sant Carles de la Ràpita en temps de la II República es va passar a dir la Ràpita dels Alfacs, ni sants ni Carles en aquells temps.

El paisatge del Delta de l'Ebre crec que deu ser dels grans desconeguts de Catalunya. La xarxa de carreteres que porten cap a l'Encanyissada, la caseta de fusta o Poblenou del Delta (petit poblet molt entranyable fundat per un tal Franco amb el nom de Villafranco del Delta) t'envolten de canals i de camps d'arròs. Les carreteres eren creuades per crancs que havíem d'anar esquivant amb el cotxe!

Deixant els camps d'arròs anem a Sant Jaume d'Enveja i travessem el pont nou. Un pont que ha inaugurat el Tripartit de pressa i corrent abans de les eleccions però que és com l'aeroport d'Alguaire: sense accessos. El pont està posant allà al mig però costa més que Déu arribar-hi, passant per carrers estrets i sense senyalitzar. Creuem el pont i s'arriba a Deltebre, al nucli de la Cava i cal anar a l'illa de Buda i Riumar. Riumar és una urbanització bastant deixada però amb una platja molt curiosa, farcida de dunes i amb muntanyes de sorra de varis metres d'alçada. Està bé per veure-la, però poc més. En canvi, l'embarcador de l'illa de Buda és un paisatge indispensable. Menjar anques de rana a ca la Nuri i fer un creueret per la desembocadura de l'Ebre fins arribar al mar hauria de ser obligatori per tot ésser viu (o inert). Si aneu amb canalla podeu parar a donar un tomet pel Deltàrium que és allà a la vora.

L'interior del Montsià també és força visitable. Vorejant la frontera amb el País Valencià (amb perdó, potser hauria de dir Comunidad Valenciana) arribem a la Sènia. Un poblet amb un centre històric molt agradable, uns rentadors històrics i un restaurant anomenat Casa Manolo típic per la cuina del bolets. Per arribar a Mas de Barberans la carretera solca entre aulivers mil·lenaris amb totes formes. Ulldecona també em va sorprendre amb el munt d'edifics modernistes que s'hi poden trobar un vermutet en els porxos de la plaça de l'església. Al castell no ens van deixar entrar! A Alcanar cal visitar el santuari de la Mare de Déu del Remei des d'on es veuen unes vistes espectaculars del Delta i de la costa de Castelló: Vinarós, Benicarló i fins i tot Peníscola. Bestial! Les Cases d'Alcanar és el barri marítim d'Alcanar i no crec que m'equivoqui si dic que és el nucli de població amb més restaurants per habitant de Catalunya. No, no exagero, no, cregui'm! Tornant a Sant Carles des d'Alcanar passes per davant del càmping dels Alfacs... però no cal que recordem res.

Si és que és ben veritat.... lo riu és vida (no al transvasament!).

dissabte, de novembre 06, 2010

Sra Camps, on posem el cotxe?


Tremolo. Tinc pànic. Cada vegada que veig la tinent d'alcalde d'urbanisme Marta Camps (i possible substituta de l'Àngel Ros) dient que estan pensant nous canvis en els carrers de Lleida em sento com Leo Messi en una biblioteca. Horroritzat.

No sé si la senyora en qüestió té assessors o planifica ella mateixa els canvis. Si li fan els seus assessors, deuen ser uns senyors i senyores molt de la broma, o del carajillo. Si els fa ella mateixa és que no ha agafat el cotxe mai per circular per dins de Lleida. Deu passar com les lleis d'educació (allò que abans li'n déiem ensenyament) que les fa la gent que no ha trepitjat una aula ni quan era estudiant. Si la Marta Camps dissenya canvis de circulació hem de trobar normal que hi hagi filòlegs que facin els temaris de matemàtiques de batxillerat.

Primer van començar per l'avinguda Prat de la Riba. Fa un temps (ja queda lluny) podia anar des del pavelló Barris Nord fins a la plaça Ricard Vinyes en uns 2 minuts. Com a màxim m'aturava en un semàfor. És a dir, una molt bona opció de comunicació des de Balàfia a la Zona Alta. Ara la Marta Camps ja ens ha fet malbé Prat de la Riba. Un recorregut de 2 minuts s'ha convertit en un de 7 minuts (més del triple de temps). Han plantificat un semàfor a l'encreuament entre Prat de la Riba i Sant Martí completament descoordinat amb tots els altres. I, a més, per art de màgia han suprimit un carril de circulació. Ara queden només 2 carrils però pels quals hi passen 3 tráilers en paral·lel! Les cues de la rotonda de Ricard Vinyes arriben fins a Humbert Torres.

I avui mateix surt la Camps en qüestió a La Mañana dient que la nova reformulació de Prat de la Riba ha fet disminuir el trànsit en un 16%. Cony! Esclar! si peatonalitzes Martín Ruano i Fleming, com collons vols que passin cotxes? Al carrer Major s'ha reduit el trànsit en un 100%! Fe-no-me-nal la reflexió de la Camps, digna de premi Nobel.

Aquest famós trajecte de Prat de la Riba ja ha passat a la història i ara he de passar per la Gremial i Camp de Mart per anar fins a la Zona Alta. Potser que es parin a mirar quant ha augmentat el trànsit a Camp de Mart després del desastre de Prat de la Riba i troben el 16% que falta a Prat de la Riba.

Però aquesta no és la pitjor. Aquesta setmana em vaig trobar d'un dia per un altre amb la cafrada més gran que em podia imaginar. El carrer Torres de Sanui l'han fet de dos sentits de circulació! Quan la tendència mundial és de fer carrers d'un únic sentit, ara va i fan un carrer estret en una zona de molt difícil aparcament de doble sentit i carregant-se tota una filera de llocs per aparcar. I més rucada és quan el primer carrer paral·lel que hi ha (Vallcalent) és de sentit únic, què no estava prou bé? Un carrer de pujada i un de baixada, el millor disseny per a la circulació. Jo que per motius de feina treballo en aquest carrer, on punyetes em poso el cotxe? Al nou pàrquinq de Ricard Vinyes? Això només ho poden fer els regidors de la Paeria que tenen els pàrquings gratuïts. La gent que treballem (sí, Marta Camps, hi ha gent que treballa i necessita el cotxe per treballar) no podem deixar cada dia el cotxe en un pàrquing. Ja se'ns va prou el sou en l'IBI més alt d'Espanya i en la Zona Blava.

Molt govern d'esquerres i l'únic que està aconseguint la Paeria és que gastem més combustible en cotxe, donant més volta per arribar a un lloc i després buscant lloc per aparcar. Sisplau, Marta Camps, vagi-se'n a fer reformes urbanes a Botswana i no mos tocos més los collons. Allí podrà fer les reformes que vulgui. I els lleidatans viurem molt millor. I sinó pregunti-ho als veïns de Montcada o d'Alcalde Recasens que opinen dels canvis de circulació que ha fet. Contents, el que es diu contents no ho estan que diguem, no?
Ostiqueta!

diumenge, d’octubre 31, 2010

Ni el Piris vol els lleidatans ni els lleidatans volem el Piris


Segons expliquen les llegendes, Ponç Pilat va ser un governador de la província romana de Judea i que es feu famós per condemnar Jesucrist a morir cruxificat a la creu per la demanda dels grans sacerdots del temple. L'escena famosa va ser que la condemna la va fer després de rentar-se les mans en un bassí. I d'aquí ve aquella famosa expressió de rentar-se les mans quan no volem emmerdar-nos en algun afer. Sort que a Pilat se li va acudir rentar-se les mans i no pas, per exemple, rentar-se els peus, perquè sinó ara diríem "jo, davant d'aquest assumpte, em rento els peus", i la cosa pren un caire una mica més desagradable.

Doncs bé, aquest personatge tan odiat per la tradició cristiana em serveix de símil per comparar al gran bisbe que tenim a Lleida, un tal Joan Piris. El bisbe Piris, en l'afer de les obres que són del Bisbat de Lleida i que els d'Aragó diuen que són seues, se n'ha rentat les mans. Però és que el paio s'ha rentat, les mans, els peus, el cul i encara ens fa passar l'aigua del bidet com aigua beneïda. Si hi ha dos institucions inadaptades a la Catalunya del s.XXI són la justícia (ara ens foten un jutge de Binéfar de cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) i l'Església.

El bisbe Piris ha demostrat en el curt temps que porta a Lleida que és més fals que un euro amb la cara de Popeye. Ha opinat sobre el litigi segons li ha convingut i segons com ha bufat el vent. Ell mateix va arribar a reconéixer pocs dies després de la seua arribada que hagués preferit no acceptar el seu nomenament com bisbe de Lleida. En un principi, el nou bisbe assumí la posició dels Amics del Museu però ara, ui ara... amb la visita del Sant Cristo Gros de l'Església a Barcelona el bisbe Piris ja ens ha canviat d'opinió completament. Molt diví, molt humà, molt coherent que diguem no ho és.

I una altra cosa... des de Barcelona es continua guardant silenci. No hi deu tenir a veure alguna cosa el Marcel·lí(no) Iglésias? Ara que és el 3 del PSOE i que aquí mana una sucursal seua... Aquest Iglésies és més llest que la gana... començant la seua trajectòria política a Òmnium Cultural de la Franja i acabant de secretari d'organització del PSOE. Incoherent, Com el bisbe Piris.

I per més INRI (mai millor dit) aquest diumenge, en el seu article setmanal al diari La Mañana l'artiste del bisbe ens parlava dels valors i de l'honradesa. Però serà caradura el paio! Després del que ha fet ens vol vendre que ell és l'adequat per parlar de valors? Au, foti el camp cap a Barbastro, cap a Torreciudad o cap a Roma i deixi'ns en pau, I no cal que ens en posin cap altre de bisbe. 

dissabte, d’octubre 23, 2010

El professor amb nom de dixie-rock

Ara feia dies que no dedicava cap apunt melomano-necrològic. Com de material no en falta en aquest tema potser que ja va sent hora d'anar posant al dia la cosa.
Avui toca parlar d'un professor d'educació física (allò que abans li déiem gimnàsia). I què té a veure un professor d'educació física amb la música? Doncs molt, continuï llegint sisplau...
Fa pocs dies ens deixava Leonard Skinner (1933-2010), professor de l'institut de Jacksonville i que entre els seus alumnes va tenir Allen Collins i Gary Rossington. Aquests dos noms encara potser no els sonen, no? Continuem, continuem...
Gary Rossington es caracteritzava per portar el cabell molt llarg. El professor Skinner era molt estricte en el tallat de cabell ja que segons ell "el cabell havia de ser dos dits per damunt de les celles i no podia tocar el coll". Rossington fa ser expulsat de l'escola pel seu cabell. Anys després, Collins i Rossington es convertiren en uns famosos guitarristes que juntament amb Ronnie Van Zant de cantant van fundar un dels grups de dixie-rock més recordat de la història musical: els Lynyrd Skynyrd (pronunciat leh-ner skin-herd). Com podeu imaginar, el nom de la banda era una burla al professor Leonard Skinner.
Els Lynyrd Skynyrd els coneixereu sobretot pel "Sweet home Alabama" (versionat magistralment pels Siniestro Total a "Miña Terra Galega" o no tan magistralment per part de Kid Rock o la Dave Mathews Band; també els Nirvana en el seu MTV Unplugged van mutil·lar-la ). Tot i això tenen coses molt més que potables.
Cal distingir dos etapes en la vida del grup. La primera i més exitosa etapa del grup fou del 1973 fins al fatídic accident d'avió del 1977 en el qual van perdre la vida Van Zant i Steve Gaines. D'aquella època són el "Sweet home Alabama" del seu 2n disc "Second helping" i el "Free bird" del seu disc debut. El "Sweet home Alabama" és una resposta a les cançons "Southern Man" i "Alabama" de Neil Young, incloses en el seu millor disc "Harvest". Es veu que aquestes cançons no van sentar gens bé als músics surenys. Fins i tot, la tomba de Ronnie van Zant fou profanada pels seus ídols perquè es va extendre el rumor que fou enterrat amb una samarreta de Neil Young. Com si John Lennon fos enterrat amb una foto de Mick Jagger!
La segona etapa comença amb una reunificació dels supervivent de l'accident d'avió amb Johnny Van Zant, germà del cantant mort. Algunes cosetes bones van fer. Jo recordo sobretot el disc del 1993 "The last rebel" amb un estil molt semblant als primers èxits del grup i un gran single que fou "Good lovin's hard to find". El "Twenty" del 1997 també era bastant potable, sobretot la cançó "Travellin' band". Crec que l'últim disc és del 2009, es diu "God & gans" i el seu single promocional va passar completament desapercebut "Still unbroken" (molt hard!).
Actualment, de la formació original només queda Rossington. El 1990 va morir Collins. El 2001 mor el baixista Leon Wilkeson. I en un tràgic 2009 moren Billy Powell (teclista) i el baixista que fa substituir Wilkeson, Ean Evans.
Vaige, que si em truquen per anar a tocar amb ells, sincerament no ho faria. Són una mica gafes.
I com el Sweet home... ja el deveu trobar massa ressonat jo us deixo per acabar la meua favorita, el "Good lovin's hard to find".

diumenge, d’octubre 17, 2010

La Llosa d'en Màrius Vargues


Ja us aviso que aquest vol ser un article polèmic. A veure si així augmentem les visites i les opinions i guanyo algun premi CATS, que sóc l'únic bloc de la meua llista que no l'he guanyat!!

No m'ha agradat que donessin el Nobel de literatura a Vargas Llosa. Al títol de l'apunt hi he escrit Màrius Vargues perquè aquest literal senti ràbia cap a mi. El veig com una espécie d'Alberto Ribera però amb seguidors. I no m'ha agradat que li donessin el Nobel per qüestions polítiques.

Segurament molts (i moltes) em diran: no barregis literatura i política. Però un Premi Nobel de Literatura és molt més que simple literatura. El Nobel de Literatura, igualment que la tonteria del Nobel de la Pau són Nobels mediàtics. Són Nobels que obren el TN migdia. En canvi, si el premi Nobel de Física digués que s'hauria de bombardejar, posem per exemple, Luxemburg, no seria ni un breu en un diari... perquè... qui coneix el Nobel de Física?

Per tant, el Vargues i Llosa és algú que fa servir la seua condició d'escriptor per blasmar pocasoltades contra la cultura catalana. És un personatge que en el dia del seu ingrés a la Real Academia de la Lengua Españññññola (la "que limpia, fija y da esplendor") afirma que el catalanisme és pitjor que el terrorisme. El mateix dia del Nobel ja afirmava des de la seua tribuna que "hi ha cultures de primera i cultures de segona". Suposo que ja es deu imaginar quina deu ser la "de primera" i la "de segona". En resum, que de rucades i barbaritats n'ha arribat a dir a punta pala contra la cultura catalana i contra el catalanisme. Fins i tot, al seu país, s'ha oposat a la declaració de cooficialitat del quítxua, la llengua pròpia del Perú i que parla el 40% de la població. Quin gran no-nacionalista!

Des del punt de vista literari només he llegit un llibre seu, i va ser per obligació. A 2n de BUP me van fer llegir "La ciudad y los perros". Potser és el pitjor llibre que he llegit en ma vida. Lent, soporífer, paranoic... però bé, en aquest camp no m'hi posaré. Llàstima de temps perdut en aquest llibre. Hagués après més amb un Mortadelo y Filemón potser.

La setmana passada, un opinador anomenat Antoni Puigvert (crec que mai he estat d'acord en res del que ha dit des de que porta opinant... fa alguna cosa més aquest home?) deia que el Vargues i Llosa havia fet una gran favor al català en publicar un pròleg a la traducció castellana del Tirant lo Blanc. Puigvert no té raó. El fet que a Vargues i Llosa li agradés el Tirant no indica cap simpatia a Catalunya, és una qüestió simplement de gust literari. Podria haver fet un pròleg sobre qualsevol obra de novella finlandesa, eslava o suahili. A més, Vargues i Llosa no ha dubtat mai en afirmar que la Barcelona franquista era molt millor que la de Jordi Pujol. Quina diferència hi ha entre Vargues i Llosa i Jiménez Losantos? Cap. Jo a aquest home no em dóna la gana de fer-li la pilota. Que el bombin!

dimarts, d’octubre 12, 2010

Celebri coses el 12 d'octubre!



Miri, no es faci mala sang pel fet que avui sigui 12 d'octubre i hagi estat declarat Fiesta Nacional. No val la pena patir perquè els mateixos militars que afusellen presidents de la Generalitat desfilin pel Paseo de la Castellana, i que aquest desfile sigui gaudit per part d'un president de la Generalitat no afusellat i ignorant en història de Catalunya.

Si em permet, i com aquest bloc vol ser un bloc d'autoajuda a veure si el Gàspar Hernàndez l'aconsella a Bricolatge Emocional, li donaré unes quantes idees de celebracions que pot portar avui a terme:

12/10/1535: El senyor Jacques Cartier fa el primer cigarret de la història. Tot un descobriment pels fumadors.

12/10/1810: Es celebra el primer Oktoberfest a Munic. Preguntin al senyor alcalde de Munic i a les fàbriques cerveseres de la zona si és motiu o no de celebració. Un èxit total escolti!

12/10/1823: L'escocès Charles Macintosh va patentar i vendre el primer impermeable. No em digui que no troba formidable poder celebrar això? Milers i milers de famílies que van a Port Aventura i pugen al Tutuki Splash estan infinitament agraïdes ar senyor Macintosh.

12/10/1850: S'inaugura a Pensilvània la primera universitat de Medicina per a senyores. Veu com si vostè és molt progre o feminista també pot trobar alguna coseta a a celebrar?

12/10/1915: Fa el seu primer vol un avió de carcassa metàl·lica. Quanta gent no hauria pogut celebrar el pont sense aquest avenç tecnològic?

12/10/1928: A Boston es va utilitzar per primer cop un respirador artificial. Potser vostè i jo no l'hem fet servir, però quantes vides haurà salvat? Una bona causa per celebrar, no?

12/10/1935: Els aficionats a l'òpera poden celebrar el neixement del gran tenor Luciano Pavarotti. Un gran (però que gran-gran) home.

12/10/1968: Guinea Equatorial s'independentitza d'Espanya després de 180 anys... veu quin argument més bonic per imitar?

12/10/1999: Neix l'habitant 6.000.000.000 de la Terra. Quants més serem més riurem. Apa!

I si, malgrat tot això, encara no li acaba de fer el pes aquest dia, pensi que el 12 d'octubre de 1582 no va existir. El papa Gregori XIII que va decretar l'actual calendari gregorià es carregà tots els dies del 4 al 15 d'octubre de 1582. Amb el follón que va comportar pèr anglesos i europeus que encara no s'aclaren amb l'any de neixement de Newton.
De res!

divendres, d’octubre 08, 2010

El 2012 no hi haurà més catàstrofes de les que hi ha ara


El dissabte passat vaig estar visitant la Fira de Sant Miquel tal i com manen els cànons del lleidatanime. A la Fira es poden fer moltes coses: mirar el nivell de l'oli d'algun New Holland, tastar torrades amb patè d'anxova, gorrejar sucs de l'estand d'Indulleida o demanar pressupostos de bombes de reg. Però no em pensava pas que en un estand dins del Pavelló Novíssim (és que el Pavelló Nou ha quedat com a vell ja) de la Fira podíem establir una conversa sobre l'any 2012 amb un comercial de bombes de reg.

Aquest company de fa anys em va comentar que el tema era prou interessant per a què jo li dediqués un article al bloc. I bé, com aquest bloc és un servei púbic, doncs amic comercial, heus aquí l'article desitjat. Que jo sóc molt complidor.

Si vostè encara no sap del que va la història del 2012 perquè potser està més pendent de la separació de Fran Álvarez i la Belén Esteban, li'n faré dos cèntims (no val la pena ni fer-ne cinc). Hi ha una sèrie d'il·luminats d'aquells que veuen missatges ocults fins i tot dins dels rotllos de paper de vàter que diuen que l'any 2012 els planetes del Sistema Solar quedaran alineats i a la Terra es prouiran catàstrofes que ens enviarà a tots a prendre pel sac. Com si no hi haguessin catàstrofes ara mateix. Zapatero és president del govern sense que hi hagi planetes alineats.

Primer cal dir que el fet que els planetes del Sistema Solar quedin perfectament alineats és pràcticament impossible. Cada planeta es mou a la seua velocitat i amb el seu període de translació sense importar-los-hi gaire el que fan els altres planetes. Mercuri va molt ràpid i Plutó (si el vol considerar planeta) va molt lent. Amb els planetes donant tombs al seu ritme, els planetes interiors més propers al Sol (Mercuri-Venus-Terra-Mart) és relativament senzill que quedin alineats amb el Sol. Però quan diem alineats ho diem amb un marge d'error de milers de quilòmetres cap a l'esquerra o la dreta segons les observacions dels astrònoms.

Els planetes grans que estan més lluny també tenen dret a alinear-se si volen. Doncs suposem que sí, que s'alineen i que els astròlegs i sectaris il·luminats fan festa major. Però, què passaria?

Astròlegs, guionistes, presentadors d'Intereconomía i altres espécies d'éssers afirmen que les gravetats ocasionades per cada planeta se sumarien i la Terra es veuria afectada per tots els camps gravitatoris creats i fotríem un pet. Com si estiréssim un globus per les puntes fins a petar-lo.

La veritat és que no. La força gravitatòria depèn de dues magnituds: de la massa dels planetes (que sí és un valor gran) i del quadrat de la distància, de manera que com més lluny està el planeta menys es noten els efectes gravitatoris que provoca. I els planetes diguem que estan molt i molt lluny els uns dels altres, no?
Així que tranquils. Una alineació planetària molt bèstia no serà inapreciable i l'òrbita de la Terra pot modificar-se molt lleugerament, però que ni vostè ni jo ni ens adonarem. De fet, la Lluna està molt més aprop dels planetes que ens volen alinear i tampoc ens porta tants maldecaps: les marees i poca cosa més.

dissabte, d’octubre 02, 2010

L'Alt Urgell (però alt, alt)


Mentre la gent fa grans viatges per descobrir Sebastopol, la Patagònia o Ulan-Bator, jo continuo amb el meu objectiu de conéixer i visitar tots els pobles de Catalunya. Una espécie de José Antonio Labordeta però viu i sense motxilla.

L'últim cap de setmana vaig decidir encarar-me cap a l'Alt Urgell. Una comarca que desconeixia més que un sindicalista les ganes de treballar i que encara desconec força. De fet, només havia visitat la Seu d'Urgell i només coneixia els pobles pels quals passa la C-14 per anar a Andorra i Puigcerdà.

Aquest cop el senyor i la senyora Babunski, juntament amb els Babunskets vam establir la base a l'hotel Cal Miquel d'Anserall, el nucli de població més important del terme municipal de Valls de Valira. En aquest hotel rural molt ben arregladet i restauradet, l'Antònio i la Cèlia ens van cuidar molt bé. El matrimoni és d'origen gallec i això es nota a la seua cuina. Els menús eren excel·lents (un trinxat fabulós i una carn estofada tendríssima!) i de tant en tant apareixien amb alguna sorpresa com una tapeta de pop a la gallega o de xoriço gallec. Fins i tot, els croissants d'esmorzar els fa el mateix Antònio i la Cèlia ens va deixar provar una coca gallega que va fer ella. Vam estar com a casa. Millor i tot, perquè no ens calia ni cuinar ni fer el llit.

El poblet d'Anserall no té gran cosa per veure, però els afores sí. Caminant uns 10 minuts des de l'hotel vaig descobrir una de les joies del romànic del Pirineu completament desconeguda. Les restes del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Un que és aficionat al romànic del Pirineu, no em podia creure que una cosa com aquella quedés tan oblidada. Semblava la botiga Levi's després dela visita d'uns pollosos autoanomenats antisistema.

Seguint la carretera que va a Andorra i arribant al poble més conegut arreu del món pel seu tabac de contraband, la Farga de Moles, ens podem dirigir cap a Ars, on és de visita obligada l'església de Sant Martí d'Ars amb un campanar de forma rodona, semblant al de Santa Coloma d'Andorra. De fet són els únics campanars romànics cilíndrics que conec.

Agafant de nou la carretera que va cap a Puigcerdà, trobem poblets com Alàs, Estamariu, Bescaran, Cerc, Arséguel, Cava, Toloriu, Aristot o Bar. Jo vaig seguir fins a entrar a la Cerdanya, ja que tenia com a objectiu la formatgeria Ermengol de Prullans. De fet, la diferència entre l'Alt Urgell i la Cerdanya oest és ben poca. Martinet o Prullans podrien pertànyer tranquil·lament a l'Alt Urgell.

Vam parar a dinar a la Taverna dels Noguers al terme municipal del Pont de Bar (el poble és nou ja que va quedar arrassat per les riuades del Segre de 1982) i la selecció de menjar típic que tenen és bestial. Conill a la mostassa, ànec amb peres, peus de porc amb naps... i una selecció d'entrants casolans amb productes propis de l'hort bestials. De postres una selecció de formatges de la formatgeria Baridà de Bar. Cosa que va provocar que em dirigís al nucli de Bar a visitar la formatgeria, després de passar pel castell de Toloriu.

I més joies del romànic imprescindibles: l'Església de Sant Andreu d'Aristot (molt difícil trobar el desvio de la carretera!), Sant Martí de BEscaran, la MAre de Déu de les Peces d'Alàs, Sant Pere d'Os de Civis (podeu dinar a la Borda de l'Arena d'Aixovall) i una cosa rara com és l'ermita de Sant Antoni del Tossal de Cerc, lloc de devoció de molts urgellencs.

Ah, i em deixava que també cal fer una passejadeta pel poblet d'Arséguel, amb el museu de l'acordió com a màxim atractiu. I fins i tot, a peu de carretera, al nucli de població anomenat el Pont d'Arséguel hi ha un museu de la llana. Des d'Arséguel i si teniu ganes (perquè cal tenir-les) us podeu arribar a Cava, Ansovell o el Quer Foradat on veureu unes formidables vistes del Cadí.

Si és que no cal anar gaire lluny per gaudir del paisatge... però ja sabem que no farda tant.

dimecres, de setembre 22, 2010

Stephen Hawking contra Déu


Au, ja la tenim liada una altra vegada amb l'Església. És que a la mínima que et descuides sempre trobes algun beat que s'ofén per qualsevol cosa. Allò de que "con la iglesia hemos topado" continua sent vàlid després de vagi vostè a saber quants anys.

Ara se l'ha carregat l'Stephen Hawking. Ja veu, si és un pobre home. Per alguna vegada que se'l deuen escoltar... em dóna al nas que la gent de l'Església es deu escoltar més vegades a Carmen Lomana o Belén Esteban que no pas a Stephen Hawking.

Hi ha mites que no acabaven de desaparéixer mai. La relació entre ciència i religió continuava igual que sempre. Hi ha una anècdota que diu que Napoleó va demanar al matemàtic Pierre Laplace un llibre que recollís tot el que es sabia en aquell moment d'astronomia. Laplace el va escriure (clar, que havia de fer si Napoleó en aquell moment era l'amo i senyor de les bèsties de la clamor) i li donà a Napoleó perquè se'l llegís. Un cop llegit Napoleó va preguntar a Laplace com és que no es mencionava el nom de Déu enlloc del seu llibre i Laplace va contestar "Déu és una hipòtesi que no necessito".

És a dir, la ciència no implica l'ateisme. Simplement l'existència de Déu és una possibilitat que no contempla ni falta que fa. L'astronomia es pot explicar sense Déu i qui vulgui que l'expliqui amb l'existència de Déu. Cadascú que hi posi el que li doni la gana. Com si li vol posar una tortuga.

Però ves per on que ara han canviat les coses. Stephen Hawking acaba de publicar el seu llibre "El gran disseny" i afirma en un avançament que s'ha fet públic que, definitivament, descarta l'existència de Déu (o de Buda, o d'Allà o de qui sigui). D'aquesta manera contradiu la seua opinió sobre el que comentàvem abans i que havia quedat palesa en aquesta obra d'art de la literatura (amb permís de la Kweilan) que és "Una breu història de l'Univers". És a dir, segon la nova versió de Hawking, l'Univers ha sorgit només com a conseqüència de les lleis de la física.

Però ara ja està liada. Tots (absolutament tots, segur que vostè també hi està pendent) els catalans estem preparant la visita del Papa a Barcelona i resulta que aquell senyor de blanc no és absolutament ningú. Tot plegat ha servit per remoure una mica aquest tema que estava la cosa molt parada. Així han pogut sortir bisbes, cardenals, abats, (imams?) i vagi vostè a saber quin títols estrafolaris més de tots aquests, per poder dir la seua i defensar que porten vivint del cuento des de fa 2010 anys. L'Església, si una cosa bona va tindre va ser el seu primer cap de màrqueting.

dimecres, de setembre 01, 2010

Una nova coalició



Avui m'he despertat amb una idea innovadora. Una idea que ningú en el nostre país (o nació o regió o preàmbul) no havia tingut abans. He creat una nova coalició independentista. Sí, sí, l'he creat així per les bones. I pel nom no es preocupi, mentre surti Independència i Catalunya ja barrejarem lletres.


Després li diré al meu cunyat i al senyor del quiosc on agafo el diari i així ja en serem prous per fer una coalició. També elaborarem un manifest amb 10 punts que dirà que Catalunya està expoliada fiscalment, que ja n'hi ha prou que se'ns pixin a sobre, que la independència és la única solució... i aquestes coses que es diuen als manifestos. El manifest ja el firmarà algun polític d'uns vuitanta anys retirat i algun senyor (o senyora) d'allò que es diu societat civil (li diré al president de l'escala i a un que conec que va ser regidor de l'ajuntament d'Alguaire). D'aquesta manera sortirem al diari.

El manifest el penjarem a internet, esclar, i en un parell de dies ja tindrà 15.000 adhesions. Al web també hi figurarà un compte corrent per ajudar els autors del manifest. No hi pot faltar. Pensi que és per Catalunya sobretot, eh?

Per confeccionar la llista electoral per presentar-nos al Parlament, el cunyat, el senyor del quiosc i jo mateix muntarem unes primàries perquè nosaltres puguem decidir qui anirà a la llista. A les primàries es podrà presentar tothom qui vulgui sempre i quan hagi fet l'aportació al compte corrent esmentat anteriorment. El reglament de les primàries es penjarà en un PDF amb 7896772893 pàgines a la web. Tot serà ben senzill. Tothom qui vulgui es podrà presentar sol o acompanyat per un nombre primer de persones (animals, vegetals o coses). De la llista es podrà eliminar un nombre primer d'individus (o individues) corresponent a les xifres en posició imparella dels decimals de pi. Un reglament senzillet i que servirà perquè el cunyat, el senyor del quiosc i jo acabem triant les llistes.


I ja està, només falta fer la crida a la unitat perquè tothom vingui a la meua coalició. Que si ningú es vol unir a la nostra coalició, no passa res. Diem que els nostres objectius són paral·lels (des del punt de vista euclidià) i que ja treballarem junts un cop haguem aconseguit els escons. D'aquesta manera en els 135 escons del Parlament tindrem 135 coalicions diferents, no? La idea va per aquí pel que em sembla entendre srs Laporta, Carretero, López-Tena i Beltrán, no?.

divendres, d’agost 20, 2010

Amadeu Cabanilles


Si vostè és una mica aficionat a TV3 potser sabrà de qui parlo. Si vostè, a més, mira les novel·les (que deia la meua iaia) de la cadena potser ho sabrà millor. I si vostè era un gran aficionat a la millor telesèrie que ha emés TV3 i que era "Nissaga de poder" (amb permís de les primeres etapes de "Ventdelplà") haurà identificat de manera ràpida el nom del títol de l'apunt del bloc.

Si va una mica perdut li comento que l'Amadeu Cabanilles era el personatge interpretat per l'actor David Bages (actor recordat per ser el presentador del mític programa musical Plàstic de TV2 i que últimament se l'ha pogut veure també per Ventdelplà i La Riera). L'Amadeu era un caradura amic del Félix Montsolís (David Selvas, un clàssic de totes les sèries), fet que aprofità per escalar posicions dins de l'empresa dels Montsolís. Era especialista en xantatge perquè coneixia els assassinats del Mateu Montsolís (Jordi Dauder), i no li va quedar cap més remei que acceptar-lo com a gendre ja que es va casar amb la Laia Montsolís (Olalla Moreno, filla del Mateu i germana del Félix).

Si vostè no ha entès gran cosa de l'argument que he explicat, no passa res. L'argument de Nissaga és molt més complicat que Joan Carretero i Uriel Bertran vagin junts a fer un vermut. Però era necessari explicar aquestes quatre coses.

Ara canvio de tema i vaig a explicar una altra cosa. Una altra cosa que els faré recordar, i que potser recordaran millor que l'argument de Nissaga de Poder són els fets del mític Puerto Hurraco (Badajoz). Suposo que tothom recorda aquelles iaies vestides amb davantal i mocador al cap que sortien a les notícies l'any 1990 i que ens explicava una crònica negra de l'Espanya més profunda (però profunda-profunda, eh?). Ara a l'agost fa 20 anys d'aquell fet. Els poso una mica en antecedents per fer memòria. Els germans Emilio i Antonio Izquierdo van entrar a Puerto Hurraco procedents del seu poble, el veí Monterrubio de la Serena, amb unes escopetes de caça. En arribar a la plaça del poble van començar a disparar a tort i a dret contra unes nenes que jugaven per allí i contra tot ésser viu que s'hi atançava. Fins i tot una patrulla de la Guàrdia Civil va rebre. El resultat, nou morts i quinze ferits.

Llegint la història dels fets he descobert que això va ser una revenja per uns esdeveniments anteriors. Es veu que des dels anys seixanta, els Izquierdo tenien problemes amb les seues terres amb uns veïns anomenats Cabanillas (ojo!). L'any 1961, Jerónimo Izquierdo, germà gran dels dos Izquierdo anteriors, havia matat a gavinetades Amadeo Cabanilas (!!!!). Després, el 1985 els Cabanillas havien calat foc a la casa dels Izquierdo, en l'incendi va morir la mare. Jerónimo Izquierdo va apunyalar llavors Antonio Cabanillas, germà d'Amadeo... bé, i així anar fent fins que va passar el que va passar.

I després de tot el rotllo, la meua pregunta és... els guionistes de Nissaga de Poder quan van crear el personatge d'Amadeu Cabanilles, ho van fer conscientment o el nom simplement va ser fruit de la casualitat? És molt bo. Però fins ara no me n'havia adonat.

dilluns, d’agost 16, 2010

Lo Lleida


Ja era hora. Ja torna el futbol de veritat. Des del 9 de maig que el Camps d'Esports estava tancat i barrat. I sí, ja sé que per la tele puc veure futbol com per ofegar-me i tot, però no és el mateix. El futbol s'ha de veure al camp, i més lo Lleida, que per la tele no el donen. I enguany amb Tarragona, Girona i Barcelona a 2aA estarem més oblidats que els kets Paredes.

Ja tinc el nou carnet per aquesta temporada i m'ha baixat més de 70 números de patac. Enguany m'ha tocat el 420, que no està mal per ser que fa més de 25 anys que sóc soci. Però no deixa de ser preocupant aquesta baixada de números, normalment quan nombres baixos de carnets es perden és perquè els socis l'han dinyat, més que no pas perquè el socis s'hagin donat de baixa. Un carnet que és un revival dels anys 80. S'ha eliminat el codi de barres i hem tornat al sistema clàssic de la numeració i del forat al número de partit. Carnet vintage.

Enguany és una etapa nova al club aquest que porta el nom de la nostra ciutat. Bé, cada any quan es comença la temporada sempre es diu que és una etapa nova. Però és que aquest any és nova, nova del tot.

En un estiu on a Lleida han tancat tres empreses mítiques i inimaginables que haguessin de barrar per culpa de la crisi (l'Agudana, Enquadernacions Fontanet i Segre Ràdio), lo Lleida (l'empresa amb més deute de tota la província) ha estat perdonat a última hora de baixar a 3a per impagament. Impagament de tot. Així que comencem a 2aB... però ja veurem on acabarem. Segons l'AFE (presidida per un exjugador del Lleida) al setembre ens foten a 3a, ja veurem com ho faran per descendir un equip amb la Lliga començada!).

Aquesta temporada també hi ha canvi d'accionista majoritari, de president, de directiva i d'assesor jurídic. Ara tot això passa a mans d'Annabel Junyent, que farà de tot això i més. Serà la nova Ma Teresa Rivero del futbol? La majoria de socis encara no sabem com aquesta exjugadora ha anat a petar en aquest club arrossegat pels deutes ni què carai hi fa. L'únic que sabem és que ha evitat el descens fotent-nos enmig d'un concurs de creditors a l'ampara del jutge. I aquesta ha estat l'artimanya que ens ha salvat. Així que benvinguda mestressa Annabel i beneïda sigui entre totes les dones.

I les noves idees de la presi ja es comencen a notar. De moment ha futut fora a tot quisqui que sobrava. Hem descobert que el nostre club tenia una nòmina de personal digna del Manchester United (no sé quants coordinadors de futbol base, fins i tot un coordinador de menús). Mira, ja està prou bé. I tot i les retallades (o guillotinades directament) pressupostàries enguany podrem gaudir d'un partit de presentació com Déu (o Mahoma o Al·là, que no se m'enfadin els pidolaires de mesquites) mana. Que ja estem cansats dels últims anys de partits de presentació de solters contra casats.

Au, bona temporada i visca el Lleida! Que encara que molts no ho sabeu també existim futbolísticament...

dimarts, d’agost 10, 2010

Bobby Hebb - Sunny

Continuant amb la temàtica dels músics que han passat a millor vida (i aquí llegeixi l'expressió "millor vida" en el sentit literal de les paraules perquè la vida que porten molt músics a la Terra no és digna de ser ni qualificada de vida) avui toca parlar d'un pobre home que en el seu temps ja va ser un dels precursors de la cançó de l'estiu. En concret de l'any 1966 amb la cançó "Sunny" i l'artista Bobby Hebb.
Sí, l'any 1966 ja existia més o menys això que actualment es diu la cançó de l'estiu tot i que últimament ha perdut pistonada. A més, en aquells temps l'eufemisme "Cançó de l'estiu" encara podia ser sinònim de certa qualitat. No calia que la cançó de l'estiu fos amb una tornada apegalosa que havia de ser immediatament ballada i acompanyada d'un gestos amb les mans o altres parts del cos.
La cançó deu ser molt bona perquè va ser infinitament versionada: Dusty Springfield, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye, Stevie Wonder, James Brown i fins i tot el pesat del Jamiroquai. Existeix una versió en castellà titulada "Cielo" de la cançó a càrrec de Buddy Richard i que es va fer famosa perquè era la banda sonora d'un anunci que feia Penélope Cruz. De totes formes, aquesta cançó va saltar més a la fama per culpa dels Boney M, que la van versionar en rotllo més discotequero (i més estival) en el seu primer disc l'any 1976.
Tot i que la cançó sembla que tingui pinta de ser una oda al cel ras, la cançó tracta sobre el seu germà (del Bobby, no del cel ras) Harold que va ser assassinat en un bar de Nova York el dia següent del de Kennedy. Un cant d'esperança. El pobre Hebb va fer algunes altres cançons no tan memorables com "Love me" (no la trobeu igual al "Sunny"?) o "A satisfied mind" però ha passat a la història com a home d'un sol hit.
Doncs au, acomiadem al bo de Bobby Hebb amb la seva contribució al món de la música i el "Sunny":

divendres, d’agost 06, 2010

OMC - How bizarre

Després del post anterior sobre Malcolm McLaren potser que pugem una mica el nivell musical del bloc i avui homenatgem a un altre músic malaguanyat. En aquest cas es tracta de Pauly Fuemana, neozelandés (sí, escolti, hi ha més músics a Nova Zelanda a part dels Crowded House). Pauly era el músic visible del grup OMC (Otara Millonaries Club, Otara és el barri pobre i marginal d'Auckland) acompanyat d'Alan Jansson, que era el que no sortia mai enlloc. El nom del grup no era res més que una gran ironia sobre la societat de Nova Zelanda que encara renega dels aborígens de l'illa, els autèntics amos del Pacífic. Qui hauria de dir que Nova Zelanda té problemes, no? Quan mai surt per la tele...
Podem considerar que els OMC va ser un grup dels anomenats One Hit Wonder, un single, un èxit. L'any 1996 amb el seu debut (i únic disc crec) van obtenir l'èxit mundial amb la cançó "How bizarre", cançó autobiogràfica del mateix Pauly on explica una experiència amb la policia quan el van trobar amb una mica de marihuana a sobre.
La veritat és que tampoc sé gran cosa més, d'aquell disc un parell més de singles ("Land of plenty", "Right on") i para de contar. Ara bé, "How bizarre" ha passat a la història com una cançó preciosa i fàcil de tararejar. Personalment tinc un bon record de la cançó. El disc dels OMC me'l vaig comprar a Atenes, i sempre que sona o escolto aquesta cançó em recordo del viatge de final de carrera que vam fer a aquella bruta i fastigosa ciutat, almenys ho era el 1997 quan hi vaig anar. Ah, i l'hotel Jason King... que més que un hotel era un burdell.

dissabte, de juliol 31, 2010

Malcolm McLaren - About her

Senyors (i senyores) lectors (i lectores, esclar) avui celebro l'article 200 del bloc. El número 200 és massa vulgar i com la gent acostuma a celebrar els nombre múltiples de 5^2, doncs jo no ho faré i la deixaré per un altre nombre.
Enguany se m'està acumulant la feina d'articles melomano-necrològics, els músics es moren que no te'n dónes compte tu! I avui dediquem aquest apunt a l'ínclic (paraula que no sé ben bé què vol dir però s'acostuma a posar davant d'un nom de persona) Malcolm McLaren.
És difícil fer un article més o menys curtet d'aquest personatge sabent que hi ha uns quants llibres sobre ell i els seus afers més o menys musicals (fa uns anys em vaig llegir una biografia seua de més de 200 pàgines). McLaren va saltar a la fama musical com a descobridor i manager dels New York Dolls (als quals vestia amb trajes de la Guàrdia Roja de Mao), Adam & the Ants, Bow Wow Wow (grup que serà recordat més per la portada d'un disc seu on la cantant menor d'edat sortia conilla que no pas per una altra cosa) i sobretot del Sex Pistols. També se'l coneix per haver triat a Chrissie Hynde, cantant dels The Pretenders, com a venedora de la seva botiga (SEX) de roba que ell mateix dissenyava.
És a dir, va ser l'inventor del punk, de la roba del rock (a la seua botiga es vestien David Bowie, Ringo Starr, Rod Steward i Mick Jagger), dels new romantics i a més es va presentar a l'alcaldia de Londres (no sé si us podeu imaginar Jordi Tardà a la Paeria per fer una comparació).
Però tot i apadrinar grups, McLaren també va fer incursions pròpies al món musical. El 1983 inventa la tècnica del sampling en el seu disc "Duck rock" amb l'insuportable single "Buffalo gals" com a major èxit. El 1985 en el disc "Fans" va una versió molt... no sé ni com definir-la, de l'òpera "Madame Butterfly"... En aquesta cançó es veu que també introdueix la tècnica del vogueing... us sona a la MAdonna dels 90?
Però potser la cosa més curiosa és l'intent de recuperar el vals vienés en el disc "Waltz darling" del 1989. El seu disc pòstum és de l'any 1998, en el qual reversiona el "Buffalo gals".
Avui em costa molt acabar l'article triant un video de McLaren... no pas per la qualitat, perquè el trobo un pesat i un insuportable. Però potser ens quedarem amb "About her", cançó coneguda perquè es va incloure a la peli "Kill Bill 2"... i ja se sap, que per culpa de les pelis es coneixen cançons.
No crec que tampoc sigui una gran pèrdua en el món musical. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Au, descansi en pau.

dijous, de juliol 29, 2010

I si és identitari, què?

Avui portem un matí debatent si el debat sobre la ILP antitaurina que es va realitzar al Parlament és identitari o no és. Els protaurins diuen que sí, i els antitaurins diuen que és simplement animalista. De fet, el Joan Puigcercós s'afanya a dir a totes les entrevistes que no hi ha gens de debat identitari. Però, i quin mal hi ha en què n'hi hagi? Que el Parlament de Catalunya no pot debatre el que li dóna la gana (després a Espanya fan el que volen amb el que aprovem aquí, però el que es diu debatre encara ens deixen)? El Parlament si vol pot fer un debat sobre el temps de durada dels temporitzadors de llum dels lavabos dels bars (deixo aquí la idea, trobo molt lamentable que a la majoria de bars se t'apagui la llum a mig pixar). A veure si ni serem nació, ni decidirem ni podrem parlar al Parlament!
Però com vostè segur que estava esperant la meua opinió sobre el tema no m'he pogut esperar a fer un article. Per mi, el debat té una part important de tema ideològic:

1) El toro és el logotip d'Intereconomía. No, això no és identitari es veu, noooooo!

2) El toro és el símbol que hi ha al mig d'aquelles banderes que treien al carrer ara fa uns dies tota una espécie d'individus amb pentinat de cendrer i ulleres de policia nacional. Això no deu ser identitari, nooooooooooooooo!

3) El toro és el símbol de l'Espanya més arcaica i casposa. De l'Espanya del tablao, de la sevillana, de la Guardia Civil... tampoc deu ser identitari això. De fet això no ho dic jo (bé, sí ho dic), sinó que ho deia ja gent molt més intel·lectual (i respectable) i molt més espanyola que jo com Antonio Machado o Unamuno.

4) Les corrides de toros van ser declarades Fiesta Nacional (Española, esclar!). No, i això tampoc deu ser identitari, noooooooooo.

5) Veient qui va votar en contra: PP-PSOE-Ciudadanos... queda clar quina és la posició dels grups parlamentaris... més nacional (espanyol!) que tots aquestos junts ja m'explicarà que hi ha.

6) Tots els protaurins que he sentit fins ara entrevistat han parlat en castellà... això només és una dada. I ningú ha donar arguments a favor d'aquesta expressió cultural (????). Només amenaces, insults ("falta de sentido común de los catalanes") i pixades fora de test. Ara bé, què esperem d'una gent que disfruta fent tortures als animals? La llei de protecció dels animals els hauria de protegir també?

El debat dels toros no l'hem polititzat els catalans. El va polititzar el primer individu que se li va ocórrer fotre un toro al mig de l'estanquera. Deixem-ho clar!
P.D: Una curiositat que potser ja significava alguna cosa en el seu temps. A Lleida, la plaça de braus que vam tenir se la va endur un tornado als anys 50. Una premonició? Estava situada a l'encreuament de Ricard Viñes-Prat de la Riba (General Mola en aquells temps)-Rovira Roure.

dilluns, de juliol 26, 2010

Estació de Servei el Bruc, S.A.


Després de saber que els bancs i les caixes tenen estrés pensava que no hi hauria res més al món capaç de sorprendre'm, però deixi'm que li digui que sí, que hi ha coses que encara em sorprenen en les nostres èpoques.

L'esdeveniment va tenir lloc a l'Estació de Servei el Bruc S.A. (així figura al reguard de pagament de la targeta), a l'A-2 en sentit Lleida.
Això de les gasolineres en l'autovia més transitada de l'estat (estat espanyol, que quedi clar, no fos cas que em vinguin la Casas, el Aragón, el Pérez Tremps i el Gay Montalvo a retallar-me el bloc) és de jutjat de guàrdia. Necessites tenir gairebé el Nobel de física per poder saber si amb la gasolina que portes arribaràs a Lleida o no. És possible que en l'A-2 en sentit Barcelona-Lleida només hi hagi 2 estacions de servei en un tram de 150 km? Quan surts de Barcelona has de saber si pots arribar fins al Bruc. I quan passes el Bruc has de tenir-ho calculat perquè la següent no la trobes fins a Fonolleres (a prop de Cervera). Una mica trist, no? Sinó sempre queda l'opció de sortir de l'autovia i donar tombs en rotondes per Pallejà o Sidamunt... En sentit Barcelona la cosa no millora gaire perquè només hi ha una a Jorba i la del Bruc. Suposo que això no deu ser cosa del Pepe Blanco.
Bé, al que anàvem, que jo sempre m'embolico en coses rares. Doncs això, que en aturar-me en la gasolinera del Bruc en sentit Lleida vaig ser objecte de dos fets que pensava que a Catalunya ja formaven part de la història i que passaré a relatar a continuació:

1) Un senyor va sortir del garito de la gasolinera i va venir a posar-me la gasolina. Ell!!! No la vaig haver de posar jo! Sen-sa-ci-o-nal! No creu? Entenc que li cosata molt creure que hi hagi algun lloc on el senyor (o senyora) gasoliner faci aquest gran esforç de sortir del búnquer per posar gasolina. Però això existeix, faci'm cas. Pensava que el gasoliner servicial havia quedat més extingit que allò de la unitat contra el Constitucional.
2) Vaig ser atès en català. Sí. sí, hi ha gasolineres on tot el personal parla català. Jo pensava que no podia ser, però veig que al Bruc queda una espécie de reducte gal on pots demanar gasoi en idioma indígena (tot i que no ha de ser prioritari segons diuen).
Entén la meua al·lucinació, no? Miri que amb poca cosa ja estic content. Ambaparà!

dijous, de juliol 22, 2010

Espanyols havien de ser


Sí, ja sé que l'article queda una mica desfassat en el temps, però és que no l'he pogut escriure abans. He passat uns dies de vacances a Punta Prima (Menorca) i em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que a l'hotel no funcionava el WIFI, amb la qual cosa em va fotre enlaire una part de les vacances. I no em pregunteu si he descansat aquests dies perquè la resposta és NO. Anant de vacances amb un nen 3 anys i una nena de 6 mesos no es descansa!

L'hotel on estava, el Barceló Pueblo Menorca (fantàstic, per cert) estava ple de gent (bé, gent i altres éssers vius que ja detallarem). Més o menys les proporcions eren les següents: 50% d'italians (i italianes!), 25 % d'espanyols (per ser constitucionalment correcte incloc els catalans en aquest subgrup) i l'altre 25% format per anglesos, holandesos, alemanys i algun americà (amb els corresponents femenins).

Ves per on que amb tota aquesta gent variopinta que voltava pel ressort, només es veien que estanqueres penjades pels balcons. En concret 4, i d'aquelles que no eren petites, no! Quina necessitat tenen els espanyols de fer-se veure? És que es creuen superiors? Per què no penjaven banderes els italians o els holandesos o els alemanys? Bé, la veritat és que tampoc m'importa gaire si volen penjar banderes o morcillas de Burgos mentres ho facin al seu balcó i al seu país (o estat o nació).

El que m'irrita de l'espanyol és aquesta ànsia d'imperialisme que tenen molt ben cultivada respecte els catalans. Ei, escolti'm, que tenen assumidíssim que nosaltres som una colònia i a callar. El dissabte 10-J (aquell de la manifestació de les 56.000 persones i de la unitat que ni el Loctite) em passejava per la piscina llegint el Periódico (sí, ho sento, no podia comprar ni l'AVUI, ni La Mañana, ni el SEGRE a Menorca) que acabava de comprar. La portada del Periódico d'aquell dia era una senyera enorme que ocupava la primera i l'última plana i amb el text "Ara és l'hora". Sorprés per la portada del diari que llegia un senyor holandés em va preguntar què volia dir allò. Molt content li vaig estar explicant com bonament vaig poder. Mentres explicava, en dos hamaques pròximes jeien dos espanyoles que no paraven de riure's i de fotre-se'n del que jo li deia. Al final vaig acabar dient al senyor holandés que "el millor per Catalunya era marxar d'Espanya", amb la qual cosa vaig ser atacat a insults per aquelles individues que es torraven al Sol afectant-los-hi les neurones. A partir d'aquell dia ja vaig ser el catalino de l'hotel (catalino és sinònim de catalufo). Es veu que la cosa es va escampar entre els membres de la comunitat espanyola de l'hotel. Evidentment l'Espanya-Holanda el vaig haver de veure tancat a l'habitació.

P.D: Només una última dada, el pop Paul és fastigós. No pas pel fet que hagués dit que Espanya guanyaria el mundial, sinó perquè veure per la tele com un pop menja un musclo és una imatge bastant desagradable. Perdoneu però algú ho havia de dir!