diumenge, de maig 21, 2017

El Nyaca Llorente

Antonio Moisés Ñaca Llorente García
L'any 1972 la Unió Esportiva Lleida estava abocada en una crisi institucional després de la dimissió de Martínez Cabrera (presidents que dimiteixen, quina cosa, no?) i amb una comissió gestora que no li trobava substitut fins que voluntàriament va sortir el doctor Montañola, tal i com explico en aquest altre article.

Foto cedida pel D. Badia
A nivell esportiu la temporada 72-73 el Lleida estava al pou de la Tercera Divisió, i encara rai perquè havia pujat feia dos anys de Preferent. De fet en el futbol tot el que no és ni 1a ni 2A és un pou. Manolo Bademunt havia pres la iniciativa, a causa del buit institucional, de fer d'entrenador i Montañola aconseguí la cessió del defensa Juncal i el davanter Tauler del Deportivo de la Corunya. També es van fitxar Lolín, Silván, Olivares, Luque i el davanter Llorente procedent de l'Andorra, que estigué dos temporades. Aquestes dos temporades el Lleida (Lérida encara) acaba 4rt i 15è a la classificació. Un desastre.


Arbea-Contreras-Buján-Juncal-Mora-Esteban
Llorente-Cifo-Pascual-Díaz-Tarazona
La temporada 75-76 començava el el flamant fitxatge de Canito de l'Espanyol i Llorente tornava a la plantilla després d'un any a l'Algemesí.  Tot i els problemes amb els entrenadors, Juanito Vázquez va dimitir i Jordi Solsona es barallava amb els periodistes, les grades del Camp d'Esports van recuperar la il·lusió i es van tornar a omplir. El Lleida va va acabar 5è.

Llorente al costat del M;anolo del Bombo del Huesca

Jaimejuán-Buján-Martínez-Llorente-Puig Solsona-Zapata
Cortés-Reig-Gorricho-Nebot-Escolà
La temporada 76-77 el Lleida ingressa a la nova 2aB grup Est-Sud creada per la Federació amb un empat a zero al camp de l'Ontinyent en l'última jornada, curiosament l'empat els anava bé als dos equips.

Plantilla de la 76-77: Llorente és l'últim acotxat.

La 77-78 es debuta a 2aB amb una àmplia plantilla de lleidatans: Bosch, Jaimejuan, Viladegut, Reig, Vendrell... la temporada va començar malament amb tres derrotes consecutives i l'afició demanant el cap de l'entrenador Ignacio Sanjuan. A la Lliga no es va fer gaire bon paper, a la Copa és eliminat pel Cienpozuelos, però es guanya el Nostra Catalunya als penals contra el Terrassa.

Jaimejuán-Cortés-Cayuela-Marfil-Lacampre
Lluís-Pascual-Llorente-Reig-Ismael-Martínez

Jaimejuán-Llorente-Vendrell-Martínez-Bertúa-Lacampre
Cortés-Ricardo-Linares-Juanín-Escolà

La temporada 78-79 es fitxa l'entrenador Martín Esperanza i el president Pepito Esteve mor sobtadament prenent el relleu el vicepresident Joan Planes. La temporada va ser normaleta però es recordarà per ser l'any de Quique Martín, cedit per l'Osasuna que juntament amb Clotet van fer una davantera que ha quedat pel record dels de pedra picada.

Palomo-López-Calvo-Carlos Juan- Martínez-Arrazola
Martín-Reig-Clotet-Viladegut-Llorente
Amb Joan Planes "el de les pilotes" de nou president i Martín Esperanza renovat es fa un esforç econòmic, la temporada comença molt bé, però un clot al mes de gener i la poca paciència fa que es destitueixi Martín Esperanza a qui es va pagar 1.000.000 de pessetes (6.000 €) de rescissió contractant Manolo Buján. No va aportar cap novetat. La 80-81 es recorda per la Copa de Rei amb un Lleida-Barça. En la 81-82 mor el mític massatgista Pacheco.

Jaimejuán-López I-Sáinz-Aniano-Puig Solsona-López II
Lluís-Plou-Llorente-Viladegut-Vila
En la 82-83 s'estrena Antoni Gausí en la presidència donant importància al planter i pujant al primer equip Rubio, Palau, Elcacho, Alió, Canadell i el restaurant La Dolceta es converteix en el primer patrocinador de la samarreta de l'equip.

Clotet-Duran-Noly-Vila-Puig Solsona-Sindo
Epi-Llorente-Plou-Viladegut-Orga
Aquesta temporada 82-83 fou l'última temporada d'Antoni Ñaca Llorente al Lleida després de 293 partits. Jugador molt recordat i apreciat per aquells que l'hem vist jugar, en les 10 temporades que va estar va guanyar el trofeu de la regularitat i el de màxim golejador l'any 1980. També el diari La Mañana en aquells temps atorgava els guardons Quijote i Sancho, l'any 1979 se l'endú Llorente, després de Pacheco, Buján i Reig. Carmelo Moncayo el recorda "jugant d'extrem amb una rapidesa i profunditat endimoniades, però adaptable a qualsevol lloc". Jo mateix el recordo més de davanter que no pas d'extrem. Juntament amb Vendrell van passar una prova pel Real Madrid de Miguel Muñoz. Llorente va entrenar també un equip de jugadors benjamins del club la temporada 81-82, però la seua sortida fou un pèl polèmica.

Coneguda foto de Llorente celebrant el 3r gol del Lleida al camp
del Sant Andreu. Foto cedida pel Daniel Badia.
L'última temporada que va estar en la U.E. Lleida havia d'anar a un desplaçament a Lleó però s'hi negà perquè el club li devia diners, el periodista Aurelio Bautista va aconseguir convèncer-lo i a última hora s'hi desplaçà en cotxe amb l'aficionat Miquel Bota. La cosa no serví de gaire perquè el Lleida va perdre 2-0 contra la Cultural. La directiva li posà una multa de 25.000 pts (150 €) que no va acceptar, es discutí amb el directiu Jesús Bartolomé provocant una baralla després d'un entrenament, se li obrí expedient i finalment se'l donà de baixa.

Llorente amb l'equip del futbol base que entrenava
L'alcalde Siurana lliurant els trofeus a Llorente
El Ñaca Llorente, que també va jugar al CF Agramunt, ha mort aquesta setmana als 65 anys tal i com ens ho explicava el periodista Dani Badia i el fill de Llorente, Miguel.



Soundgarden - Black hole sun

El punk no havia acabat mai d'agafar als EUA, però vet aquí que en els anys 90 als americans els començà a agradar una faceta més comercial del punk, allò que s'anomenà grunge. Aquest moviment tornà a revolucionar els adolescents de tal manera com feu el rock'n'roll dels anys cinquanta posant els pares de malahandí i omplint alguns discos amb etiquetes de parental advisory. Tot i que no arribaven al nivell dels rappers gansta de l'època...

Els majors exponents d'aquest nou moviment foren Nirvana i Pearl Jam, amb orígens a Seattle i amb intersecció nul·la per part dels seus fans. Com amb els Beatles i els Rolling o com amb Blur o Oasis o amb Llach i Serrat o Pepsi i Cola o Golden i Starking. Entremig d'ells altres bandes com Offspring, Greenday, Stone Temple Pilots, Alice in Chains, Creed o Soundgarden.

Molt abans que Kurt Cobain i companyia s'haguessin unit, Chris Cornell ja estava tocant la bateria i cantant als Soundgarden des de l'any 1984, el que potser fou grup pioner del so Seattle. De fet fou la primera banda en gravar pel segell Sub Pop i la primera en rebre l'etiqueta de grunge. Van debutar amb "Ultramega OK" (1988) però el primer disc mitjanament conegut fou "Louder than love" (1989) amb una portada de Charles Peterson recordant l'estil Jim Morrison a "The best of the Doors" (1985).

El 1994, amb Nirvana ja sense líder, el top de les llistes va quedar pel disc "Superunknow", el més conegut i amb diferència dels Soundgarden. Amb una adaptació coral de Cornell, el grup experimentà amb sons i amb el teclat. "És molt beatle, i té un so característic. Acabem canviant completament el so" afirmava el guitarra Kim Yhayil.  "Estem madurant i entenem la importància de la melodia, Potser hem estat escoltant Brian Ferry," afirmava Cornell. "Black hole sun" es convertí en un clàssic, amb Grammy a la millor interpretació de hard rock i que fins i tot Peter Frampton va versionar l'any 2006.  En aquest disc s'incloïen també "Fell on black days", "My wave", "The day I tried to life" i "Spoonman", aquest últim amb Grammy a la millor interpretació de metal.

L'any 1996 publiquen un altre bon disc, i personalment més melòdic i complert, "Down on the upside" i tot i que els singles "Pretty noose", "Burden in my hand" i "Blow up the outside world" tenen un bon èxit a la Billboard el disc no va acabar d'agafar tant com l'anterior. L'any 1997 la banda es va separar a causa de les desavinences personals, com acostuma a passar sempre. Així que Chris Cornell aprofita per gravar en solitari "Euphoria morning" (1998) amb títols com "Sunshower" o "Can't change me" per destacar-ne dos d'aquest força bon i comercial primer disc en solitari. Després vindria un altre disc, "Carry on" al 2006. Aquí s'hi va incloure "You know my name", el tema principal de la BSO de Casino Royale de James Bond. Després vindrien "Scream" (2009), "Songbook" (2011) i "Higher truth" al 2015. Aquest 2017 havia publicat, gairebé desapercebut, el single "The promise", una balada dramàtica per a la pel·lícula del mateix nom del director irlandès Terry George.

Entremig de tot això, el 2001 Cornell s'uneix als excomponents de Rage Against the Machine Tom Morello, Brad Wilk i Tim Commerford per formar el superprojecte Audioslave, que durà fins el 2007. Amb tres discos publicats "Audioslave" (2002),  "Out of exile" (2005) i "Revelations" (2006) el single més destacat fou "Be yourself" (2005). També l'any 1991 havia enregistrat un disc sota el nom de Temple of the Dog amb el tema "Hunger strike" com a més destacat, a mi em recorda moltíssim el so d'Eddie Veder de Pearl Jam.

El 2010 Soundgarden es tornen a reunir, quan l'armilla va justa es perdona tot, i publiquen "King Animal" (2012) amb el prescindible "Been away too long" com a tema de més èxit.

Chris Cornell, addicte a l'alcohol i a tota classe de drogues, s'ha suïcidat penjant-se amb una corbata als 52 anys a la seua habitació de l'hotel MGM després d'un concert dels Soundgarden al Fox Theatre de Detroit. Pocs minuts abans de suicidar-se Cornell havia penjat al seu Facebook el videoclip de "My crocked steps" (2012) amb la frase "I'm the shape  of the hole inside your heart".

divendres, de maig 19, 2017

Espirals

Cicloide, epicicloide, hipocicloide, lemniscata, cissoide, nefroide, cardioide, astroide, rosàcies, catenària -sí, com allò de Rodalies que sempre es trenca-, tautòcrona, braquistòcrona…  tots aquest noms que li deuen sonar més estranys que la llista de reis gots són noms de diferents tipus de corbes. Les matemàtiques ja fa segles que es dediquen a estudiar corbes, Apol·loni de Pèrgam (262-190 aC) jugant amb un con i tallant-lo amb diferents inclinacions definí les anomenades còniques -circumferència, el·lipse, paràbola i hipèrbola- que potser són les corbes més conegudes.

Però si una corba ha fascinat els matemàtics per la seua presència en animals i plantes és l’espiral. L’espiral es forma quan un punt es va allunyant d’un altre punt central al mateix temps que va girant al voltant d’ell. Aquesta corba se l’ha fet servir per a construir escales, taps de rosca, llibretes, bobines, rotllos de cel·lo, discos de vinil, balancins, braços de gitano, culleretes de servir gin-tònics o fusillis.

Les dues espirals més famoses són la d’Arquímedes i la logarítmica. L’espiral arquimediana l’estudià el savi grec Arquímedes -és clar!- en el llibre De les espirals. És l’espiral que es forma quan es va descaragolant una corda d’un pal cilíndric: el radi va augmentant de forma proporcional a l’angle que es va girant. Aquesta és l’espiral del solc d’un disc de vinil, del cel·lo o de quan enrotllem qualsevol cosa.

L’espiral logarítmica fou profundament estudiada per Jacob Bernouilli (1655-1705). Va quedar tan encantat amb els seus estudis que va manar que en la seua tomba gravessin una espiral logarítmica, però el picapedrer devia ser una mica sapastre en matemàtiques i hi gravà una espiral arquimediana. En aquesta espiral, al contrari que en la d’Arquímedes, el radi i l’angle no segueixen una proporció constant. Aquesta corba la trobem en huracans, borrasques i galàxies a causa de les forces d’expansió i compressió combinades amb la rotació i en el món vegetal la podem veure en la distribució òptima de les llavors en la part central d’una margarita o un gira-sol o en la dels pinyons en les pinyes.

A pocs dies de l’Aplec del Caragol no podem deixar de fixar-nos en l’espiral de l’Helix aspersa, l’apreciat caragol bover que coem a la llauna. A la seua closca s’hi contempla una espiral logarítmica com en tants altres caragols i mol·luscos. Aquesta espiral és conseqüència d’un enrotllament natural degut al procés de creixement. Evidentment el logo de l’Aplec també és una espiral logarítmica.

(Article publicat al suplement Lectura del SEGRE el 14/5/2017)

dissabte, de maig 06, 2017

The Byrds - Mr Tambourine man

"Mr Tambourine man" va ser el primer èxit d'aquest quintet de Los Ángeles liderat pe Roger McGuinn. La cançó era original de Bob Dylan i estava inclosa en "Bringing it all back home" (1965), el seu primer disc elèctric i que el seus fans no van pair. Els Byrds la van publicar el 12 d'abril de 1965 i el 26 de juny d'aquell mateix anys s'emparrava fins al número 1 de les llistes. 

La idea de la gravació d'aquest tema per part d'uns desconeguts encara Byrds va venir de Jim Dickson, el seu mànager, qui la va sentir cantar a Dylan en el festival de Monterrey l'any 1964. La cançó la va presentar al grup, conegut aleshores encara com The Jet Set, però en un principi no els va convèncer. Ni amb les harmonies de Ramblin' Jack Elliot, ni amb noves estrofes ni amb un nou ritme més beat que ja es començava a portar en aquella època. Finalment fou una visita del propi Dylan qui després d'escoltar la versió de la seua gravació exclamà "Mare meua! Es pot ballar!".

El tema fou gravat en vint-i-dos preses en els estudis The Wrecking Crew, on McGuinn cantava i tocava en el single la seua famosa Rickenbacker 360 de dotze cordes, amb l'acompanyament de Hal Blaine a la bateria i Larry Knechtel al baix. Gene Clark i David Crosby feien els fabulosos acompanyaments vocals. Mc Guinn, qui necessitava menys padrins que Rivera i Iglesias junts  es va descriure gràcies a aquest single com "a mig camí entre Dylan i Lennon".

La portada d'aquest disc dels Byrds és una de prou famosa, amb foto de Barry Feinstein, apareixen en una espècie de mirall convex, tècnica fotogràfica coneguda com ull de peix. Aquesta portada en va inspirar d'altres igualment famoses com "Are yu experience" (1966) de Jimi Hendrix, "Big hits (high tide and green grass" (1966) de The Rolling Stones i "Safe as milk" (1967) de Captain Beefheart.


La cançó està inspirada en Bruce Langhorne, un guitarrista de sessió que va toca en varis discos de Dylan. "Bruce tenia una pandereta gegant, com la roda d'un tren" afirmava Dylan, "se'm va quedar gravada la seua imatge tocant". Ara Langhorme -el tambourine man- ha mort als 78 anys a causa d'una insuficiència renal.


Altres article relacionats que he fet:

dilluns, de maig 01, 2017

Talking Heads - Heaven

No, no, no s'espantin. David Byrne continua ben viu, igual que Tina Weymouth, Jerry Harrison i Chris Frantz. Així que de moment tenim els Talking Heads ben esquerats.

Avui toca parlar del director de cinema Jonathan Demme, conegut per pel·lícules com El silenci dels anyells o Filadèlfia, però estiguin tranquils i tranquil·les que jo no els parlaré pas de cine, que no n'entenc ni un borrall. Les meues pelis de culte són Top Secret, la saga de Aterriza como puedas, Hot Shots i Loca Academia de Policia. No cal que el digui res més, queda tot dit.


L'any 1984, des d'un punt de vist musical, Demme dirigeix "Stop making sense", una innovadora pel·lícula d'unes actuacions en directe dels Talking Heads al Pantages Theatre de Hollywood. 


El film comença amb els títols de crèdit i seguidament se veu David Byrne caminant amb un reproductor de cassette -recordi qie som als vuitanta- i una guitarra acústica. D'aquesta manera comença la primera cançó "Psycho killer", un tema de l'any 1977 i que potser és el major èxit de la banda. A mi no és el que més m'agrada per això, per mi el millor tema del grup és "Wild wild life" (1986). A partir d'aquí els tramoistes comencen a incorporar més instruments a l'escenari.

La segona cançó, en la qual s'incorpora ara Tina Weymouth, també és un clàssic, "Heaven", original de l'any 1979 i enregistrada en el disc "Fear of music". És una balada amb un fons de música country en la qual Byrne parla d'una visió de la vida després de la mort. En aquesta filmació la cançó és acompanyada amb uns arranjaments per a guitarra acústica i una baix amb harmonies de fons. Potser els sonarà una meravellosa versió que van fer els Esclarecidos de Cristina Lliso l'any 1993. 


A cada cançó es van incorporant els diferents instruments i els components de la banda fins que a "Burning down the house" ja hi toquen tots. Així es van succeint els diferents temes, entre els quals també s'inclou el clàssic "Once i a lifetime", tema que s'incloïa inicialment en el "Remain in light" (1980). La interpretació en directe que fa Byrne és impressionant i posa la pell de gallina: "Ens divertia molt tocar-la en directe. Gairebé era com volar, i el públic ens acompanyava" afirmava Chris Frantz.

Aquesta és la millor meravella musical de Jonathan Demme, però també va dirigir Neil Young en tres ocasions: "Neil Young: Heart of gold" (2006), "Neil Young: Trunk show" (2010) i "Neil Young journeys" (2012). També el videoclip "The perfect kiss" dels New Order (1985).

Jonathan Demme ha mort als 73 anys a New York a causa de les complicacions provocades per un càncer d'esòfag.

dimecres, d’abril 19, 2017

Els premis matemàtics

Gösta Mittag-Leffler (1846-1927) fou un matemàtic suec més conegut per ser el protagonista d’un embolic de faldilles que no pas per la seua recerca en anàlisi complexa. Quan Alfred Nobel deixà escrit en testament la creació dels premis que duen el seu nom condemnà les matemàtiques a no tenir representació en aquests guardons. Segons s’explica Alfred Nobel no va voler crear-lo pel pànic que li feia que Mittag-Leffler el pogués guanyar, i és que la senyora d’Alfred Nobel tenia afers extramatrimonials amb aquest formós matemàtic suec. I vet aquí com per culpa d’una història de banyes les matemàtiques no tenen premi Nobel que sí tenen la Física, la Química, la Medicina, l’Economia, la Literatura i la Pau, aquests dos últims els més mediàtics.

El que no es devia pensar el senyor Nobel és que, tot i no instaurar un Nobel de Matemàtiques, els senyors matemàtics, que estan per tot arreu, podrien guanyar el premi en altres categories. Així José Echegaray i Bertrand Russell guanyaren el de Literatura, Leonid Kantoróvich, Gérard Debreu i el conegut John Forbes Nash -de qui es relata la seua biografia en la pel·lícula Una ment meravellosa-  aconseguiren el d’Economia i Max Born o Hendrik Lorentz el de Física.

A falta de premi Nobel oficial per a matemàtics, n’existeixen d’altres d’igual prestigi. El més conegut són les medalles Fields, que en honor a John Charles Fields la Unió Matemàtica Internacional entrega cada 4 anys des de 1936 -amb alguna interrupció- a matemàtics joves, considerant jove a qui té menys de 40 anys. El guardó consisteix en una medalla amb la cara d’Arquímedes i 10.000 €, que és el que deu fer més il·lusió als premiats i les premiades.

Altrament, creat el 2002 per l’Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres, existeix el Premi Abel amb una remuneració econòmica de 770.000 €, similar a la del Nobel. El 21 de març passat s’atorgà el Premi Abel 2017 al matemàtic francès Yves Meyer “pel seu paper clau en el desenvolupament de la teoria matemàtica de les ondícules”. Enguany, la deliberació del premi tingué lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans durant el gener passat en el marc del simposi Abel in Barcelona


La teoria d’ondícules o wavelets té aplicacions variades. Les més conegudes són en el tractament digital i la compressió d’imatges -el format JPEG 2000- i sons. També en la representació d’imatges mèdiques, en l’estudi de moviments sísmics, en el reconeixement de veu o en astrofísica per l’estudi de les anomenades ones gravitacionals descobertes l’any passat.

(Article publicat en el suplement Lectura del SEGRE el 16/4/2017)

diumenge, d’abril 09, 2017

James Cotton - Digging my potatoes

Servidor de vostès sempre ha estat un gran admirador de la música blues i del rhythm and blues. Del blues nascut a Amèrica a partir de les aportacions dels esclaus africans que arribaven als Estats Units per collir cotó a les plantacions del Mississipí. Quan s'abolí l'esclavitud i milers de persones de raça negra es veieren lliures el blues va començar a estendre's, a Cincinatti nasqué el segell King, a Los Ángeles Specialty i a Chicago la superdiscogràfica Chess Records. i Chicago es convertí en la capital de la música negra. Muddy Waters, Howlin' Wolf, Willie Dixon, Sonny Boy Wiliamson, John Lee Hooker, el grandíssim BB King... més endavant Cream, John Mayall, The Yardbirds, Peter Green, Eric Clapton, Jimmy Page, Steve Ray Vaughan, Albert Collins, Gary Moore o una jove promesa que fou Jonny Lang i també la Vargas Blues Band del bo de Javier Vargas, a qui seguia en tots els seus concerts que feien per la zona.

Però vet aquí que l'any 1996 vaig descobrir la companyia discogràfica Alligator Records conseqüència d'un doble CD -comprat al Music World del carrer Mallorca de Barcelona si mal no recordo- que va publicar i que servia de commemoració del seu vint-i-cinquè aniversari. I aquest fou el moment de màxima implosió bluesística de la meua vida. Aquest disc em suposà el descobriment de grans llegendes de la música negra (que no vol dir que fossin tots negres) com Son Seals, William Clarke, Charlie Musselwhite, Maurice John Vaughn, Floyd Dixon, Professor Longhair, C J Chenier and the Red Hot Louisiana Band, the Blues Imperials, Kenny Neal, Long John Huster, Lonnie Mack, Billy Boy Arnold, Koko Taylor, Elvin Bishop, Lucky Peterson, Clarence Gatemouth Brown, Hound Dog Taylor o James Cotton

Com no podia ser de cap altra manera, Alligator Records va néixer a Chicago l'any 1971 de la mà de Bruce Iglauer. Iglauer fou un blues pilgrim que arribà a Chicago l'any 1970 per escoltar la música que es feia al South i els West Sides dels veïnats negres de la ciutat. El primer disc que edità fou un de Hound Dog Taylor l'any 1971.

James Cotton va néixer en una plantació de cotó vora del Mississipí, tal i com manen els cànons, l'any 1935. La influència de la seua harmònica es deu directament a Sonny Boy Williamson amb qui compartí una gira, cosa que li suposà un contracte de gravacions amb Sun Records. L'any 1960 grava amb Muddy Waters en el famós disc "At Newport" de Chess Records tocant l'harmònica en "Got my mojo working" un clàssic tema del blues de Chicago. Aquesta col·laboració i amistat amb Waters s'aniria estenent durant molts anys. El 1966 forma The James Cotton Band i agafa fama i reputació com una de les grans harmòniques de blues en directe, Cotton converteix a partir d'aleshores la seua vida en un continu directe. Les gravacions d'aquestes etapes es troben en diferents discs editats per Verve.

L'any 1984 fitxa pel segell Alligator Records publicant "High compression". L'any 1996 guanya un Grammy al millor disc de blues tradicional pel seu disc "Deep in the blues". L'any 2013 publicà "Cotton mouth man" amb el qual tornava a Alligator després de passar per altres discogràfiques com Verve, Telarc o Anton's.

Amb 81 any James Cotton ens ha deixat culpa d'una pneumònia en el San David Medical Center d'Austin.

divendres, de març 31, 2017

La fórmula d'Euler

Si es fes una enquesta entre el col·lectiu científic amb la pregunta de quin ha estat el millor matemàtic de la història, segurament Leonhard Euler (1707-1783) tindria molts números per quedar entre els tres primers. I és que entre fórmules, teoremes i rectes, el nom d’Euler apareix en totes les branques de la matemàtica. Va escriure 886 obres entre llibres i articles de tal manera que l’Acadèmia de les Ciències de Sant Petersburg necessità 47 anys després de la seua mort per poder acabar de publicar tota la seua obra. Algunes les va haver de dictar perquè es quedà cec, però la seua memòria era tan prodigiosa que era capaç de recitar l’Eneida o les actes de l’Acadèmia de les Ciències de la qual ell era el secretari. I amb tot això tingué encara temps de casar-se dos cops i tenir 13 fills.

Avui descobrirem el que s’anomena la fórmula d’Euler. Agafem una capsa de sabates o un bric de llet i comptem les cares, ens en surten 6, no? Ara comptem les arestes, és a dir les vores de les cares, i ens en surten 12. I per últim els vèrtexs, que n’hi ha 8. Si ara a les cares li restem les arestes i sumem els vèrtexs ens surt 6-12+8=2. Prenem ara una altra forma geomètrica, per exemple un envàs de Toblerone gegant d’aquells que baixem d’Andorra i repetim el mateix recompte, aquest cop ens surten 5 cares, 9 arestes i 6 vèrtexs i fem la mateixa operació 5-9+6=2. També dona 2. I si ara ens imaginem una piràmide egípcia? La piràmide té 5 cares comptant la base, 8 arestes i 5 vèrtexs, i 5-8+5=2, també surt dos. Doncs la fórmula d’Euler ens diu justament això, que si al número de cares li restem les arestes i li sumem els vèrtexs donarà dos en aquests tipus de figures anomenats poliedres.



Per últim, imagineu-vos les pilotes de futbol de les d’abans. Suposo que us haureu fixat que està dividida en pentàgons i hexàgons, en concret hi ha dotze pentàgons i vint hexàgons; com en cada vèrtex hi van a parar tres arestes hi ha 60 vèrtexs i 90 arestes i per tant 32-90+60=2. Matemàticament a aquesta figura se l’anomena icosaedre truncat.






Aquesta fórmula provocà el desenvolupament de la topologia, una branca de les matemàtiques que estudia la geometria però sense tenir en compte les mesures dels objectes, només les deformacions. Sense anar més lluny, l’any 2016 els físics Thouless, Duncan i Haldane van rebre el Nobel pels seus descobriments sobre la relació entre les formes topològiques i la seua conductivitat elèctrica.

Article publicat al suplement Lectura del SEGRE el 19/3/2017.

dissabte, de març 25, 2017

Chuck Berry - Rock and roll music

El 12 d'abril de 1954 van començar a sonar les hores del rellotge de Bill Haley al Pythian Temple Studio de Nova York. El 9 de juliol de 1955 es col·locaria de número u a les llistes americanes. El rock'n'roll es convertia en el reflex de la nova rebel·lió juvenil. Bill Haley, Little Richard, Big Joe Turner, Big Mama Thornton, Fats Domino, Lloyd Price, Johnny Otis, Bo Diddley i... Chuck Berry.

Charles Edward Anderson Berry podria haver nascut el 15 de gener de 1926 a Saint Louis o el 18 d'octubre de 1931 a San José. No se sap tot i que la data més generalitzada és la primera. A Berry li agradava jugar amb aquestes dades biogràfiques, un petit reflex del que seria el seu caràcter. De petit no devia pensar en arribar a ser cap estrella mentre estudiava l'ofici de barber, la música a casa seua la deixava per als seus pares que formaven part d'un cor godspel. A poc a poc es va aficionar al hobby, al començament tocant el baix, però la seua professora Julia Davis el va convèncer perquè toqués la guitarra. Durant un temps va compaginar les tisores i la guitarra, amb Johnie Johnson al piano i Ebby Harding a la bateria però el bluesman Muddy Waters i el disc-jockey Alan Freed es van creuar en el seu camí.

Muddy Waters porta Berry a Chess Records, el segell discogràfic especialitzat en blues i rhythm'n'blues i els sorprèn amb la seua barreja novedosa de ritme blanc i negre. De seguida enregistra un single amb "Wee wee hours" a la cara A i "Ida Red" a la cara B. Però aquest títol d'"Ida Red" no acaba d'agradar, és un tema que Berry dedica a una tieta seua i els germans Chess li fan canviar. Berry els feu cas, i fent gala del seu sentit de l'humor canvia el títol pel de "Maybellene" (1956), que no és res més que el nom d'una vaca que sortia en un dels seus contes infantils favorits. I ara entra Alan Freed en escena, Freed era l'home que podia enfonsar o catapultar -amb suborns inclosos- a l'èxit qualsevol disc i així fou com "Maybellene" aconseguí un cinquè lloc en llistes i ha quedat com una de les cançons des de la qual es posen les bases del rock'n'roll de tots els temps. Per cert, la famosa mania de Jerry Lee Lewis de prendre foc al piano fou culpa de Freed i Berry justament. En un concert que organitzà Alan Freed, Jerry Lee Lewis volia el protagonisme de ser l'últim en actuar, però finalment l'organitzador es decidí per Chuck Berry, així que Lewis, que era el penúltim, tragué una ampolla de líquid inflamable per incendiar el piano i fer que Berry es fes fotre i no el pogués fer servir.

Mantenir-se en l'èxit durant la segona meitat dels anys cinquanta no li costà gaire a Berry, ja que era un artista de fàcil creació i tot i ser agressiu, esquerp i orgullós fora de l'escenari els seus shows el transformaven. Van anar passant èxits que avui ja són clàssics del rock'n'roll. A "Roll over Beethoven" (1956) -revisada genialment per l'Electric Light Orchestra (1973)- juga amb el doble sentit del terme roll over, el de fer girar un disc o el de fer fora la música clàssica per fer lloc als nous ritmes -roll over Beethoven and tell Tchaikovsky the news-. Se veu que Berry acabà tip de Beethoven perquè la seua germana Lucy es passava hores al piano interpretant-lo i ell no el podia fer servir. El hit "School days" (1957) arriba al 3 de les llistes i l'any 1990 es fa famosa una versió dels Simpson en el disc "Sing the blues". El "Rock and roll music" (1957) que descriu l'essència del rock arriba al 8 de les llistes, aquest tema és versionat amb èxit pels Beatles.

A "Sweet little sixteen" (1958) descriu el seu amor per noies de setze anys, que posteriorment li portaria un bon mal de cap perquè un delicte sexual el portà a la presó. Tot comença en una redada policial en el club que Berry havia muntat a Saint Louis. En el guarda-roba hi havia una noia que havia començat a treballar en el local sent menor d'edat i que va acusar el seu amo d'haver intentat abusar d'ella. Fonamentat o no, aquest fou el primer cas de tot un drama que perseguiria Berry durant molts anys. A causa del caràcter racista per algunes declaracions durant el judici el Tribunal Suprem dels Estats Units anul·là la sentència i de moment Berry se'n salva de passar per txirona. Per cert, aquest tema arribà als tribunals per culpa del "Surfin' USA" dels Beach Boys, s'hi assemblen, eh? Doncs bé, això li comportà una bona compensació econòmica per a Berry. Si aquest cop li va sortir bé, no ho aconseguí amb el "Subterranean homesick blues" de Bob Dylan, calcat del "Too much money business" (1957) de Berry. O no?

Així que va poder continuar gravant i el 1958 publica el single de "Johnny B. Goode", una cançó autobiogràfica que es convertí en una de les més famoses i versionades del rock -segons la revista Rolling Stone la setena millor cançó de la història-. O no em dirà que vostè no ha cantat mai el Go! Go! Go! Johnny, go! Go! Després continua amb "Carol" (1958) -versionat pels Rolling Stones en el seu debut l'any1964-, "Sweet little rock and roller" (1958), "Almost grown" (1959), "Back in the USA" (1959) i "Too pooped to pop" (1960).

La revisió del cas anterior li suposà dos anys a la garjola, de 1962 a 1964, i provocaren la interrupció de la carrera meteòrica de Berry i també del seu matrimoni. Però si Berry no podia actuar sí que podia continuar escrivint estant entre reixes, Només sortir de presó va incorporar a la història del rock peces com "Nadine (is it you)" (1964), "No particular place to go" (1964), la famosíssima "You never can tell" (1964)  recuperada l'any 1995 gràcies al ball d'Uma Thurman a "Pulp Fiction" i "Promised land" (1964) que popularitzà Elvis Presley el 1973.

Els últims anys de la dècada dels seixanta li serveixen per consagrar-se (encara més) en els directes amb la seua guitarra Gibson i el seu cèlebre pas sobre l'escenari: el duck walk, que no és pas un invent d'Angus Young dels AC/DC com molts es pensen. Ja ningú li negava el seu protagonisme en la música. L'any 1972 li arriba el seu primer i únic número 1. Incomprensiblement fins aleshores i gràcies al seu viatge a Anglaterra on enregistrà el disc "The London Chuck Berry sessions". Un tema que originàriament durava onze minuts "My ding-a-ling" i que sembla una cançó d'esplai aconsegueix el primer lloc en llistes acompanyat de "Reelin' and rockin'".

També va debutar en el món del setè art amb la pel·lícula "Hail. hail, rock'n'roll" dirigida per Taylor Hackford que fou un fracàs de taquilla l'any 1988. La seua llegenda de personatge asocial feu que el condemnessin un altre cop, ara per evasió d'impostos, però ell continuava amb el seu egocentrime i narcisisme. En una entrevista a New Musical Express, quan li preguntaren per les 10 millors cançons de la música no dubtà en citar-ne 10 de les seues. Au. I potser el súmmum de les denúncies li arribà el 1990 quan fou acusat per una de les cuineres d'un restaurant seu de Missouri d'haver instal·lat càmeres en el lavabo de senyores. Quan la policia ho anà a investigar van trobar en el seu domicili centenars de cintes amb imatges gravades.





Chuck Berry ha mort als, teòricament, 90 anys per causes naturals:

dilluns, de febrer 27, 2017

Els diagrames de Voronoi

Tot i que la humanitat ha pogut viure milers d’anys sense l’ús del telèfon mòbil, avui dia sembla que ens és una eina imprescindible. Aquests aparells funcionen mitjançant ones electromagnètiques, igual que la ràdio o la tele. La primera trucada des d’un mòbil la féu l’enginyer Martin Cooper l’any 1973 però d’aparells sense fils per a comunicacions ja se n’havien fet servir anteriorment, com els famosos walkie-talkies. Per tal que la comunicació per mòbil pugui funcionar, el nostre aparell envia uns senyals electromagnètics a una antena, la més propera possible, i des d’aquí fins a l’antena més propera al receptor.
La telefonia mòbil també és coneguda com a telefonia cel·lular ja que les antenes cal col·locar-les estratègicament per donar la màxima cobertura possible a les seues àrees. Aquestes àrees s’anomenen cel·les i no són només que les divisions d’un territori en petites regions amb una antena en cadascuna d’aquestes regions. Una forma molt senzilla d’imaginar-s’ho és com un rusc d’abelles, el qual està dividit en petites àrees hexagonals que recobreixen tota la superfície.
Una manera de dibuixar cel·les és mitjançant diagrames de Voronoi agrupant tots els punts que estan a menor distància d’una de les antenes o d’una altra. Imagini’s que vol dividir Catalunya en diagrames de Voronoi: només cal unir les capitals de comarca properes entre elles amb un segment i buscar el punt mitjà. Si uneix ara els diferents punts mitjans dels segments traçats veurà quina és “l’àrea d’influència” de cadascuna de les capitals de comarca segons Voronoi.
Tot i que la idea original fou del meteoròleg Alfred Thiessen, va ser el matemàtic rus Gueorgui Voronoi qui desenvolupà la teoria a finals del s. XIX. El mètode ja fou utilitat l’any 1854 pel metge John Snow a Londres per trobar l’origen d’un brot de còlera. Snow va fer el diagrama de Voronoi (que encara no es deia així) de totes les fonts i va veure així en quina zona hi havia més afectats, al tancar la font aquella s’acabà el brot de còlera.
Actualment, els gràfics de Voronoi s’usen molt en models de planificació geogràfica on cal determinar àrees d’influència d’hospitals, escoles, parcs de bombers, centres comercials o les antenes de telefonia mòbil. També serveixen per delimitar l’àrea d’influència de cada aeroport, d’aquesta forma si cal fer un aterratge d’emergència la tripulació pot saber quin està més a prop.

Article publicat al Segre Lectura el 19 de febrer de 2017.