divendres, de juliol 24, 2015

Javier Krahe - Un burdo rumor

Els cantautors moltes vegades tenen la fama d'anar pel seu compte, de no seguir les modes i de fer i cantar el que els hi dóna la gana i quan els hi dóna la gana. D'això en diuen ser heterodox o també ser fidel a sí mateix. Aquests són els eufemismes que es fan servir en aquests casos i que alguns cops són substitutius de l'adjectiu pesat o de la frase "totes les cançons fan igual". Com en el cas del Manolo García, amb perdó pels seus i seues fans que m'estiguin llegint.

Javier Krahe (Madrid, 1944) és un heterodox d'aquests. Començà a freqüentar companyies del pop madrileny que es feia als anys seixanta, concretament amb Los Pekenikes de Juan Pardo i Luis Eduardo Aute, amb qui faria gran amistat. Ja posat al món de la música, Javier Krake comença a composar les seues primeres cançons conjuntament amb el seu germà Jorge, d'aquí surten "Piara de cerdos" o "Señor ayuntamiento". El primer tema, però, recordat dels germans Krahe com a compositors és "Nos ocupamos del mar" que popularitzà Rosa Leon l'any 1968 -poden obviar-la si volen-. Al tanto que en un paràgraf ja ha sortit Juan Pardo i Rosa León... 

El germà Jorge entra a formar part del grup Desde Santurce a Bilbao Blues Band -sí, sí, en sèrio, no l'enganyo, el nom era així i tenia de líder a Moncho Alpuente- i Javier es desplaçà cap a Canadà amb l'Annick , una xiqueta que va conèixer mentre feia una cosa que li'n deien la mili.

El 1979 torna cap a Madrid, i després de quinze anys dedicant-se a la música puja per primer cop a cantar a un escenari de la mà de Chicho Sánchez Ferlosio, també compositor i germà del conegut escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. I així, gairebé sense adonar-se'n, Krahe es troba amb un tros de multinacional com CBS gravant el seu disc de debut "Valle de lágrimas" (1980). En aquest disc apareix la coneguda versió "Marieta" del George Brassens. Al mateix temps actuava amb els seus amics Joaquín Sabina, Alberto Pérez i Antonio Sánchez en un local anomenat La Mandrágora. De les actuacions en aquest local sortí un disc amb les lletres de cançons més incisives i divertides a la vegada però musicalment obviable "La Madrágora" (1981). Aquest fou el disc amb què vaig descobrir Javier Krahe cap a mitjans dels noranta i gràcies a les ofertes en CDs que feien a la FNAC. Escoltin la lletra d'"Un burdo rumor", fa molta gràcia.

El disc tingué molta repercussió i èxit i el nostre cantautor es va embalar a publicar: "Aparejo de fortuna" (1983) i "Corral de cuernos" (1985). En aquest últim Krahe va trobar la censura per part de la discogràfica, li van suprimir una estrofa dedicada a una xina d'haixix. El nostre cantautor fidel a les seues idees es va indignar i va abandonar CBS emprenyat. L'any 1985 participa en el gran directe de Joaquín Sabina i Viceversa -que tots tenim en cassette- composant per l'ocasió el tema "Cuervo ingenuo". En aquest tema criticava el canvi d'actitud del govern del PSOE davant el referèndum d'ingrés a l'OTAN. Quan aquest concert es va emetre per TVE la intervenció de Krahe fou "convenientment" censurada. Govern socialista. Ho recordo. Progres i tal. Fins i tot Pablo Iglesias se n'aprofita i la canta.

Així que, després de deixar CBS, fitxa per Hispavox i amb la producció de Javier López de Gureña grava "Haz lo que quieras" (1985) amb la cançó "Paréntesis" com a més significativa. Krahe continuava la seua filosofia i torna a canviar de discogràfica anant ara a una de nova, Elígeme, creada pels amos de La Mandrágora i dirigida per Víctor Claudín. Amb ella gravà un doble directe "Elígeme" (1988), que fou el disc amb què s'estrenà aquest nou segell... però vagi a saber vostè que va passar que la companyia discogràfica se'n va anar de cap a la clamó i Krahe es va quedar predicant al desert fins que va trobar Lollipop. Com a cançons curioses, "Olé, tus tetas"  -pura poesia-i "Canadá, Canadá" parlant del seu viatge passat.

El 1993 publica "Sacrificio de dama" amb ritmes més pop i amb un divertit tema "La yeti". L'any 1999 li dóna per crear un nou segell, 18 Chulos, juntament amb Santiago Segura, el Gran Wyoming, Pablo Carbonell i Pepín Tre. Li serví per publicar "Dolor de garganta" (1999) que presentà acompanyat dels seus socis. En aquest disc hi surt "¡Por fin!", segona part de "Marieta" i "Cuerpo de Melibea", que és un homenatge a la Celestina.

L'any 2004 es publica un doble disc d'homenatge a Krahe, amb conidats tant variats com Albert Pla, Pablo Carbonell, Rosendo, Alejandro Sanz, Jesús Cifuentes, Aute, Pedro Guerra, Serrat i... Pilar Bardem que no falta mai enmig dels grups progres que tant defensen el dret a decidir de Catalunya per exemple i Iñaki Gabilondo.

L'any 2012 torna a tenir incidents de censura per culpa del curtmetratge "Cómo cocinar un crucifijo" on acaba jutjat -però absolt- per "menocabar, humiliar o herir los sentimientos religiosos". Curiosament la campanya de censura li arriba de l'entorn socialista, per part d'El País de Jesús de Polanco. Com per fiar-se'n.

Javier Krahe ha mort als 71 anys per culpa d'un infart de miocardi.

dilluns, de juliol 20, 2015

Resulta que a l’estiu fa calor i hi ha mosquits.

El dia 21 de juny, dia de Sant Lluís, a les 18:38 de la tarda el Sol es va posar perpendicular sobre el Tròpic de Càncer, i per tant, va arribar l’estiu. Suposo que ja ho van notar. Era una bona hora perquè arribés l’estiu, hi ha anys que això succeeix a les 2:00 de la matinada, i ja em diran, aquelles no són hores perquè arribi l’estiu. A Lleida és el dia que tenim l’ombra més curta de l’any, tot i que a la nostra latitud el Sol no se’ns posa perpendicular, té una inclinació d’uns 72º.

Se veu que tenim estiu per dies, concretament 93 dies i 15 hores d’estiu, fins el dia 23 de setembre, dotze dies després de l’11S i quatre dies abans del 27S. Quin atabalament. Els catalans i les catalanes ja li vam donar la benvinguda a l’estiu amb la tradicional revetlla de Sant Joan, la tradicional coca de crema amb pinyons i els tradicionals petards insuportables que enguany han durat més dies perquè la nit de la revetlla va ploure i els nostres timpans no vam poder estar sotmesos a aquests sorolls estrepitosos indiscriminats.

Ai l’estiu. Que bonic és l’estiu, no? Aquest estiu que, dos dies abans de començar, els xiquets i les xiquetes en edat escolar ja feien vacances i els maldecaps que té vostè, pare i/o mare per tal de tenir-los aparcats durant gairebé tres mesos en un esplai, en unes colònies, en una acadèmia de repassos o a casa dels padrins i les padrines.

A l’estiu arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar entre temperatures de 25 a 30 graus. A partir d’aquí, a més calor més crien aquestes bèsties i, per tant, més n’hi ha. No sé si aquesta dada és aplicable a l’espècie humana. Enguany de mosquits no ens en falten ja que una estona de vespre passejant per Cappont te pot provocar que hagis de fer un ús industrial d’Afterbite. Si el que els pica és el mosquit de tota la vida han de saber que ataca a primera o a última hora del dia, mai durant la migdiada. Per cert, no piquen els mosquits, piquen les mosquites. I si veuen gaires mosques a casa seua vigilin ja que fan vida a una distància d’entre 100 i 500 metres d’on ponen els ous i una sola mosca n’acostuma a pondre 500.

Ja sap, estiu, calor, mosques i mosquits… i enguany encara falten les meduses per arribar. Que hi hagi meduses al mar quan fa calor no és notícia, la noticia seria que apareguessin a la clamor d’Almacelles. Vaja, amb tot això, bon estiu.

(Article publicat al Nació Lleida el 8/7/15)

dimecres, de juliol 01, 2015

B.B. King - Payin' the cost to be the boss

Riley King va néixer el 16 de setembre de 1925 a Indianola, a l'estat de Mississipí. Amb una infància difícil -els seus pares es van separar als quatre anys, se'n va viure amb sa mare i aquesta mor als catorze anys- li va donar per fer música. Com nasqué on nasqué no tenia cap altre remei que fer blues, si hagués nascut al Pla de l'Aigua de Lleida hagués cantat garrotins. Però no. King va agafar la guitarra i se va posar a fer blues, de tal manera que de ben jove ja se'l coneixia com el The Blues Boy of Beale Street. A l'home li devia fer gràcia el sobrenom i va adoptar les inicials donant-se a conèixer com B.B. King.

Sol com estava amb només quinze anys, havia de treballar dur per sobreviure, però ell no podia deixar la guitarra de banda, La seua primera feina motivadora fou la de disc-joquei en una emissora de ràdio de Califòrnia. De la ràdio passa als escenaris acompanyant figures de mitjana categoria com Johnny Ace -mort prematurament en una partida de ruleta russa- o Bobby Blue Band.

L'any 1949 en un concert a Twist (Arkansas) en ple concert es va produir una baralla entre el públic, es veu que es barallaven per una noia de nom Lucille. En ple altercat va caure una làmpada de petroli produint-se un incendi al local, B.B. King aconseguí sortir però immediatament tornà a entrar davant la sorpresa de tothom. King anà a recuperar la seua guitarra, que des d'aquell dia l'anomenà Lucille, i gravà el seu nom al claviller.


L'any 1949 grava el seu primer disc i aconsegueix entrar en les llistes americanes de rythm'n'blues. En aquells temps la música negra tenia unes llistes pròpies d'èxits perquè els negres van estar vetats fins que a mitjans dels anys cinquanta va suposar la revolució del rock i els blancs començaren a escoltar música negra. I és que els primers cants negres que van oir-se arribaven des de les gran plantacions del Mississipí i va començar a néixer el gospel -que tant de moda ha posat l'"Oh Happy day" de la Tele 3. Les primeres cançons gospel servien perquè els esclaus poguessin expressar les seues protestes en forma de metàfora: "We shall overcome", "Joshua fit the battle of Jericho", "Swing low, sweet chariot"... Quan aquests tipus de cançons van començar a a tractar temes més profans el gospel va donar lloc al blues. El blues trigà en difondre's perquè no estava ben vist en les plantacions ja que deien que baixava la moral del personal. Però en abolir-se l'esclavitud el blues va començar a estendre's gràcies a cantants rodamóns i les seues guitarres i harmòniques. Aquest músics de Louisiana van començar a pujar al nord, fins a Chicago, on va néixer el rythm'n'blues i Chess Records -Etta James, Bo Diddley, Chuck Berry....- i a partir d'aquí ja saben: Muddy Waters, John Lee Hooker, Bukka White, Howlin' Wolf....

Des del primer disc ja deixava veure la seua gran tècnica amb la guitarra, amb mestres com T. Bone Walker, Charlie Christian i Django Reinhart. Al seu temps, B.B. King creà escola i la seua influència es pot deixar sentir en grans guitarristes de blues posteriors com Albert King, Otis Rush o Freddy King. Ja veu que això del cognom King és molt habitual. I també van beure d'ell els guitarristes anglesos del blues blanc: Eric Clapton, Mick Taylor i Jimmy Page.

Els seus dos primers números u foren "3 o'clock in the morning" (1951) i "You know I love you" (1952). El seu primer contracte amb Modern Music durà 15 anys i aconseguí col·locar 31 cançons en llista. Es diu d'ell que era un gran professional i que la música li feia perdre diners i tot. L'any 1955, per exemple, formà una banda antieconòmica de tretze músics que donà un resultat de 342 concerts en un any i 18 accidents de cotxe. D'aquesta època són "Please love me" (1953), "Woke up this morning" (1953), "You upset my baby" (1954), "Everyday I have the blues" (1955), "Bad luck" (1956), "Sweet sixteen" (1960)... per citar-ne només algunes, que el llistat sencer es faria més llarg que la pregunta de la consulta d'Unió.

El 1966 potser és le seu any negre -perdonin pel joc fàcil de paraules-: es divorcià de la seua esposa, els van robar l'autobús amb tots els instruments dins, la hisenda americana el denuncià per evasió d'impostos i va haver de canviar de companyia de discos, Pels d'ABC, la nova companyia, va gravar un excel·lent primer disc amb una horrible portada "Live at the Regal". I es preguntaran, què té de dolent això de canviar de discogràfica? ABC era una gran casa de discos i aquestes discogràfiques tallaven el bacallà, així que va obligar B.B.King a abandonar la seua banda habitual i gravar acompanyat d'una orquestra de corda. Va fer patir la seua audiència, però les seues actuacions mostraven tal com era ell i la seua Lucille.

L'any 1969 els Rolling Stones li van demanar que l'acompanyessin en el seu tour, cantà en el Fillmore West de San Francisco, un temple del rock blanc, i al festival de jazz de Newport. A la dècada dels 70 deixa els singles i comença a ser artista de LP entrant, ara sí, a les llistes pop. Destaco, per exemple, "Chains and things" (1970) i "I like to live the love" (1973). El 1980 guanya el Grammy amb "There must be a better world somewhere". L'any 1997 tornarà a col·laborar amb els Rolling Stones en una de les seues millors interpretacions conjuntes: "Payin' the cost to be the boss".

King fou el primer cantant de blues que feu una gira per la URSS, però potser el seu moment més alt de la carrera li arribà gràcies al "Rattle ans Hum" dels U2 i la cançó "When the love comes to town" que interpreten junts. L'any 1993 la recupera en un fabulós disc "Playing with my friends" amb duets amb John Lee Hooker "You shook me" o Robert Cray. També canta amb Gary Moore el "Since I met you baby", un duet ja irrepetible per partida doble. I el 1995 cantant "Bolleré" amb Raimundo Amador.

Però el millor disc, per mi, és el que publica l'any 2000 conjuntament amb Eric Clapton "Riding with the king", Disc obligat per tots els fans del blues amb joies com "Riding with the king", "Making love is good for you", "Merry me"...

No m'hi cap tot en un sol article... B.B.King ha mort a Las Vegas als 89 anys.

diumenge, de juny 28, 2015

A mi tampoc m’agraden els petards.

Escric aquest article durant la tarda del dia 23 de juny, a poques hores de la revetlla de Sant Joan, i ja estic frisós per llevar-me demà al matí ben d’hora ben d’hora i connectar el 3/24. Sí, sí, mirin, és que no puc dormir pensant en l’estat en què queden les platges de Barcelona després d’aquesta nit i m’agrada estar assabentat al minut de les tasques de neteja dels equips de BCN Neta. El dia 24 al matí me’l passo mirant les notícies i veient com aquelles màquines segueixen moviments rectilinis uniformes per una arena de platja farcida d’ampolles i vasos de plàstic. Vaja, tot molt normal. Als senyors i a les senyores de la candidatura unitària i transversal que votaré jo els demanaré que en una futura Catalunya independent sigui una estructura d’estat la neteja de les platges de Barcelona el dia de Sant Joan.

Un cop vistes les tasques de neteja actualitzades al minut me quedo més descansat que un militant de CDC després d’aquesta setmana. A continuació cal assabentar-se sobre la quantitat d’assistències que hi ha hagut als hospitals catalans durant la nit de Sant Joan a causa dels petards, i per últim i per concloure el meus deliris de saviesa santjoanistes només em queda conèixer la valoració per part del Gremi de Forners sobre la quantitat de coques consumides enguany i si s’ha notat o no la crisi. Ja se sap, la venda de tortells de Reis, de coques de Sant Joan i de panellets deu ser un termòmetre força fiable de la situació econòmica.

Entenc que, sobretot si no hi ha res altament noticiable, any rere any es caigui en els mateixos tòpics informatius. No passa res. Però avui al TN migdia han posat una informació extraordinària i que tot ésser viu -i inert- hauria d’haver vist: què cal fer per a què un gos no passi por per culpa dels petards. Què me’n diu? A què no s’ho havia preguntat mai, eh? Doncs resulta que se’ls ha de canviar la dieta donant-los carn enlloc de pinso i acompanyant-ho amb ansiolítics. Dos minuts de Telenotícies parlant d’això, de la por dels gossos als petards. Ni la sopa d’all.

Molt bé. Em sembla perfecte. Però, què hem de fer tots aquells qui detestem els petards i que ja portem unes quantes vigílies suportant-ne a totes hores i per totes les placetes? I el meu fill que és un poruc i també té por? Li canvio la dieta també? Li poso pinso enlloc de carn? Jo puc canviar l’amanit per un filet? On puc amagar el meu fill aquesta nit? No té el mateix dret que un gos a ser aïllat dels petards que destorben d’una manera altament desagradable l’acte de deglució per part meua d’una fabulosa coca de crema i pinyons? Ni tan sols els famosos piromusicals que ara es veu que són el més cool els miro, no els hi trobo la gràcia. Jo només he tirat algun petard en ocasions excepcionals, per exemple per celebrar que he entès un tuit de l’Íñigo Errejón.


No voleu dir que no en fem un gra massa de tot plegat? Evidentment que a cap ésser racional amb dos dits de seny se li acudiria tirar un petard a sobre d’un gos, però cal ara tot això? Els gossos han tingut por als petards tota la vida i ara resulta que els hem de tractar amb ansiolítics… ja ho sap això la Teresa Forcades? 

(Article publicat a Nació Lleida el 23/6/2015)

dimarts, de juny 16, 2015

Ben E King - Stand by me

Benjamin Earl Nelson va néixer Henderson (Carolina del Nord) l'any 1938. Ben, tal com era conegut, començà la seua carrera com a cantant treballant en una cantina propietat de son pare a Nova York, més o menys com els que ara toquen garrotins mentre fas lo vermut al Gilda.

Més tard els Crown el fitxen com a solista convertint-se l'any 1959 en els The Drifters, que van aconseguir grans èxits amb cançons com "There goes my baby" (1959) -nº2 als EUA-, "This magic moment" (1960) i un rotund "Save the last dance for me" (1960) -per cert, brutal la versió que va fer el 2009 Michael Bublé-. L'època dels Drifters va representar el començament d'un nou moviment doo woop musical que continuà Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Miracles, The Jackson Five, Ottis Redding, The Four Tops, Martha and the Vandellas...



Com ja es creia prou bo per engegar carrera en solitari, Ben deixà els Drifters el maig de 1960 i s'uní amb l'equip més de moda en aquell moment, els lletristes Leiber i Stoller i el productor Phil Spector. Aquests tres noms eren los amos i senyors de totes les bèsties de la clamor en aquells temps. 

Amb aquesta santíssima trinitat Ben començà la seua nova etapa en solitari amb un autèntic hit que va ser la bomba "Spanish Harlem" (1961) -Willy deVille la versionà el 1995, però n'hi ha desenes de versions-. Però és que el segon hit el va superar, fou l'arxifamós i megaversionat "Stand by me" (1961). Brutal, no? Ara el tema és conegut per tot arreu però en aquelles èpoques el tema en qüestió fou més conegut per la versió d'Adriano Celentano i que titulà "Pregero" o fins i tot "Rezaré". La cançó va arribar al número 1 de les llistes UK l'any 1987 gràcies a un anunci de Levi's 501. Aquesta cançó que té el començament de baix més famós de la música va servir d'inspiració a Sting pel "Every breath you take" i Mike Jagger la qualificà com la cançó més perfecta. No ho dic jo, ho diuen Sting i Jagger. També Robert Plant va dir que aquesta cançó era la de la seua majoria d'edat. 

Altres hits foren "Amor" (1961) -que aquesta la recordo per una versió del Julio Iglesias-, "Young boy blues" (1961), "Ectsasy" (1962), "Don't play that song" (1962) -traient un partit exagerat de l'"Stand by me"-, "I could have danced all night" (1963). Robert Plant va fer una versió del "Young boy blues" en homenatge i admiració a Ben E King.

Com deia fa un parell de paràgrafs l'"Stand by me" ha estat una de les cançons més versionades de la història de la música... aquí en deixo unes quantes:


Ben E King ha mort als 76 anys a causa de problemes cardíacs.


dijous, de juny 11, 2015

L’Excel de les municipals

Fiuuu, xiuuu, xiu, xiu, fiu, fiu!!! Ui, perdoni, estava aquí despistat i m’han enganxat xiulant. No, no pateixin, si vostès són de la Fiscalia o els de Sociedad Civil Catalana, sàpiguen que no estic xiulant cap himne, i ara! Quines coses de pensar. Estic xiulant l’apegalosa cançoneta d’aquell fabulós anunci d’aquella marca de cervesa que cada estiu ens recorda com de mediterràniament és Catalunya. Sí, miri, Catalunya és tota ella tan mediterrània que l’altre dia a Torrebesses pescaven lluç de palangre.
Com la lectura de la pregunta d’Unió me la deixo per l’estiu i així la podré anar llegint a cada tarda, avui m’ha donat per tirar d’Excel i donar un cop d’ull als resultats de les últimes eleccions municipals a Lleida. No pateixin que no els faré cap estudi matemàtic, que després de la programació de TV3 de diumenge a la tarda podria ocasionar-nos algun daltabaix emocional, només comentaré unes quantes dades objectives que se poden desprendre directament dels resultats. Les conclusions les deixo per a vostès.
El PSC va guanyar a tots els barris excepte a l’Horta, Ciutat Jardí, Camp d’Esports i la zona Xalets-Humbert Torres on va guanyar CIU. Els principals feus socialistes continuen sent els Mangraners amb més de la meitat dels vots, Raïmat i Sucs, el Secà de Sant Pere i la Mariola. Un altre cas significatiu és el barri de Pardinyes, on tot i només tenir un 28% del vot, el PSC treu més del doble de vots que CIU, que queda tercera força darrere de Ciutadans. Però ja no parlo més del PSC no fos cas que em trobi algú a l’ascensor i em bufi a la cara. Mai se sap.


CIU va guanyar en els barris comentats abans i C’s els va prendre el segon lloc al Secà de Sant Pere, Pardinyes i els Mangraners i van empatar a la Mariola. A les partides de l’Horta és on CIU aconsegueix el seu millor resultat i als Mangraners el pitjor amb menys d’un 7% dels vots.


L’entrada de C’s a la Paeria crec que demostra que hi ha un percentatge de vot ideològic important perquè a fe de déu que ningú coneix tres dels quatre regidors que ha tret la candidatura que encapçalava l’Ángeles Ribes. I m’atreveixo a dir que no la coneixien ni a ella. Els majors feus de C’s han estat els feus habituals de vots del PSC i del PP. Al Secà de Sant Pere han tret un 20% dels vots deixant CIU a gairebé la meitat de vots d’ells i a només dotze vots del PP.


Hi ha hagut un frec a frec entre ERC i C’s. ERC els ha superat quedant així tercera força al centre Històric, Cappont, el Clot, l’Horta, Humbert Torres, Camp d’Esports, Universitat i Bordeta. La patacada més grossa se l’enduen al Secà (65 vots) i als Mangraners (51 vots). Només en aquests dos barris la diferència de vots entre els dos partits és de 219 vots, més de la meitat de la diferència de vots entre ERC i C’s en tota la ciutat. Si algú de Súmate està llegint l’article pot passar-se per Lleida que li donarem una mica de feina a la seua extraordinària tasca pedagògica.

La CUP queda tercera força a la zona de la Rambla de Ferran-Estació. Paco Maruhenda no se n’ha adonat i ens ha estalviat alguna portada de les seues. I el Comú treu els seus millors resultats als Mangraners on queden tercers i a Pardinyes on són quarts.

I per últim, si posem la suma de PSC+C’s+PP per una banda i la de CIU+ERC+CUP per una altra banda (sí, ja sé que hi ha algun independentista despistat que vota el PSC, això seria com si una empresa lleidatana patrocinés el Nàstic de Tarragona) surt que el barri més sobiranista és Cappont, on viu un servidor. Visca Cappont lliure!



(Article publicat al Nació Lleida el 12 de juny de 2015)

dijous, de juny 04, 2015

Smash - El garrotín

Lole Montoya i Manuel Molina van fundar l'any 1975 el duet Lole y Manuel, ja veu quina poca originalitat a l'hora de posar-se un nom. Com la Lole portava cantant i ballant des dels catorze anys a Sevilla, de seguida es van convertir amb un duet amb molta personalitat dins del món del flamenc. Personalment sóc incapaç d'escoltar una cançó sencera d'aquest gènere musical i d'aquest parell però la seua influència en el món de la música amb el seu primer disc "Nuevo día" (1975) fou memorable. Amb lo Manolo per bulerías i la Lole fotent el xiscle flamenc. 



El 1976 els fitxa CBS i ja inclouen en el seu disc "Pasaje del agua" influències del blues, la música àrab i el tango i la col·laboració de Raimundo Amador. En aquests temps va néixer Alba Molina, filla dels dos i que posteriorment també esdevindria cantant. El disc "Al alba con alegría" (1980) estava dedicat a aquest fet. Si són aficionats a la literatura sàpiguen que el disc "Casta" (1984) -que Pablo Iglesias deu tenir com a disc de capçalera- amb texts de Federico García Lorca i Juan Ramón Jiménez i música de Manuel Molina. El 1992 publiquen "Lole y Manuel cantan a Manuel de Falla" acompanyats per l'Orquestra Simfònica de Londres, que en aquells temps estava molt de moda aquest tipus de disc.

No m'allargo gaire tampoc amb els Lole y Manuel perquè és un gènere musical que m'agrada ben poc. Bé, no m'agrada gens. Que hi farem.

Però la història del ceutí Manuel Molina ve d'abans. Molina va formar part del grup Smash, una important banda de flamenc rock progressiu. Els Smash es van formar l'any 1969 amb Gualberto García, Julio Matito, Antonio Rodríguez i la nota exòtica del danès Henryk Michael al violí, un any més tard s'incorporava Manuel Molina

Era el temps de la revista Popular 1 i del segell discogràfic Chapa Discos creat pel Mariscal Romero. Tot i estar a anys llums de la música que es feia als Estats Units, els Chapa van revitalitzar d'una manera extraordinària el rock, així des de Chapa es publica "Capitán trueno" d'Asfalto, "Coge el tren" de Mermelada, "Va a estallar el obús" dels Obús, "Sábado noche" de Moris, "Nº1 en USA" dels Mediterráneo, "Larga vida al rock'n'roll" de Barón Rojo o "Maneras de vivir" de Leño. Vaige, cançons d'aquelles de ballar ben agafadet. 

El Mariscal Romero també va fixar-se en els Smash i així van anar gravant singles com "Scouting" (1969), "I left you" (1970), "Decisión" (1970), "Well you know" (1970) i.... una versió enorme feta per Manuel Molina i Julio Matito d'"El garrotín" (1971), potser una de les cançons més sorprenents de l'època. Brutal, eh? Ah que no s'ho esperava? 

Manuel Molina ha mort als 67 anys a conseqüència d'un càncer diagnosticat fa només dos mesos.

dijous, de maig 28, 2015

Em falten 10.000 vots

Després d’aquestes eleccions el PSC ha quedat com un partit metropolità, però metropolità sense Barcelona, perquè fins i tot a la capital l’evolució del nombre de regidors ha estat de 20 que en tenia fa uns anys als 4 que li han quedat ara. A fe de déu que aquell espot del Collboni en què li fotien un cop de puny amb un guant de boxa va ser premonitori. El PSC és el partit de Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet i Cornellà. Amb aquestes dades no m’estranya que la seua proposta de llei electoral és la ridícula idea d’escollir els 15 diputats de la província de Lleida segons el que es voti al Baix Llobregat o al Vallès Occidental. Sembla ser que des de la secció local de Lleida tampoc no s’ensumaven aquesta astarrossada que van patir amb la pèrdua de 6000 vots i 7 regidors -i això que van votar 5000 electors més!-. Però què s’esperava el PSC de Lleida després de l’estovada que ens fot amb l’IBI, la zona blava o el rebut de l’aigua i dels escàndols que a poc a poc es van destapant?
El grup municipal de CIU no s’ha vist afectat per la inèrcia que ha patit la federació en altres ciutats de Catalunya i ha millorat 700 vots respecte fa quatre anys. En les imatges de diumenge a la nit es veia com celebraven el fet de conservar els 6 regidors, ni el sr Postureig davant una llauna de caragols crec que desprèn tanta eufòria. La campanya que ha fet el Toni Postius ha tingut molt mèrit perquè el factor partit li ha anat en contra. Ha estat molt proper a la gent -jo mateix vaig poder fer un cafè amb ell per intercanviar opinions sobre la ciutat-, ha sabut replicar en els debats sense perdre l’educació i pot ser un bon líder per molt temps. Deia diumenge “a partir d’ara a l’ajuntament de Lleida s’ha acabat l’opacitat i s’obriran les portes i finestres i es farà una nova forma de fer política”. A veure si és veritat, a veure…
ERC -ja no es diu Esquerra,no?- retorna a la Paeria amb 4000 vots més -5600 en total- i 3 regidors. D’aquest 4000 vots nous, quants devien venir de l’abstenció de les últimes municipals? De totes formes sembla una poca herència si ens fixem en els 8.887 vots que va obtenir en les europees del 2014 –la CUP no s’hi va presentar-. Semblava que ERC hauria d’haver tret un millor resultat i pel que comenta la gent la imatge del Carles Vega no és la imatge de renovació del partit que sí dóna l’Oriol Junqueras. Potser ha anat per aquí la cosa.
Me n’alegro molt per la CUP i pel Comú. Tant els uns com els altres han estat l’oposició més incisiva al govern de la Paeria des de fora de la Paeria. Són els que han tingut menys mitjans i més feina han fet. Me’ls imagino ara revisant factura per factura tot el que passi per alcaldia. Hi confio.
Me sap greu que l’Eduard Baches s’hagi quedat fora de la Paeria. Crec que no ha estat culpa seua. La culpa la té el partit on milita, que ni sap què és ni sap què vol. La imatge del Joan Herrera i de la Dolors Camats del diumenge a la nit era la del típic alumne que aprova un treball en grup on només ha escrit el nom i s’atribueix tots els mèrits. Han perdut 42 regidors.
Una dada més recuperant els 31.000 vots del Sí-Sí del 9N.... la suma de CIU+ERC+CUP és de 19.000 vots, ICV -que alguns en tenen- va treure 2400 vots, en total posem uns 21.000 vots independentistes…. on són els 10.000 vots que falten? A Ciutadans suposo que no, no? Què és el que falla?
Ah, i Lleida deu ser l’únic lloc del món on ha pujat UPyD, han passat de 81 vots a 142. Felicitats.

diumenge, de maig 24, 2015

III Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (capítol III)

Això de posar els números en romà fa més seriosa la cosa, no? Aquest és el capítol III continuació del capítol II i del capítol I. Així per no confondre les coses.


La intervenció del president Albert Esteve va concloent amb una petita pinzellada sobre l'anunciada transformació en SAE. Fou tan petita la pinzellada que no puc dir res perquè a part del "Sin prisa pero sin pausa" no va dir res més. També parla del pressupost previst per a 2A que hagués estat de 4·106 €... però no ens hi recrearem en això. Informarem que el pressupost per a 2aB és de 944.000 €. Felicita els Amics del Lleida, els Rudes, els És un Sentiment i la Molo Esportiu. Recorda que els partits de play-off no estan inclosos en l'abonament de temporada -tampoc no ens hi recreem gaire en això- i finalitza amb els quatre pilars amb què es sosté el Lleida Esportiu: il·lusió, humilitat, ambició i compromís. Podria ser ben bé un eslògan electoral de qualsevol partit polític.

Quan Albert Esteve acaba el seu torn de paraula després d'estar una hora cascant arriba el torn de Ramon Folguera d'Sports & Events en nom de l'àrea social. Ramon Folguera sí porta el pin a la solapa de l'americana. Folguera explica el programa El Lleida a les Escoles amb uns números de 13 escoles visitades i 1300 nens (i nenes) d'entre set i deu anys portats i portades a la grada. El programa es basa en tres objectius: 1) Fer conscients a la canalla de la importància de l'estudi i dels valors en l'esport -els valors en el futbol no són exclusius d'aquell equip de 1a que se'ls posa a la boca contínuament mentre porta Qatar a samarreta-, 2) portar alumnes a la grada escolar acompanyats (o acompanyades) d'un adult (o adulta) i 3) s'ofereix un tour per les instal·lacions del club a les escoles. Dóna importància a l'obertura d'una línia social pròpia amb el centre Pare Palau. Molt bé. El Lleida ha d'estar present en el treball amb infants (i infantes?).

Enllestida la breu intervenció comença el torn de paraula pels assistents amb la típica intervenció habitual de cada assemblea que demana una barra de cervesa al Camp d'Esports. Aquest home que demanava la barra de cervesa també ens va fer saber que està a punt de ser pare i que el seu fill o filla serà soci o sòcia. Tot un detall aquesta dada.

Per fer-ho més àgil faré un paràgraf per a cada intervenció:

  1. Es pregunta per més detalls sobre la conversió en SAE i si les  accions es repartiran entre qui vulgui o se el paquet majoritari se'l quedarà un xino. La resposta va ser "El xino del Lleida va ser Tatxo Benet".  Pregunta per les promocions i proposa un carnet per cinc partits per exemple o el carnet de simpatitzant. Esteve contesta que no ho fan per respecte al soci i que aleshores la massa social no seria real. El carnet de simpatitzant es va fer fa 3 anys i només se'n van tramitar 126.
  2. Un soci pregunta per l'accés infantil a lateral, els nens han d'entrar per una porta diferent a la del pare i això pels nens pot resultar un problema -jo ho corroboro perquè també m'hi trobo, has de deixar el crio una mica sol-. Es contesta que és una qüestió de protocol de seguretat i per evitar que la gent es coli amb carnets que no toquen. Es diu que es revisarà per intentar que aquest problema de l'entrada infantil sigui el mínim possible.
  3. Un altre abonat felicita les penyes i agraeix al club pel desplegament que va deixar fer a Òmnium i l'ANC el dia del Lleida-Nàstic. Proposa un homenatge a directives anteriors.
  4. Un altre soci intervé per agrair la feina a tota la gent que treballa pel club. De fet n'hi ha uns quants que agraeixen coses, sobretot fent referència a la gestió econòmica. També hi ha un agraïment a l'Oriol Jové pel seu extraordinari i emotiu documental "75 anys en blau"· Ventilo tots els agraïments en aquest paràgraf, d'acord? Doncs ja està.
  5. S'agraeix el fet que els jugadors en acabar el partit s'atansin a la grada i es pregunta pel videomarcador que està desfasat -encara va amb Windows 98 (!)-. La resposta de la directiva va ser clara, no es pot canviar ara perquè seria caríssim.
  6. Es pregunta si algun dia s'arreglarà la façana de tribuna a la qual cosa es contesta amb un "s'està estudiant" en plan contesta salir del paso. Aquest mateix soci proposa fer un dinar de germanor prèvia a un partit. Al president li sembla bé la idea, anima a les penyes a què el muntin i acaba amb un "Montardit, els caragols". No queda clar, queda claríssim.
  7. Un altre soci pregunta sobre la gespa del Camp d'Esports i sobre el número de packs que se van vendre pels tres últims partits. La gespa no està previst canviar-la i la dada de packs venuts no es tenia. Sí que va dir el presi com a curiositat que els dies que estaven en vigor els packs van ser els dies que se van vendre més entrades a taquilla.
  8. Es pregunta sobre la situació de les aficions rivals en els partits de play-off. Per temes de seguretat només poden anar a Gol Sud.
A les 12:45 s'acaba l'assemblea amb un "Demà tots a Cornellà". El que va venir després ja ho saben. Ho deixo per un article d'aquí un mes més o menys...

divendres, de maig 22, 2015

III assemblea d'abonats del LLeida Esportiu (capítol II)

Com bé suposa el lector o lectora, si aquest és el capítol II és perquè anteriorment hi ha el capítol I.

Continuant amb l'anàlisi de presidència, ara toca fer balanç de la temporada 2014-2015 -balanç de temporada sense tenir en compte la jornada 38, buaaaaaaa-. A juliol de 2014 els ingressos consolidats per a la temporada eren de 955.437 €, recordin que això dels "ingressos consolidats" són els ingressos els quals ja segur que es poden disposar, una molt bona manera de fer pressupostos trobo jo. El dia 16 de maig de 2015 els ingressos consolidats eren de 1.047.000 € amb una despesa de 1.032.000 €. Uns 13.000 € més d'ingressos que la temporada anterior, i això que l'any passat vam tenir Copa del Rei contra el Betis i enguany per la Copa no ens hem menjat ni un tros d'aurelleta. Per tant, el saldo és de 15.000 € a favor a aquestes alçades de temporada. També ens comenta que tots els patrocinadors ja estan renovats pe la temporada 2015-2016. Així confirmem que Sorigué, la Bruixa d'Or o Borges tindran poques probabilitats de deixar-se caure per Lleida. Ah, que Sorigué és de Lleida.... ah, carai... no ho recordava, mecatxis... Resumeixo tot l'àmbit econòmic en una frase "No gastarem un euro que no tinguem".

En l'àmbit social, després de començar la temporada amb la campanya "Orgull de ser del Lleida" s'han aconseguit 3094 socis, dels quals 701 han estat noves altes. Però al tanto, la notícia és la nova forma d'esponsorització que sembla que està arrelant al Lleida: el soci que paga el carnet i no el va a recollir. Brutal! Aquí tenim un filó per explotar que mos pot reportar ingressos per fitxar Messi i CR7 junts per al Lleida B. Es veu que n'hi ha uns quants d'aquests. Per això al camp són poquets, resulta que a la gent li és igual veure o no futbol, el que vol la gent és esponsoritzar el club. És clar! Fixem-nos l'objectiu que 80.000 lleidatans paguin carnet i que continuïn com fins ara, sense anar al camp, no? Tremendo.

El to de veu d'Albert Esteve és amb altibaixos d'intensitat, no és que s'enfadi quan parla, "és que sóc així" diu ell. El moment d'intensitat sonora més alta va ser quan explicava les picaresques de la gent per colar-se dins del camp: "hi ha pares de família que volen entrar amb el carnet d'estudiant". deia per justificar els controls dels accessos a Lateral i Gols. Controls que, personalment, trobo que hi han de ser i si provoquen cues és perquè a Lleida tenim el costum de presentar-nos al futbol cinc minuts abans i tots al mateix temps. Un quart d'hora abans de començar no hi ha ningú fent cua a les portes d'entrada. Continuant amb els moments de més potència sonora també va fer referència a l'organització de desplaçaments: "Les penyes han de moure els desplaçaments de l'afició, no ho ha de fer el club". A veure, entenc que el president ni el director esportiu no ha d'estar a peu d'autocar passant llista perquè tenen altres feines el dia de partit, però trobo que sí que és feina de l'àrea social del club en col·laboració de les penyes. Ni un ni els altres, els dos junts, no?

Sobre l'àmbit esportiu -aquest paràgraf se'l pot saltar si vol- ens recorda que s'ha fitxat tècnic nou, mitja plantilla nova i s'ha fet una nova proposat pensant en 2A. De cara la temporada vinent es veu que ja hi ha molts jugadors renovats i molts amb opció de renovació. (Parlar d'això a hores d'ara ja no té gaire sentit). Continua la seua aposta per la base de manera que diu que el camí natural dels jugadors ha de ser del Juvenil A al Lleida B i cap al primer equip. A veure si és veritat.

I per últim, per a concloure el balanç de temporada, ens comenta la notícia que va sortir fa unes setmanes a la premsa sobre els nous camps de futbol que s'ha compromès la Paeria a fer. Esperem que no sigui un estirabot de campanya electoral només. Una importantíssima notícia ja que el Lleida és la màxima institució a nivell esportiu i a més té el deure de donar exemple i suport als altres clubs de la ciutat.

Continuarà...