Stephen Malcolm Ronald Nice va començar a tocar el violí als nou anys fins que els seus pares li van regalar una guitarra espanyola i es va aficionar a aquest instrument. Aficionat al món del periodisme va treballar al Daily Express i a l'East London Advertiser d'on el van fotre fora per dur el cabell llarg, per no vestir corbata i per negar-se a escriure una notícia d'una dona que havia agafat dos llaunes de menjar d'una botiga. Però el seu era la música i el 1972 va començar a tocar pel metro de Londres i per Portobolleo Road. S'havia posat Steve Harley com a nom artístic.
Steve Harley, Milton James, Jean Paul Crocker, Paul Jeffreys i
Stuart Elliot van formar Steve Harley & the Cockney Rebel a partir d'un anunci en un diari el gener de 1973. Al juny ja fan signar contracte amb EMI i publiquen el primer single "Sebastian" i el primer disc "Human menagerie" que no arriben ni a entrar en llistes britàniques. Es van encasellar dins del glam-rock.
EMI els pressiona perquè s'espavilessin després del fracàs. Amb el tercer single "Judy teen" (1974) els arriba el primer èxit posant-se al 5 en llistes UK. Aquell mateix any publiquen el primer elapè "The psychomodo" produït per Harley i Alan Parsons i que es col·loca al 8 en vendes als Regen Unit. El següent single "Mr Soft" puja fins al 8 en llistes i en aquell moment la banda anuncia la seua dissolució per problemes interns. Au.
Steve Harley i Alan Parsons van decidir posar en marxa la carrera de la cantant nederlandesa Yvonne Keeley, la parella de Harley, amb temes dels Cockney Rebel com "Tumbling down" (1974) i "Loretta's tale" (1974). Com a cantant tampoc no va tenir una carrera gaire reeixida que diguem, el més notable el duet amb Scott Fitzgerald "If I had words" (1977) i els cors del projecte Stars ob 45. També aprofita Harley per a publicar un primer single com a solista "Big big deal" (1974).
L'octubre d'aquell mateix 1974, Harley i Elliot refan la banda amb Jim Creagan, Duncan MacKay i George Ford. I amb aquesta nova formació assoleixen el seu major èxit i únic número 1 en llistes "Make me smile (come up and see me)" (1975) extret del que seria el seu elapè de major èxit "The best years of our lives" (1976) i que es situaria al 4 en llistes -existeix aquesta versió dels Duran Duran entre d'altres-. Harley va aprofitar per a posar Keeley fent les veus al tema al costat de Tina Charles i Linda Lewis. La producció també va anar de la mà de Harley i Alan Parsons. El segon single "Mr. Raffles (man, it was mean)" també va ser un èxit a nivell europeu. Amb aquest ascens comencen gira pels EUA per a promocionar-se però el públic americà no els hi va fer gaire cas i se'n van tornar amb lo portante cap a Londres.
Harley produeix el disc “Beam of light” de la cantante Patricia Paay, germana de Keeley. Tot queda a casa. Després d'una sèrie de fracassos consecutius amb els discos "Timeless flight" (1976) i "Love's a prima donna" (1976) -en el qual s'inclou una versió del "Here comes de sun" de George Harrison- i de dos discos en solitari de Harley "Hobo with a grin" (1978) i "The candidate" (1979) EMI els fot fora el 1979 i dissolen els Cockney Rebel.
Harley es pren sabàticament els vuitanta tot i un contracte de cinc discos amb RAK Records que se'l pren molt tranquil·lament. De tant en tant algun concertet amb els vells amics. El tema més sonat va ser quan Steve Harley reapareix en un curiós single amb Sarah Brightman interpretant el tema central de "The phantom of the Opera" (1986), el clàssic d'Andrew Lloyd Weber i que assoliria el 7 en llistes UK. Harley va estar tocant i publicant cosetes fins "Stranger comes to town" (2010).
Harley ha mort als 73 anys a la seua casa de North Essex després d'un càncer que ja el va obligar a deixar els escenaris a la tardor de 2023.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada