dijous, de maig 26, 2016

Maig festós, posa la filosa a redós

Ja sabran les lectores i lectors d’aquesta humil pàgina que les expressions “costa de gener” o “el gener costerut” tenen el seu origen en les retallades pressupostàries de les famílies després d’haver (mal)gastat en regals nadalencs i manduques copioses. Però bah, això no és res si ho comparem amb com pot ser l’adaptació dels bioritmes al mes de juny després d’haver sobreviscut el mes de maig.

El maig a Lleida és com el Tribunal Constitucional amb les lleis catalanes, un no parar. Comença el primer cap de setmana amb la Fira de Titelles que, organitzada pel Centre de Titelles i la Paeria i amb una vintena de companyies participants, déu n’hi do el que omple els carrers. Tots amunt i avall amb la canalla a buscar espectacles gratuïts on passar l’estona.

Després ens ve la Festa Major: que si la Batalla de les Flors a fotre’ns lo confeti pel cap, que ara a veure desfilar els gegants i lo Marraco, ara els Castellers, que si un tomet per les Firetes,  que el seguici de Sant Anastasi i la revetlla dels Campos... Vaja, que ni el gos del Txero, cregui’m. Una cosa a part és la sorpresa que vaig endur-me el dissabte a la nit quan en arribar a l’anomenada revetlla popular me vaig trobar una taquilla als morros per veure un concert.

Aquest cap de setmana passat va tenir lloc la representació de la festa dels Moros i Cristians amb què l’Associació de la Festa Moros i Cristians ens recorda que Lleida és la ciutat on s’han documentat els orígens més antics d’aquestes festes ja al segle XII. A més, enguany he tingut l’oportunitat de viure la festa des de dins perquè se’ns va proposar als autors de l’imprescindible best-seller “Lo lleidatà és fàcil” redactar els parlaments de la batalla final. Ha estat un goig poder col·laborar-hi. De veritat.

I ara per acabar de rematar-ho ens queda l’Aplec del Caragol. “Lleida cada any fa un aplec / amb la crida d’un bon tec./ I a redós de la Seu Vella, els caragols són l’estrella!”, aquests són els versos de l’última pàgina del conte “La caragolada” en el qual el Patufet descobreix els caragols a la llauna i que pot servir com a explicació així ràpida de la festa de l’Aplec. Una festa organitzada per la Federació de Colles (FECOLL) i que porta a Lleida milers de visitants. La FECOLL és una entitat que, a part de muntar els tres dies de festa gastronòmica, organitza accions solidàries -per exemple el finançament de la construcció de la casa Aplec del Caragol per a habitatges a Yerronipalli a través de la Fundació Vicente Ferrer-, és dinamitzadora del Centre Històric, dóna lloc a actes culturals en la seva seu social i promociona Lleida a l’exterior amb lo Caragol Tour. Per exemple, en motiu de la setmana cultural de l’Aplec aquest dijous a l’amfiteatre dels Camps Elisis té una cantada d’havaneres i una juerga carrinclona amb la Violeta, lo Machinet, lo Boira i la Banda del Canyeret. Tremendo. No s’ho perdi.


He titulat l’article amb un refrany popular català referent al maig i acabo amb un altre refrany popular que diu “De maig a l’agost, ni caragols ni most”. Mirin, amb el most no m’hi posaré, però los caragols del maig que no me’ls toquin... Realment, quanta gent a Lleida deu preferir l’Aplec a la Festa Major? Bon Aplec!

(Article publicat al Nació Lleida el 19/5/2016)

dijous, de maig 19, 2016

Parlaments de batalla Moros i Cristians Lleida 2016

INTRO

VEU EN OFF: Cap a l’any 800 la ciutat de Lleida no ere gran cosa que diguéssim: una torre redona, una miqueteta de castell, un sarpat de cases de fang i uns visigots amb noms raríssims vivint-hi: Xindasvint, Recesvint, Dagobert, Sigibert, Sisebut, Suintila... no podíem nar bé de cap manera així. L’únic que tenien de bo és un tresor que diuen van dixar a Lleida i que afededeu ningú no sap pas on deu ser. Qui el trobi tindrà l’IBI gratis durant uns quants anys.

Després d’aquesta època d’avorriment, els àrabs que van arribar per l’estret de Gibraltar se van plantar a Lleida de seguida, és que en aquell temps encara no existie la rotonda de l’Agustí Mestre. Poca broma, quins paios los àrabs!, van ser los artífexs de la sèquia de Pinyana. I aquí estem, a la suda de Medina Larida del segle XII,  amb les  vistes a les hortes de Vallcalent, lo camí de Granyena i Fontanet lo Curt.

ESCENA 1 –Diàleg guàrdies moros-

 (Els dos guàrdies arriben després de fer una ronda)

GUÀRDIA MORO 1: Ja hem anllistit la ronda i, apart de natres, no hi ha més moros a la costa.

GUÀRDIA MORO 2: Ansacte. Ara mos quedem aquí tranquil·lets a guanyà-mos lo jornal sense fotre re, que ja hem fet prous tomets. M’hai portat l’arradiet per sintir lo partit del Larida Esportiu.

GUÀRDIA MORO 1: Astupendo, avui mos juem la promoció contra l’Espòrting de Dàniyya. Sisquere anguany l’àrbit no mos foto lo partit anlaire.

VEU EN OFF: Han passat unes setmanes després de la incursió sorpresa. La gent de Medina Larida seguix la seua vida amb la barreja de l’aulor del Sequestrene i la de txana de tossino. Les tomateres s’amparcellen, les safranòries s’ansufaten i a la suda...



ESCENA 3 -arribada missatger cristià-

(Els guàrdies moros que vigilen la fortalesa)

GUÀRDIA MORO 1: Hostiqueta, qui és aquet paio que s’anfile per la falda del castell tan mal fargat? Afededéu que va fet un accihomo!

GUÀRDIA MORO 2: No ho sé pas, pero no fot cara de moro. Ràpid, avisa la Saïda i que vingo pac aquí alego!        

GUÀRDIA MORO 1: Saïda!! Un missatger!                                                                             
(Lo guàrdia 1 va a buscar la Saïda)

MISSATGER: En dia d’avui, 15 de maig de l’any 1149 de nostressinyó, i en nom de la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, esposa d’Ermengol VI comte d’Urgell, companya de botifarra de Guillem Ramon de Montcada, del llinatge de...

GUÀRDIA MORO 2: (Interrompent) Espera, espera, espera. Apara l’alto, capdecony, que això no és “Lo senyor dels anells”! Avere, ndéu busques tu aquí?

MISSATGER: Vull parlar amb lo vostre cabdill!!!

GUÀRDIA MORO 1: (Dirigint el cap cap a dins del castell) Saïda, aquí hi ha un paio astrafalari que demane per tu, diu que porte un missatge de la comtessa Arsenda de Cabrera. Deu ser que se’ls ha tornat a acabar l’allioli pels caragols.

AL-MIKNASIYYA:  (Des de dins del castell) Dí-li que s’aspero, ara’m poso los queds i baixo, que ancara vai amb salèncios!

GUARDIA MORO 1: Un moment, si us plau, en breus moments serà atès per la nostra Saïda Al-Miknasiyya. No es retiri.

(Sona durant uns segons la música típica d’espera de contestador mentre baixa la Saïda i se pot sentir un “està siendo procesado”)

AL-MIKNASIYYA:  Dis-me txiquet, que mane?

MISSATGER: Porto un missatge de la meua capitana, la comtessa Arsenda de Cabrera.  Hem vingut per capturar Lleida i convertir-la en ciutat cristiana. Esteu rodejats: les tropes cristianes envolten tot lo turó de La Seu Vella. Tenim hosts instal·lades a tots els punts estratègics: (Assenyalant amb el dit) al Turó de Gardeny, al Tossal de la Moradilla, a la Cerdera i a la clamor de la Femosa. Tenim més de mil soldats a baix a Fernando esperant per atacar si fos menester, i un sarpat més que venen pel Polígono. Estan fent cua a la rotonda del cimintiri encara. Abandoneu la ciutat de forma pacífica i evitareu un innecessari bany de sang. Lluiteu, i veureu los vostres soldats travessant lo pont d’asquena!                              

AL-MIKNASIYYA: I cà! Que t’has pensat tu, pocassustància? Dí-li a la bleda de la teua ama que ni se li passo pel cap d’atançà’s, que li fotré un bardo que l’ambarcaré a dalt a la Gremial! Medina Larida és mora, i seguirà sent mora, pels segles dels segles. Torneu-vos-en a les vostres corralines pallareses, urgellenques i Anglesoles, bàrbars! Ascunilleu-vos a les muntanyes i no en sortiu mai més! Resistirem!
(Sona la cançó “Resistiré” del Duo Dinámico)

ESCENA 4 -avançament capitana cristiana-

(Arriben les tropes cristianes)

ARSENDA: Gent de Medina Larida, sóc la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, néta de...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... no’t faigos tan lo grande que ja sembles lo Pablo Iglesias, sabem que ets la paa que mane als quatre arroplegats de l’Urgell.

ARSENDA: Aquet cop no venim sols els urgellencs. No mos astossinareu com a la batalla de la Caparrella, quan la mitat de la tropa se va quedar atrapada perquè un veí no mos dixae travessar cap a la ramaderia Pifarré. Avui mos acompanyen les hosts d’Anglesola i del Pallars, i hem format un exèrcit prou gran com per assegurar-nos la victòria. Som tants, que fins i tot hem hagut d’aparcar cavalls a darrere’l Pryca. Observo amb preocupació que a Medina Larida cada cop hi ha menys aparcament per a cavalls i més zona blava. I també heu apujat l’IBI, i heu fet posar radars, n’hi ha un a baix a Boters que mos ha fet un retrato. Alliberarem la ciutat de la vostra opressió impositiva i farem que per nar a vere un aspectacle a la Llotja no calgo demanar un crèdit al banc! Per cert... Que ia no tiniu lo Pep Tort per aquí?

AL-MIKNASIYYA: No m’acalentos lo cap! Qui mos fotrà fora? Tu? Au, ves a fer-la petar al banc del sinofós. Agafa’l portante, i brillo! Fot lo camp o t’ampastraré al trebòl dels Jusgats! (Assenyalant amb lo dit cap als jusgats del Canyeret)

ARSENDA: Què passe, no voleu lluitar? Teniu por que se us ascagarrínon les tropes? Abandoneu la ciutat ara, o prepareu-vos per la batalla!

AL-MIKNASIYYA: Ah, sí? Aspavil, tu ho has volgut: tropes, a per ells! No tingueu compassió!
(Comença la batalla)

ESCENA 5 -diàleg 1 entre capitanes-

AL-MIKNASIYYA: Atureu la batalla! No vull veure la nostra ciutat tenyida de sang musulmana i cristiana! Ancabat hi ha una fenyada a llimpiar de cuidado, que encara no s’ha inventat ni’l ròdex ni’l Mister Proper. Armanda, Griselda o com te digos: no vessem més sang inútilment: lluitem les capitanes, tu contra jo, i qui guanyo se queda com a mestressa i sinyora de la ciutat.

ARSENDA: Personalment me sembla una proposta acceptable. Lamentablement, no puc prendre jo sola aquesta decisió, perquè a la meua tropa hi tinc uns cupaires. I necessito la seua aprovació per tirar endavant aquest procés.

AL-MIKNASIYYA: Tu rai! Jo a la meua tropa n’hi tinc quatre de Ciudadanos, i de ves en cuando hai de soltar alguna frase en castellano, pa’ que astígon contentos, mecatxis! Sisquere tus cupaires no tàrdon tres mesos, como a Can Fanga!

ARSENDA: (Dirigint-se a un soldat cristià cupaire) A vere, cupaires, com ho veieu?

(Un grup de deu soldats cristians -els deu cupaires- es reuneix en rotllana durant 5 segons i murmura)

CUPAIRE: Mos semble bé la proposta, comtessa, però només si la persona que lluite no és vostè. Volem que tota la tropa se senti representada en aquest combat, eixamplant horitzons. Per això, te demanem que facis un pas al costat.

ARSENDA: Perlamordedéu! Jo sóc la líder i qui us ha portat fins aquí! Sóc la vostra heroïna! Ara no em podeu dixar de banda! O Arsenda o mai!

CUPAIRE: Dona, si vols ho consultem a l’assemblea, però no ho podem pas decidir avui: ja saps que anem a poc a poc perquè anem lluny.

ARSENDA: D’acord, faré un pas al costat, però només si jo trio a qui ha de lluitar per mi. I triaré al cavaller Guillem d’Urgell, fill del noble Bernat d’Almenara i Ermessenda de Camarasa, del noble llinatge...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... Que vingo cap aquí! Que ja tinc ganes de tallar-li lo cap i enviar-vos a tots als collons d’Andares!
GUILLEM: En guàrdia!

(Comença el duel amb el Guillem, i immediatament el substitueix Arsenda)


ESCENA 6 -diàleg 2 entre capitanes-

(La capitana cristiana Arsenda derrota a la Saïda mora Al-Miknasiyya)

ARSENDA: Au! Ja ham anllistit. Tururut mangala Al-Miknasiyya. Sisquere tinguésseu un nom més fàcil, afededéu!. T’he deixat més escaldada que si t’hagués futut un capot a la botifarra.

AL-MIKNASIYYA: Oh! Comtessa Arsenda, no em mateu com si fos un pollastre de la Guissona. Lo que vulgueu que faigui ho faré.

ARSENDA: Aaaaaah txiquetes! Com canvie la cosa, eh? Avere, tampoc tinc pas ganes de fer mondongo amb tu i portar les gandutes a vendre a l’escorxador. Pero ara que ho dius... potser te faré patir una miquirrina.

AL-MIKNASIYYA: Compliré tot lo que vos me demaneu senyora comtessa.

ARSENDA: Dixa’m pensar... Mira, te portaré l’últim ressibo de la llum i avere si entens tot lo que hi pose.

AL-MIKNASIYYA: No! Això és una tortura massa gran que no podria suportar aquesta humil persona que ha caigut derrotada com lo campanar de Rosselló.

ARSENDA: Vaaaaaale, ja te’n buscaré una altra... per redimir lo teu pecat me llegiràs vint-i-cinc vegades lo text del pacte entre PSC i Ciutadans a la Paeria.

AL-MIKNASIYYA: No puc complir aquesta sentència que em condemnaria al meu pitjor dolor. Prefereixo morir amb dignitat recordant aquesta ciutat. I ja de pas, a veure si així me dediquen un carrer, perquè aquí per poc que faigos ja te’n donen un.

ARSENDA: Vataqui... Tu lo que vols és ser més famosa que lo Pepito de la Fonda i lo Postureig de Lleida. No patiu que no us clavaré mon punyal, més que res perquè me quedaria tot escatxigat de sang. Demaneu perdó i us deixaré escapar, que a l’airoport d’Alguaire hi ha un avió esperant-vos ple de jubilats per nar cap a Penyíscola.

AL-MIKNASIYA: Lo que maneu se farà. Deixaré enrere Medina Larida enmig de la tristesa que me commou. L'Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant eterni,  enllà d'un gran silenci de persianes closes, un riu profund corre per una nit d'hivern.

ARSENDA: (Interrompent-la) Va, no me vingos amb monsergues que això t’ho has copiat del Màrius Torres. Au, camina que t’asgarrono. I vatres també, foteu lo camp! Que el foc de la batalla se convertixo en festa... Foteu-li txera al castell!!!!


(Ampessen los focs)

dilluns, de maig 16, 2016

Benvolgut Albert

Permet-me que me dirigeixi a tu amb la cordialitat amb què sempre hem parlat i el bon tracte mantingut des de que ens coneixem fa cosa de quatre anys, quan a uns quants pesats se’ns va acudir aquesta idea de demanar una assemblea informativa per tal que poguéssiu exposar-nos les vostres idees i intencions després d’una primera temporada poc comunicativa, tal i com vau reconèixer. 

El 18 de maig de 2013 fèieu aquesta primera assemblea on crec que a molts abonats -perquè no som socis, recordem-ho- ens va convèncer la teua gestió. Recordo algunes frases teues que tots compartíem: «si no hi ha ingressos no hi ha projectes», «què preferiu, estar a 2B nets o a 2A amb un forat de 10 quilos?», i a més ens informaves que fèieu gestió econòmica mes a mes amb el mètode dels «ingressos consolidats», expressió que has repetit un fotimer de vegades i que consisteix en no comptabilitzar un ingrès fins que realment no es té. Perfecte, tots contents. A més acabaves la intervenció dient que a maig de 2013 els ingressos superaven en 100.000 € les despeses. Finalment es va reconèixer un superàvit de 18.500 €. Els que ens ho vam creure estàvem més eufòrics que un regidor de Ciutadans davant d’un cartell bilingüe, sobretot si recordàvem com havia acabat la Unió Esportiva, en pau descansi. 

El 14 de juny de 2014 es feia la II assemblea. Allí hi era per escoltar-te com a president del club que du el nom de Lleida. Perquè es digui Unió, es digui Esportiu o es digui uns quants paios de Lleida que foten bardos a la pilota, aquest club me’l sentiré meu. En aquesta ocasió es va fer famosa una altra de les teues frases «no gastem ni un euro que no tenim», dita amb aquella entonació tan característica teua començant parlant fluix i acabant fort. Ens vens que el principal objectiu econòmic és «ser sostenibles», ens anomenes els quatre pilars bàsics en els quals el club es sosté: «il·lusió, humilitat, ambició i compromís» i ens soltes un superàvit de 35.000 €. Alça Manela! I tots una altra vegada convençuts. Olé, olé. En aquesta assemblea també mos vas vendre el Museu del Lleida pel setembre de 2014, punyetero, com en saps de tocar la fibra quan vols, eh? 

I el 16 de maig de 2015 hi tornem a ser, allà dalt al Castell, a interessar-nos per com va la pestanyó al club. Escoltem un altre cop el «club sostenible» i els «ingressos consolidats» i un saldo positiu en aquest banc amb qui treballes, que se veu fa les transferències tard, de 15.000 €. I una altra vegada tots contents i rient perquè la gestió econòmica era digna de ser explicada a Oxford. I tornava a sortir el Museu del Lleida, que com si d’un estudiant maldestre de l’ESO fos el tornem a deixar pel setembre. Un any després el Museu està més desaparegut que els votants d’Unió. 

Però, vet aquí, que enguany no sé què ha passat Albert. Uns «ingressos consolidats», una sostenibilitat i un «no gastarem ni un euro que no tinguem» i patapam, els jugadors amb nòmines pendents des de fa mesos. Què ens has fet Albert, tan feliços que érem amb la suposada bona gestió econòmica del club? Com és que ara es deuen quartos fins i tot a jugadors de la temporada passada? Entenc que hagi pogut haver una tensió de tresoreria imprevista sobretot treballant amb els pressupostos ajustats amb què es treballen, però tant costa explicar-ho clarament? Se’ns ha quedat a tots una cara que ni el cartell de la Festa Major. 

I també sé, Albert, que fareu el possible per abonar tots els pagaments i que hi deveu estar treballant sense parar. Però home, no calia haver arribat a aquest extrem, això del «cria cuervos» i de bloquejar watsapps és molt lleig. I més per vosaltres, que esteu tan pendents del que diuen els periodistes i del que es diu a les xarxes socials. El comunicat dels jugadors fou demolidor i penso que això és el que mos va saber més greu a tots. Que l’Idiakez parli de «situació personal límit» i de «temporada trista i surrealista perquè estan més patint que disfrutant» ens va fer més mal que la situació econòmica en sí. La comunicació i les bones maneres entre persones no poden fallar mai i en això a la directiva us ha fallat la humilitat i el compromís que tu mateix pregonaves. 

I ara a gaudir del play-off, a omplir el camp i li dius a ton germà Jordi que comenci a buscar jugadors per a 2A, que té un molt bon ull fitxant… però ei, amb humilitat, compromís, il·lusió i ambició. I no gastant ni un euro més del que tinguem. No fos cas.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 11 de maig de 2016)

dijous, de maig 05, 2016

Prince (I) - 1999

Hi ha hagut quatre icones musicals que van marcar la dècada dels vuitanta: Madonna, Michael Jackson, Bruce Springsteen i Prince.

Prince Roger Nelson va néixer l'any 1958 a Minneápolis fill del pianista i de la cantant del trio de jazz Prince Roger, d'on sortí el nom del seu fill. Als set anys el jovenet Prince comença les seues classes de piano i amb només deu anys ja anava al seu primer concert, el seu padrastre Hayward Baker el portà a veure James Brown. Perquè es facin la idea i poder comparar, un servidor va anar a veure el seu primer concert als quinze anys i fou de la Década Prodigiosa. Igualet. Als dotze anys s'escapà de casa per anar a viure amb el seu pare ja divorciat. També viu a casa del seu íntim amic Andre Cymone, qui tornarà a sortir per l'article. En aquestes dates son pare li regala la seua primera guitarra i amb tretze anys el paio ja domina varis instruments.

L'any 1972, fitxat per la germana d'André, entra a formar part del grup col·legial Grand Central, grup pel qual també hi passaren el futur súperproductor Terry Lewis i el cantant Morris Day. Prince, ja començant a fer-se veure que el seu ego podia amb tot el que l'envoltava, el canvià de nom per anomenar-lo Champagne. Prince escriu les cançons barrejant folk, funk i rhythm and blues.Veient que això de la música li tirava més que un cartell en castellà als regidors de Ciutadans, Prince deixà els estudis als setze anys per dedicar-se, ara ja sí, a jornada completa al món de la música. Primer treballa al voltant del grup Flyte Time amb el bateria Jellybean Johnson i el cantant Alexander O'Neal, noms bàsics de la música negra dels vuitanta. El seu primer contracte en un estudi de gravació fou per la part instrumental d'un disc d'un tal Pepé Willie. Superava tant en talent el petit geni a l'artista del disc que l'any 1986 es reedita sota el títol de "The Minneapolis Genius: 94 East". Després de Memphis, Detroit i Filadèlfia i gràcies a aquests noms podem parlar també d'un so Minneápolis.

Al mateix temps enregistra les seues primeres maquetes que de seguida causen un gran impacte, les olora Owen Husney, i tenen com a conseqüència la signatura d'un contracte milionari amb la discogràfica Warner. L'"única" condició que posa Prince és que ell pugui fer el que li doni la gana amb la seua música. Així l'any 1978 surt el seu primer disc "For you", produït per ell mateix (yo me lo guiso yo me lo como) i que no ven allò que tenia previst i el cost del disc acaba triplicant-se d'allò que hi havia pressupostat. El seu primer single fou "Soft and wet" que està silenciada en tots els vídeos de Youtube però que els hi puc deixar el sampleig que feu MCHammer l'any 1990. Sort del single, que va vendre 350.000 còpies i es col·locà ben amunt en les llistes de rythm and blues per compensar les xifres de vendes del disc.

El gener de 1979 s'entrena en el teatre Capri de Minneápolis en una gira en directe acompanyat de l'amic André Cymone, el guitarra Dez Dickerson, el bateria Bobby Z i els teclistes Matt Fink i Gayle Chapman que formarien la banda d'acompanyament de Prince amb el nom de The Revolution. Aquell mateix any, a l'octubre, es publica el seu segon disc "Prince", que només aparéixer ven de patac mig milió de còpies, i això que s'havia fet només en un mes i mig i els de Warner estaven cagats després de fracàs econòmic del primer. El single "I wanna be your lover" arriba a disc d'or. Aquest èxit el porta a creuar l'Atlàntic i l'any 1981 debuta a Londres. Només fa un concert al London Lyceum. N hi havia ni Déu al públic. Al juliol es publica un disc dels The Time (el grup de Morris Day, a qui he anomenat fa tres paràgrafs) amb cançons escrites per Prince sota el pseudònim de Jamie Starr. Es comencen a veure els seus dots instrumentals i de lletrista. Es van extreure quatre singles del disc -"Why you wanna treat me so bad", "Still waiting", "Sexy dancer" - però cap tingué un excessiu èxit, va passar el contrari que en el primer disc. Els aviso que costa molt trobar cançons de Prince, no són ni a Spotify i moltes ni a Youtube.

El 1980 publica "Dirty mind", un desastre de disc que Prince va voler gravar sol a casa seua perquè ell solet era prou bo per fer-ho tot. Quan encara no era prou conegut el Rolling Stones el van fitxar per obrir la seua gira, i en el seu primer concert va haver de deixar l'escenari perquè li van fotre ampolles al cap, al dia següent li van llençar una bossa de basura a sobre, marxà plorant de l'escenari i abandonà la gira. A finals de 1981 edita "Controversy" que torna a superar el milió de còpies venudes però la consagració definitiva li arriba l'octubre de 1982 amb el cinquè disc "1999" que té un èxit tremendo. La cançó que més hi influí fou el segon single "Little red corvette", una fusió de rock i funk amb un reconegut solo de guitarra que l'artista havia escrit en el seient de darrere d'un Ford Edsel després d'haver-se quedat dormit. També és d'aquest disc la coneguda "1999"... potser són les dos millor cançons seues?

Prince no té prou amb tot això, li queda la seua faceta d'actor i a finals de 1983 comença el rodatge de "Purple rain" durant set setmanes amb un cost d'un milió de dòlars per setmana. L'avançament de la banda sonora fou "When doves cry" (1984) que ven dos milions de discos i es converteix en el single més venut aquell any, i això que va cometre l'excentricitat d'esborarr la pista del baix en l'últim moment. El 27 de juliol s'estrena la pel·lícula, que recapta un milió de dòlars cada dia durant dos mesos. La pel·lícula guanya l'Òscar a la millor banda sonora i el disc guanya un Grammy -els dos premis més grossos- i ven un milió de còpies en una setmana. També són èxits del disc "Let's go crazy", "I would die 4U" -Prince posa de moda substituir les paraules to i you per 2 i U-, "Take me with U" i "Purple rain", aquesta última sonada fins a rebentar. El cost de producció cobert en escreix. Potser que el president del Lleida Esportiu pensi en gravar discos. Comença una monumental gira pels EUA amb dos milions d'entrades venudes i promocionant una nova percussionista i cantant Sheila E amb qui gravaria el duet "A love bizarre" (1985). "Purple rain" és el setè disc més venut de la dècada dels vuitanta.

L'any 1985 se l'ofereix participar en la cançó "We are the world" -sí que hi participa Sheila E- però denega la seua presència dient que ell no vol cantar amb ningú -tornem amb el seu ego- però a canvi cedeix al projecte USA for Africa el tema "Four tears in you eyes". Aquest fet li comportà el primer gran atac fort de la premsa. El segon fou a Londres quan se li va fer entrega del guardó al millor artista internacional del 85 quan es despatxà amb poques paraules, no volgué fer declaracions a la premsa i se'n tornà pitant cap a casa. A partir d'aquí la carrera de Prince disminuirà en qualitat musical i augmentarà en polèmiques amb la premsa i les discogràfiques. Així que, aquest mateix 1985 deixa Warner per Paisley Park i debuta en el nou segell discogràfic amb "Around the world in a day", un disc potser del pitjor que ha fet però amb un parell de singles d'èxit: una de bona "Raspberry Beret" i una de dolenta "Pop life".

Continuarà...

divendres, d’abril 29, 2016

Manolo Tena - Qué te pasa

Cucharada és l'exemple clar de com un grup amb una creativitat i professionalitat absoluta se pot veure abocat al fracàs per culpa d'una nefasta campanya de promoció. Amb influències que anaven des d'Alice Cooper a Frank Zappa, es van avançar uns anys de l'època que potser els hagués anat molt millor.

El grup es va formar l'any 1977 amb José Manuel Díaz a la bateria, Antonio Molina i Jesús Vidal a la guitarra procedents d'Spooful i un cantant i baix que provenia de l'orquestra valenciana Lemon Show, Manolo Tena. Van començar tocant pel metro de Madrid fins que el Mariscal Romero de Chapa Discos va fixar-se en ells. Primer els va fer gravar el single "Social peligrosidad" (1978) pel disc col·lectiu "Viva el rollo". La cançó que encara podria ser vigent en els nostres dies té una lletra social i de denúncia, cosa que feu que tingués molt bona acollida en les emissores de ràdio. En els seus directes utilitzaven un repertori de disfresses, maquillatges i posades en escenes que recordaven Frank Zappa i que anys més tard copiaria aquesta posada en escena Javier Gurruchaga.

Amb l'èxit del single, Chapa Discos encomanà a Teddy Bautista que produís el primer disc dels Cucharada "El limpiabotas que quería ser torero" (1979) amb col·laboracions de Moncho Alpuente o Hilario Camacho. Però va ser un fracàs més gran que na investidura de Pedro Sánchez. L'any 1980 ho tornen a intentar amb el single "Quiero bailar rock and roll"  -que anys després versionarien tremendament els Siniestro Total- amb uns arranjaments tope modernets i molta sofisticació. Però res de res. Cucharada desapareix d'escena i Manolo Tena crea el grup Alarma!!!

Manolo Tena va endur-se el bateria José Manuel Díaz i juntament amb el guitarra Jaime Asúa va engegar aquest nou projecte. Com estem parlant d'inicis dels vuitanta de seguida se'ls va comparar amb The Police, cosa curiosa si tenim en compte que abans de posar el nom definitiu d'Alarma!!! es feien dir FBI. Van debutar en directe l'any 1984 fent de teloners ni més ni menys que dels Leño. Els de la discogràfica Mercury van fixar-se en ells i aquell mateix any enregistraven el seu primer àlbum "Alarma!!!", amb les cançons escrites per Tena, que ja s'estava convertint en un prolífic lletrista per altres artistes com Miguel Ríos. Tot i bones cançons com "Para ti", "Lola" i "Tu amor" el disc no tingué l'èxit desitjat potser per una saturació de grups que estaven sorgint en aquella època de la movida.

L'any següent ho tronen a intentar amb "En el lado oscuro" (1985). Un disc de molta qualitat amb temes clàssic com "Marilyn Monroe" -popularitzat posteriorment per Miguel Rios- o "Frío", que anys més tard recuperaren Los Secretos i la parella defensora de gairebé totes -excepte les referents a Catalunya- les causes progressistes Ana Belén i Víctor Manuel. Per promocionar el disc Miguel Rios els fitxà per la seua gira de Rock en el ruedo. Però res, la gira va ser un fracàs i no van acabar d'arrencar.

Vistos els fiascos de Cucharada i Alarma!!!, Manolo Tena va decidir emprendre carrera en solitari. Començà amb una petita discogràfica madrilenya, Elígeme, per gravar el primer disc "Tan raro" (1988), un disc que passà desapercebut totalment. Com va veure que això dels discos no acabava de ser el seu fort es va dedicar a les composicions per a altres artistes: Miguel Ríos, Ana Belén, Rosario, Luz Casal, Los Secretos...

La sort se li comença a posar de cara i l'any 1992 la multinacional Sony es fixa en ell editant el disc que, aquest sí, el consagraria definitivament en el món musical "Sangre española" (1992). L'àlbum, amb una producció magnífica, es gravà als EUA. En ell s'inclouen gran singles -els quals els tinc ben guardadets en unes edicions limitadíssimes de pocs exemplars-: "Loco por verte", "Tocar madera", "Sangre española", "Sal y limón", "Desnudo bajo las lluvias" i una cançó a la qual li tinc molt carinyo que és "Qué te pasa".  La cançó és molt trista però la base musical la fa molt agradable d'escoltar. Tinc el record de quan feia COU, un dia que a un de classe se li va espatllar la moto ens vam posar a cantar-li tota la classe a l'uníson tengo la moto estropeada... El disc superà el mig milió de còpies venudes i sense dubte es converti en un disc clau del pop espanyol. Manolo Tena va guanyar un bon sarpat de quartets i se'n va anar a viure a Miami.

Aprofitant aquest bestial èxit de Tena en solitari, l'any 1994 Polygram decideix treure una recopilació dels Alarma!!! amb dos temes inèdits: el fantàstic "Colgado de ti" -el millor tema dels grup- i "Esta noche", un himne a la marihuana. No podia faltar.

L'any 1995 li arriba "Las mentiras del viento", un altre excel·lent treball amb temes com el que dóna títol al disc o "Una canción para ti".  A continuació publica "Juego para dos" (1997) amb "Te deseo" o "La carta". Aquest fou el seu últim disc amb Sony ja que l'any 2000 creà el seu propi segell discogràfic Krypton i el qual estrenà amb "Insólito" (2000) que incloïa la cançó principal de la banda sonora de "París-Tumbuctú".

A partir d'aquí continua gravant, amb una fantàstica versió del "Cuerpo de mujer" d'Antonio Flores (que no he trobat a Youtube) publicada en el disc homenatge "Cosas tuyas", i altres discos amb poca repercussió , l'últim "Casualidades" (2015). Tena havia de combatre amb els seus problemes amb les adicions que feien que en alguns concerts últims sortís a actuar en un estat diguem-ne no gaire catòlic perpetrant les ires del públic assistent. Ara, el timbre de veu més característic del pop espanyol, ha mort als 64 anys culpa d'un càncer de fetge del qual no es va voler tractar amb radioteràpia però sí amb "remeis naturals".


dijous, d’abril 21, 2016

Blau al firmament

«Punto es punto», «Penalti es cuando árbitro pita» i «Futbol es futbol». Aquestes tres frases clàssiques del món futbolístic són creació de l’extrenador Vujadin Boskov. Fixint-se que les frases no són pas grans reflexions filosòfiques cartesianes però sí que es fan servir, sobretot l’última, com a resposta comodí en qualsevol roda de premsa quan no es sap què dir. 

I és que futbol és futbol, sí, però parlar de futbol ens porta no només a àmbits esportius, sinó també a l’econòmic, el social, el polític i l’històric. La història dels clubs de futbol sovint està relacionada amb la història d’un país, una regió o una ciutat. Veiem alguns exemples: el bielorús BATE Borisov relacionat amb l’epicentre industrial en què es convertí aquesta ciutat després de la Segona Guerra Mundial -de fet la paraula BATE és l’acrònim d’Equipaments Electrònics per a Automòbils i Tractors de Borisov, per goig del Postureig de Lleida-, els equips amb el nom de Dinamo que hi havia escampats per la URSS eren creats pel ministeri de l’Interior soviètic, la rivalitat entre Boca i River té les arrels en la divisió entre classes altes i populars, el Tasmania de Berlin fou creat per raons polítiques per compensar el descens de l’Hertha el 1965 o l’Acadèmica de Coïmbra que plantà cara a la dictadura portuguesa. 

El nom de Lleida, des del punt de vista futbolístic, està associat amb el Lérida Balompié, la Unió Esportiva Lleida i el Lleida Esportiu. Que la història del Lleida també va lligada a la història de la nostra ciutat i a l’evolució de la societat es pot veure de manera força clara en el guardonat documental “75 anys en blau” de l’Oriol Jové

Com s’atansa Sant Jordi i tots els senyors seriosos i senyores serioses que escriuen articles d’opinió acostumen a escriure un article sobre algun llibre que recomanen, jo, que no sé si sóc seriós, faré també l’esforç de recomanar un llibre. “Blau al firmament” és un recull en trenta capítols de vivències i anècdotes relacionades amb lo nostre Lleida escrits per trenta personatges relacionats amb el club. La selecció és prou transversal per trobar-nos-hi històries de tots colors i tots els gustos. En el llibre hi tenen cabuda els entrenadors nostresinyó Mané i Emili Vicente, l’exjugador Txema Alonso, l’expresident Gausí, l’actual president Albert Esteve, l’alcalde Àngel Ros, el rector Roberto Fernández, periodistes high-level com el Jordi Guardiola, el Daniel Badia, l’Artur Peguera i l’Albert Escuer. I també aficionats com el Jordi Camí, el Marc Cerón, l’Oriol Jové o el Ramon Usall, gran coneixedor de les relacions entre història i esport que comentava abans. 


El llibre, ideat per l’Associació d’Amics del Lleida i publicat per la junedenca editorial Fonoll -que porta uns quants Sant Jordi on fire- no es descuida cap detall romàntic en l’edició: el disseny de portada és del Miquel Àngel Poch a partir d’una foto de l’arxiu del Josep Porta on es veu Mario Duran -cosí del president- celebrant un gol l’any 1953, el títol del llibre és extret de l’inici d’una de les estrofes de l’himne, i només començar ens trobem amb una frase del gran Manolo Bademunt que pot identificar-nos a tots i totes els que hi hem participat i que no reproduiré aquí -així els deixaré amb les ganes i hauran d’apropar-se a la llibreria a llegir-la-. A més, l’edició del llibre és sense ànim de lucre -me van preguntar si serviria per a pagar nòmines- ja que amb la seua compra es col·labora amb l’associació Afanoc de nens amb càncer. Què més vol? 

I si ha de regalar un llibre per a canalla i es troba més perdut que Leo Messi al Vicente Calderón, deixi’m recomanar-ne un també “La caragolada”. El conte explica la història del Patufet que se’n va a plegar caragols, els fa a la llauna i se’n va a l’Aplec. No li pot faltar a cap crio de Lleida, cregui’m.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/4/2016)

diumenge, de març 20, 2016

Pitàgores, Fermat, Andrew Wiles i l'Abel 2016.

El teorema de Pitàgores és un teorema purament geomètric tot i que no ho sembli. El teorema ens diu que un triangle és rectangle si i només si l'àrea del quadrat construït sobre la hipotenusa és igual a la suma de les àrees dels quadrats construïts sobre els catets.
Aquí pot veure la demostració feta en Geogebra (si no veu bé la inserció pot clicar aquí):


Si escrivim en llenguatge algebraic aquesta relació ens apareix la que potser és la fórmula més famosa de les matemàtiques: x2+y2=z2.
Aquesta fórmula relaciona els costats dels triangles rectangles i això ja ho sabien egipcis i babilonis, que van viure força abans que el senyor Pitàgores. Els egipcis feien servir aquesta relació per a construir les piràmides per exemple. Això va comportar que construïssin llistats de nombres enters que complissin aquesta relació.
El més conegut és el format pels enters: x=3, y=4 i z=5 ja que 32+42=52 i que els professors de matemàtiques fem servir a punta pala. Però també tenim les solucions x=5, y=12 i z=13; x=6, y=8 i z=10... i moltes més que poden obtenir a partir de les expressions x=s2-t2, y=2st, z=s2+t2 on s i t són enters positius primers entre sí i tals que s<t. Tots aquests nombres es coneixen amb el nom de ternes pitagòriques i Euclides ja va demostrar fa dies que de ternes pitagòriques n'hi ha infinites. Aquí en pot trobar un bon sarpat.

Però si passem dels quadrats a les potències cúbiques la cosa canvia molt més del que pot arribar a imaginar-se. L'equació x3+y3=z3  no admet cap solució amb nombres enters positius! Això, geomètricament, vol dir que si tenim dos cubs d'arestes enteres x i y, no existeix cap cub d'aresta entera z tal que el seu volum sigui igual a la suma dels volums dels altres cubs.

Al segle XVII, Pierre de Fermat considerà la forma general d'aquests tipus d'equacions: xn+yn=zn i intentà buscar solucions enteres positives x, y, z per exponents majors o iguals a 3. Fermat va aprofitar per marcar-se un farol i deixar escrit en el marge d'un llibre una notació on afirmava que havia demostrat la no existència de solucions enteres en aquest tipus d'equacions però que no la podia transcriure per falta d'espai tot i tenir un breu i brillant raonament. Toma ya! Realment Fermat va aconseguir demostrar-ho o era un bromista? No ho sabrem. L'únic que podem dir és que el ja conegut com l'Últim teorema de Fermat (UTF) va haver d'esperar 300 anys en ser demostrat i ho va aconseguir l'any 1993 Andrew Wiles: el 23 de juny ho exposava a l'institut Isaac Newton de Cambridge. Però res, va resultar que en la demostració hi havia una errada. Un any després, el 19 de setembre de 1994, el propi Wiles i el seu alumne Richard Taylor van aconseguir completar la demostració sense cap errada. Wiles va romandre set anys tancat a casa dedicat exclusivament a aquesta resolució. En aquell època jo era estudiant de la facultat de Matemàtiques de la UAB i imagini's el rebombori que comportà!

Andrew Wiles amb l'enunciat de l'UTF

Molts havien atacat la demostració de l'UTF anteriorment. Alguns d'aquests van tenir la idea d'endinsar-se en el món de les corbes o les superfícies en el pla i trobar coordenades enteres de punts, van convertir un problema d'enters aparentment senzill en un complicat problema de geometria algebraica. Gràcies a totes les idees aportades Wiles va poder concloure la demostració.

Ara, Andrew Wiles, de la universitat d'Oxford ha estat guardonat amb el Premi Abel 2016 de matemàtiques que atorga la Norwegian Academy of Science and Letters "per la seua impressionant demostració de l'últim teorema de Fermat mitjançant la conjectura de modularitat de corbes el·líptiques semiestables, iniciant una nova era en la teoria de nombres".

En aquest programa de la BBC es pot veure un documental de 45 minuts sobre l'UTF -estaria bé que de tant en tant TV3 en fes algun, enlloc de tantes històries de futbolistes...-:
BBC Horizon - Fermat's Last Theorem from mmenchu on Vimeo.

Més enllaços relacionats:

dissabte, de març 19, 2016

Emerson, Lake & Palmer - Are you ready, Eddy?

L'any 1970 el teclista Keith Emerson, provinent de Nice amb qui havia gravat cinc discos, el baix Greg Lake que venia de King Crimson i el bateria Carl Palmer d'Atomic Rooster funden un grup de rock simfònic i progressiu que van batejar amb els no gens original nom d'Emerson, Lake and Palmer, així per evitar confusions. Emerson era un geni dels sintetitzadors i un gran estudiós de la música clàssica que ell es dedicava a modernitzar-la. El seu debut fou justament en el mític festival de l'illa de Wight.

Fitxats per Atlantic Records de mà d'Ahmet Ertegun, el seu primer disc fou "Emerson, Lake and Palmer" (1970), -el nom també molt currat-.  Aquest disc ja els donà un cert èxit arribant al número 4 de les llistes angleses. El single "Lucky man" fou el més destacat, i a més jo afegeixo "Knife edge". La portada del disc és obra de Dic Darnell i havia de ser per un disc dels Spirit -el cap que surt a la portada és del seu bateria- però als ELP els va agradar tant que van comprar-li el disseny.

El seu major èxit comercial fou el seu segon disc "Tarkus" (1971), que arribà al primer lloc en llistes angleses i al número 9 en les americanes, aquest disc ja els proporcionà l'status de supergrup del rock. Crec que el tema "Tarkus" que dóna el nom genèric a l'àlbum és el més destacat. Com a single es publicà "Stones of years" i els recomano que escoltin "The only way" a veure què els recorda... I dos cançons més perquè vegin la varietat d'estils que eren capaços de fer en un mateix elapé: "A time and a place" i "Are you ready Eddy?"... buah! És que és molt bo!

El tercer disc va ser el fluixet "Pictures of an exhibition" (1971) basat en un musical de Musorgski que duia el mateix títol. Els següents discos "Trilogy" (1972) i el molt ben acollit "Brain salad surgery" (1973) continuaven fent augmentar la fama dels ELP. Fixin-se en quin tipus de grup més prolífic que en només tres anys ja havien publicat cinc discos. Ni Prince en les seues millors èpoques! La música del trio es fonamentava en el so personal de Keith Emerson en els teclats -el rei del Hammond- i l'habilitat de Lake per a compondre cançons. D'aquests dos últims els poso la balada acústica "From the beggining", "Hoedown" i "Jerusalem". La primera cançó de "Trilogy" és "The endless enigma", títol d'un quadre de Salvador Dalí, a qui li volien encomanar la portada, però es veu que el geni gironí demanava massa quartos i al final els hi va quedar aquesta portava que, possiblement, sigui la més icònica del grup. I si volen escoltar Keith Emerson en estat pur es poden entretenir amb "Karn evil 9, 2nd impression" barrejant calipsos i valsos de Fran Liszt,

El grup, ja prou conegut dins del món de moda d'aquells temps del rock simfònic, també es feu especialment famós a causa de l'infraestructura que movia en cadascun dels seus concerts, unes 36 tones, a 12000 quilos per músic. 

L'any 1974 editen un triple (!!!) àlbum en directe amb una horrorosa portada i amb el que deu ser un dels títols de disc més llargs de la història del pop-rock "Welcome back my friends, to the show that never ends, ladies and gentlemen, Emerson, Lake and Palmer" que els serví de comiat.

El 1977, suposo que faltats de quartos, es reuneixen gravant un parell de discos més "Works" (1978) i "Love beach" (1978), que els suposa un fracàs dins de la seua carrera. Per intentar compensar-ho organitzen una supergira de les seues amb setanta músics que resultà un desastre econòmic. L'any 1979 s'acomiadaven definitivament amb "In concert". A "Works" Keith Emerson fa una composició per a piano en tres moviments "Piano concerto nº1" i a "Love beach" hi apareix "Canario", una versió de Joaquín Rodrigo.

Keith Emerson, a partir d'aleshores, es dedica a fer cançons per a anuncis de tele, bandes sonores com "Inferno" (1980) o "Godzilla" (2004) i el típic disc de Nadal que grava tot déu "The Christmas album" (1988). El 1986 Emerson i Lake intenten fer un experiment amb Cozy Powell i graven un disc sota el nom d'Emerson, Lake and Powell -a Palmer li anaven prou bé les coses amb els Asia-. I el 1988 tornen a repetir l'experiment amb Robert Berry ara amb el nom d'Emerson, Berry and Palmer i el disc "To the power of three". Després d'aquests frustrats experiments, la formació original torna a reunir-se l'any 1991 i publiquen "Black moon" (1992) i "In the hot seat" (1994) amb el tema "Daddy" com a principal. El 2010 es reuniren per últim cop per realitzar una nova gira, aquest cop sí, sense tanta opulència com les anteriors.


Keith Emerson arrossegava una depressió a causa de la pèrdua de sensibilitat en els dits de la mà que li impedien tocar. Ara ha mort als 71 anys a la seua casa de Santa Mónica (California) víctima d'un tret que ell mateix es disparà.

dijous, de març 17, 2016

Cases de discos

Ara que tanca la coneguda Discos Castelló tothom es posa les mans al cap en un gest d’estupefacció com el que faria Félix de Azúa en veure que en una escola a l’hora de matemàtiques s’hi ensenya matemàtiques i no fabricació d’explosius. Aquesta situació de tancament de cases de discos pels melòmans lleidatans ens és prou coneguda. Fa cosa d’un parell de dècades podíem comprar discos al Pryca i al Simago, allà hi fèiem cap per adquirir el Boom 93, el Max Mix 10 o El Tec i la Teca, discos més comercials. Una mica més de selecció, sobretot en música catalana, la podíem trobar al Born 12 de Blondel, botiga que va durar el mateix que Albert Ballesta a l’alcaldia de Girona. Tocant a la plaça Paeria, per allà on hi ha un bar on fan creps, hi havia una botigueta en un altell -tenien un petit aparador al costat de l’entrada del quiosc Montañola- on podies trobar no molta cosa, però sí bé de preu. Pel carrer Major també podies passar-te per Casa Guarro i per l’Orley. L’Orley tenia aquell immens aparador ple de cassets descolorits pel sol i també tenia una desconeguda segona planta plena de discos per poder triar i remenar. I sobretot, sobretot, teníem les cinc plantes del Satchmo al carrer del Carme. Allí hi podies trobar de tot i estar ben assessorat pel personal que hi treballava. Al Satchmo vaig descobrir, per exemple, Huey Lewis & the News, la Electric Light Orchestra i Los Sencillos, Encara conservo l’autògraf d’un aleshores desconegut Miqui Puig signat en el single del “Bonito es”. I mirin que m’hi vaig deixar quartos i vaig arribar a tenir vals d’aquells d’un disc de regal per cada deu discos que et compraves, però al final el Satchmo va sucumbir davant del Napster, l’eMule i l’Ares. 

Tanmateix, si volíem buscar alguna cosa més rara de col·leccionisme ja ens havíem de desplaçar a Barcelona. Durant la dècada dels noranta em passava tardes senceres al carrer Tallers remenant a Music World, Revólver, Impacto, Mandala i Edison’s que era la meua preferida a l’hora de comprar singles. En aquell temps Discos Castelló va obrir-hi la Castelló Overstock, on podies trobar grans gangues a un preu baix. Allà vaig comprar discos de Tequila, Elton John, Eric Clapton o la banda sonora de Honeymoon in las Vegas amb versions d’Elvis Presley, com l’extraordinària que fa Billy Joel del “All shook up”. Potser tots aquests que ara planyen el tancament d’aquestes botigues són els mateixos que tenen prou amb l’Spotify o amb descàrregues legals, il·legals i al·legals. També és cert que hi ha hagut un canvi d’hàbits dels consumidors i ara es poden adquirir discos amb facilitat des d’Amazon o trobar petites joies de col·lecció a eBay o Todocoleccion

Però no, no és això. Per als qui ens agradar passar fundes de cartró amb els dits índex i cor de la mà dreta fins que ens queden els tous dels dits negres del pols acumulat, un disc no és només una successió de cançons. Un disc és una portada, un disseny, unes fotos, unes imatges, una història… Què seria del Sgt Pepper’s lonely hearts club band i de l’Abbey road de The Beatles sense la seua caràtula? O l’Hotel California dels Eagles? O l’Undercover dels Rolling Stones? O els plàtans de la Velvet Underground? David Bowie hagués estat l’estrella que ha estat sense les seues icòniques imatges a Aladdin Sane o Diamond dogs? I la guitarra i els texans de Bruce Springsteen

No tot està perdut, com d’un gran mal en surt un gran bé, des de fa uns tres anys al carrer la Palma podem gaudir de Grans Records, on el Domènec Merchan ens ofereix tota una àmplia gama de vinils i els melòmans lleidatans podem continuar remenant caràtules. Llarga vida al rock’n’roll!

(Article publicat al Nació Lleida el 16 de març de 2016)

dilluns, de març 14, 2016

The Beatles - I am the walrus

George Martin potser és el no-músic més famós del món de la música. Martin fou un compositor, arreglista i productor nascut a Londres el 3 de juny de 1926, fill d'un venedor de diaris. Provinent d'una família amb pocs recursos econòmics fou autodidacta a l'hora d'aprendre a tocar el piano (i això que en aquells temps no hi havia tutorials a Youtube) i l'any 1943 quan entra al cos aeri de l'armada britànica, la Royal Air Force (RAF) estudia de manera oficial piano i oboè.


Més tard es posa a treballar a la biblioteca musical de la BBC fins que el 1950 entra a la discogràfica EMI, de la qual, amb només 29 anys, n'esdevé gerent. La seua feina allà era la de produir baladistes i discos de còmics. Per exemple, treballà amb Matt Monro "Portrait of my love" (1967) Shirley Bassey "Goldfinger" (1967) i Peter Sellers "A hard day's night". El seu major èxit durant aquesta etapa fou "You're driving me crazy" (1961) dels Temperance Seven.

Però el 6 de juliol de 1962 es produeix un esdeveniment històric dins de la història de la música pop, la trobada entre George Martin i uns desconeguts Beatles promoguda per un també desconegut Brian Epstein. Martin els oferí gravar quatre cançons per any en un contracte prorrogable durant quatre anys.

Així, l'11 de setembre de 1962 (ves que no fos això el que celebràvem a la Via Catalana), en l'estudi 2 d'Abbey Road, comencen les sessions de gravació del primer single de The Beatles amb "Love me do" a la cara A i "P.S. I love you" a la cara B. Des del 1962 fins el 1969, George Martin produí tots els discos dels Beatles, incorporant elements propis com l'arranjament de corda de "Eleanor Rigby" (1966) o el clavecí de "In my life" (1965) Els seus grans coneixements de les tècniques d'estudi varen fer possible composicions com "Tomorrow never knows" (1966), "A day in the life" (1967), "I am the walrus" (1967) o "Strawberry fields forever" (1967). O el mateix disc "Revólver" tot sencer.

Tot i que el 1965 s'independitzà (perdoni TC) d'EMI, va seguir treballant amb The Beatles i quan aquests es separaren encarà continuà produint i obtenint èxits amb altres artistes, en destaco alguns:
Amb la carrera feta i sobretot amb los quartos guanyats es va fer construír uns estudis propis a l'illa caribenya de Montserrat. Ara fa 15 anys, quan es va retirar del món musical a causa del seus problemes d'oïda, EMI li va deixar fer un sèxtuple disc amb els 151 temes favorits que havia produït i que podeu trobar tota la llista aquí.

George Martin ha mrt als 90 anys per causes que no s'han fet públiques.