dimecres, d’abril 19, 2017

Els premis matemàtics

Gösta Mittag-Leffler (1846-1927) fou un matemàtic suec més conegut per ser el protagonista d’un embolic de faldilles que no pas per la seua recerca en anàlisi complexa. Quan Alfred Nobel deixà escrit en testament la creació dels premis que duen el seu nom condemnà les matemàtiques a no tenir representació en aquests guardons. Segons s’explica Alfred Nobel no va voler crear-lo pel pànic que li feia que Mittag-Leffler el pogués guanyar, i és que la senyora d’Alfred Nobel tenia afers extramatrimonials amb aquest formós matemàtic suec. I vet aquí com per culpa d’una història de banyes les matemàtiques no tenen premi Nobel que sí tenen la Física, la Química, la Medicina, l’Economia, la Literatura i la Pau, aquests dos últims els més mediàtics.

El que no es devia pensar el senyor Nobel és que, tot i no instaurar un Nobel de Matemàtiques, els senyors matemàtics, que estan per tot arreu, podrien guanyar el premi en altres categories. Així José Echegaray i Bertrand Russell guanyaren el de Literatura, Leonid Kantoróvich, Gérard Debreu i el conegut John Forbes Nash -de qui es relata la seua biografia en la pel·lícula Una ment meravellosa-  aconseguiren el d’Economia i Max Born o Hendrik Lorentz el de Física.

A falta de premi Nobel oficial per a matemàtics, n’existeixen d’altres d’igual prestigi. El més conegut són les medalles Fields, que en honor a John Charles Fields la Unió Matemàtica Internacional entrega cada 4 anys des de 1936 -amb alguna interrupció- a matemàtics joves, considerant jove a qui té menys de 40 anys. El guardó consisteix en una medalla amb la cara d’Arquímedes i 10.000 €, que és el que deu fer més il·lusió als premiats i les premiades.

Altrament, creat el 2002 per l’Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres, existeix el Premi Abel amb una remuneració econòmica de 770.000 €, similar a la del Nobel. El 21 de març passat s’atorgà el Premi Abel 2017 al matemàtic francès Yves Meyer “pel seu paper clau en el desenvolupament de la teoria matemàtica de les ondícules”. Enguany, la deliberació del premi tingué lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans durant el gener passat en el marc del simposi Abel in Barcelona


La teoria d’ondícules o wavelets té aplicacions variades. Les més conegudes són en el tractament digital i la compressió d’imatges -el format JPEG 2000- i sons. També en la representació d’imatges mèdiques, en l’estudi de moviments sísmics, en el reconeixement de veu o en astrofísica per l’estudi de les anomenades ones gravitacionals descobertes l’any passat.

(Article publicat en el suplement Lectura del SEGRE el 16/4/2017)

diumenge, d’abril 09, 2017

James Cotton - Digging my potatoes

Servidor de vostès sempre ha estat un gran admirador de la música blues i del rhythm and blues. Del blues nascut a Amèrica a partir de les aportacions dels esclaus africans que arribaven als Estats Units per collir cotó a les plantacions del Mississipí. Quan s'abolí l'esclavitud i milers de persones de raça negra es veieren lliures el blues va començar a estendre's, a Cincinatti nasqué el segell King, a Los Ángeles Specialty i a Chicago la superdiscogràfica Chess Records. i Chicago es convertí en la capital de la música negra. Muddy Waters, Howlin' Wolf, Willie Dixon, Sonny Boy Wiliamson, John Lee Hooker, el grandíssim BB King... més endavant Cream, John Mayall, The Yardbirds, Peter Green, Eric Clapton, Jimmy Page, Steve Ray Vaughan, Albert Collins, Gary Moore o una jove promesa que fou Jonny Lang i també la Vargas Blues Band del bo de Javier Vargas, a qui seguia en tots els seus concerts que feien per la zona.

Però vet aquí que l'any 1996 vaig descobrir la companyia discogràfica Alligator Records conseqüència d'un doble CD -comprat al Music World del carrer Mallorca de Barcelona si mal no recordo- que va publicar i que servia de commemoració del seu vint-i-cinquè aniversari. I aquest fou el moment de màxima implosió bluesística de la meua vida. Aquest disc em suposà el descobriment de grans llegendes de la música negra (que no vol dir que fossin tots negres) com Son Seals, William Clarke, Charlie Musselwhite, Maurice John Vaughn, Floyd Dixon, Professor Longhair, C J Chenier and the Red Hot Louisiana Band, the Blues Imperials, Kenny Neal, Long John Huster, Lonnie Mack, Billy Boy Arnold, Koko Taylor, Elvin Bishop, Lucky Peterson, Clarence Gatemouth Brown, Hound Dog Taylor o James Cotton

Com no podia ser de cap altra manera, Alligator Records va néixer a Chicago l'any 1971 de la mà de Bruce Iglauer. Iglauer fou un blues pilgrim que arribà a Chicago l'any 1970 per escoltar la música que es feia al South i els West Sides dels veïnats negres de la ciutat. El primer disc que edità fou un de Hound Dog Taylor l'any 1971.

James Cotton va néixer en una plantació de cotó vora del Mississipí, tal i com manen els cànons, l'any 1935. La influència de la seua harmònica es deu directament a Sonny Boy Williamson amb qui compartí una gira, cosa que li suposà un contracte de gravacions amb Sun Records. L'any 1960 grava amb Muddy Waters en el famós disc "At Newport" de Chess Records tocant l'harmònica en "Got my mojo working" un clàssic tema del blues de Chicago. Aquesta col·laboració i amistat amb Waters s'aniria estenent durant molts anys. El 1966 forma The James Cotton Band i agafa fama i reputació com una de les grans harmòniques de blues en directe, Cotton converteix a partir d'aleshores la seua vida en un continu directe. Les gravacions d'aquestes etapes es troben en diferents discs editats per Verve.

L'any 1984 fitxa pel segell Alligator Records publicant "High compression". L'any 1996 guanya un Grammy al millor disc de blues tradicional pel seu disc "Deep in the blues". L'any 2013 publicà "Cotton mouth man" amb el qual tornava a Alligator després de passar per altres discogràfiques com Verve, Telarc o Anton's.

Amb 81 any James Cotton ens ha deixat culpa d'una pneumònia en el San David Medical Center d'Austin.