dijous, de juliol 18, 2019

El·lipses

La circumferència, des de l'antiguitat, sempre ha dut l'aureola de figura geomètrica perfecta per l'harmonia aquesta que tots els punts que la formen estan a la mateixa distància d'un altre punt anomenat centre. Podem visualitzar circumferències en rodes, politges, engranatges, monedes, en tallar una síndria o una taronja pel mig, en mirar un vas de tub des de la part superior o quan tallem una botifarra amb un ganivet mitjançant un tall perpendicular a la taula.

Però les botifarres, els xoriços i les secallones no es tallen perpendicularment a la taula sinó que a les cansaladeries fan els talls de tal manera que el ganivet no és perpendicular sinó que forma un determinat angle d'inclinació diferent de 90º respecte la taula. Aleshores el tall de botifarra resultant ja no té forma circular sinó el·líptica. També, si inclinem el nostre vas de tub amb un líquid a l'interior i l'observem des de dalt comprovarem que el líquid ja no forma un cercle sinó que serà una el·lipse.

Una el·lipse es pot construir fàcilment amb una corda no tibada lligada a dos pals pels seus extrems. Amb un llapis, fent tibar la corda, podem anar dibuixant una el·lipse ja que la suma de les distàncies de qualsevol punt de l'el·lipse als dos pals –la longitud de la corda- es manté constant. Els punts on estan clavats aquests pals s'anomenen els focus de l'el·lipse. L'el·lipse té una curiosa propietat: qualsevol raig que passa per un dels focus es reflecteix en l'altre focus. Aquesta propietat es fa servir en la construcció de túnels, galeries, auditoris…

La seua forma s'ha utilitzat des de l'antiguitat com en l'amfiteatre de Pompeia i, curiosament, també és una forma que la podríem considerar de bellesa “perfecta”. Aprofitant que molts deveu ser en època de vacances podeu visitar la belleses el·líptica de la plaça de Sant Pere del Vaticà, una perfecta el·lipse amb dues fonts situades en els seus focus. I un article de l'enginyer Frederic Macau l'any 1964 va posar de moda el “teorema de l'Empordà” per remarcar la bellesa de la badia de Roses gràcies a dues formes el·líptiques que s'hi poden observar.



Les dues el·lipses de la badia de Roses, l'el·lipse de la plaça de Sant Pere amb les fonts de Bernini als seus focus i la rotonda del cementiri de Lleida que pot semblar el·líptica però que no ho és si ens fixem en les puntes. Si fos el·líptica potser seria més “geomètricament bella”.


(Article publicat al Lectura el 7/7/19)

dijous, de juliol 04, 2019

Peter Tork - Higher and higher

El març de 2012 escrivia aquest article sobre The Monkees en motiu de la mort de Davy Jones. Ara el recupero en motiu de la mort de Peter Tork, baix, teclista i membre original de la banda que ens ha deixat als 77 anys a conseqüència d'un càncer en les glàndules salivals.

L'any 2016, Nesmith, Dolenz i Tork es van reunir per enregistrar l'aclamat disc "Good times!", en el qual The Kinks cantaven temes de Noel Gallagher i Paul Weller "Birth of an accidental hipster", Harry Nilsson "Good times", Neil Diamond "Love to love" o Carole King "Wasn't born to follow", aquesta última cantada pel mateix Tork.

Els deixo la cançó "Higher and higher" (1994) inclosa en el disc "Stranger things have happened", l'únic disc gravat en solitari per Peter Tork i on el músic toca el banjo.

Koldo Aguirre

Koldo Aguirre dibuixat
per l'Ermengol
El juny de 1988 Jordi Gonzalvo deixava la Unió Esportiva Lleida després d'una temporada extraordinària a 2A en la qual es freguen les posicions de promoció d'ascens. L'equip va quedar sisè a 3 punts de l'Oviedo, que va acabar pujant a 1a. Gonzalvo, entrenador molt recordat a Lleida entre d'altres motius per haver enregistrat el seu himne, se'n va anar al Figueres i Koldo Aguirre era l'entrenador escollit per Mario Duran. Aguirre s'havia format al futbol base de l'Athletic i tenia l'experiència amb el mateix Athletic, València, Mallorca i l'Hércules a 1a divisió. L'excel·lent bloc de la plantilla del Lleida la temporada anterior -Verdejo, Rubio, David, Lecumberri, Luengo, Palau, Azcona...- es mantenia només amb les baixes destacades de Glaría -tot i les pintades que van aparèixer al Camp d'Esports demanant que es quedés- i Planelles -castigat pel seu flirteig amb el Figueres quan encara no havia acabat la temporada-, per tant Koldo Aguirre disposava d'una bona continuïtat de bloc per superar la pressió de quedar més amunt del sisè lloc de la temporada anterior.

Koldo Aguiire en una foto de
El Mundo Deportivo
L'arribada de Koldo Aguirre no va estar exempta de polèmica, el directiu de la UE Lleida Manolo Cubero va dimitir per tal com el president Mario Duran va portar la gestió del seu fitxatge sense comunicar-ho a la resta de la junta. També Joan Ramon Puig-Solsona es confirmaria com a segon entrenador del primer equip i el seu lloc a l'equip amateur l'ocuparia Josep Maria Mora. Els primers reforços van ser Gregory (Burgos), Jabo (Bilbao) i Pascual Sanz i Tejero (Zaragoza).

Un dels contratemps en què es trobà Koldo en la preparació de la temporada fou el canvi de la gespa del Camp d'Esports que l'impedí fer entrenaments i amistosos al camp i van haver de signar un acord amb el Sudanell per a entrenar-se al seu camp. Aquest acord va ser trencat unilateralment per Mario Duran i sense el vist-i-plau de l'entrenador -Aguirre va criticar públicament la decisió- obligant-los finalment a anar a entrenar al camp de l'Alpicat. El motiu que donà Duran foren les pretensions econòmiques del Sudanell.

Aguirre a la llotja del Camp d'Esports
Una de les decisions del nou entrenador va ser el canvi de la localitat de l'stage, després d'haver anat a la Val d'Aran amb Jordi Gonzalvo, ara s'anava a Rialp. Curiosament aquella temporada la UE Figueres de Gonzalvo i el CFJ Mollerussa de Carles Viladegut, que debutava a 2A, anaven a la Val d'Aran a fer l'stage. En aquell stage va estar a prova el jugador del Nacional de Montevideo Julio César Lancieri... que no sé perquè no es va quedar. Els mètodes d'entrenament de Koldo Aguirre eren distesos i tothom estava molt content amb ell. Fa uns mesos el massatgista Miquel Genís afirmava en una entrevista a la revista Lo Lleida que "Com a persona em quedo amb Koldo Aguirre. Va durar molt poc i com a entrenador li van sortir les coses molt malament, va tenir mala sort. El Koldo anava a la pissarra, feia la tàctica i els deia als jugadors: sou professionals i al camp ja sabeu què heu de fer. I això el va sentenciar. Amb el Koldo Aguirre me tocava fer de linier en alguns amistosos, amb el Puig-Solsona d’àrbitre." 

Un onze titular del Lleida d'aquella temporada amb la
samarreta de Tatra Liaz: Amb Verdejo, Azcona, Luengo,
Maza, Rubio, Palau, Lecumberri, David, Pascual Sanz...
S'iniciava la temporada que els seguidors recordem per la samarreta i el patrocini de Tatra Liaz, una empresa de camions que participava al París-Dakar i que instal·lava a Lleida la seua central de distribució per a Espanya. I no s'iniciava malament ja que en el partit de debut es guanyava 2-0 al Sestao en el Camp d'Esports amb gols de, com no podia ser d'altra manera, Mariano Azcona. El segon partit tampoc va anar malament empatant a un al Plantío contra el Burgos amb gol de Gregory. Però a partir d'aquí començà una debacle imparable... derrotes contra Eibar, Castilla, Rayo Vallecano, Figueres, Salamanca, las Palmas... fins arribar al mes de desembre on el Lleida, enfonsat en la classificació juntament amb el Mollerussa, perdia a casa contra el CD Castellón i al Colombino contra el Recre. La junta estava nerviosa pels resultats i per la manera de prendre les decisions de Mario Duran: el vicepresident Ramon Vila presentava la dimissió i el delegat Benito Ibars es negava a anar a Huelva en autocar. Finalment el 20 de desembre Koldo Aguirre és cessat, no es menja els torrons, i el dia dels innocents es presenta un bastant desconegut exentrenador de la UE Figueres José Manuel Esnal Mané com a entrenador.

Puig-Solsona i Aguirre en una
foto de Gómez-Vidal.


Puig-Solsona definia Koldo en el seu adéu com “un fuera de serie. Toda la plantílla estaba con él. Los jugadores están muy afectados por su marcha, la moral está baja... "



D'aquella nefasta temporada que tot i el canvi d'entrenador acabà en descens a 2B els aficionats recordem sobretot l'eliminació del Figueres, l'etern rival en aquells anys 80, de la Copa per part del nostre equip. El dijous 8 de desembre i amb 5000 (!!) espectadors al Camp d'Esports el Lleida guanyava 2-1 amb gols de Tejero i Azcona. Aquesta derrota del Figueres suposà la destitució de Gonzalvo com a entrenador empordanès.
Crònica del partit a El Mundo Deportivo
Koldo Aguirre va morir ahir als 80 anys.

divendres, de juny 28, 2019

James Ingram - Ya mo B there

La història de James Ingram és curiosa perquè assolí la fama dins del món de la música abans de ser famós en el món de la música. Sí, ja sé que no s'ha entès res de la frase que acabo de soltar però intentaré explicar-me.

Ingram va néixer a Ohio l'any 1952 amb un veu propícia per a dedicar-se al rythm and blues. Els seus inicis musicals als anys setanta van ser en la banda Revelation Funk. Tot i això, va començar la dècada dels vuitanta a fer col·laboracions al costat d'artistes de la mida de Ray Charles, The Coasters, Quincy Jones, Donna Summer o Patti Austin. Aquestes col·laboracions podien ser de dues maneres diferents: Ingram els cedia la lletra d'alguna de les seues composicions o bé els acompanyava en alguna de les cançons en la veu o el piano. El seu primer número 1 -que no era ben bé seu- en llistes fou el tema "Baby, come to me" (1982) en un duet amb Patti Austin. També amb la cantant novaiorquesa aconsegueix un altre èxit amb "How do you keep the music playing?" (1983).

D'aquesta manera Ingram va donar el salt a la fama i sense ni tan sols gravar un disc l'any 1982 guanyava el Grammy al millor cantant de rythm and blues gràcies, un altre cop, a una col·laboració en un disc que no era seu. Era el primer cop que succeïa en la història dels Grammy i la històrica cançó en qüestió "One hundred ways" amb Ray Charles. També, i al costat de Quincy Jones, composa "P.Y.T. (Pretty young things)", una cançó que es va incloure en el disc més venut de la història del pop: el "Thriller" de Michael Jackson. Anys més tard els tres tornarien a col·laborar amb el projecte "We are the world".

Visto lo visto l'any 1983 Quincy Jones es decideix a enregistrar-li el seu primer disc sota el seu nom "It's your night", on un fotimer de músics de Los Ángeles hi col·laboren: Larry Carlton, Tom Scott, David Paich... Tot i la balada "There's no easy way" el disc no és un èxit precisament, amb la qual cosa ell continua fent allò que se li dona bé, cantar amb altres. James Ingram no complia la màxima aquella del val més sol... i el 1985 torna a guanya un altre Grammy amb un duet, aquest cop al costat de Michael McDonald amb "Yah mo B there". També d'aquesta època és el triplet entre Ingram, Kenny Rogers i Kim Carnes en "What about me?" (1984).

El 1986 torna a intentar-ho en solitari sota la producció de Billy Ocean amb el disc "Never felt so good". Però res. A ell el que li funciona és col·laborar amb altres. I l'any 1988 guanya un altre Grammy amb Linda Ronstad per "Somewhere out there" inclosa en la banda sonora de "Fievel i el nou món".

L'any 1989 torna a provar-ho en solitari amb el disc "It's real". Aquest cop li surt bé la cosa i és amb aquest disc quan descobreixo James Ingram per primer cop gràcies al single "I don’t have the heart” (1990), número 1 mundial i potser l'èxit més rotund de la seua carrera,

Les últimes dècades Ingram ha estat poc actiu, i és que els dos últims discos han estat separats quinze anys en el temps: "Always you" (1993) i "Stand in the light" (2008), encara amb producció de Quincy Jones. I el duet amb Dolly Parton del “The day I fall in love” (1994) com a tema més destacat i que a més li comportà l'Oscar a la Millor cançó original per l'aparició a Beethoven 2.

Ara, als 66 anys i a conseqüència d'un càncer cerebral que feia anys arrossegava ens ha deixat James Ingram


Articles relacionats:
- Natalie Cole.
- Staple Singers.
- The Temptations.
- Ben E King.
- Bobby Womack.
- The Miracles.
- Fontella Bass.
- Booker T.
- Ashford and Simpson.
- Amy Winehouse.

dimecres, de juny 19, 2019

Mitjana i mediana

De tant en tant van sortint informacions i estudis sobre el sou mitjà, l'última que he llegit afirma que “El coste salarial medio en España es de 2.039 € brutos mensuales”. Està molt bé que surti aquesta informació i no poso pas en dubte el càlcul que s'hagi fet, però és una dada que, informativament, és incompleta. Perquè la informació fos més precisa, a part d'indicar el valor de la mitjana seria necessari informar del valor de la mediana per a poder extreure conclusions. I no, mitjana i mediana no és el mateix.

La mitjana d'una sèrie de dades és un paràmetre estadístic ben conegut que es calcula sumant tots els valors i dividint entre el número de dades que tenim. Aquesta mitjana ens dona un valor que ens informa al voltant de quin número estan distribuïdes les dades que tenim. Però si en la nostra mostra hi ha valors molt extrems aquesta mitjana no “representa” bé la mostra i és necessari complementar la informació mitjançant la mediana. La mediana és el valor central d'una sèrie de dades ordenades de més petita a més gran. Si hi ha un nombre imparell de dades la mediana és el número del mig i si hi ha un nombre parell de dades es calcula fent la mitjana dels dos valors centrals.

Vegem-ho amb un exemple: suposem que cinc persones tenen uns sous de 2 €, 4 €, 6 €, 8 € i 10 € (per simplificar el càlcul). Aleshores el sou mitjà d'aquestes cinc persones és (2 + 4 + 6 + 8 + 10) / 5 = 6. Evidentment aquest sou mitjà de 6 € no el cobra tothom de la mostra, però ens serveix de referència. En aquesta mateixa mostra la mediana, el valor central, també és 6. Per tant en aquest cas coincideixen la mediana i la mitjana perquè hi ha una “simetria” per sota i per sobre de la mitjana.

Ara suposem que el que cobra 10 passa a cobrar 50. El sou mitjà passa a ser (2 + 4 + 6 + 8 + 50) / 5 = 14 €. Però aquest valor ens dona una idea distorsionada dels sous perquè hi ha molts sous per sota de la mitjana i només un per sobre de la mitjana. En canvi la mediana de la mostra continua sent 6. El salari alt fa que la mitjana augmenti però no modifica la mediana. És a dir, la mitjana es veu afectada pels valors “extremadament alts o baixos” d'una mostra. Per tant, quan es parla de sous és interessant conèixer la mitjana i també la mediana ja que segons l'INE hi ha casos de sous extremadament alts si els comparem amb els de la majoria de treballadors.

L'any 2011 l'aleshores ministre Luis de Guindos va afirmar que apujaria l'IBI «a la meitat dels habitatges, és a dir, al 50% que superin la mitjana del valor cadastral de cada municipi»... com hem vist, el 50% dels pisos estan per sobre (o per sota) de la mediana, no de la mitjana.


En aquest gràfic de l’enquesta anual d’estructura salarial de l’any 2016 feta per l’INE es veu com la distribució de sous està desplaçada cap a la dreta amb sous molt alts respecte la majoria de sous. Això fa que el sou mitjà surti més alt que la mediana. En el gràfic també es mostra el que estadísticament s’anomena moda i que correspon al sou més freqüent.


Gràfic extret de https://www.ine.es/prensa/ees_2016.pdf
(Article publicat al suplement Lectura el 9/6/2019)

dissabte, de maig 18, 2019

Dividir entre 1,21

No fa gaires dies, en el transcurs d'una informació televisiva sobre el Tax Free –part impositiva sobre el preu d'un producte– es deia que si en un producte de 1.000 € se li treu el 21% de l'IVA queda un preu net sense impostos de 790 €. Aquest càlcul està fet a partir de descomptar el 21% als 1.000 €, però això no és correcte. Si a una determinada quantitat se li afegeix el 21% s'obté una nova quantitat, però si a aquesta nova quantitat se li descompta el 21% no obtenim pas la quantitat inicial, ja que el càlcul del 21% es fa sobre quantitats diferents. Ara ho veurem amb un exemple.

Abans, però, els comento una manera molt senzilla de calcular augments i disminucions percentuals. Si p% és un percentatge d'augment o de disminució, per calcular el preu final només cal multiplicar el preu inicial per (1 + p/100) en cas d'un augment o per (1 - p/100) en cas d'una rebaixa.

Suposem que un determinat producte val 100 € sense IVA i té un tipus impositiu del 21%. Segons el que he comentat en el paràgraf anterior, per saber el preu amb IVA només ens cal multiplicar 100 per (1 + 21/100) = 1,21 i per tant el preu final serà de 100 x 1,21 = 121 €. I si ara al nostre producte de 121 € li apliquem un descompte del 21%, (1 - 21/100) = 0,79 el preu que queda és 121 × 0,79 = 95,59 €. Oh! No ens dona els 100 € inicials! I és clar que no, el primer 21% el fem sobre una quantitat de 100 i l'altre 21% sobre una quantitat de 121, amb la qual cosa el valor del percentatge no és el mateix. I aquesta és, llastimosament, una errada massa estesa en comerços, mitjans i polítics fins i tot.

Però aleshores… com ho hem de fer per saber el preu d'un producte abans d'haver-li aplicat l'IVA? És molt senzill, només cal dividir el preu del producte entre 1,21. Anem a la notícia inicial de l'article. Si el preu amb IVA del producte és de 1.000 €, el preu sense IVA és de 1.000 / 1,21 = 826,45 € i no pas els 790 € que s'hi diuen. Tingueu-ho en compte en les ofertes dels famosos dies sense IVA que fan en molts comerços.

COMPTE AMB LES REBAIXES
També cal vigilar en les segones rebaixes, si ens fan un descompte del 20% i després un del 50% no és el mateix que rebaixar un 70%, sinó que seria equivalent a una rebaixa del 60%. O que un augment del 25% i un augment del 25% no és el mateix que un augment del 50%, sinó que realment és del 56,25%. Els percentatges successius d'augments o disminucions no es poden sumar ni restar.

(Article publicat a la revista Lectura el 12/5/2019)

dissabte, d’abril 27, 2019

Best-sellers matemàtics (II)

Ara fa un any publicava en aquesta mateixa secció, coincidint amb la diada de Sant Jordi, un recull d'uns quants llibres que considerava fonamentals en la història de les matemàtiques, aquell article va abastar des dels Elements d'Euclides fins a La Geometria de Descartes. Coincidint un altre cop amb la proximitat d'aquesta data enganxo aquest segon article amb bibliografia imprescindible matemàtica a partir del segle XVI.

Si l'aparició de Descartes va suposar un gir en la manera d'estudiar la geometria, l'In artem analyticem isagoge (1591) de François Viète va revolucionar l'àlgebra. Aquest matemàtic francès va generalitzar la necessitat d'introduir símbols en les matemàtiques i fer que la resolució d'equacions i de problemes de trigonometria sigui més còmoda a l'hora treballar. La notació algebraica que fem servir avui es basa, sobretot, en les propostes de Viète en aquest llibre.

John Wallis, matemàtic que també va redactar una gramàtica anglesa, va escriure la influent obra Arithmetica infinitorum (1656). En aquest llibre deixà escrita una meravellosa fórmula per calcular el nombre π i generalitzava l'ús del símbol ∞ per l'infinit, que ell mateix havia proposat en un llibre anterior. L'argument per fer servir aquest símbol és que és una corba que es pot traçar infinites vegades. Wallis, que dormia poc i malament, es passava les nits practicant càlcul mental, una nit calculà mentalment l'arrel quadrada d'un nombre amb 53 dígits.

La transcendència del Philosophiae naturalis principia mathematica (1687) d'Isaac Newton sobrepassa la matemàtica i és una referència històrica a nivell científic. Els Principia –tal i com se'ls coneix de forma abreujada– estan escrits en llatí i dividit en tres parts. Tot i que, bàsicament, Newton es dedica a demostrar les lleis de la física que modelitzen el funcionament de l'univers, en l'obra apareix el seu mètode del càlcul de fluxions, el que avui dia coneixem amb el nom de derivades. Gràcies a aquests mètodes podem calcular tangents a corbes o valors màxims i mínims de funcions. Newton era reticent a publicar els seus descobriments per por que li copiessin, però, sortosament, el seu amic Edmond Halley el va persuadir amb convenciment. En canvi, el seu principal competidor a l'hora d'estudiar el càlcul diferencial, Gottfried Leibniz, publicava en articles a la revista Acta Eruditorium, una forma més immediata i innovadora de publicar, amb la qual cosa les idees de Leibniz arribaven abans que les de Newton.

De Leonhard Euler (personalment) el més gran matemàtic de tots els temps, és gairebé impossible destacar una sola referència bibliogràfica. Foren tants els seus resultats que, des de l'any 1911, s'intenten recopilar en l'Opera omnia i que avui encara no s'ha enllestit. Segurament molts destacarien Mechanica, sive motus scientia analytica exposita (1736), un llibre en el qual usava geometria diferencial per resoldre problemes de moviment, però a mi m'agrada més Introductio in Analysis Infinitorum (1748), en què es demostra la fórmula més meravellosa de les matemàtiques, la que relaciona els nombres 0, 1, i, e i π.


Aquesta és la coneguda identitat d'Euler, hi figuren els que es consideren els nombres fonamentals en les matemàtiques: el 0, l'1, el nombre i que és la unitat imaginària complexa -l'arrel quadrada de -1-, el nombre e que aproximadament és 2,71828… i té moltíssimes aplicacions en biologia, economia o física nuclear i el conegut nombre π=3,14159… molt usat en geometria.

(Article publicat en la revista Lectura el 14/4/2019)

dimecres, d’abril 24, 2019

Dr Hook - When you are in love with a beautiful woman


L'any 1967, a Alabama, el cantant Ray Sawyer va tenir un accident de trànsit que li va fer perdre un ull, des d'aquell moment s'hi hagué de posar un pegat que li donà una certa semblança al capità James Hook de les aventures de Peter Pan. Aplegant-se amb altres músics com els guitarres Dennis Locorriere i Richard Elswit, el teclista Bill Francis, el guitarra George Cummings, el bateria John David i el baix Jance Garfat, formen un grup que anomenaren Dr Hook and the Medicine Show pel fet que anteriorment he esmentat.

El grup solia tocar en circuits de bars de New Jersey fins que Shel Silverstein, de la revista Playboy curiosament, però també compositor es fixà en ells. Silverstein els aconsegueix alguns contractes ja mitjanament seriosos i acaben enregistrant el single "Last morning" (1971) per a la pel·lícula de fàcil títol "Who is Harry Kelleman and why is he sating all those terrible things about me?". A partir d'aquest tema CBS els ofereix contracte i arriben els primers singles d'èxits: "Sylvia's mother" (1971) que arriba al nº5 de les llistes americanes i el sureny "The cover of Rolling Stone" (1972) -en aquest tema Sawyer fa de veu principal- que també és Top Ten i que comencen a consagrar el grup. La majoria dels seus temes d'aquesta època eren escrits per Silverstein -recordin, el redactor de Playboy, aquella revista coneguda pels reportatges, com la Interviu, pels reportatges... no per les fotos-. En aquest últim tema canten "L'emoció més gran que mai pots tenir és l'emoció que tindràs quan la teua foto sigui portada de la revista Rolling Stone". Eren altres temps de la música... i Dr Hook va aparèixer en portada de la Rolling Stone l'any 1973. Tot i publicar elapés va ser un grup que els èxits els aconseguí gràcies als discos senzills.

Justament amb la publicació del disc "Friend face" (1974) arribà la primera crisi i els primers problemes interns a causa d'un període de dos anys amb resultats molts discrets. Finalment l'any 1975, per solucionar-ho, fan un gir radical: s'escurcen el nom a Dr Hook i canvien de discogràfica anant a Capitol. Sembla que el gir els anà la mar de bé perquè van retornar a les llistes revisant un clàssic de Sam Cooke "Only sixteen" que arriba al número 6 als EUA. També és interessant "A little bit more" (1976).




El 1977 Ray Sawyer treu el seu primer disc en solitari però sense deixar el grup, que continua amb una bona nova època a Capitol. Entre 1978 i 1980 publiquen els èxits "Sharing the night together" (1978) i el que per mi és el millor tema del grup i un dels grans de la música "When you are in love with a beautiful woman" (1979), un èxit absolutament oblidat pel gran públic i que jo porto a totes les meues seleccions musicals. Aquest èxit els suposà creuar l'Atlàntic i arribar al nº1 de les llistes UK. També m'agrada "Better love next time" (1979) i no em descuido "Sexy eyes", l'últim tema que van gravar amb Sawyer en el grup. Meravelloses melodies.

Dr Hook es separen oficialment l'any 1986 i Sawyer continuà en actiu fent actuacions però en mode nostàlgic. Ray Sawyer ha mort als 81 anys després d'una breu i fulminant malaltia.

Articles relacionats:
- Lynyrd Skynyrd.
- Glen Frey.



dilluns, d’abril 01, 2019

Los Ángeles - La ayuda de la amistad

Els anys 60 espanyols, entre moltes altres característiques polítiques i pel·liculeres que sembla que no ens deixin treure de sobre, van ser coneguts com la "década dels grups" del pop espanyol. Eren els temps de Los Bravos, Los Brincos, Los Pekenikes, Fórmula V, Los Pasos, Diablos RojosLos Sírex, Los Mustang, Los Relámpagos, Los Salvajes, Lone Star...  i Los Ángeles.

El bateria Alfonso González Poncho, el baix Francisco Quero i els guitarres Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van formar l'any 1963 a la seua Granada natal un grup de nom Los Ángeles Azules. Anteriorment ja havien tocat junts en un grup embrionari sota el nom de The Blue Angels amb el solista Julián Granados, qui immediatament faria carrera en solitari. Amb aquest nom van gravar alguns singles en petits estudis granadins però l'any 1967 veuen la llum quan Hispavox, la gran discogràfica del moment, els fitxa. Així que aquell mateix any publiquen el seu primer disc "Los Ángeles" (1967).

Des d'aquest primer disc es van destacar per combinar una gran habilitat instrumental amb melodies vocals inusuals en el pop espanyol d'aleshores. La veu indiscutible del seu líder Poncho González hi jugà un paper molt important. L'any 1970 enregistren "Pequeñas cosas", i entre els dos discos publicats versionen cuidadosament al castellà èxits del pop internacional "Mañana, mañana" (el "Tomorrow, tomorrow" dels Bee Gees), "Los dos tan felices" (el "Happy together" de The Turtles), "98.6" (de Keith),  "Dime dime" (el "Bend me, shape me" de The American Breed), "El silencio es oro" (el "Silence is golden" de The Tremeloes), "La ayuda de la amitad" (el "With a little help from my friends" de The Beatles), "Waterloo sunset" de The Kinks,  però també combinant-ho amb temes propis com "Abre tu ventana" i els més exitosos "Mónica" i "Momentos".

Durant aquests tres anys la popularitat fou tanta que van arribar a participar en la pel·lícula "A 45 revoluciones por minuto" al costat de Juan Pardo i Fórmula V i en el llargmetratge "Un, dos, tres al escondite inglés".

Però això, llastimosament, durà ben poc. A part que els Mocedades els havia passat pel davant en el terreny de les harmonies vocals, l'any 1976 en un accident de cotxe morien Poncho González i José Luis Avellaneda, el guitarrista que havia substituït Agustín Rodríguez. Aquell estiu havien gravat el seu últim single "Nada va a cambiar el mundo".

L'any 1992 el grup es va recompondre reincorporant Agustín Rodríguez, Julio Rubio i Ángel Rubio  -als lleidatans ens sona aquest nom- mantenint-se Carlos Álvarez. En aquest any publiquen amb Fonomusic el disc "Venus" amb una portada amb el quadre "Ofrenda a Venus" de Tiziano que es troba al Museo del Prado. Curiosament, i després de 30 anys de carrera, amb aquest disc va ser quan els vaig descobrir jo per primer cop. Gràcies a un jingle de Cadena 100 on feien servir la cançó que obria el disc "Sin ti" i gràcies a l'Overstock de Discos Castelló al carrer Tallers de Barcelona, on setmanalment anava a rebuscar ofertes que allà tenien. Un outlet de discos d'aquella època on vaig comprar el disc per 300 peles, guardo el tiquet dins del llibret el CD. Altres bons temes del disc són "Perdido" i "Viejo Pedro". Cançons que, per cert, no he trobat a Youtube. No, no hi és tot a la xarxa.

Uns anys més tard s'incorpora Alfonso González Jr, el fill de Poncho, que també cantava i tocava la bateria i Carlos Muñoz enlloc de Julio i Ángel Rubio. En els inicis de la dècada dels 2000 tornen als escenaris amb concerts, alguns amb entrades esgotades. El 2005 s'edita el disc "Homenaje a Los Ángeles" amb la participació de Lori Meyers interpretant "No estoy contento", Jota de Los Planetas amb "Mamá deja de llorar" o Miguel Ríos adaptant "Es difícil olvidar". Un any després, el 18 de novembre de 2006, es feia un sonat homenatge al grup en l'Auditori Manuel de Falla de Granada acompanyat de la presentació del llibre "Los Ángeles: una leyenda del pop español" escrit per Fernando Díaz i amb pròleg de Miguel Ríos.

Ara m'he assabentat que l'any passat l'històric guitarrista de Los Ángeles, Carlos Álvarez, va morir a Màlaga als 73 anys.


Altres articles relacionats:
- Bulldog.

dimecres, de març 20, 2019

Ferran Sunyer i Balaguer

El passat 23 de febrer, a l’Escola Politècnica Superior del campus de Cappont, es celebrava a Lleida la primera edició del Dissabte de les Matemàtiques. Aquesta jornada, destinada a alumnes de batxillerat amb ganes de descobrir matemàtiques però també al professorat, fou organitzada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer. Però... qui era aquest senyor tan important per a què una fundació dugui el seu nom?

Ferran Sunyer i Balaguer [Figueres, 1912-Barcelona, 1967] fou un referent català mundial dins del món de les matemàtiques tot i haver nascut amb una paràlisi cerebral que el mantingué en cadira de rodes tota la vida sense ni tan sols poder escriure -al seu passaport hi constava escrit a mà «no firma porque no puede»-. Tanmateix, aquesta paràlisi no li va suposar cap impediment per aprendre a llegir i comprendre la matemàtica, la física i l’astronomia de manera autodidacta ja que els metges li van recomanar no anar a escola. Amb una enorme memòria i una gran capacitat per elaborar les seues conclusions les anava dictant a la mare o a les cosines perquè ho escrivissin.

Sense ni tenir el títol de batxiller, l’any 1933 descobrí una errada en un llibre del matemàtic francès Joseph Serret i començà a obtenir els seus primers resultats que els feu arribar a Jacques Hadamard de l’Acadèmia de Ciències de París. A partir d’aquí, Ferran Sunyer va mantenir una comunicació constant amb l’escola francesa d’analistes -el seu camp d’estudi eren les funcions matemàtiques-, i començà a publicar regularment. El seu teorema més conegut és el teorema de Corominas-Sunyer que publicà en col·laboració amb el també matemàtic català Ernest Corominas. Aquest teorema tracta sobre unes funcions anomenades derivables i quines característiques ha de tenir si després de fer moltes derivades -la derivada és una operació matemàtica- hi ha un moment que ens dona zero.

L’any 1957 finalment va obtenir el títol de batxiller, el 1959 el de llicenciat i el 1952 el de doctor amb qualificació de cum laude. Tot això ho va fer perquè, tot i portar anys col·laborant amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), no podia ser nomenat investigador. Ho aconseguí el 9 de desembre de 1967, divuit dies abans de morir. Sunyer és un exemple no només com a matemàtic sinó també com a paradigma de l’esforç i els valors.

El 1983 es crea la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer integrada a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de donar a conèixer la figura del matemàtic -l’any 2013 tingué lloc a l’IEI una exposició- i estimular la recerca matemàtica amb premis de prestigi internacional i beques per a estudiants de doctorat de les universitats dels Països Catalans.

Per conèixer més detalls sobre Ferran Sunyer us recomano la visualització del documental Ferran Sunyer i Balaguer. Història d'un exili interior realitzat l’any 2012 en commemoració del centenari del seu naixement i que el podeu trobar fàcilment a través del web de TV3 a la carta. També, la novel·la Plans de futur del Màrius Serra relata, des de la ficció, la vida del matemàtic català a partir de la figura de la seua mare.