dissabte, de setembre 24, 2016

Prince Buster - One step beyond

Entre finals dels cinquanta i començaments dels seixanta a l'illa caribenya de Jamaica va començar a sorgir un nou gènere musical que va influir en molts moviments de les dècades posteriors: l'ska. D'aquí sorgí el rocksteady, el reggae i tots els ressorgiments skatalítics que tingueren lloc sobretot a la Gran Bretanya skin-head i que evolucionaren al punk-rock. Noms com Duke Reid, Clement Dodd o Prince Buster foren els precursors d'aquest estil musical.

Prince Buster, l'altre Prince, va néixer a Kingston amb nom real Cecil Bustamante (sí, sí, i d'aquí li ve el sobrenom de Buster) Campbell i el seu debut en el món de la música va ser el 1960 produint "Oh Carolina" de The Folkes Brothers. En aquest tema ja poden notar la influència dels ritmes sincopats que tant agraden a l'ska. 

Prince Buster va descobrir que aquest blue-beat (s'anomena així) li agradava més que el monestir de Sixena a l'Heraldo de Aragón, se va aficionar ell a cantar i l'any 1961 edita "Little Honey" sota el nom de Buster's Group. Aquest primeríssim ska veuen que poc té a veure potser amb el que nosaltres associem actualment a aquest gènere musical. Aquest single sembla més un doo-woop dels Platters o dels Penguins. L'any 1963 publica el seu primer disc "I feel the spirit". A causa de la seua admiració a la boxa i a Muhammad Ali en concret, se va convertir a l'islam. A partir d'aquí Prince Buster va gravar un fotimer de discos i en produí centenars, sent "Al Capone" (1967) el primer single que entra en les llistes d'èxit angleses. Però el curiós d'aquest single escoltat ara gairebé 50 anys després és la seua cara B... "One step beyond" que absolutament tothom, i quan dic tothom, vull dir tothom, recorda per la meravellosa versió dels Madness amb la qual la gent enfolleix en les pistes de ball. A què no ho sabia això, eh? 

De fet els Madness van ser un dels seus grans admiradors, de nom inicial The Invaders se'l van canviar pel títol d'aquesta cançó de Prince Buster de l'any 1963: "Madness"

Arruïnat per les seues ànsies de fer negocis en tot sort en va tenir que els grans grups com The Specials ("Too hot" o "Enjoy yourself"), Madness, The Toasters ("Hard man fe dead"), Bad Manners ("Al Capone" o "Big five"), The Selecter ("Rought ridder") fossin influenciats fortament per Buster i així poder viure de drets d'autor. Ara, Prince Buster ha mort als 78 anys a Miami a conseqüència d'uns problemes cardíacs.

dijous, de setembre 01, 2016

El 218

Suposo que vostè, habitual lector o lectora del bloc, ja trobava a faltar el meu article habitual d'estiu sobre el meu número d'abonat del Lleida Esportiu per la propera temporada. Sí, he posat propera temporada perquè mentalment encara no em fa l'efecte que hagi començat la temporada 2016-2017 perquè tenim el Camp d'Esports empantanegat en el qual no podem juga res a casa per culpa d'una enorme falta de previsió de ....... (i en aquests punts suspensius posi-hi Paeria o Lleida Esportiu segons cregui convenient). Així que vagi vostè a saber quan podrem començar la temporada al Camp d'Esports.

Si l'any passat tenia el 233 com a número d'abonat que me va donar molt joc matemàtic, enguany m'ha costat més trobar coses amb el meu nou número, el 218

Clar, imagini's, la txiqueta de les oficines me dóna el resguard, veig el número i no em ve absolutament res al cap, no és primer, no és de Fibonacci... quin desastre. I no és primer per poc perquè la seua descomposició factorial en producte de primers és 218=2·109, que com hi surt el 109 ja m'agrada. És a dir, és un semipimer com ho són el 217 i el 219. El que sí és primer és 2182+3 2182+9, que mirin, ja és alguna cosa. I resulta que també és primer 21816+21916.

Però si ens posem a liar-la una mica matemàticament parlant podem trobar-hi alguna coseta més interessant:
  • 218=72+132, on 7 i 13 són primers i a més els primers primers que no tenen cap regla senzilla de divisibilitat en base 10.
  • També el podem posar com a suma de 3 cubs, tot i que de forma una mica hortera: 218=63+13+13.
  • En binari el 218 és 110110102, que tampoc no li trobo cap cosa graciosa llevat de la primera repetició de la cadena 110.
  • Però en base 9 és palindròmic: 218=2629,
  • 218=28-38.
  • 218 és divisor de 453-1.
  • 217, 218 i 219 és una terna de nombres consecutius que tenen el mateix nombre de divisors
  • Un dígraf és un graf en les quals les sues arestes estan dirigides, és a dir, cada aresta té un vèrtex inicial i un de final, en contraposició d'un graf en el qual les arestes no tenen sentit determinat  Si ens anem a això la teoria de grafs, aleshores 218 és el nombre de dígrafs de 4 vèrtexs.
  • Inventem-nos ara una successió semblant a la de Fibonacci, en la qual el primer terme serà 1 i els següents els obtenim per la suma dels dígits de tots els termes anteriors -comte! sumarem els dígits, no els termes!-. D'aquesta manera obtenim la successió 1, 1, 2, 4, 8, 16, 23, 28, 38, 49, 62, 70, 77, 91, 101, 103, 107, 115, 122, 127, 137, 148, 161, 169, 185, 199 i... 218.
  • Ara agafem el 218 i el multipliquem per 10, 218*10=2180, i també fem 10n+9 que és 2189. Doncs resulta que no hi ha cap nombre primer comprès entre aquests dos nombres.
  • I 218 vots són els que es necessiten per obtenir majoria absoluta en la cambra de representants dels Estats Units.
  • El 218 aC Anníbal conquereix Saguntum, no sé si això tindrà quelcom a veure en què puguem guanyar l'Atlético Saguntino.
  • I per acabar els deixo la ressenya del llibre "218 respuestas sexuales". El toc que faltava en aquest article.
Au, visca el Lleida i bona temporada!

dilluns, d’agost 29, 2016

El planeta potencialment habitable Próxima b

Després de la disquisició sobre les possibilitats i probabilitats de vida en altres planetes que vaig escriure al bloc, aquesta setmana l'astrònom català Guillem Anglada-Escudé (llicenciat per la Universitat de Barcelona però que per a poder investigar amb cara i ulls ha hagut d'anar a la Universitat Queen Mary de Londres, vaja quines coses, no?) ha trobat un planeta habitable orbitant a l'estrella més propera (més propera llevat del Sol, clar). Les observacions s'han dut a terme durant més d'una dècada a l'European Southern Observatory (ESO) a Xile.

No es pensin que aquesta estrella propera estigui aquí mateix passat Massalcoreig sinó que en distàncies astronòmiques una mesura de quatre anys llum -3,78·1013 km- doncs ho podem considerar proper. Això vol dir que si disposéssim d'una tecnologia capaç d'anar a, posem per exemple, una velocitat de 540 milions de km/h trigaríem vuit anys en arribar-hi. Si fa o no fa el mateix que ens passa als lleidatans quan anem a Cambrils amb la vergonyosa carretera nacional que patim. Com el Sol, en teoria, no ha d'acabar-se fins d'aquí 5·109 anys, tenim tot aquest temps per anar fent la mudança cap el nou planeta. El planeta se l'ha anomenat Pròxima b i orbita cada 11,186 dies al voltant de l'estrella Pròxima de Centaure. Tota la vida anomenant-la Alpha Centuri i ara a tots els mitjans apareix amb aquest nom de Pròxima de Centaure.

Les estrelles més properes al Sol
Aquest exoplaneta és un món rocós amb una massa 1,27 vegades més gran que la de la Terra i per la seua posició té una temperatura compatible amb la presència d'aigua. Curiosament el planeta orbita molt a prop de l'estrella, a 7.000.000 km. Perquè es faci la idea la Terra orbita a 149.600.000 km del Sol, això vol dir que el planeta Proxima b està un 95% més a prop de la seua estrella que la Terra. Aleshores, com pot ser que aquest planeta estant tan i tan a prop de l'estrella està dins d'una zona habitable? No hi deu fer més calor que al mig de la passarel·la del Liceu Escolar en ple mes d'agost? La cosa està en què Alpha Centauri és una estrella molt més petita (un 12% de la massa del Sol) i molt més freda que el Sol, una nana roja. Si al Sol la temperatura arriba a 5.500 ºC, en una nana roja arriba només a 3.700 ºC, un 67% de la temperatura solar. Com l'estrella és més petita i més freda les òrbites dels possibles planetes habitables seran més properes (gràcies Newton i Kepler!). L'estrella, i molt menys el planeta, no cal que els busquin al cel per la nit perquè només és visible des de l'hemisferi sud i amb telescopi. Tot i que com ja vaig comentar en l'anterior article que tot això no es troba mirant el telescopi sinó mirant l'ordinador.

Tot i això ara cal investigar que passa amb la temperatura, amb la rotació, amb els camps magnètics, si té atmosfera...  l'efecte atmosfèric és essencial per la protecció dels raigs ultraviolats i per l'estabilitat de la temperatura. Anglada-Escudé creu "que té atmosfera i que la podrem estudiar en un trànsit". L'investigador es proposa ara "buscar-hi vida" perquè "fins ara els buscàvem [els exoplanetes] com pescant, on fos i com fos. ara ja sabem que en tenim un a tocar de nosaltres i podem dedicar-hi molts més esforços". Els de Ciutadans ja estan preocupats per si a Próxima b s'hi ensenya el castellà.

Aquí un video on un senyor explica totes aquestes coses:

Si té ganes (i temps) de llegir:

dissabte, d’agost 27, 2016

Sobre planetes habitables (I)

En el nostre món on intentem viure-hi hi ha preguntes difícils de contestar: per què guanya Rajoy les eleccions?, per què la N240 es limita a 90 km/h només a la província de Lleida?, per què hi ha gent que gosa fer la truita de patata sense ceba?, per què la cansalada és dolenta per la salut i l'enciam és bo? per què hi ha vegetarians i no carnivorians? Però una que omple programes de tele, pel·lícules i llibres és la de si hi ha vida (intel·ligent) a l'Univers. De moment, l'únic que podem fer és plantejar una sèrie de raons que ens ajudin a reflexionar sobre el tema. Reflexions des d'un punt de vista científic i no des del punt de vista que ens volen vendre moltes revistes amb fotografies estranyes d'objectes anomenats OVNIS.

Quins requisits s'haurien de complir perquè existeixi vida en algun planeta?
  • Els elements químics bàsics perquè hi hagi vida són el carboni, l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fòsfor i el sofre. En principi el wifi no seria indispensable.
  • Una font d'energia, com el Sol o les xemeneies dels fons marins que bombegen calor, és fonamental perquè es produeixin les reaccions necessàries per a l'evolució de la vida.
  • Totes les formes de vida que coneixem necessiten aigua en estat líquid. Fins i tot aquelles  que surten per l'estiu i que sembla que només consumeixin sangria.
  • Els científics fan servir el mètode Goldilocks Test (de Rínxols d’Or) per determinar si un planeta pot tenir o no formes de vida. No pot estar ni massa a prop ni massa lluny del seu estel, perquè seria massa calent o massa fred (com la sopa dels tres ossets, cal que tingui la temperatura adequada!). És el que s'anomena la zona habitable d'una estrella.

Al començament les investigacions es centraven sobretot en el Sistema Solar, més que res perquè és el que ens queda més a prop. Des de 1976 amb les naus Viking que s'explora Mart -l’any 2000 un equip d'investigadors dirigit per professor Jacek Wierzchos de la UdL va trobar bactèries en un meteorit procedent de Mart- que sembla ser seria el planeta més probable del Sistema Solar en el qual hi puguem trobar alguna cosa. 
Molt més pel·liculero és el projecte SETI engegat l'any 1960 per detectar missatges de ràdio des de l'espai. A més, les sondes espacials Voyager I  i II  porten un disc a bord que conté sons de la Terra, inclosa la salutació “hola” en seixanta idiomes, per si de cas alguna forma de vida intel·ligent trobés les sondes que volten per l'espai interestel·lar. Si li agrada el tema els recomano la peli Contact.

Des de l'any 1995 els astrònoms han centrat les investigacions en els exoplanetes, és a dir, planetes que són fora del Sistema Solar. El primer en descobrir-se fou 51 Pegasi b -el nom prové de l'estrella a la qual orbita- i des de llavors se n'han trobat centenars i n'hi ha milers en espera de ser confirmats. L'any passat la NASA ens va presentar Kepler 452b, el planeta més semblant al nostre, amb un diàmetre un 60% més gran que el de la Terra, una òrbita de 385 dies i a 1400 anys llum de nosaltres. En aquest llistat n'hi ha una tria de 10 exoplanetes similars al nostre.

Aquests planetes ja no es troben mirant directament al cel o amb un telescopi sinó que es troben mirant pantalles d'ordinador. A partir de les variacions de lluminositat d'una estrella es pot saber si hi ha algun planeta rondant per allà. Quan un planeta passa per davant de l'estrella provoca que la lluminositat que desprèn variï i per tant provoca una variació de l'espectre de llum. Aquest mètode s'anomena espectrometria de Doppler.

I en quants planetes hi podria haver vida sense entrar valorar si és intel·ligent o no? L'anomenada fórmula de Drake ha estat l'intent més popular de tractar la qüestió de si hi ha vida fora del nostre Sistema Solar. El doctor Frank Drake (1960) se va treure de la màniga una fórmula estadística per calcular la quantitat de civilitzacions que poden existir en la nostra galàxia. Està basada en factors científicament no determinables en la pràctica i que només són fonts d'especulacions, aquesta és la seva limitació científica.
 La famosa fórmula té la següents expressió:
 
Què vol dir cada factor de la multiplicació?

Ns: nombre d'estrelles de la Via Làctia, 200 milers de milions.
Fp: percentatge d'estrelles que tenen planetes al seu voltant, un 40%
Ne: nombre de planetes per estrella en els que és possible desenvolupar i mantenir vida, entre 2 i 3.
Fl: percentatge d'aquests planetes en els que la vida arriba a evolucionar, un 25%.
Fi: percentatge d'aquests planetes en els que es desenvolupa vida intel·ligent, un 15%.
Fc: percentatge dels planetes anteriors que desenvolupen tecnologia de comunicació, un 25%.
Fl: fracció de vida del planeta durant la qual la civilització viu. Es suposa que una civilització es pot sostenir durant 1.000.000 anys. Això en forma de fracció és 1/1.000.000.

Posem totes aquestes dades a la fórmula fent una simple multiplicació:

Evidentment aquest càlcul es realitza entre unes oscil·lacions dels diferents valors. Concretament s'estima que el nombre de civilitzacions tecnològiques oscil·la entre les 320 (càlcul pessimista) i les 6.480 (càlcul moderadament optimista). Els que són pessimistes del tot es decanten per N=1, és a dir, que només existiria la nostra civilització. El nostrat Joan Oró fou qui donà algunes de les aproximacions del càlcul d'aquesta fórmula. A mesura que passaven els anys el doctor Oró s'anava convertint cap al grup dels pessimistes. Ara, amb els exoplanetes potser canviaria d'idea.

Per acabar aquest primer article -sempre que intento fer un article me n'acaben sortint més d'un-, només dir que si existeixen altres civilitzacions a la nostra galàxia, no ens ha d'estranyar que no ens visitin. A les zones on la formació planetària és més probable, als braços espirals galàctics, la separació entre sistemes planetaris és de centenars d'anys llum. Si aquests alienígenes tinguessin una tecnologia prou bona com per fabricar naus espacials que puguin viatjar a la velocitat de la llum trigarien centenars de milers d'anys a venir-nos a veure. O potser és que tampoc tenen gaire interès en visitar-nos veient que algú de Ciutadans podria ser ministre d'Educació.

dijous, de juliol 28, 2016

Roquetas de Mar

Després de la dura tanda de penals que suposà la derrota del Lleida Esportiu en la seua fase d'ascens a 2A, dels resultats d'unes eleccions on els únics que volen que a Espanya canviï alguna cosa són bascos i catalans i després de veure que Enrique Iglesias tronava un altre estiu a donar-nos el tostón, vaig tenir la necessitat de marxar uns dies de vacances amb la meua unitat familiar que duc incorporada durant tot l'estiu -cony de professors, no sé que foten tantes vacances, los crios no es poden aguantar tot l'estiu!- sobre meu.

No els tornaré a escriure sobre com vaig fer el trajecte Lleida-Alcover i com després vaig trobar quilòmetres i quilòmetres d'autovia perquè ho poden trobar en molts articles del bloc en les etiquetes de viatges i per la nostra salut no deu ser bo recordar-ho. Aquells dos miserables que conversaven vantant-se del "les hemos destrozado el sistema sanitario" qualsevol dia sortiran dient que "les hemos destrozado sus infraestructuras". Potser abans de les properes eleccions, així els servirà per pujar de vots És vergonyós.

Bé, al que anàvem, per arribar a Roquetas de Mar hi ha 800 km des de Lleida. Parant a esmorzar, a dinar, a omplir el dipòsit un cop i a fer les pixadetes protocolàries vam estar 9 hores de camí, de les quals més d'una per arribar fins a Alcover a causa de l'elevat trànsit de camions per aquesta via tercermundista que diuen mos arreglen posant rotondes. Fantàstic, quin gran pensament. Bueno, prou.

La ciutat, o vila o poble de Roquetas de Mar -50.000 habitants- està al sud de la província d'Almería, força avall. El recorregut en cotxe des de Puerto Lumbreras (província de Murcia) fins Almería deu ser d'uns 200 km però és un deja-vú continuat en blucle. Vas fent i fent quilòmetres i sembla que no et moguis del puesto. Paisatges erms a banda i banda, pobles que estan separats 50 km uns dels altres, l'autovia no té ni sortides gairebé, sembla que no hagis d'arribar mai aumón. Vostè s'imagina què és el no res? Però res del res? Doncs això gairebé. Hi ha un moment en què el no res deixa de ser un no-res per convertir-se en un no-res però amb hivernacles. D'aquesta manera passes de veure erm i terrossos a veure plàstics, que mira, ja és alguna cosa per a canviar la vista. La conducció es fa avorridíssima, perquè fins i tot és complicat avançar algun camió perquè ni se'n troben. Només es comença a divisar una mica de trànsit quan ens apropem a la badia d'Almería, amb San José, l'aeroport, Almería i Aguadulce. Allà ja hi ha senyal de vida, però només si mirem cap a l'esquerra a mesura que anem baixant, el paisatge de la dreta continua igual.

Un cop passada la ronda d'Almería i el poble turístic d'Aguadulce -vist des de la carretera té un skyline que recorda Benidorm- arribem a la sortida de Roquetas de Mar. Des de la mateixa sortida se va també a un poble de curiós nom Énix y Félix. Roquetas és un poble, com li diria, jo... s'imagina Salou? Doncs com no sé, uns quants Salou junts. I quan em refereixo a Salou m'hi refereixo físicament i en concepte. Amb una diferència, que Roquetas té una miquetetea de nucli històric, que no és gaire nucli que diguem, però en té.

Teníem contractat el Diverhotel Roquetas, gens recomanable -deixo l'enllaç a la meua valoració a TripAdvisor per si els interessa- , i per arribar a ell vam estar una mitja hora creuant rotondes i rotondes i carrers i avingudes -la del Sabinar és la via principal- per Roquetas. La zona d'hotels està a una punta de poble i els tenen tots junts allà amuntegats. I arribar-hi en cotxe és tota una pista americana de rotondes, bandes rugoses i passos elevats, Vaja, una mica com Lleida en aquest aspecte.

Es veu que, fins a mitjans del segle XX, Roquetas de Mar era un petit poble on els seus habitants vivien de la pesca -el port pesquer es remunta en època fenícia- i d'unes salines. També el poble tenia unes platges que a poc a poc van anar sent descobertes, sobretot, per persones de la província d'Almería que s'hi van començar a edificar els seus xalets d'estiu. I allò que va començar per uns pocs ara se'ls n'ha anat de les mans. O almenys m'ho sembla  a mi. Urbanitzacions, més urbanitzacions i molts hotels. Tot això vora el mar, perquè a unes quantes línies endins hi troben hivernacles i més hivernacles. En els últims quinze anys l'urbanisme habitual a què estem acostumats amb les alcaldies del Partit Popular ha acabat d'engrandir el destí turístic que és Roquetas amb els típics camps de gols de la zona, enormes hotels, passeigs marítims i obres faraòniques com la plaça de toros més moderna d'Espanya i l'Auditori amb nom de no sé quina infanta.

Far de Roquetas
El nucli més antic de Roquetas són carreronets que mostren l'origen àrab de la població, l'església està dedicada a Nuestra Señora del Rosario i data del segle XVIII. Cal dir que a causa dels terratrèmols és difícil veure construccions gaire antigues en aquesta zona almeriesa. El port pesquer està a uns 10 minuts caminants del centre-centre, i junt al port hi ha l'element més característic de Roquetas i que no és cap hotel, el castell de Santa Anna. El castell actualment està destinat a activitats culturals i la seua visita és gratuïta. Cosa que s'agraeix. Fan tantes activitats que el dia que vam anar a visitar-lo estava tancat per uns cursos d'estiu de la Universidad de Almería. Au. La història del castell comença al segle XIV amb el monarca Yusuf I, però els terratrèmols del segle XVII van fer estralls, van quedar quatre pedres i la restauració més recent és de 2008, en ple boom. Tocant al castell hi ha el bonic far de Roquetas i un amfiteatre on s'hi feia un mercat medieval. Sí, allà també se'n fan.

Castell de Santa Ana
Des del far surt un llarguíssim passeig marítim que recorre tot el terme per les diferents platges fins la més famosa que és la Playa Serena. El passeig està farcidet de xiringuitos on ofereixen els típics fatos que s'ofereixen als xiringuitos, tot i que n'hi havia que tenien carta amb bona pinta.

Passeig marítim de Roquetas
Al final de Roquetas i després de la Playa Serena hi ha uns espais naturals amb, diuen, important valor ecològic: les salinas de Cerrillos i la Reserva Natural de Punta Entinas amb dunes i llacs amb moltes especiés d'aus i flamencs -el charcón del flamenco- que s'aturen en el seu camí de migració. També, però ja dins de l'aigua es troba l'arrecife de Posidonia, que ha estat declarat monument natural. 

dimecres, de juliol 20, 2016

El bon tracte humà del Santa Maria

El factor humà, una bonica expressió que s'acostuma a fer servir només en connotacions negatives. Quan hi ha un greu accident de trànsit o d'avió i no hi ha indicis d'avaries mecàniques en l'aparell sempre s'acaba concloent que el factor humà fou el causant de la tragèdia i les tertúlies s'omplen de dissertacions filosòfiques i psicològiques sobre si aquestes errades humanes podien ser evitables o no.  
Aquestes últimes setmanes he hagut de visitar unes quantes vegades l'Hospital Santa Maria. Quan has d'anar a algun lloc d'aquest estil no hi vas amb la intenció de caçar Pokémons sinó que hi vas per pura obligació mèdica. I, sincerament, molta gràcia no em fa, no, haver-hi d'anar. Però hi ha cops que no queda més remei. I com hi has de fer cap per imperatiu sanitari amb una mica de por confies en un tracte que sigui més íntim que el que reps a la caixa del supermercat, en una oficina bancària o en un taller mecànic. Que amb això no vull dir que en aquests establiments te tractin malament, i ara, sinó que espero que del tracte d'un personal sanitari -i aquí també hi inclouria mestres i professors- un tracte molt més proper i menys despersonalitzat que en una finestreta del banc o en la caixa d'un súper on has de centrar els esforços en posar els articles al carro a la mateixa velocitat amb què la persona de la caixa els passa pel lector de codi de barres. 

Una vegada, el meu metge de capçalera llegint-me els resultats d'unes analítiques, aquells fulls farcits d'intervals de confiança de tal manera que el grau de satisfacció és inversament proporcional al nombre d'asteriscs que hi surten, em recriminà "Montardit, hauries de fumar menys". A mi, que ni fumava, ni fumo ni he fumat en ma vida. O un altre cop una doctora me va dir que havia de menjar-me l'enciam sense amanir, així com si jo fos un caragol de carxofera. Me'n guardaré prou de posar en dubte la professionalitat de cap dels personals sanitaris que treballen, però són situacions en les quals hi vaig trobar poc factor humà d'aquest que parlo. 

Bé, tal com els explicava en un paràgraf de més amunt i per motius que tampoc vénen gaire al cas, sinó ens deprimiríem tots aquí més que un votant de Podem mirant els resultats electorals, he hagut de visitar el nostrat Santa Maria un sarpat de vegades. I aquí he de dir que he trobat un tracte humà excel·lent. L'acollida, l'atenció, les explicacions donades, les preocupacions de cara al pacient, l'ajuda, en definitiva, la personalització de la feina i no prendre-ho com un simple afer mecànic. He d'agrair i donar les gràcies a la Lídia, al Miquel, a la Irene i a tots aquells que fan que la seua professió sigui gaudir de la feina que fan de cara el pacient. Segurament que hi deu haver de tot, però el personal que treballa al Santa Maria no és només personal que hi treballa, sinó una colla de persones que es desviu perquè l'atenció sigui immillorable. 

Els psicòlegs Robert Emmons i McCullough van concloure en els seus estudis sobre la gratitud que el fet de ser agraït contribueix a tenir efectes positius en el benestar físic i emocional de les persones. Entre l'excepcional cura dels professionals del Santa Maria i aquest agraïment que acabo d'escriure, crec que ara estic més sereny que Brad Pitt i el Di Caprio junts. Moltes gràcies gent del Santa Maria. I bon estiu a tothom.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/7/2016)

dissabte, de juliol 16, 2016

La justícia és un catxondeo.

Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, passà als annals –bonica paraula- de la política espanyola l’any 1985 per haver arribat a la contundent conclusió citada en el títol de l’article. La història es referia a una ampliació del xalet del senyor Norberto Ortiz, altrament conegut com a Bertín Osborne, que segons l’ajuntament era il·legal i havia de ser enderrocada. L‘audiència donà la raó al molt ben plantat cantant i presentador i l’alcalde Pacheco s’indignà emetent aquestes sàvies paraules que ofengueren les molt honroses institucions defensores de l’equanimitat i la dretura. 

Pel títol de l’article podria semblar que parlaria tranquil·lament del Tribunal Constitucional, dels contactes amb la Fiscalia que tenen tots els militants del PP o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no és ni de Justícia ni de Catalunya. Però no, vull parlar de la justícia, millor dit, de la no-justícia futbolística. 

No m’agrada gens l’expressió “al final se farà justícia” que diem molts cops per autocompadir-nos. Si en el futbol hagués existit aquesta justícia el Lleida Esportiu ara mateix seria equip de Segona Divisió. Era el que havia de ser just i el que ens mereixíem. Com podíem creure en aquest concepte abstracte de la justícia mentre ens queien unes llàgrimes que farien sobreeixir la sèquia de Torres i el torrent de la Femosa? El company Jordi Guardiola, que el trobarà per aquí a prop, ja va fer un emotiu article només acabar la tanda de penals amb més mala llet de la història del futbol. 

Aquesta plantilla es mereixia l’ascens. Per justícia i cinc motius més. Primer, perquè esportivament eren bons. No vam quedar més amunt perquè ens va costar uns quants mesos conjuntar l’onze titular, però en pic van començar a jugar de memòria ha estat una de les plantilles que millor futbol ha fet en el Camp d’Esports. Ha estat una plantilla que tot i no haver aconseguit l’ascens la recordarem. Com aquella plantilla amb Fran, Quique Álvarez, Roa, Calderón, Escoda, Setvalls, Tamudo i Josemi, que sense assolir cap gran fita esportiva molts la tenim al cap com la millor del Lleida. Segon: per l’entrenador. Toni Seligrat mos va portar a dos play-off, sí, molt agraïts però ja està. En canvi, Imanol Idiakez ens ha deixat una base, un estil de joc que ha agradat i que ens ha fet gaudir, la memòria col·lectiva de veure Crespo traient de porteria en curt començant jugades ens ha demostrat que a la 2aB tot és compatible i que es poden veure millors partits que molts tostons de l’Eurocopa. Tercer: per tot el que ha succeït a nivell econòmic en el club. Aquella roda de premsa dels jugadors va ser un cop fortíssim per a tothom, les declaracions d’Idiakez, el “cria corbs”... la plantilla es mereixia un premi major després dels mesos viscuts per unes estranyes circumstàncies que encara ningú sap explicar i que la majoria ni entenem. Quart: per Ivan Crespo, que ha rebentat tots els recomptes de rècords a l’Oriol Jové, i per la magnífica feina de l’Edu Gasol, entrenador de porters. I cinquè: a nivell social el Lleida Esportiu sembla –compte, que dic sembla només- que arriba a un punt d’inflexió. Enguany hem viscut una excepcionalitat històrica mai vista: el Camps d’Esports atapeït de gent en dos partits. Allò que no s’havia aconseguit en vint anys –ni en la promoció contra l’Sporting de l’any 1995- ho hem fet en quinze dies. Fantàstic, fabulós. A veure si serveix per enganxar uns quants socis més l’any vinent. Eh que vàreu gaudir en aquests partits? Doncs us convido a venir durant tota la temporada i us ho passareu pipa. I a més, en aquest últim punt sumo la publicació del llibre Blau al firmament que fou un dels més venuts a Lleida en la categoria de no-ficció el dia de Sant Jordi. A veure si així posem el Lleida al centre social de la ciutat, que ja toca. 

I ara a esperar una nova temporada, amb nou entrenador, nous jugadors i a confiar en què el Jordi Esteve hagi clissat bé els jugadors que hauran de substituir Molo, Urko, Marc Martínez i Pau Bosch –no es pot acomiadar un jugador amb set anys implicat al club com si fos un bulto d’una empresa de paqueteria-. I a pagar al dia. Perquè, de moment, la història del Lleida Esportiu és paral·lela a la del procés, portem un fotimer de dies històrics en cinc temporades però encara no hem aconseguit res. Visca el Lleida!

(Article publicat al Nació Lleida el 6 de juliol de 2016)

divendres, de juny 17, 2016

Per la boca s’escalfa el forn

Ja hi tornem a ser amb aquest remake del dia de la marmota: unes noves eleccions al Congreso de los Diputados i a allò que en diuen Senat. I mirin, com a mi aquestes eleccions em motiven menys que les línies roges del Pablo Iglesias els proposaré un joc per estar una estoneta distrets i distretes. 

A continuació els posaré unes quantes frases i vostès hauran d’encertar de quin partit polític –PP, PSOE o C’s- és el senyor o senyora que les hagi dit. Li faig saber que la cosa és complicada, eh? 

a) “Que Cataluña devuelva a las 150.000 personas que nos fueron sustraídas, más sus hijos y sus nietos.” 
b) “No hay diferencia entre un judío perseguido por los nazis y un niño catalán castigado por hablar español.” 
c) “Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación.” 
d) “Necesitan una consulta, sí, pero con el psiquiatra.” 
e) “El valor humano de la manifestación del 12-O es mucho más importante que el de la cadena humana separatista.” 
f) “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.” 
g) “Lo que le falta a Mas es un fusilamiento.” 
h) “¿Para qué asuntos importantes sirve saber catalán? Se aprende idiomas para tener más cultura pero no en catalán.” 
i) “La idea de desconectar de España es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado.” 
j) “Los planes golpistas de la ANC y Forcadell nos llevan de cabeza a una confrontación violenta en las calles.” 
k) “La estelada es un símbolo ofensivo, ultrajante y vinculado a organizaciones terroristas sangrientas, violentas y intolerantes.” 
l) “El grado de miseria moral y racismo ideológico es verdad en Cataluña.” 
m) “Allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea.” 
n) “A Artur Mas se le ha ido la olla. Parece un zombi.” 
o) “Gran part de la societat catalana s’està fumant un gran porro secessionista amb efectes al·lucinògens.” 

I aquí té les solucions. No les miri fins al final. 
a) Guillermo Fernández Vara, PSOE; b) Paco Vázquez, PSOE; c) Jorge Fernández Díaz, PP; d) Sergio Santamaría, PP; e) Albert Rivera, C’s; f) Jordi Canyas, C’s; g) Miguel Ángel Rodríguez, PP; h) María Antonia Trujillo, PSOE; i) Felipe González, PSOE; j) Juan Carlos Girauta, C’s; k) María José García Cuevas, PP: l) Javier Nart, C’s; m) Carolina Punset, C’s; n) César Luena, PSOE. o) Joaquim Coll, PSC. 

I per acabar tres profundes reflexions més, una correspon a un acadèmic de la RAE, una altra a un Premi Príncipe de Asturias i l’última al consol espanyol a Melbourne. A veure si hi detecten alguna diferència d’estil. 
  • “La inmersión lingüística en Cataluña es parafascista.” Félix de Azúa. 
  • “El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña.” Juan Velarde. 
  • “Catalanes de mierda. No se merecen nada.” Juan Carlos Gafo.
Totes aquestes il·luminacions intel·lectuals i fins a un total de 170 les poden trobar al llibre Herois indepes de l’escriptor Andreu González i de l’il·lustrador Jordi Calvís. Li vindran unes ganes enormes de federar-se a sobre. Cregui’m.

(Article publcat al NacioLleida el 15 de juny de 2016)

divendres, de juny 03, 2016

El Segre de negre

A vegades sento tertúlies o llegeixo entrevistes a ferms amants de la literatura que consideren que algú que no llegeix novel·la ni poesia és com una espècie de “mal lector”. Un humil servidor, com és un d'aquests anomenats “mal lectors” creu que ser lector no implica haver de llegir obligatòriament relats de ficció. Mai m'he dedicat a contar quants llibres dec comprar durant l'any -i això que sempre surt la dada en estadístiques com si ens anés la vida- potser set o potser deu, no crec que en siguin més. Però no per això he de ser un “mal lector”, no acostumo a comprar novel·les i mai no he comprat res de poesia, però sí que tinc una bona recopilació de llibres de ciència, política o història. A part dels llibres, durant l'any llegeixo amb tota la fruïció que convé les publicacions de la Societat Catalana de Matemàtiques, de la Federación Española de Sociedades de Profesores de Matemáticas i les de la Federació d’Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya… i així anar fent. De lletra per a la lectura no me'n falta pas. Penso que ni comprar un gavadal de llibres és sinònim de llegir fora mesura -sempre es poden quedar al prestatge del menjador tot i que als menjadors moderns ja no hi ha prestatges per a llibres- ni comprar-ne pocs és sinònim de no llegir ni gota. 

Però mirin, vés per on, que hi ha una sèrie de novel·les a les quals m'hi he enganxat i que me les empasso de seguida. És aquesta novel·la de polis i cacos -tal i com ho dèiem quan érem petits- que té la ciutat de Lleida, les comarques de Ponent i personatges propers com a protagonistes i que sembla que ara s'ha posat una mica de moda. 

La primera que em va impactar pel tema de la proximitat fou L’abominable crim de l’Alsina Graells del Pep Coll. Un llibre de ja fa anys amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó perquè era un assidu del bus de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en la meua època universitària. Ara fa un parell d'anys es va publicar la primera història de La sergent Anna Grimm de la Montse Sanjuan, amb una espècie de CSI a la lleidatana. El fet que les escenes siguin llocs coneguts -els Camps Elisis, la Seu Vella, el Museu de Lleida- fa que t'identifiquis més amb el desenvolupament de la història, com si ho veiessis des de dins gairebé, fins i tot vaig intentar conèixer quina és la cafeteria on dina la sergent o en quin gimnàs va a fer les seues sessions de natació. En el Mala lluna del David Marín, en el qual la trama succeeix entre la Noguera i el Segrià, no només identifiques les fabuloses descripcions dels coneguts paisatges del Montsec, sinó que empatitzes completament amb el sergent Rull i la resta de personatges ja que l’autor els fa xerrar en nord-occidental. En el Puta pasta de l’Emili Bayo hi apareix el Marc Tramús, personatge principal nascut a Lleida que ens explica les seues estades al Big Ben de Mollerussa entre moltes altres històries on pots sentir-t'hi identificat. I també de l'any passat és el Misteri del Bressol buit de la Montse Sanjuan on l’Anna Grimm continua amb les seues històries i on el primer fiambre apareix justament darrere de casa meua i un altre a l'aparcament del Camp d'Esports… amb aquests escenaris com volen que no m'enganxi? I n'hi ha d'altres que ja tinc a casa pendents de lectura: L’assassí que llegia Vidal Vidal del Miquel Àngel Estradé i el Quaderns de la Ramona Solé. A més properament el Rafa Melero presentarà Ful amb la Seu Vella a la portada i un pistoler amb pinta de mala handí.



Per tot això els recomano aquest festival de novel·la negra a la lleidatana que s'ha muntat per aquest cap de setmana. Hi seran el David Marin, el Rafa Melero, l'Emili Bayo, el Francesc Pané, la Montse Sanjuan, la Ramona Solé i el Miquel Àngel Estradé entre altres autors de Ponent, i el mestre Andreu Martín. En definitiva, que a Lleida tenim de tot encara que ens continuïn titllant des de la capital amb l'abominable expressió autors locals. Com si els llibres d'aquí només es poguessin llegir entre Almacelles i la Panadella i com si els autors d'allà no fossin locals també.



(Article publicat al Nacio Lleida el 2 de juny de 2016)

diumenge, de maig 29, 2016

Prince (III) - Peach

Aquest article és la continuació de la segona part que, al mateix temps, és continuació de la primera part.  


Després de ser un dels artistes més creatius dels vuitanta, Prince va decidir des d'aquest moment  (en l'anterior article ens vam quedar en el 1991) canviar el seu nom artístic pel de TAPKAP que són les inicials de The Artist Previously Known As Prince. Això fou conseqüència del seu enfrontament amb la discogràfica que es negava a editar -amb bon criteri- els centenars de cançons que tenia enregistrades, un episodi que el portà a aparèixer en públic amb la paraula slave pintada a les galtes. Aquest fou el gran problema de Prince als noranta, que componia cançons indiscriminadament i volia publicar-les totes. Si s'hagués dedicat a publicar només amb criteri i no tota la morralla que feia, de ben segur hagués continuat sent el de feia deu anys enrere. 

La cosa no va acabar aquí perquè després es va inventar un símbol per identificar-se, tan complicat de reproduir que només es podia dibuixar manualment, amb la qual cosa fou un altre mal de cap per la comunicació de la discogràfica que va tenir la fenyada d'enviar arxius amb el símbol perquè els mitjans el poguessin transcriure. I encara no acabà aquí perquè després es tornà a canviar el nom pel de Víctor fins que es cansà de fer el paripè i tornà a anomenar-se Prince, però aleshores la seua carrera ja havia caigut en picat i no importava només que als seus fans incondicionals.

El primer disc editat sota el pseudònim del símbol fou "Love Symbol Album" (1992). Curiosament el segon single del disc fou "My name is Prince", cançó que l'amic @mikibardaji cantava contínuament allò del my name is Prince and I'm funky, my name is Prince the one and only amb seqüència de rap inclosa i que era tota una sessió de narcisisme sobre les seues destreses musicals ara que es volia amagar el nom. Bart Simpson va fer una paròdia coneguda de la cançó. El primer single del disc fou una barreja de funk i R'N'B "Sexy MF", les inicials de motherfucker que varen causar que els puritans enganxessin a l portada l'etiqueta de Parental advisory. El tema més exitós del disc fou "7", inspirat en el llibre bíblic de l'Apocalipsi i amb la primera aparició de la futura coneguda Mayte Garcia en el videoclip. La cançó és una curiosa barreja de cant coral, ritmes acústics i bateries. El darrer single fou "The morning papers" on el senyor símbol explicava el seu enamorament amb la tal Mayte Garcia que abans he anomenat i que es convertirà en una habitual en els propers anys, ja que formaria part de la NPG, seria la coreògrafa oficial de les gires i l'any 1996 la seua esposa. Curiosament i aprofitant que es publicava un disc de grans èxits "The hits" (1993) es publicava com a single del disc "Pink cashmire", gravada l'any 1989 i dedicava a la seua anterior novia Ana Garcia, segurament fou alguna venjança de Warner. També en aquest disc recopilatori s'hi inclou la rockera i guitarrera "Peach", una cançó que m'agrada molt amb xiscles de la Kim Basinger afegits i "Nothing compares 2U", cançó que Prince havia composat per la Sinead O'Connor i que popularitzà l'any 1990.

El dissetè àlbum arriba el 1995 i duu de títol "The gold experience". Un nyap de disc que la crítica considerà com el seu millor disc dels últims anys. Ens trobem amb la penúltima cançó gravada per Prince o com se digui que val una mica la pena, una balada declaració d'amor a Mayte Garcia i que es titula "The most beautiful girl in the world". Cançó que també cantaria ella reversionant-la com "The most beautiful boy in the world" . Al videoclip de la cançó original hi apraeix l'actriu madrilenya Paz Gómez, que guanyà un concurs organitzat per la Cadena 40 Principales per a seleccionar les noies més beautiful per al videoclip. Aquest fou el començament de la carrera d'aquesta actriu que després participà en sèries com Al Salir de Clase i Hospital Central. No salvaria absolutament res més d'aquest disc.

I a partir d'aquí misèria i companyia. Em ve al cap la banda sonora de "Girl 6" (1996) una peli de l'Spike Lee, el "Dinner with Delores" del disc "Chaos and disorder" que es va negar a promocionar, discos triples a punta pala, discos en MP3, instrumentals, una versió acceptable del "Betcha by golly wow" (1996),  "It's about that walk" (1999) i paro de contar ja. Així fins el seu trenta-novè i últim disc editat per streaming "Hit'n'Run Phase Two".

Com vostè, informat o informada lector i lectora ja sap, Prince va morir el dia 21 d'abril i, tot i mort, encara genera notícies i rumors sobre les causes del decés. Que si quan es va trobar ja duia sis hores mort, que si estava en una posició horrible dins de l'ascensor, que si una setmana abans havia estat tractat per una sobredosi d'opi, que si una antídot intravenós, que si la seua amant Phaedra Ellis Lamkins... vaja, en definitiva, un gran monstre de la música i de la guitarra que si no hagués estat pel seu enorme ego podria haver estat molt més del que ha estat. Crec jo. Amén.