dissabte, novembre 22, 2014

Sugarhill Gang - Rapper's delight

Un dels singles de vinil que li tinc més carinyo és el "Rapper's Delight" dels Sugarhill Gang. El tinc ben guardadet com si fos una subvenció agrícola d'aquelles que rebia la duquessa de Alba pels seus latifundis i que no li tributava.

Hi ha cançons, que per molt que s'inventin els CD's, el so MP3, l'Spotify i tots els adelantos que li vinguin al cap, per ser conscients del que representen aquestes cançons, cal escoltar-les en vinil, i més concretament en single de 45 rpm. I en aquell any 1979, així com en alguns pocs posteriors i alguns d'anteriors, de cançons per escoltar en single se'n van fer un bon fotimer. Des del "Ring my bell" d'Anita Ward, al "Born to be alive" de Patrick Hernandez, el "Send me an angel" de Real Life, "Rama lama ding dong" de Rocky Sharpe & the Replays, "Cuba" i "Que será de mi vida" dels Gibson Brothers, "D.I.S.C.O." d'Ottawan, o els clàssics que feien servir els disc-joqueis quan havien d'anar al lavabo: el "Disco Samba" de Two Man Sound i el "Rock collection" de Laurent Voulzy... i molts més, que si em poso a enumerar-los tots ocuparia més volum que totes les querelles que volen presentar aquells éssers suprems anomenats fiscals.

Tornant als Sugarhill Gang, eren un trio de músics americans (Wonder Mike, Big Bang Hank i Master Gee) que van ser reclutats per la productora Sylvia Robinson. Aquesta curiosa senyora va fundar una discogràfica que volia apostar per un tipus de música novedós en aquell temps: el rap.  El que es considera primer rap de la història fou el primer single que es gravà en aquesta discogràfica i fou justament el "Rapper's Delight" que comentava anteriorment. Fixi's que el títol de la cançó ja diu per on han d'anar els tiros, les delícies del rapper, tot i que la traducció castellana deia una altra cosa tal i com poden comprovar a la foto del single. Un dia caldria fer un article sobre les traduccions dels títols dels singles. L'altre single publicat per la productora fou "The message" (1982) de Grandmaster Flash and the Furious Five.

Els rapers dels Sugarhill Gang
El hit "Rapper's delight" es convertí en un èxit l'any 1979 tot i que no arribà al nº1 de les llistes, un trist nº36 als EUA però un nº3 a Europa. La cançó és història i la revista Rolling Stone l'ha escollit en la posició 248 de les seues 500 Greatest Songs of All the Times, El gènere rap o hip-hop nascut aleshores va haver d'esperar 11 anys en tenir un èxit al número 1 de la Billboard americana, i fou gràcies  al "Ice ice baby" de Vanilla Ice. No, MC Hammer amb el seu "U can't touch this" no arribà al nº1 com molta gent es pensa.




Si vostè és de les generacions més modernes segurament li sonarà perquè l'any 2002 unes xiquetes anomenades Las Ketchup van "versionar" lliurement aquesta cançó durant la tornada del seu internacional, diguem-ne que hit, "Aserejé". Fixi'n-se en la poesia de la cançó adaptada que ha d'intentar cantar fent els gestos característics que s'han de fer determinades cançons considerades de l'estiu. Segueixin amb atenció, és poesia pura:
I said a hip hop the hippie (Aserejé ja de je de jebe)
to the hip hop, a you don't stop (tu de jébere sebiuouva)
the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie (majabi an de bugui)
to the rhythm of the boogie, the beat. (an de buididipí).

Els Sugarhill Gang van publicar altres singles de molt menor èxit com "Eight wonder" (1980), una versió pròpia del "Apache" (1981) dels The Shadows i "Livin' in the fast lane" (1984). Aquesta setmana als 57 anys ha mort a causa d'un càncer Henry Lee Jackson, el Big Bang Hank dels Sugarhill.


diumenge, novembre 16, 2014

No sé si és tot el què vol saber sobre el Rosetta-Philae

Aquesta setmana ha tingut lloc un esdeveniment històric. No, no em refereixo a la votació (perdó, procés participatiu no referendari) que també és històric ni al fet de conèixer que José Antonio Monago no necessita dosis de viagra en els seus viatges a Canàries. Em refereixo a un fet científic. I en aquest punt ja acabo de perdre un sarpat de lectors i lectores del bloc... ah la ciència... 

Suposo que en algun lloc haurà vist que aquesta setmana un robot anomenat Philae i a través d'una sonda especial de nom Rosetta, s'ha aconseguit fer-lo aterrar (hauríem de dir acometar per ser estrictament correctes) a sobre del cometa 67P, nom pels amics del cometa Churyumov-Guerasimenko descobert l'any 1969 pel científic ucrainés Klim Churyumov gràcies a unes fotos que havia fet Svetlana Guerasimenko a un altre cometa, el 32P Comas-Solà (en honor aquest últim al barceloní Josep Comas-Solà que el descobrí des de l'observatori Fabra). El nom del cometa fa referència al fet que ocupa la posició 67 en la llista de cometes descoberts i la P fa referència a què és un objecte periòdic, cada 6 anys i mig dóna el tomet pel Sol. La forma del cometa em recorda la dels ànecs de goma amb què juga la canalla a la banyera, aquí hi trobarà una galeria de fotos del cometa i aquí una curiosa comparativa de la mida del cometa amb algunes ciutats europees.

La missió ha estat un èxit tot i que els periodistes remarquen les errades que ha tingut, un d'ells ha arribat a preguntar a un dels enginyers de l'equip "No hauria d'haver dissenyat la nau d'una altra manera?"... La roda de premsa ha tingut polèmica inclosa per culpa d'una camisa amb dibuixos e senyores en roba interior que portava l'enginyer Matt Taylor que ha demanat disculpes per les ofenses generades. Bé, pensin que abans s'havien enviat robots a la Lluna, a altres planetes, a satèl·lits i fins i tot a asteroides... però no a cometes. Un avenç històric fabulós. Impressionant.. d'aquells que els professors hauríem d'explicar a les classes de física i ensenyar-lo als alumnes. Sí, sabem que no ha sortit tal i com es desitjava que hagués sortit, un mal rebot en el moment de l'aterratge ha fet que les seues bateries no puguin recarregar-se amb els raigs solars -per polítiques europees no van deixar posar generadors nuclears com fa la NASA-, però Philae no ha mort. Qui sap si quan el cometa s'apropi més al Sol... diguem que està hibernant. Philae continua sobre el cometa, ha pogut completar alguns experiments i va enviar unes primeres informacions.

Les cares dels científics de l'ESA pocs instants abans que s'apagués la comunicació amb Philae
Últimes dades transmeses per Philae
I què hem d'anar a fer a estudiar un cometa? Doncs perquè potser aquest cometa ens explica els ingredients i la recepta de la formació del Sistema Solar, i sí, el Sistema Solar també inclou a vostè, a Monago i a Pablo Iglesias. El Sistema Solar es calcula que es va formar fa 4.500 milions d'anys, i els rosangos de la seua formació van quedar escampats cap allà passat Neptú, allí formen un anell anomenat cinturó de Kuiper i encara més lluny formen una espècie de núvol format per escurrualla sideral anomenat núvol d'Oort. I els cometes vénen de per allà dalt... així que estudiant un cometa potser sabrem més coses, no?

S'han fet missions per atansar-nos a cometes, però mai s'hi ha aterrat. L'any 1986 cinc naus espacials (una europea, dos russes i dos japoneses) van anar a xafardejar el Halley, la missió europea Giotto va apropar-se fins a 600 km del nucli del cometa. El 2001 la missió Deep Space 1 de la NASA s'apropà al cometa Borelly. Al 2004 la missió Stardust de la NASA va aconseguir portar pols del cometa Wild 2. I el 2005 la missió Deep Impact, també de la NASA, estudià el material alliberat en disparar un projectil sobre el cometa Tempel 1.

Algunes dades sobre el tema que li poden interessar, o bé potser no l'interessen gens però si més no són curioses:
  • Aterratges anteriors a altres cossos que vaguen pel Sistema Solar, com podria acabar Catalunya segons el ministre Margallo: Lluna (1966), Venus (1970), Mart (1977), els asteroides Eros (2001) i Itokawa (2005) i a Tità (2005), satèl·lit de Saturn

  • La nau Rosetta té una massa de 3.000 kg, dels quals més de la meitat són combustible. Té 24 propulsors i panells solars de 14 m. 


  • La sonda Philae fa uns 100 kg de massa i fa un metre d'altura. Els trepants que no van funcionar en el moment de l'aterratge podien perforar fins a 20 cm.




  • 6500 milions de quilòmetres ha recorregut Rosetta des de que va ser llançat el març de 2004. El dibuix de la trajectòria seguida dóna idea de la gran quantitat de matemàtica meravellosa que hi ha en aquest missió.

  • La velocitat que portava el Rosetta en el moment que va soltar Philae, era de 40.000 km/h. L'operació tingué lloc a pocs centímetres del punt on s'havia previst.
  • Les dades que envia Philae  mitjançant ones electromagnètiques des del 67P triguen 28 minuts en arribar a la Terra, ara és a una distància de 511 milions de quilòmetres de la Terra.
  • L'experimentació durarà fins que el cometa passi tan a prop del Sol que es desintegrarà.
  • La missió ha costat 1400 milions d'euros, 0,20 € per persona i any si compten els habitants dels països europeus que participen en l'ESA. Anar al cine a veure Interestellar li costarà més de 8 €: http://scienceogram.org/blog/2014/11/rosetta-comet-esa-lander-cost/
I un altre sarpadet de coses...
  • El robot Philae va descendir del Rosetta fins arribar a posar-se sobre el cometa. En aquesta animació es veuen algunes fotos que Rosetta va fer a Philae mentre baixava:
video

  • Vídeo resum dels 12 anys a l'espai del Rosetta:




  • Vídeo sobre la maniobra de descens i aterratge del Philae sobre el cometa:


  • Vídeo de la missió en dibuixos animats... Al cap i a la fi són uns catxondos els de l'Agència Espacial Europea (ESA).

  • Foto feta a 3 km d'alçada del cometa:


Conclusió: estudiïn ciències, estudiïn enginyeria...

dilluns, novembre 03, 2014

Cream - Sunshine of your love

Si he d'escollir els 4 millors discos de la música tinc ben clar quins serien però no m'atreviria a posar-los en ordre de l'1 al 4. Aquests discos són el "Let's dance" de David Bowie, el "Synchronicity" de The Police, el "What's the story morning glory" d'Oasis i el "Disraeli gears" dels Cream. I de tots aquests me quedo amb l'últim per fer l'article.

Els Cream es van formar quan el gran (grandíssim) Eric Clapton havia deixat els Yardbirds i els Bluesbreakers de John Mayall havent arribat a la glòria bluesística, de fet Clapton deixà el grup la mateixa setmana que el disc "Bluesbreakers" -on a la portada destaquen Mayall i Clapton- arribava al top de les llistes. Ja tenim veu i guitarra. El baix se'l va endur Clapton dels mateixos Bluesbreakers i també després d'haver passat pels Manfred Mann, un tal Jack Bruce. I ara falta el bateria, i en van buscar un de cotitzat que treballava per molta gent a l'hora però format en l'escola del rythm'n'blues londinenca, el pèl-roig Ginger Baker.

Els tres van decidir format un trio, un trio que volia dedicar-se al blues més purità del món i que acabaria sent el primer supergrup de la història del rock. S'estrenen l'any 1966 amb el seu primer single "I feel free" apadrinats pel totpoderós Robert Stigwood (mànager dels Bee Gees i productor dels musicals "Hair", "Grease", "Evita"...) Aquest single fou la prèvia al seu disc de debut "Fresh Cream" (1967) que arribà al nº6 a les llistes UK. En aquest disc s'inclou també el tema de Muddy Waters "Rollin' & tumblin'" que 30 anys després popularitzaria Clapton en el seu premiat "Unplugged". Amb molt èxit a Europa, l'abril de 1967 marxen de gira pels Estats Units en ple moviment underground. El disc era molt bo però el directe permetia llargues improvisacions de guitarra que començaven a mitificar Eric Clapton.

El desembre de 1967 publiquen el gran, l'enorme, el suprem "Disraeli gears" que arriba al nº5 a UK però aquest cop també al nº4 als EUA,-un grup blanc de blues! un sacrilegi!- i que suposa la consagració del trio. És que si un disc com aquest no et consagra, ja pots plegar! En aquest disc hi ha himnes històrics com "Strange brew", cançó que es refereix a un estrany beuratge que no és res més que l'efecte de les drogues al·lucinògenes que es posaven de moda en aquells temps i que moltes altres cançons de l'època recorden. El millor tema dels Cream -i dels grans grans de la música- és "Sunshine of your love", amb un fabulós riff de guitarra de Clapton -a alguns potser us sonarà més l'horrible versió que van fer els Living Colour per la banda sonora de "True lies"- . La portada de Martin Sharpe també és de les mítiques, un testimoni d'aquella època amb un catàleg de símbols hippies: LSD, herba, còmics, camises rares i la permanent de Clapton. L'estil de la portada us recordarà també la de "Axis: bold as love" de Jimi Hendrix o la d'"Aoxomoxoa" de The Grateful Dead.

Uns mesos més tard, ja l'any 1968, i després d'arribar a l'èxit comencen els rumors de separació del grup. A l'agost d'aquell any publiquen "Wheels of fire" gravat un tros en estudi i un altre tros en directe a la Fillmore West de San Francisco. El disc millora encara més la marca de l'anterior arribant al nº3 a UK i sent nº1 als EUA, en plena dictadura musical dels Beatles. En aquest disc s'inclou el clàssic del misteriós bluesman Robert Johnson "Crossroads", que després esdevindria un tema recurrent de la carrera de Clapton en solitari.




El 25 i 26 de novembre els Cream decideixen acomiadar-se finalment del públic en dos memorables actuacions al Royal Albert Hall de Londres, en uns concerts que van tenir els Yes i Taste com a teloners. Oficialment es deia que "la seua música ha anat el més lluny que podia arribar". Només retirar-se del concert, Clapton i Baker ja anunciaven que formaven el nou grup Blind Faith amb Steve Winwood i després sortia el directe "Goodbye" (1969) gravat en aquelles dos nits de novembre. Els últims dos discos oficials del grup surten un cop ja desfet i són directes que recullen la llegenda ja formada pels Cream: "Live Cream" (1970) i "Live Cream vol 2" (1972). Per què matar-se més pensant els títols?

Jack Bruce va revitalitzar la figura del baix en els grups rock-pop gràcies a les seues llegendàries converses amb la guitarra solista de Clapton, així que va decidir continuar la carrera com a solista amb el disc "Songs for a tailor". Va ser un desastre. No va tenir gaire sort amb altres grups tampoc, primer els West, després com a Bruce and Laing... una trista carrera com a solista pel que potser és el millor baix de la música.

L'any 1993 Bruce i Baker van intentar refundar els Cream, però com Clapton anava ja d'un altre pal havent publicat el famós "Unplugged", van reclutar Gary Moore com a guitarra i solista i es van batejar com BBM, les seues inicials (Bruce, Baker, Moore). El disc "Around the next dream" té cert èxit incloent bones cançons com "Where in the world?", però clar, no és el mateix...

El millor baix de la història, o el baix del millor grup de la història, ha mort als 71 anys víctima d'un càncer al fetge.

dilluns, octubre 27, 2014

Gerry Rafferty - Baker street (3 anys després)

Gerry Rafferty ja va tenir el seu article al bloc l'any 2011 quan va morir. Si vol conèixer coses sobre ell pot fer clic a l'enllaç i el portarà a llegir alguna coseta que vaig escriure sobre ell. 

Fixi's que la cançó que vaig escollir per fer-li l'homenatge és "Baker street", inclosa en el seu disc "City to city" de l'any 1978. En aquesta cançó pot escoltar un dels millors solos de saxo de la història de la música pop (i potser la no pop també). Aquest explosiu solo de saxo tenor era obra del mestre Raphael Ravenscroft. La cançó va tenir un èxit bestial i va donar una gran popularitat al saxofonista, però Ravenscroft estava disgustat amb el seu solo perquè deia que "estava desafinat". El pobre home també estava emprenyat amb la cançó per la bola que va circular durant un temps dient que el riff de saxo no era seu sinó de Bob Holness, un famós presentador de tele de l'època.

Ravenscroft també treballà amb els Pink Floyd, Marvin Gaye, Abba o Daft Punk entre d'altres. Ara, aquest mestre de la música que creà el seu propi manual "The complete saxophone player" ha mort als 60 anys a conseqüència d'un vessament cerebral.

dissabte, octubre 25, 2014

El Nobel de Física per als LEDs energèticament eficients.

Ja fa uns pocs dies que s'han entregat els premis Nobel d'enguany i encara no havia fet l'article característic d'aquest fet. Ja notava certa impaciència per part de lectors i lectores del bloc (llegeixi amb entonació irònica aquesta última frase).  A causa de l'stress polític d'aquestes setmanes, de les fotos que tinc amb el pequeño Nicolás i del temps que he hagut d'invertir esborrant dades del Cloud no fos cas que em vinculessin amb algun dels fills Pujol encara no havia trobat temps per escriure. Sort que amb la black card de Bankia podia desfogar-me en els moments de depressió.

Bé, els Nobel enguany han tingut el tractament informatiu de sempre. Els no-mediàtics (física i química) i meritoris no han passat de la típica mitja columna en premsa sense foto; els que estan una mica de moda des de fa uns anys (economia i medicina) els hi han posat foto i tot, ja se sap que la medicina és molt important i d'economia tothom n'entén; i dels mediàtics (literatura i pau) ja obrien els informatius de primera hora del matí parlant-ne i fins i tot els tertulians que saben de tot i surten a les ràdios donaven les seues apostes. Als informatius de tele aquests Nobel tenen reportatge i tot d'un minutet. Ja se sap, la literatura és cultura i la física no. I així anem en aquest país. I parlant de país i de coses delirants... en aquell diari progre i d'esquerres -ironia un altre cop- espanyol  que es fa dir El País, van confondre el premi Nobel de medicina amb el de física, ja que es pensaven que fisiologia i física era el mateix. Un oletu pel periodista i per qui va revisar-ho. 
Enguany els guardonats amb el Nobel de Física han estat Isamu Akasaki, HIroshi Amano i Shuji Nakamura, senyors que, com deu endevinar pels seus noms no són de Sudanell, sinó que són japonesos i un... americà. Segons Nobelprize.org els han escollit "per la invenció d'eficients díodes emissors de llum blava, cosa que ha permès el desenvolupament d ela il·luminació de baix cost energètic".  Akasaki i Amano són professors a la japonesa Nagoya University i Nakamura a la University of California.
Realment ha estat un premi estrany en el sentit que s'ha donat un premi a una cosa inventada ja fa uns vint anys quan potser hi ha descobriments recents que es mereixien més el Nobel ara com ara. Els devien de quedar a deure alguna alifara a aquestos tres senyors que han guanyat... 

Els LEDs díodes emissors de llum (fixi's que LED són les inicials de light emitting diode) foren inventats fa més de 60 anys, aquells díodes emetien llum roja, groga i verda però no hi havia manera de fabricar un LED de llum blava. El fet de poder fabricar un LED de llum blava fou fonamental en el desenvolupament del LED de llum blanca que ara, en el segle XXI ja estem tan habituats. La llum blanca d'il·luminació es produeix per combinació de tots els colors i l'alta eficiència del LED blanc ha permès crear fonts de llum amb poca despesa energètica i molta brillantor. Diuen que el LED serà el sistema d'il·luminació d'aquest segle XXI, només cal veure l'afició de la Paeria de posar-los en semàfors i en el nou enllumenat públic.

Fixi's que, tornant al que deia en un dels primers paràgrafs, tot i que la informació sobre el Nobel de Física va passar, com sempre, desapercebuda, el LED és un dels invents més comercials que existeixen. Doni un tomb per casa seua i comprovi els llums d'standby de la tele, de la Wii, de la Play, del router, del renta-vaixelles, dels comandaments, dels ordinadors, del reproductor de DVD... tots són LEDs. Ui sí, la física... que avorrida i poc útil, no?

I com funciona un LED? Anem a veure si me'n surto i així aprofiten aquest escrit del bloc per un comentari de text de la prova de competències bàsiques. 

Que la matèria està formada per àtoms ja fa molt temps que ens ho van explicar, igual que al voltant del nucli de l'àtom hi orbiten els electrons i aquests electrons tenen una quantitat d'energia determinada (discreta tal i com va descobrir la mecànica quàntica). Els àtoms pel món s'acostumen a unir amb altres àtoms -com fan els senyors i les senyores-  formant estructures de tal manera que els electrons aleshores deixen de pertànyer a un àtom en concret per tal de distribuir-se per tota la xarxa d'àtoms.  Les energies dels electrons deixen de ser valors discrets per distribuir-se en bandes: la banda de valència i la banda de conducció.

Els electrons de la banda de conducció són els responsables del corrent elèctric quan són sotmesos a una diferència de potencial o tensió, allò que es mesura en volts. Segurament també li van explicar quan anava a estudi que els materials poden classificar-se en aïllants, conductors o semiconductors segons permeten o no el pas del corrent elèctric amb més o menys dificultat. En un material aïllant la banda de valència i la de conducció estan tan separades que els electrons no poden anar d'una a l'altra; en un conductor les bandes de valència i de conducció es superposen i els electrons circulen amb facilitat. Els semiconductors poden conduir el corrent elèctric o no depenent de diversos factors: temperatura, camp elèctric...

De semiconductors n'hi ha de dos tipus els p i els n, noms molt simples.  A grans trets, en els semicoductors del tipus p hi ha molts electrons en la banda de de conducció i pocs en la banda de valència, això fa que en aquesta banda hi quedin "forats". En canvi, en els semiconductors n hi ha menys "forats" i més electrons. No es prengui aquest paràgraf al peu de la lletra, està molt simplificat.

I ja arribem al final... i tot això per a què? Doncs els LEDs resulta que estan formats per unió d'un semiconductor tipus p i un semiconductor del tipus n, se'ls connecta a una pila i així comença el moviment dels electrons. I d'aquesta manera els electrons es creuen amb els forats anteriors, salten de la banda de conducció a la de valència i quan fan això emeten llum.

I ja està.

divendres, octubre 10, 2014

Parabellum - La nieve

Fa molts i molts anys, que en un poblet de la Península Ibèrica anomenat País Basc (Euskal Herria en llenguatge indígena del seu país) tenien fama de radicals. Un altre dels poblets irreductibles de la Península Ibèrica, els catalans, només fèiem que fixar-nos en els bascos per comparar-nos per tal d'arribar a conclusions com "i quina enveja em fan els bascos", "a Euskadi sí que en saben" i "quins pintxos me vai fotre a la Fermin Calbetón Kalea de Donosti". 

I és que, mentre a Catalunya escoltàvem coses ensucrades com els N'Gai N'Gai o els Duble Buble, a Euskadi els donava per fer aquella cosa tan radical que era el rock radical vasco. I així era com allà escoltaven música de grups amb noms suggerents com Eskorbuto, Cicatriz, Zagarroi, Ruido de Rabia, Reserva DOS, RIP, Vómito, Delirium Tremens, Piperrak, M.C.D. (amb una versió catxonda del "My way" de Sinatra titulada "Entre borrachos"), Hertzainak, o els clàssics Kortatu (sí, els de "Sarri, Sarri"), Negu Gorriak i La Polla Records, o els més comercials Barricada (lleidatans de la meu generació, recordeu el "En blanco y negro" quan sonava al Systema?), Txarrena (molt bon debut amb "Empujo pa'kí"), Korroskada (gran "Sigo" (1991)), Potato (els de "Rula") i Tijuana in Blue (els d'"Alfalfa y pan").

Ara, que sembla ser que nosaltres anem per davant en radicalisme, els catalans musicalment continuem en la nostra línia amb els Manel, els Amics de les Arts o els Love of Lesbian. Vaige, només amb els noms ja es veu que no deuen ser igualets als Vómito o Skorbuto per exemple... 

Un dels grups que m'he deixat expressament abans de mencionar eren els Parabellum. Formats el 1985 a Baracaldo (grup II de la 2aB), els primers components van ser Josu, Lera, Lino i Txetxu. L'any 1987 publiquen el seu primer disc "No hay opción" editat per la mítica discogràfica que acollia aquest gènere Discos Suicidas. En aquest disc s'incloïa "Deskontrol", que posteriorment van versionar Porretas; "Nos engañan", la lletra de la qual encara segueix sent vigent 27 anys després i de la qual també hi ha una versió conjunta entre Zirrosis i Barricada o "Una kanción de amor".

El 1991 els arriba l'èxit amb "Bronka en el bar" gravat aquest cop per la discogràfica Gor Discos. D'aquest disc destaca el tema "Envenenado" que ha estat potser el seu tema de més èxit. Destaco també "Kuerpo a kuerpo" -fixi's en aquest ús de la K molt típic en aquest grups- i regravada pels El Último Ke Zierre -aquí també l'ús de la Z i de la K ja és exagerat-.

En la mateixa línia d'èxit el 1993 publiquen "Hace falta...?" amb cançons com "La locura" que també van cantar els mítics Tierra Santa i un tema molt divertit (me recorda Siniestro Total) del qual van fer una versió instrumental "La nieve".  Quan una cosa funciona diuen que no cal tocar-la, però els músics són com són i van decidir canviar de ritme amb "Txarriboda" (1994), la cosa no va funcionar i el disc s'endú uns quants pals de la crítica. 

El 1998 fitxen per una discogràfica gran Zero Records (Lagartija Nick, La Frontera, Sober, Barón Rojo...). Molts aficionats a la música recordem aquesta discogràfica per la venda de discos per correu, ja que la revisto TIPO (la recorden? juntament amb la Discoplay?) tenia especial predilecció per aquesta casa de discos. El disc de famosa portada que publiquen duu per títol "Adelante sin cabeza" destacant el single "No lo pienses más". La situació política del moment fa que pateixin un boicot per tot arreu i potser el que és el seu millor disc no arriba a tenir tot l'èxit que s'hagués desitjat. La gran decepció que van endur-se després dels esforços consumits en aquest disc els portà a obrir un llarg període reflexiu.

Així que el 2003 es decideixen a donar-se una nova oportunitat, torner a fer un bon sarpat de concert i graven el directe "Un día cualquiera", un disc que es podia descarregar gratuïtament a través de la pàgina web de la Fundación Tortuga, avui inoperativa. Des de 2005 el grup va afluixar el seu ritme d'actuacions després d'un infart que patí Juan Carlos Lera enmig d'un concert a Saragossa. El 7 de desembre de 2013 els Parabellum actuaven en un concert benèfic a la sala Sonora d'Astrabudua. Aquest va ser l'últim directe de Lera, aquest setembre moria a l'Hospital Universitari de Cruces Baracaldo) després d'un atac al cor.

Ni els Parabellum ni els grups que he anomenat són gaire sants de la meua devoció musical general, però la impressionant foto del funeral de Lera ben bé es valia un article per part d'un bon aficionat a la música. Con diria Mariló MOntero, QEPD.



dijous, setembre 18, 2014

Medalla Fields 2014

Aquesta tarda, cap allà les 16:00  he caminat uns 7 minuts fins la parada de bus més propera a casa meua i després d'estar un temps de l'ordre de 10^2 segons esperant-lo he agafat el 7 fins a la Biblioteca Pública de Lleida. Un cop he arribat allà he vist que estava tancada. Al costat hi havia un lletrero anunciant l'horari d'estiu (!!) i que el dijous a la tarde la biblioteca romandrà tancada, igual que els divendres, els dilluns al matí i, per descomptat, el dissabte, no fos cas.
Ja veuen, quan més temps tenim els ciutadans i ciutadanes (en el bon sentit de la paraula) per anar a la biblioteca menys estona està oberta. I l'altra cosa que em sembla molt més fort... com tenen nassos d'anunciar un 18 de setembre que encara fan "horari d'estiu"? Clar, no fos cas que la gent tingui temps d'anar a la biblioteca i llegeixi, la gent està millor a casa mirant el "Sálvame" que és molt més important perquè hi truca aquell senyor guapo que diu que és renovador, progre i d'esquerres però que pensa que fer un referèndum a Catalunya "fractura". 

Després de l'emprenyament i d'haver perdut una hora d'una tarda que volia aprofitar per fer un treball de consulta a la Biblioteca, me n'he tornat cap a casa i decideixo escriure un article al bloc sobre la medalla Fields de matemàtiques d'enguany. A veure si quan fan un programa de matemàtiques a la tele també truca l'andoba guaperes de la gomina.

El fet que una de les medalla Fields de matemàtiques l'hagi guanyat una persona humana de gènere femení, ha propiciat que aquest premi hagi estat notícia als mitjans de comunicació. I com a part de senyora, és iraniana encara amb més motiu. Doncs benvingut sigui aquest fet per tal que les matemàtiques surtin a la premsa de manera pedagògica i no pas per espantar els alumnes publicant pors sobre els exàmens de selectivitat. La notícia és excel·lent perquè trenca molts tòpics matemàtics.

Vaig a fer un repàs dels premis Fields atorgats enguany per la International Mathematical Union.

  • Artur Ávila és un matemàtic brasiler -que segur que trionfarà entre el públic femení del bloc- nascut l'any 1979 que es dedica a la investigació al Centre Nacional de Reserche Scientifique de París. La seua recerca sobretot ha estat en el camp dels sistemes dinàmics (molt de moda actualment en les matemàtiques) , en concret el problema del caos que va plantejar el físic Mitchel Feigenbaum sobre algunes trajectòries caòtiques que poden ser modelades mitjançant processos estocàstics -successions de variables aleatòries-. Una altre estudi destacat d'Avila, i per tal que vegi que els matemàtiques són útils i que estan en tot, és un treball en col·laboració amb Giovani Forni sobre la "barreja feble" (no té res a veure amb els vermuts), és a dir, sobre com se remenen les cartes quan es juga a la botifarra. Ja veu que la matemàtica tracta d'estudiar-ho tot. A partir d'aquí va portar les seues conclusions a estudiar intercanvis d'intervals i coses bastant més complicades que se'm fan difícils d'explicar de forma senzilla.
Arturo Avila
  • Manjul Bhargava és un matemàtic canadenc nascut el 1974 i membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències del EUA. Com si fos el Ramanujan del s.XXI, les seues investigacions han anat entorn de la teoria de nombres desenvolupant nous mètodes inspirant-se en el "Disquisitiones" de Gauss. En un dels capítols del llibre Gauss estava interessat en les formes quadràtiques (polinomis de grau 2) binàries de la forma ax^2+bxy+c^2 donant una llei per tal de composar dos formes quadràtiques en una tercera. Aquesta llei és molt utilitzada en teoria de nombres i Gauss necessità 20 pàgines per demostrar-la. Doncs bé, Bhargava, mentre jugava amb un cub de Rubbik se li va acudir una altra demostració molt més simple. Poca broma...
Manjul Bhargava
  • Martin Hairer, austríac nascut l'any 1975 i membre de la Royal Society (de peus sisplau!) ha creat una nova teoria per resoldre problemes en equacions diferencial estocàstiques amb derivades parcials. Les equacions diferencials són equacions on la solució no és un valor sinó que és una funció. les equacions diferencials regulen el moviment dels planetes, dels satèl·lits o de les cordes d'una guitarra, de tal forma que són imprescindibles en enginyeria. Una de les equacions estudiades per Hairer és l'equació anomenada KPZ (Kardar-Parisi-Zhang) que descriu l'evolució al llarg del temps de la superfície de contacte entre dues substàncies. I per a què serveix això? Per millorar la qualitat de les pantalles de cristall líquid per exemple... ja li agraden més ara les matemàtiques?
Martin Hairer
  • I la medalla més mediàtica ha estat per la iraniana Maryam Mirzakhani, nascuda l'any 1977 i professora a la Universitat de Stanford, una de les més prestigioses en matemàtiques juntament amb Princeton i Harvard. Mirzakhani s'ha dedicat a la geometria de les superfícies de Riemann -superfícies de cossos en variable complexa- i als sistemes dinàmics. Entre els seus estudis destaca el que s'anomena "billar racional", que es refereix a un polígon no convex amb angles de mida irracional i on s'estudia la dinàmica dels rebots d'una bola puntual. Veu els matemàtics que originals som posant nom a les coses? Associat a aquest billar existeix una superfície hiperbòlica en el qual s'estudien les seues trajectòries. Si està interessat en això pot consultar les 172 pàgines de l'article "Invariant ans stationary measures for the SL(2,R) action on Moduli space" que va escriure Mirzakhani juntament amb Alex Eskin.
Maryan Mirzakhani

Apa, amb això ja pot considerar complerta la seua ració diària de cultura... aix, que això són matemàtiques... i les matemàtiques no surten mai als concursos de cultura...

Si tenen més ganes poden consultar:
- Pàgina web oficial del Congrés Internacional de Matemàtiques Seul 2014.
- Pàgina web de la Unió Matemàtica Internacional (IMU).
- Article de Phillip Ball a Nature.
- Article d'Erika Klarreich a Quanta Magazine.
- Artur Avila a Quanta Magazine.
- Terence Tao -un dels més grans matemàtics actuals- escriu sobre els medallistes Fields.

dissabte, setembre 06, 2014

Peret - De cap a la palla

Miri, amb la mort de Peret -i també del Tio Toni, el palmero de les ulleres que sempre l'acompanyava- crec que ja s'ha dit moltes coses i, segurament, vostè ja va llegir molt sobre la seua mort fins i tot abans que el pobre Pere Pubill Calaf morís del tot. Les xarxes socials amb les morts d'alguns famosos compleixen les lleis de la física quàntica fent que estiguin vius i morts a la mateixa hora.

Com a bon lleidatà sóc un fan de la rumba catalana, rumba que van portar los gitanos a Lleida al segle XV.   La rumba catalana va néixer gràcies als calistros del Pla de l'Aigua i els seus garrotins. Los gitanos ja ballaven la rondenya (famosa era la Rondenya de Verdú) a l'època medieval i el ball de la Botelleta es l'aflamencament carrincló d'un ball de palau dels segles XVI i XVII. Així, els que vam ser criats al barri de Sant Llorenç entre carrinclons, de ben petits, sentíem el "De cap a la palla" del Peret, cançó amb aires carrinclons que sonava en bodes i festesmajons.

Per tant, a Lleida, ja cantàvem rumba abans que, primer el Pescadilla i posteriorment Peret (i Gato Pérez i Los Manolos) la difonguessin. De fet Peret era descendent del llinatge dels Pubill, escampat per les comarques de Lleida i d'on era el seu padrí fins que van emigrar a Mataró. Això, explica l'investigador de la rumba històrica Manel Ponsa i Blanch, entroncaria la tradició rumbera lleidatana amb la carrinclonada de la cançó que hem comentat anteriorment o "El mig amic". Diversos lleidatans -mon padrí entre ells-recorden estades d'infància del Peret a Lleida vivint amb els seus familiar d'aquí.

L'any 2001 es celebraven els 100 anys dels garrotins a Lleida i s'escrivia a la revista La Confidencial el següent: "A Lleida no tenim els tres tenors ni falta que ens fan: tenim els tres carrinclons. El Parrano, el Marquès de Pota i el Beethoven. Una Lleida que s'està perdent i que veu com el garrotín està més reconegut a Barcelona que a casa nostra, entestades les administracions en mostrar-se a través de més i més construccions de totxo i de cultura de pa sucat amb oli..."

I Sergi Pàmies el 14 d'abril de 2002 escrivia a El País Dominical: "Los Parrano, el Tonet y el Marqués de Pota no eran producto de la imaginación de un bailaor majara, sino parte de una historia que no sale en esos libros que en el futuro, ocuparán la polémica biblioteca del Born." Fixi's que ara de biblioteca al Born res de res... 

I després de deixar clar que la rumba catalana va néixer a Lleida em dedicaré a triar algunes cançons concretes del mestre Pubill:

  • La primera cançó que trio és la primera que va començar a sonar i que  estava inclosa en el seu segon EP i la coneixereu gràcies a la gran divulgació de la rumba que van fer Los Manolos i que duia per títol "La noche del hawaiano" en aquest enllaç la versió Peret i en aquest altre la versió de Los Manolos.
  • L'any 1971 arribava el seu gran èxit "Borriquito", que era una adaptació d'una cançó popular i de la qual se n'han fet versions ben variades. Una és de l'any 2000 i va sonar aquell estiu a càrrec d'un tal Rodrigues (i no l'he trobat a Youtube!), i l'altra la cantava juntament amb El Gran Silencio l'any 2001.
  • El 1974 representa Espanya al Festival de Eurovisión amb "Canta y sé feliz". La culpa d'haver d'anar a aquest festival la tingué l'aleshores director de RTVE Juan José Rosón que li digué "Yo te perdoné que no hicieras la mili pero ahora para cumplir con la patria tienes que ir a Eurovisión". Marca España.
  • Un altre clàssic del Peret és "Una lágrima" (1968), que jo per primer cop la vaig sentir conscientment l'any 1989 en veu dels barcelonins i mítics BB Sin Sed. Genial!  El 2001 Mensey també la versionava de forma molt diferent. 
  • Una de les cançons més divertides és, sense dubte, "El muerto vivo", que van versionar genialment Los Manolos en el seu extraordinari disc de debut "Pasión condal" (1991) superant la versió del seu mestre. També hi ha una versió més moderna i menys accelerada (2009) on Peret canta amb Marina Abad, la cantant de Ojos de Brujo
  • Continuant amb la temàtica necrològica, l'any 2000 cantava el clàssic "Lo mato" amb els Estopa.
  • El 2010 fent un duet amb la Mari, cantant dels Chambao, Peret cantava "La chabola" de manera aflamencada en el disc "De los cobardes nunca se ha escrito nada".
  • El 2001 Peret interpretava una de les seues millors cançons però molt desconeguda, era la banda sonora de la pel·lícula "Marujas asesinas". Un estil molt... original diguem-ne.
  • L'any 1998 també cantava amb els Jarabe de Palo, en aquest cas la cançó escollida era "El lunar de María"
  • El primer disc que me vaig comprar del Peret va ser el que va treure l'any 1991 que incloïa la cançó "No se pué aguantar" i que donava títol al disc. 
  • I l'any següent potser va arribar el seu monumental èxit internacional després de 30 anys de carrera amb el disc "Gitana hechicera" que, crec que gràcies també a Los Manolos, se va convertir en la cara de la cerimònia de clausura dels jocs olímpics de Barcelona del 1992. La famosa tornada ha estat cantada amb lletres diferents, des de "Barcelona té molt poder" fins al "Catalunya té molt poder" del Concert per a la Llibertat del 2013. 
Ja veu, és impensable fer una festa sense que soni alguna cançó del Peret, perquè tal i com li deien Los Amaya "Yo soy la rumba" -versió que no hi és al Youtube però sí que he trobat una amb els Dusminguet-.  Visca la rumba carrinclona!


diumenge, agost 31, 2014

Comença el #JuntsPugem


Avui és diumenge. Sí, ja sé que no li he donat molta informació del seu gran interès amb aquesta primera frase, però avui és un diumenge especial. Avui m'he despertat a l'hora que m'ha deixat despertar la canalla, però amb un pessigolleig a la panxa. Com si fos un dia d'aquells que has d'estar nerviós. Avui passaré tot el dia esperant la tarda, amb aquella il·lusió que et fa estrenar la temporada al Camp d'Esports. Com quan un nen petit ha d'anar d'excursió. Una hora abans del partit ja hauré de buscar pel fons de l'armari on va quedar hivernant -durant l'estiu- des del maig passat el coixí dels partits de futbol a casa, i la gorra blava del Lleida Esportiu pels dies de sol. 
Avui és al dia que estrenem el carnet, posat dins de  la cartera en un lloc destacable i el paio de seguretat de la porta li farà la seua primera lectura del codi de barres. Això pel carnet deu ser un moment especial. Li preguntaré. 

Mitja hora abans del partit agafaré el cotxe (el bus, per moltes remodelacions que facin de línies, és impossible agafar-lo i quan acabi el partit ja noi hi haurà servei) i sintonitzarem la prèvia. O bé l'Íñigo Blanco ens estarà esperant des del 99.2 a Ona FM amb el fitxatge del Juanjo Lecumberri, un cognom històric del futbol lleidatà. I si vol al 104.5 té UA1 Ràdio que enguany han canviat radicalment d'estil amb les retransmissions fent-les més dinàmiques i amb l'agradable veu del Gerard Costafreda narrant, i l'equip format per l'Àlvar Llobet, la Laura Estadella i el Xavi Boira fent la propaganda de Naturlandia i Joieria Zodiaco.

Tornarem al mateix seient de sempre, saludarem -espero- als mateixos habituals de la vora de cada temporada. Ens quedarem una estona de peu mirant l'estat de la gespa i pensant que pel proper partit ja farà el goig que habitualment fa la gespa del nostre camp. Observarem la tribuna que la tinc de frente a veure si han pintat algun mural nou o si han fet alguna remodelació. Ens fixarem amb les tanques de publicitat per poder dir "mira, aquella empresa l'any passat no hi era".  Les alineacions de la megafonia, l'anunci del Roda-Roda.Rodamón, els gols patrocinats per Paco Mozón i Albert Soler.

I què veurem enguany...

1) Veurem en directe a Imanol Idiákez. Veurem els seus moviments a la banqueta, veurem si és dels que crida molt o bé s'està assegut. Si és dels que porta xandall o porta traje. Si els seus rínxols són de veritat o si quan sua molt se li aplanen... Veurem el seu estil de joc, que segons el que vam sentir dir diumenge passat des de Sant Adrià pinta molt bé.

2) A la porteria veurem com el Pau Torres continua en la seua trajectòria ascendent durant aquesta temporada, aquest xiquet cada cop ha anat a més. És jove i sisquere el tinguem molt anys al Lleida, hauria de ser un porter d'aquells de moltes temporades al club. 

3) Després de l'a-déu (així com una mica de patac) del Biel Medina i del Mario Fuentes, veurem estrenar nova parella de centrals. Veurem la seriositat i experiència de Pedro Baquero i acollirem a Ekhi Senar, aquest central que jugant amb l'Osasuna B ja tenia simpatia pel Lleida i fa dos temporades ens va ajudar amb dos gols en pròpia porta. 

4) Veurem si Raúl Fuster al lateral esquerra es converteix en un jugador de 2aA aquesta temporada, que és on el tio podria jugar de manera sobrada i que, enguany, comptarà amb la competència per la seua banda d'una altre monstre del lateral esquerre com és David Fornies. Veurem si Carlos Barreda serà l'amor del lateral dret o tornarà el gran capità Pau Bosch a la seua posició natural. I no ens oblidem de Molo, aquest potent Jondere en forma de futbolista idolatrat per l'afició que aviat tornarà a jugar després de la greu lesió.

5) Sembla ser que Albístegui i Fragoso seran els encarregats d'organitzar. Amb l'ajuda d'un senyor que juga amb un guant als peus per cuidar la pilota com és el Jorge Miramón. No oblidem la gran qualitat tècnica de Dídac Devesa per la banda i la velocitat en banda de Chupe. I ens ha arribat un jove que des de Tarragona i des de Sevilla en parlen meravelles i que ja tenim ganes de veure, l'Eugeni Valderrama.

6) Sí, al davant ens falta Milla, Imaz i Mata. Els trobarem a faltar? Salva Chamorro ens vol demostrar que no, que els aficionats del futbol podem canviar d'ídol d'una temporada a un altra com aquell qui canvia de jaqueta. Dieguito Sánchez ve amb bons números de quan va jugar al Fuenlabrada. I Osado i Óscar Canadell han demostrar que també podem comptar amb ells, bon fons d'armari a la davantera.

7) I veurem les sorpreses que en forma de càntics que ens tenen preparades la gent de Rudes, de la Molo Esportiu i d'És un Sentiment. Friso per veure quina cançó tindrà Pedro Baquero amb aquest cognom que dóna molt joc per això.

8) En l'aspecte social veurem si la mitjana d'espectadors augmenta després dels últims play-offs al Camp d'Esports o si ens estanquem asimptòticament en la xifra dels 2000-2500 que al gener seran uns quants menys. Si vostè és dels que va venir el dia del Toledo o del Leganés a veure el Lleida, pensi que per tornar a disputar un play-off és necessari que vingui a tots els partits. I que es faci soci,. i que li digui a un amic que també se'n faci. I al seu fill, que és gratuït fins a finals d'octubre fer-lo soci. Què més vol? Un munt d'idees.

9) Enguany, gràcies a l'hiperactiu Kiko Pérez ha nascut el projecte d'Esportiu TV com un canal de Youtube per tenir tots els vídeos relacionats amb el Lleida centralitzats, un projecte que pot arribar a fer-se gran. Només falta més gent hiperactiva com el Kiko. Estem en la commemoració dels 75 anys del Lleida... esperem més projectes per unir Lleida amb el club de futbol.

I a tot això... vostè em dirà... i a quina hora és el partit?  El partit és a una hora inacceptable, a les 21:00 del vespre. No sé quins han estat els motius de la directiva a prendre aquesta decisió, però als socis grans segurament els ha fet un flac favor, i als socis més petits també... Ah! que em diuen que a les 19:00 donen per la tele el partit del Barcelona,,, i que així jugant a les 21:00 vindrà al Camp d'Esports tothom qui estava mirant el partint per la tele... claro, claro...

Ei, així que l'espero avui al camp, eh? Que té temps de sobres de tornar de fer la paelleta de Cambrils. Bona temporada i l'any vinent el primer article de temporada el faré des de la 2aA, Li prometo!

divendres, agost 29, 2014

Leño - Maneras de vivir

Miri, aquest cop ja els aviso que aniré per feina perquè se m'acumulen els articles i, sí, és clar, també hi haurà article dedicat al Peret. Però no ens embalem més que un membre del Tribunal Constitucional en una moto i anem article a article.

Pocs grups han tingut tant pes en allò que s'anomena rock urbà com han estat els Leño. No està mal la frase per començar, no? Es van formar l'any 1977 a Madrid com un trio, amb el conegut Rosendo a la guitarra i cantant, Chiqui Mariscal al baix i Ramiro Penas a la bateria. Van començar rodant en sales madrilenyes de Carabanchel fins que l'any 1978 van gravar un tema pel disc "Viva el Rollo, Rock del Manzanares", editat pel segell Chapa Discos. Chapa fou un segell discogràfic dedicat a promocionar artistes d'aquella època, amb Chapa Discos van gravar Asfalto, Obús, Smash, Tequila, Los Elegantes, Mermelada, Barón Rojo, Ñu, Kaka de Luxe, Cucharada, Topo... clàssics de l'època de finals del setanta.

El grup va agradar als Chapa i els van fer entrar a l'estudi de gravació l'any 1979 per enregistrar el seu disc de debut que per evitar confusions van titular "Leño". Els singles del disc vares ser "Este Madrid" -fixi's en la cara de Rosendo en la portada del disc, digna del Nil dels Joves-, "El tren" i "El oportunista". Tot molt progressiu, que es deia llavors. Mentre es duia a terme la gravació Mariscal deixà el grup i fou substituït per Tony Urbano que provenia dels Coz. Els Coz va ser aquell grup famós només per "Las chicas son guerreras".



El 1980 graven el seu gran èxit "Más madera", un disc molt més rockero que el primer i del qual van viure de rendes força temps i van amortitzar prou bé. La millor cançó era "La noche en que te hablé" y hi col·laborava Luz Casal i Teddy Bautista en els teclats. 


El 1981 amb una popularitat creixent fan "En directo" des de la sala La Carolina de Madrid, amb una cançó nova que es convertiria en el seu himne "Maneras de vivir". I, sincerament, quantes cançons coneixia vostè més de Leño a part d'aquesta? La cançó fou excel·lentment versionada per Los Suaves en el seu directe del 1996.

L'any 1982 editen "¡Corre, corre!", que la crítica (??) considerà el seu millor disc -jo ja he dit que el millor és l'anterior-. Aquest disc considerat com un dels 50 millors discos del rock espanyol segons la revista Rolling Stone van començar a gravar-lo als estudis londinencs d'Ian Gillan -de Deep Purple- i van acabar gravant en uns altres estudis perquè eren molt antics. En aquest disc es recullen grans clàssics com "No lo entiendo", "¡Qué desilusión!" i la bestial "¡Que tire la toalla!"


Com aquest disc fou el moment culminant de la seua carrera, ja sap què passa en aquests casos, el cantant diu que ell pot anar sol fer feina i Rosendo se'n va amb Miguel Rios a fer El rock de una noche de verano, començant una llaaaaarga carrera en solitari. L'adéu va ser molt de sobte, els músics han resistit a noves ofertes i això potser ha contribuït a formar-se més la llegenda dels Leño. L'any 2006 la discogràfica Sony rellança un directe gravat l'any 1983 amb l'original títol de "Vivo'83". Vaige, que va ser un llumbrera qui posà el nom al disc.

Després dels Leño, Tony Urbano va acompanyar a Luis Eduarto Aute, Rosa León (!!) o Miguel Rios. Als 58 anys, José Antonio Urbano Gornals ha mort a Reus.

Aquí "Maneras de vivir" en una actuació dels Leño en el mític programa Tocata de TVE.