dijous, de juny 15, 2017

La geometria del gelats

En matemàtiques, un cos de revolució és una forma geomètrica tridimensional que s’obté en fer girar una figura plana al voltant d’un eix. Per exemple, si agafeu un tros de cartró rectangular i el feu girar ràpidament al voltant d’un dels seus costats els vostres ulls intuiran que es forma un cilindre.
Una altra figura de revolució prou coneguda és l’esfera. Aquesta s’obté en produir-se una rotació d’un semicercle al voltant del seu diàmetre. Podeu veure formes esfèriques en les pilotes de diferents esports, en taronges i síndries, en bombolles, en elements decoratius d’alguns carrers per impedir que hi aparquin cotxes, en els projectils dels canons de les pel·lícules de pirates, en alguns formatges o en coneguts caramels de llepar on les esferes venen acompanyades d’un bastó per a subjectar-les.
Ara agafeu un escaire -un triangle rectangle- i feu-lo girar molt ràpid al voltant d’un dels costats que formen l’angle recte -catets-, la figura que s’intueix és un con. Els cons els associem amb la policia o les obres perquè es fan servir per tallar carrils, a la forma de les copes de cava o de vermut, al colador xinés de la cuina o a la trompeta de cartró de les bosses de revetlla de Cap d’Any.
I ara si ajuntem una esfera amb un con obtenim el famós gelat de cucurutxo. La forma esfèrica de la bola de gelat ve donada pel giny amb què s’agafa el gelat, ja que té forma semiesfèrica. Aquesta forma fa que el tros de gelat agafat sigui fàcil de desprendre i fa que l’estri en qüestió sigui senzill de netejar perquè no té arestes. Aquesta bola es posa sobre un con de cap per avall fet de galeta i fàcil de subjectar, l’esfera s’acobla perfectament ocupant una part del volum dins del con. El con és una forma òptima ja que en anar fent-se estret és fàcilment apilable posant uns dins dels altres. I si no volem cucurutxo en forma de con per a menjar el gelat el podem demanar en terrina, que té forma de tronc de con i que no és més que un con al qual li hem tallat la punta i per tant també hi ha diferència d’amplada entre les dues bases, la qual cosa també el fa fàcilment apilable per tenir-lo als mostradors. La geometria al nostre servei.


En les geladeries dels passeigs marítims hi ha una gran varietat de sabors per a fer boles de gelats. I fins i tot permeten que en el con de cucurutxo es posin dos o tres boles. Suposeu que hi ha 20 sabors diferents i els combineu en gelats de dos boles, quants gelats diferents podríeu menjar? Doncs 190, menjant-ne dos cada dia d’estiu encara no en tindríeu prou per tastar totes les combinacions possibles.

(Article publicat al Lectura el diumenge 11 de juny de 2017)

dilluns, de juny 12, 2017

Emili Vicente

Emili Vicente Vives va arribar al primer equip de la Unió Esportiva Lleida la temporada 86-87 procedent de les categories inferiors. Formava part del mític Lleida Amateur entrenat per Manolo Bademunt que l'any 1986 aconseguí l'ascens a la Regional Preferent, amb els Franqué, Juan Carlos Oliva, Hernández, David Capdevila, Espasa o Torrentallé

Lleida Amateur de l'any 1986

Els jugadors del planter del Lleida aquella temporada, Emili
és el primer de dalt, al costat de David Capdevila i darrere
d'Antoni Palau.
Aquesta temporada l'equip dirigit per Jordi Gonzalvo va quedar 2n en la classificació i aconseguí l'ascens a 2A. Va ser la temporada del penal aturat de Rubio a Tenerife, de la davantera Azcona-Alcelay, del traspàs d'Elcacho a l'Oviedo per 2 milions de peles (12,000 €) i del canvi de presidència d'Antoni Gausí per Mario Duran. Tot i la qualitat i el bon toc d'Emili al mig del camp, era difícil aconseguir la titularitat en un equip amb Glaría, Planelles, Palau o Luengo. Si l'hemeroteca no falla el seu debut en partit oficial es produí el 21/12/1986 en un Pontevedra-Lleida substituint el Chupete Glaría al minut 85, el partit acabà amb empat a un amb gol d'Antoni Palau pel Lleida. En competició no oficial fins i tot ja havia marcat un gol en un partit que va acabar 6-0 contra el Vielha durant l'stage de pretemporada.

Fotografia de la plantilla el dia de l'ascens a 2A

Plantilla de la 87-88 amb Emili entre Amigó i Arumí.
Amb la UE Tàrrega
Emili va ser jugador del Lleida fins la temporada 88-89, la primera en què tingué contracte professional, en la qual Koldo Aguirre ens posava una pota i mitja a 2aB juntament amb el CFJ Mollerussa i Mané no va poder fer res per evitar-ho quan va arribar. Mané no va confiar en ell per al projecte de tornar a 2A i Emili se'n va anar cap al Balaguer, Gavà, Tàrrega i Balaguer un altre cop.

Com a jugador del CF Balaguer suposo que recordaran aquell partit de Copa Catalunya jugat al Camp d'Esports el juny de 2001 en què el Balaguer de Carles Viladegut va guanyar al Barça després d'haver eliminat prèviament l'Espanyol. El partit de Lo Pelat.


Un cop retirat com a jugador l'any 2003, agafa les regnes d'entrenador del Balaguer fins l'any 2008 que la Unió Esportiva Lleida, ja sense un duro, de Nacho Rivadulla el cridà després de tots els experiments estrambòtics que havien suposat anys anteriors amb Miñambres, Zubillaga o Urbano. De Balaguer no ve ell sol, sinó que porta cinc jugadors: el porter Eduardo, el polivalent Xavier Gabernet, el lateral esquerre Jaume Campabadal, l'extrem Joan Figuerola i el davanter Iban Parra.

Plantilla de la temporada 2008-2009
Durant aquests anys en els quals el Lleida era una farsa institucional i no hi havia ni un duro Emili va treure's de la màniga jugadors de la casa com els germans Pau i Jerson Bosch, Jesús Imaz, Miki Massana, Dani Pujol, Albert Urrea, Adrià Gallego o Pere Milla. Ens deixa en el record alineacions amb nou o deu jugadors nascuts a les nostres comarques. 

El 2011 patí la desaparició de la Unió Esportiva com el que més, i potser gràcies a ell i a la seua manera de fer no es va baixar a Tercera, perquè l'Emili amb quatre canyes et salvava la temporada i va anar d'un pèl de no jugar el play-off


La roda de premsa d'Emili Vicente en l'últim partit que la UE Lleida va jugar al Camp d'Esports el 8 de maig de 2011:


Amb tot el tinglado que es va muntar en la reconversió de la UE Lleida a Lleida Esportiu, Emili Vicente va demostrar ser un home de club i va continuar una temporada més tot i el caos generat, d'aquesta manera es convertia en el 3r entrenador amb més partits de la història del Lleida després de Mané i Lelé. Amb un equip fet de pressa i corrent se'n surt prou bé, com sempre, i sorprenentment (o no) no se'l renova i es contracta al seu lloc Toni Seligrat. En aquest article vaig agrair la seua feina al club.
Amb Jordi Esteve en una campanya de Lleidamòbil
Un cop fora de Lleida va entrenar el Reus la temporada 2013-2014, on posà les bases assentant-lo a la 2B del que ara és el Reus amb jugadors com Jaume Delgado o Colorado. Ara entrenava el CF Andorra des de l'any passat.
Com entrenador del Reus

Signant llibres.

Personalment vaig conèixer l'Emili ara fa poc més d'un any en motiu de la publicació del llibre "Blau al firmament" on ell va escriure un dels capítols. De fet és el capítol més llarg i tot que superava en escreix els límits marcats des de l'editorial vam decidir que de cap manera podíem escurçar-lo. L'Emili era un savi, un erudit del futbol i tot el que podia explicar era interessant. En aquesta col·laboració amb els Amics del Lleida mai no va tenir un no per resposta i el dia de Sant Jordi va tenir tota la disponibilitat per signar exemplars del llibre. L'Emili era, davant de tot, una molt molt molt bona persona.



I voldria afegir un petit recull de mostres de condol. És ampli, però és petit. Perquè per l'Emili tot allò que se li ha dit em fa l'efecte que encara ha estat poc:

  • Carta de la plantilla del FC Andorra:

  • Comunicat de la UE Tàrrega, d'on havia estat jugador:







  • Petició perquè el Camp d'Esports passi a dur el nom d'Emili Vicente.
  • Anècdota i record del periodista Jordi Guardiola:



  • La selecció andorrana dedica el seu triomf contra Hongria a Emili Vicente:

  • Jordi Balcells, preparador físic del Girona FC el dia de l'ascens:

  • Manolo Márquez, entrenador de la UD Las Palmas B

  • Dani Pujol, exjugador de la UE Lleida

  • Homenatge de l'equip de bàsquet del MoraBanc Andorra:

  • Edu Gasol, exentrenador de porters del Lleida Esportiu:

  • Nico López Vidal, entrenador de l'At. Balears o del Llosetense.

  • Santi Castillejo, entrenador del Nàstic, Reus, Llagostera, Olot...

  • Jordi Escura, preparador físic de la UE Lleida

  • Mario Gibanel, fou 2n entrenador del Lleida Esportiu


  • Pau Bosch, exjugador UE Lleida i Lleida Esportiu:

  • Raúl Fuster, exjugador del Lleida Esportiu

  • Pep Muñoz, exentrenador futbol base UE Lleida i FC Barcelona:

  • Nakor Bueno, exjugador UE Lleida

  • Édgar Badia, porter de CF Reus

  • Xavier Quintillà, jugador del Lleida Esportiu:


  • Jesús Imaz, exjugador del Lleida Esportiu

  • Ramon Verdú, exjugador Lleida Esportiu

  • Jaume Sobregrau, exjugador del Lleida Esportiu

  • Pere Milla, exjugador del Lleida Esportiu

  • Carlos Barreda, exjugador del Lleida Esportiu

  • Albert Batalla, alcalde de la Seu d'Urgell

  • Morales, porter del Badalona

  • Jordi Cortés, equip tècnic Lleida Esportiu


  • Per acabar els deixo aquest video de la temporada 2009-2010 de la UE Lleida en homenatge a l'Emili:

dissabte, de juny 10, 2017

Robert Miles - Children

Robert Miles va néixer a Suïssa l'any 1969 amb nom real Roberto Concina. Fou productor, DJ i músic tenint força èxit a Itàlia, país d'origen dels seus pares. Com el somni de qualsevol amant del techno i el trance dels noranta era anar cap a Eivissa, doncs ell cap a Eivissa.  Els anys 90 fou l'època daurada de les discoteques eivissenques: Amnesia, Space, Pacha...


A Eivissa rodava discoteques i creà una emissora de música electrònica en línia Open Lab. El seu major èxit, que vostè i jo vam sentir moltíssim per qualsevol tipus de pub o discoteca va ser l'instrumental amb base de piano "Children" (1996). Tot un himne de la música dance instrumental que arribà al número 1 de llistes en mig món i que li suposà un Brit Award a part de vendre 5.000.000 de còpies d'un single.  Jo també tinc un passat jove...


Anys després ho intentà amb altres singles molt valorats pel públic especialitzat en aquest tipus de música però que no tingueren el ressò mundial de "Children". Els temes "Fable" (1996) i "One and one" (1996) amb la veu de Maria Nayler encara s'escoltaven força -i els sonaran- en locals convencionals fora dels clubs de culte. Després vingueren "Princess of light" (1997), "Freedom" (1997) amb Kathy Sledge, "Paths" (2001) amb Nina Miranda... fins l'any 2011 que publicà la seua última gravació "Thirteen".

Robert Miles ha mort als 47 anys víctima d'un càncer que li van detectar fa nou mesos.


Articles relacionats:

divendres, de juny 02, 2017

The Allman Brothers - Ramblin' man

Els germans Duanne -a la guitarra- i Gregg Allman -a la guitarra, als teclats i cantant- comencen a treballar junts en el món musical cap allà l'any 1967 a Daytona Beach (Florida, EUA). Les seues primeres formacions on toquen són The House Rockers, Allman Joys i Hour Glass. Sota el nom d'Hour Glass arriben a gravar un disc per Liberty en uns estudis propis, les cintes per al segon disc foren rebutjades per la discogràfica i la banda es separà.


L'any 1968 Rick Hall contracta Duanne com a músic de sessió de Wilson Picket, Clarence Carter, King Curtis, Percy Sledge o Aretha Flanklin. Agafant ja una mica de fama, Duanne no es fot a jeure, i crea amb son germà la seua pròpia banda que batejà amb el poc original nom de The Allman Brothers. No s'hi cansà molt pensant-hi, no. A part dels germans Allman, a la banda hi havia el guitarra Dickey Betts, el baix Berry Oackley i el bateria Butch Trucks, que no posaren gaire objecció en la tria de nom pel que es veu. 

El seu primer disc que publiquen a finals de 1969 tampoc no dóna lloc a cap dubte, el titularen "The Allman Brothers Band", una mescla de rock progressiu i rhythm'n'blues. El segon disc "Idlewild south" (1970), gràcies al single "Midnight rider" ja aconseguí ser disc d'or. Tanmateix Duanne encara continuava amb les seues col·laboracions i així se'l sent al "Layla" (1970) de Derek and the Dominoes, el grup d'Eric Clapton.




El 1971 fitxen per Capricorn i s'estrenen publicant un fabulós directe -potser el seu millor disc- que de seguida puja ben amunt a les llistes; "At Fillmore East" (1970). La millor cançó del disc i possiblement la millor de la banda "Whipping post" la va escriure Gregg Allman sobre una taula de planxar i dura 23 minuts -una cara sencera del doble LP!- conseqüència de llargues improvisacions. Tot i ser un grup que barreja blues, jazz, rock i country en aquest disc se dóna més volada al blues amb temes de T-Bone Walker i Elmore James com "Statesboro blues" i "Stormy Monday". La portada del disc també té la seua història ja que el fotògraf cansat que no posessin bé per immortalitzar la foto va fer que Duanne Allman aconseguís una bosseta de cocaïna, d'aquesta manera tots se van posar a riure i foto feta... què és el que porta Duanne a les mans al centre de la foto? Doncs ja ho saben. Sembla ser que aquest èxit porta la mala benastrugança al grup perquè mentre el disc es venia molt bé, Duanne Allman moria en un accident de moto i pocs mesos després també ho feia Oackley en un altre accident de moto a pocs metres d'on succeí el de Duanne. Per rematar la cosa, Trucks també va tenir un aparatós accident de cotxe però miraculosament se'n sortí.

El disc "Brothers and sisters" (1973) dedicat als dos components fou el seu únic disc número u en llistes i consagrà els Allman en autèntics líders del southern rock.  En aquest disc hi trobem "Ramblin man", el seu major single amb un estil molt country que assolí el 2 en llistes i també l'instrumental "Jessica" on Betts reivindica el seu talent que quedava amagat darrere Allman.

A partir d'aquest disc la història del grup es comença a complicar amb el egos personals i Gregg decideix gravar en solitari. Entre l'any 1975 i 1978 es casa, es separa i es reconcilia vàries vegades de la cantant Cher que li deia "l'amant i marit més guapo que he tingut". La següent parella d'Allman fou l'a groupie i actriu porno Savannah. El va deixar per Vince Neil de Mötley Crue, i aquest per Billy Idol, i després per Axl Rose, i per Slash, i David Lee Roth... ja veuen que la senyora tenia predilecció pels músics. Shannon Way, el seu nom real, tingué un accident de cotxe l'any 1994 que li va deformar la cara, només sortir de l'hospital es suïcidà per haver perdut la seua bellesa. Tenia només 24 anys.

Finalment, Gregg Allman es posa en contra del seu seu mànager Scooter Herring i testifica en contra d'ell en un judici sobre drogues i els seus companys l'expulsen de la banda ja que van considerar la seua declaració com una traïció a l'amistat que els unia a tots: "No podem tornar a treballar amb Gregg". Els The Allman Brothers Band s'havien quedat sense cap Allman a la Band. De fet tampoc va importar gaire perquè entre que Capricorn va quebrar i que els seus últims discos ja no els escoltaven ni ells la cosa va acabar definitivament. Un altre grup, els Lynyrd Skynyrd, havien pres el seu relleu com a herois d'aquesta música.

En solitari, Gregg enregistra "Laid back" (1973), "Playin' up a storm" (1977), "I'm no angel" (1987) -el millor de la seua etapa amb la Gregg Allman Band amb els temes "I'm no angel" i "Anything goes"-, "Just before the bullets fly" (1988), "Searching for simplicity" (1997), "Low country blues" (2011) i el darrer "Souther blood" (2017) que està gravat però encara no publicat.

Als 69 anys i amb els problemes que li van portar els anys de drogues i alcohol al fetge, ronyó i cor, Gregg Allmann ha mort a la seua mansió de Savannah.





Altres article sobre southern rock:

diumenge, de maig 21, 2017

El Nyaca Llorente

Antonio Moisés Ñaca Llorente García
L'any 1972 la Unió Esportiva Lleida estava abocada en una crisi institucional després de la dimissió de Martínez Cabrera (presidents que dimiteixen, quina cosa, no?) i amb una comissió gestora que no li trobava substitut fins que voluntàriament va sortir el doctor Montañola, tal i com explico en aquest altre article.

Foto cedida pel D. Badia
A nivell esportiu la temporada 72-73 el Lleida estava al pou de la Tercera Divisió, i encara rai perquè havia pujat feia dos anys de Preferent. De fet en el futbol tot el que no és ni 1a ni 2A és un pou. Manolo Bademunt havia pres la iniciativa, a causa del buit institucional, de fer d'entrenador i Montañola aconseguí la cessió del defensa Juncal i el davanter Tauler del Deportivo de la Corunya. També es van fitxar Lolín, Silván, Olivares, Luque i el davanter Llorente procedent de l'Andorra, que estigué dos temporades. Aquestes dos temporades el Lleida (Lérida encara) acaba 4rt i 15è a la classificació. Un desastre.


Arbea-Contreras-Buján-Juncal-Mora-Esteban
Llorente-Cifo-Pascual-Díaz-Tarazona
La temporada 75-76 començava el el flamant fitxatge de Canito de l'Espanyol i Llorente tornava a la plantilla després d'un any a l'Algemesí.  Tot i els problemes amb els entrenadors, Juanito Vázquez va dimitir i Jordi Solsona es barallava amb els periodistes, les grades del Camp d'Esports van recuperar la il·lusió i es van tornar a omplir. El Lleida va va acabar 5è.

Llorente al costat del M;anolo del Bombo del Huesca

Jaimejuán-Buján-Martínez-Llorente-Puig Solsona-Zapata
Cortés-Reig-Gorricho-Nebot-Escolà
La temporada 76-77 el Lleida ingressa a la nova 2aB grup Est-Sud creada per la Federació amb un empat a zero al camp de l'Ontinyent en l'última jornada, curiosament l'empat els anava bé als dos equips.

Plantilla de la 76-77: Llorente és l'últim acotxat.

La 77-78 es debuta a 2aB amb una àmplia plantilla de lleidatans: Bosch, Jaimejuan, Viladegut, Reig, Vendrell... la temporada va començar malament amb tres derrotes consecutives i l'afició demanant el cap de l'entrenador Ignacio Sanjuan. A la Lliga no es va fer gaire bon paper, a la Copa és eliminat pel Cienpozuelos, però es guanya el Nostra Catalunya als penals contra el Terrassa.

Jaimejuán-Cortés-Cayuela-Marfil-Lacampre
Lluís-Pascual-Llorente-Reig-Ismael-Martínez

Jaimejuán-Llorente-Vendrell-Martínez-Bertúa-Lacampre
Cortés-Ricardo-Linares-Juanín-Escolà

La temporada 78-79 es fitxa l'entrenador Martín Esperanza i el president Pepito Esteve mor sobtadament prenent el relleu el vicepresident Joan Planes. La temporada va ser normaleta però es recordarà per ser l'any de Quique Martín, cedit per l'Osasuna que juntament amb Clotet van fer una davantera que ha quedat pel record dels de pedra picada.

Palomo-López-Calvo-Carlos Juan- Martínez-Arrazola
Martín-Reig-Clotet-Viladegut-Llorente
Amb Joan Planes "el de les pilotes" de nou president i Martín Esperanza renovat es fa un esforç econòmic, la temporada comença molt bé, però un clot al mes de gener i la poca paciència fa que es destitueixi Martín Esperanza a qui es va pagar 1.000.000 de pessetes (6.000 €) de rescissió contractant Manolo Buján. No va aportar cap novetat. La 80-81 es recorda per la Copa de Rei amb un Lleida-Barça. En la 81-82 mor el mític massatgista Pacheco.

Jaimejuán-López I-Sáinz-Aniano-Puig Solsona-López II
Lluís-Plou-Llorente-Viladegut-Vila
En la 82-83 s'estrena Antoni Gausí en la presidència donant importància al planter i pujant al primer equip Rubio, Palau, Elcacho, Alió, Canadell i el restaurant La Dolceta es converteix en el primer patrocinador de la samarreta de l'equip.

Clotet-Duran-Noly-Vila-Puig Solsona-Sindo
Epi-Llorente-Plou-Viladegut-Orga
Aquesta temporada 82-83 fou l'última temporada d'Antoni Ñaca Llorente al Lleida després de 293 partits. Jugador molt recordat i apreciat per aquells que l'hem vist jugar, en les 10 temporades que va estar va guanyar el trofeu de la regularitat i el de màxim golejador l'any 1980. També el diari La Mañana en aquells temps atorgava els guardons Quijote i Sancho, l'any 1979 se l'endú Llorente, després de Pacheco, Buján i Reig. Carmelo Moncayo el recorda "jugant d'extrem amb una rapidesa i profunditat endimoniades, però adaptable a qualsevol lloc". Jo mateix el recordo més de davanter que no pas d'extrem. Juntament amb Vendrell van passar una prova pel Real Madrid de Miguel Muñoz. Llorente va entrenar també un equip de jugadors benjamins del club la temporada 81-82, però la seua sortida fou un pèl polèmica.

Coneguda foto de Llorente celebrant el 3r gol del Lleida al camp
del Sant Andreu. Foto cedida pel Daniel Badia.
L'última temporada que va estar en la U.E. Lleida havia d'anar a un desplaçament a Lleó però s'hi negà perquè el club li devia diners, el periodista Aurelio Bautista va aconseguir convèncer-lo i a última hora s'hi desplaçà en cotxe amb l'aficionat Miquel Bota. La cosa no serví de gaire perquè el Lleida va perdre 2-0 contra la Cultural. La directiva li posà una multa de 25.000 pts (150 €) que no va acceptar, es discutí amb el directiu Jesús Bartolomé provocant una baralla després d'un entrenament, se li obrí expedient i finalment se'l donà de baixa.

Llorente amb l'equip del futbol base que entrenava
L'alcalde Siurana lliurant els trofeus a Llorente
El Ñaca Llorente, que també va jugar al CF Agramunt, ha mort aquesta setmana als 65 anys tal i com ens ho explicava el periodista Dani Badia i el fill de Llorente, Miguel.



Soundgarden - Black hole sun

El punk no havia acabat mai d'agafar als EUA, però vet aquí que en els anys 90 als americans els començà a agradar una faceta més comercial del punk, allò que s'anomenà grunge. Aquest moviment tornà a revolucionar els adolescents de tal manera com feu el rock'n'roll dels anys cinquanta posant els pares de malahandí i omplint alguns discos amb etiquetes de parental advisory. Tot i que no arribaven al nivell dels rappers gansta de l'època...

Els majors exponents d'aquest nou moviment foren Nirvana i Pearl Jam, amb orígens a Seattle i amb intersecció nul·la per part dels seus fans. Com amb els Beatles i els Rolling o com amb Blur o Oasis o amb Llach i Serrat o Pepsi i Cola o Golden i Starking. Entremig d'ells altres bandes com Offspring, Greenday, Stone Temple Pilots, Alice in Chains, Creed o Soundgarden.

Molt abans que Kurt Cobain i companyia s'haguessin unit, Chris Cornell ja estava tocant la bateria i cantant als Soundgarden des de l'any 1984, el que potser fou grup pioner del so Seattle. De fet fou la primera banda en gravar pel segell Sub Pop i la primera en rebre l'etiqueta de grunge. Van debutar amb "Ultramega OK" (1988) però el primer disc mitjanament conegut fou "Louder than love" (1989) amb una portada de Charles Peterson recordant l'estil Jim Morrison a "The best of the Doors" (1985).

El 1994, amb Nirvana ja sense líder, el top de les llistes va quedar pel disc "Superunknow", el més conegut i amb diferència dels Soundgarden. Amb una adaptació coral de Cornell, el grup experimentà amb sons i amb el teclat. "És molt beatle, i té un so característic. Acabem canviant completament el so" afirmava el guitarra Kim Yhayil.  "Estem madurant i entenem la importància de la melodia, Potser hem estat escoltant Brian Ferry," afirmava Cornell. "Black hole sun" es convertí en un clàssic, amb Grammy a la millor interpretació de hard rock i que fins i tot Peter Frampton va versionar l'any 2006.  En aquest disc s'incloïen també "Fell on black days", "My wave", "The day I tried to life" i "Spoonman", aquest últim amb Grammy a la millor interpretació de metal.

L'any 1996 publiquen un altre bon disc, i personalment més melòdic i complert, "Down on the upside" i tot i que els singles "Pretty noose", "Burden in my hand" i "Blow up the outside world" tenen un bon èxit a la Billboard el disc no va acabar d'agafar tant com l'anterior. L'any 1997 la banda es va separar a causa de les desavinences personals, com acostuma a passar sempre. Així que Chris Cornell aprofita per gravar en solitari "Euphoria morning" (1998) amb títols com "Sunshower" o "Can't change me" per destacar-ne dos d'aquest força bon i comercial primer disc en solitari. Després vindria un altre disc, "Carry on" al 2006. Aquí s'hi va incloure "You know my name", el tema principal de la BSO de Casino Royale de James Bond. Després vindrien "Scream" (2009), "Songbook" (2011) i "Higher truth" al 2015. Aquest 2017 havia publicat, gairebé desapercebut, el single "The promise", una balada dramàtica per a la pel·lícula del mateix nom del director irlandès Terry George.

Entremig de tot això, el 2001 Cornell s'uneix als excomponents de Rage Against the Machine Tom Morello, Brad Wilk i Tim Commerford per formar el superprojecte Audioslave, que durà fins el 2007. Amb tres discos publicats "Audioslave" (2002),  "Out of exile" (2005) i "Revelations" (2006) el single més destacat fou "Be yourself" (2005). També l'any 1991 havia enregistrat un disc sota el nom de Temple of the Dog amb el tema "Hunger strike" com a més destacat, a mi em recorda moltíssim el so d'Eddie Veder de Pearl Jam.

El 2010 Soundgarden es tornen a reunir, quan l'armilla va justa es perdona tot, i publiquen "King Animal" (2012) amb el prescindible "Been away too long" com a tema de més èxit.

Chris Cornell, addicte a l'alcohol i a tota classe de drogues, s'ha suïcidat penjant-se amb una corbata als 52 anys a la seua habitació de l'hotel MGM després d'un concert dels Soundgarden al Fox Theatre de Detroit. Pocs minuts abans de suicidar-se Cornell havia penjat al seu Facebook el videoclip de "My crocked steps" (2012) amb la frase "I'm the shape  of the hole inside your heart".

divendres, de maig 19, 2017

Espirals

Cicloide, epicicloide, hipocicloide, lemniscata, cissoide, nefroide, cardioide, astroide, rosàcies, catenària -sí, com allò de Rodalies que sempre es trenca-, tautòcrona, braquistòcrona…  tots aquest noms que li deuen sonar més estranys que la llista de reis gots són noms de diferents tipus de corbes. Les matemàtiques ja fa segles que es dediquen a estudiar corbes, Apol·loni de Pèrgam (262-190 aC) jugant amb un con i tallant-lo amb diferents inclinacions definí les anomenades còniques -circumferència, el·lipse, paràbola i hipèrbola- que potser són les corbes més conegudes.

Però si una corba ha fascinat els matemàtics per la seua presència en animals i plantes és l’espiral. L’espiral es forma quan un punt es va allunyant d’un altre punt central al mateix temps que va girant al voltant d’ell. Aquesta corba se l’ha fet servir per a construir escales, taps de rosca, llibretes, bobines, rotllos de cel·lo, discos de vinil, balancins, braços de gitano, culleretes de servir gin-tònics o fusillis.

Les dues espirals més famoses són la d’Arquímedes i la logarítmica. L’espiral arquimediana l’estudià el savi grec Arquímedes -és clar!- en el llibre De les espirals. És l’espiral que es forma quan es va descaragolant una corda d’un pal cilíndric: el radi va augmentant de forma proporcional a l’angle que es va girant. Aquesta és l’espiral del solc d’un disc de vinil, del cel·lo o de quan enrotllem qualsevol cosa.

L’espiral logarítmica fou profundament estudiada per Jacob Bernouilli (1655-1705). Va quedar tan encantat amb els seus estudis que va manar que en la seua tomba gravessin una espiral logarítmica, però el picapedrer devia ser una mica sapastre en matemàtiques i hi gravà una espiral arquimediana. En aquesta espiral, al contrari que en la d’Arquímedes, el radi i l’angle no segueixen una proporció constant. Aquesta corba la trobem en huracans, borrasques i galàxies a causa de les forces d’expansió i compressió combinades amb la rotació i en el món vegetal la podem veure en la distribució òptima de les llavors en la part central d’una margarita o un gira-sol o en la dels pinyons en les pinyes.

A pocs dies de l’Aplec del Caragol no podem deixar de fixar-nos en l’espiral de l’Helix aspersa, l’apreciat caragol bover que coem a la llauna. A la seua closca s’hi contempla una espiral logarítmica com en tants altres caragols i mol·luscos. Aquesta espiral és conseqüència d’un enrotllament natural degut al procés de creixement. Evidentment el logo de l’Aplec també és una espiral logarítmica.

(Article publicat al suplement Lectura del SEGRE el 14/5/2017)

dissabte, de maig 06, 2017

The Byrds - Mr Tambourine man

"Mr Tambourine man" va ser el primer èxit d'aquest quintet de Los Ángeles liderat pe Roger McGuinn. La cançó era original de Bob Dylan i estava inclosa en "Bringing it all back home" (1965), el seu primer disc elèctric i que el seus fans no van pair. Els Byrds la van publicar el 12 d'abril de 1965 i el 26 de juny d'aquell mateix anys s'emparrava fins al número 1 de les llistes. 

La idea de la gravació d'aquest tema per part d'uns desconeguts encara Byrds va venir de Jim Dickson, el seu mànager, qui la va sentir cantar a Dylan en el festival de Monterrey l'any 1964. La cançó la va presentar al grup, conegut aleshores encara com The Jet Set, però en un principi no els va convèncer. Ni amb les harmonies de Ramblin' Jack Elliot, ni amb noves estrofes ni amb un nou ritme més beat que ja es començava a portar en aquella època. Finalment fou una visita del propi Dylan qui després d'escoltar la versió de la seua gravació exclamà "Mare meua! Es pot ballar!".

El tema fou gravat en vint-i-dos preses en els estudis The Wrecking Crew, on McGuinn cantava i tocava en el single la seua famosa Rickenbacker 360 de dotze cordes, amb l'acompanyament de Hal Blaine a la bateria i Larry Knechtel al baix. Gene Clark i David Crosby feien els fabulosos acompanyaments vocals. Mc Guinn, qui necessitava menys padrins que Rivera i Iglesias junts  es va descriure gràcies a aquest single com "a mig camí entre Dylan i Lennon".

La portada d'aquest disc dels Byrds és una de prou famosa, amb foto de Barry Feinstein, apareixen en una espècie de mirall convex, tècnica fotogràfica coneguda com ull de peix. Aquesta portada en va inspirar d'altres igualment famoses com "Are yu experience" (1966) de Jimi Hendrix, "Big hits (high tide and green grass" (1966) de The Rolling Stones i "Safe as milk" (1967) de Captain Beefheart.


La cançó està inspirada en Bruce Langhorne, un guitarrista de sessió que va toca en varis discos de Dylan. "Bruce tenia una pandereta gegant, com la roda d'un tren" afirmava Dylan, "se'm va quedar gravada la seua imatge tocant". Ara Langhorme -el tambourine man- ha mort als 78 anys a causa d'una insuficiència renal.


Altres article relacionats que he fet:

dilluns, de maig 01, 2017

Talking Heads - Heaven

No, no, no s'espantin. David Byrne continua ben viu, igual que Tina Weymouth, Jerry Harrison i Chris Frantz. Així que de moment tenim els Talking Heads ben esquerats.

Avui toca parlar del director de cinema Jonathan Demme, conegut per pel·lícules com El silenci dels anyells o Filadèlfia, però estiguin tranquils i tranquil·les que jo no els parlaré pas de cine, que no n'entenc ni un borrall. Les meues pelis de culte són Top Secret, la saga de Aterriza como puedas, Hot Shots i Loca Academia de Policia. No cal que el digui res més, queda tot dit.


L'any 1984, des d'un punt de vist musical, Demme dirigeix "Stop making sense", una innovadora pel·lícula d'unes actuacions en directe dels Talking Heads al Pantages Theatre de Hollywood. 


El film comença amb els títols de crèdit i seguidament se veu David Byrne caminant amb un reproductor de cassette -recordi qie som als vuitanta- i una guitarra acústica. D'aquesta manera comença la primera cançó "Psycho killer", un tema de l'any 1977 i que potser és el major èxit de la banda. A mi no és el que més m'agrada per això, per mi el millor tema del grup és "Wild wild life" (1986). A partir d'aquí els tramoistes comencen a incorporar més instruments a l'escenari.

La segona cançó, en la qual s'incorpora ara Tina Weymouth, també és un clàssic, "Heaven", original de l'any 1979 i enregistrada en el disc "Fear of music". És una balada amb un fons de música country en la qual Byrne parla d'una visió de la vida després de la mort. En aquesta filmació la cançó és acompanyada amb uns arranjaments per a guitarra acústica i una baix amb harmonies de fons. Potser els sonarà una meravellosa versió que van fer els Esclarecidos de Cristina Lliso l'any 1993. 


A cada cançó es van incorporant els diferents instruments i els components de la banda fins que a "Burning down the house" ja hi toquen tots. Així es van succeint els diferents temes, entre els quals també s'inclou el clàssic "Once i a lifetime", tema que s'incloïa inicialment en el "Remain in light" (1980). La interpretació en directe que fa Byrne és impressionant i posa la pell de gallina: "Ens divertia molt tocar-la en directe. Gairebé era com volar, i el públic ens acompanyava" afirmava Chris Frantz.

Aquesta és la millor meravella musical de Jonathan Demme, però també va dirigir Neil Young en tres ocasions: "Neil Young: Heart of gold" (2006), "Neil Young: Trunk show" (2010) i "Neil Young journeys" (2012). També el videoclip "The perfect kiss" dels New Order (1985).

Jonathan Demme ha mort als 73 anys a New York a causa de les complicacions provocades per un càncer d'esòfag.

dimecres, d’abril 19, 2017

Els premis matemàtics

Gösta Mittag-Leffler (1846-1927) fou un matemàtic suec més conegut per ser el protagonista d’un embolic de faldilles que no pas per la seua recerca en anàlisi complexa. Quan Alfred Nobel deixà escrit en testament la creació dels premis que duen el seu nom condemnà les matemàtiques a no tenir representació en aquests guardons. Segons s’explica Alfred Nobel no va voler crear-lo pel pànic que li feia que Mittag-Leffler el pogués guanyar, i és que la senyora d’Alfred Nobel tenia afers extramatrimonials amb aquest formós matemàtic suec. I vet aquí com per culpa d’una història de banyes les matemàtiques no tenen premi Nobel que sí tenen la Física, la Química, la Medicina, l’Economia, la Literatura i la Pau, aquests dos últims els més mediàtics.

El que no es devia pensar el senyor Nobel és que, tot i no instaurar un Nobel de Matemàtiques, els senyors matemàtics, que estan per tot arreu, podrien guanyar el premi en altres categories. Així José Echegaray i Bertrand Russell guanyaren el de Literatura, Leonid Kantoróvich, Gérard Debreu i el conegut John Forbes Nash -de qui es relata la seua biografia en la pel·lícula Una ment meravellosa-  aconseguiren el d’Economia i Max Born o Hendrik Lorentz el de Física.

A falta de premi Nobel oficial per a matemàtics, n’existeixen d’altres d’igual prestigi. El més conegut són les medalles Fields, que en honor a John Charles Fields la Unió Matemàtica Internacional entrega cada 4 anys des de 1936 -amb alguna interrupció- a matemàtics joves, considerant jove a qui té menys de 40 anys. El guardó consisteix en una medalla amb la cara d’Arquímedes i 10.000 €, que és el que deu fer més il·lusió als premiats i les premiades.

Altrament, creat el 2002 per l’Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres, existeix el Premi Abel amb una remuneració econòmica de 770.000 €, similar a la del Nobel. El 21 de març passat s’atorgà el Premi Abel 2017 al matemàtic francès Yves Meyer “pel seu paper clau en el desenvolupament de la teoria matemàtica de les ondícules”. Enguany, la deliberació del premi tingué lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans durant el gener passat en el marc del simposi Abel in Barcelona


La teoria d’ondícules o wavelets té aplicacions variades. Les més conegudes són en el tractament digital i la compressió d’imatges -el format JPEG 2000- i sons. També en la representació d’imatges mèdiques, en l’estudi de moviments sísmics, en el reconeixement de veu o en astrofísica per l’estudi de les anomenades ones gravitacionals descobertes l’any passat.

(Article publicat en el suplement Lectura del SEGRE el 16/4/2017)