diumenge, de febrer 07, 2016

Es satànic l'"Hotel California" dels Eagles?

Ara fa uns dies publicava l'article sobre la mort de Glenn Frey, fundador i cantant dels Eagles. Davant aquesta pinta de nens tranquil·lets que no han trencat mai un plat amb camisa de quadres d'indumentària country hi ha teories que demostren que l'"Hotel California" és una cançó que invoca el satanisme.

La portada del disc "Hotel California" (1976) té la seua història. El disseny va anar a càrrec de John Kosh, -que havia treballat en "Abbey road" de The Beatles i en el "Who's next" de The Who- i el bateria del grup Don Henley, les fotos eren de David Alexander i Norman Seeff.

Segons Henley la portada del disc volia simbolitzar els sentiments de la població americana després de conèixer l'escàndol Watergate. En paraules seues és una al·legoria de faded glory i loss of innocence. Aleshores, segons David Alexander no hi havia millor imatge que la llum crepuscular sobre l'elegant façana del Beverly Hills Hotel, una foto que ha passat a la història i amb la qual Kosh i Alexander es jugaren el físic emparrant-se a un arbre per poder fer-la.


A l'interior del disc hi ha un retrat del grup al lobby de l'hotel Lido de Hollywood, envoltats d'amics i coneguts disfressats de gent de tota condició social. Aquest foto interior és de Norman Seef. El disc fou acusat de seguida des del moment de la seua publicació de contenir referències satàniques en les lletres, el grafisme i les fotos: és l'hotel California l'Església Satànica fundada per Anton Le Vey a la California Street de San Francisco? Hi ha en un balcó de la portada una misteriosa figura que només es pot apreciar en la versió elapé? Hi ha un personatge calb que representa Anton LaVey, fundador de l'església de Satan?




Però, i la cançó? Què té la cançó "Hotel California" per haver estat interpretada en sentit demoníac? Don Henley ha deixat clar en moltes entrevistes que el tema principal de la cançó és l'abús de les drogues, més concretament de la cocaïna: "La cançó Hotel California parla en contra de l'excés de cocaïna." I Glenn Frey afirmava el 1979 "Nosaltres no sempre hem fet les coses amb moderació, però ens estàvem imaginant com et cremes lentament, el llarg termini. Si consumeixes cocaïna com la consumeixen els indis -quan has de fer-ho, però no sempre- no t'intoxiques. Dono gràcies a Déu perquè tinc amics íntims que, si estigués desaprofitant la meua vida, m'ho dirien." Segurament això sigui cert perquè fou l'època que Glenn Frey caigué en la moda de les drogues tal i com comentava en l'article.

El problema és que, quan comences a fotre tants símils i metàfores tens la possibilitat que no s'entengui res del que es vol dir. Analitzem una mica la lletra:

There she stood in the doorway
I heard the mission bell
and I was asking to myself
"This could be Heaven or this could be Hell".
Then she lit up a candle ans she showed me the way.
There were voices down the corridor,
I throught I heard them say...
Welcome to the Hotel California
Such a lovely place
Such a lovely place
Plenty of room at the Hotel California
any tome of year, you can find it here.

Aquí hi ha alguns que en la dona que espera de peu a l'entrada hi veuen una referència a la cocaïna i altres veuen que és la sacerdotessa encarregada de la iniciació a un nou adepte. La frase "això podria ser el Cel o podria ser l'Infern" pot fer referència a les dos cares de les drogues a les quals es referia Aldous Huxley en la seua obra "Las puertas de la percepción: cielo e infierno" (per cert, obra d'on Jim Morrison va treure el nom, per al seu grup The Doors). Finalment el protagonista de la cançó accedeix a prova la cocaïna o a ingressar a l'Església de Satan, segons ens miri. Les voices down the corridor poden ser d'altres addictes o la dels fidels.

Una altra estrofa que analitza Jota Martínez Galiana en el llibre "Satanismo y brujería en el rock" (Ed. la Máscara 1997) és la següent:

Her mind is Tiffany-twisted, she got the Mercedes bends.
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends.
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget.

Aquí sorprenen les al·lusions a la famosa joiera Tiffany's i a la marca Mercedes Benz. Les dos lectures que poden extreure's és que la cocaïna resulta molt atractiva sobretot per als rics o bé que qui és atractiva és la sacerdotessa i atreu adeptes pretty boys.

La següent és...
So I called up the Captain,
"Please bring me my wine".
He said "we haven't had that spirit here since nineteen sixty nine"

Ahhhh, i aquí és on més gaudeixen los conspiranoics, qui és aquest misteriós Captain? Pot ser Anton LaVey? O es refereix a un camell? I el vi? Protagonista dels rituals de les misses catòliques? I la referència a 1969, any clau en l'estudi del satanisme (la mort de Brian Jones, el concert de The Doors de Miami, els assassinats de Charles Manson, les nou afirmacions satàniques d'Anton LaVey...).

And still those voices are calling from far away,
wake you up in the middle of the night
just to hear themsay...
Welcome to the Hotel California.

I ja hi tornem a ser amb les voices que criden. Representen la temptació de tornar a caure en l'hàbit del consum de drogues o representen les greus seqüeles psicològiques que queden en l'individu que pertany a una secta?

A Don Henley sembla ser que, fart de desmentir els fonamentalistes cristians que veien diables per tota la cançó, se li va acudir seguir el joc i l'any 1995 en el seu disc "Actual miles" recupera la tradició de l'"Hotel California" en la cançó "The garden of Allha". Aquest jardí fou una finca que es convertí en un complex hoteler on s'hi hostatjà Aldous Huxley.

Podeu llegir més a:

divendres, de febrer 05, 2016

Earth, Wind & Fire - Boggie wonderland

Maurice White estudiava al conservatori de Chicago quan començà a treballar com a músic de sessió per al segell discogràfic Chess Records (Muddy Waters, Etta James, Chuck Berry, Bo Didley...). També acompanyà les gires de Ramsey Lewis entre 1967 i 1969 fins que al final formà un grup anomenat Salty Peppers, amb qui grava el single "La la time" (1969), que fou un petit èxit local.

Maurice White en una de les seues moltes visites a Egipte.
Amb aquesta petita fama funda una gran banda de nom Earth, Wind & Fire amb alguns germans seus i grava dos primers discos amb Warner, El nom el posà el mateix Maurice, molt interessat per l'astrologia i l'egiptologia, cosa que es reflecteix en les portades dels discos i dels singles. Però l'èxit els vingué després de firmar amb CBS i començar a fer èxits del disco soul que tants i tantes van ballar en discoteques durant els anys setanta i vuitanta. Els primers discos amb aquesta discogràfica foren "The last days and time" (1972) i "Head to the sky" (1973).

Després d'alguns canvis Maurice White aconsegueix fer una banda estable i de molta qualitat. Els discos "Open our heart" (1974) i sobretot "That's the way of the world" (1975), que arribà al número 1 de les llistes, consagren el grup dins l'escena musical. En aquest disc s'inclou la guanyadora d'un Grammy "Shining star" i serví com a banda sonora de la peli de mateix nom de Stig Shore. Aprofitant el reprise d'aquest últim disc graven un disc mig en directe i mig d'estudi que també arriba al número 1 de les llistes "Gratitude" (1975). Aquest doble disc amb tres milions de còpies venudes té algunes peces curioses que no van arribar a ser single: "Reasons" que combina la veu potent de Philip Bailey amb el saxòfon de Don Myrick i un instrumental de nou minuts i mig "New World symphony" en què la intro podria colar com a música de Port Aventura pels espectacles de la Xina.

Els següents àlbums continuen aconseguint molt bons resultats "Spirit" (1976) i "All'n'all" (1977) arribant a altes posicions de les llistes. Aquest últim disc va vendre tres milions de còpies i s'afrontava amb un nou productor després de la mort del seu anterior Charles Stepney i que els havia sabut donar una sonoritat característica. La cosa va sortir bé incorporant Joe Wisser i David Foster com arreglistes, van rebre tres Grammys en la categoria de Rhythm & blues (??). Fixin-se en els motius egipcis de la portada, molt característics del grup.

L'any 1978 creen el seu propi segell discogràfic, ARC,  des d'on publiquen els seus primers grans èxits "Best of" que com a novetat incloïa una versió del "Got to get you into my life" dels The Beatles.

El 1983 comença el declivi de la banda amb la separació del seu cantant, Philip Bailey, que aprofita per gravar un disc en solitari. Els Earth, Wind & Fire editen "Powerlight" que fou un fracàs absolut. White prova sort en solitari l'any 1985 amb el disc "Maurice" i el 1987 Bailey retorna al grup per gravar "Touch the world" i iniciar una nova gira mundial. En la gira muntaven un gran espectacle ja que apareixien dins d'una nau espacial que aterrava a l'escenari, la idea era originària de George Clinton quan actuava amb Parliament.

Tot i vendre força discos (tres dels seus discos s'inclouen entre els 100 més venuts dels anys setanta) ha estat un grup de cançons i singles del disco funky de la glitterball i els pantalons acampanats, a part dels que ja he comentat abans podria destacar:
Maurice White, que va néixer un 19 de desembre com jo ha mort als 74 anys després de conviure molt temps amb un Parkinson que cada cop se l'agreujava més.


Potser si els agrada aquest article, també els pot agradar el de Sugarhill Gang, el de MFSB  , Boney M, Harold Melvin o el de The Trammps.

dijous, de febrer 04, 2016

Unes quantes idees per a la comissió de carrers

Escoltant el ple de la Paeria on es debatia la moció presentada per ERC i la Crida per Lleida-CUP sobre l'eliminació del nomenclàtor de tots aquells personatges vinculats a la dictadura franquista, em va semblar sentir que algú parlava de posar el nom de Marie Curie a un carrer. A mi em semblaria molt bé si no fos perquè aquest carrer ja existeix tocant a aquest gran centre neuràlgic del vespre lleidatà que és la rotonda del Mestre. 

Si volen noms de científics per poder posar al carrers els puc proposar Isaac Newton, Albert Einstein, Leonhard Euler, Karl F. Gauss o Euclides. El carrer Galileo Galilei ja el tenim pujant a Gardeny. I de senyores científiques els proposo Sophie Germain, Lise Meitner, Maria Agnesi o Emmy Noether. I si en volen de més a prop també en tenim, des de l'astrònom Ricard Cirera d’Os de Balaguer, l'uròleg Manuel Serés d’Alpicat o qui fou president de l'Acadèmia de les Ciències de Barcelona Joan Agell

Anem al món carrincló, si Lo Parrano i el Mestre Tonet tenen lloc als carrers de Lleida, a què esperem a dedicar-li un al Marquès de Pota? I el Manolo Calpe? Com pot ser que el fundador de la festa més grossa i més internacional que té Lleida no tingui no només un carrer, sinó una avinguda? I què els semblaria un carrer per a l’històric president de la Unió Esportiva Lleida i que posà el nom de la ciutat arreu gràcies a un equip de futbol a la primera divisió? I tant que sí, un carrer dedicat a Mario Duran. O a la mateixa Unió Esportiva Lleida, que ja farà quatre anys que li vam donar l’extremunció. O als mítics futbolistes lleidatans Enric Ribelles i Enric Gensana per exemple com a referents internacionals en el món del futbol. 

Després tenim els carrers que hi ha per Cappont amb noms de rius: Ter, Besós, Llobregat, Sió, Cinca, Ebre, Flamicell… tots rius molt respectables. Però i la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana? Pobrets, si són els que ens porten el turisme! També he comptat una vintena de comarques en el nomenclàtor de Lleida, però ens hem descuidat l’Alta Ribagorça i el Solsonès. A més m’he fixat que Torrefarrera, Alguaire, Almenar i Alfarràs tenen carrer, així que de la ruta de la N-230 només falta Rosselló, un descuit de l’alçada d’un campanar (amb perdó). De per aquí la vora tampoc figuren al nomenclàtor Alcoletge, Benavent, Vilanova de Segrià, Torre-serona o Montoliu

Es parla molt d’alcaldes que han de tenir carrer i d’alcaldes que no, però el primer alcalde que va fer un nomenclàtor de Lleida com déu mana fou Marià Olives l’any 1836, i el pobre home no té ni un carrer. Ja se sap, en casa del herrero… I se m’acudeixen els noms d’altres personatges notoris com Josep Espasa i Anguera de la Pobla de Cérvoles i fundador de l’editorial Espasa-Calpe o Andreu Costafreda d’Alfarràs fundador de la Panificació Ribera Costafreda, és a dir, Panrico

Com aquest article vol ser un servei públic i per tal d’estalviar feina a tota la comissió encarregada de dur a terme la tasca d’estudi del nomenclàtor els ajudo amb unes quantes propostes per si els hi convé. Si el motiu pel qual no canvien el nom dels carrers relacionats amb el franquisme és per falta d’idees agafin totes les que els convingui... perquè jo no em vull creure que no els volen canviar, no?

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 3 de febrer de 2016)

diumenge, de gener 31, 2016

Jefferson Airplane - White rabbit

En aquest món on vivim i en què tot canvia tan ràpid cal saber-se adaptar a la situació en cada moment. Una mica el que ha fet CiU sempre segons com anava la cassola gran. En el món de la música els Jefferson Airplane-Jefferson Starship-Starship han fet de Convergència i s'han apuntat al carro segons el que els ha convingut, que als seixanta es porta la psicodèlia hippy? Doncs els Jefferson Airplane feien psicodèlia hippy. Que als vuitanta es va posar de moda allò de l'AOR (Adult oriented rock)? Doncs els Starship es van posar a fer AOR.

La saga Jefferson constitueix una de les biografies més nombroses de la història del rock. Tot va començar l'any 1965 quan un experimentat vocalista de folk-rock, Marty Balin, recluta uns quants músics que tocaven en la ciutat de moda d'aquells temps: San Francisco. De nom es posen Jefferson Airplane, uns diuen que el nom prové d'un vell cantant de blues, uns altres que prové d'un tipus de porro, a mesura que vagi llegint l'article es creurà més aviat la segona opció. Aquella primera Jefferson Airplane de l'agost de 1965 estava formada per Marty Balin, Paul Kantner, Jorma Kaukonen, Signe Anderson, Skip Spence i Bob Harvey. Formació que només durà fins el novembre, ja que aquest últim va marxar i van fitxar de baix a Jack Casady. El setembre de 1966 pleguen Spence i Anderson i entren Spencer Dryden i Grace Slick provinents de The Great Society. Ja veuen, en només tretze mesos el grup ja ha tingut nou integrants. Y lo que te rondaré morena...

Aquesta última composició del sextet duraria fins el 1970, tot un rècord! A tot això la banda anava gravant amb RCA i els seus dos primers èxits serien "White rabbit" i "Somebody to love", cançons que cantava Grace Slick en la seua anterior banda i que abans ja he anomenat. Amb aquests èxits els Jefferson Airplane comencen la ruta dels festivals hippies de Monterey, Woodstock, Illa de Wright... rivalitzant amb els Grateful Dead. Des del 1966 que publiquen "Jefferson Airplane takes off" fins a "Blows against the empire" (1970) treuen al mercat set discos que els converteixen en el grup hippy de moda del moment. L'activitat de la banda no es centrava només en la gravació de discos sinó que van crear el seu propi club "The Matrix" i dedicaren grans esforços al disseny de les seues portades i pòsters, apadrinament de grups de dansa i disseny de shows de llums, D'aquesta època són "Won't you try" (1967), "Crown of creation" (1968) i "Volunteers" (1969) totes tres escrites per Kantner. A veure si els hi agrada la selecció que he fet a partir d'un disc recopilatori que me va regalar ma germana cap allà a inicis dels noranta.

L'abril de 1970 deixa el grup Spencer Dryden i el nou bateria és Joey Covington. L'octubre de 1970 és Marty Balin qui plega per fer carrera en un efímer projecte d'un sol disc de nom Bodacius DF i entra Papa John Creach. L'abril de 1972 marxa Joey Covington que crea el projecte de blues Hot Tuna, que aquest sí que sortirà bé i on mesos després s'endú Jack Casady i Jorma Kaukonen. Així arribem a l'agost de 1972 i dels Jefferson Airplane originals només queda Paul Kantner, un dels fundador. En aquesta formació hi ha a més de Kantner, Grace Slick que ja és la seua parella (a mi em recorden una mica a Lennon i Yoko Ono aquests dos), Papa John Creach i els nous JOhn Barbata i David Freiberg. (Amb tanta genealogia m'està quedant com un capítol del Senyor dels Anells aquest article...)

El febrer de 1974 fan dos importants fitxatges que canviaran el rumb del grup: Peter Kaukonen (germà de Jorma i provinent de Black Kangaroo) i el jove guitarrista Craig Chaquito, sí, sí, el que ara toca jazz. La reformulació fou tan gran que a partir d'ara es passarien a dir Jefferson Starship i començarien a fer un rock molt més comercial força farcit d'èxits. D'aquesta època escullo "Miracles" (1975), "Hot water" (1976), "Count on me" (1978) i "Runaway" (1978).  

Novament els problemes interns al grup, amb més canvis, el retorn de Marty Balin, Grace Slick completament alcoholitzada en les actuacions separant-se de Paul Kantner, que per si no en tenia prou hauria de rivalitzar amb el nou cantant Mickey Thomas fan que el grup amb nom que tenia nom d'avió caigui en picat.

Paul Kantner s'emprenya, i amb raó, i deixa el grup, però com a fundador guanya un procediment legal per tal que la banda que quedava no pugui fer servir el nom de Jefferson. Així que els que queden se passen a dir Starship i és quan, per més INRI del pobre Kantner, obtenen els major èxits: "We built this city" (1985), "Sara" (1986) i "Nothing's gonna stop us now" (1987).

L'any 1988, Slick, Kantner, Kaukonen i Casady ressusciten la Jefferson Airplane amb un nou disc "Jefferson Airplane" i una nova gira mentre els Starship continuen al seu rotllo. Ara Paul Kantner ha mort als 74 anys víctima d'un atac de cor.

Els Jefferson Airplane utilitzen referències a "Alícia en el país de les meravelles" per fer un cant directe a les drogues, la frase final de "White rabbit" és Feed your head, una clara referència a la cultura que pregonà el psicòleg californià Timothy Leary per la legalització de l'haixix, la marihuana, els bolets al·lucinogens i el LSD. No és la cançó que més m'agrada però la trobo una sensacional anada de la bola. One pill makes you larger... 

dissabte, de gener 30, 2016

Black - Viure és tan meravellós

Colin Vearncombe va néixer a Liverpool l'any 1951. De seguida va adonar-se que amb aquest nom no aniria enlloc i es va fer dir Black com a nom artístic. De totes formes no va començar ell sol sinó que Black va començar com un trio en el seu primer concert l'any 1981 a Liverpool. El trio estava format per Colin, per Pete Fulwell que era el propietari dels estudis de gravació Eternal i per l'enginyer de so Dave Dickie.

La seua primera gravació va ser un single publicat sense cap tipus d'èxit que duia per títol "Human features" (1982). Fixi's que l'estil i la veu recorda moltíssim als The Smiths. Al desembre d'aquell any es presenten al gran públic ja que són els teloners dels Thompson Twins. Això va ocasionar que els de WEA es fixessin en ells per gravar algunes coses. Però els dos singles enregistrats, "More than the sun" i "Hey Presto" van tornar a passar completament desapercebuts.

L'any 1986, un cop els altres dos ja havien desistit, Colin es queda en solitari mantenint el nom de Black i torna a un segell independent anomenat Ugly Man i grava "Wonderful life". I ai carai! Ara sí que li arriba l'èxit amb aquest single que es converteix en un clàssic dels vuitanta. No need to run and hide, wondeful, wonderful life...

Després d'aquest primer hit torna a fitxar per una multinacional, aquest cop A & M, amb qui gravaria nous singles, uns amb més i uns altres amb menys èxits: "Everything's coming up roses", "Sweetest smile"... Tot això ho posa en un disc que, per evitar confusions, li posa "Wonderful life" per títol i que arribà al número 3 d'algunes llistes, sobretot tingué èxit a Espanya. El disc arribà a disc de platí i realitzà moltes actuacions per l'estat.

El seu segon disc "Comedy" (1988), musicalment, era idèntic al primer però no tingué la repercussió del primer, igualment que "Black" (1991) i tots els que ha anat fent fins a "Blind faith" (2015). Tot i que ell s'hi negava de totes totes i els discos publicats ho confirmaven molts associen Black dins del concepte one hit wonder, és a dir, cantant d'un sol èxit.

El desembre passat va cantar en català una versió del "Wonderful life" pel disc de La Marató de TV3 de títol "Viure és tan meravellós". Un mes després va tenir un accident de trànsit prop de l'aeroport de Cork (Irlanda) i en no superar les seqüeles ara ens ha deixat als 53 anys.

divendres, de gener 29, 2016

Glenn Frey - The heat is on

Som en temps d'evolució del rock. Al folk rock el succeiran variants sobre el mateix tema que prendran el nom de country rock i country pop. Al retorn de les arrels del rock que havia marcat la Creedence Clearwater Revival el seguiria un moviment melòdic que s'anomenà rock meridional sureño i que va prendre elements de la música country. Eren temps de Crosby, Stills, Nash and Young, Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.

El bateria Don Henley, els guitarristes Glenn Frey i Bernie Leadon i el baix Randy Meisner funden Eagles l'any 1971. Els quatre eren músics ja consolidats, tots havien tocat amb James Taylor o Linda Ronstadt i un altre van formar part dels Poco.

Cap a l'agost de 1971 foren descoberts mentre feien un concert en un club per David Geffen, qui també se'n cuidava dels CSNY, i sense pensar-s'ho gaire els va fer firmar el primer disc "Eagles" (1972) que va incloure ja un primer potent èxit "Take it easy", composada per Glenn Frey i Jackson Brownie i que el traslladarà a la zona temàtica del far-west de Port Aventura. Als pobres quatre nois  que no s'havien mogut del seu ranxo els van enviar a gravar a Anglaterra sota la producció de Glynn Jones.

A continuació graven un parell de discos més de mitjana acceptació -personalment avorridíssims-: "Desperado" (1973) i "On the border" (1974). El 1974 entra el guitarrista Don Felder que ja coneixien perquè havia fet d'slide guitar en algunes gravacions i a partir d'aquí comença la seua bona ratxa. Primer és un single: "Best of my love" (1974) i després el disc que els porta al número u de les llistes durant cinc setmanes "One of these nights". En aquest disc hi poden trobar també les exitoses "One  of these nights" i "Lyin' eyes", cançó amb la qual guanyen el Grammy a la millor interpretació vocal. Després d'aquest disc Leadon deixa el grup per les seues pretensions de triomfar en un nou projecte amb Michael Georgiades -que no cal que li digui fou un bluf- i entra Joe Walsh per substituir-lo.

Com la banda es prepara per donar un salt encara molt més gran del que han fet es tanquen a consciència en un estudi de gravació mentre la discogràfica omple el temps publicant un grans èxits "Eagles. Their greatest hits 1971-1975" que sorprèn tothom venent-se com a xurros. I això que és un resum de discos que, excepte l'últim, se van vendre menys que vots va obtenir UPyD a les últimes eleccions.

L'any 1976 finalment publiquen el major èxit de la seua carrera i que vostè i jo hem cantat infinitat de vegades i que estava esperant en aquest escrit "Hotel California", superèxit que arriba al número 1 de les llistes EUA i al 2 a UK. Molts la van escoltar per primer cop a les firetes gràcies als Gipsy Kings. Van vendre més d'onze milions de còpies per tot el món (els Eagles, no els Gipsy Kings), s'enduen quatre Grammys i es converteixen en els reis mundials del country pop. A més ja de la ja molt sobada i satànica (sí, satànica, prometo un article sobre això) "Hotel California" en el disc també hi havia "New kid in town" i "Life in the fast lane".

El grup va necessitar pair l'èxit i se van prendre tres anys sabàtics fins que van tornar amb el disc "The long run" (1979), un disc que no aconseguí igualar res del que havien aconseguit anteriorment però que inclou l'única cançó dels Eagles que no m'avorreix i que puc escoltar sencera sense badallar "Heartache tonight", també número 1 als EUA. Massa èxit al cap i aquest cop és Randy Meissner qui diu que es considera esgotat i deixa el grup. Així que ara tenim al grup Frey, Henley, Felder i Walsh. Un any després publiquen un doble disc en directe "Eagles live"

Després d'aconseguir posar 16 cançons en el Top 40 americà i d'aconseguir nou discos supervendes, entre ells dos de grans èxits, el grup acaba separant-se l'any 1981 per les tensions internes ocasionades pels egos extremadament exagerats que mantenien els components del grup. Amb uns nivell de perdonavides davant dels altres que ni Pablo Iglesias s'arribaven a barallar en els escenaris i discutir-se entre ells fins i tot per la mida de les habitacions de cadascú als hotels. Ah, i era l'època dels problemes de Frey amb les drogues, que no faltin. Al final van prometre que no tornarien a ajuntar-se ni fins que l'infern es congelés.

Glenn Frey començà carrera en solitari debutant amb "No fun aloud" (1982), un disc amb bones cançons com "The one you love" i "Partytown". Fixi's quina portada més vuitantera. I què volen que els hi digui... per mi va millorar el que hi havia. Aconseguí un èxit mundial amb el disc "The allnighter" (1985), no pel disc en sí, sinó perquè el van fitxer per participar a la sèrie Corrupción en Miami i per gravar dos fantàstics temes per la seua banda sonora: "Smuggler's Blues" (1985) i "You belong to the city" (1985). Això de les bandes sonores se li donà bé i així va fer també la cançó "The heat is on" (1985) per Superdetective en Hollywood, "Part of me, part of you" (1991) per Thelma & Louise i "Flip city" (1989) pel remake Cazafantasmas II. També destaco del seu disc del 1988 "Soul searchin'" la cançó que dóna títol al disc "Soul searchin'" i que no he trobat a Youtube.

Com sembla ser que anaven tots una mica justos d'armilla, el 1994 els Eagles decideixen tornar a reunir-se per gravar un disc que no podia tenir un altre títol que "Hell freezes over", és a dir, l'infern ja s'havia congelat. El disc conté un tros de cançó com és "Get over it". Vés per on que les millors cançons dels Eagles es troben en aquesta nova etapa, l'any 2007 publiquen de nou un disc "Long road out of Eden" amb un altre temàs "How long"

Glenn Frey ha mort ha mort als 67 anys víctima de complicacions relacionades amb vàries malalties que l'afectaven: artritis reumatoide, colitis ulcerosa i pneumònia... i segons explica el seu mànager també culpa de la medicació.

divendres, de gener 22, 2016

David Bowie (III) - Young Americans

(Aquest article és el tercer d'una sèrie d'articles dedicats a David Bowie i que no sé pas quants n'acabaran sortint. Aquí el primer i el segon)


L'any 1974 durant la gira americana del "Diamond dogs" aprofita per gravar el seu primer disc -doble- en directe amb el títol poc elaborat de "David live" i que es publica durant el mes de juliol. El disc té un tema inèdit: la versió del "Knock on wood" d'Eddie Floyd. Tot i que personalment crec que és un disc molt fluix i eludible (perdoni'm els i les puristes de Bowie) va arribar al 2 en llistes.

El 1975 torna  a ser època de canvis, sense Mick Ronson Bowie se'n va a gravar als estudis Sygma de Filadèlfia, allà on va néixer el famossíssim "So Filadèlfia", amb el guitarrista Carlos Alomar. Allà neix, ara bevent més del soul, una altra gran obra d'art "Young americans" (1975). La fabulosa cançó "Young americans" tracta d'una parella de recent casats que no estan gaire convençuts d'agradar-se mútuament. També és d'aquest disc "Fame", escrita amb John Lennon i que es converteix en el primer número 1 de Bowie als EUA. En el fame, fame, fame del final se pot sentir la veu de Lennon. L'any 1990 en motiu d'un disc de grans èxits es va fer un remix amb força bon gust, cosa estranya en els remixes, que va ser força conegut de la cançó "Fame 90". Gràcies a aquest èxit es va reeditar "Space odduty" aconseguint, ara sí, el merescut número 1 en llistes.

L'any 1975 publica el single "Golden years", Bowie ja està consagrat com a artista i entra en el seu període d'apogeu de consum de cocaïna, que no falti. Va arribar a declarar que no recordava res de tot el que va passar durant un any sencer: per exemple, durant l'entrega dels Grammy, Bowie demanà que li presentessin a Simon & Garfunkel, i el seu assistent li recordà que s'havia fotografiat amb ells feia menys d'una hora. Aquest single que en un principi sembla més de l'estil de l'anterior disc al final acabarà publicant-se en el següent "Station to station" (1976). Aquest estranyíssim disc té una alta influència de la música electrònica que començava a gestar-se a Europa. La cançó que dóna títol al disc és la més llarga que ha gravat -10 minuts!- i en la seua lletra es menciona al The Thin White Duke, el que serà el seu nou alter ego després d'haver matat a Ziggy Stardust. El personatge era una extensió del seu paper a la pel·lícula de Nicholas Roeg "L'home que comprà el món", el seu debut cinematogràfic. "TVC 15" està inspirada en una d'aquelles festes a base de substàncies no gaire catòliques que Bowie i Iggy Pop es muntaven a casa seua. També la llarga "Stay" és d'aquest disc. Tot i que és dels millors discos segons les crítiques jo el trobo infumable.

La combinació de drogues i emissions en directe no causa l'efecte desitjat. En una actuació televisiva al programa Soul Train no es molestà en fer ni un play-back creïble amb el tema "Golden years", reconeixent que ni se sabia la lletra. En un altre show la cançó que havien de cantar Bowie i Marc Bolan (T Rex) no durà ni 30 segons, el temps que Bolan trigà en entropessar amb el micro i ambdós acabessin tirats per terra. Setmanes més tard, en tornar a Londres, va rebre els seus seguidors amb la salutació nazi des d'un tren en l'Estació Victòria, declarant que el seu país necessitava "un nou dictador feixista". Per escapar de la polèmica, es refugià a Berlín, ciutat on gravà els seus tres discos coneguts com la "trilogia de Berlín".

El primer disc d'aquesta trilogia, en què Bowie fitxa Brian Eno de Roxy Music com a productor, és "Low" (1977). El disc marca el canvi cap a la música més electrònica que ja s'havia deixat sentir en el disc anterior. El primer single fou "Sound and vision", que sense gens de promoció va arribar al 3 de les llistes i que una dècada més tard donaria nom a una gira mundial impressionant. El segon single va ser "Be my wife", en la qual es nota més aquesta fal·lera electrònica i amb un ragtime a l'inici, la cançó va ser un desastre, no entrà ni en llistes i s'acabà la poca promoció comercial de "Low"

El segon disc de l'etapa de Berlín va ser "Heroes" (1977). En aquest disc el fitxatge estrella és Robert Fripp de King Crimson i qui li dóna un so més pop-rock i una imatge consolidada de "duc blanc" tal i com mostra la portada, una altra imatge icònica de Bowie. Aquí s'inclou un altre dels seus himnes (i ja en portem no sé quants) "Heroes", on s'imagina la història de dos amants que es citen davant del Mur en un banc sota una torre de vigilància. Cançó que van versionar excel·lentment els Wallflowers de Jakob Dylan i que ara s'utilitza molt com a motivadora dins del món de l'esport a causa de la importància que va prendre durant els Jocs Olímpics de Londres 2012. El segon single fou l'oblidada "Beauty and the beast". Sincerament són uns disc de singles, com a conjunt a mi no m'acaben de fer el pes.

L'any 1978 es treu al mercat el segon disc en directe de Bowie "Stage" amb el tema "Breaking glass" com a promocional i gravat durant la gira Isolar II World Tour on presentava els tres últims discs. El disc va ser idea de RCA perquè se veu que el cantant no acabava d'estar satisfet amb la promoció dels seus últims discs.

Per posar fi a la trilogia de Berlín, s'edita "Lodger" (1979), el mateix any que puja a l'escenari de Broadway per interpretar "L'home elefant" i tornar als seus orígens teatrals. En aquest disc continuava Brian Eno però ja comença un gir més pop i menys electrònic. Les cançons més destacades són "Boys keep swinging", "DJ" amb Adrian Belew (King Crimson) a la guitarra, "Yassassin" amb tons turcs i "Look back in anger", de la qual desconec si els Oasis es van inspirar en ella per fer la seua negació.



diumenge, de gener 17, 2016

David Bowie (II) - Diamond dogs

(No sé quants article acabaré fent sobre David Bowie, però aquest és el que continua a aquest).

Bowie continua preocupant-se per la posada en escena, com fer valer els seus trucs de mim? Un llàgrima o una guerxina poden no ser vistos per un públic que està separat de la seua actuació per un fossar, i ja no diem de les últimes files que ni tan sols li poden arribar a distingir el rostre. Bowie supera a base d'inventiva la nova situació i crea la figura d'un astronauta -tornem-hi!- bisexual anomenat Ziggy Stardust i que, naturalment, és ell mateix. Aquest serà el seu alter ego a qui li dedicarà un disc sencer "The rise and fall of Ziggy Stardust ans the Spiders of Mars" (1972). La bisexualitat d'aquest personatge no és capritxosa sinó que respon a una clau conceptual necessària per entendre el món de Bowie, el gay power, el glam rock i el fet que tot giri al voltant de la sexualitat. La cançó més coneguda del disc és "Starman", la qual parla de contactes amb extraterrestres i que la majoria de la gent pensà que era una segona part del "Space odditty". A "Ziggy Stardust" -baladón del glam power- comença la decadència de l'astronauta i decideix dissoldre la seua banda. A "Suffragette city" Ziggy deixa tots la seua vida anterior per caure en el món de les drogues. El disc acaba amb "Rock'n'roll suicide" on Ziggy es converteix en això, un suïcida del rock'n'roll. En edicions posteriors s'inclou la genial "John I'm only dancing" que havia sortit com a single el 1972 i que tractava sobre una relació entre gais.

El 1972 Bowie posa les veus en el "Transformer" de Lou Reed que és produït per Mick Ronson, el guitarrista de Bowie. I aquí comença una etapa de tres GRANS àlbums -i encara faltarà el millor!-: "Aladdin Sane", "Pin ups" i "Diamonmd dogs".

"Aladdin sane"(1973) és una de les portades més icòniques del pop ja que llença al món la imatge de David Bowie amb raig que li creua la cara, una sensual gota de suor (o de semen, va córrer el rumor que li van extreure semen de l'estòmac) i el cabell tenyit de roig. Miguel Bosé, en el moment que es passà de ser un cantant-per-a-nenes a cantant glamurós calcà aquesta portada pel seu disc "Bandido". El disc fou el seu primer número 1 com a àlbum i destaco la genial "The Jean genie" amb un potent riffs, el doo-woop de "Drive-in Saturday" i la peça de cabaret "Time".  També en aquest disc hi podeu trobar una versió glam del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones.

"Pin ups" (1973) és un homenatge a les cançons que el van iniciar al món de la música a mitjans dels seixanta, s'hi poden trobar influències de Pink Floyd o dels Kinks. En el disc només s'hi troben versions d'altres artistes. Puc destacar "Sorrow" -número 3 en llistes. dels The McCoys, "See Emily play" de Pink Floyd, "I can't explain it" dels The Who. Fou l'últim disc que gravà amb la seua banda Spiders from Mars.

El 1974 arriba el segon millor disc de Bowie "Diamond dogs". El disc és una visió de l'espécie humana després d'una devastadora guerra nuclear amb una portada on un mutant meitat persona i meitat gos ens horroritza (o ens fascina). La portada és del dibuixant de còmics belga Guy Peellaert, el mateix que el "It's only rock'n'roll" dels Stones. És el primer disc sens ela guitarra de Mick Ronson. Continuen els canvis. En aquest disc hi ha dos autèntiques joies musicals "Rebel rebel" i "Diamond dogs". Al disc també hi apareix "1984" amb un ritme molt funky on introdueix les teories d'Orwell.

dissabte, de gener 16, 2016

David Bowie (I) - Changes

(Avís al lector o lectora... em poso a escriure sobre David Bowie. No sé quants articles em poden sortir.)

El rock and roll s'estava posant molt avorrit pel públic. S'havia fet massa intel·lectual, excessivament seriós i escoltar un disc necessitava el mateix nivell de preparació que llegir un article sobre topologia algebraica. Alguns van voler tornar al rock l'esperit lúdic dels seus orígens: el gay power, el glam rock, el rimmel, les lentejuelas, les plomes... tota una generació digna d'estudi sociològic pel que va representar i les influències que van deixar. Gary Glitter, Kiss, Slade, Elton John, Alice Cooper...

Els inicis de David Robert Jones (Brixton, 1947) no van ser gens fàcils. Començà com a saxofonista en dos bandes diferents: The King Bees i The Manish Boys. A la tercera banda ja li posà el seu nom: David Jones and the Lower Third. Sí, al començament va utilitzar el seu nom real com a nom artístic i aquesta era la seua intenció, però en adonar-se que un dels membres dels The Monkees també es deia així i en aquells temps ja el superava en fama i projecció es reanomenà com a David Bowie l'any 1966. D'aquesta forma neix aquesta immensa marca per al món de la música: Bowie

A mitjans de seixanta deixa el saxo i agafa el micròfon per gravar cançons d'amor pel segell Decca. Però comprenia que el mercat aquest estava molt saturat -venim del country i de les cançons de cantautor i guitarreta- i tenia ganes de canvis. Bowie es reclou en una comunitat budista escocesa i pel que es veu aquest període de meditació el marcaria ja per sempre. Això de les reclusions budistes entre els músics és una tècnica habitual: Beastie Boys, Tina Turner, Sandie Shaw, Nacho Cano, Annie Lennox, fins i tot Leonard Cohen encara hi viu. Per sort per la música Bowie acaba la seua estada budista i opta per unir-se al grup de teatre del mestre internacional del mim i l'art corporal Lindsey Kemp. Aquí és on coneix tots els secrets dels maquillatge i dels jocs de llums sobre el rostre i a posar tot el cos al servei de l'expressió d'un sentiment. Fins i tot munta un Arts Lab a Beckenham.

Amb l'exterior magníficament treballat ara només li falta la història per explicar. L'any 1969 l'Apollo XI amb Armstrong, Aldrin i Collins aconseguia posar un home a la Lluna. Durant tot l'any l'atenció mundial estava bolcada en l'espai exterior -venia a ser el que ara és el procés- i Bowie tenia una especial obsessió per l'univers extraterrestre. Ja tenim la història que li faltava: la història d'un astronauta que es queda atrapat a l'espai, "Space oddity" (1969) publicat per Mercury. La cançó té una música propera al folk i mostra un Bowie molt intimista, presenta el major Tom un personatge que seria icònic per a Bowie i fa un joc de paraules amb oddity que no és odissea sinó que vol dir raresa. La cançó es publicà unes setmanes abans de l'arribada de l'Apollo XI a la Lluna i la BBC l'utilitzà en el seu programa per la retransmissió. En motiu d'una reedició el 2009 vaig fer aquest article.

"Here am I floating round my tin can,
far above the Moon,
Planet Earth is blue
and there's nothing I can do."

Aquesta obra d'art no va tenir el tracte que es mereixia i només arribà al 5 de les llistes, necessità una reedició l'any 1975 perquè es situés al número 1. En el disc es veu la influència folk de Dylan a "Unwashed and somewhat slighly lazed" i el seu pas per la comunitat budista en "Wild eyed boy from freecloud"

Si algú es pensava que Bowie seguiria aquesta línia, el segon disc "The man who sold the world" (1970) va per un altre camí. Fixi's ja en la imatge de Bowie en la portada, el primer dels canvis camaleònics que el transformarà. En aquest disc es posa de relleu la veu freda i distant amb una música molt més potent però amb la temàtica extraterrestre de nexe. El disc passà força desapercebut -sincerament no és el seu millor que diguem- aconseguint una discreta posició 26 en llistes. L'any 1993 es revitalitza gràcies a una excepcional versió de la cançó que dóna títol al disc feta pels Nirvana en la presentació del seu MTV Unplugged.

El tercer disc "Hunky dory" (1971) el grava amb RCA, més proper al primer amb unes melodies plenes de passió i una veu més càlida. I és que Bowie comença a oferir les seues múltiples cares, per exemple quan actua amb el seu grup Spiders of Mars es presenta amb una típica màscara blana de mim. A més a escena també surten els seus estrafolaris vestits, sabates de soles enormes -el predecessor de les Spicegirls?-...  D'aquest disc és l'himne "Changes", el del ch-ch-changes, poc reconeguda en llistes però ni falta que fa i que parla de la seua obsessió per les transformacions. Molts coneixeran la cançó per la seua aparició a la banda sonora d'Shrek 2 (2004) o per l'horrible versió de les Bananarama l'any 1993. D'aquest disc també és el més exitós i surrealista "Life on Mars" -número 3 en llistes- amb les seues preocupacions extraterrestres preguntant-se si hi ha vida a Mart, el piano és de Rick Wakeman. I per paranoica la cançó "Kooks" que va dedicar al seu fill Duncan Jones.

divendres, de gener 08, 2016

La visió matemàtica del 2016

Com el 2016 l'he començat amb molta mala hòstia i en les sobretaules ja no apareix el Rivera ni el Rajoy sinó l'Anna Gabriel vaig a relaxar-me parlant de matemàtiques fent l'habitual article sobre el 2016. Bé, vull dir article habitual sobre l'any en què entrem perquè sobre el 2016 no l'he fet mai.





Quines coses podem dir del 2016?
  • Primer la descomposició factorial: 2016=25*32*7. Que si ho vol escriure només fent servir dosos i cincs: 2016=25*(5-2)2*(5+2). És un múltiple de 16 que conté el 16 en la seua expressió, no passava des del 1696. A més 2016 és el número de divisors que té la suma dels 47 termes primers de la successió de Fibonacci.
  • 2016 és la suma dels 63 primers nombres naturals, és a dir, és un nombre triangular de 63 files: 2016=1+2+3+4+5+...+61+62+63. L'anterior va ser el 1953 i no tornarà a passar fins el 2080. Gaudeixi'l que potser no en viurà cap més! També és un nombre hexagonal, els nombres hexagonals són de la forma 2n2-n i en cas del 2016 n=32: 2016=2*322-32. El proper any hexagonal serà 2145. I per últim també és icositetragonal (de 24 costats) perquè pot posar-se de la forma (22n2-20n)/2 si n=14.
  • I encara més, 2016=12-22+32-42+...-622+633.
  • Amb arrel: 2016=√(13+23+33+...+613+623+633)
  • També el podem posar com una suma de potències de dos, que això no té cap mèrit perquè tots els nombres poden posar-se com a suma de potències de dos, el que passa és que el 2016 la suma és de potències consecutives: 2016=25+26+27+28+29+210.
  • Això té relació amb el seu número en binari: 2016=1111110000002.
  • També combinant les potències de dos: 2016=211-25 i 2016=26-1*(26-1)
  • El 2016 també és suma de cubs consecutius: 2016=33+43+53+63+73+83+93.
  • Però també es pot posar com una altra combinació de cubs: 2016=23+43+63+123.
  • I ara ho compliquem més amb una combinació de quartes potències: 2016=114-104-94+84-74+64+54+44+34-24-14.
  • Una altra combinació en potències: 2016=2*(32+33+32+3+32*3).
  • Una combinació amb factorial seria 2016=2*7!/5.
  • Ara amb combinacions de nombres:
    • 2016=666+666+666+6+6+6 (any diabòlic, ja ho hem notat)
    • 2016=888+888+88+88+8+8+8+8+8+8+8+8 (noti que hi ha vuit vuits).
    • 2016=999+999+9+9.
    • 2016=888+666+444+8+6+4.
    • 2016=999+777+99+77+9+7+9+7+9+7+9+7.
    • 2016=1234+567+89+123+1+2.
    • 2016=1234+5+678+90.
    • 2016=987+654+321+9+9+8+7+6+5+4+3+2+1.
    • I en aquest enllaç 78 maneres més d'escriure el 2016 utilitzant els nombres de l'1 al 9 ordenats.
  • Ara anem a la geometria, i és que 2016 és l'àrea d'un triangle en què les longituds dels costats, el radi de la circumferència inscrita i el radi de la circumferència circumscrita són nombres naturals.En aquest cas correspon a un triangle de costats 32, 126 i 130 amb inradi 14 i circumradi 65. Aquí teniu la construcció en Geogebra.
  • Més complicat d'imaginar és el fet que 2016 és el nombre d'hipercubs 5D que hi caben en un hipercub 9-dimensional.
  • El número 2016 és la menor constant màgica que té un quadrat màgic 8*8 les entrades del qual són nombres primers consecutius (gràcies @Gaussianos). Són tots els nombres primers entre el 79 i el 439:


  • I si en una assemblea de 64 persones en volem escollir dos sense importar en quin ordre escollim... quants combinacions diferents tindrem? Doncs sí, 2016.
  • El 2016 és un any on el febrer tindrà cinc dilluns, això no passava des del 1988 i no tornarà a passar fins el 2044.

En definitiva, els desitjo molta felicitat, cadascuna de les 24 hores dels 7 dies de la setmana i els 12 mesos de l'any: 24*7*12=2016