divendres, gener 09, 2015

Coses que passen amb el 2015


Algunes cosetes que segurament no semblaran li gens interessants del 2015:

  • Es pot escriure de forma palindròmica com un producte de primers: 2015 = 31 * 5 * 13.
  • 2015 en base 2 també té una expressió palindròmica (capicua): 2015=11111011111(2
  • En base 4 repeteix la cadena 133: 2015=133133(4. I en base 8 repeteix el 37: 2015=3737(8.
  • És un número de Lucas-Carmichael. Aquests números són els números n=p·q·r tals que (n+1) és múltiple de (p+1), de (q+1) i de (r+1). Ja hem vist abans que 2015 en producte de primers és 2015=5*13*31 i 2016 és múltiple de 6, de 14 i de 32.
  • Ara fixem-nos en el 2014, 2015 i 2016 i la seua descomposició en primers. 2014=2*19*53; 2015=5*13*31 i 2016=25*32*7. Els tres números tenen 3 factors primers diferents, això que ara porta passant dos anys ja que el 2013 també compleix aquesta propietat no tornarà a passar fins el 2018, 2109 i 2110. Em sap greu però no ho podré recordar en aquells temps.
  • Aquesta és molt guapa: 2015 és la mitjana aritmètica dels 77 primers quadrats: 2015=(1 + 4 + 9 + 16 + 25 +...+ 5929)/77.
  • La suma dels dígits de 2015: 2 + 0 + 1 + 5 = 8 coincideix amb el nombre de divisors que té: {1, 5, 13, 31; 65, 155, 403, 2015}. 
  • Una altra propietat molt bèstia: si a 2015 li anem restant potències de 4 obtenim sempre nombres primers. 2015-41=2011; 2015-42=1999; 2015-43=1951; 2015-44=1759, 2015-45=991.
  • 2015 és un divisor de 924-1
  • El nombre 109876543210987654321...10987 que té 2015 dígits és un nombre primer.
  • El 2015 apareix en la posició 19.037 dels decimals de pi.
  • 2015 no es pot posar com a suma de tres quadrats, però si ho podem escriure com una diferència de cubs: 2015=143-93.
  • 2015 és suma de 10 potències de 2: 2015=20+21+22+23+24+26+27+28+29+210.
  • 2015=31 * (32 + 33)
  • 2015=(25-1)*(26+1)
  • 2015=(1 + 2+ 3 + 4 + 5 + 6)*(7 + 89) - 1- 0.
  • 2015= 10*9*(8+7+6)+5*(4!+3-2-1*0).
  • 2015=(11* (11 + 1 + 1) + 11 + 1) * (11 + 1 + 1)
  • 2015=2222 - 222 + 22 - 2 - 2 - 2 - 2/2
  • 2015=(33 + 33 - 3/3) * (33 - 3!/3)
  • 2015=(4 * 4 * 4 + 4/4) * (4 * (4+4) - 4/4).
  • 2015=(55 + 5 * 5)* 5 * 5 + (5 + 5 + 5).
  • 2015=(6 + 6 + 6) * (6 + 666) / 6 - 6/6
  • 2015=7 * 7 * 7 * 7 - 7 * 7 * 7 - 7 * 7 + 7 - 7/7.
  • 2015=(8 * 8 +8/8) * (8 + 8 + 8 + 8 - 8/8).
  • 2015=999 + 999 + 9 + 9 - 9/9.
  • Amb les primeres xifres de pi: 2015=(3 + 1 + 41) * 59 - (2 + 6 + 5 + 3)*5*8 
I per acabar li faig saber que 2015 té exactament tres divendres 13. Bon any 2015.

dimarts, desembre 30, 2014

2014: Galletes d'aigua pel cap amb llistes paraigua

I arriba el moment del típic resum de l'any. Aquell resum de coses que han passat en l'any que s'acaba i que cal llegir-lo amb la melodia de l'"Imagine" de John Lennon de fons, però que enguany hi diria més el "Bailando" d'Enrique Iglesias o el "Happy" de Pharrell Williams potser.

Cada any hi ha unes sigles que es fan famoses sense que ningú sàpiga del tot cert què nassos volen dir, enguany li ha tocat al FLA, el Fons de Liquiditat Autonòmica del qual l'altre dia parlàvem a l'ascensor amb un veí. Però enguany, com la consellera Rigau ha dit que cal tenir molta cura de l'ortografia, tothom ha fet un esforç per conjugar bé la primera persona del plural del present d'indicatiu: Podem(os), Som(os), Guanyem, Avancem, Construïm i Parlem. Poc originals posant nom a les coses, no? Amb la currada que mos vam fotre tots a l'estiu fotent-nos una galleta d'aigua pel cap i dient-li de nom Ice Bucket Challenge i no pas Remullem. Deu ser per això que es van inventar les llistes paraigua... I per paraules estranyes, al setembre a Lleida vam aprendre que era una torbonada, que es veu que és una ventada molt forta que va fotre a terra els arbres de Corregidor Escofet i les mançaneres del camí de Corbins. Riguin-se vostès del meteorit d'Alpicat.

A Catalunya celebrem el Tricentenari i continuem encantats amb això que ja fa dies que li diem el Procés, -Processem?-. En canvi, a Crimea d'un dia per un altre van organitzar un referèndum -més que res perquè a Kiev la van liar pada-, i a Escòcia ja el van fer. I nosaltres se veu que el 9N vam anar a votar -bé, tots no- en una cosa que se'n deia procés participatiu. Fixi'n-se, una altra expressió nova per dir que es va a votar. Aleshores també va haver un procés participatiu al maig en forma d'eleccions europees -bé, tots no- i en les quals les va guanyar ERC. Al setembre vam anar tots -bé, tots no-, a aquesta cosa que ens va dir l'ANC -colpista i susceptible de ser il·legalitzada- que s'havia de fer en forma de V. Al Parlament es va aprovar la Llei de Consultes i el president va firmar el famós Decret 129/2014 que fou impugnat immediatament per no sé pas quantes instàncies judicials, Amb tot això sembla ser que es munten uns petetes per tot arreu. El mateix TC va anul·lar la declaració de sobirania, clar, no m'estranya després que el ministre Margallo es preocupés per natres dient que "Catalunya vagará fuera del Sistema Solar por los siglos de los siglos". I això que el Gobierno va decidir publicar unes balances fiscals que van resultar que no se les creien ni ells. Al PSC l'Àngel Ros deixa l'escó de diputat pel tema del també número que tothom sap de memòria 150.2, els diputats Elena, Geli i Ventura se fan famosos i surten al Polònia, Pere Navarro plega i senyores de Terrassa li peguen cops de puny, al final mana Iceta i els pakis voten a les primàries per Jaume Collboni, Àngel Ros torna de president del PSC, plega Rubalcaba -qui manava realment al PSC- i guanya un guapot que se diu Pedro Sánchez i que és tan i tan progre que pel ell això de la independència és com la violència de gènere. I plega el rei Juan Carlos I, de nom, perquè el que han posat ara -un tal Felip VI- té les mateixes idees que el d'abans, és el que deu tenir pertànyer a una institució tan contemporània com és la monarquia. I va plegar Sandro Rosell, i va plegar Manel Prat i Ana Mato, i van fer plegar Toni Seligrat a favor d'Imanol Idiákez... però qui no hi ha manera que plegui és Duran i Lleida.

La humanitat ja és capaç de fer aterrar la sonda Philae al cometa 67P -bonica manera de celebrar l'any Oró-, però no és capaç de fer aterrar un avió a l'aeroport de Castelló ni de trobar els avions desapareguts de Malasia Airlines. El doctor Joan Massagué descobreix el funcionament de la metàstasi però ens entestem a fer famosos personatges com el pequeño Nicolás. Som capaços de fer grans pel·lícules com "8 apellidos vascos" però també de fer guanyar el festival d'Eurovisió a la barbuda Conchita Wurst. Per primer cop una dona -Maryan Mirzakhani- guanya la medalla Fields de matemàtiques però posem de moda malalties com l'Èbola preocupant-nos més pel gos Excalibur que no pas per totes les persones infectades. I a tot això uns van pagant amb les Black cards de Bankia i altres no trobaven el moment de legalitzar la situació de les seues herències a Andorra. I així ens va, que ja no es respecta res i Alemanya li endossa un 7-1 a Brasil i un jugador uruguaià agredeix un italià i no pas al revés. Fins i tot l'acaben dinyant Emilio Botín, Miguel Boyer, Isidoro Álvarez i la Duquesa de Alba, això sí, després d'haver viscut com a reis, clar.

A Lleida ens ha donat per mirar-nos lo melic reformant lo Mercat del Pla convertint-lo en un outlet, llegint lleidatà amb "Lo lleidatà és fàcil, txarra'l sisquere" i per anar en amotet com lo Marc Márquez. Som tan mainstream natres que portem Kiko Rivera per la Festa Major de maig i se'ns acudeix muntar un parc dels barrufets a les Basses. Ara bé, a Pablo Hásel el censurem ara que es posen d'acord fins i tot Cuba i els EUA, no fos cas... No hem patit el nostre Can Vies ni el nostre Gamonal, però sí que vam patir una explosió de gas a la plaça de la Sal i els apunyalaments d'un faltat de Logroño que mos van tenir confinats a casa dos dies per culpa del whatsapp. Enguany se n'ha anat el bisbe Ramon Malla que ens va destrossar la diòcesi i l'alcalde franquista Hellín que va liderar la repressió a la ciutat, suposo que ha marxat per trobar-se amb Blas Piñar i no precisament al cel. També el polític Pere Rosselló, l'artista Rosa Siré, el medievalista Prim Bertran, els exjugadors de la Unió Esportiva Lleida Enric Ribelles i Tito Vilanova i l'expresident Teixidó Mariné. I per últim hem vist com tancaven el mític hotel Condes de Urgel.

El món de la música ha patit la mort de gran com Joe Cocker, Pete Seeger, Paco de Lucía, Bobby Womack, Toni Ramone (Ramones), Jack Bruce, Johnny Winter i Peret. I altres no tan coneguts com Phil Everly (Everly Brothers), Bernardo Ríos -el de las "Murallas de Tarragona"-, Bob Casale (Devo), Fergie Fredericksen (Toto), Júnior, Lera (Parabellum), Cheo Feliciano, Big Bang Hank (Sugarhill Gang) el gran compositor sardanista Tomàs Gil i Membrado, Rapahel Ravenscraft, Toni Urbano (Leño), Gerry Goffin i Javier Benavente (Parálisis Pemanente).  

Per allà dalt sentiran les converses entre intel·lectuals del futbol: Luis Aragonés, Eusebio, Di Stéfano i Vujadin Boskov que acabarà concloent que "Futbol es futbol".  Llegiran Anna Maria Moix, Albert Manent, Gabriel García Márquez, Mercedes Salisachs i Anna María Matute amb supervisió de Josep Maria Castellet. Escoltaran Tatiana Sisquella, Joan Barril, la ciència del Josep Maria Ferrer Arpí i podran riure amb l'humor del senyor Bachs i el acudits del Guillem Cifré. I si encara s'avorreixen més, tindran la companyia del Robin Williams, l'Àlex Angulo, el Pere Ventura, la Lauren Bacall, el Rick Maial (Els Joves) i la Shirley Temple.  El Josep Maria Subirats podrà fer alguna escultura, aprendran matemàtiques amb l'Emma Castelnuovo i el Ferran Hurtado i practicar atletisme amb Yago Lamela. I al tanto amb Ariel Sharon i Adolfo Suárez, no es deixin entabanar. Qui segur no l'entabanarà serà el mític alcalde de Bilbao Iñaki Azkuna

I conte contat, any acabat... que passin bon any!

Si vostè és una mica masoca i/o nostàlgic i/o nostàlgica i vol recordar altres resums d'anys anteriors pot accedir des dels següents enllaços: 2013, 2012, 2011, 2010, 2009, 2008 i 2007.

dimecres, desembre 24, 2014

Joe Cocker - One word (peace)

Per aquestes dates, si vostès són lectors o lectores assidus o assídues a aquest bloc sabran que un dels meus articles tradicionals és la felicitació nadalenca a partir d'una cançó on ens entendreix un grup o cantant de pop o rock enlloc de les corals que durant aquestes dates canten "Santa nit" o "El desembre congelat".
Per comprovar empíricament la veracitat de l'anterior paràgraf pot consultar els articles publicats:
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Però avui toca parlar de Joe Cocker, de qui no he trobat cap nadala. però és igual... qualsevol altra cançó pot anar perfecte.

John Robert Cocker nasqué el 1944 a Sheffield i començà la seua carrera musical l'any 1956 cantant al grup Cavaliers del seu germà Víctor. Adopta l'estil vocal de Ray Charles, de qui es declara admirador fascinat. La primera experiència diguem-ne seriosa fou en el grup Vance Arnold and the Avengers. Treballant per una companyia de gas forma els Big Blues i graven el single "I'll cry instead"  versionant The Beatles -fixi's amb la seua veu- publicat per Decca el 1964 que fou un fracàs, amb la qual cosa Cocker tornà a treballar com a instal·lador de gas i després com a empaquetador. Més tard formà la Grease Band dedicant-se a cantar en el circuit de pubs i clubs del nord d'Anglaterra.El seu primer èxit -bé, èxit, el que es diu èxit tampoc- fou un tema propi a mitges ja que fou composat per ell i per baix Chris Stainton amb títol "Marjorine". Sí que és cert que aconseguí entrar al Top 50 en el Regne Unit ajudat gràcies a les seues actuacions estables al Mojo Club Sheffield.

Un mesos després, l'octubre de 1968, grava amb l'ajuda de Jimmy Page (Led Zeppelin) i Steve Winwood una versió del "With a little help from my friends" dels Beatles que l'impulsa definitivament a l'èxit. I quina versió, marededéu! I clar, amb aquesta tirada de seguida es publica l'àlbum que, per evitar confusions, duu el mateix títol que la cançó entrant al Top 40 de les llistes americanes i internacionalitzant el nom de Cocker. Aquest disc va ser el primer que vaig tenir del cantant gràcies a un regal de ma germana i conté una espectacular versió del "Don't let me be misundertood" que van popularitzar els Santa Esmeralda anys després en rotllo disco.

Gràcies a l'èxit del disc i a la seua aparició al Windsor Jazz and Blues Festival l'any 1969 es consagra actuant al festival de Woodstock, si no anaves a actuar allà en aquella època no pintaves res. Aquell mateix any 1969 grava el disc "Joe Cocker!" amb Leon Russell -que el va conèixer a Woodstock- i acompanyat de la Grease Band. En aquest disc apareixen nous èxits també versions: "She came in through the bathroom window" dels Beatles o la més melòdica "Delta lady". Joe Cocker amb només dos discos ja queda com un home de versions. Però de versions pròpies -noti aquí aquesta espècie d'oxímoron que m'ha quedat-.

L'any 1970 l'home ja embalat grava un doble àlbum "Mad dogs and englishmen" i una pel·lícula al mateix temps i amb el mateix títol per glorificar la seua extensa gira que duu a terme Cocker durant aquells dies. En aquest disc s'inclou el magnífic "Time we went" i el "The letter" dels Box Tops.

Això el va esgotar molt i aprofita per retirar-se un parell d'anys, tornant l'any 1972 amb Chris Stainton. Però en aquells temps Cocker té greus problemes de salut -la pillera i el txum se li posava al fetge- i no aconsegueix ni recordar-se de les lletres de les cançons. També en aquells temps comença a fer coses de cantant famós i mentre és a Austràlia se'l troba en possessió de marihuana, cosa que li comporta seriosos problemes i l'impedeix viatjar als Estats Units per fer gira. Així que decideix anar a Anglaterra i desfà el grup. Allà aprofita per gravar un altre disc -amb 42 músics!- amb el mateix nom que havia publicat anys abans "Joe Cocker" (1972) i també "I can stand a little rain" (1974), que tindrà força èxit a les llistes sobretot a la versió del "You're so beautiful" de Billy Preston.

La seua tornada als estudis col·laborant en el disc "Standing tall" (1981) dels Crusaders el tornen a posar en l'òrbita musical. D'aquest disc és recomanable "I'm so glad". I així va anar l'espectacular retorn de l'any 1982 quan grava juntament amb Jennifer Warmes el tema "Up where we belong" de la peli "Oficial y caballero", cançó que no es pot separar de la pel·lícula i guanyadora d'un Óscar a la millor cançó. Les pel·lícules li han anat bé i l'any 1987 triomfa amb "You can leave you hat on", cançó gràcies a la qual milions de dones han imitat Kim Basinger a "Nueve semanas y media". D'aquestes èpoques són les versions del "A whiter shade of pale" (1978) dels Procol Harum o la del "Many rivers to cross" (1982) de Jimmy Cliff.

Poc temps després grava "Civilised man" (1984) amb una fabulosa versió del "Tempted" dels Squeeze. Però potser el seu disc més famós és el que publica l'any 1987 "Unchain my heart" on la celebèrrima versió de l'"Unchain my heart" de Ray Charles el fa tornar a entrar amb força a les llistes d'èxit. Quin tros de cançó, eh? En aquells temps la cantava tot quisqui, fins i tot les orquestres de les festesmajons dels pobles. El 1989 treu una versió de la cançó "Fever" dins del disc "One night in sin", la cançó ha estat popularitzada sobretot per les versions de Peggy Lee, Madonna o Elvis Presley.

El 1990 presenta un fabulós i extraordinari doble disc en directe "Live" amb cançons com "What are you doing with a fool like me?" on la seua veu posa la pell de gallina. Escolti, escolti...I durant els any 90 torna a viure una bona època amb "Night calls" (1991) i "Have a little faith" (1996) on s'inclou la millor versió segons el meu parer, el "Summer in the city" dels Lovin Spoonful, I després va venir el genial "Could you be loved?" (1997) de Bob Marley, el "First we take Manhattan" (1999) de Leonard Cohen, una fantàstica "My father son" (2000),


Un altre tros de disc és "Heart and soul" (2005) on hi toca Eric Clapton i Jeff Beck i versiona el "One" dels U2, el "Jealous guy" de John Lennon, el "Chain of fools" que popularitzà Aretha Fanklin, "What's goin' on" de Marvin Gaye, "Everybody hurts" de REM, "I put a spell on you" d'Screamin Jay Hawkins, "Every kind of people" de Robert Palmer...  El 2007 torna amb una altra coneguda dels Beatles "Come together" en el disc "Hymn for my soul", que té una altra joia que és precisament la cançó que dóna nom al disc. L'última gran cançó que va extreure fou la gran "Fire it up" l'any 2012.


L'exponent del soul d'ulls blaus ha mort als 70 anys víctima d'un càncer de pulmó.

dissabte, novembre 22, 2014

Sugarhill Gang - Rapper's delight

Un dels singles de vinil que li tinc més carinyo és el "Rapper's Delight" dels Sugarhill Gang. El tinc ben guardadet com si fos una subvenció agrícola d'aquelles que rebia la duquessa de Alba pels seus latifundis i que no li tributava.

Hi ha cançons, que per molt que s'inventin els CD's, el so MP3, l'Spotify i tots els adelantos que li vinguin al cap, per ser conscients del que representen aquestes cançons, cal escoltar-les en vinil, i més concretament en single de 45 rpm. I en aquell any 1979, així com en alguns pocs posteriors i alguns d'anteriors, de cançons per escoltar en single se'n van fer un bon fotimer. Des del "Ring my bell" d'Anita Ward, al "Born to be alive" de Patrick Hernandez, el "Send me an angel" de Real Life, "Rama lama ding dong" de Rocky Sharpe & the Replays, "Cuba" i "Que será de mi vida" dels Gibson Brothers, "D.I.S.C.O." d'Ottawan, o els clàssics que feien servir els disc-joqueis quan havien d'anar al lavabo: el "Disco Samba" de Two Man Sound i el "Rock collection" de Laurent Voulzy... i molts més, que si em poso a enumerar-los tots ocuparia més volum que totes les querelles que volen presentar aquells éssers suprems anomenats fiscals.

Tornant als Sugarhill Gang, eren un trio de músics americans (Wonder Mike, Big Bang Hank i Master Gee) que van ser reclutats per la productora Sylvia Robinson. Aquesta curiosa senyora va fundar una discogràfica que volia apostar per un tipus de música novedós en aquell temps: el rap.  El que es considera primer rap de la història fou el primer single que es gravà en aquesta discogràfica i fou justament el "Rapper's Delight" que comentava anteriorment. Fixi's que el títol de la cançó ja diu per on han d'anar els tiros, les delícies del rapper, tot i que la traducció castellana deia una altra cosa tal i com poden comprovar a la foto del single. Un dia caldria fer un article sobre les traduccions dels títols dels singles. L'altre single publicat per la productora fou "The message" (1982) de Grandmaster Flash and the Furious Five.

Els rapers dels Sugarhill Gang
El hit "Rapper's delight" es convertí en un èxit l'any 1979 tot i que no arribà al nº1 de les llistes, un trist nº36 als EUA però un nº3 a Europa. La cançó és història i la revista Rolling Stone l'ha escollit en la posició 248 de les seues 500 Greatest Songs of All the Times, El gènere rap o hip-hop nascut aleshores va haver d'esperar 11 anys en tenir un èxit al número 1 de la Billboard americana, i fou gràcies  al "Ice ice baby" de Vanilla Ice. No, MC Hammer amb el seu "U can't touch this" no arribà al nº1 com molta gent es pensa.




Si vostè és de les generacions més modernes segurament li sonarà perquè l'any 2002 unes xiquetes anomenades Las Ketchup van "versionar" lliurement aquesta cançó durant la tornada del seu internacional, diguem-ne que hit, "Aserejé". Fixi'n-se en la poesia de la cançó adaptada que ha d'intentar cantar fent els gestos característics que s'han de fer determinades cançons considerades de l'estiu. Segueixin amb atenció, és poesia pura:
I said a hip hop the hippie (Aserejé ja de je de jebe)
to the hip hop, a you don't stop (tu de jébere sebiuouva)
the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie (majabi an de bugui)
to the rhythm of the boogie, the beat. (an de buididipí).

Els Sugarhill Gang van publicar altres singles de molt menor èxit com "Eight wonder" (1980), una versió pròpia del "Apache" (1981) dels The Shadows i "Livin' in the fast lane" (1984). Aquesta setmana als 57 anys ha mort a causa d'un càncer Henry Lee Jackson, el Big Bang Hank dels Sugarhill.


diumenge, novembre 16, 2014

No sé si és tot el què vol saber sobre el Rosetta-Philae

Aquesta setmana ha tingut lloc un esdeveniment històric. No, no em refereixo a la votació (perdó, procés participatiu no referendari) que també és històric ni al fet de conèixer que José Antonio Monago no necessita dosis de viagra en els seus viatges a Canàries. Em refereixo a un fet científic. I en aquest punt ja acabo de perdre un sarpat de lectors i lectores del bloc... ah la ciència... 

Suposo que en algun lloc haurà vist que aquesta setmana un robot anomenat Philae i a través d'una sonda especial de nom Rosetta, s'ha aconseguit fer-lo aterrar (hauríem de dir acometar per ser estrictament correctes) a sobre del cometa 67P, nom pels amics del cometa Churyumov-Guerasimenko descobert l'any 1969 pel científic ucrainés Klim Churyumov gràcies a unes fotos que havia fet Svetlana Guerasimenko a un altre cometa, el 32P Comas-Solà (en honor aquest últim al barceloní Josep Comas-Solà que el descobrí des de l'observatori Fabra). El nom del cometa fa referència al fet que ocupa la posició 67 en la llista de cometes descoberts i la P fa referència a què és un objecte periòdic, cada 6 anys i mig dóna el tomet pel Sol. La forma del cometa em recorda la dels ànecs de goma amb què juga la canalla a la banyera, aquí hi trobarà una galeria de fotos del cometa i aquí una curiosa comparativa de la mida del cometa amb algunes ciutats europees.

La missió ha estat un èxit tot i que els periodistes remarquen les errades que ha tingut, un d'ells ha arribat a preguntar a un dels enginyers de l'equip "No hauria d'haver dissenyat la nau d'una altra manera?"... La roda de premsa ha tingut polèmica inclosa per culpa d'una camisa amb dibuixos e senyores en roba interior que portava l'enginyer Matt Taylor que ha demanat disculpes per les ofenses generades. Bé, pensin que abans s'havien enviat robots a la Lluna, a altres planetes, a satèl·lits i fins i tot a asteroides... però no a cometes. Un avenç històric fabulós. Impressionant.. d'aquells que els professors hauríem d'explicar a les classes de física i ensenyar-lo als alumnes. Sí, sabem que no ha sortit tal i com es desitjava que hagués sortit, un mal rebot en el moment de l'aterratge ha fet que les seues bateries no puguin recarregar-se amb els raigs solars -per polítiques europees no van deixar posar generadors nuclears com fa la NASA-, però Philae no ha mort. Qui sap si quan el cometa s'apropi més al Sol... diguem que està hibernant. Philae continua sobre el cometa, ha pogut completar alguns experiments i va enviar unes primeres informacions.

Les cares dels científics de l'ESA pocs instants abans que s'apagués la comunicació amb Philae
Últimes dades transmeses per Philae
I què hem d'anar a fer a estudiar un cometa? Doncs perquè potser aquest cometa ens explica els ingredients i la recepta de la formació del Sistema Solar, i sí, el Sistema Solar també inclou a vostè, a Monago i a Pablo Iglesias. El Sistema Solar es calcula que es va formar fa 4.500 milions d'anys, i els rosangos de la seua formació van quedar escampats cap allà passat Neptú, allí formen un anell anomenat cinturó de Kuiper i encara més lluny formen una espècie de núvol format per escurrualla sideral anomenat núvol d'Oort. I els cometes vénen de per allà dalt... així que estudiant un cometa potser sabrem més coses, no?

S'han fet missions per atansar-nos a cometes, però mai s'hi ha aterrat. L'any 1986 cinc naus espacials (una europea, dos russes i dos japoneses) van anar a xafardejar el Halley, la missió europea Giotto va apropar-se fins a 600 km del nucli del cometa. El 2001 la missió Deep Space 1 de la NASA s'apropà al cometa Borelly. Al 2004 la missió Stardust de la NASA va aconseguir portar pols del cometa Wild 2. I el 2005 la missió Deep Impact, també de la NASA, estudià el material alliberat en disparar un projectil sobre el cometa Tempel 1.

Algunes dades sobre el tema que li poden interessar, o bé potser no l'interessen gens però si més no són curioses:
  • Aterratges anteriors a altres cossos que vaguen pel Sistema Solar, com podria acabar Catalunya segons el ministre Margallo: Lluna (1966), Venus (1970), Mart (1977), els asteroides Eros (2001) i Itokawa (2005) i a Tità (2005), satèl·lit de Saturn

  • La nau Rosetta té una massa de 3.000 kg, dels quals més de la meitat són combustible. Té 24 propulsors i panells solars de 14 m. 


  • La sonda Philae fa uns 100 kg de massa i fa un metre d'altura. Els trepants que no van funcionar en el moment de l'aterratge podien perforar fins a 20 cm.




  • 6500 milions de quilòmetres ha recorregut Rosetta des de que va ser llançat el març de 2004. El dibuix de la trajectòria seguida dóna idea de la gran quantitat de matemàtica meravellosa que hi ha en aquest missió.

  • La velocitat que portava el Rosetta en el moment que va soltar Philae, era de 40.000 km/h. L'operació tingué lloc a pocs centímetres del punt on s'havia previst.
  • Les dades que envia Philae  mitjançant ones electromagnètiques des del 67P triguen 28 minuts en arribar a la Terra, ara és a una distància de 511 milions de quilòmetres de la Terra.
  • L'experimentació durarà fins que el cometa passi tan a prop del Sol que es desintegrarà.
  • La missió ha costat 1400 milions d'euros, 0,20 € per persona i any si compten els habitants dels països europeus que participen en l'ESA. Anar al cine a veure Interestellar li costarà més de 8 €: http://scienceogram.org/blog/2014/11/rosetta-comet-esa-lander-cost/
I un altre sarpadet de coses...
  • El robot Philae va descendir del Rosetta fins arribar a posar-se sobre el cometa. En aquesta animació es veuen algunes fotos que Rosetta va fer a Philae mentre baixava:
video

  • Vídeo resum dels 12 anys a l'espai del Rosetta:




  • Vídeo sobre la maniobra de descens i aterratge del Philae sobre el cometa:


  • Vídeo de la missió en dibuixos animats... Al cap i a la fi són uns catxondos els de l'Agència Espacial Europea (ESA).

  • Foto feta a 3 km d'alçada del cometa:


Conclusió: estudiïn ciències, estudiïn enginyeria...

dilluns, novembre 03, 2014

Cream - Sunshine of your love

Si he d'escollir els 4 millors discos de la música tinc ben clar quins serien però no m'atreviria a posar-los en ordre de l'1 al 4. Aquests discos són el "Let's dance" de David Bowie, el "Synchronicity" de The Police, el "What's the story morning glory" d'Oasis i el "Disraeli gears" dels Cream. I de tots aquests me quedo amb l'últim per fer l'article.

Els Cream es van formar quan el gran (grandíssim) Eric Clapton havia deixat els Yardbirds i els Bluesbreakers de John Mayall havent arribat a la glòria bluesística, de fet Clapton deixà el grup la mateixa setmana que el disc "Bluesbreakers" -on a la portada destaquen Mayall i Clapton- arribava al top de les llistes. Ja tenim veu i guitarra. El baix se'l va endur Clapton dels mateixos Bluesbreakers i també després d'haver passat pels Manfred Mann, un tal Jack Bruce. I ara falta el bateria, i en van buscar un de cotitzat que treballava per molta gent a l'hora però format en l'escola del rythm'n'blues londinenca, el pèl-roig Ginger Baker.

Els tres van decidir format un trio, un trio que volia dedicar-se al blues més purità del món i que acabaria sent el primer supergrup de la història del rock. S'estrenen l'any 1966 amb el seu primer single "I feel free" apadrinats pel totpoderós Robert Stigwood (mànager dels Bee Gees i productor dels musicals "Hair", "Grease", "Evita"...) Aquest single fou la prèvia al seu disc de debut "Fresh Cream" (1967) que arribà al nº6 a les llistes UK. En aquest disc s'inclou també el tema de Muddy Waters "Rollin' & tumblin'" que 30 anys després popularitzaria Clapton en el seu premiat "Unplugged". Amb molt èxit a Europa, l'abril de 1967 marxen de gira pels Estats Units en ple moviment underground. El disc era molt bo però el directe permetia llargues improvisacions de guitarra que començaven a mitificar Eric Clapton.

El desembre de 1967 publiquen el gran, l'enorme, el suprem "Disraeli gears" que arriba al nº5 a UK però aquest cop també al nº4 als EUA,-un grup blanc de blues! un sacrilegi!- i que suposa la consagració del trio. És que si un disc com aquest no et consagra, ja pots plegar! En aquest disc hi ha himnes històrics com "Strange brew", cançó que es refereix a un estrany beuratge que no és res més que l'efecte de les drogues al·lucinògenes que es posaven de moda en aquells temps i que moltes altres cançons de l'època recorden. El millor tema dels Cream -i dels grans grans de la música- és "Sunshine of your love", amb un fabulós riff de guitarra de Clapton -a alguns potser us sonarà més l'horrible versió que van fer els Living Colour per la banda sonora de "True lies"- . La portada de Martin Sharpe també és de les mítiques, un testimoni d'aquella època amb un catàleg de símbols hippies: LSD, herba, còmics, camises rares i la permanent de Clapton. L'estil de la portada us recordarà també la de "Axis: bold as love" de Jimi Hendrix o la d'"Aoxomoxoa" de The Grateful Dead.

Uns mesos més tard, ja l'any 1968, i després d'arribar a l'èxit comencen els rumors de separació del grup. A l'agost d'aquell any publiquen "Wheels of fire" gravat un tros en estudi i un altre tros en directe a la Fillmore West de San Francisco. El disc millora encara més la marca de l'anterior arribant al nº3 a UK i sent nº1 als EUA, en plena dictadura musical dels Beatles. En aquest disc s'inclou el clàssic del misteriós bluesman Robert Johnson "Crossroads", que després esdevindria un tema recurrent de la carrera de Clapton en solitari.




El 25 i 26 de novembre els Cream decideixen acomiadar-se finalment del públic en dos memorables actuacions al Royal Albert Hall de Londres, en uns concerts que van tenir els Yes i Taste com a teloners. Oficialment es deia que "la seua música ha anat el més lluny que podia arribar". Només retirar-se del concert, Clapton i Baker ja anunciaven que formaven el nou grup Blind Faith amb Steve Winwood i després sortia el directe "Goodbye" (1969) gravat en aquelles dos nits de novembre. Els últims dos discos oficials del grup surten un cop ja desfet i són directes que recullen la llegenda ja formada pels Cream: "Live Cream" (1970) i "Live Cream vol 2" (1972). Per què matar-se més pensant els títols?

Jack Bruce va revitalitzar la figura del baix en els grups rock-pop gràcies a les seues llegendàries converses amb la guitarra solista de Clapton, així que va decidir continuar la carrera com a solista amb el disc "Songs for a tailor". Va ser un desastre. No va tenir gaire sort amb altres grups tampoc, primer els West, després com a Bruce and Laing... una trista carrera com a solista pel que potser és el millor baix de la música.

L'any 1993 Bruce i Baker van intentar refundar els Cream, però com Clapton anava ja d'un altre pal havent publicat el famós "Unplugged", van reclutar Gary Moore com a guitarra i solista i es van batejar com BBM, les seues inicials (Bruce, Baker, Moore). El disc "Around the next dream" té cert èxit incloent bones cançons com "Where in the world?", però clar, no és el mateix...

El millor baix de la història, o el baix del millor grup de la història, ha mort als 71 anys víctima d'un càncer al fetge.

dilluns, octubre 27, 2014

Gerry Rafferty - Baker street (3 anys després)

Gerry Rafferty ja va tenir el seu article al bloc l'any 2011 quan va morir. Si vol conèixer coses sobre ell pot fer clic a l'enllaç i el portarà a llegir alguna coseta que vaig escriure sobre ell. 

Fixi's que la cançó que vaig escollir per fer-li l'homenatge és "Baker street", inclosa en el seu disc "City to city" de l'any 1978. En aquesta cançó pot escoltar un dels millors solos de saxo de la història de la música pop (i potser la no pop també). Aquest explosiu solo de saxo tenor era obra del mestre Raphael Ravenscroft. La cançó va tenir un èxit bestial i va donar una gran popularitat al saxofonista, però Ravenscroft estava disgustat amb el seu solo perquè deia que "estava desafinat". El pobre home també estava emprenyat amb la cançó per la bola que va circular durant un temps dient que el riff de saxo no era seu sinó de Bob Holness, un famós presentador de tele de l'època.

Ravenscroft també treballà amb els Pink Floyd, Marvin Gaye, Abba o Daft Punk entre d'altres. Ara, aquest mestre de la música que creà el seu propi manual "The complete saxophone player" ha mort als 60 anys a conseqüència d'un vessament cerebral.

dissabte, octubre 25, 2014

El Nobel de Física per als LEDs energèticament eficients.

Ja fa uns pocs dies que s'han entregat els premis Nobel d'enguany i encara no havia fet l'article característic d'aquest fet. Ja notava certa impaciència per part de lectors i lectores del bloc (llegeixi amb entonació irònica aquesta última frase).  A causa de l'stress polític d'aquestes setmanes, de les fotos que tinc amb el pequeño Nicolás i del temps que he hagut d'invertir esborrant dades del Cloud no fos cas que em vinculessin amb algun dels fills Pujol encara no havia trobat temps per escriure. Sort que amb la black card de Bankia podia desfogar-me en els moments de depressió.

Bé, els Nobel enguany han tingut el tractament informatiu de sempre. Els no-mediàtics (física i química) i meritoris no han passat de la típica mitja columna en premsa sense foto; els que estan una mica de moda des de fa uns anys (economia i medicina) els hi han posat foto i tot, ja se sap que la medicina és molt important i d'economia tothom n'entén; i dels mediàtics (literatura i pau) ja obrien els informatius de primera hora del matí parlant-ne i fins i tot els tertulians que saben de tot i surten a les ràdios donaven les seues apostes. Als informatius de tele aquests Nobel tenen reportatge i tot d'un minutet. Ja se sap, la literatura és cultura i la física no. I així anem en aquest país. I parlant de país i de coses delirants... en aquell diari progre i d'esquerres -ironia un altre cop- espanyol  que es fa dir El País, van confondre el premi Nobel de medicina amb el de física, ja que es pensaven que fisiologia i física era el mateix. Un oletu pel periodista i per qui va revisar-ho. 
Enguany els guardonats amb el Nobel de Física han estat Isamu Akasaki, HIroshi Amano i Shuji Nakamura, senyors que, com deu endevinar pels seus noms no són de Sudanell, sinó que són japonesos i un... americà. Segons Nobelprize.org els han escollit "per la invenció d'eficients díodes emissors de llum blava, cosa que ha permès el desenvolupament d ela il·luminació de baix cost energètic".  Akasaki i Amano són professors a la japonesa Nagoya University i Nakamura a la University of California.
Realment ha estat un premi estrany en el sentit que s'ha donat un premi a una cosa inventada ja fa uns vint anys quan potser hi ha descobriments recents que es mereixien més el Nobel ara com ara. Els devien de quedar a deure alguna alifara a aquestos tres senyors que han guanyat... 

Els LEDs díodes emissors de llum (fixi's que LED són les inicials de light emitting diode) foren inventats fa més de 60 anys, aquells díodes emetien llum roja, groga i verda però no hi havia manera de fabricar un LED de llum blava. El fet de poder fabricar un LED de llum blava fou fonamental en el desenvolupament del LED de llum blanca que ara, en el segle XXI ja estem tan habituats. La llum blanca d'il·luminació es produeix per combinació de tots els colors i l'alta eficiència del LED blanc ha permès crear fonts de llum amb poca despesa energètica i molta brillantor. Diuen que el LED serà el sistema d'il·luminació d'aquest segle XXI, només cal veure l'afició de la Paeria de posar-los en semàfors i en el nou enllumenat públic.

Fixi's que, tornant al que deia en un dels primers paràgrafs, tot i que la informació sobre el Nobel de Física va passar, com sempre, desapercebuda, el LED és un dels invents més comercials que existeixen. Doni un tomb per casa seua i comprovi els llums d'standby de la tele, de la Wii, de la Play, del router, del renta-vaixelles, dels comandaments, dels ordinadors, del reproductor de DVD... tots són LEDs. Ui sí, la física... que avorrida i poc útil, no?

I com funciona un LED? Anem a veure si me'n surto i així aprofiten aquest escrit del bloc per un comentari de text de la prova de competències bàsiques. 

Que la matèria està formada per àtoms ja fa molt temps que ens ho van explicar, igual que al voltant del nucli de l'àtom hi orbiten els electrons i aquests electrons tenen una quantitat d'energia determinada (discreta tal i com va descobrir la mecànica quàntica). Els àtoms pel món s'acostumen a unir amb altres àtoms -com fan els senyors i les senyores-  formant estructures de tal manera que els electrons aleshores deixen de pertànyer a un àtom en concret per tal de distribuir-se per tota la xarxa d'àtoms.  Les energies dels electrons deixen de ser valors discrets per distribuir-se en bandes: la banda de valència i la banda de conducció.

Els electrons de la banda de conducció són els responsables del corrent elèctric quan són sotmesos a una diferència de potencial o tensió, allò que es mesura en volts. Segurament també li van explicar quan anava a estudi que els materials poden classificar-se en aïllants, conductors o semiconductors segons permeten o no el pas del corrent elèctric amb més o menys dificultat. En un material aïllant la banda de valència i la de conducció estan tan separades que els electrons no poden anar d'una a l'altra; en un conductor les bandes de valència i de conducció es superposen i els electrons circulen amb facilitat. Els semiconductors poden conduir el corrent elèctric o no depenent de diversos factors: temperatura, camp elèctric...

De semiconductors n'hi ha de dos tipus els p i els n, noms molt simples.  A grans trets, en els semicoductors del tipus p hi ha molts electrons en la banda de de conducció i pocs en la banda de valència, això fa que en aquesta banda hi quedin "forats". En canvi, en els semiconductors n hi ha menys "forats" i més electrons. No es prengui aquest paràgraf al peu de la lletra, està molt simplificat.

I ja arribem al final... i tot això per a què? Doncs els LEDs resulta que estan formats per unió d'un semiconductor tipus p i un semiconductor del tipus n, se'ls connecta a una pila i així comença el moviment dels electrons. I d'aquesta manera els electrons es creuen amb els forats anteriors, salten de la banda de conducció a la de valència i quan fan això emeten llum.

I ja està.

divendres, octubre 10, 2014

Parabellum - La nieve

Fa molts i molts anys, que en un poblet de la Península Ibèrica anomenat País Basc (Euskal Herria en llenguatge indígena del seu país) tenien fama de radicals. Un altre dels poblets irreductibles de la Península Ibèrica, els catalans, només fèiem que fixar-nos en els bascos per comparar-nos per tal d'arribar a conclusions com "i quina enveja em fan els bascos", "a Euskadi sí que en saben" i "quins pintxos me vai fotre a la Fermin Calbetón Kalea de Donosti". 

I és que, mentre a Catalunya escoltàvem coses ensucrades com els N'Gai N'Gai o els Duble Buble, a Euskadi els donava per fer aquella cosa tan radical que era el rock radical vasco. I així era com allà escoltaven música de grups amb noms suggerents com Eskorbuto, Cicatriz, Zagarroi, Ruido de Rabia, Reserva DOS, RIP, Vómito, Delirium Tremens, Piperrak, M.C.D. (amb una versió catxonda del "My way" de Sinatra titulada "Entre borrachos"), Hertzainak, o els clàssics Kortatu (sí, els de "Sarri, Sarri"), Negu Gorriak i La Polla Records, o els més comercials Barricada (lleidatans de la meu generació, recordeu el "En blanco y negro" quan sonava al Systema?), Txarrena (molt bon debut amb "Empujo pa'kí"), Korroskada (gran "Sigo" (1991)), Potato (els de "Rula") i Tijuana in Blue (els d'"Alfalfa y pan").

Ara, que sembla ser que nosaltres anem per davant en radicalisme, els catalans musicalment continuem en la nostra línia amb els Manel, els Amics de les Arts o els Love of Lesbian. Vaige, només amb els noms ja es veu que no deuen ser igualets als Vómito o Skorbuto per exemple... 

Un dels grups que m'he deixat expressament abans de mencionar eren els Parabellum. Formats el 1985 a Baracaldo (grup II de la 2aB), els primers components van ser Josu, Lera, Lino i Txetxu. L'any 1987 publiquen el seu primer disc "No hay opción" editat per la mítica discogràfica que acollia aquest gènere Discos Suicidas. En aquest disc s'incloïa "Deskontrol", que posteriorment van versionar Porretas; "Nos engañan", la lletra de la qual encara segueix sent vigent 27 anys després i de la qual també hi ha una versió conjunta entre Zirrosis i Barricada o "Una kanción de amor".

El 1991 els arriba l'èxit amb "Bronka en el bar" gravat aquest cop per la discogràfica Gor Discos. D'aquest disc destaca el tema "Envenenado" que ha estat potser el seu tema de més èxit. Destaco també "Kuerpo a kuerpo" -fixi's en aquest ús de la K molt típic en aquest grups- i regravada pels El Último Ke Zierre -aquí també l'ús de la Z i de la K ja és exagerat-.

En la mateixa línia d'èxit el 1993 publiquen "Hace falta...?" amb cançons com "La locura" que també van cantar els mítics Tierra Santa i un tema molt divertit (me recorda Siniestro Total) del qual van fer una versió instrumental "La nieve".  Quan una cosa funciona diuen que no cal tocar-la, però els músics són com són i van decidir canviar de ritme amb "Txarriboda" (1994), la cosa no va funcionar i el disc s'endú uns quants pals de la crítica. 

El 1998 fitxen per una discogràfica gran Zero Records (Lagartija Nick, La Frontera, Sober, Barón Rojo...). Molts aficionats a la música recordem aquesta discogràfica per la venda de discos per correu, ja que la revisto TIPO (la recorden? juntament amb la Discoplay?) tenia especial predilecció per aquesta casa de discos. El disc de famosa portada que publiquen duu per títol "Adelante sin cabeza" destacant el single "No lo pienses más". La situació política del moment fa que pateixin un boicot per tot arreu i potser el que és el seu millor disc no arriba a tenir tot l'èxit que s'hagués desitjat. La gran decepció que van endur-se després dels esforços consumits en aquest disc els portà a obrir un llarg període reflexiu.

Així que el 2003 es decideixen a donar-se una nova oportunitat, torner a fer un bon sarpat de concert i graven el directe "Un día cualquiera", un disc que es podia descarregar gratuïtament a través de la pàgina web de la Fundación Tortuga, avui inoperativa. Des de 2005 el grup va afluixar el seu ritme d'actuacions després d'un infart que patí Juan Carlos Lera enmig d'un concert a Saragossa. El 7 de desembre de 2013 els Parabellum actuaven en un concert benèfic a la sala Sonora d'Astrabudua. Aquest va ser l'últim directe de Lera, aquest setembre moria a l'Hospital Universitari de Cruces Baracaldo) després d'un atac al cor.

Ni els Parabellum ni els grups que he anomenat són gaire sants de la meua devoció musical general, però la impressionant foto del funeral de Lera ben bé es valia un article per part d'un bon aficionat a la música. Con diria Mariló MOntero, QEPD.



dijous, setembre 18, 2014

Medalla Fields 2014

Aquesta tarda, cap allà les 16:00  he caminat uns 7 minuts fins la parada de bus més propera a casa meua i després d'estar un temps de l'ordre de 10^2 segons esperant-lo he agafat el 7 fins a la Biblioteca Pública de Lleida. Un cop he arribat allà he vist que estava tancada. Al costat hi havia un lletrero anunciant l'horari d'estiu (!!) i que el dijous a la tarde la biblioteca romandrà tancada, igual que els divendres, els dilluns al matí i, per descomptat, el dissabte, no fos cas.
Ja veuen, quan més temps tenim els ciutadans i ciutadanes (en el bon sentit de la paraula) per anar a la biblioteca menys estona està oberta. I l'altra cosa que em sembla molt més fort... com tenen nassos d'anunciar un 18 de setembre que encara fan "horari d'estiu"? Clar, no fos cas que la gent tingui temps d'anar a la biblioteca i llegeixi, la gent està millor a casa mirant el "Sálvame" que és molt més important perquè hi truca aquell senyor guapo que diu que és renovador, progre i d'esquerres però que pensa que fer un referèndum a Catalunya "fractura". 

Després de l'emprenyament i d'haver perdut una hora d'una tarda que volia aprofitar per fer un treball de consulta a la Biblioteca, me n'he tornat cap a casa i decideixo escriure un article al bloc sobre la medalla Fields de matemàtiques d'enguany. A veure si quan fan un programa de matemàtiques a la tele també truca l'andoba guaperes de la gomina.

El fet que una de les medalla Fields de matemàtiques l'hagi guanyat una persona humana de gènere femení, ha propiciat que aquest premi hagi estat notícia als mitjans de comunicació. I com a part de senyora, és iraniana encara amb més motiu. Doncs benvingut sigui aquest fet per tal que les matemàtiques surtin a la premsa de manera pedagògica i no pas per espantar els alumnes publicant pors sobre els exàmens de selectivitat. La notícia és excel·lent perquè trenca molts tòpics matemàtics.

Vaig a fer un repàs dels premis Fields atorgats enguany per la International Mathematical Union.

  • Artur Ávila és un matemàtic brasiler -que segur que trionfarà entre el públic femení del bloc- nascut l'any 1979 que es dedica a la investigació al Centre Nacional de Reserche Scientifique de París. La seua recerca sobretot ha estat en el camp dels sistemes dinàmics (molt de moda actualment en les matemàtiques) , en concret el problema del caos que va plantejar el físic Mitchel Feigenbaum sobre algunes trajectòries caòtiques que poden ser modelades mitjançant processos estocàstics -successions de variables aleatòries-. Una altre estudi destacat d'Avila, i per tal que vegi que els matemàtiques són útils i que estan en tot, és un treball en col·laboració amb Giovani Forni sobre la "barreja feble" (no té res a veure amb els vermuts), és a dir, sobre com se remenen les cartes quan es juga a la botifarra. Ja veu que la matemàtica tracta d'estudiar-ho tot. A partir d'aquí va portar les seues conclusions a estudiar intercanvis d'intervals i coses bastant més complicades que se'm fan difícils d'explicar de forma senzilla.
Arturo Avila
  • Manjul Bhargava és un matemàtic canadenc nascut el 1974 i membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències del EUA. Com si fos el Ramanujan del s.XXI, les seues investigacions han anat entorn de la teoria de nombres desenvolupant nous mètodes inspirant-se en el "Disquisitiones" de Gauss. En un dels capítols del llibre Gauss estava interessat en les formes quadràtiques (polinomis de grau 2) binàries de la forma ax^2+bxy+c^2 donant una llei per tal de composar dos formes quadràtiques en una tercera. Aquesta llei és molt utilitzada en teoria de nombres i Gauss necessità 20 pàgines per demostrar-la. Doncs bé, Bhargava, mentre jugava amb un cub de Rubbik se li va acudir una altra demostració molt més simple. Poca broma...
Manjul Bhargava
  • Martin Hairer, austríac nascut l'any 1975 i membre de la Royal Society (de peus sisplau!) ha creat una nova teoria per resoldre problemes en equacions diferencial estocàstiques amb derivades parcials. Les equacions diferencials són equacions on la solució no és un valor sinó que és una funció. les equacions diferencials regulen el moviment dels planetes, dels satèl·lits o de les cordes d'una guitarra, de tal forma que són imprescindibles en enginyeria. Una de les equacions estudiades per Hairer és l'equació anomenada KPZ (Kardar-Parisi-Zhang) que descriu l'evolució al llarg del temps de la superfície de contacte entre dues substàncies. I per a què serveix això? Per millorar la qualitat de les pantalles de cristall líquid per exemple... ja li agraden més ara les matemàtiques?
Martin Hairer
  • I la medalla més mediàtica ha estat per la iraniana Maryam Mirzakhani, nascuda l'any 1977 i professora a la Universitat de Stanford, una de les més prestigioses en matemàtiques juntament amb Princeton i Harvard. Mirzakhani s'ha dedicat a la geometria de les superfícies de Riemann -superfícies de cossos en variable complexa- i als sistemes dinàmics. Entre els seus estudis destaca el que s'anomena "billar racional", que es refereix a un polígon no convex amb angles de mida irracional i on s'estudia la dinàmica dels rebots d'una bola puntual. Veu els matemàtics que originals som posant nom a les coses? Associat a aquest billar existeix una superfície hiperbòlica en el qual s'estudien les seues trajectòries. Si està interessat en això pot consultar les 172 pàgines de l'article "Invariant ans stationary measures for the SL(2,R) action on Moduli space" que va escriure Mirzakhani juntament amb Alex Eskin.
Maryan Mirzakhani

Apa, amb això ja pot considerar complerta la seua ració diària de cultura... aix, que això són matemàtiques... i les matemàtiques no surten mai als concursos de cultura...

Si tenen més ganes poden consultar:
- Pàgina web oficial del Congrés Internacional de Matemàtiques Seul 2014.
- Pàgina web de la Unió Matemàtica Internacional (IMU).
- Article de Phillip Ball a Nature.
- Article d'Erika Klarreich a Quanta Magazine.
- Artur Avila a Quanta Magazine.
- Terence Tao -un dels més grans matemàtics actuals- escriu sobre els medallistes Fields.