dimarts, juliol 22, 2014

En record d'Antoni Teixidó Mariné, expresident de la UD Lérida

La temporada 73-74 (com moltes altres de posteriors) vindrà marcada pels greus problemes econòmics de la Unión Deportiva Lérida i que afectaven el rendiment de l'equip. Al juny de 1973 es celebrà una assemblea a les grades de la tribuna del Camp d'Esports on s'anuncia el fitxatge de Jordi Solsona com a nou entrenador i es presenta l'estat de comptes del club: 7.000.000 pts (42.000 €) de pressupost d'ingressos i 8.000.000 (48.000 €) de pressupost de despeses -ja veu com quadrarà això-. D'aquests vuit milions últims, 5.000.000 (30.000 €) eren destinats a pagar jugadors. 

La situació s'agreuja quan 1000 socis es donen de baixa i les institucions lleidatanes no afluixaven la mosca en aquell temps, ja devia haver crisi. L'aleshores president, el doctor Montañola optà perquè 70 socis avalin una pòlissa de crèdit que cancel·laria el club si podia, i si no, recauria sobre ells (els sona això de períodes més moderns?, la bombolla del futbol no és nova pel que es veu). La temporada a nivell esportiu no va bé i com no es pot destituir l'entrenador Solsona per falta de liquiditat el que fan és concedir-li un permís indefinit perquè se'n vagi a l'Hospitalet com a secretari tècnic. 

La situació econòmica del club provoca la dimissió de Josep Montañola i Antoni Teixidó i Mariné exercirà de president en funcions. Com a curiositat, i per tal d'intentar solventar els problemes econòmics, el president Montañola va organitzar una vetllada musical a la discoteca Joker's amb una subvenció de 250.000 pts (1500 €)  per part de la Jefatura del Movimiento

Teixidó, del qual molta, moltíssima gent en parla meravelles com a persona, va haver d'afrontar un intent de vaga dels jugadors que amenaçaven de no jugar i denunciar els seus contractes a la Federación Catalana de Fútbol (entengui que els noms oficials de coses els he d'escriure en castellà perquè l'època és la que és) si no cobraven el que se'ls devia abans de diumenge. Es va fer una festa amb el rimbombant nom de "Gran Noche de la UD Lérida" en la qual tot allò recaptat es destinaria al Lérida. Doncs bé, tot i rifar una samarreta de Johan Cruyff (se la va quedar un tal senyor Calvet per 50.000 pts -300 €-) només es va aconseguir cobrir despeses i els jugadors continuaven amb l'amenaça. El dia abans del partit, però, els jugadors s'ho repensen i el partit contra el Mestalla es va jugar.

Antoni Teixidó Mariné
Paral·lelament als problemes econòmics dels jugadors, a nivell institucional té lloc a la Cooperativa Agrícola Pràctica una assemblea de socis feta de pressa i corrents per tal d'intentar buscar un nou president. Recordem que Teixidó estava de forma interina. No s'havia presentat cap candidatura -qui volia jugar-se el coll en aquella situació!- i el soci Delfí Zapater es va oferir a pagar primes als jugadors per tal de fer-los recuperar la moral. Es proposa també que cada soci aporti 1.000 pessetes (6 €), però amb 1500 socis només es recapten 100.000 pessetes (600 €). En una segona assemblea celebrada pocs dies després Josep Lluís González es postula com a president amb un grup de directius on cadascun firmaria una pòlissa de 200.000 pessetes (1200 €). No va ser així al final, però va buscar una altra persona, el Lluís Nadal que acceptà la presidència.

Així que Antoni Teixidó va ser president durant uns mesos. Teixidó era mecànic en els tallers Florensa de la carretera de Corbins i va jugar com a defensa a la UE Ferroviaria de Pardinyes. Més tard, com a directiu, va estar a la UE Bordeta, arribant a ser president anys després i també al FC Alcarràs i a l'Escola de Futbol del Baix Segrià. Durant el poc temps que va estar al Lleida (o Lérida per ser més exactes) es diu que va fer bon treball, col·laborant amb Zapater i González, i lliurant al governador civil Aparicio Calvo-Rubio la insígnia d'or del club en agraïment a la seua col·laboració amb el club. Per exemple, Aparicio-Calvo gestionà la incorporació de cinc jugadors del Sevilla al club: José Luis Guerra, Antonio Guerra, Mengiano, Cascajo i Rodríguez. Ara mateix m'és impensable que un subdelegat del Gobierno faci tasques així... L'últim càrrec de Teixidó a la UD Lérida va ser el de delegat de l'equip juvenil, portant el material o algun jugador amb la seua furgoneta particular si convenia. Ara, quaranta anys després continuava en el futbol com a delegat de l'EFAC Almacelles.

Antoni Teixidó imposant la insígnia a Calvo-Rubio
Una altra anècdota de la presidència de Teixidó fou que demanà en una reunió de presidents a Madrid que els àrbitres de Tercera Divisió no fossin de la pròpia regió. Es veu que durant uns quants partits i després d'un descarat arbitratge del col·legiat Esquerdo en un partit al Camp d'Esports contra el Calella -el Lleida guanyà 1-0- on es va afavorir de forma descarada l'equip visitant, Teixidó se va emprenyar amb els àrbitres catalans.

Ara Teixidó Mariné ens ha deixat el mateix dia que moria Alfredo Di Stefano. No és tan famós ni ha tingut columnes als diaris, però sí és molt més proper que la saeta i el món futbolístic de Lleida li ha d'estar agraït.

Parálisis Permanente - Quiero ser santa

Amic (i amiga) lector (i lectora), faci una mica de memòria històrico-musical i rebobini amb mi fins l'any 1982, el de Naranjito. Fixi's aquí el bon ús de la paraula "rebobinar" que he fet servir per parlar de la música del 82, en aquells temps sentir la paraula rebobinar era imaginar un casset i un boli BIC. Compte, que el boli havia de ser BIC perquè els d'altres marques no anaven bé perquè tenien diàmetre bastant inferior al de l'orifici del casset i no servien per rebobinar.

Bé, doncs això, saltem a la música del 1982 i què ens trobem? El "Love over gold" de Dire Straits, l'"Still life" dels Rolling Stones, l'"Eye in the sky" d'Alan Parsons Project, el "1999" del d'aleshores anomenat Prince o l'"Avalon" de Roxy Music. Estatalment fou la consagració del rock després de l'auge de la movida: el "Volumen brutal" de Barón Rojo, "Poderoso como el trueno" d'Obús, "Corre corre" de Leño, "Marea negra" de Topo i la gravació del "Rock and Ríos" de Miguel Ríos. S'estrenen Mecano, Siniestro Total i Luz Casal i els segells independents aposten fort com DRO (Discos Radioactivos Organizados) i GASA (Grabaciones Accidentales, SA).

Ara que ja estem en escena podem començar el que hauria de ser l'article en si. El 1982, Nacho Canut (d'Alaska y los Pegamoides) amb son germà Johnny Canut a la bateria i Eduardo Benavente (d'Alaska y los Pegamoides també) amb també son germà Javier Benavente i Ana Curra (d'Alaska y los Pegamoides i companya sentimental d'Eduardo) als teclats formen un grup anomenat Parálisis Permanente. Tot queda a casa. 

El primer disc que edità el grup fou un EP (extended play) que incloïa els temes "Autosuficiencia" -fixin-se amb l'estètica del grup i la lletra gore-i "Tengo un pasajero". Aquest EP -paraula molt vintage- era compartit amb Gabinete Caligari, ni uns ni altres tenien ni categoria ni pressupost per gravar un disc sencer. Les mil còpies fetes es van vendre de seguida havent de reeditar-se posteriorment.

El segon EP també va ser també l'any 1982, editat per DRO i amb quatre cançons. La que donava el títol era "Quiero ser santa", considerada una de les gran cançons de la movida. L'any 1989 Alaska la va interpretar en el seu disc del nuvi zombie. També hi trobaran la sinistra "Un día en Texas", inspirada en la peli La matanza de Texas. En aquest punt Nacho Canut deixa el grup per incorporar-se a Dinarama i entra el baix Rafa Balmaseda de Glutamato ye-yé i Derribos Arias.

Amb l'èxit publiquen el seu primer disc sencer -LP- anomenat "El acto". Aquí es veu molt la influència dels teclats d'Ana Curra i deixaven clar que els Parálisis es convertien en el primer grup sinistre, gòtic i afterpunk espanyol seguint les pautes de Joy Division o Killing Joke. Dins d'aquest disc es troben cançons com "Héroes", diguem que un intent de versió del clàssic de David Bowie, "Quiero ser tu perro" versió del "I wanna be your dog" de The Stooges. El disc immediatament s'enfilà al nº1 de les llistes però tingué la mala sort que el primer disc de Siniestro Total, el fabulós "¿Cuándo se come aquí?" els va desbancar de seguida.

L'any 1983 editen involuntàriament el seu últim single "Nacidos para dominar". Dic involuntàriament perquè el març d'aquell any la carrera de Parálisis Permanente es trunca de patac per culpa de la mort, als 20 anys, d'Eduardo Benavente a causa d'un accident de trànsit anant de León a Zaragoza.

Javier Benavente, després de la mort de son germà, continua la seua carrera musical amb un nou grup de nom Academia Parabüten. La formació era misteriosa perquè si bé a la portada del seu primer disc "Academia Parabüten" surten sis components, a la contraportada en surten nou. La cançó que més sonà d'aquell disc -i que sonà molt a les ràdios- va ser "Muñeca".  



Tot i això el disc no va agradar ni a Javier ni a la discogràfica, i fent una revolució interna -no com els paripés de congressos que fan al PSC per posar gent que porta 30 anys en el càrrec- va canviar tots els components del grup fitxant com a estrella el guitarra dels Tequila Julián Infante. Va escurçar el nom i anomenant-se simplement Academia publiquen "Esas chicas" (1986) amb set cançons pròpies i una versió de David Bowie "Rebelde" amb la col·laboració de Jaime Urrutia de Gabinete Caligari.. El disc és molt bo crec, amb la guitarra rockera d'Infante i la balada "Esa chica", si em permeten la lletra en la línia de "La chica de ayer" de Nacha Pop... però el disc tampoc donà el resultat que s'esperava i aquí es va tancar l'acadèmia. 

Després de deixar la música Javier Benavente s'instal·là a Mallorca i feu de promotor cultural. Ara ha mort als 53 anys després d'una llarga malaltia.  

diumenge, juliol 20, 2014

Johnny Winter - Johnny Guitar

El món dels bluesman és un mon molt ampli. Si vostè fa una enquesta pel carrer i pregunta per algun bluesman li pot passar que li facin cara rara, però si ho pregunta entre els clients del pub Stones de Lleida podrien sortir noms tan diferents com BB King, Raimundo Amador, Gary Moore, John Mayall, Eric Clapton, Son Seals, Albert Collins, Koko Taylor, Lucky Peterson, Charlie Musselwhite, el Professor Longhair o Johnny Winter.


Johnny Winter potser és el bluesman blanc (de color clar epidermial per escriure-ho en llenguatge políticament correcte) amb un estil més pur. Nascut el 1944 a Mississipí, als vint-i-dos anys ja havia format una banda al costat de músics com el baix Tommy Shannon, el bateria John Turner o el seu germà, el teclista Edgar Winter. Aquest quartet tocava regularment en el club The Scene de Nova York i gràcies a la revista Rolling Stone que els mencionà, el va fer valer un contracte amb CBS per a cinc anys intentant convertir Johnny Winter com el proper superstar del rock.

Tanmateix, i abans d'editar un primer treball amb CBS, fan aparèixer un disc que havien editat força temps abans en una petita discogràfica per tal de fer la competència als grans segells internacionals. Fixin-se que això del consum de proximitat i lluita contra la multinacional opressora no és nou d'ara. Aquest disc era "The progressive blues experiment" (1969). Aquest disc passa desapercebut per sort de la multinacional, tot al contrari que "Johnny Winter" (1969) el primer disc oficial amb CBS que l'obre les portes a tots els típics festivals de finals dels seixanta, Woodstock entre ells.

Winter recorre tots els Estats Units en aquests macroconcerts, mentre continua publicant discos a la mateixa velocitat que surten manifestos a Madrid contra el dret a decidir. El 1969 mateix treu "The Johnny Winter story", com si ja fos un recopilatori amb aquest títol. El 1970 publica el genial doble "Second Winter" amb un remake explosiu del "Johnny B. Goode" de Chuck Berry i un altre del "Highway 61 revisited" de Bob Dylan. El 1970 continua amb "Johhny Winder and", el 1971 "Johnny Winter and Live". Fixi's amb els noms dels títols dels discos, impossible tenir confusions a l'hora de saber el nom de l'artista. En directe és quan la seua guitarra sona més apoteòsica, en aquest últim live toca el "Jumpin' Jack Flash" dels Stones i fa un medley de clàssics del rock'n'roll.

Però vet aquí, que la seua carrera es va veure frenada bruscament per culpa de... a veure si ho endevina, a veure... exacte, una addició a l'heroïna. Aquest vici el té apartat un parell d'anys -al ritme que portava ja hagués publicat 6 discos més- fins al retorn amb "Still alive and well" (1973), tota una declaració d'intencions amb el títol que inclou el "Silver train" dels Rolling Stones. Aquest disc obre una nova etapa allunyant-se del blues salvatge i explosiu del primers discos. Winter no para de publicar: "Saints and sinners" (1974), "John Dawson Winter III" -era el seu nom complert-(1975), "Captures lived!" (1976) -La Frontera va treure un directe inspirat en aquest disc de Winter- i "Together" (1976) juntament amb son germà Edgar. (Compte amb Edgar Winter, era teclista i saxofonista que també va tenir el seu moment de glòria l'any 1972 amb "Frankenstein").

El 1977 retorna un altre cop a les seues arrels originals amb "Nothin' but the blues" i col·laborant amb un altre gran del blues -i ídol seu- com és Muddy Waters, però aquest cop i incomprensiblement (penso jo) no va obtenir el reconeixement del públic. Sense gens d'autocrítica, a partir d'aquest disc el guitarrista albí s'amaga discogràficament parlant perquè, segons ell, la gent no n'entén de blues.

Un cop se li va passar l'emprenyament, l'any 1984 torna pel segell independent de blues Alligator (Alligator al món del blues representa el mateix que Leonhard Euler al món de les matemàtiques) amb el disc "Guitar slinger" on per primer cop no feia cap versió i totes les cançons eren escrites per ell. A partir d'aquí, i amb Alligator darrer, Winter no estarà per gaires hòsties i farà el que a ell li ha agradat fer sempre i no el que volia escoltar la gent. No sé si era el que volia fer o no però el 1992 treu una bona versió de la nadala "Please come home for Christmas" felicitant-nos les festes dels del seu disc "Hey, where's your brother?" i on també hi trobareu l'excepcional "Johnny Guitar" -de fet jo vaig conéixer Winter amb aquest disc-I el 2004, finalment rep un Grammy merescut per "I'm a bluesman".

El 2 de setembre ha de sortir "Step back" l'últim disc de Winter on ha col·laborat amb Eric Clapton "Don't want no woman", amb Ben Harper "Can't hold out" o Brian Setzer "Okie dokie stomp". Tal i com diu el nom del disc és un retorn a la música de sempre. Johnny Winter ha mort als 70 anys en una habitació d'hotel a Zuric.

dimecres, juliol 16, 2014

Ramones - Blitzkrieg Bop

El març de l'any 1974 actua al New York Perfomance Studio un trio format per Jeffrey Hyman, Douglas Colvin i John Cumings. Ara mateix amb aquestos noms possiblement es deu sentir com Kiko Rivera llegint la llista dels escriptors de la Generación del 98...

Continuo, que així sortirà de dubtes. Quatre mesos més tard el representant Tommy Erdelyi (nom raríssim també) es converteix en el bateria del grup i Joey passa a ser el cantant del grup. En aquell moment es van canviar tots el cognom i Joey passà a ser Joey Ramone, Tommy fou Tommy Ramone, John passarà a anomenar-se Johnny Ramone i el que queda serà Dee Dee Ramone. Uns falsos germans que, encara ara, molts (i moltes) es pensen que eren germans i que foren coneguts per Ramones. D'on va sortir el nom aquest propi més aviat d'un grup de mariachis? La culpa fou de Paul Ramon, el sobrenom que va fer servir un tal Paul McCartney durant un tour de dos setmanes per Escòcia amb una banda que es feia dir The Silver Beatles. Es veu que al Dee Dee li feia gràcia la sonoritat.


Quan van començar eren més maldestres que la defensa de la selecció de Brasil i allí on tocaven no acabaven gaire bé. El moment més pèssim per ells fou en el Bowery de New York quan van actuar de teloners de Johnny Winter (que l'ha palmat mentre feia aquest article). Van acabar com un crític al Consell Nacional del PSC i el públic els va fer fora.

I aquí és on entra la figura sempre tan emblemàtica del representant, l'any 1975, Danny Fields, que devia ser friqui a nassos per fixar-se en aquesta colla, es va encarregar de domesticar-los musicalment. Danny Fields havia treballat amb MC5, Stooges i Lou Reed entre d'altres.

L'any 1976 foren contractats per la discogràfica Sire i graven el seu primer disc "Ramones" (1976). Aquest fet animà altres companyies discogràfiques a contractar músics nous de Nova York. Aquest nou prototipus de rocker new wave fou molt ben acceptat al Regne Unit i Europa on tingué una gran influència en el moviment punk que sorgiria per aquells temps. Joe Strummer de The Clash sempre deia que havia quedat al·lucinat amb aquest primer disc de Ramones. Les jaquetes de cuiro, els pantalons texans trencats -que ara tornen a posar-se de moda- i unes cançons que duraven de mitjana un minut i mig. En aquest primer disc de Ramones s'incloïen grans clàssics del rock d'alta velocitat com la brutal "Blitzkrieg Bop" escrita per Tommy. Diuen que aquesta cançó fou la primera del moviment punk-rock i la veritat és que el seu "Hey ho let's go" ha passat a la història de la música, des de Jason Mraz o Beautiful South fins els GreenDay en són testimonis.

També s'inclou en aquest disc la cançó "53rd and 3rd", que parla de la intersecció dels carrers de Nova York on Dee Dee exercia la prostitució per a aconseguir diners per a mantenir la seua adició a les drogues. Ja veuen, no eren exemples modèlics tampoc. Tot i que al costat dels Sex Pistols els Ramones eren més conservadors que les joventuts de la FAES.



Els discos "Leave home" (1977) i "Rocket to Russia" (1977) impressionen molt l'audiència. D'aquests discos són "Sheena is a punk rocker", "Gimme gimme shock treatmen", "I remember you", "California sun" o "Pinhead", aquesta última sobre frikis explicant què passa quan entra una persona normal en un grup friki. Les cançons les descarregaven a tope en directe  amb el seu crit de guerra "gabba, gabba, hey...", vaige tota una lliçó de subcultura urbana. Fins i tot s'atreveixen a fer balades (digui balada o posi-hi un altre nom) com "Here today, gone tomorrow" i una versió del "Surfin' bird" de The Trashment, que segurament la recordareu per la peli "La chaqueta metálica",

El 1978, després de donar suport als pinheads i ensumar pegament Tommy es retira per a treballar com a representant, acomiadant-se en l'inoblidable concert del CBGB, del qual es va fer un documental que he vist que es pot trobar íntegre a Youtube. Tot i això es va encarregar de la producció del directe "It's alive" (1979) i del "Too tough to die" (1984). I fins aquí va durar la formació original de Ramones. Dee Dee va morir el 2002 a causa d'una sobredosi d'heroïna, no podia ser de cap altra manera. Johnny morí el 2004 per un càncer de pròstata. Joey morí el 2001 de limfoma. Ara ha mort Tommy culpa d'un càncer biliar... Els Ramones són morts, visca Ramones! Grans.



En homenatge al lletrista Gerry Goffin: Glenn Medeiros -Nada cambiará mi amor por ti

Ara amb les noves modes de l'Spotify, l'MP3 i el fet d'escoltar la música on-line, s'han perdut algunes de les tradicions dels que tota la vida hem escoltat la música en CD o en LP. Aquell objecte en forma de paral·lelepípede no era només un armari per guardar la corona circular en la qual s'havia enregistrat la música. Un disc o un CD era una obra complerta, des de la portada fins al llibret desplegable interior, que en cas dels discos de vinil podien ocupar desplegats la superfície d'una taula de menjador i tot.

Si vostè és aficionat (o aficionada) a desplegar els llibrets interiors dels CD o LP, haurà vist que sota dels títols de les cançons i normalment escrits entre parèntesis apareixen els autors de la lletra i de la música. Depèn de la quantitat i dels tipus d'exemplars de la seua discoteca de ben segur que haurà llegit vàries vegades els noms de Leiber/Stoller, Lennon/McCartney o Jagger/Richards. Noms que molts cops queden en segon pla i que són testimonials però que tenen la seua importància, no com els signants del manifest "Libres e iguales".

Un dels mítics lletristes ha estat Gerry Goffin, que juntament amb la seua dona Carole King (es va cansar amb 17 anys) han estat força prolífics a l'hora de donar-li al llapis de les lletres de les cançons. I això que es van separar l'any 1968... imagini's si haguessin durat més! La història d'amor de King amb Goffin devia ser tan ampalagosa que es convertí en el tema principal del musical "Beautiful: The Carole King musical".

Gerry Goffin amb Carole King
Algunes de les cançons escrites per ell i que podreu reconèixer més que qualsevol candidat d'UPyD per Catalunya són:

- "Will you love me tomorrow". Algunes versions conegudes són les de The Shirelles, Carole King (que la canta amb el seu amic James Taylor), Bryan Ferry (Bryan amb y perquè si ho escriu amb i s'enfada), els Bee Gees (en un horrible homenatge a Carole King), Cher, Neil Diamond, Lauran Branigan, Dionne Warwick o Amy Winehouse (la versió que més m'agrada).

- "You make me feel like a natural woman". Cantada per Carole King, Aretha Franklin (potser la versió més coneguda), Celine Dion o Mary J. Blige. En un projecte de l'any 1998 anomenat Divas, per si no en tenia prou amb tot això, la van cantar juntes Aretha Fanklin, Celine Dion, Mariah Carey, Shanya Twain i Gloria Estefan. Ole tu!

- "Up on the roof". Aquesta va ser molt popular gràcies als Drifters. També la cantà Neil Diamond i sorprenentment la discotequera Viola Willis.

- "The locomotion". Arxiconeguda aquesta cançó en les versions de Little Eva, Carole King, Grand Funk Railroad i Kilye Minogue. No tan coneguda és la de Ringo Starr.

-"Take good care of my baby". Versionada per The Beatles, Bobby Vee o Smokie.

-"You've got a friend". Aquesta l'hauran sentit a rebentar amb veu de James Taylor i Carole King. També l'ha fet Michael Jackson (no vulgui pensar a qui li devia cantar) o Dusty Springfield. També la van cantar dins el projecte Divas citat anteriorment.

-"Goin' back", cançó amb la qual Roger McGuinn i David Crosby dels The Byrds es van emprenyar perquè a Crosby no li agradava i va deixar el grup per formar Crosby, Stills, Nash & Young.

Després del divorci amb Carole King, Goffin va patir diferents malalties mentals, tot i això l'any 1989 en veu de Glenn Medeiros li vindria l'èxit amb "Nothing's gonna change my love for you". els que som d'aquella generació la recordem com la típica cançó per aneular les noies (juntament amb les d'Eros Ramazzotti) en moments en què volies tirar la canya a alguna. Aquí els nois adolescents d'aquella època l'havíem de patir en la versió castellana "Nada cambiará mi amor por ti"... el que havíem de suportar els nois per poder lligar... marededeu!

Gerry Goffin ha mort als 75 anys.

Bobby Womack - Fly me to the moon

Jo no sé si dir que Bobby Womack és o no és una llegenda del soul, ben poca cosa sóc jo per definir aquest senyor com a llegenda o no. Però el cert és que ara que el pobre home s'ha mort tothom el tracta de llegenda quan fa un mes potser ben poca gent de la que ara escriu el coneixia. I sobretot, no vagi vostè de llest (o llesta) i em vingui dient que era el de Womack & Womack, que fa molt afedelisto dir-ho, però que no és veritat. I ja n'he sentit a més d'un que ho deia... i és que... 

Sense ser cap amant de la seua música, de fet el soul el trobo tan toston com un enterrament retransmès per José Montilla i Leonard Cohen, cal reconèixer que Bobby Womack ha estat un dels grans, més com a escriptor que no pas com a cantant. Tot i això, no només s'ha dedicat al soul al llarg dels més de cinquanta anys de carrera, sinó que també ha tocat una mica de rock'n'roll, country o doo-woop (una mica com fan els tertulians de ràdio). Womack, que provenia ja d'una família de músics, comença la seua carrera als anys cinquanta com a membre de Curtis Womack & the Womack Brothers (nom gairebé tan llarg com una pregunta de Miquel Iceta), que després passarien a anomenar-se The Valentinos.  L'any 1954 treuen el primer single i el 1960 Sam Cooke els fitxa pel seu segell discogràfic. L'any 1964 publiquen els seu major èxit "It's all over now", que per sort o per desgràcia, només un mes després el van versionar els Rolling Stones, amb la qual cosa fou més coneguda la versió que el tema original. Ja és mala sort, ja... Però de fet, a Bobby no li va anar malament la cosa perquè fou un col·laborador seu en el disc aquell de l'horrible portada "Dirt work". Més tard també participà en els cors del "Harlem Shuffle" (1986).

Resulta que Sam Cooke mor a trets en una de les nits boges que el cantant tenia amb persones de diferent sexe i menor edat, i per allò del roce hace el cariñoWomack es casa amb la seua dona (la de Cooke, que ara serà la de Bobby), la discogràfica se'm va a la porra i els the Valentinos, visto lo visto, se separen. A partir d'aquí Womack començà a treballar de músic de sessió per altres músics, fins que el 1968 publica els seu primer disc "Fly me to the moon", versionada molt més exitosament per Frank Sinatra. Durant aquest temps va tocar amb Aretha Franklin, Ray Charles, Wilson Pickett, Dusty Springfield... De l'any 1968 és la versió que va fer del "California dreamin" dels Mama's & the Papas i de l'any 1970 és "That's the way I fell about cha".

Durant els anys 80, Womack, com era tradició en molts músics, tingué molts problemes amb drogues sent ingressat en diversos centres de rehabilitació vàries vegades, ell ho atribuïa al mal tràngol que va passar per culpa de la mort dels seus fills. Discogràficament no feu res extraordinari (a opinió personal, clar), simplement podríem destacar "If you think you're lonely now""Woman's gotta have it" (1990) fins l'any 2012 quan Damon Albarn li va produir el disc "The bravest man in the Universe" amb la fabulosa "Please, forgive my heart". Però el bravest man tenia problemes amb la diabetis, càncer de colon, símptomes d'Alzheimer... i tot i que, oficialment, es desconeixen les causes de la seua mort, suposo que deu ser de tot una mica barrejat.

Es diu que ara estava preparant un nou disc amb col·laboracions estel·lars d'Stevie Wonder, Rod Steward i Snoop Dogg. Segur que s'acabarà publicant... i segur que serà prop de Nadal, com passa amb tots aquests discos que queden a mig fer i que després surten amb l'etiqueta de "pòstum".

dilluns, juny 30, 2014

Púbol-La Pera-Palau Sator-Peratallada-Pals

Últim apunt sobre els meus dies a l'Empordà (anteriors capítols: I, II i III) en el qual faré una ruta per pobles medievals interiors més o menys conservats alguns i habilitats per fotre el pèl als turistes alguns altres.

Començarem per la Pera i Púbol, per la qual cosa prendrem la C-66 i després de creuar la Bisbal d'Empordà i Corçà trobarà el desviament de la GI-6425 a mà esquerra. La primera vila que veurà és la Pera, amb això no vol dir que sigui molt divertida, sinó que quan em refereixo a què és la Pera és perquè es diu així. És un poblet amb estructura medieval en forma de d'el·lipse amb un carrer (el Major) que el creua formant el seu eix major, un altre carrer (el del Padró) que forma l'eix menor, i el perímetre de l'el·lipse és format per una part la carretera i per l'altra part el carrer Vell.

Púbol, la part que es pot visitar gratuïtament
Seguint la carretera arribarà a Púbol, nom que li sonarà molt més gràcies al conegut i sobre-explotat entorn dalinià on s'emmarca aquest nom. Quan arribi al poble ja trobarà la típica explanada d'aparcament sense ni una ombra, però que encara pot agrair perquè és gratuïta. Ja veurà ja més endavant. La vila també té carreronets medievals amb cases ben cuidades i on s'hi passeja bé i tranquil. Al centre hi trobarà el castell de Gala, ja que un cop es va restaurar, es va convertir en la llar de la senyora del Dalí. No devien viure tranquils ni res! La musa del pintor vivia en aquell castell i allà rebia al seu marit i a tothom (o totdon) que li fes falta rebre. L'escenari interior del castell deu ser surrealista del tot, diuen que hi ha aparcat el famós Cadillac on van fer l'últim viatge des de Portlligat per tal de ser enterrada a la sala del Delme. Jo no ho vaig veure perquè per poder entrar amb la meua senyora i els meus dos fills de 4 i 8 anys em reclamaven que pagués trinco-trinco la quantitat de 32 €, cosa que jo vaig trobar com un robatori només comparable al que perpetra l'ajuntament de Lleida amb l'IBI o la companyia pseudo-municipal d'aigües. Dalí hi va viure des del 1982 fins el 1984 quan a causa d'un incendi a la seua habitació, va patir greus cremades i va ser hospitalitzat. Ja no hi va voler tornar més. Jo tampoc. 

Palau-Sator
Per la GI-641 ens arribem fins a Palau-Sator. Aquí aparcar fou més fàcil en un dels carrers que envolten la vila closa. El carrer es diu carrer Extramurs, nom molt rebuscat. Quan vam arribar l'entrada al llogarret feia un olor d'arròs que els meus enzims gàstrics van començar a secretar líquids a quantitats industrials. Vaig entrar als dos restaurants que hi havia en aquella zona -Sa Torre i Mas Pou- i no sabia distingir de quin dels dos provenia, perquè els dos feien lo mateix flaire. L'entrada al recinte emmurallat el farà per una porta d'una gran torre coronada per un rellotge i que, suposo deu ser per aquest motiu, se l'anomena la Torre de les Hores. La forma el·líptica li dóna el caire medieval, amb carrerons estrets curvilinis que van a petar al palau-castell.

Molt a prop i formant part de la mateixa vall del riu Daró, hi ha Fontclara, amb una església romànica del s.XI, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada, amb una església preromànica molt curiosa per la zona.

Castell palau de Peratallada
Tots aquests poblets conserven l'encant medieval sense exageracions. Però al tanto, que ara ve el que és un poble medieval convertit en un parc temàtic d'extreure diners i fotre el pèl als visitants. Aquest poble és Peratallada. La primera ja te la claven quan arribes i has d'aparcar, evidentment l'ajuntament de Peratallada que pensa en tot ha habilitat zones d'aparcament, però que has de pagar religiosament (sigui catòlic, budista o musulmà) si vols deixar el cotxe allà i en el moment d'entrar. No fos cas. Toma! Només per poder visitar el poble passa per caixa. Lo regidor de finances de Peratallada deu tenir superàvits continus. El fet que hagis d'afluixar la mosca ja t'obliga a passar el dia allà, i tot i que no tenia previst dinar-hi ho acabarem fent per amortitzar el tiquet d'aparcament. El nom de la vila no té res a veure amb les fruites tradicionals de l'horta lleidatana sinó que prové de Petra tallada, ja que està construït sobre roca i envoltat per un fossat que arriba a tenir 8 metres de profunditat. Deu ser de les poblacions catalanes més ben fortificades amb un nucli principal al centre on hi ha el castell. Recomanem seguir tot el recinte pels carrers formats per pedres que vagi vostè a saber els segles que fan que estan allà i tot el que han vist: el portal de la Verge, la torre de les hores, el pas del pont... trossos molt ben conservats que fins i tot dóna la sensació que s'han creat artificialment.

L'estrany suquet de peix...
L'altra sorpresa negativa que vaig endur-me va ser la dels restaurants. Els vaig recórrer tots mirant cartes i menús i només en va haver dos que me van fer una mica de goig, i miri que de restaurants n'hi ha més que sectors crítics dins del PSC. Els restaurants estaven pensants només per a turistes (guiris o no), amb menús cutres a base de paella o pizzes. Jo buscava un arròs de Pals, un suquet de peix... i si volia suquet havia de triar un dels dos, i si volia l'arròs l'altre... però en cap restaurant es concretava la intersecció dels dos plats. Espantat ja després de la ruta pre-gastronòmica vaig escollir un situat davant del castell, l'Arc Vell. Vaig demanar el famós suquet de peix de l'Empordà, que va decebre moltíssim perquè hi havia un excés absolut de fècula en forma de patata i poc peix, vaige, ni suquet ni peix. Qualsevol suquet que te puguis menjar a Cambrils és molt millor. De segon vaig escollir el bacallà de Quaresma, ja que era Divendres Sant i cal conservar les tradicions, correctíssim, res a dir d'aquest plat. I de postres, ui de postres... em disposava a tastar per primer cop el famós recuit de Fonteta (??), que tal van popularitzar els Amics de les Arts en un anunci d'Estrella on deien que parlaven de coses de Catalunya com a excusa per parlar del Barça. Poso l'enllaç però no us l'obligo a veure, ja teniu prou amb el Barcelona Style i amb l'anunci d'Estrella d'enguany. Ho sento. En aquell anunci que comentava abans anomenaven el recuit de Fonteta. Clar, com que en la cançó hi sortia i no ho feien per exemple els caragols a la llauna, ni la pera de Lleida, ni l'oli de les Garrigues, ni el torró d'Agramunt, ni el préssic de Pinyana, jo pensava que això del recuit era una cosa immensament extraordinària. La gran sorpresa va ser quan en demanar-lo me van portar un tros de mató... carai. I quina diferència hi ha entre el recuit de Fonteta o un brossat d'Almatret? Ah! Que Fonteta és un poble de l'Empordà, claro, claro...

Per acabar el periple empordanès visito una de les viles de referència per barcelonins i gironins: Pals. A veure què em trobo... Per començar zona blava per aparcar, cosa que, de moment, no la fa gaire diferent a Lleida. Diuen que aquesta vila medieval és dels pobles més bonics de Catalunya -sempre s'anomena Rupit, Santa Pau, Tavertet, Pals...- i la veritat és que conserva un extraordinari poder atractiu. De totes formes fins que no s'arriba al recinte emmurallat -i molt restaurat- no se li troba cap gràcia. En pic t'endinses en el casc antic ja gaudeixes de la torre romànica de les Hores de l'antic castell, les botigues d'arròs de Pals (amb vagi vostè a saber quantes varietats!), un mirador des d'on s'aguaiten els pobles de Sant Feliu i Sant Julià de Boada, i els jardins Josep Pla amb unes espectaculars vistes fins a les illes Medes. No hi podien faltar. Llàstima que el camp del Llagostera no es veu... és la única cosa de la moda del gironisme que faltava antagullar des d'allà dalt...

dissabte, juny 28, 2014

L'Estartit-Bellcaire-Verges-Torroella de Montgrí

Nova etapa del viatge per aquesta zona que diuen és l'essència del mediterranisme i el catalanisme i vagi a saber vostè quants -ismes més que fins i tot el Màrius Carol escriu novel·les ambientades per aquests puestos. Ja vaig escriure dos capítols sobre la meua estada que si té algun tipus d'interès en llegir els pot trobar aquí (un) i aquí (l'altre). 

Aquest cop ens dirigirem a integrar-nos en l'ecosistema natural a l'Estartit. Circulant per aquesta carretera tant gironina que és la C-31 gaudim d'elements característics del paisatge empordanès tal i com són el Golf Serres de Pals, l'Hotel & Spa Empordà Double Tree by Hilton (en l'Empordanet de Josep Pla ja s'imaginaven aquest nom) o bé els càmpings amb reminiscències de nom mortadel·lià com són La Ballena Alegre o El Delfín Verde

Quan hagi passat per sobre del riu Ter, deixant-lo fer els seu curs natural cap allò que en diuen la Gola del Ter, arribarà a Torroella de Montgrí. I allà prendrà la GI-641 que els portarà cap a l'Estartit, un poble on absolutament tot fa referència i gira entorn de les illes Medes, que són uns pedrots molts grossos que surten de l'aigua davant de la costa. Les illes ja ho tenen això.

L'Estartit
L'Estartit és un típic poble de costa que està destinat al típic turisme típicament hippie. Almenys així m'ho va semblar per les típiques botigues del típic carrer peatonal paral·lel al típic passeig Marítim. Un passeig que és llarguíssim i on, incomprensiblement vam aparcar amb facilitat. Més que res perquè tenen una zona habilitada d'aparcament a dins de la platja. Sí, sí, allà a l'arena. El passeig fa de bon passejar, perquè és un passeig i perquè sembla interminable. I un cop pels carrers interiors recorda molt Cambrils (els de Lleida sempre tenim el mateix poble costaner al cap) però com deia abans amb començos més hippies, no sé si és per la quantitat d'estrangers que hi volten que són més aficionats a aquesta mena d'artesania que jo no li trobo la gràcia, o bé és una reminiscència eivissenca evocadora d'èpoques de més reclamació de llibertat no política. El carrer també és bonic de veure i porta incorporat una bonica torre del Rellotge on a sota podrà gaudir d'un típic gelat artesà.

Les Illes Medes, evidentment.
Evidentment si es va a l'Estartit i hi porta canalla, ha de contractar un viatge al Nautilus, el típic viatge que et venen com a visió submarina i que aprofiten la debilitat dels progenitors de la família per escurar-te les butxaques a base de records en forma de fotos i plats amb les cares dels teus fills. El viatge en vaixell surt a compte perquè t'hi estàs un parell d'hores assimilant el paisatge costaner de la Costra Brava format per pedres i aigua, incloent-hi algun forat enmig dels penya segats. La travessia per aquesta zona que diuen és la més bonica de Catalunya va des de l'Estartit fins la Roca Foradada passant pel Cap d'Utrera, la Punta Salinas, la Punta de la Barra i per aquesta sobredosi de gironisme que representen les Illes Medes i la seua Reserva Natural. El viatge es comparteix amb desenes de guiris amb canalla i càmeres fotogràfiques que immortalitzen roques i aigua. Jo, com sóc de secà, de peixos només m'hi entenc entre la carpa, la madrilla i el blabàs, i l'estona de vista submarina, tot i que fou molt interessant, no n'entenia ni un borrall. Però els meus fills s'ho van passar pipa, que a la llarga és el que compta.

Assortit per a pica-pica del Rosamar
Per dinar vaig escollir el restaurant Rosamar. Ja sap que aquí parlo en primera persona del singular perquè els restaurants els trio jo. I no pas per un abús d'autoritat sobre els altres elements de la meua unitat familiar, sinó perquè se'n fien més del meu criteri que no pas del propi que tenen ells i elles. Corro el perill que si triessin els restaurants els meus fills acabaríem ingerint quantitats de polisaturats en un McDonalds o en un restaurant herbívor si depengués la tria de la meua senyora. El Rosamar el vaig triar a partir de comentaris fiables de Trip Advisor. Si he d'escollir jo mai trio un restaurant a peu de port perquè normalment acabes escarmentat, però mirin, aquest cop la cosa va sortir bé. Vam dinar en la terrassa acompanyats per una vidriera prismàtica on dins havien crustacis que feien les coses típiques que suposo deuen fer els crustacis entre ells, i que suposo, que si un client escull un crustaci se'l podrà cruspir havent dialogat abans amb ell, això sí, per tal que cap conservador del medi natural -que n'hi ha molts allà- s'enfadi. De les millors coses que vam menjar foren els calamars. Em saben greu els pobres calamars perquè davant meu sempre surten perdent i no els deixo el lliure dret d'autodeterminació inconstitucional de poder decidir si volen ser deglutits per mi o no. Però faci'm cas, dels millors calamars a l'andalusa que he menjat.

Carreró. I punt.
Castell de Bellcaire.
Encabat de dinar, amb la morrinya típica que comporta conduir després d'un bon arròs, vam conduir fins Bellcaire d'Empordà. Tornem fins a Torroella de Montgrí, creuem Ullà -un poble enganxat a Torroella- i a pocs metres un encreuament a la dreta ens duu per la GI-632 a Bellcaire, aquesta carretera continua fins a l'Escala. Només aparcar el cotxe i després de fer una sobinyadeta dins fins que passessin els efectes digestius de l'arròs, vam adonar-nos que l'ajuntament de Bellcaire no s'hi parava a pensar gaire els noms dels carrers, aquest de la foto fou el primer que mos vam trobar. L'objectiu de la visita era el castell de Bellcaire, una fortalesa que se la rifaven els comtes d'Empúries i la Corona de Catalunya i Aragó. El castell està en perfecte estat de restauració i situat en una plaça molt ben ambientada per lluir-lo. Qualsevol carreronet que faci costa amunt us hi portarà. Gràcies a uns jóvens que estaven preparant un mercat medieval vam poder entrar-hi i fer un tomb per aquest antic castell que ara és l'ajuntament.

Los armats de Verges
La placeta del recinte de dins de la muralla de Verges
Arreculant fins la C-31 mos dirigim a Verges. Vam anar-hi en Dijous Sant, dia de la celebració de la ritual i famosíssima Dansa de la Mort, aquella dels esquelets i la dalla que haurà vist cada Divendres Sant al TN migdia. Com es veu que això és un gran producte de promoció turística per la vila, i sempre que a tots els pobles es fan coses d'aquestes, mos van fer deixar el cotxe en un bancal ple de pols, allà als collons d'Andares del centre del poble. I no podria ser d'altra manera, el primer carrer que mos vam ensopegar entrant al centre de la vila fou un carrer amb el nom de Llach, concretament el carrer del doctor Llach. Vam sentir una reacció interior indescriptible, el que eren les Medes a l'Estartit devia ser Llach a Verges. Estava tot a petar de gent, però vam tenir sort de veure la professó dels armats que recorre tot el poble (però tot!). El pom-pom-porrom a fe de déu que mos va quedar clavat al cervell. Anaves per un carrer i et sortien los armats, anaves per un altre i et tornaven a sortir, i així successivament... Tot i els romans, vam poder voltar pel nucli antic i la vila closa tancada per les muralles. De l'antic castell només queda una paret que forma part de l'ajuntament.

Lo castell del Montgrí vist des de molt lluny,
en primer terme l'Estartit.
Per acabar tornem a Torroella de Montgrí, poble que vaig maleir carinyosament pels embussos de trànsit que s'hi feien i per la dificultat per aparcar. Torroella és un d'aquells pobles que penses que és la cosa més catalana que s'ha parit mai aumón. El Massís del Montgrí, el castell de Santa Caterina, els Montgrins, les sardanes i l'Hotel Palau Lo Mirador. Sí! Un LO enmig de l'Empordà. Per un cop vaig pensar que els lleidatans ens podíem sentir catalans estant allà sense remordiments de consciència. Com acabo de dir no hi podia faltar un castell, se veu que es diu de Santa Caterina però tothom (i totdon) el coneix com a Castell del Montgrí, nom de la muntanya. El castell aquest es veu de tot arreu estant per allà, és com la referència que mos marca la Seu Vella, vagis per on vagis sempre veus el castell aquest. De fet es diu que pagesos i pescadors s'orientaven per ell. El camí per pujar al castell s'ha de fer a peu per un sender que salva un desnivell de més de 300 metres. El castell data del s.XIII i es va quedar a mig fer perquè es van cansar de tocar els nassos als comtes d'Empúries que estaven al Castell de Bellcaire. I com ja aleshores Barcelona tirava molt, amb la consolidació del poder del comtat de Barcelona el castell de Montgrí va deixar de ser necessari.

diumenge, juny 22, 2014

Moltes gràcies Toni, benvingut Imanol.

Sí, ja sé que tots estaven esperant la meua opinió sobre els fets esdevinguts amb l'entrenador del Lleida Esportiu, i que molts no han pogut esperar a la redacció del bloc i que m'ho han preguntat via whatsapp, però és que he necessitat un llarg procés de reflexió per tal d'assimilar les coses i poder fer-me una opinió sobre si el canvi d'entrenador és bo o és dolent. Una mica com els sectors crítics del PSC amb el Miquel Iceta, que no sé encara si el troben bé o no com a primer secretari... clar que tenint sectors crítics dins de sectors crítics... bé, perdoni'm, però és que quan me ve al cap el PSC m'embalo.

A la pregunta si em sembla bé la no renovació (perquè recordo que ha estat una no renovació, no pas una destitució) del Toni Seligrat no la sé contestar ni amb un sí ni amb un no rotund. Perquè ni hi estic a favor ni hi estic en contra, ja sé que és molt raro però en aquest cas la meua situació és com els sectors crítics del PSC amb el dret a decidir -au, ja hi tornem a ser!-.

Toni Seligrat anunciant el seu adéu en una roda de premsa curiosa en el
local de l'AAVV de Pardinyes.
M'explico. Per una banda penso que el Toni Seligrat es mereixia una tercera oportunitat. Aquest míster, juntament amb tota la plantilla, ha aconseguit que el Lleida fes dos play-offs d'ascens en temporades consecutives, i això és molt i molt complicat. Aquest entrenador ha fet que, poc o molt, a Lleida es torni a parlar del futbol local als bars i als puestos de feina, ha aconseguit el rècord de gent al Camp d'Esports en el partit contra el Toledo (ni a primera divisió havíem col·locat tanta gent al camp), i enguany ha aconseguit el també rècord de 21 jornades consecutives sense perdre. La plantilla amb aquest míster ha tingut el mèrit de baixar la mitjana d'edat del Camp d'Esports, de provocar un desplaçament massiu històric al camp del Badalona, ha aconseguit que la meitat del aficionats que van anar a Butarque no fossin ni socis del club, fent que puguin engrandir la massa social properament. Un cicle de dos anys és just, un cicle de tres anys ho trobo més normal.

Per altra banda, penso que d'aquesta plantilla que teníem aquesta temporada se'n podia haver tret més suc. Amb uns jugadors al davant amb una qualitat enorme -Mata, Imaz, Miramon, Dídac i Chupe- l'equip ha estat molt i molt desaprofitat en massa partits. Sense treure mèrit al que ha fet Toni Seligrat, el considero responsable de la derrota contra l'Espanyol B al Camp d'Esports, o de l'empat al camp del Prat, o del 0-0 a Constància (compte, que jo sóc un gran defensor dels empats fora de casa, però a vegades segons amb quin rival els empats podrien ser victòries) o del plantejament del partit contra l'Atlético Baleares. Ha fet una molt bona feina, però li ha faltat alguna cosa. I sí, la principal cosa que ha faltat és un gol en l'eliminatòria contra el Leganés. Per últim, i tot i que ja està oblidat, recordo la topada que va tenir Seligrat amb l'afició després d'una mocadorada al Camp d'Esports al febrer del 2013 en finalitzar un partit contra la SD Logroñés, amb unes declaracions molt fora de lloc. Però curiosament aquell fet, que ara hem d'estar agraïts, fou el punt d'inflexió de la trajectòria del Lleida Esportiu en aquestes dos últimes temporades. 

Així que, benvolgut Toni Seligrat, li estic molt agraït per la seua feina i treball, per tots els fets que ha aconseguit en un club difícil com és el nostre, i espero que sempre tingui la porta oberta al camp per quan vulgui tornar, és mereix el millor tracte, tant i com se'l mereix Mané, Jordi Gonzalvo o Emili Vicente. És una llàstima haver d'acomiadar-se amb una roda de premsa en el local d'un associació de veïns, amb tot el respecte per Overpard i amb carinyo pel Paco Castillo. I una última cosa, jo que sempre l'he defensat davant de les crítiques que ha tingut, reconec que ha estat un entrenador incomprès... i molts d'aquells que no el volien ni en pintura ara es posen les mans al cap amb la seua no renovació. Ja sap que a Lleida això del txaqueterisme està a l'ordre del dia... una salutació i fins aviat. 


Benvingut i benvolgut Imanol Idiakez, ongi etorri a la nostra ciutat. Sembla ser que vostè serà l'entrenador que posarà la cirereta al pastís (o el raig de conyac als caragols a la llauna) a la feina que va començar el Toni Seligrat. Espero que la seua arribada no suposi una revolució en l'onze titular tot i que ja sé que ni Imaz ni Mata continuaran. Però sisquere (una paraula lleidatana, ja anirà aprenent que aquí Lleida som una mica diferents en certes coses) Pau Torres, Barreda, Biel Medina, Mario Fuentes, Raul Fuster, Pau Bosch, Beñat, Chupe, Dídac Devesa, Miramon i Molo puguin continuar dins d'aquest projecte fet a tres anys. Pensi que li demanarem el play-off amb l'ascens, suposo que ja s'ho deu suposar. No sé si deu ser molta o poca pressió per a vostè, però no pot aspirar a menys, ja l'aviso ara per tal que vagi acostumant-se a l'exigent públic del Camp d'Esports.

El seu fitxatge té molt bona pinta, perquè la gent recorda el partit d'ara fa poques setmanes aquí contra el Toledo, amb jugadors com Urko, Iván Mateo, Rufino, Colinas o Albístegui. Però jo recordo que fa dos temporades va venir aquí entrenant el Real Unión de Irún, i tot i tenir també en aquell equip Albístegui i Colinas va ser un dels majors tostons de partit que recordo quedant amb empat a zero.  Tampoc deu tenir gaire bon record del partit jugat a Irún quan vostè va ser expulsat i el Lleida va empatar al minut 93 amb un gol de penal de Xisco. La de tombs que donen les coses.

Sigui com sigui, molt content amb el seu fitxatge. Tinc entès que és una bona persona i molt amable. A Reus, tot i que no va despuntar com a jugador, el recorden per ser una magnífica persona. Això és bo. El seu currículum com a tècnic dóna lloc a pensar bé i a bones intencions: el juvenil de l'Añorga (2007), la Real Societat B (2008-2010), el Poli Ejido salvant-lo del descens a Tercera, el Guijuelo (2011-2012), el Real Unión (2012-2013) i el CD Toledo (20913-2014).

Doncs ja sap, amb moltes ganes que sigui agost i començar a veure els seus primers partits amb el Lleida fent el que els aficionats en diem la ruta de la N-240, és a dir, Altorricó, Binéfar, Montsó... 


diumenge, juny 15, 2014

II Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (III)

Com diuen que no hi ha dos sense tres em veig obligat a escriure una tercera part del resum de l'assemblea d'abonats del Lleida Esportiu del passat dissabte. Si vostè ha aterrat aquí per casualitat li recomanaria que llegís els apunts corresponents al resum I i al resum II. Ei, si vol també pot començar pel final, que hi ha gustos per tot.

Deixem ja enrere l'informe de presidència amb les xifres i els números i entrarem en la part més sentimental i emotiva de l'assemblea. Sí, en les assemblees també pot haver-hi parts més sensibles.

Ara parla el Ramon Folguera, que és el responsable d'Sports Events, una organització o societat o empresa (no sabria definir pas què és) que basa la seua filosofia en dinamitzar esport i societat. Parla de la tasca realitzada aquesta temporada sobretot en el tema d'atansar el club a les escoles, a les escoles bressol (!!) i a les associacions de veïns. Per motius professionals sé la bona disposició que va tenir el club per realitzar un matí d'activitats al Camp d'Esports amb els nois i noies que formen el Plenari dels Adolescents de la ciutat de Lleida. Una intervenció breu per anomenar les activitats realitzades.

Toca el torn l'àrea social. Me fa l'efecte que era la intervenció més esperada. És molt bonic saber que els números quadren, però la gent el que vol és que els toquin la fibra amb lo Lleida. I patapam! Mos ho van fotre en pala. Primer va parlar el David Freixes amb un discurs molt formal sobre l'augment de socis, la voluntat de fer xerrades informatives, la presència a les xarxes socials, les penyes... i una intenció que sembla ser que serà prioritària de captar abonats i seguidors pels pobles del voltant. 

L'Òscar Serramia, també de l'àrea social, és un senyor que té més idees que ex-votants té el PSC. Ell fou l'encarregat de presentar-nos en primícia el que serà la nova campanya d'abonaments del Lleida que es posarà en marxa ja a començaments de juliol. Tres plafons amb les fotografies i uns eslògans d'aquells que enganxen que diu se li van acudir a Badalona mentre veia desfilar gent i gent i gent del Lleida.




El primer fa referència als actes de celebració dels 75 anys amb l'eslògan: "Anys de suor, esforç i il·lusió" i un mosaic de fotografies de grans mites dels tres clubs que han format aquella entitat que anomenem lo Lleida: Seguer, Lecumberri, Rubio, Txema, Basora, Mon, Guzmán, Azcona, Dani Marín, BABUNSKI, Ribelles, Pau Bosch,  del Pinto, Escoda, Martí, Palau, Gensana, Molo, Bademunt, Pacheco, Amigó, Buján i Rivero.






El segon i tercer cartell són molt semblants, amb una imatge del Gol Nord del camp. Un eslògan és "Orgull de ser del Lleida" i l'altre "100% lleidatans i orgullosos". Per la reacció de la gent sembla que van agradar, i molt! 



Insisteix amb el carnet infantil donant com a argument que a llarg termini aquests seran socis. Dóna la curiosa dada que la meitat de la gent que va anar a Leganés no era sòcia. I insisteix en el fet que els que ja som socis hem d'anar fent "el boca a boca"... bé, jo de coses pel Lleida en faré moltes, però el boca a boca... no ho veig clar... si de cas jo aniré fent el boca-orella per aconseguir més abonats. En això confiïn.

I l'altre tema estrella que mos va explicar l'Òscar va ser la idea del futur Museu del Lleida amb material històric. Un Museu que "no serà el Prado", ni falta que ens fa, però que sembla que les idees ja estan molt avançades ja que ens va ensenyar uns primers plànols de com quedaria. Una idea fantàstica i on m'hi veig passant força estones voltant-hi amb el perill que això suposarà per la conciliació de la meua vida familiar.

Després de totes aquestes intervencions, comença el torn de precs i preguntes. Uns quants abonats agraeixen el fet que la directiva organitzi aquesta assemblea informativa i la seua dedicació al club. Surt el recurrent tema dels preus amb el "per què els socis han de pagar els partits de play-off" i "per què les entrades per als no socis són tan cares". L'Albert Esteve recorda que el carnet de soci és per la temporada regular i el play-off necessita uns ingressos extra per primes i desplaçaments, però que sempre s'afavoreix el soci. A la segona pregunta el president contesta que la gent es faci sòcia que així l'entrada els sortirà més barata. I aquí jo hi poso cullerada i dic que el preu de les entrades ha de ser de tal manera que no surti més barat entrar amb entrada que amb el carnet de soci.

Un altre soci es queixa que els dies de play-off tenia el seu seient ocupat per no socis i que les entrades i sortides del camp hi havia massa aglomeracions i podria ser perillós. El David Freixes respon dient que estudiaran el tema aquest. També se li diu que a l'entrada ja hi figurava que no es podien ocupar els seients de soci i que, a més, se'ls informava en el moment de comprar l'entrada. Un altra intervenció parla de si hi ha gent que entra amb invitacions a la llotja, a la qual cosa el president contesta que només hi entren acreditacions i empreses patrocinadores VIP. Ningú no va amb invitació. Un altre soci agraeix l'animació de les penyes i exposa una petita problemàtica ja solventada que va succeir el dia de l'Espanyol B amb restes de runa d'obra que hi havia a les instal·lacions.

Un soci pregunta al Jordi Esteve (que no havia intervingut) pel tema esportiu. Ens explica que hi ha 10 jugadors amb contracte en vigor, 3 baixes (Milla, Konaté i Pau Núñez) i 5 que acaben contracte (Pau Torres, Pau Bosch, Mata, Imaz i Mario Fuentes) i que estan en converses per renovar. De manera molt subtil deixa entreveure que algun no continuarà. Sobre l'entrenador digué que dimarts es tancaria el tema i que "o seguiria Toni Seligrat o que hi hauria nou entrenador", una lògica proposicional que signaria el mateix Bertrand Russell. Se li va escapar una frase "el nou entrenador signarà per 2 anys"... a mi em dóna que tindrem nou míster. Un soci es queixa de l'estil de futbol de l'entrenador, a qui Jordi Esteve li explica una mica les dificultats de jugar a 2aB amb molts equips defensius que van a destruir.

Per acabar i donant el toc exòtic un assistent va demanar un tirador de cervesa a la grada de Gol Nord. Va ser un moment que recordava les mítiques assemblees del RCD Espanyol que eren sempre aprofitades per l'APM.

Al final, petem la xerrada els assistents al pati de la Casa de les Voltes.

Espero que aquest resum sigui de l'interès per  atots els abonats que no hi pogueren assistir. He intentat ser el màxim curós amb els fets i amb les paraules, torno a demanar disculpes si algun número o alguna xifra no és exacta. Gràcies a l'organització i als assistents.