dimarts, de maig 05, 2015

Percy Sledge - When a man loves a woman

Sé que amb l'agosarada afirmació que faré puc perdre lectors i lectores i puc ser objecte d'odi absolut per part de molts fans, però és el que crec jo. La cançó "When a man loves a woman" de Percy Sledge és la cançó més empalagosa, queca, indigesta, melosa i ensucrada de la història de la música. Així de cruel. Perdoneu però algú ho havia de dir. I com sé que ningú seria capaç de prendre aquesta difícil decisió d'expressar-ho doncs ja ho dic jo. Tot i l'èxit, segurament la cançó hagués passat més desapercebuda si no hagués estat per un famós anunci de Levi's l'any 1987, la reedició de la qual arrasà en llistes de tot el món.

Percy Sledge començà cantant ja d'adolescent mentre recollia cotó en els cotton fields, suposo que una mica en el rotllo de Menudas Estrellas potser.. o més aviat Gente Joven... se'n recorden quan el feien a TV1 els dissabtes al matí? Quan Percy acabà els seus estudis d'ensenyament mitjà va començar a treballar d'infermer al Colbert Country Hospital d'Alabama al mateix temps que ho combinava cantant en esglésies i amb l'Esquires Combo.

Durant una d'aquestes actuacions en un dels clubs de Sheffield, en ple concert, Percy demanà a la seua banda -Calvin Lewis al baix i Andrew Wright al teclat- que li toquessin un blues lent de fons i començà a improvisar una cançó. La cançó explicava la història de Lizz King, la seua núvia durant tres anys i que va prendre la decisió de deixar-lo per anar a treballar a Los Ángeles de model. Sledge expressava així la seua tristesa... ja em diran... deixar-se escapar una model de parella,

El discjòquei i productor Quin Ivy l'estava escoltant i va ser qui l'animà a gravar aquella cançó com a primer single -sí, va ser ell!- i el promotor Phil Walden el porta a la discogràfica Atlantic on perpetra la gravació d'una de les cançons més sobrevalorades, el seu gran èxit "When a man loves a woman" (1966) que es situà nº1 als EUA i nº4 al Regne Unit. Vaige, que si aquella tal Lizz King no l'hagués deixat ens haguéssim estalviat suportar aquesta empalagosa balada. Imagini's que fins i tot, un altre cantant monyes com és el Michael Bolton també la va cantar el 1990... 

Poc després publica "Warm and tender love" (1966) amb un discret 17è lloc als EUA i 34è al Regne Unit. Va continuar altres temes com "It tears me up" (1966), gosa versionar el "Love me tender" (1967), "Take time to know her" (1967)... ja veuen que tot i les gires que feia per Europa i les seues actuacions habituals pels Estatus Units, el seu èxit va decréixer de forma ràpida.

Quan Atlantic va veure que se li acabava el txollo el va enviar cap a buscar una nova discogràfica i el cantant fitxà per Capricorn gravant "I'll be your everything" (1974).

Percy Sledge ens ha deixat als 76 anys a causa d'un càncer. 

Jo hi crec

I tant que hi crec! I vostè, si li agrada una mica el futbol i té estima perquè la seua ciutat esdevingui una mica més coneguda, i sent una mica d'orgull per les coses que s'hi fan, vostè també hi hauria de creure. Hostiqueta!

I ho pot demostrar aquest proper diumenge venint al Camp d'Esports a partir de les 18:00 de la tarda. Bé, una mica abans perquè sinó fotem cues a l'entrada i després ens queixem perquè fotem cua els que sempre arribem a l'hora justa. Agafi el cotxe, vingui a peu o amb bicicleta -l'autobús no el recomano en diumenge, que un cop que el vaig agafar i vaig arribar amb el partit començat tot i sortir de casa una hora abans- que al camp hi cabem tots. No es preocupi que de puesto sempre n'hi ha.






  1. Pensin que és Festa Major. Que dilluns serà dia festiu i podrà venir amb la canalla, no li caldrà patir per si diumenge fa tard a casa. Si a la seua senyora no li agrada el futbol li pot dir que vingui, que farà sol i pot aprofitar per bronzejar-se. I si vostè és una senyora que vol arrossegar el seu marit digui-li la mateixa excusa. Els marits sempre acabem fent el que ens diuen les senyores. I en sortir, cap a les Firetes amb els crios per celebrar-ho.
  2. Sincerament, jo no he vist cap equip millor al nostre al Camp d'Esports. Ens han guanyat, sí, però cap ha estat destacadament superior al Lleida. Cap. Així que, qui es mereix més que nosaltres ser dins del play-off d'ascens? Va, digui-m'ho... i si em diu algun que no és el LLeida pensi que hi ha tres places més encara.
  3. Ei, que juguem contra el Reus, que és un rival directe i que guanyant-lo tindrem la cosa gairebé gairebé solucionada. S'imagina el Llagostera, el Girona, el Nàstic i el Reus a 2aA? I natres, què, eh? Només ens faltaria això als lleidatans, poc que sortim als Esports de la Tele 3, encara hi sortiríem menys. Que va! Cap a 2aA! I que a TV3 algun cop hagin de parlar del Lleida.
  4. Ei, i si guanyem i pugem? Saps què podríem fer? Dedicar-ho a aquelles empreses "lleidatanes" que patrocinen equips de fora. Sí. Anar i dir-los-hi :"Mira, Sorigué, que sense els teus quartos també hem pujat, eh? I som de la teua ciutat, saps?". Quin descans em quedaria. Afededeu que si no ho dic arrebento!
  5. Ei, i pel preu... si és un regal. Miri, cada soci té 3 entrades gratuïtes, algun en coneixerà de soci, no?  Sí, aquell senyor o senyora de la feina que diu que és del Lleida i després li pregunten aquella cosa de "però de primera de quin equips ets?". I ell o ella continua dient que "del Lleida". Doncs sí, aquest senyor o senyora li cedirà una entrada amablement per anar al camp. Perquè el soci del Lleida és així. Pel fet de veure el camp que faci goig cedeix l'entrada a qui convingui, I si no coneix cap soci, busqui's dos amics (o amigues) més i compri tres entrades de lateral que li sortiran a només 20 €, és a dir 6,67 € per cap.
Apa, mos veiem diumenge. Que tindrà temps de fer migdiada i tot si se'n va a dormir tard de la revetlla de dissabte dels Campos.

diumenge, de maig 03, 2015

El coordinador de partits

Aquests dies hi ha un absurd merder que no entenc sobre en quina ciutat cal disputar un partit de futbol. Es veu que en aquell país anomenat Espanya tenen un trofeu que li diuen Copa de S.M. El Rey, i que es juga en honor i glòria del descendent d’aquell senyor que ens volia convertir la Seu Vella en grava i que resulta ser -el trofeu, no la grava- la continuació natural  d’un altre trofeu amb el suggerent nom de la Copa de S.E. El Generalísimo.
Enguany, aquest partit el disputa un equip de Bilbao contra un equip que sembla que deu ser de Qatar pel que hi diu a la seua samarreta però que habitualment juga a Barcelona. I pel que es veu no tenen clar en quin camp jugar-lo. Ja veuen quin maldecap, no?
Aquest importantíssim partit de futbol és organitzat per una federació amb un nom tan inspirador com és la Real Federación Española de Futbol  L’encarregat de resoldre aquest difícil problema de la tria de camp és un senyor que té el càrrec de coordinador de partidos de la Real Federación Española de Fútbol i que es diu Miguel Ángel López. Al tanto! Coordinador de partidos. Poca broma. I què deu fer aquest senyor durant tota la resta de l’any? A part d’aquest, quins altres partits deu coordinar? Se l’imaginen vostès aquest bon home a qui vostè i jo li paguem el sou coordinant partits assegut des d’un despatx amb uns prestatges plens de trofeus? Sí, els despatxos d’aquesta gent del món de l’esport acostumen a tenir moltes copes exposades encara que siguin de partits de solters contra casats.
Humilment, sense intenció de voler substituir algú insubstituïble com és el coordinador de partidos i amb un sou força menor els puc donar alguna idea. Si es juga un partit únic entre dos equips de futbol, no seria el més lògic fer-ho en una ciutat que quedi a mig camí entres les dos ciutats dels equips participants? Per un tema d’estalvi energètic, de racionalitat, de sostenibilitat, de facilitat de desplaçament, de lògica… Per exemple, la final de la Champions League de l’any passat que van disputar dos equips de Madrid es va jugar a Lisboa. I encara rai, perquè es podria haver jugat a Atenes o a Londres. Jo trobo que és un dispendi monumental irracional que no caldria. Ja se sap, parlar de futbol professional i racionalitat econòmica és com parlar de regeneració política i posar a liderar una secció local una diputada que fa trenta anys que ho és.
Però bé, deixem la feina pel coordinador de partits, un càrrec que deu tenir, si fa o no fa una quantitat de feina similar a la que té el Responsable de Relacions Interregionals de Vicepresidència, el Subdirector General d’Anàlisi i Coordinació Estratègica o el Responsable de Suport del Gabinet adscrit al Gabinet del Conseller del Departament d’Economia i Finances. No me’ls invento, no. Són càrrecs que, si no existeixen encara, han existit fins fa poc.
Així que, donin gràcies de no ser nomenats per aquest càrrecs. Almenys jo no sabria pas què fer.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 11 de març de 2015)

Amics del Lleida

El futbol és futbol. Aquesta frase lapidària que no crec que precisi molta estona de reflexió per part del lector o lectora no és meua, faltaria més, sinó del mític entrenador servi Vujadin Boskov. Però de vegades, i molts cops de forma innecessària, el futbol deixa de ser futbol i pren una dimensió més enllà de l’esportiva. El futbol, tal i com l’entenen en la nostra societat, no és només un esport on uns senyors o senyores corren, altres miren i altres manen, sinó que té un fort component social que fa que traspassi els límits esportius. El futbol afecta la vida social, afecta l’activitat econòmica i afecta la política. En això últim són de deliciosa lectura els reportatges que periòdicament ens regala el doctor en història contemporània Ramon Usall dins de les pàgines de L’Esportiu. En el seu llibre “Futbol per la llibertat” (Pagès Editors, 2011)  també en parla, un llibre altament recomanable pels aficionats al futbol de veritat. Perquè el futbol és molt més que la pantomima del mal anomenat clàssic.
A Lleida, aquest component social del futbol fet a casa llastimosament el tenim massa tapat pel poder d’un altre equip que es troba a 150 quilòmetres. Tanmateix això no vol dir que l’equip de futbol que duu el nom de la nostra ciutat no pugui tenir certa influència ciutadana tal i com passa en altres llocs. El Lleida, que és tal i com el coneixem, és la lògica successió històrica de diferents entitats creades l’any 1939 per uns directius del Lérida Sport Club i de l’A.E. Calaveres donant lloc al Lérida Balompié. El 1945 el Balompié es fusiona amb el C.D. Leridano donant com a resultat la Unión Deportiva Lérida mantenint l’essència, els colors i la categoria. El 1978 es catalanitza el nom del club i passa a ser Unió Esportiva Lleida i l’any 2011 -després d’una greu fallida econòmica que la justícia (?) ha qualificat de “fortuïta” com si es tractés d’un fenomen natural-, el Lleida Esportiu succeeix la Unió mantenint colors, escut, himne i categoria.
Ja veuen, un club històric amb uns colors històrics que han de tenir més notorietat en la vida pública de la nostra ciutat, però que massa vegades passa desapercebut. I com que el Lleida és un equip important, i tot equip important ha de ser potent socialment, un grup de forofos ha creat l’Associació Amics del Lleida. No són una penya, són una entitat que vol dignificar la història i el nom del Lleida col·laborant i involucrant tota la ciutat per tal de sentir-nos orgullosos d’un club que llueix la Seu Vella i la flor de lis a l’escut.
El president és l’Andreu Ratés, un cul del Jaumet que ha voltat més que el gos del Txero per tal de poder parlar i negociar amb tothom per intentar tenir el màxim suport de la regidoria d’Esports de la Paeria i del mateix club. L’associació ja ha començat a fer les primeres activitats, des d’un concurs de fotografia on encara hi pot participar fins a una meravellosa tertúlia vintage amb els mites Txema Alonso i Antoni Palau. Els que hi fórem presents vam necessitar desenes de kleenex per eixugar-nos la llagrimeta rememorant aquells anys de glòria de Segona A i Primera -recorden quan es deia així i no pas BBVA?- que, algun dia o altre, ja tornaran.
Vaja, que entre tots intentem fer Lleida gran com entonen los Moniatos en una cançó seua, i ja ho diuen al Camp d’Esports: ni Barça, ni Madrid, Lleida Champions League. Poca broma.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 25 de març de 2015)

Un article en garrotin

S’explica que la rumba la van portar els gitanos a Lleida cap allà al segle XV. Uns gitanos que ballaven la Rondenya (la de Verdú era molt famosa) en època medieval i el ball de la Botelleta, que era una versió carrinclona d’un ball de palau dels segles XVI i XVII. D’aquesta manera ens ha arribat la rumba fins als nostres dies a través dels calistros del Pla de l’Aigua i en forma de garrotín. A Lleida substituïm els tres tenors pels tres carrinclons: Lo Parrano, lo Marquès de Pota i lo Beethoven.
Encara en estat d’enlluernament per l’èxit de #LoDiaLleidatà que l’Editorial Fonoll ens va muntar dissabte passat i amb la meua dosi de carrincloneria innata pel fet d’haver nascut al barri de Sant Llorenç, m’atreveixo a escriure un article el qual vostè l’haurà de llegir entonant lo garrotín.
Ara que hi ha eleccions
ja li dic a qui votaré
a qui foto los semàfors del Mestre
penjats dalt d’un cirerer
Pujant pel passeig de Boters
un dia l’autobús vaig agafar
ple de jubilats i canalla
devia ser l’únic que va pagar.
Lo mes que me passen la basura
lo del cotxe i la contribució
me queden los números més rojos
que lo Sant Cristo de la professó.
I és que avui dia lo món
està ben ple de faltats
i en qualsevol moment un ministre
me dirà que sóc de la gihad.
Però si lo Postu fos alcalde
i los Moniatos concejals,
lo Pardal i lo Boira a cultura
fotríem Lleida allà on cal.
Al garrotín, al garrotan
a la vera, vera, vera de Sant Joan
quin garrotín, quin garrotan
Lleida sempre va endavant.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 15 d'abril de 2015)

Escriptors que decideixen qui ha de ser escriptor...


Entenc que no és gaire decent anomenar “guanyadors” els llibres més venuts de Sant Jordi ja que, com molt bé va dir l’Emili Bayo mentre el burxaven per parlar del tema, “això no és una cursa”. Però, sincerament, que el teu llibre sigui dels més venuts fa molta i molta il·lusió, i més quan això succeeix per tercer Sant Jordi. Fa il·lusió per l’afecte que et mostra la gent quan et demana la signatura, quan explica que el llibre és pel seu padrí que mai no llegeix i que aquest llibre l’ha demanat expressament o quan algú l’ha de regalar a la seua parella que és de Mollet del Vallès, de Girona o de ses Illes. Ja em perdonaran la poca modèstia però entenguin la nostra felicitat
Però, qui diu qui és escriptor i qui no ho és? Si un paio amb màscara d’Spiderman escriu un llibre, és escriptor? I si un escriptor “de tota la vida” es disfressa de torero deixarà de ser un escriptor? Els tres autors de “Lo lleidatà és fàcil” no som escriptors i per això alguns cops els escriptors “de tota la vida” ens arrufen el nas i s’esfereeixen en veure les cues que tenim en les taules de  signatures. Ni som escriptors ni volem ser-ho. Si hem fet aquest llibre ha estat per casualitat i perquè ningú no l’havia fet abans. No és cap obra fonamental de la literatura, ni és la nostra intenció ni hi volem competir, només vam copsar la necessitat de recopilar de forma escrita unes determinades paraules, frases fetes, expressions o locucions abans que s’acabessin perdent. I per fer això hem fet molt treball de camp, voltant i xerrant amb gent, tal i com fa el Josep Maria Espinàs, que és un escriptor dels seriosos i qui ningú gosaria criticar.
Cada any per Sant Jordi, quan es publiquen les llistes de llibres més venuts -que no sempre deu coincidir amb els més llegits- tenim el merder muntat entre els escriptors “de tota la vida” i els “mediàtics”. Jo, que no sóc ni “de tota la vida” ni “mediàtic” no entenc la polèmica. Si aconseguim entre tots que més gent compri llibres, que arribin els llibres a més segments d’edat i a més tipologies de persones, de què ens hem de lamentar? Aprofitem aquest fet per fomentar la lectura, acostem-la als joves -el llibre “Sóc de l’Oest” segur que ha col·laborat molt en aquest aspecte- i acostem-la a la gent més gran, i a la gent que habitualment no llegeix. Enguany s’han venut 1.530.000 llibres, dels quals un 53,59% han estat en català. Bestial! I això que el percentatge de llibres publicats en castellà és molt més alt. I no és bo això?
Voldria aprofitar aquest l’article per trametre un agraïment als milers de persones que ens han donat el seu suport i que han comprat el llibre, que se l’han llegit i que ens han fet noves aportacions, als que han assistit a les presentacions que anem fent i als milers i milers de fans que tant i tant ens ajuden a ampliar la riquesa lingüística de la nostra variant dialectal que, al mateix temps, fomenta la riquesa lingüística del català. Moltes i moltes gràcies. De veritat.
I per últim, parin l’atenció en l’Editorial Fonoll. Una petita editorial de Juneda que ens va donar l’oportunitat de publicar el llibre i que té moltes ganes de treballar per la nostra parla, cultura, gastronomia i tot allò que fa referència a les comarques de Ponent. Sense pretensions però amb molta feina. Apuntin el nom i sisquere el recordin.

(Article publicat al Nació LLeida el dimecres 30 d'abril de 2015)

dimecres, d’abril 29, 2015

Limpias - Santoña -Laredo (Excursió per Cantàbria I)

Ara feia mesos que no escrivia cap apunt sobre viatges, però és que el sou de professor és el que és i l'IBI de Lleida també és el que és, i amb els temps que corren, per molt que a la tele uns senyors en corbata ens diuen que estem en recuperació econòmica, jo no ho acabo de notar. I les salvatjades que es van fer en el seu dia en el meu sou encara no han estat recuperades. 

Aquest cop ens en anirem cap a Cantàbria. Unes cinc hores. Per això agafarem el cotxe fins a Fraga i allí farem la primera bona obra de voluntat cap al senyor Abertis agafant l'autopista AP2 fins a Alfajarín. 12,60 €. També podria passar per la carretera N-II però personalment penso que en dia feiner és un perill per l'elevat trànsit de camions, de fet t'estàs tot el viatge avançant. No me la jugo. La variant de Zaragoza és gratuïta i tornarà a agafar peatge de l'AP-68 a Alagón. Des d'allà tot autopista, amb poquet trànsit i molt ben arreglada fins ben bé arribar vora Bilbao. Allí farà un acte de donatiu de 32 € a la concessionària i ja podrà continuar el viatge pagant només els impostos del carburant del cotxe. Creuarà Bilbao fins incorporar-se a l'Autovia del Cantábrico, una brutal autovia plena de viaductes extraordinaris que creuen les ries i entrades de mar que hi ha en tota aquella zona. La ràbia i vergonya que sents passant per allà mentre penses la mania que fot l'A2.

El Palacio de Eguileor, seu del parador de Limpias

El destí és el poblet de Limpias situat en el mapa en la vertical de Lardero i on es troba un parador d'aquells que en diuen nacionales. El parador de Limpias està enmig d'una zona boscosa molt ben arreglada i molt i molt tranquil·la. És un palau d'inicis del s.XX amb unes habitacions grans i molt adaptat per anar-hi amb canalla, ja que tenen piscina interior climatitzada i una sala de jocs. La carta del restaurant es basa sobretot en productes -molt peix- de la zona i tenen un menú infantil moooolt ben pensat a base d'anar fent combinacions de plats. Però és car, força car.



Manantial de Limpias

Limpias és un poblet que no té gran cosa per visitar. Afededéu que si no hi va expressament no hi passarà, no. La zona de la ria de Limpias -que és el final del riu Ason- és boniqueta per a fer un passeig mentre pot mirar com fan rem i piragüisme. També pot pujar fins dalt al Santuario del Cristo de la Agonía on no hi falta la tradicional placa de "José Antonio ¡presente!".  Està situat en una plaça on hi ha els 3 restaurants del poble, restaurants on ofereixen menú del dia i chocolate con chicharrones, que és molt típic de la zona. No són gaire bona opció...


Prop de Limpias hi ha els pobles de Laredo i Santoña, els nuclis de població més grans de la rodalia i que constitueixen el centre comercial de la zona. Només entrar ja hi trobarà el Lidl i el Mercadona de rigor.

Vista de Santoña des del Puntal de Laredo
Sardines de Santoña
Laredo deu ser la ciutat turística de per allà perquè hi ha quilòmetres i quilòmetres de xalets unifamiliars. És visitable la Puebla Vieja i la zona del port pesquer on hi ha restaurants. Nosaltres vam fer cap a un que es deia el Ruiloba que tenen la rabas com a ració més típica -i bona!-. Les racions eren abundats i les anxoves i el pebrots no cal dir que estaven boníssimes. Laredo té un passeig enorme que recorre la playa de la Salve -la més llarga de Cantàbria- fins arribar a El Puntal, una espècie de península que dóna a la badia de Santoña i que pot creuar-la en vaixell. La part de darrere de la península dóna lloc a la platja el Regatón vorejant la ria de Treto. La zona del Puntal va patir unes destrosses per culpa dels temporals i està força malmesa, igualment que un restaurant que hi ha(via). En l'altre restaurant situat allí, que porta el suggerent nom d'Asador Tiburón hi vam dinar. El restaurant és lleig a collons, vell i amb pudor d'humitat. però vam halar de fàbula: carxofes, anxoves, salmó de riu i una enorme ració de sardines de Santoña recent pescades. El preu acceptable.

Cazuelitas de la tasca Los Tres Barriles (Santoña)
El poble de Santoña és a l'altre costat de badia, i per arribar-hi ha de passar un munt de marismas declarades refugi nacional (??) d'aus i ponts amb molta aigua a la nit i poca pel matí. El casc antic de Santoña al voltant de la plaza San Antonio i la calle Cervantes és molt agradable per passejar-hi. També hi ha el carrer Almirante Carrero Blanco, sense comentaris. La zona està plena de tasques de tapeo. Són molt barates i pot sopar i fer vins a qualsevol on hi trobi lloc. Ara bé, no són gaire aptes per a crios. Cal menjar dret a la majoria de llocs i la canalla no hi arriba. Sortosament van trobar lloc en una que es diu Los Tres Barriles. Extraordinària. Cinc cassoletes -callos, rabas, empanadilles chorizo a la sidra i morcilla- i copa de vi inclosa per només 5 €. Trobi això a Lleida, aquí amb aquest preu amb prou feina li serveixen una tapa. Curiosament, el dia que vam anar a sopar a Santoña i que vam haver de recórrer tot el casc antic no sé quants cops per poder trobar algun lloc on seure, feien una professó de dijous o divendres sant, no ho recordo. La professó passava pel mig dels carrers del bars on la gent prenia els vins i les tapes per fora. La professó passava com si passés el candidat d'UPyD a la Paeria, ningú en fotia cas i continuaven cascant-la mentre e fotien el vi. 

dilluns, de març 30, 2015

La ment meravellosa de John Forbes Nash, premi Abel 2015

Si sortíssim al carrer i féssim una enquesta a la gent que hi trobem preguntant el nom d'algun matemàtic segurament la majoria de la gent no contestaria, dels que contestessin podria gairebé assegurar que guanyaria Pitàgores i a no ser que ens trobem algú especialista amb el tema, podríem trobar algú que ens anomenés John Forbes Nash. Evidentment evitin fer l'enquesta al plató de MHYV.

Tota la setmana el periodisme ha estat reflexionant sobre el tractament de la notícia de l'avió de Germanwings estavellat als Alps. I ha estat molt bé que ho hagi fet. Però també estaria bé que el periodisme reflexionés sobre el tractament de notícies científiques com l'entrega del premi Abel de matemàtiques. Premis que amb prou feina mereixen un breu en un lateral d'un mitjà escrit... si John Forbes Nash hagués guanyat la pilota d'or els de la Tele 3 haguessin fet un programa especial en directe... però bah! això són matemàtiques...



Bé, el que dèiem, John Forbes Nash té el seu punt mediàtic perquè la seua biografia fou el fil argumental de la pel·lícula "Una ment meravellosa" en la qual Russel Crowe interpretava la vida d'aquest matemàtic. Una pel·lícula molt ben feta i que en algun moment o altre del curs intento que la vegin els meus alumnes de matemàtiques. De totes formes la peli es basa en el llibre de Sylvia Nasar, encara molt més recomanable i més precís en l'explicació biogràfica. Enguany John Forbes Nash i el canadenc Louis Nirenberg (no ens oblidem d'ell tampoc) han estat els guardonats del Premi Abel 2015 "per les seues contribucions al camp de les equacions en derivades parcials i les seues aplicacions a l'anàlisi geomètrica". Això és el que explica l'Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres en el seu butlletí informatiu sobre l'Abel d'enguany.

John Nash rep aquest premi vint-i-un anys després d'haver guanyat el Premi Nobel d'Economia per les seues anàlisis d'equilibri en la teoria de jocs no cooperatius. És el que es coneix com a teoria de jocs i que serveix tant per a guanyar a la botifarra com per prendre decisions en comerç internacional. De fet, la seua tesi doctoral "Non-Cooperative GAmes" és potser el treball més important relacionat amb aquesta teoria. En aquesta tesi es distingeix entre jocs cooperatius i no cooperatius desenvolupant el concepte d'equilibri de Nash per a jocs no cooperatius que va tenir una gran repercussió en el seu ús en economia. Un joc cooperatiu és aquell joc on tots els participants són capaços de complir compromisos vinculants, si això no succeeix aleshores és un no cooperatiu. 

La teoria de jocs s'usa sobretot en la presa de decisions en economia i política, però també en biologia per explicar comportaments, en algoritmes computacionals informàtics i en filosofia i ètica per l'estudi de certs comportaments.

Però fixin-se que l'Abel no li ha estat entregat per aquesta teoria sinó pel treball en equacions diferencials no lineals en derivades parcials (EDP).  Entre les seues aportacions hi ha el teorema d'inversió de Nash, el teorema de Nash-Moser, el teorema de Nash-De Giorgi...i també havia anticipat conceptes de la criptografia moderna com podeu llegir en aquest article a Gaussianos.

Per la seva banda, Louis Nirenberg sí que es coneix sobretot pel seu treball en EDP, com les desigualtats de Gagliardo-Nirenberg, la desigualtat de John-Nirenberg i la teoria d'operadors de John-Nirenberg.

Més referències:
- La teoria de jocs, a Wikipedia.
- John Nash: una mente maravillosa, al butlletí de la RSME.

diumenge, de març 22, 2015

Toto - Good for you

El 23 de febrer d'ara fa un any escrivia un article sobre els Toto a conseqüència de la mort del seu cantant Fergie Fredericksen i en ell em referia als Toto com el grup que tenia més ex-components que components.
No tornaré a escriure la història dels Toto perquè la poden llegir a l'article. Fredericksen entrà al grup l'any 1984 juntament amb el baix Mike Porcaro -un dels tres germans Porcaro que formaren el grup-. Mike formà part del grup durant més de vint anys fins que el 2007 a causa dels seus problemes de salut va haver de deixar-lo cedint el seu lloc a Leland Sklar.
Mike Porcaro ha mort als 59 anys a causa de les complicacions d'una esclerosi lateral amiotròfica.


En la cançó "Good for you" del mític disc "Toto IV" (1982) Porcaro va tocar el violoncel.


divendres, de març 20, 2015

Quatre cosetes "en plan salir del paso" ràpides sobre l'eclipsi solar del dia 20 de març

No tinc gaire temps d'explicar coses, així que us deixo uns enllaços amb tota la informació necessària.


  1. Podeu seguir les imatges en directe en la retransmissió que farà el Departament d'Astronomia de la Universitat de Barcelona: http://eclipsi2015.ub.edu/ 
  2. PDF informatiu sobre l'eclipsi editat per la UB :http://serviastro.am.ub.edu/twiki/pub/ServiAstro/InfEc200315/Diptic_eclipsi_200315_baixa.pdf
  3. Mapa de visió de l'eclipsi a l'hemisferi nord http://serviastro.am.ub.edu/…/InfEc20…/SE2015Mar20T_tall.jpg
  4. Mètodes barats i fàcils per poder observar l'eclipsi amb seguretat: http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/ObservacionEclipses.htm
  5. App d'Android per saber-ho tot sobre els eclipsis: https://play.google.com/store/apps/details?id=calcEclipsi.src&feature=search_result#?t=W251bGwsMSwyLDEsImNhbGNFY2xpcHNpLnNyYyJd
  6. Horari i magnitud de l'eclipsi en diferents ciutats del Països Catalans: