divendres, d’abril 29, 2016

Manolo Tena - Qué te pasa

Cucharada és l'exemple clar de com un grup amb una creativitat i professionalitat absoluta se pot veure abocat al fracàs per culpa d'una nefasta campanya de promoció. Amb influències que anaven des d'Alice Cooper a Frank Zappa, es van avançar uns anys de l'època que potser els hagués anat molt millor.

El grup es va formar l'any 1977 amb José Manuel Díaz a la bateria, Antonio Molina i Jesús Vidal a la guitarra procedents d'Spooful i un cantant i baix que provenia de l'orquestra valenciana Lemon Show, Manolo Tena. Van començar tocant pel metro de Madrid fins que el Mariscal Romero de Chapa Discos va fixar-se en ells. Primer els va fer gravar el single "Social peligrosidad" (1978) pel disc col·lectiu "Viva el rollo". La cançó que encara podria ser vigent en els nostres dies té una lletra social i de denúncia, cosa que feu que tingués molt bona acollida en les emissores de ràdio. En els seus directes utilitzaven un repertori de disfresses, maquillatges i posades en escenes que recordaven Frank Zappa i que anys més tard copiaria aquesta posada en escena Javier Gurruchaga.

Amb l'èxit del single, Chapa Discos encomanà a Teddy Bautista que produís el primer disc dels Cucharada "El limpiabotas que quería ser torero" (1979) amb col·laboracions de Moncho Alpuente o Hilario Camacho. Però va ser un fracàs més gran que na investidura de Pedro Sánchez. L'any 1980 ho tornen a intentar amb el single "Quiero bailar rock and roll"  -que anys després versionarien tremendament els Siniestro Total- amb uns arranjaments tope modernets i molta sofisticació. Però res de res. Cucharada desapareix d'escena i Manolo Tena crea el grup Alarma!!!

Manolo Tena va endur-se el bateria José Manuel Díaz i juntament amb el guitarra Jaime Asúa va engegar aquest nou projecte. Com estem parlant d'inicis dels vuitanta de seguida se'ls va comparar amb The Police, cosa curiosa si tenim en compte que abans de posar el nom definitiu d'Alarma!!! es feien dir FBI. Van debutar en directe l'any 1984 fent de teloners ni més ni menys que dels Leño. Els de la discogràfica Mercury van fixar-se en ells i aquell mateix any enregistraven el seu primer àlbum "Alarma!!!", amb les cançons escrites per Tena, que ja s'estava convertint en un prolífic lletrista per altres artistes com Miguel Ríos. Tot i bones cançons com "Para ti", "Lola" i "Tu amor" el disc no tingué l'èxit desitjat potser per una saturació de grups que estaven sorgint en aquella època de la movida.

L'any següent ho tronen a intentar amb "En el lado oscuro" (1985). Un disc de molta qualitat amb temes clàssic com "Marilyn Monroe" -popularitzat posteriorment per Miguel Rios- o "Frío", que anys més tard recuperaren Los Secretos i la parella defensora de gairebé totes -excepte les referents a Catalunya- les causes progressistes Ana Belén i Víctor Manuel. Per promocionar el disc Miguel Rios els fitxà per la seua gira de Rock en el ruedo. Però res, la gira va ser un fracàs i no van acabar d'arrencar.

Vistos els fiascos de Cucharada i Alarma!!!, Manolo Tena va decidir emprendre carrera en solitari. Començà amb una petita discogràfica madrilenya, Elígeme, per gravar el primer disc "Tan raro" (1988), un disc que passà desapercebut totalment. Com va veure que això dels discos no acabava de ser el seu fort es va dedicar a les composicions per a altres artistes: Miguel Ríos, Ana Belén, Rosario, Luz Casal, Los Secretos...

La sort se li comença a posar de cara i l'any 1992 la multinacional Sony es fixa en ell editant el disc que, aquest sí, el consagraria definitivament en el món musical "Sangre española" (1992). L'àlbum, amb una producció magnífica, es gravà als EUA. En ell s'inclouen gran singles -els quals els tinc ben guardadets en unes edicions limitadíssimes de pocs exemplars-: "Loco por verte", "Tocar madera", "Sangre española", "Sal y limón", "Desnudo bajo las lluvias" i una cançó a la qual li tinc molt carinyo que és "Qué te pasa".  La cançó és molt trista però la base musical la fa molt agradable d'escoltar. Tinc el record de quan feia COU, un dia que a un de classe se li va espatllar la moto ens vam posar a cantar-li tota la classe a l'uníson tengo la moto estropeada... El disc superà el mig milió de còpies venudes i sense dubte es converti en un disc clau del pop espanyol. Manolo Tena va guanyar un bon sarpat de quartets i se'n va anar a viure a Miami.

Aprofitant aquest bestial èxit de Tena en solitari, l'any 1994 Polygram decideix treure una recopilació dels Alarma!!! amb dos temes inèdits: el fantàstic "Colgado de ti" -el millor tema dels grup- i "Esta noche", un himne a la marihuana. No podia faltar.

L'any 1995 li arriba "Las mentiras del viento", un altre excel·lent treball amb temes com el que dóna títol al disc o "Una canción para ti".  A continuació publica "Juego para dos" (1997) amb "Te deseo" o "La carta". Aquest fou el seu últim disc amb Sony ja que l'any 2000 creà el seu propi segell discogràfic Krypton i el qual estrenà amb "Insólito" (2000) que incloïa la cançó principal de la banda sonora de "París-Tumbuctú".

A partir d'aquí continua gravant, amb una fantàstica versió del "Cuerpo de mujer" d'Antonio Flores (que no he trobat a Youtube) publicada en el disc homenatge "Cosas tuyas", i altres discos amb poca repercussió , l'últim "Casualidades" (2015). Tena havia de combatre amb els seus problemes amb les adicions que feien que en alguns concerts últims sortís a actuar en un estat diguem-ne no gaire catòlic perpetrant les ires del públic assistent. Ara, el timbre de veu més característic del pop espanyol, ha mort als 64 anys culpa d'un càncer de fetge del qual no es va voler tractar amb radioteràpia però sí amb "remeis naturals".


dijous, d’abril 21, 2016

Blau al firmament

«Punto es punto», «Penalti es cuando árbitro pita» i «Futbol es futbol». Aquestes tres frases clàssiques del món futbolístic són creació de l’extrenador Vujadin Boskov. Fixint-se que les frases no són pas grans reflexions filosòfiques cartesianes però sí que es fan servir, sobretot l’última, com a resposta comodí en qualsevol roda de premsa quan no es sap què dir. 

I és que futbol és futbol, sí, però parlar de futbol ens porta no només a àmbits esportius, sinó també a l’econòmic, el social, el polític i l’històric. La història dels clubs de futbol sovint està relacionada amb la història d’un país, una regió o una ciutat. Veiem alguns exemples: el bielorús BATE Borisov relacionat amb l’epicentre industrial en què es convertí aquesta ciutat després de la Segona Guerra Mundial -de fet la paraula BATE és l’acrònim d’Equipaments Electrònics per a Automòbils i Tractors de Borisov, per goig del Postureig de Lleida-, els equips amb el nom de Dinamo que hi havia escampats per la URSS eren creats pel ministeri de l’Interior soviètic, la rivalitat entre Boca i River té les arrels en la divisió entre classes altes i populars, el Tasmania de Berlin fou creat per raons polítiques per compensar el descens de l’Hertha el 1965 o l’Acadèmica de Coïmbra que plantà cara a la dictadura portuguesa. 

El nom de Lleida, des del punt de vista futbolístic, està associat amb el Lérida Balompié, la Unió Esportiva Lleida i el Lleida Esportiu. Que la història del Lleida també va lligada a la història de la nostra ciutat i a l’evolució de la societat es pot veure de manera força clara en el guardonat documental “75 anys en blau” de l’Oriol Jové

Com s’atansa Sant Jordi i tots els senyors seriosos i senyores serioses que escriuen articles d’opinió acostumen a escriure un article sobre algun llibre que recomanen, jo, que no sé si sóc seriós, faré també l’esforç de recomanar un llibre. “Blau al firmament” és un recull en trenta capítols de vivències i anècdotes relacionades amb lo nostre Lleida escrits per trenta personatges relacionats amb el club. La selecció és prou transversal per trobar-nos-hi històries de tots colors i tots els gustos. En el llibre hi tenen cabuda els entrenadors nostresinyó Mané i Emili Vicente, l’exjugador Txema Alonso, l’expresident Gausí, l’actual president Albert Esteve, l’alcalde Àngel Ros, el rector Roberto Fernández, periodistes high-level com el Jordi Guardiola, el Daniel Badia, l’Artur Peguera i l’Albert Escuer. I també aficionats com el Jordi Camí, el Marc Cerón, l’Oriol Jové o el Ramon Usall, gran coneixedor de les relacions entre història i esport que comentava abans. 


El llibre, ideat per l’Associació d’Amics del Lleida i publicat per la junedenca editorial Fonoll -que porta uns quants Sant Jordi on fire- no es descuida cap detall romàntic en l’edició: el disseny de portada és del Miquel Àngel Poch a partir d’una foto de l’arxiu del Josep Porta on es veu Mario Duran -cosí del president- celebrant un gol l’any 1953, el títol del llibre és extret de l’inici d’una de les estrofes de l’himne, i només començar ens trobem amb una frase del gran Manolo Bademunt que pot identificar-nos a tots i totes els que hi hem participat i que no reproduiré aquí -així els deixaré amb les ganes i hauran d’apropar-se a la llibreria a llegir-la-. A més, l’edició del llibre és sense ànim de lucre -me van preguntar si serviria per a pagar nòmines- ja que amb la seua compra es col·labora amb l’associació Afanoc de nens amb càncer. Què més vol? 

I si ha de regalar un llibre per a canalla i es troba més perdut que Leo Messi al Vicente Calderón, deixi’m recomanar-ne un també “La caragolada”. El conte explica la història del Patufet que se’n va a plegar caragols, els fa a la llauna i se’n va a l’Aplec. No li pot faltar a cap crio de Lleida, cregui’m.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/4/2016)

diumenge, de març 20, 2016

Pitàgores, Fermat, Andrew Wiles i l'Abel 2016.

El teorema de Pitàgores és un teorema purament geomètric tot i que no ho sembli. El teorema ens diu que un triangle és rectangle si i només si l'àrea del quadrat construït sobre la hipotenusa és igual a la suma de les àrees dels quadrats construïts sobre els catets.
Aquí pot veure la demostració feta en Geogebra (si no veu bé la inserció pot clicar aquí):


Si escrivim en llenguatge algebraic aquesta relació ens apareix la que potser és la fórmula més famosa de les matemàtiques: x2+y2=z2.
Aquesta fórmula relaciona els costats dels triangles rectangles i això ja ho sabien egipcis i babilonis, que van viure força abans que el senyor Pitàgores. Els egipcis feien servir aquesta relació per a construir les piràmides per exemple. Això va comportar que construïssin llistats de nombres enters que complissin aquesta relació.
El més conegut és el format pels enters: x=3, y=4 i z=5 ja que 32+42=52 i que els professors de matemàtiques fem servir a punta pala. Però també tenim les solucions x=5, y=12 i z=13; x=6, y=8 i z=10... i moltes més que poden obtenir a partir de les expressions x=s2-t2, y=2st, z=s2+t2 on s i t són enters positius primers entre sí i tals que s<t. Tots aquests nombres es coneixen amb el nom de ternes pitagòriques i Euclides ja va demostrar fa dies que de ternes pitagòriques n'hi ha infinites. Aquí en pot trobar un bon sarpat.

Però si passem dels quadrats a les potències cúbiques la cosa canvia molt més del que pot arribar a imaginar-se. L'equació x3+y3=z3  no admet cap solució amb nombres enters positius! Això, geomètricament, vol dir que si tenim dos cubs d'arestes enteres x i y, no existeix cap cub d'aresta entera z tal que el seu volum sigui igual a la suma dels volums dels altres cubs.

Al segle XVII, Pierre de Fermat considerà la forma general d'aquests tipus d'equacions: xn+yn=zn i intentà buscar solucions enteres positives x, y, z per exponents majors o iguals a 3. Fermat va aprofitar per marcar-se un farol i deixar escrit en el marge d'un llibre una notació on afirmava que havia demostrat la no existència de solucions enteres en aquest tipus d'equacions però que no la podia transcriure per falta d'espai tot i tenir un breu i brillant raonament. Toma ya! Realment Fermat va aconseguir demostrar-ho o era un bromista? No ho sabrem. L'únic que podem dir és que el ja conegut com l'Últim teorema de Fermat (UTF) va haver d'esperar 300 anys en ser demostrat i ho va aconseguir l'any 1993 Andrew Wiles: el 23 de juny ho exposava a l'institut Isaac Newton de Cambridge. Però res, va resultar que en la demostració hi havia una errada. Un any després, el 19 de setembre de 1994, el propi Wiles i el seu alumne Richard Taylor van aconseguir completar la demostració sense cap errada. Wiles va romandre set anys tancat a casa dedicat exclusivament a aquesta resolució. En aquell època jo era estudiant de la facultat de Matemàtiques de la UAB i imagini's el rebombori que comportà!

Andrew Wiles amb l'enunciat de l'UTF

Molts havien atacat la demostració de l'UTF anteriorment. Alguns d'aquests van tenir la idea d'endinsar-se en el món de les corbes o les superfícies en el pla i trobar coordenades enteres de punts, van convertir un problema d'enters aparentment senzill en un complicat problema de geometria algebraica. Gràcies a totes les idees aportades Wiles va poder concloure la demostració.

Ara, Andrew Wiles, de la universitat d'Oxford ha estat guardonat amb el Premi Abel 2016 de matemàtiques que atorga la Norwegian Academy of Science and Letters "per la seua impressionant demostració de l'últim teorema de Fermat mitjançant la conjectura de modularitat de corbes el·líptiques semiestables, iniciant una nova era en la teoria de nombres".

En aquest programa de la BBC es pot veure un documental de 45 minuts sobre l'UTF -estaria bé que de tant en tant TV3 en fes algun, enlloc de tantes històries de futbolistes...-:
BBC Horizon - Fermat's Last Theorem from mmenchu on Vimeo.

Més enllaços relacionats:

dissabte, de març 19, 2016

Emerson, Lake & Palmer - Are you ready, Eddy?

L'any 1970 el teclista Keith Emerson, provinent de Nice amb qui havia gravat cinc discos, el baix Greg Lake que venia de King Crimson i el bateria Carl Palmer d'Atomic Rooster funden un grup de rock simfònic i progressiu que van batejar amb els no gens original nom d'Emerson, Lake and Palmer, així per evitar confusions. Emerson era un geni dels sintetitzadors i un gran estudiós de la música clàssica que ell es dedicava a modernitzar-la. El seu debut fou justament en el mític festival de l'illa de Wight.

Fitxats per Atlantic Records de mà d'Ahmet Ertegun, el seu primer disc fou "Emerson, Lake and Palmer" (1970), -el nom també molt currat-.  Aquest disc ja els donà un cert èxit arribant al número 4 de les llistes angleses. El single "Lucky man" fou el més destacat, i a més jo afegeixo "Knife edge". La portada del disc és obra de Dic Darnell i havia de ser per un disc dels Spirit -el cap que surt a la portada és del seu bateria- però als ELP els va agradar tant que van comprar-li el disseny.

El seu major èxit comercial fou el seu segon disc "Tarkus" (1971), que arribà al primer lloc en llistes angleses i al número 9 en les americanes, aquest disc ja els proporcionà l'status de supergrup del rock. Crec que el tema "Tarkus" que dóna el nom genèric a l'àlbum és el més destacat. Com a single es publicà "Stones of years" i els recomano que escoltin "The only way" a veure què els recorda... I dos cançons més perquè vegin la varietat d'estils que eren capaços de fer en un mateix elapé: "A time and a place" i "Are you ready Eddy?"... buah! És que és molt bo!

El tercer disc va ser el fluixet "Pictures of an exhibition" (1971) basat en un musical de Musorgski que duia el mateix títol. Els següents discos "Trilogy" (1972) i el molt ben acollit "Brain salad surgery" (1973) continuaven fent augmentar la fama dels ELP. Fixin-se en quin tipus de grup més prolífic que en només tres anys ja havien publicat cinc discos. Ni Prince en les seues millors èpoques! La música del trio es fonamentava en el so personal de Keith Emerson en els teclats -el rei del Hammond- i l'habilitat de Lake per a compondre cançons. D'aquests dos últims els poso la balada acústica "From the beggining", "Hoedown" i "Jerusalem". La primera cançó de "Trilogy" és "The endless enigma", títol d'un quadre de Salvador Dalí, a qui li volien encomanar la portada, però es veu que el geni gironí demanava massa quartos i al final els hi va quedar aquesta portava que, possiblement, sigui la més icònica del grup. I si volen escoltar Keith Emerson en estat pur es poden entretenir amb "Karn evil 9, 2nd impression" barrejant calipsos i valsos de Fran Liszt,

El grup, ja prou conegut dins del món de moda d'aquells temps del rock simfònic, també es feu especialment famós a causa de l'infraestructura que movia en cadascun dels seus concerts, unes 36 tones, a 12000 quilos per músic. 

L'any 1974 editen un triple (!!!) àlbum en directe amb una horrorosa portada i amb el que deu ser un dels títols de disc més llargs de la història del pop-rock "Welcome back my friends, to the show that never ends, ladies and gentlemen, Emerson, Lake and Palmer" que els serví de comiat.

El 1977, suposo que faltats de quartos, es reuneixen gravant un parell de discos més "Works" (1978) i "Love beach" (1978), que els suposa un fracàs dins de la seua carrera. Per intentar compensar-ho organitzen una supergira de les seues amb setanta músics que resultà un desastre econòmic. L'any 1979 s'acomiadaven definitivament amb "In concert". A "Works" Keith Emerson fa una composició per a piano en tres moviments "Piano concerto nº1" i a "Love beach" hi apareix "Canario", una versió de Joaquín Rodrigo.

Keith Emerson, a partir d'aleshores, es dedica a fer cançons per a anuncis de tele, bandes sonores com "Inferno" (1980) o "Godzilla" (2004) i el típic disc de Nadal que grava tot déu "The Christmas album" (1988). El 1986 Emerson i Lake intenten fer un experiment amb Cozy Powell i graven un disc sota el nom d'Emerson, Lake and Powell -a Palmer li anaven prou bé les coses amb els Asia-. I el 1988 tornen a repetir l'experiment amb Robert Berry ara amb el nom d'Emerson, Berry and Palmer i el disc "To the power of three". Després d'aquests frustrats experiments, la formació original torna a reunir-se l'any 1991 i publiquen "Black moon" (1992) i "In the hot seat" (1994) amb el tema "Daddy" com a principal. El 2010 es reuniren per últim cop per realitzar una nova gira, aquest cop sí, sense tanta opulència com les anteriors.


Keith Emerson arrossegava una depressió a causa de la pèrdua de sensibilitat en els dits de la mà que li impedien tocar. Ara ha mort als 71 anys a la seua casa de Santa Mónica (California) víctima d'un tret que ell mateix es disparà.

dijous, de març 17, 2016

Cases de discos

Ara que tanca la coneguda Discos Castelló tothom es posa les mans al cap en un gest d’estupefacció com el que faria Félix de Azúa en veure que en una escola a l’hora de matemàtiques s’hi ensenya matemàtiques i no fabricació d’explosius. Aquesta situació de tancament de cases de discos pels melòmans lleidatans ens és prou coneguda. Fa cosa d’un parell de dècades podíem comprar discos al Pryca i al Simago, allà hi fèiem cap per adquirir el Boom 93, el Max Mix 10 o El Tec i la Teca, discos més comercials. Una mica més de selecció, sobretot en música catalana, la podíem trobar al Born 12 de Blondel, botiga que va durar el mateix que Albert Ballesta a l’alcaldia de Girona. Tocant a la plaça Paeria, per allà on hi ha un bar on fan creps, hi havia una botigueta en un altell -tenien un petit aparador al costat de l’entrada del quiosc Montañola- on podies trobar no molta cosa, però sí bé de preu. Pel carrer Major també podies passar-te per Casa Guarro i per l’Orley. L’Orley tenia aquell immens aparador ple de cassets descolorits pel sol i també tenia una desconeguda segona planta plena de discos per poder triar i remenar. I sobretot, sobretot, teníem les cinc plantes del Satchmo al carrer del Carme. Allí hi podies trobar de tot i estar ben assessorat pel personal que hi treballava. Al Satchmo vaig descobrir, per exemple, Huey Lewis & the News, la Electric Light Orchestra i Los Sencillos, Encara conservo l’autògraf d’un aleshores desconegut Miqui Puig signat en el single del “Bonito es”. I mirin que m’hi vaig deixar quartos i vaig arribar a tenir vals d’aquells d’un disc de regal per cada deu discos que et compraves, però al final el Satchmo va sucumbir davant del Napster, l’eMule i l’Ares. 

Tanmateix, si volíem buscar alguna cosa més rara de col·leccionisme ja ens havíem de desplaçar a Barcelona. Durant la dècada dels noranta em passava tardes senceres al carrer Tallers remenant a Music World, Revólver, Impacto, Mandala i Edison’s que era la meua preferida a l’hora de comprar singles. En aquell temps Discos Castelló va obrir-hi la Castelló Overstock, on podies trobar grans gangues a un preu baix. Allà vaig comprar discos de Tequila, Elton John, Eric Clapton o la banda sonora de Honeymoon in las Vegas amb versions d’Elvis Presley, com l’extraordinària que fa Billy Joel del “All shook up”. Potser tots aquests que ara planyen el tancament d’aquestes botigues són els mateixos que tenen prou amb l’Spotify o amb descàrregues legals, il·legals i al·legals. També és cert que hi ha hagut un canvi d’hàbits dels consumidors i ara es poden adquirir discos amb facilitat des d’Amazon o trobar petites joies de col·lecció a eBay o Todocoleccion

Però no, no és això. Per als qui ens agradar passar fundes de cartró amb els dits índex i cor de la mà dreta fins que ens queden els tous dels dits negres del pols acumulat, un disc no és només una successió de cançons. Un disc és una portada, un disseny, unes fotos, unes imatges, una història… Què seria del Sgt Pepper’s lonely hearts club band i de l’Abbey road de The Beatles sense la seua caràtula? O l’Hotel California dels Eagles? O l’Undercover dels Rolling Stones? O els plàtans de la Velvet Underground? David Bowie hagués estat l’estrella que ha estat sense les seues icòniques imatges a Aladdin Sane o Diamond dogs? I la guitarra i els texans de Bruce Springsteen

No tot està perdut, com d’un gran mal en surt un gran bé, des de fa uns tres anys al carrer la Palma podem gaudir de Grans Records, on el Domènec Merchan ens ofereix tota una àmplia gama de vinils i els melòmans lleidatans podem continuar remenant caràtules. Llarga vida al rock’n’roll!

(Article publicat al Nació Lleida el 16 de març de 2016)

dilluns, de març 14, 2016

The Beatles - I am the walrus

George Martin potser és el no-músic més famós del món de la música. Martin fou un compositor, arreglista i productor nascut a Londres el 3 de juny de 1926, fill d'un venedor de diaris. Provinent d'una família amb pocs recursos econòmics fou autodidacta a l'hora d'aprendre a tocar el piano (i això que en aquells temps no hi havia tutorials a Youtube) i l'any 1943 quan entra al cos aeri de l'armada britànica, la Royal Air Force (RAF) estudia de manera oficial piano i oboè.


Més tard es posa a treballar a la biblioteca musical de la BBC fins que el 1950 entra a la discogràfica EMI, de la qual, amb només 29 anys, n'esdevé gerent. La seua feina allà era la de produir baladistes i discos de còmics. Per exemple, treballà amb Matt Monro "Portrait of my love" (1967) Shirley Bassey "Goldfinger" (1967) i Peter Sellers "A hard day's night". El seu major èxit durant aquesta etapa fou "You're driving me crazy" (1961) dels Temperance Seven.

Però el 6 de juliol de 1962 es produeix un esdeveniment històric dins de la història de la música pop, la trobada entre George Martin i uns desconeguts Beatles promoguda per un també desconegut Brian Epstein. Martin els oferí gravar quatre cançons per any en un contracte prorrogable durant quatre anys.

Així, l'11 de setembre de 1962 (ves que no fos això el que celebràvem a la Via Catalana), en l'estudi 2 d'Abbey Road, comencen les sessions de gravació del primer single de The Beatles amb "Love me do" a la cara A i "P.S. I love you" a la cara B. Des del 1962 fins el 1969, George Martin produí tots els discos dels Beatles, incorporant elements propis com l'arranjament de corda de "Eleanor Rigby" (1966) o el clavecí de "In my life" (1965) Els seus grans coneixements de les tècniques d'estudi varen fer possible composicions com "Tomorrow never knows" (1966), "A day in the life" (1967), "I am the walrus" (1967) o "Strawberry fields forever" (1967). O el mateix disc "Revólver" tot sencer.

Tot i que el 1965 s'independitzà (perdoni TC) d'EMI, va seguir treballant amb The Beatles i quan aquests es separaren encarà continuà produint i obtenint èxits amb altres artistes, en destaco alguns:
Amb la carrera feta i sobretot amb los quartos guanyats es va fer construír uns estudis propis a l'illa caribenya de Montserrat. Ara fa 15 anys, quan es va retirar del món musical a causa del seus problemes d'oïda, EMI li va deixar fer un sèxtuple disc amb els 151 temes favorits que havia produït i que podeu trobar tota la llista aquí.

George Martin ha mrt als 90 anys per causes que no s'han fet públiques.

dijous, de març 03, 2016

Avui parlem del temps

Hi ha una sèrie de temes dels quals tothom n’és expert (i experta). Ho pot comprovar amb els companys (i companyes) de feina, en tertúlies de bar, esperant la canalla a la sortida del col·legi o en els ascensors. Tothom entén de futbol, en política tots ho faríem millor que els que hi ha ara i en els últims anys la gent s’ha especialitzat també en temes econòmics, però si un tema és el de més habitual conversa és el temps. Als ascensors, per evitar parlar amb els altres ens posem a mirar el típic rètol aquell de «4 persones 300 kg» o les dates de les revisions o ens dediquem a buscar i estudiar la forma geomètrica de les claus de casa, però quan no hi ha cap més remei que parlar amb el nostre acompanyant de viatge sempre traiem el tema climàtic. 

Suposo que deu fer anys i segles que es parla del temps. Els egipcis ja ho controlaven mirant l’estrella Sírius i els nostres avantpassats pagesos feien refranys meteorològics a partir de l’experiència. Cap a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, els físics Jule Charney, Philip Thompson, Larry Gates, Ragnar Fjortoff i el més conegut, el matemàtic John von Neumann van fer les primeres prediccions meteorològiques a partir de càlculs numèrics basant-se en l’equació de vorticitat barotròpica, que és un model simplificat del comportament de l’atmosfera. Per predir el temps del dia següent la computadora ENIAC trigava 24 hores en fer càlculs. Una dècada més tard el matemàtic americà Edward Lorenz es motivà estudiant els patrons obtinguts estadísticament a partir de registres històrics de dades de vent, sol i pluja portant-ho cap a la seua especialitat matemàtica: la teoria del caos. Dissenyà un model matemàtic que es basava en el fet tan senzill que el temps previst per un dia era un punt de l’espai que depenia del temps del dia anterior, que era un altre punt de l’espai, de tal manera que la predicció del temps era un trajectòria, i totes les trajectòries possibles estan recollides en la figura coneguda com l’atractor de Lorenz. L’any 1963 Lorenz va obtenir tres equacions diferencials amb les quals podia explicar fenòmens atmosfèrics, però que depenien d’un paràmetre anomenat nombre de Rayleigh, de tal manera que si aquest paràmetre prenia el valor 28 indicava que el comportament de l’atmosfera es tornava caòtic. És a dir, el temps és un sistema caòtic. Avui dia s’utilitzen models matemàtics més sofisticats i amb moltes variables en joc, avaluant la concordança de vàries prediccions i obtenint una predicció mitjana. 

Vaja, ja veuen que fer una previsió del temps no és gens senzill i els senyors i senyores del temps no deixen d’estar en l’ull de l’huracà (mai millor dit) sempre que es fa una predicció que no agrada. Perdoni’m el tòpic però mai no plou a gust de tothom. Aquest cap de setmana passat van anunciar nevades en cotes baixes, i va nevar en cotes baixes. I com hi havia previsió de nevades en llocs on habitualment no neva, amb molt bon criteri des del servei d’Emergències de Catalunya es va alertar la població de la mateixa manera que s’alerta quan hi ha fortes ventades o onades de dos metres. 




I això és el més normal del món per molt que algun sector i algun partit polític es queixi. Els puc entendre les raons, però les crítiques són exagerades i una manca de respecte als professionals de la meteorologia. Preguntem-nos-ho a la inversa: què hagués passat si la gent s’hagués quedat atrapada a les carreteres per què no s’hagués avisat prou? Deixem els meteoròlegs fer la seua feina i tinguem una mica de consideració cap a la ciència, caram.

(Article publicat al Nació Lleida el dia 2 de març de 2016)

dilluns, de febrer 29, 2016

I avui també parlem de política

Sí, segurament vostès pensaran que sóc un innocent, un ingenu i un passerell. M’ho poden dir perquè tenen raó, i és que jo era dels que pensava que l’esport i la política no es podien i no s’havien de barrejar. Però no, en aquests temps on el procés polític català ha agafat una velocitat que riguin-se vostès de la New Horizons de la NASA, me n’adono que la política és inseparable de l’esport. 

No vull parlar gaire de la sanció de 40.000 € de la UEFA a aquell equip de Barcelona per les banderes independentistes exhibides –no pel club, sinó pels aficionats!- a Berlin i contra el Leverkusen perquè no vull ni pensar en quins plaers vagi vostè a saber de quin tipus es gastaran aquests calers els corruptes sinistres que hi manen. I això és política i és esport. Com també és fer política de l’esport quan el ministre José Manuel Soria, ministre d’Indústria, Energia i Turisme del govern espanyol adjudica un canal de TDT d’abast estatal en alta definició a Real Madrid TV. Barrejar política i esport és que a l’inici dels Jocs Olímpics desfilin seleccions «nacionals» amb les seues banderes, sonin himnes i no deixin participar seleccions que no disposen d’estat propi. I també em ve al cap quan l’Àlex Crivillé va guanyar la cursa dels 500 cc al circuit de Montmeló, el paio que posava els discos devia ser un catxondo i no se li va acudir res més que fer sonar els Segadors, no cal que els digui que es va liar parda tal com diria aquella que surt a l’APM. I per no parlar de la pantomima de Fresno, aquella assemblea de la Federació Internacional de Patinatge amb més merda que una corralina de tosinos i on les pressions diplomàtiques espanyoles van provocar que la Federació Catalana de Patinatge, que havia estat acceptada de forma provisional no fos reconeguda. 

Ja veuen que de joc brut polític en l’esport no en falta, no. També hi ha clubs que fan política benintencionada comprometent-se amb alguna causa. Per exemple el Betis i el Celta porten els colors de la bandera de la seua regió, però el fet que a Catalunya molts equips portin samarreta amb els colors de la senyera ja sap vostè que només és per a provocar. Continuant a Catalunya, el Llagostera i la Joventut Esportiva de Flix han lluït estelades en les seues samarretes. Una mica més lluny el CD Palestino xilè llueix els colors i l’escut de Palestina a la samarreta, el Corinthians Paulista duia missatges en favor de la democràcia i el Raja Club de Casablanca va patir una prohibició de la FIFA per dur una samarreta en suport a Gaza. D’exemples n’hi ha i segurament el Ramon Usall li n’explicaria molts més. 

Però, i el nostre Lleida, què? El president Albert Esteve sempre s’ha mostrat favorable a un dret tan obvi com és el dret a decidir. En unes declaracions al suplement Presència d’El PuntAvui el 14 de setembre de 2014 afirmava que “El que hem d’intentar fer nosaltres com a país és tenir el dret a votar. A nivell social, el futur ja està marcat perquè difícilment tornarem enrere”. Més recentment s’ha adherit a la campanya “Guanyarem” a favor de les seleccions catalanes i el comitè olímpic català entre altres promocions de l’esport. També és sabut que des de que el Lleida Esportiu existeix cada 11 de setembre participa puntualment -sempre són els primers- a l’ofrena floral a la Seu Vella i vam estrenar la samarreta de la senyera un 10 de setembre en partit de Copa del Rei. La decisió que a les xarxes socials portà més soroll va ser coincidint amb el Lleida-Nàstic de la temporada passada, l’11 d’octubre de 2014, quan Òmnium Cultural desplegà quatre grans pancartes a la zona alta de Gol Nord en relació a la campanya “Ara és l’Hora”. A les xarxes de seguida va haver posicionaments d’aquells que creuen que això és «barrejar esport i política» però que cridar “Españña, Españña” –així amb ñ geminada- no és política sinó esport. 

Des de la seua fundació el Lleida ha tingut política pel mig, sobretot sabent els temps que eren. Per exemple, quan s’escull qui havia de ser primer president del Lérida Balompié l’any 1939 es tria la figura de Sebastián Tàpies, propietari de la fonda Cuatro Naciones i tot i que era qui servia el menjar als germans Maristes, es van fixar amb ell com a persona que no aixecava sospites polítiques contra el règim, diuen que si no hagués estat per ell no s’hagués autoritzat la creació del club. Manolo Bademunt, quan era líder de l’equip, va ser detingut per la Policia per no aixecar-se i saludar braç en alt quan sonava l’himne que anomenaven “nacional”. Quan el directiu Eduard Estadella demanà al falangista Primitivo García que el Balompié jugués al Camp d’Esports fracassà en l’intent perquè mesos després es fundà el CD Leridano, format per falangistes i militars, que van ser ells que usaren el terreny de joc por ordeno y mando. I justament quan es van fusionar els dos clubs, es nomenà José Carrera Cejudo, el Gobernador Civil de l’època, com a president honorífic ja que no hi havia un problema esportiu sinó que també hi havia un problema polític entremig... 

Vaja, que la cosa és difícil...

(Versió íntegra de l'article publicat al 2n número de la revista Lo Lleida)

dijous, de febrer 18, 2016

Maristes

No sé per quin motiu quan tenia quatre o cinc anys vaig anar a petar a fer pàrvuls -el que ara s’anomena Educació Infantil- als Maristes de Lleida. A casa mai no hem estat pas de conviccions religioses i servidor es regeix més pels axiomes d’”Els Elements” d’Euclides que no pas per les taules de la llei que diuen rebé Moisès de forma una mica paranormal. En aquest col·legi hi vaig estar fins als disset anys quan vaig acabar COU. 

Com suposo els deu passar a tots vostès tinc bons records d’alguns professors i no tan bons d’alguns altres. En recordo alguns d’inhumans en classes d’educació física a l’EGB que te tractaven com si allò fos un entrenament militar. Avui dia impensable. Però els bons records guanyen. Penso en el Paco Pérez, el primer profe que a setè d’EGB me va despertar la curiositat per la ciència; el Jordi Souto -ara senador- que tot i que la literatura no era el que més m’interessava sempre era capaç de trobar algun llibre que m’enganxés; la Maria José Atienza que me va fer aficionar a la història de Catalunya; el Rebu, la Pili i el Salvador que explicaven la llengua catalana no com un compendi de normes ortogràfiques sinó com part de la cultura del nostre país; el Ramon Masbernat una molt bona persona amb qui encara mantinc converses; i el gran Paco Clavera. El Paco, que quan guanyava l’Espanyol es vestia una corbata blanc-i-blava, era el meu profe de mates a BUP, i de qui puc dir que fou el culpable que acabés estudiant la llicenciatura en Matemàtiques. Gràcies Paco.

Després d’aquests anys d’alumne vaig continuar-hi vinculat fent de monitor en l’esplai durant nou anys més. Només acabar la carrera me van fitxar per anar a treballar als Maristes de Sabadell gràcies a la confiança dels germans Felip Gallifa i Enric Carreras. La seua bonhomia va fer que m’oferissin allotjament a la comunitat on vivien durant els mesos que vaig ser-hi. Posteriorment vaig estar treballant també als Maristes del Passeig de Sant Joan fins que gràcies a la direcció de l’escola on ara treballo vaig poder tornar cap a Lleida. Amb el germà Enric Carreras hi he continuat mantenint amistat ja que ara viu aquí i està fent una gran tasca social al barri de la Mariola. Des de fa un parell de dècades la comunitat marista de Lleida es dedica a treballar pels més pobres, primer al Casc Antic i ara amb el Centre Obert Pas a Pas de la Mariola

Ja veuen, una vinculació de molts anys amb el món marista. Amb tot això no és d’estranyar que m’estigui produint molt mal tot el que està sortint dins del col·legi dels Maristes de Sants-les Corts. Si els delictes es poguessin classificar segons un grau de repugnància, el d’abusos sexuals a menors seria el que més. Hi ha denúncies que s’estan investigant, un exprofessor confés, explicacions molt confuses, uns portaveus que crec no estan deixant l’aigua gaire clara i un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acusant la direcció de l’escola d’amagar informació. Al·lucino. No es pot estar impassible davant tot això. No sé si sortiran dos, tres, quatre o cinc casos, però haurien de sortir tots els que hi ha hagut. No pot ser que al segle XXI es puguin repetir les situacions que TV3 ens va mostrar amb “Els internats de la por” i que tots pensàvem que això era de l’època del blanc-i-negre només. I vull que surtin per així poder fer-ho pagar als culpables i d’aquesta manera deixar treballar en pau la gran quantitat de gent honrada que es dedica a aquesta meravellosa feina d’educar i ensenyar.

(Article publicat al Nació Lleida el 17 de febrer de 2016)

divendres, de febrer 12, 2016

Les ones gravitacionals

La llibreta d'Einstein
L'any 1915, Albert Einstein deixava escrit amb boli en un paper la seua teoria general de la relativitat on se'ns presentava un espai-temps 4-dimensional que no era pla sinó que es deforma davant la presència d'objectes de gran massa com el Sol. 

Equacions d'Einstein de la Relativitat General
Perquè es facin la idea, l'espai-temps es deforma com si per sobre d'un llençol aguantat a l'aire per les puntes s'hi posa una pilota. La pilota corba el llençol com les grans masses corben l'espai-temps. però, i si aquest objecte tan gran que pot deformar l'espai-temps es mou molt ràpid? Podria aquest moviment d'objectes massius provocar ones com les que es produeixen quan llencem una pedra dins d'un estany d'aigua en repòs? La resposta està en les ones gravitacionals que Einstein postulà. D'això ja fa 100 anys perquè aquestes suposades ones gravitacionals són molt difícils d'observar ja que és molt difícil sacsar masses enormes per poder-les provocar i més si s'intenta fer un un laboratori. De fet, el mateix Einstein, l'any 1936 pensava que aquestes ones eren simplement un mer fenomen matemàtic sense cap mena de gràcia des d'un punt de vista físic.

Deformació de l'espai-temps

Deformació de l'espai-temps mitjançant ones
Les ones gravitacionals es formen en l'espai, per exemple, per violentes interaccions entre estrelles i aquestes es propaguen en totes les direccions (com quan llença una pedra a l'aigua i les ones es van propagant en circumferències concèntriques) a la velocitat de la llum. Aquestes ones poden arribar tranquil·lament a la Terra i podríem detectar-les d'alguna manera o altra. A diferència de les ones formades en l'aigua, en què si vostè està damunt d'un matalàs inflable a la platja li provocaran un moviment harmònic amunt i avall, les ones gravitacionals poden passar a través d'un cos i produir-li un estirament i contracció a causa de la deformació de l'espai-temps que provocaria. Si una ona gravitacional arriba a l'espai-temps que envolta el seu croissant d'esmorzar provocaria que una de les banyes s'allargués i l'altra s'escurcés.

Deformació de l'espai-temps per culpa de les ones gravitacionals.
Aquestes ones gravitacionals quan arriben a la Terra són tan i tan petites que no notem els seus efectes. S'imaginen unes ones contraent els tigres de la gàbia del zoo? Clar, i això fa que els físics portin 100 anys intentant detectar aquestes ones gravitacionals. Com podríem detectar-les? Amb aquest estirament i contracció provocat podríem usar dos barres perpendiculars, així quan una s'estirés l'altra es contrauria. Doncs bé, els físics s'han inventat una cosa similar a aquesta però enlloc de dos barres han fet servir un làser que es descompon en dos parts que són enviades en direccions perpendiculars per ser reflectides en miralls situats al final d'una distància concreta (4 km en aquest cas). Aquesta tècnica s'anomena interferometria. I això és el que es va fer en l'observatori LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) a Hanford (EUA). 

Observatori LIGO de Hanford.
Ja fa anys que s'intenta mesurar l'existència de les ones gravitacionals. L'any 1974, els físics Russell Hulse i Joseph Taylor van intuir-les a causa d'una pèrdua d'energia en un sistema de púlsars després de 30 anys de recopilació de dades. Aquest fet els suposà el Premi Nobel de Física l'any 1993.

Observacions de Russel i Taylor
Doncs bé, aquest dijous 11 de febrer, LIGO ha anunciat en roda de premsa l'esperada observació d'ones gravitacionals. Segons la portaveu, l'argentina Gabriela González, els detectors de LIGO han mesurat les ones gravitacionals a partir de la col·lisió de dos forats negres fa mil tres-cents milions d'anys, dels quals també s'han entretingut a mesurar-ne la massa i la distància. Aquesta mesura de LIGO arribà a la Terra el 14 de setembre de 2015, però els científics s'ho tenien callat fins ara després d'haver fet totes les comprovacions pertinents. Les masses dels forats negres eren de 36 i 29 masses solars, i el forat negre resultant tenia una massa de 62, així que les 3 masses que faltaven van ser emeses com a ones gravitacionals. Però i els braços de llum? S'han encongit i allargat? Segons explica @pmarsupia en el seu bloc, el braç A mesuraria 3,999999999999999999999 km i el braç B 4,000000000000000000001 km... Les mesures han estat realitzades amb un error absolut de 10-21. Brutal! Des de la infinitat dels forats negres fins a l'error absolut més petit. Són les matemàtiques. És la ciència.

Ara se'ns obre tot un nou món interessantíssim. Quan el 1887 Henry Hertz descobrí les ones electromagnètiques no tenia ni idea per a què servien. Ara gràcies a les ones electromagnètiques pot estar llegint aquest article.

P.D: Compte no confondre les ones gravitacionals amb les ones de gravetat, que es formen quan es produeix una pertorbarció en un fluid en un camp gravitatori.

Altres referències:
- Les ones gravitacionals explicades per LIGO.
- "On gravitational waves" d'Albert Einstein (1936).
-"¿Cómo explicarle las ondas gravitacionales a tu abuela?" de Principia Marsupia.
-Les ones gravitacionals en còmic.
-El monologuista científic Javier Santaolalla explica en 3 minuts les ones gravitacionals.