diumenge, de desembre 04, 2016

Leon Russell - Delta lady

A la vila de Lawton, a Oklahoma, el far-west profund naixia el 2 d'abril de 1941 el pianista i cantant Hank Wilson, conegut musicalment amb el pseudònim de Leon Russell.

Home precoç musicalment parlant (en altres aspectes ho desconec) durant la seua adolescència ja va tocar amb Jerry Lee Lewis. Amb només 17 anys el fitxa ni més ni menys que Phil Spector com a músic de sessió per a moltes de les seues gravacions. Així ja fa carrera professional com a músic de The Byrds o Herb Albert i es guanya una fama de multiinstrumentista i sobretot de compositor creatiu.

L'any 1968 juntament amb el guitarrista Marc Benno edita el seu primer disc "Asylum choir", que obté bones crítiques però poques vendes. L'any 1970 grava amb Joe Cocker el disc "Joe Cocker" on s'inclou "Delta Lady" una de les cançons més populars de Russell i que havia escrit originalment per a Rita Coolidge.

Amb Joe Cocker li arribà l'èxit, va fer gira amb ell i amb els quartets guanyats va crear la seua pròpia companyia discogràfica, Shelter, on edita el seu segon disc "Leon Russell" (1970) i el seu primer disc d'èxit "Leon Russell amd the Shelter People" (1971). En aquest disc versiona Dylan en "A hard rain's a-gonna fall", versiona George Harrison a "Beware of darkness" i es versiona a si mateix a "The ballad of mad dogs and Englishmen". D'aquesta etapa són "A song for you", popularitzada més tard per Elton John, Simply Red, Michael Bubble o Ray Charles i "Jammin' with Eric" on toca amb Eric Clapton (inconfusible el so).

La bona relació amb George Harrison fa que participi en el famós concert de Bangla Desh. Després publica "Carney" (1972) amb el single "Tight rope" i amb el triple directe "Leon live" (1973) torna a aconseguir un disc d'or. 

Russell, he comentat al principi, que provenia de l'oest profund amb la seua pinta de cowboy, no és d'estranyar que gravés amb el seu nom original un disc country "Hank Wilson's back" (1973). A partir d'aleshores l'èxit comercial van anar disminuint progressivament. El seu últim disc d'èxit fou "Best of Leon" (1976) un disc de grans èxits. En aquella àpoca es vengué Shelter per a crear Paradise. També es casa amb Mary McCrary, la vocalista d'Sly & the Family Stone, amb qui gravaria varis discos sota el nom de Leon & Mary Russell.

En definitiva, Russell ha publicat gairebé 40 discos, dels últims anys caldria destacar la cançó "Foggy mountain breakdown" per la qual va aconseguir el Grammy a millor cançó instrumental country l'any 2002 i "The union" (2009) que gravà juntament amb Elton John i Bernie Taupin.

Leon Russell ha mort als 74 anys mentre dormia per causes que no s'han fet públiques.

El teorema de la galeria d’art.

Segurament vostè, que deu ser una persona molt viatjada, haurà comprovat visitant grans museus i galeries d’art que hi ha un senyors i senyores vigilant en vàries sales per impedir que es faci una selfie amb la Gioconda o retrati amb el mòbil el trebol de la Capella Sixtina del Vaticà. Però quants vigilants calen per poder vigilar una sala d’una galeria d’art?
Suposem primer que la vigilància d’aquestes sales la duen a terme uns vigilants que estan situats en un racó fix sense poder moure’s però amb una visió de 360º i suposem també que poden veure a qualsevol distància sempre i quan no hi hagi una paret pel mig, és clar.
I ara també suposarem que les galeries d’art o museus tenen forma de polígon, és a dir, les seues parets formen una regió tancada. Per exemple, pot imaginar-se que la sala que cal vigilar té forma de quadrat, d’hexàgon o d’estrella. Avui en dia ja sap que pot imaginar-se les formes més estrambòtiques possibles gràcies als dissenys que ens ofereix el món de l’arquitectura.
Agafi paper i un llapis que l’animo a què vagi fent dibuixets i vagi comprovant quants vigilants calen per guardar les obres d’art d’una sala. Si la sala té forma triangular, per estrany que sigui el triangle, només caldrà un vigilant. Si la sala és un quadrilàter, és a dir, un polígon de quatre costats veurà que amb un sol vigilant en un vèrtex també en tindrà prou. I si la sala és pentagonal, també n’hi haurà prou amb un. Però per a polígons més grans de sis costats potser ja en caldrà més d’un.
L’any 1975, Václav Chvátal publicava la solució a la revista Journal of Combinatory Theory. Es veu que per molt complicat que sigui el disseny de la galeria, si aquesta té N vèrtexs -cantonades o racons- només cal un màxim de N/3 vigilants. Si surt un nombre exacte ja ho tenim i si surten decimal no els hi farem cas i ens quedarem només amb la part entera. Posem per cas que una sala té 12 cantonades, aleshores com a màxim necessitaria 12/3=4 vigilants, i si en té 13 faríem 13/3=4,3333333… la qual cosa ens diu que amb 4 vigilants en faríem prou. A més, l‘any 1978, el matemàtic Steve Fisk donà un senzill mètode de com s’haurien de situar els vigilants dividint la sala en triangles i combinant colors.
Ara ja ho saben, si ens cal anar al Museu de Lleida a controlar que ningú ens prengui res, almenys tinguem clar on situar-nos per veure-ho tot bé.

El problema de la galeria d’art forma part del que s’anomena geometria combinatòria i fou plantejat l’any 1973 pel matemàtic Victor Klee (1925-2007). Avui en dia les conseqüències d’aquest teorema tenen més aplicacions que calcular el nombre de vigilants de seguretat, també s’utilitza per a la instal·lació de càmeres de videovigilància, detectors de fum, punts d’il·luminació o amplificadors de senyals WIFI.


(Article publicat al suplement de SEGRE el dia 27/11/2016)

Pitàgores, Fermat, Andrew Wiles i l'Abel 2016

El teorema de Pitàgores diu que un triangle és rectangle si i només si l'àrea del quadrat construït sobre la hipotenusa és igual a la suma de les àrees dels quadrats construïts sobre els catets, és a dir x2+y2=z2. Aquesta fórmula permet saber si un triangle és rectangle i això ja ho sabien egipcis i babilonis que van viure força abans que el senyor Pitàgores. Els egipcis feien servir aquesta relació per a construir piràmides i per això van fer llistats de nombres que complissin aquesta relació. Els nombres més coneguts que ho compleixen són x=3, y=4 i z=5 ja que 32+42=52. Però també tenim les solucions x=5, y=12 i z=13; x=6, y=8 i z=10... i moltes més que poden obtenir a partir de les expressions x=s2-t2, y=2st, z=s2+t2 on només cal que a s i t els doni valors positius primers entre sí i tals que s<t. Tots aquests nombres es coneixen amb el nom de ternes pitagòriques i Euclides ja va demostrar fa molts dies que de ternes pitagòriques n'hi ha infinites.

Però això que amb quadrats és tan senzill, si ho provem de fer amb les potències cúbiques la cosa es complica molt. Si prova de buscar solucions enteres de l'equació x3+y3=z3  estarà entretingut una bona estona. Al segle XVII, Pierre de Fermat ja es va entretenir amb les equacions xn+yn=zn intentant buscar solucions per exponents majors o iguals a 3. Fermat es va marcar un farol i deixà escrit en el marge d'un llibre una anotació on assegurava haver demostrat que aquestes equacions no tenen solucions enteres però que no la podia transcriure per falta d'espai. Realment Fermat va aconseguir demostrar-ho o era un bromista? No ho sabrem. L'únic que podem dir és que el conegut com l'Últim Teorema de Fermat va trigar 300 anys en ser demostrat i ho va aconseguir Andrew Wiles ajudat pel seu alumne Richard Taylor el 1994. Wiles va romandre set anys tancat a casa dedicat exclusivament a aquesta resolució. Andrew Wiles, de la Universitat d'Oxford fou guardonat amb el Premi Abel 2016 "per la seua impressionant demostració de l'últim teorema de Fermat mitjançant la conjectura de modularitat de corbes el·líptiques semiestables, iniciant una nova era en la teoria de nombres".


El Premi Abel es va crear l’any 2002 perquè no hi havia Premi Nobel de Matemàtiques? Aquest guardó, amb una compensació econòmica similar a la del Nobel, l’entrega l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres i duu el nom del matemàtic noruec Niels Henrik Abel. El primer guardonat fou el matemàtic francès Jean-Pierre Serre.
(Article publicat al suplement del SEGRE el 30/10/2016.)

dissabte, de novembre 12, 2016

Leonard Cohen - Dance me to the end of love

Leonard Cohen nasqué a Montreal un 21 de setembre de l'any 1934 i es dóna a conèixer com a poeta quan va guanyar un parell de premis de caràcter nacional amb els seus llibres a Canadà. L'any 1962 escriu "Parasites of heaven", un llibre del qual algunes poesies es convertiran en cançons anys més tard com "Suzanne" o "Avalanche". Cohen no té prou amb escriure poesia sinó que també prova en el món de la novel·la l'any 1963 publicant "The favorite game".


L'any 1966 Judy Collins grava en cançó el poema "Suzanne" que havia escrit anys abans. Aquest 1966 Cohen s'aficiona a la música i fa una actuació al festival de folk de Newport on és descobert per John Hammond (descobridor també de Dylan, Springsteen, Aretha Franklin, Pete Seeger, George Benson...) que li ofereix un primer contracte discogràfic sonat ja amb una multinacional, CBS.

Així el seu primer disc es publica el gener de 1968 amb un títol pensat en no gaire estona "Songs of Leonard Cohen". El single que s'extragué fou "Suzanne", que com a single fou un fracàs comercial. Vaja, com tots els singles de Cohen. També la coneguda "So long, Marianne" sobre l'aventura amorosa amb Mariane Jensen a qui va conèixer mentre vivia a l'illa grega d'Hydra. Marianne era l'esposa del novel·lista escandinau Axel Jensen i el deixà per anar a viure amb Cohen.

El segon disc surt el maig del 1969 amb el nom de "Songs from a room". El cantant comença a agafar certa notorietat i arriba a actuar l'any 1970 al conegut festival de la illa de Wight al costat de noms com Jimi Hendrix, Joan Baez, The Doors o Jethro Tull. Del disc vull destacar "Bird on a wire", una cançó amb aire country que també havia popularitzat anteriorment Judy Collins i que tracta d'un moixó sobre un pal de telèfons.

El maig de 1971 Cohen publica un tercer disc amb títol poc suggerent "Songs of love and hate". Ara qui es fixa en ell és el director Robert Altman, que fa servir les seues cançons per a la banda sonora de la pel·lícula "McCabe and Mrs Miller" protagonitzada per Warren Beatty.  S'hi inclouen "The stranger song", "Sisters of mercy" i "Winter lady".

El 1973 publica un directe gravat a París amb títol del mateix estil "Live songs". L'any 1974 amb el disc "New skin for the old ceremony" canvia de títol i canvia d'estil amb una aires més rock i potser menys folk. En aquest elapé s'inclou "Chelsea hotel" una cançó que tracta sobre una trobada que va tenir amb Janis Joplin.

Un altre canvi arriba amb el disc "Death of ladies man" (1977) amb producció de Phil Spector. El resultat d'aquest gran disc es veu que no justificava els mitjans. Cohen explica d'Spector que "Vaig haver d'empassar-me tota la seua megalomania i malaltia, així com una devoció per les armes que era intolerable. En una ocasió em posà la seua mà a la meua espatlla i una pistola al coll dient-me: 'Leonard, t'estimo'. Tot el que vaig poder respondre-li fou 'Espero que així sigui Phil'".

L'any 1979 torna a fer el que feia des de les seues arrels folk amb "Recent songs" produït per ell mateix juntament amb Henry Lewy, amb qui treballaria en el curtmetratge "I am a hotel" que guanya un premi en el Festival Internacional de Montreux. Ja tenim totes les facetes de Cohen: poeta, escriptor, músic i director de cine.

El 1985 en el disc "Various positions" torna a canviar d'estil utilitzant noves tècniques de producció que li donen al disc un estil més, diguem-ne mogut, però vaja que tampoc es pensi que l'home sigui l'alegria de la huerta. D'aquest disc és el tema que més m'agrada de Cohen, "Dance me to the end of love". També la conegudíssima "Hallejullah" que posteriorment fou molt versionada, com Rufus Wainwright per la pel·lícula "Shrek" (2001) o la més famosa de Jeff Buckley de l'any 1994.

En plena efervescència guanya el premi Genie Award per la seua col·laboració en la música de l'òpera rock "Night magic" (1985), concretament per la cançó "Angel eyes". L'any 1986 participa amb la cançó "Take this waltz" en el disc "Un poeta en Nueva York" dedicat al poeta Federico García Lorca i en el qual també hi participen Lluís Llach, Víctor Manuel, Paco de Lucía o Donovan.

El 1988 publica "I'm your man", un gran disc amb un els seus grans clàssics "First we take Manhattan" amb guitarra d'Steve Ray Vaughan. La cançó fou enregistrada abans per Jennifer Warmes i posteriorment versionada pels REM o Joe Cocker entra d'altres. També "I'm you man", "Everybody knows", "Ain't no cure for love" i "Tower of song". Segurament hagi estat l'àlbum més comercial de Cohen aquest.

L'any 1992 publica un disc amb força bona acceptació "The future", del single "The future" tinc una edició especial de poquíssimes còpies i que juntament amb un raríssim single del disc "The essencial" que publicà el 2002 són les úniques joies que tinc de Cohen.

Entre 1994 i 1999 Cohen es convertí al budisme -que estava de moda entre els músics- i vivia habitualment en el monestir budista de Mount Baldy (Califòrnia). L'any 2001 després de la clausura torna amb "Ten new songs", un altre nom molt ben trobat per un disc, amb cançons com "In my secret life".

Com l'home estava de reflexió mística i no publicava, l'any 1995 una sèrie d'artistes graven "The tower of song" un disc d'homenatge a Cohen amb Elton John interpretant "I'm your man" o Don Henley cantant "Everybody knows".

L'any 2008 va veure's obligat a tornar als escenaris, aquest cop per temes econòmics ja que va descobrir que la seua amiga i mànager Kelley Lynch li fotia els quartos.

Fa un mes publicava el seu disc "You want it darker" (2016) ara el poeta i trobador canadenc ens ha deixat als 82 anys, 3 mesos després d'acomiadar-se de Marienne. Era conscient del seu estat ja que afirmà: "Estic preparat per a morir. Espero que no sigui massa incòmode. Això és tot. Tot està a punt d'acabar". Un altre possible Nobel de Literatura que digué de Dylan "Per mi és com donar un premi a l'Everest per ser la muntanya més alta."




Altres enllaços:
- Documental de més d'una hora sobre Leonard Cohen.
- Discurs de Cohen quan rebé el Premio Príncipe de Asturias.
- L'últim vídeo de Cohen. En ell explica les lletres de les cançons del seu últim disc.
- Últim videoclip de Cohen del disc "Old ideas" (2016)

dissabte, de novembre 05, 2016

Dead or Alive - You spin me round (like a record)

Pete Burns començà en el món de la música en un grup anomenat The Mystery Girls, juntament amb Pete Wylie i Julian Cope, aquest últim potser el més conegut. L'any 1980 grava un EP amb el nom de Nighmares in Wax pel segell independent Inevitable. L'any 1982 després de canvis de formació i provatures variades Burns forma una banda amb Tim Lever als teclats i el saxo, Mike Percy al baix i Steve Coy a la bateria i l'anomena Dead or Alive.

El març de 1982 graven un EP que arriba al lloc 13 de les llistes independents, això fa que la discogràfica EPIC es fixés amb ells i així signessin el primer contracte professional.

Aquesta professionalització va fer que canviessin a un estil de música diguem-ne que més ballable amb molt sintetitzador. El seu primer èxit arribà l'abril del 1984 amb una versió del tema de la KC and the Sunshine Band "That's the way (I like it)" -Pete Burns és el paio de les rastes al videoclip- inclòs en el disc "Sophisticated boom boom" (1984). D'aquest disc també val la pena destacar "Misty circles".

El març de 1985 publiquen el seu major èxit que arribà al número 1 de les llistes britàniques "You spin me round (like a record)" produït pel trio Stock, Aitken i Waterman que convertirien en èxit tot el que passava per les seues mans durant la segona meitat dels vuitanta. La cançó està inclosa en el disc "Youthquake" (1985) que arriba a tenir èxit internacional gràcies al hit anomenat i a altres com "Lovercome back to me" i "In too deep".


El 1987 amb el fracàs del disc "Mad, bad ans dangeorus to know" el trio es replanteja la seua continuïtat. La cançó més destacada fou "Brand new lover"

El grup, tot i que amb canvis continua, però abandona la producció dels Stock, Aitken i Waterman i el 1989 publiquen "Nude" un altre fracàs mundial que només triomfa al Japó amb el single "Turn around and count 2 ten". Tot i gravar tres discos més no aconseguiren cap èxit important llevat del single "Sex drive" (1995).

Pete Burns era un extravagant personatge de la moguda post-punk electrònica i dance britànica dels 80, una cosa similar a Boy George dels Culture Club per poder comparar-lo amb algú més conegut.  La seua estètica amb rastes, ull tapat, vestit de dona, operacions de cirurgia plàstica, ulls pintats serà més recordada que la seua música. L'any 2006 participà en la versió britànica de Gran Hermano VIP i el 2014 es declarà en bancarrota confessant que es gastà tots els estalvis en operacions. Casat amb Lynne Corlett actualment vivia amb la seua parella de fet Michael Simpson

Ara Peter Burns ha mort als 57 anys per culpa d'una aturada cardíaca.

dimecres, d’octubre 19, 2016

Els bestsellers de Bob Dylan

És el primer cop que parlo del Nobel de Literatura -exceptuant un article sobre Vargas Llosa, no per Nobel sinó per pocassustància- i potser serà l'últim, però Bob Dylan deu ser l'autor premiat amb aquest Nobel de qui més coses he llegit.
I és que Bob Dylan ha fet unes quantes cançons que per lletra i música mereixen estar entre les millors de la història del pop. Amb el seu permís (i sense també) en repassaré unes quantes:

  • "Like a Rolling Stone" (1965). Per molts, per moltíssima gent la millor cançó de la història. La revista Rolling Stone així ho va decidir també, suposo que per publicitat subliminal del nom. "La vaig escriure, no vaig fallar. Em va sortir d'una tirada" deia Dylan amb 24 anys sobre la seua millor cançó. I afededeu que sí que la va encertar. Els inicis de la cançó provenen d'una estrofa de "Lost highway" de Hank Williams que comença "I'm a a rolling stone, I'm alone and lost/ For a life of sin I've paid the cost" i d'un piano on Dylan improvisà el riff de piano. A partir d'això l'orgue d'Al Kooper, la guitarra de Mike Bloomfield, la interpretació vocal de Dylan i "How does it feel?/To be without a home/ Like a complete unknow/Like a rolling stone". Ramon Gener en un programa del Versió RAC1 d'aquest estiu la va analitzar nota per nota, quina llàstima no haver trobat el podcast perquè val al pena escoltar-lo l'hora sencera parlant d'aquest tema. Per cert, la versió que van fer els Rolling Stones va ser apoteòsica! 

  • "Desolation row" (1965). La cançó dura més d'onze minuts i conté 659 paraules -no em dirà que gairebé no és un text literari això-. i Dylan la va escriure durant un trajecte en taxi per Nova York. Coneixent la durada de la cançó el preu de la carrera li devia sortir per un ull de la cara. Està inclosa en el disc Highway 61 Revisited -en aquest article ja vaig parlar del disc-.


  • "Highway 61 revisited" (1965). Una altra cançó del seu millor disc, aquesta és la que li dóna nom genèric. És una cançó en part autobiogràfica ja que "l'autopista 61 comença on jo vaig néixer".

  • "Blowin' in the wind" (1962). Dylan afirma sobre la cançó protesta més famosa del món  que "aquesta no és una cançó protesta ni res d'això perquè jo no escric cançó protesta". La cançó pertanyia al seu segon disc The Freewheelin'. Una cançó feta en deu minuts afegint la lletra a una cançó tradicional folk. Potser pel caràcter esquerp del cantant o potser perquè no era guapo, algunes de les seues cançons ens arribaven abans per la veu de la seua amant Joan Baez que no pas per ell.


  • "A hard rain's a-gonna fall" (1963). El disc The Frewheelin' va estar 32 setmanes en llista tot i que només va arribar a una posició 30, això indica que la gent poc a poc anava comprant-lo perquè en aquell moment era el "nostre millor cantautor actual de cançons folk" segons els americans. Aquesta és la cançó número 6 del CD.


  • "Just like a woman" (1966). Inclosa en el disc Blonde on blonde, Dylan composà aquesta cançó el Dia d'Acció de Gràcies de 1965.


  • "Visions of Johanna" (1966). Aquesta balada gravada d'una tirada el dia de Sant Valentí de 1966 incorpora el guitarrista Al Kooper i també s'inclou en Blonde on blonde.


  • "Rainy Day Women nos 12 and 35" (1966). Una cançó que mai no he sabut interpretar, que no sé pas què nassos vol dir, però que va ser el single de Blonde on blonde que va arribar més amunt en llistes, al número 2.


  • "All along the watchtower" (1968). La quarta cançó de l'elapé John Wesley Harding és una cançó llarguíssima, amb versos que semblen interminables i anticipant un apocalipsi. Potser és més coneguda la versió de Jimi Hendrix.

  • "Tangled up in blue" (1975). Aquesta cançó obre el disc Blood on the Tracks i segons Dylan l'havia costat "deu anys de viure i dos d'escriure". La cançó, inspirada en clàssics com Hank Williams i Lefty Frizzell, tracta sobre la seua crisi matrimonial. 


  • "Mr Tambourine man" (1965). La cançó la van popularitzar els Byrds al poc temps de publicar-se en el disc Bringint it all back home (aquí ja en vaig parlar). Estava inspirada en el guitarrista Bruce Langhorne que havia tocat amb Dylan alguns cops ja que "tenia una pandereta gegant com la roda d'un tren". 


  • "Subterranean homesick blues" (1965). També del disc Bringing it all back home té una barreja de Chuck Berry i altres cançons animades que fan sentir un Dylan diferent, potser perquè ens alliçona sobre drogues i altres paranoies. John Lennon digué sobre aquest tema: "Em pregunto si algun cop podré fer alguna cosa al'alçada d'aquest tema".


  • "Knocking on heaven's door" (1973). Amb aquest tema Dylan ressuscità després d'estar tres anys a l'atur. La cançó apareix a la BSO de la pel·lícula Patt Garret y Billy the Kid on ell també hi surt fent una petita interpretació. Recomano escoltar la versió reggae d'Eric Clapton i la heavy pastelera de Guns'n'Roses.


  • "Lay Lady Lay" (1969). Cançó inclosa en el disc Nashville Skyline, el disc de més curta durada amb només 26 minuts de música. Aquesta balada fou escrit per a la pel·lícula Midnight cowboy, però finalment fou descartada. Recomanable la versió dels Duran Duran.


  • "Positively 4th street" (1965). Cançó publicada com a single i que no s'inclogué en cap disc fins deu anys després. Aquí Dylan canta sobre el carrer West 4 de Greenwich Village on va viure-hi.


  • "The times they ar a-changin'" (1964). La cançó, inspirada en balades folk irlandeses i escoceses, es convertí en un himne poc després de l'assassinat de John F. Kennedy.


  • "Hurricane" (1976). En els vuit minuts de cançó Dylan defensa el boxejador Rubin Hurricane Carter d'una injusta condemna per un triple assassinat. La cançó està coescrita amb el dramaturg Jacques Levy. El tema protesta obre el disc Desire en el qual hi col·labora Eric Clapton.

dissabte, d’octubre 08, 2016

Els Nobels de Física i Química 2016 i la topologia


Mentre avui ens van donant la tabarra amb l'artificial Premi Nobel de la Pau, aquesta setmana s'han atorgat els Premis Nobel de Física i Química, notícia que ha passat desapercebuda, com sempre, entremig dels partes televisius i radiofònics. Només que dediquessin la meitat del temps que es parla del Nobel de la Pau o del de Literatura a informar del Nobel de Física potser s'aprendria a valorar la ciència com una forma de cultura. Per cert, sempre em ve al cap aquest fabulós article irònic sobre el tema: "Científicos descubren algo importantísmo pero que tú no entenderías."

Els senyors del Nobel de Física
Els físics anglesos David J. Thouless de la Universitat de Washington i F. Duncan M. Haldane de la Universitat de Princeton, i l'escocès Michael Kosterlitz de la Universitat de Brown han rebut aquesta setmana el Nobel de Física pels "seus descobriments teòrics de materials topològics i transicions de fase topològiques." També aquesta setmana Jean-Pierre Sauvage de la Universitt d'Estrasburg, Sir J. Fraser Stoddart de la Universitat de Northwestern i Bernard L. Feringa de la Universitat de Groningen han estat guardonats amb el Nobel de Química pel "disseny i síntesi de màquines moleculars."

L'intrèpid lector o lectora del bloc ja es deu estar preguntant què carai faig jo parlant del Nobel de Química si el meu coneixement de la matèria és el mateix que el d'un diputat de Ciutadans sobre la història de la llengua catalana. Doncs bé, a falta de Nobel de matemàtiques enguany aquestes dos categories de Nobel han estat un homenatge a les matemàtiques. Tot i que en algunes informacions ja es va amagar la paraula topologia -no fos cas!, podem dir burquini, RUI o off-shore, però topologia no que fa por!-, els dos premis estan relacionats amb aquesta branca teòrica de les matemàtiques.

Però i això de la topologia... què és? La topologia és una branca de les matemàtiques que es dedica a deformar coses i a fer i desfer nusos. Els senyors i senyores que estudien topologia, es desenvolupà sobretot a inicis del s.XX, es dediquen a jugar amb plastilina. I això que vostè pensarà que és tan poc seriós com un programa de tertúlia esportiva d'Esport 3 resulta que és indispensable per conéixer algunes propietats de la matèria i rebre Nobel com qui rep la medalla de l'associació de menjadors d'anxoves de l'Escala.

La topologia es dedica a deformar les coses de tal manera que coses que deformant-les es converteixen d'unes a unes altres, per un topòleg vol dir que són la mateixa cosa. És a dir, si agafem una bola de plastilina i li fotem cops de puny fins aplanar-la, topològicament serà el mateix. Així els topòlegs es dediquen a classificar coses segons siguin iguals o no mitjançant deformacions. Per exemple, vostè i jo som topològicament iguals (em sap greu per vostè) però un botifarró i un tortell de Reixos serien topològicaent el mateix? No! Perquè per passar del botifarró al tortell caldria fer un forat. 

Una tassa és topològicament igual a una rosquilla.

Anem a pensar en un altre cas. Per exemple la típica pilota de platja del Nivea que quan érem petits llençaven els avions quan voltàvem per Salou, la Pineda o Cambrils. A què seria igual si la deformem? A un botifarró no perquè la pilota del Nivea està buida per dins. A un tortell tampoc perquè el tortell té un forat al mig. Hem de pensar en objectes sense forats que estiguin buits per dins, com una atomissadora del Makato. Doncs miri, per un topòleg és el mateix una pilota de platja que una atomissadora que una ampolla buida i tapada. Ja veuen, tants anys d'estudi per arribar a aquestes conclusions, no? 

A partir de tot això la topologia ha anat evolucionant a l'estudi de nusos, grafs, corbes. En aquest article escric sobre Kenneth Appel i com pintar mapes. La teoria de nusos -matemàticament parlant un nus és una corba tancada que s'encreua amb ella mateixa, no gaire diferent del que és un nus no matemàtic- té aplicacions en bioquímica, en l'estudi de l'estructura de l'ADN, de proteïnes, en física quàntica i fins i tot en economia.

Els matemàtics, sempre tan estranys,  tracten de classificar tots els nusos possibles, per exemple s'ha calculat que es poden fer 177.147 nusos de corbata diferents.

Aquí una classificació de nusos
En un sèrie de vídeos, Carlo Séquin de la Universitat de Berkeley li explicarà totes aquestes cosetes de nusos.




Hi ha un conegut problema topològic que ens diu si és possible connectar cadascuna de les cases de la fila superior amb les tres preses de la fila superior, que representen les peses de llum, aigua i gas, sense que cap de les línies de connexió es creui amb les altres.
Aquest problema té aplicacions justament en això, en el disseny de circuits de canalitzacions de llum, agua i gas.
Si vol una solució, aquí la té.



També és interessant l'estudi de corbes. Per exemple, en la següent imatge, el punt A està dins o fora de la corba? La resposta li dóna el teorema de la corba de Jordan, que ens diu qe només cal dibuixar una semirecta des del punt A fins un punt segur exterior a la corba: si el nombre de punts de tall de la semirecta amb la corba és parell aleshores el punt és exterior, en canvi si talla en un nombre imparell és interior.

Bé, després de tot això, no és d'estranyar que la topologia influeixi en altres camps com és el de la conductivitat elèctrica. En aquest gràfic pot veure com en anar augmentat el nombre de forats en uan forma topològica augmenta la conductància elèctrica:


I en química, aquí té una imatge dels nusos moleculars del guardonat Jean-Pierre Sauvage:



Altres enllaços:

  • Article divulgatiu del teorema de la corba de Jordan per Francisco García Arenas y María Luz Puertas de la Universidad de Almería.
  • Article sobre topologia i el Nobel de Física en el blog Basmateando.
  • Més topologia i Nobel a Clarin.
  • Un Nobel de plastelina a El Pais.
  • I com sempre imprescindible Francisco Villatoro i el seu bloc.

dissabte, de setembre 24, 2016

Prince Buster - One step beyond

Entre finals dels cinquanta i començaments dels seixanta a l'illa caribenya de Jamaica va començar a sorgir un nou gènere musical que va influir en molts moviments de les dècades posteriors: l'ska. D'aquí sorgí el rocksteady, el reggae i tots els ressorgiments skatalítics que tingueren lloc sobretot a la Gran Bretanya skin-head i que evolucionaren al punk-rock. Noms com Duke Reid, Clement Dodd o Prince Buster foren els precursors d'aquest estil musical.

Prince Buster, l'altre Prince, va néixer a Kingston amb nom real Cecil Bustamante (sí, sí, i d'aquí li ve el sobrenom de Buster) Campbell i el seu debut en el món de la música va ser el 1960 produint "Oh Carolina" de The Folkes Brothers. En aquest tema ja poden notar la influència dels ritmes sincopats que tant agraden a l'ska. 

Prince Buster va descobrir que aquest blue-beat (s'anomena així) li agradava més que el monestir de Sixena a l'Heraldo de Aragón, se va aficionar ell a cantar i l'any 1961 edita "Little Honey" sota el nom de Buster's Group. Aquest primeríssim ska veuen que poc té a veure potser amb el que nosaltres associem actualment a aquest gènere musical. Aquest single sembla més un doo-woop dels Platters o dels Penguins. L'any 1963 publica el seu primer disc "I feel the spirit". A causa de la seua admiració a la boxa i a Muhammad Ali en concret, se va convertir a l'islam. A partir d'aquí Prince Buster va gravar un fotimer de discos i en produí centenars, sent "Al Capone" (1967) el primer single que entra en les llistes d'èxit angleses. Però el curiós d'aquest single escoltat ara gairebé 50 anys després és la seua cara B... "One step beyond" que absolutament tothom, i quan dic tothom, vull dir tothom, recorda per la meravellosa versió dels Madness amb la qual la gent enfolleix en les pistes de ball. A què no ho sabia això, eh? 

De fet els Madness van ser un dels seus grans admiradors, de nom inicial The Invaders se'l van canviar pel títol d'aquesta cançó de Prince Buster de l'any 1963: "Madness"

Arruïnat per les seues ànsies de fer negocis en tot sort en va tenir que els grans grups com The Specials ("Too hot" o "Enjoy yourself"), Madness, The Toasters ("Hard man fe dead"), Bad Manners ("Al Capone" o "Big five"), The Selecter ("Rought ridder") fossin influenciats fortament per Buster i així poder viure de drets d'autor. Ara, Prince Buster ha mort als 78 anys a Miami a conseqüència d'uns problemes cardíacs.

dijous, de setembre 01, 2016

El 218

Suposo que vostè, habitual lector o lectora del bloc, ja trobava a faltar el meu article habitual d'estiu sobre el meu número d'abonat del Lleida Esportiu per la propera temporada. Sí, he posat propera temporada perquè mentalment encara no em fa l'efecte que hagi començat la temporada 2016-2017 perquè tenim el Camp d'Esports empantanegat en el qual no podem juga res a casa per culpa d'una enorme falta de previsió de ....... (i en aquests punts suspensius posi-hi Paeria o Lleida Esportiu segons cregui convenient). Així que vagi vostè a saber quan podrem començar la temporada al Camp d'Esports.

Si l'any passat tenia el 233 com a número d'abonat que me va donar molt joc matemàtic, enguany m'ha costat més trobar coses amb el meu nou número, el 218

Clar, imagini's, la txiqueta de les oficines me dóna el resguard, veig el número i no em ve absolutament res al cap, no és primer, no és de Fibonacci... quin desastre. I no és primer per poc perquè la seua descomposició factorial en producte de primers és 218=2·109, que com hi surt el 109 ja m'agrada. És a dir, és un semipimer com ho són el 217 i el 219. El que sí és primer és 2182+3 2182+9, que mirin, ja és alguna cosa. I resulta que també és primer 21816+21916.

Però si ens posem a liar-la una mica matemàticament parlant podem trobar-hi alguna coseta més interessant:
  • 218=72+132, on 7 i 13 són primers i a més els primers primers que no tenen cap regla senzilla de divisibilitat en base 10.
  • També el podem posar com a suma de 3 cubs, tot i que de forma una mica hortera: 218=63+13+13.
  • En binari el 218 és 110110102, que tampoc no li trobo cap cosa graciosa llevat de la primera repetició de la cadena 110.
  • Però en base 9 és palindròmic: 218=2629,
  • 218=28-38.
  • 218 és divisor de 453-1.
  • 217, 218 i 219 és una terna de nombres consecutius que tenen el mateix nombre de divisors
  • Un dígraf és un graf en les quals les sues arestes estan dirigides, és a dir, cada aresta té un vèrtex inicial i un de final, en contraposició d'un graf en el qual les arestes no tenen sentit determinat  Si ens anem a això la teoria de grafs, aleshores 218 és el nombre de dígrafs de 4 vèrtexs.
  • Inventem-nos ara una successió semblant a la de Fibonacci, en la qual el primer terme serà 1 i els següents els obtenim per la suma dels dígits de tots els termes anteriors -comte! sumarem els dígits, no els termes!-. D'aquesta manera obtenim la successió 1, 1, 2, 4, 8, 16, 23, 28, 38, 49, 62, 70, 77, 91, 101, 103, 107, 115, 122, 127, 137, 148, 161, 169, 185, 199 i... 218.
  • Ara agafem el 218 i el multipliquem per 10, 218*10=2180, i també fem 10n+9 que és 2189. Doncs resulta que no hi ha cap nombre primer comprès entre aquests dos nombres.
  • I 218 vots són els que es necessiten per obtenir majoria absoluta en la cambra de representants dels Estats Units.
  • El 218 aC Anníbal conquereix Saguntum, no sé si això tindrà quelcom a veure en què puguem guanyar l'Atlético Saguntino.
  • I per acabar els deixo la ressenya del llibre "218 respuestas sexuales". El toc que faltava en aquest article.
Au, visca el Lleida i bona temporada!

dilluns, d’agost 29, 2016

El planeta potencialment habitable Próxima b

Després de la disquisició sobre les possibilitats i probabilitats de vida en altres planetes que vaig escriure al bloc, aquesta setmana l'astrònom català Guillem Anglada-Escudé (llicenciat per la Universitat de Barcelona però que per a poder investigar amb cara i ulls ha hagut d'anar a la Universitat Queen Mary de Londres, vaja quines coses, no?) ha trobat un planeta habitable orbitant a l'estrella més propera (més propera llevat del Sol, clar). Les observacions s'han dut a terme durant més d'una dècada a l'European Southern Observatory (ESO) a Xile.

No es pensin que aquesta estrella propera estigui aquí mateix passat Massalcoreig sinó que en distàncies astronòmiques una mesura de quatre anys llum -3,78·1013 km- doncs ho podem considerar proper. Això vol dir que si disposéssim d'una tecnologia capaç d'anar a, posem per exemple, una velocitat de 540 milions de km/h trigaríem vuit anys en arribar-hi. Si fa o no fa el mateix que ens passa als lleidatans quan anem a Cambrils amb la vergonyosa carretera nacional que patim. Com el Sol, en teoria, no ha d'acabar-se fins d'aquí 5·109 anys, tenim tot aquest temps per anar fent la mudança cap el nou planeta. El planeta se l'ha anomenat Pròxima b i orbita cada 11,186 dies al voltant de l'estrella Pròxima de Centaure. Tota la vida anomenant-la Alpha Centuri i ara a tots els mitjans apareix amb aquest nom de Pròxima de Centaure.

Les estrelles més properes al Sol
Aquest exoplaneta és un món rocós amb una massa 1,27 vegades més gran que la de la Terra i per la seua posició té una temperatura compatible amb la presència d'aigua. Curiosament el planeta orbita molt a prop de l'estrella, a 7.000.000 km. Perquè es faci la idea la Terra orbita a 149.600.000 km del Sol, això vol dir que el planeta Proxima b està un 95% més a prop de la seua estrella que la Terra. Aleshores, com pot ser que aquest planeta estant tan i tan a prop de l'estrella està dins d'una zona habitable? No hi deu fer més calor que al mig de la passarel·la del Liceu Escolar en ple mes d'agost? La cosa està en què Alpha Centauri és una estrella molt més petita (un 12% de la massa del Sol) i molt més freda que el Sol, una nana roja. Si al Sol la temperatura arriba a 5.500 ºC, en una nana roja arriba només a 3.700 ºC, un 67% de la temperatura solar. Com l'estrella és més petita i més freda les òrbites dels possibles planetes habitables seran més properes (gràcies Newton i Kepler!). L'estrella, i molt menys el planeta, no cal que els busquin al cel per la nit perquè només és visible des de l'hemisferi sud i amb telescopi. Tot i que com ja vaig comentar en l'anterior article que tot això no es troba mirant el telescopi sinó mirant l'ordinador.

Tot i això ara cal investigar que passa amb la temperatura, amb la rotació, amb els camps magnètics, si té atmosfera...  l'efecte atmosfèric és essencial per la protecció dels raigs ultraviolats i per l'estabilitat de la temperatura. Anglada-Escudé creu "que té atmosfera i que la podrem estudiar en un trànsit". L'investigador es proposa ara "buscar-hi vida" perquè "fins ara els buscàvem [els exoplanetes] com pescant, on fos i com fos. ara ja sabem que en tenim un a tocar de nosaltres i podem dedicar-hi molts més esforços". Els de Ciutadans ja estan preocupats per si a Próxima b s'hi ensenya el castellà.

Aquí un video on un senyor explica totes aquestes coses:

Si té ganes (i temps) de llegir: