dissabte, octubre 25, 2014

El Nobel de Física per als LEDs energèticament eficients.

Ja fa uns pocs dies que s'han entregat els premis Nobel d'enguany i encara no havia fet l'article característic d'aquest fet. Ja notava certa impaciència per part de lectors i lectores del bloc (llegeixi amb entonació irònica aquesta última frase).  A causa de l'stress polític d'aquestes setmanes, de les fotos que tinc amb el pequeño Nicolás i del temps que he hagut d'invertir esborrant dades del Cloud no fos cas que em vinculessin amb algun dels fills Pujol encara no havia trobat temps per escriure. Sort que amb la black card de Bankia podia desfogar-me en els moments de depressió.

Bé, els Nobel enguany han tingut el tractament informatiu de sempre. Els no-mediàtics (física i química) i meritoris no han passat de la típica mitja columna en premsa sense foto; els que estan una mica de moda des de fa uns anys (economia i medicina) els hi han posat foto i tot, ja se sap que la medicina és molt important i d'economia tothom n'entén; i dels mediàtics (literatura i pau) ja obrien els informatius de primera hora del matí parlant-ne i fins i tot els tertulians que saben de tot i surten a les ràdios donaven les seues apostes. Als informatius de tele aquests Nobel tenen reportatge i tot d'un minutet. Ja se sap, la literatura és cultura i la física no. I així anem en aquest país. I parlant de país i de coses delirants... en aquell diari progre i d'esquerres -ironia un altre cop- espanyol  que es fa dir El País, van confondre el premi Nobel de medicina amb el de física, ja que es pensaven que fisiologia i física era el mateix. Un oletu pel periodista i per qui va revisar-ho. 
Enguany els guardonats amb el Nobel de Física han estat Isamu Akasaki, HIroshi Amano i Shuji Nakamura, senyors que, com deu endevinar pels seus noms no són de Sudanell, sinó que són japonesos i un... americà. Segons Nobelprize.org els han escollit "per la invenció d'eficients díodes emissors de llum blava, cosa que ha permès el desenvolupament d ela il·luminació de baix cost energètic".  Akasaki i Amano són professors a la japonesa Nagoya University i Nakamura a la University of California.
Realment ha estat un premi estrany en el sentit que s'ha donat un premi a una cosa inventada ja fa uns vint anys quan potser hi ha descobriments recents que es mereixien més el Nobel ara com ara. Els devien de quedar a deure alguna alifara a aquestos tres senyors que han guanyat... 

Els LEDs díodes emissors de llum (fixi's que LED són les inicials de light emitting diode) foren inventats fa més de 60 anys, aquells díodes emetien llum roja, groga i verda però no hi havia manera de fabricar un LED de llum blava. El fet de poder fabricar un LED de llum blava fou fonamental en el desenvolupament del LED de llum blanca que ara, en el segle XXI ja estem tan habituats. La llum blanca d'il·luminació es produeix per combinació de tots els colors i l'alta eficiència del LED blanc ha permès crear fonts de llum amb poca despesa energètica i molta brillantor. Diuen que el LED serà el sistema d'il·luminació d'aquest segle XXI, només cal veure l'afició de la Paeria de posar-los en semàfors i en el nou enllumenat públic.

Fixi's que, tornant al que deia en un dels primers paràgrafs, tot i que la informació sobre el Nobel de Física va passar, com sempre, desapercebuda, el LED és un dels invents més comercials que existeixen. Doni un tomb per casa seua i comprovi els llums d'standby de la tele, de la Wii, de la Play, del router, del renta-vaixelles, dels comandaments, dels ordinadors, del reproductor de DVD... tots són LEDs. Ui sí, la física... que avorrida i poc útil, no?

I com funciona un LED? Anem a veure si me'n surto i així aprofiten aquest escrit del bloc per un comentari de text de la prova de competències bàsiques. 

Que la matèria està formada per àtoms ja fa molt temps que ens ho van explicar, igual que al voltant del nucli de l'àtom hi orbiten els electrons i aquests electrons tenen una quantitat d'energia determinada (discreta tal i com va descobrir la mecànica quàntica). Els àtoms pel món s'acostumen a unir amb altres àtoms -com fan els senyors i les senyores-  formant estructures de tal manera que els electrons aleshores deixen de pertànyer a un àtom en concret per tal de distribuir-se per tota la xarxa d'àtoms.  Les energies dels electrons deixen de ser valors discrets per distribuir-se en bandes: la banda de valència i la banda de conducció.

Els electrons de la banda de conducció són els responsables del corrent elèctric quan són sotmesos a una diferència de potencial o tensió, allò que es mesura en volts. Segurament també li van explicar quan anava a estudi que els materials poden classificar-se en aïllants, conductors o semiconductors segons permeten o no el pas del corrent elèctric amb més o menys dificultat. En un material aïllant la banda de valència i la de conducció estan tan separades que els electrons no poden anar d'una a l'altra; en un conductor les bandes de valència i de conducció es superposen i els electrons circulen amb facilitat. Els semiconductors poden conduir el corrent elèctric o no depenent de diversos factors: temperatura, camp elèctric...

De semiconductors n'hi ha de dos tipus els p i els n, noms molt simples.  A grans trets, en els semicoductors del tipus p hi ha molts electrons en la banda de de conducció i pocs en la banda de valència, això fa que en aquesta banda hi quedin "forats". En canvi, en els semiconductors n hi ha menys "forats" i més electrons. No es prengui aquest paràgraf al peu de la lletra, està molt simplificat.

I ja arribem al final... i tot això per a què? Doncs els LEDs resulta que estan formats per unió d'un semiconductor tipus p i un semiconductor del tipus n, se'ls connecta a una pila i així comença el moviment dels electrons. I d'aquesta manera els electrons es creuen amb els forats anteriors, salten de la banda de conducció a la de valència i quan fan això emeten llum.

I ja està.

divendres, octubre 10, 2014

Parabellum - La nieve

Fa molts i molts anys, que en un poblet de la Península Ibèrica anomenat País Basc (Euskal Herria en llenguatge indígena del seu país) tenien fama de radicals. Un altre dels poblets irreductibles de la Península Ibèrica, els catalans, només fèiem que fixar-nos en els bascos per comparar-nos per tal d'arribar a conclusions com "i quina enveja em fan els bascos", "a Euskadi sí que en saben" i "quins pintxos me vai fotre a la Fermin Calbetón Kalea de Donosti". 

I és que, mentre a Catalunya escoltàvem coses ensucrades com els N'Gai N'Gai o els Duble Buble, a Euskadi els donava per fer aquella cosa tan radical que era el rock radical vasco. I així era com allà escoltaven música de grups amb noms suggerents com Eskorbuto, Cicatriz, Zagarroi, Ruido de Rabia, Reserva DOS, RIP, Vómito, Delirium Tremens, Piperrak, M.C.D. (amb una versió catxonda del "My way" de Sinatra titulada "Entre borrachos"), Hertzainak, o els clàssics Kortatu (sí, els de "Sarri, Sarri"), Negu Gorriak i La Polla Records, o els més comercials Barricada (lleidatans de la meu generació, recordeu el "En blanco y negro" quan sonava al Systema?), Txarrena (molt bon debut amb "Empujo pa'kí"), Korroskada (gran "Sigo" (1991)), Potato (els de "Rula") i Tijuana in Blue (els d'"Alfalfa y pan").

Ara, que sembla ser que nosaltres anem per davant en radicalisme, els catalans musicalment continuem en la nostra línia amb els Manel, els Amics de les Arts o els Love of Lesbian. Vaige, només amb els noms ja es veu que no deuen ser igualets als Vómito o Skorbuto per exemple... 

Un dels grups que m'he deixat expressament abans de mencionar eren els Parabellum. Formats el 1985 a Baracaldo (grup II de la 2aB), els primers components van ser Josu, Lera, Lino i Txetxu. L'any 1987 publiquen el seu primer disc "No hay opción" editat per la mítica discogràfica que acollia aquest gènere Discos Suicidas. En aquest disc s'incloïa "Deskontrol", que posteriorment van versionar Porretas; "Nos engañan", la lletra de la qual encara segueix sent vigent 27 anys després i de la qual també hi ha una versió conjunta entre Zirrosis i Barricada o "Una kanción de amor".

El 1991 els arriba l'èxit amb "Bronka en el bar" gravat aquest cop per la discogràfica Gor Discos. D'aquest disc destaca el tema "Envenenado" que ha estat potser el seu tema de més èxit. Destaco també "Kuerpo a kuerpo" -fixi's en aquest ús de la K molt típic en aquest grups- i regravada pels El Último Ke Zierre -aquí també l'ús de la Z i de la K ja és exagerat-.

En la mateixa línia d'èxit el 1993 publiquen "Hace falta...?" amb cançons com "La locura" que també van cantar els mítics Tierra Santa i un tema molt divertit (me recorda Siniestro Total) del qual van fer una versió instrumental "La nieve".  Quan una cosa funciona diuen que no cal tocar-la, però els músics són com són i van decidir canviar de ritme amb "Txarriboda" (1994), la cosa no va funcionar i el disc s'endú uns quants pals de la crítica. 

El 1998 fitxen per una discogràfica gran Zero Records (Lagartija Nick, La Frontera, Sober, Barón Rojo...). Molts aficionats a la música recordem aquesta discogràfica per la venda de discos per correu, ja que la revisto TIPO (la recorden? juntament amb la Discoplay?) tenia especial predilecció per aquesta casa de discos. El disc de famosa portada que publiquen duu per títol "Adelante sin cabeza" destacant el single "No lo pienses más". La situació política del moment fa que pateixin un boicot per tot arreu i potser el que és el seu millor disc no arriba a tenir tot l'èxit que s'hagués desitjat. La gran decepció que van endur-se després dels esforços consumits en aquest disc els portà a obrir un llarg període reflexiu.

Així que el 2003 es decideixen a donar-se una nova oportunitat, torner a fer un bon sarpat de concert i graven el directe "Un día cualquiera", un disc que es podia descarregar gratuïtament a través de la pàgina web de la Fundación Tortuga, avui inoperativa. Des de 2005 el grup va afluixar el seu ritme d'actuacions després d'un infart que patí Juan Carlos Lera enmig d'un concert a Saragossa. El 7 de desembre de 2013 els Parabellum actuaven en un concert benèfic a la sala Sonora d'Astrabudua. Aquest va ser l'últim directe de Lera, aquest setembre moria a l'Hospital Universitari de Cruces Baracaldo) després d'un atac al cor.

Ni els Parabellum ni els grups que he anomenat són gaire sants de la meua devoció musical general, però la impressionant foto del funeral de Lera ben bé es valia un article per part d'un bon aficionat a la música. Con diria Mariló MOntero, QEPD.



dijous, setembre 18, 2014

Medalla Fields 2014

Aquesta tarda, cap allà les 16:00  he caminat uns 7 minuts fins la parada de bus més propera a casa meua i després d'estar un temps de l'ordre de 10^2 segons esperant-lo he agafat el 7 fins a la Biblioteca Pública de Lleida. Un cop he arribat allà he vist que estava tancada. Al costat hi havia un lletrero anunciant l'horari d'estiu (!!) i que el dijous a la tarde la biblioteca romandrà tancada, igual que els divendres, els dilluns al matí i, per descomptat, el dissabte, no fos cas.
Ja veuen, quan més temps tenim els ciutadans i ciutadanes (en el bon sentit de la paraula) per anar a la biblioteca menys estona està oberta. I l'altra cosa que em sembla molt més fort... com tenen nassos d'anunciar un 18 de setembre que encara fan "horari d'estiu"? Clar, no fos cas que la gent tingui temps d'anar a la biblioteca i llegeixi, la gent està millor a casa mirant el "Sálvame" que és molt més important perquè hi truca aquell senyor guapo que diu que és renovador, progre i d'esquerres però que pensa que fer un referèndum a Catalunya "fractura". 

Després de l'emprenyament i d'haver perdut una hora d'una tarda que volia aprofitar per fer un treball de consulta a la Biblioteca, me n'he tornat cap a casa i decideixo escriure un article al bloc sobre la medalla Fields de matemàtiques d'enguany. A veure si quan fan un programa de matemàtiques a la tele també truca l'andoba guaperes de la gomina.

El fet que una de les medalla Fields de matemàtiques l'hagi guanyat una persona humana de gènere femení, ha propiciat que aquest premi hagi estat notícia als mitjans de comunicació. I com a part de senyora, és iraniana encara amb més motiu. Doncs benvingut sigui aquest fet per tal que les matemàtiques surtin a la premsa de manera pedagògica i no pas per espantar els alumnes publicant pors sobre els exàmens de selectivitat. La notícia és excel·lent perquè trenca molts tòpics matemàtics.

Vaig a fer un repàs dels premis Fields atorgats enguany per la International Mathematical Union.

  • Artur Ávila és un matemàtic brasiler -que segur que trionfarà entre el públic femení del bloc- nascut l'any 1979 que es dedica a la investigació al Centre Nacional de Reserche Scientifique de París. La seua recerca sobretot ha estat en el camp dels sistemes dinàmics (molt de moda actualment en les matemàtiques) , en concret el problema del caos que va plantejar el físic Mitchel Feigenbaum sobre algunes trajectòries caòtiques que poden ser modelades mitjançant processos estocàstics -successions de variables aleatòries-. Una altre estudi destacat d'Avila, i per tal que vegi que els matemàtiques són útils i que estan en tot, és un treball en col·laboració amb Giovani Forni sobre la "barreja feble" (no té res a veure amb els vermuts), és a dir, sobre com se remenen les cartes quan es juga a la botifarra. Ja veu que la matemàtica tracta d'estudiar-ho tot. A partir d'aquí va portar les seues conclusions a estudiar intercanvis d'intervals i coses bastant més complicades que se'm fan difícils d'explicar de forma senzilla.
Arturo Avila
  • Manjul Bhargava és un matemàtic canadenc nascut el 1974 i membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències del EUA. Com si fos el Ramanujan del s.XXI, les seues investigacions han anat entorn de la teoria de nombres desenvolupant nous mètodes inspirant-se en el "Disquisitiones" de Gauss. En un dels capítols del llibre Gauss estava interessat en les formes quadràtiques (polinomis de grau 2) binàries de la forma ax^2+bxy+c^2 donant una llei per tal de composar dos formes quadràtiques en una tercera. Aquesta llei és molt utilitzada en teoria de nombres i Gauss necessità 20 pàgines per demostrar-la. Doncs bé, Bhargava, mentre jugava amb un cub de Rubbik se li va acudir una altra demostració molt més simple. Poca broma...
Manjul Bhargava
  • Martin Hairer, austríac nascut l'any 1975 i membre de la Royal Society (de peus sisplau!) ha creat una nova teoria per resoldre problemes en equacions diferencial estocàstiques amb derivades parcials. Les equacions diferencials són equacions on la solució no és un valor sinó que és una funció. les equacions diferencials regulen el moviment dels planetes, dels satèl·lits o de les cordes d'una guitarra, de tal forma que són imprescindibles en enginyeria. Una de les equacions estudiades per Hairer és l'equació anomenada KPZ (Kardar-Parisi-Zhang) que descriu l'evolució al llarg del temps de la superfície de contacte entre dues substàncies. I per a què serveix això? Per millorar la qualitat de les pantalles de cristall líquid per exemple... ja li agraden més ara les matemàtiques?
Martin Hairer
  • I la medalla més mediàtica ha estat per la iraniana Maryam Mirzakhani, nascuda l'any 1977 i professora a la Universitat de Stanford, una de les més prestigioses en matemàtiques juntament amb Princeton i Harvard. Mirzakhani s'ha dedicat a la geometria de les superfícies de Riemann -superfícies de cossos en variable complexa- i als sistemes dinàmics. Entre els seus estudis destaca el que s'anomena "billar racional", que es refereix a un polígon no convex amb angles de mida irracional i on s'estudia la dinàmica dels rebots d'una bola puntual. Veu els matemàtics que originals som posant nom a les coses? Associat a aquest billar existeix una superfície hiperbòlica en el qual s'estudien les seues trajectòries. Si està interessat en això pot consultar les 172 pàgines de l'article "Invariant ans stationary measures for the SL(2,R) action on Moduli space" que va escriure Mirzakhani juntament amb Alex Eskin.
Maryan Mirzakhani

Apa, amb això ja pot considerar complerta la seua ració diària de cultura... aix, que això són matemàtiques... i les matemàtiques no surten mai als concursos de cultura...

Si tenen més ganes poden consultar:
- Pàgina web oficial del Congrés Internacional de Matemàtiques Seul 2014.
- Pàgina web de la Unió Matemàtica Internacional (IMU).
- Article de Phillip Ball a Nature.
- Article d'Erika Klarreich a Quanta Magazine.
- Artur Avila a Quanta Magazine.
- Terence Tao -un dels més grans matemàtics actuals- escriu sobre els medallistes Fields.

dissabte, setembre 06, 2014

Peret - De cap a la palla

Miri, amb la mort de Peret -i també del Tio Toni, el palmero de les ulleres que sempre l'acompanyava- crec que ja s'ha dit moltes coses i, segurament, vostè ja va llegir molt sobre la seua mort fins i tot abans que el pobre Pere Pubill Calaf morís del tot. Les xarxes socials amb les morts d'alguns famosos compleixen les lleis de la física quàntica fent que estiguin vius i morts a la mateixa hora.

Com a bon lleidatà sóc un fan de la rumba catalana, rumba que van portar los gitanos a Lleida al segle XV.   La rumba catalana va néixer gràcies als calistros del Pla de l'Aigua i els seus garrotins. Los gitanos ja ballaven la rondenya (famosa era la Rondenya de Verdú) a l'època medieval i el ball de la Botelleta es l'aflamencament carrincló d'un ball de palau dels segles XVI i XVII. Així, els que vam ser criats al barri de Sant Llorenç entre carrinclons, de ben petits, sentíem el "De cap a la palla" del Peret, cançó amb aires carrinclons que sonava en bodes i festesmajons.

Per tant, a Lleida, ja cantàvem rumba abans que, primer el Pescadilla i posteriorment Peret (i Gato Pérez i Los Manolos) la difonguessin. De fet Peret era descendent del llinatge dels Pubill, escampat per les comarques de Lleida i d'on era el seu padrí fins que van emigrar a Mataró. Això, explica l'investigador de la rumba històrica Manel Ponsa i Blanch, entroncaria la tradició rumbera lleidatana amb la carrinclonada de la cançó que hem comentat anteriorment o "El mig amic". Diversos lleidatans -mon padrí entre ells-recorden estades d'infància del Peret a Lleida vivint amb els seus familiar d'aquí.

L'any 2001 es celebraven els 100 anys dels garrotins a Lleida i s'escrivia a la revista La Confidencial el següent: "A Lleida no tenim els tres tenors ni falta que ens fan: tenim els tres carrinclons. El Parrano, el Marquès de Pota i el Beethoven. Una Lleida que s'està perdent i que veu com el garrotín està més reconegut a Barcelona que a casa nostra, entestades les administracions en mostrar-se a través de més i més construccions de totxo i de cultura de pa sucat amb oli..."

I Sergi Pàmies el 14 d'abril de 2002 escrivia a El País Dominical: "Los Parrano, el Tonet y el Marqués de Pota no eran producto de la imaginación de un bailaor majara, sino parte de una historia que no sale en esos libros que en el futuro, ocuparán la polémica biblioteca del Born." Fixi's que ara de biblioteca al Born res de res... 

I després de deixar clar que la rumba catalana va néixer a Lleida em dedicaré a triar algunes cançons concretes del mestre Pubill:

  • La primera cançó que trio és la primera que va començar a sonar i que  estava inclosa en el seu segon EP i la coneixereu gràcies a la gran divulgació de la rumba que van fer Los Manolos i que duia per títol "La noche del hawaiano" en aquest enllaç la versió Peret i en aquest altre la versió de Los Manolos.
  • L'any 1971 arribava el seu gran èxit "Borriquito", que era una adaptació d'una cançó popular i de la qual se n'han fet versions ben variades. Una és de l'any 2000 i va sonar aquell estiu a càrrec d'un tal Rodrigues (i no l'he trobat a Youtube!), i l'altra la cantava juntament amb El Gran Silencio l'any 2001.
  • El 1974 representa Espanya al Festival de Eurovisión amb "Canta y sé feliz". La culpa d'haver d'anar a aquest festival la tingué l'aleshores director de RTVE Juan José Rosón que li digué "Yo te perdoné que no hicieras la mili pero ahora para cumplir con la patria tienes que ir a Eurovisión". Marca España.
  • Un altre clàssic del Peret és "Una lágrima" (1968), que jo per primer cop la vaig sentir conscientment l'any 1989 en veu dels barcelonins i mítics BB Sin Sed. Genial!  El 2001 Mensey també la versionava de forma molt diferent. 
  • Una de les cançons més divertides és, sense dubte, "El muerto vivo", que van versionar genialment Los Manolos en el seu extraordinari disc de debut "Pasión condal" (1991) superant la versió del seu mestre. També hi ha una versió més moderna i menys accelerada (2009) on Peret canta amb Marina Abad, la cantant de Ojos de Brujo
  • Continuant amb la temàtica necrològica, l'any 2000 cantava el clàssic "Lo mato" amb els Estopa.
  • El 2010 fent un duet amb la Mari, cantant dels Chambao, Peret cantava "La chabola" de manera aflamencada en el disc "De los cobardes nunca se ha escrito nada".
  • El 2001 Peret interpretava una de les seues millors cançons però molt desconeguda, era la banda sonora de la pel·lícula "Marujas asesinas". Un estil molt... original diguem-ne.
  • L'any 1998 també cantava amb els Jarabe de Palo, en aquest cas la cançó escollida era "El lunar de María"
  • El primer disc que me vaig comprar del Peret va ser el que va treure l'any 1991 que incloïa la cançó "No se pué aguantar" i que donava títol al disc. 
  • I l'any següent potser va arribar el seu monumental èxit internacional després de 30 anys de carrera amb el disc "Gitana hechicera" que, crec que gràcies també a Los Manolos, se va convertir en la cara de la cerimònia de clausura dels jocs olímpics de Barcelona del 1992. La famosa tornada ha estat cantada amb lletres diferents, des de "Barcelona té molt poder" fins al "Catalunya té molt poder" del Concert per a la Llibertat del 2013. 
Ja veu, és impensable fer una festa sense que soni alguna cançó del Peret, perquè tal i com li deien Los Amaya "Yo soy la rumba" -versió que no hi és al Youtube però sí que he trobat una amb els Dusminguet-.  Visca la rumba carrinclona!


diumenge, agost 31, 2014

Comença el #JuntsPugem


Avui és diumenge. Sí, ja sé que no li he donat molta informació del seu gran interès amb aquesta primera frase, però avui és un diumenge especial. Avui m'he despertat a l'hora que m'ha deixat despertar la canalla, però amb un pessigolleig a la panxa. Com si fos un dia d'aquells que has d'estar nerviós. Avui passaré tot el dia esperant la tarda, amb aquella il·lusió que et fa estrenar la temporada al Camp d'Esports. Com quan un nen petit ha d'anar d'excursió. Una hora abans del partit ja hauré de buscar pel fons de l'armari on va quedar hivernant -durant l'estiu- des del maig passat el coixí dels partits de futbol a casa, i la gorra blava del Lleida Esportiu pels dies de sol. 
Avui és al dia que estrenem el carnet, posat dins de  la cartera en un lloc destacable i el paio de seguretat de la porta li farà la seua primera lectura del codi de barres. Això pel carnet deu ser un moment especial. Li preguntaré. 

Mitja hora abans del partit agafaré el cotxe (el bus, per moltes remodelacions que facin de línies, és impossible agafar-lo i quan acabi el partit ja noi hi haurà servei) i sintonitzarem la prèvia. O bé l'Íñigo Blanco ens estarà esperant des del 99.2 a Ona FM amb el fitxatge del Juanjo Lecumberri, un cognom històric del futbol lleidatà. I si vol al 104.5 té UA1 Ràdio que enguany han canviat radicalment d'estil amb les retransmissions fent-les més dinàmiques i amb l'agradable veu del Gerard Costafreda narrant, i l'equip format per l'Àlvar Llobet, la Laura Estadella i el Xavi Boira fent la propaganda de Naturlandia i Joieria Zodiaco.

Tornarem al mateix seient de sempre, saludarem -espero- als mateixos habituals de la vora de cada temporada. Ens quedarem una estona de peu mirant l'estat de la gespa i pensant que pel proper partit ja farà el goig que habitualment fa la gespa del nostre camp. Observarem la tribuna que la tinc de frente a veure si han pintat algun mural nou o si han fet alguna remodelació. Ens fixarem amb les tanques de publicitat per poder dir "mira, aquella empresa l'any passat no hi era".  Les alineacions de la megafonia, l'anunci del Roda-Roda.Rodamón, els gols patrocinats per Paco Mozón i Albert Soler.

I què veurem enguany...

1) Veurem en directe a Imanol Idiákez. Veurem els seus moviments a la banqueta, veurem si és dels que crida molt o bé s'està assegut. Si és dels que porta xandall o porta traje. Si els seus rínxols són de veritat o si quan sua molt se li aplanen... Veurem el seu estil de joc, que segons el que vam sentir dir diumenge passat des de Sant Adrià pinta molt bé.

2) A la porteria veurem com el Pau Torres continua en la seua trajectòria ascendent durant aquesta temporada, aquest xiquet cada cop ha anat a més. És jove i sisquere el tinguem molt anys al Lleida, hauria de ser un porter d'aquells de moltes temporades al club. 

3) Després de l'a-déu (així com una mica de patac) del Biel Medina i del Mario Fuentes, veurem estrenar nova parella de centrals. Veurem la seriositat i experiència de Pedro Baquero i acollirem a Ekhi Senar, aquest central que jugant amb l'Osasuna B ja tenia simpatia pel Lleida i fa dos temporades ens va ajudar amb dos gols en pròpia porta. 

4) Veurem si Raúl Fuster al lateral esquerra es converteix en un jugador de 2aA aquesta temporada, que és on el tio podria jugar de manera sobrada i que, enguany, comptarà amb la competència per la seua banda d'una altre monstre del lateral esquerre com és David Fornies. Veurem si Carlos Barreda serà l'amor del lateral dret o tornarà el gran capità Pau Bosch a la seua posició natural. I no ens oblidem de Molo, aquest potent Jondere en forma de futbolista idolatrat per l'afició que aviat tornarà a jugar després de la greu lesió.

5) Sembla ser que Albístegui i Fragoso seran els encarregats d'organitzar. Amb l'ajuda d'un senyor que juga amb un guant als peus per cuidar la pilota com és el Jorge Miramón. No oblidem la gran qualitat tècnica de Dídac Devesa per la banda i la velocitat en banda de Chupe. I ens ha arribat un jove que des de Tarragona i des de Sevilla en parlen meravelles i que ja tenim ganes de veure, l'Eugeni Valderrama.

6) Sí, al davant ens falta Milla, Imaz i Mata. Els trobarem a faltar? Salva Chamorro ens vol demostrar que no, que els aficionats del futbol podem canviar d'ídol d'una temporada a un altra com aquell qui canvia de jaqueta. Dieguito Sánchez ve amb bons números de quan va jugar al Fuenlabrada. I Osado i Óscar Canadell han demostrar que també podem comptar amb ells, bon fons d'armari a la davantera.

7) I veurem les sorpreses que en forma de càntics que ens tenen preparades la gent de Rudes, de la Molo Esportiu i d'És un Sentiment. Friso per veure quina cançó tindrà Pedro Baquero amb aquest cognom que dóna molt joc per això.

8) En l'aspecte social veurem si la mitjana d'espectadors augmenta després dels últims play-offs al Camp d'Esports o si ens estanquem asimptòticament en la xifra dels 2000-2500 que al gener seran uns quants menys. Si vostè és dels que va venir el dia del Toledo o del Leganés a veure el Lleida, pensi que per tornar a disputar un play-off és necessari que vingui a tots els partits. I que es faci soci,. i que li digui a un amic que també se'n faci. I al seu fill, que és gratuït fins a finals d'octubre fer-lo soci. Què més vol? Un munt d'idees.

9) Enguany, gràcies a l'hiperactiu Kiko Pérez ha nascut el projecte d'Esportiu TV com un canal de Youtube per tenir tots els vídeos relacionats amb el Lleida centralitzats, un projecte que pot arribar a fer-se gran. Només falta més gent hiperactiva com el Kiko. Estem en la commemoració dels 75 anys del Lleida... esperem més projectes per unir Lleida amb el club de futbol.

I a tot això... vostè em dirà... i a quina hora és el partit?  El partit és a una hora inacceptable, a les 21:00 del vespre. No sé quins han estat els motius de la directiva a prendre aquesta decisió, però als socis grans segurament els ha fet un flac favor, i als socis més petits també... Ah! que em diuen que a les 19:00 donen per la tele el partit del Barcelona,,, i que així jugant a les 21:00 vindrà al Camp d'Esports tothom qui estava mirant el partint per la tele... claro, claro...

Ei, així que l'espero avui al camp, eh? Que té temps de sobres de tornar de fer la paelleta de Cambrils. Bona temporada i l'any vinent el primer article de temporada el faré des de la 2aA, Li prometo!

divendres, agost 29, 2014

Leño - Maneras de vivir

Miri, aquest cop ja els aviso que aniré per feina perquè se m'acumulen els articles i, sí, és clar, també hi haurà article dedicat al Peret. Però no ens embalem més que un membre del Tribunal Constitucional en una moto i anem article a article.

Pocs grups han tingut tant pes en allò que s'anomena rock urbà com han estat els Leño. No està mal la frase per començar, no? Es van formar l'any 1977 a Madrid com un trio, amb el conegut Rosendo a la guitarra i cantant, Chiqui Mariscal al baix i Ramiro Penas a la bateria. Van començar rodant en sales madrilenyes de Carabanchel fins que l'any 1978 van gravar un tema pel disc "Viva el Rollo, Rock del Manzanares", editat pel segell Chapa Discos. Chapa fou un segell discogràfic dedicat a promocionar artistes d'aquella època, amb Chapa Discos van gravar Asfalto, Obús, Smash, Tequila, Los Elegantes, Mermelada, Barón Rojo, Ñu, Kaka de Luxe, Cucharada, Topo... clàssics de l'època de finals del setanta.

El grup va agradar als Chapa i els van fer entrar a l'estudi de gravació l'any 1979 per enregistrar el seu disc de debut que per evitar confusions van titular "Leño". Els singles del disc vares ser "Este Madrid" -fixi's en la cara de Rosendo en la portada del disc, digna del Nil dels Joves-, "El tren" i "El oportunista". Tot molt progressiu, que es deia llavors. Mentre es duia a terme la gravació Mariscal deixà el grup i fou substituït per Tony Urbano que provenia dels Coz. Els Coz va ser aquell grup famós només per "Las chicas son guerreras".



El 1980 graven el seu gran èxit "Más madera", un disc molt més rockero que el primer i del qual van viure de rendes força temps i van amortitzar prou bé. La millor cançó era "La noche en que te hablé" y hi col·laborava Luz Casal i Teddy Bautista en els teclats. 


El 1981 amb una popularitat creixent fan "En directo" des de la sala La Carolina de Madrid, amb una cançó nova que es convertiria en el seu himne "Maneras de vivir". I, sincerament, quantes cançons coneixia vostè més de Leño a part d'aquesta? La cançó fou excel·lentment versionada per Los Suaves en el seu directe del 1996.

L'any 1982 editen "¡Corre, corre!", que la crítica (??) considerà el seu millor disc -jo ja he dit que el millor és l'anterior-. Aquest disc considerat com un dels 50 millors discos del rock espanyol segons la revista Rolling Stone van començar a gravar-lo als estudis londinencs d'Ian Gillan -de Deep Purple- i van acabar gravant en uns altres estudis perquè eren molt antics. En aquest disc es recullen grans clàssics com "No lo entiendo", "¡Qué desilusión!" i la bestial "¡Que tire la toalla!"


Com aquest disc fou el moment culminant de la seua carrera, ja sap què passa en aquests casos, el cantant diu que ell pot anar sol fer feina i Rosendo se'n va amb Miguel Rios a fer El rock de una noche de verano, començant una llaaaaarga carrera en solitari. L'adéu va ser molt de sobte, els músics han resistit a noves ofertes i això potser ha contribuït a formar-se més la llegenda dels Leño. L'any 2006 la discogràfica Sony rellança un directe gravat l'any 1983 amb l'original títol de "Vivo'83". Vaige, que va ser un llumbrera qui posà el nom al disc.

Després dels Leño, Tony Urbano va acompanyar a Luis Eduarto Aute, Rosa León (!!) o Miguel Rios. Als 58 anys, José Antonio Urbano Gornals ha mort a Reus.

Aquí "Maneras de vivir" en una actuació dels Leño en el mític programa Tocata de TVE.

dimarts, agost 26, 2014

238

Ara feia dies que no parlava -bé, escrivia- sobre números. Així que, al contrari del que deia l'ex-Molt Honorable Jordi Pujol, avui sí que toca. Els que són seguidors (o seguidores) d'aquest humil bloc saben que a aquestes alçades de període estival sempre cau un apunt dedicat al meu número d'abonat del Lleida Esportiu. Com tots els seguidors (i totes les seguidores) aclamaven aquest article sobre el número 238 d'una manera més sorollosa que uns trabucaires davant de la casa d'un regidor del PP de Cardedeu m'he abocat a escriure aquest interessantíssim text que tindran a continuació.

El primer que em va saltar als ulls en veure que enguany posseïa el 238, fou veure tres nombres gairebé consecutius de la successió de Fibonacci: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13... guaiti! guaiti! Gràcies a aquesta afirmació potser em saturaran el web en massa els seguidors (i les seguidores) del Codi da Vinci. 

La següent cosa que cal fer immediatament després de tenir un número entre les teues mans és mirar si és primer o no. Ja sé que vostè no té costum de fer-ho, i no cal que ho faci, però hi ha gent pel món que som així de raros. Si fem la descomposició en factors primers tenim que 238=2*7*17 (llàstima! el 239 sí que ho és!). Curiosament no té cap divisor comú amb el meu anterior número d'abonat, el 275.  Bé, això no té molt mèrit, però les ganes de jugar amb nombres primers no s'esvaeixen i arribo a una gran propietat d'aquest número 238. Fixi's (i ho poso sol en una línia per tal que es vegi millor):

  • 238 = 2+3+5+7+11+13+17+19+23+29+31+37+41

Brutal! Veu el mateix que veig jo? 238 és la suma dels 13 (primer!) primers nombres primers.

  • En base dos el 238 també és curiós ja que està format per dos seqüències idèntiques de quatre dígits: 11101110. Aquesta cadena és 1110 que correspon al número 14 en base decimal, i 14 és justament un divisor de 238, de fet és el divisor no primer (exceptuant l'1) més petit d'aquest nombre.
  • En base 4 el número 238 és 3232, també format per dos cadenes iguals, en aquest cas, de dos dígits. Aquest 32 en base 4 resulta que torna a ser 14 en base 10.  En base 5 el 238 es converteix en 1423 que no li trobo cap gràcia a no ser que surten els dígits de l'1 al 4 sense repetir.
  • El 238 és el vuitè número tridecagonal, que són els números de la forma n*(11n-9)/2. que ens diu quantes "fitxes" fan falta per construir un polígon regular de 13 costats. Si està encuriosit o encuriosida en aquesta fascinant propietat, aquí pot trobar què són els nombres poligonals.
  • Ara prenem el 238 i el multipliquem per 6: 238*6=1428, i li sumem i li restem un per aquesta manera obtenir el 1427 i el 1429. I patapam! Resulta que aquests dos nombres són primers bessons.
  • 238^4+1=3298542737 també és primer. Però és que 238^6+238^5+238^4+238^3+238^2+238+1 també és primer! No escric el resultat de l'operació perquè el número és més llarg que un editorial del Màrius Carol. I també 7^238-2.
  • El nombres (84, 187, 205) formen una terna pitagòrica, és a dir, són els costats d'un triangle rectangle. El semiperímetre d'aquest triangle és... 238.
  • El 238 també és un isòtop de l'urani, de fet és el més habitual dels isòtops de l'urani que es troben a la natura, aproximadament un 99,284%. 
  • I la N-238 és la que mos porta des de l'AP-7 fins a Vinaròs....

dijous, agost 21, 2014

Albacete, la ciutat insulsa (VII)

I anem per l'últim capítol (quin descans, no?) d'aquest viatge que ja porto explicant des de fa uns quants apunts, concretament els capítols I, II, III, IV, V i VI, que posats així en números romans fan de més seriós. 

En aquest capítol afrontem el dur moment de la tornada a casa i ho farem en dos etapes per tal de no fer el viatge tan cansat des de Marbella a Lleida. Aquest cop prenc la decisió (aquest cop sense consensuar amb la unitat familiar) de fer nit a Albacete. Un cop tenim el cotxe carregat amb els centenars de maletes que implica marxar amb 2 nens de viatge i proveint-nos de quantitats industrials d'ampolles d'aigua del tot inclòs de l'hotel, prenem, com no, l'autovia A-7 fins al nord de Màlaga. Allà agafem l'A-45 -també autovia, faltaria més- en sentit Granada. Hi ha un moment que aquesta autovia es converteix en dos autovies, per si no en té prou, i aquí cal seguir per l'A-92M encara en sentit Granada. Tot això amb una densitat de cotxes inferior a la de votants d'UPyD a Vilanova de l'Aguda. Misteriosament, quan arriba a Cuesta la Palma l'A-92M canvia de nom per dir-se A-92. Un cop vegi senyalitzat l'Aeropuerto Federico Garcia-Lorca i se n'adoni de la intensa activitat aeronàutica de la zona ja estarà a punt d'arribar a Granada. A Granada haurà d'agafar l'enllaç amb l'A-44 en sentit Jaén, no es preocupi, també és autovia. Des de Jaén fins a Bailén -passarà per la Cerradura i las Infantas- només farà que veure olivers i olivers a banda i banda en tot el que allarga la vista, suposo que no deuen collir les olives amb mangala i borrassa. A Bailén deixarà l'autovia actual per enllaçar amb la famosa A-4 sentit Madrid, la autovía de Andalucia que diuen ells. Passem pel mític poble de Guarromán, la Carolina, Navas de Tolosa -conegut per tots els que hem estudiat història-, Carboneros, la zona de Despeñaperros -ei! tot amb túnels i viaductes ja, igualet que el coll de Lilla...-, Almuradiel, Valdepeñas i Santa Cruz de Mudela. En aquest últim terme municipal vam parar en el típic restaurant de carretera -El Puente- amb menú baratíssim d'aquells de 3 plats i postres amb beure, pa i cafè inclòs, ei, i barat i amb plats a caramull. Jo vaig demanar un potaje de mongetes i encara estic halant ara. I aquí la feina és teua per trobar un menú del dia decent... Gràcies al restaurant i a les fotos que hi havia penjades per allà vaig descobrir que hi ha places de toros quadrades, i en concret, la de Santa Cruz de Mudela és la més antiga d'Espanya (1641) i declarada  Monumento Histórico-Artístico Nacional. Poca broma.

No ens entretenim gaire i continuem el viatge per l'A-4 fins a Manzanares (19.000 habitants) on agafarem l'autovia A-43. Sobretot reposti abans que no hi ha ni una punyetera gasolinera a l'A-43. Després de fer un munt de quilòmetres rectes -però rectes, rectes- vaig haver d'entrar a Tomelloso per trobar algun lloc on posar gasolina. Per entrar a Tomelloso (39.000 hab) cal agafar una autovia -que sí, que sí, no l'enganyo, la CM-42- que porta fins a Alcázar de San Juan (32.000 hab). Què? Sensació de ràbia? Doncs esperi, esperi... després del mític poble de Tomelloso, ve Villarrobledo (26.600 hab) i la Roda (16.500 hab), tots noms mítics de la 3a divisió que me sonaven de sentir els resultats a Carrusel Deportivo. I des de la Roda l'A-31 fins Albacete. També autovia, és clar! 

A Albacete vam estar a l'Hotel Beatriz, un quatre estrelles molt econòmic i molt modern. Amb aparcament propi gratuït, un spa que tenia molt bona pinta i un personal amabilíssim, la veritat és que sí. Ens van convidar fins i tot al bar a prendre una consumició. Molt i molt recomanable. L'única pega de l'hotel és que està als collons d'Andares del centre de la ciutat. I l'habitació era amb vistes a l'escola de pilots de l'OTAN. 

El museo del cuchillo
La catedral
Com la veritat poca cosa coneixia a priori d'Albacete vaig preguntar a la recepció de l'hotel què anar a visitar. La xiqueta de recepció ja ens va dir que en un diumenge de juliol a la tarda a Albacete hi ha menys gent que en una platja amb tintoreres. Així que vam agafar el mapa que ens van donar i van anar al centre, més o menys per on para el Paseo de la Libertad. Efectivament no hi havia ni Cristo i vam aparcar fàcilment. La veritat és que poca cosa té per veure Albacete... la Catedral, un edifici molt bonic que resulta que és el Museo Cuchillero -no podia faltar!- i poc més... un mapa buit de coses realment. Ara bé, Albacete està plena i farcida de parcs, jardins i fonts, que suposo així la fan una mica més atractiva per viure, perquè afededeu que no té res més. Aquell dia ni gent. Ni restaurants oberts per anar a sopar. Fixi's que vam acabar sopant montaditos en un Lizarran, i va ser on vam poder provar el famós queso frito típic de per allà. El queso frito és formatge fregit amb una mica de confitura de tomata. No s'esperi cap altra cosa.

Queso frito amb tomata
Ah, em deixava que també vaig anar a visitar el camp de futbol del Carlos Belmonte. Poca cosa a dir, un camp que des de fora sembla una nau espacial... lleig a collons. I pensar que allà hi van jugar Menéndez, Zalazar, Molina o Dos Santos i va estar entrenant Víctor Espárrago.

El Carlos Belmonte
Per acabar només una última cosa que crec convenient dir. El dia següent, per anar fins a València, vaig decidir no passar per autovia, així que vam prendre la carretera N-322... que no és una autovia!!!! fins a Requena. Recordo que eren uns 100 km per la carretera més recta que he vist mai, riguin-se vostès de la Ruta 66. Una carretera ampla, molt ben asfaltada i cuidada, potser vaig avançar 3 camions en tota la ruta només, un voral gran i una via lateral a pocs metres de la carretera per on circulaven tractors, empacadores i cosetxadores, de tal manera que no feien nosa ni creaven perill. I que consti que el dèficit d'infraestructures és només un invent del nacionalisme català... Com a pobles curiosos per on passa aquesta carretera hi ha Fuentealbilla -que té un munt de sortides!-, Casas-Ibáñez, Villatoya on hi ha el balneari de Fuentepodrida (!!)  i al tram final... Los Cojos, Los Isidros, Los Duques i las Casas de Eufemia. Brutal!

dimarts, agost 19, 2014

La ciutat de Málaga... la calle Larios i una catedral no apta.

Doncs després de Múrcia, les autovies, MarbellaEstepona i Ronda tocava ja visitar la capital provincial. Així que tornem a prendre l'autovia A-7, carretera i manta per vora de la costa, i fem 60 km des de Marbella. Abans d'arribar a Màlaga però ja tocant-hi deixem a mà dreta les mítiques poblacions de Benalmádena i Torremolinos, poblacions que fa anys que me porten reminiscències de las suecas, López-Vázquez i Santiago Segura però que ara evoquen més a un conegut vídeo que passen a l'APM.

Fou en la immensa platja de Torremolinos on als anys cinquanta del segle XX començà tota la història de la Costa del Golf, perdó, Costa del Sol volia dir. Però compte que fins l'any 1988 no va ser ni ciutat, era simplement una barriada de Màlaga. Quan passem aquesta espècie del que fou barri marítim de Màlaga encara ens falten uns 10 km per arribar al centre. I ho vam fer per la MA-20, també autovia, no es preocupi. Anirà passant pel centre comercial Plaza Mayor, la desembocadura del riu Guadalhorce i a mà esquerra el pavelló Martín Carpena on juga el mític Unicaja- Agafi la sortida de l'avenida de Andalucía i faci un bon tros, pensi que haurà de creuar la ciutat d'oest a est gairebé sencera. Quan passi per sobre del riu Guadalmedina ja serem al centre neuràlgic, i un cop estigui a la Plaza de la Marina ja pot aparcar al pàrquing subterrani que hi ha allà mateix. 

Només sortir de l'aparcament vam tenir la necessitat d'anar a fer les necessitats fisiològiques urinàries que acostumen a demanar els nens quan estem de viatge en el moment menys inoportú. Per tal de solventar aquests petits problemes de la canalla sempre opten per un McDonalds, un Burger King o un Corte Inglés. Vam tenir sort i a la mateixa Plaza de la Marina vam veure un Burger King i vam tirar cap a dins a buscar el lavabo. Però, oh! desastre! es veu que per entrar-hi necessitaves un codi que t'havien de donar amb el tiquet de caixa un cop feies una consumició. A on anirem a parar amb aquests establiments insolidaris? Així que vam girar cua convencent als nostres crios que les seues bufetes urinàries encara tenien capacitat volumètrica per emmagatzemar una mica més de barreja d'urea amb altres substàncies. 

La calle Larios
Només girar la cantonada ja ens trobem en un dels carrers més famosos d'Espanya, el carrer Marqués de Larios, conegut simplement com la calle Larios. El senyor en qüestió, Manuel Domingo Larios, fou el promotor l'any 1891 de l'obertura del carrer, i si vol saber com era (el senyor, no el carrer) es trobarà de morros una estàtua seua a la sortida de les escales del pàrquing on abans hem deixat el cotxe.  La calle Larios és un carrer ample i típicament comercial, amb les franquícies típiques de tots els carrers comercials, barrejades amb alguna botiga de records, la famosa òptica que posa cartells en català sin ánimo de ofender -casualment fou el dia que nosaltres hi vam ser!- i les típiques terrasses caríssimes dels llocs cèntrics. Com la bufeta apretava no ens va quedar cap més remei que aturar-nos a una de les terrasses més conegudes, el Lepanto, i fer les orxates, els batuts i els gelats corresponents que suposaven el peatge per poder anar al lavabo. El puesto sí, molt cèntric i molt bonic, però prepari la cartera.

La torre de la Catedral
La calle Larios és llarga i acaba a la plaza de la Constitución i ara tocarà recórrer els carreronets de la part dreta de Larios.  Passant per la plaza del Obispo veurà el Palau Espiscopal -el reconeixerà per una portalada i retaule en la seua façana- i la Catedral -la Manquita-. Una de les façanes de la Catedral dóna al carrer Molina Lario i veurà que hi té una torre i un tros d'una altra. Se veu que l'ajuntament de Màlaga va fer una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- als seus ciutadans preguntant si preferien que els diners que tenien fossin invertits en urbanitzar el carrer Larios o en l'acabament de la segona torre de la Catedral. Si ha llegit el paràgraf anterior ja sap quina de les opcions va guanyar. De la Catedral li puc dir com és per fora, amb una escalinata de marbre, una portalada que sembla gòtica... però de com és per dins no li explicaré res. Ens cobraven 24 € per entrar-hi. Vam girar cua, evidentment, pensant de què devia anar allò que a l'església en deien vot de pobresa.

Teatre romà i muralles musulmanes darrere
L'altre monument significatiu de la ciutat és l'Alcazaba, que és allí mateix. Si té ganes de caminar i pujar escales serà el seu lloc favorit. Primer es trobarà el recinte emmurallat, i a mesura que vagi avançant veurà més muralles i torres defensives, palaus, un petit barri de carrers estrets, una torre del homenatge i, no hi podia faltar, un museu arqueològic. Antigament des de l'Alcazaba podia arribar-se fins al castell de Gibralfaro -des d'on hi ha vistes de tota la ciutat i la badia-, ara s'hi ha d'anar per un altre lloc. 
Curiosament, en una de les faldes de l'Alcazaba hi ha les restes d'un teatre romà que va aparèixer fa només 50 anys quan construïen una biblioteca. Creuen que és de l'època d'August, cap allà al s I dC, més o menys quan Jordi Hurtado començava a presentar el "Saber y ganar". No deixa de ser curiós veure un teatre romà tocant una muralla musulmana.

Per tots els carreronets de la zona trobarà centenars de llocs de tapeo i pescadito: el Pimpi, el Chinitas, el Tapa's Bar, la Taberna del Obispo, el Quitapenas o lo Güeno Mesón (sic). Ara bé, si vostè encara està afectat per la síndrome d'Stendhal, a pocs metres del teatre romà i passant la plaza de la Merced podrà visitar el Museo Picasso. Jo... ja sap que entre tapeo i quadres... ho tinc molt clar.

Com no podia ser de cap altra manera, havia d'acabar la visita a Màlaga fent un tomb per la Rosaleda. Aquest gran camp de futbol que ha vist des de futbol de 2aB a partits de Champions, el del Màlaga de Caballero, Demichelis, Jesús Gámez, Monreal, Portillo, Joaquín, Saviola i Isco. La Rosaleda està dins de la ciutat -tal i com han d'estar el camps de futbol- però a l'altra punta de ciutat des del centre, fins i tot té sortida pròpia des de l'autovia. Les portes d'accés a les grades de l'estadi tenen nom de jugadors mítics del Màlaga (CD i CF, ai això de les refundacions...) i un d'ells és un tal Miguel Ramos... cosa que, com aficionat del Lleida Esportiu, me va fer certa gràcia. Tenen museu i botiga tot visitable. El museu fa visites guiades, a la botiga pot accedir-hi sense guia, evidentment. De tots els flòtils inútils que acostuma a haver en les botigues de clubs de futbol em vaig quedar amb un despertador que fa sonar l'himne del Màlaga. No el vaig comprar, evidentment.

I ja falta poc per acabar aquesta sèrie de capítols estivals... va que només en falta un! Ànims!

dilluns, agost 11, 2014

Júzcar, el poble blau i Ronda, el poble torero. (V)

La lletra V posada entre parèntesis en el títol de l'apunt no fa cap referència a l'acte que aquesta diada ens ha muntat l'ANC per tal que anem a reclamar la independència de Catalunya des de Barcelona, no fos cas que si la reclaméssim des de Lleida, la propera capital de la Catalunya independent la posessin a Juneda i que el llibre d'estil de la televisió pública del país adapti els keds, el sisquere, l'alego i les popes com a vocabulari d'ús comú. La V aquesta fa referència a què és el cinquè capítol d'aquest viatge que li estic explicant i que no sé si a algú de vostès li importa gaire, però com que cada entrada té uns quants lectors els seguirem acontentant.  Per si és del seu interès els anteriors són l'I, II, III i IV, evidentment.

Avui (avui en un sentit metafòric, perquè avui en sentit físic no em mouré de casa) anirem cap a l'interior de la província de Málaga i a més, i aquí rau el mèrit d'aquesta excursió, farem zero quilòmetres per autovia. Difícil, eh? 

Avui prendrem com a referència la carretera A-397, la carretera que deu tenir la ràtio pijerio/km més alt de l'estat. Fixi's que escric pijerio i no quartos, perquè dóna la sensació de molt quiero y no puedo. Per això no sé si podria comparar-se a l'avinguda Pearson, que allí sembla que hi hagi més quartos que pijerio. O les dos coses. No sé.
Una torreta de les de Benahavís

La Charca de las Mozas, amb mozas
Bé, el començament de l'A-397 a San Pedro de Alcántara està format per tres camps de golfs, així posats tots junts: Club de Golf el Higueral, La Quinta Golf & Country Club i los Arqueros Golf & Country. Barrejat amb el gols urbanitzacions de luxe amb centres comercials propis: Villa Padierna Estates, los Arqueros, Vivienda Real... i seguint la carretera també cotos i cortijos d'extensions superlatives, amb finques que vam arribar a veure que tenien fins a 5 entrades diferents i  megaxalets increïbles dalt dels turons. El bloc (sencer) on visc jo a Lleida té menys superfície que qualsevol casa d'aquelles que vèiem. Tot això pertany al terme de Benahavís. En aquest petit poblet de cases blanques deuen viure la mar de bé de la manera com han explotat tot el seu terme municipal des d'un punt turístic, tenen els camps de golf, les urbanitzacions pijes i, d'una manera extraordinària (i aquí no ho dic amb ironia) un paratge natural amb gorgs d'aigua dolça posats allà al mig on menys t'ho esperes. És el paraje de la Angosturas on el riu Guadalmina forma la que per allà coneixen com a Charca de las Mozas i que la Junta de Andalucía ho ha declarat com a Monumento Natural.

Seguirem per la carretera de Ronda passant finques enormes com la del Madroñal. Per cert, vigili amb la reserva de benzina, que és una carretera que puja amb força pendent i no tindrà cap benzinera fins arribar a Ronda, pensi que són uns 50 km i trigarà ben bé una horeta en arribar-hi.  Les corbes i revolts l'endinsaran dins de la serrania de Ronda fins arribar a la mateixa població, que té una variant i tot. 

La Plaza de Toros!!!!
Un cop a Ronda, també torna a ser difícil aparcar, però hi ha habilitats pàrquings en llocs cèntrics i bé de preu. Per si els serveix nosaltres vam deixar el cotxe al de la Virgen de la Merced, vaig pensar que amb aquest nom evitaria qualsevol ratllada de columna i vetllaria pel meu estimat Honda. A més, només sortir del pàrquing ja estarà al mig del meollo rondense. Ronda val perdre una tarda o més si convé, ara bé, si vostè és dels gore que gaudeix veient com en una superfície circular uns senyors vestits estranys es dediquen a matar uns animals negres i amb banyes no només ha de visitar Ronda sinó que s'hi hauria de quedar a viure. Ronda és el santuari dels toros, dels toreros, de la tauromàquia i de qualsevol paraula amb la mateixa arrel etimològica. 

La botiga de las Torerías. Imprescindible!!
A veure, ja sé que el primer que li passarà pel cap visitar serà el famós pont aquell sobre el riu Guadalevín que surt a tots els llibres de Visite España o Maravillas de España i que ara, gràcies a un anunci de no recordo què s'ha tornat a fer més famós. Però anem a poc a poc, que acabem de sortir del pàrquing on hem deixat el cotxe i no mos fotrem ja pont avall. Des del carrer aquest vagi cap a la Iglesia de la Merced i prengui el carrer Virgen de la Paz que serà l'eix de la visita. Fixi's que aquests noms de carrers li donaran protecció. A mà dreta deixarà un parc que li diuen Alameda del Tajo i al costat ja petarà amb la plaza de Toros de Ronda. La plaça és tot un símbol de la població, se veu que és del l'any 1785 -de quan Duran Lleida començava en política-, sota els tendidos hi ha el Museo Taurino de la Real Maestranza de Caballería de Ronda -fixi's que no ho tradueixo perquè no es pot traduir això- i davant de la plaça els monuments als toreros de la família Ordóñez, no hi surt la Carmina. Sentiments a flor de pell. Ni un grup d'antisistemes fent una visita a la Ros-Roca. Tocant a la plaça veurà que hi ha una botiga amb el nom de Torerias, on pot trobar tot el que fa referència amb el noble art de matar aquestes bèsties a més de figuretes de sevillanes. Vaige, el mateix que troba a les botigues de records de la Rambla de Barcelona.

Lo famós pont de Ronda vist pel costat que no surt a les fotos
Seguint pocs metres farà cap a la plaza de España, i allà ja podrà fer-se el selfie a l'espectacular pont de 87 m d'alçada sobre el tajo del Guadalevín. Miri que l'he vist vegades en llibres i en fotos, però a la realitat impressiona. El pont és del s.XVIII i li'n diuen Puente Nuevo, ja veuen... fou dissenyat per José Martín de Aldehuela i pagant una petita quantitat que ara no recordo ben bé quant era pot visitar el centro de Interpretación del Puente Nuevo, on es farà un fart de pujar i baixa escales per poder veure el pont de prop i llegir la seua història.

La Casa del Gigante (??)
Un cop ha passat el pont per sobre i l'ha mirat bé i ha fet moltes fotos entrarà a la part més antiga, el que s'anomena la Ciudad i declarada conjunt històric. Allà hi té de tot, des d'un fotimer de botigues d'objectes de cuiro i marroquineria típica d'allà fins a cases i museus per visitar per aquest traçat medieval i monumental. Aquí al seu gust: l'església de Santa Maria la Mayor, l'església del Espíritu Santo, el minaret de San Sebastián, la Casa del Gigante -aquesta als nens els hi va fer molta gràcia el nom, la casa tampoc té res-, el palau de Mondragón, el palau Salvatierra, el museo del Bandolero, unes muralles àrabs -que no faltin- i la bonica placeta de la Duquesa de Parcent, on hi ha l'ajuntament. Llàstima que la majoria dels carrers no són de vianants i cal anar en compte amb els vehicles.

Plaza del Socorro
I de la part nova de Ronda cal destacar el barri del Mercadillo, que cau a l'altra banda del carrer Virgen de la Paz que hem anomenat anteriorment. Allà trobarà el típic eix comercial -calle Nueva, calle las Tiendas-amb totes les botigues que troba a tots els eixos comercials i la plaza del Socorro, la típica plaça andalusa amb terrassetes i on hi fotia una calor que cremava més que la consulta en mans d'UDC.



Júzcar, tot pintat de blau.
I ara per últim i abans d'anar a sopar mos atansarem al poble de Júzcar. Sortirem de Ronda pel mateix lloc per on hem vingut i allà on hi ha l'única gasolinera ja trobareu el desviament cap a Júzcar. No s'espantin sobretot i agafi bones dosis de Biodramina si li calen, són 20 km per la serrania de Ronda amb uns revolts que et veus la matrícula. La carretera és estreta i amb prou feines hi caben 2 cotxes en sentit contrari, per tant si veu que ve un cotxe cal buscar algun lloc per on puguin passar els dos. Bé, i què nassos té Júzcar perquè jo recomani anar-hi? La veritat és que a mi aquest poblet de 200 habitants tampoc me fa ni fu ni fa, però si vostè té canalla li asseguro que els hi caurà la baba com a Joan Herrera en una manifestació pro-Sàhara-Tíbet-Palestina alhora -Catalunya no perquè no ho tenen clar-. Júzcar és el poble barrufet -Pueblo Pitufo- des del 2011 quan es va escollir aquest poble per la presentació oficial de la peli Los Pitufos. Els seus veïns van acordar en una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- pintar totes les cases de color blau pitufo, incloent-hi l'església i el cementiri. És espectacular veure tot un poblet pintat amb el blau del Lleida Esportiu. Com els habitants de Júzcar van veure que això els donava promoció econòmica ho van deixar i ara han ambientat tot el poble amb bolets, figures pitufes i cartells escrits en Comic Sans... i com no podia ser d'altra manera, amb botiga de records. La veritat és que és un lloc molt i molt curiós que no apareix al llibres ni guies de viatge. Els nens ho recordaran.

I acabem un altre dia... va, que ja queda poc de viatge.