dimarts, de gener 12, 2021

Barricada - En blanco y negro

Barricada va ser fundada al barri perifèric de Txantrea, Pamplona, per aquell personatge que amb la seua imatge poc convencional ja és una icona del rock estatal Enrique Villarreal El Drogas -no sé si li deu fer molta gràcia el sobrenom-, l'any 1981 just encabat de llicenciar-se en aquell paripè que li deien mili. En aquesta primera formació l'acompanyaven Javier Hernández Boni a la guitarra, Mikel Astraín i Sergio Osés. Astraín va morir a causa d'un derrame cerebral durant un concert al poc temps i fou substituït per Fernando Coronado a la bateria. I Sergio Osés, també per culpa de la mili, fou reemplaçat del grup definitivament per Alfredo Piedrafita a la guitarra.

El grup navarrès començà ben fort i l'any 1982 es van passar tot l'any tocant sense treva per Euskadi. Aviat arribaria el primer disc -aquest amb la 1a formació encara- "Noche de rock'n'roll" (1983) en el segell Soñua. L'estil era un rock directe, tot i ser un disc de carajillo segons El Drogas, que va connectar sobradament amb la gent i que ja es consolidà com a base de la seua carrera. En aquest disc hi trobem uns riures fantasmagòrics a "En la silla eléctrica", el ritme d'"Esperando en un billar" i l'harmònica de Ramoncín a "Pidémelo otra vez".

Se'ls hi penja l'etiqueta de rock radikal basc des d'un bon començament tot i que encara no s'havia popularitzat amb altres noms com La Polla Records, Kortatu, Eskorbuto, Korroskada, Parabellum, Cicatriz, Delirium Tremens...  El segon disc va ser "Barrio conflictivo" (1984) encara amb Soñua i produït per Rosendo Mercado, que en aquells temps estava emprenyat amb els Leño. El nom del disc prové d'unes declaracions del corrupte Luis Roldán, exdirector general de la Guardia Civil i aleshores delegat del Gobierno a Navarra. D'aquest disc destaco "Pon esa música de nuevo" amb la veu de Boni o "Noche en la ciudad"

Per al tercer disc els fitxa una multinacional, BMG, i publiquen "No hay tregua" (1985). Els temes "Okupación" i "No hay tregua" es van convertir en uns clàssics del grup. Les cançons amb lletres punyents els va comportar la censura amb aquesta multinacional amb la qual cosa van acabar partint peres després de la publicació d'aquest disc.

Acte seguit fitxen per una altra multinacional, Polygram, però els seus seguidors més fidels expliquen que les lletres tan reivindicatives dels primers discos es van anar suavitzant per les exigències comercials de poder arribar a un públic més ampli. Amb el nou acord discogràfic publiquen "No sé qué hacer contigo" (1987) de nou produït per Rosendo. En aquest disc es censurà el tema "Bahía de Pasaia" en el qual s'explica la història d'una emboscada policial que va acabar amb la mort de quatre militants d'una organització anticapitalista, un d'ells amic d'El Drogas. Del disc es van publicar els singles "Todos mirando" y una que demostra el canvi de rumb del grup però que és una sensacional "No sé qué hacer contigo", personalment em recorda molt els Burning aquest tema,

El 1988 apareix "Rojo", i se'ls gasten amb producció de Dennis Herman que havia treballat amb Jimmy Page, i que comporta, ara sí, el començament d'una sèrie de discos amb un apropament al públic més comercial i a les emissores de ràdio amb una fenomenal crítica i en el qual es deixa el hard-rock per ser més aviat allò anomenat rock urbà. Ja començaven a omplir pavellons enormes com el Palacio de los Deportes de Madrid. "Animal caliente", "Bajo control" o "Rojo"  en són temes destacats.

El 1989 arribava "Pasión por el ruido" que justament és això. Topaven un altre cop amb la censura de Polygram, aquest cop perquè "En nombre de Dios" se'n fotia de l'Opus Dei. D'aquest disc tenim "Patinazo", "Correr a ciegas" i "Tan fácil".

I la gran continuació d'aquesta gran aposta per al gran públic arribà amb el doble directe "Barricada" (1990) que aconseguí el disc d'or. A partir d'aquí, i encara que només fos per inèrcia, van arribar uns quants elapés d'èxit en vendes. Del disc s'extreuen els singles "Tu condición", "No hay tregua" i "Por salir corriendo". Al mateix temps l'antiga companyia Soñua publica un disc de grans èxits que a Boni i El Drogas no els hi fot gens de gràcia però no van poder fer res per evitar-ho.

Som a l'època de glòria de Barricada i seguidament cauen dos discos de platí aconseguits de forma consecutiva. El disc "Por instinto" (1990) conté un autèntic himne com "En blanco y negro", el tema que amb la tornada Sé que es un baile salvaje, combate a mala cara, veo todo en blanco y negro, blanco y negro. Sólo quiero ser más rápido que ellos echar todo a perder un día tras otro y un buen rato después saber llegar a casa antes de que el sol ¡me diga que es de día! ens feia enfollir als pubs a una generació que començava a anar de pubs. Del disc també són "Revuelta de piedras" sobre la intifada palestina i "Deja que esto no acabe nunca".


I l'elapé continuista -si les coses funcionen no cal canviar-les- "Balas blancas" (1992) que contenia un altre himne "Oveja negra" que és una denúncia a les actituds racistes. D'aquest disc són els singles "No sé bien por qué", "Sin poderme encontrar". Dos bons discos que no van acabar gaire als puristes però que els va servir per arribar a molt més públic.

Amb aquests èxits no és d'estranyar que els components intentessin començar carreres en solitari, El Drogas publicà sota el nom de Txarrena un primer disc el 1992 i el mateix any Boni va publicar en solitari "Peligroso animal de compañía"  amb temes com "Espera maldita" i el que dona títol "Peligroso animal de compañía".

Un altre cop a Barricada "La araña" (1994) aconseguí el disc d'or notant ja una important disminució de vendes, però anaven tirant encara. pel meu gust un disc fluix comparats amb els últims, amb temes com "Problemas" amb videoclip dirigit per Juanma Bajo Ulloa, "El pan de los ángeles" i "Difícil". El primer recopilatori oficial va ser "Los singles" (1995) amb els dos temes censurats comentats anteriorment i personalment amb un bon record ja que tinc l'edició rara del single "Pasión por el ruido" en acústic extret d'aquest disc que em va signar el mateix Enrique Villarreal en un acústic a l'FNAC de Barcelona. 

"Insolencia" (1996) recuperaria la producció de Dennis Herman però els suposà una castanya força sorollosa paradoxalment, amb un tema "Rejas" on intenten com a rapejar a l'estil RATM o Molotov, no sé.... El segon disc en directe seria "Salud y rocanrol" (1997) enregistrat a la plaça de toros de Pamplona amb la col·laboració de Rosendo, Yosi (Los Suaves) i Molly (Hamlet) en una altra extraordinària versió de "En blanco y negro" que es va publicar en single edició rara. El disc era el comiat amb Polygram per acabar el contracte. Durant uns anys d'espera publiquen el tema "Sospechoso" (1997) per la banda sonora de Suerte.


Gairebé amb el nou mil·lenni fitxen per DRO, i tornen a tenir un cert èxit recuperant fans de la vella escola amb "Acción directa" (2000). Molts ho van considerar un ressorgir de la vella Barricada amb temes com "Espérame", "Víctima" o el mateix "Acción directa". A continuació arriba "Bésame" (2002), després del qual Fernando Coronado deixa el grup i és substituït per Ibon Sagarna. alguns temes d'aquest últim disc són "El trompo" amb Kutxi Romero de Marea, "Voy muriendo" o "Echa a correr".  El 2004 publiquen "Hombre mate hombre" i el 2006 un nou directe amb una part en acústic "Latidos y mordiscos". Seguidament i això és senyal de mala senyal, Barricada és objecte de tribut amb el disc "Un camino de piedras: un tributo a Barricada" (2008) amb setze artistes versionant clàssics de la banda com Dikers (el grup del fill d'Alfredo Piedrafita) "Esta es una noche de rock'n'roll", Rosendo "Lentejuelas", Fito y Fitipaldis amb Robe d'Extremoduro fent "Callejón sin salida" i Loquillo, Burning, Marea, Andrés Calamaro...

"La tierra está sorda" (2009) és un disc conceptual basat en la Guerra Civil espanyola a partir de llibres llegits per El Drogas. El disc va acompanyat d'un llibre escrit per ell mateix. I a partir d'aquí va començar l'embolic quan el 2011 Enrique Villarreal va denunciar que havia estat expulsat del grup que grava sense ell "Flechas cardinales" (2012). L'1 d'octubre de 2013 Boni i Alfredo Piedrafita anuncien la dissolució de Barricada. Boni ressuscita el seu projecte en solitari amb el doble "Incandescente" (2015) i "Requiem por el mundo" (2018) en el qual hi col·laboren Rosendo (un altre cop!) i Kutxi Romero. Les relacions foren molt tenses, però a finals de 2018 i després de trobar-se en el backstage d'un concert de Rosendo El Drogas i Boni van decidir que no podien estar d'aquella manera després de tants anys d'amistat.

El 2018 Boni va perdre la veu per culpa d'un càncer de laringe. Ara, Boni, ha mort als  58 anys culpa de les complicacions d'aquest càncer.

Article relacionats:

-Parabellum.


dilluns, de gener 04, 2021

El teorema del Nadal

Matemàticament una conjectura és una afirmació que es creu que és certa però que no ha estat provada que sigui certa ni que sigui falsa. Curiosament, dins de les matemàtiques, que són sobretot conegudes pel seu rigor en les demostracions d’allò que és cert o fals sembla que les conjectures no hi haurien de caber, però la veritat és que gràcies a les conjectures les matemàtiques han avançat sent les mateixes conjectures la base de moltíssims teoremes. La resolució de conjectures ha obert portes a noves investigacions matemàtiques.

Hi ha hagut conjectures que han resultat certes, com la conjectura de Poincaré resolta per Grigori Perelman el 2003 i per tant ja catalogada com a teorema, i conjectures que han resultat ser falses, com la conjectura de Polya sobre la quantitat de factors primers de la qual l’any 1958 Brian Haselgrove en va trobar un contraexemple amb un nombre de 365 xifres. 

De conjectures famoses encara n’hi ha per demostrar, per si us voleu posar durant aquests dies: la conjectura de Goldbach (1742), la conjectura dels primers bessons (1849), la conjectura de Collatz (1937), la conjectura ABC (1985), la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer (1965), la conjectura de Hodge (1950)...

El matemàtic francès Albert Girard (1595-1632) és conegut sobretot per ser el primer en utilitzar les abreviatures sin, cos i tan pel sinus, el cosinus i la tangent en trigonometria. Tanmateix va deixar obert un històric problema. Pensem en nombres primers que siguin consecutius a un múltiple de quatre, és a dir, de la forma 4n+1, per exemple el 5, i veiem que el 5 el podem posar com 5=2×2+1×1, una suma de quadrats. Un altre número seria el 13 i veiem que 13=3×3+2×2. També el 17=4×4+1×1, el 41=4×4+5×5 o el 13313=52×52+103×103… de tal manera que Girard conjecturà que qualsevol nombre primer de la forma 4n+1 pot expressar-se de manera única com a suma de dos quadrats.

L’advocat francès Pierre de Fermat (1601-1665) era aficionat als números, a escriure’s amb matemàtics i a anotar idees als marges dels llibres. Com ni el dia de Nadal Fermat no podia deixar de jugar amb números, el 25 de desembre de 1640 va escriure una carta al monjo francès Marin Mersenne, un dels cracks dels nombres primers de l’època, afirmant que un nombre primer p es pot escriure exactament d’una única manera com a suma del quadrat de dos nombres naturals si, i només si, p és un múltiple de 4 més un. D’aquesta manera la conjectura de Girad deixava de ser conjectura i passava a coneixe’s com el Teorema de Nadal de Fermat.


Hi ha controvèrsia matemàtica en el fet si el nom d’un teorema sorgit d’una conjectura ha de dur el nom de qui planteja la conjectura o de qui acaba demostrant la seua certesa convertint-la en teorema. La conjectura de Girard acaba sent el Teorema de Nadal de Fermat però la famosa conjectura de Fermat demostrada per Wallis continua sent coneguda com a Teorema de Fermat.

(Article publicat en el Lectura del 3 de gener de 2021)


Gerry & the Peacemarkers - You'll never walk alone

Després de vàries experiències en grups d'skiffle, com els Mars-Bars, la banda quedà definitivament formada l'any 1961. El líder era Gerry Marsden que portava la veu i la guitarra, Les Maguire era al piano, Les Chadwick al baix i Freddie Mardsen a la bateria. El nom Gerry & the Peacemakers.

Sent tots quatre de Liverpool s'hi fixà Brian Epstein, que els convertí en el seu segon grup després dels Beatles. En pic foren tocats per la mà d'Epstein van fitxar per EMI i van començar a caure singles d'èxit com a xurros. Com no podia ser d'altra manera amb la producció de George Martin. De fet, fins el 1984, van tenir el rècord de ser el grup que els seus tres primers singles publicats van ser número 1. Van ser desbancats pels Frankie Goes to Hollywood.

El primer single del grup i primer top one va ser "How do you do it" (1963), un tema de Mitch Murray que Martin els veié tocar en un concert a Birkenhead. El segon tema publicat que arribà al capdamunt de llistes va ser "I like it" (1963), també del compositor Mitch Murray.

Finalment, el tercer número un consecutiu va ser "You'll never walk alone" (1963), una balada dels compositors Rodgers i Hammersteins estrenada en el musical Carousel i que s'ha convertit en himne del Liverpool CF. Un grup que triomfava amb un estil divertit d'interpretació però també amb balades quan convenia.

El quart single publicat no arribà a l'1 però sí a la posició 2, així que amb "I'm the one" (1964) continuava la bona ratxa del grup. Brenda Lee amb "As usual" els impedí arribar a la primera posició. 



El grup saltà fins als EUA i també del 1964 és "Don't let the sun catch your crying", un altre èxit que aquest cop es quedà amb un no gens menyspreable sisè lloc i compost per Mardsen. Un últim single d'aquell any va ser "It's gonna be alright", amb èxit menor que els altres.

L'any 1965 tornen amb un altre gran impacte en llistes gràcies al tema central de la pel·lícula "Ferry across the Mersey" també de Mardsen. I després ho intenten amb "Girl on a swing" (1966) sense tanta repercussió.


Estant en el més alt del cim musical i de vendes de singles, el capritxós Gerry Mardsen va emprendre una exitosa carrera en solitari com a presentador infantil de tele a The Sooty Show i una desastrosa carrera com a cantant solista en solitari. També protagonitzà el musical Charlie Girl al West End londinenc. Qui sap si en cas de continuar junts no haguessin fet ombra als mateixos Beatles com el grup de Liverpool. De fet, tots aquest grups de Liverpool -també Searchers, Manfred Mann...- van ser anomenats com el MerseyBeat per aquesta prestigiosa revista musical de Liverpool d'aquella època.

La banda va anar retornant molt de tant en tant (1975, 1979...) per a concerts revivals i a mitjans dels vuitanta es retrobaren en l'estudi de gravació per a tornar a gravar els vells clàssics sempre amb finalitats solidàries. Per exemple el 1985 formà un grup anomenat The Crowd amb altres cantants -Paul McCartney, Rick Wakeman, Kiki Dee, Chris Norman, Phil Lynott...- , i enregistraren un nou "You'll never walk alone" per recaptar fons per les víctimes de l'incendi de la tribuna del Valley Parade de Bradford, on van morir 56 persones. El single arribà a l'1 de les llistes angleses.


El 15 d'abril de 1989 una allau humana causava la mort de 96 aficionats del Liverpool a l'estadi Hillsborough del Nottingham Forest. En aquest cas Gerry s'unia amb Paul McCartney, The Christians, Holly Johnson i sota producció dels productors de moda en aquella època Stock, Aitken i Waterman enregistraven una nova versió del "Ferry across the Mersey". El 2003 rebia la medalla de l'imperi britànic.


Gerry Mardsen arrossegava problemes de cor des del 2003 quan va haver de sotmetre's a un triple bypass, i després d'una altra operació de cor el 2016. Gerry ha mort als 78 anys després d'una infecció cardíaca.

 

 Grups relacionats:

- Peter Tork "Higher and higher"


dijous, de desembre 31, 2020

Resum de l'any. Amb només un 30% d'aforament.

Coronavirus. Covid. Covid-19. SARS-CoV-2. Wuhan. Mobile suspès. A porta tancada. Paper WC. La Conca d'Òdena. Confinament. Estat d'alarma. Este virus lo paramos unidosQuédate en casa. A les 20.00 al balcó. Dr Joan Guix. Dr Trilla. Dr Fernando Simón. Dr Oriol Mitjà. Dr Argimon. Dr Morales-Rull. Dra Magda Campins. Dr Prieto Alhambra. Àlex Arenas. Clara Prats. El PROCICAT. Models matemàtics. ERTO. El SEPE. Guants sí, mascareta no. Guants no, mascareta sí. Mascaretes defectuoses. FFp1. FFp2. FFp3. Quirúrgiques. Respiradors. Tests. PCR. Antígens. EPIs. Teletreball. Zoom. Jitsi. Meets. Google Classroom. Les ajudes als autònoms (hahaha!) Fase 0. Fase 1. Fase 2. Fase 3. Desescalada. Mobilitat reduïda. Temporers que arriben. El-Homrani desaparegut. Baix Segre. Segrià confinat, l'Hospitalet no. Calle Núñez de Balboa. El concert de la Colau. Stay Thomas. Tot anirà bé. Resistiré. Nueva normalidad. Rebrot. Segona onada. Tercera onada. Tik-tok. Restriccions. Toc de queda. Hosteleria. La cultura és segura. Grup bombolla. Aules confinades. La Ro. Índex de rebrot. Velocitat de transmissió. L'alcalde de Manlleu. La Llar de Sant Josep. La residència de Tremp. El-Homrani desaparegut 2. Ripollès i Cerdanya. Moderna. Pfizier. Oxford. Astrazéneca.

Quim Torra inhabilitat. Junqueras inhabilitat. Pedro Sánchez investit. Alfred Bosch dimitit. La taula de diàleg inexistent. Trapero jutjat. Trapero restituït. 100.2. 3r grau. El judici de la Guàrdia Urbana. Rosa Peral. Emèrit fugat. Renúncies d'herència. Militars al WhatsApp. Els 100.000 soldats russos. Equilibris de Podemos. A 30 per Lleida. 

El Gloria. La petroquímica de la Canonja. El port de Beirut. Caixabank i Bankia. Messi ara sí ara no. George Floyd. Joe Biden.

El bisbe Ciuraneta. Mossèn Tarragona. Llorenç Saura, Pepito Montserrat. Àngel Arqués. Erik el Belga. Pep Mòdol. Joan Julià-Moné. Josep Maria Benet i Jornet. Artur Mercè. Isabel Clara-Simó. Hilari Regué. Pare Manel. Pere Casaldàliga. Manuel Cuyàs. Lluís Juste de Nin. Maradona. Paolo Rossi. Kobe Bryan. Michael Robinson. Radomir Antic. Joaquín Peiró. Lorenzo Sanz. Benito Joanet. Fer. Quino. Uderzo. Carlos Ruiz Zafón. Kirk Douglas. José Luis Cuerda. Montserrat Carulla. Sean Connery. Juliette Greco. Herman Bonnin. Olivia de Hallivand. Rosa Maria Sardà. Fernando Morán. Landelino Lavilla. Paco Frutos. Julio Anguita. Billy el Niño. Alessandrito Lecquio. Carmen de Mairena. Pierre Cardin. José Padilla. Spencer Davis. Eddie Van Halen. Robert Bell. Trini Lopez. Peter Green. Enio Morricone. Pau Donés. Bonnie Pointer. Little Richard. Florian SchneiderAdam Schlesinger. Martín Rodríguez. Kenny Rogers. Luis Eduardo Aute. Manu Dibango. Bill Withers. Mario del Olmo. Armando Manzanero. Katherine G. Johnson. Pep Bujosa. John Conway. Ron Graham. Josep Vaquer.



dilluns, de desembre 21, 2020

The Pretenders - 2000 miles

Tot i que enguany se't passen les ganes de qualsevol cosa durant aquestes festes, encara que sigui per inèrcia i si ni el Procicat ni el TSJC -prohibidors oficials- no m'ho impedeixen a última hora, vaig a publicar la nadala que cada any publico al bloc per aquestes dates.

Enguany, entre mig de tantes xifres d'índexs i velocitats de transmissió, en trio una amb xifres: 2000. I no, no és el nombre d'infectats per cada 100.000 habitants ni l'índex de rebrot. Són les milles de les quals ens parlen The Pretenders.

Chrissie Hynde era el cul del Jaumet al voltant de la música. Era comentarista musical a New Musical Express i tocava tant en grups de punk com de rhythm'n'blues pels EUA, França i Anglaterra. Fins que va signar un contracte amb Real i fitxà Pete Farndon, James Honeyman-Scott i Martin Chambers per formar The Pretenders, amb el nom escollit després d'escoltar "The great pretender" interpretada per Sam Cooke. Si us interessa la seua biografia (la dels Pretenders, no la de Sam Cooke) recomano l'excel·lent llibre sobre el grup escrit per Mike Wrenn i editat per Cátedra.

Aquest tema "2000 miles" o 3219 km aproximadament formava part del disc "Learning to crawl" (84), un disc enregistrat després d'un dur període al grup a causa de la mort de Farndon i Honeyman-Scott per barreges de drogues i alcohol tot i que oficialment consten com un atac de cor i mentre Hynde mantenia una relació amb Ray Davies de The Kinks, amb qui va tenir una filla. De fet el títol del disc està inspirat en aquesta filla de Hynde.

Aquest tercer disc de la banda es situà en el número 11 en vendes i s'estrenà el novembre de 1983 amb el nostre tema d'avui com a primer single. Tot i que sona com una cançó nadalenca amb un videoclip que també hi dona joc és un tema que Chrissie va dedicar al seu excompany de grup Honeyman-Scott. Tot i no ser un èxit el tema va ressuscitant en llistes en diferents períodes de temps.

Així que BONES FESTES i fem el que bonament puguem tots. I ja està. Només un 30% d'article toca.



Les nadales dels anys anteriors:

2019: Varis "El caganer"
2018: Varis "Aquelles nits de Nadal"
2017: Betagarri "No hi som tots"
2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"
2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2009: Slade "Merry Xmas everybody"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

divendres, de desembre 18, 2020

Primavera Negra - Radio Peggy Sue

Els anys vuitanta van ser batejats com la Edad de oro del Pop Español, ho poso així en castellà perquè trobo és la manera més adequada d'expressar-ho. Centenars de grups de pop van anar sortint per tots els punts de l'estat amb més o menys èxit, però fou un continu fins entrats els anys noranta.

A Lleida, un dels grups referents durant els vuitanta, potser el que més, va ser Primavera Negra. Xavier Baró, després de participar en el grup folk Camps de Cotó, a finals dels setanta va formar part de diferents projectes, com els Tagomago. I el 1982 forma Primavera Negra amb el nom pres d'una novel·la d'Henry Miller del 1936. Primer com idea solitària amb què arriba a gravar una maqueta amb una versió del "Glory" dels Television titulada "Anais y yo". La maqueta arriba a Wilde Records qui li proposa gravar un single i d'aquesta manera, ja no en solitari, es rodeja de Mingo Espax a la bateria, Artur Mercè a la guitarra i Quim Ramon al baix. També hi col·labora Victor Alba als teclats.

Amb Aquarius (segell de Wilde Records) debuten discogràficament amb el single format pels temes "Colonos de Marte" i "Placeres" (1984) amb portada feta pel dibuixant Max i producció de Patrick Boissel. Els dos temes són força diferents, un a ritme de vals i l'altre més garatge. 

Amb Twins publiquen el 1985 un mini-LP amb el títol de "Primavera Negra" produït ni més ni menys que per Quimi Portet i Manolo García. S'inclouen cinc temes com "En la autopista", "En el calor de la noche" o "Radio Peggy Sue" (al vídeo reconeixereu localitzacions de Lleida) Tot i l'extraordinària producció el disc comercialment no aconsegueix anar més enllà i el mateix Xavier Baró reconeixia que no va complir les expectatives. Aquell mateix any extreuen un single amb "Bajo el sol", una versió molt personal d'un tema de Juan y Junior i una cridanera portada que va ser censurada i reconvertida, podeu veure les dos portades del single a sota. I seguidament amb Justine publiquen el el tema "Solo los extraños saben bailar" (1986) en el maxisingle Big ben, en el qual també hi participaven els Retrovisor, VH i El Ruso y el Pelotón de Castigo d'Arcadi Rosell i Miquel Àngel Caps.



El primer LP amb deu temes arriba el 1987 amb La Rosa Records, amb el nom de "Flores encendidas" i la col·laboració del mestre Carlos Juste Beethoven al violí, la producció va a càrrec de Xavier Baró i Enrique Lindo que fa que li doni un so més folk-rock que no pas tant rock'n'roll. En el disc s'inclou una nova versió de "En la autopista" i altres cançons com "Siete señales" (em recorda molt el so dels primers Gabinete Caligari), el fabulós "Madrugada" -que va ser single-, "Luces rojas", "El segundo baile" i un parell de versions, una "En el castell" de Jaume Sisa i una altra de Bob Dylan "Si los perros son libres"


Potser el tema més conegut dels Primavera Negra va ser "En la ciudad tambor" (1987), single del disc que incloïa un tema inèdit a la cara B "Algo entre los dos". Aquest fou l'últim single oficial del grup ja que Baró acabaria en un altre projecte, Tormentos i continuaria amb una extensa carrera en solitari cantant en català. Després de la dècada amb els Primavera Artur Mercè va "desar la guitarra a l'armari" i treballar de funcionari. Tanmateix, fonts ben informades (que és tal i com s'ha de dir) diuen que va quedar material enregistrat sense publicar: una versió de l'"Obviously Five Believers"' de Bob Dylan, i "Ciudad muerta" i "Scouting (Smash)".

Dona la sensació que fer rock'n'roll des de Lleida és difícil i costa amunt, però els Primavera Negra van aconseguir marcar-se el nom en el món pop-rock tot i no ser comercials ni entrar a les llistes de Los 40 Principales es van convertir en un grup de culte.

Aquest mes d'octubre ha mort d'un infart Artur Mercè als 58 anys.

El Congrés Català d’Educació Matemàtica 2020

El cap de setmana del 13, 14 i 15 de novembre es va celebrar el Congrés Català d’Educació Matemàtica 2020. Aquest esdeveniment que havia de fer-se el mes de juliol en format presencial a Reus i Tarragona, va acabar fent-se en format telemàtic... com tot enguany. Tot i això no va ser cap impediment perquè 783 professores i professors de matemàtiques de Catalunya ens passéssim el cap de setmana parapetats davant la pantalla de l’ordinador i la tauleta acompanyats de calculadora, paperets per a fer anotacions, bolis i tisores per a les activitats geomètriques. Des del divendres a la tarda fins diumenge al migdia es van dur a terme més d’un centenar de comunicacions amb propostes d’activitats a l’aula (i fora de l’aula també) per a tots els nivells, des de l’escola bressol fins al Batxillerat i Cicles Formatius. També hi va haver espais d’intercanvi, debats i noves propostes a partir de propostes presentades. Al cap i a la fi no ens ha tocat cap més remei que avesar-nos a això dels xats i les videoconferències.

Aquest Congrés és el tercer que es du a terme a nivell de Catalunya després del de l’any 2000 a Mataró i el del 2016 a Barcelona. El proper ja està previst pel 2024. L’organització de l’esdeveniment va a càrrec de la Federació d’Entitats per a l’Ensenyament de les Matemàtiques a Catalunya (FEEMCAT), que integra diferents associacions de professorat de matemàtiques, entre les quals s’hi troba Lleimat, l'Associació de Professorat de Matemàtiques de Lleida i les seves comarques. Les professores lleidatanes Mònica Cardona i Núria Cardet formaven part, respectivament, del comitè organitzador i científic del Congrés.

L’educació matemàtica no deixa de ser una branca d’estudi de les matemàtiques com ho són la teoria de nombres, la combinatòria i les equacions diferencials per exemple. Al nostre país hi ha hagut una tradició de dones i homes que s'han distingit per les seves aportacions a la didàctica de les matemàtiques i el 2016 es va iniciar el projecte «Línia del Temps» que ha estat actualitzat aquest Congrés i que continua obert. Aquest projecte és una base de dades amb les biografies de personalitats de la talla del Lluís Santaló, el Pere Puig o la Maria Rúbies.

Entre les noves incorporacions a la llista de biografies imprescindibles de la didàctica matemàtica catalana destaco la del professor targarí Joan Lluís Tous i Álvarez. El Joan Lluís va fer de mestre a Sunyer, Montoliu de Segarra, Tàrrega, Cervera, Lleida i sobretot a Verdú. Treballar en una escola amb alumnes de diferents edats a la mateixa aula va provocar que es convertís en un gran expert sobre l’Escola Rural sent un dels impulsors de les ZER a Catalunya. Conseqüència de la seua implicació en el món educatiu li fou atorgat el Premi Nacional d’Educació Marta Mata de la Generalitat de Catalunya.

No sé jo si existeixen trobades de professorat d’altres matèries d’aquest abast, suposo que sí. Però en el món de les matemàtiques possiblement sigui on hi hagi més associacions de tot tipus i congressos a nivell mundial, tant per necessitats educatives com comunicatives d’investigacions. Simplement ens agrada i tenim necessitat de comunicar.

El logotip del Congrés Català d’Educació Matemàtica juga amb el fet que a l’acrònim hi hauria dos lletres C i d’aquí l’elevat a la 2 que figura a la lletra C. A més, si ho llegim en anglès la pronúncia és similar a la forma verbal “Situem”. També el lema d’enguany ha jugat amb les lletres “Compromesos amb l’Educació Matemàtica”.
(Article publicat al Lectura el 29/11/2020)

Roger Penrose

Les matemàtiques no tenen premi Nobel, però de tant en tant hi ha premis Nobel d’altres disciplines que cauen rebotats a algun matemàtic. En un altre article ja vaig parlar dels Nobel de Literatura que guanyaren els matemàtics José Echegaray i Bertrand Russell o els d’Economia de Leonid Kantoròvitx o John Forbes Nash

Enguany, el premi Nobel de Física, ha estat atorgat a Roger Penrose, juntament amb Reinhard Genzel i Andrea Ghez, entre altres motius "pel descobriment que la formació de forats negres és una predicció robusta de la teoria general de la relativitat". I és que, certament, Roger Penrose al costat d’Stephen Hawking és un dels grans de la cosmologia moderna, amb els seus càlculs i els coneixements sobre topologia (geometria on només importa la forma i no la mida) va donar consistència a la teoria dels forats negres. Però aquest és un tema que el company de secció Salvador Ribas li explicaria molt millor que jo.

Tanmateix, Roger Penrose és un matemàtic prou conegut especialista en àlgebra i doctorat per la universitat de Cambridge. Va començar publicant importants resultats sobre resolució d’equacions matricials però la fama matemàtica li ha vingut sobretot per la seua afició a l’estudi geomètric dels mosaics o tessel·lacions.

Aquesta afició de recobrir terres i parets mitjançant rajoles ja existeix des de temps ben antics, per tant no és d’estranyar que els matemàtics s’hagin dedicat a estudiar les diferents formes geomètriques que es poden fer servir per enrajolar terres. Les formes més senzilles són els triangles equilàters, els quadrats i els hexàgons regulars. Només cal que passegeu pels carrers de diferents ciutats i us n’adonareu. A aquests mosaics se’ls anomena regulars perquè estan formats per polígons regulars i són justament els polígons que tenen com a angles interns un valor que és divisor de 360º: 60º en el triangle, 90º en el quadrat i 120º en l’hexàgon.

A partir d’aquí es poden fer recobriments del terra amb figures no regulars i va sorgir l’estudi del que s’anomenen mosaics periòdics i no periòdics. Els mosaics periòdics són aquells que van repetint la mateixa forma en un tros de terra i els no periòdics són aquells que tot i fer servir sempre la mateixa rajola no es va repetint la forma. Doncs Penrose, a mitjans dels anys 70, va idear dos rajoles en forma de quadrilàter a partir de triangles retallats en pentàgons. Aquestes rajoles reben el nom de dart (dard) i kite (estel) per la seua forma i en elles hi apareix la famosa proporció àuria. Penrose va idear puzzles i jocs infantils on les peces tenen aquestes formes.


També duu el seu nom el triangle de Penrose i per generalització, els polígons de Penrose. El triangle de Penrose és una figura impossible en l’espai tridimensional que ha donat idees per a molts logotips i que va popularitzar l’il·lustrador MC Escher en els seus dibuixos d’il·lusions òptiques.


En la imatge podeu veure un mosaic de Penrose fet amb les rajoles dart (de color gris) i kite (de color blanc). Fixeu-vos com a partir de dibuixos d’arcs de circumferències tangents dins de les rajoles es crea una corba contínua per tot el mosaic. L’altra imatge és la representació en perspectiva d’un triangle de Penrose.







(Article publicat al Lectura el diumenge 1/11/2020)

dissabte, d’octubre 31, 2020

Asfalto - Jenny

El panorama musical espanyol als anys setanta estava dominat pels cantants solistes i per grups de rock progressiu que complicaven els esquemes bàsics del rock de sempre. L'any 1972 uns joves músics madrilenys van voler tocar rock enmig d'aquesta situació musical.

El guitarrista i cantant Mario del Olmo Fernando i el seu amic, José Luis Jiménez al baix juntament amb el bateria Pancho Company (guitarra, baix i bateria, no cal res més) formen els Asfalto, nom proposat per Mario. Jiménez i del Olmo ja tenien experiència musical perquè venien de formar el grup Tickets. De fet, Mario i José Luis eren amics d'infantesa ja que vivien al mateix barri i anaven junts a classe. Van començar a fer música inspirats pels Beatles i van format Trapero's Combo perquè tocaven fent servir trastes que trobaven pel carrer. El nom no era gens comercial i traient bitllets per un autobús el van decidir canviar pel de Tickets

Amb Tickets són contractats per Jaime de Armiñán perquè acompanyin a les Vainica Doble en la banda sonora de la sèrie de RTVE Fábulas amb el tema "Refranes" (1970). I gràcies a Pepe Nieto de Los Pekenikes fitxen ni més ni menys per Columbia. D'aquesta manera graven un primer senzill "El rigor de las desdichas/Someone like you" (1970) amb actuació en el programa musical líder de l'època Gala del Sábado presentat per Joaquín Prat i Laura Valenzuela tal i com poden veure al vídeo. Però Julio Iglesias els truncà la trajectòria, ja que Columbia es va centrar en ell deixant de banda molts altres artistes de la discogràfica. Els Tickets no van estar d'acord en aquesta condemna a l'ostracisme i van demanar la carta de llibertat, però van haver-se de canviar el nom i la discogràfica es quedà amb tot el material que ja tenien enregistrat. I així és com de Tickets van passar a Asfalto.

Amb aquesta mateixa formació original i la producció de Manolo Diaz només van enregistrar dos singles amb la discogràfica Acción. El primer contenia els temes "Jenny" i "Razones" (1972), dos cançons signades per Mario del Olmo i la cara A amb una reminiscència als Beach Boys amb els cors. El segon single contenia "Quiero" i "My first dance" (1972), aquest cop les dos de José Luis Giménez.

Dos anys després, el 1974, la banda es reformaria de dalt a baix amb l'entrada de Julio Castejón (guitarra), Enrique Cajide (bateria) i Lele Laina (guitarra). Amb aquesta formació fitxen per Chapa Discos, companyia de la quals serien un grup de referència amb cançons com "Capitán trueno" (1978). Laina i Jiménez van fundar un altre grup clàssic de la movida com van ser els Topo.

Mario del Olmo deixà el grup per a dedicar-se a la producció audiovisual a RTVE fins la seua jubilació. Tanmateix no havia deixat de banda el món musical perquè havia recopilat una àmplia col·lecció de guitarres.

La seua última actuació amb el grup va ser l'any 2017 quan a la sala La Riviera va participar en el concert de 45 aniversari que van celebrar. Ara Mario ha mort després d'una llarga malaltia.

Articles relacionats:

-Los Ángeles.

-Bulldog.


divendres, d’octubre 23, 2020

Spencer Davis group - Gimme some lovin'

L'agost de 1963 el cantant i guitarrista Spencer Davis crea un grup amb el seu amic i bateria Peter York, i els germans Muff i Steve Winwood. El nom del grup no se'l van pensar gaire i com Spencer Davis va ser qui ho va manegar tot es va quedar en Spencer David Group, segons expliquen perquè a ningú se li acudia cap nom.

Fou el productor Chris Blackwell qui es fixà en ells per portar-los a Islands Productions, el que acabaria sent Island Records. El primer single que van enregistrar va ser "Dimples" (1965), una versió d'un clàssic de John Lee Hooker i que va passar sense cap pena ni glòria. El mateix Blackwell va veure que necessitaven alguna cosa més i fou ell mateix qui contractà un altre productor, Jimmy Miller -que posteriorment llençaria a la fama els Rolling Stones- i amb qui les coses van canviar i es va adreçar moltíssim la cosa.

Es va adreçar tant la cosa que l'any 1965 van aconseguir tot un seguit de números un en llistes. El primer un meravellós tema d'una estrella del reggae Jackie Edwars "Keep on runnin'" i que alguns coneixereu per la banda sonora de la pel·lícula Buster (1988) interpretada per Phil Collins. Després arribaria "Someone help me" (1966), també de Jackie Edwars i també número u al regne Unit. 

A continuació, l'èxit més important que van tenir, la seua cançó estrella, la fenomenal "Gimme some lovin'" (1966).  La cançó és fantàstica, però personalment, la versió que van fer el Blues Brothers per la seua primera pel·lícula The Blues Brothers (titulada aquí incomprensiblement com a Granujas a todo ritmo) és apoteòsica amb la secció de vent incorporada. El tema va deixar constància del futur que li esperava al cantant Steve Winwood, que posava la veu amb només 18 anys. Winwood va escriure la tornada, la van completar en una hora i van baixar a un pub a tocar-la. La portada del disc on s'inclou és molt seixantera i recorda moltes portades dels The Troggs, The Pretty Things, The Animals, The Kinks, Them... amb aquest tipus d'iconografia.


A finals de 1966 la banda protagonitza la comèdia musical The Ghost Goes Gear. I el gener de 1967 publicaven el seu últim número un "I'm a man", escrita per Winwood i Miller. Els Chicago Transit Authority -després abreujats com a Chicago- en van fer una coneguda versió el 1969.

L'abril de 1967 Muff Winwood deixa el grup per dedicar-se a la producció i amb la fama agafada Steve Winwood se n'aniria a formar els Traffic amb Jim Capaldi. Els dos músics són substituïts per Eddie Hardin i Phil Sawyer, que només estaria uns pocs mesos perquè es dedicaria a fer de guitarrista de sessió. Seria substituït per Ray Fenwick. D'aquesta formació és la psicodèlica "Time seller" (1967), "Mr second-class" (1967). 

La quarta formació de la Spencer Davis duraria de l'octubre de 1968 i acabaria el juliol de 1969 amb la retirada del baix Dee Murray i del bateria Nigel Olsson que se'n van a tocar al costat d'Elton John formant l'Elton John Band que començava carrera en les mítiques actuacions en el Troubadour Club de Los Ángeles. El 1969 arriba la dissolució oficial de la banda i Spencer David se'n va a fer carrera de productor canviant absolutament d'estil dedicant-se al jazz fins als anys vuitanta. També va fer de promotor musical d'artistes com Bob Marley o Robert Palmer. El 2006 Spencer David va intentar reorganitzar el grup només amb Eddie Hardin com a component històric fent algunes gires pels Estats Units i Europa.


L'Spencer David Group al final ha estat conegut per ser on es va iniciar el teclista i cantant Steve Winwood. Spencer David ha mort a la seua casa de Califòrnia a causa d'un atac de cor als 81 anys.


Articles relacionats: