divendres, de juny 17, 2016

Per la boca s’escalfa el forn

Ja hi tornem a ser amb aquest remake del dia de la marmota: unes noves eleccions al Congreso de los Diputados i a allò que en diuen Senat. I mirin, com a mi aquestes eleccions em motiven menys que les línies roges del Pablo Iglesias els proposaré un joc per estar una estoneta distrets i distretes. 

A continuació els posaré unes quantes frases i vostès hauran d’encertar de quin partit polític –PP, PSOE o C’s- és el senyor o senyora que les hagi dit. Li faig saber que la cosa és complicada, eh? 

a) “Que Cataluña devuelva a las 150.000 personas que nos fueron sustraídas, más sus hijos y sus nietos.” 
b) “No hay diferencia entre un judío perseguido por los nazis y un niño catalán castigado por hablar español.” 
c) “Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación.” 
d) “Necesitan una consulta, sí, pero con el psiquiatra.” 
e) “El valor humano de la manifestación del 12-O es mucho más importante que el de la cadena humana separatista.” 
f) “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.” 
g) “Lo que le falta a Mas es un fusilamiento.” 
h) “¿Para qué asuntos importantes sirve saber catalán? Se aprende idiomas para tener más cultura pero no en catalán.” 
i) “La idea de desconectar de España es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado.” 
j) “Los planes golpistas de la ANC y Forcadell nos llevan de cabeza a una confrontación violenta en las calles.” 
k) “La estelada es un símbolo ofensivo, ultrajante y vinculado a organizaciones terroristas sangrientas, violentas y intolerantes.” 
l) “El grado de miseria moral y racismo ideológico es verdad en Cataluña.” 
m) “Allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea.” 
n) “A Artur Mas se le ha ido la olla. Parece un zombi.” 
o) “Gran part de la societat catalana s’està fumant un gran porro secessionista amb efectes al·lucinògens.” 

I aquí té les solucions. No les miri fins al final. 
a) Guillermo Fernández Vara, PSOE; b) Paco Vázquez, PSOE; c) Jorge Fernández Díaz, PP; d) Sergio Santamaría, PP; e) Albert Rivera, C’s; f) Jordi Canyas, C’s; g) Miguel Ángel Rodríguez, PP; h) María Antonia Trujillo, PSOE; i) Felipe González, PSOE; j) Juan Carlos Girauta, C’s; k) María José García Cuevas, PP: l) Javier Nart, C’s; m) Carolina Punset, C’s; n) César Luena, PSOE. o) Joaquim Coll, PSC. 

I per acabar tres profundes reflexions més, una correspon a un acadèmic de la RAE, una altra a un Premi Príncipe de Asturias i l’última al consol espanyol a Melbourne. A veure si hi detecten alguna diferència d’estil. 
  • “La inmersión lingüística en Cataluña es parafascista.” Félix de Azúa. 
  • “El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña.” Juan Velarde. 
  • “Catalanes de mierda. No se merecen nada.” Juan Carlos Gafo.
Totes aquestes il·luminacions intel·lectuals i fins a un total de 170 les poden trobar al llibre Herois indepes de l’escriptor Andreu González i de l’il·lustrador Jordi Calvís. Li vindran unes ganes enormes de federar-se a sobre. Cregui’m.

(Article publcat al NacioLleida el 15 de juny de 2016)

divendres, de juny 03, 2016

El Segre de negre

A vegades sento tertúlies o llegeixo entrevistes a ferms amants de la literatura que consideren que algú que no llegeix novel·la ni poesia és com una espècie de “mal lector”. Un humil servidor, com és un d'aquests anomenats “mal lectors” creu que ser lector no implica haver de llegir obligatòriament relats de ficció. Mai m'he dedicat a contar quants llibres dec comprar durant l'any -i això que sempre surt la dada en estadístiques com si ens anés la vida- potser set o potser deu, no crec que en siguin més. Però no per això he de ser un “mal lector”, no acostumo a comprar novel·les i mai no he comprat res de poesia, però sí que tinc una bona recopilació de llibres de ciència, política o història. A part dels llibres, durant l'any llegeixo amb tota la fruïció que convé les publicacions de la Societat Catalana de Matemàtiques, de la Federación Española de Sociedades de Profesores de Matemáticas i les de la Federació d’Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya… i així anar fent. De lletra per a la lectura no me'n falta pas. Penso que ni comprar un gavadal de llibres és sinònim de llegir fora mesura -sempre es poden quedar al prestatge del menjador tot i que als menjadors moderns ja no hi ha prestatges per a llibres- ni comprar-ne pocs és sinònim de no llegir ni gota. 

Però mirin, vés per on, que hi ha una sèrie de novel·les a les quals m'hi he enganxat i que me les empasso de seguida. És aquesta novel·la de polis i cacos -tal i com ho dèiem quan érem petits- que té la ciutat de Lleida, les comarques de Ponent i personatges propers com a protagonistes i que sembla que ara s'ha posat una mica de moda. 

La primera que em va impactar pel tema de la proximitat fou L’abominable crim de l’Alsina Graells del Pep Coll. Un llibre de ja fa anys amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó perquè era un assidu del bus de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en la meua època universitària. Ara fa un parell d'anys es va publicar la primera història de La sergent Anna Grimm de la Montse Sanjuan, amb una espècie de CSI a la lleidatana. El fet que les escenes siguin llocs coneguts -els Camps Elisis, la Seu Vella, el Museu de Lleida- fa que t'identifiquis més amb el desenvolupament de la història, com si ho veiessis des de dins gairebé, fins i tot vaig intentar conèixer quina és la cafeteria on dina la sergent o en quin gimnàs va a fer les seues sessions de natació. En el Mala lluna del David Marín, en el qual la trama succeeix entre la Noguera i el Segrià, no només identifiques les fabuloses descripcions dels coneguts paisatges del Montsec, sinó que empatitzes completament amb el sergent Rull i la resta de personatges ja que l’autor els fa xerrar en nord-occidental. En el Puta pasta de l’Emili Bayo hi apareix el Marc Tramús, personatge principal nascut a Lleida que ens explica les seues estades al Big Ben de Mollerussa entre moltes altres històries on pots sentir-t'hi identificat. I també de l'any passat és el Misteri del Bressol buit de la Montse Sanjuan on l’Anna Grimm continua amb les seues històries i on el primer fiambre apareix justament darrere de casa meua i un altre a l'aparcament del Camp d'Esports… amb aquests escenaris com volen que no m'enganxi? I n'hi ha d'altres que ja tinc a casa pendents de lectura: L’assassí que llegia Vidal Vidal del Miquel Àngel Estradé i el Quaderns de la Ramona Solé. A més properament el Rafa Melero presentarà Ful amb la Seu Vella a la portada i un pistoler amb pinta de mala handí.



Per tot això els recomano aquest festival de novel·la negra a la lleidatana que s'ha muntat per aquest cap de setmana. Hi seran el David Marin, el Rafa Melero, l'Emili Bayo, el Francesc Pané, la Montse Sanjuan, la Ramona Solé i el Miquel Àngel Estradé entre altres autors de Ponent, i el mestre Andreu Martín. En definitiva, que a Lleida tenim de tot encara que ens continuïn titllant des de la capital amb l'abominable expressió autors locals. Com si els llibres d'aquí només es poguessin llegir entre Almacelles i la Panadella i com si els autors d'allà no fossin locals també.



(Article publicat al Nacio Lleida el 2 de juny de 2016)

diumenge, de maig 29, 2016

Prince (III) - Peach

Aquest article és la continuació de la segona part que, al mateix temps, és continuació de la primera part.  


Després de ser un dels artistes més creatius dels vuitanta, Prince va decidir des d'aquest moment  (en l'anterior article ens vam quedar en el 1991) canviar el seu nom artístic pel de TAPKAP que són les inicials de The Artist Previously Known As Prince. Això fou conseqüència del seu enfrontament amb la discogràfica que es negava a editar -amb bon criteri- els centenars de cançons que tenia enregistrades, un episodi que el portà a aparèixer en públic amb la paraula slave pintada a les galtes. Aquest fou el gran problema de Prince als noranta, que componia cançons indiscriminadament i volia publicar-les totes. Si s'hagués dedicat a publicar només amb criteri i no tota la morralla que feia, de ben segur hagués continuat sent el de feia deu anys enrere. 

La cosa no va acabar aquí perquè després es va inventar un símbol per identificar-se, tan complicat de reproduir que només es podia dibuixar manualment, amb la qual cosa fou un altre mal de cap per la comunicació de la discogràfica que va tenir la fenyada d'enviar arxius amb el símbol perquè els mitjans el poguessin transcriure. I encara no acabà aquí perquè després es tornà a canviar el nom pel de Víctor fins que es cansà de fer el paripè i tornà a anomenar-se Prince, però aleshores la seua carrera ja havia caigut en picat i no importava només que als seus fans incondicionals.

El primer disc editat sota el pseudònim del símbol fou "Love Symbol Album" (1992). Curiosament el segon single del disc fou "My name is Prince", cançó que l'amic @mikibardaji cantava contínuament allò del my name is Prince and I'm funky, my name is Prince the one and only amb seqüència de rap inclosa i que era tota una sessió de narcisisme sobre les seues destreses musicals ara que es volia amagar el nom. Bart Simpson va fer una paròdia coneguda de la cançó. El primer single del disc fou una barreja de funk i R'N'B "Sexy MF", les inicials de motherfucker que varen causar que els puritans enganxessin a l portada l'etiqueta de Parental advisory. El tema més exitós del disc fou "7", inspirat en el llibre bíblic de l'Apocalipsi i amb la primera aparició de la futura coneguda Mayte Garcia en el videoclip. La cançó és una curiosa barreja de cant coral, ritmes acústics i bateries. El darrer single fou "The morning papers" on el senyor símbol explicava el seu enamorament amb la tal Mayte Garcia que abans he anomenat i que es convertirà en una habitual en els propers anys, ja que formaria part de la NPG, seria la coreògrafa oficial de les gires i l'any 1996 la seua esposa. Curiosament i aprofitant que es publicava un disc de grans èxits "The hits" (1993) es publicava com a single del disc "Pink cashmire", gravada l'any 1989 i dedicava a la seua anterior novia Ana Garcia, segurament fou alguna venjança de Warner. També en aquest disc recopilatori s'hi inclou la rockera i guitarrera "Peach", una cançó que m'agrada molt amb xiscles de la Kim Basinger afegits i "Nothing compares 2U", cançó que Prince havia composat per la Sinead O'Connor i que popularitzà l'any 1990.

El dissetè àlbum arriba el 1995 i duu de títol "The gold experience". Un nyap de disc que la crítica considerà com el seu millor disc dels últims anys. Ens trobem amb la penúltima cançó gravada per Prince o com se digui que val una mica la pena, una balada declaració d'amor a Mayte Garcia i que es titula "The most beautiful girl in the world". Cançó que també cantaria ella reversionant-la com "The most beautiful boy in the world" . Al videoclip de la cançó original hi apraeix l'actriu madrilenya Paz Gómez, que guanyà un concurs organitzat per la Cadena 40 Principales per a seleccionar les noies més beautiful per al videoclip. Aquest fou el començament de la carrera d'aquesta actriu que després participà en sèries com Al Salir de Clase i Hospital Central. No salvaria absolutament res més d'aquest disc.

I a partir d'aquí misèria i companyia. Em ve al cap la banda sonora de "Girl 6" (1996) una peli de l'Spike Lee, el "Dinner with Delores" del disc "Chaos and disorder" que es va negar a promocionar, discos triples a punta pala, discos en MP3, instrumentals, una versió acceptable del "Betcha by golly wow" (1996),  "It's about that walk" (1999) i paro de contar ja. Així fins el seu trenta-novè i últim disc editat per streaming "Hit'n'Run Phase Two".

Com vostè, informat o informada lector i lectora ja sap, Prince va morir el dia 21 d'abril i, tot i mort, encara genera notícies i rumors sobre les causes del decés. Que si quan es va trobar ja duia sis hores mort, que si estava en una posició horrible dins de l'ascensor, que si una setmana abans havia estat tractat per una sobredosi d'opi, que si una antídot intravenós, que si la seua amant Phaedra Ellis Lamkins... vaja, en definitiva, un gran monstre de la música i de la guitarra que si no hagués estat pel seu enorme ego podria haver estat molt més del que ha estat. Crec jo. Amén.

divendres, de maig 27, 2016

Prince (II) - Cream

...continua de la part I

Aquest home no para de publicar i amb menys d'un any de diferència es presenta "Kiss" (1986) avançament del que seria el seu vuitè disc "Parade". La cançó torna a ser un èxit mundial, igual que ho fou la versió que en va fer Tom Jones l'any 1987.  Aquesta cançó, en un principi, la va composar pel debut del grup Mazarati, quan aquest grup s'encarregà de donar-li el ritme funky aleshores Prince se la va quedar. Del disc, que s'aprofità per la banda sonora de "Under the cherry moon" s'extragueren altres singles obviables com "Mountains", "Anotherloverholenyohead" i "Girls and boys". Aquell mateix any la seua banda The Revolution es dissol i suposà l'inici de la carrera en solitari de Wendy and Lisa amb trajectòria diguem que poc significativa. Tampoc hi perdré el temps.

El 1987 publica el doble "Sign O the times", un disc del qual se van vendre millor els singles que el disc en si. Amb "Sign O the times" com a cançó celebrada el disc potser fou el que va rebre millor crítiques musical. També s'inclou "U got the look" fent duet amb Sheena Easton i "I could never take the place of your man". Aquell 1987 també enregistrava un disc que no arribarà a sortir publicat fins el 1994 "The black album" i del qual van circulat còpies pirates a punta pala. El disc va passar força desapercebut perquè en aquella època Prince ja no era el que havia arribat a ser.

El 1988 edita "Lovesexy", el disc amb potser la seua portada més famosa i en la qual Prince surt despullat. El disc és molt fluixet i tot i que es van arribar a extreure cinc singles crec que no en posaré cap. El 1989 torna a les bandes sonores amb el "Batman" de Jack Nicholson, Kim Basinger i Michael Keaton amb el qual li retornen els números 1, recordo aquell estiu sense parar de sonar el "Batdance" a la ràdio i el videoclip per la tele. El segon single fou "Partyman" i amb l'actriu Kim Basinger roda el videoclip del tercer single "Scandalous" que Warner censura. I amb aquesta cançó s'acaba el Prince dels vuitanta, bé, dels vuitanta i gairebé del tot.

El 1990 roda una altra pel·lícula "Graffitti bridge" amb el disc corresponent. Un disc horrible que li serveix per estrenar la seu anova banda d'acompanyament, la New Power Generation, que l'honora amb el segon single del disc "New Power generation", el primer fou la dolentíssima "Thieves in the temple". Disculpi'm  la sinceritat. Per compensar aquest desastre sonor, el 1991 (aquest home era un no parar)  publica una altra meravella "Diamonds and pearls". Amb un ritme molt pop/rock/funky conté grans temes com "Cream" -de les millors, escrita mentre se mirava en un espill-, "Get off" i "Money don't matter 2night".

I aquí s'acaba Prince i comencen altres denominacions estrafolàries que continuaran el el proper capítol.

dijous, de maig 26, 2016

Maig festós, posa la filosa a redós

Ja sabran les lectores i lectors d’aquesta humil pàgina que les expressions “costa de gener” o “el gener costerut” tenen el seu origen en les retallades pressupostàries de les famílies després d’haver (mal)gastat en regals nadalencs i manduques copioses. Però bah, això no és res si ho comparem amb com pot ser l’adaptació dels bioritmes al mes de juny després d’haver sobreviscut el mes de maig.

El maig a Lleida és com el Tribunal Constitucional amb les lleis catalanes, un no parar. Comença el primer cap de setmana amb la Fira de Titelles que, organitzada pel Centre de Titelles i la Paeria i amb una vintena de companyies participants, déu n’hi do el que omple els carrers. Tots amunt i avall amb la canalla a buscar espectacles gratuïts on passar l’estona.

Després ens ve la Festa Major: que si la Batalla de les Flors a fotre’ns lo confeti pel cap, que ara a veure desfilar els gegants i lo Marraco, ara els Castellers, que si un tomet per les Firetes,  que el seguici de Sant Anastasi i la revetlla dels Campos... Vaja, que ni el gos del Txero, cregui’m. Una cosa a part és la sorpresa que vaig endur-me el dissabte a la nit quan en arribar a l’anomenada revetlla popular me vaig trobar una taquilla als morros per veure un concert.

Aquest cap de setmana passat va tenir lloc la representació de la festa dels Moros i Cristians amb què l’Associació de la Festa Moros i Cristians ens recorda que Lleida és la ciutat on s’han documentat els orígens més antics d’aquestes festes ja al segle XII. A més, enguany he tingut l’oportunitat de viure la festa des de dins perquè se’ns va proposar als autors de l’imprescindible best-seller “Lo lleidatà és fàcil” redactar els parlaments de la batalla final. Ha estat un goig poder col·laborar-hi. De veritat.

I ara per acabar de rematar-ho ens queda l’Aplec del Caragol. “Lleida cada any fa un aplec / amb la crida d’un bon tec./ I a redós de la Seu Vella, els caragols són l’estrella!”, aquests són els versos de l’última pàgina del conte “La caragolada” en el qual el Patufet descobreix els caragols a la llauna i que pot servir com a explicació així ràpida de la festa de l’Aplec. Una festa organitzada per la Federació de Colles (FECOLL) i que porta a Lleida milers de visitants. La FECOLL és una entitat que, a part de muntar els tres dies de festa gastronòmica, organitza accions solidàries -per exemple el finançament de la construcció de la casa Aplec del Caragol per a habitatges a Yerronipalli a través de la Fundació Vicente Ferrer-, és dinamitzadora del Centre Històric, dóna lloc a actes culturals en la seva seu social i promociona Lleida a l’exterior amb lo Caragol Tour. Per exemple, en motiu de la setmana cultural de l’Aplec aquest dijous a l’amfiteatre dels Camps Elisis té una cantada d’havaneres i una juerga carrinclona amb la Violeta, lo Machinet, lo Boira i la Banda del Canyeret. Tremendo. No s’ho perdi.


He titulat l’article amb un refrany popular català referent al maig i acabo amb un altre refrany popular que diu “De maig a l’agost, ni caragols ni most”. Mirin, amb el most no m’hi posaré, però los caragols del maig que no me’ls toquin... Realment, quanta gent a Lleida deu preferir l’Aplec a la Festa Major? Bon Aplec!

(Article publicat al Nació Lleida el 19/5/2016)

dijous, de maig 19, 2016

Parlaments de batalla Moros i Cristians Lleida 2016

INTRO

VEU EN OFF: Cap a l’any 800 la ciutat de Lleida no ere gran cosa que diguéssim: una torre redona, una miqueteta de castell, un sarpat de cases de fang i uns visigots amb noms raríssims vivint-hi: Xindasvint, Recesvint, Dagobert, Sigibert, Sisebut, Suintila... no podíem nar bé de cap manera així. L’únic que tenien de bo és un tresor que diuen van dixar a Lleida i que afededeu ningú no sap pas on deu ser. Qui el trobi tindrà l’IBI gratis durant uns quants anys.

Després d’aquesta època d’avorriment, els àrabs que van arribar per l’estret de Gibraltar se van plantar a Lleida de seguida, és que en aquell temps encara no existie la rotonda de l’Agustí Mestre. Poca broma, quins paios los àrabs!, van ser los artífexs de la sèquia de Pinyana. I aquí estem, a la suda de Medina Larida del segle XII,  amb les  vistes a les hortes de Vallcalent, lo camí de Granyena i Fontanet lo Curt.

ESCENA 1 –Diàleg guàrdies moros-

 (Els dos guàrdies arriben després de fer una ronda)

GUÀRDIA MORO 1: Ja hem anllistit la ronda i, apart de natres, no hi ha més moros a la costa.

GUÀRDIA MORO 2: Ansacte. Ara mos quedem aquí tranquil·lets a guanyà-mos lo jornal sense fotre re, que ja hem fet prous tomets. M’hai portat l’arradiet per sintir lo partit del Larida Esportiu.

GUÀRDIA MORO 1: Astupendo, avui mos juem la promoció contra l’Espòrting de Dàniyya. Sisquere anguany l’àrbit no mos foto lo partit anlaire.

VEU EN OFF: Han passat unes setmanes després de la incursió sorpresa. La gent de Medina Larida seguix la seua vida amb la barreja de l’aulor del Sequestrene i la de txana de tossino. Les tomateres s’amparcellen, les safranòries s’ansufaten i a la suda...



ESCENA 3 -arribada missatger cristià-

(Els guàrdies moros que vigilen la fortalesa)

GUÀRDIA MORO 1: Hostiqueta, qui és aquet paio que s’anfile per la falda del castell tan mal fargat? Afededéu que va fet un accihomo!

GUÀRDIA MORO 2: No ho sé pas, pero no fot cara de moro. Ràpid, avisa la Saïda i que vingo pac aquí alego!        

GUÀRDIA MORO 1: Saïda!! Un missatger!                                                                             
(Lo guàrdia 1 va a buscar la Saïda)

MISSATGER: En dia d’avui, 15 de maig de l’any 1149 de nostressinyó, i en nom de la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, esposa d’Ermengol VI comte d’Urgell, companya de botifarra de Guillem Ramon de Montcada, del llinatge de...

GUÀRDIA MORO 2: (Interrompent) Espera, espera, espera. Apara l’alto, capdecony, que això no és “Lo senyor dels anells”! Avere, ndéu busques tu aquí?

MISSATGER: Vull parlar amb lo vostre cabdill!!!

GUÀRDIA MORO 1: (Dirigint el cap cap a dins del castell) Saïda, aquí hi ha un paio astrafalari que demane per tu, diu que porte un missatge de la comtessa Arsenda de Cabrera. Deu ser que se’ls ha tornat a acabar l’allioli pels caragols.

AL-MIKNASIYYA:  (Des de dins del castell) Dí-li que s’aspero, ara’m poso los queds i baixo, que ancara vai amb salèncios!

GUARDIA MORO 1: Un moment, si us plau, en breus moments serà atès per la nostra Saïda Al-Miknasiyya. No es retiri.

(Sona durant uns segons la música típica d’espera de contestador mentre baixa la Saïda i se pot sentir un “està siendo procesado”)

AL-MIKNASIYYA:  Dis-me txiquet, que mane?

MISSATGER: Porto un missatge de la meua capitana, la comtessa Arsenda de Cabrera.  Hem vingut per capturar Lleida i convertir-la en ciutat cristiana. Esteu rodejats: les tropes cristianes envolten tot lo turó de La Seu Vella. Tenim hosts instal·lades a tots els punts estratègics: (Assenyalant amb el dit) al Turó de Gardeny, al Tossal de la Moradilla, a la Cerdera i a la clamor de la Femosa. Tenim més de mil soldats a baix a Fernando esperant per atacar si fos menester, i un sarpat més que venen pel Polígono. Estan fent cua a la rotonda del cimintiri encara. Abandoneu la ciutat de forma pacífica i evitareu un innecessari bany de sang. Lluiteu, i veureu los vostres soldats travessant lo pont d’asquena!                              

AL-MIKNASIYYA: I cà! Que t’has pensat tu, pocassustància? Dí-li a la bleda de la teua ama que ni se li passo pel cap d’atançà’s, que li fotré un bardo que l’ambarcaré a dalt a la Gremial! Medina Larida és mora, i seguirà sent mora, pels segles dels segles. Torneu-vos-en a les vostres corralines pallareses, urgellenques i Anglesoles, bàrbars! Ascunilleu-vos a les muntanyes i no en sortiu mai més! Resistirem!
(Sona la cançó “Resistiré” del Duo Dinámico)

ESCENA 4 -avançament capitana cristiana-

(Arriben les tropes cristianes)

ARSENDA: Gent de Medina Larida, sóc la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, néta de...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... no’t faigos tan lo grande que ja sembles lo Pablo Iglesias, sabem que ets la paa que mane als quatre arroplegats de l’Urgell.

ARSENDA: Aquet cop no venim sols els urgellencs. No mos astossinareu com a la batalla de la Caparrella, quan la mitat de la tropa se va quedar atrapada perquè un veí no mos dixae travessar cap a la ramaderia Pifarré. Avui mos acompanyen les hosts d’Anglesola i del Pallars, i hem format un exèrcit prou gran com per assegurar-nos la victòria. Som tants, que fins i tot hem hagut d’aparcar cavalls a darrere’l Pryca. Observo amb preocupació que a Medina Larida cada cop hi ha menys aparcament per a cavalls i més zona blava. I també heu apujat l’IBI, i heu fet posar radars, n’hi ha un a baix a Boters que mos ha fet un retrato. Alliberarem la ciutat de la vostra opressió impositiva i farem que per nar a vere un aspectacle a la Llotja no calgo demanar un crèdit al banc! Per cert... Que ia no tiniu lo Pep Tort per aquí?

AL-MIKNASIYYA: No m’acalentos lo cap! Qui mos fotrà fora? Tu? Au, ves a fer-la petar al banc del sinofós. Agafa’l portante, i brillo! Fot lo camp o t’ampastraré al trebòl dels Jusgats! (Assenyalant amb lo dit cap als jusgats del Canyeret)

ARSENDA: Què passe, no voleu lluitar? Teniu por que se us ascagarrínon les tropes? Abandoneu la ciutat ara, o prepareu-vos per la batalla!

AL-MIKNASIYYA: Ah, sí? Aspavil, tu ho has volgut: tropes, a per ells! No tingueu compassió!
(Comença la batalla)

ESCENA 5 -diàleg 1 entre capitanes-

AL-MIKNASIYYA: Atureu la batalla! No vull veure la nostra ciutat tenyida de sang musulmana i cristiana! Ancabat hi ha una fenyada a llimpiar de cuidado, que encara no s’ha inventat ni’l ròdex ni’l Mister Proper. Armanda, Griselda o com te digos: no vessem més sang inútilment: lluitem les capitanes, tu contra jo, i qui guanyo se queda com a mestressa i sinyora de la ciutat.

ARSENDA: Personalment me sembla una proposta acceptable. Lamentablement, no puc prendre jo sola aquesta decisió, perquè a la meua tropa hi tinc uns cupaires. I necessito la seua aprovació per tirar endavant aquest procés.

AL-MIKNASIYYA: Tu rai! Jo a la meua tropa n’hi tinc quatre de Ciudadanos, i de ves en cuando hai de soltar alguna frase en castellano, pa’ que astígon contentos, mecatxis! Sisquere tus cupaires no tàrdon tres mesos, como a Can Fanga!

ARSENDA: (Dirigint-se a un soldat cristià cupaire) A vere, cupaires, com ho veieu?

(Un grup de deu soldats cristians -els deu cupaires- es reuneix en rotllana durant 5 segons i murmura)

CUPAIRE: Mos semble bé la proposta, comtessa, però només si la persona que lluite no és vostè. Volem que tota la tropa se senti representada en aquest combat, eixamplant horitzons. Per això, te demanem que facis un pas al costat.

ARSENDA: Perlamordedéu! Jo sóc la líder i qui us ha portat fins aquí! Sóc la vostra heroïna! Ara no em podeu dixar de banda! O Arsenda o mai!

CUPAIRE: Dona, si vols ho consultem a l’assemblea, però no ho podem pas decidir avui: ja saps que anem a poc a poc perquè anem lluny.

ARSENDA: D’acord, faré un pas al costat, però només si jo trio a qui ha de lluitar per mi. I triaré al cavaller Guillem d’Urgell, fill del noble Bernat d’Almenara i Ermessenda de Camarasa, del noble llinatge...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... Que vingo cap aquí! Que ja tinc ganes de tallar-li lo cap i enviar-vos a tots als collons d’Andares!
GUILLEM: En guàrdia!

(Comença el duel amb el Guillem, i immediatament el substitueix Arsenda)


ESCENA 6 -diàleg 2 entre capitanes-

(La capitana cristiana Arsenda derrota a la Saïda mora Al-Miknasiyya)

ARSENDA: Au! Ja ham anllistit. Tururut mangala Al-Miknasiyya. Sisquere tinguésseu un nom més fàcil, afededéu!. T’he deixat més escaldada que si t’hagués futut un capot a la botifarra.

AL-MIKNASIYYA: Oh! Comtessa Arsenda, no em mateu com si fos un pollastre de la Guissona. Lo que vulgueu que faigui ho faré.

ARSENDA: Aaaaaah txiquetes! Com canvie la cosa, eh? Avere, tampoc tinc pas ganes de fer mondongo amb tu i portar les gandutes a vendre a l’escorxador. Pero ara que ho dius... potser te faré patir una miquirrina.

AL-MIKNASIYYA: Compliré tot lo que vos me demaneu senyora comtessa.

ARSENDA: Dixa’m pensar... Mira, te portaré l’últim ressibo de la llum i avere si entens tot lo que hi pose.

AL-MIKNASIYYA: No! Això és una tortura massa gran que no podria suportar aquesta humil persona que ha caigut derrotada com lo campanar de Rosselló.

ARSENDA: Vaaaaaale, ja te’n buscaré una altra... per redimir lo teu pecat me llegiràs vint-i-cinc vegades lo text del pacte entre PSC i Ciutadans a la Paeria.

AL-MIKNASIYYA: No puc complir aquesta sentència que em condemnaria al meu pitjor dolor. Prefereixo morir amb dignitat recordant aquesta ciutat. I ja de pas, a veure si així me dediquen un carrer, perquè aquí per poc que faigos ja te’n donen un.

ARSENDA: Vataqui... Tu lo que vols és ser més famosa que lo Pepito de la Fonda i lo Postureig de Lleida. No patiu que no us clavaré mon punyal, més que res perquè me quedaria tot escatxigat de sang. Demaneu perdó i us deixaré escapar, que a l’airoport d’Alguaire hi ha un avió esperant-vos ple de jubilats per nar cap a Penyíscola.

AL-MIKNASIYA: Lo que maneu se farà. Deixaré enrere Medina Larida enmig de la tristesa que me commou. L'Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant eterni,  enllà d'un gran silenci de persianes closes, un riu profund corre per una nit d'hivern.

ARSENDA: (Interrompent-la) Va, no me vingos amb monsergues que això t’ho has copiat del Màrius Torres. Au, camina que t’asgarrono. I vatres també, foteu lo camp! Que el foc de la batalla se convertixo en festa... Foteu-li txera al castell!!!!


(Ampessen los focs)

dilluns, de maig 16, 2016

Benvolgut Albert

Permet-me que me dirigeixi a tu amb la cordialitat amb què sempre hem parlat i el bon tracte mantingut des de que ens coneixem fa cosa de quatre anys, quan a uns quants pesats se’ns va acudir aquesta idea de demanar una assemblea informativa per tal que poguéssiu exposar-nos les vostres idees i intencions després d’una primera temporada poc comunicativa, tal i com vau reconèixer. 

El 18 de maig de 2013 fèieu aquesta primera assemblea on crec que a molts abonats -perquè no som socis, recordem-ho- ens va convèncer la teua gestió. Recordo algunes frases teues que tots compartíem: «si no hi ha ingressos no hi ha projectes», «què preferiu, estar a 2B nets o a 2A amb un forat de 10 quilos?», i a més ens informaves que fèieu gestió econòmica mes a mes amb el mètode dels «ingressos consolidats», expressió que has repetit un fotimer de vegades i que consisteix en no comptabilitzar un ingrès fins que realment no es té. Perfecte, tots contents. A més acabaves la intervenció dient que a maig de 2013 els ingressos superaven en 100.000 € les despeses. Finalment es va reconèixer un superàvit de 18.500 €. Els que ens ho vam creure estàvem més eufòrics que un regidor de Ciutadans davant d’un cartell bilingüe, sobretot si recordàvem com havia acabat la Unió Esportiva, en pau descansi. 

El 14 de juny de 2014 es feia la II assemblea. Allí hi era per escoltar-te com a president del club que du el nom de Lleida. Perquè es digui Unió, es digui Esportiu o es digui uns quants paios de Lleida que foten bardos a la pilota, aquest club me’l sentiré meu. En aquesta ocasió es va fer famosa una altra de les teues frases «no gastem ni un euro que no tenim», dita amb aquella entonació tan característica teua començant parlant fluix i acabant fort. Ens vens que el principal objectiu econòmic és «ser sostenibles», ens anomenes els quatre pilars bàsics en els quals el club es sosté: «il·lusió, humilitat, ambició i compromís» i ens soltes un superàvit de 35.000 €. Alça Manela! I tots una altra vegada convençuts. Olé, olé. En aquesta assemblea també mos vas vendre el Museu del Lleida pel setembre de 2014, punyetero, com en saps de tocar la fibra quan vols, eh? 

I el 16 de maig de 2015 hi tornem a ser, allà dalt al Castell, a interessar-nos per com va la pestanyó al club. Escoltem un altre cop el «club sostenible» i els «ingressos consolidats» i un saldo positiu en aquest banc amb qui treballes, que se veu fa les transferències tard, de 15.000 €. I una altra vegada tots contents i rient perquè la gestió econòmica era digna de ser explicada a Oxford. I tornava a sortir el Museu del Lleida, que com si d’un estudiant maldestre de l’ESO fos el tornem a deixar pel setembre. Un any després el Museu està més desaparegut que els votants d’Unió. 

Però, vet aquí, que enguany no sé què ha passat Albert. Uns «ingressos consolidats», una sostenibilitat i un «no gastarem ni un euro que no tinguem» i patapam, els jugadors amb nòmines pendents des de fa mesos. Què ens has fet Albert, tan feliços que érem amb la suposada bona gestió econòmica del club? Com és que ara es deuen quartos fins i tot a jugadors de la temporada passada? Entenc que hagi pogut haver una tensió de tresoreria imprevista sobretot treballant amb els pressupostos ajustats amb què es treballen, però tant costa explicar-ho clarament? Se’ns ha quedat a tots una cara que ni el cartell de la Festa Major. 

I també sé, Albert, que fareu el possible per abonar tots els pagaments i que hi deveu estar treballant sense parar. Però home, no calia haver arribat a aquest extrem, això del «cria cuervos» i de bloquejar watsapps és molt lleig. I més per vosaltres, que esteu tan pendents del que diuen els periodistes i del que es diu a les xarxes socials. El comunicat dels jugadors fou demolidor i penso que això és el que mos va saber més greu a tots. Que l’Idiakez parli de «situació personal límit» i de «temporada trista i surrealista perquè estan més patint que disfrutant» ens va fer més mal que la situació econòmica en sí. La comunicació i les bones maneres entre persones no poden fallar mai i en això a la directiva us ha fallat la humilitat i el compromís que tu mateix pregonaves. 

I ara a gaudir del play-off, a omplir el camp i li dius a ton germà Jordi que comenci a buscar jugadors per a 2A, que té un molt bon ull fitxant… però ei, amb humilitat, compromís, il·lusió i ambició. I no gastant ni un euro més del que tinguem. No fos cas.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 11 de maig de 2016)

dijous, de maig 05, 2016

Prince (I) - 1999

Hi ha hagut quatre icones musicals que van marcar la dècada dels vuitanta: Madonna, Michael Jackson, Bruce Springsteen i Prince.

Prince Roger Nelson va néixer l'any 1958 a Minneápolis fill del pianista i de la cantant del trio de jazz Prince Roger, d'on sortí el nom del seu fill. Als set anys el jovenet Prince comença les seues classes de piano i amb només deu anys ja anava al seu primer concert, el seu padrastre Hayward Baker el portà a veure James Brown. Perquè es facin la idea i poder comparar, un servidor va anar a veure el seu primer concert als quinze anys i fou de la Década Prodigiosa. Igualet. Als dotze anys s'escapà de casa per anar a viure amb el seu pare ja divorciat. També viu a casa del seu íntim amic Andre Cymone, qui tornarà a sortir per l'article. En aquestes dates son pare li regala la seua primera guitarra i amb tretze anys el paio ja domina varis instruments.

L'any 1972, fitxat per la germana d'André, entra a formar part del grup col·legial Grand Central, grup pel qual també hi passaren el futur súperproductor Terry Lewis i el cantant Morris Day. Prince, ja començant a fer-se veure que el seu ego podia amb tot el que l'envoltava, el canvià de nom per anomenar-lo Champagne. Prince escriu les cançons barrejant folk, funk i rhythm and blues.Veient que això de la música li tirava més que un cartell en castellà als regidors de Ciutadans, Prince deixà els estudis als setze anys per dedicar-se, ara ja sí, a jornada completa al món de la música. Primer treballa al voltant del grup Flyte Time amb el bateria Jellybean Johnson i el cantant Alexander O'Neal, noms bàsics de la música negra dels vuitanta. El seu primer contracte en un estudi de gravació fou per la part instrumental d'un disc d'un tal Pepé Willie. Superava tant en talent el petit geni a l'artista del disc que l'any 1986 es reedita sota el títol de "The Minneapolis Genius: 94 East". Després de Memphis, Detroit i Filadèlfia i gràcies a aquests noms podem parlar també d'un so Minneápolis.

Al mateix temps enregistra les seues primeres maquetes que de seguida causen un gran impacte, les olora Owen Husney, i tenen com a conseqüència la signatura d'un contracte milionari amb la discogràfica Warner. L'"única" condició que posa Prince és que ell pugui fer el que li doni la gana amb la seua música. Així l'any 1978 surt el seu primer disc "For you", produït per ell mateix (yo me lo guiso yo me lo como) i que no ven allò que tenia previst i el cost del disc acaba triplicant-se d'allò que hi havia pressupostat. El seu primer single fou "Soft and wet" que està silenciada en tots els vídeos de Youtube però que els hi puc deixar el sampleig que feu MCHammer l'any 1990. Sort del single, que va vendre 350.000 còpies i es col·locà ben amunt en les llistes de rythm and blues per compensar les xifres de vendes del disc.

El gener de 1979 s'entrena en el teatre Capri de Minneápolis en una gira en directe acompanyat de l'amic André Cymone, el guitarra Dez Dickerson, el bateria Bobby Z i els teclistes Matt Fink i Gayle Chapman que formarien la banda d'acompanyament de Prince amb el nom de The Revolution. Aquell mateix any, a l'octubre, es publica el seu segon disc "Prince", que només aparéixer ven de patac mig milió de còpies, i això que s'havia fet només en un mes i mig i els de Warner estaven cagats després de fracàs econòmic del primer. El single "I wanna be your lover" arriba a disc d'or. Aquest èxit el porta a creuar l'Atlàntic i l'any 1981 debuta a Londres. Només fa un concert al London Lyceum. N hi havia ni Déu al públic. Al juliol es publica un disc dels The Time (el grup de Morris Day, a qui he anomenat fa tres paràgrafs) amb cançons escrites per Prince sota el pseudònim de Jamie Starr. Es comencen a veure els seus dots instrumentals i de lletrista. Es van extreure quatre singles del disc -"Why you wanna treat me so bad", "Still waiting", "Sexy dancer" - però cap tingué un excessiu èxit, va passar el contrari que en el primer disc. Els aviso que costa molt trobar cançons de Prince, no són ni a Spotify i moltes ni a Youtube.

El 1980 publica "Dirty mind", un desastre de disc que Prince va voler gravar sol a casa seua perquè ell solet era prou bo per fer-ho tot. Quan encara no era prou conegut el Rolling Stones el van fitxar per obrir la seua gira, i en el seu primer concert va haver de deixar l'escenari perquè li van fotre ampolles al cap, al dia següent li van llençar una bossa de basura a sobre, marxà plorant de l'escenari i abandonà la gira. A finals de 1981 edita "Controversy" que torna a superar el milió de còpies venudes però la consagració definitiva li arriba l'octubre de 1982 amb el cinquè disc "1999" que té un èxit tremendo. La cançó que més hi influí fou el segon single "Little red corvette", una fusió de rock i funk amb un reconegut solo de guitarra que l'artista havia escrit en el seient de darrere d'un Ford Edsel després d'haver-se quedat dormit. També és d'aquest disc la coneguda "1999"... potser són les dos millor cançons seues?

Prince no té prou amb tot això, li queda la seua faceta d'actor i a finals de 1983 comença el rodatge de "Purple rain" durant set setmanes amb un cost d'un milió de dòlars per setmana. L'avançament de la banda sonora fou "When doves cry" (1984) que ven dos milions de discos i es converteix en el single més venut aquell any, i això que va cometre l'excentricitat d'esborarr la pista del baix en l'últim moment. El 27 de juliol s'estrena la pel·lícula, que recapta un milió de dòlars cada dia durant dos mesos. La pel·lícula guanya l'Òscar a la millor banda sonora i el disc guanya un Grammy -els dos premis més grossos- i ven un milió de còpies en una setmana. També són èxits del disc "Let's go crazy", "I would die 4U" -Prince posa de moda substituir les paraules to i you per 2 i U-, "Take me with U" i "Purple rain", aquesta última sonada fins a rebentar. El cost de producció cobert en escreix. Potser que el president del Lleida Esportiu pensi en gravar discos. Comença una monumental gira pels EUA amb dos milions d'entrades venudes i promocionant una nova percussionista i cantant Sheila E amb qui gravaria el duet "A love bizarre" (1985). "Purple rain" és el setè disc més venut de la dècada dels vuitanta.

L'any 1985 se l'ofereix participar en la cançó "We are the world" -sí que hi participa Sheila E- però denega la seua presència dient que ell no vol cantar amb ningú -tornem amb el seu ego- però a canvi cedeix al projecte USA for Africa el tema "Four tears in you eyes". Aquest fet li comportà el primer gran atac fort de la premsa. El segon fou a Londres quan se li va fer entrega del guardó al millor artista internacional del 85 quan es despatxà amb poques paraules, no volgué fer declaracions a la premsa i se'n tornà pitant cap a casa. A partir d'aquí la carrera de Prince disminuirà en qualitat musical i augmentarà en polèmiques amb la premsa i les discogràfiques. Així que, aquest mateix 1985 deixa Warner per Paisley Park i debuta en el nou segell discogràfic amb "Around the world in a day", un disc potser del pitjor que ha fet però amb un parell de singles d'èxit: una de bona "Raspberry Beret" i una de dolenta "Pop life".

Continuarà...

divendres, d’abril 29, 2016

Manolo Tena - Qué te pasa

Cucharada és l'exemple clar de com un grup amb una creativitat i professionalitat absoluta se pot veure abocat al fracàs per culpa d'una nefasta campanya de promoció. Amb influències que anaven des d'Alice Cooper a Frank Zappa, es van avançar uns anys de l'època que potser els hagués anat molt millor.

El grup es va formar l'any 1977 amb José Manuel Díaz a la bateria, Antonio Molina i Jesús Vidal a la guitarra procedents d'Spooful i un cantant i baix que provenia de l'orquestra valenciana Lemon Show, Manolo Tena. Van començar tocant pel metro de Madrid fins que el Mariscal Romero de Chapa Discos va fixar-se en ells. Primer els va fer gravar el single "Social peligrosidad" (1978) pel disc col·lectiu "Viva el rollo". La cançó que encara podria ser vigent en els nostres dies té una lletra social i de denúncia, cosa que feu que tingués molt bona acollida en les emissores de ràdio. En els seus directes utilitzaven un repertori de disfresses, maquillatges i posades en escenes que recordaven Frank Zappa i que anys més tard copiaria aquesta posada en escena Javier Gurruchaga.

Amb l'èxit del single, Chapa Discos encomanà a Teddy Bautista que produís el primer disc dels Cucharada "El limpiabotas que quería ser torero" (1979) amb col·laboracions de Moncho Alpuente o Hilario Camacho. Però va ser un fracàs més gran que na investidura de Pedro Sánchez. L'any 1980 ho tornen a intentar amb el single "Quiero bailar rock and roll"  -que anys després versionarien tremendament els Siniestro Total- amb uns arranjaments tope modernets i molta sofisticació. Però res de res. Cucharada desapareix d'escena i Manolo Tena crea el grup Alarma!!!

Manolo Tena va endur-se el bateria José Manuel Díaz i juntament amb el guitarra Jaime Asúa va engegar aquest nou projecte. Com estem parlant d'inicis dels vuitanta de seguida se'ls va comparar amb The Police, cosa curiosa si tenim en compte que abans de posar el nom definitiu d'Alarma!!! es feien dir FBI. Van debutar en directe l'any 1984 fent de teloners ni més ni menys que dels Leño. Els de la discogràfica Mercury van fixar-se en ells i aquell mateix any enregistraven el seu primer àlbum "Alarma!!!", amb les cançons escrites per Tena, que ja s'estava convertint en un prolífic lletrista per altres artistes com Miguel Ríos. Tot i bones cançons com "Para ti", "Lola" i "Tu amor" el disc no tingué l'èxit desitjat potser per una saturació de grups que estaven sorgint en aquella època de la movida.

L'any següent ho tronen a intentar amb "En el lado oscuro" (1985). Un disc de molta qualitat amb temes clàssic com "Marilyn Monroe" -popularitzat posteriorment per Miguel Rios- o "Frío", que anys més tard recuperaren Los Secretos i la parella defensora de gairebé totes -excepte les referents a Catalunya- les causes progressistes Ana Belén i Víctor Manuel. Per promocionar el disc Miguel Rios els fitxà per la seua gira de Rock en el ruedo. Però res, la gira va ser un fracàs i no van acabar d'arrencar.

Vistos els fiascos de Cucharada i Alarma!!!, Manolo Tena va decidir emprendre carrera en solitari. Començà amb una petita discogràfica madrilenya, Elígeme, per gravar el primer disc "Tan raro" (1988), un disc que passà desapercebut totalment. Com va veure que això dels discos no acabava de ser el seu fort es va dedicar a les composicions per a altres artistes: Miguel Ríos, Ana Belén, Rosario, Luz Casal, Los Secretos...

La sort se li comença a posar de cara i l'any 1992 la multinacional Sony es fixa en ell editant el disc que, aquest sí, el consagraria definitivament en el món musical "Sangre española" (1992). L'àlbum, amb una producció magnífica, es gravà als EUA. En ell s'inclouen gran singles -els quals els tinc ben guardadets en unes edicions limitadíssimes de pocs exemplars-: "Loco por verte", "Tocar madera", "Sangre española", "Sal y limón", "Desnudo bajo las lluvias" i una cançó a la qual li tinc molt carinyo que és "Qué te pasa".  La cançó és molt trista però la base musical la fa molt agradable d'escoltar. Tinc el record de quan feia COU, un dia que a un de classe se li va espatllar la moto ens vam posar a cantar-li tota la classe a l'uníson tengo la moto estropeada... El disc superà el mig milió de còpies venudes i sense dubte es converti en un disc clau del pop espanyol. Manolo Tena va guanyar un bon sarpat de quartets i se'n va anar a viure a Miami.

Aprofitant aquest bestial èxit de Tena en solitari, l'any 1994 Polygram decideix treure una recopilació dels Alarma!!! amb dos temes inèdits: el fantàstic "Colgado de ti" -el millor tema dels grup- i "Esta noche", un himne a la marihuana. No podia faltar.

L'any 1995 li arriba "Las mentiras del viento", un altre excel·lent treball amb temes com el que dóna títol al disc o "Una canción para ti".  A continuació publica "Juego para dos" (1997) amb "Te deseo" o "La carta". Aquest fou el seu últim disc amb Sony ja que l'any 2000 creà el seu propi segell discogràfic Krypton i el qual estrenà amb "Insólito" (2000) que incloïa la cançó principal de la banda sonora de "París-Tumbuctú".

A partir d'aquí continua gravant, amb una fantàstica versió del "Cuerpo de mujer" d'Antonio Flores (que no he trobat a Youtube) publicada en el disc homenatge "Cosas tuyas", i altres discos amb poca repercussió , l'últim "Casualidades" (2015). Tena havia de combatre amb els seus problemes amb les adicions que feien que en alguns concerts últims sortís a actuar en un estat diguem-ne no gaire catòlic perpetrant les ires del públic assistent. Ara, el timbre de veu més característic del pop espanyol, ha mort als 64 anys culpa d'un càncer de fetge del qual no es va voler tractar amb radioteràpia però sí amb "remeis naturals".


dijous, d’abril 21, 2016

Blau al firmament

«Punto es punto», «Penalti es cuando árbitro pita» i «Futbol es futbol». Aquestes tres frases clàssiques del món futbolístic són creació de l’extrenador Vujadin Boskov. Fixint-se que les frases no són pas grans reflexions filosòfiques cartesianes però sí que es fan servir, sobretot l’última, com a resposta comodí en qualsevol roda de premsa quan no es sap què dir. 

I és que futbol és futbol, sí, però parlar de futbol ens porta no només a àmbits esportius, sinó també a l’econòmic, el social, el polític i l’històric. La història dels clubs de futbol sovint està relacionada amb la història d’un país, una regió o una ciutat. Veiem alguns exemples: el bielorús BATE Borisov relacionat amb l’epicentre industrial en què es convertí aquesta ciutat després de la Segona Guerra Mundial -de fet la paraula BATE és l’acrònim d’Equipaments Electrònics per a Automòbils i Tractors de Borisov, per goig del Postureig de Lleida-, els equips amb el nom de Dinamo que hi havia escampats per la URSS eren creats pel ministeri de l’Interior soviètic, la rivalitat entre Boca i River té les arrels en la divisió entre classes altes i populars, el Tasmania de Berlin fou creat per raons polítiques per compensar el descens de l’Hertha el 1965 o l’Acadèmica de Coïmbra que plantà cara a la dictadura portuguesa. 

El nom de Lleida, des del punt de vista futbolístic, està associat amb el Lérida Balompié, la Unió Esportiva Lleida i el Lleida Esportiu. Que la història del Lleida també va lligada a la història de la nostra ciutat i a l’evolució de la societat es pot veure de manera força clara en el guardonat documental “75 anys en blau” de l’Oriol Jové

Com s’atansa Sant Jordi i tots els senyors seriosos i senyores serioses que escriuen articles d’opinió acostumen a escriure un article sobre algun llibre que recomanen, jo, que no sé si sóc seriós, faré també l’esforç de recomanar un llibre. “Blau al firmament” és un recull en trenta capítols de vivències i anècdotes relacionades amb lo nostre Lleida escrits per trenta personatges relacionats amb el club. La selecció és prou transversal per trobar-nos-hi històries de tots colors i tots els gustos. En el llibre hi tenen cabuda els entrenadors nostresinyó Mané i Emili Vicente, l’exjugador Txema Alonso, l’expresident Gausí, l’actual president Albert Esteve, l’alcalde Àngel Ros, el rector Roberto Fernández, periodistes high-level com el Jordi Guardiola, el Daniel Badia, l’Artur Peguera i l’Albert Escuer. I també aficionats com el Jordi Camí, el Marc Cerón, l’Oriol Jové o el Ramon Usall, gran coneixedor de les relacions entre història i esport que comentava abans. 


El llibre, ideat per l’Associació d’Amics del Lleida i publicat per la junedenca editorial Fonoll -que porta uns quants Sant Jordi on fire- no es descuida cap detall romàntic en l’edició: el disseny de portada és del Miquel Àngel Poch a partir d’una foto de l’arxiu del Josep Porta on es veu Mario Duran -cosí del president- celebrant un gol l’any 1953, el títol del llibre és extret de l’inici d’una de les estrofes de l’himne, i només començar ens trobem amb una frase del gran Manolo Bademunt que pot identificar-nos a tots i totes els que hi hem participat i que no reproduiré aquí -així els deixaré amb les ganes i hauran d’apropar-se a la llibreria a llegir-la-. A més, l’edició del llibre és sense ànim de lucre -me van preguntar si serviria per a pagar nòmines- ja que amb la seua compra es col·labora amb l’associació Afanoc de nens amb càncer. Què més vol? 

I si ha de regalar un llibre per a canalla i es troba més perdut que Leo Messi al Vicente Calderón, deixi’m recomanar-ne un també “La caragolada”. El conte explica la història del Patufet que se’n va a plegar caragols, els fa a la llauna i se’n va a l’Aplec. No li pot faltar a cap crio de Lleida, cregui’m.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/4/2016)