dimecres, d’agost 19, 2015

David Fernández

Mira David, carai, que no és just. Que ja sé que tu ets un paio molt honrat i molt noble, que et deus als estatuts o al codi ètic o com se digui del teu moviment polític format per les Candidatures d’Unitat Popular. Que en les vostres assemblees vau decidir que només podríeu estar una única legislatura ocupant càrrecs polítics, en aquest cas ni càrrec, simplement un escó al Parlament del nostre país o nació o comunidad autónoma o el que siguem, que sí, que ho trobo molt noble i molt coherent. Però home, no podries fer una excepció? Segur que les militants i les assembleàries, per escriure-ho així com us agrada, poden arribar a entendre que t’hi quedessis una miqueteta més. Que ets el polític millor valorat, que no és poca cosa això. 

David, tu veus quin Parlament mos entrarà aquest setembre? Tio, serà bestial! Amb el Romeva, la Forcadell, la Casals, el Llach, el Reyes, el Forné, el Ferran Civit, l’Usall, l’Antonio Baños… si potser fins i tot hi tindrem lo Jordi Calvís que els retratarà a tots. Sí, ja sé que me diràs que ara la teua feina és al carrer i que els nous que entraran seran molt bons i ho faran tant o millor que tu. Que jo ja m’ho conec això. Però a tu també et necessitem. Necessitem els millors, que això que anem a fer és molt gros. Has estat exemplar, així, amb totes les lletres E-X-E-M-P-L-A-R. Que ja dono per suposat que per suportar certs comentaris que tenies per les bancades de la vora -crec que algun cop t’hi vas referir com a «bancada de la por»- t’havies d’armar amb una paciència infinita. 

Vas començar amb el famós «sí crític» aquell de la declaració de sobirania que sincerament no vaig acabar d’entendre. Te’n recordes d’aquell ple? L’Àngel Ros va marxar per no votar-hi en contra i mira com ha acabat ara, quines coses, no? Ja t’ho deu explicar el Pau o el Francesc. Però els teus discursos els he trobat sublims, des de la teua peculiar entonació, fins les citacions que fas servir molt habitualment i aquell posat flegmàtic però combatiu alhora. Memorable fou el dia que vas abocar-li el «Hasta pronto, gángster» i el «Nos vemos en el infierno» a Rodrigo Rato. Molts et van recriminar les frases i el gest de brandar-li la sandàlia. Però crec que encara et vas quedar curt davant d’aquest estafador que ens donava lliçons d’economia comprant whiskys amb targetes de Bankia

Com a president de la comissió del frau fiscal suposo que has fet el que has pogut posant els punts sobre les is quan tocava, perquè crec que de ben poca cosa ha servit. Per allà han desfilat -o no- uns senyors i senyores que han dit el que han volgut, que a vegades ens han tractat de rucs i adiós muy buenas. Més aviat jo recomano la lectura del bloc Llums i Taquígrafs, que segur hi tens alguna cosa a veure, i on queda tot més clar i ben explicat. 

Vaja David, que no sé si et convenceré. Jo et continuaré seguint els teus zascas antològics que fas a Twitter quan t’acusen de dreta, perquè ja sabem que tots els independentistes som de dretes, clar. Jo tinc un cunyat empresari i aquest Nadal quan va venir a sopar a casa no m’hi vaig abraçar, no fos cas. Que la veritat és que si no hagués estat per tu i la CUP potser no haguéssim tingut ni 9N. En definitiva, David, que sé que ens guardes alguna sorpresa i que aquesta retirada no serà del tot, eh? Moltes gràcies per aquests anys, per la teua coherència i pel compromís amb la lluita social i nacional. Et necessitem, no t’apartis gaire per si de cas.

(Article publicat al Nació Lleida el 14 d'agost de 2015)

dijous, d’agost 06, 2015

La New Horizons i Plutó

Imaginin que llencen un dard a 50.000 km/h des de la Terra fent servir només les tres lleis de Newton. Imaginin que després de nou anys doni al blanc situat a 4700 milions de quilòmetres i arribant amb un marge d'error d'un minut respecte el que vostè va imaginar. S'ho ha imaginat, no? Doncs això és el que ha fet la NASA amb la New Horizons.

Imatge de Plutó feta des de 766.000 km

Plutó fou descobert oficialment per Clyde Tombaugh el 1930, però la seua existència ja fou suposada per Percival Lowell que postulava la presència d'un planeta X més enllà de l'òrbita de Neptú. Fixi's que Plutó comença per PL, les inicial de Percival Lowell. Aquests noms són prou coneguts però... un desconegut astrònom de nom Vesto Slipher gairebé el descobreix. Gairebé descobreix Plutó i gairebé descobreix la llei de Hubble, Quan va morir Lowell, Slipher continuà la cerca del planeta "més enllà de Neptú" i va contractar el jove astrònom Claude Tombaugh que el 1930 descobrí Plutó tal i com hem comentat abans. El 1917 Slipher descobrí que els espectres de les galàxies estaven desplaçats al roig, que era el senyal per demostrar que s'allunyaven de nosaltres... i el 1929 Edwin Hubble publicava la famosa llei que calculava la velocitat d'allunyament de les galàxies fent servir les dades d'Slipher sense donar-li cap menció. Per cert, que dins de la New Horizons viatgen les cendres de Tombaugh.

Dades de la missió New Horizons
El 15 de juliol la NASA feu una espectacular roda de premsa anunciant les notícies que des de Plutó anava enviant la New Horizons. Potser la dada més sorprenent fou l'anunci que Caront, el major satèl·lit de Plutó, ha estat actiu volcànicament. La primera imatge del satèl·lit Caront que es visualitza és rebuda amb força aplaudiments, i perquè vegi que la gent de ciència també és catxonda, decideixen anomenar Mordor a una zona fosca prop del pol de Caront


S'aprecia a partir de les imatges que la superfície de Plutó té molts pocs cràters, és a dir, és una zona jove amb activitat geològica recent. També s'ha descobert una espècie de "gran canó" d'uns 3 km d'alçada de formació desconeguda. És molt bona l'alegria amb què reaccionen els científics quan se'ls pregunta i la seua resposta és "encara no ho sabem"... així funciona la ciència. El millor que pot passar en ciència és no saber alguna cosa.

El famós cor que sembla veure's en les ja famoses imatges de Plutó se l'ha anomenat Tombaugh Regio, en honor a Clyde Tombaugh, de qui ja hem parlat abans,

Les imatges en alta resolució es poden trobar en el web de la NASA: http://www.nasa.gov/mission_pages/newhorizons/images/index.html

Una altra de les preguntes que es formulen des de la NASA és d'on ha tret Plutó l'energia que hagi pogut produir tota aquesta recent activitat. Podria ser que fos calor per desintegració radioactiva però s'esperava que un cos tan petit com Plutó -recordem que és un planeta nan- no pogués mantenir aquesta calor interna. L'atmosfera desprèn grans quantitats de nitrogen.

Les dades enviades també han servit per prendre unes mesures més exactes de la mida de Plutó  Amb les noves dades es creu que Plutó té un diàmetre de 2370 km, 70 km més del que es pensava. Quin és el problema? Que amb aquesta nova mida supera la mida del planeta nan Eris en 44 km, que era el segon de la llista. La missió també ha permés mesurar el diàmetre de Caront que és de 1208 km. La NASA ha publicat una imatge comparant les mides de la Terra , Plutó (18,5 % de la Terra) i Caront (9,5 % de la Terra):
Comparació de les mides de Plutó, Caront i la Terra
També s'han mesurat les altres llunes més petites: Nix, Hidra, Cerber i Estigia. Totes elles de menys de 50 km de diàmetre.

Els deixo uns altres enllaços per si els convé gaudir de la física durant una estona i així no haver de pensar amb el pacte de govern de la Paeria durant uns minuts:
  • Espectacular foto de Plutó i el seu satèl·lit Caront vistos des de la New Horizons el 8 de juliol:

El nom és Lleida

Es veu que el nom del nostre topònim lleidatà va sorgir a conseqüència de l’evolució del nom romà Ilerda. Quan l’any 1149 Ramon Berenguer IV va conquerir la ciutat ja adoptà la denominació Lleyda. Així amb y que ara ens fa una mica de mal a la vista però que llavors devia quedar molt modern, igual que fem ara quan escrivim amb la k enlloc de la c.

D'aquesta manera, Segons expliquen el Romà Sol i la Carme Torres, dos veus molt autoritzades sobre el tema, «Lleyda és doncs un vocable autòcton, que va ser la forma parlada i popular emprada pels repobladors i que aviat es va generalitzar per tota l'àrea de domini de la llengua catalana».

El llibre d’actes més antic de la Paeria data de ja fa dies, del 1340, i en ell ja hi surt escrit el nom de Lleyda. A partir del segle XIV Lleyda és el nom utilitzat per tothom: pel tribunal de Coltellades -una espècie de jutjat de l’època-, en les capbrevacions, en documents jurídics… A tot arreu s'usava la forma excepte en la documentació llatina on encara hi figurava Ilerda.

Quan Felip IV i el comte duc d’Olivares ens enviaven cap aquí 15000 soldats amb l’excusa de defensar la frontera pagant nosaltres -a què em sona això?- tots aquells palanganes que li escrivien les seues glòries feien servir la forma Lérida. El 1719, un altre Felip, el cinquè i primer dels campechanos, va oficialitzar la forma Lérida a part de perpetrar altres desastres per la nostra ciutat i cultura.

Vam passar uns segles i durant la Renaixença es va tornar a recuperar, des del poble, el nom català. Amb l’aplicació de les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra publicades l’any 1913 es canvià Lleyda per Lleida. Però aquest ús popular no el convertí en topònim oficial, i menys sabent què va passar amb lo Sisquet, que no estava gaire per la fenya d’això del català.

Un cop morta la ràbia, van començar a sorgir campanyes amb el nom de Lleida. L’any 1976 des del Congrés de Cultura Catalana apareix “Salvem Lleida”. Però potser la campanya més coneguda i que durant uns quants anys tingué ressò fou la de “El nom és Lleida”, duta a terme també per la gent del Congrés de Cultura Catalana i, si no recordo malament, per Òmnium Cultural i l'Ateneu Popular de Ponent. El lema de “El nom és Lleida” va ser prou contundent i era la frase amb què l’historiador Josep Lladonosa concloïa les seues conferències en temps de la resistència sobre quin havia de ser el nom de la ciutat. Després de recollir dos mil signatures, l’adhesió de moltes entitats a la campanya i la venda de no sé quants adhesius, l'oficialització del topònim Lleida per a la capital no va produir-se fins l'any 1979, en què el primer Ajuntament democràtic després del franquisme, amb l’alcalde Siurana i regidors del PSC, UCD, PSUC, CiU i ERC, ho va aprovar per unanimitat.

Es va tramitar l'expedient i la Generalitat va instaurar l'oficialització única del nom Lleida per a la ciutat en el decret 103/80 de 23 de juny. El Diari Oficial de la Generalitat va publicar l'acord el 16 de juliol del mateix any.

És a dir, que un senyor de Toledo a casa seua faci servir el nom Lérida, doncs mirin, m’és ben bé igual. De fet ho trobaria normal i tot. Si algú castellanoparlant ho utilitza col·loquialment doncs perfecte. Però que un grup municipal de la Paeria en el document del pacte de govern que signa escrigui Lérida o que ho faci servir el coordinador d’un partit polític quan escriu en un diari només té dos motius: o bé anar amb ínfules de conqueridor o bé per tocar els nassos.

divendres, de juliol 24, 2015

Javier Krahe - Un burdo rumor

Els cantautors moltes vegades tenen la fama d'anar pel seu compte, de no seguir les modes i de fer i cantar el que els hi dóna la gana i quan els hi dóna la gana. D'això en diuen ser heterodox o també ser fidel a sí mateix. Aquests són els eufemismes que es fan servir en aquests casos i que alguns cops són substitutius de l'adjectiu pesat o de la frase "totes les cançons fan igual". Com en el cas del Manolo García, amb perdó pels seus i seues fans que m'estiguin llegint.

Javier Krahe (Madrid, 1944) és un heterodox d'aquests. Començà a freqüentar companyies del pop madrileny que es feia als anys seixanta, concretament amb Los Pekenikes de Juan Pardo i Luis Eduardo Aute, amb qui faria gran amistat. Ja posat al món de la música, Javier Krake comença a composar les seues primeres cançons conjuntament amb el seu germà Jorge, d'aquí surten "Piara de cerdos" o "Señor ayuntamiento". El primer tema, però, recordat dels germans Krahe com a compositors és "Nos ocupamos del mar" que popularitzà Rosa Leon l'any 1968 -poden obviar-la si volen-. Al tanto que en un paràgraf ja ha sortit Juan Pardo i Rosa León... 

El germà Jorge entra a formar part del grup Desde Santurce a Bilbao Blues Band -sí, sí, en sèrio, no l'enganyo, el nom era així i tenia de líder a Moncho Alpuente- i Javier es desplaçà cap a Canadà amb l'Annick , una xiqueta que va conèixer mentre feia una cosa que li'n deien la mili.

El 1979 torna cap a Madrid, i després de quinze anys dedicant-se a la música puja per primer cop a cantar a un escenari de la mà de Chicho Sánchez Ferlosio, també compositor i germà del conegut escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. I així, gairebé sense adonar-se'n, Krahe es troba amb un tros de multinacional com CBS gravant el seu disc de debut "Valle de lágrimas" (1980). En aquest disc apareix la coneguda versió "Marieta" del George Brassens. Al mateix temps actuava amb els seus amics Joaquín Sabina, Alberto Pérez i Antonio Sánchez en un local anomenat La Mandrágora. De les actuacions en aquest local sortí un disc amb les lletres de cançons més incisives i divertides a la vegada però musicalment obviable "La Madrágora" (1981). Aquest fou el disc amb què vaig descobrir Javier Krahe cap a mitjans dels noranta i gràcies a les ofertes en CDs que feien a la FNAC. Escoltin la lletra d'"Un burdo rumor", fa molta gràcia.

El disc tingué molta repercussió i èxit i el nostre cantautor es va embalar a publicar: "Aparejo de fortuna" (1983) i "Corral de cuernos" (1985). En aquest últim Krahe va trobar la censura per part de la discogràfica, li van suprimir una estrofa dedicada a una xina d'haixix. El nostre cantautor fidel a les seues idees es va indignar i va abandonar CBS emprenyat. L'any 1985 participa en el gran directe de Joaquín Sabina i Viceversa -que tots tenim en cassette- composant per l'ocasió el tema "Cuervo ingenuo". En aquest tema criticava el canvi d'actitud del govern del PSOE davant el referèndum d'ingrés a l'OTAN. Quan aquest concert es va emetre per TVE la intervenció de Krahe fou "convenientment" censurada. Govern socialista. Ho recordo. Progres i tal. Fins i tot Pablo Iglesias se n'aprofita i la canta.

Així que, després de deixar CBS, fitxa per Hispavox i amb la producció de Javier López de Gureña grava "Haz lo que quieras" (1985) amb la cançó "Paréntesis" com a més significativa. Krahe continuava la seua filosofia i torna a canviar de discogràfica anant ara a una de nova, Elígeme, creada pels amos de La Mandrágora i dirigida per Víctor Claudín. Amb ella gravà un doble directe "Elígeme" (1988), que fou el disc amb què s'estrenà aquest nou segell... però vagi a saber vostè que va passar que la companyia discogràfica se'n va anar de cap a la clamó i Krahe es va quedar predicant al desert fins que va trobar Lollipop. Com a cançons curioses, "Olé, tus tetas"  -pura poesia-i "Canadá, Canadá" parlant del seu viatge passat.

El 1993 publica "Sacrificio de dama" amb ritmes més pop i amb un divertit tema "La yeti". L'any 1999 li dóna per crear un nou segell, 18 Chulos, juntament amb Santiago Segura, el Gran Wyoming, Pablo Carbonell i Pepín Tre. Li serví per publicar "Dolor de garganta" (1999) que presentà acompanyat dels seus socis. En aquest disc hi surt "¡Por fin!", segona part de "Marieta" i "Cuerpo de Melibea", que és un homenatge a la Celestina.

L'any 2004 es publica un doble disc d'homenatge a Krahe, amb conidats tant variats com Albert Pla, Pablo Carbonell, Rosendo, Alejandro Sanz, Jesús Cifuentes, Aute, Pedro Guerra, Serrat i... Pilar Bardem que no falta mai enmig dels grups progres que tant defensen el dret a decidir de Catalunya per exemple i Iñaki Gabilondo.

L'any 2012 torna a tenir incidents de censura per culpa del curtmetratge "Cómo cocinar un crucifijo" on acaba jutjat -però absolt- per "menocabar, humiliar o herir los sentimientos religiosos". Curiosament la campanya de censura li arriba de l'entorn socialista, per part d'El País de Jesús de Polanco. Com per fiar-se'n.

Javier Krahe ha mort als 71 anys per culpa d'un infart de miocardi.

dilluns, de juliol 20, 2015

Resulta que a l’estiu fa calor i hi ha mosquits.

El dia 21 de juny, dia de Sant Lluís, a les 18:38 de la tarda el Sol es va posar perpendicular sobre el Tròpic de Càncer, i per tant, va arribar l’estiu. Suposo que ja ho van notar. Era una bona hora perquè arribés l’estiu, hi ha anys que això succeeix a les 2:00 de la matinada, i ja em diran, aquelles no són hores perquè arribi l’estiu. A Lleida és el dia que tenim l’ombra més curta de l’any, tot i que a la nostra latitud el Sol no se’ns posa perpendicular, té una inclinació d’uns 72º.

Se veu que tenim estiu per dies, concretament 93 dies i 15 hores d’estiu, fins el dia 23 de setembre, dotze dies després de l’11S i quatre dies abans del 27S. Quin atabalament. Els catalans i les catalanes ja li vam donar la benvinguda a l’estiu amb la tradicional revetlla de Sant Joan, la tradicional coca de crema amb pinyons i els tradicionals petards insuportables que enguany han durat més dies perquè la nit de la revetlla va ploure i els nostres timpans no vam poder estar sotmesos a aquests sorolls estrepitosos indiscriminats.

Ai l’estiu. Que bonic és l’estiu, no? Aquest estiu que, dos dies abans de començar, els xiquets i les xiquetes en edat escolar ja feien vacances i els maldecaps que té vostè, pare i/o mare per tal de tenir-los aparcats durant gairebé tres mesos en un esplai, en unes colònies, en una acadèmia de repassos o a casa dels padrins i les padrines.

A l’estiu arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar entre temperatures de 25 a 30 graus. A partir d’aquí, a més calor més crien aquestes bèsties i, per tant, més n’hi ha. No sé si aquesta dada és aplicable a l’espècie humana. Enguany de mosquits no ens en falten ja que una estona de vespre passejant per Cappont te pot provocar que hagis de fer un ús industrial d’Afterbite. Si el que els pica és el mosquit de tota la vida han de saber que ataca a primera o a última hora del dia, mai durant la migdiada. Per cert, no piquen els mosquits, piquen les mosquites. I si veuen gaires mosques a casa seua vigilin ja que fan vida a una distància d’entre 100 i 500 metres d’on ponen els ous i una sola mosca n’acostuma a pondre 500.

Ja sap, estiu, calor, mosques i mosquits… i enguany encara falten les meduses per arribar. Que hi hagi meduses al mar quan fa calor no és notícia, la noticia seria que apareguessin a la clamor d’Almacelles. Vaja, amb tot això, bon estiu.

(Article publicat al Nació Lleida el 8/7/15)

dimecres, de juliol 01, 2015

B.B. King - Payin' the cost to be the boss

Riley King va néixer el 16 de setembre de 1925 a Indianola, a l'estat de Mississipí. Amb una infància difícil -els seus pares es van separar als quatre anys, se'n va viure amb sa mare i aquesta mor als catorze anys- li va donar per fer música. Com nasqué on nasqué no tenia cap altre remei que fer blues, si hagués nascut al Pla de l'Aigua de Lleida hagués cantat garrotins. Però no. King va agafar la guitarra i se va posar a fer blues, de tal manera que de ben jove ja se'l coneixia com el The Blues Boy of Beale Street. A l'home li devia fer gràcia el sobrenom i va adoptar les inicials donant-se a conèixer com B.B. King.

Sol com estava amb només quinze anys, havia de treballar dur per sobreviure, però ell no podia deixar la guitarra de banda, La seua primera feina motivadora fou la de disc-joquei en una emissora de ràdio de Califòrnia. De la ràdio passa als escenaris acompanyant figures de mitjana categoria com Johnny Ace -mort prematurament en una partida de ruleta russa- o Bobby Blue Band.

L'any 1949 en un concert a Twist (Arkansas) en ple concert es va produir una baralla entre el públic, es veu que es barallaven per una noia de nom Lucille. En ple altercat va caure una làmpada de petroli produint-se un incendi al local, B.B. King aconseguí sortir però immediatament tornà a entrar davant la sorpresa de tothom. King anà a recuperar la seua guitarra, que des d'aquell dia l'anomenà Lucille, i gravà el seu nom al claviller.


L'any 1949 grava el seu primer disc i aconsegueix entrar en les llistes americanes de rythm'n'blues. En aquells temps la música negra tenia unes llistes pròpies d'èxits perquè els negres van estar vetats fins que a mitjans dels anys cinquanta va suposar la revolució del rock i els blancs començaren a escoltar música negra. I és que els primers cants negres que van oir-se arribaven des de les gran plantacions del Mississipí i va començar a néixer el gospel -que tant de moda ha posat l'"Oh Happy day" de la Tele 3. Les primeres cançons gospel servien perquè els esclaus poguessin expressar les seues protestes en forma de metàfora: "We shall overcome", "Joshua fit the battle of Jericho", "Swing low, sweet chariot"... Quan aquests tipus de cançons van començar a a tractar temes més profans el gospel va donar lloc al blues. El blues trigà en difondre's perquè no estava ben vist en les plantacions ja que deien que baixava la moral del personal. Però en abolir-se l'esclavitud el blues va començar a estendre's gràcies a cantants rodamóns i les seues guitarres i harmòniques. Aquest músics de Louisiana van començar a pujar al nord, fins a Chicago, on va néixer el rythm'n'blues i Chess Records -Etta James, Bo Diddley, Chuck Berry....- i a partir d'aquí ja saben: Muddy Waters, John Lee Hooker, Bukka White, Howlin' Wolf....

Des del primer disc ja deixava veure la seua gran tècnica amb la guitarra, amb mestres com T. Bone Walker, Charlie Christian i Django Reinhart. Al seu temps, B.B. King creà escola i la seua influència es pot deixar sentir en grans guitarristes de blues posteriors com Albert King, Otis Rush o Freddy King. Ja veu que això del cognom King és molt habitual. I també van beure d'ell els guitarristes anglesos del blues blanc: Eric Clapton, Mick Taylor i Jimmy Page.

Els seus dos primers números u foren "3 o'clock in the morning" (1951) i "You know I love you" (1952). El seu primer contracte amb Modern Music durà 15 anys i aconseguí col·locar 31 cançons en llista. Es diu d'ell que era un gran professional i que la música li feia perdre diners i tot. L'any 1955, per exemple, formà una banda antieconòmica de tretze músics que donà un resultat de 342 concerts en un any i 18 accidents de cotxe. D'aquesta època són "Please love me" (1953), "Woke up this morning" (1953), "You upset my baby" (1954), "Everyday I have the blues" (1955), "Bad luck" (1956), "Sweet sixteen" (1960)... per citar-ne només algunes, que el llistat sencer es faria més llarg que la pregunta de la consulta d'Unió.

El 1966 potser és le seu any negre -perdonin pel joc fàcil de paraules-: es divorcià de la seua esposa, els van robar l'autobús amb tots els instruments dins, la hisenda americana el denuncià per evasió d'impostos i va haver de canviar de companyia de discos, Pels d'ABC, la nova companyia, va gravar un excel·lent primer disc amb una horrible portada "Live at the Regal". I es preguntaran, què té de dolent això de canviar de discogràfica? ABC era una gran casa de discos i aquestes discogràfiques tallaven el bacallà, així que va obligar B.B.King a abandonar la seua banda habitual i gravar acompanyat d'una orquestra de corda. Va fer patir la seua audiència, però les seues actuacions mostraven tal com era ell i la seua Lucille.

L'any 1969 els Rolling Stones li van demanar que l'acompanyessin en el seu tour, cantà en el Fillmore West de San Francisco, un temple del rock blanc, i al festival de jazz de Newport. A la dècada dels 70 deixa els singles i comença a ser artista de LP entrant, ara sí, a les llistes pop. Destaco, per exemple, "Chains and things" (1970) i "I like to live the love" (1973). El 1980 guanya el Grammy amb "There must be a better world somewhere". L'any 1997 tornarà a col·laborar amb els Rolling Stones en una de les seues millors interpretacions conjuntes: "Payin' the cost to be the boss".

King fou el primer cantant de blues que feu una gira per la URSS, però potser el seu moment més alt de la carrera li arribà gràcies al "Rattle ans Hum" dels U2 i la cançó "When the love comes to town" que interpreten junts. L'any 1993 la recupera en un fabulós disc "Playing with my friends" amb duets amb John Lee Hooker "You shook me" o Robert Cray. També canta amb Gary Moore el "Since I met you baby", un duet ja irrepetible per partida doble. I el 1995 cantant "Bolleré" amb Raimundo Amador.

Però el millor disc, per mi, és el que publica l'any 2000 conjuntament amb Eric Clapton "Riding with the king", Disc obligat per tots els fans del blues amb joies com "Riding with the king", "Making love is good for you", "Merry me"...

No m'hi cap tot en un sol article... B.B.King ha mort a Las Vegas als 89 anys.

diumenge, de juny 28, 2015

A mi tampoc m’agraden els petards.

Escric aquest article durant la tarda del dia 23 de juny, a poques hores de la revetlla de Sant Joan, i ja estic frisós per llevar-me demà al matí ben d’hora ben d’hora i connectar el 3/24. Sí, sí, mirin, és que no puc dormir pensant en l’estat en què queden les platges de Barcelona després d’aquesta nit i m’agrada estar assabentat al minut de les tasques de neteja dels equips de BCN Neta. El dia 24 al matí me’l passo mirant les notícies i veient com aquelles màquines segueixen moviments rectilinis uniformes per una arena de platja farcida d’ampolles i vasos de plàstic. Vaja, tot molt normal. Als senyors i a les senyores de la candidatura unitària i transversal que votaré jo els demanaré que en una futura Catalunya independent sigui una estructura d’estat la neteja de les platges de Barcelona el dia de Sant Joan.

Un cop vistes les tasques de neteja actualitzades al minut me quedo més descansat que un militant de CDC després d’aquesta setmana. A continuació cal assabentar-se sobre la quantitat d’assistències que hi ha hagut als hospitals catalans durant la nit de Sant Joan a causa dels petards, i per últim i per concloure el meus deliris de saviesa santjoanistes només em queda conèixer la valoració per part del Gremi de Forners sobre la quantitat de coques consumides enguany i si s’ha notat o no la crisi. Ja se sap, la venda de tortells de Reis, de coques de Sant Joan i de panellets deu ser un termòmetre força fiable de la situació econòmica.

Entenc que, sobretot si no hi ha res altament noticiable, any rere any es caigui en els mateixos tòpics informatius. No passa res. Però avui al TN migdia han posat una informació extraordinària i que tot ésser viu -i inert- hauria d’haver vist: què cal fer per a què un gos no passi por per culpa dels petards. Què me’n diu? A què no s’ho havia preguntat mai, eh? Doncs resulta que se’ls ha de canviar la dieta donant-los carn enlloc de pinso i acompanyant-ho amb ansiolítics. Dos minuts de Telenotícies parlant d’això, de la por dels gossos als petards. Ni la sopa d’all.

Molt bé. Em sembla perfecte. Però, què hem de fer tots aquells qui detestem els petards i que ja portem unes quantes vigílies suportant-ne a totes hores i per totes les placetes? I el meu fill que és un poruc i també té por? Li canvio la dieta també? Li poso pinso enlloc de carn? Jo puc canviar l’amanit per un filet? On puc amagar el meu fill aquesta nit? No té el mateix dret que un gos a ser aïllat dels petards que destorben d’una manera altament desagradable l’acte de deglució per part meua d’una fabulosa coca de crema i pinyons? Ni tan sols els famosos piromusicals que ara es veu que són el més cool els miro, no els hi trobo la gràcia. Jo només he tirat algun petard en ocasions excepcionals, per exemple per celebrar que he entès un tuit de l’Íñigo Errejón.


No voleu dir que no en fem un gra massa de tot plegat? Evidentment que a cap ésser racional amb dos dits de seny se li acudiria tirar un petard a sobre d’un gos, però cal ara tot això? Els gossos han tingut por als petards tota la vida i ara resulta que els hem de tractar amb ansiolítics… ja ho sap això la Teresa Forcades? 

(Article publicat a Nació Lleida el 23/6/2015)

dimarts, de juny 16, 2015

Ben E King - Stand by me

Benjamin Earl Nelson va néixer Henderson (Carolina del Nord) l'any 1938. Ben, tal com era conegut, començà la seua carrera com a cantant treballant en una cantina propietat de son pare a Nova York, més o menys com els que ara toquen garrotins mentre fas lo vermut al Gilda.

Més tard els Crown el fitxen com a solista convertint-se l'any 1959 en els The Drifters, que van aconseguir grans èxits amb cançons com "There goes my baby" (1959) -nº2 als EUA-, "This magic moment" (1960) i un rotund "Save the last dance for me" (1960) -per cert, brutal la versió que va fer el 2009 Michael Bublé-. L'època dels Drifters va representar el començament d'un nou moviment doo woop musical que continuà Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Miracles, The Jackson Five, Ottis Redding, The Four Tops, Martha and the Vandellas...



Com ja es creia prou bo per engegar carrera en solitari, Ben deixà els Drifters el maig de 1960 i s'uní amb l'equip més de moda en aquell moment, els lletristes Leiber i Stoller i el productor Phil Spector. Aquests tres noms eren los amos i senyors de totes les bèsties de la clamor en aquells temps. 

Amb aquesta santíssima trinitat Ben començà la seua nova etapa en solitari amb un autèntic hit que va ser la bomba "Spanish Harlem" (1961) -Willy deVille la versionà el 1995, però n'hi ha desenes de versions-. Però és que el segon hit el va superar, fou l'arxifamós i megaversionat "Stand by me" (1961). Brutal, no? Ara el tema és conegut per tot arreu però en aquelles èpoques el tema en qüestió fou més conegut per la versió d'Adriano Celentano i que titulà "Pregero" o fins i tot "Rezaré". La cançó va arribar al número 1 de les llistes UK l'any 1987 gràcies a un anunci de Levi's 501. Aquesta cançó que té el començament de baix més famós de la música va servir d'inspiració a Sting pel "Every breath you take" i Mike Jagger la qualificà com la cançó més perfecta. No ho dic jo, ho diuen Sting i Jagger. També Robert Plant va dir que aquesta cançó era la de la seua majoria d'edat. 

Altres hits foren "Amor" (1961) -que aquesta la recordo per una versió del Julio Iglesias-, "Young boy blues" (1961), "Ectsasy" (1962), "Don't play that song" (1962) -traient un partit exagerat de l'"Stand by me"-, "I could have danced all night" (1963). Robert Plant va fer una versió del "Young boy blues" en homenatge i admiració a Ben E King.

Com deia fa un parell de paràgrafs l'"Stand by me" ha estat una de les cançons més versionades de la història de la música... aquí en deixo unes quantes:


Ben E King ha mort als 76 anys a causa de problemes cardíacs.


dijous, de juny 11, 2015

L’Excel de les municipals

Fiuuu, xiuuu, xiu, xiu, fiu, fiu!!! Ui, perdoni, estava aquí despistat i m’han enganxat xiulant. No, no pateixin, si vostès són de la Fiscalia o els de Sociedad Civil Catalana, sàpiguen que no estic xiulant cap himne, i ara! Quines coses de pensar. Estic xiulant l’apegalosa cançoneta d’aquell fabulós anunci d’aquella marca de cervesa que cada estiu ens recorda com de mediterràniament és Catalunya. Sí, miri, Catalunya és tota ella tan mediterrània que l’altre dia a Torrebesses pescaven lluç de palangre.
Com la lectura de la pregunta d’Unió me la deixo per l’estiu i així la podré anar llegint a cada tarda, avui m’ha donat per tirar d’Excel i donar un cop d’ull als resultats de les últimes eleccions municipals a Lleida. No pateixin que no els faré cap estudi matemàtic, que després de la programació de TV3 de diumenge a la tarda podria ocasionar-nos algun daltabaix emocional, només comentaré unes quantes dades objectives que se poden desprendre directament dels resultats. Les conclusions les deixo per a vostès.
El PSC va guanyar a tots els barris excepte a l’Horta, Ciutat Jardí, Camp d’Esports i la zona Xalets-Humbert Torres on va guanyar CIU. Els principals feus socialistes continuen sent els Mangraners amb més de la meitat dels vots, Raïmat i Sucs, el Secà de Sant Pere i la Mariola. Un altre cas significatiu és el barri de Pardinyes, on tot i només tenir un 28% del vot, el PSC treu més del doble de vots que CIU, que queda tercera força darrere de Ciutadans. Però ja no parlo més del PSC no fos cas que em trobi algú a l’ascensor i em bufi a la cara. Mai se sap.


CIU va guanyar en els barris comentats abans i C’s els va prendre el segon lloc al Secà de Sant Pere, Pardinyes i els Mangraners i van empatar a la Mariola. A les partides de l’Horta és on CIU aconsegueix el seu millor resultat i als Mangraners el pitjor amb menys d’un 7% dels vots.


L’entrada de C’s a la Paeria crec que demostra que hi ha un percentatge de vot ideològic important perquè a fe de déu que ningú coneix tres dels quatre regidors que ha tret la candidatura que encapçalava l’Ángeles Ribes. I m’atreveixo a dir que no la coneixien ni a ella. Els majors feus de C’s han estat els feus habituals de vots del PSC i del PP. Al Secà de Sant Pere han tret un 20% dels vots deixant CIU a gairebé la meitat de vots d’ells i a només dotze vots del PP.


Hi ha hagut un frec a frec entre ERC i C’s. ERC els ha superat quedant així tercera força al centre Històric, Cappont, el Clot, l’Horta, Humbert Torres, Camp d’Esports, Universitat i Bordeta. La patacada més grossa se l’enduen al Secà (65 vots) i als Mangraners (51 vots). Només en aquests dos barris la diferència de vots entre els dos partits és de 219 vots, més de la meitat de la diferència de vots entre ERC i C’s en tota la ciutat. Si algú de Súmate està llegint l’article pot passar-se per Lleida que li donarem una mica de feina a la seua extraordinària tasca pedagògica.

La CUP queda tercera força a la zona de la Rambla de Ferran-Estació. Paco Maruhenda no se n’ha adonat i ens ha estalviat alguna portada de les seues. I el Comú treu els seus millors resultats als Mangraners on queden tercers i a Pardinyes on són quarts.

I per últim, si posem la suma de PSC+C’s+PP per una banda i la de CIU+ERC+CUP per una altra banda (sí, ja sé que hi ha algun independentista despistat que vota el PSC, això seria com si una empresa lleidatana patrocinés el Nàstic de Tarragona) surt que el barri més sobiranista és Cappont, on viu un servidor. Visca Cappont lliure!



(Article publicat al Nació Lleida el 12 de juny de 2015)

dijous, de juny 04, 2015

Smash - El garrotín

Lole Montoya i Manuel Molina van fundar l'any 1975 el duet Lole y Manuel, ja veu quina poca originalitat a l'hora de posar-se un nom. Com la Lole portava cantant i ballant des dels catorze anys a Sevilla, de seguida es van convertir amb un duet amb molta personalitat dins del món del flamenc. Personalment sóc incapaç d'escoltar una cançó sencera d'aquest gènere musical i d'aquest parell però la seua influència en el món de la música amb el seu primer disc "Nuevo día" (1975) fou memorable. Amb lo Manolo per bulerías i la Lole fotent el xiscle flamenc. 



El 1976 els fitxa CBS i ja inclouen en el seu disc "Pasaje del agua" influències del blues, la música àrab i el tango i la col·laboració de Raimundo Amador. En aquests temps va néixer Alba Molina, filla dels dos i que posteriorment també esdevindria cantant. El disc "Al alba con alegría" (1980) estava dedicat a aquest fet. Si són aficionats a la literatura sàpiguen que el disc "Casta" (1984) -que Pablo Iglesias deu tenir com a disc de capçalera- amb texts de Federico García Lorca i Juan Ramón Jiménez i música de Manuel Molina. El 1992 publiquen "Lole y Manuel cantan a Manuel de Falla" acompanyats per l'Orquestra Simfònica de Londres, que en aquells temps estava molt de moda aquest tipus de disc.

No m'allargo gaire tampoc amb els Lole y Manuel perquè és un gènere musical que m'agrada ben poc. Bé, no m'agrada gens. Que hi farem.

Però la història del ceutí Manuel Molina ve d'abans. Molina va formar part del grup Smash, una important banda de flamenc rock progressiu. Els Smash es van formar l'any 1969 amb Gualberto García, Julio Matito, Antonio Rodríguez i la nota exòtica del danès Henryk Michael al violí, un any més tard s'incorporava Manuel Molina

Era el temps de la revista Popular 1 i del segell discogràfic Chapa Discos creat pel Mariscal Romero. Tot i estar a anys llums de la música que es feia als Estats Units, els Chapa van revitalitzar d'una manera extraordinària el rock, així des de Chapa es publica "Capitán trueno" d'Asfalto, "Coge el tren" de Mermelada, "Va a estallar el obús" dels Obús, "Sábado noche" de Moris, "Nº1 en USA" dels Mediterráneo, "Larga vida al rock'n'roll" de Barón Rojo o "Maneras de vivir" de Leño. Vaige, cançons d'aquelles de ballar ben agafadet. 

El Mariscal Romero també va fixar-se en els Smash i així van anar gravant singles com "Scouting" (1969), "I left you" (1970), "Decisión" (1970), "Well you know" (1970) i.... una versió enorme feta per Manuel Molina i Julio Matito d'"El garrotín" (1971), potser una de les cançons més sorprenents de l'època. Brutal, eh? Ah que no s'ho esperava? 

Manuel Molina ha mort als 67 anys a conseqüència d'un càncer diagnosticat fa només dos mesos.