dijous, d’agost 13, 2020

Trini Lopez - If I had a hammer

El covid-19 mató al cantante Trini López, un ídolo de los 60 ...

Trinidad Lopez III va néixer a Dallas, la terra del JR, el 1937 descendent d'una humil família mexicana. Trini deixà els estudis per ajudar a l'economia familiar però tanmateix li donà temps per aprendre a tocar la guitarra. Als 15 anys ja tocava amb el grup Big Beats voltant pels clubs surenys dels Estats Units i el 1958 firmava per Columbia gràcies al productor Norman Petty, que en aquells temps duia Buddy Holly.  L'any 1963 Don Costa es fixa en ell en una actuació en el mític club PJ's de Los Ángeles i començà carrera en solitari per a Reprise, el segell de Frank Sinatra. Don Costa era el productor de Sinatra i també descobridor de Paul Anka.

El seu primer disc "Trini Lopez at PJ's" (1963) ve acompanyat del seu primer èxit, -i al tanto quin èxit!- que va ser "If I had a hammer". El tema es situà al capdavant de les llistes de setze països, als EUA es quedà al tres, i va vendre cinc milions de còpies en anglès. La cançó original és de Pete Seeger i té com a protagonista la "campana de la llibertat" situada a Filadèlfia i amb la qual els rebels van cridar als colons a independitzar-se la metròpoli britànica. No només Lopez i Seeger la van interpretar -i és que el tema es convertí en un dels grans himnes del folk, un estil nascut entre lluites sindicals i polítiques-, també els Peter, Paul and Mary, pioners del folk pre-Dylan i Baez, la van enregistrar amb un important èxit. Versions en castellà no en van faltar, potser la més coneguda és "Si yo tuviera un martillo" de Gelu i Los Mustang, tot i que he descobert una dels... Parchís. També coneixia aquesta adaptació a l'italià de Rita Pavone. i, de fet, estava convençut que el mateix Trini Lopez l'havia enregistrat en castellà, però no l'he trobat.

Durant un parell d'anys després d'aquest boom es va mantenir en solfa gràfies a versions de clàssics del folk americà: "Kansas city" (1963), "Green green" (1963), "Jailer bring me water" (1963), "I'm coming home Cindy" (1966), "Sally was a good old girl" (1968), "Michael" (1964)... venent de cadascun dels singles moltíssimes més còpies que no pas els seus intèrprets originals.

M'entretindré en algunes més en concret:

  • Molt coneguda va ser "The lemon tree" (1964) sobretot per la versió castellana "Mi limón limonero" (1968) del veneçolà Henry Stephen. En quantes festesmajons de poble no l'heu escoltat?

  • "La bamba" (1966) popularitzada pel malaguanyat Richie Valens el 1957 i molt abans que Los Lobos (1987) la posessin en el primer pla de la música. Deu ser la cançó més cantada pels guiris en els karaokes de la Costa Brava i Daurada.
  • Impresionant aquesta versió amb un estil molt personal de l"America" (1963) de West Side Story
  • L'any 1967 participava al costat de Charles Bronson o Telly Savalas en la pel·lícula Els dotze del patíbul i també col·laborava en la banda sonora amb "The Bramble bush" (1967). 

La popularitat de Trini Lopez va fer que dues guitarres Gibson tinguin disseny propi seu. Fins i tot fou contractat com a teloner dels Beatles en el seu primer concert a París (1964), el seu explosiu èxit va fer que al final Trini Lopez fos el cap de cartell amb els Beatles i Sylvie Vartan com a complements.

Quan la febre del folk va acabar, com a part de fer versions no hi havia res més, la seua carrera es va apagar.

Trini Lopez ha mort a Palm Springs als 83 anys víctima de les complicacions causades per la Covid-19. David Ebersole i Todd Hughs havien enllestit de gravar un documental amb la seua vida destacant que havia viscut al desert de Califòrnia. 

Articles relacionats:

- Leonard Cohen

- Bob Dylan




diumenge, de juliol 26, 2020

Fleetwood Mac - Oh well

El guitarrista londinenc Peter Green i el bateria Mike Fleetwood van coincidir el febrer de 1966 en una banda de nom Peter B's Looners, pocs mesos després es fusionaven amb un altre grup, The Cheynes, en el qual havia tocat anteriorment Fleetwood, i funden la superbanda -eren set músics-Shotgun Express. Al mateix temps, el juliol de 1966, John Mayall s'assabenta que Eric Clapton vol deixar la banda per fundar els Cream i es fixa en Peter Green per substituir-lo als seus Bluesbreakers. L'abril de 1967 finalment acaben formant els Bluesbrakers el mateix John Mayall, Peter Green, John McVie i Mike Fleetwood. Un bon embolic genealògic que es podria continuar perquè de tot això també en surten Manfred Mann, Blind Faith, Jeff Beck, The Firm, Robert Plant, Yardbirds i Mick Taylor dels Rolling Stones... 


A Hard Road (Vinyl, LP, Stereo, Album) portada de album

Però anem al que ens convé ara i és que els Bluesbreakers amb els nous fitxatges publiquen el que potser va ser el seu millor disc "A hard road" (1967), el conegut disc de la portada feta i pintada pel mateix Mayall. La guitarra de Peter Green es fa notar entre els fans de Mayall que obliden ràpidament la marxa de Clapton. A més a més Green escriu els temes "The same way" i "The supernatural" i és la veu principal a "You don't love me" -cançó popularitzada per Boo Diddley- i "The same way".




Els Bluesbreakers fitxen a Mick Taylor, futur bateria dels Rolling, i publiquen "Crusade" (1967). En aquest disc Green signa les cançons "Curly", "Rubber duck", "Greeny" i "Missing you". En el següent disc "Bare wires" (1967) els músics van deixar l'arròs fet i només va caler posar l'aigua, Green havia posat la guitarra a "Picture on the wall" i "Jenny".

Fleetwood Mac - Fleetwood Mac (1968).jpg

I és que el setembre de 1967 John McVie, Mike Fleetwood i Peter Green, amb les lliçons de blues apreses al costat del mestre John Mayall, van decidir formar una nova banda que basaria la seua música en el blues britànic de nom Fleetwood Mac per motius obvis. Van reclutar els serveis del guitarrista Jeremy Spencer i el 1968 gravaven el seu primer disc "Peter Green's Fleetwood Mac". L'àlbum es situà al 4 en llistes gràcies ja a la fama de la guitarra Gibson Les Paul de Green només a l'ombra de la d'Eric Clapton. Al disc hi ha versions de clàssics com "Shake your moneymaker" d'Elmore James i "Hellhound on my trail" de Robert Johnson combinades amb temes de Green com "Merry go round".

Fleetwood Mac - Mr. Wonderful.jpg

Pocs mesos després van presentar el segon disc "Mr Wonderful" (1968) amb un estil molt similar al primer però amb força menys èxit. D'aquest disc us sonarà possiblement "Stop messin' round", un tema de Green, versionat per Gary Moore i Aerosmith. D'aquest disc també és "Lazy poker blues" que posteriorment fou adaptat sense gràcia pels Status Quo i el primer instrumental del grup "Evenin' boogie". Per últim un altre clàssic d'Elmore James "Dust my broom". Tots els riffs de James comencen igual...



Cover of the Spanish release: McVie, Kirwan, Green, Spencer, FleetwoodCuriosament l'èxit no els arribaria amb cançons incloses en discos sinó en singles. "Albatross" (1968) és un instrumental que barreja psicodèlia i soft rock que arribà al nº1 en llistes UK. "Man of the world" (1969) arribà al 2 en llistes. El single "Oh well" (1969) -al mercat espanyol el van titular "Muy bien"- tenia dos parts, una en cada cara del single i arribà al 2 en llistes. La primera part plena de blues i la 2a part uns instrumental per a violoncel, guitarra acústica i flauta interpretada per Sandra Elsdon, la parella de Green. La cançó alternava moments acústics, rock elèctric, blues... i el mateix Jimmy Page va afirmar que l'estructura musical de "Stairway to heaven" es va inspirar en aquesta cançó. Una cosa diferent és aquest "Oh well" (1989) que recordem dels nostres inicis a les discos. L'altre single així esgarriat de gran èxit fou "Black magic woman" (1969), aquest últim tema de Green arribà al més alt de les llistes un any després de la mà -i guitarra- de Carlos Santana.

El tercer disc seria "Then play on" (1969) amb la incorporació d'un altre guitarra: Danny Kinvan que ja anava agafant el rol de Peter Green, ja més desapercebut aquí: "Closing my eyes" o "Rattlesnake shake"

L'any 1970 Peter Green abandona el grup per problemes místics i religiosos -sortia amb túniques i creus a l'escenari i parlava de regalar tots els seus diners- als quals s'hi va veure abocat a causa d'un trastorn mental combinat amb un excessiu consum de drogues i una esquizofrènia diagnosticada que el va portar a estar internat en diferents centres de salut mental amb tractaments d'electroxoc. Quan se'n va sortir va acabar treballant en un cementiri. Una mica com acabarem la gent de Lleida després d'aquest confinament estival.

Intheskies.jpgL'any 1979, quan la nova formació dels Fleetwood Mac veia milions de còpies gràcies a "Rumours" -havien incorporat les veus melòdiques de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks- Peter Green va tornar en solitari. Molta gent a les xarxes homenatjava Green amb cançons de la 2a època dels Fleetwood amb qui Green ja no hi tenia res a veure. El disc "In the skies" (1979) compta amb la col·laboració del gran guitarrista Snowy White i tot i no ser un èxit comercial Green composa tots els temes com aquest fabulós "In the skies" amb un estil molt diferent que dona nom al disc. Després vindrien "Little dreamer" (1980), "Watcha gonna do?" (1981), "White sky?" (1982), "Kolors" (1983) i "A case for the blues" (1984) sota el nom de Katmandu.

El 1995, un altre guitarrista de blues com és Gary Moore -qui va comprar-li la guitarra ja batejada com a Les Paul Green- va publicar el disc "Blues for Greeny" en homenatge a Peter Green. En aquest disc s'inclouen 13 temes de totes les etapes del guitarrista 

El 25 de febrer d'enguany al London Palladium es feia un concert d'homenatge a Green que serà publicat properament en LP i CD. En aquest concert hi van participar Noel Gallagher, Neil Finn, David Gilmour, Johnny Lang, John Mayall, Christie McVie, Pete Townshed, Steve Tyler; Bill Wyman...  

Peter Green ha mort als 73 anys mentre dormia segons va comunicar la seva família.




divendres, de juliol 24, 2020

Jarabe de Palo - Tiempo

La tardor de 1996 la discogràfica Virgin va publicar el disc d'un grup català format per Pau Donés (veu), Daniel Forcada (percussió), Jordi Mena (guitarra), Marià Roch (baix), Toni Chupi Saigi (teclats) i Àlex Tenas (bateria) anomenat Jarabe de Palo. El grup era liderat per Pau Donés, un jove admirador de Bob Dylan i de Juan Perro, dels Beatles i d'Antonio Machín, dels Rolling Stones i de Ricardo Arjona... L'àlbum duia el mateix nom que el grup i tant el grup com la discogràfica havien caigut en el desànim per l'escassa repercussió comercial del disc.

Carácter Latino (1997, CD) | DiscogsPerò l'arribada de l'estiu del 1997 va canviar tot i és que Tabacalera Española va decidir rellançar al mercat la marca Ducados amb el patrocini d'un disc sota el nom de Duca-2 Music. Els publicistes van trobar en un tema d'aquest disc la cançó ideal per la seua campanya: "La flaca", un tema que barrejava sons cubans amb rock. Un any després de publicar el disc i coincidint amb l'arribada de l'estiu l'anunci va començar a emetre's per la tele amb la qual cosa el single, i de rebot tot el disc, van encapçalar llistes de vendes i d'èxit. Era tal el desconeixement que es tenia de la cançó i del grup que va circular la idea que era un projecte de Juan Perro, però en acabar l'estiu tothom tenia clar que "La Flaca" era un projecte dels Jarabe de Palo que estaven recollint discos d'or i de platí per allà on passaven. Exemple de què amb paciència es guanya el cel.

No recordo si era el primer cop que passava però sí que va suposar durant un bon temps després una nova manera de fer publicitat que ha tingut imitadors posteriors: Undrop amb "Train" i Deviot amb "Wait here" per a Pepsi, Blue 4U amb "Happy world" i Supa T and the Party Animals amb "Love and respect" o Latin.com amb "Friends and friends" pels primers anuncis d'Estrella Damm que han derivat a les retatarejades de The Vaccines, The Triangles, Billie the Vision o l'apegalosa i resultona "Fantastic shine" de Love of Lesbian. Mika amb San Miguel i la que més m'ha agradat dels últims anys, el "High and low" d'Empire of the Sun per a l'anunci de San Pelegrino

Jarabe De Palo Featuring Chrissie Hynde - Cry (If You Don't Mind ...Després de l'èxit -tard però èxit- del disc de debut, el segon disc "Depende" (1998) va ser gravat a Londres sota les ordres del productor Joe Dworniak. El disc es va començar a promocionar per totes les teles i ràdios amb una important campanya, no com l'anterior. Virgin va aprendre de l'error però ara Jarabe de Palo, amb només dos discos, ja començava a ser un grup consolidat en el panorama pop estatal. El disc va ser un èxit absolut i els va obrir les portes del mercat italià on també van triomfar. 

Però no els explicaré gaires coses dels Jarabe de Palo perquè de ben segur ja ho deuen tenir ben present. El que sí m'agradaria comentar és que els Jarabe han estat un dels grups que més ha cuidat la presentació del format single de les seues cançons, cosa que els que som col·leccionistes d'aquest format sempre agraïm. I és que a la meua discoteca personal he arribat a recopilar que ni més ni menys que força joies de col·lecció en format single dels Jarabe.

  • "Cry (if you don't mind)" (2005). Single extret del disc "1 m2" on hi canta Chrissie Hynde dels Pretenders, de fet el riff de guitarra em recorda el "Brass in pocket". a la portada es veuen en la penombra el Pau i la Chrissie.
  • "Dicen" (2006) del disc "1 m2" i amb una curiosa portada on surten una girafa, un peix, un lloro, un gat i un pelícan amb cos de persona.
  • "Romeo y Julieta (no eran de este planetas)" (2004) del disc "1m2" amb unes divertides titelles marcianes dibuixades que representen Romeu i Julieta a la portada.
  • "Perro apaleao" (1999) del disc "Depende". Aquest single és en format digipack que en obrir-lo surten les dates de les gires de Jarabe de Palo de l'any 1999. Com a curiositat el dia 24 de setembre van actuar a Cornetja de Llobregat (sic) i l'11 de maig a Lérida.
  • "Yin yang" (2003) del disc "Bonito" amb una portada roja amb dos peixos entrecreuats.
  • "Aun no me toca" (2003) del disc "Bonito" amb fotos d'un concert en directe que és el mateix que es veu al video.
  • "Bonito" (2003) del disc "Bonito", òbviament. Aquest està fet en cartró reciclat per la textura i es veu Pau Donés d'esquena assegut en un garito de socorrista de platja a la part posterior del single. La portada és com la del CD.
  • "Amor pecador" (2001) del disc "Homenaje a Jeros", el cantant de Los Chichos amb qui col·laboren conjuntament en aquest tema.
  • "Corazón (historia de un...)" (2003) del disc "Bonito" amb la lletra escrita escrita a mà a la contraportada i la participació de la bailaora Elena Andújar.
  • "El lunar de María (remix)" (2000)  -aquesta no hi és al Youtube- del disc "Peret, rey de la rumba". Hi ha tres versions d'aquesta versió del tema de Peret, la radio edit mix, la Joe Dworniak i la del disc. la portada és tota roja amb un punt negre al mig. Peret i Pau Donés toquen conjuntament.
  • "El lunar de María" (2000) que és la mateixa versió que el tercer  tema del single anterior. 
  • "A lo loco" (1998) de la banda sonora de El Milagro de P.Tinto amb Celia Cruz.
  • "De vuelta y vuelta" (2001) del disc "De vuelta y vuelta", en format digipack amb un text dels Jarabe a la part central on dediquen la cançó a lo que para mi significa experiencia, sabiduría, respeto y admiración.
  • "Depende" (1998)  del disc "Depende", també en format digipack i un llarg text escrit per Pau Donés amb agraïments ocupant tota l'obertura del digipack.
  • "Pura sangre" (1999) del disc "Depende". En aquest cas a la part central del digipack hi ha la lletra de la cançó.
  • "Duerme conmigo" (1999) del disc "Depende" també en digipack, amb una portada amb un núvol de tronada, i a la part interior la lletra de la cançó i la foto de dos iaies assegudes en un banc amb un gos.
  • "Agua" (1998) del disc "Depende". Digipack amb fotos de Pau Donés tocant la guitarra i un primer pla dels cables dels equips de so.
  • "Dos días en la vida" (2001) del disc "De vuelta y vuelta". Hi ha dos versions de la cançó, una de 5.49 i una altra de 3.56. En format digipack com a curiositat la lletra de la cançó està en castellà i en anglès. En la portada s'hi veu una nena asseguda escarranxada agafant una bola del món. Hi col·labora Celia Cruz.
  • "Completo incompleto" (2001) del disc "De vuelta y vuelta". En format digipack amb  fotos del Pau Donés nu assegut en una cadira i un arradiet. Amb veus d'Antonio Vega.
  • "Tiempo" (2001) del disc "De vuelta y vuelta".  Digipack en el qual hi apareix tota la banda nua a la portada. La cançó amb més ritme del disc on hi rapeja Jovanotti.
  • "Quiero ser poeta" (1996) del disc "La flaca". El primer single que passà inadvertit i que inclou també el tema "Quítame la vida".
  • "El lado oscuro" (1996) del disc "La flaca" amb dos versions una de curta i una de llarga del mateix tema. 
  • "Grita" (1997) del disc "La flaca".
  • "La flaca" (1997). Contigo empezó todo. La famosa cançó que narra la història d'una tremedísima mulata que Pau Donés va conéixer en una gravació a La Habana. al single hi surten tres versions, una d'elles en acústic.
Evidentment tenen mooooooltes més grans cançons: la guitarrera "Menos que un amor, más que un amigo", "¡Yep!", "Hice mal algunas cosas" amb Carlos Tarque i Joaquín Sabina, "A tu lado", "Mucho más mucho mejor"... . Però el volia fer diferent aquest article. Un fabulós artista Pau Donés del qual em dona la sensació d'haver-lo gaudit poc amb els anys que li haurien d'haver quedat encara per davant. En majúscules a la història del pop espanyol.

Best-sellers matemàtics (III)

En els dos últims anys, quan s’atansava la data del dia de Sant Jordi, publicava un article sobre llibres històrics de les matemàtiques. En el primer article repassava la bibliografia fonamental des dels Elements d’Euclides fins a La Geometria de Descartes, i en l’article de l’any passat començava amb François Viète i acabava al segle XVIII amb Leonhard Euler. Amb una diada de Sant Jordi que no caurà en Sant Jordi sinó per Sant Joan Cassià aprofitarem per continuar les ressenyes d’aquest llibres que van suposar alguna revolució matemàtica.

Només començar el s.XIX trobem el Disquisitiones Arithmeticæ (1801) que Karl Friedrich Gauss va escriure amb només 24 anys. A la primera línia del prefaci l’autor deixa clar que aquest llibre es dedica a estudiar només els nombres enters i consolida la teoria de nombres com una branca central de les matemàtiques. En el llibre Gauss també introdueix el que ara coneixem com aritmètica modular, un nou sistema de numeració en què un determinat nombre s’identifica amb el 0. El recompte de les hores no deixa de ser un cas d’aritmètica modular perquè les 12 les identifiquem amb el zero i es representa 12≡0, 13≡1, 14≡2... Un altre apartat importantíssim d’aquest llibre és la demostració de la construcció amb regle i compàs del polígon regular de 17 costats quan portaven 2000 anys suposant que no es podia construir.

La principal obra sobre probabilitat arriba el 1812 de la mà del matemàtic francès Pierre Simon Laplace amb els dos volums de Théorie Analytique des probabilités. La teoria de la probabilitat estudia els possibles resultats d’un esdeveniment i en el segon volum Laplace dona la coneguda definició de probabilitat com el quocient entre casos favorables i casos possibles. En les seues paraules “la teoria de la probabilitat no és res més que el sentit comú aplicat al càlcul”.

El 1821 el matemàtic i important col·leccionista de rellotges Augustin-Louis Cauchy escriu un llibre de text per als seus alumnes de l’École polytechnique, l’escola d'enginyers més prestigiosa de França. Un llibre de text històric perquè en el Cours d'analyse Cauchy desenvolupa tota l’anàlisi matemàtica que feia anys que s’estudiava donant-li el màxim rigor possible: límits, infinitèsims, continuïtat de funcions, derivades… tots aquests conceptes que formen la base de l’anàlisi que s’estudia al Batxillerat. La idea de Cauchy era donar la màxima precisió al càlcul per anar eliminant l’àlgebra. El nom de Cauchy és tan omnipresent en les matemàtiques amb successions, teoremes i criteris que ha calgut un segle per editar totes les seues obres.

I per últim, un llibre al qual en el seu moment no se li va donar gaire importància però que un segle més tard se’l va començar a valorar per molts altres més motius que no només pel qual va ser escrit és The Mathematical Analysis of Logic (1847). En aquest llibre George Boole analitza la lògica i demostra que les regles de la lògica es poden tractar matemàticament: del “cert” i el “fals” es va passar al 0 i 1. Sense ser-ne conscient Boole va posar les bases de la programació informàtica i de l’electrònica digital.


Aquest que teniu entre mans és l’article número 50 de la secció Lo teorema. Com el 50 és un número susceptible de ser celebrat ja que tenim l’estrany costum de commemorar alguns múltiples de 5, 10 o 25 ho farem amb una curiositat. El 50 es pot expressar com la suma de nombres primers de dos maneres diferents, de manera que tots els primers implicats són consecutius: 50 = 2 + 5 + 7 + 17 + 19 = 3 + 11 + 13 + 23

(Article publicat a la revista Lectura el diumenge 19 de juliol de 2020)

dimarts, de juny 16, 2020

Comptar amb el zero

Quan Pedro Sánchez va anunciar les famoses fases de la desescalada va provocar un petit embolic, moltes vegades en sentit jocós, amb el fet que fossin quatre fases però numerades des de la zero a la tres. Aquesta confusió es produeix perquè es comença a comptar pel zero enlloc de començar per l'un que és tal i com es fa habitualment. Però té sentit començar a comptar pel zero enlloc de l'un? Serveix per a comptar el número zero?

Quan l'ésser humà va començar l'activitat matemàtica de comptar no comptava fases sinó que tenia la necessitat de comptar fruites o bisons pasturant. La primera part del procés va ser agrupar objectes uniformes, és a dir, allò que en matemàtiques sempre diem de no barrejar peres amb mançanes. La segona fase fou aparellar els objectes agrupats, d'aquí que hi hagi moltes teories que afirmen que el primer número que va existir va ser el dos, perquè si només hi havia una sola cosa l’Homo Habilis no tenia cap necessitat de comptar res. I a partir d'aquí ja es van començar a agrupar de tres en tres o de quatre en quatre i va venir la tasca de crear paraules per a designar els números i més endavant d'escriure'ls. Aquests nombres 1, 2, 3, 4, 5... s'anomenen nombres naturals.

Els egipcis, cap a l'any 2000 aC, tenien maldecaps una mica més complicats que els de l'home prehistòric com el fet de repartir dos pans entre cinc persones. Amb problemes com aquest i molts més trobats en els papirs Rhind i de Moscou els egipcis van tenir la necessitat de començar a treballar amb fraccions: 2/5, 1/4, 1/3 … evidentment no les escrivien amb aquesta notació sinó amb la seua simbologia. Aquests números fraccionaris poden expressar-se en forma de nombre decimal exacte 0,4, 0,25 o periòdic 0,333333.. tal com va generalitzar Simon Stevin al segle XVII.

Els grecs, al segle V, van descobrir que a part dels nombres naturals i dels fraccionaris n'existien uns altres que van provocar el caos: els nombres irracionals. Aquest nombres amb infinits decimals sense període que no els entraven al cap van ocasionar el suïcidi d'alguns pitagòrics. Són nombres irracionals el conegut nombre Pi () o l'arrel quadrada de 2.

Els negatius van arribar tard, quan van ser necessaris en comptabilitat o per a marcar referències geomètriques: positiu cap amunt i negatiu cap avall, com en els pàrquings. Així en ajuntar els naturals 1, 2, 3… i els seus negatius -1, -2, -3,... obtenim l'anomenat conjunt dels nombres enters. Si a aquests enters hi afegim les fraccions, obtenim el conjunt dels nombres racionals. I si als racionals hi afegim els nombres irracionals, es forma el conjunt dels nombres reals.

Però, i el zero? Ens hi cap al conjunt dels naturals? O l'hem d'afegir als enters com a element de separació dels positius amb els negatius? Hem vist que els nombres naturals serveixen per a comptar i ordenar, però el zero? L'ús del zero com a número es deu a les matemàtiques índies cap allà el 650 dC, Fibonacci el va introduir a la matemàtica europea al segle XIII però no s'hi va mullar gaire. Durant el segle XX matemàtics com Dedekind, Hilbert, Cantor i Peano van formalitzar matemàticament els conjunts de nombres i s'obtà per classificar el zero com a nombre enter i no com a natural.

Però té sentit comptar zero coses? Avui en dia els matemàtics encara no es posen d'acord. Personalment penso que no té sentit comptar alguna cosa com a zero, perquè ja és alguna cosa. Per tant anomenar zero a la primera fase és contradictori ja en essència. Si és la primera fase no pot ser zero. El zero no hauria de ser natural, però ho deixo a gust del lector.

(Article publicat al Lectura el 14/6/20)

diumenge, de juny 14, 2020

Bonnie Pointer - Heaven must have sent you

Ruth, Bonnie i June Pointer, les germanes Pointer, eren filles d'un pastor predicador protestant d'East Oackland (Califòrnia), i es dediquen a cantar gospel i temes religiosos a l'església. Quan la quarta germana, Anita, deixa la seua feina de secretària decideixen dedicar-se seriosament al món de la música.

I ho comencen a fer l'any 1971, quan les agafa el promotor Bill Graham (Jimi Hendrix, Santana, Led Zeppelin...) i el productor David Rubison i les posa com a coristes en les sessions de gravació de Boz Scaggs, Elvin Bishop, Dave Mason o Taj Mahal. En tot això arriben a un acord amb ABC i aconsegueixen debutar amb el seu nom l'any 1973 amb l'elapè "Pointer Sisters" que arriba a ser disc d'or. El tema més destacat és "Yes we can can" en una barreja de funk i jazz i bebop i...

Amb una imatge i música propera als anys quaranta -només cal veure la següent portada- i amb un tipus de jazz de veus harmòniques publiquen el segon disc "That's a plenty" (1974), en el qual s'inclou l'èxit "Fairytale" un tema mig country escrit per Bonnie i June que guanya el Grammy a la millor interpretació vocal. El boom de la cançó fou tant que ni més ni menys que Elvis Presley ja a les últimes en va fer una versió. Aquesta fama les donà la versatilitat necessària per participar a la pel·lícula Car Wash i anaven fent temps amb un disc en directe "Live at the Opera House" (1974) a l'Opera House -evidentment- de San Francisco.


El tercer disc va ser "Steppin'" (1975), un disc desapercebut en l'imaginari musical col·lectiu -jo el primer, reconec que no l'havia escoltat fins avui o si més no no n'era conscient-, però que té alguna cosa interessant. Començant per "I ain't got nothin' but the blues" que és un tribut a Duke Ellington, "How long (Betcha' got a chick on the side)" un tema d'Anita i Bonnie que a mi me sonava per les Salt'N'Pepa! A més, revisant els crèdits del disc hi apareixen Stevie Wonder i Herbie Hancock. Amb uns grans èxits i el disc "Having a party" (1977), aquest sí força fluix, acaben una primera etapa.



I és que per un desengany amb la discogràfica ABC l'abandonen el 1977 i la germana Bonnie deixa el grup per gravar en solitari un disc sense títol però conegut com el disc roig amb una bon tema que sembla que tingui connotacions nadalenques com "Heaven must have sent you" (1978). Bonnie va fer fortuna ajuntant-se amb un productor de la Motown, Jefrey Bowen, que la va endollar cap allí oferint-li el millor que tenien en aquell moment, la producció de Berry Gordy. Amb Motown enregistraria un altre disc, el de color lila, versionant clàssics de la factoria Holland-Dozier-Holland com "I can't help myself" (1980) i altres temes popularitzats per Martha and the Vandellas "Jimmy Mack", "Nowhere to run"... Ja fora de Motown Bonnie va publicar "If the price is right" (1984) i "Like a Picasso" (2011). I el single de la peli Heavenly bodies, "The beast in me" (1984).

I mentre Bonnie passava amb més pena que glòria, les altres tres germanes es reunien de nou el 1978 i el 1979 triomfaven amb el disc "Energy", en el qual s'inclou el tema de Bruce Springsteen "Fire", un single de gran èxit i la versió del clàssic d'Sly and the Family Stone "Everybody is a star".. No només Bruce aportava en aquest nou canvi d'estil sinó també el duet Becker i Fagen dels Steely Dann composant-los el tema "Dirty work". El principal valedor de l'èxit va ser el productor Richard Perry (productor de Rod Steward o Ringo Starr i marit de Jane Fonda) i la seua pròpia discogràfica Planet. Amb "Priority" (1979) mantenen l'estil amb versions dels Rolling Stones "Happy" o de Bob Seger "All your love" i un altre tema d'Springsteen "She's got the fever".

A causa del seu gran talent i originalitat, les Pointer Sisters -sense la pobra Bonnie- es converteixen en un dels pocs grups femenins de color de rock'n'roll amb èxit. Amb "Special things" (1980) aconsegueixen el segon disc d'or gràcies sobretot a un gran single que es col·loca en el dos de les llistes EUA "He's so shy". I els èxits continuaven amb "Slow hand" -res a veure amb Clapton- del disc "Black and white" (1981). Amb "Break out" (1984) arriben a ser disc de platí. El single "Automatic" arriba al 2 UK, "Jump" -tema pel qual guanyen un altre Grammy per interpretació vocal-i "Neutron dance" que sortia a Superdetective en Hollywood tornen a repetir èxits. I el tema més més recordat "I'm so excited", que en el seu dia no pujà més de la posició 9 en llistes i que l'últimament sobrevalorat "Resistiré" del Duo Dinàmico en pren connotacions, no li troben?. O per acabar aquesta col·laboració amb el cantant de country Clint Black amb qui interpreten el "Chain of fools" (94) d'Aretha Franklin. Vaja, que el gran èxit del grup va arribar quan va marxar Bonnie.

Bonnie es va tornar a unir amb les seues germanes en comptades ocasions, l'any 1994 quan el grup aconseguí una estrella en el glamurós Passeig de la Fama de Hollywood, el 1996 en una actuació a Las Vegas i el 2006 quan juntament amb Anita van cantar el tema "Feels like June" en honor a la seua germana June que havia mort de càncer.

La germana dissident, Patricia Eva Bonnie Pointer, va morir dilluns als 69 anys a causa d'un infart.

Altres entrades relacionades:
- Natalie Cole
- Bobby Womack
- The Temptations
- the Temptations (II)
- The Miracles
- Amy Winehouse
- MFSB
- Booker T & the MG
- Ashford &Simpson
- Ben E King
- Fontella Bass
- Staple Singers

dissabte, de maig 23, 2020

A 1 km de casa

Ja fa uns dies, l'anomenada autoridad competente, dins de les restriccions de la Fase 0 -també té la seua cosa començar a comptar des del zero i no des de l’1- del pla de desescalada enfront de la Covid-19 se'ns deia que podríem passejar dins de les franges horàries corresponents fins a una distància d'un quilòmetre de casa nostra.

A l'hora de calcular aquesta distància el més senzill seria pensar en una circumferència de radi 1 km amb centre justament a casa nostra i això ens donaria tot el conjunt de punts que es troben a distància 1 km. Però realment caminaríem 1 km per arribar a aquests punts de la circumferència que estan a 1 km en línia recta de casa nostra? En una geometria plana -nosaltres vivim en una d'esfèrica però en distàncies curtes la podem aproximar per una de plana- la distància més curta entre dos punts és la línia recta, però això a les ciutats no passa. Normalment no podem caminar en línia recta per anar entre un punt i un altre, més que res perquè ens trobem edificis pel mig i no tenim la propietat de traspassar-los com si fóssim fantasmes.

Per simplificar-ho podem imaginar-nos els carrers com una quadrícula: el barri de l'Eixample de Barcelona o el districte de Manhattan de Nova York ens van molt bé i a Lleida podem pensar en la zona vora del Rectoral de la UdL o en el casc urbà d'Almacelles, que és el tros de  plànol de la imatge. Per anar d'un punt A a un B ens fixem que no podem anar en línia recta sinó que ens hem de moure en ziga-zagues rectangulars de tal manera que el recorregut és un múltiple de trams horitzontals i verticals. Si construïm un triangle rectangle veiem que la distància serà la suma de les longituds dels catets, que és major que el valor de la hipotenusa, distància recta entre A i B. Per tant, si preneu un punt que a una distància recta estigui a 1 km realment caminareu més d’1 km. A aquest càlcul de distàncies se l'anomena mètrica Manhattan.


Una altra cosa que podem calcular és el nombre d'itineraris diferents que es poden fer per anar des del punt A al B, perquè podem passar per diferents carrers. Matemàticament és un problema de combinatòria amb moviments verticals i moviments horitzontals. Primer definim el factorial d'un nombre n que es simbolitza n! i és el resultat de la multiplicació d'un número natural pels seus anteriors fins a l'1. Per exemple, el factorial de 4 és 4!=4·3·2·1=24. En el nostre plànol, per anar de A a B hem de fer 3 moviments horitzontals i 2 de verticals. Sumem els moviments verticals i horitzontals i fem el factorial del número que surt 3+2=5 i 5!=5·4·3·2·1=120, fem els factorials del nombre de camins verticals i horitzontals 3!=3·2·1=6 i 2!=2·1=2. Multipliquem aquests dos últims factorials 6·2=12 i finalment fem la divisió 120/12=10. Per tant hi ha 10 camins diferents per anar des del punt A al punt B. Us podeu entretenir a dibuixar-los.

L’any 2002 el nord americà James Robins fou un acusat de vendre droga en una cantonada de Manhattan situada a menys de 1000 peus de l’escola Holly Cross. La defensa al·legà que la distància de 908 peus que donava la policia era en línia recta però en canvi la distància real sumant les longituds dels catets era de 1254 peus. Va perdre el judici...

(Article publicat al Lectura del 17/5/2020)


Little Richard - Rip it up

Richard Wayne Penniman, Little Richard pels amics, té una història infantil que sembla extreta de segles passats, i no dic el XX. Va néixer a Macon (estat de Geòrgia) el 1935, fill d'una família de predicadors de l'església Adventina del Setè Dia i amb alguns dels seus deu germans cantaven a l'església amb el nom de Penniman Family, com la Kelly Family però en gospel. D'aquí va saltar al quartet també de gospel The Tiny Tots Quartet i d'aquest altre grup a la semi professionalitat a càrrec de Dr Hudson Medecine Show, un grup de gent que viatjava per les fires amb l'objectiu d'atreure públic per a vendre pocions medicinals. I finalment, passà a formar part del grup Sugarfoot Sam's Minstrel Show amb el qual recorrien els estats del sud fent espectacles per a la gent de raça negra.

I tot aquest paràgraf en només quinze anys de vida. El 1951, adoptat per una família blanca que el feia cantar rhythm'n'blues en un club de la seua propietat i mentre treballava rentant autobusos en una àrea de servei, enregistra el seu primer disc per RCA sota la protecció de l'excèntric cantant Billy Wright. El disc va passar sense pena ni glòria però aquí es va començar a gestar la gran fama de Richard.

L'any 1953 grava per a Peacock sota el nom de The Tempo Toppers, disc el qual es tornaria a comercialitzar el 1955 ja amb el nom de Little Richard. La cosa no acabava de funcionar i venia menys que alcaldies té Ciutadans, fins que va fer arribar a Lloyd Price unes maquetes. L'únic que aconsegueix és editar dos singles com a integrant del Johnny Otis Show amb qui realitza alguns bolos. Res. Amb moltíssim talent però baixet i amb pell fosca no aparentava el prototip artístic que es buscava.


Però som-hi, qui bé busca bé troba i la data clau d'aquesta història és el 14 de setembre de 1955 quan entra als estudis Speciality perquè gravi amb la banda de Fats Domino, la Crescent City Rythm Section, els temes que li doni la gana. I amb la producció de Bumps Blackwell enregistra en un single els temes "Kansas city" de la factoria Leiber/Stoller que havia estat un èxit en veu de Wilburn Harrison i "Directly from my heart". Durant aquell sessions Richard va cantar mig improvisadament un tema escrit per ell una mica histriònic i de títol "Tutti frutti". A la companyia no li desagrada, li diu a la lletrista Dorothy la Bostrie que poleixi la lletra i a Blackwell que poleixi la producció fins que, finalment, li compren els drets de la cançó per 50 dòlars. Misèria. Però Richard, visto lo visto, ja està content. La cançó arriba a estar dotze setmanes en llista i ven tres milions de còpies. No arriba al número un perquè el blanc Pat Boone versiona la cançó i passa per davant de l'autor original. 

"Tutti frutti" va ser l'excusa perfecta per aquells que odiaven el rock: el valor de la lletra era nul. Però els amants de la nova música la van adoptar gairebé com un himne, sobretot el ja ultrafamós a bop bop a lom op a lop bop boom! en lletra original i traduït per nosaltres com auan babuluba balam bambú. El mite Little Richard entrava en acció.

Durant els següents 3 anys Richard no abandona els estudis de gravació gravant nombroses cançons que o bé serien èxits molt més tard o bé serien èxits per altres artistes sobrepassant la versió original com hem dit abans amb Pat Boone. "Kansas city/Hey hey hey" van ser adaptats pels Beatles fins al punt que la gent es va pensar que eren seus, Richard es va gastar molta pasta en advocats per  a reconèixer els seus drets. I els Beatles, sobretot Harrison, sempre parlaven de Richard com una de les seues influencies, faltaria més! Després tornem als Beatles...

Un altre èxit va ser "Long tall Sally" (1956), on canta xisclant com ho feia en els seus temps del gospel. La llargueruda Sally va ser èxit en boca de Pat Boone un altre cop arribant a les llistes per sobre de la gravació de Richard. Pat Boone tenia aquell aspecte de noi de no haver trencat mai un plat, el gendre mudat que fa una mica de ràbia. 

Arribem al 1957. En aquest any tenim "The girl can't help it", que donà títol a una pel·lícula de Jayne Mansfield on també hi intervenia Richard -"els pits li mesuraven un metre ¡i sense sostens no li penjaven!" deia Richard de Mansfield-. No és l'única peli on sortia Richard en aquella època, també se'l pot veure a "Don't knock the rock" amb Bill Haley i "Mr Rock and roll".  També d'aquest any és "Lucille", blanquejada pels Everly Brothers, "Jenny, Jenny" i "Keep a knockin'", rock'n'roll clàssics. 

El 12 d'octubre de 1957, en plena gira australiana Richard convoca una inesperada roda de premsa en la qual anuncia que deixa el rock'n'roll perquè és pecaminós i nostresinyó no vol que segueixi cantant. La raó era molt evident, en ple vol dels EUA cap Austràlia l'avió va travessar una violenta tronada i Richard s'havia promès que si sobrevivia a allò ho agrairia a la religió. I dit i fet. I per demostrar-ho llença el seu valuós anell a les aigües de la badia de Sidney com a símbol d'eliminar el materialisme

Clar, això a la discogràfica amb la qual tenia un contracte no li va fotre gens de gràcia, però el va poder convèncer -més que res perquè sinó s'arruïnava econòmicament- que gravés vuit noves cançons. D'aquestes sessions de l'any 1958 surten la ja comentada "Hey hey hey" o un altre superèxit com "Good Golly, Miss Molly" que comença amb els acords del "Rocket 88" d'Ike Turner. Quan els Teen Tops la van traduir com la "Plaga" es volien referir a l'ambient que reflectia Richard amb la senyoreta Molly rockanrolejant.

Aquests últims èxits van ser publicats quan ja estudiava teologia al Oakland College de Huntsville (Alabama) i d'on acabaria sent ordenat ministre de l'Església Adventina. Tanmateix no abandonà la música perquè conjuntament amb Joe Lutcher, un cantant gospel, formarien parella artística en algunes gires com Little Richard Evangelistic Team. Aquestes gravacions religioses, amb alguna producció de Quincy Jones fins i tot, durarien fins el 1962 coincidint amb el naixement dels Beatles.

Little Richard torna al rock'n'roll amb "Bama Lama Bama Loo" (1964) -un calc del "Tutti frutti", ja em perdonaran- i una gira que el porta fins a UK a actuar al costat de Gerry and the Peacemakers. A Liverpool, amb la mà de Brian Epstein, va a petar a The Cavern i allà coneix Paul McCartney qui li demana alguns trucs d'interpretació del rock'n'roll i acaben versionant moltes de les cançons de Richard abans esmentades: "Lucille", "Long tall Sally"... A partir d'aquí Richard comença a ser més famós a Europa que no pas als EUA -on es continuava boicotejant el rock negre- compartint gira amb els Beatles, els Rolling Stones i... els Everly Brothers.

De fet, i ara que em poso a comentar versions, n'hi ha de molt bones. "Lucille" per Bruce Springsteen modernitzant el so dels vents; una altra història com els Deep Purple també es van atrevir amb "Lucille"en el seu venerat "Made in Japan" allargant-la 8 minuts en plan jam session; la Creedence Clearwater Revival amb "Good Golly Miss Molly"; o Eric Clapton amb el seus amics Delaney i Bonnie fent el "Little Richard medley".

A finals dels setanta, la mort del seu germà Toni l'aboca a una altra crisi religiosa i es passa uns quants anys predicant la Bíblia i negant la seua homosexualitat. Els últims anys d'aquesta dècada Richard havia canviat de look i havia passat de ser un pianista original de rock a vestir de color de rosa i maquillat com una dona, cosa que en aquell temps li comportà certes crítiques quan ell mateix es definia com un vell mariquita i com la reina del rock'n'roll en contraposició a Elvis, que era el rei. De fet, el mateix Prince reconeix que li va copiar la imatge.

L'huracà que havia estat entre 1955 i 1957 als vuitanta no podia acabar de desempallegar-se dels problemes amb la justícia, l'abús d'alcohol i cocaïna, les turbulentes històries de caràcter sexual...  Richard passejava una dona en el seu cotxe per veure com mantenia relacions sexuals amb els vianants, anava als lavabos d'estacions de bus per veure orinar la gent i organitzava orgies a casa a seua per veure com s'ho muntaven els altres... Tanmateix va ressuscitar un parell o tres de vegades, quan va cantar amb Philip Bailey el tema central de "Twins" (1988) -que aquí es traduí com Los gemelos golpean dos veces-, el single "Great gosh almighty" de la peli "Down and out in Beverly Hills" (1986) o quan el 1988 cantà "Rock island line" en el tribut a Woody Guthrie i Leadbelly.

L'any 2013 va anunciar la seua retirada de la música amb 80 anys. Ho va fer conscient del seu estat de salut després d'haver d'aturar un concert a Washington perquè, literalment, ja no podia més. Little Richard ha mort als 87 anys sense fer-se pública la causa. Però el seu rock'n'roll continuarà.

Em aquest vídeo del 1974, els dos grans noms dels rock'n'roll que han de ser inseparables quan se'n parla: Little Richard i Chuck Berry.


Articles relacionats:



diumenge, de maig 10, 2020

Kraftwerk - Das model

Ralf Hutter i Florian Schneider es van conèixer en el conservatori de Düsseldorf estudiant piano i aviat es van aficionar als teclats. Juntament amb Klaus Roeder i després de passar per l'efímer Organisation van decidir crear un projecte comú de nom Krafwerk, paraula que en alemany vol dir central elèctrica. El nom ja deixava clares les intencions del que serien com a grup: endollar els seus instruments a l'electricitat. Altres noms que havien pensat foren Die Mensche Machine (l'Home màquina) o Klangchemiker (Química del so), tots amb aires molt futuristes per aquella època de country-rock, hard-funk i disco sound. Com hauran endevinat els lectors i lectores estem parlant dels anys setanta.

Debuten l'any 1970 amb un disc molt progressista per aquella època. Recollien les influències de la nova música d'aquells temps dels Tangerine Dream i de clàssics com Karlheinz Stockhausen i l'escola de Darmstadt. El disc duu de títol "Kraftwerk" així per evitar confusions i és un disc durillo d'escoltar si no esteu acostumats a aquest tipus de música.  L'elapè només té quatre cançons, dos a cada cara i una d'elles és "Ruckzuck", potser la més propera al rock però barrejant alhora flautes, violins, guitarres elèctriques i teclats Hammond que farien les delícies de moltes sessions golfes de discoteques eivissenques. Al tema "Vom Himmel hoch" es deixa sentir un efecte Doppler on els teclats imitin el so de bombes caient.

El segon disc és "Kraftwerk 2" (1972), també per evitar confusions amb el nom, i que es una continuació del primer. I també en la mateix línia experimental segueixen a "Ralf and Florian" (1973), fixeu-vos que el nom ara és una mica més meditat. Aquest fou el final d'una trilogia dirigida pel productor Konrad Plank. Durant la gira de presentació van fitxar Wolfang Flur per substituir Roeder.

Arriba el 1974 i decideixen deixar de banda l'experimentació per realitzar un disc minimalista que reflecteixi les seues experiències per les autopistes alemanyes -la portada ho deixa claríssim- i contra tot pronòstic el disc "Autobahn" es converteix en un espectacular èxit.  El tema "Autobahn" va entrar en llistes tot i no arribar als Top Ten, en aquell temps fou una proesa per aquest tipus de música. El disc, a dia d'avui, és considerat com una obra mestra de la música electrònica.

A continuació van enregistrar un parell de discos conceptuals "Radio-Activity" (1976) i "Trans-Europe Express" (1977). I m'aturaré amb "The man machine" (1978), el seu setè disc, en el qual va quedar demostrat que a part d'estar a anys-llum de la música de tots els altres grups també ho podien estar amb les lletres que predeien el futur. Això ho reflecteix el single del disc i el seu èxit més conegut "Das model" on reflexionen sobre la vida d'una model i l'obsessió de la fama. La cançó, a part de la lletra, ho tenia tot: la durada del tema era més curt del que ens tenien acostumats -menys de quatre minuts-, una melodia que s'enganxa, un baix vibrant creat amb sintetitzador...  Un número 1 a UK però curiosament... tres anys més tard. L'altre tema important del disc és "Die roboter" en la qual anticipen el gran l'avenç de la robòtica.

Un altre àlbum fonamental de la discografia de Kraftwerk és "Computer world" (1981). El àlbum continua la visió futurista del grup centrant-se aquest cop en l'increment de l'ús de l'ordinador en la societat. La icònica portada del disc ho explica prou bé. Hutter confessà que el seu primer ordinador va ser un Atari i que se'l va comprar encabat d'editar el disc, és a dir, tanta electrònica i no tenien ni un punyetero PC. El número 1 "Computer love", segon single del disc, és el lament d'un home solitari envoltant de tecnologia i que buscava l'amor a través d'ella. Els Kraftwerk eren uns avançats a la generació del Tinder o Badoo. La melodia d'aquesta cançó ha estat utilitzada pels Coldplay a "Talk" (2005).

El 1983 publiquen el conegut single "Tour de France" suposo com una picada d'ullet a les bones vendes i èxits que estaven tenint justament en l'estat francès. Els pares de les cançons d'Azul y Negro per a voltes ciclistes. Es va reeditar dins del disc "Tour de France soundtrack" (2003).

I la trilogia de discos de culte dels Kraftwerk, segons la meua humil opinió, acaba amb "Electric cafe" (1986). En aquest disc ja utilitzen ordinadors per a reproduir la veu humana sobre la mateixa base musical i amb això van aconseguir publicar el disc en diferents idiomes simultàniament. Els temes "Techno pop" i "Sex object" van ser editats en castellà per exemple. El single "Musique non-stop" suposà una nova fita perquè arribà al 1 de les llistes, però no les convencionals, sinó a la de Hot Dance Club Play. L'altre gran èxit del disc va ser el single "The telephone call" arribant al 2 de les pistes de ball.

El 1991 publiquen "The mix", un disc amb temes clàssics seus remasteritzats i amb noves mescles. I el 2003 el disc que he comentat abans "Tour de France soundtrack", que va ser l'últim disc amb participació i producció de Florian Schneider. L'última actuació d'Schneider amb el grup va ser el 2006 en un concert a Saragossa.

Schneider i els Krafwerk han estat els pares del tecno-pop i la música electrònica de la qual han begut des dels OMD fins a William Orbit, des de Yazoo i Softcell fins a The Chemical Brothers, des d'Azul y Negro a Bob Sinclair. Tan gran és el nom d'Schneider que David Bowie, sí el més gran geni del pop, dins del disc "Heroes" (1977) li va dedicar l'instrumental "V-2 Schneider" -no ho digui a ningú però el "Radio Gaga" de Queen trobo que s'hi sembla molt-.

Schneider va morir per un càncer que havia portat en la més absoluta intimitat el dia 21 d'abril als 73 anys, no es va anunciar la seua mort fins el 6 de maig.



Article relacionats:

dijous, de maig 07, 2020

Bill Withers - Lean on me

Poc es pensava Bill Withers quan escrivia cançons en les seues estones lliures que li deixava l'ofici de paleta, que arribaria a ser una estrella del rhtyhm'n'blues. Amb una tartamudesa de naixement diu que cantar li va arreglar la veu. Nascut a una zona minera de l'estat de West Virginia l'any 1938, Bill, que estava vinculat en molts moviments proletaris, va realitzar diverses feines: mecànic, repartidor de llet, es va allistar a la Marina... fins que treballant en una fàbrica de vàters per avions va conèixer Booker T. Jones, de Booker T and MG's. Booker havia quedat impressionat amb les cançons que Withers havia gravat en una maqueta pel petit segell Sussex Records.

Molt diferent del que els hi succeeix als grans artistes de la música, a Withers, el primer disc li arribà tard. Tard en el sentit que va haver d'esperar fins els 33 anys per enregistrar un elapé. Però mai no és tard quan Déu ajuda i el cantant americà amb el seu disc de debut "Just as I am" (1971) va ser tota una bomba gràcies a l'èxit que s'hi inclou: "Ain't no sunshine", tema que arribà al 3 de les llistes americanes i va guanyar el Grammy a millor cançó. El I know el volia repetir 25 vegades, però els músics no li van deixar fer. La cançó està inspirada en el drama de Jack Lemmon amb l'alcoholisme en la pel·lícula "Dies de vi i roses".  La portada amb la maleta de l'entrepà a la mà és curiosa i significativa  alhora, la foto fou presa en la seua hora d'esmorzar perquè tot i la gravació del disc ell continuà treballant a la fàbrica de vàters aeris. En aquest disc que molts consideren un clàssic de la música -vès- també hi participa Stephen Stills, el de Crosby, Stills, Nash and Young.



Withers, excel·lent cantant i compositor, apuja més el llistó amb el seu segon disc "Still Bill" (1972) produït per Charles Wright, cantant que l'acompanyava en els concerts. D'aquest disc són altres dos gran èxits, aquesta espècie de gospel basada en els seus records infantils "Lean on me" (1 en llistes EUA) i el "Use me" (2 en llistes EUA). Crec que el primer cop que vaig sentir "Lean on me" va ser en la versió de Michael Bolton del 1994... Michael Bolton... el heavy que va deixar de ser heavy perquè triomfava més amb les cançons monyes.


Amb el directe "Live at Camegie Hall" (1973) i "Justmens" (1974) comença una etapa de transició un pèl monòtona que acabaria a finals de la dècada dels setanta amb el fracàs de "'Bout love" (1979) i que el portaria a la participació en discos d'altres artistes per desertar dels seus propis. Les causes poden ser moltes: el seu estil no quadrava amb el que es portava en aquell època de funk i disco; el seu matrimoni amb l'actriu Denise Richardson només va durar un any i la discogràfica Sussex Records no pagava els impostos i va ser tancada pel servei d'impostos nord-americà.

El duet més exitós va ser amb Grover Washington Jr gravant "Just the two of us" (1980), tema que arriba al 2 de les llistes, guanyà un Grammy i va ser reeditat el 1993. Després d'això Bill Withers torna a estar de moda i es fa acompanyar d'una nova banda, Club Noveau. En la seva segona joventut redescobreix el seu "Lean on me" (1988) al nou públic i amb un nou so que faria tornar a posar el tema un altre cop al número 1 de els llistes i obtenint el Grammy a millor cançó de l'any. La cançó s'ha convertit en una espècie d'himne als EUA, tant Bill Clinton com Barack Obama la van utilitzar en les seus investidures i actualment es fa servir com a cançó d'esperança davant d'aquesta pandèmia.

Ja hem parlat abans de l'any 1993 amb la reedició del famós èxit amb Groover Washington Jr, aquell mateix any també Mick Jagger en col·laboració amb Lenny Kravitz ressusciten Withers de l'ostracisme amb una fabulosa versió del "Use Me". L'última intervenció que tinc constància de Withers en el món de la música va ser la seua participació amb un tema l'any 2017 en un disc d'homenatge al cantant country Little Jimmy Dickens.

Retirat des dels anys vuitanta - en el documental Still Bill (2009) es pot veure com ha estat la seua senzilla vida- , Bill Withers ha mort als 81 anys a Los Ángeles per problemes cardíacs..


Articles relacionats: