dijous, de gener 26, 2017

El teorema dels 4 colors


Si vostè té canalla en algun moment li haurà tocat pintar el mapa de les comarques catalanes. Quants colors diferents necessita per pintar-lo? Amb un no en tindrà prou, ni amb dos tampoc. I amb tres colors? Per exemple si pintem el Pla d’Urgell de verd, la Noguera i les Garrigues les podem pintar de groc i el Segrià i l’Urgell de blau, amb tres colors en tindríem prou. I el Pla de l’Estany? Si el pintem de groc, la Garrotxa i el Gironès les hem de pintar de colors diferents perquè limiten totes entre elles, per tant ja necessitem tres colors. I quan pintem l’Alt Empordà necessitarem un altre color perquè té frontera amb les tres comarques anteriors. Necessitem quatre colors. Però en tindríem prou amb quatre colors per a pintar qualsevol mapa per recargolat que sigui? Això es preguntà fa 150 anys Francis Guthrie pintant un mapa dels comtats d’Anglaterra. Mogut per la curiositat ho comentà al seu germà, el físic Frederick Guthrie qui ho traslladà al seu profe de matemàtiques, Augustus de Morgan. Aquest no mostrà gaire interès i s’encarregà de difondre-ho a Hamilton, un altre matemàtic, i al filòsof William Whewell. El problema dels colors creuà l’Atlàntic i Charles Sanders Peirce digué que tenia una demostració... però no l’arribà a escriure.
Un altre il·lustre de les matemàtiques, Arthur Cailey, l’any 1878 el presenta a la London Mathematical Society. El problema queda obert amb l’enunciat “tot mapa pla pot pintar-se amb, com a màxim, quatre colors amb la condició que regions amb frontera comuna tinguin colors diferents”. L’any 1879 Arthur Kempe va publicar una demostració... semblava que el problema estava resolt... però l’any 1890 Percy Heawood hi trobà una errada. El problema es començà a fer molt famós i cap matemàtic aconseguia donar-ne una demostració vàlida. Fins i tot l’arquebisbe de Canterbury Frederick Temple amb il·luminació divina gosà publicar una demostració que també resultà errònia, i Lewis Carroll l’usava per plantejar enigmes matemàtics.
Al segle XX es comença a pensar en els ordinadors per trobar aquesta demostració. El matemàtic alemany Heinrich Heesch fou el pioner fent servir la programació en Algol 60. Finalment, l’any 1976 Kenneth Appel i Wolfgang Haken van anunciar oficialment que “amb 4 colors n’hi ha prou”. La demostració es feu en un ordinador IBM 360 i ocupà 1.200 hores de processament de dades (50 dies!). Tot i que hi havia molt escepticisme entre la comunitat matemàtica en el fet que una demostració no es podia fer per ordinador, cal afirmar que aquesta fou la primera prova de la conjectura. A partir d'aquí n'han sorgit més: Robertson, Sanders, Seymour i Thomas (1996), Ashay Dharwadker (2000), Werner i Gonthier (2004), Ibrahim Cahit (2006).

Fixin-se com a partir d'un problema teòricament simple com és pintar un mapa va haver 100 anys de matemàtica i matemàtics treballant en això. Però vostè es preguntarà si tot això ha servit per alguna cosa més... i tant! Gràcies a això s'ha desenvolupat l'anomenada teoria de grafs, gràcies a la qual pot llegir aquest article, té llum i gas a casa i pot fer cerques per Google.

(Article publicat al Segre Lectura el 22 de gener de 2017)

El Messies és nat

El 25 de desembre de 1642 nasqué el Messies, el fill de Déu. Aquell dia a Woolsthorpe va veure la llum per primer cop el matemàtic, físic i astrònom Isaac Newton. Fill d’una família pagesa, cosa que ha motivat llegendes sobre mançanes i el seu cap, i orfe de pare pogué estudiar al Trinity College de Cambridge gràcies a un sistema públic d’ajudes financeres. El xiquet era força espavilat en matemàtiques, ho era tant que amb només 26 anys ocupà la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques de la Universitat de Cambridge. El seu professor, Isaac Barrow, hi renuncià per ell. Amb 30 anys fou escollit membre de la Royal Society, l’entitat científica de més prestigi, que presidí a partir de 1703. També tingué temps de ser membre del Parlament anglès i de dirigir la Casa de la Moneda de Londres amb un magnífic sou.

Potser creuran que he exagerat una mica al començament de l’escrit però mirin què deia el poeta Alexander Pope «La natura i les seues lleis jeien ocultes en la nit; Déu digué “que sigui Newton” i tot es va fer llum.» I és que la seua obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687) podria ser el llibre més important de la història de la ciència. Com Newton era reticent a explicar els seus coneixements -va cremar moltes anotacions seues- l’obra es publicà gràcies a un astrònom amb nom de cometa, Edmund Halley, que el va convèncer. El mateix Halley digué sobre Newton: “cap mortal pot atansar-se més als déus”. Curiosament, també un 25 de desembre, en aquest cas de 1758 s’observà el cometa Halley confirmant les seues teories sobre la freqüència del cometa.

Newton fou el creador del càlcul diferencial -l’anomenà càlcul de fluxions-, una de les grans fites de la matemàtica. Va haver de competir amb Gottfried W. Leibniz per veure qui fou el primer. Com passa en política, s’arribà a crear una comissió especial a la Royal Society per avaluar el tema i fou resolt amb un contundent «Isaac Newton és l’inventor del nou càlcul». Sospito que el fet que Newton fos president de la Royal va tenir alguna cosa a veure. Aquest nou càlcul infinitesimal és fonamental en enginyeria: pel càlcul de la velocitat i l’acceleració del moviment d’un punt material, la velocitat de reacció d’una reacció química, la intensitat de corrent elèctric, el centre de gravetat d’un cos o per determinar la forma d’un recipient de tal manera que amb un volum fixat tingui el menor cost possible.

Les tres lleis de la mecànica de Newton juntament amb la llei de Gravitació Universal han servit durant segles per estudiar el moviment d’una pilota que cau per una rampa o la del Meteosat que orbita al voltant de la Terra.

En òptica, Newton descobrí que un raig de llum blanca es pot descompondre en una combinació de colors, com la famosa portada del Dark side of the moon de Pink Floyd. És el mateix fenomen que fa aparèixer l’arc de Sant Martí. També construí el telescopi reflector, basat en miralls lleugers enlloc de lents pesades. Els seus experiments sobre la llum van portar Newton a clavar-se una agulla al globus ocular per experimentar a veure què passava. Tot i això dedicà menys temps a les investigacions científiques que als estudis teològics.

Morí als 84 anys i és enterrat a l’abadia de Westminster amb la inscripció «Congratulem-nos els mortals que hagi existit tal i tan gran ornament de la raça humana». Vaja, que padrins no li’n feien falta, no.

(Article publicat al Segre Lectura el 25 de desembre de 2016)

dijous, de gener 05, 2017

El 2017

Quines coses no trobarà en cap altre lloc sobre aquest 2017? En aquest article sobre l'any que ens espera no mencionaré ni el referèndum, ni els fanalets ni les lluites de galls de Podemos. Però parlaré del 2017.
  • El primer que cal dir és que 2017 és primer. No teníem un any primer des de 2011=2017+(2-0-1-7) i el proper serà 2027=2017+(2+0+1+7). Aprofitem-lo. A més, 17 i 7 també són primers. Un parell de nombres són primers sexy si són de la forma p i p+6, i com 2011+6=2017, el 2017 és sexy. Que guai!
  • Si multipliquem i arrodonim 2017*pi i 2017*e dóna 6337 i 5483, que també són primers.
  • La suma de tots els primers imparells fins el 2017 també dóna un nombre primer: 283079.
  • Ara restem primers consecutius de dos en dos fins el 2017, elevem al cub i fem la suma. És a dir: (3-2)3+(5-3)3+...+(2017-2011)3=258569 també dóna primer. I parlant de cubs, 2017=13+33+43+53+63+73+83+93. També amb cubs de primers 73+73+113=2017. De fet, combinacions de cubs i quadrats n'hi ha vàries:

  • Aquesta és molt bona: si poses un 7 entremig dels dígits de 2017, els números 27017, 20717, 20177 són també primers. I 20170123456789 també és primer.
  • El 2017è nombre primer és 17539. Doncs 201717539 també és primer.
  • L'arrel cúbica de 2017 amb 8 decimals és 12,63480759... en la qual hi apareixen tots els dígits del 0 al 9.
  • 2017=211-31, on 31 és l'onzè nombre primer.
  • 2017 és la hipotenusa d'un triangle rectangle de catets 792 i 1855, ja que 20172=7922+18552. A més 20172=4068289 on 4+0+6+8+2=20 i 8+9=17.
  • Diuen que 2017 serà un any 10, ja que 2+0+1+7=10. L'últim any 10 primer fou el 1801 i el proper serà el 2053.
  • Si fem servir les primeres xifres de pi: 2017=314*1*5+(92+6)*5-35-8. El 2017 apareix en la posició 8896 dels decimals de Pi.
  • Amb sets: 2017=70+71-72-73+74
  • Amb sets i uns: 2017=1+7(1-7(1+7(1-7))).
  • El 2017 és un nombre lazy caterer. Aquests números indiquen la quantitat de trossos en què podem tallar una pizza circular mitjançant talls rectes sense que tres talls passin per un mateix punt. El 2017 correspon a 63 talls de ganivet.
  • 2017=(10*9*8*7*6)/(5+4+3+2+1)+0! amb els dígits del 0 al 9.
  • Hi ha una simetria molt xula amb el 2017:

  • Sumatori de potències:

  • Combinacions amb els dígits del 2017 per aconseguir els números de l'1 al 10:

  • També hi ha 2017 combinacions possibles de poliominós convexos d'ordre 8. En aquest article del David Orden ho explica de manera clara.
  • Per acabar, la genial manera que té Wolfram Alpha de felicitar-nos l'any nou:



dilluns, de gener 02, 2017

L'any en què ens hem entretingut llençant ampolletes d'aigua

El 2016 ha estat un any complicat. Crec que tots ho són de complicats, però com sembla ser que l'imaginari és aquest doncs no seré jo qui el desfaci. 

Començàvem l'any nerviosos amb la CUP perquè com sempre passa mai no sabem ben bé què faran quan han de fer coses. Van fotre el Mas a "la paperera de la història" i entre els uns i les altres se van treure de la butxaca l'alcalde de Girona per ser president de la Generalitat. Amb això del procés no guanyarem per sustos, llàstima que gent catalanista com la Muriel Casals, el Ramon Llumà, mossèn Ballarín o el Jordi Carbonell ja no podran veure el "referèndum sí o sí" -diacrític- aquest famós familiarment conegut com a RUI -un dels neologismes d'aquest any-. Si fins i tot ni el campanar de Rosselló no va poder aguantar l'emoció del moment! Ni David Bowie. Clar que com "les hemos destrozado la sanidad pública" tal com deia Jorge Fernández Díaz i aquell senyor que dirigia Antifrau, sí an-ti-frau han llegit bé, no m'estranya que enguany s'hagi mort tanta gent. Però bé, aquest no era el problema, el problema gros eren les estelades del Camp Nou, allò sí que generava violència. On va a parar! Tothom estava tant a favor de prohibir les estelades que aquest 11-S a Lleida érem menys gent que en un partit del Camp d'Esports post-Idiakez. La Paeria ens va comptar un per un. I no m'estranya que siguem tan poquets si a poc a poc van detenint a tothom per fer-los passar pel jutjat, que si la Forcadell, que si la Montse Venturós, que si el Joan Coma... Sembla com si Blas Piñar no s'hagués mort encara. I sinó que li preguntin a Pedro Sánchez, que sent com era, encara era vist massa progre i tot. Qui tampoc ho podrà veure és la Rita Barberá ni el Fidel Castro.

A Lleida hem tingut alguns casos de crònica negra amb dos assassinats a Alfarràs i a Albatàrrec. I un pobre xiquet de l'Albi a Bangkok. Amb tot això la novel·la negra s'ha posat de moda i es creà el festival "El Segre de negre". També hi va haver okupes a la UdL que segurament protestaven pel cartell de la Festa Major de maig i no pas per les classes de la Imma Manso. O potser era una quedada del Pokémon Go, vagi vostè a saber. També hem tingut un any mogudet amb l'afer Sixena on l'historiador Alberto Velasco s'ha convertit en una nova espècie d'Indíbil o de Mandoni del Museu de Lleida davant les tropes del jutjat d'Osca. I amb els noms franquistes als carrers, que sí, que després de 41 anys encara n'hi ha tot i que no s'ho puguin creure. L'equip de govern de la Paeria va passar la pilota a una "comissió d'experts" mentre ells feien un manequin challenge i els altres estàvem distrets amb el campeonato de morcilla de les Festes de Tardor.

I és que el món el tenim ben boig. Entre el drama dels refugiats, les allaus d'atemptats a Brussel·les, Niça, Berlín, Orlando, Istambul, Bagdad i Munich i el cop d'estat a Turquia hem après, o hem hagut d'aprendre a conviure amb imatges colpidores i immediates amb Periscope. Però els que ho han de solucionar, ja veuen, amb les empreses off-shore -un altre neologisme- de Panamà o votant Donald Trump. A Anglaterra amb el tema del Brexit ho va pagar la diputada laborista Jo Cox. Així que si no ens hi posem nosaltres els altres no ho faran. Hem demostrat que som capaços de destronar una estàtua eqüestre de Franco al Born mentre altres es despistaven cantant "I have a pen, I have an apple...". Però vaja, que després passa el que passa i som com som i el tema de conversa habitual acaba sent la cobra del David Bisbal a la Chenoa. Al món hi ha mala llet i ja no pots dir ni caranchoa a ningú.

Esportivament es van celebrar els JJOO a Brasil amb la gimnasta Simon Biles com a gran heroïna de Rio 2016, al final devien ensulfatar bé per allò del zika però la van pifiar amb la depuració de la piscina perquè l'aigua se va fotre tota verda, no es podien banya ni amb burquini -una altra paraula nova-. Ui, però a Lleida amb el futbol sí que hem estat entretinguts. Se veu que la millor plantilla que hem tingut en els últims 15 anys o més se'ns va plantificar a un play-off d'ascens, i sense cobrar tu. El fatídic penal a Sevilla ens va deixar a les portes de 2A. I a partir d'aquí, no sé què va passar al club que van muntar allà dins el rosari de l'Aurora. Gairebé tota la plantilla va fotre el camp, i no de bones ganes no -encara roden denúncies-. L'afició també va fotre el camp, uns voluntàriament, uns altres persuadits des de l'entorn de la directiva i altres vetats directament. Les penyes van ser declarades il·legals i el Gol Nord sectoritzat. Però, ei, que tot això estava previst en el full de ruta. La penya Molo Esportiu en va ser la primera víctima, EPD. També hem vist un cas socialment remarcable, Éric Zárate només durava 24 hores al Lleida Esportiu després d'una mala gestió de les xarxes socials. Si tothom que gestiona malament les xarxes socials hagués de plegar més tranquils estaríem. Sort que el Bo Yang ens ho arreglarà tot, eh? I si cal fotre les culpes a algú ho pot fer a les ones gravitacionals per exemple o a l'incendi de la Guingueta.

Si posem la ràdio per no pensar en tots els desastres, que si el terratrèmol d'Itàlia, l'accident de Freginals, les històries dels abusos dels Maristes o la pocavergonya del pare del cas Nadia, i ens posem a escoltar el futbol ja no podrem sentir els comentaris arbitrals de José Francisco Pérez Sánchez, ni l'anàlisi de Gaspar Roseti per recordar Johan Cruyff, Cesare Maldini i Dalian Atkinson. Ni els combats de Muhammad Alí ni les gestes muntanyeses de Nil Bohigas ni les curses del Luis Salom. Fins i tot l'últim dia ens deixava Ramon Farrús, president de l'At. Segre. I que si volem escoltar musiqueta a la ràdio ja no serà igual sense Glen Frey (Eagles), David Bowie, Natalie Cole, Black, George Martin, Maurice White (Earth, Wind Fire), Prince, Paul Kantner (Jefferson Airplane), Manolo Tena, Keith Emerson (ELP), Prince Buster, Rick Parfitt (Status Quo), George Michael, Jordi Garrós (Bars), Papa Wemba, Leon Russell, Leonard Cohen, José Luis Armenteros, Pete Burns (Dead or Alive) o Billy Paul.

En el món del cinema i la tele recordarem Ignacio Salas, Alan Rickman, Carle Flavià, Chus Lampreave, Julià Peiró, Miguel de la Cuadra Salcedo, Bud Spences, Carles Velat, la Veneno, Zsa Zsa Gabor, Carrie Fisher i el Manuel d'hotel Fowlti, I si no ens entretindrem llegint Umberto Eco, Carles H Mor, Víctor Mora i Dario Fo. També se pot dedicar a llegir les cançons de Bob Dylan, premi Nobel de Literatura, el llibre "Blau al firmament" o a contemplar escultures del Benet Rosell. I si tampoc els convenç aquesta lectura es pot dedicar a estudiar topologia dels materials, temàtica dels Nobel de Química i Física o els descobriments de Vera Rubin, que injustament se n'ha anat sense Nobel i els del planeta Proxima b del Guillem Anglada-Escudé. I tot això si el doctor Barraquer li va deixar ben arreglada la vista.

Vaja, que tampoc ha estat un any per llençar coets, no.

divendres, de desembre 30, 2016

Status Quo - Rockin' all over the world (life at Knebwoth'90)

Si hi ha un grup que en sentir els dos primers acords de qualsevol cançó ja saps quin és, aquest grup és Status Quo. Com diu l'amic, runner i escriptor solidari Eduard Plana en els concerts dels Status Quo t'has d'esperar un minut a cada cançó per saber quina és.

L'any 1962 el cantant Francis Rossi i el baix Alan Lancaster, amb només tretze anys van fundar un grup anomenat The Scorpions i que res va tenir a veure amb els altres alemanys heavies homònims. A finals d'any s'hi uní el bateria John Coghlan i van passar a anomenar-se The Spectres. Sota aquest nom van gravar alguns singles sense cap mena de repercussió. El maig de l'any 1967 s'incorporà el guitarra Rick Parfitt, amb la qual cosa es canviaren el nom pel de Traffic, però que per evitar confusions amb el grup que tenia Steve Winwood en aquell moment es passaren a anomenar Traffic Jam. Se veu que això del nom no els acabava de convèncer i l'agost del mateix any van passar-se a dir Status Quo, nom que, ara sí, ja seria el definitiu. I ja anava sent hora.

El cavi de nom els va anar bé perquè el primer single que gravaren amb aquest nom "Pictures of matchstick men" (1968) els convertí en estrelles d'un dia per un altre aconseguint un nº7 a UK i un nº12 als EUA. El so molt hippie-psicodèlic. Aprofitaren el reprise d'aquest tema per editar aquell 1968 "Ice in the sun" que amb un so molt beatelià que aconseguí entrar en el top ten, però poc els durà ja que a continuació van estar cinc anys sense menjar-se ni un rosco.

Van haver de canviar de discogràfica deixant Pye per Vertigo per tornar a col·locar un hit amb cert èxit però amb molt mala crítica, fou "Paper plane" (1973). Amb aquest nou so característic sí que els vindria un seguit de temes amb una notorietat que ha perdurat fins als nostres dies "Caroline" (1973), "Break the rules" (1974) i "Down down" (1974) que fou el seu primer número u juntament amb el disc "On the level" (1975).

A partir d'aleshores i durant dotze anys no hi ha ni un any que els Status Quo no posin singles o discos al Top Five britànic. Com penso que és un grup més de cançons que no pas de discos em centro en això.  "Roll over lay down" (1975), "Rain" (1976), "Rockin' all over the world" (1977), "Again and again" (1978), "Whatever you want" (1979), "What you're proposing" (1980), "Something about you baby I like" (1981), "Rock'n'roll" (1981), "Marguerita time" (1983), "The wanderer" (1984) i "In the army now" (1986) -cançó que no és seua sinó del duet sudafricà Bolland and Bolland-, "Burning bridges" (1988) . Els temes són grans èxits del que avui en dia es coneix com air guitar, aquelles cançons que cal ballar-les fent veure que toques la guitarra.

El grup, amb canvis de músic excepte Rossi i Parfitt eren amants de les llargues gires i dels concerts en directe. Un de molt recordat a les nostres terres fou el del Big Ben de Mollerussa a finals dels anys vuitanta. El 30 de juny de 1990 participen en el festival benèfic de Knebworth en un memorable concert que es va enregistrar en un doble disc i que és una obra d'art de la música. És dels pocs directes que tinc a casa però és extraordinari escoltar junts Status Quo, Tears for Fears, Eric Clapton, Genesis, Paul McCartney, Pink Floyd, Clif Richards, Dire Straits i Robert Plant. Del concert s'edità un single raríssim amb un megamix de diferents actuacions i del qual estic molt content de tenir.

L'any 1991 editen un grans èxits imprescindible: "Rockin' all over the years". Com ja he dit abans que els Status Quo són grup de singles més que no pas d'elapés, amb aquest disc en té prou. Per la promo van editar un single amb un megamix de clàssics del rock'n'roll anomenat "The anniversary waltz" que es quedà al nº2 de les llistes i que és una cançó que no em falta al cotxe. També s'incorporava l'inèdit "Can't give you more".

L'any 1992 editen un fabulós directe "Live alive Quo" amb un altre curiós medley com a single promocional "Roadhouse medley". El tema de 20 minuts no tingué l'èxit dels anteriors però personalment m'agrada molt  per com fan anar el riff del "Roadhouse blues" de The Doors per barrejar-ho amb altres cançons.

L'any 1994 aconsegueix el seu segon número 1 en llistes després de vint anys amb un tema curiós "Come on you reds". Es tracta d'un single gravat amb els jugadors del Manchester United amb la base del "Burning bridges" i canviant la lletra. I seguim amb uns quants singles més "I didn't mean it" (1994), "Fun fun fun" (1996) que van gravar amb els Beach Boys en un fabulós disc de versions per a celebrar el trentè aniversari de la banda i on també hi ha el "Don't stop" dels Fletwood Mac entre molts d'altres. A partir d'aquí els èxits començaren a baixar amb un disc estrepitosament dolent el 1999 "Under the influence" amb singles que no passaren el top 20 de llistes. El 2000 ho intenten ab un altre àlbum de covers com el del 1996 que el mateix Francis Rossi defineix com a desastrós, i això que hi ha una extraordinària versió del "Old time rock'n'roll" de Bob Seger, el "Sweet home Chicago" de Robert Johnson, el "Roll over Beethoven" de Chuck Berry i el "Mony mony" que popularitzà Billy Idol. Vaja, per mi molt millor que l'altre.

El 2005 publica el single "The party ain't over yet" i el 2007 "Beggining of the end" amb el qual ja m'aturo com si el títol volgués ser una premonició. Aquest mes d'agost passat van actuar en concert a Tarragona i quan ja ho tenia tot previst per assistir-hi temes d'organització familiar (eufemisme per dir que no tenia on deixar la canalla) van fer que al final me'l perdés. I ara ja no serà el mateix perquè Rick Parfitt ha mort als 68 anys en un hospital de Marbella després de patir una infecció després de ser ingressat per una lesió a l'espatlla.




dimecres, de desembre 28, 2016

George Michael - Freedom'90

L'any 1981 dos joves músics ambiciosos a l'atur, el guitarra Andrew Ridgeley i el cantant Yorgos Kyriatou Panayiatou provinents del quintet The Executive formen el grup de pop Wham!. Sembla que els estigui explicant un farol però no, és així. El Panayiatou era el nom real de George Michael i Ridgeley era l'altre dels Wham!, el que no era George Michael.

El primer contacte discogràfic els arriba l'any 1982 després d'haver gravat una maqueta en la qual es trobaven temes com "Wham rap!", (després d'escriure aquesta cançó van triar el nom del grup) "Come on!", "Club Tropicana" i la balada "Careless whisper". Aquesta maqueta fou rebutjada per les grans companyies i finalment fou publicada per Innervision, una petita companyia creada per un exempleat de Polygram. Buah! El primer disc "Fantastic" (1983) va anar directe al nº1 i els tres primers temes que he anomenat anteriorment juntament amb "Bad boys" i "Young guns (go for it)" van anar al capdamunt de les llistes. Una bogeria. I a més el disc es va vendre com a xurros.

La imatge del grup en directe és explosiva, amb aquests dos xiquets guapets movent-se per l'escenari. Elton John en aquell temps ja digué sobre Michael: "un extraordinari compositor en la tradició de Paul McCartney i Barry Gibb". George Michael es comença creure que ell és quelcom més i publica en solitari "Careless whisper" (1984) que aquell estiu arriba al primer lloc de totes les llistes. 

Tot i que Ridgeley sent una mica d'enveja de Michael i s'opera el nas per ser tan guapo com ell, això no afecta la carrera dels Wham! que continua parint èxits. El seu segon disc, ara ja amb una multinacional com Sony, "Make it big" (1984) torna a ser 1 gràcies al singles "Wake me up before you go go" (Ridgeley deia que la lletra era el que li deia son pare qua arribava tard a casa), "Everything she wants" i "Freedom". També s'inclou el tema "Careless whisper" per a tancar el disc. El disc ven més de cinc milions de còpies i es converteix en el 68è disc més venut dels 80. La gira els porta a Xina, sent el primer grup occidental que hi actua. D'aquesta època és una de les nadales popie més famoses i és que el sobadíssim "Last Christmas" (1984) es publica com a cara B del single de "Everything she wants".

A finals de 1985, Ridgeley i Michael es plantegen abandonar el projecte, que es consuma definitivament després d'un nou (soporífer) èxit rotund de Michael en solitari "A different corner" (1986). Finalment els Wham! publiquen una retirada triomfal amb el disc "The final" (1986) que també arriba a la posició més alta de les llistes. Amb aquest disc Wham! té el rècord d'haver estat número 1 amb tots els seus discos publicats. Clar, només són tres, però bé, és significatiu. En aquest disc mig inèdit i mig recopilatori s'inclouen un parell de nous temes que també arribarien al primer lloc de les llistes: "I'm your man" (1985) i "The edge of heaven" (1986).

George Michael era el nou sex-symbol de l'època, amb aspecte descuidat i amb barba de pocs dies tenia un públic fidel entre les noies de quinze anys i les lectores de premsa rosa. Un cop dissolta definitivament la societat George Michael grava un single -que arriba al nº1 també, per no perdre el costum- per treure's de sobre la seua imatge de component de Wham! "I knew you were wating for me" (1987) amb Aretha Franklin que significà la resurrecció d'Aretha en el món de la música. Ojo, que ja té nassos la cosa, un crio redescobrint Aretha Franklin.

Un cop depurat del duet (?) publica una altra màquina de vendre: "Faith" (1987). El disc amb més d'onze milions de còpies venudes és el quinzè disc més venut dels vuitanta. Amb aquest disc Michael entra en l'imaginari musical col·lectiu dels 80 juntament amb Springsteen, Madonna, Prince o Michael Jackson. El disc s'estrenava amb el controvertit "I want your sex" (1987) amb censures en emissores de ràdio que només serviren per assegurar-li més publicitat del disc. George tenia la necessitat de demostrar que s'havia fet gran i no només va signar totes les cançons del disc sinó que també el produí, feu els arranjaments i tocà la majoria d'instruments. El resultat quatre singles número 1 "Faith", "Father figure", "Monkey" i "One more try" i el Grammy al millor disc de l'any.

L'èxit és de tal alçada que l'obliga a prendre's un llarg descans fins el 1990 amb el disc "Listen without prejuicies vol 1", on en el títol es marquen els recels de Michael perquè la crítica no va assumir l'enorme repercussió popular del seu disc anterior i demanava que la gent escoltés el seu nou disc sense prejudicis. El disc, considerat una gran decepció comercial, arribà en una època d'enfrontament amb Sony negant-se a deixar la seua imatge per la promoció del disc (al mateix estil que Prince). El video del primer single "Praying for time" (1990) consisteix en la lletra de la cançó sobre un fons negre i en el de "Freedom 90" (1990) -gran i oblidada cançó- se veuen models fent play back i la destrucció d'objectes icònics de la carrera de Michael. Tal va ser el trencament amb Sony que la segona part del disc no es va arribar a editar i les cançons previstes van formar part del disc "Red Hot + Dance" (1992), un disc solidari per a recaptar fons per la lluita contra la SIDA i amb "Too funky" com a tema estrella i amb video farcit de models.

L'any 1992 li arriba un inesperat èxit mundial gràcies a un single gravat en directe a l'estadi de Wembley amb Elton John "Don't let the sun go down on me". Un any després faria una jugada semblant gravant un EP "Five live" (1993) durant el concert d'homenatge a Freddie Mercury en el qual interpreta juntament amb Lisa Stansfield una meravellosa versió de "Somebody to love" i un mix de de "Killer/Papa was a Rolling Stone".

El 1996 torna, després del descans discogràfic, amb "Older" amb un primer single que el torna al número 1 de les llistes "Jesus to a child", tema melancòlic dedicat al seu amant que havia mort de SIDA recentment. El seu segon single "Fastlove" (1996), un tema molt funky i completament diferent del primer també aconsegueix el primer lloc en llistes, retornant-lo a l'èxit dels vuitanta. El tercer senzill "Spinning the wheel" (1996) no va arribar a l'1 i es va haver de quedar al 2 perquè ningú va ser capaç de moure el "Wannabe" de les Spicegirls.

Després de publicar uns grans èxits amb un parell de temes inèdits completament obviables (un d'ells "Outside" on en el videoclip es parodia la detenció que patí per mantenir relacions sexuals amb un policia en un vàter públic), el 1999 hi torna amb un àlbum de covers "Songs from the last century" amb versions del "Roxanne" (1999) de The Police amb un videoclip gravat al barri roig d'Amsterdam amb gent que passava per allà i "Miss Sarajevo" (2000), que U2 i Brian Eno van composar pel projecte "Passengers".

A partir d'aquí poca cosa més a comentar, discos mediocres, singles amb escassa repercussió i dels últims anys em quedo amb la fabulosa versió del "Heal the pain" inclosa inicialment al disc del 1990 i que va regravar juntament amb Paul McCartney pel disc de grans èxits "Twenty five" (2006).

George Michael ha mort tranquil·lament a casa seua amb 53 anys.

dimarts, de desembre 27, 2016

Bars - Ramon

L'any 1989 fou l'any en què es donà el debut discogràfic d'algunes grans bandes que liderarien el rock cantant en català durant el següent lustre: Sopa de Cabra, els Pets i Lax'n'Busto. També fou l'any en què Sau publicava el seu segon disc "Per la porta de servei". I van debutar altres bandes que tindrien més o menys èxit: Freak & Do, 080, Sui Generis, Kitsch o La Madam. Tot i això, la música en català estava poc normalitzada en les emissores de ràdio -com ara- i el 21 de maig es tancaven a la seu de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya alguns membres de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en llengua catalana. En aquelles dates la presència de música en llengua catalana oscil·lava entre el 10% de Ràdio 4 i l'1% de Radio Club 25.

A Sabadell, un dels grups que també debutaven eren els Bars. Liderats per Jordi Fogerty Coma i la lleidatana Montse Llaràs i amb les lletres del Jordi Garròs enregistraven un primer disc "Bars" (1989) farcit de rock i rhythm'n'blues. La cançó "Quan el blues va tenir un fill li va posar rock'n'roll" ja dóna moltes pistes per on anaven els trets. Però el tema més tremendament divertit del rock català i que molts vam cantar durant aquells anys fou el primer del disc, "Ramon" interpretat pel Jordi Plana i que narrava a història d'una nit en què molts ens hi podíem sentir identificats.



El Ramon surt de casa
amb els calés a la butxaca
després de pencar durant tota la setmana
aquesta nit serà un gran nit.
Té carro, té pasta
i té molta marxa
i a lo millor tindrà les claus d'una casa
aquesta nit serà un gran nit,
però no sempre surt com ho has previst.
Mira una rossa que li fa la rialla,
el veu el macarra i li trenca la cara
aquesta nit serà una gran nit.
Per oblidar l'escena
ell s'infla de cubates
es passa una mica
i es desperta a les tantes
del matí.
Oh quina gran nit.
Però no sempre surt com ho has previst.
Ramon, què fas? Ramon, on vas?
Ramon, de què vas? Ramon, ets un mamon!

L'any 1991 publiquen "Mala idea" amb el tema "Greus problemes" com a més destacada -bua! quina veu la de la Montse!-. I el 1993 hi tornen amb un altre fabulós disc "T'ho diré mil vegades" amb barreja de country, rock i rhythm'n'blues i una gran cançó també amb lletra del Jordi Garròs "Foc al cor" i que possiblement fou el seu major èxit. Després va arribar "En directe" (1994) amb una gran interpretació de "Després d'un dia molt llarg"

Ara, Jordi Garròs ha mort als 54 anys per culpa d'un accident domèstic. Jordi Garròs, amb la seua gavardina i el seu Chester a la boca era el bluesman del grup que ja havia passat anteriorment per la Sabadell Blues Band i els Crack-Blues. Un grup que potser volia tenir un públic més adult i especialitzatdel que tenia el rock català en aquell temps.

dijous, de desembre 22, 2016

Shakin' Stevens - Merry Christmas everyone

Aprofito que ja s'acaba l'any en què hem perdut el temps jugant amb ampolletes d'aigua, fent les ruqueries del maniqui challenge i cantant el pen pinapple apple pen per felicitar-lo les festes amb la cançoneta que trio humilment des d'aquest bloc.

Per fer-los memòria i sense necessitat de consultar comissions d'experts els cito les nadales que he anat publicant els darrers anys per si són del seu gust tornar-les a escoltar o per si vol idees per a fer una llista de reproducció d'Spotify i tenir-la de fons mentre s'afarta de gambes, sopa de galets o canalons a taula i no haver d'escoltar el seu cunyat dient que ell "compra les gambes més bones i més barates".

2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Enguany té tot honor i tota glòria d'aparèixer al meu bloc el gal·lès Michael Barratt, que sabedor que amb aquest nom no podia anar pel món de la faràndula, adoptà el nom artístic de Shakin' Stevens. Stevens es va criar entre dotze germans que escoltaven vinils de rock and roll dels cinquanta. Amb aquest estil de música s'hi va aficionar i va començar a rondar per clubs de Cardiff i així l'any 1968 forma el grup The Sunsets. Sota aquest nom grava tres elapés, un amb una mica d'èxit "A legend" (1970), un altre amb poc èxit "I'm not J.D." (1971) i un tercer amb gens d'èxit "Rockin' and shakin'" (1972). El fracàs és tan sonat que The Sunsets queda ja en no res.

En aquella època es representaria el musical "Elvis", una comèdia sobre la vida del rei del rock, així que Stevens es presenta al càsting obtenint el paper principal. També es converteix en un assidu del programa de tele del moment, un revival presentat per Jack Good. Aprofitant la fama que li va donar l'any 1977 torna als estudis de gravació enregistrant alguns singles i un primer elapé en solitari "Shakin' Stevens" (1977) que causa sensació.




La seua especialitat és la revitalització de temes antics: "Marie Marie" de The Blasters; "You're driving me crazy" de Ronnie Harwood; "Oh Julie" (aquesta seua); "Green door" de Jim Love (tema que arribà al nº1 de les llistes UK); "Lipstick" de Joe Turner; "True Love" de Bing Crosby i Grace Kelly...






L'any 1985 publica "Merry Christmas Everyone", un tema nadalenc que també arribà a la primera posició en llistes. Que passin unes bones festes!!!!

diumenge, de desembre 04, 2016

Leon Russell - Delta lady

A la vila de Lawton, a Oklahoma, el far-west profund naixia el 2 d'abril de 1941 el pianista i cantant Hank Wilson, conegut musicalment amb el pseudònim de Leon Russell.

Home precoç musicalment parlant (en altres aspectes ho desconec) durant la seua adolescència ja va tocar amb Jerry Lee Lewis. Amb només 17 anys el fitxa ni més ni menys que Phil Spector com a músic de sessió per a moltes de les seues gravacions. Així ja fa carrera professional com a músic de The Byrds o Herb Albert i es guanya una fama de multiinstrumentista i sobretot de compositor creatiu.

L'any 1968 juntament amb el guitarrista Marc Benno edita el seu primer disc "Asylum choir", que obté bones crítiques però poques vendes. L'any 1970 grava amb Joe Cocker el disc "Joe Cocker" on s'inclou "Delta Lady" una de les cançons més populars de Russell i que havia escrit originalment per a Rita Coolidge.

Amb Joe Cocker li arribà l'èxit, va fer gira amb ell i amb els quartets guanyats va crear la seua pròpia companyia discogràfica, Shelter, on edita el seu segon disc "Leon Russell" (1970) i el seu primer disc d'èxit "Leon Russell amd the Shelter People" (1971). En aquest disc versiona Dylan en "A hard rain's a-gonna fall", versiona George Harrison a "Beware of darkness" i es versiona a si mateix a "The ballad of mad dogs and Englishmen". D'aquesta etapa són "A song for you", popularitzada més tard per Elton John, Simply Red, Michael Bubble o Ray Charles i "Jammin' with Eric" on toca amb Eric Clapton (inconfusible el so).

La bona relació amb George Harrison fa que participi en el famós concert de Bangla Desh. Després publica "Carney" (1972) amb el single "Tight rope" i amb el triple directe "Leon live" (1973) torna a aconseguir un disc d'or. 

Russell, he comentat al principi, que provenia de l'oest profund amb la seua pinta de cowboy, no és d'estranyar que gravés amb el seu nom original un disc country "Hank Wilson's back" (1973). A partir d'aleshores l'èxit comercial van anar disminuint progressivament. El seu últim disc d'èxit fou "Best of Leon" (1976) un disc de grans èxits. En aquella àpoca es vengué Shelter per a crear Paradise. També es casa amb Mary McCrary, la vocalista d'Sly & the Family Stone, amb qui gravaria varis discos sota el nom de Leon & Mary Russell.

En definitiva, Russell ha publicat gairebé 40 discos, dels últims anys caldria destacar la cançó "Foggy mountain breakdown" per la qual va aconseguir el Grammy a millor cançó instrumental country l'any 2002 i "The union" (2009) que gravà juntament amb Elton John i Bernie Taupin.

Leon Russell ha mort als 74 anys mentre dormia per causes que no s'han fet públiques.

El teorema de la galeria d’art.

Segurament vostè, que deu ser una persona molt viatjada, haurà comprovat visitant grans museus i galeries d’art que hi ha un senyors i senyores vigilant en vàries sales per impedir que es faci una selfie amb la Gioconda o retrati amb el mòbil el trebol de la Capella Sixtina del Vaticà. Però quants vigilants calen per poder vigilar una sala d’una galeria d’art?
Suposem primer que la vigilància d’aquestes sales la duen a terme uns vigilants que estan situats en un racó fix sense poder moure’s però amb una visió de 360º i suposem també que poden veure a qualsevol distància sempre i quan no hi hagi una paret pel mig, és clar.
I ara també suposarem que les galeries d’art o museus tenen forma de polígon, és a dir, les seues parets formen una regió tancada. Per exemple, pot imaginar-se que la sala que cal vigilar té forma de quadrat, d’hexàgon o d’estrella. Avui en dia ja sap que pot imaginar-se les formes més estrambòtiques possibles gràcies als dissenys que ens ofereix el món de l’arquitectura.
Agafi paper i un llapis que l’animo a què vagi fent dibuixets i vagi comprovant quants vigilants calen per guardar les obres d’art d’una sala. Si la sala té forma triangular, per estrany que sigui el triangle, només caldrà un vigilant. Si la sala és un quadrilàter, és a dir, un polígon de quatre costats veurà que amb un sol vigilant en un vèrtex també en tindrà prou. I si la sala és pentagonal, també n’hi haurà prou amb un. Però per a polígons més grans de sis costats potser ja en caldrà més d’un.
L’any 1975, Václav Chvátal publicava la solució a la revista Journal of Combinatory Theory. Es veu que per molt complicat que sigui el disseny de la galeria, si aquesta té N vèrtexs -cantonades o racons- només cal un màxim de N/3 vigilants. Si surt un nombre exacte ja ho tenim i si surten decimal no els hi farem cas i ens quedarem només amb la part entera. Posem per cas que una sala té 12 cantonades, aleshores com a màxim necessitaria 12/3=4 vigilants, i si en té 13 faríem 13/3=4,3333333… la qual cosa ens diu que amb 4 vigilants en faríem prou. A més, l‘any 1978, el matemàtic Steve Fisk donà un senzill mètode de com s’haurien de situar els vigilants dividint la sala en triangles i combinant colors.
Ara ja ho saben, si ens cal anar al Museu de Lleida a controlar que ningú ens prengui res, almenys tinguem clar on situar-nos per veure-ho tot bé.

El problema de la galeria d’art forma part del que s’anomena geometria combinatòria i fou plantejat l’any 1973 pel matemàtic Victor Klee (1925-2007). Avui en dia les conseqüències d’aquest teorema tenen més aplicacions que calcular el nombre de vigilants de seguretat, també s’utilitza per a la instal·lació de càmeres de videovigilància, detectors de fum, punts d’il·luminació o amplificadors de senyals WIFI.


(Article publicat al suplement de SEGRE el dia 27/11/2016)