dimarts, de desembre 30, 2008

Resum de l'any


Article dedicat a l'Òscar, a qui no li agraden els resums dels anys; i a la Kwei-lan perquè em foti alguna bronca ja que em carrego totes les estructures sintàctiques de les oracions en aquest post.

La desacceleració econòmica. La recessió. El creixement negatiu. Però res de crisi. Ni crisi mundial. Ni crisi econòmica. Ni crisi financera. Ni crisi borsària. Ni crisi immobiliària. Ni crisi de l'automòbil. Nissan. S'han acabat els acomiadaments, ara es diuen ERO. Ja no hi ha suspensions de pagament, ara hi ha concursos de creditors. Hipoteques subprime. Rescat bancari. Lehman Brothers. Merryl Linch. Morgan Stanley. Fannie Mae. AIG. Freddie Mac. Martinsa Fadesa. Sacyr Vallehermoso. Íbex-35. Nikkei. Nasdaq. Dow Jones. Volatilitat. Liquiditat. Refundació del capitalisme. Bernard Madoff. Repsol-Lukoil. COPALME.

Refundació del catalanisme. La Casa Gran. Àngel Colom. Finançament, o millor dit, no-finançament. Balances fiscals. Tribunal Constitucional. Pressupostos. El cotxe (tunejat) de Benach. Una altra paraula que ja hem oblidat: sequera. Aigua de boca. Restriccions puntuals. Vaixells cisterna. Dessalinitzadores. Minitransvasament de l'Ebre. Les estaques del Segre. La captació puntual. El Roine. El nivell dels pantans. Francesc Baltasar demanant a la Moreneta que plogui. La LEC. El Pacte Nacional per la Immigració. El decret de Bolonya i els estudiants als rectorats. No a la MAT. Planeta a Fernando Savater. Arriba l'AVE a la capital. El Congrés d'ERC. Joan Ridao. Joan Tardà. Els 70 anys de la Manyana. L'avinguda de Pinyana. Salinas fot el camp i ens deixa descansats. El bisbe Piris i l'art diocesà. Custo a la Seu Vella. El monolit franquista a terra. Ricard Vnyes emmerdada. Nacho Jara sense presó. ERC trenca a Mollerussa, ERC trenca a Alfarràs, el PSC s'emprenya a la Diputació.

El nas de Letícia. La niña de Rajoy. El coñazo de Rajoy. Les miembras de Bibiana Aído. Chacón, candidata. Chacón, embarassada. Chacón, ministra. Chacón, mare. I també, ZP (Zapatero-Pinotxo). ETA. Txeroki. L'Expo de Saragossa inundada. Manuel Pizarro. Els 400 euros.

Els hotels de Bombai. L'hotel Marriot d'Islamabad. Els mitjons d'Esperanza Aguirre. Revolta social a Grècia. Terratrèmols a Xina. Jocs Olímpic a Xina. Sarkozy-Bruni. Barack Obama. Sarah Pallin. L'accelerador de partícules. Les sabates de Bush.

El vol JK 5022 de Spanair. Ca n'Espinós que explota. El temporal de la costa. El temporal del Pirineu. El Facebook. S'acaba el Tomate. Julián Muñoz. Serrallonga. Adéu a Antoni Bassas, Neus Bonet avorreix. Penélope-Bardem. Santamaria-Adrià. Pascal Henry desapareix. El càncer de Pepe Rubianes. El de Seve Ballesteros. Les memòries de Maragall. La cúpula de Barceló. El G-20. La T-10. "Fa una niiiiiit fredoooooooota" del Tomàs Molina del Polònia.

Número 1: Rafael Nadal. Ussain Bolt. Michael Phelps. 8 medalles d'or. 12.000 calories. Yelena Isinbayeva. Emili Vicente. Xavier Gabernet. Marc Sellarés. Iban Parra. Jon Moya. Dani Marín. Es retira Tevenet. El Benavent líder. El Lleida Llista torna a la Copa. El Plus Pujol en Play-off. Adéu a Jaume Comas. Adéu a Javier Zubillaga, a Juan Domínguez i a Keko. L'Alcarràs, el Torrefarrera, l'EFAC d'Almacelles. Marxa Diego Milito. Marxa Dani Güiza. Marxa Ronaldinho. Marxa Deco. Marxa Rikjaard. Guti i Salgado de marxa. Moció de censura a Laporta. Oriol Giralt. Pep Guardiola. Messidependència. Virus FIFA. Crackòvia. Adéu, Valverde. Hola, Tintín. Adéu, Tintín. Hola, Mané. . Lleida, capital de l'esport(???). Yo soy español, español, español. La Roja. Keiteeeeee!

El Chiki-chiki, la Duffy, l'Amy Winehouse, Kate Perry, Rihanna, Amaia Montero, Jonas Brothers, tornen Presuntos Implicados amb nova cantant, la Oreja de van Gogh a mitges, los Chichos, Pegasus, AC/DC, Metallica, Whitesnake, Guns'n'Roses, Mamma Mia!, 25 aniversari de Thriller.

Adéu definitiu a Joan Baptista Humet, Ramon Calduch, Salvador Escamilla, Paul NEwman, Charlon Heston, Mikel Laboa, Cassià Maria Just, Bo Diddley, Sidney Pollack, Leopoldo Calvo Sotelo, Arthur C. Clarke, Yves Saint Lauren, l'arquebisbe Carrera, Josep Benet, Mercè Sala, Josep Palau i Fabre, Josep Vicent Marqués, Jordi Cortada, el Chema de Barrio Sésamo, el senyor encarregat, Ricard Maxenchs, Edmun Hillary, Edward Lorenz, Richard Wright de Pink Floyd, Micahel Crichton, Ertha Kitt, Antoni Fauria.

I la frase de l'any: "Yes, we can". Copiada i adaptada, a la roja: "Podemos". I més frases per a aquest 2008: "Capitán, mande firmes". "Mori el Borbó". "Al loro". "No hase falta desir nada más", "Que no estamos tan mal hombre!", "Que nos estan embaucando", "Ho haveu vist!" "Viva España" de Xavi Hernández.

dimecres, de desembre 24, 2008

The Ramones - Merry Christmas baby

Com és típic des del Nadal passat us faig arribar la meva felicitació musical de Nadal d'enguany. És una cançó de The Ramones. I espero que vostè no sigui una de les milions de persones que em pregunta "i dient-se Ramones cantent en anglès?". Ah que no ho ha preguntat, no? Millor, perquè ja fa com una mica de ràbia sentir això.

The Ramones [o els Ramones com tot déu (al·là, buda, javhè i brahmaputa) els hi diu] són de Nova York. I ara potser pensarà que hi ha algun dels components que es diu Ramon, no? Doncs no n'hi ha ni un, el que passa es que tots porten el sobrenom Ramone: Joey Ramone, Johnny Ramone, Dee Dee Ramone i Tommy Ramone. D'aquests 4, en 8 anys la van palmar 3 i ara només queda el Tommy. Però el Tommy ja n'ha buscat uns quants més de falsos germans Ramone i va incorporar el Richie i el C.J. Però sense el Joey els Ramones no són Ramones.

Així, si els senyors aquests no es diuen Ramone, d'on els prové el nom? Doncs d'un sobrenom que va utilitzar Paul McCartney abans de ser Beatle. En una gira es feia dir Paul Ramon i després també ho va agafar per costum fer els check-in dels hotels amb aquest àlies. Així que el senyor Ramone, en concret el Dee Dee, que era gran fan de McCartney li va venir al cap aquest nom.

La cançó que presento en aquest post és una curiosa nadala (digui-li nadala, digui-li cançó que inclou la paraula Nadal) que té per subtítol I don't want to fight tonight. Data de l'any 1990 (crec) i estava en l'àlbum Brain Drain (el penúltim bo que van fer). L'última cosa potable dels Ramones va ser el Mondo Bizarro l'any 1992 amb el fabulós Touring. Va, i com sé que us agraden les curiositats també us deixo un capítol dels Simpsons on the Ramones li canten el Happy Birthay al sr Burns.

BONES FESTES!

diumenge, de desembre 21, 2008

33


Doncs sí, miri, que ja en tinc 33. Des dels 2 anys que no tenia una edat amb nom de canal de tele. Més que res perquè en aquell anys no existia ni la 3, ni 4, ni Tele 5, ni la 6. Teníem dos canals només, la 1 de VHF i la 2 d'UHF i havíem de canviar amb el pal de l'escombra si no volíem aixecar-nos del sofà. El problema és que ara hauré d'esperar fins als 300 o al 324 per tornar a tenir una edat amb nom de tele. No sé si valdrà el 40 TV per això...

El primer que ve al cap amb 33 anys és que ja tinc l'edat amb la qual Jesucrist va passar el pont d'esquena. Que ben bé no sé si va ser cert o no, segons l'Església Jesucrist va morir l'any 30 i va néixer l'any 1, així que o bé els astrònoms d'aquella època utilitzaven un cos de nombres diferent dels enters o bé jo no sé contar, com que aquest segon supòsit no el veig gaire factible, per reducció a l'absurd penso que és primer. Tampoc va néixer un 25 de desembre Jesucrist. Si el calendari cristià s'inicia amb el neixement de Crist, aleshores suposo que devia néixer l'1 de gener, no? Així van aquests (i aquestes?) de l'Església... i així ens posen els bisbes que ens posen a Lleida.

Suposo que també em passarà que quan vagi al metge i em pregunti l'edat em farà la típica broma del "Digui la seva edat" enlloc del "Digui 33". Cada cop que digui en veu alta la meva edat produiré una reverberació de la tràquea i les cordes vocals. Ja és curiós que aquesta reverberació es produiex en dir 33 i no en dir, per exemple, Dubrovnik, que fa més de reverberar. I també els LP's antics eren curiosos, giraven a 33 rpm. 33 és el primer conjunt de dos decimals iguals seguits dins del nombre Pi. I si sumen els 4 primers factorials naturals: 1!+2!+3!+4!=33. Quin honor!

El 33 és quasi-primer 33=3*11 i des dels 26 que no tenia una edat quasi-primer (26=2*13). Però el meu goig és que l'any proper en faré 34 que també és quasi-primer (34=17*2), i el 35 també ho és (35=7*5) així que tres edats seguides quasi-primeres és de molt bon plaer. I no ho tornaré a veure fins als 85, 86 i 87. A més amb 33 anys ja he passat el mateix nombre d'edats primeres (2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23, 29, 31) que d'edats quasi-primeres (4, 6, 9, 10, 14, 15, 21, 22, 25, 26, 33) cosa que no em tornarà a passar mai més, així que ara ja estic tranquil vivint aquesta experiència única en la vida. També puc estar content d'haver arribat a aquest 33 perquè és el nombre més gran que no es pot posar com a suma de 2 quasi-primers.

De totes formes és una llàstima no poder arribar a l'edat de 33^33-33!+33*33-33/33 i que és un primer de 51 xifres molt majo. També són primers 33*4^33+1, 33*14^33+1 i 33*34^33+1. No hi arribaré tampoc, però ni jo ni vostè amable lector (i lectora). I 33=00+11+22+33.

33 és el nombre atomic de l'arseni, la Galàxia del Triangle té catalogació M33. El 33 era el dorsal de Patrick Ewing, Scottie Pippen o Marco Melandri i una cançó dels Smashing Pumpkins.

Acabarem amb un esment al Col·lectiu 33, anomenat així perquè la 3a lletra de l'abecedari és la C i correspon a les inicials de Catalunya Catalana. Acusat de paral·lelisme amb el 88 de Hitler, lúnic que fan aquest del 33 és defensar el que ningú altre defensa, que a Catalunya puguem parlar en català. Tan difícil és d'entendre-ho?

dimecres, de desembre 17, 2008

Punt mort


Hola bona nit. Sí, els escric de nit perquè és quan em poden trobar amb el meu estat habitual amb grans dosis d'etanol (CH3CH2OH o alcohol etílic) dins del meu cos. Permeti'm que em presenti, sóc el Director General d'Immobilitat Sostenible de la Generalitat de Catalunya. I si paro de riure els voldria explicar una cosa. És que no puc parar de riure... cada cop que tinc una idea em poso a riure sense parar, vés, no sé pas què ho deu fer.

Com això del canvi climàtic ha arribat un moment que no podem permetre que vagi en augment... jojojoj.. perdó, la risa aquesta... és que hem arribat a uns extrems de sequera bestials, ni una gota d'aigua en tot el novembre ni el desembre, ni un floc de neu enlloc de Catalunya, jojojoojo (ui! perdó, perdó) i portem una tardor amb unes temperatures elevadíssimes. De fet l'Atur ha augmentat tant perquè tot el gremi d'instal·ladors de calefaccions i calderes estan a les cues del Servei Català de Col·locació. Jojojojojo, com jo... de col·locat cada cop que tinc una idea.

No podem despistar-nos i després de proposar que es pugui circular a 40 km/h... jojojjojojo... ui! la risa... he tingut una altra bestial idea. Mirin, tots els lleidatans (i lleidatanes) que baixin cap a Barcelona per l'A2 hauran d'anar des de la baixada de la Panadella amb punt mort. Què em diu? A què és una idea in-dis-pen-sa-ble per poder lluitar contra el canvi climàtic i les bosses de plàstic? No arriba a saber vostè què agraïda estarà la població resident a l'Espelt, Òdena, Collbató o Castellolí? Juajauajaua... i les cues que s'evitaran? Si un cop arribat a Martorell, el lleidatà (o lleidatana) arribés a trobar retencions podríem fer que es circulés... marxa endarrere! Bo-nís-sim! Sóc molt bo, eh?

Moltes gràcies per la seva atenció i... ah! que té una pregunta? Digui'm... els 50.000 radars que posarem? No, home (i dona) no! No és per un hàbit recaptatori, no. Tot plegat les multes només han augmentat un 50% amb això del 80 km/h però a canvi la contaminació s'ha reduït un 4%. Val la pena, no?

Doncs això. Gràcies pel seu interès sostenible i vaig a continuar aspirant partícules via nassal, a veure si se m'acudeixen més idees.

dissabte, de desembre 13, 2008

Ara ve Nadal i matarem el gall (digui-li gall, digui-li Borbó)


Hola bon dia, sóc el president de l'associació de defensa de galls, gallines i aviram variat. I miri, estic que trino, o millor dit, que escataino (quina paraula més bonica que té el lèxic català) amb aquest refrany que tothom diu en aquestes dates. Trobo poc sostenible, multicultural i ecosocialista incitar a la violència animal amb l'expressió catalana Ara ve Nadal i matarem el gall.

Demanaria la intervenció de la senyora Fiscalía davant l'ús d'aquesta desafortunada expressió. Segurament l'homínid (o donínida) que la citi s'escudarà en que és una expressió històrica i que la treurem fora de context. Algú sap que cal fer per què la senyora Fiscalía actuï? Trucar al 010? Ja tinc els Mossos preparats per enviar a investigar a totes aquelles persones que en ple sopar de la nit de Nadal incitin a l'assassinat dels nostres associats Gallis Vulgaris (i després ja tenen preparada la missa en el meu honor i tot!). La nostra espécie veu passar més ganivets per davant del nostre coll que l'esquena de PAsqual Maragall.

El nostre agrupament ja ha demanat opinió al PP sobre la frase aquesta, i des del partit ja s'ha afirmat que Montilla hauria de trencar el pacte de Govern de la Generalitat amb ERC. El PP també ha demanat a la Fiscalia que investigui aquest cas i que cessin el Conseller de Cultura per no prohibir el Costumari Català, llibre des del qual s'incita a la violència. Des de Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía s'ha reclamat que a Catalunya els refranys popular també es puguin dir en castellà ja que Navidad no rima amb Gallo i per tant no es podrien reproduir aquests refranys agressius que ens ha deixat la cultura oral catalana. José Bono ha dit que la gent que diu això se'ls ha de perdonar perquè jón perjonas un poco primariaj (com deuen ser les persones secundàries?). Els d'ICV demanen que els galls no siguin posats en bosses de plàstic a més de 80 km/h en Bicing. Des del PSC han dit que sí que votaran a favor dels pressupostos de Zapatero i el mateix president del Govern informat sobre el cas diu que "Apoyaré una ley de género para gallinas y gallos". Felip Puig de CIU en ser interpel·lat sobre el tema ha afirmat que Jordi Barbeta ho publicarà La Vanguardia en exclusiva.

Finalment, des d'ERC, el diputat Joan Tardà ha sortit en defensa nostra cridant en un acte "Visca la República, mori el Borbó!". Volent dir que per Nadal no són els galls els que hem de sortir a les esqueles de LA MAÑANA, sinó que haurien de ser els XXXXXXXXXXX. Ui! Veig que la Fiscalia ja ha intervingut aquest article també. Com treballa aquesta gent, no? Des del dia que va fer anar a tots retirant el Jueves quiosc per quiosc que no paren d'intervenir...

Notícia d'última hora: El col·lectiu de troncs (i tronques) de Nadal (allò que a Can Pixapins en diuen Cagatió així tot junt) es solidaritza també amb els maltractament dels galls per experiència pròpia.

diumenge, de novembre 30, 2008

Eric Clapton - Layla (unplugged)

Dilluns, 20 de setembre de 1993. Un dia per la història. Bé, per la història, el que es diu història tampoc. Diguem que un dia de la meva història. Aquell va ser el meu primer dia a la Universitat, més concretament a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Inoblidable va ser la gymcana per trobar una estrambòtica aula de nom C3b-003. Amb quin criteri posen els noms de les aules a la UAB? Mira que durant els anys que vaig estar allà hi vaig pensar molt i no vaig poder treure cap conclusió. Ho deuen fer aleatòriament combinant xifres i lletres, sinó no s'entèn. Ui, però això de buscar l'aula aquesta va ser a la tarde!

Així que aquell primer matí del primer dia de cole (de cole gran) me'l vaig passar voltant per una ciutat que li diuen Barcelona. Diguem-li ciutat o diguem-li aglomeració de persones, animals i coses. El meu primer dia solet per Barcelona em va servir per descobrir que per creuar els semàfors has d'anar corrent sinó no et dóna temps de passar i et quedes al mig del pas de zebra. També vaig descobrir la definició de segon, estona de temps entre que el semàfor dels cotxes es posa verd i algun d'ells toca el clàxon.

Doncs això, que aquell matí que reconec que estava una mica nerviós per la nova vida el vaig passar entre l'antiga botiga Virgin (ara és un ZARA) i les antigues Galerías Preciados de la Diagonal (ara Corte Inglés de Francesc Macià). La Virgin era la botiga somiada per qualsevol comprador compulsiu de CD's, i més venint de Lleida! Recordo perfectament els meus 2 primers CD's comprats a Virgin: l'Unplugged d'Eric Clapton i el ChangesBowie de David Bowie. Dos genis de la música. Ara ja ex-genis. I recordo dos LP's comprats a Galerías Preciados aquell mateix dia (feien liquidació per tancament): Los Que Faltaban i Cuatro Bajo Cero. Grups d'aquells que només van vendre un disc, el meu.

Sí que és cert que l'Unplugged de Clapton no és el seu millor disc. De fet, el millor d'Eric Clapton és quan no era Eric Clapton, sí, sí, ha llegit bé. Les seves millors cançons són de l'època de Cream i de Derek & the Dominoes. Però gràcies a centenars de milions de Grammys que va guanyar el 92, es va fer famós. La versió original de Layla és del 1970, de quan Clapton tocava en el grup Derek & the Dominos. Tot i això, el millor riff de guitarra claptonià el podem escoltar a Sunshine of your love (1967) de l'etapa dels Cream, cançó que va ser cruelment assassinada a la banda sonora de True Lies pels Living Colour.

Com aquests post volen ser un petit reflex de la història musical del sr Babunski, ens quedem amb la versió unplugged del Layla... See if you can spot this one...

diumenge, de novembre 23, 2008

Gracias por todo alcalde Ros


Hola, buenos días. No, no, no soy Fernando Savater. Soy Francisco Franco, ¿sabe? A lo mejor me conocen como Paco el Ranas. Sí, sé que es verdad que me parezco a ese tal Savater pero que no es lo mismo.
Mire, les quería contar que no estoy muerto, lo que se dice muerto-muerto del todo. Más que nada para dejar clara la situación esa que un tal Garzón ha hecho oficial esta semana. El tipo este había abierto una investigación por unes crímenes que dice que hice yo con unos amigos (sí, sí, el Fraga también) pero que ya la ha cerrado porque ha dicho que estamos todos muertos. Hombre, señor Garzón, que Fraga me parece que aun está por aquel edificio que llamais democrático y de nombre Senado. Aquí arriba (o abajo) estamos Carrero Blanco (¡joder, como saltó el tio, si lo viera Javier Sotomayor!), Arias Navarro (el Dumbo que lloraba el 20-N), Serrano Súñer, Millán Astray, Mola, Girón de Velasco, Nemesio Fernández-Cuesta, Torcuato Fernández Miranda... pero ni Blas Piñar ni Manuel Fraga no acaban de llegar.
De todas formas amable lector (no pongo lectora porque en mis tiempos no había esta idiotez de lo politicamente correcto... de hecho no había ni política), les querría confesar que vivo del todo no lo estoy tampoco, si estuviera vivo-vivo, lo que se dice vivo, ya habría mandado fusilar a Garzón, a Carod-Rovira, Oleguer Presas, Joel Joan y a un tal Babunski (nombre rojo-judeo-masónico-catalán) que escribe sandeces por ahí.
Bueno, y lo otro que quiero decir va para el alcalde de Lérida, Ángel Ros. Que ese monolito que levantaron los falangistas en su ciudad en 1969 en honor a los Caídos despues del derribo de la antigua prisión donde estuvieron recluidos, realmente era muy feo. Y que ha hecho bien en tirarlo al suelo. Suerte que usted sabe y ha dedicado una calle a Casimiro Sangenís, el alcalde que decidió erigir el monumento y destacado miembro de la Falange. Y tambien tienen en su ciudad una calle dedicada a Ramon Areny, alcalde durante mis primeros años de mandato y que puso 3 campos de concentración en Lérida a mi disposición, que gran hombre! 558 fusilados durante su mandato, es que me da hasta como envidia. O tambien una calle para Juan Recasens, el alcalde del alzamiento militar, que el pobre sólo duró un día porque lo fusilaron por España. O el tambien alcalde Miguel Montaña, o Luis Besa que me ayudó en el alzamiento.
Pues nada, que eso, muy amable y gracias por conservanos con ustedes, sr Ros.

diumenge, de novembre 16, 2008

Onze


Fa uns dies vaig prometre a la lectora quasiningú d'aquest bloc un article dedicat al número 11. Després de dies i hores de reflexió, em crec mitjanament capacitat per parlar una mica de l'11. Aquest nombre més famós per un sorteig que no pas per la seva essència de nombre.

L'onze, a part de ser imprescindible per poder jugar a futbol és el primer número de dos xifres que és primer, a més és l'únic nombre primer capicua de 2 xifres. També si sumem les seves xifres dóna 2 que també és primer. Onze és el nombre atòmic del sodi. I onze són les espécies aromàtiques secretes que utilitzen al Kentucky Fried Chicken. Les taques solars (sunspots) tenen una activitat cíclica de cada 11 anys. I Notre-Dame de París té 11 campanes.

Els nombres (1111 * 211 + 1)/(211 - 1) i 2 + 35 * 711 són primers també. 2*3 + (2+3) = 11, el producte més la suma dels dos primers primers. I a més, 11^2 = 37 + 41 + 43, suma de 3 primers consecutius.
L'expressió 11 + 2n2 ens dóna un nombre primer pels 11 primers valors de n.

Lingüísticament, l'11 és important pels senyors i senyores que viuen a l'illa de Bouganville al Pacífic, el seu idioma té 11 fonemes. I no hi ha cap llibre de la Bíblia que exactament tingui 11 capítols. Però un dia 11 és la festa major de Lleida, i la Diada Nacional de Catalunya, i l'assalt al Palacio de la MOneda de Chile, i la destrucció de les Torres Bessones, i l'atemptat de MAdrid. A l'11 de Downing Street viu el primer ministre britànic. A la cadena Seven-Eleven (2 primers!) compràvem menjar quan estava a Oslo.

Les cinc primeres potències d'onze són capicues:
110 = 1; 111 = 11; 112 = 121; 113 = 1331; 114 = 14641.
11111111111 (11 onzes) és quasi-primer. 10!-11 i 10!+11 són dos primers consecutius. També és primer el número 11^11+11^11*11-1 format per onze uns. 12345678910-11 torna a ser primer. 11!+11!+11!+11!+11!+1 resulta meravellós saber que també és primer.

Té la pel·lícula Ocean's Eleven que va guanyar 3 awards i tenia 17 nominacions (3 i 17 són primers). I Eleveen és una cançó dels Grateful Dead, el nom d'un grup de música indie americà, el títol d'un disc de Bryan Adams i una companyia de discos australiana.

dijous, de novembre 13, 2008

És normal que els professors estiguem mal vistos...


Tal i com diu l'Iu Forn a l'AVUI, aquests de la USTEC són com els del SEPLA però a l'educació. Convoquen una vaga cada 5 minuts encara no saben ni per què. Una vaga que només fa tuf a dues causes: a) "aquest trimestre no hi ha cap pont i fem un dia de festa" o b) "tot el que sigui anar en contra dels professors de la concertada ja ens està bé".

El sindicats va tenir un paper clau en la transcisió i en els primers governs socialistes. Però ara la cultura sindical ha degenerat força. Tenim uns sindicats que es podrien dir perfectament NOATOT o bé TRENQUEMAPARADORSDELANISSAN. L'actual model sindical està esgotat. Com podem entendre que sindicats com la UGT vulguin defensar l'escola concertada i després es manifestin contra una llei que mitjanament intenta promocionar el professorat de la concertada? Sí que és cert que en la convocatòria de festa-vaga d'avui, la UGT molt raonadament s'ha desmarcat, però recordo que sí que va seguir l'anterior convocatòria del 14-F (que també va ser un trimestre molt llarg).

Es veu que això de la LEC és molt dolent. La primera llei d'educació que porta l'adjectiu de catalana. Una llei d'educació que solidifica la llengua catalana a l'ensenyament (que em diran ara, que els de la USTEC són peperos o ciudadanos?).

Un altre punt de protesta dels NOATOT és l'avaluació del professorat. Aquesta avaluació hauria de ser general i no solament per als qui s'hi volen sotmetre. I per això cal que la direcció escolar es professionalitzi de veritat i constitueixi el primer nivell de supervisió del sistema, i alhora que sigui avaluada per la inspecció, i aquesta per l'organisme competent de l'administració. Però la LEC no proposa cap avaluació externa en tota l'escolaritat no universitària que tingui caire oficial per a les qualificacions dels escolars. Seguim sent una excepció respecte als països avançats intel·lectualment. Molts dels professors que avui es manifestaven deuen estar atemorits per si s' enxampen les seves baixes vitalícies...

I per últim, el tema de l'escola concertada. L'ajuda a l'escola concertada és insuficient. No es pot pretendre que desenvolupi la mateixa funció de la pública amb uns equips de professionals que han de suportar injustament al seus horaris 6 hores més de classes setmanals. El Pacte Nacional per l'educació i la LEC vol tendir a l'equiparació professional del professorat. I això, els rebenta. No fa gaires dies discutia amb un aferrissat sindicalista de la USTEC perquè em deia que no teníem dret ni a cobrar els estadis! Com pot haver tanta ràbia acumulada?

Miri, deixem-nos de ximpleries. Una llei d'educació el primer que ha de fer és intentar millorar la qualitat de l'ensenyament i fer que els nostres alumnes obtinguin els coneixements necessaris que han d'obtenir. Per aconseguir això la millor manera és anar a classe i explicar les derivades i integrals que toquen i no perdre temps inútilment per protestes sense sentit. Per això jo avui estava a classe, i potser per això molts altres no ho estaven. Perquè els importa un rabe els seus alumnes, el seu aprenentage i la qualitat de l'ensenyament. Només el benefici propi.

diumenge, de novembre 09, 2008

Duncan Dhu - La barra de este hotel

L'estiu passat (quan parlo d'estiu passat parlo de fa 4 mesos, no fa gaire) el diari AVUI va publicar cada dia un petit reportatge molt refrescant (no tinc ni idea què cony vol dir un reportatge refrescant, però a l'estiu tots els programes de tele i ràdio són refrescants) sobre la música que portaven els polítics (i polítiques) importants al seu iPod. Cada polític feia una llista de 10 cançons políticament correctes, tots posaven la quota de Raimon, de música clàssica i ningú no va posar cap cançó dels Inhumanos o de la Polla Records per posar uns exemples.

Salvant les distàncies, jo no sóc polític important (només un pobre secretari d'organització d'una secció local) i no tinc iPod, només un MP4 comprat al Media MArket que em va costar molt bé de preu (Yo no soy tonto), faré uns quants posts sobre cançons que han marcat un moment de la vida. Seran uns posts que segurament no importaran a ningú, però mira, tinc ganes de fer-los.

Començo per la cançó "La barra de este hotel" de Duncan Dhu. És la cançó que trio per definir l'estiu de l'any 1989, l'estiu de les vacances de 8è d'EGB a 1r de BUP. Molts canvis i una història que no escriuré aquí perquè a ningú li importa i a la meva senyora si algun dia arriba a llegir això crec que tampoc li agradaria.
Dir que un disc (sí, disc-disc dels d'abans, LP) dels Duncan Dhu és dels millors discs de la història no queda ni snob, ni in ni fashion. Però jo ho diré. "El grito del tiempo" (1987) és dels millors discs publicats, però jo el vaig descobrir 2 anys més tard. Segur que us sonen les cançons "En algún lugar" o "Una calle de París". Jo em quedo amb "La barra de este hotel". En aquells temps encara eren 3, Mikel Erentxun, Diego Vasallo i Juan Ramon Viles. I tal com dic que han fet disc enormes, també dic que és dels grups més avorrits que he vist en directe. Diego Vasallo tocant el baix romania més immòbil durant tot el concert que un diputat del PSC al Congrés dels Diputats.

Us deixo amb el vídeo de la cançó. Molta canalla d'ara l'ha degut de descobrir per una versió de El Canto del Loco.


diumenge, de novembre 02, 2008

I ara es creuran que la reina és d'esquerres


És que miri que m'hi paro a pensar i no hi ha manera. Aquest noiets (i noietes) d'Iniciativa deuen fer els discursos sota els efectes de substàncies psicotròpiques. Veus la Dolors Camats o el Joan Herrera i sembla que estiguin al·lucinats com el Mimosín amb sobredosi de glucosa. Me'ls imagino en un capítol dels Teletubbies.

Ara es veu que s'han emprenyat perquè una senyora d'uns setanta i pico anys que viu dins d'un palau al qual s'hi arriba per una carretera privada de 5 km plena de senglars ha afirmat que als casaments homosexuals "no en diria matrimoni" o que "cal ensenyar religió als col·legis perquè els nens necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Diu que també "està en contra de l'avortament i de l'eutanàsia".

Crec que no cal tenir gaires graduats escolars ni cursets de formació per imaginar-se que la senyora grega que parasita la nostra economia i de la qual som súbdits no és una amant del hippisme, de l'amor lliure ni de dutxar-se tots junts. Sabem que no és ni sostenible ni multiculti. No entenc aquest escàndol que han muntat aquests (i aquestes) pseudocomunistes fins a l'alçada de la cartera per descobrir que la reina és de dretes. A veure si es pensaven que tenien la Passionària de reina! Si és que el Saura aquest es deu fumar quantitats industrial s de substàncies prohibides cada matí... munta un escàndol per un quilet i mig que li costava el cotxe al Benach i el molt sostenible (prengui la paraula sostenible com un insult) es gasta coranta quilos en habilitat la seu de la Conselleria d'Interior segons la decoració Feng-Shui... ui! indispensable pel país!

El que em preocupa de les declaracions de la cònjugue borbònica i propera habitant de la cripta de l'Escorial (quin goig visitar les tombes de tots els Borbons!) és la seva família. Què pensaran tots els seus parents? Si pensa el que pensa de l'homosexualitat, què deu pensar d'altres conductes sexuals? Què deu dir dels zoofílics? O dels necrofílics? O dels bisexuals? O trisexuals? Sí, trisexuals, amb lo tarat que hi ha pel món, segur que algú s'ho fa amb plantes.... segur que dels seus avantpassats borbònics en trobaríem uns quants. Si eren capaços de mantenir relacions sexuals entre tots els parents, que no deuen ser capaços de fer aquests Borbons?

P.D: Aquests Borbors ni morts ens podran deixar tranquils (ni tranquil·les). La guia de l'Escorial ens va dir que el Juan Carlos no té lloc a la cripta reial i n'haurem de fer una de nova. Fins i tot mort ens fotrà la cartera... i no protesta per això conseller Saura?

dissabte, d’octubre 18, 2008

Fernando Savater


Hola buenos días, soy Fernando Savater, independentista español pero no-nacionalista de esos nacionalismos que no han de ser nacionalistas pero sí que soy nacionalista de España que no pasa nada por ser nacionalista, usted ya entiende ¿no?

Pues mire, que estando yo tranquilamente en casa el otro día leyendo la Constitución Española, me llama desde esa aldea catalana llamada Barcelona (dese cuenta el lector que he escrito Barcelona en catalán) un señor que se llama José Manuel Lara Bosch (como es catalán he escrito su nombre en catalán). Al descorgar el telefóno díjome que había ganado el Planeta (escribo Planeta en catalán porque el premio lo dan en Cataluña, y a lo mejor se me enfadan si escribo Planeta en español imperioso) y que tenía que ir hacia Cataluña para recogerlo.

Dispóngome para viajar a tan preciosa región del nordeste español preocupado por toda la rotulación que podía encontrarme en lengua vernácula catalana y que yo no supiera o supiese comprender. Esta manía de los catalanes de escribir las cosas en catalán, ¡qué cojones! Empezando por el premio, me dicen que había ganado 601.000 € así mismo, fíjense como han escrito los números, ¡en catalán! Esto no hay quien lo entienda, escribir los números en catalán pone en peligro la sacrosanta unidad de destino del imperio español.

Yendo por la carretera veo que hay carteles donde leo "Lleida 85", "Tarragona 56" o "Barcelona 92", otra vez todo en catalán, es fácil que pueda perderme por estos lares. Una vez consigo entrar a Barcelona (Barcelona escrito en catalán claro) y pagando este oculto impuesto revolucionario que tienen los catalanes oculto bajo el nombre de peaje, tengo que dirigirme a una sede nacionalista llamada Palacio de Congresos de Catalunya (aquí ja escriben Cataluña con faltas), y por más INRI el nombre de la calle me lo indican tambien en catalán (Diagonal) ¡Esto no hay quién lo entienda! ¡Por favor!

Una vez en el interior una autoridad catalana (la infanta doña Cristina de Borbón) como no, me hace entrega del galardón, que por respecto a mi noble y gran persona me dedica unas palabras en castellano. Esperando acabar con ansias el acto que estos catalanes de la Editorial Planeta (vean como escriben Editorial y Planeta los catalanes) me han preparado para regalarme 601.000 € (en catalán claro) y propagar a voces y a los cuatro vientos la discriminación de la lengua común española en las aldeas catalanas. Y aun se atreven a llamarme Fernando Savater... yo que siempre he querido ser Fernando Zapatero... es que hay que ser gilipollas.

dimarts, d’octubre 14, 2008

Lladres de sants (festivitat de Sant Faust)


Miri, que això tan famós que Madrid ens roba no ve d'ara ni de fa 4 dies, nonono... Aprofitant que avui 14 d'octubre és la festivitat de Sant Faust, gran patró d'Alguaire els faré cinc cèntims d'una història de robatoris espanyols de fa anys.

Sant Faust era d'Alguaire i, com era tradició en aquells temps, va fer de pagès. Es diu que Sant Faust (quan encara no era sant) treballava molt, i que era molt humil, però que li agradava llegir tot i que no havia pogut anar gaire a l'escola (com també era tradició en aquells temps). Per això a la seva imatge sempre surt amb l'aixada (la sartell) i el llibre sagrat, símbol de la seva dedicació al treball i a la lectura formativa.

La llegenda conta que aquest pobre sant va voler anar a Terra Santa, ja que li feia molta il·lusió veure el Sant Sepulcre on havien posat el cos de Jesús quan el van baixar de la creu. Però durant els mesos que durava el viatge, els moros (amb perdó per aquesta incorrecció política) que havien declarat la guerra al cristianisme, el van fer presoner. El bon sant d'Alguaire el van fer esclau i el van vendre en subhasta pública en una plaça, però va tenir la sort que l'amo que el comprà era una bona persona, i a través de les xerrades amb el senyor Faust es va convertir al cristianisme, va deixar-lo lliure i el va acompanyar fins a Alguaire (encara no havia l'aeroport projectat en aquell temps, ni la ZEPA, ni els socialistes manaven a l'ajuntament...).

Al cap de pocs anys Faust va morir i els seus amics no sabien on enterrar-lo. Van decidir que el posarien damunt d'una somera cega i la deixarien lliure. Allí on la mula s'aturés enterrarien aquell home (que això de lligar els morts a les someres també devia ser mig tradicional en aquell temps perquè al pobre Sant Ramon també li van fer, i va anar a petar justament a Sant Ramon).

La somera, bé pel vinet, bé pels montaditos, va tirar milles fins a Bujanda (Àlava), on la bèstia va donar un cop fort de pota a terra i va caure. El darrer cop de pota encara avui es pot veure (o almenys ens fan creure que aquella potada era de la somera de Sant Faust). Allí mateix va brollar una font, l'aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d'enterrar el sant. I allí es veu que encara està el seu cos. I l'ajuntament de Bujanda sense un cap de màrqueting competent no ha sabut transformar allò en una espécie de Lourdes a lo rural.

Durant molts anys sant Faust va ser el patró dels pagesos de totes les terres lleidatanes i de la quasi totalitat de Catalunya, però després, des de Madrid, ens el van canviar per sant Isidre. Estem parlant del primer expoli dels espanyols a Catalunya? Podem demanar balances santorals? I si tornéssim a reclamar sant Faust com a patró dels pagesos lleidatans i catalans?

Sabent la història de Sant Isidre, que va deixar de treballar per dedicar-se a pregar dient que ja treballarien els àngels... ara ja entenc perquè és el patró de Madrid.

diumenge, d’octubre 12, 2008

Apallissar independentistes


La no sé si respectable senyora Teresa Pallarès (quina llàstima d'aquest cognom tan català), subdelegada del govern de Madrid a Tarragona, ha autoritzat una manifestació nazi per avui 12 d'Octubre, fiesta nazional del país veí. Miri, fins aquí, ho podem arribar a entendre per allò de la llibertat d'expressió i del dret de manifestació.

El grup convocant, liderat per Ricardo Sáenz de Ynestrillas, es diu Alianza Nacional i es dedica a muntar conferències com una de divendres, a València, perquè parli Manfred Roeder, un veterà de les Joventuts Hitlerianes, que va combatre fins als darrers dies de la Batalla de Berlín, al voltant del búnquer de Hitler. Els anys vuitanta, Roeder va organitzar un grup terrorista nazi, els Deutschen Aktionsgruppen, i va ser condemnat a tretze anys de presó a Alemanya. Uns angelets.

El cas és que els ultres d'Alianza Nazional tenen per costum viatjar a Euskadi, Galícia i Catalunya amb un parell d'autocars amb fiambrera cada 12-O. Així garanteixen que es munti una contramanifestació i que la policia acabi apallissant... els independentistes. És a dir, uns quants fatxes d'uns partits democratiquíssims que no es pot arribar a imaginar vostè lo democràtics que són organitzen unes manifestacions perquè la policia acabi estovant a uns quants independentistes que resulta que no són gens de democràtics.

Com diria en Daniel Sánchez Llibre... "pues òstia! no ho entenc". Els PSOE aprova una llei de partits per il·legalitzar només alguns partits que en diuen terroristes (per mi no hi ha cosa més terrorista que tots aquest cafres que es manifesten el 12-O amb banderes amb símbols gallinacis). I el PSOE autoritza manifestacions d'aquest tipus. I la senyora Teresa Pallarés és del PSOE. Visca l'esquerra espanyola tan plural i democràtica! Com va dir Cambó, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Quina diferència deu haver entre la senyora Pallarés i la García Valdecasas per exemple?

divendres, d’octubre 10, 2008

Jaume Fernàndez president








Des d'aquest humil bloc, l'autor dóna suport a l'amic i company Jaume Fernàndez com a president de la Federació de Lleida d'ERC.
Per coherència, pel republicanisme i per la independència. Que caram, ja n'hi ha prou de dir que sí a tot!

http://www.laterraferma.cat

dissabte, d’octubre 04, 2008

Finançament i nombres primers


Des de que es va començar a parlar de la negociació del finançament de Catalunya (en aquesta legislatura, s'entèn) no han parat de sortir xifres. Les que tinc recopilades són les següents: 5229, 3800, 2329, 1794 i 1750. Disculpi el lector (o lectora) si me'n deixo alguna proposada per alguna associació de veïns o per algun grup d'amics del bacallà a la llauna, però és que ha arribat un moment que cadascú posa la xifra que més li convé.

Com que jo economista no ho sóc i això em treu capacitat per analitzar aquestes dades econòmicament (per això ja tenen al Sala Martín, el mequetrefe de las americanas), l'única ajuda que se li pot donar des d'aquest humil bloc és una anàlisi matemàtica de les dades. Sí, ja sé que els matemàtics no som gran cosa en aquest món (en els altres móns no ho sé), que fins i tot som descartats de les lleis d'educació (es veu que només filòlegs i historiadors poden fer lleis d'aquestes... així surten) i que el que diré d'aquí cap avall no importarà a ningú... però és que em fa gràcia fer aquesta anàlisis.

Pel teorema fonamental de l'aritmètica el que farem serà trobar la descomposició única d'aquests nombres en factors primers:
5229=3*3*7*83
3800=2*2*2*5*5*19
2329=17*137
1794=2*3*13*23
1750=2*5*5*5*7

A primer cop d'ull semblen uns nombres lletjos, no hi ha cap de primer. Però fixem-nos en 2 curiositats ràpides, el mcd d'aquests nombres és 1, és a dir tots són primers entre ells (oooooooh!) i a més hi ha un nombre quasi-primer, el 2329. El càlcul del mcm no és interessant.

Si ens fixem en el 2329, que és el més xulo de tots, veiem que només descomposa en producte de 2 factors (per això és quasi-primer), el 17 i el 137.

El 17 té una propietat meravellosa, i és que és l'únic primer conegut que és igual a la suma de les xifres del seu cub: 173 = 4913 i 4 + 9 + 1 + 3 = 17. També és l'únic primer que és mitjana de dos nombres consecutius de la succesió de Fibonacci, en concret del 13 i 21. Gauss també participà en la màgia del 17 descobrint la construcció del polígon regular de 17 costats amb regle i compàs. I 17º és la inclinació de l'òrbita de Plutó. I 17 és també la suma dels 4 primers nombres primers 17=2+3+5+7. I si feu 17*65359477124183 dóna 111111111111111. I les primeres quatre xifres de 2^(17+17) són 1717. I (17^17+1)/(17+1) també és primer. I 17=1^4 + 2^4 i també 17 = 3^4 - 4^3

tan(cos(sin(x))) = 0.017... per qualsevol angle expresat en graus. I el capítol 17, versicle 17 dels Fets dels Apóstols és justament la meitat del Nou Testament.

I musicalment, Janis Ian, Jethro Tull, Stevie Nicks, Sex Pistols, Enanitos Verdes, Violeta Parra i The Beatles tenen cançons dedicades al 17.

Qui gosa dir que els nombres són avorrits?

dijous, d’octubre 02, 2008

La Verge Blanca

Avui (o ahir, depèn de quan ho llegeixi) dia 2 d'octubre els lleidatans (i lleidatanes) estem de festa grossa. Sí, sí, ha llegit bé. Fes-ta-gros-sa. El dia 2 d'octubre és la celebració de la nostra santa patrona de la ciutat de Lleida. I vostè no ho ha celebrat? Ah! És que no es fa festa? Això és cosa del Montilla suposo, que va dir que els catalans havíem de treballar més (!!!!).


Doncs tal i com ha llegit, la festivitat de la nostra patrona ha passat (com sempre) del tot desapercebuda. La Verge Blanca o Verge de l'Acadèmia fou proclamada patrona de la ciutat l'any 1946 per papa Pius XII (com el nom del carrer). La imatge que es venera d'aquesta marededéu és obra de l'escultor Maximiano Sala i és feta amb fusta de til·ler imitant el marbre blanc, raó per la qual rep el sobrenom de Verge Blanca. Ara que hi penso... aquí Lleida tenim manies de posar noms de colors a les maresdedéu. El fet que la tradició l'anomeni Verge Blanca deu ser en contraposició de la Verge del Blau? Ho haurem d'investigar... La imatge de la Verge de l'Acadèmia pot ser venerada a l'oratori de l'Acadèmia Mariana recentment reformada. Evidentment, l'Acadèmia està al carrer Acadèmia.

I el que em pregunto jo com a humil escriptor de blocs... ja saben els senyors (i senyores) paritaris (i paritàries) que a Lleida celebrem la festivitat de 2 patrons enlloc de la paritat patró-patrona? El fabulós Ministerio de Igualdad hauria d'intervenir en aquest afer? Què està fent Bibiana Aído al respecte? Que diran els d'ICV si no complim el percentatge de patrones? Es pot establir una llei al respecte?

Sí que és veritat que Sant Anastasi va néixer a Lleida i el senyor té tot el dret a ser patró nostre (com ho és de Badalona, lloc on morí). Però... i Sant Miquel? Quina relació té amb Lleida? Va muntar una fira de tractors on la gent va a gorrejar globos, bosses, bolis, prospectes d'empacadores i caramels de La Caixa? Va crear una fàbrica cervesera? Si el nom d'una fàbrica pot esdevenir patró... podem tenir algun cop Santa Copaga? O Sant Romero Polo?

Senyors (i senyores) paritats... acabem amb aquesta situació que fomenta l'aïllament de la dona en la nostra societat. Per uns sants (i santes) patrons (i patrones) en igualtat! Pobres nens (i nenes) lleidatans (i lleidatanes) que creixen davant d'aquesta immensa injustícia sexista!

divendres, de setembre 26, 2008

Protons



Aquest 11 de setembre ha estat diferent. La gent no parlava de finançament, no, no. Ni de reivindicar drets nacionals, això ja està passat de moda. Aquest 11 de setembre tothom parlava del nou accelerador de partícules inaugurat al CERN de Ginebra (per cert, CERN=Centre Europeu de Recerca Nuclear). Joan Puigcercós protestava contra el déficit de protons que afecta Catalunya i Rodríguez Ibarra demanava solidaritat a Espanya en el repartiment de protons. Solbes anunciava un protón para todos i als balcons de tota Catalunya es veien protons penjats.

Doncs bé, aquesta cosa de la qual tothom en parla i ningú sap ben bé què és ja s'ha espatllat. Una obra que val la meitat del dèficit fiscal de Catalunya (que és molt... imagini's a Catalunya pagant cada any 2 acceleradors d'aquests als de Madrid) i feta per unes ments que suposo deuen ser unes llumbreres (10.000 físics) ha petat. I ara ja deuen estar trucant al lampista de torn, els hi cobraran 35 €/hora amb desplaçament apart; trigaran un munt de dies per arreglar-ho perquè la peça ha d'arribar d'Alemanya (no entenc perquè sempre que s'espatlla algo a casa ha d'arribar una peça d'Alemanya), i segurament no ho tenen cobert per l'assegurança (ja se sap, la llei de Murphy de les assegurances: ho cobreixen tot excepte el que es trenca).

Com a servei públic que vol ser aquest bloc li explico que el LHC, tal com es diu aquest aparato, no és un accelerador de protons. És un accelerador d'hadrons (¿lo qualo?), sí, sí, hadrons. Els hadrons estan formats per barions i mesons. Sí que és cert que els barions són els protons i els neutrons, però els mesons ja són altres coses que ben bé no sé ni jo. Així que això d'hadró és un terme més genèric que el de protó. I a part de tot això, no es pensi que pel món només trobem protons, electrons i neutrons... hi ha força més porqueria: muons, tauons, fotons, gravitons, neutrins, quarks, gluons, bossons... (ja ho saben això els ecologistes?)

I per què serveix fotre hadronets d'aquests a gran velocitat? Segurament per res. Però per provar tampoc perdem res, no? La ciència tota la vida ha funcionat amb la llei de l'assaig-error, ja se sap, una cosa és certa fins que arriba un altre i diu el contrari. Que li preguntin a Einstein, que va tirar per terra segles d'història de la física....

I si no heu entès res, no passa res tampoc, segurament dormireu igual de tranquils. Mireu aquest vídeo que és força més entretingut que llegir-me a mi:


dilluns, de setembre 22, 2008

Walker Llena Rangers

Uuuuuuuuui!!! Quina por!!! Miri que estem tots (i totes) més acollonits que Rosa Diez en una assemblea d'Òmnium Cultural. El conseller Joaquin Llena s'ha tornat un justicier i ha afirmat, després que ERC trenqués el pacte de govern a l'ajuntament de Mollerussa que "Això no quedarà així". Venjança! Sang! Què fara el Llena ara? Fer que els socialistes facin els que els hi doni la gana? Va home (i dona)! Si ja ho fan ara! Als dels PSZ se'ls en refot si governen en majoria, minoria, coalició, o a la comunitat de veïns. A qualsevol govern actuen de la mateixa manera. Allò tan democràtic del aquí mando yo y punto.

Ja fa gràcia que el pitjor conseller d'agricultura de la història de la Terra (i per extensió del Sistema Solar) vagi reclamant justícia a la seva mida. Sobretot ell que sent alcalde d'Alt Àneu té centenars de milers de delictes urbanístics acumulats i que entre els seus hobbies figurava el de quedar-se terres de pastura que havien de sortir a subhasta per vagi-vostè-a-saber quin ús fer-li. Sen-sa-ci-o-nal aquest individu.

Si l'Ignasi Serret i els altres 2 regidors van decidir abandonar l'equip de govern segur que tenien un bon motiu, però segur-segur. Conec de fa temps l'Ignasi (director d'IES) i tenia unes ganes enormes de ser regidor d'educació. Si ho ha hagut de deixar és perquè algun pesecero li ha fet la vida impossible.

Això mateix també passa en un poblet del Segrià on fan un aeroport, el nom del qual prefereixo mantenir en l'anonimat. Diguem que l'equip de govern està format per 4 regidors del PSC i 4 d'ERC. Per començar el PSC amb el seu tarannà democràtic no va acceptar l'alcaldia compartida (ui! no! nosaltres vam guanyar per un ampli marge de milions de vots van dir més o menys). Després van obligar a ERC a fer àrees compartides. És clar, no fos cas que aquests palanganeros d'Esquerra tinguin bones idees. A més han estat capaços de posar a cultura un incompetent que és capaç de fer més faltes d'ortografia en una línia que un nen d'infantil. I a més han impedit al grup d'ERC dur a terme el seu programa d'urbanisme. Totes les promeses que va fer el PSC abans de les eleccions sobre les reformes del POUM han desaparegut i ara les està buscant Iker Jiménez i l'equip de Milenio Cuatro. I què es limiten a fer aquests dels PSZ? A obeir ordres del més enllà... i qui és el més enllà? Zaragoza, Iceta, Farran, Montilla... ui! aquests sí que fan por, no?

dimecres, de setembre 17, 2008

Adéu siau i no cal que torni.


Miri que per un dia seré educat amb els bisbes (i les bisbes?). Així que, monsenyor Xavier Salinas, passi-ho bé, que tingui un bon viatge i bon vent i barca nova. I que no cal que torni, no es molesti, si s'ha deixat algo per aquí ja li enviarem per SEUR. Que potser si torna s'endurà la Seu Vella a Candasnos o el Castell de Gardeny a Bujaraloz.

Jo, és que a tota aquesta colla de capellans no els acabo d'entendre. Deu ser això del contacte amb Déu (o amb Buda, Javhè, Odín o Brahmaputa per ser políticament correctes). És la teoria aquesta del fes el que jo dic però no el que jo faig.

Quan el Vaticà (o qui sigui) va fer escampar la boira al bisbe Ciuraneta i ens va col·locar aquest farsant del Salinas, el primer que va córrer a anunciar-nos fou que ell apostaria pel nihil innoventur (que no canviï res). Segons ell, no havia de modificar tot el que havia aconseguit monsenyor Ciuraneta en espera que vingués un bisbe de veritat. Però mira per on que el senyor bisbe ens va sortir embustero, va fulminar tota l'estratègia de defensa de l'art sacre, va fotre fora l'equip jurídic i se'n va anar a Barbastre a firmar l'acord (potser amb un excés de Somontano) amb el bisbe de Barbastro. Jo que vaig estudiar en col·legi de capellans (hermanos millor dit) em van ensenyar que dir mentides és un pecat. I vostè què és sr Salinas? Mentider és la paraula que millor el defineix.

I pel que sembla, el bisbe que ens haurem d'empassar ara (com si fos indispensable un bisbe, crec que podríem passar sense també, no?), aquest tal Piris (que diria l'Arzalluz), va pel mateix camí. Fa uns dies va dir que "escoltaria totes les parts i actuaria amb objectivitat". Doncs ara ja diu que "cal fer cas a la Santa Seu en el litigi de l'art sacre". És que estan tots fets amb el mateix motllo. Que vagin a prendre per allà on es posen els supositoris.

dimecres, de setembre 10, 2008

De Bonet ben poc


Dilluns dia 8 de setembre. 8:30 del matí. Dins del meu cotxe (sí, poc sostenible, però els autobusos de Lleida tenen menys freqüència de pas que un cotxe de línia de Lesotho) em disposo a anar al meu lloc de treball. A la ràdio, de sintonia predeterminada el 100.7 de Catalunya Ràdio (per fer el moment més realista, demano a l'amic lector (i lectora) empri 10 minuts en llegir cadascuna de les frases, d'aquesta manera podrà comprovar el ritme frenètic de la locutora):

-Hola bon dia, sóc Neus Bonet, la nova presentadora amb no-crosta no-nacionalista. Jo era la cap de programes de Catalunya Ràdio i com jo me lo guis, i jo me lo com ara he fulminat el crosta-Bassas i m'he posat jo a mi mateixa. També he finiquitat al crosta-Llucià Ferrer i he posat 3 amigues meves igual d'entretingudes a la tarda. Saludem al nou col·laborador amb no-crosta del programa Joan Barril.

(Ara, quan parli Joan Barril trigui a llegir uns 15 minuts per frase)
-Hola, sóc Joan Barril i gairebé ja surto a totes hores en aquesta emissora. Les mames (i papes) de Catalunya graven els meus programes i els posen a les habitacions dels nens per fer-los dormir. Sóc més avorrit que Leonard Cohen i Albert Pla cantant en un funeral.

-Moltes gràcies, col·laborador no-crosta Joan Barril. I saludem el nostre primer convidat al programa sense crosta. El gran, insigne i il·lustre José Montilla de la tampoc crosta. Bon dia senyor Montilla.

(Quan parla el Montilla inverteixi uns 20 minutets per cada paraula)

- Eeeeeeeeeeh, mmmmmmmmmm, bon dia.
- Que bonic que és senyor Montilla. Moltes gràcies primer de tot per col·locar-me aquí després de passar el Wipp-Express i treure la crosta que havia. Des de que feia L'Aparador no havia fet res de tan avorrit. Fins i tot vaig eliminar els programes de sardanes de Catalunya Cultura perquè no fossin més avorrits que jo.
- Eeeeeeeeeeh, mmmmmmmmmmmm, de res.
- Senyor Montilla, vostè és un encant i és formidable. Que mudat que va. El PSC-PZOE ja controla tota la Corpo descrostitzada, i això que vostès en el seu dia van votar al Parlament en contra de la creació de Tv3 i dels Mossos d'Esquadra.
- Mmmmmmmm, eeeeeeeeeh, sí. Gràcies a Catalunya Tele Taxi Ràdio per la seva entrevista.
- Excel·lentíssim i il·lustríssim senyor Montilla. Ja sap que això és casa seva i pot fer el que vulgui. Com ja porta fent... Ara passem a la tertúlia amb nous convidats que tots pensen el mateix i tots estaran d'acord perquè són descrostats. Saludem al més independentista que tenim avui entre nosaltres, el senyor Paco Maruhenda, director de La Razón a Catalunya.

I així va ser com vaig canviar a RAC1 deixant Catalunya Ràdio (la ex-ràdio nacional de Catalunya i nova ràdio regional de Catalunya).

dijous, d’agost 21, 2008

El Ros és un Àngel


Si vostè es pensava que el senyor Àngel Ros era l'alcalde de Lleida, doncs no és veritat. Per molt que ho sembli no ho és. I jo li diré què és. El senyor Àngel Ros és el bomber oficial de la nostra ciutat. Que sí, que sí. Per què es pensa que no tenim incendis aquest estiu? El senyor aquest apaga tots els focs extintor en mà!!!

Li poso uns exemples perquè acabi de creure-s'ho. Que el Lleida Llista d'Hoquei diu que ha de baixar perquè hi ha problemes econòmics i l'equip no es pot aguantar a Divisió d'Honor? Doncs va l'Àngel Ros i patapam, manguerada i salvat.

Que els del Plus Pujol noten la crisi? Tot i que sigui una S.A.E. (Societat anònima esportiva) i amb una gestió similar a la dels propietaris de Martinsa-Fadesa o del Fórum Filatélico, va Àngel Ros i xooooooooooof, foc apagat i problema solventat. Hala, ciutat esportiva inclosa.

Que els de la U.E. Lleida que també és S.A.E. necessiten un espónsor per aquesta temporada? L'Àngel Ros es posa el casc i es treu un espónsor súpermilionari de la mànega que el club era incapaç de trobar.

Molts (i moltes) diran que afluixar la mosca amb quartos de la caixa de l'Ajuntament a clubs esportius (privats) no és just. Crec que cal fer-ho i a més cal facilitar la supervivència dels clubs d'elit de la ciutat. Sempre he dit que promociona més un club de futbol a 1a divisió que 35.000 campanyes d'Ara Lleida. I el problema rau en tots aquells (i aquelles) que voldrien que l'esport lleidatà d'elit fos més virtual que la Wii... i que no hi ha pocs, escolti.

dimarts, d’agost 19, 2008

La ciutat més lletja de Catalunya


Miri, si algun cop em pregunten quina és la ciutat més lletja de Catalunya em posarien en un bon compromís, perquè no sabria quina pas dir. I poden estar tranquils els amics (i amigues) barcelonautes que no diria Barcelona, de fet dubto entre altres dos... potser Barcelona seria la tercera posem per cas.

El dubte està entre Lloret de Mar i Salou. Però potser Salou és encara més horrible. Diguem que a Lloret hi ha algun restaurant acceptable, a Salou no n'hi ha cap. Bé, el Castillo de Javier el descartem per temes econòmics.

Aquest llarg cap de setmana, per motius aliens a la meva voluntat (que acostumen a ser no-aliens de la voluntat de la meva benvolguda senyora) he estat en aquell lloc anomenat Salou. Encara no li he trobat cap cosa gratificant a aquell conjunt d'edificis clonats amb baranes grogues i xiringuitos horteres a sota. Els carrers són dipòsits de vomitades i pixades vàries, les bosses d'escombreries escampades aleatòriament per la via pública, l'atenció als restaurants i bars és lamentable si ets una persona normal, el trànsit caòtic, la regulació semafòrica digna de Lesotho, l'aparcament inexistent... i així podria continuar. Un conglomerat d'edificacions (no arriba ni a poble) únicament pensat per úsdefruit amb gatera inclosa de guiris. Un català allà és més extrany que una bona idea al cap de Fernando Savater.

I a sobre, no tenen cap més feina que fotre'm una multa d'aparcament. Però què s'ha cregut l'ajuntament de Salou? Quin dret tenen a posar multes després de tenir-ho tot fastigosament deixat? Com poden tenir els sants pebrots de cobrar zona blava els festius fins a les 22:00 de la nit? Entendria que fos a la Vendóme de París, a Trafalgar Square de Londres o a Times Square de Nova York. Però que per anar a Salou et multin? Quin insult! Aquell ajuntament deu tenir un superàvit bestial! Ets català i se't riuen a la cara, si algun dia som independents que Salou se'l quedin els espanyols.
A més, saben que a Salou és on es fundà la CADECA (Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano)? Suposo que ho van fer perquè allà tot quisqui parla anglès, no? Ah! Que ho van fer en contra del català? Va home (i dona)! No faci aquestes bromes!

dijous, d’agost 14, 2008

Fora del mapa


Fa molt i molt temps, una petita ciutat de l'extrarradi (digui extrarradi, digui territori, digui comarques o digui fora àrea metropolitana) anomenada Lleida era l'única capital que tenia un club de futbol en categoria professional. Oh! Que bonic! El Lleida copava les tardes dels dissabtes de TV3 "la seva o d'algú altre". A Girona veien jugar el Cassà, o es conformaven en ser del Figueres o del Palamós. A Tarragona, el Nàstic s'enfrentava amb el Balaguer i el Tàrrega.
En aquells temps els esports futbolístics eren Barça, Barça, més Barça, molt més Barça i després Espanyol i Lleida, poc però ho eren. Aquest club era un club consolidat a la Segona Divisió A havent passant per la Primera Divisió.

Però no tot podia ser tan bonic. En aquesta ciutat on eren feliços amb el seu equipet de futbol va arribar Tatxo Benet, Xavier Massana, Antoni Gausí, Miquel Pons, Jaume Llauradó, Josep Lluís González disfressats de llops (i llobes) molt i molt dolents i entre tots, alguns més i altres menys, van fer nyam-nyam-nyam i van esborrar Lleida del mapa futbolístic. Va quedar més esborrat que els mails que envia Antoni Castells a Pedro Solbes.

A més, aquells petitets clubets que es pancien per 2aB o 3a ara estan a Segona A. La pena del Lleida encara és més gran. El Tarragona estava a 2aA amb Óscar Rubio, Raul Vates i Felip Ortiz. El Girona ha pujat amb una davantera formada per Arnal i Manolo Lanzarote i amb Raul Agné d'entrenador. El Huesca amb Antonio Calderón d'entrenador, Ismael MAriani de 2n entrenador, Eduardo i Miguel Martínez a la porteria, Txetxu Dorado a la defensa i Rodri i Camacho al migcamp. Si a més li sumem que el Saragossa enguany també està a 2a A... més o menys tenim el futbol com l'AVE. Que de passar sí que passa per Lleida, però no para.

Avui l'equip que havia estat gran ha debutat al Camp d'Esports guanyant 1-0 al Nàstic. Amb una plantilla formada per 14 jugadors lleidatans. Ho podrem fer millor o pitjor, però els jugadors posen ilusió. La presentació enguany de jugadors com Xavier Gabernet, Iban Parra, Jaume Campabadal, Ermengol Grau o Gerson Bosch no pot comparar-se amb les de Víctor Marco, Dupi, Esparza, Borja o Pablo Díaz. Escolti'm (o llegeixi'm), potser no serem un gran equip de futbol enguany, però el que sí que és segur és que aquest equip realment ens representa... i no com altres que fa anys que ho intenten i no poden.

Visca el Lleida!

diumenge, d’agost 10, 2008

El típic comentari sobre la inauguració dels Jocs


Sí, avui seré poc original (sí és que algun cop ho sóc). Parlaré sobre els Jocs Olímpics. Divendres, de la mateixa manera que 3.999.999.999 espectadors (i espectadores) més vaig veure per la tele la cerimònia d'obertura dels Jocs (diuen que ho vam veure 4 mil milions de persones, que fort pensar que hi ha tanta gent mirant el mateix a la tele, només per una qüestió de probabilitats amb el nombre de canals televisius que hi ha al món hauria de ser gairebé impossible).

Vaig descobrir que en postura aletargada al sofà també es pot reflexionar:

1) Veient alguns països com Taiwan o Hong-Kong als jocs de la Xina, em pregunto jo... tant difícil és que surti Catalunya entre aquests 204? A més no protestaríem pel lloc de desfilada, ens és igual sortir després d'Espanya que de les Illes Fidji. No com els coreans del nord i del sud que no volien sortir uns després de l'altre.
A més, serien 205 països o més, i qualsevol nombre major que 205 es pot posat com a suma de primers de la forma 6n+1, cosa que és molt curiosa.

2) Em va semblar veure en una delegació d'aquestes de 4 o 5 persones d'un país que vaig sentir per últim cop a 8è d'EGB a King Africa... algú pot confirmar-ho?

3) Els portuguesos i els americans portaven la mateixa gorra hortera. Les tenien d'oferta?

4) Hi ha 1.000 medalles i 11.400 atletes. Suposant una distribució uniforme, la probabilitat d'aconseguir una medalla és de 8,77%. Una probabilitat molt més gran que ens toqui la loteria. I què cony fem jugant a la loteria i no participant en els JJOO?

5) Hi ha esportistes que han d'aguantar tot el cerimonial aquest de 4 hores de peu per no res. Imagini's els atletes (i les atletes) que no passen la 1a ronda classificatòria dels 100 m llisos. Tot plegat hauran tingut una participació olímpica de només 10 s. Què vol que els hi digui... no sé si val la pena anar tan lluny per només 10 s, dutxa i cap a casa....

6) Com els xinesos van inventar la pólvora ho van fer tot amb focs artificials... què hagués passat si haguessin inventat la cervesa? O el sifon?

7) És necessari que els atletes de les illes Bermudes vagin en bermudes? Que hagués passat si les Illes Tonga es diguessin Illes Tanga?

8) Com és que tant boicot pregonat i al Niu del Pardal estaven Bush, Sarkozy, Durao Barroso, los Felipes de Borbons (aquests no tenen ni idea de drets humans)...

9) Per què ara és tan imprescindible depilar-se a la natació quan Mark Splitz va aconseguir tots els récords de natació amb un bigoti de sr encarregat de Filiprim?

dissabte, d’agost 09, 2008

Solskjaer: adéu i gràcies

Avui, benvolgut (i benvolguda) pantalloespectador parlarem de futbol, que és el que dóna comentaris i el que realment interessa la gent. Vostè sent algú del carrer parlar de crisi? De la calor? De la boda de Leticia Jiménez-Arnau y Martínez-Bordiu? Del pàrquing de pago de l'Arnau? De la tragèdia urbanística del camí de Montcada? Nooooooooooooo... si fins i tot quan fan eleccions en aquell club el nom del qual no poso fan un especial i tot a TV3 amb enquestes i repartiment d'escons!!!

L'altre dia em disposava a veure un partit de futbol estival amb les mateixes ganes que posaria Jaume Figueres presentant un especial sobre el Robobo de la Jojoya. Era el Manchester United-Espanyol que havia llegit al diari que el feien. Tot plegat tenia menys ganes de treballar que la neurona d'un intel·lectual espanyol. Doncs vinga, cap al sofà. El que no sabia és que el partit servia d'homenatge al gran Ole Gunnar Solskjaer, el Babyface Killer.

Un magnífic futbolista i magnífic noruec (mira, que tot el que ve de Noruega es veu que és bo) que després de més de 10 anys al ManU es retira crec que per les lesions de ginoll que havia patit últimament. L'any passat ja va jugar menys que Santi Ezquerro. Els red devils, com equip senyor (i senyora) que és (encara hem d'aprendre molt del futbol de la Premier) li van retre l'homenatge el dissabte passat jugant contra un equip senyor del futbol català com és l'Espanyol.

Sempre recordo el que deu ser el gol de la seva vida, el de la final de la Copa d'Europa contra el Bayer de Munich al Camp Nou. Sobretot quan va guanyar el ManU marcant al temps de descompte remuntant el 1-0. El recordaré per molts motius, un dels quals el comparteixo en secret amb el company croat català (i futur creador de catalans (i catalanes)).

Apart del reconeixement concret a Solskjaer, el que ens deixa, un cop més, el partit, és la sensibilitat especial dels britànics per aquests actes. No són només les aficions, va en la cultura de jugadors, entrenadors i dirigents.

Sí, sí,,, ja ho sé. Thuram també s'ha retirat enguany i també sé que durant molts anys potser va ser el millor defensa del món i que té el récord de partits jugats amb la selecció francesa... però amic (i amiga) lector (i lectora), ja sap per què no puc parlar de Thuram, no?

Gaudim de Solskjaer: