dissabte, de novembre 02, 2019

Village People - In the navy

Henri Belolo, a qui li trobo una enorme
semblança a Vladimir Putin
Si hi ha dos cançons que no falten en cap festa on els participants ja tenen una edat que supera la quarantena aquestes són "I will survive" de Gloria Gaynor i "Y.M.C.A." de Village People.


L'any 1973, el compositor, promotor de concerts i DJ nascut a Casablanca Henri Belolo s'estableix a New York on funda Can't Stop Productions. L'any 1975 coneix el productor Jacques Morali i comencen a treballar junts, per exemple produint el "Brazil" de The Ritchie Family

Inspirats en els ambients gais de New York, Belolo i Morali se'ls acut crear un conjunt vocal de música disco amb la representació de sis prototips de la societat americana: el cowboy, el policia, l'indi, el soldat, el motorista i l'obrer. I per això recluten Victor Willis, David Hodo, Felipe Rose, Randy Jones, Glenn Hughes i Alex Brilley per crear els arxifamosos per  a quarentons passats de cubates Village People.

La idea no va resultar dolenta i els resultats tampoc: el 1979 dominen les llistes amb un himne a totes les discoteques del món "Y.M.C.A.". Aquestes sigles que vostè ha ballat infinitat de vegades fent el paripè amb els braços i perdent tota credibilitat momentàniament són les inicials de la Young Men's Christian Association, una entitat d'orientació cristiana a la qual no li va fer gens de gràcia que uns gais els dediquessin una cançó. Pocs singles en la història de la música han venut més de 10 milions de còpies com aquest.

Anteriorment havien gairebé assaborit l'èxit amb "Macho man" (1978) i tres primers singles menors "San Francisco (You've got me)" (1977), "In Hollywood (everybody is a star)" (1977) i "I am what I am" (1978).

Aquell mateix any, el 1979, treuen tres discos de tacada, però com el que importa d'aquest grup són els singles -en van vendre vint milions-, passo d'ells fins al "In the navy" que arriba al 3 en llistes. Un altre clàssic que sona igual que l'anterior però que a altes hores de la matinada ens és completament igual. La Marina dels Estats Units es posà en contacte amb Belolo per poder utilitzar la cançó en una campanya de reclutament, Belolo els cedí els drets gratuïtament a canvi de què els ajudessin a gravar el videoclip. Pocs dies després el grup enregistrava les seues coreografies a la coberta de la fragata USS Rasoner a la base naval de San Diego. La cançó s'inclou en el seu quart disc, on també hi trobem la no menys coneguda "Go west", popularitzada a finals dels noranta pels Pet Shop Boys.

Amb tota la popularitat els Village People afrontaren la idea del cine com van fer els Bee Gees i van rodar la pel·lícula "Can't stop the music" amb ells sis de protagonistes. El fiasco fou tan absolut que el grup no aguantà la pressió, tenen lloc els primers canvis en la formació i canvien d'estil per passar de la seua estètica gay a una neoromàntica, que era la moda dels grups d'inicis dels vuitanta: Spandau Ballet, A-ha, Duran Duran... El disco-sound s'enfonsa i el grup també.

Després de l'experiència americana Belolo tornà a París, fundà la discogràfica Scorpio Music (amb grans singles de la música disco com 2 Unlimited, Haddaway, Gala, Alex Gaudino...) i fou el descobridor del grup de hip-hop Break Machine entre d'altres.

Ara Henri Belolo ha mort als 82 anys.



Articles relacionats:
- Staple Singers.
- MFBS

dilluns, d’octubre 28, 2019

Les matemàtiques de l’aparcament.

Aparcar sovint es converteix en un maldecap per a l'ésser humà, i no han estat pocs els estudis matemàtics sorgits per intentar modelitzar aquesta necessitat. L'últim fa només un mes i mig. Al setembre es va publicar a la revista “Journal of Statistical Mechanics” un article dels físics nord-americans Paul L Krapivsky i Sidney Redner amb el títol “Simple parking strategies”, és a dir, “Estratègies senzilles d’aparcament”.

Els autors, a partir de models probabilístics i geomètrics, analitzen tres estratègies d'aparcament en pàrquings on l'usuari no coneix on estan situades les places lliures fins que no les troba. Aquestes estratègies han estat anomenades «lleus», «prudents» i «optimistes» segons la proximitat al punt x = 0, que és la destinació, per exemple la porta d'entrada a un hipermercat o l'accés a un ascensor d'un centre comercial.
  • L'estratègia «lleu» consisteix en aparcar lluny, on és fàcil trobar lloc. Aquesta estratègia és ineficient perquè el conductor ha de caminar molt i s'anirà trobant places lliures.
  • L'estratègia «prudent», que és la més complicada d'explicar, consisteix en aparcar en el primer forat amb vàries places lliures consecutives. Si es passa de llarg aquest forat es va fins la posició x = 0 i es retrocedeix fins el primer lloc que es troba. Amb aquesta estratègia el conductor prudent aposta perquè almenys hi hagi alguna plaça vacant, però si aquesta aposta li surt malament ha de perdre el temps desplaçant-se fins a la destinació final i retrocedir fins on potser hagués aparcat si hagués utilitzat l'estratègia «lleu».
  • L'estratègia «optimista» consisteix en aparcar al més a prop possible del punt destinació x = 0, on difícilment s'hi pot trobar lloc i sovint es perd temps havent de tornar enrere fins el primer lloc disponible.

I bé, a quina conclusió han arribat els investigadors? A partir dels càlculs de la variable aleatòria N(t) que indica els nombre de vehicles aparcats en l'hora t, de la velocitat d'arribada dels cotxes i suposant un pàrquing unidimensional -és a dir, els cotxes aparquen en bateria o en fila només en un costat del sentit de circulació- es conclou que la millor estratègia és la «prudent» però seguit de molt a prop de l'«optimista». És a dir, aneu tirant fins al final que algun lloc probablement hi trobareu.

L’estudi d’aquest model d’aparcament també es podria utilitzar per modelitzar el funcionament de l’enregistrament de dades en un disc dur o la dinàmica d’unes estructures cel·lulars anomenades microtúbuls. El mateix Redner afirmà "De vegades hi ha connexions entre coses que semblen no tenir connexió".

(Article publicat al Lectura del 27/10/2019)

dimecres, d’octubre 23, 2019

Radio Futura - Enamorado de la moda juvenil

Quan el locutor i pinchadiscos (no queda bé anomenar-lo DJ en aquest cas) Gonzalo Garrido encara no havia popularitzat la paraula movida i la nova formada de grups del pop espanyol era encara molt reduïda, ja n'hi havia tres que fitxaven per grans discogràfiques: Nacha Pop, Alaska y los Pegamoides i Radio Futura.

Radio Futura era el grup que ideà el pintor, publicista i teclista Herminio Molero, format per ell mateix, Kike Sierra a la guitarra i Javier Pérez Grueso a la bateria però liderat pels germans Luis y Santiago Auserón. A finals de 1979 van començar a actuar en petits locals madrilenys i Hispavox s'hi va fixar. El seu debut va ser justament el 12 de octubre de 1979 en un congrés de ciència ficció en l'Ateneo de Madrid.

El seu primer disc enregistrat immediatament fou "Música moderna" (1980) i el seu primer himne "Enamorado de la moda juvenil". El disc era produït per Honorio Herrero, component d'Aguaviva i de la Charanga del Tio Honorio, amb aquestes referències podia semblar que no aniríem gaire lluny però quedà un disc prou modern pel que era aquella època.
La portada del disc és força coneguda i colorista, amb un fons groc (sediciosos!) feia destacar les tonalitats roges i negres de la banda. En la contraportada van utilitzar un logotip que, curiosament, no tornarien a fer servir cap altre cop: un cercle que enllaça les inicials R i F del nom del grup.

Les cançons del disc són:
Tot i els dos grans èxits del elapé van tenir la mala sort que en aquell època encara eren pocs els introduïts dins d'aquesta nueva ola futura. De fet eren tan pocs encara que els resultats comercials no van satisfer gens a Hispavox fent que Radio Futura iniciés una travessia pel desert de quatre anys. En aquests temps es van reorganitzar perquè la part més artística del grup com eren Herminio Molero i Javier Furia Pérez Grueso van abandonar el grup deixant absolutament tot lideratge als germans Auserón i Enrique Sierra

Ja més acostumats a aquesta nova new wave i amb influències dels Talking Heads, els Radio Futura van començar un èxit comercial en vendes, singles, gravacions a Londres i Nova York i mescles de sons llatins. 

Quan Javier Furia -el ros amb una icònica imatge- va abandonar la formació va col·laborar, tot i que no de forma oficial com a component del grup, amb Alaska y los Pegamoides, Dinarama o Kaka de Luxe i amb Paco Clavel i amb Almodóvar and McNamara. L'amistat amb Pedro el feu participar en pel·lícules d'Almodóvar com "Laberinto de pasiones" i "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón". Professionalment s'ha dedicat al món de la pintura.

Javier Pérez Grueso ha mort aquest dijous a Madrid.



Articles relacionats:
- Leño.

dimarts, d’octubre 08, 2019

Els teus amics tenen més amics que tu.

Tot i que el títol d'avui ens pot portar a rememorar aquella cançó de les Objetivo Birmania de l’any 1989 que feia “y es lo que yo te digo que los amigos de mis amigas son mis amigos” la cosa és més senzilla que la lletra de la cançó i ens duu a l'anomenada paradoxa de l'amistat.

L'enunciat d'aquesta paradoxa ve a dir que la mitjana d'amics dels teus amics és sempre més gran que el teu nombre d'amics. O dit d'una altra manera, de mitjana, els teus amics tenen més amics que tu.

Demostrar aquesta paradoxa en la població mundial, com ja deuen pensar, és molt complicat perquè hauríem de preguntar als més de set mil milions i mig d'habitants de la terra quants amics i amigues té cadascú i se'ns faria una mica llarg. Però les xarxes socials ens poden ajudar a entendre una mica el perquè d'aquesta afirmació. El primer que se n'adonà fou el sociòleg Scott Feld l'any 1991 i ho va publicar a l'American Journal of Sociology, on aporta arguments matemàtics mitjançant l'anomenada teoria de grafs, la qual ja ha aparegut més d'un cop en aquests articles.

L'any 2011, els investigadors Johan Ugander, Brian Karrer, Lars Backstrom i Cameron Marlow van publicar The Anatomy of the Facebook Social Graph, tota una fita per a confirmar la hipòtesis ja que van fer un estudi entre 721 milions d'usuaris actius de Facebook amb 68.700 milions d'amistats en total (recordem que a Facebook es compleix la relació que si A és amic de B aleshores B és també amic de A, cosa que no succeeix ni a Twitter ni a Instagram on les relacions poden ser «dirigides» només en un sentit: A pot seguir B però B pot no seguir A). Les conclusions foren que el 93% dels usuaris de Facebook tenen menys amics que els seus amics, que el promig d'amics d'un usuari és 190 i que la mitjana d'amics dels amics d'un usuari és de 635. El restant 7% que es salva d'aquesta paradoxa correspon a la gent que té molts amics, el que en el llenguatge de xarxes socials s’anomenen influencers

És relativament senzill pensar perquè succeeix això: la majoria de la gent tenim algun amic molt més populars que nosaltres, un influencer. Un servidor a Facebook té 588 amics, però un amic meu és lo Sr Postu de Postureig de Lleida que té 66.000 amics. Com jo sóc amic seu el seu elevat nombre d'amics fa augmentar la mitjana d'amics dels meus amics. Això prou bé ho coneixen els publicistes per saber a qui han de dirigir-se.

Aquesta investigació, que en principi pot semblar insignificant, té aplicacions a l'hora d'estudiar la propagació d'epidèmies. Els científics Nicholas Christakis i James Fowler van idear un mètode a partir de les amistats d'una selecció aleatòria de població per a predir l'epidèmia de la grip i reduir fins a un 20% la població a vacunar.

(Article publicat al Lectura el 29 de setembre de 2019)

diumenge, de setembre 29, 2019

The Cars - You might think

Boston, any 1976, el cantant i guitarrista Ric Ocasek, el baix Benjamin Orr, el guitarra Elliot Easton i el teclista Greg Hawkes formen un grup de nom Cap'n'Swing. Al poc temps incorporen el bateria David Robinson dels The Modern Lovers que els suggereix un canvi de nom i s'autobategen com The Cars. Segons ells buscaven un nom "so easy to spell". A fe de déu que ho van encertar.

Els seus inicis en directe van ser al club The Rot de Boston, on coneixen a Fred Lewis, qui es convertiria en el seu mànager i que, immediatament, els aconsegueix un contracte amb Elektra Records. 

El picture disc
Al novembre de 1978 fan una primera minigira per Anglaterra, Bèlgica, França i Alemanya i entren a la història de la música amb el seu single "My best friend's girl" -número 3 en llistes- ja que es converteix en el primer disc serigrafiat (picture disc) venut oficialment. El disc de presentació en el qual s'inclouen aquestes primeres cançons es titula "The Cars" (1978), així per evitar confusions, sota producció de Roy Thomas Baker. El disc, gravat en només 12 dies, ven sis milions de còpies i la revista Rolling Stone els situa en portada com a millor grup debutant de l'any 78. Amb professionalitat i amb molta diversió als concerts de seguida es converteixen en una banda vital dins de la new wave. D'aquest disc també és "Just what I needed", cançó que l'any donaria nom a una antologia de gran èxits l'any 1995. L'agost de 1979 fan el primer superconcert davant mig milió de persones al Central Park de Nova York.

Després de l'enorme èxit del primer disc, arriba el segon disc "Candy-O" (1979), que va resultar ser tot el contrari del primer. Tant d'èxit inicial va provocar que la discogràfica els fes enregistrar aquest elapé de manera precipitada entre gira i gira. El primer single "Let's go" va ser un autèntic fracàs però per si una cosa és conegut aquest disc és per la seua polèmica portada pin-up ideada per David Robinson i dibuixada per Alberto Vargas, la model era Candy Moore, la novia de Robinson. La O de Candy significava obnoxious -detestable-. Tot i això aconsegueixen vendre quatre milions de còpies. El grup continua passant-s'ho bé a l'escenari i el seu caràcter els porta a presentar un programa a la televisió americana.

Amb el més rocker "Panorama" (1980) recuperen públic i amb el més pop guitarrer de "Shake it up" (1981) tornen als nivells de popularitat inicials sobretot gràcies al tema que dona títol al disc "Shake it up" però també a "Since you are gone" o "Victim of love"Ric Ocasek és el líder de The Cars amb totes les lletres i la seua personalitat és excessivament forta per quedar ocultat entremig de tots els components, així que Ocasek debuta en solitari amb el disc "Beatitude" (1982) que sona exactament igual que un disc dels The Cars. Escolteu "Jimmy, Jimmy" per exemple



Arriba el cinquè disc, l'apoteòsic "Heartbeat city" (1984), el seu millor disc i un dels millors del pop-rock dels vuitanta. Sense dubte. Tal qual. Amb la producció de Mutt Lange (AC/DC i Foreigner) al disc s'inclouen unes quantes cançons de cap a peus... escoltin sinó la preciosa balada cantada per Orr "Drive" -al videoclip hi surt la model Paulina Porizkova, esposa d'Ocasek-, "You might think" (repescada per a la peli d'animació Cars 2 i que en el seu dia va guanyar el premi Video of the year de la MTV), "Magic" i "Heartbeat city". Per cert, el "Drive" va ser versionada ni més ni menys que per Julio Iglesias l'any 2006 pel seu disc "Romantic classics". Amb aquest històric disc els The Cars van batre records de vendes i Ocasek se va repensar que el millor seria continuar amb el grup. I, per cert, una altra artística portada desplegable idea de Robinson i obra de Peter Phillip. Innovadors també en els videoclips, el vídeo de "Hello again" fou dirigit per Andy Warhol. El 1985 actuen al Live Aid interpretant aquests quatre èxits en directe.

El 1985 es publica un "Greatest hits" (1985)  amb la inèdita "Tonight she comes". El sisè i últim disc d'aquesta etapa de The Cars fou "Door to door" (1987) amb "You're the girl" com a single principal i últim tema de la banda que arribà a entrar al Top 40. El grup es separa oficialment el 1988.

Ocasek, mentrestant, va publicant discos en solitari, amb "This side of paradise" (1986) col·loca el número 1 "Emotion in motion" quan encara aconseguia èxits amb el grup. En aquesta cançó hi col·labora Roland Orzabal dels Tears for Fears. Després vindria "Fireball zone" (1991), "Quick change world" (1993), fins a l'últim disc "Nexterday" (2005). Paral·lelament Elliot Easton, Greg Hawkes juntament amb el cantant Todd Rundgren, que tenia una veu similar a la d'Ocasek, formaren el 2005 el fracassat projecte The New Cars.

També va compaginar el món musical propi amb el de productor i caçatalents. Així va produir el "Rock steady" dels No Doubt, el "Rock for light" de Bad Brains, el "The gray race" de Bad Religion, el "High/Low" de Nada Surf, i va ser el descobridor i productor del fabulós disc de debut de Weezer amb "Buddy Holly" i "Undone- the sweater song".

L'any 2011 o per ganes o per falta de quartos, els The Cars es tornen a reunir, sense Benjamin Orr que morí l'any 2000 i tornen a l'estudi per gravar "Move like this" amb "Sad song" com a tema destacat.

A Ric Ocasek el va trobar mort en estranyes circumstàncies la seua esposa Paulina a la seua casa de Gramercy Park a Nova York. No sabem del cert si tenia 70 o 75 anys. Oficialment l'autòpsia ha dit que el decés es produí per malaltia cardiovascular hipertensa i arterioscleròtica.



Articles relacionats:
- Talk Talk.
- Talking Heads.
- Toto.
- Ramones.


dissabte, de setembre 28, 2019

Camilo Sesto - Ángela

Nino Bravo d'Aielo de Malferit, Juan Bau d'Aldaia, Bruno Lomas de Xàtiva com Raimon i Camilo Sesto, Francisco i Ovidi Montllor d'Alcoi. Al País Valencià (o Comunitat Valenciana, no fos cas) deuen tenir alguna cosa especial per a veus masculines especialment melòdiques. 

Camilo Blanes, nom original del Camilo d'Alcoi, comença la seua afició a la música als sis anys quan s'apuntà a la coral de l'escola convertint-se en una de les veus principals. Aficionat no només a la música sinó a les arts en general -sobretot amb la pintura de Sorolla-, quan enllestí secundària es va matricular a la Facultat de Belles Arts. Tanmateix continuava amb els seu hobby musical i el 1962 va formar el seu primer grup, Los Dayson debutant a la capital madrilenya -que és el que era important pel grups d'aleshores- el 1964.

Camilo establí residència a Madrid i formà un nou grup, Los Botines. Gràcies a a la discogràfica Columbia va poder editar els primers discos sota aquest nom.

El 1968 decidí que ja tenia prou solera per a cantar en solitari, acabà la llicenciatura, i contactà amb Juan Pardo per a produir el seu primer single "Llegará el verano" (1969) amb Movieplay i amb el nom de Camilo Sexto. El tema va ser un fracàs, i això que té un ritme de cançoneta d'estiu que mola, però Juan Pardo continuà confiant amb ell i aconseguí que Camilo signés contracte amb Ariola. Amb aquesta nova discogràfica, que ja era de nivell top, publica un altre single "Buenas noches" (1970), una versió de la conegudíssima cançó de bressol de Johannes Brahms. Amb ganes de donar-se a conèixer participa al festival Canción'71 i al programa de tele Pasaporte a Dublín on començaria a gestar-se el fenomen de fans que seria Camilo Sesto ara ja amb S al cognom.

L'any 1972 publica el primer disc de llarga durada "Algo de mí" que ja li significaria, des de bon començament, el salt a la fama a Espanya i a Llatinoamèrica, per exemple, el disc fou disc d'or a Argentina abans que a l'estat espanyol i tot. En una època marcada pels festivals de cançons i on si volies ser algú en el món de la cançó melòdica n'havies de participar en uns quants, Camilo Sesto va presentar "Mendigo de amor" (1972) al Festival del Atlántico de Tenerife i "Algo más" (1972) un tema de Juan Pardo pel de l'OTI.

El segon disc de llarga durada arribaria el mateix any "Sólo un hombre" (1972) amb la cançó "Amor, amar" de Lucía Bosé. I el 1973 publica un dels seus discos més recordats "Camilo Sesto". En aquest elapé s'inclou el "Algo más" citat anteriorment amb arranjaments de Juan Carlos Calderón, un clàssic en la producció, "Hablemos de algo", la famosa ranxera "Volver, volver" que havia popularitzat Vicente Fernández, "Day after day" cantant en anglès i escrit amb Juan Pardo, "¿Quién?" i el tema potser més recordat "Todo por nada" que tot i ser una cara B de single arribà a l'1 de les llistes.  El 1974 publica "Camilo" i torna un festival, aquest cop  el de Viña del Mar. -no el confongueu amb el Viña Rock sisplau-. L'entrada al mercat anglès i alemany li arribà el 1975 amb el single "Melina" amb tons de sirtaki i bouzoki dedicat a l'actriu grega Melina Mercouri i inclosa al disc "Amor libre". En aquest disc també hi trobem l'èxit "Jamás".

Un altre projecte apoteòsic de Camilo Sesto arribà el 1975 amb la seua participació a l'òpera rock Jesuscristo Superstar. Una extraordinària versió d'aquesta obra extraordinària original americana de Tim Rice i Andrew Lloyd-Weber (passarà alguna cosa si dic que m'agrada més la versió castellana que l'americana?). El disc, un doble elapé que he escoltat desenes de vegades, amb producció de Teddy Bautista i Ángela Carrasco fent de Maria Magdalena (Yvonne Elliman en la interpretació original). Aquesta obra el va catapultar, ara ja definitivament, com el cantant número un del pop espanyol. Curiosament Teddy Bautista fou qui es quedà el drets d'autor de l'obra sense que Camilo veiés ni un duro. Curiosament Teddy Bautista feia el paper de Judes a l'obra.  D'aquest disc es pot aprofitar absolutament tot, començant pel sublim "Getsemaní" que arribà al número 1 de les llistes o "Todo estará en paz" o "Hosanna" en la qual ja es parla de Camilo com a superstar tot i que indirectament.

Amb aquest paper al musical es consagra definitivament al món de la música. I continuen els èxits amb grans cançons amb xorro de veu com "Sólo tu" (1976) del disc "Memorias", la mateixa "Memorias", la recordada "Mi buen amor" (1977) que es va mantenir 7 setmanes al número 1 de los 40. "Y no..." (1978) del disc "Entre amigos" que va estar 4 setmanes a la posició més alta, i el baladón ideal per a ballar agarrat "El amor de mi vida" (1979). I d'aquell mateix any, també són "Ángela" un tema molt diferent dedicat a la seva companya de musical Ángela Carrasco i "Quién será". Un no parar, ja veuen.

Arriben els anys 80 i res fa pensar en què hi hagi cap canvi en la seua línia. Es continuen publicant altres èxits que arriben al capdamunt de les llistes "La culpa ha sido mia" (1980), la recordada "Perdóname" (1980) que dedicà a sa mare pocs mesos després d'haver perdut son pare, "Amor no me ignores" (1981), "Devuélveme mi libertad" i "Mi mundo, tú" (1983).  Potser el punt d'inflexió li arribaria amb "Amanecer 84" (1984) que tot i vendre més de 40 milions de discos i tenir algun èxit amb el tema "Amor de mujer"  -que ja em perdonaran però me recorda tant l'"Amor de hombre" de Mocedades...- li suposaria un inici del descens de la seua popularitat. De fet, amb el disc "Agenda de baile" (1986) el cantant es pren un descans fins als anys noranta quan torna amb "A voluntad del cielo" (1991).

L'any 1997 publica un disc de grans èxits "Camilo superstar" que faria redescobrir el "Vivir así es morir de amor" publicat originàriament el 1978 dins de l'àlbum "Sentimientos".  Hi ha una versió extraordinària d'aquest single en una edició numerada per a col·leccionistes que és una delícia. La cançó fou remesclada el 2018 per la Casa Azul del Guille Milkyway per a commemorar el 40è aniversari de la seua gravació original. A finals de la dècada dels 90 i amb l'ajuda de Javier CárdenasAlfons Arús i els seus programes, Camilo Sesto es convertí en un personatge caricaturesc que derivaria l'any 2002 amb el "Mola mazo". Aquestes últimes versions li van obrir les portes dels pubs i les discoteques de l'època fent que la canalla de quinze anys el descobrís.

Tanmateix l'any 2000 va gravar, juntament amb Pablo Abraira i Isabel Patton, una versió castellana del musical "El fantasma de la ópera". El dia de la presentació els advocats de Lloyd Weber van interrompre l'acte i es van endur tot el material.

El 2016, en el disc "Camilo 70" que publicava per celebrar els seu setanta aniversari, s'incloïa la fricada de "Padre nuestro" amb veu del papa Francesc i que és la versió espanyola d'una cançó del musical Il primo Papa. potser volia tornar a fer ressorgir el Jesuscristo Superstar.


Ara, com ja bé deuen saber, amb 72 anys ens ha deixat aquest cantant de bona veu a causa d'una insuficiència renal. I, vaja, com veuen no tot és el "Vivir así es morir de amor"...  m'han sortit fins a trenta cançons indispensables.


Articles relacionats:
- Javier Krahe.
- Bulldog.
- Los Ángeles.


dimarts, de setembre 03, 2019

8/2(2+2)

De tant en tant es fan virals alguns dibuixos de pastissos, floretes o sabates amb signes d'operacions entremig i igualades a algun número, de tal manera que qui rep el repte ha de trobar el valor numèric del pastís, de la sabata, de la flor o del dibuix que sigui. I tothom es posa a comentar els resultats que li han donat, cosa que trobo molt curiosa perquè si enlloc de sabates, pastissos i floretes hi haguessin les incògnites X, Y i Z a les imatges a fe de déu que el repte no tindria pas tant d'èxit. I això que essencialment és el mateix, no deixa de ser àlgebra. Però vaja, posar una X enlloc del dibuix d'una sabata deu espantar més.

Durant aquest agost s'ha fet viral una operació matemàtica que “segons com es faci” el resultat dona 1 o 16, però aquest “segons com es faci” en matemàtiques no pot passar. El resultat d'una operació és el que és i no hi ha marge d'interpretació ni de confusió possible a l'hora de fer l'operació. És a dir, l'operació o està ben feta o està mal feta... que per alguna cosa Alfred Whitehead i Bertrand Russell van dedicar més de 300 pàgines del volum III del Principia Mathematica a demostrar que 1 + 1 = 2.

A l'hora de fer càlculs cal tenir ben en compte quina és la jerarquia de les operacions. Primer cal fer les operacions de dins dels parèntesis, després les potències en cas que n'hi hagi, a continuació multiplicacions i divisions i per últim les sumes i les restes. I quan dic “multiplicacions i divisions” no vull dir que les multiplicacions tinguin prioritat sobre les divisions ni a l'inrevés, igual que amb les sumes i les restes. Quan hi ha operacions del mateix nivell de jerarquia s'han de fer d'esquerra a dreta tal i com es troben en l'expressió a operar. Tanmateix tinc el dubte de si en altres cultures on es llegeix de dreta a esquerra fan servir aquest mateix criteri.

L'operació viral en qüestió és 8/2(2+2). Segons el que acabo d'explicar primer cal fer l'operació entre parèntesis: 2 + 2 = 4. Per tant ara ens queda 8/2·4 -recordeu que si davant d'un parèntesi no hi ha cap signe aritmètic s'entén que és una multiplicació-. Veiem ara que hi ha una multiplicació i una divisió, operacions de la mateixa jerarquia, per tant operem d'esquerra a dreta. Primer fem la divisió 8/2 = 4 i per últim el producte 4 · 4 = 16. Per tant el resultat vàlid és 16. A aquells que l'operació els dona 1 és perquè primer fan el producte 2 · 4 = 8 i després la divisió 8/8 = 1, però això no és correcte. Per tant l'excusa del “segons com es faci” no serveix perquè les operacions aritmètiques, en matemàtiques, només es fan d'una manera.
















En la imatge es pot veure com la calculadora de Google i un altre model realitzen l’operació tal com toca. Sí és cert que en la segona calculadora si no es posa el signe de multiplicar la calculadora hi afegeix uns parèntesis a l’expressió (2×(2+2)) cosa que sí faria variar el resultat perquè variaria l’ordre de les operacions. 

(Article publicat al Lectura l'1/9/2019)

dijous, d’agost 08, 2019

Jocs

«On s'acaba un joc i on comença la matemàtica seriosa? Per a molts, la matemàtica, mortalment avorrida, no té res a veure amb el joc. En canvi, per a la la majoria dels matemàtics, mai no deixa de ser un joc, encara que, a més, pugui ser moltes altres coses.» Aquesta frase de l'eminent matemàtic espanyol Miguel de Guzmán (1936-2004) descriu perfectament com l'ús de la matemàtica és el mateix a l'hora de resoldre un enigma, cercar una bona estratègia quan juguem a la botifarra o afrontar un complicat problema matemàtic.

I és que a partir d'intentar estudiar estratègies en jocs simples va sorgir el que en matemàtiques s'anomena la teoria de jocs, una branca que es dedica a estudiar els jocs però que també té aplicacions a l'hora de prendre decisions comercials en empreses o en relacions internacionals entre països.

I com avui és un diumenge d'agost en què pot estar llegint aquest article en un moment relaxant post-arròs de dinar, els proposo alguns enigmes matemàtics clàssics.

  1. En el llibre Quesiti et inventioni diverse (1546) de Tartaglia es proposa el següent problema: “Un home té tres faisans i vol repartir-los entre dos pares i dos fills de manera que cadascun d'ells rebi un faisà. Com ho farà?” També és d'aquest llibre aquest clàssic “Un home té 17 cavalls i els deixa en herència als seus tres fills en les proporcions ½, ⅓ i 1/9. Com repartirà els cavalls?”
  2. Uns altres problemes històrics introduïts per Nicolas Chuquet a Triparty en la science des nombres (1484) són els de transvasaments, com per exemple: “Tenim dos gerres, una de 3 pintes i una altra de 5. Com ho podem fer per deixar exactament 4 pintes dins de la gerra més gran?”
  3. Henry Dudeney a Amusements in Mathematics (1917) va deixar una gran col·lecció de criptogrames com aquest: SEND + MORE = MONEY. El que cal fer aquí és substituir cada lletra per una xifra de tal manera que la suma sigui correcta.
A la ciutat de Köningsberg, actualment Kaliningrad, hi havia l'afició de passejar pels ponts sobre el riu i un dels entreteniments dels seus habitants era comprovar si es podia fer un passeig per tots els ponts passant-hi només un cop. Leonhard Euler va trobar la solució l'any 1759. La resolució d'aquest problema fou l'origen del que s'anomena teoria de grafs. Us atreviu a trobar aquest camí?
(Article publicat al Lectura el 4 d'agost de 2019)




dilluns, de juliol 22, 2019

Johnny Clegg & Savuka - Cruel, crazy and beautiful world

El cantant, compositor i guitarrista Johnny Clegg va néixer a Rochdale (Anglaterra) però amb pocs anys se'n va a viure primer a Zimbàbue i després a Sudàfrica on es familiaritza amb la cultura i la música zulu. Amb només 14 anys ja ha viscut tots aquests viatges, aprèn a tocar la guitarra i coneix a Sipho Mchunu, un músic de carrer amb qui estableix amistat. Clegg i Sipho comencen a tocar junts i a fer petits concerts en clubs i festes privades, les seues cançons barrejaven el zulu i l'anglès i una musicalitat d'ambdues cultures. Això que avui en dia en diem mestissatge o fusió de cultures. A inicis dels 70 no hi havia tan vocabulari encara.

Van enregistrar el discos "Universal men" (1979) i "African litany" (1981) amb el nom de Juluka que vol dir dolç en zulu. El primer èxit els arribà amb un primer single "Woza friday" (1982) del disc "Ubuhle Bemvelo" (1982) que vol dir bellesa de la natura. Un altre single que fou un primer èxit a Sudàfrica arribant al número 1 de les llistes és "Africa Kukhala Ambangcwele" i que poc després fou prohibit per les autoritats sudafricanes. Amb "Scaterlings" (1982) es donen a conèixer al Regne Unit i als Estats Units arribant a entrar, tot i que de forma discreta, en llistes. Aquest fet els permet realitzar les primeres gires internacionals.


El 1986, després de mitja dotzena més de discos Sipho deixa la música i Clegg es veu obligat a formar un nou grup donant lloc a la creació de Johnny Clegg & Savuka, que vol dir despertar en zulu. Amb aquest nom comencen una nova etapa fitxant per la multinacional EMI que els impulsa, ara sí, a un èxit internacional rotund. Amb el disc "Third world child" (1987) les portes de les llistes ja se'ls hi obren de bat a bat, sobretot amb el single "Asimbonanga", un homenatge a Mandela, empresonat en aquella data, que també és prohibida a Sudàfrica però que fou un èxit per tot el món. La cançó es convertí en un himne anti apartheid i fou adoptada com a himne pel Front Democràtic de Sudàfrica. També és d'aquest disc "Scatterlings of Africa", que formava part de la banda sonora de l'oscaritzada peli Rain man. El disc és una barreja de sons ètnics amb rock d'estil anglosaxó.

El següent disc "Shadowman" (1988) continua aconseguint un nivell important de vendes, amb lletres de fort impacte polític, cançons en anglès i melodies en zulu. Michael Jackson va haver de suspendre un concert a Lió perquè Johnny Clegg li havia pres els espectadors en un altre concert el mateix dia. L'any 1989 publiquen "Cruel, crazy and beautiful world", personalment el millor disc, amb una divertida cançó dedicada al fill de Clegg que dona títol al disc. També hi trobem el single "Dela" -que anys més tard apareixeria a la pel·lícula George de la jungla- i la cançó "One (Hu)'Man One Vote" dedicada a David Webster, un activista anti apartheid assassinat poques setmanes abans de la gravació del disc. 

El 4 de maig de 1992, David Zulu, percussionista de Savuka és assassinat mentre anava cap a casa seva. Això va provocar que "Heat, dust and dreams" (1993) fos l'últim disc de Johnny Clegg & Savuka incloent-hi el tema "The crossing (Osiyeza)" dedicat a David.

A partir d'aquí Johnny Clegg, conegut amb el sobrenom de zulu blanc però que ell ho detestava va continuar gravant discs en solitari però sense l'èxit comercial anterior i es centrà sobretot en les seues classes universitàries. Des del 2017 que Johnny Clegg tenia diagnosticat un càncer que li havia anat empitjorant fins que ara li ha provocat la seua mort a Johannesburg.

dijous, de juliol 18, 2019

El·lipses

La circumferència, des de l'antiguitat, sempre ha dut l'aureola de figura geomètrica perfecta per l'harmonia aquesta que tots els punts que la formen estan a la mateixa distància d'un altre punt anomenat centre. Podem visualitzar circumferències en rodes, politges, engranatges, monedes, en tallar una síndria o una taronja pel mig, en mirar un vas de tub des de la part superior o quan tallem una botifarra amb un ganivet mitjançant un tall perpendicular a la taula.

Però les botifarres, els xoriços i les secallones no es tallen perpendicularment a la taula sinó que a les cansaladeries fan els talls de tal manera que el ganivet no és perpendicular sinó que forma un determinat angle d'inclinació diferent de 90º respecte la taula. Aleshores el tall de botifarra resultant ja no té forma circular sinó el·líptica. També, si inclinem el nostre vas de tub amb un líquid a l'interior i l'observem des de dalt comprovarem que el líquid ja no forma un cercle sinó que serà una el·lipse.

Una el·lipse es pot construir fàcilment amb una corda no tibada lligada a dos pals pels seus extrems. Amb un llapis, fent tibar la corda, podem anar dibuixant una el·lipse ja que la suma de les distàncies de qualsevol punt de l'el·lipse als dos pals –la longitud de la corda- es manté constant. Els punts on estan clavats aquests pals s'anomenen els focus de l'el·lipse. L'el·lipse té una curiosa propietat: qualsevol raig que passa per un dels focus es reflecteix en l'altre focus. Aquesta propietat es fa servir en la construcció de túnels, galeries, auditoris…

La seua forma s'ha utilitzat des de l'antiguitat com en l'amfiteatre de Pompeia i, curiosament, també és una forma que la podríem considerar de bellesa “perfecta”. Aprofitant que molts deveu ser en època de vacances podeu visitar la belleses el·líptica de la plaça de Sant Pere del Vaticà, una perfecta el·lipse amb dues fonts situades en els seus focus. I un article de l'enginyer Frederic Macau l'any 1964 va posar de moda el “teorema de l'Empordà” per remarcar la bellesa de la badia de Roses gràcies a dues formes el·líptiques que s'hi poden observar.



Les dues el·lipses de la badia de Roses, l'el·lipse de la plaça de Sant Pere amb les fonts de Bernini als seus focus i la rotonda del cementiri de Lleida que pot semblar el·líptica però que no ho és si ens fixem en les puntes. Si fos el·líptica potser seria més “geomètricament bella”.


(Article publicat al Lectura el 7/7/19)