dijous, de març 22, 2018

El belga Catalan

Suposem que tenim una seqüència de dos lletres, per exemple «ab». De quantes maneres podem posar una parella de parèntesis de tal manera que quedin dos lletres dins? Evidentment només d’una forma (ab). I si la seqüència té tres lletres i volem posar dos parelles de parèntesis de tal manera que dos lletres quedin juntes? Aleshores podem posar ((ab)c) o (a(bc)), dos formes diferents. I amb quatre lletres com «abcd» i tres parelles de parèntesis? Podem escriure ((ab)(cd)), (((ab)c)d), (a(b(cd))), ((a(bc))d) i (a((bc)d)) apareixent 5 combinacions diferents. Així, si juguem al joc aquest de les n lletres i les n-1 parelles de parèntesis obtindrem 1, 2, 5, 14, 42, 132, 429, 1430, 4862, 16796, 58786.... combinacions diferents.

Aquests numerets són coneguts amb el bonic nom de nombres de Catalan en honor al matemàtic belga Eugène Charles Catalan (1814-1894). Tot i dur aquest nom, Leonhard Euler i Andreas von Segner ja havien treballat amb ells un segle abans, per això també es van anomenar nombres d’Euler-Segner. Aquests nombres apareixen en molts altres problemes de combinatòria, com per exemple en calcular el nombre de maneres en què podem dividir un polígon regular mitjançant les seues diagonals per a formar triangles.

Catalan, que es va dedicar sobretot a la geometria, també dona nom a una família de poliedres -cossos geomètrics tridimensionals-. Aquests sòlids s’obtenen a partir d’unir els punts centrals de les cares d’uns altres políedres anomenats d’Arquímedes. Hi ha 13 poliedres de Catalan i estan formats per cares iguals tot i que no són polígons regulars. Els noms són força curiosos: els més petits són el triaquistetraedre amb 12 cares formades per triangles isòsceles i el rombododecaedre format per 12 rombes. El tetraquishexaedre, que té 24 cares triangulars i el triacontaedre ròmbic, de 30 cares, s’utilitzen per a fabricar daus per a jocs.

Catalan també ha donat nom a una constant que apareix en càlcul integral de valor aproximat 0.915965594… i a una conjectura que afirmava que no existeixen dos nombres consecutius, a part del 8 que és 2 al cub i del 9 que és 3 al quadrat, que siguin resultats d’una potència d’exponent natural. Conjectura que l’any 2002 deixà de ser conjectura perquè el matemàtic Preda Mihăilescu la va demostrar.

La denominació anglesa Catalan numbers i Catalan polyhedra d’aquests objectes matemàtics de ben segur ha degut donar força anècdotes. S’explica que Enric Masó, qui fou alcalde de Barcelona, afirmà que «és un orgull que hi hagi nombres i poliedres que formen part de la cultura catalana».

(Article publicat al Lectura del diumenge 18 de març de 2018)

dijous, de març 15, 2018

Mr Big - To be with you

A finals dels anys 80 i inicis dels 90 va fer fortuna l'expressió heavy pastelero per a referir-se a aquells grups o cantants durs que van deixar de ser durs per començar a fer música més comercial o per ser coneguts més per les balades que no pas per les guitarres d'alt volum sonor. Parafrasejant Joan Laporta podríem dir que eren los que van de heavies pero no lo son. Els que van pagar el pato d'aquesta denominació foren sobretot Michael Bolton i Bon Jovi.

Un altre grup al qual se li va penjar de seguida l'etiqueta va ser la banda californiana Mr Big. El grup, que prengué el seu nom d'una cançó de Free, va ser format per Eric Martin a la veu, Paul Gilbert a la guitarra, Billy Sheehan al baix i Pat Torpey a la bateria. Gilbert i Sheenan eren músics que feien gira amb Tina Turner, Belinda Carlisle i els the Knack però ja tenien al cap muntar un grup propi i Martin i Torpey foren els escollits per acompanyar-los.

L'any 1989 el nou grup contractava Herbie Herbert de mànager, qui portava també Journey o Carlos Santana. De seguida firmen un contracte amb Atlantic i publiquen el seu primer disc "Mr Big" (1990) que passa absolutament desapercebut.

L'èxit els arriba amb el seu segon disc "Lean into it" (1992), un disc que hagués passat completament sense pena ni glòria sinó hagués estat pel seu primer single, "To be with you". Un tema molt pastel que arribà al número 1 de les llistes a mig món i que els adolescents d'aquella àpoca escoltàvem i cantàvem pensant vagi vostè a saber en què i en qui mentre fèiem cara d'atontats. I és que la cançó, com no podia ser d'altra manera, parla d'un noi enamorat d'una noia. original, no? Els altres singles d'aquest àlbum van ser "Just take my heart" i el psicodèlic "Green-tinted sixties mind" que no li sonaran absolutament de res.

El tercer disc "Bump ahead" (1993) va tenir la sort d'incorporar un altre baladón, una versió del "Wild world" de Cat Stevens. Si no fos per aquest altre èxit el grup hagués estat un one hit wonder i santes pasqües. L'altre single del disc fou "Nothing but love". Obviable,



El 1996 publiquen "Hey man!", amb el single "Goin' where wind blows". Després d'aquest disc comencen canvis de formació i aventures en solitaris, com les del bateria Pat Torpey de solista: "Odd man out" (1998) i "Odd man out: Y2K" (1999).  Oficialment es van separar el 2002 però es van reunir un altre cop el 2009 sent "Defying gravity" (2017) l'últim disc publicat.




Ara fa uns dies ens deixà Pat Torpey, el bateria que havia començat tocant amb John Parr, Belinda Carlisle, Robert Plant i the Knack, i membre fundador de Mr Big. Ha mort a causa del parkinson que ja fa temps l'impedia tocar la bateria..

dimecres, de març 14, 2018

The Temptations - Papa was a rolling stone

The Temptations, anomenats inicialment The Elgins. neixen com a fusió de dos grups vocals de Detroit: the Primes i the Distants. Des de que es van fundar cap allà l'any 1962, la carrera dels Temptations ha tingut moltes etapes diferents. Una primera etapa en la qual Smokey Robinson liderava el grup i en què es van gravar tres elapés amb temes sobradament coneguts com "My girl" (1965) -tema que convertí el quintet en el primer grup masculí de la Motown en aconseguir el número 1-, "Get ready" (1966) o "I wish it would rain down" (1968). La producció de Norman Whitfield i Brian Holland els posen al cim de la música als Estats Units.

L'any 1968 el vocalista David Ruffin abandona el grup -o el fan fora segons les versions- i s'incorpora al seu lloc el cantant Dennis Edwards, provinent de The Contours, que debutava en el disc "Cloud nine" (1969). Amb aquesta nova incorporació arribarien deu anys d'èxits imparables i ascens meteòrics a la fama que alguns no pairien bé. Per exemple, el 1973 Paul Williams es suïcidava amb un tret al cap atabalat amb els seus problemes al fetge per culpa de l'alcoholisme.

L'etapa de Dennis Edwards, amb aproximacions al soul psicodèlic, deixa cançons mítiques com "Cloud nine" (1969) -primer Grammy que s'enduen-, "Runaway child, running wild" (1969), "I can not get to next to you" (1969), "Ball of confusion" (1970) -amb una espectacular secció rítmica-, "Psychedelic shack" (1970), "Superstar" (1971) -on s'explica la marxa de Ruffin- i "Shakey ground" (1975). D'aquesta última val la pena escoltar la versió que Elton John i Don Henley ven fer en duet l'any 1993 o la dels Aerosmith del 2012. Amb Diana Ross publiquen els singles "I'm gonna make you love me" (1969) i "I second that emotion" (1969).



Però el tema apoteòsic fou "Papa was a rolling stone" (1972), un tros de tema que parla sobre l'absència del pare en moltes famílies afroamericanes. El tema, que durava dotze minuts en la versió disc i vuit en la versió single, guanyà tres Grammy i suposà la consagració del liderat d'Edwards. El començament de quatre minuts amb baix i un piano elèctric fins que les veus es van incorporant. és un passatge històric en la música Molts la recordareu per l'excel·lent versió que va fer George Michael l'any 1991 remesclant-la amb el "Killer" d'Adamski


Edwards va estar al grup fins l'any 1977 quan Otis Williams, un dels fundadors inicials, el va acomiadar quan van deixar Motown per fitxar per Atlantic. Com els va sortir el tret per la culata el 1980 els Temptations tornen a Motown i Edwards es reincorpora al grup. La culminació és el disc i la gira "Reunion" (1982) amb els grans membres del grups participant-hi: Smokey Robinson, David Ruffin i Eddie Kendricks. l tema "Standing on the top" era tota una declaració d'intencions que no es va acabar de complir.

Veient que el potencial de Temptations s'acabava i que Edwards encara tenia corda, la Motown li ofereix treballar en solitari. Així Edwards publica "Don't look any further" (1984) amb una altre tros de gran èxit en duet amb Siedah Garrett que és la cançó que dóna títol al disc. També destaco la versió de M.People de l'any 1993. El disc arriba al 2 de llistes gràcies també als temes "(You're my) aphrodisiac" i "Just like you". El 1985 grava "Cooli'n out" amb el tema estrella del disc "Try a little tenderness" i que no he trobat al Youtube. Sí que he trobat la versió dels The Commitments de l'any 1993.

Dennis Edwards ha mort dos dies abans de complir els 75 anys a causa d'una meningitis.

dimarts, de febrer 27, 2018

La Llei de Zipf

Si jo els dic VIB SUYNWBFW U VIBÇ AWRNÇBÇ segurament pensaran que sóc un extra terrestre o que m’he begut l’enteniment per un instant. Doncs no, de moment encara no. Es tracta d’un missatge ocult mitjançant una clau d’encriptació. La tècnica de conversió d’un text en un missatge incomprensible per a la persona que no posseeix la clau s’anomena criptografia i la codificació o el xifratge són mètodes d’escriptura en clau que consisteixen en substituir paraules o lletres per unes altres.

Com vostè -ni un espia que interceptés el missatge- no coneix la regla que he fet servir per encriptar li pot costar una bona estona desxifrar-lo. Una de les tècniques existents per intentar desencriptar missatges és l’anàlisi de freqüències de lletres i paraules en un idioma. Per exemple, en català la lletra que més apareix en un text escrit és la E (un 13,89%), seguida de la A (12,55%), la S -que és la consonant més utilitzada- (8,43%) i la I (6,99%). Això vol dir que en un missatge xifrat en català és força probable que hi surti alguna E o alguna A, de fet les cinc vocals sumen una freqüència del 43%. Per tant, del missatge encriptat a l’inici de l’article s’espera que, aproximadament, una de cada dos lletres sigui una vocal, cosa que pot ajudar al desxifrat. Això també succeeix amb les paraules, en un text en català les paraules que tenen més probabilitat d’aparèixer són «de», «la», «i», «el», «a», «en», «que»… i rarament hi apareixeran paraules com «homeotelèuton» o «desamistançar». A partir d’aquesta pista es pot anar deduint un text sencer encriptat. Si es fixa, la primera paraula del nostre missatge és VIB, una paraula amb tres lletres, amb la qual cosa segur que almenys una d’elles és una vocal, i la tercera paraula és VIBÇ que és la mateixa que abans afegint una lletra nova al final, que també és una pista molt bona. Vegin que apareix la paraula U amb una sola lletra, per tant ja es pot imaginar que serà «a», «i» o «o». I com a última pista sobre el xifratge del missatge els diré que es fixin en un teclat d’ordinador.

El primer que deixà constància d’aquesta tècnica de desencriptació fou l’astrònom, metge i matemàtic bagdadí al-Kindi l’any 801 en el tractat «Sobre el desxiframent de missatges criptogràfics», però el nom més conegut és el del lingüista estatunidenc George Zipf (1902-1950) i la seva llei que ve a dir que, en un text la paraula més usada en un idioma apareixerà el doble de vegades que la segona més usada, i el triple de vegades que la tercera, i el quàdruple que la quarta i així successivament. També s’hi havien fixat anteriorment Jean-Baptiste Estoup i el físic Felix Auerbach

Aquest patró de la llei de Zipf que hem vist en paraules també s’aplica en l’estudi de l’energia alliberada en terratrèmols. De la mateixa manera que unes poques paraules apareixen molt sovint en un text, uns pocs terratrèmols grans alliberen la major part de l’energia.  També la podem trobar en els cognoms de la població, els enllaços a la xarxa, els acords en una peça musical, el nombre d’insectes presents o les distàncies recorregudes per la gent a diari 


(Article publicat a Lectura el diumenge 18/2/2018)

diumenge, de febrer 18, 2018

The Fall - Victoria

L'any 1977 el cantant Mark Smith, el baix Tony Friel, la teclista Una Baines, el guitarra Martin Bramah i el bateria Karl Burns, després d'haver assistit a un concert dels Sex Pistols, creen a Manchester The Fall, amb el nom pres d'una novel·la d'Albert Camus. En aquesta ciutat on triomfaven la Human League, els OMD i els Joy Divion creen un so més atrevit gràcies a l'estil del cantant Mark Smith i prenen elements del punk, el rockabilly o el rhythm'n'blues

Llançats a la promoció per part del DJ de la BBC John Peel, el seu primer EP va ser "Bingo master's breakout" (1978) amb el segell Step Forward. Va ser una cançó directa, senzilla i divertida tal i com manaven els cànons de les seues influències. Al mateix temps els seus concerts resultaven esbojarradament caòtics i espontanis.

Després de la gravació d'un altre EP "Short circuit" (1978), Friel i Baines són substituïts per Marc Riley i Evonne Pawlett. Amb la nova formació publiquen el single "It's the new thing" (1978), un tema ple d'ironia que els porta a l'edició del seu primer disc de llarga durada "Live at the witch trials" (1979), un directe enregistrat en un sol dia. El disc és molt ben acceptat entre un cert tipus de públic i es converteix ràpidament en el primer grup de culte britànic independent i antirock realitzant ja gires europees. Un any després graven un segon LP "Dragnet" (1979) amb un sèrie de singles personalment insofribles i el 1980 un altre disc en directe "Totale's turns" a partir d'enregistraments fets en diferents concerts.

Després de dos nous aclamats singles "Totally wired" i la divertida "How I worte 'elastic man'", aquell mateix any arriba un  nou disc d'estudi "Grotesque" (1980) amb Paul Hanley a la bateria amb només 15 anys. A continuació un altre EP "Slates" (1981) i un altre directe "The Fall live" (1982) enregistrat a Londres dos anys enrere.

El 1982 editen "Hex enduction hour", el primer disc que permet a The Fall entrar en llistes britàniques. En aquest disc s'hi troba "Hip Priest" i "Fortress/Deer park" que comença igual que el famós tema dels Trio "Da da da". Només uns mesos després vindria "Room to live" (1982) i el directe "Fall in a hole" (1983) on s'acabaria una primera etapa d'aquesta banda.

L'any 1983, el fundador i ànima del grup Mark Smith es casa amb la guitarrista americana Laura Elisse Salenger, coneguda com a Brix. La irreverència de the Fall es passà a les tranquil·litats comercials amb més melodies però mantenint un baix i una bateria potents. "No vull vendre quaranta mil còpies, vull vendre'n un milió" declarava Brix.  Aquesta nova etapa s'inicia amb "Perverted by language" (1984), però la clau fou el canvi de discogràfica a Beggars Banquet amb els discs "The wonderful and frightening world of the fall" (1984) i "This nation's saving grace" (1985), el millor disc segons la crítica i on destaco el tema "I am Damo Suzuki". Però sobretot "Cruiser's creek", possiblement la millor cançó dels The Fall. Amb un acord de guitarra molt underground, un so vocal característic d'Smith i una satíriques referències a Red Wedge, el col·lectiu musical d'esquerres de Billy Bragg i Paul Weller. No sé a vostès, però a mi me recorda moltíssim als Smiths. En la mateixa línia arriba "Bend sinister" (1986) amb "Mr pharmacist" com a tema que més destacat.

Posteriorment s'incorpora la teclista i cantant americana Maria Schofield i amb "The Frenz experiment" (1988) aconsegueixen una bona rebuda als EUA amb "Ghost in my house" i "Hit the north". En aquest disc hi trobem també una excel·lent revisió del "Victoria" de The Kinks. Amb "I am kuirous Oranj" (1988) continuen innovant, escolteu "New big Prinz" amb clares essències de Gary Glitter o "Overture". "Seminal live" (1989) és un disc enregistrat en part en directe i en part en estudi, un disc que rebaixà les expectatives del bon èxit comercial que portaven en els últim cinc anys.


A finals de 1989 Smith es divorcia de Brix encetant una nova etapa ja sense Beggars Banquet. L'any 1990 a Manchester sorgia una nova moguda musical amb The Stone Roses i Happy Mondays i això es fa notar a "Extricate" (1990) amb el single "Telephone thing". I ara els diré una cosa, la base rítmica em recorda moltíssim al "Bonito es" de Los Sencillos. "Shift work" (1991) es converteix en el seu segon disc de major èxit amb temes com "Rose" o "White lighning" molt a lo Lou Reed. Fixeu-vos en la diferència d'estil respecte les cançons del començament de l'article. El 1992 arriba "Code: selfish" amb "Free range", el single de la banda que arribà més alt en llistes. I cosa que no entenc perquè la cançó és infumable. A "Infotainment scan" (1993) s'atreveixen a revisar el "Lost in music" de Sister Sledge. El 1994 Smith col·labora amb Edwyn Collins en el tema "I'm not following you".

A partir d'aquí, The Fall continuen gravant una vintena més de discos a un ritme frenètic, canviant de formació, canviant d'estils passant fins i tot pel tecno dur fins arribar a "New facts emerge" (2017). Vaja, moltes coses difícils d'escoltar.

Ara, Mark E. Smith, l'únic component de The Fall que ha aguantat des de la seua creació, ha mort als 60 anys després de molts anys amb salut complicada culpa d'un càncer de pulmó i de ronyó. Fumador i bevedor en excés, curiosament la BBC ja l'havia matat ara fa un any.



dijous, de febrer 15, 2018

Sistemes electorals

Si a un determinat partit polític els resultats d’unes eleccions no li van tal com esperava, una de les culpes recurrents que treuen és el sistema electoral. Un sistema electoral és la manera d’escollir uns representants entre un cert nombre de candidatures a partir d’un nombre de vots obtinguts.

La cosa sembla senzilla però no ho és tant. Imagineu dos partits A i B que treuen 2000 i 1000 vots respectivament i que s’han de repartir 5 escons. Potser el primer que ens ve al cap és assignar-los 3 i 2 escons. Però si un partit té el doble de vots que l’altre, no hauria de tenir també el doble d’escons? La proporcionalitat entre vots i escons no es pot aplicar en aquest cas, així que es tractaria de fer un sistema en el qual aquesta proporcionalitat sigui el més «justa» possible,

De sistemes n'hi ha molts: des del proposat per l’atenenc Cleistenes (508 aC), passant pels de l'Acadèmia de Ciències de Paris en temps de la Revolució Francesa com són el “recompte Borda” proposat per Jean-Charles Borda el 1770 o el del marquès de Condorcet, fins els mètodes de Hamilton i Jefferson adoptats als EUA, on s’han utilitzat altres com el de Webster, Hill-Huntington, Dean i Adams.

Al nostre país -i en molts d'altres- fem servir el mètode dels divisors naturals conegut com a mètode D’Hondt, creat pel matemàtic belga Víctor D’Hondt. El recompte es fa de la següent forma: a partir del nombre de vots de tots els partits que han obtingut un percentatge mínim de vot -en el cas del Parlament és un 3%- es divideix aquest nombre entre 1, 2, 3, 4, 5… successivament. Si ho apliquem a la candidatura A, que té 2000 vots, en anar fent les  divisions obtenim els valors 2000, 1000, 666’67, 500, 400. I amb la candidatura B, que té 1000 vots, obtenim els valors 1000, 500, 333’33, 250, 200. El número més gran obtingut és el 2000, per tant el 1r escó assignat seria pel partit A. El següent és el 1000, que apareix a les dos candidatures, però el 2n escó s’assignaria a la candidatura A perquè té més vots totals, i amb la qual cosa el 3r escó aniria pel partit B. El 4rt escó seria pel 666’67 i per tant pel partit A. El 5è escó seria pel valor 500, que també està repetit, però que seria per A ja que té més vots totals. Per tant el repartiment d’escons quedaria 4 pel partit A i 1 pel partit B. La llei D’Hondt afavoreix, però molt lleugerament, les llistes més votades.

Un altre mètode força emprat -a Alemanya i a Suècia- és el de Saint Lagué, que enlloc de dividir el nombre de vots entre 1, 2, 3… es divideix només entre els nombres imparells. En el mètode Hill-Huntington les divisions són entre 1, 2’45, 3’46, 4,47…

Però quin és el mètode més just per a repartir escons? El 1951 el matemàtic i premi Nobel d’Economia Keneth J. Arrow enuncià sobre això el teorema d’impossibilitat i l’any 1982 els matemàtics Michael L. Balinski i H. Peyton Young van demostrar que tots els mètodes de repartiment d’escons sempre perjudicaven a algun partit o altre. 

(Article publicat al suplement Lectura del diari SEGRE el dia 21/1/18)

diumenge, de gener 28, 2018

The Moody Blues - Nights in white satin

L'any 1964 el cantant Danny Laine, el flautista Ray Thomas, el teclista Mike Pinder, el bateria Graeme Edge i el baix Clint Warwick formen a Birmingham els M&B Five en referència al pub Mitchell and Butler on tocaven. Com a les fotos no sortien mai somrient es fan fer anomenar moody -malcarat- i com tocaven blues van canviar el nom a The Moody Blues.


Ben aviat aconsegueixen un contracte amb Decca per la gravació del single "Go now", una versió de Bessie Banks. El tema aconseguí prou èxit i els portà a gravar el seu primer elapé "The magnificent moodies" (1965). Comencem a aconseguir èxits i com si d'esportistes o polítics espanyols es tractés se'n van a Bèlgica per a reduir impostos. El segon disc seria "Boulevard de la Madeleine" (1965) amb un èxit notable també. 





Amb un parell de canvis al grup, Justin Hayward substitueix Laine -que seria un pilar fonamental dels Wings- i John Lodge a Warwick, l'any 1968 publiquen el que seria la seua obra mestra "Days in the future passed" acompanyats d'una orquestra simfònica, la London Festival dirigida per Peter Knight. El disc es manté 102 setmanes consecutives en llistes de vendes venent més d'un milió de discos i convertint-se en el seixanta-quatrè disc més venut de la dècada dels seixanta. Pensin que en aquella època s'havia de competir en vendes amb Beatles i Monkees per exemple! El disc suposà un canvi força sobtat, el grup començà la seua carrera amb rhythm and blues i acaben fent un pop harmònic i simfònic amb arranjaments clàssics, en paraules de Ray Thomas "una simfonia rock". Un dels responsables de l'èxit del disc és el ja clàssic "Nights in white satin" amb què s'acaba el CD -sí, el tinc en CD i no en LP, ho sento pels puristes-. En un principi Decca va demanar al grup que fessin una versió de la Simfonia del Nou Món de Dvorak amb ritme de rock'n'roll, però el grup va passar de les recomanacions de la discogràfica i va fer una suite complerta en la qual les cançons representen el pas del dia. Comença amb "The day begins", segueix amb "Dawn is a feeling", "Another morning", "Peak hour" per referir-se a l'hora del lunch, "Forever afternoon (Tuesday?)/Time to get away" -una altra extraordinària cançó del disc amb la flauta de Thomas i el teclat Mellotron com a dominadors de la melodia-, "The sunset/Twilight zone" que ve a ser el que a Ponent anomenem lo tardet i el "Nights in white satin" per acabar a la nit. La portada -que personalment trobo horrible- era disseny de David Anstey. Crec que no seria exagerar dir que Pink Floyd, Yes, ELP, King Crimson o Genesis van sortir d'aquí.

Aquesta fórmula, a part de sortir-los bé en vendes els agrada i els seus següents discos seguiran la mateixa línia. "In search of the lost chords" (1968) i sobretot "On the threshold of a dream" (1969) que roman 136 setmanes en llista i aconsegueix superar en vendes "Days of future passed". Aquest últim disc es el cinquanta-unè disc més venut dels seixanta. El disc s'obre citant Descartes sobre un tema de teclat "In the beginning" i el disc és un conjunt de temes tirant a pop amb lletres místiques, per exemple, Merlí apareix a "Are you sitting confortably?". Cançons molt diferents com "Lovely to see you" un punt roquera, "Dear diary" molt optimista, "Send me no wine" amb un estil un pèl country...

Vist l'èxit els Moody Blues funden la seua pròpia discogràfica, la Threshold. Els següents discos segueixen el mateix estil i continuen obtenint desenes de discos d'or: "To our children's children" (1970), "A question of balance" (1970) destacant el senzill "Question", "Every good boy deserves favours" (71) i sobretot també "Seventh sojourn" (1972) amb temes com "I'm just a singer (in a rock and roll band)".

En aquesta època es prenen un recés per presentar treballs en solitari -per exemple Ray Thomas publica "Hopes, wishes and dreams" (1976) sense èxit noticiable- i tornen a ajuntar-se el 1978 per editar "Octave" amb un cert èxit previsible després de la pausa. Amb la marxa de Mike Pinder i sent substituït per Patrick Moraz de Yes publiquen "Long distance voyage" (1981) que torna a arribar al número 1 en llistes gràcies a temes com "The voice" i "Gemini dream" amb un so extremadament vuitanter.

Els discos següents serien menys exitosos però podríem destacar un parell de temes "Your wildest dreams" del disc "The other side of life" (1986) i "Sur la mer" del disc de mateix títol de l'any 1988. El canvi d'estil en la discografia dels Moody Blues és bestial.

Ray Thomas ha mort als 74 anys víctima d'un càncer de pròstata que ja el va fer retirar de la vida musical l'any 2002. L'últim disc en el qual apareix fou "Strange times" (1999).



Articles relacionats:
-Emerson, Lake and Palmer "Are you ready, Eddy?"

dissabte, de gener 27, 2018

The Cranberries - Linger

L'any 1989, a la ciutat irlandesa de Limerick, Dolores O'Riordan -amb procedència de família espanyola, per això aquest nom-, els germans Noel i Mike Hogan i Feargal Lawer decideixen formar un grup amb el nom de The Cranberry Saw us que posteriorment reduirien a The Cranberries. Van començar a donar concerts en petits locals fins que ni més ni menys que Mike Oldfield es fixà en ells per acompanyar-los en la seua gira.

Gràcies a Island graven el primer disc amb títol llarguíssim "Everybody Else Is Doing It, So Why Can't We?" (1993) amb els seus millors temes que en un primer moment van passar desapercebuts. Dos joies extraordinàries imprescindibles "Linger" i "Dreams"

Arriba el segon disc "No need to argue" (1994), el de la famosa portada del sofà. De cop i volta es troben amb gairebé vuit milions de discos venuts competint amb els Nirvana de l'època, desbancant l'heroi del country dels EUA Garth Brooks i convertint-se en el disc més venut de l'any 1995 a l'estat espanyol mantenint-se durant 39 setmanes davant del "Cosas mias" d'Antonio Flores, "Como la luz prometida" de Luz i el debut de Laura Pausini. En conclusió, el  seixanta-tresè disc més venut al món en la dècada dels 90. Segurament gran part de l'èxit prové del tema "Zombie" com a primer single. Un tema gens comparable a les melodies de l'anterior disc però que comercialment va fer fortuna i que es podia escoltar fins davall de l'aigua. El que fa una bona campanya de màrqueting. Afededeu. La cançó tracta sobre la mort de dos nens, Tim Perry i Jonathan Ball, per culpa de dos bombes de l'IRA a Cheshire el 1993. O'Riordan estava molt conscienciada en el tema irlandès i ella mateixa reconegué que el tema i el vídeo que l'acompanyava van ser el més agressiu que van fer. La lletra de la part més coneguda de la cançó és prou aclaridora: “En el teu cap, en el teu cap, ells estan lluitant. Amb els seus tancs i les seues bombes. I les seues bombes i les seues armes. En el teu cap. En el teu cap ells estan plorant”. Una versió dance del tema feta per la discogràfica Max Music sota el nom del DJ Ororo va fer fortuna a les pistes de ball convertint-se també en el single més venut de l'any.  El disc també conté moments de tendresa com "Ode to my family"  (impossible no recordar el tuturutu del començament) i altres èxits com "I can't be with you" i "Ridiculous thoughts". L'èxit els portà al concert de Woodstock de l'any 1994.

L'any 1995 col·laboren amb el tema "Liar" en la banda sonora de la comèdia juvenil "Empire records" protagonitzada per Liv Tyler. I el 1996 enregistren una versió unplugged del "Ridiculous thoughts" pel disc "MTV fresh" on es recollien concerts acústics fets a l'emissora.

Després de la marea arriba una mica més de calma amb "To the Faithful Departed" (1996). El primer single "Salvation" sona al "Zombie" del disc anterior amb estil més punk. Després "Free to decide", l'estranya "Will you remember?", la balada "When you're gone" -amb dos singles d'edició limitadíssima amb versions acústiques d'altres èxits i que són una joia de la col·lecció- i "Hollywood".  En aquest disc també s'inclou "I'm still remembering", un homenatge a Kurt Cobain, cantant de Nirvana. Diria que és el juliol de 1996 quan els veig de gira a Barcelona. Aquest any 1996 Dolores O'Riordan canta al costat de Simon le Bon (Duran Duran) el "Linger" en el disc "Pavarotti and friends".

L'any 1998 graven una petita joia, d'aquelles que avui ja no es fan, pel disc en homenatge a Fleetwood Mac, una versió extraordinària del "Go your own way". El 1999 es reedita el tema "Dreams" gràcies a la BSO de "Tienes un e-mail" de Tom Hanks i Meg Ryan

Amb molts problemes de mala relació amb la premsa, amb la publicació de "Bury the hatchet" (1999), O'Riordan volia començar de zero amb la publicació d'aquest nou disc de portada molt filosòfica. El disc, de forma general, no funciona gaire bé en vendes però en ell s'inclouen algunes de les cançons més recordades com "Just my imagination" i "Animal instinc" -dedicada al seu primer fill que acabava de tenir-. També es poden destacar "Promises"  -molt estil "Zombie" també- i "You and me".

L'any 2001 deixen Island i amb MCA presenten "Wake up and smell the coffee", un disc força oblidat amb poques vendes i personalment crec que força obviable. El primer single fou l'horrible "Analyse" posat al mercat el setembre de 2001 coincidint amb l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York. El videoclip promocional va haver de ser retirat i editat perquè apareixia O'Riordan cantant dalt d'un gratcels amb uns avions de fons. El segon single, una mica millor, fou "Time is ticking out",  i el fet que demostra que el disc no va ser el milloret que van fer és que van parar al tercer single "This is the day".

Com la nova creació fluixejava van aprofitar per publicar el típic disc de grans èxits que es treu quan s'està poc inspirat "Stars: the best of 1992-2002" (2002). El disc conté 20 cançons, de les quals dos són inèdites: "Stars" i "New New York". A l'estat espanyol, el disc tingué força èxit gràcies a una campanya comercial Somos tu tren de RENFE que va incloure la cançó "Dreams" en el seu anunci. A més, des del punt de vista del col·leccionisme es van arribar a publicar 4 singles diferents d'aquest disc!!! Una joia. El 2004 Dolores O'Riordan col·labora en el tema "Pure love" del disc de duets que publica Zucchero. Continuant sense novetats, el 2009 Island treu el directe "Bualadh Bos" amb un altre cop el "Zombie" com a tema estrella.

Després de donar-se un temps -sis anys!- de descans i que cadascú anés una mica al seu rotllo -O'Riordan publicà els discos "Are you listening?" (2007) i "No baggage" (2009) amb algun tema destacable com "Ordinary day" i sobretot "The journey"- , l'any 2012 amb la insitència d'O'Riordan tornen amb "Roses" i gira inclosa.  Temes com "Tomorrow", "Show me", "Raining in my heart" que no passen d'aquí. Veient que les novetats no tiren The Cranberries tiren cap al format acústic amb la Irish Chamber Orchestra en el disc "Something else" (2017). Amb una portada que rememora el "No need to argue" compta amb el com sempre un fabulós "Linger", "Dreams" , "Why" i que no falti "Zombie", esclar.

El setembre passat, Dolores O'Riordan publicà "Science agrees" (2017) amb el grup D.A.R.K. al costat d'Andy Rourke (the Smiths) i del DJ Ole Koretsky.

Els últims temps de Dolores, -amb tres fills de 20, 16 i 12 anys- no han degut ser els més exemplars de la seua carrera. Amb problemes de salut que arrossegava des de feia temps el passat desembre es declarà culpable d'agredir tres policies i un sobrecàrrec de vol a l'aeroport de Shannon a Irlanda. Els policies van afirmar que els va escopir a la cara i que els va donar cops de cap i patades. Els partes mèdics li van diagnosticar problemes de salut mental en el moment de l'altercat. Sembla ser que producte d'una enorme depressió que li afectava culpa d'haver estat víctima d'abusos sexuals de nena. Dolores O'Riordan ha mort als 46 anys a Londres mentre es trobava fent unes sessions de gravació. Les causes de la mort no s'han fet públiques.

divendres, de gener 19, 2018

2018

Només començar l'any polítics, economistes, periodistes, tertulians, politicòlegs i altra gent de moda fan el seu Nostradamus (o Deulofeu per ser més casolà) particular aventurant les seues visions futures de l'any.
Un servidor, com no té prou glamour per ser cap dels serveis que he enumerat en primera línia, els presentaré la meua visió del 2018.
  • 2018 no és primer -veníem del 2017 i el proper serà el 2027- i la seua descomposició factorial és 2018=2·1009, per tant som en un any semiprimer.
  • A més 2018 és semiprimer suma de dos primers al quadrat: 2018=132+432. L'últim cop que va passar això va ser el 1874 i el proper cop serà el 2042.
  • El quadrat de 2018 també ho podem posar com a suma de quadrats: 20182=11182+16802. Amb la qual cosa ens queda una fabulosa terna pitagòrica.
  • 2018 es pot escriure de la forma 2n2+3n+3 sent n=31. Això no passava des del 1893 i no passarà fins el 2147.
  • Més sumes de quadrats: 2018=12+92+442 ; 2018=32+282+352 ; 2018=52+122+432 ; 2018=82+272+352 ; 2018=92+162+412 ; 2018=192+192+362 ; 2018=202+232+332
  • De fet 2018 se descompon de 35 maneres diferents en suma de quatre quadrats. Algunes de curioses són: 2018=152+282+282+152 ; 2018=182+182+232+292 ; 2018=152+212+262+262 ; 2018=22+52+302+332
  • Sumes simètriques de quadrats que donen 2018: 2018=42+312+82+312+42 ; 2018=192+242+122+242+192.
  • 2018 és suma de quatre cubs i de quatre potències quartes: 2018=13+73+73+113 i 2018=24+34+54+64.
  • Una altra amb cubs: 2018=13+23+43+63+93+103.
  • Amb quartes potències: 2018=44+74+14+14-24-54 2018=64+34+64-54-24-24+14+14
  • Amb cinquenes potències: 2018=15+45-25+45+15 2018=15+15+45+45-25.
  • Combinant nombres de Fibonacci podem escriure 2018=F(3)+F(6)+F(9)+F(14)+F(17)=2+8+34+377+1597.
  • Amb nombres triangulars: 2018=T(4)+T(10)+T(62)=10+55+1953.
  • Amb nombres pentagonals: 2018=P(8)+P(36)=P(4)+P(11)+P(35)=P(6)+P(9)+P(25)+P(25).
  • Amb nombres hexagonals: 2018=H(7)+H(16)+H(27)
  • 2018 escrit amb factorials: 2018=3!×(4!+4!+5!)×2!+2!  2018=6!×(2!+1!)-5!-4!+2!
  • El 2018 apareix en les primeres línies del famós xifrat de Beale.
  • El matemàtic Inder Taneja ens descobreix les següents simetries amb els 2018:
  • I aquest quadrat màgic amb un 2018 que continua sent vàlid amb un dir de 180º.




divendres, de gener 05, 2018

El carrer d'Esperança González.

La mare Esperança González i Puig va néixer a Lleida el 19 de maig de 1823 i hi morí el 5 d'agost de 1885 víctima de l'epidèmia de còlera que patí la ciutat (encara no hi havia polítics del PSOE desinfectant pel que es veu). Filla d'una família adinerada nasqué al Palau de la Paeria, però de seguida el seu pare va comprar l'antic convent dels hospitalers antonians, a l'inici del carrer Sant Antoni -on hi ha l'església de la Sang- i se n'anaren a viure allà. Durant els seus 62 anys de vida conegué revolucions i governs de tots colors d'aquella època, però mai no li interessà la política i se centrà en els problemes de la gent passant-se molts anys ajudant materialment sobretot a la gent jove desvalguda. L'any 1862, el seu treball infatigable, la portà a fundar la institució de les Missioneres Esclaves de l'Immaculat Cor de Maria amb, actualment, col·legis, centres educatius i d'acollida per tot el món. Foren 62 anys viscuts com una santa i actualment té el procés de beatificació obert.

No sé què devia pensar la mare Esperança González quan l'1 d'octubre de 2017 a les 9.15 del matí al carrer que duu el seu nom perpendicular a l'edifici del CAP del barri de Cappont de Lleida van començar a entrar en fila un bon sarpat de lecheres -el nom familiar que reben les furgonetes de la Policía Nacional, però nacional d'allà-. Amb l'acompanyament de la Guàrdia Urbana de Lleida (!!) i d'una unitat del SEM -ja es preveia què podia passar- tota la ringlera de furgons va quedar aparcada des del carrer Marqués de Leganés fins al carrer de l'Abat Escarré -que en el seu temps també va patir els efectes del a por ellos-. La bonhomia de la Mare Esperança González enterbolida per dotzenes de matalots de 2 x 2 armats amb vagi a saber vostè quina bona voluntat.

Senyors que es volien colar a la cua del CAP
La Mare Esperança, que no es posava en política però sí davant de les injustícies, ens estava protegint el CAP des de la nit abans on veïnes i veïns del barri ja s'havien instal·lat per garantir el fonamental, legítim i democràtic dret de votar per a decidir què volem ser. Però això de les paraules legítim i democràtic se veu que no les entén tothom igual i uns senyors vinguts des de León -tal com mos va dir algun- ens van tractar de convèncer de seguida. A les 9.15 del matí i amb el col·legi electoral recent obert, al mòbil ens començaven a arribar les primeres imatges d'amics des de Soses o Artesa de Lleida, un servidor anava escoltant la ràdio amb el Jordi Basté i el Xavi Bundó explicant-nos les primeres intervencions democràtiques i pacificadores al mateix temps que ens arribaven els primers vídeos on allò que en diuen Fuerzas y Cuerpos de Seguredad del Estado començaven a fer pràctiques de cagar el tronc de Nadal i de ball de bastons com a símptoma d'integració en la nostra cultura.
Impotència per no poder fer res
per protegir la gent pacífica. 
A aquella hora ja érem molta gent fent cua per a votar -no per atracar un banc- i en veure venir tota aquella colla de senyors amb casc que no feien cara de venir a jugar a la butifarra tot i que tenien la manilla de bastos repetida, els dos nens que hi havia en aquells moment a la cua van ser portats al pis de dalt de l'edifici del CAP. Ni escudos ni hòsties. I a partir d'allà na fent, amb tota la cura i bones formes possibles vam ser apartats perquè uns altres senyors amb passamuntanyes s'enduguessin un gran botí que va resultar ser... una urna! Vaja, ni el guió d'aquesta gran pel·lícula de la història del cinema com va ser El robobo de la jojoya amb els Martes y Trece de protagonistes. Sense anar més lluny, a mi molt amablement perquè no em cansés ni patís cap esforç, un parell d'aquests senyors forçuts me van portar agafat per les cames i arrossegat per terra perquè no caigués. El més curiós és que per buscar una urna van estar regirant tots els calaixos dels despatxos dels metges del CAP. Potser es volien preocupar pel nostre colesterol o pel nivell de triglicèrids. Tan majos ells. De fet van quedar contents amb la nostra ciutat perquè unes setmanes després van fer una visita al Museu de Lleida de vàries hores, i els va agradar tant que van acabar emportant-se unes cosetes i tot de record.

Les imatges del CAP de Cappont, de l'Escola Oficial d'Idiomes i de la seu dels serveis Territorials de Benestar Social, on els senyors aquells volien obrir una porta amb el cap d'una senyora, corrien per tots els Watsapp de Lleida. Per tots? No! Algú, a les 11.00 del matí, es veu que no havia obert el mòbil i era aliè a tot el que succeïa a la ciutat. En plena era de la circulació immediata de la informació encara algú no havia vist cap càrrega policial, cosa que només s'entén si l'home va amb un tam-tam enlloc d'un smartphone. No deu estar en cap grup de wats... perquè algun regidor sí que sabia què estava passant...  Un bon sarpat de veïnes i veïns involuntàriament jugaven a arrancar cebes amb uns senyors vinguts de fora. Però proporcionadament.

Quin dia.