dijous, de juliol 28, 2016

Roquetas de Mar

Després de la dura tanda de penals que suposà la derrota del Lleida Esportiu en la seua fase d'ascens a 2A, dels resultats d'unes eleccions on els únics que volen que a Espanya canviï alguna cosa són bascos i catalans i després de veure que Enrique Iglesias tronava un altre estiu a donar-nos el tostón, vaig tenir la necessitat de marxar uns dies de vacances amb la meua unitat familiar que duc incorporada durant tot l'estiu -cony de professors, no sé que foten tantes vacances, los crios no es poden aguantar tot l'estiu!- sobre meu.

No els tornaré a escriure sobre com vaig fer el trajecte Lleida-Alcover i com després vaig trobar quilòmetres i quilòmetres d'autovia perquè ho poden trobar en molts articles del bloc en les etiquetes de viatges i per la nostra salut no deu ser bo recordar-ho. Aquells dos miserables que conversaven vantant-se del "les hemos destrozado el sistema sanitario" qualsevol dia sortiran dient que "les hemos destrozado sus infraestructuras". Potser abans de les properes eleccions, així els servirà per pujar de vots És vergonyós.

Bé, al que anàvem, per arribar a Roquetas de Mar hi ha 800 km des de Lleida. Parant a esmorzar, a dinar, a omplir el dipòsit un cop i a fer les pixadetes protocolàries vam estar 9 hores de camí, de les quals més d'una per arribar fins a Alcover a causa de l'elevat trànsit de camions per aquesta via tercermundista que diuen mos arreglen posant rotondes. Fantàstic, quin gran pensament. Bueno, prou.

La ciutat, o vila o poble de Roquetas de Mar -50.000 habitants- està al sud de la província d'Almería, força avall. El recorregut en cotxe des de Puerto Lumbreras (província de Murcia) fins Almería deu ser d'uns 200 km però és un deja-vú continuat en blucle. Vas fent i fent quilòmetres i sembla que no et moguis del puesto. Paisatges erms a banda i banda, pobles que estan separats 50 km uns dels altres, l'autovia no té ni sortides gairebé, sembla que no hagis d'arribar mai aumón. Vostè s'imagina què és el no res? Però res del res? Doncs això gairebé. Hi ha un moment en què el no res deixa de ser un no-res per convertir-se en un no-res però amb hivernacles. D'aquesta manera passes de veure erm i terrossos a veure plàstics, que mira, ja és alguna cosa per a canviar la vista. La conducció es fa avorridíssima, perquè fins i tot és complicat avançar algun camió perquè ni se'n troben. Només es comença a divisar una mica de trànsit quan ens apropem a la badia d'Almería, amb San José, l'aeroport, Almería i Aguadulce. Allà ja hi ha senyal de vida, però només si mirem cap a l'esquerra a mesura que anem baixant, el paisatge de la dreta continua igual.

Un cop passada la ronda d'Almería i el poble turístic d'Aguadulce -vist des de la carretera té un skyline que recorda Benidorm- arribem a la sortida de Roquetas de Mar. Des de la mateixa sortida se va també a un poble de curiós nom Énix y Félix. Roquetas és un poble, com li diria, jo... s'imagina Salou? Doncs com no sé, uns quants Salou junts. I quan em refereixo a Salou m'hi refereixo físicament i en concepte. Amb una diferència, que Roquetas té una miquetetea de nucli històric, que no és gaire nucli que diguem, però en té.

Teníem contractat el Diverhotel Roquetas, gens recomanable -deixo l'enllaç a la meua valoració a TripAdvisor per si els interessa- , i per arribar a ell vam estar una mitja hora creuant rotondes i rotondes i carrers i avingudes -la del Sabinar és la via principal- per Roquetas. La zona d'hotels està a una punta de poble i els tenen tots junts allà amuntegats. I arribar-hi en cotxe és tota una pista americana de rotondes, bandes rugoses i passos elevats, Vaja, una mica com Lleida en aquest aspecte.

Es veu que, fins a mitjans del segle XX, Roquetas de Mar era un petit poble on els seus habitants vivien de la pesca -el port pesquer es remunta en època fenícia- i d'unes salines. També el poble tenia unes platges que a poc a poc van anar sent descobertes, sobretot, per persones de la província d'Almería que s'hi van començar a edificar els seus xalets d'estiu. I allò que va començar per uns pocs ara se'ls n'ha anat de les mans. O almenys m'ho sembla  a mi. Urbanitzacions, més urbanitzacions i molts hotels. Tot això vora el mar, perquè a unes quantes línies endins hi troben hivernacles i més hivernacles. En els últims quinze anys l'urbanisme habitual a què estem acostumats amb les alcaldies del Partit Popular ha acabat d'engrandir el destí turístic que és Roquetas amb els típics camps de gols de la zona, enormes hotels, passeigs marítims i obres faraòniques com la plaça de toros més moderna d'Espanya i l'Auditori amb nom de no sé quina infanta.

Far de Roquetas
El nucli més antic de Roquetas són carreronets que mostren l'origen àrab de la població, l'església està dedicada a Nuestra Señora del Rosario i data del segle XVIII. Cal dir que a causa dels terratrèmols és difícil veure construccions gaire antigues en aquesta zona almeriesa. El port pesquer està a uns 10 minuts caminants del centre-centre, i junt al port hi ha l'element més característic de Roquetas i que no és cap hotel, el castell de Santa Anna. El castell actualment està destinat a activitats culturals i la seua visita és gratuïta. Cosa que s'agraeix. Fan tantes activitats que el dia que vam anar a visitar-lo estava tancat per uns cursos d'estiu de la Universidad de Almería. Au. La història del castell comença al segle XIV amb el monarca Yusuf I, però els terratrèmols del segle XVII van fer estralls, van quedar quatre pedres i la restauració més recent és de 2008, en ple boom. Tocant al castell hi ha el bonic far de Roquetas i un amfiteatre on s'hi feia un mercat medieval. Sí, allà també se'n fan.

Castell de Santa Ana
Des del far surt un llarguíssim passeig marítim que recorre tot el terme per les diferents platges fins la més famosa que és la Playa Serena. El passeig està farcidet de xiringuitos on ofereixen els típics fatos que s'ofereixen als xiringuitos, tot i que n'hi havia que tenien carta amb bona pinta.

Passeig marítim de Roquetas
Al final de Roquetas i després de la Playa Serena hi ha uns espais naturals amb, diuen, important valor ecològic: les salinas de Cerrillos i la Reserva Natural de Punta Entinas amb dunes i llacs amb moltes especiés d'aus i flamencs -el charcón del flamenco- que s'aturen en el seu camí de migració. També, però ja dins de l'aigua es troba l'arrecife de Posidonia, que ha estat declarat monument natural. 

dimecres, de juliol 20, 2016

El bon tracte humà del Santa Maria

El factor humà, una bonica expressió que s'acostuma a fer servir només en connotacions negatives. Quan hi ha un greu accident de trànsit o d'avió i no hi ha indicis d'avaries mecàniques en l'aparell sempre s'acaba concloent que el factor humà fou el causant de la tragèdia i les tertúlies s'omplen de dissertacions filosòfiques i psicològiques sobre si aquestes errades humanes podien ser evitables o no.  
Aquestes últimes setmanes he hagut de visitar unes quantes vegades l'Hospital Santa Maria. Quan has d'anar a algun lloc d'aquest estil no hi vas amb la intenció de caçar Pokémons sinó que hi vas per pura obligació mèdica. I, sincerament, molta gràcia no em fa, no, haver-hi d'anar. Però hi ha cops que no queda més remei. I com hi has de fer cap per imperatiu sanitari amb una mica de por confies en un tracte que sigui més íntim que el que reps a la caixa del supermercat, en una oficina bancària o en un taller mecànic. Que amb això no vull dir que en aquests establiments te tractin malament, i ara, sinó que espero que del tracte d'un personal sanitari -i aquí també hi inclouria mestres i professors- un tracte molt més proper i menys despersonalitzat que en una finestreta del banc o en la caixa d'un súper on has de centrar els esforços en posar els articles al carro a la mateixa velocitat amb què la persona de la caixa els passa pel lector de codi de barres. 

Una vegada, el meu metge de capçalera llegint-me els resultats d'unes analítiques, aquells fulls farcits d'intervals de confiança de tal manera que el grau de satisfacció és inversament proporcional al nombre d'asteriscs que hi surten, em recriminà "Montardit, hauries de fumar menys". A mi, que ni fumava, ni fumo ni he fumat en ma vida. O un altre cop una doctora me va dir que havia de menjar-me l'enciam sense amanir, així com si jo fos un caragol de carxofera. Me'n guardaré prou de posar en dubte la professionalitat de cap dels personals sanitaris que treballen, però són situacions en les quals hi vaig trobar poc factor humà d'aquest que parlo. 

Bé, tal com els explicava en un paràgraf de més amunt i per motius que tampoc vénen gaire al cas, sinó ens deprimiríem tots aquí més que un votant de Podem mirant els resultats electorals, he hagut de visitar el nostrat Santa Maria un sarpat de vegades. I aquí he de dir que he trobat un tracte humà excel·lent. L'acollida, l'atenció, les explicacions donades, les preocupacions de cara al pacient, l'ajuda, en definitiva, la personalització de la feina i no prendre-ho com un simple afer mecànic. He d'agrair i donar les gràcies a la Lídia, al Miquel, a la Irene i a tots aquells que fan que la seua professió sigui gaudir de la feina que fan de cara el pacient. Segurament que hi deu haver de tot, però el personal que treballa al Santa Maria no és només personal que hi treballa, sinó una colla de persones que es desviu perquè l'atenció sigui immillorable. 

Els psicòlegs Robert Emmons i McCullough van concloure en els seus estudis sobre la gratitud que el fet de ser agraït contribueix a tenir efectes positius en el benestar físic i emocional de les persones. Entre l'excepcional cura dels professionals del Santa Maria i aquest agraïment que acabo d'escriure, crec que ara estic més sereny que Brad Pitt i el Di Caprio junts. Moltes gràcies gent del Santa Maria. I bon estiu a tothom.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/7/2016)

dissabte, de juliol 16, 2016

La justícia és un catxondeo.

Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, passà als annals –bonica paraula- de la política espanyola l’any 1985 per haver arribat a la contundent conclusió citada en el títol de l’article. La història es referia a una ampliació del xalet del senyor Norberto Ortiz, altrament conegut com a Bertín Osborne, que segons l’ajuntament era il·legal i havia de ser enderrocada. L‘audiència donà la raó al molt ben plantat cantant i presentador i l’alcalde Pacheco s’indignà emetent aquestes sàvies paraules que ofengueren les molt honroses institucions defensores de l’equanimitat i la dretura. 

Pel títol de l’article podria semblar que parlaria tranquil·lament del Tribunal Constitucional, dels contactes amb la Fiscalia que tenen tots els militants del PP o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no és ni de Justícia ni de Catalunya. Però no, vull parlar de la justícia, millor dit, de la no-justícia futbolística. 

No m’agrada gens l’expressió “al final se farà justícia” que diem molts cops per autocompadir-nos. Si en el futbol hagués existit aquesta justícia el Lleida Esportiu ara mateix seria equip de Segona Divisió. Era el que havia de ser just i el que ens mereixíem. Com podíem creure en aquest concepte abstracte de la justícia mentre ens queien unes llàgrimes que farien sobreeixir la sèquia de Torres i el torrent de la Femosa? El company Jordi Guardiola, que el trobarà per aquí a prop, ja va fer un emotiu article només acabar la tanda de penals amb més mala llet de la història del futbol. 

Aquesta plantilla es mereixia l’ascens. Per justícia i cinc motius més. Primer, perquè esportivament eren bons. No vam quedar més amunt perquè ens va costar uns quants mesos conjuntar l’onze titular, però en pic van començar a jugar de memòria ha estat una de les plantilles que millor futbol ha fet en el Camp d’Esports. Ha estat una plantilla que tot i no haver aconseguit l’ascens la recordarem. Com aquella plantilla amb Fran, Quique Álvarez, Roa, Calderón, Escoda, Setvalls, Tamudo i Josemi, que sense assolir cap gran fita esportiva molts la tenim al cap com la millor del Lleida. Segon: per l’entrenador. Toni Seligrat mos va portar a dos play-off, sí, molt agraïts però ja està. En canvi, Imanol Idiakez ens ha deixat una base, un estil de joc que ha agradat i que ens ha fet gaudir, la memòria col·lectiva de veure Crespo traient de porteria en curt començant jugades ens ha demostrat que a la 2aB tot és compatible i que es poden veure millors partits que molts tostons de l’Eurocopa. Tercer: per tot el que ha succeït a nivell econòmic en el club. Aquella roda de premsa dels jugadors va ser un cop fortíssim per a tothom, les declaracions d’Idiakez, el “cria corbs”... la plantilla es mereixia un premi major després dels mesos viscuts per unes estranyes circumstàncies que encara ningú sap explicar i que la majoria ni entenem. Quart: per Ivan Crespo, que ha rebentat tots els recomptes de rècords a l’Oriol Jové, i per la magnífica feina de l’Edu Gasol, entrenador de porters. I cinquè: a nivell social el Lleida Esportiu sembla –compte, que dic sembla només- que arriba a un punt d’inflexió. Enguany hem viscut una excepcionalitat històrica mai vista: el Camps d’Esports atapeït de gent en dos partits. Allò que no s’havia aconseguit en vint anys –ni en la promoció contra l’Sporting de l’any 1995- ho hem fet en quinze dies. Fantàstic, fabulós. A veure si serveix per enganxar uns quants socis més l’any vinent. Eh que vàreu gaudir en aquests partits? Doncs us convido a venir durant tota la temporada i us ho passareu pipa. I a més, en aquest últim punt sumo la publicació del llibre Blau al firmament que fou un dels més venuts a Lleida en la categoria de no-ficció el dia de Sant Jordi. A veure si així posem el Lleida al centre social de la ciutat, que ja toca. 

I ara a esperar una nova temporada, amb nou entrenador, nous jugadors i a confiar en què el Jordi Esteve hagi clissat bé els jugadors que hauran de substituir Molo, Urko, Marc Martínez i Pau Bosch –no es pot acomiadar un jugador amb set anys implicat al club com si fos un bulto d’una empresa de paqueteria-. I a pagar al dia. Perquè, de moment, la història del Lleida Esportiu és paral·lela a la del procés, portem un fotimer de dies històrics en cinc temporades però encara no hem aconseguit res. Visca el Lleida!

(Article publicat al Nació Lleida el 6 de juliol de 2016)

divendres, de juny 17, 2016

Per la boca s’escalfa el forn

Ja hi tornem a ser amb aquest remake del dia de la marmota: unes noves eleccions al Congreso de los Diputados i a allò que en diuen Senat. I mirin, com a mi aquestes eleccions em motiven menys que les línies roges del Pablo Iglesias els proposaré un joc per estar una estoneta distrets i distretes. 

A continuació els posaré unes quantes frases i vostès hauran d’encertar de quin partit polític –PP, PSOE o C’s- és el senyor o senyora que les hagi dit. Li faig saber que la cosa és complicada, eh? 

a) “Que Cataluña devuelva a las 150.000 personas que nos fueron sustraídas, más sus hijos y sus nietos.” 
b) “No hay diferencia entre un judío perseguido por los nazis y un niño catalán castigado por hablar español.” 
c) “Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación.” 
d) “Necesitan una consulta, sí, pero con el psiquiatra.” 
e) “El valor humano de la manifestación del 12-O es mucho más importante que el de la cadena humana separatista.” 
f) “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.” 
g) “Lo que le falta a Mas es un fusilamiento.” 
h) “¿Para qué asuntos importantes sirve saber catalán? Se aprende idiomas para tener más cultura pero no en catalán.” 
i) “La idea de desconectar de España es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado.” 
j) “Los planes golpistas de la ANC y Forcadell nos llevan de cabeza a una confrontación violenta en las calles.” 
k) “La estelada es un símbolo ofensivo, ultrajante y vinculado a organizaciones terroristas sangrientas, violentas y intolerantes.” 
l) “El grado de miseria moral y racismo ideológico es verdad en Cataluña.” 
m) “Allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea.” 
n) “A Artur Mas se le ha ido la olla. Parece un zombi.” 
o) “Gran part de la societat catalana s’està fumant un gran porro secessionista amb efectes al·lucinògens.” 

I aquí té les solucions. No les miri fins al final. 
a) Guillermo Fernández Vara, PSOE; b) Paco Vázquez, PSOE; c) Jorge Fernández Díaz, PP; d) Sergio Santamaría, PP; e) Albert Rivera, C’s; f) Jordi Canyas, C’s; g) Miguel Ángel Rodríguez, PP; h) María Antonia Trujillo, PSOE; i) Felipe González, PSOE; j) Juan Carlos Girauta, C’s; k) María José García Cuevas, PP: l) Javier Nart, C’s; m) Carolina Punset, C’s; n) César Luena, PSOE. o) Joaquim Coll, PSC. 

I per acabar tres profundes reflexions més, una correspon a un acadèmic de la RAE, una altra a un Premi Príncipe de Asturias i l’última al consol espanyol a Melbourne. A veure si hi detecten alguna diferència d’estil. 
  • “La inmersión lingüística en Cataluña es parafascista.” Félix de Azúa. 
  • “El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña.” Juan Velarde. 
  • “Catalanes de mierda. No se merecen nada.” Juan Carlos Gafo.
Totes aquestes il·luminacions intel·lectuals i fins a un total de 170 les poden trobar al llibre Herois indepes de l’escriptor Andreu González i de l’il·lustrador Jordi Calvís. Li vindran unes ganes enormes de federar-se a sobre. Cregui’m.

(Article publcat al NacioLleida el 15 de juny de 2016)

divendres, de juny 03, 2016

El Segre de negre

A vegades sento tertúlies o llegeixo entrevistes a ferms amants de la literatura que consideren que algú que no llegeix novel·la ni poesia és com una espècie de “mal lector”. Un humil servidor, com és un d'aquests anomenats “mal lectors” creu que ser lector no implica haver de llegir obligatòriament relats de ficció. Mai m'he dedicat a contar quants llibres dec comprar durant l'any -i això que sempre surt la dada en estadístiques com si ens anés la vida- potser set o potser deu, no crec que en siguin més. Però no per això he de ser un “mal lector”, no acostumo a comprar novel·les i mai no he comprat res de poesia, però sí que tinc una bona recopilació de llibres de ciència, política o història. A part dels llibres, durant l'any llegeixo amb tota la fruïció que convé les publicacions de la Societat Catalana de Matemàtiques, de la Federación Española de Sociedades de Profesores de Matemáticas i les de la Federació d’Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya… i així anar fent. De lletra per a la lectura no me'n falta pas. Penso que ni comprar un gavadal de llibres és sinònim de llegir fora mesura -sempre es poden quedar al prestatge del menjador tot i que als menjadors moderns ja no hi ha prestatges per a llibres- ni comprar-ne pocs és sinònim de no llegir ni gota. 

Però mirin, vés per on, que hi ha una sèrie de novel·les a les quals m'hi he enganxat i que me les empasso de seguida. És aquesta novel·la de polis i cacos -tal i com ho dèiem quan érem petits- que té la ciutat de Lleida, les comarques de Ponent i personatges propers com a protagonistes i que sembla que ara s'ha posat una mica de moda. 

La primera que em va impactar pel tema de la proximitat fou L’abominable crim de l’Alsina Graells del Pep Coll. Un llibre de ja fa anys amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó perquè era un assidu del bus de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en la meua època universitària. Ara fa un parell d'anys es va publicar la primera història de La sergent Anna Grimm de la Montse Sanjuan, amb una espècie de CSI a la lleidatana. El fet que les escenes siguin llocs coneguts -els Camps Elisis, la Seu Vella, el Museu de Lleida- fa que t'identifiquis més amb el desenvolupament de la història, com si ho veiessis des de dins gairebé, fins i tot vaig intentar conèixer quina és la cafeteria on dina la sergent o en quin gimnàs va a fer les seues sessions de natació. En el Mala lluna del David Marín, en el qual la trama succeeix entre la Noguera i el Segrià, no només identifiques les fabuloses descripcions dels coneguts paisatges del Montsec, sinó que empatitzes completament amb el sergent Rull i la resta de personatges ja que l’autor els fa xerrar en nord-occidental. En el Puta pasta de l’Emili Bayo hi apareix el Marc Tramús, personatge principal nascut a Lleida que ens explica les seues estades al Big Ben de Mollerussa entre moltes altres històries on pots sentir-t'hi identificat. I també de l'any passat és el Misteri del Bressol buit de la Montse Sanjuan on l’Anna Grimm continua amb les seues històries i on el primer fiambre apareix justament darrere de casa meua i un altre a l'aparcament del Camp d'Esports… amb aquests escenaris com volen que no m'enganxi? I n'hi ha d'altres que ja tinc a casa pendents de lectura: L’assassí que llegia Vidal Vidal del Miquel Àngel Estradé i el Quaderns de la Ramona Solé. A més properament el Rafa Melero presentarà Ful amb la Seu Vella a la portada i un pistoler amb pinta de mala handí.



Per tot això els recomano aquest festival de novel·la negra a la lleidatana que s'ha muntat per aquest cap de setmana. Hi seran el David Marin, el Rafa Melero, l'Emili Bayo, el Francesc Pané, la Montse Sanjuan, la Ramona Solé i el Miquel Àngel Estradé entre altres autors de Ponent, i el mestre Andreu Martín. En definitiva, que a Lleida tenim de tot encara que ens continuïn titllant des de la capital amb l'abominable expressió autors locals. Com si els llibres d'aquí només es poguessin llegir entre Almacelles i la Panadella i com si els autors d'allà no fossin locals també.



(Article publicat al Nacio Lleida el 2 de juny de 2016)

diumenge, de maig 29, 2016

Prince (III) - Peach

Aquest article és la continuació de la segona part que, al mateix temps, és continuació de la primera part.  


Després de ser un dels artistes més creatius dels vuitanta, Prince va decidir des d'aquest moment  (en l'anterior article ens vam quedar en el 1991) canviar el seu nom artístic pel de TAPKAP que són les inicials de The Artist Previously Known As Prince. Això fou conseqüència del seu enfrontament amb la discogràfica que es negava a editar -amb bon criteri- els centenars de cançons que tenia enregistrades, un episodi que el portà a aparèixer en públic amb la paraula slave pintada a les galtes. Aquest fou el gran problema de Prince als noranta, que componia cançons indiscriminadament i volia publicar-les totes. Si s'hagués dedicat a publicar només amb criteri i no tota la morralla que feia, de ben segur hagués continuat sent el de feia deu anys enrere. 

La cosa no va acabar aquí perquè després es va inventar un símbol per identificar-se, tan complicat de reproduir que només es podia dibuixar manualment, amb la qual cosa fou un altre mal de cap per la comunicació de la discogràfica que va tenir la fenyada d'enviar arxius amb el símbol perquè els mitjans el poguessin transcriure. I encara no acabà aquí perquè després es tornà a canviar el nom pel de Víctor fins que es cansà de fer el paripè i tornà a anomenar-se Prince, però aleshores la seua carrera ja havia caigut en picat i no importava només que als seus fans incondicionals.

El primer disc editat sota el pseudònim del símbol fou "Love Symbol Album" (1992). Curiosament el segon single del disc fou "My name is Prince", cançó que l'amic @mikibardaji cantava contínuament allò del my name is Prince and I'm funky, my name is Prince the one and only amb seqüència de rap inclosa i que era tota una sessió de narcisisme sobre les seues destreses musicals ara que es volia amagar el nom. Bart Simpson va fer una paròdia coneguda de la cançó. El primer single del disc fou una barreja de funk i R'N'B "Sexy MF", les inicials de motherfucker que varen causar que els puritans enganxessin a l portada l'etiqueta de Parental advisory. El tema més exitós del disc fou "7", inspirat en el llibre bíblic de l'Apocalipsi i amb la primera aparició de la futura coneguda Mayte Garcia en el videoclip. La cançó és una curiosa barreja de cant coral, ritmes acústics i bateries. El darrer single fou "The morning papers" on el senyor símbol explicava el seu enamorament amb la tal Mayte Garcia que abans he anomenat i que es convertirà en una habitual en els propers anys, ja que formaria part de la NPG, seria la coreògrafa oficial de les gires i l'any 1996 la seua esposa. Curiosament i aprofitant que es publicava un disc de grans èxits "The hits" (1993) es publicava com a single del disc "Pink cashmire", gravada l'any 1989 i dedicava a la seua anterior novia Ana Garcia, segurament fou alguna venjança de Warner. També en aquest disc recopilatori s'hi inclou la rockera i guitarrera "Peach", una cançó que m'agrada molt amb xiscles de la Kim Basinger afegits i "Nothing compares 2U", cançó que Prince havia composat per la Sinead O'Connor i que popularitzà l'any 1990.

El dissetè àlbum arriba el 1995 i duu de títol "The gold experience". Un nyap de disc que la crítica considerà com el seu millor disc dels últims anys. Ens trobem amb la penúltima cançó gravada per Prince o com se digui que val una mica la pena, una balada declaració d'amor a Mayte Garcia i que es titula "The most beautiful girl in the world". Cançó que també cantaria ella reversionant-la com "The most beautiful boy in the world" . Al videoclip de la cançó original hi apraeix l'actriu madrilenya Paz Gómez, que guanyà un concurs organitzat per la Cadena 40 Principales per a seleccionar les noies més beautiful per al videoclip. Aquest fou el començament de la carrera d'aquesta actriu que després participà en sèries com Al Salir de Clase i Hospital Central. No salvaria absolutament res més d'aquest disc.

I a partir d'aquí misèria i companyia. Em ve al cap la banda sonora de "Girl 6" (1996) una peli de l'Spike Lee, el "Dinner with Delores" del disc "Chaos and disorder" que es va negar a promocionar, discos triples a punta pala, discos en MP3, instrumentals, una versió acceptable del "Betcha by golly wow" (1996),  "It's about that walk" (1999) i paro de contar ja. Així fins el seu trenta-novè i últim disc editat per streaming "Hit'n'Run Phase Two".

Com vostè, informat o informada lector i lectora ja sap, Prince va morir el dia 21 d'abril i, tot i mort, encara genera notícies i rumors sobre les causes del decés. Que si quan es va trobar ja duia sis hores mort, que si estava en una posició horrible dins de l'ascensor, que si una setmana abans havia estat tractat per una sobredosi d'opi, que si una antídot intravenós, que si la seua amant Phaedra Ellis Lamkins... vaja, en definitiva, un gran monstre de la música i de la guitarra que si no hagués estat pel seu enorme ego podria haver estat molt més del que ha estat. Crec jo. Amén.

divendres, de maig 27, 2016

Prince (II) - Cream

...continua de la part I

Aquest home no para de publicar i amb menys d'un any de diferència es presenta "Kiss" (1986) avançament del que seria el seu vuitè disc "Parade". La cançó torna a ser un èxit mundial, igual que ho fou la versió que en va fer Tom Jones l'any 1987.  Aquesta cançó, en un principi, la va composar pel debut del grup Mazarati, quan aquest grup s'encarregà de donar-li el ritme funky aleshores Prince se la va quedar. Del disc, que s'aprofità per la banda sonora de "Under the cherry moon" s'extragueren altres singles obviables com "Mountains", "Anotherloverholenyohead" i "Girls and boys". Aquell mateix any la seua banda The Revolution es dissol i suposà l'inici de la carrera en solitari de Wendy and Lisa amb trajectòria diguem que poc significativa. Tampoc hi perdré el temps.

El 1987 publica el doble "Sign O the times", un disc del qual se van vendre millor els singles que el disc en si. Amb "Sign O the times" com a cançó celebrada el disc potser fou el que va rebre millor crítiques musical. També s'inclou "U got the look" fent duet amb Sheena Easton i "I could never take the place of your man". Aquell 1987 també enregistrava un disc que no arribarà a sortir publicat fins el 1994 "The black album" i del qual van circulat còpies pirates a punta pala. El disc va passar força desapercebut perquè en aquella època Prince ja no era el que havia arribat a ser.

El 1988 edita "Lovesexy", el disc amb potser la seua portada més famosa i en la qual Prince surt despullat. El disc és molt fluixet i tot i que es van arribar a extreure cinc singles crec que no en posaré cap. El 1989 torna a les bandes sonores amb el "Batman" de Jack Nicholson, Kim Basinger i Michael Keaton amb el qual li retornen els números 1, recordo aquell estiu sense parar de sonar el "Batdance" a la ràdio i el videoclip per la tele. El segon single fou "Partyman" i amb l'actriu Kim Basinger roda el videoclip del tercer single "Scandalous" que Warner censura. I amb aquesta cançó s'acaba el Prince dels vuitanta, bé, dels vuitanta i gairebé del tot.

El 1990 roda una altra pel·lícula "Graffitti bridge" amb el disc corresponent. Un disc horrible que li serveix per estrenar la seu anova banda d'acompanyament, la New Power Generation, que l'honora amb el segon single del disc "New Power generation", el primer fou la dolentíssima "Thieves in the temple". Disculpi'm  la sinceritat. Per compensar aquest desastre sonor, el 1991 (aquest home era un no parar)  publica una altra meravella "Diamonds and pearls". Amb un ritme molt pop/rock/funky conté grans temes com "Cream" -de les millors, escrita mentre se mirava en un espill-, "Get off" i "Money don't matter 2night".

I aquí s'acaba Prince i comencen altres denominacions estrafolàries que continuaran el el proper capítol.

dijous, de maig 26, 2016

Maig festós, posa la filosa a redós

Ja sabran les lectores i lectors d’aquesta humil pàgina que les expressions “costa de gener” o “el gener costerut” tenen el seu origen en les retallades pressupostàries de les famílies després d’haver (mal)gastat en regals nadalencs i manduques copioses. Però bah, això no és res si ho comparem amb com pot ser l’adaptació dels bioritmes al mes de juny després d’haver sobreviscut el mes de maig.

El maig a Lleida és com el Tribunal Constitucional amb les lleis catalanes, un no parar. Comença el primer cap de setmana amb la Fira de Titelles que, organitzada pel Centre de Titelles i la Paeria i amb una vintena de companyies participants, déu n’hi do el que omple els carrers. Tots amunt i avall amb la canalla a buscar espectacles gratuïts on passar l’estona.

Després ens ve la Festa Major: que si la Batalla de les Flors a fotre’ns lo confeti pel cap, que ara a veure desfilar els gegants i lo Marraco, ara els Castellers, que si un tomet per les Firetes,  que el seguici de Sant Anastasi i la revetlla dels Campos... Vaja, que ni el gos del Txero, cregui’m. Una cosa a part és la sorpresa que vaig endur-me el dissabte a la nit quan en arribar a l’anomenada revetlla popular me vaig trobar una taquilla als morros per veure un concert.

Aquest cap de setmana passat va tenir lloc la representació de la festa dels Moros i Cristians amb què l’Associació de la Festa Moros i Cristians ens recorda que Lleida és la ciutat on s’han documentat els orígens més antics d’aquestes festes ja al segle XII. A més, enguany he tingut l’oportunitat de viure la festa des de dins perquè se’ns va proposar als autors de l’imprescindible best-seller “Lo lleidatà és fàcil” redactar els parlaments de la batalla final. Ha estat un goig poder col·laborar-hi. De veritat.

I ara per acabar de rematar-ho ens queda l’Aplec del Caragol. “Lleida cada any fa un aplec / amb la crida d’un bon tec./ I a redós de la Seu Vella, els caragols són l’estrella!”, aquests són els versos de l’última pàgina del conte “La caragolada” en el qual el Patufet descobreix els caragols a la llauna i que pot servir com a explicació així ràpida de la festa de l’Aplec. Una festa organitzada per la Federació de Colles (FECOLL) i que porta a Lleida milers de visitants. La FECOLL és una entitat que, a part de muntar els tres dies de festa gastronòmica, organitza accions solidàries -per exemple el finançament de la construcció de la casa Aplec del Caragol per a habitatges a Yerronipalli a través de la Fundació Vicente Ferrer-, és dinamitzadora del Centre Històric, dóna lloc a actes culturals en la seva seu social i promociona Lleida a l’exterior amb lo Caragol Tour. Per exemple, en motiu de la setmana cultural de l’Aplec aquest dijous a l’amfiteatre dels Camps Elisis té una cantada d’havaneres i una juerga carrinclona amb la Violeta, lo Machinet, lo Boira i la Banda del Canyeret. Tremendo. No s’ho perdi.


He titulat l’article amb un refrany popular català referent al maig i acabo amb un altre refrany popular que diu “De maig a l’agost, ni caragols ni most”. Mirin, amb el most no m’hi posaré, però los caragols del maig que no me’ls toquin... Realment, quanta gent a Lleida deu preferir l’Aplec a la Festa Major? Bon Aplec!

(Article publicat al Nació Lleida el 19/5/2016)

dijous, de maig 19, 2016

Parlaments de batalla Moros i Cristians Lleida 2016

INTRO

VEU EN OFF: Cap a l’any 800 la ciutat de Lleida no ere gran cosa que diguéssim: una torre redona, una miqueteta de castell, un sarpat de cases de fang i uns visigots amb noms raríssims vivint-hi: Xindasvint, Recesvint, Dagobert, Sigibert, Sisebut, Suintila... no podíem nar bé de cap manera així. L’únic que tenien de bo és un tresor que diuen van dixar a Lleida i que afededeu ningú no sap pas on deu ser. Qui el trobi tindrà l’IBI gratis durant uns quants anys.

Després d’aquesta època d’avorriment, els àrabs que van arribar per l’estret de Gibraltar se van plantar a Lleida de seguida, és que en aquell temps encara no existie la rotonda de l’Agustí Mestre. Poca broma, quins paios los àrabs!, van ser los artífexs de la sèquia de Pinyana. I aquí estem, a la suda de Medina Larida del segle XII,  amb les  vistes a les hortes de Vallcalent, lo camí de Granyena i Fontanet lo Curt.

ESCENA 1 –Diàleg guàrdies moros-

 (Els dos guàrdies arriben després de fer una ronda)

GUÀRDIA MORO 1: Ja hem anllistit la ronda i, apart de natres, no hi ha més moros a la costa.

GUÀRDIA MORO 2: Ansacte. Ara mos quedem aquí tranquil·lets a guanyà-mos lo jornal sense fotre re, que ja hem fet prous tomets. M’hai portat l’arradiet per sintir lo partit del Larida Esportiu.

GUÀRDIA MORO 1: Astupendo, avui mos juem la promoció contra l’Espòrting de Dàniyya. Sisquere anguany l’àrbit no mos foto lo partit anlaire.

VEU EN OFF: Han passat unes setmanes després de la incursió sorpresa. La gent de Medina Larida seguix la seua vida amb la barreja de l’aulor del Sequestrene i la de txana de tossino. Les tomateres s’amparcellen, les safranòries s’ansufaten i a la suda...



ESCENA 3 -arribada missatger cristià-

(Els guàrdies moros que vigilen la fortalesa)

GUÀRDIA MORO 1: Hostiqueta, qui és aquet paio que s’anfile per la falda del castell tan mal fargat? Afededéu que va fet un accihomo!

GUÀRDIA MORO 2: No ho sé pas, pero no fot cara de moro. Ràpid, avisa la Saïda i que vingo pac aquí alego!        

GUÀRDIA MORO 1: Saïda!! Un missatger!                                                                             
(Lo guàrdia 1 va a buscar la Saïda)

MISSATGER: En dia d’avui, 15 de maig de l’any 1149 de nostressinyó, i en nom de la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, esposa d’Ermengol VI comte d’Urgell, companya de botifarra de Guillem Ramon de Montcada, del llinatge de...

GUÀRDIA MORO 2: (Interrompent) Espera, espera, espera. Apara l’alto, capdecony, que això no és “Lo senyor dels anells”! Avere, ndéu busques tu aquí?

MISSATGER: Vull parlar amb lo vostre cabdill!!!

GUÀRDIA MORO 1: (Dirigint el cap cap a dins del castell) Saïda, aquí hi ha un paio astrafalari que demane per tu, diu que porte un missatge de la comtessa Arsenda de Cabrera. Deu ser que se’ls ha tornat a acabar l’allioli pels caragols.

AL-MIKNASIYYA:  (Des de dins del castell) Dí-li que s’aspero, ara’m poso los queds i baixo, que ancara vai amb salèncios!

GUARDIA MORO 1: Un moment, si us plau, en breus moments serà atès per la nostra Saïda Al-Miknasiyya. No es retiri.

(Sona durant uns segons la música típica d’espera de contestador mentre baixa la Saïda i se pot sentir un “està siendo procesado”)

AL-MIKNASIYYA:  Dis-me txiquet, que mane?

MISSATGER: Porto un missatge de la meua capitana, la comtessa Arsenda de Cabrera.  Hem vingut per capturar Lleida i convertir-la en ciutat cristiana. Esteu rodejats: les tropes cristianes envolten tot lo turó de La Seu Vella. Tenim hosts instal·lades a tots els punts estratègics: (Assenyalant amb el dit) al Turó de Gardeny, al Tossal de la Moradilla, a la Cerdera i a la clamor de la Femosa. Tenim més de mil soldats a baix a Fernando esperant per atacar si fos menester, i un sarpat més que venen pel Polígono. Estan fent cua a la rotonda del cimintiri encara. Abandoneu la ciutat de forma pacífica i evitareu un innecessari bany de sang. Lluiteu, i veureu los vostres soldats travessant lo pont d’asquena!                              

AL-MIKNASIYYA: I cà! Que t’has pensat tu, pocassustància? Dí-li a la bleda de la teua ama que ni se li passo pel cap d’atançà’s, que li fotré un bardo que l’ambarcaré a dalt a la Gremial! Medina Larida és mora, i seguirà sent mora, pels segles dels segles. Torneu-vos-en a les vostres corralines pallareses, urgellenques i Anglesoles, bàrbars! Ascunilleu-vos a les muntanyes i no en sortiu mai més! Resistirem!
(Sona la cançó “Resistiré” del Duo Dinámico)

ESCENA 4 -avançament capitana cristiana-

(Arriben les tropes cristianes)

ARSENDA: Gent de Medina Larida, sóc la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, néta de...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... no’t faigos tan lo grande que ja sembles lo Pablo Iglesias, sabem que ets la paa que mane als quatre arroplegats de l’Urgell.

ARSENDA: Aquet cop no venim sols els urgellencs. No mos astossinareu com a la batalla de la Caparrella, quan la mitat de la tropa se va quedar atrapada perquè un veí no mos dixae travessar cap a la ramaderia Pifarré. Avui mos acompanyen les hosts d’Anglesola i del Pallars, i hem format un exèrcit prou gran com per assegurar-nos la victòria. Som tants, que fins i tot hem hagut d’aparcar cavalls a darrere’l Pryca. Observo amb preocupació que a Medina Larida cada cop hi ha menys aparcament per a cavalls i més zona blava. I també heu apujat l’IBI, i heu fet posar radars, n’hi ha un a baix a Boters que mos ha fet un retrato. Alliberarem la ciutat de la vostra opressió impositiva i farem que per nar a vere un aspectacle a la Llotja no calgo demanar un crèdit al banc! Per cert... Que ia no tiniu lo Pep Tort per aquí?

AL-MIKNASIYYA: No m’acalentos lo cap! Qui mos fotrà fora? Tu? Au, ves a fer-la petar al banc del sinofós. Agafa’l portante, i brillo! Fot lo camp o t’ampastraré al trebòl dels Jusgats! (Assenyalant amb lo dit cap als jusgats del Canyeret)

ARSENDA: Què passe, no voleu lluitar? Teniu por que se us ascagarrínon les tropes? Abandoneu la ciutat ara, o prepareu-vos per la batalla!

AL-MIKNASIYYA: Ah, sí? Aspavil, tu ho has volgut: tropes, a per ells! No tingueu compassió!
(Comença la batalla)

ESCENA 5 -diàleg 1 entre capitanes-

AL-MIKNASIYYA: Atureu la batalla! No vull veure la nostra ciutat tenyida de sang musulmana i cristiana! Ancabat hi ha una fenyada a llimpiar de cuidado, que encara no s’ha inventat ni’l ròdex ni’l Mister Proper. Armanda, Griselda o com te digos: no vessem més sang inútilment: lluitem les capitanes, tu contra jo, i qui guanyo se queda com a mestressa i sinyora de la ciutat.

ARSENDA: Personalment me sembla una proposta acceptable. Lamentablement, no puc prendre jo sola aquesta decisió, perquè a la meua tropa hi tinc uns cupaires. I necessito la seua aprovació per tirar endavant aquest procés.

AL-MIKNASIYYA: Tu rai! Jo a la meua tropa n’hi tinc quatre de Ciudadanos, i de ves en cuando hai de soltar alguna frase en castellano, pa’ que astígon contentos, mecatxis! Sisquere tus cupaires no tàrdon tres mesos, como a Can Fanga!

ARSENDA: (Dirigint-se a un soldat cristià cupaire) A vere, cupaires, com ho veieu?

(Un grup de deu soldats cristians -els deu cupaires- es reuneix en rotllana durant 5 segons i murmura)

CUPAIRE: Mos semble bé la proposta, comtessa, però només si la persona que lluite no és vostè. Volem que tota la tropa se senti representada en aquest combat, eixamplant horitzons. Per això, te demanem que facis un pas al costat.

ARSENDA: Perlamordedéu! Jo sóc la líder i qui us ha portat fins aquí! Sóc la vostra heroïna! Ara no em podeu dixar de banda! O Arsenda o mai!

CUPAIRE: Dona, si vols ho consultem a l’assemblea, però no ho podem pas decidir avui: ja saps que anem a poc a poc perquè anem lluny.

ARSENDA: D’acord, faré un pas al costat, però només si jo trio a qui ha de lluitar per mi. I triaré al cavaller Guillem d’Urgell, fill del noble Bernat d’Almenara i Ermessenda de Camarasa, del noble llinatge...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... Que vingo cap aquí! Que ja tinc ganes de tallar-li lo cap i enviar-vos a tots als collons d’Andares!
GUILLEM: En guàrdia!

(Comença el duel amb el Guillem, i immediatament el substitueix Arsenda)


ESCENA 6 -diàleg 2 entre capitanes-

(La capitana cristiana Arsenda derrota a la Saïda mora Al-Miknasiyya)

ARSENDA: Au! Ja ham anllistit. Tururut mangala Al-Miknasiyya. Sisquere tinguésseu un nom més fàcil, afededéu!. T’he deixat més escaldada que si t’hagués futut un capot a la botifarra.

AL-MIKNASIYYA: Oh! Comtessa Arsenda, no em mateu com si fos un pollastre de la Guissona. Lo que vulgueu que faigui ho faré.

ARSENDA: Aaaaaah txiquetes! Com canvie la cosa, eh? Avere, tampoc tinc pas ganes de fer mondongo amb tu i portar les gandutes a vendre a l’escorxador. Pero ara que ho dius... potser te faré patir una miquirrina.

AL-MIKNASIYYA: Compliré tot lo que vos me demaneu senyora comtessa.

ARSENDA: Dixa’m pensar... Mira, te portaré l’últim ressibo de la llum i avere si entens tot lo que hi pose.

AL-MIKNASIYYA: No! Això és una tortura massa gran que no podria suportar aquesta humil persona que ha caigut derrotada com lo campanar de Rosselló.

ARSENDA: Vaaaaaale, ja te’n buscaré una altra... per redimir lo teu pecat me llegiràs vint-i-cinc vegades lo text del pacte entre PSC i Ciutadans a la Paeria.

AL-MIKNASIYYA: No puc complir aquesta sentència que em condemnaria al meu pitjor dolor. Prefereixo morir amb dignitat recordant aquesta ciutat. I ja de pas, a veure si així me dediquen un carrer, perquè aquí per poc que faigos ja te’n donen un.

ARSENDA: Vataqui... Tu lo que vols és ser més famosa que lo Pepito de la Fonda i lo Postureig de Lleida. No patiu que no us clavaré mon punyal, més que res perquè me quedaria tot escatxigat de sang. Demaneu perdó i us deixaré escapar, que a l’airoport d’Alguaire hi ha un avió esperant-vos ple de jubilats per nar cap a Penyíscola.

AL-MIKNASIYA: Lo que maneu se farà. Deixaré enrere Medina Larida enmig de la tristesa que me commou. L'Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant eterni,  enllà d'un gran silenci de persianes closes, un riu profund corre per una nit d'hivern.

ARSENDA: (Interrompent-la) Va, no me vingos amb monsergues que això t’ho has copiat del Màrius Torres. Au, camina que t’asgarrono. I vatres també, foteu lo camp! Que el foc de la batalla se convertixo en festa... Foteu-li txera al castell!!!!


(Ampessen los focs)

dilluns, de maig 16, 2016

Benvolgut Albert

Permet-me que me dirigeixi a tu amb la cordialitat amb què sempre hem parlat i el bon tracte mantingut des de que ens coneixem fa cosa de quatre anys, quan a uns quants pesats se’ns va acudir aquesta idea de demanar una assemblea informativa per tal que poguéssiu exposar-nos les vostres idees i intencions després d’una primera temporada poc comunicativa, tal i com vau reconèixer. 

El 18 de maig de 2013 fèieu aquesta primera assemblea on crec que a molts abonats -perquè no som socis, recordem-ho- ens va convèncer la teua gestió. Recordo algunes frases teues que tots compartíem: «si no hi ha ingressos no hi ha projectes», «què preferiu, estar a 2B nets o a 2A amb un forat de 10 quilos?», i a més ens informaves que fèieu gestió econòmica mes a mes amb el mètode dels «ingressos consolidats», expressió que has repetit un fotimer de vegades i que consisteix en no comptabilitzar un ingrès fins que realment no es té. Perfecte, tots contents. A més acabaves la intervenció dient que a maig de 2013 els ingressos superaven en 100.000 € les despeses. Finalment es va reconèixer un superàvit de 18.500 €. Els que ens ho vam creure estàvem més eufòrics que un regidor de Ciutadans davant d’un cartell bilingüe, sobretot si recordàvem com havia acabat la Unió Esportiva, en pau descansi. 

El 14 de juny de 2014 es feia la II assemblea. Allí hi era per escoltar-te com a president del club que du el nom de Lleida. Perquè es digui Unió, es digui Esportiu o es digui uns quants paios de Lleida que foten bardos a la pilota, aquest club me’l sentiré meu. En aquesta ocasió es va fer famosa una altra de les teues frases «no gastem ni un euro que no tenim», dita amb aquella entonació tan característica teua començant parlant fluix i acabant fort. Ens vens que el principal objectiu econòmic és «ser sostenibles», ens anomenes els quatre pilars bàsics en els quals el club es sosté: «il·lusió, humilitat, ambició i compromís» i ens soltes un superàvit de 35.000 €. Alça Manela! I tots una altra vegada convençuts. Olé, olé. En aquesta assemblea també mos vas vendre el Museu del Lleida pel setembre de 2014, punyetero, com en saps de tocar la fibra quan vols, eh? 

I el 16 de maig de 2015 hi tornem a ser, allà dalt al Castell, a interessar-nos per com va la pestanyó al club. Escoltem un altre cop el «club sostenible» i els «ingressos consolidats» i un saldo positiu en aquest banc amb qui treballes, que se veu fa les transferències tard, de 15.000 €. I una altra vegada tots contents i rient perquè la gestió econòmica era digna de ser explicada a Oxford. I tornava a sortir el Museu del Lleida, que com si d’un estudiant maldestre de l’ESO fos el tornem a deixar pel setembre. Un any després el Museu està més desaparegut que els votants d’Unió. 

Però, vet aquí, que enguany no sé què ha passat Albert. Uns «ingressos consolidats», una sostenibilitat i un «no gastarem ni un euro que no tinguem» i patapam, els jugadors amb nòmines pendents des de fa mesos. Què ens has fet Albert, tan feliços que érem amb la suposada bona gestió econòmica del club? Com és que ara es deuen quartos fins i tot a jugadors de la temporada passada? Entenc que hagi pogut haver una tensió de tresoreria imprevista sobretot treballant amb els pressupostos ajustats amb què es treballen, però tant costa explicar-ho clarament? Se’ns ha quedat a tots una cara que ni el cartell de la Festa Major. 

I també sé, Albert, que fareu el possible per abonar tots els pagaments i que hi deveu estar treballant sense parar. Però home, no calia haver arribat a aquest extrem, això del «cria cuervos» i de bloquejar watsapps és molt lleig. I més per vosaltres, que esteu tan pendents del que diuen els periodistes i del que es diu a les xarxes socials. El comunicat dels jugadors fou demolidor i penso que això és el que mos va saber més greu a tots. Que l’Idiakez parli de «situació personal límit» i de «temporada trista i surrealista perquè estan més patint que disfrutant» ens va fer més mal que la situació econòmica en sí. La comunicació i les bones maneres entre persones no poden fallar mai i en això a la directiva us ha fallat la humilitat i el compromís que tu mateix pregonaves. 

I ara a gaudir del play-off, a omplir el camp i li dius a ton germà Jordi que comenci a buscar jugadors per a 2A, que té un molt bon ull fitxant… però ei, amb humilitat, compromís, il·lusió i ambició. I no gastant ni un euro més del que tinguem. No fos cas.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 11 de maig de 2016)