dimecres, abril 23, 2014

Lo lleidatà és fàcil. Txarra'l sisquere!

  I com és Sant Jordi i he de fer propaganda del llibre, faltaria més... aquí us deixo un sarpat de coses.

  • La portada que mos l'ha fet la Maria Oliva i que és molt maja (tant la portada com la Maria)

  • La presentació que vam fer a Lleida a l'edifici del Matadero, que ara se'n diu lo Café Tiatro de l'Ascortxador i on va venir lo Màrius Serra, que txarre molt millor que natros:


  • Vam travessar los confins de la Panadella per presentar lo llibre a l'FNAC de l'Illa Diagonal, abans que fésson vaga:





  • També vam travessar lo Coll de L'Illa per anar al Corte Inglés de Tarragona i atançar el llibre als habitants dels barris marítims de Lleida, és a dir Cambrils, Salou, la Pineda, Torredembarra, Tamarit, Sant Salvador...















  • Òmnium Cultural mos dóna la Llança de Sant Jordi:

  • Semàforos als diaris:


  • I adhesius, adhesius i samarretes que podeu comprar des d'aquí, l'e-botiga de SEGRE:  
L'extintor no és en venda

  • Per últim, i si durant lo dia de Sant Jordi voleu un autògraf o lo que convingo mos trobareu a:
    • Ferreteria Albert Soler: de 12 a 13
    • Punt de Llibre: a les 13:30
    • Estand de Turisme de Lleida: de 16:00 a 16:45
    • Estand d'Editorial Fonoll: de 17:00 a 17:30
    • Llibreria Caselles: de 17:30 a 19:00
    • LLibreria Abacus: a partir de les 19:15

  • I si no mos voleu vere perquè som uns llords i només mos voleu sintir per algun puesto:
    • 9:30: Onda Cero amb la Núria Mora
    • 10:40: LaXarxa amb Jordi Cortinas
    • 11:00: Cafeïna de LleidaTV amb la Mariví Chacón.
    • 12:15: Tertúlia d'UA1
    • 13:30: Lo Món Moniato a UA1
    • 20:00: Tertúlia a Catalunya Ràdio
I a sopar i cap al caixó. 

La llança de Sant Jordi

Avui, Òmnium Cultural mos ha fet entrega del guardó La llança de Sant Jordi com a un dels cinc llibres més recomanats per Sant Jordi.
Quan Òmnium Cultural et reconeix aquesta feina crec que a poques coses més ja podem esperar. Hem compartit escenari amb el "Cuina" del Joan Roca, "Ni tant alt ni tan difícil" de l'Araceli Segarra, "Si Beethoven pogués escoltar-me" de Ramon Gener i "Salvador Puig Antich, cas obert" del Jordi Panyella
I a tot això afegeixo la felicitació i el comentari personal d'aquesta gran dama de Catalunya com és la Muriel Casals.

Gràcies, gràcies i un catafal més de gràcies!


dilluns, abril 21, 2014

Cheo Feliciano-Yesterday

A vegades, els que som melòmans i ens agrada col·leccionar discos en general, ens acabem comprant coses que mirat anys més tard, no saps ni com te les vas arribar a comprar en aquell temps.

Mai m'ha agradat la música salsa. Em molesta fins i tot. Un estil de música massa sobreexplotat i sobrevalorat en bodes, revetlles i festesmajons. Quan toquen cumbies ja me pot venir a buscar a la mateixa latitud i longitud que el Boeing 777 de Malàisia. Insuportable.

L'any 1996 va sortir un disc anomenat "Tropical tribute to the Beatles". No crec que fos pel fet de ser tropical sinó més aviat pel fet de ser un tribute to the Beatles me'l vaig acabar comprant en una de les meravelloses botigues (aquesta estava a la meitat de carrer a mà esquerra en sentit plaça Universitat) que hi havia en aquella època al carrer Tallers de Barcelona, on residia per motius universitaris. Fa poques setmanes hi vaig tornar i poca cosa queda del mític carrer Tallers, només Revólver i Castelló. Ni rastre de la millor botiga que era Edison's. Ara al carrer Tallers només trobarà botigues per si vostè es vol convertit en un gòtic o en un emo en pocs minuts. 

Bé, tal com li deia, aquest disc va acabar a les meues mans després d'haver desemborsat la quantitat necessària de diners per tal de produir l'intercanvi. Del disc en qüestió havia sentit la versió que Ray Sepúlveda havia fet del "Fool on the hill" amb el títol de "El loco de la colina" i el "A hard days night" interpretat per Johnny Rivera.

En el disc es troben grans de la salsa com Celia Cruz versionant "Obladi, oblada", Oscar D'Leon atrevint-se amb "Lady Madonna" i Domingo Quiñones fent el "Day tripper". I al final un "Come together" col·lectiu. Les adaptacions al castellà van ser obra del mític Salvatore Adamo.

En aquest disc crec que va ser el primer cop que vaig sentir a Cheo Feliciano, un porto-riqueny que es veu que ja era un fenòmeno en això de la música salsa des de començament dels setanta. Cheo s'encarregava de versionar el "Yesterday" en una seua manera molt peculiar recordant el mític Lalo Rodríguez.

Avui m'he assabentat de la mort de Cheo Feliciano als 78 anys d'edat víctima d'un accident de trànsit.

P.D: Beatlemaniacs, absteniu-vos.

dimarts, abril 15, 2014

Emma Castelnuovo

Ara mateix quan em poso a escriure aquest article, les tendències de Twitter són #GalaSV5 #FrasesQueGritarFollando #Velvet9 #chicotecubano i #MQBaila12 . Com vostè pot imaginar-se no parlaré de res de tot això, ni de res que s'hi assembli, suposo que ja s'ho deu pensar. A més, per acabar-ho d'arrodonir ara mateix estic escoltant un programa d'esports d'una emissora de ràdio nacional catòlica on entrevisten Hristo Stoichkov.

Bé, ara que ja els he posat en la meua situació mental i psíquica per la qual estic passant aquests minuts em trobo amb la imperiosa necessitat de parlar d'Emma Castelnuovo. Aquesta senyora fanàtica d'Arquimedes i de Galileu que ha mort avui als 100 anys d'edat no ha estat ni notícia de tele-diari i no conto pas que demà surti en cap mitjà informatiu. Però després ens posarem les mans al cap quan surten estadístiques matemàtiques sobre l'informe PISA. Miri sinó com, per exemple, tracta la notícia el diari ARA... com si els hi fos una molèstia...

Emma Castelnuovo ha estat una pedagoga i matemàtica italiana que es llicencià l'any 1936 a la Universitat de Roma especialitzant-se en geometria algebraica. En acabar els seus estudis universitaris, durant els següents anys, treballà com a bibliotecària en l'institut Guido Castelnuovo. Institut que duu el nom d'aquest important geòmetra italià i pare d'Emma. L'any 1938 es presentà a les oposicions per a professora, però no li van donar la plaça per culpa de les lleis racials vigents a Itàlia en aquella època, aquestes lleis feren que a més perdés la seua feina de bibliotecària. Un cop alliberada Roma l'any 1944, va poder obtenir una càtedra en una escola amb alumnes d'entre 11 i 14 anys. Per decisió pròpia sempre ha volgut fer classe a alumnes d'aquesta edat. Aquell any començà a organitzar cicles de conferències sobre l'ensenyament de les matemàtiques i començà a consolidar la seua fama en aquest aspecte.

L'any 1946 escriu l'article "El Mètode Intuïtiu" per a ensenyar geometria en el primer cicle de secundària, les idees que exposava en aquest article són les que van fer que l'any 1949 publiqués el seu primer i més conegut llibre "Geometria Intuïtiva" desenvolupant uns mètodes d'ensenyament que res no tenien a veure amb els temaris ni amb les programacions vigents en aquella època. Uiiiii... els temaris.... aquestes coses intocables.... Segons diu el llibre "L'objectiu principal del curs de geometria intuïtiva és el de suscitar, a través de l'observació de milers de fets de la tècnica, de l'art i de la natura, l'interès de l'alumne per les propietats fonamentals de les figures geomètriques i amb això el gust i l'entusiasme per la investigació." Fer que l'alumne pensi, fer que l'alumne descobreixi... quines coses de dir, no?

L'any 1950 es crea la Comissió Internacional per l'Estudi i la Millora de l'Ensenyament de les Matemàtiques i és nomenada membre de dita comissió. Comissió dins de la qual també es trobaven Piaget o Pere Puig i Adam. Amb el matemàtic català (sí, hi ha hagut matemàtics catalans importants) publicaren "El material para la enseñanza de las matemáticas". El 1963 escriu "Didattica della Matematica", el llibre que definitivament li obre les portes a participar en gairebé tots els congressos internacionals sobre ensenyament de les matemàtiques. Fins als 98 anys, quan va haver de retirar-se a causa de problemes de salut.

Coses interessants que pot llegir:
-Ressenya del llibre "Didáctica de la matemática moderna" a Divulgamat. En aquest llibre exposa la necessitat (que avui encara no entén mooooolta gent) que les matemàtique sno han de ser simple mecanització.
-Ressenya del llibre "Pentole, ombre, formiche, in viaggio con la matematica".
-Homenatge a Emma Castelnuovo per part de la Sociedad Madrileña de Profesores de Matemáticas que duu el seu nom.
-Vídeos d'homenatge.

diumenge, abril 06, 2014

La sergent Anna Grimm

No, no s'ha equivocat de bloc. És el mateix bloc on pot llegir les necrològiques musicals habituals, les propietats numèriques del 2014 o articles d'opinió sobre l'evolució en Lliga del Lleida Esportiu. No se m'esveri amic (o amiga) lector (o lectora). En aquest humil bloc que, d'una manera molt peculiar, també incita a la lectura (fixi's si n'incita que ara vostè està llegint) de tant en tant em deixo anar i recomano algun llibre.
Alguns cops ja ho he fet, no gaires, això de recomanar llibres. Reconec que jo sóc molt raro i els llibres que m'agraden no acostumen a agradar a molta gent que diguem. En termes musicals podríem dir que els llibres que llegeixo jo són una mica undergrounds potser... 

Però avui farem una excepció, va! No sóc de llegir novel·les, no m'agrada la literatura de ficció, els llibres que llegeixo són d'assaig, científic, històric o polític. Però quan llegeixo novel·la sí que acostumo a coincidir en el mateix tipus. Afinant més, si llegeixo novel·la és perquè, o bé és policíaca, o bé ens explica coses de les terres de Lleida, o bé és la intersecció de totes dos coses alhora.

La novel·la policíaca és el gènere que més m'agrada, no es pensi pas que sóc un expert per això, eh? La primera que vaig llegir-me va ser la famosa "Diez negritos" de l'Agatha Christie, recomanada pel meu professor de literatura per algun curs de BUP. Diria que també a 2n de BUP, el professor de literatura castellana ens feu llegir en allò que anomenen lectura obligatòria el llibre "Los mejores cuentos policiales", una selecció de Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, llibre que me va enganxar moltíssim, un fet que no succeïa gaire en les lectures anomenades obligatòries... També recordo haver llegit algunes coses d'Edgar Allan Poe que agafava en préstec a la Biblioteca Pública quan encara estava a la plaça Sant Antoni Maria Claret. A causa de la selecció de contes de Borges i també per culpa que el meu profe de literatura en parlava molt malament, vaig descobrir els llibres del Ferran Torrent. L'estiu entre 2n i 3r de BUP me vaig llegir "No emprenyeu el comissari" (divertidíssim i molt fàcil de llegir) i "Un negre amb un saxo". Me van encantar tant que després continuaria llegint "Penja els guants, Butxana!", "Cavall i rei", "L'any de l'embotit", "Gràcies per la propina" i "La mirada del tafur". Aquests dos últims els vaig trobar ja molt allunyats dels llibres seus del començaments i aquí vaig acabar amb Ferran Torrent

Per una altra banda, m'agrada la novel·la ambientada a Lleida, on pots imaginar-te los puestos on van succeint les accions. Per això vaig llegir sense pensar-m'ho gaire el "Sense partit" del Jordi Guardiola, on a més, feia infinites referències al futbol lleidatà. Encara ho va fer més d'obligada lectura. Igual que el "Mur d'Indíbil" del Quim García Albero, amb reminiscències històriques.

Però sí una em va enganxar moltíssim fou "L'abominable crim de l'Alsina Graells" del Pep Coll. La vaig devorar en un no-res! Cosa rara per mi. Un llibre amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó pel fet que era un assidu de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en aquell temps. Línia en la qual es comet el crim de la novel·la.

I bé, a què ve tot aquest escrit? Doncs que enguany, la Montse Sanjuan (la kweilan pels amics i amigues blocaires) mos ha escrit un llibre d'intriga i assassinats amb el rerefons a la ciutat de Lleida. Porta per títol "La sergent Anna Grimm". En el seu bloc hi podreu trobar informació de primera mà i explicada de molt millor manera que no pas si ho explico jo. Aquest passat dimarts, en una biblioteca pública de gom a gom (no va caler avisar al meu contacte del PSC que et porta paquistanís quan necessites gent) va tenir lloc la presentació. Haurà de ser de lectura obligada, tant pels lleidatans com pels aficionats a la novel·la policíaca, no?


Per una vegada, faci'm cas quan parlo de llibres...

- En aquest apunt l'autora parla (escriu millor dit) del seu llibre.
- En aquest altre apunt ens parla del dia de la presentació.
- I en aquest enllaç podeu llegir les primeres pàgines de la novel·la.

divendres, abril 04, 2014

Yakov G. Sinai, premi Abel de matemàtiques 2014

Com vostè ja s'haurà assabentat a causa de l'allau informatiu en tots els mitjans sobre la notícia en qüestió, el matemàtic rus Yakov G. Sinai, de 78 anys, ha estat guardonat amb el premi Abel 2014. L'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres ha atorgat el premi a aquest catedràtic de la Universitat de Princeton (EUA), de l'Institut Landau de Física Teòrica i membre de l'Acadèmia de Ciències Russa "per les seues contribucions fonamentals als sistemes dinàmics, la teoria ergòdica i la física matemàtica".

Sinai ja havia aconseguit anteriorment la Medalla Boltzmann l'any 1986, el Premi Dannie Heineman l'any 1989, la Medalla Dirac el 1992, el Premi Nemmers el 2002 i el Wolf de Matemàtiques el 1997. Vaige... que tampoc li ve de nou. Pot dedicar part del seu temps a comparar el palmarès d'aquest senyor amb el de qualsevol concursant de Mujeres, Hombres y Viceversa. Més que res com a curiositat, sap?

Però bé, i què és això dels sistemes dinàmics? Des del s.XVIII els matemàtics, que són gent que fa coses rares, utilitzen unes equacions anomenades diferencials (equacions on la incògnita no és un número sinó una funció) per explicar fenomens naturals i intentar predir la seua evolució. Moltes equacions incorporen processos estocàstics (esdeveniments temporals amb un determinat grau d'aleatorietat) per modelar factors desconeguts i aparentment aleatoris que actuen sobre aquesta evolució. Em segueixen de moment?
Les aplicacions de tot això són múltiples: l'estudi del moviment dels planetes, els corrents oceànics, els senyals sísmics, senyals de telecomunicacions, les taques solars, les evolucions de la borsa, les dinàmiques de població, electrocardiogrames...
Alguns dels sistemes dinàmics que regulen tots aquests esdeveniments poden ser previstos amb gran precisió, però altres semblen evolucionar de forma caòtica i indescriptible. Aquí segur que pensarà en la previsió meteorològica, no? Exactament! també és un sistema dinàmic. Qui li hauria de dir que cada cop que xerra del temps a l'ascensor amb un veí vostè està parlant de matemàtiques?

Yakov Sinai ha realitzat gran aportacions en aquests camps gràcies als seus treballs en teoria ergòdica, que estudia la tendència d'un sistema dinàmic a explorar tots els estats disponibles. Potser la seua principal aportació fou l'invariant d'entropia de Kolmogorov-Sinai. Juntament amb Ruelle i Bowen descobrí la mesura SRB, que estudia un dels sistemes dinàmics més famosos i que més mal de caps porten als enginyers avui en dia: les turbulències. O el famós billar de Sinai, una regió de l'espai on s'estudien moviments sense fricció.

Si s'ha quedat amb ganes de saber més coses pot llegir:
- La notícia en el web de l'agència SINC.
- L'anunci al web oficial del Premi Abel.
- Article a la revista NAture News.

I amb això crec que ja té una mica per on començar.
De res!

dissabte, març 22, 2014

Enric Ribelles, jugador de la U.D. Lérida

L'Enric Ribelles va aterrar al Lleida (en aquells temps Unión Deportiva Lérida, però que anomenaré Lleida per qüestions de mal a la vista) la temporada 1951-52 després de jugar al Juneda, el Balaguer i al Puigvertenc. Aquesta temporada s'havia baixat de la primera (i penúltima) experiència en la 1a divisió del futbol. Aquell any, l'empresari de vidres i vàters Llorenç Agustí (també nom de carrer al Polígon del Segre) fou proclamat president de l'entitat amb el marrón d'haver de liquidar els deutes i sanejar l'economia, cosa que en el transcurs de la història s'hauria d'haver fet més sovint crec jo. 

La marxa d'Antoni Gausí fitxat pel Real Madrid i d'altres jugadors de la temporada anterior quedà compensada per l'arribada de Duran, Granés, Ramon García, Mòdol o Ribelles. La parella Duran-Ribelles fou batejada com la "cinematogràfica" perquè quan jugaven al Balaguer jugaven de cine. Aquella temporada l'equip començà entrenat per Gómez de Lecube però els mals resultats i el públic sempre exigent del Camp d'Esports van fer que fos substituït per Josep Maria Burcet
Per cert, aprofitant el moment ho deixo anar aquí, i és que amb la presidència de Llorenç Agustí el Real Madrid va obrir les portes al Lleida ajudant-lo econòmicament (el Madrid al Lleida s'entén), jugant partits entre ells, i oferint-nos la cessió de Wilson, Cedrés, García-Martín o el mago Gaspar Rubio. Fins al punt que es va sanejar l'economia (800.000 peles) i el president rebé la felicitació del senyor Ariño, president de la Federació Catalana. Estaria bé que la gent ho sabés això també.

Enric Ribelles és el quart començant per l'esquera de la fila de baix, el que mira cap a un altre puesto.

Ribelles estigué en nòmina del Lleida fins la 55-56, tot i que jugà cedit alguns partits al Binéfar, sent fixo en les alineacions, per exemple en la 53-54 jugà 34 partits i en la 54-55 27 partits. L'any 1955 el nou president José Servat trencava les relacions amb el Real Madrid i gràcies a la seua amistat amb el president Miró-Sans s'establia una relació de col·laboració amb el Barcelona. Aquella temporada l'equip de la capital cedia al Lleida l'entrenador Valero, i els jugadors internacionals Basora, Gonzalvo i Moreno... com a càstig pel seu baix moment de forma. Cobraven 5.000 pessetes per partit jugat, igualet que ara. Moreno no va acabar ni la temporada perquè se'n va anar a Las Palmas i els altres van aportar poc perquè el Lleida va acabar pitjor classificat que quan van arribar. I per més INRI al final de temporada Pepe Samitier mos fotie als Enrics, lo Gensana i lo Ribelles

En aquesta foto Ribelles és el segon de baix
Durant la 56-57 Ribelles és cedit al Lleida per complir amb allò que li dèiem mili, i sota la tutela aquesta del Barça baixem a Tercera Divisió. No és d'estranyar amb resultats com un 11-0 contra l'Sporting de Gijón o un 0-6 al Camp d'Esports contra el Sabadell. En un amistós contra el Barcelona (sí, sí, un amistós) de Kubala i Suárez, mos van fotre un 1-9 amb l'únic gol del Lleida fet per Ribelles.

Enric Ribelles s'incorpora definitivament al Barça la 57-58 fins la 60-61. Després fitxa pel València on hi està quatre temporades. Explica el mateix Ribelles que en una final de Copa que havien de jugar a Madrid contra el Granada mentre estaven a l'autocar anant cap a l'estadi va agafar el micro i feu de locutor dient "Quan falten cinc minuts per acabar el partit el Granada guanya al Barça per un a zero", en aquell moment l'entrenador Helenio Herrera ràpidament el va interrompre molt enfadat i afegí: "Lamentem que per una avaria tècnica de l'aparell emissor hem de tallar la retransmissió".

La temporada 65-66 el Lleida torna a Segona Divisió. En aquell temps era president el (que diuen els padrins que va ser) millor president del Lleida, Ramon Vilaltella. 4.314.219 peles era el que va posar el president per aquell nova temporada. Va fitxar per aquesta nova temporada Pantaleón del Real Madrid, Kaczas i Barberà de l'Espanyol, Villacampa del Zaragoza, Morón del Mallorca i repescà Enric Ribelles. Després d'aquesta temporada l'Enric se'n tornà al Juneda, on ja hi havia jugat.

Ribelles en la seua tornada al Lleida l'any 1965
Un cop retirat del futbol, Ribelles se dedicà als bancals de préssics que tenia al seu Puigverd de Lleida. Ara ens ha deixat als 80 anys. Llegenda de l'esport lleidatà.

dimarts, març 11, 2014

Tranquils

A veure, sí, hem perdut un partit, no passa res. Veníem d’una ratxa de vint-i-un partits sense perdre i tots sabíem que algun dia tocaria. És normal, som el Lleida no som els Globetrotters. Suposo que això tots ho entenem. La decepció ve més potser per la forma en què ens hem deixat escapar els últims punts, només hem fet 2 de 9 contra el tretzè, el divuitè i el cuer. No cal insistir-hi més crec, continuem confiant tot i que les baixes ens deixen una mica amb l’ai al cor.


Per una altra banda el club ha presentat aquesta setmana la samarreta commemorativa dels 75 anys. Ja se sap la dèria que tenim els humans de fer celebracions en aniversaris múltiples de 25. Racionalment som conscients que el Lleida Esportiu només té 3 anys, però sentimentalment per nosaltres és el Lleida, es digui Balompié, Unió Esportiva o Esportiu. És la successió lògica natural. I d’això en farà 75 anys. I ho celebrarem, i tant que sí!

Article publicat a la secció d'esports del diari La Mañana el dilluns 10 de març de 2014

diumenge, febrer 23, 2014

Toto - Stranger in town

Últimament s'acostuma a dir que el PSC ara mateix és el partit que té més exvotants que no pas votants. I esperin que a aquest pas el nombre de votants pot arribar a ser un nombre enter negatiu. Però bé, no farem llenya del partit acompanyant a UPyD a les votacions del Congreso i farem sevir la frase per referir-nos al conegut grup de música AOR (Adult Oriented Rock) Toto. Doncs això, que comparant-lo amb el PSC (i que em perdonin els senyors de Toto) és un d'aquells grups que té més excomponents que no pas components.

L'any 1977 el grup amb el nom del gos de la Dorothy del "The Oz Wizard" fou fundat per sis magnífics i extraordinaris músics de sessió americans, deien que eren els millors de la seua època, i que a més eren amics des de feia anys. Aquests músics foren Bobby Kimball, David Paich, Steve Lukather, Steve Porcaro, David Hungate i l'extraordinari bateria mort l'any 1992 Jeff Porcaro. Tots portaven la música dins seu, per exemple, els germans Porcaro eren fills del percussionista Joe Porcaro i David Paich era fill del compositor Marthy Paich. Vaige, que de tots aquests membres fundadors crec que ara mateix només en queden tres, i que pel grup n'han passat uns quants més.

Debuten l'any 1978 amb l'àlbum "Toto" (original el nom) amb una suprema qualitat de cançons com la brillant (i quan dic brillant vull dir brillant) "Hold the line" o "Georgy Porgy", gràcies sobretot (crec jo) a David Paich

L'any 1980 publiquen "Turn back". Fixi's en les portades d'aquest disc dels Toto i del disc dels XTC... sempre m'he preguntat si deuen ser del mateix dissenyador, no?

L'any 1982 editen "Toto IV", una obra mestra de la música -sense exagerar- que conté "Africa", "Rosanna" (dedicada a l'actriu Rosanna Arquette, companya d'Steve Porcaro en aquells temps) i "I won't hold you back".

Anem a l'any 1984, quan Hungate i Kimball deixen el grup i entren Mike Porcaro (un altre de la família) i Fergie Fredericksen com a nou cantant. Amb aquests nous músics graven la banda sonora de la pel·lícula "Dune" de David Lynch i "Isolation", un disc que la crítica injustament se va carregar i, és clar, algú s'havia de carregar la culpa. Així que, després de la decepció el nou cantant Fredericksen va ser acomiadat.

Centrem-nos en "Isolation". Del disc es van extreure quatre singles. El primer fou "Stranger in town" i que fou promocionat amb un bon videoclip per part de la MTV. El segon senzill va ser "Holyanna", el tercer "How does it feel" i el quart "Endless".  Fixin-se en el diferent registre de veu entre el nou cantant i el dels temes anteriors.

Fredericksen tornà al grup l'any 2007 per fer una sèrie de concerts per ressuscitar el grup. Empès per les ganes arribà a publicar un parell de discos en solitari: "Happiness in the road" (2011) i "Any given moment" (2013).  Fredericksen ha mort als 62 anys a causa d'un càncer de pulmó diagnosticat fa quatre anys.




dijous, febrer 20, 2014

Devo - Satisfaction

L'any 1972 a Ohio es va formar un grup amb nom inspirat en el seu propi vídeo "The truth about De-Evolution", guanyador (el vídeo, no el grup) del festival de pel·lícules Ann Arbor. Tenien una obsessió filosòfica sobre el concepte de devolució con a contraposició del d'evolució.  Fent el joc amb les dos últimes paraules va sortir el nom del grup, Devo. No fou un dels gran grups de la new wave de l'època com foren Spandau Ballet, Blondie o Talking Heads, però les seues cosetes van fer.

La formació original estava formada pel cantant, baix i dissenyador de parafernàlies relacionades amb el grup Jerry Casale, el teclista, guitarrista i cantant (i germà de l'anterior) Bob Casale, el guitarra Mark Motherdbaught i el bateria Alan Myers.

Van gravar els seus primers singles "Jocko Homo" i "Mongoloid" en una discogràfica casolana i pròpia Booji Boy. No van causar gaire furor que diguem aquestes cançons, però no es perdi el vídeo de la primera, eh? L'atenció del públic els va arribar l'any 1976 gràcies a una peculiar versió underground del "Satisfaction" dels Rolling Stones, tot i no ser un gran hit (posició 41 a les llistes angleses) fou el tema que els impulsà. Cal dir també que tant David Bowie com Iggy Pop van dir les típiques frases de suport al grup deixant els Devo pels núvols, cosa que els feu convertir en objecte de culte. Pensi que en aquell època l'opinió de Bowie i Iggy sobre música és com si ara opinessin Messi i Ronaldo de futbol. Ep! Això no vol dir que les seues opinions siguin correctes, simplement que tot déu se'ls escolta... per sort de la població mundial aquestos dos últims personatges que he posat d'exemple no parlen gaire tampoc.

Jerry i Mark aprofitaven aquesta primera tirada per presentar els Devo amb una campanya multimèdia (pot pensar com era la multimèdia d'aquella època) on feien servir màscares, pel·lícules, bromes sobre les patates, la filosofia de la devolució, la ciència dels testos i tot això en un llenguatge propi. Famosos són els seus famosos barrets Energy Dome...

Un parell d'anys després ja firmaven el seu contracte amb Virgin i produïts per ni més ni menys que Brian Eno van publicar "Q: Are we not men? A:We are Devo" (1978) on van incloure la versió que déiem anteriorment. Ojo amb el nom del disc també. 

L'any 1979, amb un altre productor, ara amb Ken Scott publiquen "Duty now for the future".

El seu únic èxit en llistes americanes fou "Whip it" (nº4) inclosa en el seu disc del 1980 "Freedom of choices" amb la que deu ser la portada més coneguda del grup. Aquí deixen una mica el seu estil anterior per fer música una mica més ballable i poden comprovar l'estètica barretaire que abans els deia.

A partir d'aquí ja van venir els discos de baixada (crec personalment) amb el més electrònic "New traditionalists" (1981) i "Oh, no! it's Devo". Ja veuen que aprofitaven la mínima ocasió per inscriure el nom del grup en el títol del disc, no fos cas que hi haguessin confusions.

Van aprofitar aquests últims anys per col·laborar en bandes sonores, així podem trobar la cançó "Working in a coal mine" en "Heavy metal" (1981) i "Luv-luv" i el tema principal de la peli en "Doctor Detroit" (1983).

Ja l'any 1984 encara tenien fúria per firmar un nou contracte amb Warner i publicar "Shout". Oficialment van aguantar junts fins el 1991. L'any 1996 els tornà el mono i tornaren a reunir-se, i així, per ganes o per falta de quartos l'any 2010 van llençar el seu últim disc "Something for everybody". Existeix un DVD recopilatori dels seus videoclips que aviat serà considerat un monument al friquisme d'aquella època.

Bob Casale ha mort als 61 anys per culpa d'una aturada cardíaca.