dilluns, març 30, 2015

La ment meravellosa de John Forbes Nash, premi Abel 2015

Si sortíssim al carrer i féssim una enquesta a la gent que hi trobem preguntant el nom d'algun matemàtic segurament la majoria de la gent no contestaria, dels que contestessin podria gairebé assegurar que guanyaria Pitàgores i a no ser que ens trobem algú especialista amb el tema, podríem trobar algú que ens anomenés John Forbes Nash. Evidentment evitin fer l'enquesta al plató de MHYV.

Tota la setmana el periodisme ha estat reflexionant sobre el tractament de la notícia de l'avió de Germanwings estavellat als Alps. I ha estat molt bé que ho hagi fet. Però també estaria bé que el periodisme reflexionés sobre el tractament de notícies científiques com l'entrega del premi Abel de matemàtiques. Premis que amb prou feina mereixen un breu en un lateral d'un mitjà escrit... si John Forbes Nash hagués guanyat la pilota d'or els de la Tele 3 haguessin fet un programa especial en directe... però bah! això són matemàtiques...



Bé, el que dèiem, John Forbes Nash té el seu punt mediàtic perquè la seua biografia fou el fil argumental de la pel·lícula "Una ment meravellosa" en la qual Russel Crowe interpretava la vida d'aquest matemàtic. Una pel·lícula molt ben feta i que en algun moment o altre del curs intento que la vegin els meus alumnes de matemàtiques. De totes formes la peli es basa en el llibre de Sylvia Nasar, encara molt més recomanable i més precís en l'explicació biogràfica. Enguany John Forbes Nash i el canadenc Louis Nirenberg (no ens oblidem d'ell tampoc) han estat els guardonats del Premi Abel 2015 "per les seues contribucions al camp de les equacions en derivades parcials i les seues aplicacions a l'anàlisi geomètrica". Això és el que explica l'Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres en el seu butlletí informatiu sobre l'Abel d'enguany.

John Nash rep aquest premi vint-i-un anys després d'haver guanyat el Premi Nobel d'Economia per les seues anàlisis d'equilibri en la teoria de jocs no cooperatius. És el que es coneix com a teoria de jocs i que serveix tant per a guanyar a la botifarra com per prendre decisions en comerç internacional. De fet, la seua tesi doctoral "Non-Cooperative GAmes" és potser el treball més important relacionat amb aquesta teoria. En aquesta tesi es distingeix entre jocs cooperatius i no cooperatius desenvolupant el concepte d'equilibri de Nash per a jocs no cooperatius que va tenir una gran repercussió en el seu ús en economia. Un joc cooperatiu és aquell joc on tots els participants són capaços de complir compromisos vinculants, si això no succeeix aleshores és un no cooperatiu. 

La teoria de jocs s'usa sobretot en la presa de decisions en economia i política, però també en biologia per explicar comportaments, en algoritmes computacionals informàtics i en filosofia i ètica per l'estudi de certs comportaments.

Però fixin-se que l'Abel no li ha estat entregat per aquesta teoria sinó pel treball en equacions diferencials no lineals en derivades parcials (EDP).  Entre les seues aportacions hi ha el teorema d'inversió de Nash, el teorema de Nash-Moser, el teorema de Nash-De Giorgi...i també havia anticipat conceptes de la criptografia moderna com podeu llegir en aquest article a Gaussianos.

Per la seva banda, Louis Nirenberg sí que es coneix sobretot pel seu treball en EDP, com les desigualtats de Gagliardo-Nirenberg, la desigualtat de John-Nirenberg i la teoria d'operadors de John-Nirenberg.

Més referències:
- La teoria de jocs, a Wikipedia.
- John Nash: una mente maravillosa, al butlletí de la RSME.

diumenge, març 22, 2015

Toto - Good for you

El 23 de febrer d'ara fa un any escrivia un article sobre els Toto a conseqüència de la mort del seu cantant Fergie Fredericksen i en ell em referia als Toto com el grup que tenia més ex-components que components.
No tornaré a escriure la història dels Toto perquè la poden llegir a l'article. Fredericksen entrà al grup l'any 1984 juntament amb el baix Mike Porcaro -un dels tres germans Porcaro que formaren el grup-. Mike formà part del grup durant més de vint anys fins que el 2007 a causa dels seus problemes de salut va haver de deixar-lo cedint el seu lloc a Leland Sklar.
Mike Porcaro ha mort als 59 anys a causa de les complicacions d'una esclerosi lateral amiotròfica.


En la cançó "Good for you" del mític disc "Toto IV" (1982) Porcaro va tocar el violoncel.


divendres, març 20, 2015

Quatre cosetes "en plan salir del paso" ràpides sobre l'eclipsi solar del dia 20 de març

No tinc gaire temps d'explicar coses, així que us deixo uns enllaços amb tota la informació necessària.


  1. Podeu seguir les imatges en directe en la retransmissió que farà el Departament d'Astronomia de la Universitat de Barcelona: http://eclipsi2015.ub.edu/ 
  2. PDF informatiu sobre l'eclipsi editat per la UB :http://serviastro.am.ub.edu/twiki/pub/ServiAstro/InfEc200315/Diptic_eclipsi_200315_baixa.pdf
  3. Mapa de visió de l'eclipsi a l'hemisferi nord http://serviastro.am.ub.edu/…/InfEc20…/SE2015Mar20T_tall.jpg
  4. Mètodes barats i fàcils per poder observar l'eclipsi amb seguretat: http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/ObservacionEclipses.htm
  5. App d'Android per saber-ho tot sobre els eclipsis: https://play.google.com/store/apps/details?id=calcEclipsi.src&feature=search_result#?t=W251bGwsMSwyLDEsImNhbGNFY2xpcHNpLnNyYyJd
  6. Horari i magnitud de l'eclipsi en diferents ciutats del Països Catalans:

divendres, març 13, 2015

Lesley Gore - It's my party

La cantant a qui li toca avui article al bloc és d'aquelles el nom de la qual no els sonarà a res, però quan comenci a sentir les cançons anirà dient... ah, aquesta, aquesta... ja veurà, ja...

La Lesley va néixer l'any 1946 a Nova Jersey, i quan encara anava al cole ja fou descoberta per Quincy Jones. En aquells temps les jovenetes agradaven molt -que li preguntin a Sam Cooke per exemple- i amb menys de 20 anys ja li va fer publicar un primer single "It's my party" (1963) que es posà de seguida al número 1 a les llistes dels EUA i número 9 a les d'UK gràcies a la feina del segell Mercury. D'aquesta cançó existeix una bona i més animada versió del Bryan Ferry i una altra de l'Amy Winehouse que va fer en homenatge justament a Quincy Jones i de la qual ja en vaig parlar en aquest article.

Els seus següents singles van entrar tots al Top 5 de les llistes: "Judy's turn to cry" (1963), "She's a fool" (1963) i "You don't own me" (1964) tots ells gravats en un any frenètic per la xiqueta. D'aquest últim tema poden escoltar versions de Joan Jett, Dusty Springfield o una de la Nicole Schenzinger de les Pussycat Dolls.


Si es paren a escoltar les lletres de les cançons veuran que la noieta, adolescent encara, tenia una especialitat per cançons que descrivien les desventures de joves menys agraciades que ella: "Aquesta és la meua festa i ploraré si vull, tu també ploraries si et succeís a tu".

Fins l'any 1967 aconseguí col·locar 15 temes en el Hot 100 del Billboard. Puc destacar "Maybe I know" (1964) o "Sunshine, lollipops and rainbows" (1965) -ojo al videoclip!-. Aquell any decideix prescindir de Quincy Jones i del segell Mercury per anar a Mawest, una filial de l'arxipotent Motown en aquells temps. Aquí comença una etapa completament nova escrivint-se ella mateixa les seues pròpies cançons. Però no obtingué cap èxit més rellevant.

També feu unes quantes passes en el món del cine i de la televisió, Per exemple va sortir a la sèrie "Batman". I als anys 80, juntament amb el seu germà Michael van gravar algunes cançons per "Fama"

La senyora no ha parat de cantar, sobretot en festivals revival. El 2005 gravà el seu últim disc "Ever since".

Lesley Gore ha mort als 68 anys víctima d'un càncer de pulmó.

diumenge, març 08, 2015

Chris Rainbow - Give me what I Cry for

Camel fou un grup fundat pel teclista Peter Bardens que al començament s'anomenà Brew.  Els seus dos primers discos "Camel" (1973) -amb portada que li recordarà un paquet de tabac- i "The mirage" (1974) no van tenir l'èxit que buscaven i van haver d'esperar al tercer "The snow goose" (1975) -magistral!- per arribar a entrar a les llistes britàniques dins dels temps de la moda del rock simfònic -King Crimson, Yes, Pink Floyd, Genesis, ELP, Rick Wakeman...-. Els següents elapés també tingueren rellevància "Moon madness" (1976), "Rain dances" (1977) i "Breathless" (1978). Permeti'm que no destaqui cap cançó d'aquests discs ja que els discs de rock simfònic eren discos conceptuals i les cançons no podien separar-se les unes de les altres, entraria en una espècie d'heretgia si ho fes.

L'any 1978 comencen els problemes pels Camel amb canvis continus de formació, de manera que l'any 1984 ja no quedava ningú de la formació original. Fins i tot es va donar la curiositat que van gravar el disc en directe "Stationary traveller" amb el líder anterior Peter Bardens com a convidat especial. El cantant dels Camel en aquest disc era Chris Rainbow que ja havien fitxat pel disc anterior "The single factor" (1982) i que deixà bastant de desitjar que diguem.

L'escocès Chris Rainbow, -de nom real Chris Harley, però que se'l canvià perquè no es confongués amb Steve Harley i tampoc no té res a veure amb els Rainbow de Ritchie Blackmore- havia participat entre 1972 i 1973 en el grup Hopestreet que no va donar per gaire cosa. El 1975 debuta en solitari amb "Home of brave", al qual van seguir "Looking over my shoulder" (1977) i "White trails" (1979). Els seus èxits majors foren "Give me what I cry for" -amb un estil molt eltonjohnià- i "Solid state brain", ambdós d'aquesta època.

Alan Parsons i el seu project -Eric Woolfson, de qui ja en vaig parlar- van fixar-se en ell. Millor dit, en la seua veu. Fou l'any 1979 quan Alan Parsons Project gravà el seu quart disc "Eve", un cant a la dona, a la cerca de l'amor i a les relacions amoroses. El podeu escoltar en la cançó "Winding me up". Des d'aleshores Chris Rainbow col·laborà en tots els discos d'Alan Parsons fins al "Freudiana" del 1992 interpretant el tema "Destiny". També posa veu juntament amb John Miles al famós "La Sagrada Familia" del disc "Gaudi" (1987)

Chris Rainbow gravà l'últim disc l'any 2008 "Waves". Ara ha mort als 68 anys.

dissabte, febrer 28, 2015

Visage - Fade to grey

Hi va haver un temps, cap allà a començament dels vuitanta, on els cantants feien coses més rares de les que fan habitualment. Es pintaven la cara, los morros i es vestien de forma estranya. De tot això va néixer el glam -que eren els més exagerats en tot això- i els anomenats new romantics. Dels que es pintaven hi havia els Kiss o Billy Idol, que eren més hard, i dels que es pintaven però eren menys hard que diguéssim, estaven els Culture Club de Boy George. I una mica més seriosos, a estones, els Duran Duran i els Spandau Ballet. Un món a part eren els Sigue Sigue Sputnik.

Però si hi havia un paio que estava considerat com el rei dels new romantics era Steve Strange. De nom real Steve Harrington -aquest cognom li semblà poc glamurós- fundà l'any 1978 el mític Blitz Club, local on començaren a tocar la majoria de grups que he anomenat anteriorment. La seua afició a la música li va venir després de quedar captivat l'any 1976 per un concert dels Sex Pistols -ja em diran-, i vés per on, que va acabar treballant per Malcom McLaren, el mànager dels Sex i qui el va catapultar definitivament al'escena musical d'aquells temps.

L'any 1979, Steve Strange forma el seu supergrup electrònic Visage. Aquest grup de tecno-pop comptava en un principi en les seues files amb el bateria Rusty Egan i el teclista Midge Ure (que formava part d'Ultravox).  Posteriorment s'afegirien Barry Adamson, el guitarra John McGeoch i el pianista Dave Formula provinents de Magazine. El seu primer single fou "Tar" (1979).

L'any 1980 els arribà l'èxit amb "Fade to grey" que s'incloïa en el seu primer disc "Visage" (1980). A part d'Strange, que feia les habituals incursions dels músics d'aquells temps amb les drogues, els altres components de Visage continuaven fent concerts i gravant amb les formacions Ultravox i Magazine. Això feia que la situació no fos gaire sostenible i amb mota tibantor van gravar "The anvil" (1982), un àlbum excel·lent però no gaire reconegut. I menys si ho comparem amb el primer. Per cert, el primer single del segons disc de Kelly Osbourne "One word" (2005) té una certa retirada a la cançó "Fade to grey", no? 

El desastre definitiu els arribà amb el disc "Beat boy" (1984) que amb prou feines arribà a la posició 79 de les llistes d'èxit. Amb la feina feta el grup es va separar i Strange se'n va anar a viure a Eivissa. El grup ressuscità l'any 2004 amb "Hearts and knives" i l'any 2014 amb una formació amb només Steve Strange de l'original encara publiquen "Orchestral" amb noves versions de les seues cançons. En aquests temps Strange continua amb el Blitz i grava una versió del "Ashes to ashes" del mestre David Bowie.

Steve Strange ha mort als 55 anys culpa d'un atac al cor mentre estava passant uns dies a Egipte.

diumenge, febrer 22, 2015

Coses que científicament poden passar aquest 2015

Sí, ja sé que amb molt de retard perquè som a mitjans de febrer, però és que estic més ocupat que un progre espanyol contant els tic-tac de Pablo Iglesias.

Un dels post habituals que acostumo a fer cada començament d'any és aquell en què intento endevinar els esdeveniments científics que tindran lloc durant l'any en curs. 

Començo a enumerar així una mica a l'ample, que tampoc cal escriure molt per dir segons quines coses i ja som a finals de febrer:



  • Per començar l'any 2015 ha estat declarat com l'Any Internacional de la Llum (International Year of Ligh, que dit així en anglès queda més cool) ja que enguany es compleixen els 150 anys que el físic i matemàtic escocès James Clerck Maxwell (1831-1879) va unificar, a partir de les idees de Faraday, les interaccions elèctriques i magnètiques en les seues equacions de Maxwell. Electricitat, magnetisme i òptica resultaven ser una mateixa cosa encara que a vegades tenien aparences diferents. Imagineu l'alegria de Maxwell quan devia adonar-se del que havia aconseguit. Per a un físic no hi deu haver millor recompensa que unificar fenòmens aparentment diferents. Avui en dia aquestes equacions, encara que poca gent n'ha sentit a parlar, són probablement les equacions comercialment més importants que coneixem. No tan sols regeixen el comportament de tot plegat, des de les instal·lacions domèstiques fins als ordinadors, sinó que també descriuen ones diferents de les de la llum, com ara microones, radio-ones, llum infraroja i raigs X. 
  • Després d'acabar l'any passat pendents de les peripècies del Philae al cometa 67P i de l'imprevist de l'ombra del lloc de caiguda que no permet carregar les bateries del robot explorador, a finals d'aquest any veurem si la proximitat del cometa al sol pot despertar  la màquina de la hibernació. Aquest és el que havia de ser el projecte estrella de l'Agència Espacial Europea i del qual en vaig parlar ja al bloc.
  • També a Europa, i aquest cop des de la catedral científica que és el Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) es té previst tornar a obrir el Gran Col·lisionador d'Hadrons (LHC), que es va tancar el 2013 després del possible descobriment del Higgs per fer-li la ITV i millorar-lo amb més potència. De fet, es creu que les partícules xocaran a una energia de 13·1012 eV. L'objectiu ara és l'estudi de la teoria de la supersimetria (la SuSy) i de la matèria fosca, aquest cosa que ocupa el 95% de l'univers. La supersimetria és una característica que consisteix en què cadascuna de les partícules fonamentals té una companya supersimètrica amb un espín que es diferencia en 1/2, és a dir, la partícula supersimètrica d'un fermió (espín  1/2, 3/2, 5/2,...) serà un bosó (espín 0, 1, 2...) tenint ambdues la mateixa massa. Es planteja que en l'Univers primigeni, les partícules i les seues companyes supersimètriques eren indistingibles, a mesura que l'Univers s'expandia i es refredava aquesta supersimetria es trencà. La partícula supersimètrica estable més lleugera LSP (lightest supersynnetric particle) se veu que correspon a materia fosca "freda" formada per partícules del tipus WIMP (weakly interacting particle) totes hipotètiques i d'aquí la relació entre els dos conceptes. Pot llegir més sobre el tema en aquest article o en aquest altre. Si es disposa a fer-ho tingui el cap ben clar.

  • La NASA torna a la càrrega en l'exploració espacial i es preveu que al mes de juliol la sonda New Horizons arribi al planeta nan Plutó després de 9 anys de viatge. Curiosament quan la NASA va enlairar aquesta missió, l'any 2006, Plutó encara no havia perdut la categoria de planeta el pobre. A veure quines coses ens aportarà d'aquest llunyà objecte. De totes formes espero que enguany la NASA ens anunciï alguna nova sorpresa després de la missió Rossetta de l'ESA.
  • Una altra sonda de la NASA, la Dawn, arribarà a l'objecte més gran del cinturó d'asteroides que volten entre Mart i Júpiter. Aquesta sonda estudiarà la composició de Ceres per comprovar si és cert el que es creu que conté aigua gelada.
  • També es preveu que a partir d'unes restes de 400.000 anys s'aconsegueixi aclarir la relació evolutiva entre humans i neardentals. A veure què en diu l'ADN.

diumenge, febrer 15, 2015

Aphrodite's Child - Rain and tears

A veure si anem per feina perquè tot i que jo no tingui gaire temps, els senyors i senyores del món musical la continuen dinyant i se m'acumulen els articles necromelòmans.

Ara que Grècia està més de moda que en temps d'Aristarc, Anaximandre, Tales, Pitàgores, Plató, Euclides i companyia -quines farres se devien fotre!- cal parlar d'un trio hel·lènic on el teclista tenia un nom grec a més no poder: Evangelos Papathassiou, ja veuen, amb aquest nom segur que no era nascut a Almatret, no. Els altres dos components eren de nom més normalet: el cantant Demis Roussos i el bateria Lucas Sideras. Ells fan formar Aphrodite's Child. Un grup que mesclava la música tradicional grega i el pop de finals dels seixanta.

El grup va veure que quedant-se per les terres aristotèliques no es menjarien ni un rosco -una orelleta hauríem de dir en lleidatà?- van decidir traslladar-se a Londres, que era un puesto molt més glamurós. Però com això era el 1968 i van passar per París i se van trobar tot el follón del maig del 68, van acabar fitxant per Phillips a la ciutat francesa. No els va sortir malament la cosa, no. Des d'allà van treure al mercat el famosíssim i milionari "Rain and tears" (1968), una adaptació del conegut "Canon" de Pachelbel, aquella cançó que sona en multitud de bodes quan entra la núvia. La cançó fou un èxit a tot Europa excepte al seu país.

El grup va continuar gravant grans singles en només dos anys: "I want to live" (1969) versió també d'un clàssic del segle XVIII de Jean Paul Egide Martini; "It's five o'clock" (1969) -molt en l'estil dels Procol Harum-, "The end of the world" (1968) i "Spring, summer, winter and fall" (1970). A mitjans dels any 70 Evangelos comença carrera en solitari amb el nom de Vangelis -el de "Carros de fuego"- i Demis Roussos comença també a cantar pel seu compte. L'any 1972 publiquen el controvertit disc "666" censurat i tot per part del franquisme... però bé, aquest disc donaria per un article sencer.


Demis -de nom Artemios Ventouris-, nascut a Alexandria l'any 1947, ja venia de família musical i de petit tocava la trompeta, la tuba, la guitarra i el baix. Vaja,. com tots els nens petits. Abans de formar part dels Aphrodite ja formà part d'altres grups com The Idols i We Five. Un cop desfets els Aphrodite's Child va gravar un parell de discos amb Vangelis "Sex Power" i "Magic" i comença una carrera de cantant melòdic, allunyat dels circuits d'èxit, però amb molt d'èxit en els països llatins del sud d'Europa gràcies a la seua veu potent i a un cert exotisme a causa del seu físic ferrenyo i la seua manera de vestir. Encara en hotels de Benidorm i Peníscola poden escoltar-se les seues cançons en els balls de dissabte de l'Imserso.

Alguns dels seus èxits en la dècada dels setanta foren "Whe shall dance" (1971), "Por siempre y para siempre" (1973); la famosa cançó del triquitriquitriqui "Mañanas de terciopelo" (1973) -6 setmanes de nº1 a Los 40 Principales- competint amb Camilo Sesto i Nino Bravo; "Adiós mi amor" (1973); "Algún día en algún lugar" (1974); "Morir al lado de mi amor" (1977), "Happy to be an island in the sun" (1976)... cantats en varis idiomes, fins a set de diferents.

A començament del vuitanta es va retirar, fou un dels passatgers de l'avió segrestat el juny de 1985 i els segrestadors van quedar impressionats en tenir-lo d'hostatge. Va tornar el 1988 amb el disc "Time". Els temps canviaven, però ell no, continuava a la seua.

Demis Roussos morí el 25 de gener a Atenes a causa d'un càncer d'estòmac, pàncrees i fetge.


divendres, gener 09, 2015

Coses que passen amb el 2015


Algunes cosetes que segurament no semblaran li gens interessants del 2015:

  • Es pot escriure de forma palindròmica com un producte de primers: 2015 = 31 * 5 * 13.
  • 2015 en base 2 també té una expressió palindròmica (capicua): 2015=11111011111(2
  • En base 4 repeteix la cadena 133: 2015=133133(4. I en base 8 repeteix el 37: 2015=3737(8.
  • És un número de Lucas-Carmichael. Aquests números són els números n=p·q·r tals que (n+1) és múltiple de (p+1), de (q+1) i de (r+1). Ja hem vist abans que 2015 en producte de primers és 2015=5*13*31 i 2016 és múltiple de 6, de 14 i de 32.
  • Ara fixem-nos en el 2014, 2015 i 2016 i la seua descomposició en primers. 2014=2*19*53; 2015=5*13*31 i 2016=25*32*7. Els tres números tenen 3 factors primers diferents, això que ara porta passant dos anys ja que el 2013 també compleix aquesta propietat no tornarà a passar fins el 2018, 2109 i 2110. Em sap greu però no ho podré recordar en aquells temps.
  • Aquesta és molt guapa: 2015 és la mitjana aritmètica dels 77 primers quadrats: 2015=(1 + 4 + 9 + 16 + 25 +...+ 5929)/77.
  • La suma dels dígits de 2015: 2 + 0 + 1 + 5 = 8 coincideix amb el nombre de divisors que té: {1, 5, 13, 31; 65, 155, 403, 2015}. 
  • Una altra propietat molt bèstia: si a 2015 li anem restant potències de 4 obtenim sempre nombres primers. 2015-41=2011; 2015-42=1999; 2015-43=1951; 2015-44=1759, 2015-45=991.
  • 2015 és un divisor de 924-1
  • El nombre 109876543210987654321...10987 que té 2015 dígits és un nombre primer.
  • El 2015 apareix en la posició 19.037 dels decimals de pi.
  • 2015 no es pot posar com a suma de tres quadrats, però si ho podem escriure com una diferència de cubs: 2015=143-93.
  • 2015 és suma de 10 potències de 2: 2015=20+21+22+23+24+26+27+28+29+210.
  • 2015=31 * (32 + 33)
  • 2015=(25-1)*(26+1)
  • 2015=(1 + 2+ 3 + 4 + 5 + 6)*(7 + 89) - 1- 0.
  • 2015= 10*9*(8+7+6)+5*(4!+3-2-1*0).
  • 2015=(11* (11 + 1 + 1) + 11 + 1) * (11 + 1 + 1)
  • 2015=2222 - 222 + 22 - 2 - 2 - 2 - 2/2
  • 2015=(33 + 33 - 3/3) * (33 - 3!/3)
  • 2015=(4 * 4 * 4 + 4/4) * (4 * (4+4) - 4/4).
  • 2015=(55 + 5 * 5)* 5 * 5 + (5 + 5 + 5).
  • 2015=(6 + 6 + 6) * (6 + 666) / 6 - 6/6
  • 2015=7 * 7 * 7 * 7 - 7 * 7 * 7 - 7 * 7 + 7 - 7/7.
  • 2015=(8 * 8 +8/8) * (8 + 8 + 8 + 8 - 8/8).
  • 2015=999 + 999 + 9 + 9 - 9/9.
  • Amb les primeres xifres de pi: 2015=(3 + 1 + 41) * 59 - (2 + 6 + 5 + 3)*5*8 
I per acabar li faig saber que 2015 té exactament tres divendres 13. Bon any 2015.

dimarts, desembre 30, 2014

2014: Galletes d'aigua pel cap amb llistes paraigua

I arriba el moment del típic resum de l'any. Aquell resum de coses que han passat en l'any que s'acaba i que cal llegir-lo amb la melodia de l'"Imagine" de John Lennon de fons, però que enguany hi diria més el "Bailando" d'Enrique Iglesias o el "Happy" de Pharrell Williams potser.

Cada any hi ha unes sigles que es fan famoses sense que ningú sàpiga del tot cert què nassos volen dir, enguany li ha tocat al FLA, el Fons de Liquiditat Autonòmica del qual l'altre dia parlàvem a l'ascensor amb un veí. Però enguany, com la consellera Rigau ha dit que cal tenir molta cura de l'ortografia, tothom ha fet un esforç per conjugar bé la primera persona del plural del present d'indicatiu: Podem(os), Som(os), Guanyem, Avancem, Construïm i Parlem. Poc originals posant nom a les coses, no? Amb la currada que mos vam fotre tots a l'estiu fotent-nos una galleta d'aigua pel cap i dient-li de nom Ice Bucket Challenge i no pas Remullem. Deu ser per això que es van inventar les llistes paraigua... I per paraules estranyes, al setembre a Lleida vam aprendre que era una torbonada, que es veu que és una ventada molt forta que va fotre a terra els arbres de Corregidor Escofet i les mançaneres del camí de Corbins. Riguin-se vostès del meteorit d'Alpicat.

A Catalunya celebrem el Tricentenari i continuem encantats amb això que ja fa dies que li diem el Procés, -Processem?-. En canvi, a Crimea d'un dia per un altre van organitzar un referèndum -més que res perquè a Kiev la van liar pada-, i a Escòcia ja el van fer. I nosaltres se veu que el 9N vam anar a votar -bé, tots no- en una cosa que se'n deia procés participatiu. Fixi'n-se, una altra expressió nova per dir que es va a votar. Aleshores també va haver un procés participatiu al maig en forma d'eleccions europees -bé, tots no- i en les quals les va guanyar ERC. Al setembre vam anar tots -bé, tots no-, a aquesta cosa que ens va dir l'ANC -colpista i susceptible de ser il·legalitzada- que s'havia de fer en forma de V. Al Parlament es va aprovar la Llei de Consultes i el president va firmar el famós Decret 129/2014 que fou impugnat immediatament per no sé pas quantes instàncies judicials, Amb tot això sembla ser que es munten uns petetes per tot arreu. El mateix TC va anul·lar la declaració de sobirania, clar, no m'estranya després que el ministre Margallo es preocupés per natres dient que "Catalunya vagará fuera del Sistema Solar por los siglos de los siglos". I això que el Gobierno va decidir publicar unes balances fiscals que van resultar que no se les creien ni ells. Al PSC l'Àngel Ros deixa l'escó de diputat pel tema del també número que tothom sap de memòria 150.2, els diputats Elena, Geli i Ventura se fan famosos i surten al Polònia, Pere Navarro plega i senyores de Terrassa li peguen cops de puny, al final mana Iceta i els pakis voten a les primàries per Jaume Collboni, Àngel Ros torna de president del PSC, plega Rubalcaba -qui manava realment al PSC- i guanya un guapot que se diu Pedro Sánchez i que és tan i tan progre que pel ell això de la independència és com la violència de gènere. I plega el rei Juan Carlos I, de nom, perquè el que han posat ara -un tal Felip VI- té les mateixes idees que el d'abans, és el que deu tenir pertànyer a una institució tan contemporània com és la monarquia. I va plegar Sandro Rosell, i va plegar Manel Prat i Ana Mato, i van fer plegar Toni Seligrat a favor d'Imanol Idiákez... però qui no hi ha manera que plegui és Duran i Lleida.

La humanitat ja és capaç de fer aterrar la sonda Philae al cometa 67P -bonica manera de celebrar l'any Oró-, però no és capaç de fer aterrar un avió a l'aeroport de Castelló ni de trobar els avions desapareguts de Malasia Airlines. El doctor Joan Massagué descobreix el funcionament de la metàstasi però ens entestem a fer famosos personatges com el pequeño Nicolás. Som capaços de fer grans pel·lícules com "8 apellidos vascos" però també de fer guanyar el festival d'Eurovisió a la barbuda Conchita Wurst. Per primer cop una dona -Maryan Mirzakhani- guanya la medalla Fields de matemàtiques però posem de moda malalties com l'Èbola preocupant-nos més pel gos Excalibur que no pas per totes les persones infectades. I a tot això uns van pagant amb les Black cards de Bankia i altres no trobaven el moment de legalitzar la situació de les seues herències a Andorra. I així ens va, que ja no es respecta res i Alemanya li endossa un 7-1 a Brasil i un jugador uruguaià agredeix un italià i no pas al revés. Fins i tot l'acaben dinyant Emilio Botín, Miguel Boyer, Isidoro Álvarez i la Duquesa de Alba, això sí, després d'haver viscut com a reis, clar.

A Lleida ens ha donat per mirar-nos lo melic reformant lo Mercat del Pla convertint-lo en un outlet, llegint lleidatà amb "Lo lleidatà és fàcil, txarra'l sisquere" i per anar en amotet com lo Marc Márquez. Som tan mainstream natres que portem Kiko Rivera per la Festa Major de maig i se'ns acudeix muntar un parc dels barrufets a les Basses. Ara bé, a Pablo Hásel el censurem ara que es posen d'acord fins i tot Cuba i els EUA, no fos cas... No hem patit el nostre Can Vies ni el nostre Gamonal, però sí que vam patir una explosió de gas a la plaça de la Sal i els apunyalaments d'un faltat de Logroño que mos van tenir confinats a casa dos dies per culpa del whatsapp. Enguany se n'ha anat el bisbe Ramon Malla que ens va destrossar la diòcesi i l'alcalde franquista Hellín que va liderar la repressió a la ciutat, suposo que ha marxat per trobar-se amb Blas Piñar i no precisament al cel. També el polític Pere Rosselló, l'artista Rosa Siré, el medievalista Prim Bertran, els exjugadors de la Unió Esportiva Lleida Enric Ribelles i Tito Vilanova i l'expresident Teixidó Mariné. I per últim hem vist com tancaven el mític hotel Condes de Urgel.

El món de la música ha patit la mort de gran com Joe Cocker, Pete Seeger, Paco de Lucía, Bobby Womack, Toni Ramone (Ramones), Jack Bruce, Johnny Winter i Peret. I altres no tan coneguts com Phil Everly (Everly Brothers), Bernardo Ríos -el de las "Murallas de Tarragona"-, Bob Casale (Devo), Fergie Fredericksen (Toto), Júnior, Lera (Parabellum), Cheo Feliciano, Big Bang Hank (Sugarhill Gang) el gran compositor sardanista Tomàs Gil i Membrado, Rapahel Ravenscraft, Toni Urbano (Leño), Gerry Goffin i Javier Benavente (Parálisis Pemanente).  

Per allà dalt sentiran les converses entre intel·lectuals del futbol: Luis Aragonés, Eusebio, Di Stéfano i Vujadin Boskov que acabarà concloent que "Futbol es futbol".  Llegiran Anna Maria Moix, Albert Manent, Gabriel García Márquez, Mercedes Salisachs i Anna María Matute amb supervisió de Josep Maria Castellet. Escoltaran Tatiana Sisquella, Joan Barril, la ciència del Josep Maria Ferrer Arpí i podran riure amb l'humor del senyor Bachs i el acudits del Guillem Cifré. I si encara s'avorreixen més, tindran la companyia del Robin Williams, l'Àlex Angulo, el Pere Ventura, la Lauren Bacall, el Rick Maial (Els Joves) i la Shirley Temple.  El Josep Maria Subirats podrà fer alguna escultura, aprendran matemàtiques amb l'Emma Castelnuovo i el Ferran Hurtado i practicar atletisme amb Yago Lamela. I al tanto amb Ariel Sharon i Adolfo Suárez, no es deixin entabanar. Qui segur no l'entabanarà serà el mític alcalde de Bilbao Iñaki Azkuna

I conte contat, any acabat... que passin bon any!

Si vostè és una mica masoca i/o nostàlgic i/o nostàlgica i vol recordar altres resums d'anys anteriors pot accedir des dels següents enllaços: 2013, 2012, 2011, 2010, 2009, 2008 i 2007.