Slade - Merry Xmas everybody

Ja sap (i si no ho sap ho aprèn ara) que des d'aquest bloc es feliciten les festes amb una postal musical a base de videoclip. Aquest ja és el tercer Nadal que aquest bloc està actiu i l'autor ha escollit enguany la cançó "Merry Xmas everybody" dels Slade.

Els Slade no són els Beatles que diguem, tot i que els van anomenar en el seu temps els new Beatles. Més aviat són uns grans desconeguts pel públic que van tenir el seu moment de glòria a la dècada dels 70. Els Slade foren un quartet amb una pinta de melenuts (van començar amb el cabell rapat) bastant cutre amb un tal Noddy Holder com a líder de la banda. Tot i que al principi els va costar entrar a les llistes, un cop ho van poder fer ho van fer amb força èxit a Europa (als Estats Units no es van menjar ni un tortell (rosco?)). Us sonaran sobretot les cançons "Coz I luv you", "Take me bak'ome", "Mama weer all crazee now", "Skweeze me pleeze me" o la molt més coneguda (i molt bona cançó) "Cum on feel the noise" versionada meravellosament pels Quiet Riot i pels grans Oasis durant la década dels 90. Diuen dels Slade, que va ser una banda influent per l'origen del punk... però jo no em veig els Sex Pistols escoltant cançons monyes d'aquestos.

La cançó d'avui, "Merry Xmas everybody" (1973) és un èxit continu ja que cada any que la reediten entra al Top Ten de les llistes angleses (es veu que viuen de rendes amb aquesta nadala, tal i com ho deu fer el mític Raphael amb el Tamborilero).

Disfrutin de la cançó i Bones Festes a everybody!

Atac sobtat de sostenibilitat

Miri, després de veure el paper fo-na-men-tal que han tingut aquests homes (i dones, i animals i coses) d'Iniciativa en la negociació de l'Impost de Successions (un gran paper el seu) m'han agafat unes ganes irreversibles de convertir-me en un personatge amb grans dosis de sostenibilitat. Vull lluir sostenibilitat per tots cantons durant aquestes festes del solstici d'hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se'm podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural).

A casa enguany he posat un tronc i una tronca (per allò de la paritat, sap?). A la tronca no la picaré ja que podria denunciar-me amb la llei de violència de gènere a la mà. El tronc el faré cagar però sempre abans parlant i dialogant amb ell de forma tolerada. Per evitar que el pobre tronc pateixi, el bastó biodegradable que hauré comprat en un botiga de Comerç Just sense que em donin ni bossa ni paper per embolicar-lo el folraré d'escuma de matalàs reciclat. Mentres celebrem la cerimònia de la cagada del tronc, tant el tronc com la tronca tindran a la seva disposició un GPS i un telèfon mòbil en posar-se en contacte amb Sanitat Respon o el 012 per si consideren que el tracte donat és vexatori. Observadors d'Amnistia Internacional faran un informe sobre el tracte al tronc de Nadal.

Al pessebre, a part del rei negre (que ja no li diré negre sinó que serà anomenat rei de pell fosca) hi haurà un rei asiàtic, un homosexual, un bisexual i un transexual. Evidentment hi haurà reines magues també amb una pancarta sobre l'avortament lliure. Per tal de no patir amb els sentiments dels pobres camells (i camelles) seran els reis mags (i reines magues) qui portaran els camells a sobre, això sí, sense superar els 80 km/h. L'establia serà una casa okupada per una família progre i monoparental amb el nen Jesús i la nena Jesusa. Els pastorets (i pastoretes) estaran manifestant-se a favor dels drets d'autor (i autora) de la SGAE i acompanyats de pósters d'Aminatu Haider. La presència de figuretes serà paritària i la caganera podrà exhibir el seu cul a partir dels 16 anys sense permís patern (ni matern). La durada estipulada del pessebre ha de ser des de Halloween fins a Carnaval, per tal de no fer-la coincidir amb la Setmana Blanca del febrer.

I el dinar de Nadal serà a base de kus-kus, falafel i shuarma. Tots els productes seran ecològics i no transgènics com les tomates amb gust de tomates. I a l'hora de la sobretaula una mica de marihuana legalitzada mentres tots els convidats (i convidades) cantem "fum, fum, fum" en diferents idiomes de diferents continents.

I tot això amb la calefacció apagada per no augmentar la temperatura mitjana del planeta i no contribuir amb l'escalfament global. Miri que fins i tot podríem obrir els aires condicionats.

Seguiment en directe dels resultats de les consultes del 13-D

Aquest cop si. Aquest cop el bloc es un servei public amb totes les de la llei (sense advocats falangistes, esclar!). Per fi una utilitat al bloc. Gracies al panell que teniu  a la part dreta del text que esteu llegint i gracies al company Jordi Murgo de Benavent, podreu seguir en directe (amb una actualitzacio de cada 5 minuts) els escrutinis i les dades de la marato de referendums dels 13-D.

Aquests referendums que els partidaris (i partidaries) del no encara no han soltat ni un sol argument a favor del no... aquests que diuen "En països com el Canadà, les consultes sobre l'autodeterminació es fan amb totes les garanties democràtiques. En canvi aquí, n'hi ha prou amb una capsa de cartró..." (en castella ho diuen, esclar). Ja veu quin argument mes sensacional, no? Com volen que els fem amb urnes de veritat si els espanyols no ens deixen fer-ho? Ens neguen la possibilitat de fer consultes serioses i es dediquen a ridiculitzar les que fem perque no son serioses. A aquests espanyols no hi ha qui els entengui.

I una altra cosa... l'any 1714 algu ens va fer un referendum per si voliem ser espanyols? M'encanta la democracia espanyola (s'ha donat compte que acabo de fer un oximoron, no?)

Au! Gaudeixi del dia, i si pot anar a votar faci-ho. Jo hi anire a l'abril.

P.D: Perdoneu que no hagi posat cap accent, pero tinc un error al teclat qu eno me'ls deixa posar... a veure si sera alguna maniobra del Garzon...

David Bowie - Space oddity

Sí, cregui'm. Encara queda alguna cosa bona en aquest món que no ha estat robada per Félix Millet, ni adulterada per allò que en diuen canvi climàtic, ni segrestada en un país africà. M'he tornat boig d'emoció (si és que hom pot tornar-se boig a partir d'una emoció) quan he escoltat la reedició commemorativa del 40 aniversari de l'Space Oddity de David Bowie. He disfrutat més que Sergio Ramos a la botiga Versace. Quina meravella! Quina obra d'art!

David Bowie va ser (i remarco va ser) el geni més gran de la música. El seu 2n millor disc (el primer, i que ningú gosi a discutir-m'ho va ser el Let's Dance (1983), que hauria de ser escoltat a les escoles) és un homenatge a l'Univers. Bowie es posa a la pell d'un astronauta que se'n va sol a la Lluna per acomplir una missió que sap que està perdent per sempre. La BBC, conscient d'aquella meravella musical no va dubtar en posar-la com a banda sonora d'un dels principals esdeveniments del s.XX: l'arribada de l'home a la Lluna.

Hi ha parts de la lletra de la cançó que s'han convertit en clàssics de la música: “planet Earth is blue, and there’s nothing I can do”, el repetitiu “This is Grand Control to Major Tom” o el dramàtic comiat de l’astronauta a la seva esposa “Tell my wife I love her very much she knows”.

A part, per promocionar la cançó a Europa, les ments brillants dels directius d'RCA no se'ls va acudir una cosa més estrafolària que traduir la cançó a l'italià amb el títol de "Ragazzo solo, ragazza sola". Uf!!! I a les espanyes, es van atrevir a versionar-la los Hermanos CAlatrava amb la qual cosa podríem estar parlant de la pitjor versió de la història de la música. Per sort, el ragazzo solo ara és només una peça de col·leccionisme publicat com a bonus-track del segon CD de la reedició. I per més sort encara, la versió dels Calatrava no hi consta dins del CD.

Què hauria estat d'aquesta cançó si hagués estat grabada pels Beatles, Rolling Stones o U2? Estaria tan oblidada?

Ah! I una última cosa... si vostè recorda a David Bowie pel seu pas pels Tin Machine (amb unes portades horribles!) o per les seves intervencions a pelis com Dentro del Laberinto, tregui-s'ho del cap, no ho recordi això... com si no hagués passat, d'acord?

La indignitat d'Espanya

Aquest és un post conjunt que els (i les) blocaires catalans (però catalans-catalans, no d'allò que en diuen català però que després vota a Carme Chacón) estem publicant, per a veure si s'enteren per allà baix al país veí que ja n'estem fins més avall de l'escrot (o de l'ovari) de ser robats, vexats i humiliats. L'Estatut és mort (ja va néixer com un abort), i se'l poden quedar al TC, que en facin confetti. El que ens cal és una nova Constitució, això sí, catalana. I ja de pas una duana a Almacelles.

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

Les veus (orientals) del Pamano.

Aprofitant que aquesta setmana ha estat el dia mundial de la filosofia (com cada tercer dijous de novembre) convidaré els amables lectors (i lectores) a reflexionar, que això de reflexionar sempre queda més sostenible que dir pensar.

Au, vinga, assegui's i reflexioni... imagini's Ben-Hur sense romans, imagini's Casablanca amb paisatges de Sant Fost de Campcentelles, imagini's La lista de Schindler sense nazis ni jueus, imagini's Jurassic Park amb ornitorrincs enlloc de dinosaures, imagini's Los Diez Mandamientos amb Félix Millet i Britney Spears enlloc de Déu i Moisés, imagini's Titanic gravat a los Monegros o Rio Bravo amb escenaris del Port de la Bonaigua. Com ho porta aquest exercicis d'imaginació? Li és més fàcil imaginar-se a Joan Carretero fent una ofrena floral al Valle de los Caídos que tots els supòsits que li he fet?

Doncs TV3 (la vostra) ha aconseguit igualar-ho. Aquesta setmana TV3 (la de Catalunya diuen) ens ha ofert la versió televisiva de Les Veus del Panamo. Immens el paper del gran Francesc Orella com a Targa, l'alcalde feixista de la sèrie que demostra que no ha de ser tan difícil mirar i recrear el nostre passat. A part d'algun petit error com el tatuatge que lluïa a l'esquena la Montse German (no crec que en aquells temps estiguessin per molts tatuatges) o el paper de la Mar Ulldemolins morrejant-se i magrejant-se al mig de la plaça del poble amb el seu home (tampoc veig la gent d'aquella època exposant públicament els seus sentiments més corporals) el que he trobat a faltar l'absència absoluta del que hauria donat un alt valor cultural a la sèrie: una mica de pallarès. A qui se li acut fer una sèrie al Pallars amb tots els actors amb accent de Pedralbes i Aribau-Diputació? Tant costa trobar bons actors lleidatans? O és que només servim per fer lo Cartanyà? Haurem d'esperar que els pixapins vinguin a conèixer Isil, Pujalt, Tírvia, Espot o Enviny perquè se n'adonin que tenim una parla característica?

Ens queixem del desconeixement de les realitats territorials per part d'allò que en diuen àrea metropolitana i aquí TV3 (la de Martorell enllà) ha preferit el català estàndard oblidant la realitat lingüística del país i silenciant la parla de la muntanya.

Que Lleida és molt més que aquell tros de terreny que s'ha de creuar per poder anar a esquiar...

Víctor Pàmies, l'amo i senyor...

El company blocaire Víctor Pàmies ha arribat als 300.000 registres en els seus blocs. És cert que l'he descobert molt recentment, però com en el món dels blocaires la solidaritat és més essencial que fins i tot a UNICEF, m'afegeixo al seu homenatge amb una dita pròpia de l'horta lleidatana:

Ser l'amo i senyor de totes les bèsties de la clamó.

Aquesta expressió s'utilitza per dessignar quan algú és un crack (ser el puto amo que diuen els més joves). Així el Pàmies és l'amo i senyor de totes les bèsties de la clamó en el que es refereix a dites i frases fetes... o no?

Felicitats per la feina! Així sí que conservarem l'idioma!

70 anys del Lleida (i 90 del Camp d'Esports!)

Aquest article també servirà de servei cultural de la nostra ciutat. En aquests temps on es parla tant d'equilibri territorial (que penso que aquella gent de Martorell cap baix no saben ben bé què vol dir), en aquest temps on l'ajuntament de Lleida diu que hem de ser la capital de la Catalunya interior (i que els de Martorell avall es pensen que som la capital de l'est d'Aragó) i en aquest temps en què si ens descuidem el Garzón ens fot a la presó, caldria fer veure als lleidatans (i lleidatanes) quin és l'equilibri esportiu que necessitem també. El problema és que molts (i moltes) no tenen clar on viuen ni saben quin és l'equip de la seva ciutat. De la mateixa manera que no trobo correcte que un habitant de Can Fanga sigui del Salamanca, trobo d'un mal gust abobinable que un habitant de sota l'ombra de la Seu Vella sigui d'aquell equip de la Diagonal (que llur nom no vull esmentar).

Aquesta setmana hem celebrat (bé, celebrar tampoc, perquè ningú ha mogut ni un dit per fer-ho) els 70 anys de la Unió Esportiva Lleida. A què no ho sabia? Imagini's que l'equip aquell de la Diagonal enguany fes un aniversari... TV3 hagués dedicat una programació especial durant tot l'any. I aquí... res. Ui! Quin equilibri territorial més bèstia que tenim, no?

L'any 1939 neixia el Lérida Balompié (en aquell temps quin nom volia que posessin?) gràcies a la iniciativa del germà marista Gabriel Castresana, que cedia les aules de l'escola per fer les reunions fundacionals. Aquest és el motiu pel qual el Lleida vesteix de blau, perquè és el color de l'equipació esportiva marista. El primer president va ser Sebastià Tàpies, propietari de la Fonda Quatre Nacions, que era qui feia el menjar als hermanos (una mica en la línia de Joan Gaspart). I el soci n1 era Honorio Abizanda. Es van fer uns estatuts (sí, en aquell temps ja es feien estatuts, tot i estar pitjor que ara el TC no els retallava) i en ells figurava que el Lérida Bolmpié era una secció de l'AEM que presidia llavors el televisiu Pelegrí Pelegrí Pelegrí. També es va dissenyar l'escut que s'ha mantingut fins l'actualitat obra de Josep Barberà.

El camp de joc estava a la carretera de Corbins (on hi ha Baró de Maials) i els vestidors en un magatzem. El primer entrenador va ser Manuel López (padrí de la Marta Alós) i el primer massatgista Ricard Prunera.

El 5 de novembre de 1939 el Lleida jugava el seu primer partit contra el Borges Blanques (Borjas Blancas en aquell temps) guanyant 4-1, on els primers gols foren marcats per Pirla (2), Vendrell i Aguilar. En aquell primer campionat hi havia el Valls, l'Igualada, el Reus i un Tarragona FC (res a veure amb el Nàstic). A partir d'aquí van començar uns anys d'èxit continu pujant divisió a divisió. 

L'any essencial, però, va ser el 1945. A Lleida existia un altre equip, el CD Leridano, format per militars i falangistes i que per això tenien els permisos per jugar al renovat Camp d'Esports, construït el 1919 i que el franquisme va robar a Joventut Republicana de Lleida i que encara no ha estat tornat (recordin que ho van deixar atado i ben atado). Les aficions dels dos clubs estaven enfrentades i hi havia forta rivalitat, però gràcies a moltes gestions (entre elles les de Primitivo García, director de la Mañana) els clubs es van fusionar formant la U.E.Lleida. Es va acordar que l'equipament blau seria la primera equipació i que el reserva seria l'equipació verda-i-blanca del Leridano (que no ha arribat als nostres dies).

Arribaven les primeres eleccions a la presidència i les guanyava Eduard Estadella. Tres anys després el Lleida pujava a primera divisió, el mític Telmo Zarra ens cascava 6 golarros i... la resta de la història... la deixem per un altre article, no?

Lo Tossal de la Moradilla

L'article d'avui no té pinta de ser un article gaire polèmic ni comentat, però crec necessari publicar-lo amb intenció de ser un servei públic. No fa gaires dies vaig descobrir aquest oblidat tossal que d'alguna manera els lleidatans hauríem de referenciar i que el tenim més oblidat que l'alcalde Oronich (sí, sí, li juro que vam tenir un alcalde que es deia Manuel Oronich, i a més no era socialista!).

A Lleida tenim els turons famosos de Gardeny i de la Seu Vella, però n'hi ha uns altres formant gairebé un triangle equilàter que ens marquen el paisatge, són el Tossal de la Nora (que se'l disputen entre Alcoletge i Vilanova de la Barca, no ho entenc, perquè nomes hi van motos), el Tossal de Pedrós (que només el vol Albatàrrec, ja m'explicarà el que hi deu haver allà) i el Tossal de la Moradilla (que els de Lleida el volen per Lleida i els dels Alamús el volen per ells; els d'Alamús per fer-se veure més li diuen d'un altre nom).

En aquest tossal hi podeu trobar des de restes d'un vell poblat ibèric, fins a tombes rupestres i ruïnes de sitges medievals. Però el que distingeix el tossal (passant per la LL-11 o des de l'A2) és la torre que està envoltada per un fossar (el fossar, clar, no es veu des de la carretera). La torre (bé, diguem-li torre, diguem el que queda de torre)  correspon a una estació del telègraf òptic que durant el s.XIX permetia comunicar Barcelona i Madrid. 

A partir d'aquí, la situació estratègica del tossal s'omplí de trinxeres i refugis bastits durant la Guerra Civil per tal d'impedir l'avanç franquista. I com les tropes franquistes van entrar a la província per Massalcoreig i a Lleida pel carrer Alcalde Costa, els republicans encara estan esperant a la Moradilla amb els pixats al ventre.

Fixi's vostè si ha estat desprestigiat el Tossal de la Moradilla, que el dia que l'aviació feixista va bombardejar els turons de Gardeny i la Seu (a part de l'Annexa, l'Escola del Treball i la plaça del Dipòsit), al Tossal de la Moradilla no li va prestar ni la més mínima atenció. Ni una sola bomba. Ambaparà!

Aquestes trinxeres de la Moradilla van tenir després una sobreexplotació laboral quan les van utilitzar per gravar les escenes bèl·liques de "La Fiel Infanteria". El sindicat de trinxeres no va obrir boca en aquell temps.

Susan Atkins (Sexy Sadie), l'assassina de Sharon Tate

Sí, sé que pensarà que és un nom molt raro per un post del meu bloc, però és la veritat. En aquest any on en una setmana la dinyen Luis Aguilé i Stephen Gately (Boyzone) no puc deixar d'escriure articles funeraris del món musical.

I Susan Atkins, què té a veure amb la música? Potser vostè no la coneixerà, però de ben segur tot l'univers poblat de psicòpates i seguidors de còmics manga de sèrie B fans de White Zombie, Marilyn Manson o Nine Inch Nails segur que saben qui és.

Susan Atkins (Sadie Mae Glutz) va ser la noia més temible de Charles Manson (el Diable Blanc). La família d'assasins de Manson actuaven inspirats per uns missatges apocalíptics que sentien en certes cançons del disc White Album de The BEatles. La veritat és que sentir missatges satànics en cançons dels Beatles és com sentir-los a les cançons de Pere Tàpies.

El crim més famós perpetrat per la família Manson va tenir lloc el 8 d'agost de 1969. Va ser al 10.050 de Cielo Drive (Beverly Hills) i el lloc fou escollit perquè els dos anteriors propietaris del domicili havien ignorat els discos de Charles Manson (un músic frustat). Aquella matinada moriren assassinats Abigail Folger, Voytek Frykowski, Jay Sebring (el perruquer de Jim Morrison) i Sharon Tate (esposa de Roman Polanski). Susan Atkins va acarnissar-se sobretot amb aquesta última a punyalades. Tate estava embarassada de 8 mesos (les fotos són esfereïdores). La nit següent encara va tenir ganes de cometre dos crims més. 

En els escenaris dels crims apareixien escrites en sang el títol de cançons del White Album de The Beatles. Les més influents a l'hora de cometre assassinats foren Helter Skelter i Piggies. Però també es veu que invoquen el diable altres com Revolution 9 (una paranoia de cançó), Blackbird o Sexy Sadie (fixi's la relació del títol d'aquesta cançó amb el sobrenom de Susan Atkins).

I a partir d'aquí, grups amb parafernàlies més friquies que satàniques s'han dedicat a reivindicar la figura de Charles Manson amb més pena que glòria. Sobretot el faltat de Marilyn Manson (Mistery machine, Antichrist Superstar), els psycho-killers de White Zombie (God slayer) o els malalts de Nine Inch Nails (Piggy, March of the piggs).

I ja no li poso més cançons, no fos cas que vostè també tingui una ment recargolada i digui que en llegir el meu bloc al revés li agafen ganes de fer factures en negre, d'inflar pressupostos, de casar les filles o de subvencionar la Trias Fargas.

Ni així em puc creure al Zapatero

A veure, partim del supòsit que sí. Que això de publicar el patrimoni dels ministres ( i ministresses?) del Govern espanyol al BOE és una lloable mostra de transparència. També seria interessant que la resta de polítics (i polítiques) autonòmics i municipals prediquin amb aquest mateix exemple. Per cert, alcaldes i regidors estan obligats per llei a fer el mateix. I ja ho fan, ja, subscriuen la declaració jurada però l'entreguen al secretari de l'ajuntament que la guarda amb pany i forrellat. I avui pau i demà glòria.

De totes formes, després de mirar-me una mica el patrimoni dels polítics espanyols, permeti'm que no entengui algunes coses...

1) El senyor Zapatero declara com a valor dels seus béns i immobles 37.259 euros. Vostè deu saber que el sr Zapatero cobra una mica més que vostè i jo junts (i potser que la suma del total de sous de tots els lectors d'aquest bloc)... i en tots aquests anys només s'ha pogut comprar una plaça de pàrquing, no? 37.259 € és el que val un pàrquing a Lleida i en una zona no gaire cèntrica, no es pensi vostè!

2) El tercer vicepresident, Manuel Chaves, només declara un patrimoni de 68.964,29 euros, sense passiu, dels quals 46.502 són béns immobles. A veure, el sr Chaves va estar 4 anys de ministre de treball al govern de Felipe González i ha estat 17 anys de president andalús cobrant 13 milions de pessetes anuals. Amb tot això, només ha pogut estalviar el que diu aquí? Pobre home! Si que deu notar la crisi! Si aquest home deu menjar a Càrites. A veure si al final ens haurem de creure que els catalans expoliem els andalusos...

3) Com és possible que les hipoteques que paguen Trinidad Jiménez, Carme Chacón i Pepiño Blanco superin el valor dels seus immobles? S'ho van prendre molt seriosament això de la bombolla immobiliària, no? Pobres! Uns altres que també noten la crisi... i nosaltres queixant-nos tant i els nostres ministres deuen fer mans i mànigues per arribar a final de mes.

4) Bibiana Aído declara 38.918,65 euros (dels quals 21.415,13 són béns immobles). Els seus deutes i crèdits sumen 109.722,39 euros. Per això deu ser d'igualtat, perquè està igual que tots nosaltres aquesta pobra senyora. Segons la meva declaració de renda el meu patrimoni és més gran i tot. I això que només tinc un pis al barri de Cappont i un terç de finca a Alguaire.

5) L'alegria que tenen tots els ministres que no són catalans perquè del patrimoni que hereten, poden pagar l'impost amb el canvi de l'esmorzar.

Que no, que no cola, Zapatero. I ja portem 4.652.732 vegades en dos legislatures.

Lucy O'Donnell

Avui continuarem amb el caire necrofílic o necrològic (com vostè vulgui) que està prenent aquest bloc últimament. Amb l'any que portem de morts relacionades amb el món de la música, aviat haurem d'avisar als senyors (i senyores) de blogger que em deixin posat gadgets amb esqueles.

Avui toca parlar de Lucy O'Donnell (la 2a Lucy més famosa de la història després de la Lucy de Dallas, recordada sobretot per la ceba que es va fotre a l'Angel Casas Show). I vostè es dirà... Qui és aquesta senyora que es veu que és tan important en el món de la música i que no puc esperar més per saber-ho? Miri, doncs aquesta tal Lucy és la musa que va inspirar John Lennon a compondre la mítica "Lucy in the sky with diamonds" inclosa en el millor disc dels Beatles "Sargent Pepper's lonely hearts club band" (1966). Per cert, fantàstic el començament de McCartney amb un Hammond. La cançó resorgí de forma important gràcies a la versió que va fer Elton John. També els astrònoms van fer la seva guasa amb la cançó batejant una estrella descoberta el 2004 com a Lucy, ja que "brillava en el cel com un diamant". Perquè diguin després que a la gent de ciència no ens va el catxondeo.

Els The Clash en la cançó "Julie's in the drug squad" també en fan referència. I fins i tot Lisa Simpson es troba a George Harrison al cel i aquest li diu "Lisa in the sky"... i John Lennon contesta "...but without diamonds".

Segons explica Julian Lennon (fill del John), son pare (el John) va escriure la cançó inspirat per un dibuix que el seu fill (el Julian) va fer de la seva companya de parvulari Lucy. El Julian va portar el dibuix a casa i li va ensenyar al seu pare dient-li "Mira, és la Lucy al cel amb diamants".

Penso que aquesta versió és més falsa que la declaració de renda de Félix Millet. A mi em ve el meu fill de la guarderia i em diu que ha fet un dibuix "de la Lucy al cel amb diamants" i el primer que faig és fer-li un control d'alcoholèmia. Els nens dibuixen sols, llunes i muntanyes. Però diamands al cel?!?

Miri, que una cançó que parla d'un viatge amb vaixell, en què es travessa un país de flors de cel·lofana (cellophane flowers), taxis de paper de diari (newspapers taxis) i pastissos (marshmallows pies)... doncs que s'assembla tant a un dibuix d'un nen com Daniel Sirera a Scarlett Johansson. Fixi's en les primeres lletres de les paraules del títol de la cançó (LSD)... què me'n diu? Si fins i tot la BBC la censurà per apologia del consum de drogues! A més, tots coneixem el gust que tenia Lennon (John) per les substàncies psicotròpiques. Si hagués tingut fama per consumir calamars en salsa americana potser no estaríem malpensant...

Així que... Lucy, al cel sigui (això sí, amb diamants).

Madrid 2016: a prende pel sac!

El gran Salvador Cardús ahir en l'Assemblea fundacional de Reagrupament (us dec un article sobre tan magne esdeveniment) , ens explicava que no havíem de fer llenya del fet que Madrid perdés les votacions de la seu olímpica. Que nosaltres havíem d'anar a la nostra i exclamar un Visca Rio de Janeiro!. 

Però és que jo no puc. Tinc l'obligació moral de riure'm de Madrid i d'Espanya. Només faltaria. Porten 300 anys insultant-nos i robant-nos i ens toca fer una mica de llenya també algun dia!

El projecte Madrid 2016 ha estat un deliri espanyol. Haguessin estat els Jocs Olímpics del toro, de la roja, del Yo soy español, del A por ellos, de les estanqueres... i segurament d'algun boicot cap a Catalunya. Més que res per no perdre la identitat aquesta que tant els caracteritza. Haguessin estat els jocs d'un país que prohibeix les urnes i envia falangistes a fer manifestacions (com competir un país tan retrògrad com Espanya en afers així). Un país que es dedica a insultar a qui hagués pagat els Jocs. Sí, sí, ho té clar això vostè, no? Aquests Jocs els haguéssim pagat vostè i vostè i jo i uns quants més (el Millet potser no). Espanya és un país que viu d'atracar-nos. I tot i així està a la bancarrota, foten pena. A qualsevol assemblea internacional se'ls hi deuen pixar a la cara. I més amb aquest president que va pel món predicant que "Espanya té la millor economia mundial". La poca economia que deu tenir és la que ens roba a nosaltres. El que haurem de fer no és organitzar uns Jocs Olímpics sinó unes jornades benèfiques pels espanyols.

Només calia veure la representació espanyola a Dinamarca... la reina Sofia aplaudint i cantant el A por Ellos... només faltava Manolo el del Bombo, la cabra de la Legión, Frenando Esteso, Andrés Pajares i els manifestants falangistes.

Al 2020, que per això de la rotació de continents tocarà fer els Jocs Olímpics a Àfrica, aleshores Madrid tindrà molts números per sortir escollida. Mentrestant Catalunya en aquell temps serà a Europa.

La Fira de la Maquinària Agrícola... o no.

Ja he visitat l'edició d'enguany de la Fira de Sant Miquel. Aquest any ha estat la 55a edició de la Fira també anomenada Saló Nacional de la Maquinària Agrícola (tot i que Jaume I ja va fer la primera inauguració de la Fira de Sant Miquel l'any 1232). I sense ni un tractor (com en temps de Jaume I). Ni els polítics van poder-se fer la foto típica del dia de la inauguració damunt d'un Massey-Ferguson, un John Deere, un Ebro o un Barreiros (Jaume I penso que tampoc ho devia fer). No va haver foto sobre cap excavadora ni toro hidràulic, que és l'única maquinària que hi ha exposada (a part d'empacadores i recol·lectores de ceba).

L'amenaça de vaga dels 24 concessionaris del ram es va complir per culpa de la intransigència de l'alcalde Àngel Ros i del director de Fira de Lleida, Oriol Oró. En plena crisis, els expositors van demanar que la Fira rebaixés els preus dels estands a 1€/m2. Però com cap dels dos personatges anteriorment esmentats deuen notar la crisi, la seva prepotència va fer que no es pogués arribar a cap solució. I així estem. Una fira de maquinària agrícola sense maquinària agrícola. L'any més amarg pels pagesos, 8000 hectàrees fetes malbé per la pedra, 500 hectàrees de fruiters arrencats pel vent (cosa que comporta uns 5 anys de recuperació), la cotització de la golden per terra, préssecs i nectarines autòctones sense cotització, pèrdues del porcí, les ZEPA... i au, fot-li que som pagesos! 

Des de la Paeria i des de Fira de Lleida s'entesten a dir que enguany s'ha superat el nombre d'expositors... deuen haver comptat com a expositors fins i tot els guardes de seguretat de les entrades, les hostesses que donen globos als nens i bosses plenes de propaganda als milers de jubilats que ens porten en autocar per tal d'augmental exponencialment el nombre de visitants de la Fira. Sinó a mi no em quadra... la Fira està més buida que la sectorial de cultura catalana del PSC. 

La Fira és un dels símbols de Lleida. Si falten els tractors, la Fira no tindrà l'essència que hauria de tenir. Per molt que hi hagi estands amb paelles que no s'enganxen i altres amb anxoves de Palamós. I el Ros i l'Oró més contents que Félix Millet amb un bitllet de 500 €.

P.D.: No ho he pogut confirmar però hi ha rumors que diuen que l'estand de la Ruta del Vino del Somontano li ha sortit gratuït per uns acords amb la Paeria i Fira de Lleida... A part de voler-nos fotre les peces del Diocesà els hi regalem el negoci a la Fira? La repera! (blanquilla, llimonera i william)

Peter, Paul & Mary - Puff the magic dragon

1) Si vostè fa informes per la Generalitat i necessita un informe sobre els articles del meu bloc, no cal que l'encarregui a ningú. M'ho diu a mi i per menys de 12.000 € li envio un e-mail explicant-li tot el que calgui, d'acord?

2) Si és un espia del Barça, deixi-ho córrer i dediqui's a treure's el graduat d'ESO via CCC.

3) Si és el Félix Millet, ja sap, com sempre. Sense factura, eh?

Fets aquests apunts im-pres-cin-di-bles pels meus lectors, avui tornaré a fer un article necro-melòman (paraula que acabo d'inventar-me ara mateix, si em llegeix algú de l'IEC només reclamo 10.000 € en negre per la inclusió al diccionari). Enguany està sent un any on l'estan palmant músics a punta pala. I al pas que anem aquest bloc es convertirà en una esquela...

Avui toca retre homenatge amb un article (bé, la veritat és que no sé si els meus articles són homenatges, més aviat tot el contrari potser) a Mary Travers. Què qui és aquesta senyora? Doncs la Mary dels Peter, Paul & Mary (PPM).

Els PPM va ser un grup de folk nascut als anys seixanta en el temps de les flors i els hippies. Format per un Peter (un noi majot), un Noel (que no es deia Paul) i una Mary (rosseta que en aquells temps estava de bon veure, últimament no tant) van debutar amb un exitós disc anomenat com ells i que incloïa versions del "If I had a hammer" de Pete Segger, el famós "Lemon Tree" o "500 miles". El major èxit els vindria després amb el disc "Moving" amb un conegut nº1 com "Puff the Magic Dragon" (mundialment conegut en cercles cumbaiàs com Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar...i que ha estat versionada per Serrat, la Girasol o el Grup de Folk). També van aconseguir més èxit que el propi Bob Dylan amb la seva particular versió (igual d'avorrida) del "Blowin in the wind". També van versionar de Dylan el "The times they-are a-changing" o "Don't think twice it's alright". L'altre gran èxit fou una versió de l'igualment avorrit John Denver (ja veieu que aquests pobres de collita pròpia poca cosa) "Leaving on a jet plane".

Per molt hippies que fossin, com tots els grups, van acabar com el rosari de l'Aurora i van començar carreres en solitari que van ser autèntics fracassos. Només es reunien de tant per actuacions pacifistes o campanyes antinuclears (i mítings d'Iniciativa potser també).  Els PPM han fet història sobretot per Puff the Magic Dragon, una cançó aparentment innocent inspirada en una poesia i que tracta sobre un drac etern, anomenat Puff, i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que en Jackie es fa gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries típiques de la infància, deixant en Puff tot sol. Coneixent el món dels hippies em nego a pensar que això és una simple cançó infantil... una lletra així en un estat normal no pot ser escrita. Quines substàncies es devien prendre aquell dia?

El Félix Millet és un pobre home

El company Òscar del bloc 7m76 fa un article demanant presó pel senyor Félix Millet, aquest gran home d'aquesta gran institució que és el Palau de la Música.

Miri, aquest home, al cap i a la fi, no ha fet res més del que vostè i jo haguéssim fet al seu lloc. I qui diu que ja no ho hem fet? Mirem, mirem que ha fet aquest senyor i veurem que no està tan allunyat del que fem en el nostre dia a dia. I aquest bon home ha acabat demanant perdó per 4 cosetes de no res...

1) Diu que ha agafat 1.300.000 € per fer reformes a casa seva. I què hi ha aquí d'extrany? Vostè ha demanat algun cop un pressupost per tirar un envà? O per fer unes regates per canviar un endoll de lloc? Miri que estic per demanar al sr Millet el telèfon dels seus paletes. Poca cosa devia fer amb aquests quartets. Cuina i lavabo, i no dóna per alicatar més ja. A més el sr Millet diu "Los proveedores que presentaron y cobraron estas facturas al Palau no podían sospechar ninguna irregularidad". És que és normal! Una factura de paletes o de mecànic de 1.300.000 € avui en dia no és res de l'altre món.

2) També diu que en viatges es va gastar un "importe total de estos viajes puede llegar a los 500.000 euros". Ben barat. Aquest estiu a Cambrils em vaig gastar més o menys el mateix en un dinar a peu de port. Entre els musclos, la paelleta, el vi, les postres, el menjar del crio, el pàrquing de l'avinguda del port i la gasolina penso que sobrepassa  la xifra gastada pel sr Millet. Amb això no devia anar molt més lluny de la clamor d'Almacelles.

3) "Compré en nombre del Orfeó y delante de Notario un local que era propiedad de una sociedad mía (80%) y de Jordi Montull (20%), obteniendo unas ganancias económicas aproximadas de 1.500.000 euros". Normal, què havien de fer? Perdre diners? Quants cops s'ha dut a terme aquesta pràctica de vendre un pis o una plaça de pàrquing per una quantitat exponencialment superior a la que li va costar? Va! Que vostè també ho ha fet i content, eh? Aquell apartament a La Pineda que li va costar 3 quilets fa 20 anys ara se l'ha venut per 40.

4) I demana perdó per haver pagat dietes en negre. Je! Serà que no ho hem fet tots això. La típica frase de si m'ho pagués en efectiu no et cobro l'IVA. I evidentment tots (i totes) diem que sí, esclar. A veure qui és el ruc (o somera) que no es vol estalviar un 16% quan ve el llauner a casa.

5) I per últim, es veu que ha futut 3.500.000 € de la seva empresa. I vostè? Segur que ha algun cop s'ha endut un paquet de folis de l'empresa on treballa. O una caixa de grapes, o un rotllo de cel·lo. Jo una vegada em vaig endur un boli i una barra de pegament. I conec gent que fins i tot s'endú el paper de vàter del lloc on treballa. Veu? Qui més qui menys tothom ho ha fet això també.

Així que per tot això no cal que li facin tornar la Creu de Sant Jordi al sr Millet. Només cal que ens la donin a tots (i totes) els altres i tant contents. O no?

Quinquis, ignorants i maleducats.

Miri que segons diuen, a Catalunya som set milions i mig d'habitants. Miri que entre tanta gent costaria poc trobar gent amb un mica de cultura, sentiment i patriotisme cultural. Entre set milions i mig de catalans (i catalanes) hi deu haver algú que tingui, si més no, el títol de l'ESO.

Bé, suposem que sí. No crec que ningú posi en dubte les capacitats intel·lectuals de Miquel Calçada, d'Elisenda Paluzie, de Joan Carretero, Màrius Serra, Agustí Bassols, Anna Sahun, Joel Joan, Víctor Alexandre, Salvador Cardús, Vicent Sanchís, Héctor López Bofill... fins i tot goso a posar Joan Laporta entre tots aquest noms. Solvència contrastada, no? Tots ells molt boniquets encapçalant una manifestació independentista (o sobiranista o nacionalista com vulgui dir-li) amb 50.000 persones darrere (o 15.000 segons la GUàrdia Urbana o 200 segons Ciutadans o -3 segons l'advocat de l'Estat o de la Falange).

Doncs si en tot això hi estem d'acord... per què nassos aquesta diada que pot ser la de l'any 1 aI (abans de la independència) passarà a la història per uns sindicalistes ignorants i uns pollosos iniciativos maleducats?

1) És una urgència educativa que algú es dediqui a donar unes petites classes d'història a tots aquests sindicalistes que ahir van dedicar la Xiulada Nacional de Catalunya al pobre Rafael de Casanova (Casanoves per molts periodistes). Què no saben què es va a fer allà? Que no saben res més que pronunciar la paraula huelga i trencar aparadors de la Nissan? Què és això de cridar menos banderas en un acte d'homenatge a la nació catalana? I no s'extranyi que escrigui en castellà aquestes intel·lectuals manifestacions dels sindicats... ja sap, la dictadura lingüística de Catalunya... o no?

2) I si no hi ha prou ZEPA per a mixons, en podrien crear unes de noves per a mamífers salvatges que actuen en un ecosistema anomenat Generalitat. Un ródex té més consciència nacional i educació que un dirigent d'Iniciativa. I potser fins i tot més coeficient intel·lectual. Com poden anar de pacifistes uns que es diuen comunistes? Quin pacifisme és aquest de xiular una cantant convidada per la Generalitat, que va venir gratuïtament i que va fer tot el discurs íntegre en català? (Cosa que líders sindicals que porten 30 anys a casa nostra són incapaços de pronunciar un Hola en català) Però quin nivell d'educació representen aquests que boicotegen des de dins del Govern una artista que ells mateixos conviden?

I a tots aquests sumi-hi Joan Rangel (virrei que va comparar el referèndum d'Arenys amb un ball de bastons), Pepe Montilla (virrei també, que diu que el referéndum és donar vots a la dreta espanyola????), l'advocat de l'Estat (de l'estat de baix s'entèn), la Falange, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Ciutadans... Quinquis, quillos... i així ens va. Si tot això ha sortit de les nostres escoles no m'extranya que estiguem a la cua mundial de l'educació i l'ensenyament.

El 9

Aquesta setmana ha estat 09/09/09... data que fa 100 anys que no passava i que no es tornarà a repetir fins d'aquí 100 anys més. I vostè sense adonar-se'n, eh? Qui sí es va adonar de la data en qüestió és el company blocaire del Bona Nit i Tapa't. Afirma en un article que el 9 és el seu nombre favorit i esperava aquesta data amb deliri.

Llegint el seu post m'han agafat ganes de fer un article sobre el 9. Tot i que el 9 no és primer (9=3*3, la triplicitat del triple!) és un nombre amb propietats força curioses. I això que 9=2^3+1^3. El 9 que és el nombre atòmic del fluor, també era el nombre de planetes del Sistema Solar fins que els astrònoms del món ens van degradar a Plutó. Fins i tot els gats nòrdics tenen 9 vides (2 més que els nostre gats!) tal i com diu la peli. Espero que no es tardi el mateix temps que un embaràs (9 mesos) en entendre el post.

El 9 no és primer, de fet és l'imparell no-primer més petit, però sí que ho és el 9^8+8^7+7^6+6^5+5^4+4^3+3^2+2^1+1^0. I també ho és 10^9+9. I 19, 109, 1009 i 10009. I també 100000^9 - 9 i 100000^9 + 9 són primers.

A veure què passa si sumem els 9 primers nombres primers: 2+3+5+7+11+13+17+19+23=100. Un quadrat perfecte! 100=10^2. Que contents haurien estat els pitagòrics si ho haguessin sabut ells! I els satanistes també són fans del nou perquè 6+6+6=18 i 1+8=9 i a més 6·6·6=216 i 2+1+6=9.

Tots els dígits del nombre primer 2*10^3020-1 són 9 excepte un dígit. Aquest nombre està format per 3020 nous.

Si ens fixem amb la famosa successió de Fibonacci, de la qual sempre se'n pot extreure alguna cosa, el novè terme és el 34. Doncs resulta que 34+9=43 que també és primer. Podríem dir que el novè terme de la successió de Fibonacci més 9 és primer. No serveix de res però fa gràcia veure-ho. De fet els matemàtics som així, sempre diem la veritat però mai no serveix per res.

El 9 ens deixa escenes matemàticament no tan avorrides com les de "9 semanas y media" o "Nueve reinas". Si vol desconnectar amb música pot escoltar "Revolution 9" de The Beatles una cançó que no és ni cançó del famós "White Album" i que s'escolta una veu tenebrosa dient Number nine, number nine... I si això li fa por pot escoltar els Nine Inch Nails, els Nine Below Zero i anar llegint el 9 Nou. I si diumenge 13 pensa anar a Arenys de Munt, no es deixi una 9 mil·límetres Parabellum... qui sap... aquests de la Falange i aquests advocats de l'Estat no són de fiar.

L'equació mai no resolta

Com el bloc de la companya Kweilan té tant èxit i això que parla de llibres i cultura, provaré jo de fer un article sobre llibres a veure si així tinc 50 comentaris i quedo finalista en els premis Cats. Ho intentaré..

El llibre del qual us vull parlar (o escriure, millor dit) té el bonic i desanimador títol de "The Equation That Couldn't Be Solved: How Mathematical Genius Discovered the Language of Symmetry" i l'autor és Mario Livi (2005). Existeix una traducció castellana amb el títol  "La Ecuación jamás resuelta" i publicat per l'Editorial Ariel. No sé com, la traducció castellana ha perdut mig títol... deu ser cosa de l'Ariel, que lava más blanco. 

Aquest és un llibre de divulgació matemàtica (suposo que ja s'ho haurà pensat amb aquest títol), però amb una part interessantíssima de trama històrica, on es parla principalment de la mort tràgica d'Evariste Galois, un geni matemàtic que va viure en ple romanticisme i que va morir molt jove als vint anys. I com a bon matemàtic no podia morir d'una manera normal, sinó que ho va fer en un duel a causa d'un embolic de faldilles (ai! aquests matemàtics que volien emular John Wayne).

Évariste Galois havia participat activament en les manifestacions i societats republicanes. En la primavera de 1831, amb tot just 19 anys, Galois va ser detingut i empresonat durant més d'un mes acusat de sedició, després d'un desafiador brindis en nom del rei. Inicialment va ser absolt, però va tornar a ser arrestat per una altra actitud sediciosa al juliol i aquesta segona vegada va passar vuit mesos a la presó.

Dos dies abans de la seva mort, Galois va ser alliberat de la presó. El que queda per a la història és la nit anterior. Évariste Galois estava tan convençut de la immediatesa de la seva mort que es va passar tota la nit escrivint  el que es convertiria en el seu testament matemàtic. Sort que se li va acudir escriure-ho i ara sabem que no poden existir fórmules per resoldre equacions de 5è grau (o superior), sabem que no podem trisecar un angle i sabem quins polígons poden construir-se amb regle i compàs. I què, segurament vostè, si tot això no ho sabés estaria igual de tranquil (o tranquil·la)...

El 30 de maig de 1832 (dia de Sant Ferran), a primera hora del matí, Galois va rebre un tret a l'abdomen i va morir a l'endemà a les deu a l'hospital de Cochin després de refusar els serveis d'un sacerdot. Les seves últimes paraules al seu germà Alfred van ser: "Ne pleure pas, Alfred ! J'ai besoin de tout mon courage pour mourir à vingt ans! (No ploris Alfred! Necessito tot el meu coratge per a morir amb vint anys)"

El llibre tracta d'explicar de manera senzilla les lleis de la simetria, que es poden trobar en la música de Bach, en el cub de Rubbik, en l'elecció de parella (sí, sí... hi ha lleis matemàtiques que poden jutjar si una parella és addient o no, i això ja ho feia Pitàgores) o en les forces bàsiques de la naturalesa. Un fet interessant que vaig trobar al llibre és la menció que es fa al primer matemàtic català conegut de la història: Abraham Bar Hiyya, també conegut com a Savasorda (si algun lector es pensava que era jo li asseguro que va una mica errat).

Abraham Bar Hiyya (amb aquest nom només pot ser d'Alcarràs, Soses o Vilanova de Segrià), a part de ser l'introductor de la solució de l'equació de segon grau a Europa, va fer una demostració de l'àrea del cercle.

La idea és que si anem retallant del cercle tires molt estretes, i les anem ajuntant formant un triangle, l'àrea del cercle seria l'àrea d'aquest triangle : 1/2 base x alçada = 1/2 x perímetre x r = 1/2 · (2·PI·r)·r = PI·r^2 . En aquesta demostració, es feia un pas al límit, sent precursor del que més endavant seria el càlcul infinitesimal!! 

El principal defecte d'aquest llibre és que es basa en la història oficial de la matemàtica, on els francesos tenen un gran pes, i Evariste Galois és un ídol de masses. Algún mèrit dels atribuïts a Galois, era certament de Ruffini (italià). Els matemàtics francesos estaven contínuament a la grenya amb els altres. 

La santa oblidada dels lleidatans

(Pròleg: no s'extranyi en veure la foto de l'article, no, no s'ha equivocat de bloc).

Si vostès es fan una petita enquesta i es pregunten pels sants d'aquesta última setmana, segurament la majoria no en podrà reconéixer cap, alguns anomenaran Santa Rosa, alguns Sant Ramon i els més beats anomenaran els dos.

És una llàstima que el dia 26 d'agost estigui tan oblidat (sobretot pels lleidatans). La santa que ens ha col·locat l'Església aquest dia és Santa Teresa Jornet Ibars, filla d'Aitona. I suposo que en aquell temps no la devien santificar per les polítiques de pactes PP-ERC de l'ajuntament d'Aitona i pel fet d'haver tingut un alcalde com Pau Blanco (ERC), recordat al Consell Comarcal del Segrià com el socialista.

La santa en qüestió és una pobra santa que no gaudeix de cap tradició com tenen altres sants mediàtics: els 3 tombs de Sant Antoni Abad, les cristines de Sant Blai, les roses de Sant Jordi o la sal de frutas que tots prenem per Sant Esteve. Tampoc ha tingut molta devoció per part del clergat que diguem, que no s'ha esmerçat gaire en fer-la conéixer, ni a ella ni la seva obra, la Congregació de les Germanetes del Ancians Desemparats.

Fins i tot, a Lleida, li fou dedicada una parròquia cutríssima per part del bisbe Ramon Malla, aquell bisbe famós per haver-se venut la diòcesi a Barbastre i per prohibir que les cobles sardanístiques toquessin a les esglésies. Fins l'any 2005, amb monsenyor Ciuraneta de bisbe no se li va fer una missa com Déu mana (i mai millor dit). Que, escolti'm, a mi dins de les misses només em veuran per batejos, bodes i enterros només. No es pensi vostè que sóc un expert en aquests singulars edificis. Només Lleida, València i Cupey Alto (Puerto Rico) tenen parròquies dedicades a la nostra santa.

Lleida és terra de sants. Primer perquè hem d'aguantar una fauna de camacus i pixapins contínuament. I segon, per Sant Pere Claver (Verdú), Sant Anastasi (Lleida), Sant Faust (Alguaire)... i Santa Teresa Jornet, que ha estat la santa catalana més universal que ha passat a la història. Ho sabem això els lleidatans?

Uf! Com em costa fer un article sobre aquests temes eclesiàstics!

Això de les dues llunes és cosa del Zapatero

Segurament i per motius obvis, el lector (o lectora) d'aquest bloc es pot imaginar que un servidor no és pas Nicolau Copèrnic, ni Tycho Brahe, ni Johannes Kepler, ni William Herschel, ni Carl Sagan, ni Joan Oró, ni Stephen Hawking. He de confessar també que no sóc Lucía Lapiedra, la qual cosa potser em farà perdre seguidors d'aquest bloc.

Però em veig en l'obligació (ara que tothom valori la meva credibilitat en el nivell que cregui convenient) de comentar un mail que m'ha arribat unes 10 vegades per persones diferents. El mail diu:

DUES "LLUNES" AL CEL

El 27 d'agost, a mitjanit i 30 minuts, mireu al cel. El planeta Mart serà l'estrella més brillant. Serà tan gran com la lluna plena. Mart serà a 55,75 milions de quilòmetres de la Terra. No us ho perdeu. Sembla que a ulls nus, serà com si la Terra tingués 2 Llunes! La propera vegada que aquest esdeveniment es produirà serà l'any 2287. Comparteix aquesta informació amb tots els amics. Ningú que viu avui ho podrà veure una segona vegada.

No em queda cap més remei que pensar que això és una altra de les promeses dels socialistes amb Zapatero al capdavant, sinó no s'entèn com algú és capaç d'inventar-se una tonteria similar a aquesta.

La Lluna està a una distància mitjana de la Terra de 400.000 Km i és la meitat de gran que Mart (Mart té un diàmetre d’uns 6.800 Km i la Lluna d’uns 3.500 km). Perquè Mart es veiés com la Lluna caldria que estés a uns 800.000 Km de la Terra (com Mart és el doble de gran només caldria que estés al doble de distància que la Lluna de la Terra). Però Mart estarà a 55 milions de Km (que si s'ho para a pensar és molt lluny). És a dir, seixanta-nou vegades més lluny del que caldria. El que veurem de Mart serà 69 vegades més petit que la Lluna (uns 13 segons d'arc). En conclusió, una merdeta.

Si, fins i tot, Venus, que és semblant a la Terra (uns 12.000 Km de diàmetre) i està a una distància semblant és més visible que Mart!

Aquestes nits, si us fixeu o us heu fixat es veu un estel molt brillant. Aquell estel és Mart, i es veu petitet, no?  Així que algú pot creure que Mart s’acostarà de cop el dia 27? I es tornarà a allunyar de cop el 28? Com si no tingués cap més feina...

La nit del 27 al 28 d'Agost no passarà res d'especial, si més no, astronòmicament parlant. Ara bé, si vostè vol compartir la nit amb Lucía Lapiedra per posar un exemple, si que la recordarà especialment.

La Fortalesa d'Hostalric i el regidor d'urbanisme de Palafolls

Aquest passat cap de setmana vaig aprofitar per fer una petita estada al Maresme nord-La Selva sud i el Vallès Oriental est (i el Mediterrani oest per si vol més dades) en companyia de la sra Babunski i del Babunsket. L'objectiu fou la visita a la vila d'Hostalric i al castell de Palafolls. El cap de setmana va incloure un avís de bomba a la platja de Calella, justament davant de l'hotel on estàvem allotjats però ja aviso que aquest fet la família Babunski no el tenia previst durant el cap de setmana. No cal dir que aquell avís resultà més fals que una promesa del ZP (Zapatero Pinotxo).

El dia d'Hostalric, sobretot en el moment del dinar, es presentava amb molt bons auguris. Al Restaurant La Fortalesa, dalt de tot del turó des d'on es guaita tot el poble (i el seu lleig polígon industrial que m'esguerrà totes les fotos) i dins d'una fortalesa (evidentment, dient-se la fortalesa no estarà dins d'una bústia de correus, per exemple). Prometia bé només entrar ja que els cambrers parlaven tots en català, cosa més o menys rara en els serveis gastronòmics del nostre país. A partir d'aquí començà la debacle... des de que vam seure fins que ens van prendre nota van passar 45 minuts (2700 s en SI). Es veu que els cambrers no es recordaven si ens havien pres nota o no. Des del moment en què el maitre ens pren la comanda fins que ens porten el primer plat passen 40 minuts més (2400 s en SI). Gairebé una hora i mitja per començar a dinar (o a berenar). El vi que vam demanar (Espelt D.O. Empordà) no el tenien. L'altre tampoc. El menjar estava tot fred i per últim ens van cobrar més del compte... fixi's que compleix tot allò que no ha de tenir un restaurant. De totes formes, prefereixo pensar que va ser un fet (o successió de fets) aïllat i m'agradaria recomanar-o perquè la carta i la qualitat del menjar (no la temperatura) era excel·lent. La sra Babunski va al·lucinar amb un postre de pinya borratxa amb Peta Zetas... increïble!

L'altra cosa que voldria fer és enviar un petit missatge al regidor (o regidora) encarregat de la via pública de l'ajuntament de Palafolls. Sr regidor (o regidora) de Palafolls, miri, que em sembla molt bé que cuidi de la salut dels vianants del seu poble i que posi passos de zebra elevats d'aquells que molesten tant i tant als cotxes. Però jo em pregunto, és necessari posar-los absolutament a tots els passos de zebra que té dins del seu domini? Sap que no em donava temps de posar 2a en el cotxe? Home (o dona), se'n podia estalviar uns quants, que vaig fer tot el recorregut en 1a. Ja ho sap això el sr Saura? Només passant per dins del seu poble (10 minuts o menys) el consum mitjà del cotxe em va passar de 7.0 a 7.7. I la meva senyora que està esperant un altre Babunsket, pobra, gairebé tenia el crio al gargantxó i si es descuida li surt per les fosses nassals. Això sí, la pista forestal per pujar al castell està ben arregladeta i no ha posat cap pas elevat de vianants. Gràcies sr regidor per llegir el bloc. El col·lectiu de senyores embarassades li agrairà molt.

461

Miri, que tinc una alegria que no m'hi cap dins meu. Ompliria d'alegria tots els trajes de Francisco Camps i el bolsos Louis Vuitton de Rita Barberà... i potser podria omplir la Rita Barberà i tot. Feia anys que esperava un moment així, i enguany, per fi, ha arribat. No podia començar de millor manera la temporada futbolística. Tot va començar a les oficines del Camp d'Esports (per iniciats en el món del futbol o per aquells que no veuen més enllà dels 2 primers equips de la 1a divisió, el Camp d'Esports és el nom de l'estadi de la Unió Esportiva Lleida), aquella meravellosa senyoreta que m'expedí l'abonament per la nova temporada em deixà el carnet damunt de la taula i, evidentment, amb el primer que em vaig fixar fou en el número. Enguany seré el soci 461. Enguany, per primer cop des de que tinc consciència (sé que molts i moltes de vostès pensaran que encara no en tinc) tinc un nombre primer d'abonat! Portava molts anys esperant el moment. I per fi ha arribat.

El 461. Fantàstic. Un dels millors discs d'Eric Clapton és el 461 Ocean Bulevard (1974). El primer que em vaig comprar de Clapton. En aquest disc que portava de títol la seva adreça (la de casa, no l'electrònica... avui en dia quan es diu adreça s'entèn que és la de mail, abans quan déiem adreça ens referíem a la de casa) trobem temes mítics com el "Let it grow", la fabulosa "Motherless child" i l'extranya versió del "I shot the sheriff" de Marley. Fins i tot trobem la fricada del "Get ready" cantada amb Yvone Elliman, una senyora que ha passat a la història per fer el paper de Maria Magdalena a la peli de Jesucristo Superstar cantant "I don't know how to love him". Perquè es faci la idea és com si María Jiménez col·laborés amb els Barón Rojo...

Si vostè té ganes de calcular (10^(2*461)+1)/101 pot adonar-se que també és primer. Si no ho calcula no passa res. Pot creure-s'ho perquè ho dic jo. Si hi ha milions de catalans que es creuen les promeses de Zapatero, que li costa creure'm a mi? De fet és el primer més llarg de tots els que tenen la forma (10^(2n)+1)/101.

Si es para a comptar els nombres primers que hi ha menors a 461, veurà que n'hi ha 24 nombres primers.... curiosament 24=4*6*1.

461 són els quilòmetres que hi ha de Madrid fins a la frontera d'Irun. La metilcel·lulosa és l'additiu E-461 que conté molta fibra i és laxant i que va enfrontar Santi Santamaria amb Ferran Adrià. I una última dada im-pres-cin-di-ble per poder acabar d'entendre aquest article... a la sala de lectura del Knoxville Convention Center hi ha 461 cadires. Casualitat? Segur que sí. No es pensi ara que van posar aquest nombre de cadires perquè és primer... no tothom està tan faltat com jo. I si tot això li ha provocat mal de cap faci's una mica d'acupuntura perquè, segons els estudis, és capaç de curar 461 malalties.

Willy deVille - Running throught the jungle

Ja sé que comparar dins de la música Michael Jackson i Willy deVille és com comparar Joan Carretero i Rosa Díez. Però ara que encara estem enterrant i reenterrant a Michael Jackson (fins que sapiguem que és viu en una illa amb Elvis Presley, John F. Kennedy, Jim Morrison i Jesús Gil) i que saben fins i tot si el seu metge compra els calçotets a la botiga Punto Blanco de la Roca Village... ara va i es mor Willy deVille. Sí, ja sé que tothom continuarà parlant de Michael Jackson, però jo em veig amb l'obligació de parlar d'aquest paio ben raro (és tant raro que ningú sap la data de naixement), desagradable, maleducat... mai no he sentit ningú parlar bé d'ell. Ara que s'ha mort potser sí...

Willy deVille començà en un grup format per ell mateix anomenat Mink deVille, però l'èxit li vingué força més tard, en solitari, i amb una versió del "Hey Joe" de Jimi Hendrix. El debut amb els Mink deVille va ser molt prometedor amb l'àlbum "Cabretta" (1977) el qual els crítics musicals (aquells que s'autoanomenen experts) el van qualificar com a millor disc d'aquell any. Tot i això va ser un desastre comercial. La cançó més coneguda d'aquell temps fou "Spanish Stroll" (si pareu atenció a la cançó podreu escoltar un fragment sensacional "¿Por qué robaste mi carro, Rosita?"). Després d'aquest gran debut i barrejant soul, rock, blues van anar seguint elapés no gaire coneguts per nosaltres. De fet, el pobre ni a Estats Units tenia molt èxit.

El 1985 engega Mink deVille a la merda (literalment) i comença a provar sort en solitari amb colaboracions sonades per provar sort, com la de Mark Knopfler al disc Miracle (1987). A canvi, l'andoba li cola una cançó al disc "The Princess Bride". Però res. Que no havia manera de posar-ho en marxa.

Arribem al 1992, any olímpic, de rondes i de Pasqual Maragall. I sobretot de "Backstreets of the desire", el disc que Willy deVille esperava per trobar-se amb l'èxit i poder viure uns anys de rendes (de fet el que deuen esperar tots els músics suposo). L'èxit del mariachi "Hey Joe" (sort que Hendrix no l'ha escoltat, suposo...) fou rotund a tot Europa gràcies als seus nous sons que va aprofitar en tots els seus àlbums posteriors. El 1993 arriba al nº1 de vendes a les espanyes amb el disc "Willy deVille Live" amb un famós èxit en directe que tots recordareu, "Demasiado corazón". És tanta la tirada per la nostra zona que els Celtas Cortos fan una versió amb Willy deVille del famós "Cuéntame un cuento" i titulada "Tell me a story" (que no he trobat al youtube!).

El 1996 treu el que crec va ser el seu millor disc "Loup Garou" i amb el qual us deixaré el videoclip del primer single "Running throught the jungle", la millor cançó del lleig de Willy deVille.

I a partir d'aquest disc... miseria i companyia. Amb dones que se li suïciden, accidents de cotxe provocats i un càncer de pàncrees provocat per ves a saber què... tanta heroïna per les venes...

Aquesta és la millor cançó de deVille... dedicada a ell mateix i aprofito també i li dedico al gran central Dani Jarque... no us podeu morir amb més dies de separació? Gràcies als dos.

On hi caben 2, hi caben infinits

De tots els lectors és ben sabuda la funció de servei públic d'aquest bloc. En aquest article voldria fer un petit comentari d'un famós anunci d'aquest estiu d'una famosa casa de mobles (digui-li casa de mobles digui-li casa-de-vendre-fustes-i-espavila't-tu-a-muntar-les).

Primerament escric la premisa en forma completa: on hi caben 2 aleshores hi caben 3. Si fem una primera anàlisi des del punt de vista de la lògica matemàtica proposicional veiem que la premisa en qüestió ja és incorrecta. Utilitzarem la prova indirecta del modus tollens de Karl Popper. Es tracta d'una proposició condicional (si .... aleshores .....) i la principal propietat de les proposicions condicionals és que si neguem la conseqüència, alheshores la causa també ha de ser negada (crec recordar que s'anomena llei de la transposició). Veiem que realment la sentència peta aquesta propietat, si neguem la conseqüència ens quedarà: "On no hi caben 3, no hi caben 2". De manera òbvia ens adonem que això és ben fals perquè pot existir un lloc on no hi càpiguin 3, però sí que en càpiguin 2. Pensi en un sidecar per exemple. Per tant, des d'un punt de vista de la lògica clàssica l'enunciat és incorrecte.

Ara passem a una anàlisi matemàtica de la situació. Suposem que és cert que "on hi caben 2 aleshores en caben 3". Si en caben 3, aleshores podem agafar un subconjunt de 2 elements del conjunt total de 3. En aquest subconjunt de 2 elements, suposant certa la hipòtesis, també hi cabrien 3, per tant, en total ja hi cabrien 4=3+1. En aquest nou conjunt de 4 podem destriar 2 subconjunts de 2 elements cadascun, que per hipòtesis en cabrien 3, per tant tenim un nou conjunt de 3+3=6 elements. Així on hi caben 2, en caben 6. Però aquest nou conjunt de 6 el dividim en 3 subconjunts de 2, i en cadascun d'aquests subconjunts en cabrien 3, per tant ja en tenim 9. Si fem la mateixa operació, on hi caben 9 en caben 13, i on hi caben 13 en caben 19, i on hi caben 19 en caben 28 i 42 i 63 i 94 i 141 i... de tal manera que en un conjunt inicial de 2 elements en cabrien, si més no, els elements d'aquesta successió 2, 3, 6, 9, 13, 19, 28, 42, 63, 94, 141... succesió que podem definir de forma recurrent a(n+1)=E[3*a(n)/2] on E(x) representa la funció part entera. Aquesta successió és clarament creixent i amb límit infinit. Per tant podem concloure que on en caben 2, en caben infinits...

Conclusió: el missatge correcte hauria d'haver estat "Si hi caben 3 i només 3 aleshores hi caben 2 i només 2"... no es creguin la publicitat.

Mercè Rivadulla plega

Avui farem aquella cosa tan típica de dir allò de "Tinc dos notícies, una de bona i una de dolenta. Quina voleu que us expliqui primer?". I segurament hauran dit "la dolentaaaaaaaaaa, la dolentaaaaaaaa", més que res perquè sempre es diu primer la dolenta. Jo ho faré al revés. Perquè em dona la gana fer-ho així, no busqui cap explicació raonada al fet que vulgui dir primer la bona i després la dolenta.

La notícia bona és que Mercè Rivadulla, regidora d'ICV a la Paeria plega. Que sí, que sí, ha llegit bé. Entenc que tanta alegria junta en tan poc temps no pot ser bo, però que digui el Saura que no es presentarà més i que la Rivadulla deixa la seva cadira de l'ajuntament de Lleida és un fet històric en la política catalana.

Ara bé, deixi'm ser més malparit que un endocrinòleg (són les persones amb menys sentiment que he vist a la terra, el meu té un posat com si fos una escombra). Estem molt contents (i contentes) perquè aquests dos mamífers de la política catalana pleguen, però s'han parat a pensar qui pot ocupar els seus respectius llocs? Pensi que també seran d'ICV... a què li ha passat l'alegria de cop? Ramon Camats, el nou regidor de la Paeria ens pot convertir l'A-2 en carril-bici, eh?

Ara, la sra Rivadulla ja es pot dedicar a les tasques de casa. Sí, a la casa que tenen a la urbanització de Vil·la Montcada, als afores de Lleida. En aquella zona el metre quadrat edificat deu costar 89721598512597821639 milions d'euros (euro amunt o avall). Però segurament, mentres ella ha estat treballant perquè les tomates tinguin gust de tomates, haurà cedit la seva senzilla llar a membres del col·lectiu Okupa, o a joves defensors de Palestina o simplement a milers de temporers sense sostre que ens envia cada estiu molt amablement (i sense demanar-los-hi) la Junta d'Andalusia. Ara es podrà dedicar a la vida de parella amb el sr Francesc Pané, que curiosament és diputat al Parlament per... ICV! Us sona aquesta història? Deu ser dins dels estatuts d'ICV. Un article que digui "qualsevol membre d'una parella de fet (als estatuts d'ICV no deu posar matrimoni ni família, no és prou progre) ha d'obligar a l'altra a tenir un càrrec". Més o menys.

Però, políticament, que ens deixa la sra Rivadulla? No comento l'herència que ens deixa Xoan Saura perquè podria abocar milers de lectors (i lectores) al suïcidi. Durant dos legislatures va ser diputada a Madrid (per la circumscripció de Barcelona esclar, a Lleida només es voten ells) i va aconseguir una de les lleis que més ens ha canviat la vida a tota la humanitat (i als marcians també), que és la llei que possibilita el canvi d'ordre dels cognoms dels fills (i filles). Quin gran avenç per la societat! També va ser feina seua la "Declaració d'Interès General del Segarra-Garrigues" (quan no devia haver mixons encara), la "Llei sobre els drets de les persones immigrades" o la "Llei de despenalització de la Insubmissió".

Des de la Paeria i gestionant (no podia ser cap altra) la Regidoria de Medi Ambient va potenciar la creació de parcs, la transformació de la Mitjana, la creació del Parc de Rufea, el Parc de la Serra Llarga... molt bonic tot això. Si a aquests (i aquestes) d'inicitiva els deixem pintar de verd tot el que volen, doncs no molesten i encara van fent. El problema és quan volen anar més enllà del verd... La mesquita? Per què se li va posar entre cella i cella que s'havia de construir una mesquita en terrenys municipals? I per què tant defensar la plaça Cervantes quan necessitava una profunda remodelació? I tant d'interès pels animals de companyia... a què es deu? I els cotxes? Si fos per vostè pagaríem 8973 euros diaris d'impost de circulació! Segons la sra Rivadulla els cotxes "ocupen espai". I vostè que no ocupa espai? Què potser és antimatèria? Té densitat zero? Està formada per fotons? Si fos per vostè peatonalitzaria l'A-2 i tot!

Només espero que el Ramon Camats, amb el qual he pogut conversar vàries vegades ens deixi en pau als conductors que no tenim cap més remei que agafar el cotxe cada dia per anar a treballar! Però la veritat és que no me'n fio... el Camats va a tot arreu en bicicleta... ja la tornem a tenir liada. Cagonrecony!

Es de ser inútiles.

Sí, segurament ja s'ho haurà pensat vostè. En veure aquest títol ja ha deduït que aquest article no pot estar dedicat a ningú més que als senyors (i senyores) d'Iniciativa que estan al Govern. Aquest senyor (bé, senyor és un eufemisme, potser li pegaria millor dir-li xancleta posem per exemple) anomenat Joan Saura té unes idees que són superades en intel·ligència per un tros de julivert.

Ara que això dels incendis forestals està de moda, al tarambana aquest no se li acut una idea més genial (és que escolti, és el súmmun de les idees, sen-sa-ci-o-nal) que els pagesos no puguin recol·lectar entre les 2 i les 5 de la tarde. Es veu que els pagesos són bèsties incendàries que van pels boscos aquests dels mixons (i mixones) de les ZEPA fotent brasa als pins. Aquí es veu el cor pixapins del conseller en qüestió, que entèn tant del medi rural com un servidor de literatura eslava.

Aquesta mesura només és una mesura urbana destinada a evitar l'impacte mediàtic dels senyors (i senyores) de Barcelona que vénen a comarques (que bonic això de dir comarques a tot allò passat Martorell!) que es deuen dessolar quan veuen una finca rústica en flames. El que no sap el senyor Saura i de ben segur tampoc saben els senyors (i senyores) de Barcelona és que entre les 2 i les 5 de la tarda són les millors hores per segar el cereal, ja que el gra està sec del tot i la humitat fa malbé el cereal.

El conseller Saura (i els iniciativos) només vol un paisatge bonic perquè els diumengers (i diumengeres) puguin exclamar camacu! i les pobres comarques de l'interior necessiten un paisatge perquè el pagès pugui treballar. Com podrien evitar-se incendis? Deixant que els pagesos cremin rostolls controladament i fent que els ramaders mantinguin el sota-bosc en condicions, per exemple. El que no es pot fer és criminalitzar els pagesos pels incendis i després demanar-los ajuda perquè amb els tractors facin tallafocs! L'incendi de Cabanabona i Sanaüja va ser produït per una torre elèctrica... el Saura tindrà la brillant idea de prohibir el transport d'electricitat a FECSA-ENDESA?

Haurem de crear unes zones ZEPP (Zones Especials de Protecció de Pagesos) per quan el Saura tingui una altra idea. Els pagesos de Lleida ja n'estan farts de les rucades d'aquest mamífer urbà: que si la prohibició de fer circular tractors els caps de setmana, que si les ZEPA, que si les estaques pel transvassament del Segre (o captació temporal)... ja entèn perquè fora de Barcelona no els vota ni Déu (ni Javhè, ni Buda, ni Al·là, ni Odín...) a aquests iniciativos... el partit que més mal està fent a la Catalunya interior.

I per acabar, un fabulós escrit de l'historiador amb crosta Josep Mª Solé i Sabaté sobre la necessitat del Segarra-Garrigues on diu coses que altres no gosen a dir... es nota que és de Miralcamp: http://paper.avui.cat/article/dialeg/170356/canal/segarragarrigues.html

La faula del petit Puigcercós i el lladre dolent

Un bon dia com cada matí, el petit Puigercós passejava pels boscos del Ripollès saltironejant i cantant xiroi.
De cop i volta un lladre dolent i malvat (digui-li lladre, digui-li Espanya, digui-li PSOE...) surt amagat de darrere un arbre cridant:
-Sóc un lladre dolent i et vinc a robar tot el que tinguis!!! (llegiu-ho amb to de lladre)

El petit Puigcercós s'espantà i digué:
-Senyor lladre, és que cada dia que passo per aquest bosc vostè em roba.
-I tu continues tenint por quan porto tota la vida fent el mateix -li etzibà el lladre.

El Puigcercós espantat mirava el lladre amb ulls tristos, quan de sobte el lladre li comentà:
-Mira petit Puigcercós, a partir d'avui farem un tracte (digui-li tracte, digui-li acord de finançament). Jo et robaré cada dia, però de cada 100 dinerets que et robi te'n tornaré 25 per comprar-te les teves llaminaduretes i així semblarà que no te'n robi tants, no?
-Però senyor lladre -digué el petit Puigcercós- si porta ja molts i molts dies robant-me cada dia que em troba al bosc. Des de que em va començar a robar ja m'ha pres 15 mil milions de dinerets! (digui-li dinerets, digui-li dèficit fiscal, digui-li expoli)

El lladre se'l queda mirant i després de rumiar una petita estoneta li digué al petit Puigcercós:
-Mira, fem un altre tracte, durant els 3 propers dies que ens trobem pel bosc i et robi et tornaré 5 mil milionets en total, què et sembla?

El Puigcercós se'l queda mirant i veié que aquell lladre no era tan dolent. Content i xiroi acceptà el tracte convençut que havia signat un acord megahiperxupiguai amb el lladre i després d'acomiadar-se abraçats, cadascú seguí el seu camí.

Moralitat: "ojos que no ven... cartera que te vuela"

Centaures de Barcelona

El centaure és un animal mitològic. Es caracteritzen pel seu físic, meitat home i meitat cavall. Els seus costums són salvatges i primitius, s'alimenten de carn crua i utilitzen pals i pedres com a eines de caça. Vivien als boscos de la Élide, Arcadia i Tessàlia. No tenien gaire bona fama en temps de l'Olimp, sobretot si anaven una mica passats de gatera. Es veu que quan van ser convidats al casament del rei dels làpites, tot just arribar ja van provar de violar la núvia i les convidades. Una cosa que avui potser estaria una mica mal vista. Tot i que en excès d'alcohol potser més d'un ho deu pensar de fer.

Ara ja és possible reviure aquests éssers mitològics sense necessitat de la màquina del temps. Només cal adaptar-los a la realitat. L'altre dia vaig patir la desgràcia d'haver de fer un viatge a Barcelona (sí, ha llegit desgràcia, per mi anar a Barcelona vol dir cues, trànsit horrorós, taxistes suïcides, multes de zones verdes, grogues, liles...) i vaig descobrir la presència d'uns nous éssers, meitat humà i meitat bicicleta. El seu comportament, igual que passava amb els centaures grecs, no és gaire refinat i poden adoptar costums humanes o costums bicicletistes.

Quan van per la calçada (els nous centaures tenen uns camins adaptats per ells amb el curiós nom de carril-bici, però a causa del seu comportament salvatge i rudimentari en fan cas omís) adopten forma de vehicle, de manera que circulen al davant, al costat, al darrere o per sobre dels cotxes i les motos (si pot ser tocant retrovisors). Però, un cop arriben a un pas de zebra, ja es converteixen en vianants. Així, no s'han d'aturar com els vulgars cotxes i les vulgars motos. Els ciclistes, quan són al pas de zebra, es col·loquen al costat dels altres éssers bípedes (els vulgars vianants) i travessen amb ells de manera que els vianants entorpeixen el pas de les nostres criatures mitològiques.

En alguns casos, els centaures en funció de vianant circulen per carrers tipus Avinyó, Boqueria o Boters increpant l'humil bípede que mira llibreries antigues. El centaure utilitza un so anomenat timbre amb una onomatopeia semblant a tlin, tlin que usa per espantar l'humà que circula pel seu camí corresponent i que molesta el pas del furiós neocentaure.

Voldria posar en alerta la humanitat d'aquesta espécie salvatge que s'ha extès des de fa un temps per tot Barcelona. Sisplau, autoritats lleidatanes, ara més que mai necessitem una frontera a la Panadella o a Martorell si molt m'apureu per impedir que el bici-centaure es converteixi en una plaga tipus mosquit-tigre o musclo-zebra. Delirant isti Romani que diria Astèrix. Canviï Romani per Barcilonensi (o com es digui) i ja té una nova frase feta. Però no digui que l'he dita jo, ho diu l'Astèrix també.

Paul McCartney - This one

El Paul McCartney és un personatge d'aquells que sempre m'ha fet ràbia. No sé ben bé quin és el motiu però hi ha personatges de domini públic que són entranyables i n'hi ha d'altres que fan ràbia. Doncs Paul McCartney, ja sigui pels ulls aquells tan grossos o pel serrell o pel fet que sigui vegetarià fa ràbia.

Dins dels Beatles ja feia la part de ràbia amb el fet de signar totes les cançons amb el tàndem Lennon/McCartney. Cançons horribles que només fins que George Harrison va posar la seny eren un insult a la cultura musical. Mentres Harrison va composar cançons els Beatles van aportar musicalment algun mínim de decència, però amb Lennon/McCartney els Beatles eren a la música el que Belén Esteban és a la cultura. Quan Harrison, l'any 1968 va deixar els Beatles ja es van acabar del tot. Pel bé de les oïdes de la humanitat, Harrison va continuar component. I pel mal de les oïdes de la humanitat McCartney també va continuar component. Que hi farem! I això que el van donar per mort, amb totes les històries de la portada de l'Abbey Road, que si anava descalç, que si era l'únic que caminava amb peu canviat, que si la matrícula del cotxe que surt indica la data de la mort...

Un cop McCartney va cometre el gran crim de continuar dedicant-se a la música (potser si s'hagués dedicat al macramé hagués fet un favor a la cultura mundial) va interpretar unes cançons de força èxit comercial acompanyat d'una banda formada per la seva estimada senyora (estimada en aquell temps) que es feia dir the Wings. D'aquesta època són les famoses No more lonely nights (1984) o Band on the run (1973). Per si no en teníem prou, al McCartney no se li ocorre cap atrocitat més que cantar amb Michael Jackson en Say, say, say (1983) i The girls is mine (1982).

Anys després continua fent ruqueries però hem d'aturar-nos al 1989. Gràcies a Elvis Costello (el McCartney sol no podia fer res de bo) va treure un dels millors discos de la història. El Flowers in the dirt és un dels elapés (paraula només apta per a clàssics) de la història. Segurament coneixereu d'aquest disc el My brave face, el Distractions, Figure of Eight o la paranoia del Ou est le soleil.

Després del Flowers in the dirt, va venir un pesadíssim àlbum triple (anava de sobrat el paio) Tripping the live fantastic (1990). Un altre disc acceptable gràcies un altre cop a Elvis Costello, l'Off the ground amb la pesadilla del Hope of deliverance (1993). Un projecte estrafalari, el Liverpool Oratorio (1991) i una successió de discos horribles, el Flaming Pie (1997), Chaos and Creation in the Backyard (2005) o Memory almost full (2007).

La selecció musical d'avui consta de la millor cançó (única?) del McCartney, el This One inclosa al Flowers in the dirt del 1989:

Zona 220, fila 8, seient 22

L'àmic Óscar del bloc 7m76 em va posar a prova a veure si seria capaç de fer un article sobre els nombres de la seva localitat del nou camp (amb perdó) de l'Espanyol. I la veritat és que si a mi em fan parlar de números em posen més content que si a la Belén Esteban li fan parlar d'imbecilitats (bé, tot i que la femella en qüestió també és capaç de parlar de gilipollades, ximpleries i idioteses).

L'Óscar deia al seu post que li feia gràcia la localitat perquè estava formada íntegrament per nombres parells. No sé que té de graciós perquè hi ha infinits nombres parells, i trobar-ne 3 doncs tampoc té molt mèrit que diguem. Sí, ja sé que pensarà que també hi ha infinits imparells i infinits múltiples de 34.987. Però és que els parells no poden ser primers i això els fa perdre molt atractiu. Bé, de fet l'únic que té una mica de mèrit és el 2, que és l'únic parell que és primer alhora i a més té l'honor de ser el primer primer (que l'1 no és primer, al contrari del que expliquen molts pseudoprofes de mates pel món!).

Reconéixer els nombres parells és relativament fàcil (crec que fins i tot el Director del Servei Català de Trànsit podria fer-ho sense gaire esforç mental). En qualsevol base parell, un nombre natural és parell si acaba en 0, 2, 4, 6 o 8. Així el 220 és parell en base 10, en base 8 o en base 6, en base 2 seria 11011100.

A més, la suma de dos parells també es parell 2m+2n=2(m+n). I la suma de dos imparells també es parell (2n+1)+(2m+1)=2(m+n+1). I al producte només que hi hagi un parell ja tenim resultat parell.

Tots els factorials a excepció de 0! i 1! també són parells.

Euclides també tenia dèria pels nombres parells per culpa dels nombres perfectes. Un nombre és perfecte si és igual a la suma dels seus divisors naturals llevat d'ell mateix. Per exemple, 6=3+2+1 i 28=14+7+4+2+1. Els primers perfectes són 6, 28, 496 i 8128. Fixi's que són parells. Però tots els perfectes són parells? Euclides no ho sabia, Euler tampoc i jo encara menys, de fet es desconeix si hi ha nombres perfectes imparells. De moment tots els perfectes descoberts són parells i acaben en 6 i en 8 alternadament. El que sí sabem és que si 2^(n)-1 és primer aleshores el producte 2^(n-1)*(2^(n)-1) és perfecte i s'anomenen primers de Mersenne. Aquests nombres també s'anomenen triangulars i s'expressen de la forma (n^2+n)/2 i també són nombres combinatoris segons el triangle de Pascal.

El mediàtic Fibonacci també tenia pensaments amb els parells. Va definir els nombres congruents com els nombres de la forma m·n·(m^2-n^2) on m i n són imparells. Doncs es veu que aquests nombres congruents també són parells!

Va, i acabo amb una de les bogeries de l'increïble JOhn Wallis donant una espectacular aproximació de pi:

Pi=2*(2/1*2/3*4/3*4/5*6/5*6/7*8/7*8/9...)

Impresionant... fraccions amb parells al numerador i imparells al denominador. (Leibniz en va fer una de semblant però només amb imparells, així que el bombin).

De res, Óscar.

Explicació pedagògica sobre les conseqüències polítiques de la crisi del Consell Comarcal del Segrià.

Ja sé que el títol que he posat en aquest article sembla més addient per un doctorat de ciències polítiques que no pas per un bloc humil com vol ser aquest. Però em veig amb la necessitat de continuar oferint un servei públic en aquest bloc.

Segurament aquesta última setmana haurà llegit o sentit notícies relacionades amb aquesta gran institució que és el Consell Comarcal del Segrià. Bé, permeti'm que humilment li expliqui què ha passat per allà dins amb un petit exemple entenedor. Ja sap que aquest bloc compleix els principis de l'aprenentatge significatiu, l'avaluació contínua i l'atenció a la diversitat.

Imagini's que a la seva empresa són un grup de treball de 5 persones. Aquestes 5 persones tenen un coordinador entre ells, però per sobre hi ha el consell d'administració de l'empresa. Un bon dia, vostès (els 5 empleats) han de presentar un projecte fonamental per l'empresa, però resulta que un dels 5 no es presenta a la reunió aquesta. L'andoba en qüestió addueix que té cagarrines (o ulls de poll, l'excusa és igual) però resulta que el veuen (al paio, no a l'ull de poll) aquell mateix dia a Port Aventura baixant pel Tutuki (o al Punt X baixant d'altres éssers). Finalment el projecte aquest superimportant no pot executar-se i els altres 4 treballadors es queden amb la mateixa cara que Juan Fernando López Aguilar el dia de les eleccions europees. Per últim, després de tot això, el cap de l'empresa i el consell d'administració decideixen despatxar als 4 empleats que s'havien presentat al lloc de treball, i al pocavergonya que estava escampant el poll no li demanen explicacions.

Què me'n diu d'aquesta historieta? Ca! Mosenguard que sigui veritat! Miri, doncs ara se la torna a llegir i allí on diu empresa posi-hi Consell Comarcal del Segrià. Les 5 persones són els 5 Consellers comarcals d'ERC. El pilero del ple es refereix a Pau Blanco. On diu cap de l'empresa posi-hi el nom d'Àngel Vidal (president regional d'Esquerra) i el consell d'administració és l'Executiva Regional d'Esquerra (i fixi's que aquí poso Esquerra i no ERC). Au! Faci l'esforç aquest i digui en veu alta el que pensa de tot això.

A veure si jo seré el proper en ser acomiadat...

Coses curioses de les europees

Segons la molt seriosa i creïble pàgina del molt seriós i creïble Ministerio del Interior (però Interior d'on?) hi ha algunes dades curioses sobre les eleccions europees que s'han escapat als grans analistes i tertulians radiofònics i que aquest bloc, com a servei públic, es veu amb l'obligació de comunicar-li-les.

1) A la demarcació de Lleida va haver 4.289 vots en blanc, més que ICV que en va obtenir 3.906. Que s'ho facin mirar els iniciativos, no? A veure si els hippis pollosos ja no els votaran...

2) La candidatura abertzale d'Inicativa Internacionalista (II) va obtenir 846 vots, el doble que UPyD (altrament conegut com el partit de rosadiez). I això que aquestes eleccions van ser un èxit per ells!

3) A Vilanova de Bellpuig (Urgell) el PSC no va obtenir cap vot. En canvi, un partit anomenat MOvimiento Social Republicano (MSR) va tenir 45 vots, per darrere de CIU (176) i ERC (87).

4) A Cubells (Noguera), la segona força més votada fou la Falange Española de las JONS (27 vots) justament darrere de CIU (67) i per sobre de PP (23) i PSC (22). Curiosament no figura cap vot a ERC. I és extrany sabent que ERC és 2a força a l'ajuntament amb 3 regidors. A Bossost passa un acosa semblant, però de la Val d'Aran m'ho crec més que votin a FE de las JONS.

5) Els Omellons (les Garrigues) és el poble més pepero de LLeida. El PP guanya amb 31 vots. També guanya a les Avellanes (Noguera) no sé si els hermanos tindran a veure.

6) A Alt Aneu (Pallars Sobirà) el municipi de Joaquim Llena guanya CIU. També a Bell-lloc (Pla d'Urgell) poble de la Tere Cunillera. I a Montgai (Noguera) poble del qual és alcalde Jaume Gilabert també guanya CIU.

7) A Estamariu (Alt Urgell) només obtenen vots 4 partits: CIU (43), ERC (2), Falange Auténtica (1) i Los VErdes (1).

8) I a la Molsosa (Solsonès) deu haver una colònia d'independentistes lleonesos perquè el PREPAL ha obtingut 5 vots quedant tercer per darrere de CIU i PP.

9) A Beneixida (València) població on vota Maria Teresa Fernández de la Vega el PSOE no ha tingut ni un sol vot. En canvi, un partit famosíssim i clàssic com el Partit Obrer Sindicalista Internacionalista (POSI) ha obtingut 215 vots quedant com a primera força. El PP queda segon amb 141 i curiosament ERPV és tercera a ca la Vega amb 7 vots. És que ho foten ben malament aquests del PSOE que no es voten ni ells mateixos.

10) A Amezketa (Guipuzkoa) també guanya el POSI amb 113 vots, per davant de PNB (73), i Aralar (43). El PSOE només 2 i curiosament II no en té cap en un feu tradicionalment abertzale. Aquests del POSI ben bé és mereixen un escó, no?

11) El POSI i el MSR queden com a sisena força a Viladecans i Sant Feliu de Guíxols.

12) A Mendaro (Guipuzkoa) un partit anomenat Democracia Nacional (DN, que té molt de nacional i poc de democràcia) queda 4rt amb 58 vots després PNB (219) ,PSOE (111) i Aralar (65).

13) En un poble anomenat Arcicóllar (Toledo) en plena Espanya profunda, el PP obté 189 vots i el PACMA 125. Com pot ser que el partit antitaurí tregui tants vots a Toledo? I el PSOE ni un tu!

Que seria de vostè si no hagués llegit aquesta anàlisi tan rigorosa de les eleccions europees?

Gràcies don Alejo

És que miri que ara mateix tinc una ràbia dins meu que no me la puc aguantar. Una cosa interior que no puc treure i que no puc fer i això que em moro de ganes. Estic frisós de poder ser espanyol o espanyolista o nacionalista espanyol o constitucionalista o fatxa. I vostè es preguntarà el perquè d'aquesta ànsia desenfrenada que m'ha sorgit ara mateix i que necessito exterioritzar als quatre vents, quatre? que dic quatre? dos-cents cinquanta mil vents!

És que si fos espanyol no dubtaria en votar a aquestes eleccions europees (sí, que no ho sabia? es veu que hi ha unes eleccions el diumenge) a don Alejo Vidal-Quadras. Quina llàstima no poder-ho fer, cagonrecony!

Miri que és el millor espanyolista que ha donat aquest país (on ha llegit país posi vostè el territori que li doni la gana). Que ni don Diego Márquez Horrillo (cap de llista de la Falange Española de las JONS al Parlament Europeu, oximoron), ni don Enrique Antigüedad Sánchez (Falange Auténtica, el cognom li ve ni que fet a posta), ni don José Fernando Cantalapiedra Vilar (Frente Nacional), ni Manuel Canduela Serrano (Democracia Nacional, i tenen els nassos de fotre's democràcia al nom) ni don Francisco Sosa Wagner (cap de llista de UPyD altrament conegut com el partit de Rosadiez i que també s'han posat el nom de democràcia misteriosament; i per cert, a la llista de UPyD podem trobar un Fernando Iwasaki, una Beatriz Basterrechea, un o una Taru Johanna Haapaniemi i un Álvaro de Marichalar Sáenz de Tejada, germà de Jaime de Marichalar... perquè sàpiguin per on volten les idees de la casa real) ni molt menys això de Ciutadans que no saben ni què són. Ho sentim per tots ells però el premi és pel meu home don Alejo Vidal-Quadras.

És que el senyor Vidal-Quadras es va encarregar de desmuntar ell solet amb un parell de frases tota la campanya dels socialistes. Segons una entrevista a l'AVUI ha dit que: "els socialistes s'han trastocat pel període electoral perquè habitualment hi ha bona relació". Toma! I ha rematat: "un cop reelegits continuaré treballant conjuntament amb Maria Badia". Au! Senyors pesecé, ja poden despenjar els cartells. Si resultarà que encara seran matrimoni aquests dos.

I una última cosa, Vidal-Quadras va ser vice-president del Parlament Europeu amb els vots del PSC... li sona a alguna cosa? Només li recordo que el 5/12/03 el PP i el PSC van votar-se mútuament els càrrecs de la mesa del Parlament en prejudici de CIU i Esquerra... quan en aquells temps hi havia un annex al Pacte del Tinell que prohibia pactar amb el PP.
Gràcies don Alejo per ensenyar-nos les seves lliçons sobre qui són els socialistes. Molt agraït. Llàstima que no el pugui votar...

Posats a il·legalitzar...

Finalment no s'ha il·legalitzat la llista d'Iniciativa Internacionalista-Socialista. Quina llàstima, amb les ganes que tenia d'il·legalitzar... De fet tinc unes ganes boges d'il·legalitzar alguna cosa que comenci amb el nom d'Iniciativa. però bé, sempre podem buscar unes quantes relacions en l'entorn abertzale i començar a il·legalitzar a tort i a dret com aquell qui no vol la cosa.

La número 2 d'Iniciativa Internacionalista, la candidatura proclamada vàlida per la Junta Electoral, impugnada per la fiscalia de l'Audiència Nacional i l'Advocacia de l'Estat, però tornada a ser readmesa per no sé qui, és Doris Benegas, germana de l'històric diputat del PSOE Txiki Benegas, el qual el 5 de maig passat estava a primera fila durant la investidura del nou lehendakari Patxi López al Parlament pseudo-basc (ara).

Doris Benegas, nascuda a l'exili de Caracas (com son germà), ha liderat com a advocada laboralista des dels anys setanta les reivindicacions de les esquerres a Valladolid (sí, sí, es veu que a Valladolid hi ha esquerres tu!) . L'any 2000 va fundar Izquierda Castellana, una formació que sovint ha estat present al Fossar de les Moreres als actes de l'Onze de Setembre i que segurament ja deu estar sent investigada per la llei de partits.

Però casos com aquest per Euskadi n'hi ha a punta pala... investigo una mica més i trobo els germans (i germanes) O'Shea: Paloma, Covadonga i Iñaki: la Paloma, amb títol de marquesa, està casada amb el banquer Emilio Botín; la Covadonga és numerària de l'Opus Dei i va dirigir la revista Telva, i l'Iñaki és exmembre de la mesa nacional d'Herri Batasuna. De fet, amb aquests noms, no m'hagués esperat que l'Iñaki fos numerari de l'Opus i la Covadonga membre d'Herri Batasuna, no creu? I què em diu d'un possible estudi de la il·legalització del Banc de Santander? I de l'Opus Dei?

I esperi, esperi... hi ha coses més aspactaculars. Encara més rocambolesca és l'estructura de la família Castells: Miguel Castells Adriaensens, ja mort, va ser notari i dirigent durant la Transició de Democracia Cristiana Vasca i candidat d'UCD el 1977; un dels seus sis fills és Miguel Castells Artetxe, advocat, senador i diputat d'Herri Batasuna, que va defensar acusats pel procés de Burgos i va xiular els reis (amb censura de TVE?) a la Casa de Juntes de Gernika el 1981; una filla de Miguel Castells pare és María Teresa Castells, que regenta des de 1968 la llibreria Lagun de la plaça de la Constitució de Sant Sebastià, l'establiment més atacat per la kale borroka en tota la història; el marit de María Teresa Castells és José Ramón Recalde, exconseller socialista d'Educació, que va patir un atemptat d'ETA el 2000.

I dels Recalde als Rekalde. El que emparenta José Ramón Recalde amb l'escriptor i exdirigent d'ETA Ángel Rekalde és un parentesc llunyà per part de pare. La germana d'Ángel és Izaskun Rekalde, exdona de Santiago Arrospide Sarasola, Santi Potros, excap de l'aparell militar d'ETA. Per cert, Arrospide Sarasola, que va ser detingut el 1987 a Anglet i va ser acusat d'atemptar a Hipercor, estava amagat en el moment de la seva caiguda a casa de Joseph Xabier Guimon, cosí de l'aleshores parlamentari d'Alianza Popular Julen Guimon. Aquest diputat també havia fundat, com l'esmentat Miguel Castells Adriaensens, Democracia Cristiana Vasca i va acabar també a UCD.

I després em diuen que a casa meva som raros...

Nacha Pop - Grité una noche

Reconec que vaig descobrir els Nacha Pop tard. L'any 1988, justament quan es van separar, van gravar un dels millors directes del pop espanyol i que escolto molt sovint. S'anomena "80-88". I tot i que en aquella època havia de competir amb uns altres directes clàssics com "Escueladecalor" de Radio Futura o el "A por ellos que son pocos y cobardes" de Loquillo y los Trogloditas, trobo que va ser dels millors grups pop dels 80.

Gràcies a això vaig seguir la carrera de Nacho García Vega (famós per la seva versió del "Cada día la locura" (1998) (dels Monthy Pyton) i Carlos Brooking (gens famós) amb un nou projecte anomenat Rico que només va durar 2 discos i una cançó amb una mica d'èxit "Descaro" (1990), i per altra banda a Antonio Vega en solitari, amb molt més èxit. D'Antonio Vega, el noi trist i solitari, em quedo amb la lletra de les seves cançons, personalment trobava la música seva bastant avorrida. "Elixir de juventud" (1994) per mi és la millor, però també hi ha "Mi hogar en cualquier sitio" (1998), "El sitio de mi recreo" (1992), "Estaciones" (2001), "Seda y hierro" (2001), "Cada sombra en la pared" (2005) o una preciosa versió del "¿Cómo hablar?" (2004) d'Amaral cantada amb la mateix Eva Amaral en duet.

De totes formes Antonio Vega passarà (o ha passat) a la història per "La chica de ayer" (1980). Cançó que fa posar la pell de gallina a molts (i moltes suposo) quan encara la posen al Pentagrama, el mític baix del començament de la cançó ja la deixa entreveure. "Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer. Jugando con las flores en mi jardín. Demasiado tarde para comprender. Mi cabeza da vueltas persiguiéndote". Fins i tot fou coneguda internacionalment per la versió que van fer els novaiorquesos Gigolo Aunts "The girl fom yesterday" (2000). Antonio Vega ens va deixar per una pneumònia, però el flirteig amb les drogues que portava des de feia anys crec que l'han rematat. Com Enrique Urquijo, (Los Secretos) un altre heroi de la movida que va acabar igual.

Aquests dies tothom recordarà "La Chica de Ayer", però jo que sóc més roquer m'agrada més "Grité una Noche" (1985) de Nacha Pop... us la recordo i espero que us agradi...

L'ajuntament de Lleida també és del PSZ

Miri, que per si no se'n recorden, el PSZ no és només Montilla, Zaragoza, Corbacho i Chacón. Que Àngel Ros i Montse Parra també ho són, eh? Que sí que és veritat que l'Àngel Ros ens té molt embadalits aquí Lleida amb els centenars de milions d'obres urbanístiques que ha fet (jo també faria reformes a casa si paguessin els altres), i que també és veritat que cada vegada que obre la boca lo sinyó batlle és per recordar-nos el seu PCiTAL de Gardeny (pels iniciats, Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida), però aquest cop, per lluïment dels nostre oblidat sant patró ha fet honor a les sigles del seu partit i ens ha fet desaparéixer de la Fest Major el concert de sardanes que es feia des de finals dels anys 40. I ja sap qui manava als anys 40, no?

La senyora regidora de Cultura (digui-li cultura, digui-li taller de macramé), la Montse Parra, ens ha venut la història que ha suprimit el concert de cobla per falta de pressupost. Apa! L'Ajuntament no té pestanyó per portar la cobla de Bellpuig i sí que en té per oferir-nos el gran representant de la cultura catalana que és Diego el Cigala. O també té un bon pressupost per pagar la llum de l'arxicatalana Feria de Abril.

Que aquest cop se'ls ha vist el llautó als senyors (i senyores) pesezé. Que s'han carregat el govern nacional de Catalunya, han fet malbé la Ràdio Nacional de Catalunya i ara volen fer desaparéixer la Dansa Nacional de Catalunya. Si és que aquests sozialistes tenen dèria a l'adjectiu nacional (amb ce, no amb zeta). Miri, que vostè al menjador té un gerro horrible d'aquells que regalen les tietes (i poso tieta en femení perquè els tiets no acostumen a regalar gerros horribles), doncs posi-li el nom de Gerro Nacional de Catalunya i en 5 minuts tindrà uns quants sozialistes a casa seva i el convertiran en gaspatxo andalús.

Cap poble s'imagina una Festa Major sense el concert de sardanes. A Lleida gràcies al C.E. Huracans i al Sebastià Gràcia (i també al Centro Sardanista Lérida de Educación y Descanso) ho teníem des de fa més de 60 anys, primer com la Verbena Huracán i més tard com la Diada Sardanista de la Festa Major. La Plaça Paeria era sempre l'escenari de l'acte, (fins que es traslladà a l'auditori Enric Granados) i tots els participants havien de suportar moltes vegades els crits i els insults de la gent que no entenia que aquell acte era quelcom més que un concert de Festa Major. Ara els fatxes no insulten, els sozialistes prohibeixen.

Pobre Sant Anastasi, el tenim oblidat del tot. No hi ha canalla amb el nom d'Anastasi, li suprimim un dels actes centrals del seu dia i l'home encara segueix protegint-nos. Ara no s'esperaria a que Dioclecià li tallés el cap, ara ja s'hagués suicidat ell mateix.

En pau descansi la sardana. I sant Anastasi, és clar!

La Vi-zzeria

Amic i amiga (i no tant amic ni amiga) que visiteu aquest bloc. Vull aprofitar l'article número 141 (141*2^141+1 és un primer de Cullen, de fet és el primer de Cullen amb exponent capicua més gran conegut) de Des de Lleida... per fer una alt servei als ciutadans (i ciutadanes) de Catalunya. El servei públic el qual presta aquest bloc quedarà elevat exponencialment a la màxima necessitat humana de llegir aquest article.

És in-dis-pen-sa-ble que llegeixi i segueixi la recomanació de l'autor. El divendres passat, aprofitant l'obligada visita a la Fira del Vi de Falset vaig (i vam) anar a dinar al conegut restaurant de Falset La Vi-zzeria. Quina sensació! La Vi-zzeria és als restaurants el que Carod-Rovira és a l'independentisme, una contradicció (els xulos del llenguatge en dirien oximoron). La Vi-zzeria (C/Sant Marcel 13, no s'hi atancin sisplau) té tot el que no ha de tenir un lloc per anar a dinar.

Per començar la incompetència de la maitre. Havia reservat taula el dia anterior per 5 persones i només me n'havia guardat per 4. Amb una amabilitat gens característica de la que hauria de tenir un personatge que treballa en una feina de cara al públic, em va dir el mateix que va dir Joan Puigcercós a Joan Carretero. Evidentment en una altra situació hagués escampat la boira més ràpid que Samuel Eto'o d'una biblioteca. Però estant a Falset i sent fira no hagués trobat lloc en 50 km de radi. Així que vam decidir quedar-nos. I el que era curiós és que a la taula hi cabíem bé 5. Després d'aguantar unes estones més les poca-soltades de la senyora vizzera en qüestió i després d'estar mitja hora esperant el vi (Ètim Syrah 2006) van començar a portar-nos alguna cosa semblant a menjar. Tot i que l'assortit de patés que vaig demanar de primer era acceptable, hagués trobat molt raonable que la quantitat de patés disposada en el plat hagués estat prèviament multiplacada per una xifra natural una mica elevada. Res comparat amb el microtimbal (o nanotimbal) d'escalivada que va demanar un company de taula.
Els segons plats (digui-li plats, digui-li substàncies incomestibles) foren encara més insultants. Jo vaig demanar un bacallà amb sobrassada i ous ferrats. Quan el cambrer me'l va portar em va dir "esto no sé si es carne o pescado". Digui'm vostè com collons m'havia de menjar allò si el senyor cambrer, que té l'obligació de saber tot el que es cuina en el seu lloc de treball no em sabia ni garantir si menjaria bacallà o metacrilat de polièster! Una companya va demanar ànec del segle passat i la meva benvolguda senyora se li acudí demanar conill de la part de l'espatlla. Per tal que la gran maitre l'entengués li va haver de dir "de los brazos". Al final van fer el que van voler i li van portar una cuixa de conill petrificada de la Cartoixa d'Escaladei.
Al final, ni postres ni cafè. Passi-ho bé i moltes gràcies i no tornarem més per aquí. I vostè tampoc, eh?

Per la tarde, això sí, 15 tastets de vi a la Fira. I carregat cap a casa de Gran Clos 2003 (un 93 a la Robert Parker!) i mistela de la cooperativa d'Escaladei. Bon profit!

Ni ràdio, ni crosta, ni Catalunya, ni res...

Hola bon dia. Miri, em presento, em dic Catalunya i jo abans era una ràdio. Una ràdio boniqueta que cada dia deia moltes coses i la gent m'escoltava. Vaig néixer el 1983 amb el Mikimoto (gran Pasta Gansa), amb el Jordi Tardà, amb el Josep Cuní i el Ramon Barnils. Un senyors que es deien PSC en aquell temps ja van votar en contra meva al Parlament, i això que no els havia fet res encara!

Tot i ser joveneta (26 anys) he vist passar al Joaquim Maria Puyal, al Santi Carreras, Àngel Casas, Antoni Arbonés, Carles Cuní, Sílvia Tarragona, Jordi Beltran, Joan Vinyoli, Pere Tàpies, Pilar Calvo, Rafel de Ribot, Gàspar Hernández, Sílvia Cóppulo, Xavier Grasset...

Però els meus millors moments van ser amb l'Antoni Bassas, el Toni Clapés, el Jordi Basté o el Josep Mª Solé i Sabaté. Vam estar molts anys juntets, i la cosa ens anava molt bé. M'escoltava tothom i jo era la Ràdio Nacional de Catalunya.

Un dia, però, el PSC aquell que ja havia estat en contra meu abans del meu naixement (que ja té trons la cosa) va guanyar la presidència de la Generalitat. Això que es diu PSC va tenir el suport d'un grup que feia veure que era independentista i que es deien ERC (es veu que ara es diuen Esquerra, han perdut sigles) i d'un altre grup que es diu ICV i que no se sap ben bé què són. Aquests senyors (i senyores) PSC em van posar a sobre meu un tal Joan Majó, una Montserrat Minobis i un Oleguer Sarsadenas (aquell que va tenir tant èxit amb allò del Fórum) a sobre per cuidar-me. Però no em volien, em maltractaven continuament. Em van dir que estava malalta perquè tenia una crosta (això ho va dir un tal Joan Ferran que devia ser metge). Em vaig quedar sense amics, va marxar el Clapés, el Solé i Sabaté, el Basté i el més dolorós va ser l'Antoni que tant bé em va tractar i em va deixar líder d'audiència.

Ara han vingut amb mi uns senyors i senyores que es diuen Neus Bonet i Joan Barril que fan adormir fins les cadires de l'estudi. A la tarde fan un programa amb tres senyores que es veu que no l'escolta ningú. Algunes ràdios amigues em diuen que tot això és perquè volen que la SER passi davant meu.

Però jo no entenc res. No sé què volien aquests senyors (i senyores) PSC. Han tingut tot el pressupost que han volgut per cuidar-me i m'han maltractat. Cap ràdio de Catalunya és tan rica com jo. I només per culpa d'aquella crosteta que jo no he vist encara. Com diu alguna amiga meva, això del PSC s'ha carregat la Ràdio Nacional de Catalunya, s'ha carregat la Generalitat i s'està carregant Catalunya. No els hi faig pena?

Guardans busca feina

Riiiiiing, riiiiiiiiiing!!!

Seu d'Esquerra, digui'm?... Hola Guardans. Què busca feina? Miri, doncs no li recomano. Tenim 10.000 militants i 9.998 sectors crítics. A més som l'únic partit que tenim 2 sectors oficials. No crec que li interessi això. Per entrar al partit ha de crear un sector crític propi i li portarà massa feina. Miri, a l'últim congrés hi havia més candidats que sectors. Tut. tut. tut... ui! ja ha penjat.

Riiiiiing, riiiiiiiiing!!!

Seu del PP, digui'm?... Ah! Hola sr Guardans! Sí, ja ens recordem de vostè, el que es va quedar a Bombai mentres l'Esperanza Aguirre fotia el camp amb els mitjons. Què voldria? Una direcció general o una subsecretaria? Ui, és que ara la cosa està fotuda. A Catalunya mai no hem pintat res, com no vulgui alguna coseta per La Rioja. Però després del Trias de Bes no crec que tinguin ganes d'agafar un altre de CIU. Miri, que ja el trucarem, d'acord?

Tam, tam, tam!!! (telèfon ecològic)

Iniciativa, digui'm? Un càrrec al nostre partit? I de qui és parent vostè? Del Saura? Del Boada? Que no és parent de ningú? Així no té res a fer. Si més no deu anar a manifestacions, no? Tampoc? Doncs res, passi-ho bé.

Riiiiing, riiiiiiing!!!

Sede/seu de Ciutadans/Ciudadanos, digui'm/dígame?. Hola sr Guardans/Hola sr Guardans. Ara/ahora no/no podem/podemos atendre'l/atenderle. Estem/estamos programant/programando l'/la escissió/escisión número/número 5.000/5.ooo. Gràcies/Gracias.

Riiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiing!

Seu del PSC, digui'm? Hola ser Guardans. Un càrrec per vostè? Per això ha de trucar a Madrid, aquí no pintem res nosaltres.

Riiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiing!!!

Sede del PSOE, diga? Si nos queda algo para usted sr Guardans? Miro a ver... Què tal lleva el cine? Sólo nos queda el cargo de Director General de Cine del Ministerio de Cultura. Acepta? Mire que la nueva ministra es un poquillo rara. No le importa? Ah! Que usted es socialista de toda la vida? I supongo que de defensar el cine en catalán nada de nada, no? Pues hala, el cargo es suyo.

Unes quantes dosis de ZP per via rectal

Que el ZP se'ns ha tornat un senyor metge ara. Que no vols supositoris? Doncs 2 tasses. Que dic tasses? Tones de supositoris ens ha injectat aquest bon home a tots els catalans. Miri que està a punt de quedar-nos un forat rectal que podran acabar la L9 del metro, 300 túnels de Bracons i l'estació de l'AVE.

Humil lector (i lectora) del bloc, si per alguna cosa m'ha servit aquest canvi de ministres (i ministres) ha estat per:

1) M'he donat compte que tenim una ministra d'Habitatge i que es diu Beatriz Corredor. Sen-sa-ci-onal, no? A veure, digui'm vostè quantes vegades ha vist aquesta ministra aprovant alguna cosa? Zero? Una?

2) Que Trinidad Jiménez sap de Sanitat el mateix que Pepe Blanco d'infraestructures i que jo sobre la reproducció de l'escopinya silvestre a les costes de Papua-Nova GUinea.

3) Que si el ZP li canvia el nom a un ministeri per alguna cosa serà, no? Si vostè, al mateix ministeri, d'un dia per un altre, li canvia la denominació a les "Administracions Públiques" i li dóna per posar "Cooperació Territorial", llavors, tots entenem el missatge? No hase falta desir nada más. És a dir, que això d'administrar ja s'ha degut d'acabar i ara toca cooperar territorialment. I qui millor per cooperar territorialment que el senyor Manolo Chaves que s'ha passat uns quants anys creant una cooperació territorial que ha fet asfarair.

4) Que han posat de ministra de cultura a una que es diu González-Sinda, que pensa i firma els mateixos manifestos que Rosa Diez (ojo amb això que acabo de dir, torni-ho a llegir que és veritat). Però miri, que és el que hi ha. Que aquesta andoba es veu que és la representació del món progre aquest del socialisme madrileny, com el Sabina, el Victor Manuel o l'Ana Belén que tant ens han defensat a Catalunya en els últims anys durs de l'Estatut. Què diu? Que no ha anat així la cosa? Carai, jo em pensava que això del progres era una altra cosa...

Ui! I ara he d'acabar l'article que l'Igansi Guardans m'ha enviat un currículum...

L'Alt Camp

Hi ha una dèria que em permeto qualificar d'snob que consisteix a viatjar quilòmetres i quilòmetres lluny. Segurament hi haurà qui ho fa per plaer i perquè li agrada, però de ben segur que també hi ha individus (i individues) que ho fan per pur pijisme i poder dir "és que jo he estat a New York, a Reikjavik o Sebastopol". Per cert, una curiositat sobre Sebastopol que no ve a res però se m'ha acudit ara, de petit pensava que Sebastopol era una ciutat inventada perquè sempre sortia als tebeos del Mortadelo. El mateix em passava amb la Cochinchina.

També els diré que a mi m'agrada força voltar, però reconec que no m'apassionan tant voltar pel món com descobrir Catalunya. M'agradaria ser una espécie de Jordi Pujol (o Josep Mª Espinàs o Francesc Bellmunt si ho prefereixen) i conéixer cadascun dels pobles de Catalunya. Quin sentit té fotre un munt d'hores d'avió perquè et despullin a l'aeroport de Nova York (o New York que queda més fashion) i no conéixer Rupit, Perves, Siurana o Sant Miquel d'Escornalbou?

Durant uns quants caps de setmana recents he redescobert la comarca de l'Alt Camp, que la tenia més abandonada que el PP a Josep Piqué. Els lleidatans (i lleidatanes) sobretot la coneixem pel coll de Lilla, i els catalans (i catalanes) només se'n recorden en temporada de calçots (que cada vegada dura més!). Al febrer o al març anar a dinar a Casa Félix o Masia Bou és trobar-se 25.000 persones (segons els organitzadors i 10.000 segons la Guàrdia Urbana). Sense anar més lluny jo un cop vaig coincidir amb José Montilla en un autocar de jubilats. No els recomano aquesta experiència, de fet no els recomano cap d'aquests dos restaurants si el que volen és menjar calçots amb un espai més gran de 30 centímetres quadrats. Si volen menjar calçots triïn Cal Ganxo (Masmolets) o el castell de Rocamora (Montferri).

A part dels calçots, l'Alt Camp té el magnífic monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia). El desconegut però sorprenent Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (Montferri), l'Església de Sant Joan de Valls (sí, Valls està fatal per la circulació en cotxe, deixi el cotxe a l'entrada i vagi a peu pels carrerets estrets que hi ha pel casc antic), l'Església de la Sang d'Alcover, el castell medieval de Vallmoll, el Columbari romà de Vila-Rodona, els cellers modernistes d'Alió i Nulles, el Museu del Camp de Vilabella, l'església romànica del Pla de Santa Maria, les construccions de pedra seca que hi ha entre Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria. I un parell d'espais naturals: l'Albereda de Santes Creus i el Tossal de Miramar (molt desconegut però formidable). I si em permeten, des de dalt del coll de Lilla es veu una vista i un paisatge impressionant que val la pena observar. I si poden dinar al restaurant Les Espelmes, dinaran amb tot el camp de Tarragona a la seva esquena.

I per si algú em fa cas i vol passar uns dies allà, permeti'm que li recomani la casa rural Mas Virgili (el Milà), és fabulosa i de luxe. Està en una zona farcida de masies modernistes que si estiguessin al Barcelonès ja serien patrimoni històric... però la gent que ha de decidir això suposo que només deu conéixer els calçots.

Els blocs del seminari

Primer volia demanar disculpes a tota la gent que en el meu primer dia de vacances s'ha indignat per aquest fet i m'ha saludat el matí amb la típica frase "Què? De vacances?". L'humil escriptor d'aquest bloc no té cap culpa que el seu conveni sigui quin és i voldria deixar clar als 3 veïns d'escala, al quiosquer, al senyor del banc, al barber i a altres elements saludables durant la jornada d'avui que: "sí, tinc vacances". Estalviïn-se la pregunta.

Aprofitant la jornada aquesta m'he decidit pujar el carrer Cavallers per comprovar el nou skyline famós aquest des de terra i no des de l'sky pròpiament dit. La primera sorpresa que m'he endut és que he pogut creuar el carrer Cavallers de punta a punta sense ser atracat, ni perseguit, ni drogat, ni violat (sí, ja sé que la majoria dels lectors i lectores que em coneixen deuen pensar que jo no sóc el prototipus de persona digna de ser violada, però tractant-se del carrer Cavallers permeti'm que hagués tingut en compte aquesta hipòtesis).

L'expedició tenia l'objectiu de veure la demolició dels blocs del Seminari. Bé, més que dels blocs, d'aquell horrorós i antiestètic gran mapa d'España (amb eñe) que hi havia al mig dels blocs i que feia més mal a la vista que Rosa Diez en una assemblea de les CUP. Evidentment no hi havia presència ni de blocs, ni de mapa, suposo que el motiu cal buscar-lo en la llei de la gravetat i que els blocs cauen quan es demoleixen, i en caure han tapat aquell gran mapa franquista que destil·lava més caspa que Alfredo Landa i Juanito Navarro junts.

Una de les preguntes que tothom (bé, tothom el que es diu tothom tampoc) es formulava aquests dies que els blocs del Seminari han estat de moda, ha estat el per què del nom, si per allà dalt no hi havia ni rastre de cap seminari. Com sempre dic que aquest bloc vol ser un servei públic li explicaré unes cosetes sobre el nom.

Evidentment que l'any 1950, quan es van construir els blocs de seminari per allà dalt no en quedava ni els sifons dels desaigües. Però fins l'any 1767 sí que hi havia hagut seminari en aquell solar, seminari i una església construïts pels Jesuïtes, que van estar-s'hi allà fins que Carles III els va fotre fora. En marxar els Jesuïtes, l'edifici es convertí en seu del Seminari Conciliar fins el 1895 quan es va construir la nova seu que actualment alberga el rectorat de la UdL. Quan el seminari deixà de fer la seva funció es va abandonar i es convertí en llar per a prostitutes redimides fins el 1939 que s'usà com a camp de reclusió de presoners de la Guerra Civil. A partir d'allà la història la saben.

Avui dia els seminaristes s'hostatgen a la recentment renovada Acadèmia Mariana, i les prostitutes s'hostatgen en locals que no cal que mencioni i que són popularment coneguts.

De res.

Fenya fuig, cassola vine.

Avui escrivim l'article dos persones diferents, que poden ser la mateixa, però per si de cas distingim. Però potser no l'escrivim... el dictem. Es que cansa molt escriure, sap?

1) Hola, bon dia. Sóc un funcionari que estic al meu lloc de treball i aprofito per conectar-me al Facebook i aquestes coses d'Internet. Així no em cal gastar a casa. Jo no tinc cap por a perdre la feina, amb crisi o sense, seguiré venint al lloc de treball (que no és el mateix que venir a treballar). I quan no tingui ganes agafo una baixeta per depressió, grip o ulls de poll. Per als funcionaris la crisi no existeix. Els bancs ens concedeixen crèdits sense protestar i el Zapatero i el Solbes ens van fixar un augment salarial del 3,9% quan la inflació interanual era del 0,7%. A les hores de feina aprofitem per anar a comprar i així augmentem l'economia del país. Però ara estaré més controlat, sap? Es veu que si no faltem ens donaran un complement salarial. Així que com avui no puc sortir a comprar em quedaré escrivint aquest bloc per poder cobrar més. Però quina mandra fa això, no? És més pesat que compulsar fotocòpies...

2) Hola bon dia (2). Sóc Rosa Cañadell, portaveu d'aquell sindicat que protesta per tot i no està mai d'acord en res que es diu USTEC. Ui! Jo necessitava fer vaga el dia 19 de març perquè el 2n trimestre és molt llarg, sap? Ah, perdoni! Que jo no treballo normalment. Sóc una d'aquelles alliberades sindicals que cobren a partir de subvencions del govern. La meva funció és protestar contra l'escola concertada i fer una entrevista a l'AVUI més plena de barbaritats que un lehendakari del PSOE amb pacte del PP. Que no sé ben bé per què vam fer la vaga aquella del dia 19. Miri, per què no es pot permetre que els professors (i professores) treballin 3 hores més cobrant-les, que això és anar en contra de la qualitat de l'ensenyament. Què diu? Que els professors (i professores) de la concertada treballen 6 hores més? Bah! Però això és perquè van a missa. Què hi ha concertades laiques? I què diu que en una concertada pot trobar romanesos, coreans, mexicans, equatorians, russos, xinesos (amb els respectius femenins)? Deuen ser tots fills (o filles) de mafiosos (i mafioses) de la construcció si van a la concertada. I els professors (i professores) tenen les mateixes titulacions? I què cobren menys? És igual tot això. La meva feina (diguem-li feina, diguem-li manera de passar el temps) és insultar sense fonament a aquest col·lectiu de professors pijos (i professores pijes) que només representen el 40% de l'escolarització de Catalunya. Miri, vostè proposi als treballadors de les empreses afectades per EROs de treballar 3 hores més cobrant-les a veure què diuen... eh? que diran que sí? Bé, prou, vaig a continuar la meva gran tasca sindical que és... que és... bé, no sé ben bé què faig.

Sisco Sapena, Emili Bayo i Pepito Montardit

Quan des de Lleida anem defensant el nostre Museu i el nostre regadiu, a Barcelona continuen xiulant el Pont sobre el riu Kwai mentres van mirant al toll d'aigua que tenen allà, val més que ens dediquem a mirar que podem fer nosaltres mateixos (i mateixes).

Per això avui toca un article d'aquells de Lleida-Lleida-Lleida (o Lleida al cub). De tres homenots que ben bé poden portar el nom de Lleida al món sense necessitat d'haver de passar per Can Fanga. Que sí, que sí.

1) El primer lleidatà que es va fer notar als Estats Units va ser el Gaspar de Portolà. Sense ell no existira Hollywood per exemple (que fort!). Després hi va anar a triomfar l'Enric Granados, el Joan Oró, el doctor Roc Pifarré o el Custo Dalmau. Però ara cal afegir de manera extraordinària al Sisco Sapena, un paio que no té el cul quiet i que volta més que el gos del Xero. El Sisco, famós per haver creat Lleida.net, l'operadora de SMS més gran de l'estat (que em perdoni José Bono per dir estat i no Ejpaña) ha obert oficina a la Michigan Avenue de Miami (que sona l'òstia de bé i de lluny això). I sap com li ha dit a l'oficina? Pensi, pensi... Lleida.net USA Inc. Guaiti vostè! Tantes campanyes d'Ara Lleida i aquest senyor ja ens està promocionant al mig de Miami. A veure si no hi cabrem aviat a Alguaire!

2) L'Emili Bayo i el Txema Martínez han creat una nova editorial lleidatana: Alfazeta. Ja era hora que aquell pirata del Pagés Editors tingui competència. Com no podia ser d'una altra manera, el primer llibre editat és sobre Lleida. Amb el nom de Lleida és femení ens presenten un llibre amb les biografies de lleidatanes (i no lleidatans) il·lustres a càrrec de Conxita Mir. Des de les doctores Martina Castells i Zoe Rosinach, pedagogues com Maria Rúbies, escriptores com Maria Mercè Marçal, personatges nobles com Aurembiaix d'Urgell o Elisenda de Montcada i llegendaris com Maria Sauret. Espero aviat una edició sobre Lleida és masculí... més que res per allò de la no-discriminació. Ah, que va al revés això de la discriminació?

3) I per últim un record a lo Pepito Montardit. No és que hagués anat molt lluny a promocionar Lleida, de fet el pobre home gairebé no es va moure del camí de dalt de la Partida de Vallcalent, però va ser un gran defensor de l'horta lleidatana, la nostra marca de la casa que l'AVE ha mig trencat i la variant sud pot acabar de fotre potes enlaire. Des de l'ajuntament del qual va ser regidor per CIU durant la primera legislatura fins a l'Associació de veïns de la Partida de Vallcalent. Un mestre de la botifarra, de la pagesia i de les aringades a la brasa. Un altre homenot que necessita un carrer a Lleida, si pot ser al mig d'uns pressiguers i d'uns perers.

El gran periodisme de la Vanguardia

Ui! Que gran que és aquest diari líder a Catalunya. No m'extranya que sigui el més llegit, el regalen a dotzenes fins i tot a les xurreries.
Escric només aquest post per donar a conéixer l'enquesta que publicava La Vanguardia el dimarts i que podeu veure en aquest enllaç. Digna d'un diari en el qual el Jordi Barbeta està més desfasat que el referéndum de l'OTAN.

Mirin la pregunta que es formula...

¿Deberían devolverse a Aragón las obras sacras guardadas en Lleida?

Homeeeeee! (i dona!)... és que fins i tot em donen ganes a mi de votar que SÍ. A Lleida només estan guardades, aquí som el magatzem de Barbastro i anem fent inventari. Així és normal que votin un 66% de SÍ. Fins i tot ha degut de votar el pallasso aquest de bisbe que ara diu que li fan mobbing. Je! Serà de la feinada que té un bisbe! Ui! Quina feina! I els de CCOO i UGT no es manifesten en defensa dels bisbes? O és que als bisbes no els hi fan EROs?

Què hagués passat si la pregunta formulada hagués estat: S'haurien d'entregar a Aragó les obres que el Museu Diocesà de Lleida té en legítima propietat? Potser canviaria una mica el sentit de la votació, no?

Si és que aquesta gent de Barcelona, els queda tan lluny això... què pensarien si jo fes una enquesta que digués: S'hauria de tornar a Taüll la pintura del Pantocràtor exposada al MNAC? I aquesta sí que és veritat...

De totes formes no es pot esperar gaire d'un diari dirigit per un personatge anomenat José Antich (de la Seu d'Urgell) que parla un català comparable al que parlaria el Fary menjant polvorons. Quina manera d efer malbé la llengua, ja podem fer campanyes ja...

Ens fotran plens de típpex

Miri, avui farem un experiment. Vagi a comprar uns quants potets de típpex (tricloroetà pels químics), d'aquell del potet amb tap de rosca i pinzellet, que van molt bé. Ara agafi un mapa d'allò que en diuen Catalunya, però sencer. No d'aquella Catalunya que s'acaba a Martorell (o a la Diagonal com molts (i moltes) es pensen), sinó de la Catalunya que almenys en impostos paguem tots. I ara agafi el típpex i comenci a embrutar tot Lleida. Tot, tot, i no pari. Fins que hagi desaparegut el Segrià, les Garrigues, la Noguera, l'Urgell, el Pla d'Urgell, el Solsonès, la Segarra, els Pallars, l'Alt Urgell i la Ribagorça. La Vall d'Aran la pot deixar perquè aquells són un món apart. Només vénen a la Diputació a cobrar i després no volen saber res més.

Aquesta setmana passada han sortit 2 notícies que demostren que si ens fan desaparéixer del mapa ens trobaran a faltar menys que Zapatero al ministre (Fernández) Bermejo:

1) El túnel de la Bonaigua, que de tant en tant surt perquè l'anem reclamant. Aquesta setmana ha estat el Jaume Gilabert qui ha posat el crit al cel. El(s) govern(s) del Pujol van extraviar el projecte no sé quantes vegades. El Maragall el tenia dins del seu programa electoral. I el Montilla no crec que sàpigui on és la Bonaigua. De totes formes, mentres els d'ICV fotin cullerada per la tonteria de l'impacte ambiental segur que no hi haurà res a fer i els habitants del Pallars hauran de continuar passant per un Port de la Bonaigua colgat de neu. S'imagina aquesta situació entre Barcelona i Sabadell per exemple? Noooooooooooooooooooooooooo... A més els pixapins (i les pixapines) ja tenen els seus túnels del Cadí per anar a esquiar, per què calen més?

2) La ZEPA del Segarra-Garrigues. Els pagesos es van manifestar perquè fotin los mixons ins d'una ZEPA al Camp Nou i els deixessin regar les seves terres. La manifestació no la van fer a la carretera de l'Albagès al Soleràs, no. La van fer a la porta de la Generalitat. I què va passar? Que no va sortir en cap diari d'àmbit català i a la Generalitat no els va rebre ni el tècnic de manteniment. La ZEPA aquesta dels trons pot arruinar la major inversió pública de Catalunya (després de l'AVE), i el que potser més futut, pot arruinar els pagesos de les Garrigues que fa més de 20 anys que esperen l'aigua d'aquest canal.

I aquest és el mal endèmic de Catalunya. A la capital continuen vivint d'esquenes del que passa a comarques (la manera fina de dir-nos que som de poble). Nosaltres només servim per anar en tractor i aguantar mixons raros. A, i això sí, pobre de tu que diguis res contra del seu club, que de seguida et tracten de madrilenyo! Què diu? Que no ens podem queixar perquè ens han fet el fabulós aeroport Lleida-Alguaire? Però no sigui ilús home (i dona)! Que l'aeroport s'acabarà coneixent com Barcelona-Pirineus!

A cagar a la via! Però a la de l'AVE, que a la de LLeida-Cervera les persones atropellen els tren i no al revés. O a la via Lleida-Saint Girons? Ui! Que no existeix encara? Miri, una altra reivindicació com la del túnel de la Bonaigua. Pels historiadors.

Disfruteu del video:

Zapatero i el Albondiguilla

Que no sap qui són el Albondiguilla i el Bigotes? Va home (i dona) va! Que són els personatges de moda a tota la societa cool-in-kitsch-fashion que ens envolta. Només hi faltava el cantant de Loco Mia. Avui dia, si vostè no és amic de l'Albondiguilla o el Bigotes no és ningú. Són els sobrenoms d'aquests estafadors de la trama de corrupció que escatxiga el PP. Bé, escatxigar o el que es diu fotre un remulladé de por! I ara el Zapatero també es dedica a les estafes... continuï, continuï llegint...

Prepari's perquè avui fotré un article d'aquells de catedràtic d'Universitat. Una espècie de rotllo com els que fa el Sala Martín a la ràdio que no entèn ni Déu (ni Al·là, ni Javhè, ni Buda). És a dir, si vostè és el Director del Servei Català de Trànsit no continuï llegint perquè potser no entendrà res.

Miri, la cosa va que el sr Zapatero Pinotxo (ZP) a través de la ministra Elena Salgado (una d'aquelles ministres que a ningú li sona la cara) i el feliç conseller Saura (devia anar fumat) van dir que l'Estat invertirà a Catalunya 4.800 milions aquest 2009. Ooooooh! Que bonic, no? Si vostè llegeix el Periódico (que no El Periòdic) ja en té prou amb això. Dirà que és històric, que els socialistes catalans tenen una enorme capacitat de negociació, que si Carme Chacón està més bona que Angelina Jolie...

Però ara vénen els números. Per començar, segons la famosa disposició addicional tercera (que deuen dir les disposicions addicionals primera i segona que ningú no les hi fot cas?), l'Estat ha d'aportar en inversions el percentatge que Catalunya aporta al PIB espanyol, un 18%. Segons els càlculs de la Generalitat, aquesta xifra hauria de ser uns 44.000 milions d'euros el 2013. Durant l'any 2009 ens correspondria rebre'n 4.626 milions. Sen-sa-ci-o-nal! Oohhh! Que bonic que és Zapatero que ens dóna 4800-4626=174 quilets de més! Estic tant omplert de joia que puc arruinar la família Tous!

Calli, calli... que la cosa continua. Si es veu que del 2007 ens devien 500 milions i encara tenim pendents 150 milions de l'any 2006. I això no ho dic jo no. Ho diu la pàgina web de la Generalitat que és una cosa bastant més seriosa que jo mateix.

Els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) van aprovar una inversió de 4.626 milions a Catalunya pel 2009. Així que el Saura com a molt pot penjar-se la comèdia d'haver regatejat els 174 quilets. Però si d'aquests 174 quilets restem els 500 que se'ns deuen del 2007, els 150 del 2006 i els 700 de les inversions oblidades el 2008 ens queda que 174-500-150-700=-1176. Així que ens han venut una comèdia on encara hem sortit perdent 1.176 quilets. Bestial, no?

Bé, suposo que no ha entès res del que he dit. Però miri, jo he passat el ratet fent números, he deixat verd als socialistes i al Saura com sempre, i el més futut de tot és que el que he explicat és veritat.

Marcelino Iglesias

Sssssssssssht! Amagui's, amagui's. Que li dic pel seu bé. Que aquí quan menys s'ho pensi pot acabar a la presó. Sí, sí, no s'ho prengui en broma, no.

Es veu que el president de la comunitat de la vora, el Marcelino Iglesias li ha agafat una passió de denunciar gent. El senyor president d'Aragó, sense cap mena de pena sobre els seus origens ribagorçans (l'home aquest és de Bonansa, com el cavall del Chiquito) no se li ha acudit res més que posar denúncies a tort i a dret. Que el jutge Garzón al seu costat és una carmelita descalça.

Miri, li dic, vol emprendre accions legals contra el Conseller de Cultura, contra l'alcalde de Lleida, contra el president de la Diputació, contra el president del Consell Comarcal del Segrià i... agafi's... contra el bisbe!! I els vol fotre a la presó a tots. Tal com raja. Segons ell per apropiació indeguda, per prevaricació i per obstaculació de la justícia! Només falta el president del consorci de l'aeroport d'Alguaire, el de la comunitat de veïns de la meva escala i el de l'associació d'Amics del Bacallà.

I tot això només uns pocs dies després de fer-se uns abraços cap aquí i uns besitos cap allà amb el Jose Montilla a Sant Climent de Taüll. A l'Alta Ribagorça, terra natal del Marcelino Iglesias i que em jugo el que vostè vulgui que el Montilla no tenia ni punyetera idea d'on estava. I això que són del mateix partit... imagini's que fossin de partits diferents. No queden prou navalles en tot Albacete per clavar-se-les mútuament.

No sé si el senyor Iglesias sap que el bisbat de Lleida demostra amb tota la documentació la propietat de les obres del Museu (això per l'apropiació indeguda). No sé si sap que prevaricació seria incomplir lleis de la Generalitat de Catalunya que són molt clares en el tema de la conservació del Museu. I no sé pas jo quina justícia obstaculitzem quan el Vaticà no ha volgut saber res sobre el codi civil. Ja sabem que el Vaticà està més desfasat que una samarreta de Ronaldinho a la botiga del Barça, però pobra gent, no hi ha manera que aterrin al s.XXI.

I el bisbe Piris, que no sap què fer... l'altre dia a la reunió del Consorci del Museu se'l devien mirar com a Rosa Diez en una Herriko-Taberna. Miri sr Piris, segurament aquest bloc no se'l llegirà pas mai, però si per casualitat algun cop arriba fins aquest article, faci'm cas, pengi la sotana, vagi un dia al Venus, desfogui's una mica i enviï l'església a pastar fang. Perquè en pocs dies que està aquí només li porta mal de caps. Amén.

Meme del 7

El Meme del 7 és un nou joc entre blocaires. Els blocaires hem de compartir 7 fets sobre nosaltres mateixos (i mateixes) i un cop fet hem de convidar 7 blocaires més perquè facin el seu propi meme. A mi m'ha convidat la kweilan. El meu meme serà dedicat a 7 persones que han influit notablement sobre mi durant aquests 33 anys de la meva vida:

-La meva iaia. No és cosa d'ara això que els néts ens criem amb les iaies. Jo també em vaig criar amb la iaia mentre ma mare treballava a la botiga de betes-i-fils del carrer Vallcalent. La iaia em venia a buscar al cole, em feia el berenar, véiem junts Barrio Sésamo i em feia el sopar. El dissabte a la nit anava a dormir a casa seva al carrer Llopis i sempre em feia uns ous ferrats amb patates (sense que ma mare ho sàpiga). Diumenge per esmorzar tocava xocolate amb xurros que el iaio anava a comprar al mercat del Pla de bon matí.

-El Josep Lluís Seoane. Va ser el meu professor de referència durant l'EGB. El meu tutor de 4rt. Vaig tenir uns desastres de professors a 1r, 2n i 3r. A 5è també. Un mal record impressionant d'uns individus que en aquell temps van exercir de professors quan es podien haver dedicat a enterramorts, guardavies o llimpiabotes. El Seoane va ser tot diferent. Un gran home i un bon professor. Un dia em dedicaré a recordar el nom d'aquells personatges que es dedicaven a fotre'm òsties amb un regle de fusta.

-El Paco Clavera. Em posaria de peu per parlar d'aquest petit (i calb) home. Odiat per la majoria de gent de la meva quinta però admirat per mi. Sí, és veritat, era fatxa i portava una corbata de l'Espanyol. Però un bon matemàtic. A 2n de BUP va ser qui em va fer veure la llum de les matemàtiques (òstia, que rimbombant ha quedat això). Sempre recordaré una frase seva que deia "Sólo hay dos cosas en esta vida a las que les tengo miedo: los toros y las integrales"... i la subscric al 50%... una integral fa pànic! Però és un art resoldre-la.

-El Miquel Sánchez. Un dels amics de l'adolescència. L'any 1989 sempre el veia amb una guitarra i un sarpat d'LP's sota el braç. En aquella època la música simplement l'escoltava i punt. Ell va ser el culpable que a partir de llavors, les cases on he viscut (i visc) s'anessin omplint de vinils i cd's de colecció. El recordo com el meu descobridor dels U2 i dels Dire Straits, entre molts d'altres. I també recordo a sa germana...

-El senyor Carlos Finali. No l'he conegut personalment. Només he parlat algun cop per telèfon amb ell. És la persona que més sap de música del món (o de l'Univers). El vaig descobrir quan ell estava a Cadena 100. Una frase seva per mi era com un resum d'una enciclòpedia musical. Coneix tots els discos de tots els artistes de tots els temps. L'única enciclòpedia que m'he llegit de la A (ABC) fins a la Z (ZZTop) ha estat la de la Música Pop escrita per ell en 6 volums. Ara li he perdut la pista i no sé per on para.

-El germà Felip Gallifa. Curiosament va ser el meu últim director com a alumne i el meu primer director com a professor. Va entrar de director als Maristes de Lleida quan feia COU i només el vaig enganxar un any, tot i que vam seguir la relació durant molts anys després. Fins al punt que va confiar en mi quan l'any 1999 era director del col·legi Maristes de Sabadell per donar-me una substitució d'una professora que estava de baixa. La seva bonhomia era tal que em va oferir casa seva durant el trimestre que vaig estar treballant allà.

-El doctor Jaume Aguadé. Les matemàtiques sempre m'han agradat molt i les he tractat com un art. Durant la carrera, alguns professors (i professores) van tenir el do de saber transmetre la filosofia de les matemàtiques, l'armonia i la bellesa. És cert que molts d'altres no van fer en absolut aquest propòsit. D'entre ells (dels bons, és clar) em quedo amb el Jaume Aguadé, per ser el meu primer profe de la carrera (Àlgebra I), per la seva entranyabilitat, pels seus raonaments, pel seu barret i perquè després no diguin que a Catalunya no tenim cièntifics internacionals. És considerat dels millors topòlegs d'Europa.

Au... ja he complert amb la meva tasca del Meme del 7. Ara, tal i com manen les instruccions, he d'enviar la sol·licitud a 7 blocaires més. Per aquesta tasca trio l'Edu Plana; el Murphy; l'Albert; els Motxillers; el Croat Català; la Montse i el 7m76. Ara ja... feu el que vulgueu. Amén.

El dia en què va morir la música

Dia mundial de la lepra. Dia europeu de la salut sexual. Jornada mundial del malalt. Dia internacional de la llengua materna. Dia internacional del transplant. Dia mundial del glaucoma. Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional. Dia espanyol de les malalties renals. Dia internacional de l'eliminació de la discriminació racial. Dia mundial de la son. Dia metereològic mundial. Dia mundial de la tuberculosis. Dia internacional de la solidaritat amb el personal detingut i desaparegut. Dia mundial de la conscienciació sobre l'autisme. Dia internacional de la informació sobre el perill de les mines. Dia internacional del Poble Gitano. Dia mundial del Parkinson. Dia mundial de la veu. Dia mundial de la propietat intel·lectual. Dia mundial de la seguretat i salut laboral. Dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Dia mundial sense tabac. Dia mundial de la resa de consciència de l'abús i maltracte a la gent gran. Dia mundial de la lluita contra la desertització i la sequera. Dia internacional de la lluita contra l'ús indegut i el tràfic ilícit de drogues. Dia mundial de la menopausa...

I podria continuar. No sé si l'objectiu del senyor (o senyora) que es dedica a pensar tots aquests dies mundials i internacionals (no sé quina deu ser la diferència entre un dia mundial i un dia internacional) és omplir els 365 dies (366 si és de traspàs) de l'any amb causes moltes d'elles rocambolesques. Sinó ja em dirà vostè què hem de fer per celebrar el Dia internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats. Perquè s'ho vagi pensant li dic que és el dia 6 de novembre.

I tant pensar, i ningú cau en què el 3 de febrer va passar a la història com el dia en que va morir la música (The day the music died). Completament desapercebut ha passat el 3/2/2009 dia en que s'han complert els 50 anys de la mort en accident d'avió de 2 joves promeses del rock'n'roll: Buddy Holly i Ritchie Valens... i de Big Popper, que aquest que diguem no era molt promesa.

Buddy Holly, conegut per les seves ulleres, era el més conegut de tots. Famoses van ser les seves Peggy Sue, Oh Boy o Raining in my heart. Ritchie Valens (de nom Ricardo Valenzuela) només tenia 17 anys, acabava de començar i ja havia tret un gran èxit que els sonarà a tots vostès, La bamba. Diguem que Big Popper al costat d'aquests altres senyors era un pobre home.

Qui va treure més profit de la situació va ser un tal Don McLean, venedor de diaris aquell 3 de febrer, el qual a l'any 1971 se li va acudir composar el famós American pie (res a veure amb la peli ni amb les MQMF). Una cançó que les discogràfiques no volien publicar per considerar-la massa llarga (8:33 per una cançó en aquell temps era enorme!!) i que després es devien estirar els pèls perquè va estar nº1 unes quantes setmanes. La cançó està dedicada al "day the music died" rememorant l'accident d'avió. Va arribar a ser tan famosa que l'han versionat des de Eddie Vedder (Pearl Jam), Tori Amos, Chris de Burgh, Madonna i el plom del Garth Brooks el dia de la presa de possessió de Barack Obama.

Us deixo amb una de les estrofes més famoses de la història de la música... A long long time ago
I can still remember how that music used to make me smile. And I knew if I had my chance

that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver with every paper I'd deliver Bad news on the doorstep, I couldn't take one more step I can't remember if I cried when I read about his widowed bride. But something touched me deep inside the day the music died... And the three men I admire most: the Father, Son and the Holy Ghost They caught the last train for the coast, the day the music died
And they were singing: bye-bye Miss American Pie...

Classe de física pel conseller Saura

Suposo que per motius de feina tendeixo a orientar els meus (i meves) alumnes sobre el seu futur estudiantil i professional. Com aquest aspecte vocacional el duc a sobre tot el dia i el bloc ja sap que és un servei públic, m'agradaria oriental en els estudis al conseller Saura. Des de la meva humil perspectiva recomanaria al conseller que es gradués en ESO, li aniria bé, amb algun curs CEAC o CCC mateix. A veure si així consolida les competències bàsiques de física. És que l'altre dia va afirmar que amb això del 80 només es perdia 9 s de temps per cada quilòmetre recorregut. Permeti'm, conseller, que li faci algunes observacions al respecte des del punt de vista d'un pobre llicenciat i no d'un senyor conseller amb molts màsters i postgraus i moltes coses més, no?

Suposem un viatge Lleida-Barcelona en condicions estàndard (1 atm de pressió i 298 K). Per si hi ha algun científic (o científica) tocanassos llegint el bloc ja li dic que per facilitar la lectura no faré els càlculs en unitats del Sistema Internacional i les dades d'espai tenen un error absolut de 0,1 km i les de temps d'1 s.

Contem que agafem l'autovia A2 als Alamús. De Lleida fins a Castellolí, excepte algun petit tram insignificant, puc anar a una velocitat de 130 km/h (sí, sóc insostenible i incívic, però vaig a 130 que crec que el ràdar no agafa fins a 132 km/h). Aquest tram de 97 km es fa en 44 minuts i 46 segons. Cap problema.
Des de Castellolí fins a Martorell no sé per quins motius cal anar a 100 km/h. (el 80 del Bruc no el fan ni els cotxes dels Mossos) Així que aquest tram de 24 km que podria fer en 11 minuts 4 segons l'he de fer en 14 minuts i 24 segons.
De Martorell a Sant Vicenç dels Horts puc anar a 130 km/h (ui! que insostenible!) un altre cop i els 9 km d'autovia els faig en 4 minuts i 9 segons.
I suposant que volem entrar a Barcelona per la Diagonal (si entrem per la Ronda del Litoral els càlculs serien moooooolt pitjors!), els últims 6 km de recorregut que hem de fer a la vertiginosa velocitat de 80 km/h cal fer-los en 4 minuts i 30 segons, quant es podrien fer en 2 minuts i 46 segons.

Conclusions:
a) Sé molta física. Gràcies.
b) Un trajecte de Lleida-Barcelona que podria fer en 62 minuts i 45 segons resulta que per ser sostenible, multicultural i ecosocialista l'he de fer en 69 minuts i 49 segons. És a dir, suposa una pèrdua de temps de 7 minuts i 4 segons, que en forma percentual representa un 11% més de temps. En estadística, qualsevol percentatge per sobre del 10% ja és prou significatiu. Per tant, és una pèrdua de temps significativa.
c) Tenint en compte només la zona 80, la diferència de temps entre la velocitat torracollons i la velocitat normal per tota la humanitat és de 1 minut i 44 segons. Si ho comparem amb els 6 km de recorregut surt que anant a 80 em retardo 17'3 s/km. Gairebé el doble dels 9 s/km que deia el conseller Saura.

Sr Saura, sé que no em podrà agrair el que he fet per vostè en aquest post. Ara, si vol fer-me cas faci cas d'aquell antic anunci de la Generalitat i Graduï's, ara pot. I si pot ser, mentre està estudiant els conceptes bàsics de cinemàtica deixi'ns en pau.

Queen - I want it all

Miri que ja començo l'article demanant perdó. Reconec que després d'aquest article em puc convertir en l'home (entenent home com ésser de sexe masculí i no pas com a mot de caire genèric per definir l'espécie humana) més insultat de Catalunya després del Director del Servei Català de Trànsit. Sobretot seré insultat per l'àmplia comunitat catalana de Queenòlegs quan llegeixi que la que he posat al títol del post per mi és la millor cançó de Queen.

No, no marxi encara del bloc, senyor (o senyora) fan de Queen. Sento molt dir-li que no he triat ni el Bohemian Rhapsody, ni el We Will Rock You (de les cançons més pesades), ni Another one bites the dust, ni I want to breakfree, ni Ragio Gaga, ni We are the Champions. No. Miri, que per ser sincer, la millor cançó de Queen per mi és Under Pressure i més que res perquè hi canta el gran geni (bé, millor exgeni) David Bowie. Però volia triar aquesta del I want it all, perquè és la que més m'agrada i em porta uns records d'un viatge a Benidorm l'any 1989. I un campionat de billar que vaig guanyar també. Sí, segurament, la gent que em coneix personalment no se m'imagina guanyant campionats de billar...

Vaig descobrir els Queen amb el disc The Miracle l'any 1989, aquell de portada tan lletja on sortia una cara feta a parts iguals pel Mercury, el May, el Taylor i el Deacon. Sí, acabo de provocar el suicidi d'uns quants fans-lectors de Queen. Ni el Night at the Opera ni el The Works. Un dels pitjors discos pels fanàtics de Queen, The Miracle, és el meu favorit. Un disc molt potent i guitarrer. Quan Brian May feia coses bones. Després va venir Innuendo, que va ser mooooooolt pitjor... suposo que en això estaran més d'acord amb mi els Queenòlegs.

I per últim dir que no aguanto les estupideses aquestes de voler substituir al Freddie Mercury pel Paul Rodgers per fer gires quan se'ls ha acabat el saldo. Si no ha fet res en sa vida a part d'allò tan pesat del All right now amb els Free i el Can't Get Enought amb els Bad Company. Queen és Queen i els experiments a casa amb grasiosa. I ara el I want it all...

Hortografia

Miri, avui, estimat lector (i lectora) farem un exercici d'imaginació. Imagini's que un bon dia, el millor cambrer (o cambrera) del bar on va vostè el fan fora perquè fa cafès o serveix entrepans. O imagini's que el seu equip de futbol de cop i volta despatxa el davanter (o davantera) centre màxim golejador. Ha imaginat? Doncs pot continuar llegint sisplau.

Resulta que un professor de català ha estat apartat de la correcció de les proves de selectivitat perquè suspenia els alumnes que feien faltes d'ortografia. Es veu que el bon home corregia els exàmens de català i a partir d'un cert nombre de faltes posava un 0. I aquest senyor va ser acomiadat per això. Qui signà el seu acomiadament va ser un tal Sebastià Bonet i Espriu, ni més ni menys que tot un nebot de Salvador Espriu.

Com es pot permetre l'accés a la universitat d'algú que fa faltes d'ortografia? Imagineu un periodista (o una periodista) fent faltes d'ortografia? I qui diu periodista, pot dir sociòleg, ginecòleg o filòleg hebreu. Així només es fabriquen ignorants i incompetents. Així tenim qui tenim de Director del Servei Català de Trànsit, un ignorant i incompetent. Com es pot pretendre aprovar un examen de selectivitat de català fent faltes d'ortografia? Entraria en alguna ment de coeficient intel·lectual normal que algú aprovés les matemàtiques sense saber sumar? Ja n'hi ha prou d'enfermetats, de tenir que, de valles, d'amanyar, de carinyo i d'agravants a TV3.

Aquest senyor Bonet i Espriu se'n fot de la llengua i de la literatura que el seu oncle processà. Deu ser d'aquells grans intel·lectuals que pensen que l'ortografia pot limitar la creativitat de l'alumne a l'hora de redactar (deuen ser els mateixos que pensen que és lògic separar els conceptes dels procediments). Però miri que li dic, que jo a l'hora de conduir puc tenir una creativitat bestial de collons de mico, però m'he d'adaptar a unes normes i he de complir-les.

Seria una pena que algú no pogués jugar a jocs lingüístics del tipus en aquesta frasse hi ha tres herrors només per la ganduleria de no estudiar-se quatre normes ortogràfiques. Fotrem el català a l'altura de l'encefalograma de Joan Saura... per terra.

Los Reixos

Amic (i amiga, o no amic ni amiga) lector (o lectora), suposo que vostè ja té una determinada edat en la qual ja li han explicat que això dels reixos és una parafernàlia i ja li ha passat l'època de la típica frase de "els reixos són els pares". Però quantes falsedats hi ha en això dels Reixos? És tot mentida?

Com vaig estudiar en col·legi d'hermanos (i no hermanes) i el hermano Luis Ibáñez (àlias Potato) ens va fer llegir tot el Nou Testament puc donar una visió més o menys religiosa de l'afer. Dels quatre evangelis oficials, només el de Mateu parla dels Reixos. Però no diu ni quants eren, ni com es deien, ni si venien en camell d'Orient o havien sortit de l'aeroport d'Alguaire. Res de res. I això que diuen que l'Evangeli de Sant Mateu és el més seriós de tots! I encara més: no s'afirma en cap moment que fossin reis. Sant Mateu explica que aquests misteriosos personatges (sacerdots zoroastrians), guiats per una estrella, van entrar a la casa (ni estable, ni bou, ni mula) de Betlem on havia nascut Jesús, li van fer reverències i li van oferir els cofres que portaven, plens d'or, encens i mirra. (Mateu 2, 1-12)

Per intentar saber més coses, hem de consultar els evangelis apòcrifs (aquells que els hi va passar com l'Estatut al Tribunal Constitucional). Per exemple, l'Evangeli Armeni de la Infància (que té nom de secta), ens diu que Jesús va néixer un 6 de gener (apa! ni un 25 de desembre!) i va ser visitat pels mags poc després. Es tractava de tres germans, reis de tres territoris diferents: Melkon, senyor dels perses, Gaspar, dels indis i Balthasar dels àrabs. Els seguien una dotzena de capitans i dotze mil soldats a cavall. I com és que la tradició fa que celebrem els 3 Reixos i no els dotze mil soldats a cavall? Crec que a la canalla li agradaria més, no? I a l'Evangeli de Tomàs ens diu que van anar 3 legions de soldats: una de Pèrsia, una de Babilònia i una altra d'Àsia. Això colaria més perquè portessin juguets a casa i no pas la historieta aquesta de 3 paios pujant amb les escales dels bombers a posar coses al balcó.

I de l'Estel aquell? Alguna explicació astronòmica deu tenir, no? Explicació religiosa val més ni pensar-la... investigant i suposant unes dates que són difícils de suposar (perquè el dia que va néixer Jesús no el sap ni Déu!) he pogut trobar que, tot i que la seva iconografia sigui la d'un cometa, no es té referència del pas de cometes vistosos per aquelles dates. El més probable per dates és que sigui una Supernova (explosió d'un estel) o una conjunció de Júpiter i Saturn que quan té lloc sobre la constel·lació de Peixos és molt vistosa i rep el nom de Coniunctio Magna. Aquesta conjunció té lloc cada 20 anys i històricament han estat tabulades (com el pas dels cometes) i va tenir lloc l'any 7 aC, any considerat com el del neixement de CRist (que sí, que sí, que no m'equivoco, que el paio aquest va néixer 7 anys abans de néixer!). De totes formes, tampoc quedaria molt segur ja que una conjunció no dura tants dies com els Reixos van seguir l'estel i els planetes mai no arriben a estar tant junts com per confondre'ls amb una sola estrella. Així que, això de l'Estel és una altra enganyifa.

En resum, que tot això dels Reixos és una mentida. Bé, tot, tot no. Hi uns reis que ens donen coses que són mentida però uns altres que ens les prenen són de veritat.

Resum de l'any

Article dedicat a l'Òscar, a qui no li agraden els resums dels anys; i a la Kwei-lan perquè em foti alguna bronca ja que em carrego totes les estructures sintàctiques de les oracions en aquest post.

La desacceleració econòmica. La recessió. El creixement negatiu. Però res de crisi. Ni crisi mundial. Ni crisi econòmica. Ni crisi financera. Ni crisi borsària. Ni crisi immobiliària. Ni crisi de l'automòbil. Nissan. S'han acabat els acomiadaments, ara es diuen ERO. Ja no hi ha suspensions de pagament, ara hi ha concursos de creditors. Hipoteques subprime. Rescat bancari. Lehman Brothers. Merryl Linch. Morgan Stanley. Fannie Mae. AIG. Freddie Mac. Martinsa Fadesa. Sacyr Vallehermoso. Íbex-35. Nikkei. Nasdaq. Dow Jones. Volatilitat. Liquiditat. Refundació del capitalisme. Bernard Madoff. Repsol-Lukoil. COPALME.

Refundació del catalanisme. La Casa Gran. Àngel Colom. Finançament, o millor dit, no-finançament. Balances fiscals. Tribunal Constitucional. Pressupostos. El cotxe (tunejat) de Benach. Una altra paraula que ja hem oblidat: sequera. Aigua de boca. Restriccions puntuals. Vaixells cisterna. Dessalinitzadores. Minitransvasament de l'Ebre. Les estaques del Segre. La captació puntual. El Roine. El nivell dels pantans. Francesc Baltasar demanant a la Moreneta que plogui. La LEC. El Pacte Nacional per la Immigració. El decret de Bolonya i els estudiants als rectorats. No a la MAT. Planeta a Fernando Savater. Arriba l'AVE a la capital. El Congrés d'ERC. Joan Ridao. Joan Tardà. Els 70 anys de la Manyana. L'avinguda de Pinyana. Salinas fot el camp i ens deixa descansats. El bisbe Piris i l'art diocesà. Custo a la Seu Vella. El monolit franquista a terra. Ricard Vnyes emmerdada. Nacho Jara sense presó. ERC trenca a Mollerussa, ERC trenca a Alfarràs, el PSC s'emprenya a la Diputació.

El nas de Letícia. La niña de Rajoy. El coñazo de Rajoy. Les miembras de Bibiana Aído. Chacón, candidata. Chacón, embarassada. Chacón, ministra. Chacón, mare. I també, ZP (Zapatero-Pinotxo). ETA. Txeroki. L'Expo de Saragossa inundada. Manuel Pizarro. Els 400 euros.

Els hotels de Bombai. L'hotel Marriot d'Islamabad. Els mitjons d'Esperanza Aguirre. Revolta social a Grècia. Terratrèmols a Xina. Jocs Olímpic a Xina. Sarkozy-Bruni. Barack Obama. Sarah Pallin. L'accelerador de partícules. Les sabates de Bush.

El vol JK 5022 de Spanair. Ca n'Espinós que explota. El temporal de la costa. El temporal del Pirineu. El Facebook. S'acaba el Tomate. Julián Muñoz. Serrallonga. Adéu a Antoni Bassas, Neus Bonet avorreix. Penélope-Bardem. Santamaria-Adrià. Pascal Henry desapareix. El càncer de Pepe Rubianes. El de Seve Ballesteros. Les memòries de Maragall. La cúpula de Barceló. El G-20. La T-10. "Fa una niiiiiit fredoooooooota" del Tomàs Molina del Polònia.

Número 1: Rafael Nadal. Ussain Bolt. Michael Phelps. 8 medalles d'or. 12.000 calories. Yelena Isinbayeva. Emili Vicente. Xavier Gabernet. Marc Sellarés. Iban Parra. Jon Moya. Dani Marín. Es retira Tevenet. El Benavent líder. El Lleida Llista torna a la Copa. El Plus Pujol en Play-off. Adéu a Jaume Comas. Adéu a Javier Zubillaga, a Juan Domínguez i a Keko. L'Alcarràs, el Torrefarrera, l'EFAC d'Almacelles. Marxa Diego Milito. Marxa Dani Güiza. Marxa Ronaldinho. Marxa Deco. Marxa Rikjaard. Guti i Salgado de marxa. Moció de censura a Laporta. Oriol Giralt. Pep Guardiola. Messidependència. Virus FIFA. Crackòvia. Adéu, Valverde. Hola, Tintín. Adéu, Tintín. Hola, Mané. . Lleida, capital de l'esport(???). Yo soy español, español, español. La Roja. Keiteeeeee!

El Chiki-chiki, la Duffy, l'Amy Winehouse, Kate Perry, Rihanna, Amaia Montero, Jonas Brothers, tornen Presuntos Implicados amb nova cantant, la Oreja de van Gogh a mitges, los Chichos, Pegasus, AC/DC, Metallica, Whitesnake, Guns'n'Roses, Mamma Mia!, 25 aniversari de Thriller.

Adéu definitiu a Joan Baptista Humet, Ramon Calduch, Salvador Escamilla, Paul NEwman, Charlon Heston, Mikel Laboa, Cassià Maria Just, Bo Diddley, Sidney Pollack, Leopoldo Calvo Sotelo, Arthur C. Clarke, Yves Saint Lauren, l'arquebisbe Carrera, Josep Benet, Mercè Sala, Josep Palau i Fabre, Josep Vicent Marqués, Jordi Cortada, el Chema de Barrio Sésamo, el senyor encarregat, Ricard Maxenchs, Edmun Hillary, Edward Lorenz, Richard Wright de Pink Floyd, Micahel Crichton, Ertha Kitt, Antoni Fauria.

I la frase de l'any: "Yes, we can". Copiada i adaptada, a la roja: "Podemos". I més frases per a aquest 2008: "Capitán, mande firmes". "Mori el Borbó". "Al loro". "No hase falta desir nada más", "Que no estamos tan mal hombre!", "Que nos estan embaucando", "Ho haveu vist!" "Viva España" de Xavi Hernández.

The Ramones - Merry Christmas baby

Com és típic des del Nadal passat us faig arribar la meva felicitació musical de Nadal d'enguany. És una cançó de The Ramones. I espero que vostè no sigui una de les milions de persones que em pregunta "i dient-se Ramones cantent en anglès?". Ah que no ho ha preguntat, no? Millor, perquè ja fa com una mica de ràbia sentir això.

The Ramones [o els Ramones com tot déu (al·là, buda, javhè i brahmaputa) els hi diu] són de Nova York. I ara potser pensarà que hi ha algun dels components que es diu Ramon, no? Doncs no n'hi ha ni un, el que passa es que tots porten el sobrenom Ramone: Joey Ramone, Johnny Ramone, Dee Dee Ramone i Tommy Ramone. D'aquests 4, en 8 anys la van palmar 3 i ara només queda el Tommy. Però el Tommy ja n'ha buscat uns quants més de falsos germans Ramone i va incorporar el Richie i el C.J. Però sense el Joey els Ramones no són Ramones.

Així, si els senyors aquests no es diuen Ramone, d'on els prové el nom? Doncs d'un sobrenom que va utilitzar Paul McCartney abans de ser Beatle. En una gira es feia dir Paul Ramon i després també ho va agafar per costum fer els check-in dels hotels amb aquest àlies. Així que el senyor Ramone, en concret el Dee Dee, que era gran fan de McCartney li va venir al cap aquest nom.

La cançó que presento en aquest post és una curiosa nadala (digui-li nadala, digui-li cançó que inclou la paraula Nadal) que té per subtítol I don't want to fight tonight. Data de l'any 1990 (crec) i estava en l'àlbum Brain Drain (el penúltim bo que van fer). L'última cosa potable dels Ramones va ser el Mondo Bizarro l'any 1992 amb el fabulós Touring. Va, i com sé que us agraden les curiositats també us deixo un capítol dels Simpsons on the Ramones li canten el Happy Birthay al sr Burns.

BONES FESTES!

33

Doncs sí, miri, que ja en tinc 33. Des dels 2 anys que no tenia una edat amb nom de canal de tele. Més que res perquè en aquell anys no existia ni la 3, ni 4, ni Tele 5, ni la 6. Teníem dos canals només, la 1 de VHF i la 2 d'UHF i havíem de canviar amb el pal de l'escombra si no volíem aixecar-nos del sofà. El problema és que ara hauré d'esperar fins als 300 o al 324 per tornar a tenir una edat amb nom de tele. No sé si valdrà el 40 TV per això...

El primer que ve al cap amb 33 anys és que ja tinc l'edat amb la qual Jesucrist va passar el pont d'esquena. Que ben bé no sé si va ser cert o no, segons l'Església Jesucrist va morir l'any 30 i va néixer l'any 1, així que o bé els astrònoms d'aquella època utilitzaven un cos de nombres diferent dels enters o bé jo no sé contar, com que aquest segon supòsit no el veig gaire factible, per reducció a l'absurd penso que és primer. Tampoc va néixer un 25 de desembre Jesucrist. Si el calendari cristià s'inicia amb el neixement de Crist, aleshores suposo que devia néixer l'1 de gener, no? Així van aquests (i aquestes?) de l'Església... i així ens posen els bisbes que ens posen a Lleida.

Suposo que també em passarà que quan vagi al metge i em pregunti l'edat em farà la típica broma del "Digui la seva edat" enlloc del "Digui 33". Cada cop que digui en veu alta la meva edat produiré una reverberació de la tràquea i les cordes vocals. Ja és curiós que aquesta reverberació es produiex en dir 33 i no en dir, per exemple, Dubrovnik, que fa més de reverberar. I també els LP's antics eren curiosos, giraven a 33 rpm. 33 és el primer conjunt de dos decimals iguals seguits dins del nombre Pi. I si sumen els 4 primers factorials naturals: 1!+2!+3!+4!=33. Quin honor!

El 33 és quasi-primer 33=3*11 i des dels 26 que no tenia una edat quasi-primer (26=2*13). Però el meu goig és que l'any proper en faré 34 que també és quasi-primer (34=17*2), i el 35 també ho és (35=7*5) així que tres edats seguides quasi-primeres és de molt bon plaer. I no ho tornaré a veure fins als 85, 86 i 87. A més amb 33 anys ja he passat el mateix nombre d'edats primeres (2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23, 29, 31) que d'edats quasi-primeres (4, 6, 9, 10, 14, 15, 21, 22, 25, 26, 33) cosa que no em tornarà a passar mai més, així que ara ja estic tranquil vivint aquesta experiència única en la vida. També puc estar content d'haver arribat a aquest 33 perquè és el nombre més gran que no es pot posar com a suma de 2 quasi-primers.

De totes formes és una llàstima no poder arribar a l'edat de 33^33-33!+33*33-33/33 i que és un primer de 51 xifres molt majo. També són primers 33*4^33+1, 33*14^33+1 i 33*34^33+1. No hi arribaré tampoc, però ni jo ni vostè amable lector (i lectora). I 33=0⁰+1¹+2²+3³.

33 és el nombre atomic de l'arseni, la Galàxia del Triangle té catalogació M33. El 33 era el dorsal de Patrick Ewing, Scottie Pippen o Marco Melandri i una cançó dels Smashing Pumpkins.

Acabarem amb un esment al Col·lectiu 33, anomenat així perquè la 3a lletra de l'abecedari és la C i correspon a les inicials de Catalunya Catalana. Acusat de paral·lelisme amb el 88 de Hitler, lúnic que fan aquest del 33 és defensar el que ningú altre defensa, que a Catalunya puguem parlar en català. Tan difícil és d'entendre-ho?

Punt mort

Hola bona nit. Sí, els escric de nit perquè és quan em poden trobar amb el meu estat habitual amb grans dosis d'etanol (CH3CH2OH o alcohol etílic) dins del meu cos. Permeti'm que em presenti, sóc el Director General d'Immobilitat Sostenible de la Generalitat de Catalunya. I si paro de riure els voldria explicar una cosa. És que no puc parar de riure... cada cop que tinc una idea em poso a riure sense parar, vés, no sé pas què ho deu fer.

Com això del canvi climàtic ha arribat un moment que no podem permetre que vagi en augment... jojojoj.. perdó, la risa aquesta... és que hem arribat a uns extrems de sequera bestials, ni una gota d'aigua en tot el novembre ni el desembre, ni un floc de neu enlloc de Catalunya, jojojoojo (ui! perdó, perdó) i portem una tardor amb unes temperatures elevadíssimes. De fet l'Atur ha augmentat tant perquè tot el gremi d'instal·ladors de calefaccions i calderes estan a les cues del Servei Català de Col·locació. Jojojojojo, com jo... de col·locat cada cop que tinc una idea.

No podem despistar-nos i després de proposar que es pugui circular a 40 km/h... jojojjojojo... ui! la risa... he tingut una altra bestial idea. Mirin, tots els lleidatans (i lleidatanes) que baixin cap a Barcelona per l'A2 hauran d'anar des de la baixada de la Panadella amb punt mort. Què em diu? A què és una idea in-dis-pen-sa-ble per poder lluitar contra el canvi climàtic i les bosses de plàstic? No arriba a saber vostè què agraïda estarà la població resident a l'Espelt, Òdena, Collbató o Castellolí? Juajauajaua... i les cues que s'evitaran? Si un cop arribat a Martorell, el lleidatà (o lleidatana) arribés a trobar retencions podríem fer que es circulés... marxa endarrere! Bo-nís-sim! Sóc molt bo, eh?

Moltes gràcies per la seva atenció i... ah! que té una pregunta? Digui'm... els 50.000 radars que posarem? No, home (i dona) no! No és per un hàbit recaptatori, no. Tot plegat les multes només han augmentat un 50% amb això del 80 km/h però a canvi la contaminació s'ha reduït un 4%. Val la pena, no?

Doncs això. Gràcies pel seu interès sostenible i vaig a continuar aspirant partícules via nassal, a veure si se m'acudeixen més idees.

Ara ve Nadal i matarem el gall (digui-li gall, digui-li Borbó)

Hola bon dia, sóc el president de l'associació de defensa de galls, gallines i aviram variat. I miri, estic que trino, o millor dit, que escataino (quina paraula més bonica que té el lèxic català) amb aquest refrany que tothom diu en aquestes dates. Trobo poc sostenible, multicultural i ecosocialista incitar a la violència animal amb l'expressió catalana Ara ve Nadal i matarem el gall.

Demanaria la intervenció de la senyora Fiscalía davant l'ús d'aquesta desafortunada expressió. Segurament l'homínid (o donínida) que la citi s'escudarà en que és una expressió històrica i que la treurem fora de context. Algú sap que cal fer per què la senyora Fiscalía actuï? Trucar al 010? Ja tinc els Mossos preparats per enviar a investigar a totes aquelles persones que en ple sopar de la nit de Nadal incitin a l'assassinat dels nostres associats Gallis Vulgaris (i després ja tenen preparada la missa en el meu honor i tot!). La nostra espécie veu passar més ganivets per davant del nostre coll que l'esquena de PAsqual Maragall.

El nostre agrupament ja ha demanat opinió al PP sobre la frase aquesta, i des del partit ja s'ha afirmat que Montilla hauria de trencar el pacte de Govern de la Generalitat amb ERC. El PP també ha demanat a la Fiscalia que investigui aquest cas i que cessin el Conseller de Cultura per no prohibir el Costumari Català, llibre des del qual s'incita a la violència. Des de Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía s'ha reclamat que a Catalunya els refranys popular també es puguin dir en castellà ja que Navidad no rima amb Gallo i per tant no es podrien reproduir aquests refranys agressius que ens ha deixat la cultura oral catalana. José Bono ha dit que la gent que diu això se'ls ha de perdonar perquè jón perjonas un poco primariaj (com deuen ser les persones secundàries?). Els d'ICV demanen que els galls no siguin posats en bosses de plàstic a més de 80 km/h en Bicing. Des del PSC han dit que sí que votaran a favor dels pressupostos de Zapatero i el mateix president del Govern informat sobre el cas diu que "Apoyaré una ley de género para gallinas y gallos". Felip Puig de CIU en ser interpel·lat sobre el tema ha afirmat que Jordi Barbeta ho publicarà La Vanguardia en exclusiva.

Finalment, des d'ERC, el diputat Joan Tardà ha sortit en defensa nostra cridant en un acte "Visca la República, mori el Borbó!". Volent dir que per Nadal no són els galls els que hem de sortir a les esqueles de LA MAÑANA, sinó que haurien de ser els XXXXXXXXXXX. Ui! Veig que la Fiscalia ja ha intervingut aquest article també. Com treballa aquesta gent, no? Des del dia que va fer anar a tots retirant el Jueves quiosc per quiosc que no paren d'intervenir...

Notícia d'última hora: El col·lectiu de troncs (i tronques) de Nadal (allò que a Can Pixapins en diuen Cagatió així tot junt) es solidaritza també amb els maltractament dels galls per experiència pròpia.

Eric Clapton - Layla (unplugged)

Dilluns, 20 de setembre de 1993. Un dia per la història. Bé, per la història, el que es diu història tampoc. Diguem que un dia de la meva història. Aquell va ser el meu primer dia a la Universitat, més concretament a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Inoblidable va ser la gymcana per trobar una estrambòtica aula de nom C3b-003. Amb quin criteri posen els noms de les aules a la UAB? Mira que durant els anys que vaig estar allà hi vaig pensar molt i no vaig poder treure cap conclusió. Ho deuen fer aleatòriament combinant xifres i lletres, sinó no s'entèn. Ui, però això de buscar l'aula aquesta va ser a la tarde!

Així que aquell primer matí del primer dia de cole (de cole gran) me'l vaig passar voltant per una ciutat que li diuen Barcelona. Diguem-li ciutat o diguem-li aglomeració de persones, animals i coses. El meu primer dia solet per Barcelona em va servir per descobrir que per creuar els semàfors has d'anar corrent sinó no et dóna temps de passar i et quedes al mig del pas de zebra. També vaig descobrir la definició de segon, estona de temps entre que el semàfor dels cotxes es posa verd i algun d'ells toca el clàxon.

Doncs això, que aquell matí que reconec que estava una mica nerviós per la nova vida el vaig passar entre l'antiga botiga Virgin (ara és un ZARA) i les antigues Galerías Preciados de la Diagonal (ara Corte Inglés de Francesc Macià). La Virgin era la botiga somiada per qualsevol comprador compulsiu de CD's, i més venint de Lleida! Recordo perfectament els meus 2 primers CD's comprats a Virgin: l'Unplugged d'Eric Clapton i el ChangesBowie de David Bowie. Dos genis de la música. Ara ja ex-genis. I recordo dos LP's comprats a Galerías Preciados aquell mateix dia (feien liquidació per tancament): Los Que Faltaban i Cuatro Bajo Cero. Grups d'aquells que només van vendre un disc, el meu.

Sí que és cert que l'Unplugged de Clapton no és el seu millor disc. De fet, el millor d'Eric Clapton és quan no era Eric Clapton, sí, sí, ha llegit bé. Les seves millors cançons són de l'època de Cream i de Derek & the Dominoes. Però gràcies a centenars de milions de Grammys que va guanyar el 92, es va fer famós. La versió original de Layla és del 1970, de quan Clapton tocava en el grup Derek & the Dominos. Tot i això, el millor riff de guitarra claptonià el podem escoltar a Sunshine of your love (1967) de l'etapa dels Cream, cançó que va ser cruelment assassinada a la banda sonora de True Lies pels Living Colour.

Com aquests post volen ser un petit reflex de la història musical del sr Babunski, ens quedem amb la versió unplugged del Layla... See if you can spot this one...

Gracias por todo alcalde Ros

Hola, buenos días. No, no, no soy Fernando Savater. Soy Francisco Franco, ¿sabe? A lo mejor me conocen como Paco el Ranas. Sí, sé que es verdad que me parezco a ese tal Savater pero que no es lo mismo.
Mire, les quería contar que no estoy muerto, lo que se dice muerto-muerto del todo. Más que nada para dejar clara la situación esa que un tal Garzón ha hecho oficial esta semana. El tipo este había abierto una investigación por unes crímenes que dice que hice yo con unos amigos (sí, sí, el Fraga también) pero que ya la ha cerrado porque ha dicho que estamos todos muertos. Hombre, señor Garzón, que Fraga me parece que aun está por aquel edificio que llamais democrático y de nombre Senado. Aquí arriba (o abajo) estamos Carrero Blanco (¡joder, como saltó el tio, si lo viera Javier Sotomayor!), Arias Navarro (el Dumbo que lloraba el 20-N), Serrano Súñer, Millán Astray, Mola, Girón de Velasco, Nemesio Fernández-Cuesta, Torcuato Fernández Miranda... pero ni Blas Piñar ni Manuel Fraga no acaban de llegar.
De todas formas amable lector (no pongo lectora porque en mis tiempos no había esta idiotez de lo politicamente correcto... de hecho no había ni política), les querría confesar que vivo del todo no lo estoy tampoco, si estuviera vivo-vivo, lo que se dice vivo, ya habría mandado fusilar a Garzón, a Carod-Rovira, Oleguer Presas, Joel Joan y a un tal Babunski (nombre rojo-judeo-masónico-catalán) que escribe sandeces por ahí.
Bueno, y lo otro que quiero decir va para el alcalde de Lérida, Ángel Ros. Que ese monolito que levantaron los falangistas en su ciudad en 1969 en honor a los Caídos despues del derribo de la antigua prisión donde estuvieron recluidos, realmente era muy feo. Y que ha hecho bien en tirarlo al suelo. Suerte que usted sabe y ha dedicado una calle a Casimiro Sangenís, el alcalde que decidió erigir el monumento y destacado miembro de la Falange. Y tambien tienen en su ciudad una calle dedicada a Ramon Areny, alcalde durante mis primeros años de mandato y que puso 3 campos de concentración en Lérida a mi disposición, que gran hombre! 558 fusilados durante su mandato, es que me da hasta como envidia. O tambien una calle para Juan Recasens, el alcalde del alzamiento militar, que el pobre sólo duró un día porque lo fusilaron por España. O el tambien alcalde Miguel Montaña, o Luis Besa que me ayudó en el alzamiento.
Pues nada, que eso, muy amable y gracias por conservanos con ustedes, sr Ros.

Onze

Fa uns dies vaig prometre a la lectora quasiningú d'aquest bloc un article dedicat al número 11. Després de dies i hores de reflexió, em crec mitjanament capacitat per parlar una mica de l'11. Aquest nombre més famós per un sorteig que no pas per la seva essència de nombre.

L'onze, a part de ser imprescindible per poder jugar a futbol és el primer número de dos xifres que és primer, a més és l'únic nombre primer capicua de 2 xifres. També si sumem les seves xifres dóna 2 que també és primer. Onze és el nombre atòmic del sodi. I onze són les espécies aromàtiques secretes que utilitzen al Kentucky Fried Chicken. Les taques solars (sunspots) tenen una activitat cíclica de cada 11 anys. I Notre-Dame de París té 11 campanes.

Els nombres (11¹¹ * 2¹¹ + 1)/(2¹¹ - 1) i 2 + 3⁵ * 7¹¹ són primers també. 2*3 + (2+3) = 11, el producte més la suma dels dos primers primers. I a més, 11^2 = 37 + 41 + 43, suma de 3 primers consecutius.

L'expressió 11 + 2n² ens dóna un nombre primer pels 11 primers valors de n.

Lingüísticament, l'11 és important pels senyors i senyores que viuen a l'illa de Bouganville al Pacífic, el seu idioma té 11 fonemes. I no hi ha cap llibre de la Bíblia que exactament tingui 11 capítols. Però un dia 11 és la festa major de Lleida, i la Diada Nacional de Catalunya, i l'assalt al Palacio de la MOneda de Chile, i la destrucció de les Torres Bessones, i l'atemptat de MAdrid. A l'11 de Downing Street viu el primer ministre britànic. A la cadena Seven-Eleven (2 primers!) compràvem menjar quan estava a Oslo.

Les cinc primeres potències d'onze són capicues:

110 = 1; 111 = 11; 112 = 121; 113 = 1331; 114 = 14641.

11111111111 (11 onzes) és quasi-primer. 10!-11 i 10!+11 són dos primers consecutius. També és primer el número 11^11+11^11*11-1 format per onze uns. 12345678910-11 torna a ser primer. 11!+11!+11!+11!+11!+1 resulta meravellós saber que també és primer.

Té la pel·lícula Ocean's Eleven que va guanyar 3 awards i tenia 17 nominacions (3 i 17 són primers). I Eleveen és una cançó dels Grateful Dead, el nom d'un grup de música indie americà, el títol d'un disc de Bryan Adams i una companyia de discos australiana.

És normal que els professors estiguem mal vistos...

Tal i com diu l'Iu Forn a l'AVUI, aquests de la USTEC són com els del SEPLA però a l'educació. Convoquen una vaga cada 5 minuts encara no saben ni per què. Una vaga que només fa tuf a dues causes: a) "aquest trimestre no hi ha cap pont i fem un dia de festa" o b) "tot el que sigui anar en contra dels professors de la concertada ja ens està bé".

El sindicats va tenir un paper clau en la transcisió i en els primers governs socialistes. Però ara la cultura sindical ha degenerat força. Tenim uns sindicats que es podrien dir perfectament NOATOT o bé TRENQUEMAPARADORSDELANISSAN. L'actual model sindical està esgotat. Com podem entendre que sindicats com la UGT vulguin defensar l'escola concertada i després es manifestin contra una llei que mitjanament intenta promocionar el professorat de la concertada? Sí que és cert que en la convocatòria de festa-vaga d'avui, la UGT molt raonadament s'ha desmarcat, però recordo que sí que va seguir l'anterior convocatòria del 14-F (que també va ser un trimestre molt llarg).

Es veu que això de la LEC és molt dolent. La primera llei d'educació que porta l'adjectiu de catalana. Una llei d'educació que solidifica la llengua catalana a l'ensenyament (que em diran ara, que els de la USTEC són peperos o ciudadanos?).

Un altre punt de protesta dels NOATOT és l'avaluació del professorat. Aquesta avaluació hauria de ser general i no solament per als qui s'hi volen sotmetre. I per això cal que la direcció escolar es professionalitzi de veritat i constitueixi el primer nivell de supervisió del sistema, i alhora que sigui avaluada per la inspecció, i aquesta per l'organisme competent de l'administració. Però la LEC no proposa cap avaluació externa en tota l'escolaritat no universitària que tingui caire oficial per a les qualificacions dels escolars. Seguim sent una excepció respecte als països avançats intel·lectualment. Molts dels professors que avui es manifestaven deuen estar atemorits per si s' enxampen les seves baixes vitalícies...

I per últim, el tema de l'escola concertada. L'ajuda a l'escola concertada és insuficient. No es pot pretendre que desenvolupi la mateixa funció de la pública amb uns equips de professionals que han de suportar injustament al seus horaris 6 hores més de classes setmanals. El Pacte Nacional per l'educació i la LEC vol tendir a l'equiparació professional del professorat. I això, els rebenta. No fa gaires dies discutia amb un aferrissat sindicalista de la USTEC perquè em deia que no teníem dret ni a cobrar els estadis! Com pot haver tanta ràbia acumulada?

Miri, deixem-nos de ximpleries. Una llei d'educació el primer que ha de fer és intentar millorar la qualitat de l'ensenyament i fer que els nostres alumnes obtinguin els coneixements necessaris que han d'obtenir. Per aconseguir això la millor manera és anar a classe i explicar les derivades i integrals que toquen i no perdre temps inútilment per protestes sense sentit. Per això jo avui estava a classe, i potser per això molts altres no ho estaven. Perquè els importa un rabe els seus alumnes, el seu aprenentage i la qualitat de l'ensenyament. Només el benefici propi.

Duncan Dhu - La barra de este hotel

L'estiu passat (quan parlo d'estiu passat parlo de fa 4 mesos, no fa gaire) el diari AVUI va publicar cada dia un petit reportatge molt refrescant (no tinc ni idea què cony vol dir un reportatge refrescant, però a l'estiu tots els programes de tele i ràdio són refrescants) sobre la música que portaven els polítics (i polítiques) importants al seu iPod. Cada polític feia una llista de 10 cançons políticament correctes, tots posaven la quota de Raimon, de música clàssica i ningú no va posar cap cançó dels Inhumanos o de la Polla Records per posar uns exemples.

Salvant les distàncies, jo no sóc polític important (només un pobre secretari d'organització d'una secció local) i no tinc iPod, només un MP4 comprat al Media MArket que em va costar molt bé de preu (Yo no soy tonto), faré uns quants posts sobre cançons que han marcat un moment de la vida. Seran uns posts que segurament no importaran a ningú, però mira, tinc ganes de fer-los.

Començo per la cançó "La barra de este hotel" de Duncan Dhu. És la cançó que trio per definir l'estiu de l'any 1989, l'estiu de les vacances de 8è d'EGB a 1r de BUP. Molts canvis i una història que no escriuré aquí perquè a ningú li importa i a la meva senyora si algun dia arriba a llegir això crec que tampoc li agradaria.
Dir que un disc (sí, disc-disc dels d'abans, LP) dels Duncan Dhu és dels millors discs de la història no queda ni snob, ni in ni fashion. Però jo ho diré. "El grito del tiempo" (1987) és dels millors discs publicats, però jo el vaig descobrir 2 anys més tard. Segur que us sonen les cançons "En algún lugar" o "Una calle de París". Jo em quedo amb "La barra de este hotel". En aquells temps encara eren 3, Mikel Erentxun, Diego Vasallo i Juan Ramon Viles. I tal com dic que han fet disc enormes, també dic que és dels grups més avorrits que he vist en directe. Diego Vasallo tocant el baix romania més immòbil durant tot el concert que un diputat del PSC al Congrés dels Diputats.

Us deixo amb el vídeo de la cançó. Molta canalla d'ara l'ha degut de descobrir per una versió de El Canto del Loco.

I ara es creuran que la reina és d'esquerres

És que miri que m'hi paro a pensar i no hi ha manera. Aquest noiets (i noietes) d'Iniciativa deuen fer els discursos sota els efectes de substàncies psicotròpiques. Veus la Dolors Camats o el Joan Herrera i sembla que estiguin al·lucinats com el Mimosín amb sobredosi de glucosa. Me'ls imagino en un capítol dels Teletubbies.

Ara es veu que s'han emprenyat perquè una senyora d'uns setanta i pico anys que viu dins d'un palau al qual s'hi arriba per una carretera privada de 5 km plena de senglars ha afirmat que als casaments homosexuals "no en diria matrimoni" o que "cal ensenyar religió als col·legis perquè els nens necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Diu que també "està en contra de l'avortament i de l'eutanàsia".

Crec que no cal tenir gaires graduats escolars ni cursets de formació per imaginar-se que la senyora grega que parasita la nostra economia i de la qual som súbdits no és una amant del hippisme, de l'amor lliure ni de dutxar-se tots junts. Sabem que no és ni sostenible ni multiculti. No entenc aquest escàndol que han muntat aquests (i aquestes) pseudocomunistes fins a l'alçada de la cartera per descobrir que la reina és de dretes. A veure si es pensaven que tenien la Passionària de reina! Si és que el Saura aquest es deu fumar quantitats industrial s de substàncies prohibides cada matí... munta un escàndol per un quilet i mig que li costava el cotxe al Benach i el molt sostenible (prengui la paraula sostenible com un insult) es gasta coranta quilos en habilitat la seu de la Conselleria d'Interior segons la decoració Feng-Shui... ui! indispensable pel país!

El que em preocupa de les declaracions de la cònjugue borbònica i propera habitant de la cripta de l'Escorial (quin goig visitar les tombes de tots els Borbons!) és la seva família. Què pensaran tots els seus parents? Si pensa el que pensa de l'homosexualitat, què deu pensar d'altres conductes sexuals? Què deu dir dels zoofílics? O dels necrofílics? O dels bisexuals? O trisexuals? Sí, trisexuals, amb lo tarat que hi ha pel món, segur que algú s'ho fa amb plantes.... segur que dels seus avantpassats borbònics en trobaríem uns quants. Si eren capaços de mantenir relacions sexuals entre tots els parents, que no deuen ser capaços de fer aquests Borbons?

P.D: Aquests Borbors ni morts ens podran deixar tranquils (ni tranquil·les). La guia de l'Escorial ens va dir que el Juan Carlos no té lloc a la cripta reial i n'haurem de fer una de nova. Fins i tot mort ens fotrà la cartera... i no protesta per això conseller Saura?

Fernando Savater

Hola buenos días, soy Fernando Savater, independentista español pero no-nacionalista de esos nacionalismos que no han de ser nacionalistas pero sí que soy nacionalista de España que no pasa nada por ser nacionalista, usted ya entiende ¿no?

Pues mire, que estando yo tranquilamente en casa el otro día leyendo la Constitución Española, me llama desde esa aldea catalana llamada Barcelona (dese cuenta el lector que he escrito Barcelona en catalán) un señor que se llama José Manuel Lara Bosch (como es catalán he escrito su nombre en catalán). Al descorgar el telefóno díjome que había ganado el Planeta (escribo Planeta en catalán porque el premio lo dan en Cataluña, y a lo mejor se me enfadan si escribo Planeta en español imperioso) y que tenía que ir hacia Cataluña para recogerlo.

Dispóngome para viajar a tan preciosa región del nordeste español preocupado por toda la rotulación que podía encontrarme en lengua vernácula catalana y que yo no supiera o supiese comprender. Esta manía de los catalanes de escribir las cosas en catalán, ¡qué cojones! Empezando por el premio, me dicen que había ganado 601.000 € así mismo, fíjense como han escrito los números, ¡en catalán! Esto no hay quien lo entienda, escribir los números en catalán pone en peligro la sacrosanta unidad de destino del imperio español.

Yendo por la carretera veo que hay carteles donde leo "Lleida 85", "Tarragona 56" o "Barcelona 92", otra vez todo en catalán, es fácil que pueda perderme por estos lares. Una vez consigo entrar a Barcelona (Barcelona escrito en catalán claro) y pagando este oculto impuesto revolucionario que tienen los catalanes oculto bajo el nombre de peaje, tengo que dirigirme a una sede nacionalista llamada Palacio de Congresos de Catalunya (aquí ja escriben Cataluña con faltas), y por más INRI el nombre de la calle me lo indican tambien en catalán (Diagonal) ¡Esto no hay quién lo entienda! ¡Por favor!

Una vez en el interior una autoridad catalana (la infanta doña Cristina de Borbón) como no, me hace entrega del galardón, que por respecto a mi noble y gran persona me dedica unas palabras en castellano. Esperando acabar con ansias el acto que estos catalanes de la Editorial Planeta (vean como escriben Editorial y Planeta los catalanes) me han preparado para regalarme 601.000 € (en catalán claro) y propagar a voces y a los cuatro vientos la discriminación de la lengua común española en las aldeas catalanas. Y aun se atreven a llamarme Fernando Savater... yo que siempre he querido ser Fernando Zapatero... es que hay que ser gilipollas.

Lladres de sants (festivitat de Sant Faust)

Miri, que això tan famós que Madrid ens roba no ve d'ara ni de fa 4 dies, nonono... Aprofitant que avui 14 d'octubre és la festivitat de Sant Faust, gran patró d'Alguaire els faré cinc cèntims d'una història de robatoris espanyols de fa anys.

Sant Faust era d'Alguaire i, com era tradició en aquells temps, va fer de pagès. Es diu que Sant Faust (quan encara no era sant) treballava molt, i que era molt humil, però que li agradava llegir tot i que no havia pogut anar gaire a l'escola (com també era tradició en aquells temps). Per això a la seva imatge sempre surt amb l'aixada (la sartell) i el llibre sagrat, símbol de la seva dedicació al treball i a la lectura formativa.

La llegenda conta que aquest pobre sant va voler anar a Terra Santa, ja que li feia molta il·lusió veure el Sant Sepulcre on havien posat el cos de Jesús quan el van baixar de la creu. Però durant els mesos que durava el viatge, els moros (amb perdó per aquesta incorrecció política) que havien declarat la guerra al cristianisme, el van fer presoner. El bon sant d'Alguaire el van fer esclau i el van vendre en subhasta pública en una plaça, però va tenir la sort que l'amo que el comprà era una bona persona, i a través de les xerrades amb el senyor Faust es va convertir al cristianisme, va deixar-lo lliure i el va acompanyar fins a Alguaire (encara no havia l'aeroport projectat en aquell temps, ni la ZEPA, ni els socialistes manaven a l'ajuntament...).

Al cap de pocs anys Faust va morir i els seus amics no sabien on enterrar-lo. Van decidir que el posarien damunt d'una somera cega i la deixarien lliure. Allí on la mula s'aturés enterrarien aquell home (que això de lligar els morts a les someres també devia ser mig tradicional en aquell temps perquè al pobre Sant Ramon també li van fer, i va anar a petar justament a Sant Ramon).

La somera, bé pel vinet, bé pels montaditos, va tirar milles fins a Bujanda (Àlava), on la bèstia va donar un cop fort de pota a terra i va caure. El darrer cop de pota encara avui es pot veure (o almenys ens fan creure que aquella potada era de la somera de Sant Faust). Allí mateix va brollar una font, l'aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d'enterrar el sant. I allí es veu que encara està el seu cos. I l'ajuntament de Bujanda sense un cap de màrqueting competent no ha sabut transformar allò en una espécie de Lourdes a lo rural.

Durant molts anys sant Faust va ser el patró dels pagesos de totes les terres lleidatanes i de la quasi totalitat de Catalunya, però després, des de Madrid, ens el van canviar per sant Isidre. Estem parlant del primer expoli dels espanyols a Catalunya? Podem demanar balances santorals? I si tornéssim a reclamar sant Faust com a patró dels pagesos lleidatans i catalans?

Sabent la història de Sant Isidre, que va deixar de treballar per dedicar-se a pregar dient que ja treballarien els àngels... ara ja entenc perquè és el patró de Madrid.

Apallissar independentistes

La no sé si respectable senyora Teresa Pallarès (quina llàstima d'aquest cognom tan català), subdelegada del govern de Madrid a Tarragona, ha autoritzat una manifestació nazi per avui 12 d'Octubre, fiesta nazional del país veí. Miri, fins aquí, ho podem arribar a entendre per allò de la llibertat d'expressió i del dret de manifestació.

El grup convocant, liderat per Ricardo Sáenz de Ynestrillas, es diu Alianza Nacional i es dedica a muntar conferències com una de divendres, a València, perquè parli Manfred Roeder, un veterà de les Joventuts Hitlerianes, que va combatre fins als darrers dies de la Batalla de Berlín, al voltant del búnquer de Hitler. Els anys vuitanta, Roeder va organitzar un grup terrorista nazi, els Deutschen Aktionsgruppen, i va ser condemnat a tretze anys de presó a Alemanya. Uns angelets.

El cas és que els ultres d'Alianza Nazional tenen per costum viatjar a Euskadi, Galícia i Catalunya amb un parell d'autocars amb fiambrera cada 12-O. Així garanteixen que es munti una contramanifestació i que la policia acabi apallissant... els independentistes. És a dir, uns quants fatxes d'uns partits democratiquíssims que no es pot arribar a imaginar vostè lo democràtics que són organitzen unes manifestacions perquè la policia acabi estovant a uns quants independentistes que resulta que no són gens de democràtics.

Com diria en Daniel Sánchez Llibre... "pues òstia! no ho entenc". Els PSOE aprova una llei de partits per il·legalitzar només alguns partits que en diuen terroristes (per mi no hi ha cosa més terrorista que tots aquest cafres que es manifesten el 12-O amb banderes amb símbols gallinacis). I el PSOE autoritza manifestacions d'aquest tipus. I la senyora Teresa Pallarés és del PSOE. Visca l'esquerra espanyola tan plural i democràtica! Com va dir Cambó, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Quina diferència deu haver entre la senyora Pallarés i la García Valdecasas per exemple?

Jaume Fernàndez president

Des d'aquest humil bloc, l'autor dóna suport a l'amic i company Jaume Fernàndez com a president de la Federació de Lleida d'ERC.
Per coherència, pel republicanisme i per la independència. Que caram, ja n'hi ha prou de dir que sí a tot!

http://www.laterraferma.cat

Finançament i nombres primers

Des de que es va començar a parlar de la negociació del finançament de Catalunya (en aquesta legislatura, s'entèn) no han parat de sortir xifres. Les que tinc recopilades són les següents: 5229, 3800, 2329, 1794 i 1750. Disculpi el lector (o lectora) si me'n deixo alguna proposada per alguna associació de veïns o per algun grup d'amics del bacallà a la llauna, però és que ha arribat un moment que cadascú posa la xifra que més li convé.

Com que jo economista no ho sóc i això em treu capacitat per analitzar aquestes dades econòmicament (per això ja tenen al Sala Martín, el mequetrefe de las americanas), l'única ajuda que se li pot donar des d'aquest humil bloc és una anàlisi matemàtica de les dades. Sí, ja sé que els matemàtics no som gran cosa en aquest món (en els altres móns no ho sé), que fins i tot som descartats de les lleis d'educació (es veu que només filòlegs i historiadors poden fer lleis d'aquestes... així surten) i que el que diré d'aquí cap avall no importarà a ningú... però és que em fa gràcia fer aquesta anàlisis.

Pel teorema fonamental de l'aritmètica el que farem serà trobar la descomposició única d'aquests nombres en factors primers:
5229=3*3*7*83
3800=2*2*2*5*5*19
2329=17*137
1794=2*3*13*23
1750=2*5*5*5*7

A primer cop d'ull semblen uns nombres lletjos, no hi ha cap de primer. Però fixem-nos en 2 curiositats ràpides, el mcd d'aquests nombres és 1, és a dir tots són primers entre ells (oooooooh!) i a més hi ha un nombre quasi-primer, el 2329. El càlcul del mcm no és interessant.

Si ens fixem en el 2329, que és el més xulo de tots, veiem que només descomposa en producte de 2 factors (per això és quasi-primer), el 17 i el 137.

El 17 té una propietat meravellosa, i és que és l'únic primer conegut que és igual a la suma de les xifres del seu cub: 17³ = 4913 i 4 + 9 + 1 + 3 = 17. També és l'únic primer que és mitjana de dos nombres consecutius de la succesió de Fibonacci, en concret del 13 i 21. Gauss també participà en la màgia del 17 descobrint la construcció del polígon regular de 17 costats amb regle i compàs. I 17º és la inclinació de l'òrbita de Plutó. I 17 és també la suma dels 4 primers nombres primers 17=2+3+5+7. I si feu 17*65359477124183 dóna 111111111111111. I les primeres quatre xifres de 2^(17+17) són 1717. I (17^17+1)/(17+1) també és primer. I 17=1^⁴ + 2^⁴ i també 17 = 3^{^4} - 4^³

tan(cos(sin(x))) = 0.017... per qualsevol angle expresat en graus. I el capítol 17, versicle 17 dels Fets dels Apóstols és justament la meitat del Nou Testament.

I musicalment, Janis Ian, Jethro Tull, Stevie Nicks, Sex Pistols, Enanitos Verdes, Violeta Parra i The Beatles tenen cançons dedicades al 17.

Qui gosa dir que els nombres són avorrits?

La Verge Blanca

Avui (o ahir, depèn de quan ho llegeixi) dia 2 d'octubre els lleidatans (i lleidatanes) estem de festa grossa. Sí, sí, ha llegit bé. Fes-ta-gros-sa. El dia 2 d'octubre és la celebració de la nostra santa patrona de la ciutat de Lleida. I vostè no ho ha celebrat? Ah! És que no es fa festa? Això és cosa del Montilla suposo, que va dir que els catalans havíem de treballar més (!!!!).

Doncs tal i com ha llegit, la festivitat de la nostra patrona ha passat (com sempre) del tot desapercebuda. La Verge Blanca o Verge de l'Acadèmia fou proclamada patrona de la ciutat l'any 1946 per papa Pius XII (com el nom del carrer). La imatge que es venera d'aquesta marededéu és obra de l'escultor Maximiano Sala i és feta amb fusta de til·ler imitant el marbre blanc, raó per la qual rep el sobrenom de Verge Blanca. Ara que hi penso... aquí Lleida tenim manies de posar noms de colors a les maresdedéu. El fet que la tradició l'anomeni Verge Blanca deu ser en contraposició de la Verge del Blau? Ho haurem d'investigar... La imatge de la Verge de l'Acadèmia pot ser venerada a l'oratori de l'Acadèmia Mariana recentment reformada. Evidentment, l'Acadèmia està al carrer Acadèmia.

I el que em pregunto jo com a humil escriptor de blocs... ja saben els senyors (i senyores) paritaris (i paritàries) que a Lleida celebrem la festivitat de 2 patrons enlloc de la paritat patró-patrona? El fabulós Ministerio de Igualdad hauria d'intervenir en aquest afer? Què està fent Bibiana Aído al respecte? Que diran els d'ICV si no complim el percentatge de patrones? Es pot establir una llei al respecte?

Sí que és veritat que Sant Anastasi va néixer a Lleida i el senyor té tot el dret a ser patró nostre (com ho és de Badalona, lloc on morí). Però... i Sant Miquel? Quina relació té amb Lleida? Va muntar una fira de tractors on la gent va a gorrejar globos, bosses, bolis, prospectes d'empacadores i caramels de La Caixa? Va crear una fàbrica cervesera? Si el nom d'una fàbrica pot esdevenir patró... podem tenir algun cop Santa Copaga? O Sant Romero Polo?

Senyors (i senyores) paritats... acabem amb aquesta situació que fomenta l'aïllament de la dona en la nostra societat. Per uns sants (i santes) patrons (i patrones) en igualtat! Pobres nens (i nenes) lleidatans (i lleidatanes) que creixen davant d'aquesta immensa injustícia sexista!

Protons

Aquest 11 de setembre ha estat diferent. La gent no parlava de finançament, no, no. Ni de reivindicar drets nacionals, això ja està passat de moda. Aquest 11 de setembre tothom parlava del nou accelerador de partícules inaugurat al CERN de Ginebra (per cert, CERN=Centre Europeu de Recerca Nuclear). Joan Puigcercós protestava contra el déficit de protons que afecta Catalunya i Rodríguez Ibarra demanava solidaritat a Espanya en el repartiment de protons. Solbes anunciava un protón para todos i als balcons de tota Catalunya es veien protons penjats.

Doncs bé, aquesta cosa de la qual tothom en parla i ningú sap ben bé què és ja s'ha espatllat. Una obra que val la meitat del dèficit fiscal de Catalunya (que és molt... imagini's a Catalunya pagant cada any 2 acceleradors d'aquests als de Madrid) i feta per unes ments que suposo deuen ser unes llumbreres (10.000 físics) ha petat. I ara ja deuen estar trucant al lampista de torn, els hi cobraran 35 €/hora amb desplaçament apart; trigaran un munt de dies per arreglar-ho perquè la peça ha d'arribar d'Alemanya (no entenc perquè sempre que s'espatlla algo a casa ha d'arribar una peça d'Alemanya), i segurament no ho tenen cobert per l'assegurança (ja se sap, la llei de Murphy de les assegurances: ho cobreixen tot excepte el que es trenca).

Com a servei públic que vol ser aquest bloc li explico que el LHC, tal com es diu aquest aparato, no és un accelerador de protons. És un accelerador d'hadrons (¿lo qualo?), sí, sí, hadrons. Els hadrons estan formats per barions i mesons. Sí que és cert que els barions són els protons i els neutrons, però els mesons ja són altres coses que ben bé no sé ni jo. Així que això d'hadró és un terme més genèric que el de protó. I a part de tot això, no es pensi que pel món només trobem protons, electrons i neutrons... hi ha força més porqueria: muons, tauons, fotons, gravitons, neutrins, quarks, gluons, bossons... (ja ho saben això els ecologistes?)

I per què serveix fotre hadronets d'aquests a gran velocitat? Segurament per res. Però per provar tampoc perdem res, no? La ciència tota la vida ha funcionat amb la llei de l'assaig-error, ja se sap, una cosa és certa fins que arriba un altre i diu el contrari. Que li preguntin a Einstein, que va tirar per terra segles d'història de la física....

I si no heu entès res, no passa res tampoc, segurament dormireu igual de tranquils. Mireu aquest vídeo que és força més entretingut que llegir-me a mi:

Walker Llena Rangers

Uuuuuuuuui!!! Quina por!!! Miri que estem tots (i totes) més acollonits que Rosa Diez en una assemblea d'Òmnium Cultural. El conseller Joaquin Llena s'ha tornat un justicier i ha afirmat, després que ERC trenqués el pacte de govern a l'ajuntament de Mollerussa que "Això no quedarà així". Venjança! Sang! Què fara el Llena ara? Fer que els socialistes facin els que els hi doni la gana? Va home (i dona)! Si ja ho fan ara! Als dels PSZ se'ls en refot si governen en majoria, minoria, coalició, o a la comunitat de veïns. A qualsevol govern actuen de la mateixa manera. Allò tan democràtic del aquí mando yo y punto.

Ja fa gràcia que el pitjor conseller d'agricultura de la història de la Terra (i per extensió del Sistema Solar) vagi reclamant justícia a la seva mida. Sobretot ell que sent alcalde d'Alt Àneu té centenars de milers de delictes urbanístics acumulats i que entre els seus hobbies figurava el de quedar-se terres de pastura que havien de sortir a subhasta per vagi-vostè-a-saber quin ús fer-li. Sen-sa-ci-o-nal aquest individu.

Si l'Ignasi Serret i els altres 2 regidors van decidir abandonar l'equip de govern segur que tenien un bon motiu, però segur-segur. Conec de fa temps l'Ignasi (director d'IES) i tenia unes ganes enormes de ser regidor d'educació. Si ho ha hagut de deixar és perquè algun pesecero li ha fet la vida impossible.

Això mateix també passa en un poblet del Segrià on fan un aeroport, el nom del qual prefereixo mantenir en l'anonimat. Diguem que l'equip de govern està format per 4 regidors del PSC i 4 d'ERC. Per començar el PSC amb el seu tarannà democràtic no va acceptar l'alcaldia compartida (ui! no! nosaltres vam guanyar per un ampli marge de milions de vots van dir més o menys). Després van obligar a ERC a fer àrees compartides. És clar, no fos cas que aquests palanganeros d'Esquerra tinguin bones idees. A més han estat capaços de posar a cultura un incompetent que és capaç de fer més faltes d'ortografia en una línia que un nen d'infantil. I a més han impedit al grup d'ERC dur a terme el seu programa d'urbanisme. Totes les promeses que va fer el PSC abans de les eleccions sobre les reformes del POUM han desaparegut i ara les està buscant Iker Jiménez i l'equip de Milenio Cuatro. I què es limiten a fer aquests dels PSZ? A obeir ordres del més enllà... i qui és el més enllà? Zaragoza, Iceta, Farran, Montilla... ui! aquests sí que fan por, no?

Adéu siau i no cal que torni.

Miri que per un dia seré educat amb els bisbes (i les bisbes?). Així que, monsenyor Xavier Salinas, passi-ho bé, que tingui un bon viatge i bon vent i barca nova. I que no cal que torni, no es molesti, si s'ha deixat algo per aquí ja li enviarem per SEUR. Que potser si torna s'endurà la Seu Vella a Candasnos o el Castell de Gardeny a Bujaraloz.

Jo, és que a tota aquesta colla de capellans no els acabo d'entendre. Deu ser això del contacte amb Déu (o amb Buda, Javhè, Odín o Brahmaputa per ser políticament correctes). És la teoria aquesta del fes el que jo dic però no el que jo faig.

Quan el Vaticà (o qui sigui) va fer escampar la boira al bisbe Ciuraneta i ens va col·locar aquest farsant del Salinas, el primer que va córrer a anunciar-nos fou que ell apostaria pel nihil innoventur (que no canviï res). Segons ell, no havia de modificar tot el que havia aconseguit monsenyor Ciuraneta en espera que vingués un bisbe de veritat. Però mira per on que el senyor bisbe ens va sortir embustero, va fulminar tota l'estratègia de defensa de l'art sacre, va fotre fora l'equip jurídic i se'n va anar a Barbastre a firmar l'acord (potser amb un excés de Somontano) amb el bisbe de Barbastro. Jo que vaig estudiar en col·legi de capellans (hermanos millor dit) em van ensenyar que dir mentides és un pecat. I vostè què és sr Salinas? Mentider és la paraula que millor el defineix.

I pel que sembla, el bisbe que ens haurem d'empassar ara (com si fos indispensable un bisbe, crec que podríem passar sense també, no?), aquest tal Piris (que diria l'Arzalluz), va pel mateix camí. Fa uns dies va dir que "escoltaria totes les parts i actuaria amb objectivitat". Doncs ara ja diu que "cal fer cas a la Santa Seu en el litigi de l'art sacre". És que estan tots fets amb el mateix motllo. Que vagin a prendre per allà on es posen els supositoris.

De Bonet ben poc

Dilluns dia 8 de setembre. 8:30 del matí. Dins del meu cotxe (sí, poc sostenible, però els autobusos de Lleida tenen menys freqüència de pas que un cotxe de línia de Lesotho) em disposo a anar al meu lloc de treball. A la ràdio, de sintonia predeterminada el 100.7 de Catalunya Ràdio (per fer el moment més realista, demano a l'amic lector (i lectora) empri 10 minuts en llegir cadascuna de les frases, d'aquesta manera podrà comprovar el ritme frenètic de la locutora):

-Hola bon dia, sóc Neus Bonet, la nova presentadora amb no-crosta no-nacionalista. Jo era la cap de programes de Catalunya Ràdio i com jo me lo guis, i jo me lo com ara he fulminat el crosta-Bassas i m'he posat jo a mi mateixa. També he finiquitat al crosta-Llucià Ferrer i he posat 3 amigues meves igual d'entretingudes a la tarda. Saludem al nou col·laborador amb no-crosta del programa Joan Barril.

(Ara, quan parli Joan Barril trigui a llegir uns 15 minuts per frase)
-Hola, sóc Joan Barril i gairebé ja surto a totes hores en aquesta emissora. Les mames (i papes) de Catalunya graven els meus programes i els posen a les habitacions dels nens per fer-los dormir. Sóc més avorrit que Leonard Cohen i Albert Pla cantant en un funeral.

-Moltes gràcies, col·laborador no-crosta Joan Barril. I saludem el nostre primer convidat al programa sense crosta. El gran, insigne i il·lustre José Montilla de la tampoc crosta. Bon dia senyor Montilla.

(Quan parla el Montilla inverteixi uns 20 minutets per cada paraula)

- Eeeeeeeeeeh, mmmmmmmmmm, bon dia.
- Que bonic que és senyor Montilla. Moltes gràcies primer de tot per col·locar-me aquí després de passar el Wipp-Express i treure la crosta que havia. Des de que feia L'Aparador no havia fet res de tan avorrit. Fins i tot vaig eliminar els programes de sardanes de Catalunya Cultura perquè no fossin més avorrits que jo.
- Eeeeeeeeeeh, mmmmmmmmmmmm, de res.
- Senyor Montilla, vostè és un encant i és formidable. Que mudat que va. El PSC-PZOE ja controla tota la Corpo descrostitzada, i això que vostès en el seu dia van votar al Parlament en contra de la creació de Tv3 i dels Mossos d'Esquadra.
- Mmmmmmmm, eeeeeeeeeh, sí. Gràcies a Catalunya Tele Taxi Ràdio per la seva entrevista.
- Excel·lentíssim i il·lustríssim senyor Montilla. Ja sap que això és casa seva i pot fer el que vulgui. Com ja porta fent... Ara passem a la tertúlia amb nous convidats que tots pensen el mateix i tots estaran d'acord perquè són descrostats. Saludem al més independentista que tenim avui entre nosaltres, el senyor Paco Maruhenda, director de La Razón a Catalunya.

I així va ser com vaig canviar a RAC1 deixant Catalunya Ràdio (la ex-ràdio nacional de Catalunya i nova ràdio regional de Catalunya).

El Ros és un Àngel

Si vostè es pensava que el senyor Àngel Ros era l'alcalde de Lleida, doncs no és veritat. Per molt que ho sembli no ho és. I jo li diré què és. El senyor Àngel Ros és el bomber oficial de la nostra ciutat. Que sí, que sí. Per què es pensa que no tenim incendis aquest estiu? El senyor aquest apaga tots els focs extintor en mà!!!

Li poso uns exemples perquè acabi de creure-s'ho. Que el Lleida Llista d'Hoquei diu que ha de baixar perquè hi ha problemes econòmics i l'equip no es pot aguantar a Divisió d'Honor? Doncs va l'Àngel Ros i patapam, manguerada i salvat.

Que els del Plus Pujol noten la crisi? Tot i que sigui una S.A.E. (Societat anònima esportiva) i amb una gestió similar a la dels propietaris de Martinsa-Fadesa o del Fórum Filatélico, va Àngel Ros i xooooooooooof, foc apagat i problema solventat. Hala, ciutat esportiva inclosa.

Que els de la U.E. Lleida que també és S.A.E. necessiten un espónsor per aquesta temporada? L'Àngel Ros es posa el casc i es treu un espónsor súpermilionari de la mànega que el club era incapaç de trobar.

Molts (i moltes) diran que afluixar la mosca amb quartos de la caixa de l'Ajuntament a clubs esportius (privats) no és just. Crec que cal fer-ho i a més cal facilitar la supervivència dels clubs d'elit de la ciutat. Sempre he dit que promociona més un club de futbol a 1a divisió que 35.000 campanyes d'Ara Lleida. I el problema rau en tots aquells (i aquelles) que voldrien que l'esport lleidatà d'elit fos més virtual que la Wii... i que no hi ha pocs, escolti.

La ciutat més lletja de Catalunya

Miri, si algun cop em pregunten quina és la ciutat més lletja de Catalunya em posarien en un bon compromís, perquè no sabria quina pas dir. I poden estar tranquils els amics (i amigues) barcelonautes que no diria Barcelona, de fet dubto entre altres dos... potser Barcelona seria la tercera posem per cas.

El dubte està entre Lloret de Mar i Salou. Però potser Salou és encara més horrible. Diguem que a Lloret hi ha algun restaurant acceptable, a Salou no n'hi ha cap. Bé, el Castillo de Javier el descartem per temes econòmics.

Aquest llarg cap de setmana, per motius aliens a la meva voluntat (que acostumen a ser no-aliens de la voluntat de la meva benvolguda senyora) he estat en aquell lloc anomenat Salou. Encara no li he trobat cap cosa gratificant a aquell conjunt d'edificis clonats amb baranes grogues i xiringuitos horteres a sota. Els carrers són dipòsits de vomitades i pixades vàries, les bosses d'escombreries escampades aleatòriament per la via pública, l'atenció als restaurants i bars és lamentable si ets una persona normal, el trànsit caòtic, la regulació semafòrica digna de Lesotho, l'aparcament inexistent... i així podria continuar. Un conglomerat d'edificacions (no arriba ni a poble) únicament pensat per úsdefruit amb gatera inclosa de guiris. Un català allà és més extrany que una bona idea al cap de Fernando Savater.

I a sobre, no tenen cap més feina que fotre'm una multa d'aparcament. Però què s'ha cregut l'ajuntament de Salou? Quin dret tenen a posar multes després de tenir-ho tot fastigosament deixat? Com poden tenir els sants pebrots de cobrar zona blava els festius fins a les 22:00 de la nit? Entendria que fos a la Vendóme de París, a Trafalgar Square de Londres o a Times Square de Nova York. Però que per anar a Salou et multin? Quin insult! Aquell ajuntament deu tenir un superàvit bestial! Ets català i se't riuen a la cara, si algun dia som independents que Salou se'l quedin els espanyols.

A més, saben que a Salou és on es fundà la CADECA (Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano)? Suposo que ho van fer perquè allà tot quisqui parla anglès, no? Ah! Que ho van fer en contra del català? Va home (i dona)! No faci aquestes bromes!

Fora del mapa

Fa molt i molt temps, una petita ciutat de l'extrarradi (digui extrarradi, digui territori, digui comarques o digui fora àrea metropolitana) anomenada Lleida era l'única capital que tenia un club de futbol en categoria professional. Oh! Que bonic! El Lleida copava les tardes dels dissabtes de TV3 "la seva o d'algú altre". A Girona veien jugar el Cassà, o es conformaven en ser del Figueres o del Palamós. A Tarragona, el Nàstic s'enfrentava amb el Balaguer i el Tàrrega.
En aquells temps els esports futbolístics eren Barça, Barça, més Barça, molt més Barça i després Espanyol i Lleida, poc però ho eren. Aquest club era un club consolidat a la Segona Divisió A havent passant per la Primera Divisió.

Però no tot podia ser tan bonic. En aquesta ciutat on eren feliços amb el seu equipet de futbol va arribar Tatxo Benet, Xavier Massana, Antoni Gausí, Miquel Pons, Jaume Llauradó, Josep Lluís González disfressats de llops (i llobes) molt i molt dolents i entre tots, alguns més i altres menys, van fer nyam-nyam-nyam i van esborrar Lleida del mapa futbolístic. Va quedar més esborrat que els mails que envia Antoni Castells a Pedro Solbes.

A més, aquells petitets clubets que es pancien per 2aB o 3a ara estan a Segona A. La pena del Lleida encara és més gran. El Tarragona estava a 2aA amb Óscar Rubio, Raul Vates i Felip Ortiz. El Girona ha pujat amb una davantera formada per Arnal i Manolo Lanzarote i amb Raul Agné d'entrenador. El Huesca amb Antonio Calderón d'entrenador, Ismael MAriani de 2n entrenador, Eduardo i Miguel Martínez a la porteria, Txetxu Dorado a la defensa i Rodri i Camacho al migcamp. Si a més li sumem que el Saragossa enguany també està a 2a A... més o menys tenim el futbol com l'AVE. Que de passar sí que passa per Lleida, però no para.

Avui l'equip que havia estat gran ha debutat al Camp d'Esports guanyant 1-0 al Nàstic. Amb una plantilla formada per 14 jugadors lleidatans. Ho podrem fer millor o pitjor, però els jugadors posen ilusió. La presentació enguany de jugadors com Xavier Gabernet, Iban Parra, Jaume Campabadal, Ermengol Grau o Gerson Bosch no pot comparar-se amb les de Víctor Marco, Dupi, Esparza, Borja o Pablo Díaz. Escolti'm (o llegeixi'm), potser no serem un gran equip de futbol enguany, però el que sí que és segur és que aquest equip realment ens representa... i no com altres que fa anys que ho intenten i no poden.

Visca el Lleida!

El típic comentari sobre la inauguració dels Jocs

Sí, avui seré poc original (sí és que algun cop ho sóc). Parlaré sobre els Jocs Olímpics. Divendres, de la mateixa manera que 3.999.999.999 espectadors (i espectadores) més vaig veure per la tele la cerimònia d'obertura dels Jocs (diuen que ho vam veure 4 mil milions de persones, que fort pensar que hi ha tanta gent mirant el mateix a la tele, només per una qüestió de probabilitats amb el nombre de canals televisius que hi ha al món hauria de ser gairebé impossible).

Vaig descobrir que en postura aletargada al sofà també es pot reflexionar:

1) Veient alguns països com Taiwan o Hong-Kong als jocs de la Xina, em pregunto jo... tant difícil és que surti Catalunya entre aquests 204? A més no protestaríem pel lloc de desfilada, ens és igual sortir després d'Espanya que de les Illes Fidji. No com els coreans del nord i del sud que no volien sortir uns després de l'altre.

A més, serien 205 països o més, i qualsevol nombre major que 205 es pot posat com a suma de primers de la forma 6n+1, cosa que és molt curiosa.

2) Em va semblar veure en una delegació d'aquestes de 4 o 5 persones d'un país que vaig sentir per últim cop a 8è d'EGB a King Africa... algú pot confirmar-ho?

3) Els portuguesos i els americans portaven la mateixa gorra hortera. Les tenien d'oferta?

4) Hi ha 1.000 medalles i 11.400 atletes. Suposant una distribució uniforme, la probabilitat d'aconseguir una medalla és de 8,77%. Una probabilitat molt més gran que ens toqui la loteria. I què cony fem jugant a la loteria i no participant en els JJOO?

5) Hi ha esportistes que han d'aguantar tot el cerimonial aquest de 4 hores de peu per no res. Imagini's els atletes (i les atletes) que no passen la 1a ronda classificatòria dels 100 m llisos. Tot plegat hauran tingut una participació olímpica de només 10 s. Què vol que els hi digui... no sé si val la pena anar tan lluny per només 10 s, dutxa i cap a casa....

6) Com els xinesos van inventar la pólvora ho van fer tot amb focs artificials... què hagués passat si haguessin inventat la cervesa? O el sifon?

7) És necessari que els atletes de les illes Bermudes vagin en bermudes? Que hagués passat si les Illes Tonga es diguessin Illes Tanga?

8) Com és que tant boicot pregonat i al Niu del Pardal estaven Bush, Sarkozy, Durao Barroso, los Felipes de Borbons (aquests no tenen ni idea de drets humans)...

9) Per què ara és tan imprescindible depilar-se a la natació quan Mark Splitz va aconseguir tots els récords de natació amb un bigoti de sr encarregat de Filiprim?

Solskjaer: adéu i gràcies

Avui, benvolgut (i benvolguda) pantalloespectador parlarem de futbol, que és el que dóna comentaris i el que realment interessa la gent. Vostè sent algú del carrer parlar de crisi? De la calor? De la boda de Leticia Jiménez-Arnau y Martínez-Bordiu? Del pàrquing de pago de l'Arnau? De la tragèdia urbanística del camí de Montcada? Nooooooooooooo... si fins i tot quan fan eleccions en aquell club el nom del qual no poso fan un especial i tot a TV3 amb enquestes i repartiment d'escons!!!

L'altre dia em disposava a veure un partit de futbol estival amb les mateixes ganes que posaria Jaume Figueres presentant un especial sobre el Robobo de la Jojoya. Era el Manchester United-Espanyol que havia llegit al diari que el feien. Tot plegat tenia menys ganes de treballar que la neurona d'un intel·lectual espanyol. Doncs vinga, cap al sofà. El que no sabia és que el partit servia d'homenatge al gran Ole Gunnar Solskjaer, el Babyface Killer.

Un magnífic futbolista i magnífic noruec (mira, que tot el que ve de Noruega es veu que és bo) que després de més de 10 anys al ManU es retira crec que per les lesions de ginoll que havia patit últimament. L'any passat ja va jugar menys que Santi Ezquerro. Els red devils, com equip senyor (i senyora) que és (encara hem d'aprendre molt del futbol de la Premier) li van retre l'homenatge el dissabte passat jugant contra un equip senyor del futbol català com és l'Espanyol.

Sempre recordo el que deu ser el gol de la seva vida, el de la final de la Copa d'Europa contra el Bayer de Munich al Camp Nou. Sobretot quan va guanyar el ManU marcant al temps de descompte remuntant el 1-0. El recordaré per molts motius, un dels quals el comparteixo en secret amb el company croat català (i futur creador de catalans (i catalanes)).

Apart del reconeixement concret a Solskjaer, el que ens deixa, un cop més, el partit, és la sensibilitat especial dels britànics per aquests actes. No són només les aficions, va en la cultura de jugadors, entrenadors i dirigents.

Sí, sí,,, ja ho sé. Thuram també s'ha retirat enguany i també sé que durant molts anys potser va ser el millor defensa del món i que té el récord de partits jugats amb la selecció francesa... però amic (i amiga) lector (i lectora), ja sap per què no puc parlar de Thuram, no?

Gaudim de Solskjaer:

El típic substitut d'estiu

Hola, bon dia! Sempre diu l'autor que aquest bloc vol ser un servei públic i els responsables dels serveis públics durant l'estiu fan vacances i deixen els seus serveis als típics substituts (i substitutes) d'estiu que sempre fan articles i programes refrescants.

Doncs em presento, sóc el substitut d'estiu d'aquest bloc. Sóc un intel·lectual no nacionalista independentista español. D'aquells que ens intel·lectualitzem a favor del no-nacionalisme español no-excloent i no-identitari.

Miri vostè (home i dona) que acabem de veure aquests paperots que li diuen estudi de les balances fiscals i ens hem escandalitzat molt. Això és un robatori! Quin escàndol! No es pot consentir! Fins i tot els catalans reconeixen que de cada 3 € que paguen a l'Estat, resulta que els en tornen 2. I encara demanen més. Quina colla de xoriços! Insolidaris! Egoistes! Ara més que mai, els intel·lectuals (i les intel·lectuals) reclamem que Catalunya deixi d'espoliar els españols de bona fe. Pobres nens (i nenes) extremenys que només poden tenir un ordinador per cadascun a les seves escoles... no em diran que els nens (i nenes) extremenys no es mereixen 23.874 ordinadors per cadascú? Quina manera de jugar amb els seus sentiments. I els pobres funcionaris extremenys? El 25% dels treballadors (i treballadores) extremenys són funcionaris (i funcionàries) i necessiten viure, pobrets ells (i elles), tenen les seves despeses també. Per culpa de l'egoisme català no podran viure aquesta gent. I què farem per conservar els centenars de milers de milions de quilòmetres d'autovia d'Extremadura i Castella?

Miri, que va sent hora que fem un manifest. Un manifest contra l'espoli i el robatori a què ens sotmeten els catalans (i catalanes). Una colla de lladres insolidaris que encara voldran el 100% del finançament. Com si no tinguessin línies de tren ells! Ja tinc buscats els primers signants del manifest, apuntin, apuntin: Naranjito, Chanquete, Santiago Bernabéu, la Botilde, Luis Aguilé, la vaquilla del Gran Prix de Verano i Leticia Sabater. Sí, crec que Leticia Sabater és parenta del Fernando Sabater, almenys genèticament es semblen en la seva volumetria cerebèlica.

Wipp express... i adéu a a crosta

Doncs ja està. El senyor (??) Joan Ferran deu estar més content que Ronaldinho en un gimnàs femení. Catalunya Ràdio s'ha descrostonitzat. Antoni Bassas ha anunciat que plega. L'últim reducte catalanista que quedava a la Corpo ja ha estat finiquitat. Primer va ser Josep Mª Solé i Sabaté, després Rita Marzoa i Jordi Basté... ara han quitançat al Bassas per ser massa de la crosta que diuen ells. Quan durarà el Puyal? El diputat Josep Mª Balcells del PSZ ho reconeix ell mateix "els molestava". Quin argument donaran per fer fora un líder d'audiència dels últims 14 anys? Un motiu comercial segurament no el tindran...

Quins han estat els responsables d'això?

1. Juan Fernando, José Zaragoza i José Montilla. Aquesta colla de quillos del Baix Llobregat que estan fent malbé la nació catalana (bé, digueu-li nació o preàmbul de l'Estatut). Joan Ferran i les JSC posen la diana i apunten i els altres que estan als paràgrafs de sota disparen.

2. Oleguer Sarsanedas el melenas. Quin paio! Mira que em cau malament, sobretot des de que va ser director de la collonada aquella del Fòrum. És que ben mirat, qualsevol cosa que fan els socialistes és una collonada. Si Montserrat Minobis va començar la desfeta d'allò que abans era la Ràdio Nacional de Catalunya, el Sarsanedas aconseguirà convertir-la en la Ràdio Regional de Catalunya. Una espécie de Radiolé...

3. Albert Sàez el traïdor. D'aquest no m'ho esperava. Un senyor que quan era subdirector de l'AVUI anava de catalanista i ara s'ha despenjat amb aquestes. I això que el Sàez aquest estava proposat per Esquerra (ex-ERC). No sé què hagués passat si hagués estat proposat per intel·lectuals de UPyD i espècies poc evolucionades semblants. Qui paga mana, no sr Sàez? I la Conselleria de Cultura i Mitjans Audiovisuals? Pensava que la portava Esquerra... Vergonyosa i decebedora l'actitud d'aquest individu. Vicent Sanchís (ex-director de l'AVUI) no s'ho deu creure això.

I a sobre, el nostre presidente es dedica a fer articles a La Vanguardia sobre "Per què vull que guanyi la selecció espanyola": http://www.iceta.org/jm290608.pdf Un article que escriu i resulta que és sobre aquest apassionant tema. Escriu sobre una selecció que no és ni la del país que ell presideix. Espero que el Molt Honorable Pepe Montilla el del bombo també escrigui un article sobre "Per què vull les seleccions esportives catalanes" o un sobre "Per què el TC no ha de fer un carpaccio del que queda d'Estatut" o "Per què no s'acava mai l'autovia Lleida-Tarragona" o un altre de "Per què vull que Catalunya tingui un finançament propi".

El Matamala

Deixi'm primer de tot que em presenti. Hola, bon dia i sóc gilipolles. I si vol també sóc imbècil i pallasso. No hi ha cap problema. Això ho diu un senyor que en deu saber molt de gilipolles, imbècils i pallassos i que per això deu ser el cap d'esports de la COPE, un d'aquells 8 de cada 5 intel·lectuals que diu que el castellà està perseguit a Catalunya. Pobra gent, fa 20 anys que diuen el mateix i ningú els fa cas i jo continuo fent el bloc en català. Quina discriminació. Visca Alemanya! I dins d'aquest grup d'intel·lectuals lluents trobem Álvaro Pombo i Mario Vargas Llosa, escriptors dels 2 pitjors llibres que he llegit en la meva vida: La ciudad y los perros i La cuadratura del círculo. Com gosa aquest energumen del Pombo de posar aquest títol tan seriós quan cap moment del llibre fa referència a un assumpte tan important com la irracionalitat de l'arrel quadrada de pi i la seva no possible construcció amb regle i compàs?

Doncs bé, com de la selecció españññola l'únic que m'interessa és la seva humilició i desfeta, dijous mentres jugava contra Rússia i aprofitant la visita rutinària a l'oftalmòleg a Barcelona em vaig decidir anar a sopar al Matamala. El Matamala (Rambla Catalunya 13) és un lloc per anar a sopar en unes condicions especials. Un viatge de tornada a Lleida a les 10 de la nit fa que no pugui gaudir d'un sopar de xuleton i trinxat de la Segarra de Cal Jaumet de Torà. En un moment així és quan entra la cuina selecta del Matamala. Un local exquísit amb una atenció en català (cosa molt rara Martorell enllà).

Els productes excel·lents i la majoria de la terra. Per començar la sal de Cabernet, que dóna un gust bestial a un simple pa amb oli. Recomano la ventresca de tonyina amb amanida de tomàquet, el ous s.XXI, l'assortit de botifarres (amb una de foie i una innovació de botifarra de taronja) i l'assortit de formatges amb un Cabrales exquísit.

La carta de vins és molt àmplia amb molt vi català. I amb una carta d'aigües que també fa molt goig i per 2n cop vaig poder beure aigua de Voss sense necessitat d'estar a Noruega.

Aconsellable si us agrada el Tapaç24... però amb una diferència fonamental... prepareu bé la cartera.

Bon estiu!!!!

Ahir a les 01:59 de la matinada el sol va entrar en el signe de Cranc i, per tant, arribava l'estiu oficial (que ja em diran quines hores són aquestes d'arribar l'estiu; vostè veu normal que un estiu arribi a les 2 de la matinada?).

Els catalans (i les catalanes) li donarem la benvinguda dimarts amb la tradicional revetlla de Sant Joan, que els més petits (i petites) han d'aprofitar més que mai. Recordeu que la Unió Europea prohibirà l'ús de petards (bengales incloses) als menors (i a les menors també) de 12 anys el 2010.

D'altra banda, avui és un dels dies més llargs de l'any però no l'únic, ja que, fins dimarts, cada dia gaudirem de 15 hores i 12 minuts de sol. El sol surt a les 6.18 hores i es pon a les 21.30 h. Dimecres que ve, el dia 25, el sol ja sortirà un minut més tard. Les tardes més llargues, però, les tindrem els dies 27 i 28, en plena revetlla de Sant Pere, quan el sol es pondrà a les 21.31, un minut més tard que avui. Fixeu-vos també que aquests dies les ombres són més curtes que mai, ja que el sol està situat molt amunt i als migdies és just a sobre dels nostres caps (si sabem una mica de trigonometria veurem que la tangent de l'angle que formen els raigs solars tendeix a infinit en aquests dies).

A l'estiu tota cuca viu i arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar amb temperatures de 25ºC o 30ºC. A partir d'aquí, a més calor més crien (es aplicable a l'espécie humana?) i, per tant, més n'hi ha. Atenció si veieu gaires mosques a casa vostra, ja que fan vida a una distància d'entre 100 i 500 metres d'on ponen els ous i una sola mosca n'acostuma a pondre 500. Poden volar a velocitats de 65 km/hora (en SI 18,06 m/s pels físics meticulosos) i recorren uns 10 km cada dia. N'hi ha que arriben als 30 o 32 km en un sol dia.

A Catalunya també és notícia el mosquit tigre al Vallès i la mosca negra a les Terres de l'Ebre (que ja puja fins a Maials). Aquest estiu hi haurà menys mosques negres gràcies a l'abundant cabal del riu Ebre que s'ha endut les algues on habitualment ponen els ous (gràcies conseller Baltasar). La mosca negra és molt sibarita i només pica entre quarts de set i quarts de deu tant del matí com del vespre. Si el que us pica és el mosquit de tota la vida sapigueu que, igual que la mosca negra, ataca a primera o a última hora del dia, mai durant la migdiada. Per cert, només piquen les mosquites durant l'època de reproducció. Ens injecten un líquid verinós i el nostre cos respon a aquesta minúscula gota de verí enviant més sang a la zona. Això, justament, és el que beneficia la mosquita, ja que la sang (el seu aliment) va cap a ella en més quantitat. Les femelles necessiten la sang per madurar els ous que després ponen dins l'aigua. Els mosquits mascle, en canvi, s'alimenten només dels vegetals, sobretot de les flors.

Després de tot això i afegint les meduses... Bon estiu a tothom!

La xiulada a l'Iceta

Ja sabem que una de les especialitats dels periodistes catalans és publicar notícies-bomba pel que fa referència a ERC i el PP. Mentres que PSC i CIU són ben vistos per tots els diaris en general sense fer-los-hi massa sang (sobretot La Vanguardia i el Periódico), els altres 2 són els pupes de la premsa catalana. Només El Punt deixa una mica bé ERC, i el PP ja té la seva premsa amiga a Madrit que és on ha de ser (seria preocupant que el PP tingués amics a Catalunya). Sembla que la relació amor-odi entre esquerrans i periodistes només és comparable a la de Ferran Adrià i Santi Santamaria. Els d'ICV deuen tenir la revista Cáñamo suposo (o Jara y